B) LA DONA EN LA FAMÍLIA TRADICIONAL D’ARRELS CATALANOPARLANTS.
Començarem aquest punt amb unes paraules tretes del llibre “Rondallari de Pineda”, en la segona edició, del 2020, quan Josefina Roma (qui dirigí aquesta obra) comenta que “veurem que els personatges actuen amb un patró de mostra establert. El pare no sembla comptar gaire, en rondalles en què el pes específic de la mare sobrevinguda o madrastra és el determinant de l’acció. El pare veu les coses de lluny i hi oposa poca o nul·la resistència. De fet, en moltes rondalles d’aquest tipus, el pare simplement desapareix, un cop s’ha anunciat que la protagonista és òrfena de mare i que el seu pare s’ha tornat a casar, és a dir, que es mostra el tipus de família que servirà de context a la narració” (p. 37).
A més, agrega que “El tipus de família que dibuixen és, doncs, matrifocal[1], encara que es desenvolupi dins d’una virifocalitat[2], ja que la dona i la seva filla van a viure a la casa del nou marit i pare, però el poder de decisió, encara que sovint pertany al pare, en darrera instància, és la mare la que l’exerceix, ja que el pare sembla estar absent de la casa, per motius de treball, sigui aquest la dura jornada agrícola, o bé el comerç, allunyat del nucli familiar, quan parlem de famílies més benestants, o la guerra en països llunyans” (p. 38).
En línia amb això, el 9 de maig del 2021 vaig accedir a l’enllaçament del llibre “Les dones i el mar” (https://www.mmb.cat/blog/wp-content/uploads/2020/05/Estudis-21.pdf) que, u dels autors, Eliseu Carbonell, havia posat la vespra en el meu mur. Aquesta obra, escrita per Eliseu Carbonell junt amb Eulàlia Torra, que guanyà el “XII Premi de Recerca Ricart Giralt” i que fou publicada pel Museu Marítim de Barcelona, troba moltes semblances entre la pesca en Catalunya i els pescadors portuguesos, plasma trets matriarcals que exposa Josefina Roma o bé que hem capit en rondalles de Pineda de Mar i, altrament, addueix que, en eixe seny, “Cole afirma que les cases marineres estan ‘regides per dones’. (…) Sally Cole rebutja les paraules matriarcat, matrifocals, etc., perquè posen molt accent en els vincles de parentiu i, en canvi, proposa parlar d’unitats domèstiques ‘on les dones són centrals’ (…). Aquesta centralitat de les dones dins les cases marineres es manifesta en molts aspectes: per exemple, en el lloc de residència després del matrimoni, i el fet de tenir lligams de veïnatge, d’ajuda mútua o de contacte amb els parents vinculats a la dona i també a lligams afectius més forts. Així mateix, es manifesta en els patrons d’herència i de propietat, en l’economia, en patrons de subsistència i de producció de béns.
Aquesta centralitat de les dones és deguda a l’elevada taxa d’emigració masculina del segle XIX, que era una gran asimetria, amb moltes dones solteres” (p. 36).
Tot seguit, els autors comenten que “Les dones eren les qui gestionaven l’economia domèstica i mantenien lligams estrets amb els seus propis parents. Tot i que la unitat domèstica ideal era una parella casada i els seus fills, la realitat és que la majoria de les famílies eren dones soles amb els seus fills”.
Veiem, doncs, que, així com Josefina Roma parla d’hòmens que, com ara, poguessen anar a la guerra, en el llibre “Les dones i el mar”, Eliseu Carbonell i Eulàlia Torra parlen d’hòmens que se’n van a la mar. A més, els comentaris dels tres coincideixen en què la dona era qui portava la casa i qui feia de cap de la família, en un ambient clarament matriarcalista, fins al punt que “Les dones manaven a les cases, mentre que els homes podien ser-hi presents o absents” (p. 36), o siga, que, quan els hòmens eren en la casa, també comandaven elles. Però, a banda, “Les dones treballen, produeixen, contribueixen a l’economia i tenen autoritat per prendre decisions respecte als recursos de la casa” (p. 36).
I, per si això no era prou, “Es prefereix que siguin les filles les qui hereten la propietat de la casa, cosa que, a la vegada, reforça els lligams de parentiu amb els parents de la dona, mentre que els lligams masculins amb els propis parents es dissolen” (p. 36), vincles que aplanen que hi haja “grups de dones emparentades entre elles que viuen i treballen les unes al costat de les altres (…) i, alhora, mantenir les estructures que reprodueixen les unitats domèstiques femeninocèntriques” (p. 36).
També fent referència a la pesca i al paper de la dona, el 20 de juliol del 2021, en el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, Julio Navarro Peris em posà “Tinc la meua pròpia teoria sobre el cas gallec, sobre el basc o sobre el de les Illes. Quan l’ofici de l’home és la pesca, i és la dona qui cultiva el camp i té cura dels animals que hi tenen, és ella qui porta l’economia de la casa, puix que la seua contribució és estable, mentre que la de l’home, no.
Jo ho vaig observar a Eivissa, els anys que hi vaig viure (1974-1979), i ja ho havia observat a Galícia, on també hi vaig viure”.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Notes: [1] En què es la dona qui comanda, de línia matriarcal.
[2] En què és l’home qui comanda, de línia patriarcal.
