Arxiu d'etiquetes: “Rondallari de Pineda”

Dones amb enginy, que marquen la pauta, que salven l’home i molt obertes

General, , , ,

Una altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme i que figura en el mateix llibre, a cura de Josefina Roma, és “La gerra de mel”. En primer lloc, direm que és una narració molt estesa. “El llop i la guilla tenien una gerra de mel. De bon matí, se’n varen anar a arrencar una artiga. La guilla volia carregar la feina al llop i, com que la mel li feia denteta, ella que diu, a migdia: -Em criden! He d’anar a ser padrina.

-Bé! -diu el llop-. Ja em diràs com li has posat al nadó.

(…) El pobre llop, tot bonifaci, va continuar treballant i, en sent al vespre, (…) arriba la guilla:

-Ja sóc aquí, llop. Fins ara, no s’ha acabat la festa. Que tard, no fa? Ja hi pensava, ja, que tu havies de fer la feina. Però, mira: ara t’ajudaré de valent.

-Com li has posat? -diu el llop.

-Tastelis” (p. 539). Primerament, direm que arrencar l’artiga és traure un tros de terra amb la intenció de fer-lo conreable. Com podem veure, la rabosa, eixerida, aconsegueix que el llop (l’home) porte la càrrega de la faena del camp i, a més, és ella, llépola, qui se’n va de festa, en aquest cas, com a padrina. Afegirem que el fet de ser padrina tenia un significat important, perquè implicava que ella (com si fos una mare) seria la segona mare del nadó.

Igualment, ella se’n va a migdia i torna al vespre, això és, un poc abans de començar la nit. El 14 de novembre del 2023 copsàrem que, així, la guineu fa com el dia al llarg de l’any: minva des del migdia (el mes de juny i associat a la joventut, que és quan naix el nadó) i aplega al punt més baix de llum en el vespre de la vida (el mes de desembre, el més curt de llum i en què s’inicia l’hivern).

La traça de la dona fa possible que li ajude un moment i que l’home considere que no el deixa caure.

Tot seguit, llegim que l’endemà, també en l’artiga, “a mig fer, tornen a cridar la guilla.

-Qui sap on has d’anar avui! -li fa el totxo del llop.

-Dec haver de tornar a ser padrina!

-Doncs, prou! -i la guilla marxa lleugera…” (p. 539). Altra vegada, la rabosa (la dona), espavilada, assoleix el seu objectiu i, a més, el llop, de bon cor, li accepta que ella se’n vaja a la celebració.

La guilla li diu que l’han batejat Acabelis (el pot de la mel restava ben acabat) i, quan ell li diu “Sí. Vull mel” (p. 539) i ella dissimula com que, àdhuc, se la pot haver menjada el llop, ell li respon:

“-Ah, no! Això sí que no! Això sí que no! -anava dient ell” (p. 539).

Llavors, la guineu, com moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 (però al marit), li fa una proposta i… es fa lo que ella vol:

“-Mira, bé: prou que ho sabrem. Demà anirem a fer la migdiada de panxa al sol i aquell que el cul li sui mel, serà el que ha sigut llaminer” (p. 539), és a dir, llépol.

“-M’està bé. Sí, sí: fem la prova -deia el llop” (p. 539).

Finalment, mentres que ell, fent la prova, s’adorm com un tronc, ella li escampa mel i, “Aleshores, el va despertar:

-Ai, golafre! Guaita com sues!

El pobre llop (…) va haver de callar” (p. 539). I, de pas, cedeix a la dona.

En la rondalla següent, “Les bones viandes”, en l’obra “Rondallari de Pineda” i arreplegada per Sara Llorens, també es plasma el matriarcalisme. Així, al capdavall, un llop famolenc veu una egua i el seu pollí i comenta: “-Vostè, senyora euga, m’ha de donar aquest pollí.

I l’euga va dir: -I vostè, senyor metge, m’hauria de treure aquesta espina del peu.

El llop, amb les dents, li va estirar l’espina, i l’euga li va clavar una cossa que el va tirar per aquí enllà” (p. 541). Per consegüent, no sols la dona està ben tractada, sinó que salva el pollí (l’home) i es fa lo que ella proposa. A banda, ella ho resol amb enginy.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que marquen les directrius, que salven l’home i que fan de líders

General, , , ,

Una altra rondalla en què captem trets matriarcalistes i que figura en la mateixa obra, a càrrec de Josefina Roma, és “El rei David”. Un jove comenta a son pare que ell està per matar un gegant i, “Un dia, tot decidit, va marxar, es presenta al rei, que es deia Saül, i li diu: -Vinc decidit per matar el gegant!

El rei (…), com el va veure tan decidit, li va dir: -Té: posa’t aquest pitral i cuirassa de dalt a baix. (…) si mates el gegant, et podràs casar amb la meva filla i seràs el meu hereu (no tenia cap noi, el rei).

Ell, que agafa una fona i cinc pedres i se’n va anar” (p. 428). Com veiem, el rei està disposat a donar-li protecció (la cuirassa) i el xicot prefereix lo que més fàcil li resulta.

Més avant, el jove David es presenta al gegant i li comenta que vol lluitar amb ell. Però el gegant li respon: “-No em vull moure per lluitar amb un xicot tan petit.

-Au, aixeca’t! -feia el noi.

I ell: -Ca! No em vull moure per tu. I no ho saben que ets massa petit?

Però, tant i tant li va dir, que ell s’aixeca. Encara no es mou, li venta una pedra amb la fona i el mata de seguida. I, corrents, a llevar-li el cap” (p. 428). I, immediatament, se’n va a cal rei, com en moltes rondalles semblants.

Ara bé, com que el monarca no li volia donar la pubilla, li comenta “però et daré la mitjana i un tros de reialme” (p. 429) i mirava sempre de fer-lo perdre. Aleshores, intervé la reina: “La mare de la noia, per sota mà, li va enviar a dir que no es deixés veure, que el rei el mataria i que podria donar una excusa.

Hi arriben els soldats i demanen per David, que, corrents, anés a cal seu sogre.

La dona que diu: -No està bo.

I ells marxen i ho diuen a Saül” (p. 429). Com veiem, la dona recorre a la raboseria i, igualment, és ella qui salva l’home i ho fa per mitjà de persones (podem pensar que hòmens, ací, militars) que estan al seu càrrec.

A banda, la dona i mare de David és qui mena la casa on viu el fill i, com que respecten la seua paraula, els militars fan via cap a cal rei.

En un passatge posterior, la mare de David, per mitjà de l’enginy i de la iniciativa del fill (qui se n’havia anat), fa que els soldats entren a la cambra però no maten el jove:

“-Ai, la traïdora, com ens ha enganyat!” (p. 429).

Cal afegir que, cap al final de la rondalla, hi ha un passatge en què la dona és qui fa de cap de colla: “Allà, a la vora, hi havia una casa molt rica que en deien can Nabal. La senyora era molt bona i mantenia els lladres de la cova, mentre cada dia li donessin el bon dia. L’endemà de ser-hi, en David hi va i la senyora el va estimar tant que, per tot arreu, va esbombar que hi havia un lladre tan bo. Tothom l’estimava i l’anava a veure” (p. 429). Per consegüent, la dona és qui marca les directrius i qui salva l’home. Això sí, perquè fan lo que ella els ordena.

“Saül també el va anar a veure i, com que era el seu gendre, (…) va fer pubilla la noia mitjana i David va ser l’hereu” (p. 429).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota per als lectors d’aquesta web: Dia 4 de novembre del 2023, de vesprada, un poc abans de posar-nos a escriure per a passar el text a aquesta entrada, captàrem que una entitat vinculada amb jocs d’atzar havia intentat blocar l’accés a la web, tant en l’ordinador portàtil com també en el telèfon mòbil.

Fins i tot, hem pogut veure que no es podien escriure comentaris, ni obrir pàgines, ni consultar paraules.

A més, hui, 5 de novembre del 2023, de matí, hem pogut comprovar que sí que es pot accedir a altres blogs que porte i plasmar punts de vista i més, per exemple, “plomalliure”, “Mèlpita” i “… que t’ix pel forat del cul”.

Finalment, dir-vos que, des de hui a migdia, ja podeu fer-ne ús.

Una forta abraçada.

Lluís Barberà i Guillem

Alaquàs, 5 de novembre del 2023.

 

Dones que marquen la pauta, que salven l’home i que afavoreixen el lideratge

General, , , ,

Un altre relat en què copsem trets matriarcalistes és “El noi que es va casar amb la filla del rei”, recopilat en el llibre “Rondallari de Pineda”, a cura de Josefina Roma. “Hi havia un rei que tenia una filla. Davant del seu palau, hi havia un arbre molt gros. Ell va fer un pregó per tot arreu: ‘Que el que serraria en un dia aquell arbre, es casaria amb la seva filla’, posant una condició: ‘Que el dia que serressin l’arbre, en essent al migdia, havien d’anar a dinar al palau” (p. 419). Però tots els qui es presentaven a la prova, no la superaven.

Un dia, un xicot decideix anar a cal rei. “Caminant caminant, va trobar una vella que li va preguntar on anava i, quan ho va saber, li va dir” (p. 419) que no hi anàs, perquè ningú no ho havia assolit. Ara bé, “Al veure’l tan determinat, la vella li va dir: -Doncs mira: escolta’m bé, fes el que et diré i t’anirà tot bé. Tot el que trobis pel camí, recull-ho” (p. 419). Ens podem fer una qüestió: primerament, ¿demana l’anciana amb la intenció de captar si el jove tindrà l’atreviment de presentar-se en cal rei? Perquè, com podem veure, la vella li aprova la jovenesa, eixe esperit aventurer i, des d’aleshores, li fa costat.

Ara bé, la dona li comenta que, si segueix les seues indicacions, farà realitat el propòsit. Per consegüent, la narració exposa que la velleta salvarà l’home, li aplanarà el camí. A més, el fet d’acollir lo que trobarà durant el trajecte, em recordà lo que, cap al 2010, em comentava un amic: prendre d’aquesta línia de pensament, d’una segona i, en acabant, fer-ne u la seua, com qui escriu una redacció. O siga, formar-se un criteri. I més, en la jovenesa, moment de la vida en què està ambientat el relat.

Així, com en altres rondalles, el noi es troba amb tres hòmens, a qui convidarà a prendre part del seu projecte i que ho faran: “Voleu venir amb mi” (p. 419) ens recorda la frase del líder que encapçala un grup (en aquest cas, amb un home relacionat amb formigues, amb un segon que ho fa amb pedres i, quant al tercer, amb taps de vi). “I tots tres se’n van cap a palau.

-Vinc per serrar l’arbre -va dir aquell xicot al rei.

-Vés! -li va respondre el rei-, però, a migdia, has de ser aquí” (p. 419).

A migdia, el xicot “enrotlla la serp en el tall que havia fet la serra (…). Vet aquí que la filla del rei -que, cada dia, sortia a aquella hora, afegia l’arbre, pixant-s’hi i, per això, els serradors, en acabat de dinar, el trobaven sencer” (p. 420). Per consegüent, copsem que la dona és qui perpetua la vida del demà, que les arrels puguen endinsar-se i que els arbres cresquen. ¿I com? Mitjançant u dels símbols femenins, en aquest cas, unit a la vida humana: el líquid de l’orina, ací, de la dona. És a dir, subministrant aigua a lo que, en les persones, seria un nen, i, de pas, perllongant l’existència de l’espècie. 

Nogensmenys, el jove, que veu lo que ella fa, solta una serp, la noia no va a l’arbre i ell el talla i, tot seguit, el porta al monarca.

Posteriorment, el rei posa unes proves al jove i ell les supera, això sí, seguint la pauta que li havia marcat la vella: recorrent als seus aliats. I cada u fa el seu paper.

Però, quan el rei li demana que li guarde cent conills que li ensenya, el xicot se’n va al bosc i “li surt aquella mateixa vella i li diu: -Vaja, no t’espantis! Vet aquí un flabiol i no quedaràs enganyat. Vés cap a pagès amb els conills, tocant aquest flabiol. Tots et seguiran. Els deixes pasturar i, quan vulguis tornar-te’n, sols has de fer que sonar un xic i tots se t’ajuntaran” (p. 420). Cal dir que aquest passatge (i semblants en altres rondalles) exposa el tema del lideratge, de ser u qui fa de cap de colla. Així, malgrat que el jove ja havia actuat en grup i menant-lo, li era menester que un col·lectiu més gran (no ja els tres hòmens) cregués en ell i li donaren suport. Per descomptat, afavorint ell les bones relacions. Quant a aquest detall (i per la similitud), direm que hi ha un proverbi budista zen que diu “Si vols que una vaca siga teua, deixa-li tot un prat i ho serà”.  Igualment, reflecteix que, en les cultures matriarcalistes, es promouen ambients en pro de la creativitat, encara que hi haja qui la modere, de la mateixa manera que una mare ho fa en la vida dels fills.

Més avant, el rei, la reina i la filla es disfressen i ell els descobreix i els diu que han tractat de mentir-li. Aleshores, el monarca li diu que ha de cercar padrins i, més tard, de guanyar una batalla (p. 421).

Finalment, com que el xicot ho aconsegueix, el rei li diu: “-Perquè t’has portat tan bé, et casaràs amb la meva filla; i els homes que anaven amb tu, seran premiats” (p. 422). 

Agraesc les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

La infantesa, l’adolescència, la joventut i la trobada amb fills ja grans

General, , , , , ,

Una altra rondalla en què es plasma el matriarcalisme, i que figura en el llibre “Rondallari de Pineda” i recopilada per Sara Llorens en 1902, és “Els tres germans iguals”. Un pescador, un dia, agafa un peix molt gros. “Així que el té damunt de la barca, se li posa a enraonar i li diu:

-Si em deixes anar, serà la teva sort” (p. 325) i li addueix que ell, ara, té una egua amb tres cavalls, una gossa amb tres gossets i “una dona que ha tingut tres nois, tot en un dia.

Veus aquí que ell el deixa anar. Cala les peces per sardina i n’agafa molta” (p. 325). Pel contingut i per la semblança amb altres narracions (en què una sirena és qui s’apareix al pescador), considerem que aquest peix seria una dona, encara que, en el vocabulari eròtic i sexual, el peix (com també la sardina i, com ara, l’espasa) representen el penis.

A banda, com en altres relats, quan les relacions entre l’home i la dona són positives (o bé el tracte que reben els fills, per part del pare o de la mare), hi ha prosperitat, naixen fills i els personatges passen per bons moments, àdhuc, en la vida social.

De fet, més avant, podem llegir que, “Com que cap pescador havia anat mar enfora, ell va treure molts diners. El peix gros li havia dit que guardés tres peixets que ell tenia i que els enterrés, que, al cap de set anys, n’hi sortirien tres espases, una per cada noi. En arribar a casa seva, ho va fer” (p. 325). En vincle amb aquestes paraules, comentarem que, així com l’espasa representa el penis, la terra és la vulva. Per consegüent, captem que, primerament, el pescador (l’home) i el peix (la dona) es troben. En acabant, tres peixets (tres fills) han eixit de la terra, això és, de la mare, després que ell llauràs la terra i fes una penetració en ella (el semen, és a dir, la “sement” que, amb el temps, junt amb l’aprovació de la dona, qui té la darrera paraula, possibilitaria els nadons).

A més, quan els xiquets ja tenen set anys (el ritu de pas cap a la segona part de la infantesa), els surten les espases (les quals, simbòlicament, representarien el membre viril, una etapa de la vida de la persona) i u dels tres diu al pare que vol fer món (tindria a veure amb la valentia). “Se’n va anar a córrer món” (p. 325).

Igualment, quan entrem en un passatge que pot recordar-nos la sexualitat en l’adolescència, es comenta que “L’amo de la terra era molt ric, tenia una noia per casar i sempre deia: -El que em mati la serp i em porti una mostra, es casarà amb la meva noia i serà l’hereu de la casa.

El noi ho va sentir dir. Tenia dotze anys i se’n va anar cap a aquella terra on hi havia la serp” (p. 325). Si, en la primera part, es plasma la infantesa, ací ho fa la pubertat unida a les relacions sexuals entre l’home i la dona.

El xicot mata la serp, li talla les set llengües que tenia i les fica en una petaca (una capsa). “Aleshores, se’n va anar cap avall i, quan ja és en aquell poble, fa fer una crida per anunciar que ell havia mort la serp. (…) La noia que s’hi havia de casar, veient que no es presentava per a la mostra, va enviar algú per veure on era i a dir-li que es presentés” (p. 325). Per tant, la dona ocupa un càrrec de poder i té súbdits, trets que empiulen amb una cultura en què les dones tenen un paper molt important.

A mitjan relat, la jove, eixerida, quan copsa que intenten enganyar-la, respon a uns carboners:

“-I ara! -va dir la noia‐. Si l’ha morta aquell noi de la crida! Aneu-lo a cercar!” (p. 326) i, quan el primer dels germans ensenya les tres llengües, podem llegir que “ell es va quedar per casar-se amb la noia, que tenia divuit anys” (p. 326). I es casen… on viu la dona.

Això sí: ell té dotze anys i ella n’ha fet els díhuit: no sols en lo sexual, sinó en lo psicològic i en lo social, ens trobem amb unes frases en què es reflecteix que la dona va per davant de l’home, més enllà del desenvolupament biològic. A més, resulten interessants perquè, a diferència de com s’ha contat que, en aplegar a les noces, l’home havia de ser més gran que la dona (algunes persones, abans de la recerca, m’ho comentaren), ací veiem que la xicota és qui té més anys, no ell.

Al capdavall de la rondalla, el tercer dels germans salva els altres dos (que havien restat encantats per una vella), qui havia aconseguit que fessen lo que ella els proposava i, finalment, el foc resta apagat (la jovenesa fineix), la dona i mare dels xiquets veu tres hòmens (els tres germans) que entren a sa casa i no reconeix el seu marit (el pescador).

“Aleshores, van fer un convit molt gran. El pare i tot hi va anar i tot es va arreglar” (p. 327). En altres paraules, hi havia bones relacions entre les dues generacions.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Rondalles amb dones que afavoreixen la fecunditat, l’acollida i molt obertes

General, , , , , ,

Una altra narració en què es reflecteix el matriarcalisme és “L’ocell que parla (variant C)”, la qual podem llegir en l’esmentada obra a cura de Josefina Roma. “El rei sent que, de les tres germanes, la gran diu: -Si em pogués casar amb el rei, al mig d’un camp de blat, el mantindria tota la vida.

La mitjana: -Si em pogués casar amb el rei, amb un abric, l’abrigaria tota la vida.

I la petita: -Si em pogués casar amb el rei, tindria un noia amb l’estrella del dia al front, i un noi amb l’estrella de la nit” (p. 312).

Com podem veure, la dona és qui proporciona vida a l’home, com si fos la mare respecte al fill: ella permetrà que l’home (podríem dir que, àdhuc, en lo eròtic) afavoresca la fecunditat, la qual enllaçaria amb la vulva (la banda del mig del camp, el qual seria tot el cos) i li donaria la prosperitat que, en moltes rondalles, està associada a un regnat d’un monarca (o d’una reina) molt oberts i de bon cor. Això, en l’estiu, l’estació, simbòlicament, en vincle amb el forment i amb la joventut.

A més, la mitjana aportaria roba al fill, tret relacionat amb l’hivern i amb el paper maternal com la mare que dona suport als fills i els protegeix. 

Quant a la tercera de les germanes, prefereix tenir, en un futur, fills molt oberts als altres: la dona (la noia, la part masculina o, si no, la part activa de la persona, així com els estels ho fan durant la nit) i l’home (el noi, la part femenina o, en altres paraules, l’acollidora de les persones, així com la lluna es veu de dia).

Sobre aquest punt, al meu coneixement, aquests dos germans van en línia amb unes paraules que plasma Francisca Martín-Cano en l’obra “Arqueología feminista ibérica”, quan diu que “les mitòlogues matriarcals consideraven que la Deessa era Bisexual, no en el sentit de tenir, indistintament, parella circumstancial masculina o femenina, sinó en el sentit que incorporava els dos sexes, era Hermafrodita, representada amb atributs d’ambdós sexes. O siga, que personificava tant el Principi Femení com el Masculí i a qui creien única responsable de la funció de donar Fertilitat i Fecunditat i de donar a llum totes les coses (Virgo)” (p. 164).

Finalment, direm que les paraules de la rondalla i les de Francisca Martín-Cano ens acosten a dos sants que són patrons de moltes poblacions catalanoparlants (o en què se’ls fa molta festa) i que cadascú podria simbolitzar una de les dues parts de la dona, de lo femení: els Sants de la Pedra, Abdó i Senent, molt coneguts, en bona part de Catalunya i de la Franja de Ponent, com Sant Nin i Sant Non. Açò deduírem el 1r de març del 2018 i feu que el 1r d’abril del 2018 copsàrem que la cultura que va unida a la llengua catalana és de tradició matriarcalista. Per consegüent, la germana gran li protegiria la fecunditat i la fertilitat; els Sants de la Pedra, que la collita siga bona i abundant, sobretot, la del forment (en la narració, blat).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: En la foto que adjuntem, figura el text d’aquesta rondalla recopilada per Sara Llorens.

Dones amb iniciativa, que subministren, que marquen la pauta i molt obertes

General, , ,

Una altra rondalla en què captem trets en línia amb lo matriarcal és “La Parracot”, recopilada per Sara Llorens i que figura en el llibre “Rondallari de Pineda”. Un pare té tres filles i demana a cada una en comparança a què l’estimen. La gran li diu com el pa; la mitjana, com el vi; la petita, com la sal.

Com que no li agradà la resposta de la xicoteta, “la va enviar al bosc amb un criat, perquè allà la matés. El criat no va tenir cor de matar-la i només li va escapçar el dit petit” (p. 279), per a complir amb una de les órdens del monarca.

“Ella se’n va anar caminant, caminant. Va arribar a la casa d’un pastor i li va demanar si li deixaria estar i posar-hi la roba (…).

El pastor li va deixar estar. L’endemà, va deixar la roba a la cova, se’n va anar al palau del rei” (p. 279). Com podem veure, la filla (que nomia la Parracot) està ben tractada per moltes persones (des del criat, fins al pastor, és a dir, per membres de la Cort i per habitants de fora). Igualment, apareix la cova (un símbol relacionat amb la dona, amb la maternitat i que copsem en moltes rondalles).

Ja en el palau, demana si la podrien llogar, encara que tan solament per a engegar les oques. Cada dia, “quan engegava les oques, oquetes, les feia anar cap a la cova del pastor i, ella, mentre pasturaven, es mudava de vestit. Però, després, es tornava a posar els esquinçats” (p. 279), tret que, com escriu Josefina Roma, “es correspon amb una presentació com a poble antic” (p. 275).

No obstant això, quan la Parracot aplega al palau i la senyora deia a les oques què havien menjat, elles li responien i, a banda, li adduïen “hem paït bé” (p. 279). Per tant, copsem que la dona (ací, la Parracot) fa de subministradora dels qui ella encapçala.

Aleshores, la senyora cerca el fill i li comenta: “-Saps què podries fer?: anar-te-n’hi demà (…) i experimentes què fan, i la Parracot, també” (p. 279).

L’endemà, quan les oques arriben al palau, la  senyora pregunta a les oquetes i, en acabant, el fill li diu “Jo em vull casar amb la Parracot!” (p. 280). Nogensmenys, com que la mare no li ho accepta, ell es posa malalt i, al cap de tres dies, el rei diu a la Parracot “que pujaria una tassa de brou al seu fill.

Ella, cop de dir: -Quin vestit em posaré, si no en tinc cap?

Després, se’n va a la cova, es pentina i muda i se’n torna al palau” (p. 280). És a dir, que la jove recorre a la mare (la cova) per a abastir-se i poder aconseguir els seus objectius.

Tot seguit, ja en el palau, la Parracot porta la tassa al noi i baixa de seguida. Darrere d’ella, baixa el fill del rei, dient que ja estava guarit, “però que l’havien de deixar casar amb la Parracot. Els reis van dir que sí, que al cap de tres dies” (p. 280). Per consegüent, la dona va davant i el jove la segueix, i els pares aplanen el camí al fill, potser, com a agraïment a la minyona que l’havia salvat.

“Veus aquí que, pel casament, van anar a convidar el pare i les germanes d’ella” (p. 280) i, a banda, és la Parracot qui havia encarregat a la cuinera què havia de fer.

Finalment, com que ella narra la seua vida i, un poc després, el pare i les germanes de la xicota es moren, podem pensar que la Parracot i el fill regnaren i que ella tenia la darrera paraula.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones en l’adolescència, en la jovenesa, i que tenen la darrera paraula i molt obertes

General, , ,

Una altra rondalla en què copsem trets matriarcalistes i que figura en el “Rondallari de Pineda”, a cura de Josefina Roma, és “El mig home mig peix”. Començarem dient que, així com, en la narració del llangardaix, un pare s’asseia damunt d’una soca (vinculada amb la dona, amb la terra i…, per descomptat, amb les arrels que encara conserva), ací ho fa amb l’aigua (detall, tradicionalment, relacionat amb lo femení i amb lo matriarcalista). “Un home, que es guanyava la vida pescant, va trobar un dia un peix molt gros. (…) De mig cos en amunt, era home i, de mig cos en avall, era peix, i vivia en una casa que era dins de la mar” (p. 189). Resulta interessant que les arrels d’aquest mig home mig peix… romanguen en la casa.

Aquesta casa està en nexe amb els avantpassats, amb la família i, fins a fa poques generacions (com ara, a la darreria dels anys seixanta del segle XX), amb la típica casa o mas amb tres generacions juntes, com, per exemple, ocorregué en ca ma mare, mentres ella era fadrina i visqué en cals seus pares en Alaquàs (l’Horta de València).

“El mig home mig peix va dir al pescador:  -Vull que em donis una noia de les tres que tens, per casar-m’hi. Si no, no et deixaré pescar més.

L’home arriba a casa seva tot trist” (p. 189) i, en distints passatges, ho comenta a cada una de les filles, primerament, a la gran. Afegirem que, amb aquest detall de l’home que plorava, entrem en un tema que no encaixa amb la propaganda que, sovint, es fa des de grups reduccionistes i sí amb reports oberts sobre cultures matriarcalistes (ja que, en elles, l’home també empiula amb el tema de la bona empatia).

Llavors, la filla més xicoteta, amb espenta, diu a son pare: “-Tot el que em direu, faré” (p. 189). Ell, més avant, quant al fet que ella haurà d’anar amb el mig home mig peix, li afig: “-Cap ho voldrà fer! Ens haurem de morir de fam!

Al sentir-ho, la noia petita diu: -Doncs, ja hi aniré jo.

El pare la va acompanyar fins a la platja. Allà l’esperava el mig home mig peix, que se la va endur a dins de la mar” (p. 190). Per tant, la dona va unida a la força i a fer costat a son pare.

Ja dins la mar, el mig home mig peix li addueix que “-Quan passi una voleiada d’ocells que cantin alegres, a casa teva, hi haurà una alegria. I, quan passi una voleiada d’ocells que cantin tristos, és que, a casa teva, hi ha una tristor” (p. 190). Aquest fragment del relat, el 15 d’octubre del 2023, abans d’escriure’l, el relacionàrem amb el vol d’un catxirulo, fins al punt que, durant la primera lectura, diguérem “Clar!”. Els estels, quan volen alegres, ho fan cap al cel (però en posicions moderades) i, quan estan fluixos, cap a la terra.

De fet, tot seguit, aquest missatge que li havia donat l’home peix es plasma en lo que podríem dir la segona part de la vida (ací, la jovenesa i el pas cap a la plenitud): “Ell se’n va anar. I no va tornar fins un dia que ella havia vist una voleiada d’ocells que cantaven alegres! Li va dir que, si volia anar a casa seva, li deixava anar, amb la condició de tornar de seguida que sentís que el cavall donava tres pics” (p. 190). En arribar-hi, “Va trobar que la germana gran es casava” (p. 190) i només pogué ser-hi fins a mitjan festa, quan el cavall donà els tres pics.

“Corrent s’hi enfila. El mig home mig peix l’esperava a la sorra de mar i se la va endur a casa seva, a dins de l’aigua”  (p. 190). Ací captem un altre tret matriarcalista: la sorra (l’arena) de la platja, la qual, igualment, enllaça amb l’aigua. O siga, els dos, units: terra i aigua, els que predominen en les rondalles i en molts poemes com també en cançons tradicionals en llengua catalana. 

Un poc després, ell “la va tornar a deixar fins que, al cap de set anys, ella veu una voleiada d’ocells que volaven, més alegres!” (p. 190): es casava la germana mitjana.

Més avant, “Al cap de temps i temps, veu passar una voleiada d’ocells que cantaven tristos, molt tristos! (…) Ell li va dir que se li estava morint el pare i que ja la deixava estar a casa seva fins que s’hagués mort” (p. 190). En aquest passatge, es reflecteix que el pas de l’etapa de les primeres noces i de les segones és més ràpid (com en lo biològic) que el de l’etapa de casament i de maduresa (la plenitud i la tardor de la vida). I, quan ella tornarà a la casa pairal, ho farà en l’hivern: per això, la dona, entre els vestits que el mig home mig peix li oferia, tria el negre (color associat a la foscor).

Finalment, ella espera el cavall del mig home mig peix i, quan hi aplega, no en fa cas perquè, malgrat que ell tracta que la dona seguesca les seues directrius, com que ella ja és qui porta la seua vida i amb iniciativa, es fa lo que vol la dona.  Això explica que la narradora (una dona que vivia en 1902) digués que “La noia va pujar a dalt del terrat (…) i, d’allà estant, va veure el mig home mig peix a la platja” (p. 190), és a dir, des del tron. Per consegüent, la xicota, en la plenitud de la vida, en la seua maduresa, és qui té la darrera paraula i, a més, empiula amb allò que diu un refrany: “Nous reis, noves lleis”, amb la diferència que, ací, ho fa una regina (una dona).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.