Un poema escrit per Agnès Armengol i Altayó (1852-1934), extens, dividit per seccions amb estrofes i en què copsem trets de literatura matriarcal, és “Na Marió” (pp.15-28), dedicat “A la distingida dama Dª Maria Garriga de Conde”, a partir d’un “Fet viscut dels nostres temps”. Així, en la secció I, diu
“Nasqué, pot dir-se, de la mort
del gran Montseny en les altures;
trobà per bres un rústec jaç,
per cobricel la roca pura;
si no rebé un sol bes matern
ja la besava un raig de lluna.
Dels xais novells el dolç belar
fou la cançó que l’adormia;
per mainader tingué un mastí,
una cabreta fou sa dida,
el peuet nu son joguinell,
la soledat sa companyia” (pp. 15-16).
Primerament, l’autora de Sabadell comenta que nasqué de la mort (i, per tant, connecta amb lo femení) i, com si fos el déu Sol en la cultura colla, baixa a la terra, al pla… a partir d’u dels símbols més tradicionals de Catalunya: el Montseny.
Igualment, com en més d’una llegenda, la roca (ací, empiulant amb el jaç) li atorga força… feminal. I, encara que no la besa un personatge humà i maternal, ho fa u que lliga amb l’obagor i que aporta una miqueta de llum a la foscor: la lluna, qui, així, li fa de mareta, mitjançant l’empelt entre el cel i la terra.
En acabant, veiem que la petitona aprofitava la creativitat per a adormir-se, mercé als bels i a la dolcesa dels anyells junt amb el gos (el mastí) que li feia de pare. Això sí: un pare que també exerceix funcions que, en altres cultures, es considerarien de dones i que, en canvi, en els Pobles matriarcalistes, són fetes bé per hòmens, bé per dones (tot i que, majoritàriament, com ara, mentres els nens mamen, a través de la progenitora).
Adduirem que una cabreta fa el paper de mama (ací, amb unes funcions de mare de llet o dida). Per tant, per una banda, apareix el pare maternal i, per una altra , la mare que acull bé la criança.
O siga que comencem la composició amb unes línies que, encara que trauen la figura del pastor (la qual, en algunes cultures matriarcals és menor i va associada al fet que són seminòmades), no ho fa amb la del pastor idíl·lic que es passa el roser o que es limita a contemplar els estels i a tocar el flabiol com si fos el rei que, en lloc de fer les seues funcions de governador, d’organització i de regulador, es dedica a la cacera o bé a passar part de la seua vida entre dones dedicades a la prostitució, com ha ocorregut en Pobles no matriarcalistes.
Agregarem que, tot i eixa primera soledat de no viure amb la mare biològica, la veu compensada (i molt bé), com ho plasmen les línies que hem escrit, pel paper que li fa cadascú i que la xiqueta acull, aprofita i, al capdavall, en traurà suc.
És més: en aplegar l’hivern, tota eixa mena d’equip que viu junt amb la nina (na Marió), com en eixos Pobles del món en què es considera que l’educació dels xiquets ha de realitzar-se per part dels qui viuen on ell ha nascut, això és, per la comunitat,
“Al fosc recer del negre escon
en sent l’hivern l’arrenconaren
(…) quan era lassa de plorar
els rulls del fum l’aconsolaven”.
I, quan ja s’acostava la primavera de la vida i de l’any,
“Esdevingué, per fi, el bell temps
i alçant-se un jorn, la petitona,
ranet de mur i a tomballons,
per cop primer va eixir a fora:
¡quina rialla que esclafí
signant el sol, la molt xamosa!”.
Al meu coneixement, podria tractar-se del bot del bressol al del moment en què, simbòlicament, obri la porta d’entrada a la casa i veu el sol primaverenc, el de la infantesa, com si fos un ritus de pas.
En qualsevol cas, la cabreta (un símbol maternal i que, en altres animals, apareix com la vaca, la qual també representa la fecunditat), de què ella beuria llet, li fa de mare com qui, enmig d’un escampat, es relaciona amb lo tel·lúric, amb els altres i amb el nen creatiu, sensible i de bon cor:
“i la cabreta des del prat
fitava els ulls en la petita”.
En relació amb aquestes darreres línies, diré que, per l’any 1996, llisquí un proverbi de la zona de l’Himàlaia que diu “Si voleu que una vaca siga vostra, deixeu-li tot un prat i ho serà”.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Agnès Armengol i Altayó (1852-1934), poesia matriarcalista assemblea-pagesa-6f (1)
