Arxiu d'etiquetes: pervivències paganes

Pervivències paganes medievals en la Catalunya rural i matriarcalista

General, , , , ,

Una altra secció interessant del llibre “Històries i llegendes de l’any vuit”, de Daniel Rangil, és “Bruixes”. Comença dient que “Jueus, cristians i islàmics, les tres grans religions monoteistes, tenen els déus, grans profetes i màximes autoritats del gènere masculí; només en la cristiana, les dones adquireixen una certa importància. Dels seus sants o déus menors, una bona part són dones i, després de Jesucrist, el personatge més venerat és la seva mare, que té un lloc privilegiat a totes les esglésies i que és el personatge principal en molts santuaris, ermites i capelles de muntanya” (p. 113).

Després, ens endinsa en les arrels de pervivències paganes que ha inserit el cristianisme: “en els cultes més antics, on la majoria de divinitats tenen una relació molt directa amb la natura i en què les més importants són femenines, la direcció dels rituals no és una tasca exclusiva dels homes” (p. 113). Això explica que, en la ruralia, això és, en el pagus (mot vinculat amb el terme “pagès” i amb el camp), “els cultes pagans es perpetuen durant centúries, alguns documents eclesiàstics del segle X en donen fe” (p. 113). Aquestes línies s’acosten a unes que posa la historiadora catalana Teresa Vinyoles en la seua obra “Història de les dones a la Catalunya medieval”: “Podem assegurar que, en la mentalitat de mil anys enrere, el fet que un marit matés la dona era un acte greu, una falta gravíssima. L’Església del segle X es refereix a usos ancestrals quan considera que hi ha un pecat que té una penitència irrevocable segons l’antic costum: l’homicidi de la muller” (p. 49).

Més avant, l’estudiós afig uns mots que podríem empiular amb la poesia matriarcalista que hem tractat (bé del segle XIX, bé de catalanoparlants que encara vivien a primeria del segle XXI) i, és clar, amb moltes llegendes: “Els pagans, però, no necessiten temples, ni catedrals; la força dels seus déus està en grans arbres, en coves, en fonts, en salts d’aigua, en cims o en indrets on perceben una especial intensitat tel·lúrica.

(…) el paganisme perdura en els estrats més humils de la població, els més pobres i més privats de l’accés a la cultura [ oficial i urbana]. (…) Tot i la implantació absoluta de la nova doctrina, perdura una devoció instintiva cap a la natura, sentida especialment per les dones” (p. 114) i, en nexe amb el llibre “Europa indígena matrilineal. Los vascos”, de Mª Carmen Basterretxea, publicat en el 2022, agrega un fet que havíem copsat en algunes oracions que ens havien escrit o de què ens havien reportat: “es mantenen i es transmeten a les filles o a les nétes altres oracions i senzills rituals apresos de la mare o de l’àvia, al marge de l’Església” (p. 114) institucionalitzada.

Aleshores, el folklorista de Calella passa al paper de la dona i dels juïns a bruixes i del paper que hi fa la Inquisició.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Marededéus trobades, dones que guien i paganisme ancestral

General, , , , , , ,

Una altra contarella en què es plasma lo matriarcal i que figura en el llibre “Les rondalles del Peirot”, de Gerard Canals Puigvendrelló, és “El toro de Rubió”, la qual ens porta a les llegendes de les marededéus aparegudes (o trobades). En primer lloc, direm que, encara que apareix el personatge de Sant Joan, el contingut ens fa pensar que, o bé hi hagué una substitució d’un personatge femení per u masculí, o bé és present per a tractar de vincular-lo amb el nom de l’indret.

El relat sobre el toro és narrat per un capellà a la seua majordoma:

“-¿Us he explicat mai la història del toro de Rubió? Em sembla que no us l’he explicada mai. ¡Va, anem (…) i, així, aprofitem el camí i us l’explico, que segur que us agradarà! (…).

Conta la llegenda, explicada de molt i molt de temps per les viles d’aquestes muntanyes, que va ser un toro el que va trobar la talla de fusta de Sant Joan de l’Erm. Aquest toro es va escapar dels peixius on pasturava i va guiar els pastors per a indicar-los on era enterrada la imatge” (pp. 69-70).

Com podem veure, per una banda, el temps és aprofitat per a transmetre part de la cultura tradicional, en aquest cas, en nexe amb una figura femenina (el bou, per les banyes, les quals concorden amb la lluna) i, a més, amb la fusta (un altre tret relacionat amb la dona i amb la mare). Igualment, la dona és qui fa de guia dels hòmens, ella va per davant, com la corda i el poal en una dita valenciana molt coneguda. Altrament, la imatge és en l’interior de la mare (de la terra).

Més avant, el rector li comenta que un dia, a punta de matí, l’animal comença a mugir i fa camí “fins arribar a la font Coberta, prop del coll de la Basseta. Allà, l’animal va començar a furgar la terra amb les peüngles, tan fort i amb tanta insistència que va cridar l’atenció als pastors, que l’havien seguit cames ajudeu-me a través dels boscatges” (p. 70). Quant a aquest passatge, hi ha molts detalls matriarcals i feminals: la font (de vida, aquosa), la Coberta (la dona com a aixopluc) i la Basseta (la recepció).

Ben mirat, la majordoma, creativa, fa qüestions al capellà sobre aquesta contarella. Llavors, ell prossegueix:
“-En començar a excavar al lloc que els indicava l’animal, els pastors van trobar-hi ràpidament la imatge de Sant Joan, enterrada i conservada miraculosament d’ença vés a saber quantes centúries” (p. 70), mots que ens podrien portar al paganisme i, així, a una imatge d’una deessa, d’una marededéu, etc., però no d’un sant.

Com hem indicat, el sant (sobretot, pensant que el narrador és un capellà) podria haver substituït una divinitat femenina.

Passa que, després de la troballa, comencen les disputes entre les viles que reclamaven la seua propietat. I, aleshores, “per més que ho van provar, no va haver-hi manera de moure’l de lloc. Només al cap de molts esforços, van aconseguir baixar-lo fins a Castellbò, però, a l’endemà, la imatge ja tornava a ser al lloc on l’havien descoberta” (p. 71), com en la versió de moltíssimes llegendes de la mateixa corda.

Al capdavall, “Veient, en aquest nou miracle, la voluntat del sant de romandre en aquell lloc, finalment, van aixecar-hi una petita capella en honor seu, que anomenaren de Sant Joan de l’Erm” (p. 71). Com hem indicat, el sant esmentat, de signe patriarcal (associat a l’inici de l’estiu i a la purificació mitjançant l’aigua, dos detalls que el lliguen amb lo actiu) no té relació amb lo tel·lúric, sinó amb lo celestial (com ho captem en el fet que la seua festivitat coincidesca amb l’època de major lluminositat de l’any).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

La serp i pervivències matriarcals i paganes en la Catalunya del segle XXI

General, , , , , , , ,

Una altra narració que figura en el llibre “Les rondalles del Peirot”, de Gerard Canals Puigvendrelló, i en què copsem el matriarcalisme i l’empelt entre la mare i el fill (sobretot, per mitjà del simbolisme), és “Les dotze sabatetes”. Una dona, acompanyada del marit, diu a ell que un escurçonot molt gros i enorme s’ha amagat. La dona els vincula amb el dimoni (o siga, amb lo feminal, si més no, simbòlicament).

Més avant, el marit evoca una història de les sabatetes (un parell per a cada u dels sis nadons en una família), però és ella qui la conta: “Es veu que un vell de la vila els va dir que aquelles sabatetes eren de nadons morts abans de batejar, que, antigament, algunes famílies enterraven a l’interior de la casa perquè no podien fer-ho al cementiri” (p. 51).

Sobre aquest tema, cal dir que apareix en estudis sobre folklore en què es recopila les diferents fases de la vida i cerimònies (o celebracions) que es feien en l’indret de la recerca.

Igualment, adduiré que, potser, en els anys noranta, durant una eixida que férem en família a Catalunya, poguí veure una casa d’una vila petita en què es podia llegir “ACS” (“Al cel sia”) i que el mort hi era soterrat; però, molts anys després, en un habitatge d’Alaquàs (l’Horta de València)en ple centre històric, veies signes externs d’haver-hi un soterrat.

A més, el folklorista posa la transmissió de lo passat en boca de la muller: “L’home els va dir que, quan morien tants nens xics en una mateixa família, es deia que, a dins de casa, hi tenien un escurçó gormand de llet… ¿No ho recordes, tu, això? (…) Potser no hi eres quan ens ho van explicar…” (p. 51). La serp, com a animal que empiula amb l’autocreació, puix que té cap i coa, així com la cova és el punt de partida (i el de tornada) dels fills, com les estacions de l’any, molt habitual en el Pirineu (com indica Andrés Ortiz-Osés en “El matriarcalismo vasco”, p. 39), on solen estar en cavernes (l’interior de la mare). A banda, ens podríem demanar si, en aquestes línies, el narrador trau un acte prou corrent entre dones: els aplecs en què conversen.

Tornant a la serp i al nen, la mare afig que “Es veu que, als escurçons, els agrada molt la llet materna i que, sempre que troben una dona embarassada, la segueixen fins a casa seva i esperen que pareixi. Llavors, el serpent aprofita les nits, quan la mare i el nadó se’n van a dormir, per colar-se dins el llit, entre els llençols, i beure la llet de la mare mentre dóna popar la punta de la cua al nen, per tal que aquest estigui entretingut i que no es desperti de gana. Diuen que, això, la mala bèstia ho fa cada nit i que, menstretant, el nounat s’aprima i neuleix fins que, si no es troba el niu de l’escurçó i se’l mata o se’l fa fora de la casa, pot arribar el cas que el nadó acabi morint de defalliment al cap d’uns dies” (p. 52).

Quant a aquest darrer passatge, al meu coneixement, exposa trets que, anteriorment, jo no havia captat en la recerca (i escric açò el 26 d’octubre del 2025). Així: 1) com que la serp (ací, un escurçó, com hem escrit abans) és cap i és coa, 2) durant els moments de claror, hi ha la serp bona associada amb lo bo, amb la bonesa (la mare cristiana), 3) durant els de més foscor (vespre i, sobretot, la nit), apareix l’animal maternal i pagà (l’escurçó i la serp maleïda, possiblement, per influència bíblica) i, llavors, 4) és quan es considera que la serpent pretén fer miques el xiquet (una relació que podria ser com un nexe semblant al de l’hivern, època en què figura la velleta i el nounat) i 5), en eixe instant nocturn, la persona perd energia (la mort del nin i, així, esdevé el seu retorn a la mare pagesa i matriarcalista), com si fos el fill que torna a l’interior de la terra. Per consegüent, calia salvar el fill de la mare bondadosa i cristiana…

Finalment, en una nota, el recopilador de Vic agrega que “Les serps, els escurçons i, en general, qualsevol tipus de serpent, són animals típics de moltes llegendes populars, a vegades, amb un origen molt antic” (p. 53). En eixe seny, considere que aquesta rondalla podria tenir unes arrels agrícoles i ancestrals associades al paganisme.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Els arbres, les ancianes i el paganisme en la Catalunya del segle XIX

General, , , , ,

Una altra narració que figura en l’obra “El rondallari català”, del folklorista de Collbató, i en què es reflecteix el matriarcalisme, el paganisme i el paper de la dona (anciana i tot) i molt significativa, tot i que és curteta, és “La vella i el santcrist”:

“Una vegada, en una casa, van arrencar un gran cirerer i, de la soca, en va fer un santcrist per a l’església i encara els en va sobrar per a fer uns tres quartans.

Vet aquí que la vella de la casa, que era molt devota, cada dia anava a fer oració a l’altar del Sant Crist i deia:

-¡Ai, Redemptor meu, germà dels tres quartans de casa, tan bones cireres que fèieu i que us hagin posat així!” (p. 183).

En primer lloc, com a aclariment, direm que, com ens escrigué Joan Marrugat en un missatge acompanyat d’una foto el 16 de setembre del 2025, “Un ‘tres quartans’, una mesura per a líquids”.

Sobre el simbolisme de l’arbre, direm que té molt a veure amb lo femení, amb la fusta (i, de pas, amb la Mare) i que, igualment, ha estat sagrat i relacionat amb la fecunditat i, així, amb la renovació de la vida i amb la connexió d’ençà del passat (les arrels) fins al futur (les fulles i els fruits, en aquest relat, les cireres).

Adduirem que, encara que, en aquest cas, la transformació i el trasllat han donat bon resultat (recordem la dita catalana “Arbre vell i trasplantat, més aviat, mort que arrelat”), apareix un altre detall que podria empiular amb el pas de la cultura ancestral i vernacla a una altra: el fet que el vegetal (enllaçat amb la casa, amb la tradició autòctona, amb els ancestres i amb la vellesa) siga arrancat de soca-rel i només conserve una part de lo que era inicialment. És més: muda d’un ambient pagesívol a u de caràcter religiós.

A banda, l’anciana, qui era molt d’Església, parla amb qui encarna el futur: amb el seu fill (ací, Jesucrist en la creu). ¿Vol dir-nos la dona que, d’ençà d’aleshores, l’indret haurà de carregar una nova creu, en haver estat privat de molt del llegat avial? ¿És un nexe camperol amb la figura de Nostra Senyora i amb el contacte amb el Fill, Jesús, fins al darrer moment i, àdhuc, quan ell ha estat castigat, encara que, artísticament, resulte compensat per la seua presència en el temple?

Malgrat això, amb la provecta, capim que hi ha un empelt entre la casa pairal i el Sant Crist.

Finalment, com que la color de les cireres és roig i l’època en què major fruit dóna el cirerer és entre maig i juny i, fins i tot, pot començar a fer-ho en abril, ens trobem davant un relat centrat en la primavera de la vida (la infantesa) i en el principi de la joventut (el mes de juny). Al meu coneixement, aquesta narració evoca el pas del paganisme molts segles arrere (i, si no, en llocs de Catalunya on continuaria ben arraïlat en el segle XIX) al cristianisme oficial i institucional, eixe que, per la força, hauria tractat d’expandir-se i d’establir-se entre els habitants de la zona i en el món rural català.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Nota: Tot seguit, adjuntem la foto esmentada del tres quartans.

Bruixes, ermites, Nostra Senyora protectora del Poble i maternitat

General, , , , , ,

En el capítol 4 del llibre “Bruixes a la Catalunya interior”, de Jordi Torres i Sociats, hi ha una part del punt “La bruixa de la Guàrdia de Sagàs” en què es reflecteix el matriarcalisme i la relació entre el Poble i la figura de la mare, fins i tot, en el tema de les ermites i de construccions semblants (ací, per a alliberar-se de les bruixes): “A la parròquia de Santa Maria de la Guàrdia de Sagàs, al segle XVIII, varen construir en el cim de la serralada (…) una església dedicada a la Mare de Déu (…), sobre les runes d’una antiga capella (…). Creien que, si tenien la Mare de Déu en el punt més alt de la serra, aquella dominaria tota la contrada i, així, tindrien major protecció i, a les bruixes, els resultaria més difícil fer les malifetes” (p. 23).

Com hem vist en altres llocs de la recerca, l’indret en què es basteix té a veure amb… el pubis. A banda, cal destacar que la vila decideix que un personatge femení (ací, Nostra Senyora) els faça de protector i ells posar-se sota el seu sopluig, un detall més de pervivències matriarcalistes.

Unes pàgines després, passa a una narració que hem trobat en diferents fonts i que és coneguda. Una bona bruixa (qui podria representar la guaridora i, ben mirat, la trementinaire) fa possible que una xiqueta se salve del mal que li havia desitjat una veïna que era bruixa:

“En una casa vora de cal Pons (terme de Puig-reig), hi havia una criatura de sis mesos. Sense que se la veiés malalta, va deixar de mamar, car no hi havia manera que la criatura agafés el pit” (p. 25).

Més avant, un metge diu als pares que ja no sap com podria salvar la nena. Aleshores, els parents se’n van “a consultar una curandera que, també, segons deien, era bruixa, encara que (…) ajudava les persones (…). La dona, després d’escoltar els pares” (p. 25), els fa un preparat i, quan ells el donen a la criatura, la xicoteta s’allibera d’un cuquet i, “A partir d’aquest moment, (…) va començar a mamar altra vegada amb més gana que mai. Tot seguit, els pares van anar a veure la remeiera per explicar-li els fets” (pp. 25-26).

Per consegüent, la dona (ací, la guaridora) és qui, mitjançant la confiança dels pares, deslliura la infantesa. A més, els fa un comentari que podria evocar-nos l’expressió “Haver-hi roba estesa” i altres relats en què un personatge femení penja un llençol i un altre l’agafa:

“-Mireu: si voleu saber qui és el culpable del mal de la vostra filla, demà, al matí, aneu a veure l’estenedor de la veïna i, si té un llençol estès, hi trobareu el senyal del mal que patia la vostra filla” (p. 26).

Els pares segueixen les directrius de la bruixa i copsen que era com ella els havia indicat, àdhuc, amb l’esmentada marca.

L’endemà corre la veu per la vila: la veïna tenia com un tap i no podia menjar. Llavors, “els pares van tornar a veure la remeiera per tal de comunicar-li els fets:
-Mireu: el mal sempre torna a qui el dóna. Aquesta dona és bruixa (…) i, durant un temps, no molestarà ningú més” (p. 26).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Bruixes que protegeixen la infantesa, la maternitat i la sexualitat matriarcalista

General, , , , , , ,

Prosseguint amb l’obra “Bruixes a la Catalunya interior. Lluçanès, Osona, Bages, Moianès i Berguedà”, de Jordi Torres i Sociats, el folklorista passa al capítol de les bruixes i exposa sobre llocs on es reunien (p. 15) i que, com podem veure, figuren en moltes llegendes: el gorg (vinculat amb l’aigua), les goles (en nexe amb la dona) i la balma (en el text, “bauma”, mot que podria dur-nos a l’interior de la mare, a la cova on es prepara el futur nadó).

Com que són dones amb un paper maternal, addueix que, “Respecte els nadons i infants, les bruixes ens recorden la necessitat de la seva protecció” i, en la mateixa plana, escriu que “També hi ha bruixes bones, conegudes com a remeieres, que endevinen malalties i procuren remeis” (p. 15).

En el paràgraf següent, copsem que “El seu gran poder comença després del toc de l’oració del vespre” (p. 15), com en moltes narracions anteriors a 1932 o en què són ben considerades: és a dir, no tractades a partir de la visió de la Il·lustració, censora i repressiva (del segle XVIII en avant) de lo que fos lligat al suposat obscurantisme, actitud tan pròpia 1) del misticisme de partits de dretes, com 2) de les campanyes per aquest alliberament de la foscor, això és, en pro d’un desarrelament de lo femení, promogut, sovint, per l’esquerra i per grups progressistes de paraula. Recordem que el vespre enllaça amb una de les fases més obscures del dia.

Igualment, en plena obagor, la dona, mitjançant eixa visió matriarcalista de la sexualitat, connecta amb la Mare (simbolitzada per la lluna), un detall que ens portà a les cançons eròtiques mallorquines recollides pel pedagog Gabriel Janer Manila, en què la filla té una conversa amb la mare, però, per exemple, no és el pare qui li dóna el consell, ni amb qui ella raona. Aquest tret no és per desavinença filla-pare, ans podem pensar que per tradició: “Un dels remeis per conservar-lo és ensenyar les anques a la lluna, quan aquesta fa el ple” (p. 16), és a dir, quan es colga per a dormir.

Cal dir que, en el subapartat “D’on treien l’energia algunes bruixes?” (p. 16), el folklorista recorre a una explicació d’Enriqueta Folgueroles, qui morí a la darreria dels anys cinquanta del segle XX. Els mots que inclou lliguen amb els que Esther Borrell escriu sobre les ermites, sobre la fecunditat i sobre la sexualitat femenina (en la pàgina 144 del llibre “Les tres mares. Les arrels matriarcals dels pobles catalans”). Així, comencem per les paraules de l’estudiós:

“El dia vuit de setembre, les bruixes, bruixots, curanderos, endevinadors i intèrprets de somnis del Lluçanès pujaven a la muntanya de Montserrat (…). Quan eren al collet de Can Massana, procuraven d’endinsar-se el màxim que podien entre les roques de la muntanya: com més endins anaven, més energia carregaven per poder treballar la resta de l’any” (p. 16).

Per tant, després d’aquest aplec, celebrat el mateix dia de les marededéus aparegudes (o marededéus trobades), totes elles brunes i associades a la saviesa, a la Mare Terra, al sentiment de pertinença a la terra com també a una pervivència pagana, passen a lo tel·lúric, dins la terra, això és, a la mare.

Aquest fet podria evocar-nos l’empelt mare-fill mentres que el futur xiquet és en l’interior de la mareta i ella el nodreix i, altrament, dialoga i capta què li demana i, en conseqüència, li respon (signe d’amabilitat i d’obertura anterior al part i que, de pas, influirà en molts camps de la vida esdevenidora del fill).

Ara bé: l’antropòloga de Santa Coloma de Gramenet comenta que, “en el segle XX, els sacerdots del nostre poble encara pujaven a Sant Jeroni de la Murtra a beneir els camps de la seva jurisdicció eclesiàstica, a la creu de Montigalà. Precisament, a tocar d’on tenim el monumental pubis femení triangular dedicat a la Gran Mare, els capellans varen fer aixecar una minúscula ermita per anar-hi a beneir els camps, a les tres creus que delimitaven la seva jurisdicció religiosa” (p. 144). ¿De veres no hi ha cap relació entre el simbolisme de l’ermita en l’obra sobre bruixes i en la de les arrels catalanes? Un poc després, Esther Borrell entra en un altre fet que podríem associar a la fecunditat de què parlàvem susara:

“Els habitants del nostre poble, fins al segle passat, també celebraven la renovació de la vida a l’ermita del Castell de Montcada. La celebració matriarcal de la fecunditat i de l’erotisme encara pervivia en el segle XVIII a la vall del Besòs, com als temps de Demèter. La disbauxa era tan gran que el bisbe va amenaçar amb prohibir les processons al Turó de Montcada” (p. 144).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui ens fan costat dia rere dia.

 

Nota: Cal dir que, en el llibre “Història de les dones a la Catalunya medieval”, de Teresa Vinyoles Vidal, en parlar sobre la sexualitat en l’Edat Mitjana, també diu “Podem assegurar que, en la mentalitat de mil anys enrere, el fet que un marit matés la dona era un acte greu, una falta gravíssima. L’Església del segle X es refereix a usos ancestrals quan considera que hi ha un pecat que té una penitència irrevocable segons l’antic costum: l’homicidi de la muller” (p. 49) i que, en una obra d’un estudiós català i d’una altra persona, sobre les bruixes, no es féu esment d’aquest detall, però sí d’aquesta obra de primeria del segle XXI i, altra vegada, captàrem el tema de l’obscurantisme. Al meu coneixement, es féu per por al ridícul i, més encara, al què diran.

assemblea-pagesa-6f (1)