Arxiu d'etiquetes: treball en equip

Dones que acullen persones sinceres, de bon cor i que treballen en equip

General, , , , ,

Una altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme, recopilada per Francesc de S. Maspons i Labrós i que figura en l’obra “Lo Rondallaire”, és “El gat de la cua daurada”. Un gat determinà d’anar-se’n a Roma “a fer-se daurar la cua i, tot solet solet, emprengué camí, camina que caminaràs, fins que troba un gall” (p. 203). El relat comença en línia amb la dita valenciana “Si vols ser Papa, fica-t’ho en el cap”. I, com en altres narracions, a qui porta la iniciativa (ací, el gat), se li uneixen més animals, com ara, el gall, una guineu, un gall i, al capdavall, un be. Al primer dels companys, al gall, de manera semblant a com ho fa als altres, li diu “Posa’t al meu darrere” (p. 203).

“I, tantost eren quatre així encoblats[1], quan troben un llop que volia menjar-se’ls, mes, com ells eren més, prompte l’atueixen, li lleven el cap i el fiquen en el sarró que duien” (p. 203). Per tant, feren que el llop es rendís.

Tot seguit, se’ls fa fosc, però veuen “un llumet lluny, molt lluny, a on s’encaminaren (…), arriben a una caseta” (p. 204) i, com en moltes rondalles amb passatges semblants, els obri… una dona, qui fa el paper de representant de la casa:

“-¿Qui hi ha?

-Som quatre caminants que busquen acollida” (p. 204).

I, com que ella els diu que, en la casa, habiten set llops, el gat (qui fa de cap de colla dels animals), no sols la tracta bé (“bé ens podeu obrir la porta, bona àvia”, p. 204), sinó que li addueix que havien mort els set llops. “I començaren a treure del sarró el cap del llop i set vegades li’n mostraren.

-Ara sí que us crec i hauré d’obrir-vos la porta -i l’obrí” (p. 204). Per consegüent, si bé la dona és molt oberta i no descarta acollir els jóvens (època de la vida que sol vincular-se amb l’esperit aventurer), prefereix que li aporten proves de la seua sinceritat.

En el passatge immediat, curiós, cada u dels tres animals tria el lloc de la casa que millor s’ajusta a ell: el gat, el caliu; el gall, els clemàstecs[2]; la rabosa, les pedres de la llar, i, quant al be, la cendra.

A continuació, passen a dormir, apleguen els set llops i és la velleta qui fa el paper de cap, no sols de la casa, sinó de tot el grup (des dels quatre animalets fins als set llops que arriben a la casa). En altres paraules, a més de receptiva, exerceix de mestressa, de senyora ama: es fa lo que ella vol.

Ara bé, quan el llop més atrevit se’n va cap a on són el gat, el gall, el be i la guineu, tots quatre es coordinen i cada u fa costat a la dona i, com que aporten lo millor, malgrat que hi entre aquest llop, “la guineu se li tira a sobre i el llop (…) pega a fugir i, els altres llops, veient allò, també pegaren a córrer (…), quedant, per sempre més, lliure de llops aquella terra.

I heus aquí com tots quatre companys, sent menys valents i més pocs que els altres, amb manya, els venceren i pogueren continuar (…) cap a Roma la seva santa via” (pp. 204-205).

Una rondalla molt interessant per a tractar el tema de com portar una iniciativa (i de manera oberta i receptiva), del treball en equip i, òbviament, de la sinceritat i de l’acollida a les persones.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

  

Notes: [1] Junts.

[2] En el DCVB, figura com “Cadena d’anelles amples, que va penjada damunt la llar i que a la part inferior porta un o alguns ganxos on es penja l’ansa de la caldera (…)” i que, igualment, serveix per a altres atifells.

Persones que premien el treball en equip, la bondat i molt obertes

General, , , ,

 

Continuant amb la rondalla “En Joanet i la filla del rei”, la qual figura en el Tom XX de les recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover, al moment, llegim que En Joanet es desperta i, després de considerar que lo més adient era anar per avall, ho fa:  “Anem per avall, que, per ventura, sa bona sort em tornarà a topar” (p. 121), paraules amb què plasma l’esperança. I, encara que la baixava i no semblava que es trobàs amb res que li compensàs, “A la fi, topa amb un hort, ple d’arbres fruitals. Afina una perera ben carregada de peres (…) que les trobava com un sucre” (p. 121) i…, en haver-se-les menjades, li apareixen unes banyes. A més, veiem que, “quan s’hortolà se’n tem de que li salpaven ses peres, hi compareix amb un bon venable” (pp. 121-122) i el pagès el carda de valent. Ara bé, com que En Joanet l’ha tractat molt bé, “S’hortolà en va tenir pietat i dóna a En Joanet tres peres de ses que feien sortir banyes as qui en menjaven i tres peres de ses qui les llevassen as qui en tenien” (p. 122) i li diu com podrà recuperar el canyamet, la bosseta verda i la selleta que li havia robat la princesa.

Un poc després, En Joanet, com en altres rondalles semblants, es posa a vendre les peres en la ciutat on viu el rei (p. 122), unes criades de cal rei comenten a la filla del rei que hi ha un venedor de peres que tenen la virtut més grossa que no es pot pensar (pp. 122-123) i li les compren. Així, novament, es plasma el matriarcalisme: la dona (ací, la reina) és qui fa la compra, no l’home. La filla del rei se les menja i… li ixen tres banyes (p. 123) i el rei ordena que vagen a cercar el polissó que les venia,… però ja era tard (p. 124).

Aleshores, el rei cerca metges que facen possible que desaparega el banyam de la filla, però no ho assolien i veiem que En Joanet (ara, com un metge nou) passa per la cort a veure la princesa. I, primerament, li donarà una pera, després que ella li haja tornat el canyamet (p. 126); en acabant, una altra, i ell recupera la bosseta verda (p. 126) i, al capdavall, després de cedir-li’n la tercera, la filla del rei li torna la selleta:

“Aquí, es metge nou diu:

-Per llevar-la-hi, (…) necessit una selleta que, en posar-s’hi damunt i li diguen ‘Selleta, du-me a tal banda!’, a l’acte, sa selleta duga es qui l’hi diga a tal banda.

El rei i la princesa es miraren i varen dir:

-No tendrem altre remei que donar-li aquella que tenim!” (p. 127).

Li la tornen, En Joanet se’n va com un coet, prometent que l’endemà, a la mateixa hora, seria de nou en cal rei i faria que li desaparegués la tercera banya. I, així, veiem que, en lloc de fer que la filla del rei no tinga cap banya, en primer lloc, recupera la selleta i, a continuació,… li demanarà la mà a la princesa (p. 127). Així, En Joanet, mostrant la tercera pera al rei, a la reina i a la filla del rei, els diu que, per donar-los-la, “primer, ella i Vosses Reials Majestats, m’han de donar una altra cosa, que em sembla que la m’he guanyada i és es sí per jo casar-me amb la senyora princesa” (p. 127). I, immediatament, “la princesa va dir que sí més que de pressa, i el rei i la reina, també” (p. 128) i, un poc després, llegim que “ella bota del llit i s’aferra a son pare i a sa mare, i s’agenolla davant En Joanet (…). I allà mateix es casaren” (p. 128).

Finalment, En Joanet, no deixa fora son pare, sinó que anà a cercar-lo “a sa barraca i encara l’hi trobà viu, i el se menà a cal rei i, amb el rei i amb la reina i amb la senyora princesa, el rei i la reina, varen viure contents i alegres” (p. 128) durant molt anys. Amb aquest final, veiem com, de nou, es reflecteix que, més d’una vegada, en les cases dels avis, també vivien persones de generacions distintes i, a banda, que el fill té en compte la tasca que ha fet son pare i el premia amb la possibilitat de viure en cal rei, la qual accepta el pare.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Persones que trien anar a córrer món, amb bonesa i molt obertes

General, , , , , ,

 

 

Prosseguint amb la rondalla mallorquina “En Joanet i sa filla del rei”, la qual figura en el Tom XX de les arreplegades per Mn. Antoni Ma. Alcover, en un altre passatge en què En Joanet demana al gegant que solte els dos germans, el gegant li diu que, si de cas, sí que li pot donar “aqueixa bosseta verda amb es cordonets d’or, a on, com més doblers es treuen, més n’hi compareixen” (p. 102). En acabant, i ja amb el gegant en una altra terra, En Joanet i son pare tornen a la barraca i continuen “fent sa gran vida devers aquella barraca amb aquell arbre que, cada dia, en sortir es sol, es vestia de flors, i amb es canyamet que els treia des menjar del senyor rei i amb aquella bosseta verda” (pp. 104-105). I, de nou, el gegant fa via cap a l’arbre de les flors dolces (p. 105) i, igualment, En Joanet i son pare passen a l’acció (el jove, dirigint i, el pare, col·laborant amb el fill). I, com abans, el gegant no li torna els dos germans, però sí li fa una donació, ara una selleta que permetrà En Joanet anar on vullga, quan li diga “Selleta, du-me a tal banda” (p. 106). De fet, el jove ho prova i veu que és cert i, un poc després, comenta a son pare que vol fer món: “vós ja ho veis: jo estic a la flor del món i (…) he pensat d’anar-me’n a córrer món amb es canyamet, sa bossa verda i sa selleta (…). Jo vos deixaré una bossa de dobles de vint, dotze dotzenes i es violí” (p. 107), detall amb què es plasma que el fill dona vida a son pare.

Al moment, veiem que, de bon matí, fa via cap a “sa ciutat del rei. Allà compraré sa casa més bona que hi haja i m’hi posaré a fer almoina” (p. 108). I així ho fa i, a més, davant cal rei (p. 108), i uns criats del rei li comenten que el monarca té una filla com un sol, que encara no festeja amb ningú i que no ha fet els setze anys (p. 108).

Tot seguit, En Joanet es compra una casa, la reforma i, igualment, actua de manera solidària amb els pobres que es presenten en sa casa (p. 109), fins al punt que els pobres deien “Vaja, quin home més bon home!” (p. 109).

I el rei copsa que el jove donava “a tots es pobres que es presentaven as seu portal i donant-los es doble de lo que els havien donat a cal rei”[1] (p. 111). I si ja la solidaritat està vinculada amb el matriarcalisme, també ho està el fet que En Joanet, “en passar el rei per allà davant, una capellada fins en terra! (…) Però encara era més blau és fester en passar sa filla del rei, la senyora princesa amb un estol de criades. Per ella sí que n’hi havia, de capellades fins en terra!” (p. 111). I, així, en distintes ocasions.

Afegirem que, en passatges següents, el rei i la princesa veuen que En Joanet no els enganya i que, a més, fa que els convidats al seu palau estiguen tractats i que mengen com un rei… A banda, per exemple, el jove fa que els dos membres reials vegen d’on trau els diners amb què pot organitzar tot (p. 115).

Ara bé, en un passatge, la filla del rei es vol fer amb la selleta, aprofita que ell no s’ha esplugat i la pitxorina li proposar fer-ho. I, com que ell ho accepta i… la filla del rei diu “Selleta, fes lo que saps fer! Du-me ara mateix a ca mon pare!” (p. 120) i, immediatament, ho fa, hi és i, a més, amb la selleta, el canyamet i la bosseta verda (p. 120).

En aquesta part de la rondalla, són molt significatius tres detalls: el treball en equip entre el pare i el fil i que el fill tracta bé el pare, en segon lloc, que En Joanet prefereix més lo vinculat amb la dona (ací, la filla del rei) i que es plasma en el tema referent a les capellades, i, per descomptat, la bonesa.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Nota: [1] Aquest detall em recordà Pere Riutort (1935-2021), d’origen mallorquí i que portà una vida molt en línia amb el matriarcalisme. Així, quan ell vivia en la ciutat de València i anaven a demanar-li, estava disposat a fer un bon menjar a qui li hagués demanat almoina.

Lideratge en el treball en equip, amb bondat i de persones molt obertes

General, , , , ,

 

Una altra rondalla mallorquina en què es reflecteix molt el matriarcalisme és “En Joanet i sa filla del rei”, la qual figura en el Tom XX de les arreplegades per Mn. Antoni Ma. Alcover. Així, un pare tenia tres fills: En Bernat, En Pau i En Joanet. Eren una família molt pobra que vivien en una barraca, just davant d’un “mitjà”, és a dir, d’una garriga baixa, on hi havia un arbre. “Aquest arbre, cada dia, en sortir el sol, estava carregat de flors que rajaven mel” (p. 95) i, tot d’una, tots se les empassolaven. I d’això vivien tots quatre. Aquest detall, des d’un primer moment, em recordà la bondat i la dolçor i, de rebot, el matriarcalisme.

Però un dia passa un gegant per l’arbre i se les menja totes. Per això, l’endemà, de bon matí, s’acosten ells a l’arbre i “allà, nyem-nyem!, fins que n’hi hagué cap, d’aquelles floretes tan dolces” (p. 95). Ara bé, al dia vinent, el gegant torna a guanyar-los la mà. És llavors quan el pare i els tres fills tiren junta (p. 97), un altre detall matriarcal i, a banda, reforçat per unes paraules que evoquen que, sense la part de la bonhomia, no es pot viure: “Sense flors d’aqueix arbre, no podrem viure” (p. 97) i trien una opció que, si bé la proven els dos germans més grans, no accepta el més jove, En Joanet, sobretot, després de veure que el gegant… s’ha engolit En Bernat i En Pau.

Per eixe motiu, En Pau se’n va a cal ferrer (p. 99) per a que li faça una fitora, això és, una forca, amb què atacar el gegant quan considere adient. I, en acabant, fa marxa cap al violiner i li demana un violí bo (p. 99). En Pau passa, de nou, per cal ferrer, arreplega la fitora i prova el violí.

“Es posa a tocar-lo davant son pare i son pare ja és partit a ballar i balla qui et balla” (p. 99) i, com que veu que son pare no pot impedir-ho, tria fer-ho al gegant quan ho calga i, per això, li comenta: “Ja tenim es remeis per  capturar es gegant. En presentar-se demà matí a salpar-nos ses flors de s’arbre, vós sonareu es violí i jo l’envestiré amb sa fitora” (p. 99).

Aquest passatge, a banda de traure el tema del lideratge per part del jove (ell, que és qui ha tingut més espenta de tots quatre, és qui dirigeix les accions i el procés i tot), exposa un bon vincle entre el pare i el fill que es farà patent durant la rondalla. Així, li afig:

“-Vós heu de començar s’endemesa, sona qui sona es violí! I no vos n’heu de deixar que jo no vos ho diga!

-No tengues ànsia! -diu son pare-. T’assegur que sonaré tant com tu voldràs” (p. 100).

Un poc després, llegim que el gegant s’arrima a l’arbre de les flors dolces i, quan sent aquells sons del violí, es posa a ballar i, aleshores, En Joanet el mamprén amb la fitora. Aquest fet es repeteix en altres passatges. I, com a pagament, per a deixar-lo en pau, En Joanet li exigeix que li traga els dos germans que s’ha menjat, però ell no ho fa sinó que fa possible que accedesca a un canyamet, a què podrà dir “Canyamet, treu-me des menjar del senyor rei!” (p. 101) i que li traurà de tot lo que menjarà el rei. I, per si de cas, diu al pare que continue tocant el violí mentres que ell fa marxa i es fa amb el canyamet. I, com que era cert, deixa que el gegant se’n vaja cametes em valguen (p. 101). Novament, veiem que el fill és qui fa de conductor de les accions en què prenen part son pare i ell, i que hi ha bones relacions entre tots dos,… entre altres coses, per mitjà de la bonesa. 

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.