Arxiu mensual: novembre de 2023

Dones que porten la iniciativa, que fan de cap de colla, valentes i molt obertes

General, , , ,

Una altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme i que apareix en el llibre “Rondallari de Pineda”, a cura de Josefina Roma, és “El lladre de la mà de goma (variant A)”, recopilada en 1902. Començarem dient que, en aquest relat, com escriu l’antropòloga, intervé “La noia que pren la iniciativa i que és capaç de sortir-se’n de les situacions de perill que afecten a tots o a ella sola. Es tracta d’una actitud que no té res a veure amb la visió que ens han donat les rondalles manipulades en publicacions infantils i que, des de Perrault i, sobretot, els germans Grimm, tracten d’adoctrinar-nos cap a uns valors de feminitat passius i dòcils, tot esperant que un dia es presenti el príncep a rescatar-nos d’un entorn negatiu, que relega la noia a un paper secundari, fins i tot, per a decidir el seu futur. Aquesta manipulació es fa palesa quan s’adapten les rondalles tradicionals per a la formació dels infants i es produeix una doble mutilació” (p. 456). Els germans Grimm (segles XVIII i XIX) feren recerques sobre folklore vinculat amb l’alemany i, en 1806, escrigueren la seua obra de contes.

En eixe sentit, diré que, el 10 de novembre del 2023, mentres escrivíem aquestes paraules, recordava, per exemple, com una cançó valenciana, eròtica i molt coneguda, “La manta al coll”, en què, àdhuc, unes quantes jóvens apleguen a tenir diners, els gestionen i decideixen comprar-se una balança romana, sense haver de seguir els dictats de ningun home, estava accessible en Internet.

Doncs bé, no faria ni un any, en aquesta cançó, en un vídeo que hi havia en Internet i per a ensenyar música valenciana a xiquets, es podia oir una estrofa cantada pel grup musical Carraixet, però que deia “ahí teniu a Pep” i no prosseguia la música. El fet és que, amb la lletra completa de la versió del grup, podem escoltar “ahí teniu a Pep, tocant-se els collons”. I tot, en una època de suposada democràcia.

Aquest detall encaixa amb quan Josefina Roma escriu, “En primer lloc, s’edulcoren les rondalles, per a fer-les aptes a les oïdes dels nens, segons el concepte d’infantesa que en tenia la classe burgesa europea dels s. XVIII i XIX” (p. 456) i, de rebot, “creix la creença que les rondalles són masclistes en els seus valors” (p. 456).

Per això, i hi estic totalment d’acord, “No cal, doncs, tornar a escriure rondalles que desfacin el mite de la rondalla masclista, sinó redescobrir el patrimoni rondallístic tradicional en tota la seva amplitud i veure’n no l’home ni la dona, sinó la persona total que ha de créixer i completar-se” (p. 456). Adduirem que, mentres escrivia aquestes línies, el 10 de novembre del 2023, consideràrem que era més important el missatge que transmet, com ara, la germana petita en aquest relat, que el simple fet de ser dona, ja que, com aquell qui diu, podem captar la moralitat i ser-nos útil per al dia rere dia.

Passant a la narració esmentada, un pare diu a tres filles que no obriguen per ningú, però és la més jove qui, malgrat que ho fan una vegada a una velleta, se’n reeixirà i, més encara, té més iniciativa i és més valenta que el pare:

“Al cap d’una estona, la vella que baixa i obre la porta. La petita hi anava al darrere i paf!, li tanca la porta. Llavors, quina en va fer! El capità dels lladres passava la mà pel forat de la porta, per veure si la podia obrir” (p. 459). I, més avant, copsem que la noia “En va tallar nou, de caps! Només quedava el capità i ja no va voler provar-ho.

(…) Les seves germanes, dormint sempre, dormint sempre” (pp. 459-460). Al meu coneixement, aquest detall del dormir és simbòlic: la xica representa la dona que decideix, que marca la pauta, arriscada. És a dir, com moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920, no com les que pertanyien a la burgesia i vivien en ciutats, sinó com la gran majoria de la població, a diferència de com (per manca de recerques sobre les dones més enllà del melic urbà o bé per comoditat) ens podria semblar que es pretenia inculcar en els catalanoparlants del primer quart del segle XXI.

Quan el pare torna a casa i veu les tres filles, la petita li diu: “Ai, pare! Ai, pare! Que és aquell! Que és aquell!

-No, dona! I ara! Si és un senyor! -li deia ell.

-Cregueu, que és aquell! Ja el conec!” (p. 460).

Com podem veure, i. potser, fins i tot, no restaríem desencertats d’establir un enllaç (com en algunes narracions amb dues espases i en què n’hi una curta i una que és llarga) entre dona, menuda, microcosmos i la terra i, quant al pare (qui representaria l’home), lo gran (ací, àdhuc, en edat), el macrocosmos i el món idíl·lic.

Finalment, en un passatge posterior, la filla petita compta amb el suport de dos traginers i “seguia el camí cap a casa seva amb els traginers.

Quan hi van ésser i el seu pare va veure que la traginaven dins d’un sarrió! Ja ho crec, pobre home! (…).

Als traginers, per haver salvat la vida de la seva filla, els va donar tants diners que no van haver de treballar mai més” (p. 460).

Per consegüent, la petita, a més de la seua iniciativa, ha sigut capaç de convéncer uns hòmens, ells l’han emparada i, al capdavall, la noia ha fet de cap de colla. Un relat que exposa molt bé la realitat i el dia rere dia de moltes dones catalanoparlants del primer quart del segle XX, no sols, la de les adinerades i de ciutat, a qui, més d’una vegada, es tracta que associem a “la societat” del moment que tria l’investigador. Les dones de moltes rondalles reflecteixen un matriarcalisme que encara es conserva en el segle XXI, que reïx i vinculat amb el sentiment de pertinença a la terra en què, històricament, viu la comunitat catalanoparlant.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

La llengua materna del poeta, la de la terra i la del Poble

General, ,

La llengua materna del poeta, la de la terra on ha nascut i la del Poble.

Al capdavall, el poeta Joan Alcover, en el discurs “La llengua materna”, de 1903, comenta que, més d’una vegada, la llengua materna és presentada, per alguns escriptors, com una llengua a rebutjar en plasmar la literatura i, així, “Ja t’aniràs castellanitzant a poc a poc. És qüestió d’una estona de paciència, quatre o cinc segles, i tot anirà com una seda. Mentrestant, resigna’t al silenci, a la passivitat, al destenyiment i la metamorfosi gradual (…). Molta indústria, molt de comerç, moltes carreteres, i res de conrear el llorer”. En resposta a eixa opció, la qual ell no accepta com la seua preferida, addueix:

“Què us sembla? Doncs a aqueixa exhortació filistea, jo i els qui com jo pensen i senten, pocs o molts, vet aquí la resposta que daríem: ‘No volem!’.

No és compte nostre, sinó dels homes d’Estat, travar els mitjans d’assegurar l’harmonia, sense mutilar i deprimir els pobles i les persones. A nosaltres ens basta sebre [= saber] que ni en nom de la concòrdia ni en nom dels més sagrats interessos hi ha dret a exigir el rebaixament i la capitis diminutio dels uns a benefici dels altres”, és a dir, de minvar la capacitat d’uns en pro de la d’altres persones o grups.  Per tant, Joan Alcover presenta que els polítics han de garantir l’existència dels Pobles i es posa de part d’una manera matriarcalista d’entendre la vida i, òbviament, reflecteix el sentiment de pertinença a la terra.

Tot seguit, enllaça aquestes paraules amb un fet que havia esdevingut en Escòcia, la qual, des de primeries del segle XVIII, havia estat adherida a Anglaterra. En 1895, “se celebrava a Escòcia un centenari. Un gran senyor acudia des de Londres a presidir els homenatges de tot un poble a les despulles de Robert Burns, el bard nacional”, o siga, el poeta escocés representant, “qui escrivint en dialecte escocès, nodrint-se de la vida popular i rústica, fent, com ell deia, del llibre de cançons anònimes d’Escòcia el seu breviari, era un geni prou potent per a ressuscitar davant el món la seva pàtria; mes, sortint de si mateix per a ajustar-se a la moda general anglesa, era un rimador mediocre”. Com a explicació, podem dir que la llengua materna, per exemple, entre les dones catalanoparlants nascudes abans de 1920, era la catalana. I, en aquesta llengua, els resultava més fàcil parlar, relacionar-se amb la gent que vivia més pròxima i del terreny, fins al punt de no sentir-se en terra estranya: era la que havien mamat des de xiquets. Amb el català, aplegaven, per dir-ho així, a l’ànima de la gent.

Igualment, com Joan Alcover afig a continuació, “El personatge abans citat deia davant la tomba del poeta: ‘És de més importància fer els cants d’una nació que fabricar-li lleis”. Ací, “nació” rep el significat de “terra on s’ha nascut i de què u es sent part”.

A banda, l’escriptor posa que Robert Burns “’apareix, s’adreça damunt els peus i reivindica les pretensions d’Escòcia a una existència nacional…’.

Amb poca diferència, i mudant els noms, podrien semblar pronunciar-les per aquí a prop”.

Finalment, ens comenta que qui digué eixes paraules “Era el capitost del partit liberal, Lord Roseberry, aleshores ministre d’Anglaterra” i Joan Alcover es posa de part de la jove Mallorca, “que tan abundosa florescència del seu esperit ens ha dut ara”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

La llengua materna de la pagesia, de les nines i de les velletes, de la gran majoria de la població

General, ,

La llengua materna de la pagesia, de les nines i de les velletes, de la gran majoria de la població.

Continuant amb el discurs “La llengua materna”, de Joan Alcover (fet en 1903), quan comença a descriure i a enllaçar la llengua materna (la catalana) amb paraules i amb adjectius, diu “Ella, tal com és, fresca, senzilla, patriarcal, més pagesa que ciutadana i més popular que culta, té la virtut d’atreure els esperits a les fonts naturals i eternes del sentiment; ella enrobusteix i tonifica la inspiració viciada per l’intel·lectualisme cavil·lós i els refinaments (…) dels grans centres de cultura; ella és bany de sol, de salut i vida, frescor de marinada, netedat de cor que reconforta i embalsama”. Per consegüent, la vincula amb molts trets matriarcalistes: la frescor, la senzillesa, els pares (que és el sinònim a què ací correspon el terme patriarcal, no amb el de model de vida), amb el camp (la pagesia i, de pas, amb la terra), amb lo popular i conegut (en lloc de fer-ho amb l’individualisme urbà que comportaria el no ser coneguda per moltíssimes persones), que atrau les fonts de vida (i, així, les dones, qui són les primeres transmissores en els nens), com a enfortidor de l’ànima (tonifica) i del pensament que té a veure amb la terra, l’aigua que apaivaga, la mar, la innocència (netedat de cor)…

Per això, ell es decanta per la llengua catalana, la de la casa pairal, la de la terra on ha nascut i que s’hi havia desenvolupat al llarg de molts segles entre la gran majoria de la població, després de l’arribada de les tropes del rei Jaume I i de la repoblació cristiana iniciades en el segle XIII. I ho expressa a un amic: “Jo li responia:

-Certs personatges de les narracions d’en Pereda no parlen el castellà del novel·lista (…). Però quan l’emoció vibra i el pensament s’enlaira, (…) acuden als llavis, sense artifici ni violència, no les formes dialectals, sinó les formes originàries i comunes a tots els pobles de llengua catalana”, és a dir, la d’una llengua materna que, encara que respecta les formes locals, recorre a les més comunes i literàries que, a més, estan arrelades en la cultura popular mallorquina i molts dels altres territoris catalanoparlants.

Això explica que, tot seguit, Joan Alcover adduesca “Travessàvem el meu amic i jo pel vessant de la muntanya, coberta de bosc; el silenci solemnial de l’hora baixa s’estenia pel gran espai que dominàvem; el campanar d’una ermita llunyana va tocar l’Angelus; una vella i una nina que allà a prop recollien llenya menuda se posaren a resar. Jo vaig dir aleshores:

-Què resen?

-Què vols que resin? L’Ave Maria.

En efecte; mes diuen les dones, no ses dones; el fruit; no es fruit (…). És una llengua erudita? És antiquada? No és així com ens ensenyaren a tots les oracions? Doncs aquesta és la llengua dels poetes”.

En resum: la llengua del poeta (ací, un home que també fa poesia escrita) encaixa amb la del poble, simbolitzat per les pregàries, la vella (el passat), la nina (el futur), el matriarcalisme (l’anciana que fa de mare i d’educadora de la xiqueta) i, òbviament, amb el llenguatge culte que, en el camp de lo religiós, havia passat de generació en generació, malgrat que, a nivell de carrer, com ara, s’empràs l’article salat (“ses dones”, “es fruit”), en lloc de formes que, igualment, havien sigut històriques en les Illes Balears. I, així, l’escriptor parla i escriu “en la llengua que begué d’infant en els pits que l’alletaren. (…) la musa camperola d’aquell racó de món ha vençut la musa capitalina”.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia. 

La llengua materna, la terra i la realitat en què viuen les persones i que les envolta

General, ,

Una ànima de la terra, oberta a la realitat personal i a la que rodeja la persona i l’artista.

Prosseguint amb el discurs “La llengua materna”, de Joan Alcover (de 1903), en relació amb la llengua catalana, comenta “En efecte, senyors. Mallorca té una ànima, i rebutjar la seva natural expressió és deixar-la morir; i deixar-la morir és renunciar a la seva existència com a poble. L’ànima del poeta i l’ànima del país on rep contínuament les seves impressions, no poden divorciar-se. La realitat interna del poeta i la realitat que el rodeja i nodreix la substància de la seva vida, no poden tenir una expressió distinta. És una llei natural, és una llei artística independent de particularismes i tendències estranyes a l’art mateix”. Aquestes paraules lliguen amb el fet que, en les cultures matriarcalistes, la llei es fonamenta en el dret natural (en allò a què tenen dret les persones, simplement pel fet de ser persones) i no, com ara, amb una legalitat sovint creada a partir de beneficis particulars d’una minoria de polítics que, aprofitant que ocupen el poder, tracten d’anihilar qualsevol diferència cultural i, fins i tot, d’imposar un nou llenguatge políticament correcte, encara que alié a l’evolució que la gran majoria de la població fa d’una llengua.

Com a exemple, el suposat llenguatge inclusiu que, des de primeries dels anys vint del segle XXI, començà a ser il·legalitzat en alguns Estats (com ara, en la ciutat de Ginebra, Suïssa, en el 2022; o en França, en el 2023), en la Universitat de Barcelona (en octubre del 2023) o arraconat (per una decisió que l’Institut d’Estudis Catalans prengué en la tardor del 2023) i que havia sigut denunciat per molts lingüistes (des de feia uns vint anys), com a discriminatori, forçat, antinatural i com un empassa-t’ho. És més: en juny del 2022, un membre d’una associació valenciana em comentà que l’entitat emprava en els seus escrits aquest llenguatge inclusiu, perquè, si no ho feia així, no rebrien subvenció de la Generalitat Valenciana (llavors, en mans de partits de lo que es diu esquerra): una actitud clarament pròpia de règims totalitaris i, òbviament, patriarcal.

Més avant, Joan Alcover agrega que “Passi que el jurisconsult, l’historiador, el crític, el publicista, parlin en castellà; però el calfred de l’emoció, el polsim de la imatge aletejant i viva, el llampec de la flama invisible i tremolosa, lo més fondo, lo més íntim, lo més personal, no hi passen a una llengua externa” i que, si ho fem a una llengua diferent a la materna, en aquest cas, al castellà (sobretot, partint de la situació entre el català i el castellà, en què la llengua castellana compta amb el suport del govern estatal i de tots els seus tentacles polítics i jurídics i de part de l’Església institucional en terres catalanoparlants), “la sinceritat, sense adonar-se’n, va fent concessions a la retòrica; i la imaginació no corre a lloure amb la llibertat salvatge d’aquelles eugues que espolsen les cabelleres”. Cal dir que, més d’una persona que ha participat en la recerca, ens ha comentat que preferien casar-se amb un home sincer i que moltes dones nascudes abans de 1920 no abraçaven la retòrica, sinó la senzillesa i l’entesa en les paraules, la didàctica, el fer accessible el llenguatge.  `

 

“El poeta és el verb, l’expressió de la vida popular”.

Un poc després, l’escriptor posa unes paraules que enllacen amb investigacions sobre el matriarcalisme i, si no, sobre la cultura castellana (encara que ho haja sigut en publicacions curtes): “Però, el qui a Mallorca escriu en castellà, propendeix a les generalitats incolores; en el vehicle de la llengua s’allunya del seu centre (…) i s’apaguen notes i detalls i menudències precioses que són la vida de l’art. (…) El poeta és el verb, l’expressió més pura i més autèntica de la vida popular on la seva està incorporada; i, desarrelant-se d’ella, hi deixa una gran part de la saba, de la virulència, de l’energia comunicativa”. Tocant aquestes línies, afegirem que, en la cultura catalana, hi ha més tendència a les coses senzilles, a combinar detalls amb generalitats (així com a una bona relació entre l’home i la dona, en què ella mana però de manera oberta i acollidora), és a dir, a lo que, en recerques sobre psicologia, es sol considerar la part femenina de la persona (yin). I, quant al tema del verb, alguns filòlegs que han tractat la llengua catalana, com ara, Jordi Badia i Pujol, han plasmat algun article en què indiquen que el verb (l’acció) és molt important en el català.

En referència a les generalitats, direm que foren introduïdes durant l’època renaixentista (segona meitat del segle XV i la major part del segle XVI), amb una important penetració del castellà en les capes altes i en l’Església institucional, i que, no obstant això, no ho fa en molts catalanoparlants del primer quart del segle XXI que tenen un fort sentiment de pertinença a la terra.

I és que, com molt bé indica Joan Alcover, “No tenen aquí les penyes el mateix color, ni els pins la mateixa harmonia, ni les fruites el mateix sabor, ni la societat el mateix aire que a una altra banda; i tot col·labora a la formació de l’idioma o a sa transformació: la llum, el clima, la flora, la fauna, les preocupacions, els vicis, els costums, el temperament i la psicologia del poble”. Per això, valia la pena promoure i afavorir la llengua materna (ací, la catalana) i lo que anava adjunt a la terra… com també en el segle XXI.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

La llengua materna, de la terra, del jovent i de la gran majoria de la població

General, , ,

Un altre tema interessant que trau el poeta Joan Alcover, en el seu discurs “La llengua materna”, de 1903, és la llengua. Cal dir que, per a moltes persones que han participat en la recerca sobre el matriarcalisme dels catalanoparlants nascuts abans de 1920, la llengua i la terra són els pilars de les seues vides, com eixa pedra grossa que apareix en algunes rondalles i que dona consistència, força a lo que es basteix damunt d’ella. La llengua, com podrem veure, empiula amb aquest matriarcalisme: “A Catalunya s’ha imposat el català, com a llenguatge literari, als escriptors i al poble”.

Quant al País Valencià, diu que, “A València, poble verament bilingüe, a on l’escriptor no aprèn el castellà sols en l’escola, sinó en l’interior domèstic, coexisteixen la renaixent poesia regional, brillant i perfumada, però d’arrels no gaire fondes en la societat, i la viva tradició castellana, prou antiga per haver donat noms il·lustres al repertori clàssic de Castella”. Açò podria tenir una relació molt directa amb la política que portà l’Església valenciana des de mitjan segle XVI, de Juan de Ribera ençà (Sevilla, 1532- ciutat de València, 1611) qui ja tractà d’introduir la llengua catalana en les escoles populars que, aleshores, regentava l’Església valentina (encara que en fossen poquíssimes, després de la Germania) i que, a més, durant alguns anys, fou virrei del Regne de València. Tampoc no deixarem a banda el paper del predicador i religiós castellà Tomás de Villanueva (1488-1555), igualment, exaltat per alguns sectors “progressistes” de l’Església valenciana en el primer quart del segle XXI. Recordem que, en paraules de Pere Riutort (amb qui parlàrem el 31 de gener del 2021), “La conversió dels moriscos, per lo que em digué Manuel Sanchis Guarner, resultà de la promoció de catequització que va fer el Patriarca. Els frares no van ser, sinó els religiosos. De deu missioners, nou eren religiosos… i ja volien introduir el castellà…”.

Això sí: Joan Alcover addueix que, “si tradueixen a la segona la vida del camp, on el castellà no sol parlar-se, l’honradesa artística els obliga a suprimir el diàleg, posant només entre i entre, com notetes de color, en boca dels pagesos, qualque breu partícula valenciana”. És a dir, que la gran majoria de la població s’identificava amb la llengua materna, coneguda,  popularment, com “valencià”, i que era molt parlada entre els llauradors, el col·lectiu que, fins i tot, a primeries del segle XXI, més ha conservat el matriarcalisme juntament amb els valencians de les poblacions en què menys ha penetrat el castellà i, de rebot, la cultura castellana,… en la manera d’entendre la vida.

I, més encara, si tenim present que, com em digué Pere Riutort el 31 de gener del 2021, “L’any 1939, el 49% dels valencians eren analfabets [en llengua castellana]”, fet que volia dir que l’escola pública estatal (de tradició castellana, castellanista i patriarcal) encara no havia assolit el seu objectiu de castellanitzar la societat valenciana catalanoparlant. Igualment, m’afegí que, mentres que, “A Mallorca, es fundaren onze fundacions de dones; a València, hi ha hagut alguna cosa, però en un grau molt menor que a Catalunya o a Mallorca [, de fundacions religioses]. I, ací, bastant menys”. 

Això explica que, com plasma l’escriptor mallorquí, “Aquí a Mallorca pot dir-se que de la nostra història i la nostra personalitat no en queda més que la llengua, única parlada entre nosaltres, fora de certs actes cerimoniosos (…). El castellà l’aprenem bé o mal en els llibres, mes no en la vida”. Aquesta darrera frase encaixa molt amb el refrany (que hem trobat amb diferents formes) que deia el meu avi matern, Miguel (1906-1992): “[Jurídicament,] Manen els hòmens, però [, en el dia rere dia,] es fa lo que la vol la dona”. Per aquest motiu, Joan Alcover incorpora paraules que, en el primer quart del segle XXI, encara enllacen amb el matriarcalisme en cada u dels tres territoris esmentats: “No fa gaire es podia dir: ‘Catalunya té una sola tinta; València en té dues; Mallorca… quasi és incolora: no té ni el castellà en els llavis ni el mallorquí en el cor’”…, si més no, a nivell literari. I diem açò perquè, d’acord amb l’estudi esmentat, podem assegurar que, per exemple, on més s’ha conservat (en molts sentits, com ara, en els balls, en la transmissió en lo familiar, en l’herència, etc., sens dubte, ha sigut en les Illes Balears). Escric açò el 6 de novembre del 2023.

I, ¿per què València tenia dues tintes? Segons unes paraules de Pere Riutort (Petra, Mallorca, 1935 – Tàrbena, País Valencià, 2021), del 10 d’agost del 2021, “El foc es feia a terra: jo ho he vist. Cantaven, llegien. Rondalles fent el sopar… Les rondalles reflecteixen la realitat popular: televisió, res; ràdio; res; premsa, pràcticament ningú llegia.

Els valencians teniu els castellans al costat…”.

I, com que el mallorquí (el català) no estava en el cor de molta gent lletrada en 1903, calia impulsar el seu reviscolament. O siga, el de la llengua materna, el de lo matriarcalista, després de més de cent-huitanta anys d’imposició del castellà en quasi totes les illes, llevat de Menorca (la qual, durant bona part del segle XVIII i alguns anys del segle XIX, fou anglesa) i no acollí la Inquisició i permeté l’ús de la llengua catalana. Això enllaça amb unes paraules posteriors de Joan Alcover: “El jovent s’inclina cada vegada més a cantar en la materna llengua, és a dir, a l’autonomia espiritual i poètica de Mallorca. I jo, que ja fa ben prop de vint anys que ho predicava, és clar que no puc menys de celebrar-ho”.  

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

El sentiment de pertinença a la terra, la llengua materna i el comunitarisme a primeries del segle XX

General, ,

El sentiment de pertinença a la terra i la llengua materna en catalanoparlants de primeries del segle XX. Punts en comú amb els catalanoparlants del segle XXI. Estudi del discurs “La llengua materna”, de Joan Alcover.

A les darreries d’octubre del 2023, accedírem a una entrada interessant en relació amb aquest tema: “La llengua materna – Joan Alcover” (https://stroligut.com/joan-alcover/la-llengua-materna), publicada en la web “Stroligut”. Així, podíem llegir “La llengua materna”, un discurs que feu el poeta mallorquí Joan Alcover i Maspons en 1903 en defensa de la llengua catalana.

Però, primerament, farem una introducció amb el significat de paraules com “pàtria”, “mare pàtria” i “terra pàtria”. Quant a “pàtria”, com escriu Pere Riutort (que havia estudiat la llengua i la cultura gregues i que fou mestre de grec) en la seua explanació del 2018, plasma que “és una paraula i un concepte que hem heretat de les llengües i cultures grecollatines (…). Besaven la terra pàtria, pròpia, com es besa una mare. Per als grecs, era “He gue méter”: “La Mare Terra”. El concepte de nissaga (…) ve de les arrels del vegetal, imprescindibles per a la vida de la planta” (p. 39).

En línia amb eixe bes a la mare i amb les arrels de la planta (la qual està vinculada amb la terra, tret matriarcalista), el “Diccionari etimològic manual” de Josep Moran junt amb Joan A. Rabella, publicat per Edicions 62 en 1999 (1a. edició), comenta que “Pàtria” vol dir “País on ha nascut una persona”, afig que procedeix del llatí patria, i captem que, encara que, etimològicament, significa “terra pàtria”, resulta del femení de l’adjectiu llatí patrius, -a, -um. En d’altres paraules, el punt de partida d’aquest terme és femení i, per tant, en relació amb la terra. I, com sabem, la terra és un símbol femení i empiula molt amb el matriarcalisme.

Ara sí, passem al text del discurs “La llengua materna”, de Joan Alcover i Maspons (Ciutat, 1864-1926):

“No puc parlar en nom de la saviesa, però he viscut ja bastant per a parlar en nom de l’experiència i aplicar lliçons que n’he rebudes a l’estudi de qualque problema literari que interessa i pertoca ben de prop a l’avenç, la cultura i la vitalitat del nostre poble.

M’hauria de fer violència per a desviar el pensament del seu jaç predilecte. Com més va, més mallorquí em torn; més em duen l’afecte, l’egoisme i la reflexió a enfortir la solidaritat entre la meva vida i la vida de Mallorca; més m’humilien els motius que doni perquè la bescantin o la desconeguin, o puguin creure que es desconeix a si mateixa; i més s’arrela en mi la convicció que eixugar les fonts de la vida regional és un atemptat contra la pàtria”.

Com podem veure, el poeta fa esment de les fonts i de les arrels, dues paraules que enllacen amb lo matriarcal.

Tot seguit, addueix que “Si som enemic de la nació superficial i burocràtica que sols concep la regió amb la lliurea de la província, més enemic som encara del cosmopolitisme ideològic que descoloreix i afluixa les potències (…). Vibri en bona hora el sentiment patriòtic i humanitari”. Per consegüent, aquest sentiment (qualificat de “patriòtic”) va unit a les persones, a lo humà, als altres, no al tancament des de lo burocràtic i del culte a una ciutat que menysprea la pagesia i lo que no és part de lo urbà.

Un altre passatge que connecta amb lo matriarcalista és quan, escrivint sobre el món artístic (per exemple, la música, la pintura i la poesia) del segle XIX, Joan Alcover comenta que s’havia obert un cicle “que té quelcom de claror messiànica, i promet ésser de llarga durada; mes la pintura i la poesia caminen d’esma. S’aixequen grans figures, enlluernants i solitàries, però no fan església. Són arbres que desperten la curiositat i l’admiració, però no tenen la virtut de reproduir-se, escampant la llavor fecunda del proselitisme”.

O siga que, en les cultures matriarcals (de què el poeta forma part), es fa església, paraula que té a veure amb “assemblea” i amb “comunitat”, com molt bé es reflecteix, per exemple, en els capítols 10 i 11 dels Fets dels Apòstols (del segle I). Això va en línia amb “no fer capelletes”, com es diu popularment, i sí amb “fer poble” i, àdhuc, amb “fer Poble”, amb “fer País”, etc., units per una llengua que hom té com u dels pilars dels catalanoparlants i, de pas, de la terra en què es parla. A banda, el comunitarisme,… el qual també es copsa en moltes rondalles i en la vida de dones catalanoparlants nascudes abans de 1920.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que marquen les directrius, que salven l’home i que fan de líders

General, , , ,

Una altra rondalla en què captem trets matriarcalistes i que figura en la mateixa obra, a càrrec de Josefina Roma, és “El rei David”. Un jove comenta a son pare que ell està per matar un gegant i, “Un dia, tot decidit, va marxar, es presenta al rei, que es deia Saül, i li diu: -Vinc decidit per matar el gegant!

El rei (…), com el va veure tan decidit, li va dir: -Té: posa’t aquest pitral i cuirassa de dalt a baix. (…) si mates el gegant, et podràs casar amb la meva filla i seràs el meu hereu (no tenia cap noi, el rei).

Ell, que agafa una fona i cinc pedres i se’n va anar” (p. 428). Com veiem, el rei està disposat a donar-li protecció (la cuirassa) i el xicot prefereix lo que més fàcil li resulta.

Més avant, el jove David es presenta al gegant i li comenta que vol lluitar amb ell. Però el gegant li respon: “-No em vull moure per lluitar amb un xicot tan petit.

-Au, aixeca’t! -feia el noi.

I ell: -Ca! No em vull moure per tu. I no ho saben que ets massa petit?

Però, tant i tant li va dir, que ell s’aixeca. Encara no es mou, li venta una pedra amb la fona i el mata de seguida. I, corrents, a llevar-li el cap” (p. 428). I, immediatament, se’n va a cal rei, com en moltes rondalles semblants.

Ara bé, com que el monarca no li volia donar la pubilla, li comenta “però et daré la mitjana i un tros de reialme” (p. 429) i mirava sempre de fer-lo perdre. Aleshores, intervé la reina: “La mare de la noia, per sota mà, li va enviar a dir que no es deixés veure, que el rei el mataria i que podria donar una excusa.

Hi arriben els soldats i demanen per David, que, corrents, anés a cal seu sogre.

La dona que diu: -No està bo.

I ells marxen i ho diuen a Saül” (p. 429). Com veiem, la dona recorre a la raboseria i, igualment, és ella qui salva l’home i ho fa per mitjà de persones (podem pensar que hòmens, ací, militars) que estan al seu càrrec.

A banda, la dona i mare de David és qui mena la casa on viu el fill i, com que respecten la seua paraula, els militars fan via cap a cal rei.

En un passatge posterior, la mare de David, per mitjà de l’enginy i de la iniciativa del fill (qui se n’havia anat), fa que els soldats entren a la cambra però no maten el jove:

“-Ai, la traïdora, com ens ha enganyat!” (p. 429).

Cal afegir que, cap al final de la rondalla, hi ha un passatge en què la dona és qui fa de cap de colla: “Allà, a la vora, hi havia una casa molt rica que en deien can Nabal. La senyora era molt bona i mantenia els lladres de la cova, mentre cada dia li donessin el bon dia. L’endemà de ser-hi, en David hi va i la senyora el va estimar tant que, per tot arreu, va esbombar que hi havia un lladre tan bo. Tothom l’estimava i l’anava a veure” (p. 429). Per consegüent, la dona és qui marca les directrius i qui salva l’home. Això sí, perquè fan lo que ella els ordena.

“Saül també el va anar a veure i, com que era el seu gendre, (…) va fer pubilla la noia mitjana i David va ser l’hereu” (p. 429).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota per als lectors d’aquesta web: Dia 4 de novembre del 2023, de vesprada, un poc abans de posar-nos a escriure per a passar el text a aquesta entrada, captàrem que una entitat vinculada amb jocs d’atzar havia intentat blocar l’accés a la web, tant en l’ordinador portàtil com també en el telèfon mòbil.

Fins i tot, hem pogut veure que no es podien escriure comentaris, ni obrir pàgines, ni consultar paraules.

A més, hui, 5 de novembre del 2023, de matí, hem pogut comprovar que sí que es pot accedir a altres blogs que porte i plasmar punts de vista i més, per exemple, “plomalliure”, “Mèlpita” i “… que t’ix pel forat del cul”.

Finalment, dir-vos que, des de hui a migdia, ja podeu fer-ne ús.

Una forta abraçada.

Lluís Barberà i Guillem

Alaquàs, 5 de novembre del 2023.

 

Dones que marquen la pauta, que salven l’home i que afavoreixen el lideratge

General, , , ,

Un altre relat en què copsem trets matriarcalistes és “El noi que es va casar amb la filla del rei”, recopilat en el llibre “Rondallari de Pineda”, a cura de Josefina Roma. “Hi havia un rei que tenia una filla. Davant del seu palau, hi havia un arbre molt gros. Ell va fer un pregó per tot arreu: ‘Que el que serraria en un dia aquell arbre, es casaria amb la seva filla’, posant una condició: ‘Que el dia que serressin l’arbre, en essent al migdia, havien d’anar a dinar al palau” (p. 419). Però tots els qui es presentaven a la prova, no la superaven.

Un dia, un xicot decideix anar a cal rei. “Caminant caminant, va trobar una vella que li va preguntar on anava i, quan ho va saber, li va dir” (p. 419) que no hi anàs, perquè ningú no ho havia assolit. Ara bé, “Al veure’l tan determinat, la vella li va dir: -Doncs mira: escolta’m bé, fes el que et diré i t’anirà tot bé. Tot el que trobis pel camí, recull-ho” (p. 419). Ens podem fer una qüestió: primerament, ¿demana l’anciana amb la intenció de captar si el jove tindrà l’atreviment de presentar-se en cal rei? Perquè, com podem veure, la vella li aprova la jovenesa, eixe esperit aventurer i, des d’aleshores, li fa costat.

Ara bé, la dona li comenta que, si segueix les seues indicacions, farà realitat el propòsit. Per consegüent, la narració exposa que la velleta salvarà l’home, li aplanarà el camí. A més, el fet d’acollir lo que trobarà durant el trajecte, em recordà lo que, cap al 2010, em comentava un amic: prendre d’aquesta línia de pensament, d’una segona i, en acabant, fer-ne u la seua, com qui escriu una redacció. O siga, formar-se un criteri. I més, en la jovenesa, moment de la vida en què està ambientat el relat.

Així, com en altres rondalles, el noi es troba amb tres hòmens, a qui convidarà a prendre part del seu projecte i que ho faran: “Voleu venir amb mi” (p. 419) ens recorda la frase del líder que encapçala un grup (en aquest cas, amb un home relacionat amb formigues, amb un segon que ho fa amb pedres i, quant al tercer, amb taps de vi). “I tots tres se’n van cap a palau.

-Vinc per serrar l’arbre -va dir aquell xicot al rei.

-Vés! -li va respondre el rei-, però, a migdia, has de ser aquí” (p. 419).

A migdia, el xicot “enrotlla la serp en el tall que havia fet la serra (…). Vet aquí que la filla del rei -que, cada dia, sortia a aquella hora, afegia l’arbre, pixant-s’hi i, per això, els serradors, en acabat de dinar, el trobaven sencer” (p. 420). Per consegüent, copsem que la dona és qui perpetua la vida del demà, que les arrels puguen endinsar-se i que els arbres cresquen. ¿I com? Mitjançant u dels símbols femenins, en aquest cas, unit a la vida humana: el líquid de l’orina, ací, de la dona. És a dir, subministrant aigua a lo que, en les persones, seria un nen, i, de pas, perllongant l’existència de l’espècie. 

Nogensmenys, el jove, que veu lo que ella fa, solta una serp, la noia no va a l’arbre i ell el talla i, tot seguit, el porta al monarca.

Posteriorment, el rei posa unes proves al jove i ell les supera, això sí, seguint la pauta que li havia marcat la vella: recorrent als seus aliats. I cada u fa el seu paper.

Però, quan el rei li demana que li guarde cent conills que li ensenya, el xicot se’n va al bosc i “li surt aquella mateixa vella i li diu: -Vaja, no t’espantis! Vet aquí un flabiol i no quedaràs enganyat. Vés cap a pagès amb els conills, tocant aquest flabiol. Tots et seguiran. Els deixes pasturar i, quan vulguis tornar-te’n, sols has de fer que sonar un xic i tots se t’ajuntaran” (p. 420). Cal dir que aquest passatge (i semblants en altres rondalles) exposa el tema del lideratge, de ser u qui fa de cap de colla. Així, malgrat que el jove ja havia actuat en grup i menant-lo, li era menester que un col·lectiu més gran (no ja els tres hòmens) cregués en ell i li donaren suport. Per descomptat, afavorint ell les bones relacions. Quant a aquest detall (i per la similitud), direm que hi ha un proverbi budista zen que diu “Si vols que una vaca siga teua, deixa-li tot un prat i ho serà”.  Igualment, reflecteix que, en les cultures matriarcalistes, es promouen ambients en pro de la creativitat, encara que hi haja qui la modere, de la mateixa manera que una mare ho fa en la vida dels fills.

Més avant, el rei, la reina i la filla es disfressen i ell els descobreix i els diu que han tractat de mentir-li. Aleshores, el monarca li diu que ha de cercar padrins i, més tard, de guanyar una batalla (p. 421).

Finalment, com que el xicot ho aconsegueix, el rei li diu: “-Perquè t’has portat tan bé, et casaràs amb la meva filla; i els homes que anaven amb tu, seran premiats” (p. 422). 

Agraesc les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que salven l’home i transmissores de la cultura popular

General, , ,

Una altra rondalla en què es plasma el matriarcalisme és “L’estudiant sortós”, la qual figura en l’esmentat llibre a cura de Josefina Roma i fou recopilada en 1902. “Un estudiant, a qui se li va fer fosc al mig de la carretera, va pujar a un palmer per dormir-hi. Quan són les onze de la nit, se li presenten molts homes i dones a fer ballades allà sota, amb flabiols i tamborins i es divertien molt” (p. 391). Com podem veure, al costat de la palmera, arbre que, en algunes endevinalles (o en cançons) populars, té relació amb lo eròtic (per exemple, en la població valenciana Xàtiva, on es diu “Set pams: sis de cabota, les castanyes penjant i els pèls en la soca”), es  reuneixen persones. Aquest detall empiula amb el matriarcalisme (no sols perquè esdevinga de nit, un moment del dia que enllaça amb lo femení) i, igualment, amb el comunalisme, ja que, en ambdós casos, sovint, es feien aplecs al costat d’arbres, els quals, tradicionalment, eren considerats com testimonis del pas dels anys.

“Al cap d’una estona, una dona es  va posar: -La filla del rei està molt malalta.

Aquell s’ho escoltava (…) dalt del palmer” (p. 391).

Així, es reflecteix que, en la reunió, amb hòmens i dones (un altre tret matriarcal i que va en línia amb la tradició de participar les dones en actes socials i en què també tenien dret de veu i de vot), es prenien decisions (per exemple, per a salvar una dona, ací, la filla del rei).

Tot seguit, una dona considera que la princesa no té cura i, al moment, una altra sí que en troba a la jove: “Ací hi ha aquest palmer, que té una grana que, fent-n’hi aigua i donant-n’hi a prendre, li seria molt bo” (p. 391).

Afegirem que, en l’entrada “Grana” en el DCVB, la grana, entre d’altres coses, vol dir “Llavor vegetal”. A més, aquesta dona afig que, si l’aigua es posa en un tupí (això és, en una olla petita) i, en acabant, li la donen, restarà guarida. Per consegüent, és la dona qui salva l’home, qui sap més sobre la cultura que han transmés de generació en generació, malgrat que també hi haja hòmens.

Quan els de l’aplec foren fora, l’estudiant “agafa les granes del palmer i se’n va cap a Madrid. Troba un altre estudiant, que ho era de metge, i diu: -Em vols baratar el vestit? Ja te’l tornaré.

Es baraten el vestit i mangala, i ell se’n va cap al palau” (p. 391). La mangala és el bastó d’autoritat. I allà, com que es passejava però “no feia res de mal a ningú, no li deien res” (p. 391).

Posteriorment, el rep el sentinella, qui li demana on va i, un poc després, l’estudiant  se’n va a parlar amb el rei. “El rei, quan ho va saber, corrent, va fer-lo pujar. I ell li va explicar que la curaria fent bullir la grana que portava en un tupí i fent prendre l’aigua a la noia” (p. 391), és a dir, seguint les indicacions que havien comentat en la reunió… , entre les quals intervé l’aigua, tret molt vinculat amb les cultures matriarcals.

Finalment, “Quan va veure que se li curava, el rei li hauria donat tot.

-Quin títol voleu? Demaneu!

Diu: -Un títol de res, i és que no hagi de treballar més per viure. El rei, de seguida, l’hi va concedir” (p. 391). Per tant, la narració ens presenta un rei molt obert i, a més, generós i agraït. Resulta significatiu que, des del principi, l’home (ací, l’estudiant) faça el paper d’aprenent, un altre tret que podríem enllaçar amb lo matriarcalista.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que salven l’home, que li marquen la pauta i que garanteixen la pervivència del Poble

General, , ,

Un altre relat que figura en l’obra “Rondallari de Pineda”, recopilat per Sara Llorens en 1903 i amb trets matriarcalistes, és “Roses que fan reviure”. Així, a mitjan relat, podem llegir que, un soldat, “Tancat al calabós, heus aquí que, a la nit, li surt la Mare de Déu, li dóna tres roses i li diu: -Mira: aquí et dono aquestes tres roses. Abans de morir, demanaràs a un company teu que, un cop siguis colgat, et descolgui i te les passi tres vegades per la cara al punt de la mitjanit. I tornaràs a quedar viu” (p. 379). Com podem veure, en aquest passatge, és la dona qui farà possible que es salve l’home i que reviscole. Afegirem que aquesta rondalla l’escriguérem i l’analitzàrem el dia de Tots Sants (1r de novembre) del 2023, la vespra del dia de Difunts (2 de novembre), i que la mitjanit no sol anar unida a la Mare de Déu i sí, com ara, a relats de por i, per descomptat, amb molts de línia matriarcalista i en què apareixen detalls femenins.

Igualment, que Nostra Senyora porte les tres flors (les quals, en paraules de Josefina Roma, representarien “la seva puresa abans, durant i després del part”, p. 376), ens recorda narracions en què una dona recorre, per exemple, a herbes o a altres mitjans i que guareix la persona que ho necessita: és el cas de les remeieres, com ens recordà Antonia Verdejo González en un missatge del 1r de novembre del 2023.

Tocant el tema del retorn a la vida, el passatge podria empiular amb el mes de desembre, quan mor el dia més curt (la mort) i, després, comença a acurtar-se la foscor que havia aplegat al màxim, així com la llavor que cau en terra i, des de dins, s’enfila amunt, malgrat que ho faça a poc a poc, i que, posteriorment, donarà els seus fruits.

Prosseguint amb la rondalla, “L’endemà, al portar-lo a afusellar, li van demanar què volia d’aquest món. Ell va dir: -Tenir un parlament amb tal company.

El seu company plorava. Ell li va fer: -Si plores perquè m’han d’afusellar, no ploris, que, si vols, em pots salvar.

L’altre, tot parat, diu: -Com?” (p. 379).

Llavors, el soldat li comenta què li ha dit la Mare de Déu i com ho ha de fer el company.

A mitjan nit, se’n va al cementeri, passa les tres roses a l’amic (al soldat), li demana i el xicot s’alçà “I se’n va anar lluny” (p. 379). Per consegüent, el primer dels hòmens compleix amb la paraula (fa lo que li ha indicat la dona, Nostra Senyora) i, tot seguit, el soldat fa via cap a Madrid, on “la reina estava a les portes de la mort” (p. 380).

Com podem pensar, el fet que el xicot vullga salvar la dona enllaça amb el matriarcalisme: no deixar que caiga la casa, ni la dona (qui fa de cap de colla), ni lo femení, etc.,  sinó fer-hi costat i, de pas, garantir la pervivència del grup (així com, per exemple, en un regne, es faria assegurant la descendència de l’estrateg, les bones collites i la bonesa).

“Ell, que, de seguida, li passa tres vegades les roses per la cara i la reina queda viva. (…) Li van dir què era el que demanava: riquesa, benestar….; que parlés, que se li donaria” (p. 380). Ell els diu que una revenja pel cap que l’havia ordenat matar. Aquest passatge empiula amb el fet que el matriarcalisme no promou, com a prioritari, l’acumulació, sinó, com ara, la ponderació.

Aleshores, el rei li ho va consentir i “van fer un convit de tots els caps i de totes les senyores dels caps” (p. 380).

Més avant, encara que no s’indique, podem imaginar que el rei fa de jutge i que, com que capta que el soldat no li ha mentit, ordena que castiguen els qui havien fet mal a l’home.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.