Arxiu d'etiquetes: tradicions

El bateig en la Catalunya del segle XIX i el paper de les àvies i de la comare

Un altre punt en què es reflecteix la literatura matriarcal de Dolors Monserdà és en la composició “La prometença” (https://ca.wikisource.org/wiki/Poesies_catalanes_(Monserd%C3%A0)/La_prometensa), de 1884, en què capim molts trets que, a més, ens presenten bona part dels costums del segle XIX i que, igualment, apareixen en poemes i en comentaris que ens escrigueren en relació amb dones nascudes abans de 1920. Així, diu que,

“Dels alts cims de la muntanya,

davalla una airosa nina:

si no ha complert los quinze anys,

no li manquen gaires dies.

(…) Amb quinze anys de jovenesa

i una cara tan bonica,

¿per que, en sos ullets hermosos,

la fera tristesa brilla?”.

 

Però, en aplegar on hi ha una velleta, la cosa millora:

“Per lo camí que ella passa,

una caseta s’hi obira

i, en son portal, una vella

que, resant, lo cànem fila”.

 

L’anciana li demana per què està trista i, llavors, la joveneta li diu que

“en lo mercat de la vila,

que tinc a ma pobra mare

fa molts jorns emmalaltida

i no resta altre remei…”

 

i li addueix que donaria molts dels presents que ha rebut, a canvi de salvar la parenta i que, si ho assoleix, duria a la mareta la primera de les seues flors clavellines.

“I presa per l’esperança,

que és lo goig que més anima,

deixant sola la velleta,

seguí el camí de la vila”.

 

Podríem dir que ens trobem davant una xica que, amb l’entrada en la jovenesa, exposa el seu parer, vivències pròximes en el temps i, ben mirat, que agrairia que l’adulta li fes costat i que li fes algun suggeriment. Com que la velleta l’haurà escoltada, la minyona, amb esper, prossegueix el camí.

Tot seguit, el poema plasma tradicions del segle XIX referides als bateigs:

    “Al carrer major del poble,

ha arribat l’Agna-Maria:

mes, ¿què és aquest rebombori,

aquesta bellugadissa

de mainada i bordegassos,

de minyons, vells i fadrines

i aquest córrer vers la plaça

on ni una agulla hi cabria?

    És que bategen l’hereu

de la casa més antiga

que, per terres i diners,

cap altre n’hi ha a la vila.

    L’hereuet ha nascut sa,

com pometa camosina,

i els avis, que són padrins,

i rumbosos, que és follia,

per celebrar lo bateig

com en la terra s’estila,

ha fet portar de Girona

xocolate i pastes fines

 

i, per tirar pels balcons,

a més de sacs de joguines,

confits, coloms i pollastres;

i, fins diu qui les ha vistes,

dues gerres de diners

que, de plenes, esgarrifen

on, entre quartos i plata,

fins monedes d’or hi brillen”.

 

 

El fet que els avis fessen de padrins fou comú fins a ben entrat el segle XX, com ara, en el cas dels germans majors de ma mare (1943), nascuts en els anys trenta, i en un de què ens escrigué Montserrat Cortadella (1948) el 9 de maig del 2025: “L’avi matern va ser padrí de ma germana mitjana. De la petita, en sóc jo”.

Tocant el tema de les llepolies, encara ho evoque quan, en els anys huitanta del segle XX, nasqueren els meus cosins més jóvens. La festa anava acompanyada de cançons i de versets (en ambdós casos, en la llengua vernacla i menats als padrins de bateig).

En acabant, introdueix el paper de la llevadora (o comare):

   “No és, doncs, estrany la gentada

que, enfront la casa, s’apinya,

ni que tinga grans treballs

per passar la comitiva.

    Va davant la llevadora;

rodenxona i eixerida,

portant l’hereuet vestit

de randes seda i batista:

a la dreta, amb cara alegre,

l’àvia, que, per ser padrina,

s’ha posat de quan fou núvia,

arracades i faldilles;

van detràs les seguidores,

amb ses blanques mantellines;

les velles, ¡molt satisfetes!

les joves, avergonyides;

i més ufans que els fruiters,

que esclaten la florida,

lo pare i l’avi voltats

dels homes de la família”.

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

Festes de Nadal, dones organitzadores i persones de bon cor

Una de les composicions del llibre “Consells, glosses i records”, de Ramon Tanyà i Lleonart, en què es plasma el matriarcalisme, la maternitat (ací, sobretot, perquè té a veure amb Nadal) i, de pas, el sentiment de pertinença a la terra, és “Nadal a pagès” (pp. 21-22). L’autor exposa molts trets d’aquesta festa en terres catalanes:

“NADAL A PAGÈS

 

Ara ve Nadal, farem torradetes,

ja tindrem el porc amb sal,

i menjarem farinetes,

tot celebrant, la Festa Anyal.

 

Farem el Caga-tió,

amb xirois cops de bastó,

la gallina i el capó,

i bones neules, i llardons”.

 

En relació amb aquests versos, direm que el tió és un element en nexe amb la fusta (un tret matriarcal) i, sobretot, amb el món rural català i balear. Quan aplega Nadal, a un tronc vell i gros que s’havia agafat, se li pega colps amb pals i, llavors, de la mateixa manera que la mare alleta el nounat, aquest tronc (el qual empiula amb l’hivern) aporta llepolies i altres presents. A banda, podríem enllaçar-lo amb les dones i la terra fèrtils i, igualment, simbolitzaria el pas del dia més curt de l’any.

Tot seguit, el poeta posa

“El nostre pa, que Déu ens dó,

el tindrem, a la pastera,

i figues, i panses, amb mató[1],

pel pastor, i la mainadera.

 

Per aquestes festes formoses,

dones, prepareu els plats,

llaminadures flairoses,

amb menjars condimentats.

 

Ja baixen, els bous i vaques,

els capons, amb sabatons,

les gallines, amb sabates,

i amb la samarra, els minyons.

 

La tia Pepa, ha fet torrons,

el Vicari, els ha tastat,

diu, que els ha trobat ben bons,

i sobretot, molt acertats[2].

 

Són d’avellana i pinyó,

de fruites, sense artimanyes[3],

serviran pel ressopó,

amb vi dolç, mel i castanyes” (pp. 21-22).

 

I, així, copsem que la dona és qui organitza, qui mena, qui prepara la festa, fa els menjars, obri la casa (fins i tot, al capellà,… i també ho faria a xiquets que demanassen estrenes, etc.), els permet tastar menjars casolans i, com diu Ramon Tanyà i Lleonart, sense artimanyes.

Sobre aquests temes, afegirem que jo els he coneguts: per exemple, quan, amb motiu de les festes de Sant Antoni (“el del porquet”) o bé de Nadal, una tia meua nascuda en 1939 feia uns plats de sopada. Es tracta d’un menjar tradicional en Aldaia (l’Horta de València), com a ressopó, amb pasta d’ametles, bescuits i sucre, i que, com em comentà Pere Riutort, té el seu origen en l’orde dels Mínims d’Alaquàs (un poble veí i també de la mateixa comarca).

Finalment, l’escriptor desitja que tots passen bones festes… per molts anys i, per tant, no n’exclou ningú, un tret matriarcalista:

“Déu ens doni, unes Bones Festes,

per nosaltres, i els demés,

que no hi hagi mai, palestres,

i que jamai, manquin diners.

 

Per poder gaudir, els afanys,

amb salut, pau, goig, memòria,

i que d’aquí, forces anys,

ens trobem tots, a la Glòria!”. 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Aquest vers sembla en línia amb els d’una cançó de Nadal molt coneguda (“Què li darem al Noi / Nen de la Mare”), quan diu panses i figues, anous i olives, / panses i figues i mel i mató”.

[2] Literalment, en lloc de la forma genuïna “encertat”.

[3] Com posa el DCVB, “Manera astuta o enganyosa d’obtenir una cosa”. I, quant al mot, procedeix de l’aglutinació de les paraules art  i manya.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El 9 d’Octubre de 1238, més que un dia qualsevol

 

El 9 d’Octubre de 1238, el dia que nasqué un Poble nou, lliure, d’arrels matriarcals i emprenedor

 

Molts valencians estem oberts a conéixer les lleis, les tradicions, els costums, llengües, etc., d’altres Pobles forasters al del Regne de València que nasqué el 9 d’Octubre de 1238, encara vinculat i, amb força, a la llei goda (del segle VII i que perdurà durant bona part de l’Edat Mitjana), amb un esperit matriarcal ben evident i amb una cultura també matriarcal que afavoria l’esperit emprenedor i la llibertat de tots els seus membres. En celebrar aquell dia, recordem que s’hi creava un Poble nou, lliure (perquè no dependria ni de Catalunya, ni d’Aragó, sinó que seria un regne més), un Poble que, d’aleshores ençà, conserva en la memòria eixe fet: que no nasqué subjugat, ni tutelat per un altre.

I dic esperit emprenedor perquè, el 19 de febrer del 2019, mentres raonava amb un amic que estigué cinc anys en Atacama (i, de pas, en contacte amb la cultura colla, de Sud-amèrica), li comentí que, em feia l’efecte que, de la mateixa manera que es sap que u dels factors que més afavoreix la creativitat i el desenvolupament de les persones és un sistema d’organització molt més participatiu i, per tant, “matriarcal”, 1) en les cultures matriarcals, malgrat que, per exemple, una dona ocupàs el càrrec més alt en l’escala, la forma de govern seria més tolerant i, per tant, no militar o rígida i 2) que en aquestes cultures, com que hi hauria més tolerància, també hi hauria major esperit emprenedor i major desenvolupament creatiu de les persones i, per tant, 3) un major esperit comunitari però condescendent, que no buscaria la uniformitat de criteris i, així, més obert a crear ponts interpersonals i intergeneracionals. La seua resposta fou afirmativa.

També tenim present, molts valencians, que aquest regne nou abraçaria el cristianisme, això és, una religió matriarcal (com es reflecteix en els capítols 10 i 11 dels “Fets dels Apòstols”, en el Nou Testament, escrit en els segle I), a diferència de les religions i de línies espirituals que impulsen l’enfrontament contra els qui no combreguen amb el seu punt de vista. 

Per eixe motiu, molts valencians, això sí, triem no acceptar, com ara, com a amics, les persones de mala voluntat, ni lo que no ajude a la llibertat de tots (¡de tots!) i, així, a la cultura del pactisme, tan present en la història de la Corona Catalanoaragonesa i, com ara, en Anglaterra i en la cultura anglosaxona.

No volem trencar (¡ni rompre!) amb la nostra història, ni amb les nostres tradicions, ni deixar-ho a banda, com si no importàs gens ni miqueta per al futur ni, per exemple, per a les generacions següents, ni per als nouvinguts. Per això, aplanem el camí a les persones que no abracen viure amb un estil totalitari, militarista, colonitzador o dèspota i sí que actuem en pro del reconeixement dels drets de totes les persones i de tots els Pobles del planeta, com qui ho fa amb tots els membres d’una família, d’una comunitat de veïns o de regants o, com ara, d’una associació cultural.

Per a molts valencians, la llibertat inclou l’interés per la tradició i impulsar els vincles amb les persones que sí que aproven lo matriarcalista, tan present en el valencià (que parlem, que llegim i que escrivim amb intenció de millorar-lo i de promoure’l a nivell formal i tot, no sols amb acudits, ni amb música fallera o entre els amics valencianoparlants) com també es manifesta en la cultura així com ho fa, per exemple, en altres llengües del món: en el basc, en l’asturià, en el gallec, en l’aimara, etc.

Finalment, diré que, així com els nostres avantpassats i altres persones (la gran majoria, valencianoparlants) ens han transmés el valencià, molta cultura popular i més, principalment, a través de les mares i de les àvies (també conegudes com “padrines”, perquè eren les padrines dels nets i tot), nosaltres, sí, molts valencians que estimem la llibertat i les llibertats de totes les persones i de tots els Pobles del món (no sols les d’un grup restringit), conservem encara aquests costums que, moltíssims dels nostres avantpassats, han estimat de veritat i que, al mateix temps que acollien la pau (que no la passivitat), la germanor (però no el xantatge), la cooperació (però no l’esgotament a costa de la indiferència d’altri) o, per exemple, la bona harmonia (que no la mansuetud com a persones), ens han encoratjat a mantenir com el caliu,… i que, els qui ara vivim com a part del Poble Valencià, estem disposats a dignificar al mateix temps que ens obrim de braços a totes les persones obertes, honrades i de bon cor.

I en eixe camí, i amb eixos objectius, em trobe i emprenc amb iniciativa i estimant i impulsant la llibertat, com un muntó de persones que conec; i jo, com elles i com moltes més, confie en mi, en moltes persones i en el demà.

 

Alaquàs, 9 d’Octubre del 2019.