Arxiu mensual: novembre de 2021

Pere Riutort Mestre, persones i mestres que deixen empremta

General

 

Pere Riutort Mestre, un impulsor de la llengua catalana, tant en les Illes Balears com també en el País Valencià i que, per exemple, havia col·laborat en algunes obres de música religiosa publicades en Catalunya, ha mort, com m’escrigueren anit, 21 de novembre.

Un gran referent, com a persona, com a mestre, pedagog i un home molt generós, amb molta saviesa, amb molta empatia i molt col·laborador.

Entre altres coses, col·laborà en el treball sobre els Sants de la Pedra, Abdó i Senent, també molt coneguts com Sant Nin i Sant Non, i amb comentaris i amb converses telefòniques interessants en relació amb el matriarcalisme vinculat amb la llengua catalana.

Havia nascut en Petra (una població de les Illes Balears) en 1935. A hores d’ara, vivia en Tàrbena, una població valenciana de la comarca de la Marina Baixa, on havia passat a residir després de jubilar-se en el 2005, això és, als setanta anys, com a mestre de la Universitat de València, en aquest cas, de Magisteri, on ensenyà des de mitjan dels anys huitanta del segle XX.

Una persona que ha deixat empremta, en mi i en moltes persones. Aconseguí que, com a mínim, cinc estudiants continuassen el seu estil d’ensenyament.

Alaquàs (l’Horta de València), 22 de novembre del 2021.

 

Algunes paraules seues, tretes de converses telefòniques: 

“A tu, ¿quins [temes] te’n van millor? Tu estudia per a enriquir-te en allò que t’enriqueix més i que et puga enriquir, a tu, i als altres” (5 de juliol del 2021).

“Jo feia classe i, al mateix temps, vaig ser el mentor de moltissims mestres [de català, en les Illes Balears]” (íd.)

“Hem d’anar cap a la unitat [lingüística entre valencians, catalans i balears]. Si no anem cap a la unitat, estem perduts” (10 de març del 2021).

“Hem fet una xarradeta. Coses interessants que ens diem l’un a l’altre” (31 de gener del 2021)

“València no és Catalunya” (primeres paraules seues, en la primera classe de Magisteri, curs 92/93). Tot seguit, digué que, efectivament, no ho era.

“Estudia els capítols 10 i 11 dels Fets dels Apòstols” (Pere Riutort, a mi, el 15 d’octubre del 2017).

L’estudi d’aquests capítols fou decisiu en la descoberta de la relació entre els Sants de la Pedra, Abdó i Senent, també molt coneguts com Sant Nin i Sant Non, la deessa grega de l’agricultura (Demèter) i el nexe entre la cultura matriarcal vinculada amb la llengua catalana i el matriarcalisme mediterrani.

“La cultura matriarcal podia no estar en els documents de l’Estat, però estava en la realitat” (16 de desembre del 2020)

 

 

Educació matriarcal, acollidora, empàtica i molt oberta

General, , , ,

 

El 19 de novembre del 2021, quan parlí amb ma mare, li llisquí tots els comentaris que s’havien escrit fins aleshores, i ella em digué que, “Si han vist bons exemples, es continua la cadena”.  I jo, com moltes persones que conec, la continue. Igualment, m’afegí “Si tu actues bé, prompte o tard, sempre hi ha alguna cosa que queda” i, en relació amb festes que ma mare havia conegut (i en què es plasmava molt l’esperit de barri i la col·laboració), em comentà “Eixien tots al carrer (xiquets i majors): cada u, de la manera que poguera col·laborar, per a que estiguera tot lluït” . I, quant a la festa de Sant Antoni, en Aldaia (població on visquí junt amb els meus pares fins als trenta-huit anys, això és, entre 1971 i el 2009), i que hem conegut molt, em digué que les persones que la feien i que hi prenien part, “N’eren més del barri, del poble”.  A banda, com, dos dies després, coincidírem, ma mare i jo, en què era una festa (la de Sant Antoni “del porquet”), organitzada i impulsada per dones, en un barri molt obert. Aquest detall el vincule amb el matriarcalisme: la participació del capellà (molt obert a les clavariesses i a les persones que hi preníem part) era, fonamentalment, la celebració de la missa i la benedicció dels animals. La resta d’actes, la gran majoria, partien de dones.

Un altre comentari en el grup “Cultura mallorquina”, relatiu al tema que tractem ara, fou “Som del 1968! Mumare, del 1921.

M’interessa i m’agraden la nostra història, tradicions i costums. Crec que molt més viscudes i enyorades que les que tindran la joventut d’avui en dia” (Rosa Vives Cifre).

Igualment, en el grup “Refranys i dites valencianes”, ens comentaren “Totalment… Saludar a les persones pel carrer i ajudar sempre a les persones majors” (Carmina Marco Morera), “Quan eixíem d’escola (o costura, com deien) es trobaven amb el veïnat de dones cosint.

Tenies de saludar i besar-les, a totes” (Rosario Bataller Garcia). Un altre comentari, curiós, però amb una aportació interessant, ple de refranys, fou el de Miquel Fernandez: “’Marit i muller, a la vellea, s’han de menester’; ‘La rabosa sap més per vella que per rabosa’; ‘A la vella, foc amb ella’; ‘Criatures neixem i criatures ens tornem’; ‘Gallina vella fa bon caldo’; ‘Amor de vella, aigua en cistella’; ‘Quan l’esparver envelleix, se’n burlen els ocells’”. En relació amb el refrany sobre l’esparver, diré que, a les darreries dels anys huitanta del segle passat, raonant raonant amb el pare d’una tia meua, qui, entre altres coses, prengué part en la batalla de l’Ebre, durant la guerra, me’n digué u que diu així: “Quan u és vell, les rates juguen amb ell”.

En el grup “País Valencià: memòria, present, esperança”, el 19 de novembre del 2021, les respostes foren “Les meues eren les conselleres, acollidores, mestresses, etc. de tot el poble” (Lluis Miren Zalbidea Gomez), “La meua güela Carmen va néixer en 1903 i, ma mare, en 1927. Lo que deien era que estudiàrem (jo, 1955, i, la meua germana, 1960), per poder ser independents i guanyar bé la vida, que les coses de casa eren fàcils…” (Ermelinda Felis Molina), “La meua àvia m’ensenyava moltes coses. En diré una: ‘Quan faces una faena, et diran que ben feta! o que mal feta està!, però ningú et preguntarà quan de temps t’ha costat de fer’. I sí, no era una dona sobreprotectora, et deixava fer la teua vida però, sempre que la volies, la tenies al teu costat. Havia nascut el 1903 o 1904” (Tomàs Llopis Guardiola), “No és el meu cas, ho sent, però és una línia molt interessant a treballar”.

En el grup “Paraules ebrenques”, el 20 de novembre del 2021, Teresa Herrero Calpe ens comentà “Els meus, sí”.  

Quant a l’esperit de barri, hem trobat un post molt interessant, en Facebook, plasmat per Lina Mira García, en el seu mur, el 3 de juliol del 2021. El recomanem.

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, la de les que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que continuen la cadena, amb molta iniciativa, empàtiques i molt obertes

General, , , ,

 

També en relació amb l’educació matriarcal, el 19 de novembre del 2021 escriguí un post en Facebook que incloïa “¿Què és lo que més vos ensenyaven les vostres àvies (o padrines), o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920? ¿Afavorien que participàsseu en el barri on vivíeu i que fósseu persones molt obertes i interessades pels altres? Gràcies”.

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 19 de novembre del 2021, ens comentaren “Lluís. A ca meva, eren unes persones generoses i bondadoses. Sempre van ser oberts a tota mena de persones, fossin com en fossin i  d’allà on fossin. Crec que ells, amb el seu fet obert a les persones que convivien en la Barceloneta[1], em van fer oberta i generosa amb tothom. La mare i l’àvia es guanyaven la vida venent en un quiosc, i també la marona[2], que va obrir una botiga de queviures a la botiga on vivien els meus pares Lluïsa i Manel.

L’avi estava malalt, tenia quistos al cap, d’haver patit el tifus. Les dues anaven i formaven una coral. Ma àvia li deia, a sa nora: ‘On està la nena’. Anaven al Born[3], a comprar la teca per a vendre, i el camàlic, quan no els cabia en el carretó, els portava fora al xamfrà del carrer. Ma marona va plegar abans que jo a la comunió: tenia una llibreta plena de deutes que li devien i mai, mai va demanar a ningú que li tornessin res del que li devien. Ho va perdonar. Ella i l’àvia també havien passat misèria i coneixien el que es passava” (Ramona Ibarra Solà), “Valors com l’esforç, responsabilitat, empatia, generositat, sense discriminar a ningú” (Maria Grimau), “Respectar gent gran, ser educats i tirar les coses a la paperera” (Roser Mas Bel), “I no llençar mai el menjar. Això era sagrat” (Carme Alsina Sánchez).

En relació amb aquest tema, en el grup “Dialectes”, el 19 de novembre del 2021, Maria Montserrat Morera Perramon em comentà “Sí. Casa nostra sempre estava i està oberta”. I, al moment, li escriguí “I ma casa, com també la dels meus pares.

Des de xiquet, he viscut lo que es diu ‘esperit de barri’ i ‘l’esperit comunitari’, perquè, en el carrer on vivia, hi havia la imatge d’un sant (en el carrer Sant Antoni) i hi havia molta obertura, molta sensibilitat i molta col·laboració entre els veïns i cap als altres.

Hi vaig viure fins als trenta-huit anys i, quan hi vaig a veure els meus pares, encara el percep.

Està en una població de més de 30000 habitants, a pocs kilòmetres de la ciutat de València” . I Montserrat Morera Perrramón m’afegí “Nosaltres, a Manresa, en un carrer que abans era ple de pagesos que feien verdura”.

En el grup “Cultura i paratges del País Valencià i altres llocs”, el 19 de novembre del 2021, Vicent Pla em comentà “Jo, lo que recorde, de quan era xicotet, en la dècada dels ’50, és que hi havia molta por i ens obligaven a anar a missa tots els diumenges i festes de guardar, etc., etc..

Ara bé, ens ensenyaven a ser respectuosos, més educats i a obeir als pares.

Eren altres temps. Ni millor, ni pitjor”.

En el grup “Cultura mallorquina”, el 19 de novembre del 2021, Angela Bosch Jerez ens escrigué “Vaig combregar el 1970. Mumare em va donar l’opció de regalar el vestit a una nina de l’escola, que no li’l podien comprar. Li’l vaig donar, i molt contenta de fer-ho”. 

El mateix dia, quan parlí amb ma mare, li llisquí tots els comentaris que s’havien escrit fins aleshores (quasi tots els que figuren ací) i ella em digué que, “Si han vist bons exemples, es continua la cadena” . I jo, com moltes persones que conec, la continue.

Agraesc la col·laboració de les persones ací esmentades, a les que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia. 

 

 

Notes: 

[1] La Barceloneta és un barri mariner de la ciutat de Barcelona.

[2] Forma familiar de dir “mare” i sinònima de “mareta”.

[3] El Born és un barri de Barcelona.

Dones que marquen la pauta, amb molta iniciativa i molt obertes

General, , , ,

 

Una altra rondalla mallorquina en què es plasma el matriarcalisme i en què, a més, un jove, En Bernadet, segueix les indicacions d’una dona vella però molt oberta i que li ho posa molt fàcil, és “La princesa Aineta”, la qual està en el Tom XIII. En aquest relat, un rei que tenia tres fills els diu que “Tendrà sa corona aquell que, dins un any i un dia, se’n vénga casat amb s’al·lota més garrida, més llesta i més xeravel·la, perquè no em vénguen amb gent lletja, aturada i mújola[1]” (p 129) i tots tres prenen un cavall i un bossot de dobles de vint i fan marxa (p. 129). Els tres, quan es separen, acorden veure’s un any i un dia després en l’entreforc de tres camins en què cadascú en tria u. En Bernadet, a diferència dels altres dos, anava a per una que complís les tres condicions que els havia posat son pare, el rei, en lloc de conformar-se amb la primera jove que trobàs. I això serà decisiu al llarg de la rondalla.

El jove, molt prompte troba una jaia que, com en moltes rondalles, demana compassió, per l’oratge fred que fa, i, En Bernadet, immediatament, la puja i li pregunta si és de la ciutat que hi ha molt pròxima a on són en eixe moment, i la velleta li respon que sí. I ell, sense pensar-s’ho dues vegades, “Posa sa jaia a ses anques des cavall i cap a la ciutat! La du as seu casull, li posa dins sa mà un quern[2] de dobles de vint, se’n va al senyor rector d’aquella parròquia i li deixa un quern d’aquelles rotlanes grogues (…) perquè assistesca, en esser necessari, a aquella jaia; se’n torna a sa jaia i li diu que, en haver acabades aquelles dobles de vint, que vaja al senyor rector i n’hi donarà més” (p. 131).

La jaia, ràpidament, li ho agraeix i En Bernadet pensa que la velleta pot saber “lo que, fins ara, no he pogut trobar. Podria esser molt bé que en sabés qualcuna, d’al·lota tal com jo l’he mester. Podria esser molt bé que em sabés donar camí per trobar-la!” (p. 132). I, efectivament, la dona sí que ho sap i, així, li aplana molt el camí. I, de nou, veiem que la velleta (i, així, la dona) és qui ho posa molt fàcil al jove i, com es sol dir, el salva, com en moltes rondalles i com en molts comentaris en què es plasma que és la dona qui porta la casa avant… i més:

“-Prou que en sé una! -diu sa jaia-: la princesa Aineta.

-Ai, la princesa Aineta! -diu En Bernadet” (p. 133).

Serà l’obertura, el seguiment de les directrius de la jaia i l’espenta del jove lo que permet que En Bernadet, àdhuc, tot i que veja que la reina (i més personatges vinculats amb ella, son ratolins o rates), podrà veure-la en forma humana (com una jove). Però una jove que marca la pauta d’altres personatges, com ara, quan, en u dels últims passatges de la rondalla, llegim que la princesa Aineta, “com veu Na Passa-vents que arribava (…), s’exclama:

-De bon toc arribes! Deixa’m aquí es gerricó, es mirallet, sa pinteta i s’ampolleta de ses bones olors; i sa caixereta posa-la’m en sa represa des capçal des llit.

Na Passa-vents ho feu així” (p. 160).

I, un poc després, aquella rateta passa a ser una dona a qui En Bernadet veia que, “com més anava, més garrida i galanxona tornava” (p. 160). A més, com que el jove ha seguit la pauta que li havia ordenat la jaia, N’Aineta es presenta al rei (que és el pare d’En Bernadet). Això sí, ella li indica què no vol que faça ell i, En Bernadet li respon “Per mi, no es perdrà” (p. 160) i, així, accepta lo que N’Aineta li havia comentat i es fa lo que vol la dona.

Immediatament, veiem que “la princesa Aineta, (…) quan En Bernadet li va dir ‘Aineta, ja és s’hora!’, obrí aquella caixeta de llenyam vermell, forrada de vellut verd, i dedins hi va haver un vestit sa cosa més preciosa (…), i, llavors, un cotxe tot d’or i sis cavalls amb ses potetes de plata i ses guarnicions d’or i sis cotxers, tots vestits d’or.

N’Aineta i En Bernadet s’afiquen dins es cotxe i cap allà on el rei estava aplegat amb tota la cort!

Com hi són davant, davallen des cotxe, entren dins sa gran sala i En Bernadet diu:

-Vet aquí sa meua dona! Això és ella! Si ens hem guanyada la corona, que ens la donin!” (p. 161).

I, al moment, el rei i tota la cort diuen “vostra és s’acció! Vostra és sa corona!

I què fa el rei? La se lleva des cap i la posa a En Bernadet i a la princesa Aineta” (p. 161).

Finalment, N’Aineta admet les dones dels germans d’En Bernadet i, quant a En Bernadet, accepta els seus dos germans, tot i que havien actuat de manera diferent a ell (p. 162).

Com veiem, tant la dona (bé vella, bé jove) és qui diu què ha de fer l’home i, a banda, ell accepta seguir les seues indicacions i ho fa considerant que elles el tracten bé, amb molta sensibilitat i molt obertes.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes:[1] Que parla poc.

[2] Conjunt de quatre coses.

L’educació matriarcal, més oberta i per a la vida i tot

General, , ,

 

Continuant amb el tema de l’educació matriarcal, afegirem que, el 17 de novembre del 2021, en un post d’Hilari Gascó en el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, on ell havia escrit “Fa molts anys, els xiquets anàvem a Escola i, les xiquetes, a Costura (anàvem al mateix lloc). Recordeu, els més majors?”, Carlos Bonet Haebler, li comentà “Jo ho he sentit, de sa meva padrina. Moltes vegades, ses dones ‘tenien més lletra’ perquè, amb els nins, els posaven a treballar abans i elles podien anar un parell d’anys més a costura, on aprenien a llegir i matemàtiques, per tal de poder interpretar patrons de costura, llibres de receptes…

I això és una de ses raons de per què elles duien es comptes, perquè havien tengut s’oportunitat d’aprendre més que es mascles”. El mateix dia li comentí que “Un dia, Pere Riutort Mestre (Petra, 1935) em digué que, en l’any 1900, el 60% de les dones de Mallorca sabien escriure en castellà, lo que, tradicionalment, es diu ‘estaven alfabetitzades’” i Assumpta Jane li escrigué “Gràcies per l’extensa explicació!

La cançó que conec diu: ‘La Mare de Déu, quan era xiqueta, anava a costura, a aprendre[1] de lletra’. Costura i lletra= escola.

La història a través de les cançons. Que bonic!!”. I de les rondalles.

En línia amb les paraules d’Assumpta Jane respecte a l’escola, direm que, el 8 d’agost del 2021, David Algarra, en “Pàgina d’en David Algarra Bascón, autor del llibre  El Comú català”, escrigué un post de què reproduïm la major part: “Avui dia, encara perdura la creativitat i profunditat sobre reflexions del món, la capacitat de pensar quelcom nou i d’endinsar-se en la realitat, però els motors de cerca i les xarxes socials els amaguen perquè els seus algorismes i els seus filtres donen veu majoritàriament als dogmatismes.

Igualment, els continguts educatius, si durant un temps incorporaven només un coneixement humanístic acceptat pel poder, ara es tracta d’eliminar inclús les assignatures d’humanitats, es tracta de retallar la capacitat de pensar que no s’ha de limitar només a allò que ens fa fora de treball del mercat. La mediocritat patològica ha de ser substituïda per una societat que potenciï en l’ésser humà l’actualització del seu potencial de veure, estimar i actuar”.

Quan el 15 de novembre del 2021, llisquí aquest post de David Algarra, li comentí “Soc dels darrers estudiants de Magisteri, de la Universitat de València (cursos 1991-1994), que seguíem l’especialitat Humanes.

Una mestra de filosofia i d’antropologia, Estrella Somoano Ojanguren, i u d’història (Enric Sebastià Domingo, 1930-2006), ja ens comentaren que el fet de no fer pensar (filosofia) i el de no conéixer el passat i no estar oberts amb comprensió, amb sensibilitat (història) es pagaria car en les generacions que no haguessen estudiat dues coses tan importants per a la persona: raonar i la sensibilitat.

En el treball sobre el matriarcalisme vinculat amb la llengua catalana, les persones més obertes podríem dir que són majors de seixanta anys i, sobretot, de setanta. Ho plasmen en la manera més oberta, més objectiva i més empàtica de comentar.

Nasquí en 1971”.

I, el mateix dia, David Algarra em respongué “Dues grans disciplines. Estic totalment d’acord, cal la llum de la raó per ser lliures”.

En relació amb la paraula raó, cal dir que, molt sovint, s’ha associat el segle XVIII amb la Il·lustració i amb el tema de la raó i que, com ara, David Algarra, en el llibre “El Comú Català”, comenta que eixa introducció comportà un menyspreu cap a lo que no anava en línia amb el capitalisme (fet que, quasi mai, es diu, ni s’escriu, en els centres d’instrucció) i que això provocà una major desigualtat cap a la dona i, per descomptat, una desconsideració cap a la cultura matriarcal.

Igualment, afegirem que, en moltes rondalles, veiem que la dona és la principal transmissora del saber popular i, a mes, que, fins i tot, per exemple, en la rondalla valenciana “El forçut de Xixona (Arreplegada a Agost i a Xixona)”, que figura en el llibre “Rondalles de l’Alacantí”, de Joaquim G. Caturla, veiem que la tia Maria, que feia de transmissora d’eixe saber i, igualment, deia com considerava que calia respondre a les persones i en el dia rere dia, era una dona “tan simpàtica i tan amiga de tots, sempre tenia visites, sobretot, de xiquets, que li preguntaven moltes coses i li demanaven:

-Tia Maria, va, conta’ns una rondalla!

I no li ho havien de dir dues vegades. Sempre en tenia alguna a punt i, si no se’n recordava de cap, se la inventava” (p. 57). Molt lluny, per tant, de l’ensenyament instructiu en què s’aprovava que els coneixements entrassen per mitjà de la força, de la violència i, a més, del menyspreu cap a les llengües distintes a la castellana.

I, més encara, per mitjà d’aquesta rondalla valenciana podem intuir que l’educació matriarcal és molt oberta: “A la nit, una altra vegada, els veïns feren junta” (p. 62), de la mateixa manera que, en moltes rondalles recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover, el rei i altres autoritats (o, com ara, una mena de consell de savis o de consellers i el rei, tiren junta).

Doncs bé, recorde que, un dia, en una classe de filosofia (en el segon curs de Magisteri, 1992-1993) amb Estrella Somoano Ojanguren com a mestra, ens digué que ella era de cultura basco-asturiana. Ambdues cultures són matriarcals, com em confirmà en una ocasió, quan jo ja havia iniciat el treball sobre el matriarcalisme. I, de la mateixa manera que en la rondalla, “féiem junta”, un acte que també portàrem a terme en les darreres setmanes d’aquell curs.

Això, vist des d’ara, que toquem el tema del matriarcalisme, em porta a pensar que, en un ambient matriarcal, és molt més fàcil una educació més oberta, també plasmat en la rondalla “El forçut de Xixona” quan la tia Maria diu els xiquets “Ai, xiquets! (…). Vosaltres no us podeu figurar quins despereons i quines bracillades pegava aquell forçut” (p. 63). Una manera d’educar molt pròxima a l’aprenent, en la llengua materna de les dues bandes (educador i aprenent) i que convida a assistir més i més, en lloc de fer fugina o, per exemple, de participar per participar perquè toca participar. Com a anècdota, vos diré que, quan, en el curs 2013-2014, feia classes de franc de valencià, donava la possibilitat que els alumnes escriguessen amb retoladors de colors, que n’hi havia molts. I hi participaven molt.

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, la participació de les que prenen part en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] En l’original, “apendre”.

L’educació matriarcal, “sempre més a prop” i molt oberta

General, , , ,

 

Continuant amb els comentaris en el grup “Cultura mallorquina”, en relació amb l’educació matriarcal i amb la participació que hi tenien les seues àvies (o bé, les mares i tot, si havien nascut abans de 1920), n’afegirem aquests: “Es meus padrins varen esser molt importants a sa meva vida. Varen venir d’Argentina, quan eren molt joves i varen fer feina, molt fort, pels seues fills.

Tots dos tenien molta paciència amb jo. ¡Jo era sa seva reina! Totes ses nits em xerraven de Mallorca. Estimaven sa seva terra i em varen transmetre aquest amor.

Espero haberme logrado expresar un poquito en aquesta llengua que tant amo. Me cuesta mucho intentar escribirla porque, mayormente, era transmisión oral, pues es meus padrins només xerraven mallorquí a ca seva.

Sa meva padrina era una persona de gran paciència. Tant ma seva padrina com ma seva repadrina eren fonamentals a sa família[1]” (Nair Inés Berrocal), “Precisament a Mallorca SA madona mallorquina era una dona treballadora que fou tota sa organització i SA que, realment, ho manejava tot.

Jo no sé si es fet de que, a Mallorca, sempre hi ha hagut separació de béns, ha fet que sa dona mallorquina fos molt més avançada[2] que a la resta d’Espanya.

I no necessitava CAP ‘Ministerio de Igualdad’” (Magdalena Cantallops Alberti), “L’altra padrina, nascuda a Menorca, tenia s’aparença de més dona de bona família, però no sé per què es mudaren a Mallorca. Sa història, aquí, no es contava tant.

Vengueren des de Pollença a Palma i, amb la mare, no tingueren bona relació.

La meva percepció, als comentaris de ma mare, és que la feien sentir una càrrega de mon pare. Aquesta padrina no era massa infantera i anàvem de cortesia, i el padrí ens duia als llocs on la padrina no hi volia anar: plata, hort,… Ella, més de TV o de xerrar amb les veïnades.

Això sí: a ca aquests padrins, sempre dinàvem tot el plat i, s’horabaixa, berenar de Nocilla. Sabien com tenir-nos contents, i pessetes per les bones notes” (Pons Fuster Fca), “Sa meva era mestra” (Maria Antonia Tejada Martínez), “Humilitat i generositat. Ensenyar a fer les coses per donar un cop de mà, sense esperar res a canvi!” (Joana Escalas Fullana).

El 16 de novembre del 2021, posí en el meu mur una entrada de la web ”Malandia”  i Rosa Garcia Clotet em comentà “Molt interessant, Lluís.

És cert el que diuen, ho he viscut.

Avui dia és molt diferent, tot i que encara hi ha famílies així”. I li comentí “Si que ho és, Rosa. Jo no alcí mai la veu a ningú dels meus avis, ni a la meua àvia. Simplement, perquè els tenies respecte i, al mateix temps, te’n fiaves.

La meua àvia (1910), molts dies, quan anàvem a visitar-los, immediatament, ens treia una rosquilleta. I, molt sovint, tenia el somriure. Una dona molt senzilla i que afavoria la proximitat”.

En relació amb la frase de Pere Riutort “La cultura matriarcal podia no estar en els documents de l’Estat, però estava en la realitat”, el 15 de novembre del 2021, posí un post en què, a més d’aquestes frases, afegírem “Quan teníeu menys de deu anys, ¿preferíeu aprendre per mitjà de l’educació de les vostres àvies (o padrines), o bé de les vostres mares, si havien nascut abans de 1920? ¿Per què? Gràcies”. En el meu mur, el mateix dia, em comentaren “Jo no recordo tindre preferències per l’aprenentatge a aquesta edat. Suposo que vaig anar aprenent del dia a dia, tant de la mare com de les àvies. Vivíem molt a prop i les veia molt sovint. Per tant, vaig rebre la influència de totes elles” (Rosa Garcia Clotet), a qui responguí “Jo (que nasquí en 1971), en l’escola, no aprenia el català i, en canvi, amb motiu de la primera comunió, un cosí de mon pare em regalà un llibre de poesies festives en llengua catalana (que no s’ensenyava en l’escola, ni s’emprava en les misses de les parròquies). Gaudia llegint en la llengua materna”.

Al moment, Rosa Garcia Clotet em comentà “Jo anava a l’escola, tot en castellà, tota l’ensenyança. El català, a casa.

L’avi tenia llibres en català antic i m’agradava llegir-los. Ell em feia petits dictats i, poc a poc, vaig anar aprenent. També em feia fer cal·ligrafia. El pare eren més les matemàtiques”. A banda, també ens escrigueren “Quan tenia menys de deu anys, Lluís, si podia jugar-me l’escola, ho feia. No gaire, perquè a casa ens castigaven” (Ricard Jové Hortoneda), paraules plasmades per un home nascut en 1929, i “Jo tinc una anècdota de quan tenia 10 o 11 anys, de voler fer campana. U… síiiiii, em va pillar, ben pillada, la mama” (Montserrat Cortadella).

Tres aportacions interessants: en la primera, la dona (de més de setanta anys) reflecteix que aprenia més en companyia de familiars (que no per mitjà de l’escola) i, en les altres dues, intents de fer fugina, de no assistir a l’escola. ¿Tenia a veure amb el fet que, com a hores d’ara, en les escoles, les aules, per exemple, estiguessen organitzades, físicament, a manera d’un exèrcit, com encara ho fan moltes, ja en el primer quart del segle XXI, i, àdhuc, sota l’aixopluc de governs locals, autonòmics i estatals que es posen l’etiqueta de progressistes, d’esquerres, però que abracen la instrucció (tan vinculada a la cultura castellana, la qual és patriarcal i està molt relacionada amb el famós “ordeno y mando” castellà, a lo patriarcal, com també a lo políticament correcte) i l’elitisme (una creativitat que cerca més el sobreeixir, que no l’educació matriarcal tan ben plasmada en moltes rondalles en llengua catalana, de fa més de cent anys, dels anys vint del segle passat o, per exemple, valencianes de fa uns quaranta anys)? Les vivències, les hores compartides, fins i tot, amb castellans que, quan començà la guerra, ja tenien sis anys i, en alguns casos, més de dèsset (com un amic, nascut en 1918, de Narboneta, en terres castellanes, però molt obert a xiquets uns noranta anys o més més petits que ell), em fan que considere que sí.

En el grup “Dialectes”, el 15 de novembre del 2021 i posteriorment ens comentaren “Jo vaig aprendre a llegir amb la iaia. Als quatre anys, ja llegia” (Maria Montserrat Morera Perramon) i “Jo vaig aprendre a llegir amb la tia Sinta (una tia padrina) i, gràcies a ella, m’ha agradat llegir sempre” (Bruna Esteve Ibars).

En el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, el 15 de novembre del 2021, Montserrat Cortadella em comentà “Jo aprenia de les dues. La mama, en qüestió de deures de l’escola, m’ajudava. Havia anat al col·legi de monges de Sitges. I la iaia, per lo viscut”. Montserrat Cortadella, de més de setanta anys, plasma que l’educació matriarcal li vingué per mitjà de l’àvia (“per lo viscut”), mentres que la instrucció fou a partir de l’ensenyament en una escola religiosa (en l’original, “colegio”).

En el grup “Xq ens agrada l’Antropologia”, el 15 de novembre del 2021, Lluis Tomas Roig ens escrigué “La meva mare. Era sempre més a prop”. Una educació més encaminada a respondre als xiquets i als aprenents (i a formar-se qui fa de transmissor del saber popular, del llegat dels avantpassats, de saviesa, de les tradicions, de la simpatia cap a una natura entesa com la Mare de la vida, de la llengua materna i vinculada amb el Poble, d’empatia i de sensibilitat cap als altres i cap a lo que fa més fàcil viure amb esperit comunitari i afavorint el desenvolupament obert de cada persona, etc.), que no a fer de l’aprenent un simple consumidor passiu de lo que li transmeten, en el cas patriarcal, mitjançant la instrucció.

La cultura patriarcal instrueix; la matriarcal, educa (per a la vida i tot i, moltíssimes vegades, per mitjà de la dona). Preferesc la matriarcal, com moltes persones que conec.

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, la de les que prenen part en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Notes: [1] Hem escrit textualment aquesta frase i, al llarg del comentari, hem respectat la llengua en què fou escrit. Ens trobem davant d’un cas d’una persona que, per mitjà dels seus padrins, ha accedit al domini oral de la llengua, però que plasma molta voluntat per aprendre-la i per emprar-la, àdhuc, per escrit. Podem intuir fins a quin punt li ha influït, positivament, el llegat dels seus avis i l’interés per la terra (i per la llengua materna, la catalana) dels seus avantpassats.

[2] En l’original, “adelantada”.

Àvies, avis i mares “custodis de la memòria” i molt oberts

General, , , , ,

 

En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el 13 de novembre del 2021 i després, ens comentaren “Era un altre món. Els avis informaven amb les rondalles a la vora del foc, degut a l’escó. Parlaven de coses antigues, eren custodis de la memòria. Ara no parlem: mirem Internet, el mòbil.

Què era millor? Jo crec que, tots plegats, ens hi hem fet més savis que rics” (Miquel Torner de Semir, nascut en 1938), “Ens ensenyaven respecte, sobretot, a la família i als altres, a no malgastar, a no llençar ni una molla del menjar… Elles van sofrir una guerra  molt cruel i van passar molta gana, i els va quedar ben gravat al cervell” (Joaquina Viñals), “Tot s’aprofitava. Pocs recursos i gran imaginació. La família era sagrada” (Maria Josep Salvadó Carraté), “A part d’una disciplina quotidiana moderada, tant a casa com al carrer, sobretot, un respecte a tot i a tothom. Un respecte que no costava perquè era habitual.

Recordo molt bé, els diumenges, al matí, anar a visitar als nens de Sant Joan de Déu, a la Diagonal[1] i portar-los TBO’s i joguines. Era respecte i agraïment al que teníem” (Pepa Ortiz Aycart), “El respecte i l’educació cap als altres” (Lourdes Auquer Calvet), “L’orgull de tenir família i estimar-se, l’arreglar o reciclar i no malgastar, a administrar-se. A alimentar-se i a cuinar bé, a ser previnguts, a fer que les nenes fossin ‘senyoretes’ i una mica més tolerants amb els nens, a riure. Els avis, com els nens, riuen més de tot que els adults” (Quelet ML), “Lo més positiu de les dones d’aquestes generacions és que van ser capaces de sobreviure” (Maria Rosa Soto Paloma), “El sentit de la responsabilitat envers la família” (Núria Llinàs Sallés), “Com no hi havia tele, es parlava més. La tradició oral, rondalles, contes, cançons. Molt de respecte pels altres” (Cristina Pascual), “Vida molt familiar, horaris i hàbits, respecte a la gent gran, netedat i reciclatge de paper i del vidre. Poc gastar i aprofitament del menjar.

Sempre estàvem contentes. Celebrar les festes de la manera que es podia, però tots junts.

Tinc molt bons records de la meva infantesa.

Ah!, em deixava una cosa important: a casa deien que el contracte de lloguer del pis havia d’anar a nom de la dona[2] i, el negoci, a nom del marit. I així ho varen fer” (Venus Ona).

En el grup “Cuitura mallorquina”, en què es plasmaren molts comentaris i, en més d’un cas, extensos, el 13 de novembre i posteriorment, ens escrigueren “La meva padrina venia cada any a estiuejar amb nosaltres i, els vespres, després de sopar (no hi havia TV, ni mòbils), i la record seguda al balancí i, nosaltres, els petits que l’envoltàvem. Ens contava, cada dia, una rondalla. I les sabia totes, fil per randa” (La Moma), “Les meves àvies, igual. Ens llegien les rondalles mallorquines i, les vetlades, eren a cases dels veïnats o a casa. Passàvem una part del rosari, que no acabava mai: entre misteri i misteri, sempre qualcú tenia qualque cosa que contar (‘Per cert, abans que me fugi del cap,… ¿que sabeu que En… s’ha separat de la nóvia?’) i tothom tenia què opinar. Ha, ha, ha i la lletania era en llatí. Un món hermós.

Els homes, a una altra taula, jugaven a cartes, l’escambrí[3], sense doblers: amb ciurons[4]” (Rosa Galmes), “Sa meva padrina Antonia Serra, nascuda el 1906, era una alcudienca molt potent, d’una família amb finques. No va voler ser pagesa, va vendre la seva herència i va baixar a Ciutat amb els seus cinc fills i el seu home, que era Carabiner del Mar. Volia que es nins i ses nines estudiassin i tenguessin un bon futur. Durant sa postguerra, va vendre un parell de pams des seu ‘cordoncillo’  per ajudar a tirar endavant ca seva.

Tengué una veïnada gallega, que estava molt malalta i amb dues nines petites. I va dir ‘Pobra dona forastera: no té sa mare amb ella’ i se’n va encarregar de surar ses nines i acompanyar-les a s’escola, donar-los de menjar i de fer companyia a sa veïnada a peu de llit. (Han passat cinquanta anys i encara tenim relació amb aquelles nines, que tornaren a Galícia).

Ella deia ‘He vist tot’. Exili del rei Alfons XIII, la proclamació de la Segona República, la Dictadura d’en Franco, sa tornada de sa Democràcia. Va morir el 1986 amb 88 anys, molt enamorada des padrí. Quan va quedar vídua… no es va treure es dol mai més. Des seus cinc fills, queda mumare, que, ara, té 91 anys…, matriarca de matriarques” (Marga Ginard Garcia), a qui Margarita Jaume Tous li respongué “Quina història tan guapa i emocionant” i Agnès Matas li comentà “Precioso”. Més escrits en relació amb el tema de lo positiu de les àvies i de les mares foren “Hi havia més disciplina, bona educació, ètica, cosa que avui, molts de pares l’han oblidat.

A ca meva era així” (Maria Torres Morey), “En aquells temps, s’educava amb una assignatura ja perduda: educació i respecte” (Carmeta Sanchez), “S’ètica,… s’empatia,… s’educació,… sa bondat… I tot lo bo que tenc…” (Antonia Vives), “Pens que bona part de sa memòria cultural quotidiana, l’hem d’honorar a ses padrines, ses àvies, ses iaies, ses nostres avantpassades” (Fani Cr), “Senzillesa, humilitat i capacitat de riure o disfrutar amb molt poc” (Llorenç MD Fuaka), “Temps: tenien tot el temps del món” (Margarita Calafell Tomás), “La meva mare era molt moderna i, al mateix temps, molt conservadora. Confiança no era lo seu. Quan vaig tenir la regla, no em va comentar res. Sort de l’àvia, que em va ajudar. Mai vaig tenir una conversa amb ella, sobre sexe. Quan em vaig casar, altra vegada, sort de la iaia, etc.” (Carme Andreu), “Sa meva padrina Aina, era molt especial. La recordo amb moltíssim carinyo. I as padrí Bernadí, encara més. Al cel siguin tots dos” (Pakita Gomez), “Sa meva padrina va néixer a 1903. Va viure 103 anys. Va tenir quatre fills.

Quan sa meva mare, que era sa més petita, tenia un any, va estallar[5] sa guerra civil i, un dia, varen venir a cercar es meu padrí i ja no varen saber res mai més, d’ell.

Em comptava totes ses coses que va passar per tirar endavant. La vaig estimar amb locura. Nomia Eugènia” (Cati Crespí Navarro), “Cariño, respeto, empatía, prudencia, ahorro, limpieza. Y mucho rezar el rosario y contar historias, de pequeña, con la nieve, de su padre que marchó a Filipinas a hacer dinero, del sufrimiento de mi bisabuela, de la guerra civil… Inculcar que estudiásemos todos, no como ella[6], que nunca pudo ejercer de maestra…Pero todo, con amor” (Agnès Matas), “Sa meva padrina Catalina era una dona molt Bona. En sos cabells blancs i una ‘moñete’ en el cap. Me’n record molt bé d’ella. I em varen posar el seu nom, Catalina, i no sé si és per això, però m’estimava molt i jo l’estimava molt, a ella. Era la mare del meu pare. Abans, hi havia molt de respecte i més educació que ara. Es respectava més als pares i als padrins. Sempre em record i me’n recordaré de la meva padrina. DEP. Besos” (Caty Pericas), “El que em va transmetre la meva padrina, va esser l’amor incondicional. Tenia una paciència infinita amb els seus néts i mai, mai, mai, MAI li vaig sentir xerrar malament de ningú!!!” (Margalida Alcover). I encara en són més, els comentaris, en aquest grup de Facebook.

Com veiem, la dona està ben tractada i ha sigut la principal transmissora de lo que es sol dir el saber popular, però també ella educava per a saber com actuar en el dia rere dia i, a més, eren molt obertes i, àdhuc, molt xiqueres. Molts dels comentaris van en línia amb moltes de les rondalles que hem llegit fins ara.

A banda, podríem dir (i sense embuts) que no és el fet que la dona manàs (en els casos que se’n fa esment) lo que prioritzen els qui ens han escrit, sinó, com ara, la saviesa i, igualment, la col·laboració, l’esperit de barri i el comunitari, l’obertura, etc., tan units a les cultures matriarcals i, de pas, a l’educació matriarcal.

Agraesc la col·laboració (en el cas del  grup balear, molt alta i amb texts extensos) de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Una de les principals avingudes de la ciutat de Barcelona.

[2] Aquest comentari respecte a la dona i el lloguer aporta informació interessant que ajuda a tombar prejudicis.

[3] Un joc de cartes, també conegut, com ara, com “bescambrilla”.

[4] Cigrons.

[5] Literalment.

[6] En l’original,

La cultura matriarcal d’àvies i mares, molt oberta

General, , , ,

 

Rematant els comentaris de floretes i paraules d’encoratjament de les àvies, en el grup “Cultura mallorquina”, el 13 de novembre i posteriorment, ens comentaren “La meva tieta Joanaina em deia ‘reina de sucre’, ‘alhaja’, ‘bona’, ‘confitet dolç’” (Conxa Tomàs Feliu), “’Ets una joia’, ‘vals un món’, reina meva’, ‘reina de sucre’... Ho he sentit a dir” (Maria Perelló), a qui Eulàlia Vallvé Vallori li respon “Titona” i que “Sa meva padrina m’ho deia” i que Catalina Marimón Riera comenta “Sííí, jo també”. A més, Francoise Ramon escriu que “Sa meva mama em deia sempre ‘reina’.  I jo, a sa meva neta, li dic sempre que és ‘sa meva perla’”. Uns altres comentaris: “’Alegria’, ‘alegriona’ (referint-se a un infant)” (Tot Herba), “Sa meva padrina i ma mare també eren mallorquines i així xerraven i em deien ‘perla’, ‘reina’, ‘garrida’” (Catalina Portell Buades).

En relació amb les frases que deia la iaia de Montserrat Cortadella i que hem plasmat ací, el 13 de novembre del 2021, Miquel Torner de Semir (nascut en 1938) m’envià una missatge que deia “Igualment, hereu”. I, immediatament, ens escriguérem aquests comentaris:

“-¿Com és que m’has escrit ‘hereu’?

-A la Catalunya Vella, dir a un ‘bordegàs’, dir a una persona ‘noi’, ‘hereu’, és una forma amical de dirigir-se.

-Gràcies, Miquel. No ho havia sentit mai, però sí, per exemple, ‘rei’, a persones de la generació anterior a la meua o més velles.

Nasquí en 1971.

-Es deia a la ‘Catalunya pairal’: hereu noi, trempat i simpàtic… Els hereus solien ser així i, n’hi havia, també, ‘l’hereu escampa’: tenia les mans foradades.

-Informació molt valuosa, la que m’escrius.

Justament, ahir, comencí a arreplegar comentaris sobre paraules amb què les àvies encoratjaven (o amb que s’adreçaven) als nets.

I me n’escriuen molts.

-Aquí, els avis deien als nets ‘vailet’, ‘mainada’. Un noi gran era ‘bordegàs’ o un ‘galifardeu’.

I hi havia el conco[1] i el fadristern, l’hereu i el fadristern”.

Ara bé, com que les àvies també educaven i volíem arreplegar informació referent a què era lo que en destacarien de positiu (com també de les mares, sempre que haguessen nascut abans de 1920) i, més encara, tenint en compte que la participació vinculada a les floretes, a les paraules d’encoratjament, etc., resultava interessant, el 13 de novembre del 2021, fiu una pregunta en Facebook sobre la manera d’educar. En línia, òbviament, amb el matriarcalisme. I podem dir que fou molt bona, l’acollida d’aquest tema, fins al punt que, dos dies després, el 15 de novembre del 2021, encara era interessant el nombre de persones que ens informaven. I molt l’interés pel tema.

Des d’ací, el meu agraïment a totes les persones que ens aportaren les seues vivències, ja que compensen el silenci que hi ha hagut a nivell administratiu, escolar, universitari, i, per descomptat, mediàtic, però que només anant als altres (ací, en relació amb catalanoparlants), podíem compensar i, així, reflectir que, com em digué Pere Riutort (el 16 de desembre del 2020), “La cultura matriarcal podia no estar en els documents de l’Estat, però estava en la realitat”. Per a qualsevol persona que haja llegit moltes de les rondalles mallorquines recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover, o bé de les valencianes arreplegades pels valencians Cristòfor Martí i Adell (més de cinquanta) i per Joaquim G. Caturla (quasi setanta i, com en el cas de l’altre valencià, a primeries dels anys huitanta del segle XX), és innegable que plasmen una realitat on hi havia molt bona relació entre pares i fills i entre àvies i nets i que, a hores d’ara, no es comenta en molts papers oficials i que, per això mateix, hem considerat escaient afegir ací. Al capdavall, diré que és u dels meus punts preferits de la recerca i u dels meus temes prioritaris des de fa anys.

El post (en la part relativa a la pregunta) deia així: “¿Què destacaríeu, de positiu, de la manera d’educar de les vostres àvies (o padrines), o bé de les vostres mares, si havien nascut abans de 1920? Gràcies.

(…) (Només escriurem els comentaris que s’ajusten a les preguntes)”.

Tot seguit, les respostes. Montserrat Cortadella, en un correu electrònic que m’envià el 13 de novembre del 2021, m’escrigué “Rectitud, constància, carinyo”.  En el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, el mateix dia i posteriorment, ens comentaren “La urbanitat, que la tinc gravada a foc” (Fermin Colomer Leche), “La millor educació, un bon exemple i molt de respecte” (Carles Barberà Escrivà), “La bona educació, el respecte i tindre paraula” (Majo Ortells), “El valor de las cosas y el esfuerzo para conseguirlas” (Amparo Navarrete), “Ser honrada, que les dones poden ser fortes i ser capaces de tot” (Mercedes Martínez Martínez), “Millor lletra, les àvies que les mares. No fou casual, pense jo” (Juanjo Pastor Trashumant), “El respecte als majors i a les autoritats” (Enric Estruch Ferrando).

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 13 de novembre del 2021 i després, ens escrigueren “Que les mares ens feien anar bastant drets i les àvies, obedients, seguien la pauta!

Però, vaja, a casa meva no ho eren tant com altres” (M  Teresa Hortoneda), “El pare, del 1920 i la mare, del 1921; i l’educació rebuda fou la d’emmirallar-se amb ells: bones paraules, bons consells i, amb això, em varen tenir prou. Amb els padrins, respecte i estimació”[2] (MAria ISabel Civit POrta), “De les meves àvies, no recordo massa coses, però sé que eren molt treballadores i complidores, com la majoria de dones que no eren benestants.

El sentit de la responsabilitat potser seria el tret més remarcable” (Assumpta Capdevila), “A casa dels meus avis, tots estàvem en postura recta i ‘correcta’(…) i, sobretot, ningú s’aixecava de taula fins que estàvem tots de menjar. I, a casa, ho hem continuat fent” (Anna Roca).

En el grup “Dialectes”, el 13 de novembre del 2021 i posteriorment, ens comentaren “Sens dubte, la transmissió de tota la tradició de rondalles, faules, miracles de sants, històries de lladres, anècdotes familiars… I, tot, de manera oral” (José A. Ortega), a qui, un poc després, Roser Alegre Verdú li escriu “També inclouria, amb tot el que has nomenat, la saviesa culinària de les àvies. Déu n’hi do, quines receptes! Per llepar-se els dits!”; “Una àvia em deia que si, perquè ella portava dol, per ella, [jo] no anava al ball, s’enfadaria molt.

La mare ens deia que no hi havia cap feina que fes una altra persona que no poguéssim fer, fos home o dona” (Marina Josa Vellve), “Unes dones molt treballadores!” (Júlia Aixut Torres), “De la meua àvia, vaig aprendre a jugar a cartes, al cinquet, a la brisca, al set i mig.

Tot es basava en la tradició oral: contalles familiars, anècdotes…

Però ella no era una dona molt corrent per a la seua època. Mai em va ensenyar a cuinar ni cap feina de casa, només volia que estudiara.

L’ensenyança més gran que vaig rebre d’ella era que jo valia molt i podia fer qualsevol cosa: treballar on volguera i no tenia que rendir comptes a ningú” (Isabel Ribes), “Momare, si jo deia ‘Això no ho sé fer’, em deia  ‘Ningú ha nat a lo sabre’[3]” (Joana Triay), “Quant a la mare, no sé què dir, perquè com, qualsevol mare, fou excel·lent” (Nopleguem Clat), “El fet que ma mare m’ensenyàs que una dona no havia de dependre de ningú, econòmicament, que s’havia de valer per ella mateixa” (Dolors Aguiló Tarongí). 

En relació amb aquest tema, recomanem la lectura del llibre “El Comú Català”, de David Algarra Bascón (escrit en el 2015), com també la consulta de la seua pagìna de Facebook: “Pàgina d’en David Algarra Bascón, autor del llibre El Comú Català”. Aquest llibre, com es sol dir, m’obrí els ulls en molts temes.

Afegirem que hui, 15 de novembre del 2021, he pogut veure en Internet que són molt poques les entrades en llengua catalana relatives a l’educació matriarcal. 

Finalment, una puntuació: l’educació matriarcal també la transmeten hòmens i no es limita a teoritzar (el “si” de què parla Jaume Vicens Vives en el llibre “Notícia de Catalunya”, sinó en el “sí”, que escriu tot seguit en la p. 200), ja que es fonamenta en viure i actuar.

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, la de les que participen en el treball sobre el matriarcalisme i la de les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] En el DCVB, en relació amb Catalunya, on nasqué Miquel Torner de Semir, figura com “Fadrí vell, que generalment queda a la casa pairal governada per son germà l’hereu”.

[2] Com a detall, direm que l’ús de la forma “´vós” representa dues coses: el respecte i la confiança. No es considera tan formal com el “vostè” i és menys informal que el “tu”.

[3] “Ningú ha nat a lo saber”.

“Perla dolça”, “Ets un sol de nena”, paraules que obrin persones

General, , , ,

 

Continuant amb les paraules boniques, amb les floretes i, fins i tot, frases encoratjadores, amb què moltes àvies i moltes mares nascudes abans de 1920, s’adreçaven, de paraula, direm que, en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 12 de novembre del 2021 i després, les respostes foren “Confit” (Maria Galmes Mascaro), “Cirereta bonica” (María Rosa Vernet), “Prenda de l’àvia” (Vinyet Trull Camps), “La meva prenda” (Anna Turne Bosch), “Vals un imperi” (Rosa Rossell), “Vals un potosí” (Paquita Yanes), “Vals un Perú” (Cecilia Pasto[1]), “Vals un tresor” (Cecilia Pasto)”Vals un imperi, ressalada” (Rosa Mari Trullos), “Que n’ets, de trempada!!!” (Concepció Perich), “El meu clavell adorat” (Anna Garcia Pitarch),  “Ets un sol de nena” (Rosa Miro Vidal), “És preciós. Jo, a les meves àvies, besàvies i rebesavis, els en dic, el mateix: ‘Sou més perletes’, ‘Sou diamants del meu cor’.

Elles em tenien per princesa, per reina, per bonica, per ser un sol, i per tot lo bonic. Jo també les estimo així” (Ramona Ibarra Solà).

En el grup “Dialectes”, el 12 de novembre del 2021 i posteriorment, ens comentaren “Perla ensucrà(da). Dolçor” (Josemi Sánchez Velasco), “’Reiet meu’ o ‘reieta meua’” (Josep Vidal), “La meua sogra, els deia, als meus fills: ‘tros d’or’” (Pilar Bononat), “La tia Sinta em deia ‘Clavell Dorat’” (Bruna Esteve Ibars), “Confit” (Poloni Julià Paniza), “A mi, la iaia em deia ‘La nostra rateta…’” (Maria Montserrat Morera Perramon), “Perleta” (Vicen Masià Recatalà), “Pelaïlla alcoiana” (Estela Telita Tela), “Pastisset de glòria” (Estela Telita Tela), “Terrosset de sucre” (Estela Telita Tela), “La meva àvia em deia ‘la meua perla’, a Guadassuar, Ribera Alta” (Àngels Grau), “’Perla dolça’, ‘les meues xiquetes boniques’, ‘els meus tresors’” (Evita Els Homes), “’Perla dolça’, ‘Vals més que un potosí’, ‘pelaïlla’. I, el meu abuelito, que jo era una ‘taronja doble fina’ (…) lo que és viure a terra de taronges.

I la meua àvia deia, dels meus fills, que ‘pareixen de casa rica’, perquè eren de pell molt blanqueta” (Isabel Ribes), “Un sol” (Carles Sami Castellanos Lecha), “La meua xiqueta és l’ama[2]” (M Lluisa Ortells Cabedo)

En el grup “La Vall d’Albaida (terra i gent)”, el 12 de novembre del 2021, les respostes foren “Mi abuela. Incluso mi madre, lo decían. Qué recuerdos” (Maria Jose Silvestre Monzo), “La meva àvia Rosa em deia: ‘Rosa: tu, sempre amb el cap ben alt!!!’” (Rosa Vendrell Miret).

Afegirem que, en uns missatges que m’envià el pintor Miquel Torner de Semir, em plasmà un “Igualment, hereu” que, posteriorment, a una pregunta meua, m’indicà que és un tracte amical típic en la Catalunya Vella.

Com a anècdota, diré que,  des de primeries de la tardor del 2013, tinc un gira-sol somrient per a fer companyia a xiquets, el qual, en el moment d’escriure aquestes línies, està molt a prop de l’ordinador amb què plasme el text que llegiu i que, quan, també a principis de la tardor del 2013, diguí a Pere Riutort que jo m’havia comprat un solet acompanyat d’altres solets (el qual era darrere d’on jo escrivia amb l’ordinador portàtil) com també aquest gira-sol, em digué les paraules del passatge bíblic en què Jesús parla sobre els xiquets i el Regne dels cels.

I, finalment, el catxirulo que vole, des del 2017,… té la careta d’un xiquet somrient.

I és que, detalls com parlar amb una miqueta de dolçor, al meu coneixement, ens fa més persones i ens obri molt als altres i a la realitat, a lo que passa pel món. 

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, la de les que participen en el treball sobre el matriarcalisme i la de les que em fan costat dia rere dia.

 

Notes:[1] En aquest comentari i en el següent, en l’original, no figura “Vals”.

[2] Aquest tractament, “ama”, com en moltes rondalles valencianes a què hem accedit, podem vincular-lo a “senyora ama”.

“Reina dolça”, més que simples paraules

General, , , , , ,

 

En el llibre “Rondalles de l’Alacantí”, de Joaquim G. Caturla, hi ha la rondalla “El conte de l’alfabegueta (Arreplegada a Mutxamel)”, en què podem llegir que una xica fadrina, Roseta, “d’ençà de la mort dels seus pares, que la deixaren molt petita, s’havia convertit en una xica fina i polida que enamorava amb la mirada. D’altra banda, també cal dir que l’àvia de Roseta la va instruir el millor que va saber en totes aquelles coses que pertocaven a una donzella com era la seua néta” (p. 30).

Direm que, en la rondalla “L’estrelleta d’or (Arreplegada a Agost i al Campello)”, en el mateix llibre de rondalles de l’Alacantí, podem llegir que una jove, Carmeta, “conservava la seua amabilitat” (p. 47), un tret que es considera positiu, i, a més, que, quan acabà Carmeta, “va veure que al seu costat hi havia una velleta de cara afectuosa que li va dir:

-Carmeta, filla, podries fer-me el monyo?” (p. 47). I, un poc després, veiem que, “Mentres que la pentinava, la vella, que misteriosament sabia moltes coses, li preguntava” (p. 47), que “Carmeta li ho va contar tot i li va fer el monyo amb tanta dolcesa que la velleta, agraïda, li digué:

-Com a premi per la teua amabilitat i tendresa, et regale aquest mocador de seda” (p. 47). Ja veiem, per tant, una part més de la pedagogia matriarcal que es transmet en les cultures matriarcals: l’obertura, el tracte afable amb les persones i, per exemple, cap  a les persones grans, ací, cap a una anciana.

En moltes de les rondalles mallorquines recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover, apareix la figura de la jaia, de l’àvia o de la velleta molt oberta i que, fins i tot, connecta molt bé amb els xiquets i amb els jóvens. Així, en la rondalla “S’aucellet de ses set llengües”, que figura en el Tom XIV, una jaieta diu a un al·lot, fill de reis (com també un germà seu i una germana), què haurà de fer per a tenir molt aplanat el camí i, entre altres coses, podem llegir “Ell[1] es posarà a cantar, i N’Aineta[2] romandrà desenfadada. Llavors, ell voldrà que l’amolleu; però vosaltres no l’heu d’amollar fins que no vos haja fet trobar ton pare i ta mare… Hala, Miquelet, fill de rei!, trompitxa, que bona tanda t’espera!…

-Germaneta, que Déu la vos pag, sa mercè que m’heu feta,  així com jo i es meus germans la vos agrairem tota la vida -diu En Miquelet.

I ja va esser partit de bell nou, camina caminaràs” (p. 41).

El 24 d’octubre del 2021, en el meu mur i en distints grups de Facebook, preguntí “¿Quin era el paper de la ‘senyora ama’, de la ‘mestressa’ o bé de la ‘madona’ en l’educació dels fills i dels nets? ¿I el de l’avia (o padrina)? Gràcies” i, en el grup “Cultura mallorquina”, el mateix dia, Francoise Ramon em comentà “Diríem que sa padrina ja havia donat s’educació as seus fills, això era una veritat. I molt estricta, perquè havien de fer ses coses molt ben fetes… Però ses padrines, pes nets, eren molt blanes, per qüestions de donar ordres, perquè no totes ses padrines tenen que ser severes. Ses padrines només són per carinyar i fer-los goigs en tot lo que es pot”.

En línia amb la rondalla “L’estrelleta d’or (Arreplegada a Agost i al Campello)”, en el mateix llibre de rondalles de l’Alacantí arreplegades per Joaquim G. Caturla, i amb les paraules de Carmeta i de la velleta com també amb el comentari de Francoise Ramon, direm que, el 12 de novembre del 2021 (un dia després que jo hagués passat per un metge del cor, qui em donà l’alta després de més de quatre anys de bon seguiment, i que, quan li preguntí com podria millorar jo la coordinació entre el cap i el cor, a què ell em respongué “Mente sana. Tú sabes” i que, eixe dia, plasmí en el meu mur) Montserrat Cortadella m’envià un missatge que, un poc després, passí al meu mur i a distints grups de Facebook, amb intenció d’esbrinar sobre l’educació matriarcal.

El text de Montserrat Cortadella, una dona molt oberta de més de setanta anys, deia així:

“T’envio aquestes frases de la iaia:

‘Ets una joia’.

‘Vals or’.

‘Els llavis, de robí d’or’.

‘Les dents semblen perles’.

Jo, a la meva neta:

‘Perleta’”.

I, a més d’aquestes paraules, el text del missatge que posí en Facebook, deia “¿Quines paraules o bé frases, en aquesta línia, vos deien les vostres àvies (o padrines), o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920? ¿Els agradaven els dolços? Gràcies”.

La pregunta sobre el gust pels dolços tenia a veure amb unes paraules que em digué ma mare, el 14 de gener del 2021, per telèfon, en relació amb la seua àvia paterna, l’àvia Consuelo (nascuda en els anys setanta del segle XIX), i que em recordaren, des de molt prompte, unes paraules tretes del document “Saviesa ancestral”, del 2009, sobre pobles indígenes, en què, per exemple, la dolçor, àdhuc, estava present en el parlar, entre altres coses, com a resultat del major vincle amb la terra i amb la natura: “Ella era molt cuinadora. I li agradaven molt els dolços. Li eixien dolcíssimes, les coques cristines”.

En el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, el 12 de novembre del 2021 i posteriorment, ens respongueren “Perla fina. Ma tia-uela nascuda al 1902” (Majo Ortells), “’Cua de sangrantana’, la meua àvia” (Eva Rosello), “La meua àvia materna era socarrà i ens deia ‘les meues pelaïlles[3]” (Leo Sanchez), “Ma uela em deia ‘pela(d)illa dolça ensucrà(-da)’” (Pura Escriva Eleneta), “El meu ‘princés’ d’Astúries” (Jose V. Sanchis Pastor), “Perla fina, coral diamant’. En eixe orde i de carrereta” (Conxa Soriano), “Perleta” (Soledad Huertas Rico), “Ma tia em deia ‘perla’” (Amparo Carpi Melia), “Ai, el més guapo”(Saoro Vidal), “’Tens la cara dibuixà’, ma mare” (Maria Jo Ruiz), “Quina pelaïlla que tinc” (Adela Dura Dura), “Reina dolça” (Adela Dura Dura), “A mi, em deien ‘pelegrí’, en el sentit de rara avis” (Fermin Colomer Leche, qui em m’afirmà que li ho deien en sentit positiu), “Bescuit de dotze ous” (Mila Perez).

Com veiem, les avies (com també les mares i, a més, hòmens pertanyents a la família), facilitaven la proximitat en les relacions i, per descomptat, a través d’un vocabulari que, com apareix reflectit en més d’una rondalla, aplanava l’educació dels infants, la dels xiquets, a banda, la dels jóvens i, igualment, l’obertura dels aprenents als qui els transmetien aquestes paraules, als altres i a lo que passava pel món.

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, la de les que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Notes:[1] L’aucellet.

[2] La germana d’aquest al·lot i del seu germà.

[3] En moltes respostes, figuren les formes “pelaïlla”, “pelaïlles”… en lloc de les genuïnes “peladilla”, “peladilles”. Hem plasmat les primeres perquè són les que reflecteixen les paraules, o bé les frases de les persones que les deien.