Arxiu mensual: agost de 2024

El sentiment de pertinença a la terra en pobles, persones acollidores i nouvinguts oberts

General, , ,

Un altre escrit en què apareix el tema del sentiment de pertinença a la terra és “Sant Andreu de Palomar i el sentiment de pertinença” (http://www.expresdesantandreu.cat/noticies/2020/10/13/sant-andreu-de-palomar-sentiment-pertinenca), de Lourdes Pinyol i publicat en el diari “L’Exprés de Sant Andreu” en octubre del 2020. Primerament, direm que Sant Andreu de Palomar és un històric poble que, de 1897 ençà, forma part de la ciutat de Barcelona. Diu així: “’D’on et sents? Un nucli d’andreuencs i andreuenques irredempts, –emulant l’Astèrix del còmic– es resisteix a sentir-se anomenat ‘barri’ i orgullosament milita i reivindica –de manera tossuda i persistent– que Sant Andreu de Palomar és un poble. Aquest sentiment de pertinença, en diferents graus i de característiques diverses, va en augment i es fa cada dia més present en tots els àmbits. Fins i tot, els representants de les institucions, d’aquí i de fora, aprenen ràpidament que han de fer servir el terme poble i no ‘barri’ quan fan parlaments en actes públics, si volen empatitzar amb qui els escolta”.

Sobre aquestes paraules, el primer dia que les llisquí, me’n recordí d’unes que em deia un company de Magisteri nascut en Russafa (un històric poble que, en 1877, passà a formar part de la ciutat de València). No debades, durant una visita a què, en el curs 1991-1992, em convidà (i també en classe), ell deia “Jo sóc de Russafa”, no de València, i, així, em reflectia aquest sentiment vers el poble. El fet és que, així com parlar de “Valencià” li semblava, com aquell qui diu, abstracte, parlar de “Russafa” li aplegava a l’ànima. I, en el moment de plasmar aquestes paraules, el 31 d’agost del 2024, captí que ell volia sentir-se com exposa l’autora de l’article, no com un nombre més i que, per això, cercava que el turista, el nouvingut, empatitzàs amb l’oriünd.

Quant a altres zones de València amb aquest sentiment, l’endemà, 1r de setembre del 2024, durant una visita que em feren els meus pares, mon pare digué que també es reflectia en el Grau (en què, com ara, s’inclou el Cabanyal-Canyamelar, un poble a què, un altre company de Magisteri, se sentia molt vinculat, fins al punt que, ben prompte, et deia que ell n’era i que s’estimava comptar amb una foto del segle XIX que havia aparegut en el diari valencià “Levante-EMV”, la qual li doní).

“Podríem dir que el sentiment de pertinença és la satisfacció que la majoria de nosaltres obtenim quan ens sentim part integrant d’un grup, col·lectiu o territori, vinculant-nos i identificant-nos amb la resta, la qual cosa afavoreix la cohesió social, les accions participatives, de cooperació o de suport mutu.

El sentiment de pertànyer o sentir-se de Sant Andreu no depèn de si hi has nascut o de si hi tens la família. Hi ha gent que, tot i fer pocs anys que hi viu, se’n comença a sentir part i són molt receptius a conèixer la seva història fent seves les reivindicacions que se’n deriven”.

En nexe amb aquestes paraules, encara evoque que, a mitjan dels anys noranta del segle XX, me n’aní a ca Pere Riutort (qui, aleshores, vivia en la ciutat de València i hi tenia objectors de consciència que feien la prestació social substitutòria). Doncs bé: un dia, en entrar-hi, viu que u dels objectors (nascut en Granada) era junt amb el mestre de Magisteri. El pedagog li demanà en castellà:

“-En la teua terra, ¿què es menja?”.

Tot seguit, el xicot li respongué:

“-En la meua terra,…”. 

I continuà.

El fet és que, en una segona visita a la mateixa casa, l’ensenyant estava junt amb dos jóvens: un valencià catalanoparlant i aquest xicot de Granada. I els dos jóvenss, aprenent amb llibres d’ensenyament de llengua catalana coordinats pel docent, qui, junts en la taula, els l’ensenyava.

Afegirem que la resposta del jove, qui, també poguí veure, si més no, un tercer dia, fou dir algunes paraules (però en la llengua vernacla) a Pere Riutort, tret que empiula amb l’actitud de qui, com em deia el mestre, està a favor d’un empelt: persones que recorden les arrels d’on nasqueren i que, al mateix temps, volen sentir-se de la zona i participar en la terra que els acull (en la que viuen, començant per la llengua vernacla, que és lo que més defineix la cosmovisió de cada poble del món). I, a partir d’algunes vivències que he tingut, sempre és d’agrair les persones que et faciliten aquesta adhesió a la terra nova (per exemple, al poble on passes a viure) i que cada u de nosaltres s’interesse pel veïnat (l’esperit de barri i el comunitari), per la localitat, etc..

Parlem de poble, però no amb el significat patriarcal d’Estat (com féu Francina Armengol, la presidenta del Congrés dels Diputats espanyol en el 2023, qui militava en el partit socialista espanyol, en llegir el poema “Assumiràs la veu del teu poble”, de l’escriptor valencià Vicent A. Estellés, en què es fa una defensa de la llengua vernacla, però no de la idea de “pueblo español”, o siga, de “pueblo castellano”, ni d’Espanya, ni de lo relacionat amb la tradició de Castella).

Continuant amb l’article, la veïna de Sant Andreu de Palomar addueix que “Les xarxes socials hi han contribuït força a aquest sentiment: diferents grups de Facebook,(…) amb milers de membres, tenen el topònim Sant Andreu en el seu identificador, amb l’objectiu d’aglutinar interessos, sentiments, propostes, intercanvis, però també queixes de tota mena que obliga, a vegades, als moderadors del grup, a posar ordre i aplicar normes estrictes. Les xarxes s’han convertit en un termòmetre força precís de com veu la gent -la força de la gent- el seu entorn més proper”.

Tocant el tema de les xarxes socials, especialment, de Facebook, podem dir que ens hem trobat amb grups (com ara, d’Alaquàs) molt oberts i que, fins i tot, ens han aplanat el camí, per mitjà de la introducció d’entrades i de comentaris que, en grups més grans (o, suposadament, d’esquerres o valencianistes o per la cultura vernacla), havien restat arraconats o bé rebutjats. Igualment, en alguna ocasió, hi ha hagué persones que, davant això, em proposaren crear-ne algun en Facebook i que jo el dirigís. I ho férem. 

En aquest cas, el resultat és que, més d’una vegada, el nombre de membres és menor, però la participació és més alta i més sucosa. A banda, ens estalviem possibles censures per temes que, més d’un polític (o més d’un afiliat) consideraria políticament incorrectes, tot i que ajudarien a tenir una visió més àmplia de la realitat, del passat que explica el present i, òbviament, del matriarcalisme.

Prosseguint amb l’article esmentat, Lourdes Pinyol diu que “Sant Andreu també disposa d’un parell de diaris digitals i una revista mensual (…). Aquest conglomerat de mitjans denota que Sant Andreu té un teixit vital molt ric i interessat en tot el que té relació amb la millora social i patrimonial del poble. (…)

També ens podem preguntar si la pandèmia i el confinament del març, coincidint amb l’inici de la primavera, va contribuir a veure Sant Andreu d’una manera més propera i sentida. Hem descobert el valor del silenci als carrers, els colors dels arbres des dels balcons o finestres, a reconèixer les diferents piulades dels ocells. Quan passegem, l’estretor dels carrers del nucli antic ens produeix una impressió d’intimitat i una atmosfera semblant a la de tots els pobles. Fins i tot, tenim tendència a donar llambregades per les obertures de les portes o finestres de les plantes baixes esperant veure escenes de la vida domèstica. Potser hem descobert detalls que ens havien passat totalment desapercebuts”.

En relació a eixe teixit vital a què fa esment, el 31 d’agost del 2024, un amic a qui coneixia de feia més de set anys, Joan Prió i Pinyol, m’escrigué en el grup “Passejant pels Països Catalans i per tot el món”: “Jo en sóc fill, de Sant Andreu de Palomar, i el que dieu la Lourdes Pinyol i tu, és cert. El sentit de pertinença és ben viu. Sempre dic que sóc de Sant Andreu, perquè me’n sento”. Llavors, li responguérem “Jo, més d’una vegada, deia ‘Sóc del Carrer Sant Antoni’ [d’Aldaia]. La celebració de la festa del sant hi contribuïa molt. De fet, amb quasi dotze anys, vaig ser u dels qui acompanyava els qui portaven l’anda del sant.

Eixos moments (i fets així junt amb l’interés per la llengua catalana, de xiquet ençà), et deixen empremta”. 

Finalment, sobre els petits detalls del poble i que enllacen amb els arbres i amb el veïnat, un dia, en ple viatge a Navarra, mon pare i jo veiérem (i, en acabant, ho comentàrem) com una dona d’Orkoien (un poble al costat de Pamplona) acompanyada del seu fill, en veure que hi havia un objecte en un parc,… però en terra, l’agafà i digué al xiquet que calia deixar-lo en una paperera, no en terra: una altra manera de plasmar el sentiment de pertinença a la terra.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, la llengua vernacla i la mare acollidora

General, , , , ,

El sentiment de pertinença a la terra plasmat en un poema de Carles Salvador (1893-1955).

Una entrada en relació amb aquest sentiment i, igualment, acompanyada de comentaris de Carles Salvador i Gimeno, qui fou mestre i promotor de l’ensenyament de la llengua vernacla, és “Carles Salvador, el poeta al servei del seu poble” (https://desdelamediterrania.cat/2015/03/21/carles-salvador-el-poeta-al-servei-del-seu-poble), de Josep Daniel Climent i publicada en el blog “Des de la Mediterrània”. Així, podem llegir unes paraules que digué en 1935 durant una conferència:  “Escriure valencià per l’íntim goig d’escriure la meua llengua. Plasmar l’esperit del poble valencià, donar forma plàstica a l’ànima de la meua terra, treballar, polir aquesta pedra preciosa de la nostra intel·ligència […] Tota una satisfacció, tot un goig, tota una fruïció, interna, externa, de conrear el meu idioma que és la manera de pensar, de parlar de tot un poble que ha passat, que viu ara, que demà vindrà. Aquesta vida angelical que sent quan escric en valencià per res del món no la canviaria i si algú m’impedís que escrivira en aquesta glòria, la mà escriptora quedaria paralitzada abans de moure’s en una llengua imposada, perquè jo no puc renunciar de cap de les maneres, ni per cap motiu, a la meua personalitat que és al mateix temps la personalitat d’un poble que ha estat, que és i que serà. Sóc escriptor per al poble per política”.

Cal dir que, en aquestes línies, entre d’altres coses, exposa que cada llengua representa una manera d’entendre la vida i, a més, l’ús de la llengua catalana el relaciona amb la identitat (la seua i la del Poble Valencià) i, a banda, afavoreix que ell estiga més creatiu.

Això ho reflecteix en el poema que figura en aquesta entrada:

“Elogi de la meua terra

Si jo anés lluny no sé on me detindria;
en cada cim faria el cap enrere;
de dalt estant voria ma València
i el món restant em semblaria pobre”.

 

Per tant, encara que l’escriptor anàs a diferents llocs del món, més o menys, llunyans, quan hi fos, evocaria la terra on nasqué (ací, València), fet que enllaça amb aquell refrany que diu “Qui en terra d’altri sembra, la llavor perd”, a què accedírem el 30 d’agost del 2024 i que  consideràrem en nexe amb el matriarcalisme. L’explicació de la dita: la sembra té lloc en època de foscor (tret associat a lo femení) i, a més, com que no tindria lloc en la terra de naixement, els fruits que podria donar en l’indret de partida (en el poeta, l’escriptura en llengua catalana), es perdrien.

Empiulant amb els versos de Carles Salvador i amb la dita, en acabant, posa que, fora de València,

“Ni aquell carrer de gratacels immensos,
ni aquell saló de dansarines belles,
ni aquell brogit de màquines i màquines…
Sols esta pau, este cel i esta terra…

També esta mar”.

Recordem que, cap a l’any 1986, en terres castellanes pròximes a Madrid, un logopeda que havia nascut en la banda meridional del País Valencià, em demanà si parlava valencià. Li diguí que sí. Llavors, ell, qui el sabia parlar i que, quan tenia uns set anys, se n’havia anat a Castella junt amb els seus pares, em respongué que jo podia continuar en valencià. I així ho férem: ell em feia les qüestions en castellà i jo li responia en català. Al capdavall, aquest home escrigué en un report que jo sabia parlar valencià. Es tracta d’u dels millors records que tenim de Castella.

Afegirem que, en situacions així, ens sentim millor on s’usa la llengua vernacla i, sobretot, en el llogaret, en el poble, en la comarca, etc., amb què més ens identifiquem.

Tornant a la composició, no debades, l’escriptor valencià addueix que

“Si jo anés lluny, la proa
del meu vaixell sabria – cada dia –
tota l’enyor d’un únic meridià.

Solsment de nit, resseguint les estrelles,
mon esperit tornaria’s seré
en esguardar el banderí de l’Óssa”.

 

Per consegüent, és un passatge vinculat amb la nit (detall que té a veure amb lo femení), quan ell, per mitjà de la dona (l’Óssa, la qual podria representar la maternitat i el paper acollidor de la mare), qui li faria de guia, se sentiria com en la terra dels seus ancestres, en la València a què Carles Salvador fa esment, i tornaria a casa.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat  dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

“Jo li alço les faldetes, ella s’alça la faldilla”

General, ,

Tot seguit, posem una cançó eròtica del llibre “Lo Molinar. Literatura popular catalana del Matarranya i Mequinensa. 2. Cançoner”, a cura de Lluís Borau i de Carles Sancho, amb lleugers retocs:

“Un matí de Sant Joan,

matí de molta alegria

Pel carrer, me’n vaig anar

p’a veure si la veia.

Al balcó, me la vaig veure,

que, allí, la fresca prenia.

Jo li dic si puc pujar,

ella em diu que bé podia

Jo me’n vaig escales amunt

com si fos casa ma tia.

P’a mi, em trau un banc;

i, p’a ella, una cadira.

P’a mi, em trau mel;

i, p’a ella, medecina.

Jo li alço les faldetes,

ella s’alça la faldilla.

Jo li alço les sinagües,

ella s’alça la camisa.

Al veure aquell papagaio,

que lindas plumas tenía,

jo li solto el furonet

p’a veure si caçaria.

Sa mare se’n va anar de vespres

i es va deixar la filla.

I, quan va tornar de vespres,

se la troba avergonyida.

‘-Ai, què li passa, a ma filla?

-Què vol que em passe, mare?

Ha passat n senyoret

i m’ha tocat la gasparilla.

-Ai: si jo fóra de tu,

a l’alcalde, li ho diria.

-Ai, mare: això sí que no,

que vullguera que m’ho fera

dotze camins cada dia” (p. 203).

 

Nota: Hem posat “p’a”, reducció de la forma genuïna “per a” , amb intenció de respectar la música.

La casa pairal, el retorn al barri de la infantesa i el sentiment de pertinença a la terra

General, , , ,

Una altra composició en què apareix el tema de la casa pairal, i que trobàrem en Internet el 25 d’agost del 2024, és “Nous poemes/Poema d’un matí de setembre” (https://ca.wikisource.org/wiki/Nous_poemes/Poema_d%27un_mat%C3%AD_de_setembre). Així, en “Poema d’un matí de setembre”, posa aquests versos:

“II. La casa pairal

Ara el camí s’és fet planer de cop,
té un rengle d’ametllers a cada rasa
i, al capdamunt de tot, ja ben a prop,
reveig ma vella casa.

Oh, casa dels passats, casa pairal!
Salta mon cor de joia, quan t’albira.
Obert al meu davant és ton portal,
com un gran ull que em mira”.

 

Per tant, el poeta, mentres torna a casa, amb el camí aplanat, veu ametlers; però, lo que més goig li fa, és albirar la casa dels seus avantpassats, la qual podem pensar que, simbòlicament, li evoca la infantesa (època representada, per exemple, pel matí, i unida a l’esperança).

A més, com era costum fins a ben avançat el segle XX, el portal de la casa és obert, per si algú hi vol entrar, sia familiar, sia veí, sia del barri o bé de la zona.

Igualment, l’escriptor enllaça amb aïnes de treball (el cup en què es pitjava el raïm), amb el camp (l’era) i amb el paisatge (ací, plasmat en arbres i en plantes com també en els animals), tret que reflecteix la cultura matriarcalista:

“Ja veig els cups, i l’era més enllà,
i aquelles dues corpulentes alzines,
i aquell llorer gentil vora el quintar
clapejat de gallines”.

 

Tot seguit, el poema exposa un element bàsic de l’esperit comunitari, si més no, en un primer moment (per la seua proximitat): el barri. Per això, podem llegir

“Ja sóc al barri. —Déu vos guard!—. I surt
la jove masovera atrafegada;
i lladra el gos i, al porxo, de l’ensurt,
s’esvera la llocada”.

 

Com podem veure, un personatge femení (la masovera) és qui rep el visitant que torna al seu poble.

Afegirem que, de quan passí a viure en Alaquàs (l’Horta de València) ençà i, puntualment, me n’anava a cals meus pares, en acostar-te al barri on havies viscut fins a trenta-huit anys, sents, poc o molt, com en aquests versos, sobretot, perquè encara hi tenim un lligam: amics de la infantesa, veïns amb qui has tingut bones relacions, valencians de soca-rel, i, de pas, evoquem bona part de la història del poble en què ets aleshores. És més: quan trobem persones molt pròximes i molt obertes, la resposta és pareguda a la dels versos que plasma a continuació: 
“—Els homes són a fora a treballar—
diu. I parlem de coses de la terra;
de la bona verema que hi haurà,
de les perdius que canten per la serra”.


Per consegüent, no sols és una dona qui acull l’home, sinó que tots dos tracten sobre temes del terreny.

Després, llegim uns versos en què apareix un fet que captem en molts poemes relatius a terres catalanoparlants: la llar, punt d’aplec (principalment, en dies de fred), de trobada i, sovint, de transmissió de la cultura tradicional:
“Vora la llar fumosa, al vell escó,
m’assec un poc. I, per reprendre l’aire,
rossego un mos de pa, que Déu n’hi do,
i aixeco el porró enlaire.

S’acosta el gos, que ja em coneix i sap
que som amics i, al meu costat, s’ajaça.
Li tiro un tros de pa i, alçant el cap,
el copsa al vol amb traça”.

 

Sobre els animals domèstics, com ara, els gossos, direm que, partint de comentaris de ma mare (1943) i de persones uns deu anys més jóvens que ella, en bona mesura, se’ls tractava com un fill més, perquè, més d’una vegada, tenien un paper important com també ho feien els cavalls, els gats, etc..

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

La casa pairal, el realisme que marca la terra i el nexe entre lo rural i lo urbà

General, , , , ,

Sobre l’article “Una família d’artistes de la terra”, també escrivim unes paraules de la filla de Maria, una jove de vint-i-quatre anys: “’Pot sonar molt poètic, però la natura et mana i tu et cenyeixes a ella’, explica la Mariona. I, perquè ho entenguem bé, comparteix experiències freqüents que poden passar quan es treballa la terra. Pot ser que dimecres ella vulgui collir el raïm, però aquell dia caigui una pedregada de por o una tempesta; doncs és obvi que la feina s’ha de posposar fins a un millor moment. També pot passar que es trobi de vacances al juliol i arribi una onada de calor que faci madurar el raïm abans d’hora i la verema s’avanci; doncs ha de tornar ràpidament, perquè a la vinya falta gent.

Saber prendre’s les coses del camp amb filosofia és tan important com assumir que la vida de pagès implica bones dosis de sacrifici. ‘Quan les coses no depenen només de tu, frustrar-te no serveix de gaire. Això també aplica a la vida personal’, reflexiona. (…) la Mariona té clar que ser pagesa conforma un estil de vida. No para mai: després de fer els estudis a la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona i fer feina en altres cellers de la zona, ha fet una estada a l’Uruguai, on ha pogut treballar a la verema”.

Per eixe motiu, per exemple, durant el 2020 i el 2021, amb una participació alta en molts punts de l’estudi, captàrem que les persones que tenien sentiment de pertinença a la terra, realistes i que empiulaven amb la tradició matriarcalista, trobaven un al·licient i, fins i tot, un mitjà per a gaudir més el moment i el dia: aprofitaven opcions (com ara, Internet i Facebook), per a estar lligades a la terra i per a relacionar-se amb els altres sense necessitat de recórrer a les modes, ni al culte a lo superficial, ni amb eixa sensació de fracàs per no poder fer lo que sí que realitzaven a primeries del 2020. Afegirem que, en aquells dos anys, també era fàcil trobar molts polítics del Parlament Europeu amb ànsies de viatjar pel món com si això no tingués repercussions en la Humanitat: un virus, fruit de la política capitalista a nivell mundial i en les darreres dècades, havia pogut més que el desig ambiciós d’una minoria de persones de domar la Mare Terra (i d’abusar-ne) sota les seues directrius patriarcals i d’acord amb les seues fal·leres.

De fet, “Cenyir-se a la natura no està renyit amb ser creativa. Segons la jove, el secret és trobar la manera d’equilibrar el que la natura necessita i el que a ella li agradaria. Per exemple, quan la jove pagesa poda un arbre fruiter observa cap a on ha crescut l’arbre; i, encara que talla les branques necessàries per poder-ne tenir fruit, alhora deixa que l’arbre vagi cap allà on vol, sense envair-lo. ‘Quan desenvolupes aquest tipus de vincle amb la natura, és espectacular’, afegeix”.

Quan llisquí les paraules referents a natura i creativitat, no em resultaven novedoses, perquè, quan fas classes o expliques res a una persona i, a més, vols que gaudesca de lo que li transmets i de la possibilitat d’aprendre, li atorgues un grau alt de llibertat (les branques de què parla) i, al mateix temps, toquem els peus en terra: eixe mínim d’organització i l’actitud de recepció, trets que podrien evocar-nos un vincle paregut al de la mare (qui ensenya) amb el fill (qui té menys vivències i, com l’arbre, està més verd).

És més: en aquest tipus de casa pairal, “A banda de les ganes de fer coses noves, els va motivar una raó pràctica: el raïm els el pagaven a preus tan baixos que van decidir iniciar el camí de la viticultura. ‘Sempre hi ha hagut la mateixa polèmica: el preu del raïm no és just per al pagès’, ens recorda la Maria. Ara fan vins tranquils de mínima intervenció (…). Per això, assegurem que el raïm és ecològic i que té un mínim de divuit mesos de criança», explica”. Per consegüent, en aquesta família, s’educa a ser creatius i, igualment, a tenir bona empatia amb els altres i estan atents a veure què els comenten i què desitjarien que milloràs.

Agregarem que, “Per a ells, no té preu veure com la gent tasta i lloa els seus vins i sentir que aprecien la seva cura de l’entorn. ‘Ens encanta que la gent vingui i conegui de primera mà com treballem i d’on surten els productes que elaborem’, explica la Maria”. Aquestes paraules poden evocar-nos l’esperit de barri, el qual fa possible una relació estreta i cordial entre el venedor i el comprador i en què ningú dels dos considera l’altre com una cosa, sinó com una persona amb qui paga la pega estar en contacte.

Cal adduir que “La Mariona també valora molt positivament les activitats d’enoturisme que organitzen a la finca (…). ‘Sense la pagesia, ningú no podria menjar. Però, en canvi, és un ofici que no es veu’, es queixa. Quan un amic li diu que viu enmig del no-res, ella li respon: ‘Tu segueix amb aquestes brometes, però, sense la meva feina, no podries viure!’”. Ací hi ha un fet que ja ve del segle XIX: 1) qui viu en la ciutat (o amb mentalitat urbana i patriarcal) i menysprea lo rural i el camp i 2) qui veu com a bo el nexe entre pobles agrícoles i poblacions mitjanes o ciutats.

I és que, com afig Mariona, “davant la desconnexió amb la natura que pateixen moltes persones consumidores, cal fer molta pedagogia. Abans, l’agricultura i la ramaderia eren el dia a dia de cada persona del planeta i la gent sabia quins aliments proporcionava la terra en cada estació”.

Finalment, l’article exposa que, abans d’anar-se’n els entrevistadors, “admirem la determinació d’una família que s’esforça per mantenir les maneres de fer de la pagesia tradicional i, a la vegada, transformar els elements que no funcionen”. Com a anècdota, direm que, en setembre del 2023, un dia poguí llegir en Facebook un comentari interessant: una persona escrivia que havia vist gent que, en iniciar-se la tardor, automàticament es canviava de roba…  i vestia amb la que, tradicionalment, s’emprava abans d’acostar-nos a novembre.

“Per a ells, viure i treballar al celler de Can Morral del Molí és un camí que els omple de joia i, malgrat la paperassa o les preocupacions, els compensa. Un camí coherent que esperem que duri molts més segles”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

 

 

 

 

Un model d’organització matriarcalista en Peníscola en el segle XIX

General

Bon dia, 

Tot seguit, exposem unes paraules d’una entrada que hem trobat hui, titulada “Històries dels meus cinquens avis” (http://davidgomezdemora.blogspot.com/…/histories-dels… ), dins del “Blog personal de David Gómez de Mora”, plasmades el 20 de juliol del 2018:

<<En aquella casa, imperava moltes vegades, un model d’organització que s’acostava més al matriarcat, doncs Gabriela com quasi totes les senyores de Peníscola, abans de casar va visitar al notari, acompanyada pels seus pares, per a declarar aquells dots o béns que anava a incorporar per a la seua futura descendència i que li donaven una autoritat igual o inclòs més gran que la del seu home a l’hora [ de] prendre decisions dins de la seua llar>>. 

La casa pairal del segle XXI, sentiment de pertinença a la terra i realisme

General, , ,

La casa pairal en el segle XXI: alguns exemples.

Amb intenció d’enllaçar com era la casa pairal del segle XIX i com en el primer quart del segle XXI, recorreguérem a l’entrada “Una família d’artistes de la terra” (https://www.diba.cat/web/bcn-agraria/-/una-fam%C3%ADlia-d-artistes-de-la-terra), extensa, molt sucosa i publicada de la web “BCN Agrària”, vinculada amb la Diputació de Barcelona, en el 2023. Així, veiem que, en el celler de Can Morral del Molí, Maria Font (nascuda en Ullastrell en 1973) i la seua família, de bon matí, es posen “a treballar als ceps. Ho fan amb il·lusió i sense estrès perquè, per a ella, per al seu marit i per a la seva filla, cultivar la terra és un procés artístic i creatiu que els permet seguir el ritme de la natura i protegir el paisatge”, en un terreny no especialitzat només en un producte.

Per consegüent, captem que, en la cultura matriarcalista, és la terra qui determina què es farà i quan, no qui la posseeix, ni qui la treballa, com s’exposa més avant: “Si la natura et demana una cosa, no pots dir: ‘Ara no puc’. L’has de fer! Hi ha altres tasques que sí que et permeten més flexibilitat i les pots anar combinant, però els cultius et guien i et diuen quan necessiten exactament una intervenció determinada”. Es tracta d’un fet semblant a quan volem un catxirulo, un joc en què estem en nexe amb la terra i amb lo que ens envolta, ja que el vent i l’oratge marquen prou el compàs: si es podrà intentar empinar-lo o no i quan caldrà respondre així o aixà si, per exemple, comença a fer més vent o si l’estel canvia de direcció, com ara, uns quaranta-cinc graus o un poc més.

A banda, llegim que “Conèixer aquesta família és sentir que estimen la seva feina i el mas on viuen. L’hereu, Xavier Morral (Can Morral del Molí, 1953), ha mamat terra des de sempre i continua aplicant els coneixements que va aprendre al si de la família. Maria Font és la seva dona i, encara que va estudiar una altra cosa, va abraçar aquesta nova vida amb optimisme i pragmatisme. I la Mariona Morral Font (Terrassa, 1998) n’és la filla. La més jove de la casa va estudiar enologia i té moltes ganes de tirar endavant l’empresa.

Les vinyes de Can Morral del Molí estan envoltades de bosc i són de moltes varietats”. 

Adduirem que la resposta de Maria Font respecte al marit apareix, en un cas paregut, en el llibre “Arrels. Les famílies més antigues de Catalunya” (pp. 252-253). A més a més, aquestes paraules sobre els conreus i sobre la terra em recorden una entrevista que fiu en el 2003 a un oncle meu, José Palop Besó (1935-2021), qui ja havia anat al camp a dotze anys: ell em deia que l’aigua escassejava i que calia no balafiar-la: “Jo pense que l’aigua s’ha de reservar”. Per tant, 1) no sols es viu de la terra, sinó que “la mamen” (hi ha una relació com si fos la del nadó que alleta de la mare) i 2) hi ha un enllaç entre la part més semblant a lo urbà i el bosc (com abans del segle XVI, això és, com anteriorment a la cultura del Renaixement, la primera que, podríem dir, que es proposà dominar la terra).

En acabant, l’article posa que, “De generació en generació, els Morral s’han dedicat al conreu de la vinya i l’olivera, i, en els anys i panys passats, no només han crescut els arbres: també ho ha fet el seu sentiment de pertinença i estima envers el territori”,

Igualment, el fet d’heretar (ací, la finca familiar) no va associat a un culte a la propietat i al fet de ser-ne els amos, sinó que “va comportar tota una sèrie d’obligacions i responsabilitats, entre les quals es troba mantenir la casa i les terres, sense segregar-les i cuidar-se dels pares. De fet, a la masia, hi viu la mare d’en Xavier, que ja té cent dos anys, i la casa s’omple de germans i parents molts caps de setmana”. Podríem evocar el fill que fa de llogater d’un pis de la mare (com em passà entre el 2009 i molt avançat el 2014), amb la diferència que molts dels altres familiars també hi viuen (un tret que, en moltes fonts, sobretot, relatives a la primera meitat del segle XX o anteriors, inclouen els avis, els pares i els néts). Afegirem que és una casa oberta a aplecs i que, de pas, va en pro de lo comunitari i del sentiment esmentat.

Tot seguit, comenta sobre el paper de la família (clau, en el matriarcalisme junt amb la casa, la maternitat, la terra i el comunitarisme). Com a exemple, veiem que el padrí de Maria era “un sindicalista que havia brindat molts serveis a la pagesia. Entre d’altres, va ajudar moltes dones de pagès a donar-se d’alta. Tot i treballar diàriament en les feines del camp, no constaven en cap registre i no haurien cobrat jubilació si no hagués estat per les gestions de l’avi de la Maria”. Així, copsem un home molt interessat per les dones en el camp social i, fins i tot, per a l’esdevenidor.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

La casa pairal catalana del segle XIX: matriarcalisme i peus tocant terra

General, , ,

Tornant a la casa pairal catalana, en aquest cas, del segle XIX, en l’article “Pairalisme i identitat al segle XIX català: una construcció des de la imaginació literària” (https://journals.openedition.org/catalonia/2464), d’Anna Llovera Juncà i publicat en la web “OpenEdition Journals”, podem llegir que “Carles Bosch de la Trinxeria fa èmfasi, en el pròleg a ‘L’hereu Noradell’ (1889), en un dels puntals del programa cultural de la Renaixença: l’establiment de la identitat catalana”. A banda, “de Bosch de la Trinxeria estableix, de fet, les dues potes sobre les quals es construeix el discurs del pairalisme. D’una banda, la història, el passat; de l’altra, la natura, la terra. I destaca perfectament, programàticament, el lloc que les condensa: la masia”. Açò ens pot portar a unes qüestions: ¿què seria d’una persona, d’una família, d’un col·lectiu, etc., que deixàs arrere la història, que la menyspreàs? Així, entre el 2015 i el 2023, en el País Valencià, hi hagué partits polítics (els quals, clarament, segueixen una política que és més màrqueting que res) dels que s’autonomenen d’esquerres i progressistes, que giraren l’esquena a la promoció de la llengua vernacla, que preferiren lo exòtic (les festes de Reis del 2016 en la ciutat de València, amb el  batle Joan Ribó, amant de la fama), mítings en territori catalanoparlant però fets en castellà (eleccions del 2023) i aliances amb partits espanyolistes (i, per consegüent, patriarcals) que no accepten el dret de la lliure determinació (ni el dret de decidir) dels pobles (el primer dels esmentats, reconegut per l’ONU), però sí el dret d’una dona de decidir el seu futur (com ara, en el tema de l’avortament i en el del divorci).

Continuant amb l’article, quan Anna Llovera Juncà tracta sobre la masia, comenta que, en la novel·la “’La família del Mas dels Salzes’, de Gaietà Vidal i de Valenciano (1880), premiada als Jocs Florals (…), conta la història d’una família catalana exemplar, és a dir, d’una família pagesa que és capaç de conservar i transmetre el sistema pairal malgrat les adversitats que se li presenten”. A més, afig que “La novel·la té una càrrega moral important, que es resumeix amb la frase següent de Llorenç, un oncle capellà de la família: ‘No sóc amic de que els pagesos s’aparten del terròs’”. Per tant, més enllà de si l’autora de la publicació consideraria conservadores aquestes paraules del capellà, copsem el matriarcalisme de l’home: representaria la relació tradicional entre l’Església catalana i la terra, una Església no mística, no castellanista, ni racionalista, sinó, més aïna, naturalista, que empiula amb lo maternal, terrenal.

Igualment, veiem que, en el tema dels costums i de l’antigor, en una novel·la de Josep M. del Bosch Gelabert titulada “Mes memòries (cartes a un amic). Novel·la en prosa catalana” (1882), “dóna fe dels valors que cal mantenir i transmetre de generació en generació, sempre, evidentment, des de la perspectiva rural”, i posa unes línies molt sucoses i que, en el primer quart del segle XXI, encara podíem enllaçar amb dos tipus de personalitat. El primer personatge, amb els qui aproven el model de vida matriarcal; el segon, amb les persones que impulsen el culte a la riquesa, a la ciutat, a eixir molt en els mitjans de comunicació social i que diuen (o escriuen) frases com que les rondalles són estupideses o que això (o allò) és de poble. Com a exemples, escrivim el nom de tres polítics valencians del segle XXI, de la coalició Compromís: Mónica Oltra, Joan Ribó (històric batle de la ciutat de València) i Joan Baldoví (diputat en les Corts espanyoles). Tots tres, de la mateixa corda i amb un estil molt semblant. Diu així:

“– Tenia nostra pàtria costums molt belles en l’antigor, de les quals la família era el centre i l’amistat la ramificació; […] la gent s’estava a casa a cuidar-se de sos negocis i sa família […]; les mares cuidaven més de sos fills […]; el jovent respectava als vells; i vells i joves, rics i pobres, fos tothom de l’estament que fos, al senyalar els rellotges el migdia, s’aturaven, descobrint-se per a saludar a la Verge […].
– Per fortuna, –interrompé En Ramon […]– han desaparegut aqueixes costums, que bé mereixen el nom de ràncies, per a no qualificar-les de fanàtiques: en canvi, els teatres, les reunions, els cafès, són avenços de la moderna civilització que, per lo mateix que distreuen al poble de ses penalitats i afanys, s’han fet necessaris i de tota utilitat”.

Un fanatisme que, en la primera meitat del segle XVIII, amb motiu de la creació de la “Real Academia de la Historia” (1735) i, Felip V de Borbó, en una “Real Cédula” de l’any 1738, relacionava…, com ara, amb l’obscurantisme (*), com tantes vegades han fet els defensors de les idees de la Il·lustració, mitjançant la instrucció primària obligatòria en Espanya (on s’explica la història castellana, però no la de la resta de cultures de l’Estat espanyol), formació amb trets militaristes (com ara, la disposició en les aules) que posa els alumnes sota una formació patriarcal castellanista a què molts polítics catalanoparlants prefereixen tirar terra abans que, com deien, popularment, en temps del folklorista valencià Joaquín Martí Gadea (1837-1920), traure les bragues a l’aire o, si més no, dir les veritats (però mai amb intenció de deixar en evidència el proïsme, ni de menysprear-lo). És més: com em digué ma mare el 26 d’agost del 2024 (en nexe amb ma àvia materna, nascuda en 1910), a primeries del segle XX, “Les mestres, en els pobles més xicotets, eren més vocacionals. Ara és més legalista, més de llibre”.

Finalment, direm que la gran majoria de les dones nascudes abans de 1920, i que eren catalanoparlants de segona generació o més, s’identificarien amb el primer personatge, d’acord amb els comentaris que ens han fet sobre temes que llegim en aquest diàleg.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nots: Com escriguérem en l’estudi sobre els Sants de la Pedra, partint de l’article “Carpesa en el siglo XVIII según documentos de la época”, signat per José Jaime Brosel Gavilà, “el rei, Felip V, escriuria, en la Real Cédula (de 1738), que la missió de la Real Academia de la Historia seria aclarir ‘la importante verdad de los sucesos, desterrando las fábulas introducidas por la ignorancia o la malicia, conduciendo al conocimiento de muchas cosas que oscureció la antigüedad o tiene sepultado el descuido’”.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

La casa de pagès, la maternitat paternal i la religiositat matriarcal

General, , , , ,

En línia amb l’entrada sobre la casa de pagès en Moià, Lydia Quera, el 24 d’agost del 2024, en el grup “President Puigdemont i Casamajó”, escrigué que “La casa de pagès era tot dignitat i estimar la terra i la família. I és veritat: tenien la religió per fer el bé, per ajudar al que no tenia; i caminades i romeries a la Verge o al sant que tocava, de cada poble.

El que crec que no era just: que el fill tingués les terres com a premi; i les germanes, calés. I això era molt diferencial. Ho sé molt bé pels pares dels meus avis. Fins i tot, l’àvia, a quinze anys, es digué que es moriria, i comprà una caseta a la platja, per poder vestir-se al moment; i tenia un ‘profe’ per ella sola. I, en quedar curada, clar, era la sàvia de la casa.

I ajudà als pares per la venda de tot el que era venut”.

En nexe amb aquest comentari, el 25 d’agost del 2024, Luis González Sese, en el meu mur, entre d’altres coses, posà “He conegut gent de la Vall d’Ebo que heretaven igual: els homes, les terres de secà; i les dones, l’aixovar.

Si la filla era la que cuidava els pares, sí que es quedava tots els diners. Raonable. L’àvia materna era vídua des de molt jove. Ma mare es va casar de negre, dol. Va viure sempre amb ma mare, a casa nostra.

Ma mare va ser l’ama dels diners (…). Mon oncle mai ha reclamat una pesseta: com si hi haguera una llei que ho ordenara així. Conec més casos similars. Ma mare viu amb nosaltres i la situació és com la que van passar la mare, l’avia i la besàvia, com a mínim”.

I el mateix dia, sobre la religiositat matriarcal, Joan Llàcer ens envià un escrit:

“-Si serveix el que em va contar el meu avi patern sobre la religiositat en ambients agrícoles, ell em contava que, a finals del segle XIX, al poble de Vilallonga (al voltant de quatre-centes ànimes), sols hi havia una persona que no anava a missa.

Però existia la violència i la misèria.

Es faria llarg allargar el tema, però no descarte, amb més temps, transmetre el que em van contar: tant l’avi, com els meus pares”.

En acabant, li enviàrem unes fotos relatives a la cultura colla, d’Amèrica del Sud i matriarcalista, tretes del llibret “‘La Abuela Damiana’. Vivències que perduren”, en què l’autor, un valencià, diu que és un poble “d’organització matriarcal i molt religiós”. Això sí, en relació amb la terra i amb la Mare Terra, no un poble místic.

Aquesta possibilitat de ser un poble, com ara, amb tendència a l’ascetisme, no es reflecteix en l’obra “Estampas de Massarrochos“, de Cipriano Ibáñez Chisvert, publicada en 1950, en un diàleg popular  (ací, amb lleugers retocs) sobre una fadrina en relació amb la mestra nova i amb Sant Vicent Ferrer. Així, captem que una xiqueta (qui parla a una dona) diu que, com que eixe any ella és clavariessa de la festa de Sant Vicent Ferrer i, a la mestra, li diuen donya Vicenta, “li he demanat que visca encara molts anys entre nosaltres, li guarde un cel ben gran, ben bonic i que estigam junt amb ella totes les xiquetes de la costura. Ara, digues-me, tu, la teua petició” (pp. 340-341).

Ara bé, la major d’edat, realista, li diu:

“- Jo, com tinc molt de pesar de que se’n vaja la Senyora Mestra, li deia també, a Sant Vicent: ‘¡La que vinga en el seu lloc, baixeu-nos-la del cel; perquè, si no és així, ni serà millor, ni més treballadora, ni més bona, ni més santa de lo que ha sigut, per a nosaltres, donya Vicenta’” (p. 341).

Això és un exemple de “Tocar els peus en terra”: que baixe del cel (que no es dedique, bàsicament, a l’oració), que siga laboriosa (tret reflectit en la tradició matriarcalista) i que, per consegüent, estiga amb els altres i que siga una persona en pro de lo terrenal. I té lloc en un poble valencià (independent de la ciutat de València fins a 1899, quan s’hi adjuntà) en què, com posa l’autor del llibre, “Un xicotet sector del poble romania, si voleu, al marge d’aquests fervors tradicionalistes [carlins]. Posteriorment, a primeries del segle actual [= XX], nasqueren els primers brots republicans, quan la ciutat de València estava sotmesa a aquestes influències polítiques, acabdillades per Blasco, per Soriano i per Azzati.

Podria esmentar noms i cognoms del foraster que introduí la primera cèdula republicana, aprofitant uns pocs elements que no simpatitzaven amb els ideals de la tradició. Fins aleshores, s’havia viscut en pau i sense les fregades que continuaren molt després de la fundació del primer cercle republicà” (p. 277). Els polítics a què fa esment són Vicente Blasco Ibáñez, Rodrigo Soriano y Barroeta-Aldamar (1868-1944) i el jornalista Félix Azzati y Descalci (1874-1929).

De fet, en eixe ambient rural del segle XIX i del primer quart del segle XX en Massarrojos, copsem que, sense necessitat de passar per grups republicans o no religiosos (ni, com ara, en el segle XXI, per grups feministes antipatriarcals contraris a la maternitat), hi havia un matriarcalisme plasmat, àdhuc, en pares (per exemple, en Manuel Alandes Granell, 1883-1940) que feien de mares als seus fills. Així, aquest home, qui era catòlic de creences arraïlades, recte, just i caritatiu (p. 319), se n’anava al treball i, “després de dotze o de catorze hores separat dels seus fills, mentres que la seua bona dona havia de fer el sopar, el cor del pare gaudia de prendre en els seus braços el més petit, a qui, amb la seua pròpia mà, li donava els darrers aliments i, en acabant, l’adormia cantant-li

La meua xiqueta és l’ama,

del corral i del carrer,

de les fulles de la parra

i la flor del taronger.

 

Com (…) en llars tan pregonament cristianes, com la que formava amb la seua esposa i amb els fills. Els diners que guanyava amb el seu treball els lliurava íntegrament a la seua dona; ell només en portava en la seua cartera lo indispensable per a no fer el ridícul” (p. 321). Aquestes paraules sobre el paper del pare i de la dona en l’administració, les llisquí als meus pares durant una visita que em feren el 25 d’agost del 2024. Aprovaren la funció de cada u dels dos.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més  fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

La casa de pagès, la dona com a pal de paller i la religiositat matriarcal

General, , , ,

Tornant a terres catalanes, però també en la primera meitat del segle XX o, fins i tot, abans, en l’entrada “Pagesia” (https://moiadabans.blogspot.com/2020/08/pagesia.html), escrita per Joan Carrera i Vilardell en el blog “Moià d’abans” en febrer del 2021, en què copsem molts trets en nexe amb la religiositat matriarcal, diu “Viatgem avui al Moianès a la primera meitat del passat segle XX. Les coses anaven seguint de la mateixa manera que ho havien fet sempre. La vida de pagès venia a ser un regne a part, si se’l comparava amb qualsevol altra vida. Al voltant de la casa de pagès, s’hi va crear un petit regne de caràcter patriarcal amb una estructuració perfecta. En l’aspecte econòmic, el cap de família, bon administrador, sempre tenia guardada una anyada precedent, que no es portava a moldre al molí, per tenir farina, pel pa de cada dia, fins que la nova collita fos assegurada”. Aquest darrer detall empiula amb la tradició de la cultura matriarcalista. Com a exemple (però de la comarca  valenciana de la Ribera Baixa), pel 2010, un amic em deia que, en la seua família (on hi havia petits comerciants), quan s’havien de repartir els guanys, en lloc de fer-ho entre els tres que portaven l’empresa, ho feien com si hi en fossen quatre. Així, una quarta part es reservava per a altres afers.

A més, cal dir que, ací, la paraula patriarcal té el significat de “dels pares” (de l’home i de la dona), ja que, més avant, posa que “Era primordial en l’administració de la casa la figura de la mestressa. Aquesta anava sovint al mercat a Moià els diumenges. Amb la venda dels ous, aus i conills, comprava allò que era necessari per a les despeses petites i quotidianes de la casa. Les quantitats -no insignificants- procedents de les seves transaccions eren estalviades acuradament i, passats uns anys, donaven la possibilitat de comprar una casa al poble, un terreny de cultiu o una masia. La majoria de nous propietaris de la Plana de Vic o del Bages, antany havien sigut masovers del Moianès, del Lluçanès, del Berguedà o de la comarca del Ripollès”.

De fet, posteriorment, comenta que “L’esperit profundament cristià no faltava a la llar de la pagesia”, tret que empiula, com ara, amb pobles matriarcalistes (per exemple, la cultura colla, d’Amèrica del Sud, pregonament religiosa, en el sentit de lligada a la terra, no en el de mística). Tot seguit, exposa que, àdhuc, els diumenges, la dona treia el seu paper de comerciant: “Els diumenges tothom anava a missa a primera hora. La mestressa, amb la típica mantellina al cap, feia l’ofrena a l’altar de Sant Isidre, el patró dels pagesos, i els hi encenia els ciris durant la missa. En sortir de l’església, les mestresses canviaven lloques per ous, conills o formatges i els pastors mercadejaven amb cabres, ovelles, xais i cabrits”.

Tocant les festes religioses, captem detalls que figuren en fonts sobre altres cultures matriarcalistes del món. Com a exemple, veiem el paper de la dona, de lo femení, de la Mare Terra. Per això, l’autor escriu que “Totes les festes eren santificades i també ho era, de fet, cada dia de la setmana. La benedicció del menjar que tenien al plat mai faltava. Amb la ganiveta del pa, es feia el senyal de la creu a sota, abans de tallar-lo, i besar-lo si una llesca queia a terra. A l’entrada de fosc a la casa, es deia el rosari seguit d’un enfilall de parenostres als sants de tots els santuaris i als difunts de la família”. El tema dels santuaris (llocs que enllacen amb la figura de la dona) o el de resar pels difunts són interessants i, fins i tot, importants. Així, sabem que, en alguns indrets de les Illes Balears, abans del sopar de festa de la matança del porc, es recordava els qui havien mort (i també es resava una oració pels amics que ho havien fet durant aquell any), com ens comentà Miquel Vila Barceló el 13 de maig del 2023.

A banda, podem llegir que “Era una tradició molt arrelada anar a peu, un cop a l’any, en pelegrinatge a la capella de la Mare de Déu de la Tosca, per donar gràcies i demanar-li favors”. Que les pregàries (o bé els actes), es facen cap a una mare, que la Mare tinga a veure amb la pedra (forta i que toca la terra, com molts personatges femenins en les rondalles) i que se li done gràcies i favors, ens evoca fets semblants però en altres pobles matriarcals. En nexe amb açò, el 24 d’agost del 2024 ho comentàrem amb Kike Gandia Álvarez, cap dels museus de Cullera (la Ribera Baixa):

“-Molts punts sonen a paganisme. Recorden la Mare Terra”.

I ens respongué:

“-Totalment!!”.

Finalment, direm que el mateix dia, Antonia Verdejo (de família castellana, però amb arrels llunyanes catalanes), en llegir els nostres comentaris sobre aquest escrit i de reportar-li sobre trets pareguts en la cultura basca, ens posà “Crec que el matriarcalisme basc té semblança amb la cultura catalana com en alguns indrets d’Amèrica, sobretot, de pobles indígenes”. I li afegírem “Sí, Antonia. Hi ha molta semblança”.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)