Arxiu mensual: maig de 2025

El sentiment de pertinença a la terra, la dona protectora dels fills i que dóna vida

General, , , , ,

Reprenent el llibre “Poesies” del mallorquí Miquel Costa i Llobera (1854-1922), en l’entrada “Lo pi de Formentor” (https://ca.wikisource.org/wiki/Lo_pi_de_Formentor), la qual figura en “Poesies (Miquel Costa)” de la web “Viquitexts”, captem el sentiment de pertinença a la terra. Així, apareix l’arbre, un tret que enllaça amb el matriarcalisme i, a més, amb la dona:

“MON cor estima un arbre! Més vell que l’olivera,

Més poderós que el roure, més verd que el taronger,

Conserva de ses fulles l’eterna primavera

I lluita amb les ventades que atupen la ribera

          Que cruixen lo terrer.

 

No guaita per ses fulles la flor enamorada,

No va la fontanella ses ombres a besar,

Mes Déu ungí d’aroma sa testa consagrada

I li donà per terra l’esquerpa serralada,

          Per font la immensa mar”.

 

Altrament, comenta que,

“Del llim d’aquesta terra, sa vida no sustenta,

Revincla per les roques sa poderosa rel.

Té pluges, i rosades, i vents i llum ardenta;

 I, com un vell profeta, rep vida i s’alimenta

          De les amors del cel”.

 

Per tant, capim la connexió entre el cel i la terra, que predomina lo tel·lúric, que es manté forta i, ben mirat, que s’alimenta de lo que li dóna el sol i, així, entre d’altres coses, fa la seua funció receptiva.

Nogensmenys, en l’estrofa següent, Miquel Costa i Llobera indica

“¡Arbre sublim! Del geni n’és ell la viva imatge:

Domina les muntanyes i aguaita l’infinit;

Per ell la terra és dura, mes besa son ramatge

Lo cel que l’enamora, i té el llamp i l’oratge

           Per glòria i per delit”.

 

És a dir, l’arbre (símbol femení) representa la terra on nasqué el poeta (com una mare ho faria d’una família), ella és qui domina i qui guaita (això és, la protectora, com a mareta dels fills de la terra).

I, malgrat la vida en les Illes Balears en temps de l’escriptor pollencí, la dona besa els qui hi viuen així com una mare ho fa als seus fills, començant pels més petits.

A banda, l’autor de la composició afig que

“ell riu i canta més fort que les onades

I, triomfador, espolsa damunt les nuvolades

          Sa cabellera real.

 

Arbre, mon cor t’enveja. Sobre la terra impura,

Com una prenda santa, duré jo el teu record.

Lluitar constant i vèncer, regnar sobre l’altura

I alimentar-se i viure de cel i de llum pura…

          ¡Oh, vida,… noble sort!”.


Per consegüent, copsem que el riu (l’aigua, un detall relacionat amb la dona i molt present en la literatura matriarcalista) guanya els núvols i, de pas, no s’evapora, ans continua tocant lo terrenal i permet la vida en les diferents edats (els cursos fluvials, corresponents a cada etapa biològica).

Finalment, Miquel Costa i Llobera exposa

“¡Amunt, ànima forta! Traspassa la boirada

I arrela dins l’altura, com l’arbre dels penyals.

Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada,

I tes cançons valentes ‘niran per la ventada

          Com l’au dels temporals”.

 

O siga que, altra volta, la vida va cap a la terra, la dona és acollidora i arraïla, fins i tot, en indrets difícils, però en què acampa, possiblement, amb la pluja que li cau del cel i  amb què ella alimenta la xicoteta vegetació i, de rebot, en seny figurat, la música autòctona.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, les ancianes i lligam mare-filles

General, , ,

Una altra composició de l’esmentada obra de Miquel Costa i Llobera, en què es reflecteix la literatura matriarcal, és “Dos sospirs” (https://ca.wikisource.org/wiki/Dos_suspirs), un diàleg entre una velleta i una néta jove, tret que, per exemple, també és molt comú en moltes rondalles anteriors a 1932. A banda, l’escena esdevé durant el vespre, dins la casa:

“A dins la llar, s’escalfaven

Un vespre, a encesa de llums,

La vella… resa que resa,

La jove… mirant-se el fum.

 

‘¡Ai!’, llavors digué la jove.

I la vella ‘¡Ai, Bon Jesús!’.

‘-¿Què teniu ara, padrina?’.

‘-Filla meua, ¿què tens tu?’.

 

Cap d’elles tornà resposta,

Però pensaren al punt:

‘-¡Si ho sabíeu, padrineta!’.

‘-¡Si ho sabies, joventut!’”.

 

Un altre empelt, però, en aquest cas, simbòlic, és el dels versos de “Primavera” (https://ca.wikisource.org/wiki/Primavera), quan l’escriptor de Pollença diu

“L’Abril és arribat. De flors vestida,

Riu la terra del sol enamorada,

I el sol li envia, amb amorosa ullada,

Ric present de colors, de llum i vida”.

 

O siga que ens trobem amb un nexe entre el cel i la terra, en què la dona porta la iniciativa i el sol envia lo que, entre els dos, farà possible la vida, fet que explica que

“Canta el dolç rossinyol per l’enramada,

I cançons noves a cantar convida.

 

Per tot, bellesa nova i alegrança…

(…) Res com tu en aquest món, ¡oh, Primavera!

Mes no… jo sé un Abril que, al teu, s’avança.

L’Abril d’un cor que creu, ama i espera!”,

 

 

detalls que tenen a veure amb el matriarcalisme: el cor, la confiança i l’esper.

Un altre poema, extens i en què es plasma el sentiment de pertinença a la terra, és “Per la Corona poètica” (https://ca.wikisource.org/wiki/Per_la_corona_po%C3%A8tica_de_la_Beata_Catalina), dedicat a la beata mallorquina Catalina Tomàs Gallard (1533-1574). Així, comença dient que,

“Captivat pel record sant

De la Verge mallorquina,

Per Valldemossa trescant

Anava, ple de l’encant

D’aquella terra divina”.

 

En acabant, l’escena esdevé ben avançada la vesprada:

“De les serres per l’altura

Moria la llum del sol

(…) L’oratjol mig adormit

Movia l’ala lleugera

I la fonteta, amb delit,

Cantava cançons de nit

A les flors de la vorera”.

 

Aquests versos, amb la font com a símbol de la vida i femení, evoquen la relació entre la padrina (l’àvia) i els xiquets (les flors).

És més, Miquel Costa i Llobera afig que, en plena obagor i amb ombra perfumada,

“La nit, que tal glòria

Nos dóna cada any,

Alçau més aromes,

Oh, flors de la vall,

Fassers de les hortes,

Les paumes vinclau!

Espolsa tes rames,

Oh, vell olivar!

(…)  La terra escollida”.

 

Per consegüent, la nit és ben considerada com també la vellesa, lo agrícola i l’antigor (l’olivera) i…, òbviament, la terra.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra i llegendes en poemes del segle XIX

General, , , , ,

La literatura matriarcal en poemes de Miquel Costa i Llobera (1854-1922).

Un altre poeta que hem triat per a la literatura matriarcal és Miquel Costa i Llobera (Pollença, 1854- Palma, 1922), la qual es reflecteix en l’obra “Poesies”, publicada en 1885 en Ciutat. Així, en el poema “La font” (https://ca.wikisource.org/wiki/La_font), el qual figura en la web “Viquitexts”, capim trets que empiulen amb la dona aigua, un personatge que apareix en moltes llegendes:

“Asseguda ran de l’aigua,

Ran de l’aigua d’una font,

Està la blanca donzella

Pentinant sos cabells d’or.

‘-¡Ai!, dona d’aigua que habites

Dins la fonteta del bosc,

Ton mirall diu que som bella,

Mes pobreta com les flors.-‘.

 

La jove canta i se mira…

I corre, corre la font”.

 

Un poc després, la joveneta s’acosta a la dona d’aigua per veure si pot fer-li costat:

“’-¡Ai, dona d’aigua, si em daves

Perles fines i tresors,

Jo reina d’amor seria

Dins un castell com un sol!”.

 

 

Una altra composició, en què l’escriptor de Pollença exposa el sentiment de pertinença a la terra, és “Amor de pàtria” (https://ca.wikisource.org/wiki/Amor_de_patria), de 1873, en la mateixa web:

“Quan les volgudes muntanyes

Deixava el pobre captiu,

Plorant collí d’una penya

Un brotet de romaní.

 

Passà terres i fortunes,

Però, resant cada nit,

Besava el pobre, besava

Un brotet de romaní.

 

Un dia d’hivern, les ones

Tragueren un mort ¡ai, trist!

Estret en la mà tenia

Un brotet de romaní”.

 

És a dir, l’autor connecta amb les muntanyes com també amb indrets i amb la flora (ací, a través del romaní).

Continuant amb la natura, en la lletra de “Cançó” (https://ca.wikisource.org/wiki/Poesies_(Miquel_Costa)/Cans%C3%B3), en “Poesies (Miquel Costa)” , de 1873 i que apareix en la web “Viquitexts”, el poeta diu

“Mirau aquestes floretes

Que s’obrin a la claror;

¡Quines colors tan finetes!

¡Quin perfum! ¡quina frescor!

(…) Les festegen papallones;

                        Per estones

Les alegra el rossinyol.

(…) Perfums de l’ànima en flor”.

 

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

El sentiment de pertinença a la terra, esperit de barri i maternitat

General, , , , ,

Una altra composició del llibre “Poesies catalanes”, de Dolors Monserdà, i en què copsem el matriarcalisme, és  “A la Verge de Montserrat” (https://ca.wikisource.org/wiki/Poesies_catalanes_(Monserd%C3%A0)/A_la_Verge_de_Montserrat). Així, podem llegir

“Mareta mia, reina i Senyora,

de nostra terra, preuat joiell,

de nostra vida, rosada aurora,

en ses tempestes, segur vaixell:

 

Corona hermosa de flors polides

a ton front, verge, volem cenyir;

jamai ses fulles seran marcides

que amor santíssim les féu florir”.

 

Com podem veure, Nostra Senyora, en aquest cas, de Montserrat, apareix com a mare i, a més, com a Senyora, això és, com a reina. Ben mirat, la poetessa barcelonina trau detalls en nexe amb la natura (per exemple, les flors, les fulles i l’acte de florir).

Tot seguit, captem una relació entre els catalans i la Mare de Déu:

“¡Quin plaer, si digne mon brot d’herbeta

fos de la Mare de tot un Déu!

(…) La pàtria ofrena, fent romeria,

a tos peus, porten los catalans:

tots polsen l’arpa de l’harmonia,

(…), tots som germans”

 

i, a banda, el tema de la maternitat:

“Fes que, quants t’aimen com tendra Mare”.  

 

Un altre poema que hem triat de la mateixa obra de l’escriptora barcelonina, és “Les veïnes” (https://ca.wikisource.org/wiki/Poesies_catalanes_(Monserd%C3%A0)/Les_vehines), en què, com ara, plasma l’esperit de barri i trets que connecten amb lo maternal:

“Jo les escolto quan, de ma mare,

mon front rebia lo darrer bes,

(…) ¿què havem de fer-hi? ¡Serà un fill més!

 

¡Ah!, quantes voltes són les veïnes

font abundosa de caritat,

conhort de penes, guardes divines (…).

¡Com los parlava m’aima agraïda!”.

 

Molt avançada la composició, indica que la cara de qui parla és bona

“com de la bresca la dolça mel”.

 

Finalment, adduirem que és generosa amb els pobres com també que “ses joies són sa honradesa” i que això és u dels trets que les veïnes han dit a l’escriptora. Per tant, l’ambient en què viu està a favor de persones de bon cor.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra i la defensa de Girona i de Catalunya

General, , , , ,

Reprenent l’obra “Poesies catalanes”, de la catalana Dolors Monserdà i Vidal (1845-1919), un altre poema en què es reflecteix el matriarcalisme i, ben mirat, el sentiment de pertinença a la terra, és “Lo vint-i-quatre de Maig” (https://ca.wikisource.org/wiki/Poesies_catalanes_(Monserd%C3%A0)/Lo_vint_y_quatre_de_Maig), relacionat amb la defensa de Girona en l’any 1684 i que fou premiat en 1883. Diu així:

                                   “¡Sant Narcís: Déu vos ho pac!

 

¡Que bella que n’és la pàtria

que el bon Déu nos ha donat!

Rius de corrents platejades,

vinya, bosc i fruiterars,

poblets, com ramells de lliris,

ciutats, com perles cabdals,

valls, com un somni de fades,

serres, com lo Montserrat,

i un poble com no n’hi ha un altre

de més honrat, de més brau”.

 

Com podem veure, la primera estrofa de la lletra comença amb una lloança a la terra, com un agraïment i destacant lo que li dóna vida. Després, a poc a poc, representa l’entrada dels francesos en la Catalunya hispànica:

“Si nostra terra és hermosa

quan l’hivern, amb crua fauç[1],

arrenca les verdes fulles

dels arbres més enlairats

i mata les flors gemmades

amb ses espumes de glaç

i treu la pobra oreneta

de son riu arrecerat:

¿què serà quan l’afalaga

l’embaumat alè de Maig?

La terra, vessant de vida,

(en)tapissa de flors los prats;

los arbres, vessant de vida,

omplen de fruit son brancam;

les aus, d’alegria, folles,

no paren son dolç cantar;

tot amor i goig respira;

sols lo monstre de cent caps,

la ¡Guerra! l’assot dels pobles

que els Pirineus ha passat,

aixeca en la nostra terra

son destructor estendard”.

 

 

Això explica que, en aplegar foranes a Girona, la poetessa escriga

“¡Sant Narcís, vulla ajudar-te,

que la feina bé s’ho val!”,

 

és a dir, el patró de la ciutat de Girona. Això la porta a plasmar, altrament, al sant, que

“Les nits, ¡que en són, de boniques,

quan s’arriba al mes de Maig!”

 

 

junt amb les brises, els flaires dels lliris, les roses,

“lo firmament s’engalana

amb son mantell més preuat”.

 

Tot seguit, agrega que els forasters, al capdavall, han entrat en la ciutat. I, justament, en la nit (una part del dia en nexe amb la dona) i Dolors Monserdà afig uns trets molt propis dels Pobles matriarcalistes: la seua actitud contrària als enfrontaments bèl·lics, a les guerres. Com ara, indica que

“Ells no en saben d’arts de guerra;

no n’han après de matar,

mes són lleons que defensen

lo tros de terra on són nats;

i els acers, a l’envestida,

se’ls osquen guspirejant;

topen les llances i espases,

cauen homes i cavalls,

i les bales van i vénen

i reüllen los punyals,

i, ardent, fumeja la terra,

regada per dolls de sang!”.

 

Finalment, aquest sentiment de pertinença farà que el francés recule i que guanyen els catalans:
“Tan forta ha estat l’escomesa

que el francès va reculant;

ja n’és fora de la plaça,

ja los ulls fixa en el camp;

ja perseguit va tornant-se’n

pel camí que ha fet abans;

ja en los cims de ses trinxeres

onegen los quatre pals;

i ja l’àliga vençuda (…)

s’aixopluga en la muntanya

deixant lliure la ciutat.

    Brillant ha estat la jornada;

Sant Narcís: ¡Déu vos ho pac!

 

¡Que bella que n’és la terra

(…) i un poble que té en sa història

un Vint-i-quatre de Maig!”.

 

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] Falç.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Reis que defenen la natura, la bonesa, la poesia, la maternitat i dialogants

General, , , , , , ,

Un altre poema que figura en l’obra “Poesies catalanes”, de la barcelonina Dolors Monserdà, i en què copsem el matriarcalisme, és “Lo decret dels Jocs Florals” (https://ca.wikisource.org/wiki/Poesies_catalanes_(Monserd%C3%A0)/Lo_decret_dels_Jochs_Florals), premiat en els Jocs Florals de València de 1888, en la web “Viquitexts”. Un monarca se’n va de cacera i, en tornar, comenta sobre la bellesa de la natura i de la terra, detalls que, en el fons, podríem considerar com un agraïment a la Mare Terra i, igualment, com que ell trau el sentiment de pertinença. Així,

 “ Per a sortir a caçar,

s’alçà el rei de matinada:

per veure si apunta el sol

vers son finestral s’atansa.

   Bé n’ha vist d’aubes d’abril,

donoses com belles fades,

brillants, esplendents i riques

com orientals emperantes,

mes cap n’ha vist tan gentil,

com la que sos ulls esguarden.

Apar hermosa il·lusió,

per l’artista somniada;

apar deessa naixent

en un bres de satí grana,

adornat amb cintes d’or

 

i ramells de flors de plata”.

 

Més avant, indica

   “¡I que hermosa es veu la terra

rere la nit despertant-se

per rebre entre cants i olors

lo bes misteriós de l’alba!

   Los capolls que es van obrint

amb perles de la rosada;

les roses que es balancegen

en les bellugoses branques;

los folls papallons que volen

dessobre camps d’esmeragda;

los dolços perduts remors

de fontetes amagades;

la cantadissa d’aucells

arrecerats entre els arbres;

i l’alosa que, a son niu,

va a portar lo bri de palla,

i els sospirs del ventijol,

i, del temple, la campana,

tot ho sent i ho veu lo rei

com no ho ha vist cap vegada;

i, a la llum de la celístia

que es va desprenent de l’auba,

fins li semblen més esbeltes”.

 

Podríem dir sense embuts que aquest rei gaudeix de la bonesa de la vida. En acabant, el noble passa a la part de les seues arrels polítiques i, així, als familiars i als avantpassats: gestes, il·lusions, fites, amors, aventures somiades…

“i ja, de graó en graó,

davalla a la boira blanca

que el duu de la jovenesa

a los besos de la mare:

i, tot rialler, esplendent,

envolt en tintes rosades,

dolç com lo somni d’un nin,

bell com l’encís d’una fada”.

 

O siga que el monarca encara té present el paper fonamental de sa mare i, de fet, mare i fill s’empelten: els besets, la dolçor que ella li comparteix, les rondalles i les llegendes que li transmet la dona, etc. Aquesta empremta és molt exposada per ell a la reina, quan la muller li fa qüestions sobre política en el regne:

“-Mal haveu fet, Na Violant,

de mos somnis, despertant-me:

no pensava en crues guerres

que los meus pobles devasten,

que mon erari arruïnen,

que mos braus soldats me maten:

pensava en raudals de llum,

en boires de neu i grana,

en capolls a mig obrir,

en ramells de roses blanques,

 

en papallons que follegen,

en nius penjats en los arbres,

en jovencells que somnien,

en nines enamorades,

en rossos infants que es besen

en la falda de llurs mares,

en verges i en monestirs,

en artistes i en retaules,

en sospirs i en oracions…,

en notes que el vent escampa…”.

 

Al cap i a la fi, com ell agrega a la seua dona,

“Ja que, a lo bell, rendeix l’ànima.

No vull oir sons de guerra;

vull inspirades esparses;

 

vull l’arbre dels Jocs Florals

floreixent en mon reialme;

vull lluites de trobadors;

no de sanguinoses armes”.

 

Aquests set versos enllacen amb dos dels trets del matriarcalisme català: 1) la preferència per la part creativa de la persona i del Poble (ací, la poesia), en lloc de fer-ho per la guerra associada amb cultures d’esperit conqueridor (en nexe, àdhuc, en lo sexual, amb l’home com a conquistador de la dona) i 2) la protecció d’aquestes arts, per part del rei, com a promotor de la cultura, en aquest cas, mitjançant la celebració d’uns Jocs Florals que, a través de la figura de l’arbre, lliguen amb la tradició i amb la maternitat.

Com a anècdota, destacaré que el 10 de maig del 2025, en tractar aquesta composició, vaig descobrir que no havia llegit mai uns versos amb un rei benèvol i tan connectat amb la terra on viu i amb els qui hi habiten.

Finalment, el monarca signa la norma, els rossinyols canten i el finestral s’ompli de papallones blanques.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: El mot castellà “raudal” es podria traduir per “doll”.

assemblea-pagesa-6f (1)

Refranys i dites que vos ensenyaren en relació amb “madona” o bé amb “mestressa” o amb “senyora ama”

General

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿quins refranys o dites vos ensenyaren en relació amb “madona” o bé amb”mestressa” o amb “senyora ama”? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

 

Quant a missatges, el 10 de maig del 2025 i posteriorment ens escrigueren “L’àvia va ser ‘senyora ama’, pero no li agradava: considerava els seus treballadors a la part d’ella.

Una vegada aquí [, a Catalunya,] va ser mestressa de claus molts anys. Els seus coneixements la van ajudar fins al punt que els amos d’aquí li deixaven fer i desfer. Mai va perdre el seu tarannà, ni va ajupir el cap per res” (Antonia Verdejo), a qui posí que, “Pel País Valencià, sí que se sol dir ‘Està la senyora ama?’ i ‘Està l’ama?'”. Igualment, ma mare, en relació amb aquests mots, el 10 de maig del 2025, per telèfon, em digué que deixar fer, en casos així, era molt habitual i que “La persona que estava molts anys en una casa i ho feia bé, els amos li deixaven fer”.

També ens enviaren aquests comentaris: “No sé si aquest refrany t’aprofita: ‘Senyora, home de la Senyora i pare del Senyoret'” (Josep Ferrer Ferrer), “No tenc records que m’ensenyessin res d’açò” (Xec Riudavets Cavaller), “Em deia que ‘La mare és l’ànima de la casa’ i ho continuo creient, tot i que avui dia molts homes són de clau, importantíssims en les llars!!!!!!” (Roser Canals Costa), “No en recordo cap, ara” (Àngels Sanas Corcoy). Adduirem un comentari de Ximo Caturla, qui toca part del tema: “‘Senyora ama’ o també ‘ama’ (Sant Joan d’Alacant). A la ciutat: ‘senyora'”, “Que jo recorde, sols lo de ‘Qui paga, mana’.

Al País Valencià —almenys, a Castelló—, les portes de les cases sempre romanien obertes. Aleshores, quan un veí anava a visitar un altre, obria la porta i cridava:
‘— Amooooos!’ (En masculí)” (Xavi Portalés), “Sí. He trobat una coneguda (una senyora gran que sé que en coneix força), li’n sóc demanat i m’ha dit un: ‘Pèl gos és coneix l’amo; i, pel gat, la mestressa'” (Antonia Verdejo), a qui agregàrem  “Bon dia, Antonia, i gràcies per la dita, que m’és novedosa. Salutacions i agraïment a la dona, de part meua.

Li pots facilitar el meu correu electrònic”.

Sobre aquesta dita, cal dir que el gos representa la part domesticada al propietari (“Ser el gos de l’amo”) i que el gat és la llibertat i l’agilitat, els reflexos. Unes paraules que reflecteixen el matriarcalisme.

Nasquí en 1971 i, fins a 1993, si fa no fa, enfront de casa, hi havia una casa d’uns dos-cents anys, i, quan s’acostava la primavera, podies veure un gos intentant agafar un gat. Llavors, el gat, més àgil, saltava cap a una finestra d’eixa casa i restava alliberat.

En resposta a això, Antonia Verdejo rematava que “Mirant bé, la meva filla té un gos (un American Stanford). És enorme. I també va adoptar un gat que mana: li fa de tot al gos jugant i mai li fet res (el gos, al gat). Li treu joguines, es posa a dormir a sobre d’ell. Sempre li dic ‘Aquest gos és ximple: d’un cop de pota, el desmunta’. I no: mai”.

Més missatges: “Hola, Lluís. Bon dissabte! Una de mestressa, però no en boca de les àvies, més aviat d’alguns pagesos:

‘La dona és la mestressa del diable’

Sense comentaris” (Nuri Coromina Ferrer) a qui plasmàrem que “El diable, per influència del cristianisme, va associat a la dona”. “A casa, era ‘mestressa’…

Només l’àvia Teresa era mestressa…

Deien d’ella, ‘Teresa, la mestressa de can Ferrer… Porta faldilles, però té més collons que qualsevol home’.

Quan s’havia de fer a la vila alguna cosa…, deien:

‘— Es necessita tenir coll…

— Digueu-ho a la mestressa de can Ferrer: és la que més en té'” (Teresa Maria Marquez Bartolomé), “‘Mestressa’ o ‘Senyora’…: els noms més adequats que sentia.

‘S’enyora la senyora? No: la senyora no s’enyora'” (Daniel Gros). En aquest embarbussament, es reflecteix el paper primordial de la dona i que no se la troba a faltar.

A més, en un correu electrònic del 10 de maig del 2025, Ramona Ibarra indicava “Jo, com a filla, com a néta, com a besnéta… i tots els avantpassats, que eren de la Plana de Vic (Osona). Usaven molt sovint aquests mots ‘mestressa’, ‘mestre’. Jo, com ells, uso els mateixos mots”.

A banda, en el grup “Dialectes”, el 10 de maig del 2025 posaren una frase popular que incloïa el mot “madona” i que figurava en diferents grups de Facebook: “A Santa  Maria del Camí, Mallorca: ‘Madonaaaaa: es cul vos tronaaaa!’. Es deia d’amagatotis quan una senyora passava pel carrer…”. 

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

El bateig en la Catalunya del segle XIX i el paper de les àvies i de la comare

General, , , , , , , , , ,

Un altre punt en què es reflecteix la literatura matriarcal de Dolors Monserdà és en la composició “La prometença” (https://ca.wikisource.org/wiki/Poesies_catalanes_(Monserd%C3%A0)/La_prometensa), de 1884, en què capim molts trets que, a més, ens presenten bona part dels costums del segle XIX i que, igualment, apareixen en poemes i en comentaris que ens escrigueren en relació amb dones nascudes abans de 1920. Així, diu que,

“Dels alts cims de la muntanya,

davalla una airosa nina:

si no ha complert los quinze anys,

no li manquen gaires dies.

(…) Amb quinze anys de jovenesa

i una cara tan bonica,

¿per que, en sos ullets hermosos,

la fera tristesa brilla?”.

 

Però, en aplegar on hi ha una velleta, la cosa millora:

“Per lo camí que ella passa,

una caseta s’hi obira

i, en son portal, una vella

que, resant, lo cànem fila”.

 

L’anciana li demana per què està trista i, llavors, la joveneta li diu que

“en lo mercat de la vila,

que tinc a ma pobra mare

fa molts jorns emmalaltida

i no resta altre remei…”

 

i li addueix que donaria molts dels presents que ha rebut, a canvi de salvar la parenta i que, si ho assoleix, duria a la mareta la primera de les seues flors clavellines.

“I presa per l’esperança,

que és lo goig que més anima,

deixant sola la velleta,

seguí el camí de la vila”.

 

Podríem dir que ens trobem davant una xica que, amb l’entrada en la jovenesa, exposa el seu parer, vivències pròximes en el temps i, ben mirat, que agrairia que l’adulta li fes costat i que li fes algun suggeriment. Com que la velleta l’haurà escoltada, la minyona, amb esper, prossegueix el camí.

Tot seguit, el poema plasma tradicions del segle XIX referides als bateigs:

    “Al carrer major del poble,

ha arribat l’Agna-Maria:

mes, ¿què és aquest rebombori,

aquesta bellugadissa

de mainada i bordegassos,

de minyons, vells i fadrines

i aquest córrer vers la plaça

on ni una agulla hi cabria?

    És que bategen l’hereu

de la casa més antiga

que, per terres i diners,

cap altre n’hi ha a la vila.

    L’hereuet ha nascut sa,

com pometa camosina,

i els avis, que són padrins,

i rumbosos, que és follia,

per celebrar lo bateig

com en la terra s’estila,

ha fet portar de Girona

xocolate i pastes fines

 

i, per tirar pels balcons,

a més de sacs de joguines,

confits, coloms i pollastres;

i, fins diu qui les ha vistes,

dues gerres de diners

que, de plenes, esgarrifen

on, entre quartos i plata,

fins monedes d’or hi brillen”.

 

 

El fet que els avis fessen de padrins fou comú fins a ben entrat el segle XX, com ara, en el cas dels germans majors de ma mare (1943), nascuts en els anys trenta, i en un de què ens escrigué Montserrat Cortadella (1948) el 9 de maig del 2025: “L’avi matern va ser padrí de ma germana mitjana. De la petita, en sóc jo”.

Tocant el tema de les llepolies, encara ho evoque quan, en els anys huitanta del segle XX, nasqueren els meus cosins més jóvens. La festa anava acompanyada de cançons i de versets (en ambdós casos, en la llengua vernacla i menats als padrins de bateig).

En acabant, introdueix el paper de la llevadora (o comare):

   “No és, doncs, estrany la gentada

que, enfront la casa, s’apinya,

ni que tinga grans treballs

per passar la comitiva.

    Va davant la llevadora;

rodenxona i eixerida,

portant l’hereuet vestit

de randes seda i batista:

a la dreta, amb cara alegre,

l’àvia, que, per ser padrina,

s’ha posat de quan fou núvia,

arracades i faldilles;

van detràs les seguidores,

amb ses blanques mantellines;

les velles, ¡molt satisfetes!

les joves, avergonyides;

i més ufans que els fruiters,

que esclaten la florida,

lo pare i l’avi voltats

dels homes de la família”.

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

Vos educaven a gaudir dels xicotets detalls

General

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos educaven a gaudir dels xicotets detalls? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 9 de maig del 2025 ens escrigueren “Els petits detalls sempre han sigut importants a casa. S’ha de ser agraït” (Rosó Garcia Clotet), “Sí. Saber apreciar les coses o els gestos senzills que ens feien sentir bé” (Daniel Gros), “La meua àvia em parlava del saginer; segrestava xiquets per fabricar sabó” (Lurdes Gaspar), “Jo no. Vaig aprendre jo sola” (Àngels Sanas Corcoy), “No. La meva, no; al contrari, pot ser pel seu caràcter. No ho sé” (Josep Ferrer Ferrer), “Compartir, saps que sempre és millor!!!” (Marcel Pujolasus  Bassachs), “Sí” (Fermin Carbonell Barbera), “Sempre són bons, els consells de la mare. Sí, i que jo en feia!! Deia: ‘La vida és curta: cal aprofitar-la!!'” (Roser Canals Costa), “Sí. I molt bé. Ens deien que la nostra seguretat estava en les ganes de donar allò que oferíem si els estimàvem: besos i abraçades” (Lydia Quera), “Que jo recordi, eren dones més aviat sofertes i severes” (Xec Riudavets Cavaller), “Les meves padrines i els meus pares ja fa anys que partiren. Els meus pares varen néixer (1912). Moriren a setanta-un i a vuitanta-cinc anys.
Ara jo sóc mare i àvia. Ja no recordo massa coses.

L’educació entre nins i nines era abismal. Tant a casa, com a l’escola” (Catalina Portell Buades), a qui comentí que “L’educació escolar que reberen els nascuts després de la guerra (1935-1939) fou molt diferent a l’educació que, en general, rebien en casa, en el barri i en la vila, la que podríem dir, sobretot, quotidiana i per a la vida.

En molts casos en què han exposat diferències entre nascuts en els anys quaranta i cinquanta del segle XX i els seus avis (padrins o padrines), les de les generacions anteriors gaudiren de major llibertat i de major respecte com a persones i eren més arriscats”, “Una rosca de pa torrat amb all, quan els diumenges tornàvem del cinema. Era… celestial!

A la vora de la llar” (Josep F. Nogués), “Gràcies, no tinc prou informació de les àvies, però ho miraré” (Maite Alastruey Pérez), “Doncs sí. Em varen ensenyar la valor de les coses i dels petits detalls. Érem una família molt humil i ens varen educar en la senzillesa i en lo important de lo material. Capricis, els justs i necessaris.

Quan em varen operar del càncer del coll, en agraïment, vaig comprar diversos presents. El que vaig donar a la doctora que em va operar era un petit penjoll per al coll. Quan el va obrir, em va dir ‘Montserrat: ets molt detallista'” (Montserrat Cortadella).

Finalment, ma mare, el 9 de maig del 2025, per telèfon, ens digué que, com havia indicat Rosó Garcia Clotet, en la vida, calia ser agraït.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

 

El sentiment de pertinença a la terra en el segle XIX i en Catalunya

General, , ,

Continuant amb l’obra “Poesies catalanes”, de Dolors Monserdà i Vidal (1845-1919), el matriarcalisme també es plasma en el poema “L’enyorament de la Pàtria” (https://ca.wikisource.org/wiki/Poesies_catalanes_(Monserd%C3%A0)/L%27anyorament_de_la_Patria), el qual figura en la web “Viquitexts” i té molts punts en comú amb l’”Assaig de càntic en el temple”, escrit per Salvador Espriu (1913-1985). Així, qui havia estat en una illa llunyana de la Barcelona en què havia nascut (i on ara exposa els versos) i, més encara, de Catalunya, diu que

“Inclemències de mon fat

m’han portat a llunyes terres,

terres a on són les flors

un ric tresor de bellesa;

on lo cel és sempre blau;

on los boscos ne són verges;

on los daurats raigs del sol

amb major esclat brillegen;

on les aus, que, de l’espai,

per l’àmplia volta, travessen,

lluen plomes de colors

que mai somnià la pensa”.

 

Per tant, l’altra terra (la illenca) empiula amb la claror i, anys a venir, el poeta català de Santa Coloma de Farners escriu uns versos semblants.

Però, tot seguit, comenta que

“Mes, enmig de tanta llum,

 

lo meu cor viu en tenebres,

que enyora un poble petit:

lo raconet on vaig néixer”,

 

una obagor que enllaça amb lo matriarcalista i amb el simbolisme de la dona i de la mare (ací, àdhuc, junt amb lo tel·lúric).

A més, afig que, en eixe illot, on hi ha abundància i molta vida,

“S’afadiguen los meus ulls

d’obirar les meravelles

que, com a perles gentils,

en eix nou món, me rodegen.

Arbres d’ufanós brancam

que jamai lo sol travessa;

jardins on passa l’oreig

rublert de flairants essències,

hermosos llacs cristal·lins,

on les aigües joguinegen;

selves on van a niar

les pintades aus parleres;

mes, enmig de tants joiells,

lo meu cor se mor de pena,

enyorant los negres murs

del poblet en què vaig néixer”.

 

Després, Dolors Monserdà, indica que,

“Amb los anys que estic a l’illa,

¡bé n’he fet, de coneixença!

En totes parts, hi ha cors nobles

que, allà on se troben, s’entenen”.

 

Nogensmenys, estén

“Mes los que em tracten aquí,

com los d’allà, no em coneixen;

no hem anat a estudi junts,

 

en los anys de la infantesa;

no hem anat a collir nius

en lo matí del diumenge;

no ens hem partit lo berenar,

ni hem ballat junts en les eres.

Res dels meus saben ací,

ni qui fou la mare meva,

com ho saben los vailets

del poblet en què vaig néixer”.

 

Al cap i a la fi, lo que més ha mamat, ha estat la terra on nasqué (en Catalunya) i amb què se sent vinculada com la xiqueta ho fa amb la mareta, no sols en els primers anys de la seua infantesa. En eixe seny, agrega que, en eixes terres llunyanes culturalment i geogràficament de la natal,

“Per carrers i per passeigs,

me volta gentada immensa,

més jo sempre em trobo sol

entre la gent que em rodeja.

Ne són altres ses costums

i sa parla no és la meva…

Per sentir un mot català,

¡daria sang de mes venes!

Los plaers me deixen trist,

les festes l’ànima em gelen…

fins m’apar, Déu m’ho perdó,

¡que no sé resar en l’església!

M’apar que mos precs no escolten,

eixes escultures belles,

com m’oïa el Sant Feliu,

del poblet en què vaig néixer”.

 

 

Finalment, posa uns mots que, un amic meu que visqué cinc anys en el nord de Xile en relació amb la cultura colla (matriarcalista), deixà per escrit uns onze anys després d’haver tornat al País Valencià on havia nascut:

“No se sap què és Catalunya

fins que s’està molt lluny d’ella:

 

lo dol de l’enyorament

¡que hermosa la representa,

amb sa costa llevantina

com un enfilall de perles,

amb la mar que l’afalaga

i el Montserrat que la vetlla!

¡Ai, serres del meu país,

quan vos podré tornar a veure!

No vulla Déu que la mort,

ans de tornar, me sorprenga,

que vull dormir el darrer son

en la terra en què vaig néixer”.

 

Barcelona, 11 Juliol 1885″.

 

I és que, el sentiment de pertinença a Catalunya és inserit en la poetessa i, igualment, en aquests versos.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)