c) RELIGIÓ, MATRIARCALISME I ELS DRETS DELS POBLES: Discurs de Joan Pau II en l’ONU (1995).

D’aquesta manera i, prenent com a referència la publicació en castellà (en Internet i que ací traduesc al català) del discurs que féu el papa Joan Pau II en l’ONU el 5 d’octubre de 1995, direm que, “en aquest horitzó d’universalitat, veiem precisament sorgir amb força l’acció dels particularismes ètnico-culturals, (…) una mena de contrapés a les tendències homologadores. És una dada que no s’ha d’infravalorar, com si es tractàs d’un simple residu del passat” i que “el propi concepte de ‘nació’ (…) no s’identifica a priori i necessàriament amb el d’Estat”. En un moment com el segon quart del segle XXI, en què prolifera el sorgiment de xicotets Estats i de grups de persones que promouen i que “publiciten” la seua cultura mitjançant canals com Internet o recorrent a televisions locals o comarcals, considere molt positiu lo que plasma el papa Joan Pau II i, així mateix, em sembla interessant adduir què diu en al·lusió als Estats, a les nacions i a les cultures del món. Cal recordar que ell havia nascut en Polònia, un país que havia estat molt castigat, políticament, per part de Prússia, de Rússia i de l’Imperi Austrohongarés, entre 1795 i 1918, nació que s’independitzà en 1918 i que també estigué flagel·lada durant el règim nazi i per part de la Unió Soviètica al llarg de la Segona Guerra Mundial (1939-1945), a més de patir el calvari del corró socialista després de la II Guerra Mundial.

Actualment, segon quart del segle XXI, passem per un moment en què, al meu coneixement, resulta preferible, per a moltes persones (i, com més va, més) que siguen respectats els diferents Pobles vernacles del món, els quals no es redueixen a un Poble únic i empeltat directament amb el qual predomine en un estat polític (o, fins i tot, amb el que gaudesca de major popularitat i de més suport de l’Estat) com també amb aquells escrits i amb les manifestacions de cristians (i de no cristians) que aproven la tolerància per la diversitat cultural en lloc dels manifests i dels escrits abstractes que, lluny d’abraçar el posicionament matriarcalista (per part de l’Església i tot, per exemple, de molts bisbes valencians) en el tema dels Pobles, de les llengües autòctones, de les cultures, etc. i del suport a les minories indígenes o a les cultures històricament marginades, desvaloritzades (principalment, pel poder polític estatal), o que moltes lleis i accions militars o de repressió o bé d’explotació econòmica, han tractat de fer xixines lo que no procedeix de la seua llengua i de la seua cultura i que, així, proposen la uniformitat a la llei del més fort, sovint, en nom de la convivència, de la pau, de la democràcia, de la igualtat, de la solidaritat, de la sensibilitat, etc. i, ben mirat, de la modernitat.

Aquesta actitud propícia a l’homogeneïtat (bé explícita, bé per mitjà de la desqualificació de lo que sone a nacionalisme a través del terme nacionalisme emprat en el seny de tancament o enllaçant-lo amb les armes o amb els enfrontaments i no, per contra, amb el matriarcalisme) pot sorgir, àdhuc, de manera agressiva en lo polític: es promou una identificació pública, d’aquest nacionalisme, amb casos en què hi ha hagut guerra o enfrontament bèl·lic entremig i, en canvi, no comenten realitats esdevingudes com les del sorgiment de la República Txeca i la d’Eslovàquia, la de Lituània o la del procés d’independència de l’Índia respecte de l’Imperi britànic, per mitjà de l’ahimsa (popularment traduïda com no-violència), puix que són reals i la història ens ho verifica.

I, lo que diem per als Pobles, és traslladable a la religiositat i a lo etnològic, com ara, en nexe amb moltes celebracions de la Nació catalana, com és el cas del tema dels Sants de la Pedra. Altrament, es tracta de reduir lo no nacionalista i femení i, segons ells, a lo que va en línia amb les idees il·lustrades (del segle XVIII)… ¡justament les que anaren unides al triomf del capitalisme, i, de pas, al procés d’assaig de derruir molts Pobles vernacles dels continents africà, asiàtic o, per exemple, a la introducció d’un sistema d’instrucció públic i obligatori que féu recular moltes llengües autòctones, com ara, en l’actual Espanya, molt més ràpid (a partir del segon terç del segle XIX, en aquest cas) que com ho havia fet, com a mostra, en els tres segles anteriors: el català, l’aragonés, el basc, l’asturià o el basc, fet que afectà, de rebot, lo cultural autòcton i, així, lo etnològic i el folkorel!

També observem i comprovem que augmenta el nombre de persones i de publicacions encaminades a reforçar i a abraçar aquest localisme, principalment i inicialment, entre la comunitat lingüística amb què aquesta “acció dels particularismes ètnico-culturals” fa com eixe eixart de què parla Joan Pau II, i que no esdevé per motius d’esbarjo, ni de cridar l’atenció, ni de fugir d’un ambient maternal no reprimidor de les diferències, ni d’una provatura d’elitisme que comporte el menyspreu de la llengua vernacla, simplement, per a ser més famosos o perquè una idea tinga més ressò. Però no ho fa tampoc per un assaig d’afegir, com aquell qui diu, algunes anècdotes. Més aïna, resulta d’una amor per la cultura heretada moltes vegades, mitjançant la mare, la qual és reforçada per part del pare (però no arraconada) i dels altres membres de la comunitat i amb un objectiu ben clar: donar-hi molta vida, molta espenta i, com ara, dedicar més temps en el carrer i en qualsevol espai social i personal de caire feminal, tel·lúric i, així, crear un esperit de major acolliment. Ara bé, d’una acceptació allunyada de ser sinònim de patiment, ni d’una espenta que no vaja acompanyada de valença per part d’alts càrrecs, de batlles, d’entitats culturals, de mecenes, etc., perquè baixen al terreny.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.