Festes i festivitats

En l’obra “De la marina i muntanya (Folklore)”, del folklorista valencià Adolf Salvà i Ballester (1885-1941) i edició a cura de Rafael Alemany, exposa sobre la festa de Sant Antoni, la qual tinguí ocasió de viure i de captar-hi l’esperit comunitari i el matriarcalisme. L’autor diu així:

“A 13 de gener. Festa desapareguda fa moltíssims anys. A l’església feien missa i sermó, costejada pels devots del producte de dos porquets, que es deien porquets de Sant Antoni, que anaven solts pels carrers, donant-los de menjar els veïns liberalment. L’Ajuntament tenia una quantitat consignada de festes i, així, es llig d’acord amb pres en sessió de 10 de juny de 1877: ‘que la quantitat de 40ptas. 50ctms. Investides en la festa de Sant Antoni Abat,… s’apliquen al capítol de despeses imprevistes’”. Antigament, hi havia costum de beneir les cavalleries durant eixe dia, costum que ha desaparegut fa moltíssims anys i no hem conegut.

Per la vesprada, feien balls i el joc de què es parla en els Jocs. Tot s’ha perdut” (pp. 238-239).

Cal dir que aquestes paraules (les administratives estaven en castellà i les hem traduïdes) no són vàlides per a moltes poblacions de l’Horta de València, on, en el darrer quart del segle XX i en la primera dècada del segle XXI, es feia molta festa amb motiu de l’arribada de la festivitat de Sant Antoni “el del porquet”. Així, primerament, una falla de barri (sovint, el mateix dia) i, més avant, el cap de setmana més pròxim, desfilaven cavalls i es feia benedicció de tota mena d’animals, sobretot, de cavalleria i domèstics (especialment, gats i gossos junt amb ocells). I, perquè no coincidissen entre diferents viles de la mateixa comarca (com ara, Torrent, Alaquàs i Aldaia, en la de l’Horta de València), la desfilada tenia lloc en distints dies.

Adduirem que, en la nota 2 que exposa el folklorista, relativa a la festa de Sant Antoni, podem llegir que “Al dia de Sant Antoni de gener, o del Porquet, en Tàrbena, fan festa, amb sermó, i música i processó; cordada, el segon dia; i, el primer, feien debanadora. No trauen les cavalleries del corral, sinó per a beure, però no els fan fer faena.

Abans, hi havia també el porquet de Sant Antoni, que anava pel poble i mantenien els veïns; per la nit, s’arreplegava a casa el Clavari. Li posaven una campaneta al coll. Desaparegué, per 1926, aquest costum.

En Callosa, també hi havia costum del porquet solt amb una campaneta al coll.

En la Nucia, diu que, abans, al dia de Sant Antoni, portaven la imatge i l’entraven al corral perquè fóra vista pel cavall”.

Una altra festa recopilada en aquesta obra pel folklorista Adolf Salvà i Ballester és la “Pasqua Florida” (p. 249). Així, comenta que “Per la vesprada, bereneta, anant tots els xiquets i molts majors a menjar-se la mona a les eres de batre, portant aquella i l’ampolleta del vi i altres viandes en un cabasset, de poc temps ençà; abans, ho duien nugat en un mocadoret. Lo clàssic era la mona, un congret o magraneta de pa, un trosset de llonganissa, una taronja i un cèntim de tramussos i cacaus (…). Fadrins i fadrines, aprés la bereneta, ballaven i cantaven acompanyats de guitarres; altres fadrins volaven milotxes o catxerulos. Lo mateix es feia a la vesprada dels altres dos dies”.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Bon Diumenge de Pasqua i bones festes de Pasqua.

Nota: Ací teniu un vídeo amb una de les cançons tradicionals valencianes que se solen cantar Diumenge de Pasqua: https://youtu.be/s-ltvaByaw8?feature=shared.

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, vivien com si fossen un tronc comú? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web, amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

****

En el meu mur, el 12 d’abril del 2025 i més avant posaren “Els meus records dels anys cinquanta [ del segle XX] són: com que havien passat la por i les misèries de la guerra [ 1936-1939], les dones de casa practicaven la familiaritat amb les àvies, amb les germanes, amb les cunyades, amb les tietes… Cada setmana (o cada quinze dies), unes i altres ens visitaven i s’estaven a dinar o a berenar…

Hi havia un sentiment de pertinença familiar, i els menuts sentíem històries i relats llegendaris de les besàvies de Tarragona i de les ties de Buenos Aires…

Els jovenets apercebíem un fort seny de pertànyer a la família” (Joan Marrugat), “Hi havia pocs diners, poc de màrqueting i poques modes, en comparació amb l’allau actual que ens anihila mentalment i nacionalment” (R. J. Colom), “Doncs, el que jo vaig veure, no. I amb majúscules: NO. Llàstima” (Anna Babra), a qui indicàrem “Gràcies, Anna. Els meus avis materns i els avis de ma mare (per ambdues parts), sí”, “Sí, sí, Lluís. Eren com un tronc d’un arbre que res les torcava, ni tombava. Elles, sempre unides, anaven sempre mirant d’anar el millor possible endavant” (Ramona Ibarra), “En mà casa, sí.  La meua iaia vivia, sempre a casa nostra, amb els meus pares. Ella ens manava feina: igual, com si fóra la nostra mare. Ella cuinava igual, com ma mare, i féu la feina de casa igual, com ma mare… Era una més de casa” (Carmen Mahiques Mahiques).

Quant a missatges, el 12 d’abril del 2025 i posteriorment ens escrigueren “Sí” (Francisca Farre), “Si. La meva àvia va bastir un edifici amb un departament per a cada filla. Totes juntes, porta a porta. I això, cara a fora, per a la gent de la vila, estava meravellós —per  a mi, també, una familia extensa i grossa, plena de cosins i vida—.

Però, per dins, les germanes s’arrapaven. Ja saps com funciona la vida real: com a Zorba el Grec. Realment, un desastre, si ho mirem d’eixa perspectiva” (Xavi Portalés), “No crec: la mare era molt d’ella, no sé com explicar-ho. Personalista? Independent? No: ella era ella, estava per damunt de tot… Era molt seua. No es parlar mal de ma mare. Crec que la retracte.

Lluís, perdona: quan parle amb tu, és com si parlara amb mi. No sé si et sap greu: pense que aquestes converses ens acosten… Deu ser cosa de major” (Josep Ferrer Ferrer), “Tinc una anècdota respecte a la meua època de estudiant. Van venir a l’Escola d’Enginyeria Tècnica d’Alcoi als anys 1969, 1970 i 1971 un grup de bascs que pertanyien a la Congregació de La Salle. Entre ells, barrejats, hi havia algun membre d’ETA, amagat. Doncs ells, malgrat la cobertura que els donaven els frares, no se n’amagaven, de res, i, a la mínima, se manifestaven.

Arran de açò, vaig fer el comentari a un conegut, qui va dir que l’ETA va nàixer a un convent de frares comunistes del País Basc de França i jo li vaig dir ‘Totes les congregacions de frares i de monges practiquen el verdader comunisme: al si de sa congregació, obligats pel vot de pobresa que fan” (Antonio Bernabéu Pérez), “Nooo” (Àngels Sanas Corcoy), “Mira: vivien amb tota alegria, novetat. I les converses, fluïdes, perquè sempre tenien a qui ajudar i això els donava bona vida” (Lydia Quera), “La mama compartia més les idees. La iaia, no tant: anava més a la seva (era més generala)” (Montserrat Cortadella), “No n’és el meu cas” (Neus Homar Santaner), “Sí. A casa, tots units, com un arbre amb moltes branques.

Una família unida” (Rosa Rovira), “La meva àvia vivia amb nosaltres perquè era vídua i tenia poca relació amb la resta de la seva família. Es veien poc” (Lui Sarrià).

En el grup “Records del nostre passat”, el 12 d’abril del 2025 i després plasmaren “Tinc unes peces que les cuido com a relíquies (que ho són)” (Carme Redo Pons), “No. La resposta meva és ‘No’. Les meves dues àvies (nascudes en la primera dècada) van cercar ser, més o menys, independents. Cercar feina al tèxtil pel seu compte i un, més o menys, bon marit (En aquest seny, la van cagar: els meus dos avis, cadascú a la seva manera, eren uns tarambanes). No tinc constància de cap aliança (o complicitat) amb altres dones de la mateixa família/generació” (Xavier Cristòfol Mas).

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos educaven perquè no vos deixàsseu arrossegar per grups o bé per modes? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web, amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada i bon cap de setmana,

Lluís Barberà i Guillem

****

Quant a missatges, l’11 d’abril del 2025 i després ens escrigueren “Sí. L’àvia, sobretot, ens deia que havíem de ser nosaltres mateixos,vestir com ens agradés, no deixar-nos manipular per ningú en la manera de pensar, ni de fer, encara que anéssim contracorrent, que no fos lo que, pel temps, tocava fer o ser” (Antonia Verdejo), “Sí. Abans, no hi havia tanta maldat. Quasi tots els dies estava ocupada: anava a aprendre de cosir” (Àngels Sanas Corcoy), “La meva mare va néixer al 1903. Sempre va deixar-me vestir com volgués. És clar que jo procurava fer-ho amb coherència. Estic molt contenta de l’educació de la mare!!!” (Roser Canals Costa),  “La mare pense que deixaven molt al temps que vivien: la dictadura… I, és clar, estàvem en mans de l’Església i de la ‘Falange’. Encara com no li van fer massa cas i vam triar el nostre camí… i poguérem despertar-la. És el que pense, i em demane: ¿podia fer ella altra cosa?” (Josep Ferrer Ferrer), a qui comentàrem “Gràcies, Josep, per les teues paraules, i bon dia,

Quant a si podia fer res, és clar que, durant una dictadura, hi ha més limitacions i no és un règim precisament obert.  

En qualsevol cas, nosaltres tenim la darrera paraula. 

Ara hi ha accions que recorden la Segona República en temes relacionats amb l’Església i, al meu coneixement, la història hauria de servir per a respondre millor en cada moment”, “Sí: sobretot, les padrines… Sempre em deien que no em deixés influenciar per ningú. Diguem que tenia cap per a pensar lo que feia; i, si m’equivocava en alguna decisió, era per aprendre. Aquest consell el continuo practicant” (Contxi Enjuanes Carrera), “Segur que aquest avís era un dels temes que es deuria parlat a les cases de les famílies… Sobretot, amb el canvi radical que es produïa de la societat rural a la societat industrial. Segur que més d’una baralla s’havia de produir per aquests temes, en certa manera, revolucionaris. Aquest era l’esperit  catalanista… Guardar el tresor de la llengua i de la nostra nació, després d’anys d’abandó per culpa de les dictadures i de les lleis espanyoles” (Daniel Gros), “Les moralitats de les dones d’aquella època eren ‘ad hominem’ i, com a molt, et deien que podies acabar així o aixà” (Joan Colera). Cal dir que “ad hominem” significa un raonament que s’empra per contradir algú, atacant el caràcter o, com ara, els costums de l’adversari. Més escrits: “No en tinc coneixement d’això per part de les iaies. Més aviat, havien de procurar per la seva vida, al dia a dia, que no ho tenien fàcil” (Nuri Coromina Ferrer), “Doncs sí. Tant la mama com la iaia sempre havien dit el mateix: ‘Siguis tu i no et deixis influenciar per res, ni per ningú’, ‘La moda no incomoda, però fes-la teva: no copies’. I així ha estat.

Amb la néta, el sistema està costant” (Montserrat Cortadella), “Ni l’àvia Teresa, ni la mama, mai em dir res de moda, de deixar-me arrossegar per ningú. Segons qui (o quins) sí. Això, m’ho recalcaven molt…

Em van ensenyar a saber-me defensar…” (Teresa Maria Marquez Bartolomé), “Jo, mai: un cop casada” (Lola Carbonell), “No és el meu cas” (Josep Castiñeira Cots), “Sí. L’àvia ho feia. Era molt intel·ligent, respectuosa i reflexiva. Sort d’ella” (Anna Babra), “Referent als grups i a modes, no hi havia la necessitat d’educar-nos en contra, perquè no teníem cap grup rellevant a prop. La moda la seguíem sense exageració” (Lui Sarrià).

En el meu mur, l’11 d’abril del 2025 afegiren “Prou feina tenien elles. Les modes mai m’han interessat, sempre he estat INSUBMISA I TRANSGRESSORA. ‘Esperit lliure’, en diuen” (Maria Dolors Franquet Calvet), “No, llevat de religions alienes o Opus Dei o grups comunistes i anarquistes com els que van matar i cremar familiars. Dels grups espanyolistes, ja ni en parlaven; i, a en Franco, l’escopien. Tot quedava clar” (Joan Claparols Vilamanyà).

En el grup “Antropologia UAB”, l’11 d’abril del 2025 plasmaren “Normalment, les mares tenen (gairebé totes) la tendència d’avisar, sempre a fi de bé. La meva no era massa pesada, però sempre anava ‘Mira amb qui vas…’, ‘Ja la coneixes prou?’. De la moda, deia que no s’havia de seguir,… al peu de la lletra: només escarnir-la” (M Teresa Hortoneda, nascuda en 1931).

En el grup “Records del nostre passat”, l’11 d’abril del 2025 comentaren “Sí. La mare era molt estricta en aquests temes” (Montserrat Carulla Paüls).

En el grup “Dites, refranys i cultura popular catalana”, l’11 d’abril del 2025 ens posaren “Ens educaven a fer bondat i a actuar com cal en cada ocasió” (Josefina Besora Oliva).

Finalment, ma mare, l’11 d’abril del 2025, per telèfon, em digué “Ma mare deia ‘Moda: yo te aborrezco’ [‘Moda: jo t’avorresc’].

Lo normal de les mares era aconsellar, però, després, deixar un marge de confiança. Ma mare deia, en relació amb mi: ‘La meua filla [Consuelo, 1943] va a València i porta diners. Jo dic que, si me l’ha de pegar, me la pegarà: vaja a València, vaja a Torrent’. Després, si eixa persona et respon: dóna-li corda, [posa-li-ho fàcil].

Per a mi, lo més important és sentir-te de gust i actuar de gust”. Torrent és una vila a uns 6km de la ciutat de València.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.