Arxiu mensual: gener de 2025

Poesia festiva, esperit comunitari, persones obertes, educadors i Massarrojos

General, , , , , ,

En un altre passatge del llibre “Estampas de Masarrochos”, hi ha el poema “De acòlit a fraret” (pp. 104-105), també en la llengua aborigen i, possiblement, referit al rector José Bau Burguet (1867-1932). Aquesta composició plasma la poesia festiva i l’esperit comunitari:

“N’hi havia un xiquet

recollit per les mongetes

d’un Asilo; molt listet.

Allí viu, com germà d’elles.

 

És lo germanet,

com la flor silvestre:

senzillo, humil,

espavilat, llestre[1].

 

‘-¿Per què, al germanet

de les germanetes,

no li’l tenen sos pares

i li posen mestre?’.

 

‘-Perquè són pobrets

en béns i pessetes

i manca, a més,

la falta d’exemple.

 

No hi ha lo talent

de pares, que ens veuen

en lo seu fillet

la sang de ses venes’” (p. 103).

 

Com podem veure, com passava en més d’un cas, per exemple, quan un xiquet provenia de casa pobra i no trobaven qui el pogués cuidar i decidien deixar-lo a la porta d’un convent (com, alguna vegada, m’ha comentat ma mare), això apareix en aquest poema.

Igualment, en la segona part de la lletra, un frare parla als xiquets i ell li respon què vol ser de major:

“Al xiquet, porten a escola

tots els dies les mongetes;

el mestre està que redola

al veure com deprenen lletres.

 

Un dia, en l’escola,

se presenta un fraret,

Pare dels que en diuen Missa,

i va i pregunta als xiquets:

 

‘-¿Qui, de vosatros, voldria

fer, amb mi, acompanyament,

perquè l’hàbit vestiria

del Seràfic[2] Sant Francesc?’.

 

Al punt, d’entre els nens,

se’ns planta Angelet,

que així ens nomena

lo nostre xiquet.

 

I allí, en l’Asilo,

fa d’acolitet

i ajuda la Missa

que es diu p’als vellets.

 

Amb veu clara i firme,

cantant com l’aucell,

‘-Jo!’, respon al Pare:

‘-Me’n vaig amb vosté’.

 

‘-Molt bé’, li contesta;

‘-Molt bé me pareix.

Aquesta pregunta,

contesta, xiquet:

 

-¿Vols ser dels que canten Missa

o vols consagrar-te a Déu,

com els frares d’obediència,

treballant en lo convent?…

 

‘-¡De missa, vullc ser-ho;

no calia més!

Tot lo meu anhelo,

mon cor i cervell,

amb molta alegria,

em diuen: -Xiquet!

Has de ser de Missa;

Ministre de Déu!…”.

 

En la part tercera de l’escrit, el xiquet torna al convent, ho comenta a les monges, la Mare li ho aprova i ell li diu que, quan ja serà frare, passarà altra vegada per l’edifici de les religioses per fer missa a vellets:

“Angelet, de l’escola,

retorna al convent.

Les monges li hi veuen

l’alegria ensems.

 

‘-Per què eixa alegria?’,

la Mare li prec.

‘-Ai, Mare!’, li dia:

‘-Demaneu a Déu!!

 

Ha de saber, Mare,

partixc al convent.

Esta flor silvestre

trasplantà al verger

que n’hi ha allà, en Benissa,

la Mare de Déu,

per dir jo, algun dia,

Missa reverent.

 

Jo tornaré un dia,

vestit de fraret,

amb cordó, sandàlies

i el cerquillo[3] fet.

 

Vos diré la Missa

ací, als ancianets,

on estes mongetes,

tot bé em varen fer.

 

Per donar-li gràcies,

a Déu i a vosté,…

veurà tot el poble

quin sermó faré’”.

 

Finalment, en la part quarta de la composició, podem llegir

“Se’ns volà a Benissa

dient Angelet:

‘¡JA VEUREU, MONGETES,

QUINS SERMONS FARÉ!…”.

 

Per consegüent, l’escriptor (possiblement, el capellà José Bau Burguet) es decanta per grups socials interessants: els infants, els qui acullen xiquets i persones majors (ací, les monges), els mestres (en aquest cas, religiosos, com havia estat costum durant molts segles) i, a més, pels vellets.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] Aquest mot, possiblement, siga “llest” i es tracte d’una adaptació per fer rimar “silvestre” i “llestre”.

[2] En el DCVB, figura com “Qualificatiu que s’aplica a Sant Francesc d’Assís i a l’orde religiosa que ell fundà”.

[3] Paraula castellana que té el seu equivalent en “serrell”.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

 

Educaven a rebre amb joia el naixement

General

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿educaven a rebre amb joia el naixement?

Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 25 de gener del 2025 i posteriorment ens plasmaren “Bon dia, Lluís,

En relació al tema, doncs sí, com un acte natural que havia de ser rebut amb alegria i cercat, tenien tots els que venien bé, ben cuidat amb amor i alegria, però sí, sempre vaig assessorada. El naixement és lo més natural del món. L’àvia, en aquells temps que tenien molts, ella només en va tenir tres, tenint mitjans econòmics.

Ara, reinvindiquen el dret d’avortar en ple segle XXI, quan tenim tots els mitjans per no restar embarassades. Ho trobo una aberració a no ser que vingui malament i a patir” (Antonia Verdejo), “Crec que rebre amb joia el naixement és un sentiment, no es pot educar. Surt d’un mateix” (Rosó Garcia Clotet), a qui responguí “El tema de l’educació ve perquè, en més d’un cas, la maternitat (ací, el part) és presentada com un patiment, sobretot, per a la dona.

És cert que, majoritàriament, és un sentiment”; “Que jo recordi, era un tema una mica tabú. Els infants petits n’havíem d’estar una mica al marge. En ser un poc més grans, ja hi podíem participar, però no gaire” (Xec Riudavets Cavaller),“Si. És clar. A casa, era habitual sentir que s’havia d’ajudar, a una o altra veïna que havia restat desvalguda a causa de la guerra…

Les petites accions d’ajuda domèstica eren habituals… Als meus set o vuit anys, em daven una bossa de roba (en deien ‘una coixinera’) amb algunes coses de menjar: fruita, formatge, llardons, pa… perquè la portés a casa d’una veïna humil que, en arribar jo, l’agafava i deia ‘Gràcies’ somrient molt.

No sé si això encara es fa, però, sense ser-ne el missatger, a mi, em va inculcar uns efectes civilitzadors…” (Joan Marragut), a qui comentàrem “Per ací (la comarca de l’Horta de València, la ciutat de València i rodalies) sí que hi ha costum, per exemple, si som en casa d’un familiar o d’una persona major, que et donen una bossa amb uns quants aliments (o, com ara, amb roba) i que et diguen: ‘¿En vols? La tia / mare en té moltes (o molts)’. O bé ‘¿Podries donar açò a tal persona?’. I, si no ho acceptes (sobretot, si és menjar), per exemple, com m’ha dit hui ma mare, per telèfon, amb un ‘No és despreci [= menyspreu]: és que encara en tinc’, respondre’t amb una frase molt associada al camp: ‘El llaurador, de bona gana, ho dóna’. És a dir, que t’ho dóna amb bona voluntat'”.

Igualment, ma mare, en nexe amb el “Gràcies” que deia la veïna a Joan Marrugat, el 25 de gener del 2025, ens comentà per telèfon: “O, fins i tot, li donara [= donàs] dos besos, si encara era xicotet”. Joan Marragut també adduí eixe dia aquestes paraules:

“Bon dia, Lluís,

Els anys vuitanta vàrem viure vuit anys a l’Eliana (jo treballava a la Pobla)…

Un estiu que tenia família a Barcelona, diumenge vaig parlar amb un llaurador ja retirat, qui vivia al costat de casa… L’home em deia que feia anys que no havia anat a la fonteta de Llíria… Em vaig oferir a portar-los, a ell i a la seva esposa. I es van preparar i prest vàrem anar tots tres fins al parc de Llíria.

Allà van evocar records de la seva joventut i aplecs de balls i berenars de la seva colla…

Vàrem tornar a L’Eliana conversant animadament i ens acomiadarem davant de casa amb abraçada i petons…

Vaig pujar al meu pis, i al cap de cinc minuts, van trucar al timbre:

-Qui és?

-Joan, sóc lo veí… , que hem anat a Llíria amb vosté. Baixe, que li he deixat una cosa…

Vaig baixar i, a la porta, em vaig trobar un sac amb cinc melons de l’horta… Me’ls van donar per compensar el favor…

Un, me’l vaig menjar jo; però els altres quatre van anar cap a Barcelona amb molta il·lusió…”.

En relació amb la coixinera, ma mare, el 25 de gener del 2025 em digué per telèfon: “De fet, quan me’n fiu la dot, la mare [, nascuda en 1910,] em féu una coixinera.

També estaven els mocadors de fardell, que deien, de color torrat i marró, per embolicar robes (un pantaló, un vestit…) amb unes agulles o amb un imperdible clavat”. Altres comentaris foren “Doncs, és clar” (Àngels Sañas Corcoy), “No sé què respondre’t… Cada naixement era un petit miracle, perquè no ens n’havien parlat abans. No puc dir que ens ‘educaven'” (Lucila Grau).

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

 

“Promesa acomplerta”, versos d’una cançó eròtica

General,

Hi ha cançons del llibre “Romancer català”, de Manuel Milà i Fontanals, amb promeses completes de casament, com ara, “Promesa acomplerta” (pp. 196-197). La jove diu, a un xicot, que el pare no li ho posa gens fàcil. No obstant això, ell li farà costat. I ella, guilopa, li demana qui és i, al capdavall, ell li comenta que està a les mateixes, que no ha canviat de voler, de núvia:

“A l’ombreta d’un arbre,

ai, a l’ombreta d’un pi,

n’hi havia una Pauleta,

blanca com un serafí.

(…)’-No t’espantis, Pauleta,

(…) jo vindré a robar-te

un diumenge al dematí’.

(…) ‘-A tu, et demano, Pauleta,

amou-te[1], si vols venir;

amou-te, plega la roba,

que farem molt llarg camí’

‘-No em ‘víeu[2] promès, Josep,

que us casaríeu amb mi?’.

‘-Sí t’ho he promès, Pauleta,

encara t’ho vull dir’”.

 

 

Notes: [1] En el DCVB, el verb “Amoure” figura amb el significat de “Separar; llevar; suprimir”. És a dir, que es lleve i que els dos facen via.

[2] En l’original, reducció de la forma “havíeu”.

Poesia festiva i esperit comunitari i sentiment de pertinença i Massarrojos

General, , , ,

En nexe amb el campanari de Massarrojos, trobem unes quartetes que exposa el capellà Cipriano Ibáñez Chisvert:

“-Mira el campanar, Marina.

-Xica! Que alt i que bonico!

¿Costaria molt?

-Un pico!

És que sàpies, tu, cosina,

que, quan Massarrojos diu

‘Açò anem a fer’, se fa.

És com t’ho dic.

-Ja veig, ja!

Seguiu aixina, seguiu!” (p. 97).

 

A continuació, el poeta passa als clavaris i al seu paper en les festes de 1906:

“Quarteta:

‘-¿Veus eixos, tan ben posats?’.

‘-Qui són, Tonet?’.

‘-Els Clavaris.

Són molts i tots voluntaris.

Vítol als hòmens templats’.

 

Dècima:
‘-Xe! Me para bé la roba?’.

‘-¡Vaja que te para bé!’.

‘-¿I, a mi, la brusa?’.

‘-També;

però te para molt tova’.

‘-És que és nova!’.

Jo tinc un quinzet cabal’.

‘-¡Mira: ja toca el tabal!’.

‘-I els músics, ¿tocaran?’.

‘-Sí!…’.

‘-¡Ai, quanta festa n’hi ha hui!

Viva! Viva!’.

‘-No va mal’” (pp. 97-98).

 

Quant al mot “quinzet”, direm que és el nom popular que rebia la moneda de vint-i-cinc cèntims de pesseta (la moneda oficial en Espanya). 

Així, captem el sentiment de pertinença a la terra, ja que l’esperit dels versos presenta uns jóvens, uns veïns de la vila i, fins i tot, músics, que participen en els actes.

Fins i tot, aprofiten el pregó per a fer endevinalles (ací, xarades) de caràcter religiós. En aquest cas, com un amic que és capellà ens indicà el 24 de gener del 2025, “Es tracta de la conversió del pa i del vi en la presència de Jesucrist en l’Eucaristia”, fet que coincidia amb lo que consideràvem la transformació del Cos (el pa) i de la Sang (el vi):
“Bé consagrem, la primera,

o consagrem la segon,

se realitza el misteri

de la transubstanciació.

Allí, posant-se present,

Jesucrist, Nostre Senyor,

una vocal és la tres,

que, si duu davant la dos,

te dóna per a on anar.

Fruits i ciutat és el tot” (p. 98).

 

Com hem pogut veure, la llengua que va unida a la festa, al sentiment esmentat i a la cultura tradicional (endevinalles religioses i tot), és la catalana, la vernacla.

En un altre passatge del llibre “Estampas de Masarrochos”, hi ha el poema “De acòlit a fraret” (pp. 104-105), també en la llengua aborigen i, possiblement, referit al rector José Bau Burguet. Aquesta composició plasma la poesia festiva i l’esperit comunitari:

“N’hi havia un xiquet

recollit per les mongetes

d’un Asilo; molt listet.

Allí viu, com germà d’elles.

          És lo germanet,

com la flor silvestre:

senzillo, humil,

espavilat, llestre[1]”. 

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] Aquest mot, possiblement, siga “llest” i es tracte d’una adaptació per fer rimar “silvestre” i “llestre”.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Protegien els més febles (xiquets, dones, vells…)

General

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿protegien els més febles (xiquets, dones, vells…)?

Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada i bon cap de setmana,

Lluís Barberà i Guillem

****

Quant a missatges, el 24 de gener del 2025 ens posaren “Sííí. La meva va cuidar tres oncles” (Àngels Sañas Corcoy), “Sí: era un costum molt arrelat, sobretot entre la gent del camp” (Xec Riudavets Cavaller), “Sí. I tant! La meua àvia materna deia a ma mare: ‘Fes el favor de no marmolar al xiquet'” (Enrique Julio Fort Jover), “Bon dia,

I tant! I d’una manera del tot natural. L’àvia explicava que una veïna va tenir una filla amb síndrome de Down i que, entre totes, la cuidaven. Deia ‘Era la nena més ben pentinada i neta del poble'” (Quima Estrada Duran), “En dono fe que sí” (Francisca Farré), “I tant que sí! Com ha de ser” (Rosó Garcia Clotet), “La mare, sí” (Montserrat Carulla Paüls), “I tant que sí: eren cuidadores nates” (Joana Cabiscol Calvès), “Sí: havien vist molta misèria i injustícies.

Les dones sempre tenen molta empatia perquè pateixen més discriminacions. No podien decidir; actuar, gaire. Però alleugerar, reparar, protegir, socórrer (sovint, d’amagat), penso que ho aconseguien” (Lucila Grau).

Per correu electrònic, el mateix dia, ens escrigueren “Per les meves vivències, així va ser. A Nens i avis, els primers en toot” (Montserrat Cortadella), qui, en un missatge d’eixe dia, ens afegí: “A casa, nens i grans. Als nens, m’ensenyaven a cuidar-los, saber-los entretenir, jocs, rondalles… Cal saber que, quan va néixer la meva germana, jo tenia catorze anys. Amb ella, li vaig fer de mare. Ma mare va tenir mainadera i minyona… Ara penso que havia d’haver-me plantat. Ja és tard.

Quant als vells, només veient el que feien, ja sabies: ajudar a travessar el carrer; ajudar, si anaven carregats. Ajudar, ajudar i ajudar”.

En el meu mur, el 24 de gener del 2025, plasmaren “Sobretot, ells ens recomanaven que, si véiem una persona gran carregada, l’ajudéssim; un ceguet, a travessar el carrer. Al tramvia, deixar el seient a les persones grans, etc..” (M Teresa Hortoneda).

Igualment, ma mare, el 24 de gener del 2025, per telèfon, em digué “En casa, abans de casar-me [en 1968], n’hi havia quatre: els pares de mon pare, la mare de ma mare i una germana de la mare de ma mare (la tia Patrocinio), que era fadrina.

La tia Patrocinio tingué un accident i cridaren a casa. Hi estigué una temporada. En acabant, se’n vingueren a Aldaia, li varen preparar un ‘putxero’, s’agafà del braç de ma mare… Total: ¡hala!, ¡a casa! [, a Alaquàs].

Els germans de mon pare, l’any que jo feia la festa de les fadrines, parlaven sobre els avis. Jo dic: ‘Escolteu: que en són cinc. I ací, què es queden? ¿Quatre avis per als meus pares i u més?’.

Llavors, acordaren de tindre’ls [= els quatre] un mes cada u: en Alaquàs, en Paterna i en Aldaia. Mon pare [, nascut en 1906], quan se n’anaren, em digué ‘Que atrevida has sigut!’.

Quan hi eren els quatre [ = els avis paterns, la meua àvia materna i la tia], feien bondat entre ells”.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

 

“Ets al·lots des mariners”, versos d’una cançó eròtica

General, ,

Bon dia,

Uns versos d’una cançó eròtica del llibre “Sexe i cultura a Mallorca: el cançoner“, de Gabriel Janer Manila:

 

“Ets al·lots des mariners

l’hi trobaren a Na Blaia allà,

que pitjava palla

amb l’amo de Son Fornés” (p. 76).

 

En l’estudi sobre el matriarcalisme, entre d’altres coses, inclourem cançons (o, per exemple, endevinalles o contarelles) populars eròtiques, o bé sexuals, o, com ara, poemes populars de la mateixa línia, en llengua catalana. Qualsevol aportació amb bona educació serà ben rebuda. Admetem pseudònims. En la web aquesta web, trobareu bona part del treball.

Avant les atxes.

El meu correu electrònic és flotant.43@gmail.com.

Una forta abraçada.

Poesia festiva i capellans i convidats en les festes de Massarrojos

General, , , , , ,

Uns altres versos del poeta, relatius al pregó de les festes de Massarrojos de 1906 i recopilats en l’obra “Estampas de Masarrochos”, de Cipriano Ibáñez Chisvert, tenen a veure amb els veïns. A més, apareix la figura del capellà foraster que va a la vila a fer el sermó, un tret que també apareix en més d’un relat. Igualment, u dels qui parla sobre la festa, diu que tres fills del poble assistiran (com a rectors) a la Missa Major, com  encara esdevé en actes semblants en el primer quart del segle XXI:

“Quartet:

‘-De tou i ple que estic, m’agarra risa,

¡ja vingué el Centenar!…’.

‘-Per què, Joano?’.

‘-Dona! ¡Tres fills del poble dir Missa;

i el sermonet, del Padre Laureano!’.

 

Full volant:

‘-¿No tens goig, fadrí, de veure

tres capellans, tots rumbosos,

que, molt contents i gustosos,

prenen part en la funció?’.

‘-Tinc tant de goig, tio Quico,

que vullc dir en alta veu:

¡Viva als Ministres de Déu

i tota la religió!’.

 

Seguidilla:

‘-Tres fills del poble formen

la revestida’.

‘-¿De veres? ¡Home, vaja

cosa bonica!’.

‘-És molt bonico!

Don Ramon, Don Carlos

i Don Domingo’ (p. 96).

 

En acabant, en la missa, el compositor valencià Salvador Giner (1832-1911) mena la seua partitura i la celebració s’acosta als feligresos de la vila:

“Quintet:

‘-En Massarrojos, hi ha festa:

me’n vaig a Missa Major’.

‘-¿Hui, dilluns? Que corredor!’.

‘-Sí: que hi haurà bona orquestra,

dirigix don Salvador’.

 

Un consell:

‘-¿Vens a Missa Major, Cento?

‘-¡Encara no hi ha ningun toc!’.

‘-És que hui convé anar prompte,

si volem pillar bon lloc,

perquè gent, n’hi haurà molta;

serà llarguet el sermó

i…, com no pilles assiento,…

tindràs que estar de plantó’” (p. 97).

 

Per tant, molts veïns participen en el pregó i, així, copsem un nexe entre la festa i el sentiment de pertinença a la terra (ací, començant per la llengua i per Massarrojos), encara que, per exemple, apareguen castellanismes (“Viva; “pillar”, en lloc de “prendre”…).

A continuació, els forasters que han passat per Massarrojos comenten sobre la festa:

“Full solt:

‘-Tan xicotet que és el poble,

¿i diu que fan tan gran festa?’.

‘-Vaja que sí! Bona orquestra,

processó amb lo Sagrament,

un predicador de fama,

traques, castell, arcs, banderes’.

‘-Això, ¿és de veres?’.

‘-Sí’.

‘-¡Ai, quanta festa hi ha hui!…

¡Viva, viva!’’.

‘-¡No va mal!’.

 

Quintet:

‘-Tio: a la vesprada, tornaré’.

‘-Què no te quedes a dinar?’.

‘-Si me convidara!…’.

‘-Sí, xe!’.

‘-Tio: ¡mire que vosté

té bon modo de pensar!…” (p. 97).

 

Per consegüent, en aquest quintet, el nebot accepta la proposta de l’oncle.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

“Xiquets i xiquetes”, cançó popular d’Aldaia (l’Horta de València)

General, ,

Tot seguit, exposem la lletra d’una cançó de què hui, 23 de gener del 2025, ma mare m’ha afegit versos (cantant-me-la per telèfon) als que jo ja sabia:

“Xiquets i xiquetes,

casats i fadrins,

en l’horta d’Aldaia,

no hi ha pelegrins”.

 

Agraesc la generositat de ma mare. Ací teniu com l’he cantada, després de la conversa.

 

“D’aquesta casta de peix”, versos d’una cançó eròtica

General, ,

Bon dia, 

Uns versos d’una cançó eròtica del llibre “Sexe i cultura a Mallorca: el cançoner”, de Gabriel Janer Manila:

“Endins, endins, la mar brama,

endins, endins, la mar creix.

D’aquesta casta de peix,

només n’agafa una dama” (p. 75).

 

En l’estudi sobre el matriarcalisme, entre d’altres coses, inclourem cançons (o, per exemple, endevinalles o contarelles) populars eròtiques, o bé sexuals, o, com ara, poemes populars de la mateixa línia, en llengua catalana. Qualsevol aportació amb bona educació serà ben rebuda. Admetem pseudònims. En aquesta web, trobareu bona part del treball.

Avant les atxes.

El meu correu electrònic és flotant.43@gmail.com.

Una forta abraçada.

Poesia festiva i esperit comunitari i matriarcal en Massarrojos

General, , , , , , ,

Prosseguint amb la promulgació de les festes de Massarrojos, el rector que féu el poema es dirigeix als fills de la vila:

“Tots els fills d’este poble

que viuen fora

procuren que la festa

siga ben grossa,

perquè se tracta

de Déu i de la seua

volguda pàtria” (p. 95).

 

Sobre la paraula “pàtria”, direm que, com en l’Himne de la Coronació de Nostra Senyora dels Desemparats, el qual comença amb els mots “La Pàtria valenciana”, plasma el sentiment de pertinença a la terra i, explícitament, no s’identifica amb Espanya (això és, amb el nom modern de l’històric Regne de Castella i del resultat de la creació jurídica de l’Estat espanyol en el segon terç del segle XIX).

Tot seguit, en relació amb l’eixida del sol, posa

“Diana:

 

El dia clareja,

alceu-se, veïns,

i, al Rei de la glòria,

cantem-li victòria

casats i fadrins.

 

Quintet:

 

Tot el poble dominat

per un mateix sentiment,

crida i diu entusiasmat:

‘Siga, per sempre, alabat

el Santíssim Sagrament’” (p. 95).

 

Per tant, els versos poden evocar-nos cançons tradicionals valencianes, com aquella que diu “Xiquets i xiquetes, casats i fadrins”.

Nogensmenys, l’invitatori que addueix després, a Crist, com a Rei dominador del món, està en castellà i, a banda, connecta amb la cosmovisió castellana (l’afany de conquerir).

Ara bé, immediatament, en tornar al terreny (ací, a les festes de la vila), es plasma el matriarcalisme:

“Avís:

 

Una setmana de festes

va Massarrojos a fer:

Dilluns serà la més grossa,

al Santíssim Sagrament.

Dimarts, als Sants de la Pedra,

Sant Abdon i Sant Senén.

Dimecres, a Santa Bàrbara

i, en los tres dies següents,

la Puríssima, l’Assumpta

i, les ànimes, després” (p. 95).

 

Per consegüent, no sols les festes tenien lloc en estiu (l’estació que simbolitza la joventut), la meitat té a veure amb sants associats al camp i, en el cas dels Sants de la Pedra, a una part més del matriarcalisme català i mediterrani. Això, en un moment en què la gran majoria dels valencians es dedicava al camp i atorgava importància a lo festiu de línia comunitària i al vincle, igualment, amb persones d’altres poblacions:

“Quartetes:

 

Diu el campanar d’Alfara,

a la Torreta de Cuesta:

‘-En Massarrojos, fan ara,

segons jo veig, molta festa’.

I contesta el Miramar:

‘-Està el poble molt content

celebrant el Centenar

del Santíssim Sagrament’” (p. 96).

 

I és que, com afig en acabant,

“Quarteta:

 

Fa cent anys, bé se portà

i, ara, al present, molt rebé;

per això, sempre diré

‘¡Visca el poble de Montcada!’.

 

Data cèlebre:

 

El dia deu de setembre

de l’any mil huit-cents i sis

sigué, per a Massarrojos,

un dia gran i feliç,

puix vingué, des de Montcada,

amb lo poble, a residir

el Santíssim Sagrament

per a bé d’estos veïns” (p. 96).

 

Així, es reflecteix el tema de l’agraïment a qui ve de fora i, a més, fa un favor als de la vila de Massarrojos. Quant als mots “Montcada” i “Data”, en l’original, posa “Moncá” (per reproducció de la pronúncia popular) i “Fecha” (castellanisme).

Finalment, direm que, el mateix dia que plasmàvem aquesta part del llibre “Estampas de Masarrochos”, el 22 de gener del 2025, ma mare em parlà sobre el reportatge “Déu també parla valencià”, publicat en el 2024 pel canal televisiu valencià “à punt” (https://www.apuntmedia.es/documentals/video-deu-tambe-parla-valencia_134_1735200.htm), detall que m’evocava quan, en el 2004, Pere Riutort em donà una bossa de llibres (alguns, amb estudis sobre el parlar popular en el País Valencià) i copsàrem com podria incorporar-se part del vocabulari mitjançant aquestes fonts i, per això, prompte passàrem a cercar poesia i escrits en llengua catalana… que figurassen en els llibres de les festes patronals de la vila on jo vivia, Aldaia (l’Horta de València)…, és a dir, vinculats amb un punt més del folklore valencià vernacle.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)