Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿sabien llegir? Recordem que, en 1900, en Mallorca, el 60% de les dones sabia parlar, llegir i escriure en castellà, d’acord amb paraules de Pere Riutort Mestre.

Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada i bon cap de setmana.

Lluís

****

En el meu mur, el 1r de març del 2025 i més avant posaren “L’àvia paterna, de 1888, a rural, llegia i escrivia en català i no sabia res de castellà.
L’àvia materna, de 1904, a ciutat, llegia una mica i no gens d’escriure; fluixa de català i no gens de castellà” (Joan Marrugat) “Si, Lluís. Una àvia, cosa rara, sabia llegir lletra d’impremta, però no escriure.

L’àvia materna sabia escriure i redactar, feia unes lletres molt boniques.

La meva mare era nascuda el 1904 i sabia llegir i escriure” (M Teresa Hortoneda).

En el grup “Dites, refranys i cultura popular catalana”, el 1r de març del 2025 posaren “Tenia un germà, EPD, que ara tendria setanta-quatre anys. Pares i padrins llegien i escrivien perfectament” (Maria Dolores Ginesta Pich), “L’àvia llegia i escrivia perfectament, de 1904. Les besàvies també; una d’elles ajudava  la mestra de l’escola.

La mare, de noranta-nou anys és enginyer químic. De Calella. Les besàvies: l’una, de Calella; i l’altra, del Port de la Selva” (M Reyes Díaz Cairó).

En el grup “La cultura valenciana és matriarcal”, el 1r de març del 2025 plasmaren “Ni l’avi, ni l’àvia. Tot així, es defensava amb els conceptes de lletres i números, bàsics, per anar a comprar, i per controlar quantitats en la collita, ja que eren masovers” (Marc Juanhuix).

En el grup “Paraules, refranys, cançons, rondalles i cultura popular dels nostres avis“, el 1r de març del 2025, Maria Teresa Ortiga Mulet plasmà “Sí. Les meues iaies sabien llegir i escriure. Recordo que ma iaia tenia un llibre de receptes molt bo, que sovint el fullejava. Era molt antic. De fet, era molt bona cuinera”.

En el grup “Antropologia UAB”, el 1r de març del 2025, ens indicaren “La meva àvia paterna no sabia ni llegir, ni escriure” (Margarita Frau Mir), “A casa, tots els avis sabien llegir i escriure; i el català l’escrivien tal com sona” (Montserrat Cortadella).

En el grup “Cultura, tradicions i folklore dels nostres avantpassats catalanoparlants”, el 2 de març del 2025 i més avant, posaren “Sí: les meues àvies sabien llegir i escriure perfectament” (Enrique Julio Fort Jover), “Les meues, també. El meu avi, per part de mare, no: sols sabia signar. Tots quatre eren del segle XIX. A Benimassot (el Comtat, País Valencià)” (Sam Piera).

Quant a missatges, el 1r de març del 2025 i posteriorment ens posaren “Potser és que la meva família era benestant. El meu avi era advocat, l’àvia era prou culta, ma mare parlava francés correctament (alumna de les Ursulines), molt llegidora i culta, no lo següent. Va nàixer al 1911, però jo et dic: potser la família ho portava la mare del pare: tenien una impremta (jo no la vaig conéixer), però sí que sabia llegir. Les germanes del meu pare: una, infermera; i l’altra estava a la impremta, papereria… Clar que sabia!” (Josep Ferrer Ferrer), “Ma mare, perfectament. No sols llegir: també recitava poesies. Les àvies, pel que m’explicaven els meus pares, sabien escriure i llegir, les dues (Pilar Ortiz De Paz), “Sííí. En sabia” (Ângels Sanas Corcoy), “Sí. En sabien” (Joan Prió Piñol), “Totes dues eren analfabetes” (Xec Riudavets Cavaller), “Si. La meva àvia tenia un professor a casa, particular, perquè, segons el metge, li restaven pocs anys de vida. Una caseta a l platja, per vestir-se i despullar-se, un mestre de música. I la veritat és que, gràcies a Déu, mai cap malaltia. Morí als noranta anys, com si agafés el darrer somni.

La seva vida era treballar molt i molt, i els llibres que tenia eren dels mandataris de tot el món, vida de músics, de dones amb fama de saviesa o de curanderes de malalties- A casa, mai cap metge: ella ens feia el remei, a tots els néts” (Lydia Quera), “La meva mare, nascuda el 1921, sí sabia llegir i escriure; però la seva mare (àvia meva), nascuda abans del 1900, era analfabeta” (Montserrat Carulla Paüls), “La mare és la nena i el germà. El padrí era carabiner i la padrina crec que també escrivia, no ho recordo molt bé. La mare va néixer l’any 1902 a Esterri d’Àneu. La vaig veure poc escriure; el pare va ser militar, i bona lletra i, al cap del temps, va aconseguir ser Mosso d’Esquadra, que d’ençà el primer día, volia entrar al Cos” (Júlia Aixut Torres), “Les meves dues àvies sabien llegir i llegien cada dia el diari” (Lucila Grau), “Doncs, sí.  I també escriure” (M Pilar Bafalluy), “Sí. Les meves àvies sabien llegir i escriure com també la besàvia materna” (Rosó Garcia Clotet), “El domini de la cultura era molt justet…. No era necessari en un ambient de cerca de treball i cura dels fills” (Daniel Gros), a qui comentàrem “Suponc que et refereixes a la cultura entesa com la derivada de les escoles i la lectura i l’escriptura” i ens afegí “Sí, clar: la cultura bàsica de conèixer les quatre coses bàsiques, com ara, el llegir, escriure, sumar i restar…”, “Sí; ma mare, nascuda el 1910, sí que sabia llegir. No era cap enciclopèdia, però es defenia” (Josep Fontestad Molina), “La meva padrina va néixer el dia 20 d’abril de 1892. Ella no sabia llegir, ni escriure. Damunt paper, només sabia pintar un ganxo” (Rafel Gelabert).

Afegirem que, en correus electrònics, el 1r de març del 2025 escrigueren “Sí. La meva àvia Maria sabia llegir i escriure. Pertanyia a una família de pagesos benestants i, com que vivien apartats de Moià, en comptes d’anar al poble cada dia, era un professor el qui anava a ‘La Datzira’ (la masia on vivien), a fer classes a tots els germans” (Àngel Blanch Picanyol), “La meva mare no sabia escriure, però sabia llegir una miqueta. Lletrejava igual que els infants quan comencen a llegir: a poc a poquet, marcant les síl·labes” (Rosa Rovira).

Finalment, ma mare, el 1r de març del 2025, ens digué per telèfon: “Les monges [mallorquines], potser perquè les dones estaven en pitjor condició, d’alguna manera, si elles eren més espavilades, només atenien dones i les ensenyaven.

Ma àvia Consuelo (1878), llegia els llibres religiosos. Ho llegia. La missa: en llatí i, després, en castellà. Son pare era jutge en Paterna.

I, quan li pareixia, treia els llibres de la bossa en què duia coses, robes,… en qualsevol moment del dia, i es posava a llegir. Si no estava fent alguna cosa, com ara, calça.

L’àvia Amparo [, la materna], en els comptes, s’entenia. Però deia que no sabia llegir. Sabia llegir un poc. Això és lo que contava ma mare [, nascuda en 1910]”. Per part de mon pare, a ma àvia paterna, Paquita (1909), agradava la lectura.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Avant les atxes.

Una forta abraçada.

Nota: El 18 d’abril del 2020, Pere Riutort em digué que, “A Mallorca, com a Catalunya, hi ha hagut escoles femenines, congregacions femenines dedicades a l’educació de la dona. No podien anar-hi tots: els xics, fins als set anys, podien anar a les monges; les xiques, tots els cursos. Els ensenyaven, per exemple, feines de la casa, catecisme… Hi havia les Filles de Maria: era el nom d’una associació de Mallorca i les dones [que la formaven], eren mares cristianes.

A Mallorca, es van crear onze organitzacions de monges. Eren unes ‘Mares Teresa de Calcuta’. Totes tenien escoles. En Petra, per exemple, hi hagué una durant cent vint anys. S’encarregaven d’educar, sobretot, les dones.

En 1900, a Mallorca, el 60% de les dones estaven alfabetitzades. Això es devia a les dones. En una llengua que no era la seua, en castellà. Però resaven en mallorquí.

De fet, com hauràs vist [en l’explanació], en 1900, eixí un decret que deia que l’estudi del catecisme s’havia de fer en castellà. [A Mallorca], feien l’edició en castellà i l’enviaven a Madrid. I, després, feien el catecisme en mallorquí.

En 1950, es dictà que el Rosari havia de resar-se en castellà, perquè el Rosari no es deia mai si no era en mallorquí”.

Pere Riutort també comentà que, com que la llengua en què se’ls educava, en les escoles, era el castellà, passava com a mitjan segle XIX en el País Valencià, on, atenent al pròleg del “Diccionari Escrig”, redactat per Vicente Boix, manifestava que els xiquets no entenien, ni interioritzaven lo que aprenien en els centres d’ensenyament i, sobretot, en al·lusió al catecisme.

Finalment, Pere Riutort afegí que, en Bòsnia i Herzegovina, catalanoparlants que hi havien anat, havien actuat de manera distinta: “Els hòmens parlaven turc; però, les dones, català”, un detall a què no havia tingut accés abans.

Sobre el fet que els xiquets, en Mallorca, poguessen estudiar junt amb les dones, Carlos Bonet Haebler, de les Illes Balears, el 17 de juliol del 2020, escrivia en el meu mur de Facebook: “Encara així, hi havia nins (mascles) que tenien s’oportunitat d’anar a escola uns anys més. Sa meva padrina em contava orgullosa que, un familiar seu (no record en quin grau) fins i tot escrivia en mallorquí. Ella només va aprendre en castellà”.