Arxiu d'etiquetes: Teodor Creus i Corominas

La dona marca el compàs, fa costat i actua molt oberta

General, , , ,

 

Una narració en què es reflecteix molt el matriarcalisme i que, a més, és semblant a unes altres que hem trobat, és “La Malvasia de Sitges”, recopilada per Teodor Creus i Corominas en l’obra “Set contalles del temps vell”. Així, comença dient que el jove Jofre, “Fugint de la llar paterna, on els pacífics treballs de conrear unes poques vinyes i llaurar uns camps, gens ni mica s’avenien (…) i ganes de seguir terres, de les Costes de Garraf, el viarany, emprenent-ne en el lloc que es diu el Pas de les Escales, que estava del Mas molt poc apartat, feia via envers llevant un jovencell que tindria uns divuit o dinou anys amb menys diners que una rata i amb més esperit que un brau” (p. 105). Per tant, com en moltes rondalles, copsem un jove amb molta espenta i que volia fer món.

El minyó, immediatament, se’n va cap al port amb intenció de participar en guerres que tenien lloc per Itàlia (p. 106) i, molt avançat el relat, tria embarcar-se cap a Sicília i, en acabant, cap a la Malvasia (pp. 116-117).

Aleshores, apareixen molts trets vinculats amb el matriarcalisme: la terra, l’horta, el llaurador, la simpatia per la terra, la mare, la cova… i podem llegir que, “Llavors, se’n recordà (puix poc ho feu fins llavors), dels pares que va deixar entremig d’aquelles roques i de les feines del camp, que tan i tan enutjoses li semblaven quan volgué deixar-los per córrer el món.

I, revivant-se en son pit afectes que mai s’esborren, de reveure pàtria i llar (…), i els pins, enmig dels coscons, romanins i farigoles.

I Déu el degué escoltar, puix que, a poc a poc, recuperà les forces (…) [,] sortí del monestir un monjo, donant-li, alhora, amb la paraula, conhort, i, amb el braç, ajuda i força” (pp. 117-118).

En un passatge posterior, veiem que el jove Jofre s’embarca cap a Barcelona (p. 119) i, immediatament, l’home, “Cercant-ne la llar paterna i els pacífics treballs de conrear unes poques vinyes i llaurar uns camps, (…) [li fan veure ] (…) el camí real de les Costes, de les Costes de Garraf, deixant allí, en les Escales, prop d’on s’aixeca el Mas on nasquera, va fent via” (p. 119) com també que, “Un xic abans d’arribar-ne al punt on s’aixeca el Mas, (…) el caminant s’agenolla” (p. 120) i, “Aprés[1], alçant-se, camina envers l’entrada del Mas i, veient que, de la porta arrambada al llindar, hi ha una jaieta que fila, (…) li crida:

-¡Mare!- i els braços alçats, corre, al punt que tan sols pot sostenir-la, puix en ells cau” (p. 121).

Llavors, la mare, qui donava per mort el fill, “no havent sabut mai res d’ell i a qui venia plorant, com a bona mare que era, malgrat de l’abandó en què un jorn, a ella i son pare, sent fill únic, els deixà” (p. 121), l’accepta. Com veiem, la primera persona amb qui es troba el fill i la primera a qui abraça, és sa mare, qui, com es pot llegir, era una bona mare.

Igualment, com a senyal de l’actitud solidària i del detall que la dona està ben tractada, a continuació, es plasma que Jofre copsa que son pare ja havia mort i que, a sa mare, “la misèria l’hauria treta del Mas, si u dels germans que tenia no s’hagués apiadat, conreant ses poques terres amb la cura més gran” (p. 121).

Finalment, Jofre comenta a sa mare les vivències de què havia aprés i, “desitjós sols d’emplear-se en el conreu d’aquells camps, en el restant de sa vida, de sa mareta al costat, per poder, amb son afecte” (p. 121) i, això sí, recordant, tots dos, el pare (p. 121). I, per tant, la dona, fins i tot, quan és gran i el fill torna a la casa maternal, és qui fa la tasca per a la muller i, de pas, li dona vida, de la mateixa manera que als camps, és a dir, que al futur. Cal afegir que, en el llenguatge eròtic i sexual, l’acte de llaurar vol dir relacionar-se un home amb una dona.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Prop.

Dones que transmeten la cultura, que marquen el compàs i molt obertes

General, , , , ,

 

Un relat en què es plasma molt el matriarcalisme és “Les coves de Sitges”, el qual figura en el llibre “Set contalles del temps vell”, de Teodor Creus i Coromines. Així, molt prompte apareix el detall matriarcalista de les coves, vinculat amb la dona com també amb la mare (p. 61) i, a banda, se’ns comenta que, “Sobre lo que hi ha allí dins, se n’han contat moltes coses; mes com, avui per avui, (…) no es pot esbrinar (…), em limitaré tan sols a contar lo que una bona velleta em contà un jorn, com indubitada[1] cosa” (p. 62) i, així, de nou, és la dona qui transmet la cultura popular.

Tot seguit, podem llegir “molts anys,… molts anys…, deia aquella pobra dona, hi vivia una pubilla gemmada com una rosa de Maig i tan encisera que el fadrinet que, una vegada, a parlar amb ella, arribava, (…) en llurs festes i mercats feien entorn de la noia els més gentils jovencells, amb conversa brunzidora” (p. 63). Per tant, la dona està ben tractada.

A més, veiem que “Amable es mostrava ella, amb tots, que un xic capritxosa” (p. 63). I, com que era estimada per molts jóvens, “A la fi, se’ls ocorregué consultar a certa dona, que era tinguda per bruixa i habitava una cova” (p. 64). Per consegüent, si, primerament, per mitjà de la dona, passa el saber d’un Poble, a través d’una altra, qui salva l’home, ho fa la proposta que aplanarà el camí al jove (en aquests cas, a dos).

Aquesta velleta els diu que la nit de Sant Joan “estiguessen en la platja i entressen dins de les Coves, proveïts d’atxes de vent per a desvanir[2] les ombres (…) fins a una cambra rodona” (p. 65). Coves, ombres, cambra, redó…: interior i, per tant, femení, així com, per exemple, el nen, abans de nàixer, es gesta dins de la mare.

I, com que voldran guanyar-se la simpatia de la jove, li portaran “aquelles tres flors, al mig d’un pom de clavells i roses” (p. 66). I més directrius els marca l’anciana: “Mes que tinguessen entés que, si, amb les flors, no eren fora de les Coves” (p. 66), perdrien les forces per a sortir-ne i per a tornar a veure la noia (p. 66).

Un poc després, veiem que els jovenets, seguint les indicacions de la velleta, en la cova, “començaren aquell gran lloc a recórrer, cercant aquell estanyol on creixia la flor formosa que llur sort decidiria, segons digué aquella dona” (p. 67) i, per tant, es reflecteix que es fa lo que vol la dona (p. 67).

Més avant, els minyons, “Atansaren-s’hi amb afany i colliren bonicolles les tres poncelles” (p. 69) i consideren que “no era cosa de deixar que es perdés una ocasió tan bona de, a més a més de les flors, comptar amb algunes joies que oferir a la pubilla el qui portàs les flors closes aconseguís, que, cada u d’ells, prou esperava que fóra” (p. 69).

Finalment, podem afegir que el tracte a favor de la dona podríem vincular-lo amb actes semblants com el de la figura de la “bellea” del foc, amb motiu de les festes de les fogueres d’Alacant, justament, en relació amb la festivitat de Sant Joan Baptista.

Com captem, la dona és qui ha marcat el camí i qui porta els pantalons, malgrat els anys i tot, ja que ella té la darrera paraula.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Notes: [1] No dubtada.

[2] Fer desaparéixer. L’acció està orientada per a la nit més curta de l’any i això té a veure amb aquest detall de les ombres.

La cultura matriarcalista i les dones, bona empatia i molt oberta

General, , , ,

 

Continuant amb el relat “La fundació de Vilanova”, plasmat per Teodor Creus i Corominas en l’obra “Set contalles del temps vell”, En Pere aplega al poblet on havia viscut la jove Tolletes i, “a on Tolletes deixà, per a tals veïnes, va saber que vivia amb el curat” (p. 42) i, quan En Pere arriba on és el capellà, es trau un pergamí i el mostra sense desplegar-lo (p. 43) i li comenta que, finalment, la jove farà vida junt amb ell (p. 44).

En un passatge posterior, En Pere torna a anar al curat i li diu:

“-Pare: sento que siau vós qui em faça semblant demanda, puix deu ser nostra pagesa, de qual tractament es tracta, la que ha de fer-la, venint en senyal de vassallatge, al castell del seu Senyor” (p. 46) i, a més, al capdavall, “comprenent el curat ser sa missió terminada, de la cambra i del castell, sortí i, un moment, (…) digué:

-Em sembla, castell, que abaixaràs ta arrogància” (p. 47). De nou, el capellà actua en línia amb el matriarcalisme i tocant els peus en terra.

Igualment, quan l’amo i la mestressa van cap a l’església (p. 48), “aquell matí, vestida tota de festa, de la casa del curat, veieren sortir a Tolletes i, de sa tia, en companyia, entrar ambdues en l’església, hora de missa major, en què, de gent jove, era plena” (p. 48) i, mentres que Garcerà de Ribes volia mostrar les aparences, el mossén, durant la missa, recorre a un Evangeli amb què es reflecteix el matriarcalisme, sobretot, en lo social: “Començà el curat la missa i, a l’Evangeli, en essent-ne, endreçant-se als seus fidels, (…) comprengués lo del lleó blau, escollí aquell jorn, per tema, allò del llibre d’Isaïes que, per al cas, molt s’esqueia: ‘Ai, de qui fa lleis injustes als pobres, per fer violència, i fa presa de les viudes i als orfenats atropella!” (pp. 48-49).

A més, veiem que, en un altre passatge, “fent als patges senyal que prenguesssen a Tolletes, perquè tingués compliment l’ordre que així l’orfaneta posava sota son poder abans de que, allà a on era ella, poguessen ells arribar, va endavantar-se[1] En Pere i, digint-se al de Ribes” (pp. 50-51), li diu “llegiu, vos prec, amb esment, llegiu la provisió aquesta, que de la mà del gran Rei està firmada… Mireu-la” (p. 51).

Llavors, “allargant-li un pergamí, el de Ribes pogué veure que lo que, en ell era escrit, d’aquesta manera deia:

‘Nos, Jaume, Rei d’Aragó, (…) Sota nostra guarda el posem, perquè ningú s’atrevesca a fer-li tort en lo seu’” (p. 53).

Finalment, copsem que Garcerà de Ribes “Retornà el pergamí (…) i digué:

-El Rei parla aquí; deguda li és l’obediència: em restarà a mi, la borda, si te’n dus, tu, la pagesa” (p. 53) i, per tant, la resposta del rei facilita que Tolletes estiga ben tractada: Garcerà de Ribes (qui plasmava lo patriarcal), podria fer-se’n càrrec de la casa de camp (la borda), però no de la jove. I, anys a venir, nasqué la vila de Vilanova, com si es tractàs d’una filla (p. 54).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] En el DCVB, apareix com “Anar endavant”.

Dones solidàries, amb bona empatia i molt obertes

General, , , , , ,

 

Una altra obra en què hem trobat narracions en què es reflecteix el matriarcalisme és “Set contalles del temps vell”[1], de Teodor Creus i Corominas (1827-1921), publicada en 1893 en Vilanova i la Geltrú (població catalana de la comarca del Garraf) i editada per l’Institut d’Estudis Penedesencs, en versió facsímil, en 1986. En la introducció de l’autor, comenta que el seu objectiu era “Fer un aplec de les tradicions i llegendes més notables que m’ha estat donat recollir en aquesta nostra contrada, compresa entre els dos rius, FOIX i LLOBREGAT, vorera del MAR LLATÍ: publicar, per a deslliurar-les de l’oblit en què (…) restarien (…).

(…) són les dites tradicions i llegendes tal i com les venen transmetent els pares a llurs fills, des del temps de l’avior; (…) he adoptat les que m’ha sigut més fàcil compaginar els fets que d’aitals tradicions i llegendes són objecte, amb els fets verament històrics de les respectives èpoques en què ocorreguts aquells se suposen” (p. 7).

En la contalla “La fundació de Vilanova”, copsem, des de molt prompte, el matriarcalisme: una jove (que li deien Tolletes), qui era òrfena i que vivia en companyia d’una tia i “que té en conreu una borda[2] i cria cabres de llet” (p. 32). Per tant, ella tenia al seu càrrec una casa i, a banda, bestiar.

Més avant, llegim que l’aimador lluitava en Mallorca “per a fer-se amb un bon prou[3] que els seus desigs favoresca de poder oferir masia de son amor com a prenda, a aquella que, en el seu cor, com a sobirana, hi regna” (p. 33). I, així, es plasma que la dona és qui té la darrera paraula, ja que és la sobirana de l’home.

Ara bé, quan el cavaller (que li deien En Garcerà de Ribes, en l’original, “de Ribas”), avesat a la caça, la veu, li diu que la jove ha de ser d’ell (p. 37), però ella, sense embuts, li respon que no i, posteriorment, Tolletes, “a sa tia, dona compte i (…) la pobre dona, que, d’aquell jorn en avant, correria sa neboda. A contar-ho al curat[4] d’aquell lloc, anà molt prompte, que era l’únic que podia donar auxili a la noia contra aquell potentat” (p. 39).

El capellà, immediatament, comenta a la tia: “-Veniu aquí: veniu amb la vostra neboda que, puix la que tinc se’n va, servireu de majordona” (p. 39). I, a més, li addueix: “lo que més convé, és, ara, posar-la fora de l’alcanç del del castell, arreglant prompte les coses (…). Arreplegueu vostres robes, porteu-les aquí i cerqueu algú que guarde de prompte el bestiar. Mentrestant, podeu trobar qui vos el compre” (p. 40) i, així, el ramat i, per consegüent, la figura patriarcal del pastor, passa a un segon termini, en favor de l’actitud oberta i solidària i de la bona empatia del mossén i, de pas, es reflecteix que l’Església, en Catalunya, històricament, ha fet Poble i el Poble ha fet l’Església (dues actituds en línia amb el matriarcalisme), com ja escrigué Jaume Vicens Vives en el llibre “Notícia de Catalunya”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Hem adaptat el text a la normativa actual amb la intenció de facilitar la lectura. Igualment, hem posat en narrativa els versos de l’obra.

[2] En el DCVB, veiem que n’hi ha una segona definició que diu “Casa de camp separada de la masia, que serveix per tenir-hi herba i eines de conreu i per habitar-hi els treballadors d’aquell camp”.

[3] En el DCVB, figura com a sinònim de “profit”.

[4] Sacerdot.