Arxiu mensual: novembre de 2024

“La meva família és un matriarcat” (Elisenda Ortega): pedagogia matriarcal i maternitat

General, , , , ,

Prosseguint amb el tema de la pedagogia matriarcal, en l’entrada “Mare, mares” (https://elisendaortega.blogspot.com/2013/05/mare-mares.html), de l’andorrana Elisenda Ortega (pintora i mestra de restauració) i publicada en el blog “Muntanyes encantades”, a què accedírem el 1r d’octubre del 2024, exposa “un homenatge a la meva mare i totes les mares de la meva família”. Direm que podríem haver-lo inclòs en el punt relacionat amb la maternitat, però que hem considerat adient posar-lo en el de l’educació. Molt prompte, escriu “La meva família és un matriarcat, com diu sempre el meu fill. I és que el puntal i ànima d’aquesta sempre han estat les dones. Dones fortes, lluitadores, valentes i molt treballadores, però alhora sensibles, tendres, creatives i amb una gran capacitat d’alegria i amor que ha fet que, al seu entorn, tots creixéssim amb seguretat i eines suficients per desenvolupar la nostra personalitat.

Encara recordo com tots gaudíem d’aquella tendresa que ens ha acompanyat tota la nostra vida. El meu avi era el sensible, l’artista, el somiador, el captador i transmissor de bellesa; i la meva àvia era la forta, la negociant, la defensora de la família, la que mai va tenir por de fer maletes i traslladar-se a terres que oferissin noves oportunitats”.

Cal dir que aquests trets (o, si més no, bona part) enllacen amb personatges de moltes rondalles vernacles i, igualment, amb moltes dones nascudes entre 1870 i 1920 (de què ens han reportat) i, a més, en persones que han rebut una educació matriarcal i que, com ara, ho plasmen en la poesia.

A banda, posa “Jo he tingut tres mares. La meva mare, a qui sempre m’he sentit molt vinculada i unida; i les meves ‘tietes’, cadascuna d’elles ha estat, i és, per a mi, sempre, molt important, un exemple de vida. L’alegria que sempre les ha envoltat i que han després i que encara avui fa que siguin el centre de les reunions familiars”, és a dir, un tema de conversa.

Un tema interessant que reflecteix Elisenda Ortega és l’obertura junt amb la paciència que tenien les dones en educar-los o, simplement, en les relacions amb els més jóvens. Així, diu “Recorde quan m’esperava, asseguda en una cadireta, que la meva mare acabés la feina a la cuina, me la mirava i deia ‘Encara no?’ i anava esperant fins que em podia seure a la seva falda i ‘mimar-me’. I jo li feia prometre que mai no es moriria, almenys, fins que fos moolt gran, i ella m’ho prometia… Ha complert la seva promesa”.

Tot seguit, comenta que “Avui em miro feliç les noves generacions de la nostra família i penso que tota aquella font d’amor que van crear els meus avis i que hem heretat i ampliat les seves filles i néts, s’ha transmés als besnéts i als rebesnéts i que ells, al seu torn, ho continuaran. L’amor és el més important de la vida: sense ell seríem com les plantes sense llum, no podríem créixer”.

Al capdavall de l’entrada, la pintora i restauradora addueix que “Una mare té una sola arrel que la manté ben subjecta a terra, però amb molts braços que donen recer a tots els que estimen” i més: “Vull fer constar que no m’agraden les discriminacions, crec en el ferm paper del pare, però aquesta serà una altra entrada…”.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Afavorien que les persones se sentissen responsables dels seus actes

General

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿afavorien que les persones se sentissen responsables dels seus actes?

Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

 

Quant a missatges, el 23 de novembre del 2024 ens plamaren “Pel que a mi fa, els meus padrins sempre deien que el que fes, ho fes bé. Em deixaren molts ensenyaments que aprenies per mimetisme, més que per alliçonament. Deixaven, això sí, refranys plens de filosofia. ‘Qui, de xic, roba un ou; de gran, robarà un bou'” (Sebastià Sardiné). Ma mare (nascuda en 1943), per telèfon, em digué “I ‘Lo que sembraràs, colliràs'”; “Bon dia,

Sí. Ens van ensenyar a ser responsables dels nostres actes. Quan fèiem alguna cosa malament, nosaltres ho havíem de solucionar.
Ens recordava, aquella dita que diu ‘Fent i desfent, aprèn l’aprenent'” (Rosa Rovira). En paraules de ma mare, del mateix dia, hi ha el refrany “Fent i desfent, s’ensenya a la gent”; “Bon dia, Lluís,

I tant! Anava amb l’ensenyança.

Recordo una vegada. Jo volia un estoig per als llapis i vàrem anar amb la mare. El vaig triar i la mama em digué ‘Aquest no t’anirà bé: agafa’n aquest altre’. I no vaig voler fer-li cas i no em va anar bé.

Em va fer la reflexió ‘S’ha de mirar bé (tots als ets i uts). Ara em tens aquí per a resoldre aquest petit problema, però no sempre serà així i has de ser responsable en prendre les decisions” (Montserrat Cortadella), “Se’ns havia educat a tenir consciència dels deures. No es parlava gaire de drets, sinó de deures, ja que se’ns considerava, diguem de l’edat de sis anys endavant, diria jo, com a responsables dels nostres actes.

Recordo que no devia tenir ni sis anys, quan els meus pares em van culpar de no haver pensat que la meva germana de tres anys i mig em seguiria en una caminada sobre barres de ferro de construcció apilades al pati de la casa i, per tant, d’haver-la posada en perill. No ens han parlat mai de drets nostres: ni les àvies, ni les mares, i ho trobo molt bé. Són els deures, els que importen” (Lucila Grau). En nexe amb aquestes paraules, ma mare ens afegí “Això és de veres” i que els deures anaven units al sentit de la responsabilitat i al de ser una persona.

Igualment, ens comentà que, “Quan collien creïlles (que, per ací , abundaven més que, per exemple, cebes) o una altra cosa i l’amo volia repassar lo que havien fet, posava algunes canyes. Però, si l’amo no en posava cap, podien entrar-hi per si volien” agafar alguna cosa de lo que no s’havia arreplegat del camp. 

Llavors, li adduírem que, en paraules d’un valencià de la Ribera Alta nascut a primeries dels anys cinquanta del segle XX, hi havia el costum de treballar tot el camp i de deixar-ne una part per als animalets. Uns altres comentaris foren “Ambdues àvies, sí. Sempre ens deien que havíem de ser responsables: tant del que fèiem com també del que dèiem (o hauríem de pagar-ne les conseqüències)” (Rosó Garcia Clotet) i “Bàsicament, sí. Era part de l’educació dels fills” (Lui Sarrià).

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

La pedagogia matriarcal: dones que fan costat, didàctiques i molt obertes

General, , , , ,

En relació amb el tema de l’educació matriarcal, en l’entrada “A la meva mare…” (http://joanbrunetmauri.cat/a-la-mare), la qual figura en el blog “Joan Brunet i Mauri”, l’autor i jornalista, Joan Brunet i Mauri (nascut en Sabadell en 1948), exposa un escrit amb molts trets que empiulen amb la pedagogia matriarcal.

Així, com, més d’una vegada, es pot llegir en publicacions relatives a persones que han deixat empremta, comenta que “Hi ha persones que segurament mai no passaran a formar part de la història col·lectiva. (…) Es tracta de persones anònimes que, al llarg de la seva vida, han actuat discretament i han donat testimoni de sensatesa, de tenacitat, de tolerància, de comprensió, de solidaritat. Uns valors que, atès els temps que corren, no són gens menyspreables. Són persones, en definitiva, que, malgrat [que] el seu nom no figurarà ni en els llibres d’història, ni en cap registre o plana a Internet, hauran deixat petjada profunda entre les persones que les han tractat”.

Tot seguit, addueix que “Són persones que hom diria que només van néixer i viure per ensenyar-nos com s’han de fer les coses i, alhora, ser el pal de paller que cohesiona i crea complicitats entre les persones més properes”. Aquestes paraules referents a educació i a ser el pal de paller, com veurem més avant, enllacen amb la figura de la mare i amb les dones. I, més encara, en els Pobles matriarcalistes.

A banda, indica que “Hi ha persones que mai no passaran a la història col·lectiva però que, per això mateix, per sempre més formaran part de la història personal de cadascú. (…) Persones que troben el seu goig de viure i la seva alegria de ser en el goig de viure i en l’alegria de ser dels altres. Aquestes persones anònimes, treballadores incansables, sàvies, discretes, disposades a ajudar, tenaces, tolerants, són també les que voldríem sovintegessin més en una societat com la nostra, tan marcada pels egoismes, per les rancúnies, pels odis que a enlloc no acondueixen”.

En escriure sobre sa mare, afig que, “en fer record d’ella –de la meva mare–, en vull fer també de les persones –pares, mares, dones i homes– que, com ella, han estat o són treballadores i treballadors incansables per la consecució d’uns ideals sense esperar a canvi cap mena de recompensa ni cap mena de reconeixement. En tenen prou en rebre l’estima i la consideració dels que les envolten.

La meva mare, l’Anna Mauri i Gallifa, ha estat una d’aquestes persones. Esposa amatent, mare proverbial, àvia encisadora, amiga que mai no oblida i s’oblida. La seva néta més gran, es referia a l’àvia Anna com una persona ‘sempre riallera, sempre contenta, sempre alegre, sempre didàctica, sempre boníssima conversadora’”.

Al capdavall de l’article, el jornalista posa que, “de la mateixa manera que, en d’altres casos, el record de les bones persones impregna per sempre més la vida d’aquells que les han tractat i les han conegut”.

Finalment, direm que moltes de les característiques que trau Joan Brunet i Mauri sobre la manera d’actuar i de respondre, ens les han plasmades en escrits (o bé en comentaris) que tenien a veure amb l’educació que havien rebut i, igualment, amb records i amb vivències que havien viscut junt amb dones catalanoparlants nascudes abans de 1920.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

 

Com responien davant una queixa, no sols d’un nen

General

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿com responien davant una queixa, no sols d’un nen?

Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada i bon cap de setmana,

Lluís Barberà i Guillem 

****

El 22 de novembre del 2024, en el meu mur, comentaren “La meva àvia era molt prudent i tenia molta mà esquerra, mai la vaig veure enfadada ni agressiva. Era assertiva, escoltava i feia el que calia. No et posava en contra ningú. De l’altra avia no et sabria dir, la intuia severa” (Esther Jolin).

Quant a missatges, el 22 de novembre del 2024 ens comentaren “Bon dia, Tant la mama com també la iaia, jo les recordo reposades. De primer, demanar i investigar. I, després, actuaven. Sí que recordo molt clar que eren contundents” (Montserrat Cortadella), ” No recordi haver expressat jo cap queixa a les meves padrines. La paterna, catalana (del 1890); la materna, provençal (del 1900), però vivint a Perpinyà d’ençà del seu casament.

No tinc cap record de queixa, ni de demanda meva o de les meves germanes: tot el que venia d’elles, quan passàvem un moment amb elles, ens feia felices o ens anava bé.

La catalana era dominadora; no crec que ningú li fes queixa. L’altra àvia era servicial, dòcil, generosa” (Lucila Grau).

En línia amb el tema, en Internet, hi ha algunes entrades que aporten informació sucosa. Així, en l’entrada “La meva besàvia” (https://relatsencatala.cat/relat/la-meva-besavia/553190), publicat en la web “Relats en català”,  nitestrellada posa “Abans, l’únic que hagués pensat, que [ la meva besàvia] estava pastada a l’antiga; ara sé que toca de peus a terra”. En l’escrit “Estimat besavi, estimada besàvia” (https://emporion.org/estimat-besavi-estimada-besavia), en la revista “Emporion”, podem llegir “La meva besàvia (…)Tenia un caràcter bastant fort, però, en el fons, li agradava ajudar a les persones (…) amb el que podia” (Elsa Mundet i Tudela).

Adduirem que, en l’entrada “Mare, mares” (http://elisendaortega.blogspot.com/2013/05/mare-mares.html), del blog “Elisenda Ortega”, veiem que Elisenda Ortega plasma “La meva família és un matriarcat, com diu sempre el meu fill. I és que el puntal i ànima d’aquesta sempre han estat les dones. Dones fortes, lluitadores, valentes i molt treballadores, però alhora sensibles, tendres, creatives i amb una gran capacitat d’alegria i amor que ha fet que al seu entorn tots creixéssim amb seguretat i eines suficients per desenvolupar la nostra personalitat.

Encara recordo com tots gaudíem d’aquella tendresa que ens ha acompanyat tota la nostra vida. El meu avi era el sensible, l’artista, el somiador, el captador i transmissor de bellesa, i la meva avia era la forta, la negociant, la defensora de la família, la que mai va tenir por de fer maletes i traslladar-se a terres que oferissin noves oportunitats”.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada i bon cap de setmana.

El sentiment de pertinença a la terra en la Catalunya pagesa recordada per poetes

General, , ,

Altres poemes de literatura matriarcal.

U dels poemes que triàrem per a aquest apartat és “La casa vella”, de l’escriptor Ramon Garriga i Boixader (1876-1968), de Vic (ciutat de la comarca catalana d’Osona), en què reflecteix molts trets vinculats amb la terra, encara que ho faça en 1921 i plasmant la influència de la industrialització. Primerament, direm que, d’acord amb l’article “Mossen Ramon Garriga i Boixader i els seus” (https://www.raco.cat/index.php/Ausa/article/view/38860/38728), de Miquel S. Salarich Torrents, a què accedírem el 21 de novembre del 2024, copsem que portà una vida senzilla i que, encara que prompte passà a viure en Barcelona, arran d’una epidèmia, “no oblidà mai la seva pàtria natal, col·laborant en moltes de les seves activitats culturals, adherint-se a aquelles en les quals no podia estar-hi present i mantenint íntima i cordial amistat amb moltes persones vigatanes, manifestant-se amb les seves expansions poètiques que els hi dedicava allunyat, i en retreia els mèrits en la veu de la premsa local” (pp. 36-37).

Més avant, afig que els vigatans amants de la poesia anaven prou a sa casa i que, quan féu els noranta anys, li feren un homenatge. En eixe sentit, el poeta Ramon Garriga i Boixader “també freqüentava les reunions dels vigatans, especialment aquelles típiques castanyades” (p. 37).

Igualment, la seua vida en nexe amb la poesia anava unida amb la seua activitat sacerdotal i, com a escriptor, l’autor de l’article indica que “Escrigué pels infants, pels humils, pels vells. Aquestes qualitats que arribà a conquerir en (…) la seva naturalesa. Fou humil, com les violetes que a centenars ornaven el seu jardí, arribà a vell, fins passada la norantena i al compliment de la seva ancianitat anava assolint la tendresa i la innocència dels infants” (p. 38).

Al capdavall, veiem que “la seva llar era una mostra de la seva refinada espiritualitat. En aquella llar, incrustada en la plena floració de la naturalesa autènticament rural, la vida de Mn. Garriga anà desenrotllant-se” (p. 38).

Quant als trets esmentats, en el poema “La casa vella” (https://www.patrimoniliterari.cat/uploads/obres/4274-obraarxiu-la-casa-vella-nbsp.pdf), de la web “Patrimoni literari”, exposa

“¡Com eres bonica enllà en ma infantesa,

la vella masia, la casa pagesa,

quan jo t’hi sabia defora poblat

enllà de la plana, lluny de la Ciutat!

Sembla encara et vegi al peu del fondal

rústega i morena, el xiprer al portal

i la fumerola de la xemeneia

que la tramuntana sempre l’escabella,

cabellera blanca de l’àvia padrina”.

 

En un altre passatge d’aquesta composició, després d’haver tret molts detalls relatius a la natura, el poeta de Vic escriu

              “¡Oh casa pagesa

que em duus l’enyorança de la jovenesa,

qui et veu i t’ha vista,

tan alegre que eres en ta soledat

i ara muda i trista,

talment presonera d’un modern veïnat

que t’ha pres les terres per fer-ne ciutat!”.

 

Cal dir que aquests versos s’escrigueren en el primer quart del segle XX i, com a símbol de la pèrdua de força del món rural, davant les ciutats i el nou estil de vida, finalment, podem llegir

“L’avi està malalt, malalt que se’n va…

              Quan ell morirà,

             ¡adéu casa vella!

             Ferida de mort

            no quedarà d’ella

           ni ombra de record”.

 

En qualsevol cas, aquest poema enllaça amb el matriarcalisme: 1 ) perquè recorda la casa i el món rural (on es reflectia més), 2) perquè no fa una lloança de la ciutat, sinó que tracta sobre part de com es vivia en els pobles de la Catalunya d’aleshores i 3) perquè Ramon Garriga i Boixader evoca la terra on havia viscut abans d’emigrar, per consegüent, encara té viu el sentiment de pertinença a la terra.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

peo,+ISSN0210-5853A1968V000006N058-059-04

 

4274-obraarxiu-la-casa-vella-nbsp assemblea-pagesa-6f (1)

La pedagogia matriarcal: tradició i vida en nexe amb la llengua i amb la terra vernacles

General, , , ,

Comentaris sobre la pedagogia matriarcal a un amic català nascut en 1929. Intents de militarització en terres catalanoparlants.

En relació amb el poema “Terra meva” (de Pere Capellà i Roca) i al “Terra meva” (de la poetessa Ma. Dolors Godoy Rotllens, nascuda en 1929), els quals plasmàrem en la web “Malandia” el 19 de novembre del 2024, podríem dir que, no sols van en la línia del matriarcalisme, sinó que, igualment, exposen fets que no tenen a veure, com ara, amb la figura del conquistador castellà que torna a la terra i que aspira a posar-se guardons, a la reputació i a passar a la posteritat, com és costum en les actituds que segueixen el model autoritari.

Així, en els Pobles matriarcalistes, el record per part de les generacions del demà no ve perquè s’hi haja forçat, com ara, mitjançant una instrucció (que no ensenyament) amb estil militar, de culte a la persona, a lo celestial, al misticisme, a la bandera, als himnes patriòtics, a l’abstracció i, a més, acompanyat d’un tancament a lo extern i als qui, com ara, no siguen especialistes en una matèria o del ram de l’equip de govern, ni membres del consell d’il·lustrats (tret que enllaça amb el paternalisme de la Il·lustració).

Afegirem que, el 20 de novembre del 2024, Ricard Jové Hortoneda (un català nascut en 1929) ens escrigué

“Bon dia, Lluís,

M’ha agradat molt el del Pere Capellà: és interesantíssim. Els altres comentaris (he llegit el del militar vicepresident [valencià]); però em reservo l’opinió: encara que [ ell] sigui català, és militar.

Hi ha uns altres escrits, sobre el comportament d’alguns (!?) governs, que l’he repassat molt per sobre”. Aquests darrers texts de què parla tenien a veure amb polítiques que s’havien pres en distints Estats en què, davant la pandèmia iniciada en el 2019, es recorregué a una actitud en pro de la militarització de la societat i, així, del pensament i de l’estil de vida.

La meua resposta (ací, amb lleugers retocs) fou:

“Bon dia, Ricard,

Gràcies pel teu comentari. La veritat és que, en relació amb la decisió del president valencià i a les primeres declaracions del militar com també a la resposta d’alguns jornalistes valencians i de partits polítics valencians que, històricament, havien fet una defensa de la llengua catalana (Compromís), és deplorable i clarament patriarcal (el cel, això és, la pàtria constitucional, les normatives i la fama, que no la terra, ni la llengua vernacla, ni la saviesa popular, ni la Mare Terra, per damunt de tot). 

És com dir que prioritzen les actituds que afavoreixen les dictadures, les imposicions i el ‘porcojonismo’ (un tret alié a la cultura tradicional vinculada amb la llengua catalana i amb la dels Pobles matriarcalistes), la submissió als dictats del partit i a qui mane en cada moment.

Per això, podem dir que es pot ser suau i fort: per exemple, 1) pacient com un mestre amb un aprenent, com una mareta amb el nounat o com una àvia amb els néts; i, igualment, 2) tenir una mena de principis morals que fan que toquem els peus en terra i que no aprovem tot (no sols actituds, sinó també accions, decisions, activitats, idees, pensaments, etc.).

Afegirem que ara recorde què feia l’àvia Damiana, una colla que conegué un amic meu: era forta, entre d’altres coses, perquè no permetia que es tractàs de manipular mentalment, ni ètnicament, ni per mitjà de la instrucció escolar, els colles. Així, els ensenyava com eren els qui intentaven fer miques la seua cultura, la idiosincràsia colla.

Però, al mateix temps, ensenyava amb molt d’interés tot lo referent a la cultura tradicional vinculada amb el seu Poble.

En eixe sentit, capte que hi ha qui se sent incòmode, motiu pel qual recorre a censurar en Facebook, a blocar comptes, a eliminar grups de cultura tradicional i folklore d’arrels catalanoparlants i, per descomptat, a promoure la cultura de la imatge i a deixar fora la d’escoltar (però no per a retrucar després). Com a exemple, Desmond Tutu deia ‘No alceu la veu: milloreu el vostre argument’.

Finalment, dir-te que, amb persones com tu, he aprés un poc més en nexe amb l’empatia i amb el tractar d’aplegar a acords de màxims lliures de xantatges, d’intents d’imposició o d’anihilació. ¿Saps per què? Perquè has conegut una guerra i les meues vivències em diuen que les conteses deixen molta empremta i, quasi sempre, n’ixen persones més tolerants i lliures de ressentiments”.

Adduirem que la cultura tradicional que empiula amb la llengua catalana i amb les terres catalanoparlants és matriarcalista. I moltes celebracions tenen a veure amb la terra,… però no amb la religiositat més bé centrada en l’enaltiment de la figura del capellà (vàlid per a bisbes, per a directors espirituals o bé per al Papa). Podríem dir que és més de tocar els peus en terra i que, per això, en aquests Pobles, se senten més connectats amb la terra, amb la família, amb la cultura tradicional (començant per la llengua vernacla), amb el folklore i, per descomptat, amb una sexualitat en què copsem la simpatia cap a la Mare Terra.

Igualment, el 19 de novembre del 2024 enviàrem un missatge a una persona que coneix molt sobre la cultura colla, d’Amèrica del Sud i matriarcalista, i ens comentà que “El viure arrelats és tradició i vida en els pobles que hui consideren primitius, però que estan en la veritat, perquè tots som criatures arrelades, tant vegetals com animals.

D’ahí, les expressions del contacte en tot el que és viu.

Bon dia”.

Doncs bé: eixe viure arrelats (tradició, maternitat) i, al mateix temps, fomentar la vida (l’obertura) està molt reflectit en els Pobles matriarcals. En canvi, les cultures patriarcals recorren, com ara, a ser ciutadans del món, a eixir de l’obscurantisme (per part de partits i d’agrupacions d’esquerres) o bé impulsen la cultura d’assolir la llum de la veritat i el racionalisme (per part de les línies que afavoreixen, per exemple, la reverència als alts càrrecs, a la rectitud i a la visera junt amb els qui es fonamenten en les lluites contra el poder i, molt sovint, en el menyspreu a lo maternal).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, habitants amb vida i la llengua vernacla

General, , , ,

El sentiment de pertinença a la terra en Pere Capellà i Roca (1907-1954).

Una altra entrada en què copsem el matriarcalisme, mitjançant el tema de què tractem, és “Terra meva (Pere Capellà i Roca)” (https://www.endrets.cat/textos/terra-meva/6094), de la web “Endrets”, on figura el poema “Terra meva”, del mallorquí Pere Capellà i Roca (1907-1954):

“Terra meva

 

Terra meva, terra meva

on m’esperen els meus vells!

Evocar-te és sempre

omplir la meva ànima

dels records més bells.

 

La meva infantesa…!

bressol de la mare;

aquell campanar

de la veu tan clara,

voltat d’oronelles;

el camp verd —tan verd!—

tremolar d’esquelles,

que és com la rialla

de les bergantelles.

La serra olorosa

tupida de branques,

l’oratge del mar

ple de veles blanques;

la cançó primera

que em dictà el dolor,

i aquella mirada

que era un resplendor

d’aquella morena

del primer amor”.

  

Com podem veure, en aquestes dues estrofes, relaciona la terra vernacla amb les arrels (els vells), però també amb la infantesa i amb la maternitat. Això, junt amb el campanar, les aus de la zona, els camps (en plena primavera), les jovenetes i el primer amor que tingué. A banda, inclou part de la natura autòctona, com ara, la serra i la mar (lo interior i lo extern).

En acabant, vincula lo tel·lúric amb els ancians i amb la bellesa dels records, els quals fan que la seua vida estiga més plena:

“Terra meva, terra meva

on m’esperen els meus vells!

Evocar-te és sempre

omplir la meva ànima

dels records més bells”.

 

Afegirem que, com en els Pobles matriarcalistes, el jove que retornarà al poble, s’hi sentirà acompanyat i, més encara, esperançat, entre d’altres coses, per la vitalitat dels majors (ací, la velleta) i veurà que l’amor juvenil (en qui ell també confiava) està a les mateixes:

“Quan torni a ca nostra

d’aquell jovençà

que va partir un dia

ja sols quedarà

aquella esperança

mala d’apagar

d’un cor que no es cansa

jamai d’esperar.

La meva velleta

sortint a la porta

ressuscitarà

l’alegria morta,

i aquella morena

de l’amor d’ahir

m’ofrenarà els llavis

cansats de patir

espantant la pena

per somriure amb mi”.

 

 

Finalment, altra vegada, escriu que la terra d’on prové continuarà en la memòria, és a dir, la terra on nasqué i on viuen els seus familiars i d’on conserva les millors remembrances: 

“Terra meva, terra meva

on m’esperen els meus vells!

Evocar-te és sempre

omplir la meva ànima

dels records més bells”.

 

En línia amb entrades “terra meua” o semblants, el 18 de novembre del 2024 trobàrem la composició “Terra meva” (https://www.cassadigital.cat/noticia/221654/terra-meva), de M. Dolors Godoy Rotllens (nascuda en 1929 en Cassà de la Selva, una població catalana de la comarca del Gironès) i publicada en la web “Cassà Digital” (sobre Cassà de la Selva), en què es reflecteix el sentiment de pertinença, la qual aparegué el 2 de juny del 2024:

“TERRA MEVA

 

Terra meva estimada,

per què ens fan sofrir tant?

Però tinc una fe arrelada

que em diu que no passaran.

 

Els que ens estan governant

des d’aquest país veí,

fer-nos callar no podran

malgrat tot el seu verí”.

 

Per tant, la poetessa continua esperançada i amb molta espenta. Després, com a senyal de força i d’obertura, posa

“Remarem contra les ones

pel nostre mar d’esperança.

Potser plorarem a estones

però seguirem sense recança”.

 

A més, l’escriptora està en nexe amb la llengua catalana i amb la fidelitat a la terra:

“Seguirem, sempre endavant,

defensant bandera i parla.

La llengua que estimem tant

no podran mai apagar-la”.

 

Al capdavall, exposa dos trets que empiulen amb el matriarcalisme català: la connexió amb lo terrenal (amb amor) i, en el cas de Catalunya, la sardana (símbol de la relació amb els altres i de lo col·lectiu).

“Com t’estimo, terra meva!

Com et volen conquerir!

Però lluitarem sense treva,

l’amor ens fa resistir

 

i, amb les mans ben agafades,

com la sardana ballant,

esborrarem les petjades

que els botxins van deixant”. 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, el Poble i poesia matriarcal

General, , , , ,

Una altra composició de Felicita Sagrera i Riera, en què es plasma el sentiment de pertinença a la terra, és “El meu Poble” (https://felicitasagrera.blogspot.com/2008/08/el-meu-poble.html), publicada en “El blog de la Felicita”. Així, comenta que

“Tordera, vila estimada!

Tens el cor ben repartit:

ets pubilla de muntanya

però tens també aires marins.

 

Aquesta vila, per mi tan estimada,

riallera, senzilla i ben plantada,

té el cor de poeta, i és ben cert

que ens corprèn alhora un paisatge verd…

 

i ens enamora a la tardor, la melangia

del paisatge boirós i tot daurat…

la dolça i esplèndida harmonia

d’un poble muntanyenc que veu el mar.

 

Ens emociona a les nits de lluna clara,

veure a dos que s’estimen dar-se un bes,

a l’ocell que voleia amb sa estimada

i a l’infant que adormit, té el rostre encès”.

 

En aquestes estrofes, hi ha passatges que recorden unes paraules de l’historiador Jaume Vicens Vives en el llibre “Notícia de Catalunya”, quan comenta que Catalunya és muntanya i litoral:  per exemple, l’interior, en nexe amb la tradició, amb l’esperit faener, amb tocar els peus en terra i, com ara, amb la continuïtat; la que toca la mar, amiga de novetats, espavilada, el comerç i oberta.

En acabant, l’escriptora de Tordera passa més a la intimitat, a la foscor i a versos que enllacen amb lo maternal i, a banda, amb una religiositat més bé centrada en la terra (i, així, no celestial), com en els Pobles matriarcalistes:

“Ens fascina a l’ensems, mar i muntanyes,

perquè estem bressolats amb sa cançó

i perquè aquestes terres catalanes

Déu les va crear amb més finor.

 

T’arredosses a la serra del Montnegre,

que vigila amb zel els prats gentils

el mateix que una mare molt experta

quan vetlla amorosa els seus fills.

 

El Montseny, de crestes enlairades,

et guarda eternament, de dia i nit

i t’ofrena pels teus camps i prades

l’aigua clara que beu el prat florit.

 

En la pau del cim d’una carena

albirem tot seguit el blau del mar,

aquesta mar tan nostra i tan serena

que enamora a qui la pot mirar”.

 

Finalment, trau la part sentimental junt amb lo tel·lúric com també la natura i, a més, el sentiment de què tractem:

“Nodreix el nostre orgull la bona terra,

les plantes i conreus amb sa verdor,

les alzines i surers… les ginesteres

que groguegen omplint-ho tot d’olor.

 

Per això i molt més, estimo al poble

on vaig néixer i on he estat feliç,

aquesta vila ferma i noble,

on hi espero l’hora de l’etern dormir.

 

Juliol 1992”.  

 

Afegirem que el 18 de novembre del 2024, mentres preparàvem aquest poema, en cercàrem en Internet (amb el títol “el meu poble” o semblants) i trobàrem l’article “Recordant a Mercè Bayona i Codina” (https://vallbas.cat/recordant-a-merce-bayona-i-codina), publicat en “Web oficial de l’Ajuntament de la Vall d’en Bas”. Cal dir que la Vall d’en Bas és una població catalana de la comarca de la Garrotxa. Amb lleugers retocs, hem posat la major part del text:

“Nascuda a la casa pairal dels Carbonell, als Hostalets d’en Bas, el 3 de juliol del 1903, va començar a compondre les seves primeres poesies quan acabava de complir 17 anys i no va deixar d’escriure fins poc abans de morir, el 30 de setembre del 1972, a l’edat de 69 anys.

Mercè Bayona va viure als Hostalets d’en Bas fins que es va casar, als 22 anys, i se’n va anar a viure a la masia del seu home, La Pruenca de Cogolls. (…).

Era una dona pagesa, de conviccions religioses profundes, enamorada de la natura, de la vida quotidiana, de la seva gent i del seu propi entorn. I això és el que reflectia en les seves composicions. Al llarg de la seva vida, va escriure més de 160 poemes de tot allò que l’envoltava: paisatge, objectes, esdeveniments i les petites coses de cada dia. La seva poesia estava fortament influenciada per Verdaguer i Maragall, però també per autors garrotxins com el Mossèn Joan Feixes, que era fill de la Vall d’en Bas, i la poetessa i música olotina Maria Concepció Carreras, que sembla que va ser qui la va iniciar en la poesia.

Mercè Bayona va publicar obra al setmanari olotí ‘La Tradició Catalana’ i al llibre ‘Les cinc branques’. Al 1989, a iniciativa de la família, es va publicar un llibre recull amb la majoria de les seves obres (‘Poesia de Mercè Bayona’ amb pròleg i edició de Joana Campistrol i Triadú) i, als anys 90, també es van impulsar uns premis de poesia, investigació i recerca juvenil sota el seu nom. Aquests s’entregaven en el marc de les Festes de la Santa Espina de Les Planes d’Hostoles i van néixer amb la voluntat de fomentar la creació literària en llengua catalana i l’estudi i coneixement de les valls d’Hostoles i d’en Bas.

Joana Campistrol i Triadú deia que, a la Vall d’en Bas, és on Mercè Bayona va aprendre a estimar la natura a través del seu paisatge i la seva gent i que el secret que dominava la poesia de Bayona, a vegades, de forma manifesta, era l’enyorança i la nostàlgia per la vall.

Us deixem amb un dels seus poemes dedicats al seu poble natal, els Hostalets d’en Bas.

 

Hostalets d’en Bas. El meu poble és el millor, perquè és el meu!

 

Plana excelsa i riallera,

virginal ruscla de mel,

tu ets la joia falguera,

tu el tresor de primavera

que guarden els sants del cel.

 

En tos camps, fa bo de veure

la vianda com hi creix,

en marges don gust de seure,

i mirant-te es ‘riba a creure

que tu i el cel sou el mateix.

 

Com m’encisa passejar-me

quan els blats són alts i verds!,

com un nin de mi oblidar-me

i triomfalment sadollar-me

en l’oratge d’eix deserts”.

 

Per tant, en aquestes estrofes, hi ha una relació ben manifesta entre la poetessa i la terra i interés per la natura i pels conreus que hi ha per la zona.

Igualment, addueix que

“La teva immensa riquesa

no es conté sols en el pla,

per aquests contorns estesa

lo teu mantell de comtessa

quin plaer dóna de mirar!”.

 

Per consegüent, un personatge femení i, a més, nobiliari, apareix en el text (terra-noble-dona) i, en línia amb el matriarcalisme, posa

“T’alces en ma fantasia

com reina xica i potent,

ets com un vas d’ambrosia,

un somni de poesia,

ets com el geni del vent.

 

(…) Per fer-te potent regina,

per fer-te gran i fidel

t’ha dat cingles per cortina,

tova alfombra esmaragdina

i per guarda Sant Miquel”.

 

Afegirem que inclou masies, un altre tret català:

“Per amigues tens masies

que s’alcen als teus voltants,

són tes filles que el bon dies

et daran mentre tu sies

la glòria dels catalans.

 

Ets humil i ets serena

l’encant de la vall d’Olot,

que puja la teva esquena

dalt de Santa Magdalena,

per gaudir-te tant com pot”.

 

I passa a la maternitat i als fills de la terra que no l’abandonen, sinó que hi són fidels: 

“En ta falda dorm el poble,

és poble xic, en veritat,

però la seva gent és noble

i els hòmens tenen força doble

que la gent de la ciutat.

 

Pobles com tu a Catalunya

convindria arreu trobar,

gent que de tu mai s’allunya,

sens vergonya l’eina empunya

tot el dia sens parar.

 

Per ‘xo em sento vanitosa

de dir que sóc un fill teu,

que ets la plana més formosa

més gentil, més candorosa

que hi ha prop del Pirineu”. 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, la casa pairal i la maternitat

General, , , , ,

Una altra composició que Felicita exposa en el mateix blog, i en què copsem el sentiment de pertinença a la terra (ací, mitjançant el simbolisme de la casa pairal), és “La meva llar” (https://felicitasagrera.blogspot.com/2008/08/la-meva-llar.html), en què escriu

“Oh, casa pairal,

sempre recordada!

davant solellosa, darrera ombrejada,

tan blanca i polida com ma jovenesa

tan clara i alegre com nostra infantesa.

 

El bassal de l’hort voltat de pollancres…

amb tots els amics en temps de vacances (….).

Dels daurats raïms, penjant de la parra

sento la dolçor, la boca ensucrada…

De l’arbre surer de frondoses branques

sento la frescor de l’ombra anhelada”.

 

Com podem veure, l’escriptora posa, primerament, la casa; en acabant, passa a les dues parts de la persona i les situa en el lloc adient (davant-sol, darrere-ombra). A més, trau la natura del camp (l’hort), arbres i els amics.

A banda, els penjolls de raïms encara són en la parra i ella en destaca la dolçor; i, quant a l’alzina sureda, direm que és un arbre baix del qual es feien pactes de paraula i en línia amb el matriarcalisme com també aplecs de veïns de la localitat o de la zona. I si, per una banda, la dolçor va vinculada amb un fruit que es cull en la tardor (el raïm), per una altra, l’arbre surer ho fa amb un ambient fresquívol i femení (ja que inclou l’ombra, un altre tret matriarcalista i en nexe, si més no, amb la tardor). Per això, resulta interessant que Felicita Sagrera i Riera indique que lo ombrívol (que, àdhuc, enllaça amb lo maternal) siga desitjat.

Després, evoca l’escola (i cal situar-nos en els anys vint i primeries dels trenta del segle XX) i amb l’educació matriarcal que hi rebrien els xiquets (sobretot, fora de lo que s’instruís):

“Sortint de l’escola l’estol de mainada

fèiem cap a l’era… a l’era enyorada

testimoni viu de jocs i rialles,

rotllanes i contes, amicals trobades”.

 

Per consegüent, ens parla de detalls tradicionals en la cultura catalana: rotllanes (balls), rondalles (serien en català) i trobades (l’aplec és molt característic dels Pobles matriarcals).

En l’estrofa vinent, passa a la foscúria del dia, un moment que acull la maternitat (així com l’hivern ho fa amb Nostra Senyora i el Nen):

“I arribant la nit, sota l’estelada

amb el xiu-xiueig d’alguna besada

blanques il·lusions, dolces confidències,

paraules d’amor, sospirs… i silencis”.

 

Afegirem que l’exposició evoluciona de més claror a foscor (de la infantesa a la vellesa). I, com en l’hivern, la vida és una realitat i la poetessa estima la terra (ací, la casa on nasqué, on es crià i on rebé molta de la seua educació, no sols la infantil, junt amb l’entorn):

“Tot en el record ha quedat enrera

la casa, els amics, el bassal i l’era…

Oh, casa pairal sempre recordada!

Siguis beneïda, tant com enyorada!

 

Agost 1994”.

Finalment, adduirem que, en aquest poema, l’enyorança té un significat positiu: record del passat, no girar-hi l’esquena, ans acollir-lo juntament amb les altres etapes de la vida. Empiulant amb això, resulta significatiu un comentari anònim que li escrigué una persona (possiblement, en plena jovenesa), quan l’autora dels versos ja tenia huitanta-huit anys: “Gràcies per demostrar que, pel romanticisme, no hi ha edat.

Quan sigui gran, vull ser com tu.

Espero que continuïs escrivint i dibuixant molt de temps”.

Sobre aquesta activitat, malgrat l’edat, agregaré que, en el 2021, quan Pere Riutort ja havia fet els huitanta-sis anys, em digué per telèfon que escrivia pensaments i temes que, com podíem captar, eren dels que més li interessaven.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, agraïment i fidelitat

General, , ,

El sentiment de pertinença a la terra en “El blog de la Felicita”, de Felicita Sagrera i Riera. Primer quart del segle XX.

El 28 d’octubre del 2024 trobàrem aquest blog, en què una poetessa nascuda en la mateixa època que Teresa Tolosa Bertran (1920-2004), però en Tordera (el Maresme), i que visqué noranta-huit anys (segons reports del 23 de febrer del 2018 de la web de funeràries “Rememori”), escriu i posa poemes en què es capta el sentiment esmentat. Així, en l’entrada “El meu primer post” (https://felicitasagrera.blogspot.com/2008/07/el-meu-primer-post.html), podem llegir

“Agraïment

 

Catalunya, terra noble, jo et demano

que quan sigui l’hora de l’etern dormir

siguin els teus braços els que m’embolcallin,

i en el teu sòl verge tornaré a florir.

 

Aquesta terra dolá[1] i brava alhora

que un dia en els seus braços m’acollí,

és la terra que estimo i a tothora

vull cantar a l’aire el que ha fet per mi.

 

Aquesta terra que en hora llunyana

em donà la pau i tot el benestar,

quan amb desconsol i pena jo buscava

algú que m’ajudés i em donés la mà”.

 

 

Per tant, l’escriptora agraeix el favor que havia rebut i, a banda, addueix que defendrà la terra (ací, Catalunya):

“És la terra que estimo, perquè un dia

amorosa i bella m’ho va donar tot;

quan molta enyorança només jo tenia

fins en el seu sòl vaig trobar amor”.

 

I, així, el contacte de la poetessa amb lo tel·lúric (àdhuc, simbolitzat pel sòl) fa que ella trobe un sentit a la vida i, per això, afig que hi serà fidel, que hi farà costat:

“I amb el sentiment que em vessa de l’ànima

vull dir-ho ben fort, d’amor amarat

no et trairé mai, gloriosa pàtria

i daré la vida per ta llibertat!

 

Juliol 1990”.

Cal dir que el sentiment de pertinença a la terra és un signe de matriarcalisme i que apareix molt en escriptors casolans, planers (sobretot, a nivell local o comarcal), més que entre lletrats que solen figurar en llibres o en publicacions sobre literatura catalana. Com a exemples, entre els xicotets, hi ha els qui exposen en Internet la seua poesia, com és el cas de Felicita Sagrera i Riera.

En aquesta entrada, la poetessa ho fa amb setanta anys. I… encara en viuria quasi trenta més. Sobre aquest fet, direm que, en el moment d’escriure aquestes línies, 16 de novembre del 2024, un amic (l’escriptor català Joan Sala Vila, nascut en 1929) està en actiu i continua plasmant poemes i altres gèneres literaris.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

[1] Textualment. Potser, en línia amb el verb “Dolar”, el qual figura en el DCVB com “Rebaixar, llevar gruix a un objecte amb un instrument de tall”.  O bé en lloc de “dolça”, mot que s’ajustaria prou al missatge del vers.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)