Arxiu d'etiquetes: “Poesies catalanes” (1888)

La maternitat, l’empelt mare-fill i la dona salva l’home

Continuant amb el llibre “Poesies catalanes”, de l’autora barcelonina esmentada, també copsem trets matriarcalistes en la composició “L’Assumpció de la Verge” (https://ca.wikisource.org/wiki/Poesies_catalanes_(Monserd%C3%A0)/La_assumpci%C3%B3_de_la_Verge), premiada en el certamen de Badalona de 1880 i recopilada en “Viquitexts”, per exemple, quan diu que els àngels agafen Nostra Senyora:

“la Verge Escollida,

hi apar enmig d’ells;

los àngels la pugen

¡que n’és, de bonica!

del sol, la llum rica,

no té raigs tan bells.

 

Al trono, la porten,

Jesús la corona”.

 

A més, la poetessa agrega uns versos que connecten amb el vincle entre el cel i la terra…, en ambient matriarcal:

“Lloem a Maria,

lo llir de puresa,

la font de tendresa,

lo temple sagrat,

 

del cel i la terra

l’eterna delícia,

l’espill de Justícia

tresor de bondat.

 

            Era el cel, Senyora,

            verger delitós,

            la flor més hermosa,

            li ha dat Déu en Vós”.

 

Així, apareixen detalls que evoquen lo femení, la infantesa i, ben mirat, lo eròtic (ja que el temple, en aquest cas, sagrat, podria empiulpar amb la forma “temple de l’amor”, no sols de lo sexual, sinó de la casa i de la vida, mitjançant eixa mena d’empelt entre la Mare Terra i els seus fills). Afegirem que els mots que posa en aquests versos ho manifesten: “puresa”, “font”, “font de tendresa” (com la mare que alleta), “Justícia” (ella té la darrera paraula, com la dona en els Pobles matriarcalistes), “bondat”, “verger” (té a veure amb l’exuberància), “flor”… junt amb la relació favorable i amb bona avinença entre Déu i Nostra Senyora.

Tot seguit, exposa que la Mare de Déu, el dia de la mort de Jesús (el fill), el divisa (l’obira) i el salvarà:

“i, a ell, los ulls gira

llençant-ne dolç plor.

 

Ses llàgrimes pures,

van ser meravelles,

de cada una d’elles,

va nàixer un altar,

de sobre ses grades,

la Verge ens espera,

puix que Mare ens era.

No ens volgué deixar”.

 

Com a resultat, altra vegada, es plasma el nexe entre el cel i la terra (com en altres poemes matriarcalistes de què hem escrit) i, de rebot, que l’escriptora no separa el fill de la mare (fet que concorda amb lo matriarcal):

“Junten cels i terra,

per eix jorn de glòria,

dels cants de victòria

vostre himne millor;

pels àmbits ressonen

los sons d’alegria,

lloant de Maria

la sacra Assumpció”,

 

fet que, en la vida pagana, ve simbolitzada per l’arribada de la primavera i, per tant, de l’estació associada a la infantesa. No debades, en els versos finals, indica que

“Era el món, Senyora,

trist vall de dolor,

camí de la glòria,

l’ha fet vostre amor”.

 

És a dir: la dona (com a mare) ha acompanyat el fill, li ha donat vida (el lligam que hi ha tingut) i això ha aplanat que continuàs la joia de la vida entre tots dos i… a nivell tel·lúric, com el xiquet que, tot i que unit amb la mareta, ja no ho fa com un nadó (el naixement en hivern), ans com un nin.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Literatura matriarcal del segle XIX, sentiment de pertinença a la terra i maternitat

La literatura matriarcal en poemes de Dolors Monserdà i Vidal (1845-1919).

Prosseguint amb la literatura matriarcal, hem recorregut a poemes de Dolors Monserdà i Vidal (1845-1919), en què capim temes, com ara, la maternitat, la relació mare-fill o, encara que siga en menor grau (però en la lletra), el sentiment de pertinença a la terra, per exemple, en l’obra “Poesies catalanes”, publicada en Barcelona en 1888 amb el pseudònim Dolors Monserdà de Macià.

En aquest llibre, ho reflecteix en la composició “A Déu” (https://ca.wikisource.org/wiki/Poesies_catalanes_(Monserd%C3%A0)/A_Deu), a què accedírem en “Viquitexts” (com també ho faran les entrades següents en nexe amb l’esmentada autora), en què hi ha versos que evoquen la cultura colla (d’Amèrica del Sud), quan el déu Sol envia els raigs a la Pachamama (la Mare Terra):

“De la pols del no-res, Vós me formàreu

i, en la matèria de mon cos, posàreu

un cor, un esperit”.

 

Un poc després, la poetessa connecta amb lo tel·lúric:

“Tot lo que sento en mi, quant me rodeja,

tot quant ma vida alenta i hermoseja,

ho dec a vostre amor;

deixeu-me, doncs, que la primera segada

que he fet al cor, la posi enamorada

a vostres peus, Senyor”.

 

Aquests versos es poden llegir com que la part activa i la passiva van unides, així com ho fan l’home i la dona o bé la mare i el fill.

Un altre poema de la mateixa corda, però relatiu a la maternitat i a l’empelt entre la mare (fins i tot, com a educadora) i els xiquets, és “La Nit de Reis” (https://ca.wikisource.org/wiki/Poesies_catalanes_(Monserd%C3%A0)/La_nit_de_Reys), en aquesta web. Així, una dona pobra, que fa més hores que un rellotge i forta, es prepara per a la Nit de Reis:

“La Nit de Reis n’és vinguda

i sembla que amb més afany,

treballa la pobra mare

tot mirant-se el seu infant:

‘-Mareta’, li diu la nina,

‘fiqueu-me al llit, que és prou tard

i tinc por vindran los Reis

i encara no hi hauré anat’.

‘-¡Qui sap si vindran, filleta!

Lo nostre pis, ¡és tan alt!’.

‘-Prou, com que baixen del cel,

ja els hi ve bé de passar!

I, a fe, mare, que els espero

amb gran desig aquest any.

¡Vull que em portin una nina

com aquella que hi ha baix!’.

‘-Les nines son per les nenes

que ja res falta els hi fa;

tu, fill meu, que estàs descalça,

los hi tens que demanar

que et portin sabates noves’.

‘-¡Ai, mare: no em feu plorar!

Ja n’estic aconhortada

de caminar a peu descalç,

de portar robeta vella,

de morir-me treballant;

però que em duguen la nina,

que jo sempre he demanat!’”.

 

 

Per tant, la filla, com molts xiquets, té un propòsit i, encara que la mare va per un altre camí i empiula amb la nina, al capdavall, cedirà a l’objectiu de la nena i aniran per la mateixa via, entre d’altres coses, perquè la dona permet que li expresse el seu sentiment i el seu punt de vista:

“Des de l’any que van portar-la,

a la nena, que està baix,

jo hi he pensat cada dia,

jo, de nit, l’he somiat.

‘-¡Ai, mare, i que n’és, d’hermosa!

¡i que bonica que va!

Té una careta tan fina,

(…) ¡Jo en vull una com aquella,

que tot l’any l’he demanat!

Puix, si demà, quan me llevi,

la nina no haig de trobar,

com que, de nit, la somnio,

la toco i la duc a braç,

pregaré a Déu que, al dormir-me,

mai més torne a despertar!

 

(…) ‘-Ves-te’n al llit, amor meva’,

li digué amb febrós afany,

‘- Ves, mes, a Déu, no demanis

que no et vulla despertar,

que la nina que tu esperes,

com la desitges, tindràs’”.

 

Això explica que, després, Dolors Monserdà indique que,

“Quan tot just lo dia apunta,

ja la nena s’ha llevat;

plora i riu i salta i brinca (…).

Li han portada aquella nina

que ella tant ha demanat”.

 

I, més encara: la nineta s’ajusta a com volia la xiqueta: boqueta, dentetes, vestidet, mitges, barret, guants…

Finalment, l’escriptora reflecteix que la mare ha fet costat la nina.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)