Una altra rondalla en què es reflecteix que es fa lo que vol la dona i que ella té la darrera paraula i decisiva és “Na Dent d’or”, del Tom VI de les “Rondaies mallorquines” arreplegades per Mn. Antoni Ma. Alcover. En ella, una dona molt rica, però ben rica, havia deixat en el testament que la filla única que tenia només es podria casar amb un home que, com ella, tingués una dent d’or i que, si no, la feia borda (p. 127).

Molt prompte, la jove es precipita i diu que, fins i tot, “Mal fos amb el dimoni, em casaria, amb tal que tengués una dent d’or” (p. 126). I, immediatament, apareix un personatge que se li presenta però que, com és molt malintencionat i prioritza les aparences (un detall patriarcal que no aproven les rondalles en llengua catalana recopilades i que hem tractat, moltes, de fa més de cent anys), fa que el cavaller que se li presenta, demane casar-se ràpid.

Però, al moment, entra en joc un personatge que serà clau al llarg de la rondalla: el cavallet d’ella, el qual, com en moltes altres narracions, uneix els reflexos, la iniciativa i la saviesa. I, com que la mare de la jove, “com se morí, li deixà, entre moltes altres coses, un  cavallet que era una ànima encantada, deixant-li ben comanat que mai resolgués res que no anàs abans a demanar de parer a aquell animaló” (p. 128).

El cavallet, un poc després de cercar-lo ella i de començar a raonar tots dos, li diu que aquell home, En Barrufet, no és una persona de bon cor, però que, de totes maneres, “Si tu fas lo que et diré (…), encara podria esser que en fosses escàpola, d’En Banyeta Verda, que allà on et vol dur és dins infern” (p. 129). I ella, més avant, li respon “Prou que ho faré tot així com m’has dit” (p. 129).

En Banyeta Verda la convida a desplaçar-la amb una carrossa (majestuositat, poder), però Na Dent d’or, seguint les órdens del cavallet, li ho agraeix i li afig que, com que no hi està avesada, que prefereix fer-ho amb el cavallet. I, tot i que En Banyeta Verda anirà darrere de la jove i del cavallet, la gran rapidesa amb que actua l’animalet, fa que puguen deixar arrere el dimoni i, a més, que puguen anar a cal rei.

Però, en cal rei, des de molt prompte, són molt ben acollits, ella i el seu aliat i, a banda, es destaca un detall matriarcalista que té molta relació amb moltes cultures matriarcals del món: la veu amb què parlen està en consonància amb el vincle amb la natura, la qual és entesa com una mare a qui cal tractar bé per a viure i per a actuar.  Així, “A tots aquells criats, els cridà fort l’atenció aquell que creien fadrinet, com el veien ben carat, tant ben fet de pertot, tan gentil, tan agradós i amb aquella conversa tan dolça i plaient[1], i li varen demanar:

-Escolta, i què et diuen, a tu?

-Donzell –diu Na Dent d’or” (p. 132).

Les coses podrien haver anat molt millor, ja que els reis eren molt acollidors amb Na Dent d’or (qui figurarà, durant bona part del relat, com Donzell), “l’estimaven com si os estat fill seu; i com eren una gent sense cap mal fel, un munt de bondats sense filet de polissonada, ses darreres que tenien de que En Donzell fos cap donzella; el creien un bon donzell!” (pp. 133-134).

Al moment, entra el fill dels monarques, sospitós que Na Dent d’or no fos un home sinó una dona. I la reina (que no el rei) posarà proves en què el fill i Donzell hauran de participar junts, si bé ell com a part temptadora i ella com a part que tria una opció i la desenvolupa (i molt bé): les dones tenen cura dels materials / els hòmens són més arreus; les dones prefereixen una filosa / els hòmens trien una espasa; les dones s’interessen pel material domèstic / els hòmens es mostren indiferents. No obstant això, el paper del cavallet farà que ella trie per lo que, tradicionalment, en la cultura patriarcal (com ara, la castellana, que no la vinculada amb la llengua catalana), es relaciona amb l’home. I, així, veiem trets que plasmen que la dona, en les cultures matriarcals, són la part activa i actuen amb molta espenta i amb reflexos (p. 138). Com a exemple, el fill, en la penúltima prova, diu a la reina (sa mare):

“-Què ha d’esser estat! –diu aquest. Que no se n’ha volguda mirar cap de filosa! Ara, d’espases, no en vulga saber més Vossa Reial Majestat! (…) tocades i provades!” (p. 138). Per això, quan u llig, en Internet o en la premsa, tanta informació contra el patriarcat i més històries, i veus que, igualment, no es plasma res (o quasi res) vinculat amb les rondalles o amb lo que es sol dir tradició, sospite que hi ha com una mena de silenci (per motius de directrius de partit, de parlar fi, de ser més papista que el papa, o bé de cosmopolitisme procastellanista, com ara, en candidatures polítiques valencianes amb alguns partits històricament nacionalistes que estaven per la unitat lingüística de la llengua catalana i, ara, uns defensors de la poltrona i de lo procedent de l’altiplà castellà).

En la prova següent, el cavallet aplanarà molt el camí a Donzell, però la reina cedeix al fill i troba una relació directa entre quan Na Dent d’or va a visitar el cavallet (fet que ni ho ha pensat el fill, molt competidor) i l’èxit de Donzell en el resultat final. I, així, la reina deixa a banda l’actitud de bon cor i recorre, com molts polítics valencians suposadament d’esquerres (escric aquestes línies el 25 d’agost del 2021), a una actitud patriarcal i molt castellana: mentir.

Així, la reina, després de l’acció següent, farà creure a Donzell que… el cavallet ha mort. I, si ella diu “mesquina de mi”, és que realment era dona. I així ocorre: el fill dels reis incita Donzell a actuar amb diligència, amb gossos i amb un collar entremig. I la jove ho fa… però deixant (sense mala intenció) el cavallet. En tornar tots dos, la reina li diu que ha mort el cavallet.

I Donzell, davant de la reina dirà “mesquina de mi!”. El fill de la reina ha guanyat la mà, com també la reina, però hi ha un missatge que es desenvolupa tot seguit: els qui menten, han de ser castigats. Ni el cavallet havia mort, ni la prova que havia fet la reina era benintencionada. ¿Quin serà el preu del príncep, un home amb una actitud patriarcal i que, en la pàgina 149, diu que “No és d’homes tornar arrere!”, la qual, des d’un principi, em recordà la línia de moltes dones que, en el fons, més que feminisme, fan femellisme, i de bon espai, i amb el “Ni un pas enrere” respecte als hòmens, com si fos impossible una convivència entre hòmens i dones, més enllà d’un feminisme inclinat cap a l’accés al poder, cap a lo econòmic i que, moltíssimes vegades, no troba interessant ni el llegat etnopoètic, ni el model de vida dels avantpassats catalanoparlants de fa cent anys o un poc més? Que el cavallet, quan el fill de la reina és molt a prop, allargarà una pota, li tocarà l’orgull (així és com interprete la caiguda d’una de les dents del jove) i, gràcies a que sí que conservarà una part daurada procedent del cavallet (una part de la banda emocional i matriarcal de la persona),… podrà casar-se amb la jove.

I el cavallet, que havia recordat a Na Dent d’or que havia de complir lo que havia indicat la mare de la jove, sí que acceptarà que es casen Na Dent d’or i el jove. Així, diu la jove, al príncep:

“Perquè tu no en tenies cap, jo no em podia casar amb tu, per això vaig fugir de ca vostra amb so cavallet, que és una ànima encantada que mu mare em deixà: ell és qui m’ha treta des perills que he correguts. Ara, tu digues-hi sa teua” (p. 150). I ell accepta la jove i, per tant, de nou, es fa lo que vol la dona. I anaren cap a cal rei i es casaren el fill.

Al poc de temps de llegir aquesta rondalla, trobí l’entrevista “Cris Juanico: ‘La música és matriarcal’” (https://www.diaridetarragona.com/amp/naltros/Cris-Juanico-La-musica-es-matriarcal-20150825-0026.html), que no vol dir que la música siga cosa de dones (biològicament així nascudes) i que no ho siga d’hòmens, sinó que va més en línia amb lo matriarcal:

“- (…) penso que la música és matriarcal.

-En quin aspecte?

-No és paternalista. És matriarcal. Les coses que es volen comunicar es fan més en femení. En masculí tot és més contundent”.  

De fet, en un document de la Fundació Terra i de l’“Associació de Mestres Rosa Sensat”, publicat en el 2009 i titulat “Saviesa ancestral”, i a què es pot accedir en Internet, es pot llegir que, “Els indígenes andins se n’adonen de l’èmfasi occidental en la ciència i la tecnologia (basats en la racionalitat, l’anàlisi i l’abstracció, i en la separació radical entre subjecte i objecte) ha anat lligat amb el menyspreu pel coneixement local, que estava basat en una relació amb la natura més emotiva, sensual i afectuoses i en un diàleg permanent amb els apus o deïtats de les muntanyes. A conseqüència  d’això, la cultura i la cosmologia indígenes han quedat marginades per l’escola. Segons Grimaldo Rengifo, els pares indígenes dels Andes veuen que els seus fills han adoptat ‘un parlar rude i dur’, en comptes del ‘parlar dolç i suau que lliga els humans amb la natura’” (pp. 22-23).  Per això, considere que són molt importants aquestes rondalles de fa més de cent anys i les que van en eixa línia i posteriors.

Agraesc la col·laboració de les persones que en prenent part i la de les que em fan costat dia rere dia.