Arxiu d'etiquetes: “Poemes 2000/2011” (llibre)

El naixement del nen, el del primer nét, la joia i l’empelt amb la vida

General, , , , ,

Un altre poema en què copsem la maternitat, en aquest cas, vinculada amb el naixement, un tema molt present en les cultures matriarcalistes, és “Èdgar”[1], el  qual figura en el llibre “Poemes 2000/2011” (p. 26), de Rosa Rovira Sancho. Diu així:

“L’amor és un camí que no s’acaba,

un riu que desemboca en el gran mar,

un fill és el miracle de la vida,

un somni ple de felicitat.

 

Ets, la joia de la casa,

ets, un infant novell,

amb galtes encisadores,

com el cant de l’ocell.

 

Arribes en moment de glòria,

de pau i serenitat,

tu seràs font d’alegria,

d’amor i de bondat”.

 

En una línia semblant, plasma el següent en la mateixa obra, “Benvingut, Eloi” (p. 27), en què exposa

“Diada cofoia

alceu vostre front

l’Eloi és la joia

que arriba en eix món.

 

Que bell és el viure

quan l’Edgar somriu,

alegre conviure,

xamós i joliu.

 

Gaudiu la dolcesa,

cerqueu il·lusions,

curulls de tendresa

d’aquests dos ninons”.

 

Una altra composició de la poetessa de Monistrol de Calders, en què captem lo maternal i trets matriarcals, és “Pel nostre primer nét” (p. 29), en el llibre “Poemes 2000/2011”, quan indica que

“Campanetes tot xiroies,

feu sentir la nostra veu,

nostres cors són plens de joies,

aclameu pertot arreu.

 

(…) Palpitant ple de dolcesa,

ha nascut l’Aleix novell,

(…) Oh albada riallera

contemplant el teu bressol!

 

Bell roses ha tret florida

d’un bonic jardí flairós;

tu seràs en nostra vida

l’angelet d’amor sedós.

 

Brollador de pau formosa,

benvingut en aqueix món”

 

 

i, en acabant, cou el poema amb dos versos: u, a la iaia; l’altre, a l’avi.

Com podem veure en aquestes tres composicions, Rosa Rovira Sancho empelta la naixença amb parts de la cara, u dels detalls que més se solen observar en els nounats juntament amb les mans. A més, trau la font, així com, en altres escrits, el brollador apareix en el curs alt del riu.

En la segona poesia, captem la joia, el somriure, la convivència entre el nadó i els altres, la dolcesa, les il·lusions, la tendror i el fet que el germanet, com podem imaginar, s’atansa al petit.

En els versos de la tercera obreta, es plasmen les campanes, amb el llenguatge de festa (xiroies), així com, per exemple, quan se celebra el dia de Pasqua o la Nit de Nadal, uns ullets que empiulen (si més no, simbòlicament) amb una espitllera per on divisar la vida oberta al sol, o siga, la primavera que representa el primer nét.

I, com que l’autora és una amant de la jardineria i d’envoltar-se de la natura, connecta la naixença amb el roser que floreix en ple verger i amb la figura suau de l’àngelet.

Finalment, com a mostra de continuïtat i de delectança, dedica els quatre darrers versos amb una àvia (la iaia) i amb l’avi. Per consegüent, es reflecteix el nexe entre les tres generacions (entre elles) i amb el naixó, és a dir, amb la vida. Agregarem que, el 22 de febrer del 2025, rebérem un correu electrònic de Ricard Jové Hortoneda (nascut en 1929), en què deia “Els naixements m’han dut sempre: primer,una gran frisança; després, un goig i una il·lusió immensa. Recordo el de les nostres filles, els de les nétes i el del nét…. Un somni. Moltes gràcies, Lluís!!!!”.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Per acord amb l’escriptora, no hem posat el nom junt amb els cognoms del nen a qui va dedicat aquest poema, com tampoc, més avant, els dels diferents xiquets.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, la natura com a mare, el jardí i realisme

General, , , , ,

Una altra composició del llibre “Poemes 2000/2011”, en què es reflecteix el sentiment de pertinença a la terra és “Borrons de primavera” (p. 23), en què abunda el vocabulari vegetal:

“Borró de primavera, esclat del matí,

els arbres rebroten i també el romaní,

les plantes poncellen amb el cap aixecat

les flors i violes embelleixen el prat.

 

Borró de primavera, en l’oreig del vent,

quan et besa la cara i et fa estar content,

floreix la ginesta i també l’ametller,

esdevé primavera per l’arbre fruiter.

 

Borró de primavera, és un sol ixent,

il·lumina energies del meu pensament,

a l’ocell refilaire dins l’amagatall

amb força li escalfa el vestit de plomall.

 

Borró de primavera, en el camp de blat,

que ondeja i verdeja fins que és espigat,

esclata la vida per a sota un cel blau,

animals dormilegues ja surten del cau.

 

Borró de primavera en el meu jardí,

els roserars esclaten amb flors de setí,

violers i geranis, romanen florits

de flors perfumades ja n’estan ben vestits.

 

Borró de primavera, curulla de flors,

de fines fragàncies i de bells colors,

ens reanima les forces del sentiment,

i referma defenses de l’ésser vivent.

 

Borró de primavera, albada d’amor,

formidable natura i magnífic tresor,

joliu floridesa, jovencell i amical

lluïssor de rosada i frescor matinal.

 

Borró de primavera, esclat del matí,

els arbres rebroten i també el romaní,

les plantes poncellen amb el cap aixecat

les flors i violes embelleixen el prat”.

 

 

Com podem veure, aquest poema és un cant a la vida, al naixement, a les plantes, a les flors com també als arbres. A més, en uns versos, Rosa Rovira Sancho comenta què té ella en el seu jardí i, fins i tot, en el cas que fos simbòlic i que no n’hi hagués cap en la casa on ella viu, empiula amb la tradició matriarcalista catalana: la figura del rei o del membre de la corona que en té u on, més d’una vegada, se’n va i, en més d’un cas, en nexe amb el tema eròtic i amb la trobada amb qui, en acabant, es casarà.

Afegirem que el jardí també connecta amb la vulva i que el mateix dia que escrivíem aquestes línies, el 21 de febrer del 2025, l’escriptora ens envià un correu electrònic en què deia “Moltes gràcies, Lluís, pel teu comentari…

Sí: tenim jardí i gaudeixo molt de la natura que m’envolta”. Unes paraules molt sucoses.

A banda, trau el forment, una planta que, en ocasions, es relaciona amb la primavera (quan és verd) i, més encara, amb la fi d’aquesta estació (quan s’inicia la sega, en juny, en el despuntar de la joventut de la vida).

Igualment, parla de fragàncies, de colors, de reviscolament dels sentiments i de la força física.

Ara bé, inclou dos trets que podríem considerar femenins, pel nexe amb l’aigua: la rosada i la frescor. I, més encara: la rosada, d’acord amb la definició que figura en el “Diccionari eròtic i sexual” de Joan J. Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta, significa “Humitat sobre el sòl o la vegetació” i “Mullena dels pèls del pubis a causa dels líquids sexuals”, o siga, aigua adherida als pèls esmentats.

Finalment, posarem que la poetessa gaudeix de la natura i, per consegüent, podríem parlar d’un lligam entre l’autora i la mare (qui representaria lo natural, els dons de la vida terrenal) i, altrament, de la Mare Terra. Principalment, tenint present que aquest poema no és idíl·lic, ni filosòfic, ni es demana què és la primavera: simplement, exposa detalls que es copsen durant aquesta temporada.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, Pobles acollidors i bondat matriarcal

General, , , , , ,

Continuant amb el sentiment de pertinença a la terra en l’obra “Poemes 2000/2011”, de Rosa Rovira Sancho, l’autora escriu uns versos sobre Nadal, “Nit de Reis a Monistrol” (pp. 19-20), en què, a més, trau el tema de l’educació matriarcal i el de la innocència dels xiquets. En primer lloc, direm que, el fet d’haver captat que la composició anterior era sobre Nadal, però, més bé, semblant a moltes centrades en Betlem i que, en canvi, en aquests versos, empiula Betlem, Monistrol de Calders i la masia de Saladic (dins de la mateixa vila), féu que ens decantàssem per aquest tema:

“Mireu tots aquella estrella

mireu tots cap a l’orient,

una estrella prodigiosa,

encisa a tota la gent.

 

Van tres Reis amb ses corones,

van cercant a l’Infantó,

creuen valls, rius i muntanyes,

regalant bocins d’amor.

 

Enmig de verds paratges,

troben un petit poblet,

humil i amb menudesa,

com Betlem o Natzarè”.

 

La poetessa, encara que orienta la mirada cap a orient (cap a Betlem), ho fa de manera passatgera, puix que els elements geogràfics que posa són presents en Catalunya, però no en terres israelianes.

No debades, afig que

“A Saladic hi fan parada,

per reposar del llarg tragí,

els ofrenen bocins de coca,

delitant glopets de vi.

 

Pels cavalls un xic de palla,

bon servei els han donat!

emprenen de nou la marxa,

amb el cor ple de bondat”.

 

Per tant, habitants del mas agraeixen la bonesa dels visitants, els hi acullen i, igualment, els donen presents associats a menjars típics de la zona. Això, el mateix dia que escriguérem aquestes línies, el 20 de febrer del 2025, ens evocà que, un amic que visqué en Atacama, en contacte amb el Poble colla (matriarcalista), quan aplegava Nadal, en la representació de la festa, posaven detalls que tenien a veure amb la contrada: hi havia un lligam amb lo tel·lúric.

A banda, com en indrets rurals on hi ha animals que formen part de la casa o, per exemple, del mas, els cavalls no figuren com un animals d’esbarjo, sinó com si fos un familiar més que fa per la casa i, àdhuc, per la comunitat. Això explica que els donen palla.

Agregarem que els Mags

“Arriben a la plaça

tota plena de llumets,

i la màgia s’il·lumina

amb la llum dels fanalets.

 

Guiats fins a l’arcada

on hi ha el petit nadó,

s’agenollen al davant

adorant a l’Infantó”

 

 

i, així, abraçant la bonhomia dels nens (ací, simbòlicament, mitjançant la figura del Nen Jesús) i atorgant cada u part de lo millor que li pot presentar. I tot, de nit, un tret que enllaça amb la tradició matriarcalista.

Finalment, com en altres poemes seus, podríem dir que l’escriptora de Monistrol de Calders fa un agraïment a la infantesa i, més encara, una crida a l’afabilitat, a la benevolència i a la germanor (ja que, en aquest cas, s’uneixen els qui més saben amb els aprenents):

“Una nit plena de glòria,

alegria i il·lusió,

els infants amb sa innocència

fan brillar el seu resplendor.

 

Regals per la infantesa,

regals amb il·lusió,

nostre cor vol la innocència

per crear un món millor”.

 

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Sexualitat matriarcal, pedagogia com a guia, compenetració i sentiments vernacles

General, , , , , ,

Uns altres versos, però en un poema en què es reflecteix la sexualitat matriarcal i, a banda, en nexe amb l’educació matriarcalista, és “Sender de la vida” (p. 16), dedicat “A la Susanna i en Jordi Puigbó”, el qual figura en el llibre “Poemes 2000/2011”, de Rosa Rovira Sancho. Primerament, direm que és ple de símbols, no sols semblants als que captem en els Sants de la Pedra (Sant Nin i Sant Non), sinó que, igualment, ens evoca l’estil del poeta català Joan Sala Vila (1929). Diu així:

“Dos joves caminen per un llarg sender,

camí de la vida, difícil de fer,

amics i companys tal com ha de ser,

els pares estimen i els guien també.

 

Un bon dia es troben al mig del camí,

saluden, es miren, clareja el matí,

una joia esclata dintre dels seus cors,

el camí de la vida, el faran tots dos.

 

Carreguen alforges tots dos de costat,

donant-se la ma, el camí no es pesat,

comparteixen el pa, i també el vi,

comparteixen l’amor en aquest camí.

 

Camí ple de roses, camí empedrat,

quan un defalleix, l’altre li fa costat,

moments d’alegria i felicitat,

la carga no pesa si van de costat.

 

D’on treuen la força?, d’on treuen l’alè?

quan perden el riure i no saben què fer?,

escolten el cor! escolten la veu!

la força divina que hi és, però no es veu.

 

Jordi i Susanna, aneu de costat,

que sou aquests joves que s’han estimat”.

 

Per tant, al principi, apareix el tema d’una educació en què els pares, com en la línia socràtica (de fer de guies i de traure la resolució entre mestre i aprenent), transmeten el seny del diàleg i d’una parella entesa com dues persones molt compenetrades (amics) i en què cada u sosté l’altre, un detall que es repeteix en altres passatges.

En acabant, l’escriptora connecta la primavera (el despuntar del dia) amb la trobada entre els jovenets i, així, amb l’esperança. ¿Coincidint amb la Pasqua i amb la tradició de cercar pasqüer (i, en el cas dels xics, pasqüera)? Potser sí. En tot cas, la joia en el camí de la vida podríem associar-la al mes d’abril, a mitjan estació.

Tot seguit, copsem dos conreus que enllacen amb el costumari català: el blat (de què prové el pa) i el raïm (de què sorgeix el vi). Podrien recordar-nos el lligam entre els germans Abdó (el raïm) i Senent (el forment) i la dita popular “Sempre junts, com Abdó i Senent”, en al·lusió als qui són molt amics. I, més encara, tenint present que, a continuació, es reflecteix la roca (lo femení i que toca la terra ferma) i les roses (flors que, sovint, representen la dolçor i que creixen amunt com també ho fa el blat).

Afegirem que, com en els dos germans bessons i, per exemple, en la deessa grega de l’agricultura (Demèter) i la seua filla Persèfone, quan u cau, l’altre l’ajuda, puix que la deessa no abandona la seua jove. Per consegüent, la composició no inclou la figura de l’home alliberador, de color blanc i de la noblesa, com si fos Sant Jordi o, com ara, Sant Miquel.

Altrament, cal remarcar el paper important que Rosa Rovira Sancho relaciona amb escoltar i amb el cor i, així, la darrera estrofa de quatre versos empiula amb dos trets clarament matriarcalistes: l’acte d’escoltar mentalment (les frases populars “Escolta, ¿tu sap si…?” i, més  encara, “¿Vols fer el favor d’escoltar?”) i sentimentalment, detall que Bartomeu Mestre ha exposat amb encert en algun escrit en el seu blog “Etziba, Balutxo…”.

Finalment, l’autora parla d’una força divina, o siga, que la parella va més enllà de lo personal i afig eixa part espiritual matriarcal (i no mística) i, de rebot, passa a lo comunitari, a compartir. No debades, els dos darrers versos fan bona pasta amb eixos dos jóvens que són com un empelt, en què ningú no renuncia a l’altre, sinó que l’acull, el respecta, com en la gran majoria dels comentaris que ens han plasmat referents a dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i als seus marits.

Com a afegitó, direm que el 19 de febrer del 2025, Rosa Rovira ens indicava per escrit que “L’any 2000 va ser l’any del casament de la parella i del poema… Continuen junts i ben avinguts amb dos fills responsables i, com diu la dita: ‘Bons com un tros de pa'”. Agraïm també aquest detall.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, balls, patronatges, poesia i germanor

General, , , , , , , ,

Prosseguint amb el poema “Catalunya”, de Rosa Rovira Sancho i plasmat en el llibre “Poemes 2000/2011”, veiem trets de la terra, com ara, balls, el patró de Catalunya (Sant Jordi junt amb el color de la bandera, la quadribarrada, groc i vermell) i Nostra Senyora de Montserrat (patrona de Catalunya, coneguda afectivament com la Moreneta):

“Catalunya és la sardana

ballant petits i grans,

units fent la rotllana

enganxant totes les mans.

 

Catalunya és sant Jordi

una rosa duu al seu pit,

és l’amor de tots els homes

del cor gran al més petit.

 

Catalunya és la senyera

tramada amb el fil d’or,

quatre barres pinzellades

amb la sang del nostre cor.

 

Catalunya és la Moreneta

és l’estrella del matí,

resplendor per tots els pobles

il·luminant nostre camí” (p. 14).

 

 

Per consegüent, es reflecteix l’esperit comunitari (balls en rotgle), l’aliança (moltes persones donant-se les mans), la germanor entre persones de totes les edats (per mitjà dels sentiments) junt amb la idea de lluita (o, si més no, de força, d’un Poble fort i optimista com qui veu llum solar). I, a banda, una Mare que fa de guia de Catalunya.

Afegirem que la Moreneta (bruna pel seu nexe amb la vellesa i amb la saviesa, que no per influència d’espelmes, com, més d’u, pensa) connecta amb el simbolisme matriarcalista, en aquest poema, fóra com una mena de foscor que, enmig d’un ambient més bé de claredat (ha despuntat el sol), és com el cresol de Catalunya.

Aquesta funció no aniria associada, per exemple, a Sant Jordi, i, per tant, constitueix un detall significatiu que, al meu coneixement, té a veure amb una tradició ancestral i tel·lúrica de relació Mare-fills-néts, a diferència d’un patronatge de Sant Jordi (modern, iniciat, de manera general, a mitjan segle XV, en un moment d’expansió “cavalleresca” per la mar Mediterrània).

Finalment, la poetessa escriu uns versos que plasmen una cultura ben llunyana de l’eixamplament i sí, en canvi, de contacte amb la terra, on la infantesa té espai com també la literatura i la poesia popular, els sentiments i, fins i tot, representa un indret on la gent s’agermana. 

Per això, l’autora considera que Catalunya és on millor viu i, així, hi continua lligada (com si fos la mareta i el nen):

“Catalunya és poesia

és tendresa, és amor,

Catalunya és la terra

que estimem amb tot el cor.

 

Catalunya és la família

una terra de germans,

és la terra més formosa

de tots els catalans!”.

 

Com a afegitó, direm que, sobre aquestes composicions del llibre esmentat, Ricard Jové Hortoneda (1929) ens envià un correu electrònic el 18 de febrer del 2025: “Moltes gràcies, Lluís. Em fan goig aquestes poesies tan emocionants. Expressen, també, una altra realitat (no tan, o gens, positiva); que ens oblidem massa dels Països Catalans! I no estem sols, som PAÏSOS CATALANS! Les lleis de les dictadures monàrquiques ens han separat massa i han posat massa barreres que haurem de lluitar molt per a poder-les esborrar.

Una forta abraçada, Lluís!!!!”.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

El sentiment de pertinença a la terra, tolerància i germanor matriarcals

General, , , , , , , ,

Un altre poema de Rosa Rovira en què copsem el sentiment de pertinença a la terra és “Catalunya” (pp. 13-14), en l’obra “Poemes 2000/2011”:

“Catalunya és una terra

on hi ha petits i grans,

tots lligats fent una pinya

tots units i tots germans”.

 

Com podem veure, la composició comença amb el tema de l’empelt amb la terra i amb el de la germanor entre catalans de totes les edats.

En acabant, ho farà amb símbols agrícoles que connecten amb la tradició catalana (les vinyes i el forment) i aprofita detalls vinícoles (el color) per a lligar-los amb el tema de les races (el color de la pell) i, en la tercera estrofa, uneix la cultura catalana de la faena i de la relació mare i fills amb el bon fruit generat amb el conreu, ben lluny de la cultura mística, de l’ascetisme o del tocar la creu i esperar que el resultat vinga per si mateix:

“Catalunya és una vinya

tota plena de raïms,

siguin blancs o siguin negres

d’ells en surten tots els vins.

 

Catalunya és sembrada

amb la grana de bon blat,

per fer el pa de cada dia

amb suor, ens l’hem guanyat”.

 

Més avant, mitjançant el reviscolament de la vida, com a resultat de l’inici de la primavera (estació que simbolitza la infantesa), trau el tema de la tolerància i d’una mena d’arc de Sant Martí humà:

“Catalunya és primavera

és un camp tot ple de flors,

d’esveltesa matinera

amb ramells de tots colors”.

 

A banda, aquesta Catalunya que renaix, empiula amb l’eixida del sol:

“Catalunya és l’albada

de l’aurora matinal,

resplendeix a qui l’estima

a tothom per un igual”.

 

Aquests mots, en escriure’ls per primera vegada, el 17 de febrer del 2025, ens evocaren unes paraules que plasmen Josep Travesset i Anna Rosselló en l’obra “No són 300 milions. Estudi sobre les ètnies sotmeses a l’idioma espanyol”, publicada per Editorial Pòrtic en 1983. Els autors, un dia que es trobaven junt amb uns jóvens aimares amb qui raonaven amb sinceritat, copsaren que “un d’ells exclamà apassionadament:

-Anihilaren les nostres nacions i intentaren esborrar la nostra cultura ideològica. Els nostres pares van caure en un estat tan humiliant, que arribaren a formar una massa inerta. Però nosaltres, els fills d’aquells pobres derrotats, serem els peoners d’una nova era que ja albira.

Mentre parlava el nostre jove aimara, observàvem de reüll els seus companys i tots assentien amb el cap. Semblaven un sol tronc” (pp. 39-40).

A mitjan composició, la poetessa de Monistrol de Calders addueix trets que enllacen amb els Pobles matriarcalistes, mitjançant la idea de lligam, esperit en nexe amb la dolçor, entesa com una tolerància que basteix ponts entre persones, a diferència de la cultura de la guerra i agressiva pròpia de lo patriarcal:

“Catalunya és melodia

dolces notes el seu nom,

compartint amb harmonia

amb races de tot el món”.

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, ermita de Sant Pere Màrtir, fecunditat i erotisme

General, , , , , , , , ,

Prosseguint amb un altre poema de l’escriptora de Monistrol de Calders, en què es reflecteix el matriarcalisme, hi ha “Rierol” (p. 5), en què apareixen trets que podrien evocar-nos el món rural (les tres primeres estrofes) i la influència de lo urbà (les dues darreres):

“Recolzada sobre una roca

sota les branques d’un pi,

es mou una suau brisa

en el despuntar del matí.

 

(…) Milers de gotes d’aigua

que rodolen riu avall,

doll d’aigua cristal·lina

reflectant com un mirall.

 

Joncs i matolls tendres

fan reverència al seu pas,

manejats per la seva força

dansen al seu compàs”.

 

I, després d’aquestes quatre línies, les quals podríem dir de transició, al capdavall de la composició, la ploma no prefereix (i no rebutja) la part aliena a la comarca:

“On vas amb tant d’afany?

on vas amb tanta pressa?

vull anar a veure la mar

tot cercant una incertesa”,

 

mots que enllacen amb la cultura en la mar (“llançar-se a la mar”), indret entés com a espai de llibertat i com a camp d’aventures. En canvi, Rosa Rovira continua en la terra on ha nascut.

En eixe seny, ho corrobora en el poema següent, “Sant Pere Màrtir”, sobre el patró de la vila (a qui hi ha dedicada una ermita petita), en què copsem el sentiment de pertinença a la terra. En primer lloc, agregarem que aquest escrit, si fos en prosa, podria semblar la descripció turística (o, si no, per a curiosos) de com aplegar al monument:

“Al cim d’una carena

divisant tota la vall,

una ermita solitària

a l’aguait està tot l’any.

Pas a pas va fent pujada

pols a pols un caminant,

entre roques i bardisses

de mica en mica va pujant.

 

Tot collint un ram silvestre

per la vora del camí,

i al Sant fer-li una ofrena

amb branquillons de romaní.

La muntada val la pena

al matí quan surt el sol,

és visió privilegiada

de la vall de Monistrol.

 

Petita i empedrada

esvelta i senyorial,

la pau que s’hi respira

és de tothom un ideal.

Encantat davant l’ermita

per la finestra pots guaitar,

la imatge de Sant Pere

entronitzat en un altar.

 

Estimat Sant Pere Màrtir

allunya’ns del parany

dóna’ns salut i alegria

protegiu-nos per tot l’any”.

 

Com podem veure, hi ha una connexió entre el sant (a qui es tributa i es tracta bé perquè ell protegesca la vila i els seus habitants i perquè, a més, els facilite la collita i el bon desenvolupament de l’any).

Adduirem que, com moltes ermites, la de Sant Pere de Monistrol de Calders també és en el punt més alt i que, d’acord amb un estudi que féu Esther Borrell i Rosell, en la seua obra “Les tres mares. Les arrels matriarcals dels pobles catalans”, publicada per Pagès Editors en el 2006, hi ha una vinculació entre ermita, dona i, àdhuc, la sexualitat matriarcal. Així, posa que, “en el segle XX, els sacerdots del nostre poble [, Santa Coloma de Gramenet[1]] encara pujaven a Sant Jeroni de la Murtra a beneir els camps de la seva jurisdicció eclesiàstica, a la creu de Montigalà[2]. Precisament, a tocar d’on tenim el monumental pubis femení triangular dedicat a la Gran Mare, els capellans varen fer aixecar una minúscula ermita per anar-hi a beneir els camps, a les tres creus que delimitaven la seva jurisdicció religiosa.

(…) Els habitants del nostre poble, fins al segle passat, també celebraven la renovació de la vida a l’ermita del Castell de Montcada. La celebració matriarcal de la fecunditat i de l’erotisme encara pervivia en el segle XVIII a la vall del Besòs, com als temps de Demèter” (p. 144).

Aquests mots d’Esther Borrell, sobretot, quant a la grandària i a les activitats amb què relaciona la capella, tenen punts de semblança amb l’obra de Monistrol de Calders, la qual, com posava Viquipèdia el 15 de febrer del 2024, “és una petita ermita del segle XVIII (…) al Moianès.

En la part central del terme municipal, a prop i a ponent de Monistrol de Calders, (…) damunt del Pla de la Llandriga (…).

Antigament, s’hi celebrava un aplec a començaments d’estiu; la capella és tant petita que dintre seu no hi cap ni mitja dotzena de persones. La seva devoció al poble de Monistrol estava molt arrelada. S’hi feia el foc per Sant Pere, que guardava de les pedregades. S’hi feien també processons per beneir el terme, l’olivera”. Cal dir que l’estiu té a veure amb la joventut i també amb les pedregades. Així, podem pensar que Sant Pere Màrtir substituiria alguna divinitat precristiana, o bé Demèter (deessa grega de l’agricultura).

I, tocant la renovació de la vida, clarament, empiula amb aquesta estació, quan, en la cultura tradicional, naix un fill, fruit de bones relacions.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] Vila catalana de la comarca del Barcelonès.

[2] Dins del terme de Badalona.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

El sentiment de pertinença a la terra, la cosmovisió i natura en la vall de Monistrol

General, , , , , , ,

El sentiment de pertinença a la terra en el llibre “Poemes 2000/2011”, de Rosa Rovira Sancho (1952).

Una altra obra de literatura matriarcal, i en què copsem aquest sentiment, és “Poemes 2000/2011”, la qual ens donà l’autora i amiga Rosa Rovira Sancho. Com indica en la contraportada, “En les pàgines d’aquest llibre he fet un recull de poemes escrits en els anys: del 2000 al 2011 per mi, vaig néixer al 1952 a Vilanova de Sau a Can Marromeu, vaig viure al Baucells de Tavertet, a la Roca de Granera, a la Colonia i actualment a Cal Geroni de Monistrol de Calders.

Desitjo que us agradi”.

Afegirem que Vilanova de Sau és una població de la comarca d’Osona i que Monistrol de Calders és en la del Moianès.

Ja en una de les pàgines inicials, hi ha una dedicatòria a diferents persones acostades i, així, altra vegada, captem un detall de què, per exemple, escriu l’historiador català Jaume Vicens Vives en el llibre “Notícia de Catalunya”, en nexe amb lo que diem matriarcalisme català: la casa, el clan familiar, el mas.

En el primer poema, “La vall de Monistrol” (p. 3), l’escriptora exposa sobre la vall on viu:

“LA VALL DE MONISTROL

 

Amagada entre muntanyes

a recer de quatre vents,

tant si bufa tramuntana

el migjorn o el de ponent.

 

Hi ha una vall meravellosa

on davallen rierols,

quatre cases en un poble,

és la vall de Monistrol”.

 

Com podem veure, en primer lloc, se centra en la part geogràfica i de la natura de la comarca, no en la humana, ni tan sols en la vila.

En acabant, passa a la psicologia dels seus habitants i els adjudica trets i part de l’estil de vida tradicionalment associats al món rural català:

“Unes cases molt valentes

de presència camperol,

les façanes fan rialles

al matí quan surt el sol.

 

Un poblet de gent molt sana,

que treballa de valent,

per guanyar-se quatre cèntims

i per fer pujar el jovent”.

 

 

Després, en plasmar sobre els ocells, empiula amb la primavera (l’estació vinculada amb l’esperança i amb el ressorgiment de la vida) i, així, de pas, veiem que la vall no és morta:

“Passerells i caderneres

et desperten al matí,

refilant sa melodia

la primavera ja és aquí”.

 

 

Finalment, com que considera que la vall és formosa i que té molt a ensenyar als qui viuen i als forasters i és oberta, addueix detalls relatius al segle en què viu (com ara, les carreteres) junt amb part de la natura i convida a visitar-la. Per consegüent, no fa un rebuig de lo urbà, ni de lo modern, sinó que també els admet:

“Les muntanyes que l’envolten,

són de gran frondositat,

amb vistes formidables

al Pirineu o Montserrat.

 

Carreteres revoltades

i paratges humitejats,

fan del forà que la visita

en quedi embadocat”.

 

En la composició següent, “Les cabres encantades” (p. 4), trau unes línies que enllacen amb el sentiment de pertinença a la terra. Així, en escriure sobre les roques, diu que

“Totes amuntegades,

formant carrerons estranys,

hi ha una màgia entre vosaltres

que perdura al llarg dels anys.

 

Potser és un mite,

potser una llegenda,

o bé l’encanteri

d’una fada dolenta.

 

Vostra inèrcia és un misteri

que ningú sap dilucidar,

ni tan sols un príncep blau

us podrà fer despertar.

 

Embadalides i aturades,

formant un gran ramat,

perdurareu al lloc de sempre

immòbils per l’eternitat”.

 

El fet que un príncep blau (una figura que no té a veure amb les cultures matriarcalistes) no desperte les muntanyes (part de la terra i, ací, a més, de les roques, fortes com moltes dones en rondalles i en la poesia matriarcals), connecta amb la tradició catalana.

I també ho fan els versos de la darrera estrofa, la qual ens evoca la típica llegenda en què Nostra Senyora, malgrat els intents exteriors de traure-la de l’indret on ella vol, venç i romandrà en la terra que li ha donat acollida i, més encara, on ella restarà de gust amb els vilatans.

Cal dir que aquest poema enllaça amb la pedra, un símbol que té molt a veure amb lo femení i amb lo tel·lúric.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere  dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)