Prosseguint amb el poema “Les dones catalanes”, passem a uns versos que, per a entendre’ls, convé fer unes puntuacions de tipus històric i de com ens han presentat la història (tant del segle XVIII en avant, com en els partits polítics i en moltes associacions feministes de línia patriarcal).
En eixes fonts, captem que lo que els importa (i això es pot veure en l’orde dels punts que prioritzen en les campanyes i, per exemple, en les seues webs) és tallar de soca-rel la societat actual, l’idealisme unit al poder i s’indica que, quan les dones aplegaran a les poltrones, aleshores (i, per fi, aleshores, i, ara, sí), tot serà flors i violes i un camí aplanat en què elles, ara de veres, seran les que manaran i no estaran subjectes als hòmens i, en un tres i no res, s’acabaran els problemes socials: 1) la dona vinculada amb la burgesia restà més relegada a casa i perdé unes competències que començaren a minvar a partir del segle XVI, 2) les dones del camp eren més ben tractades, encara que, formalment (legalment), els hòmens manaven (les lleis ho reflectien), i afegirem que era ben coneguda aquella conversa que, més d’una vegada, he pogut copsar entre un home (ací, Miquel) i una dona (amb un toc d’humor). Poc o molt, diu així:
“- En casa, mana el meu marit, ¿veritat que sí, Miquel?”
I l’home, després d’un somriure franc i acollidor, li comenta:
“-De sempre ençà: ¿a què tu, finalment, ets qui mana?
-Sí. ¡Ai, el meu Miquel! Vinga: un beset”.
Adduirem que molts comentaris relatius a dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i d’arrels catalanoparlants, ho plasmen. Per això, Ma. Josepa Massanés escriu que
“La dona catalana és perla bella
que, mig oculta, en la petxina, està
de son innat pudor i es clou dins d’ella
tan solament, la mira el vici insà;
mes, als purs sentiments, s’obre amorosa
com s’obre al bes del mar l’ostreta closa”.
Cal dir que, en aquests versos, hi ha vocabulari tradicionalment en nexe amb lo eròtic, per exemple, la petxina i l’ostra, el qual té a veure amb la mar (això és, amb l’aigua, un tret matriarcalista). La poetessa també posa
“Si, indigna filla de la pàtria amada,
alguna, als falsos plers, obre son pit,
no és per instint del vici encaminada,
influx estrany corromp son esperit…
És fruit danyat, al qui lo corc rossega
i cau mort d’un gran ram sens que es conega.
Ni perdran mai les dones catalanes,
per tan xica fracció, lo just renom
de les virtuts i perfeccions cristianes
que exalça, en elles, admirat tothom.
¿Qui és lo que vol una perfecta esposa
i, en nostres nines, los seus ulls no posa?”.
Al meu coneixement, eixa idea de “pàtria amada” enllaça amb el matriarcalisme i, en aquest fragment, Ma. Josepa Massanés es referiria a la dona adinerada i burgesa, que no a la vinculada amb el camp i amb les tradicions matriarcalistes. No debades, tot seguit, copsem que és aquesta dona qui realment va avant, encara que, com en algunes rondalles, hi haja passatges en què parega que ell és qui domina la partida i qui, al capdavall, s’imposarà:
“Molt prudent i dolça companyera,
de l’existència, per lo mar irat,
ell sap dirigir la nau velera
que, del mal i del bé, sofreix l’embat
i, amb constància, vencent l’ona irascible,
la barca porta a la platja bonancible [1].
Mes, no per això, glòries ansia,
ni, en primer terme, presentar-se vol;
reconeix, del baró, la primacia
i és clara lluna que reflecteix eix sol,
amb un raig tan tranquil, amb una llum tan pura,
que inspira amor i celestial ventura.
Com lo custodi amant de la família,
en sa vida d’eterna abnegació,
la veureu sempre en incessant vigília
al costat del bressol de l’infantó
o prop del llit de lo decrèpit pare
o el pas guiant de la caduca mare”.
Per consegüent, ella salva l’home (el vell) i l’anciana.
En el primer quart del segle XXI, hi havia dones activistes que volien accedir al poder i, en canvi, quan els deien de fer-ho, com ara, en faenes com obrer de vila, llançaven balons fora, com aquell futbolista que, una vegada, ho féu en el camp del València CF a mitjan dels anys huitanta, en un partit que vaig presenciar.
Adduirem més trets que tenen a veure amb lo matriarcal i que copsem en aquests versos, mes aïna en nexe amb la dona de família benestant i de ciutat:
“Sempre pacienta, dolça i carinyosa,
treballant, treballant sense descans,
honesta, sòbria, activa i silenciosa,
i capaç, lo seu cor, de fets molt grans;
resignada amb la sort, sens mot de queixa,
lo valor desconeix de si mateixa…”.
Per això, Maria Josefa Massanés mira cap al món rural: un ambient que plasma la tradició matriarcal (la qual sí que és de la seua corda) i no en eixe àmbit urbà en què es promou lo que, sovint, els valencians diem la coentor (el voler adoptar com a model de vida el castellà, no sols en la llengua, sinó en el voler i no poder i en portar una vida políticament correcta i en línia amb lo que fa fi):
“Molt vals, ¡oh, dona de la pàtria mia!
I ma vista t’observa tot arreu
des d’on lo gebre brilla al raig del dia,
a fins los llocs on mai lo glaç se veu
i, de les ribes, que l’onada banya,
fins al cim ventejat de la muntanya”.
En llegir aquestes paraules, recorde aquells polítics que prefereixen fer una baixada de pantalons (i no, per exemple, per a pixar, per a fer de cos o per a canviar-se’ls), abans que escriure reports sobre la vida en la terra on viuen i no sobre idealismes, sobre teories o sobre lo que els han comentat en el partit (o bé en els parlaments, o bé en les batlies). Mentrestant, captem que part dels qui ens informen, mitjançant poemes i cançons tradicionals, ens reflecteixen una cultura matriarcalista ben viva en terres catalanoparlants.
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
Nota: https://x.com/xepcmanresa/status/1804576418577457231?t=9xc0Gm96ZtgW97unY6JBJw&s=09.
[1] Castellanisme en lloc de la forma genuïna “bonancenc”. També n’hi ha, d’altres, com ara, “companyera” (companya) o mots no genuïns com és el cas de “pacienta” (pacient).
assemblea-pagesa-6f (1)
