Arxiu d'etiquetes: paciència

Mares que narren rondalles i anècdotes quotidianes a fills

General, , , , ,

Una altra rondalla (en aquest cas, en què una mare conta dues anècdotes al seu fill petit) és “Les bèsties eixerides”, recopilada en el llibre “Les rondalles del Peirot”, de Gerard Canals Puigvendrelló. Abans de passar al text, diré que em recordà quan Pere Riutort (1935, Petra, Mallorca), en u dels darrers anys de sa vida, em digué que, més d’una vegada, sa mare li narrava rondalles mentres cuinava.

En aquest capítol, la dona diu al fill que vaja a arreplegar les tites (això és, les gallines), ja que “Ja saps que són molt múrries, les guineus” (p. 56), però la mare, com que el xiquet ho faria de mala gana, passa a la primera anècdota: “S’havia recordat d’una feta que segur que agradaria al menut” (p. 57) i en què intervé l’avi del nen… un vespre: “durant la nit, la guineu va aprofitar el foradet per a entrar al galliner” (p. 57) i, com que es menjà les gallines, en acabant, no podia eixir-se’n.

Tot seguit, el padrí trau la rabosa per la cua, la llança afora i “la guineu, en veure’s alliberada, va fugir ràpidament, escapolint-se d’allà tipa i havent fet una bona dormida” (p. 57).

En finir el relat, diu la mare:

“-Ara que hi som posats, ¿vols que te n’expliqui una altra, d’història? –va demanar-li ella, en veure que, al menut, li havia agradat tant la primera” (p. 58). 

En aquesta segona, una dona capta que el marit, qui se n’havia anat al tros, no havia agafat el dinar, ni la beguda. Llavors, “Per estalviar-se temps, va agafar la filla gran, va carregar el cistell a l’alforja del ruc i li va dir que anés on era el pare” (p. 58).

Aquest darrer passatge és semblant al de contarelles en què un fill molt xicotet (a vegades, Cigronet) és enviat a portar el menjar al camp que treballava son pare i, ben mirat, connecta amb fets que ens han comentat en què la dona feia el dinar i, després, algun fill el duia on els altres familiars (i, més d’una volta, un mosso i tot) realitzaven la tasca.

Posteriorment, en fer-se tard, la nena torna a casa i “ella va decidir enfilar-se a cavall del ruc per estalviar-se de caminar i per a arribar, així, descansada a la vila. I, ¿saps què li va passar llavors?” (p. 58).

A continuació, capim el personatge que, malgrat el pas dels anys, encara té espenta, com eixes dones de més setanta anys nascudes abans de 1920, sobretot, les nates en el segle XIX: “tan bon punt va haver fet el bot sobre la muntura del ruc, aquest va posar-se a córrer (…). Mira que era vell aquell pobre animal, però resulta que també tenia pressa per arribar i, tot i l’edat, encara tenia prou forces com per trotar amb una nena petita al damunt” (p. 59).

Enllaçant amb la típica dona que conta rondalles i llegendes mentres que, per exemple, fa el sopar, el folklorista agrega que “la mare triava les fulles d’una col grossa que volia preparar per al sopar” (p. 59).

Al capdavall de la contalla, com que la xiqueta aplega a casa plorant i mig esglaiada, la mare li fa costat i li dóna forces. En canvi, la mareta, qui evocava què havia manat al fill, “ja havia començat a posar fil a l’agulla al sopar i no va tardar gaire a recordar al nen la feina que li tocava fer.

-Au, va: ara surt a l’era i fes entrar totes les tites al corral, que, encara se’ns hi farà fosc tot explicant contalles! -va dir finalment la dona. I ell va sortir al defora a perseguir les gallines, ja de molt més bon humor” (pp. 59-60).

Com es pot deduir del text, la dona recorre a unes vivències de què li han parlat i ho fa per  veure si el fill acollirà que ha d’anar a fer lo que ella li havia encarregat. I, com moltes vegades, en l’educació, la paciència (reflectida en l’acte de transmetre contarelles, en què n’és u dels elements bàsics perquè s’interioritzen i, a banda, per a empiular bona avinença entre qui la narra i els qui la segueixen amb interés) resulta decisiva i es posa de part de la dona i, de rebot, del fill.

Finalment, Gerard Canals Puigvendrelló indica “Relat inspirat en dues anècdotes explicades per Josep Canals, de ca l’Oriol, esdevingudes quan era petit. La primera va passar al seu pare (…); i, la segona, a la seua germana Antònia” (p. 60).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Les cultures matriarcals prefereixen la moderació i toquen de peus a terra

General, , , , , , ,

 

Una altra rondalla en què apareix molt el jardí, la jardineria com també el tema de l’educació matriarcal, el de tocar de peus a terra i, igualment, el de la sexualitat matriarcal i que ací hem triat pel tema del jardí (perquè apareix reflectit en una dama i en una jove), és “La delicada de Gandia”, recopilada per Josep Franco en el llibre “Llegendes valencianes”. Així, se’ns comenta que la terra de la comarca valenciana la Safor, “és bona i fèrtil; la pluja, generosa i el clima, temperat” (p. 107) i que, malgrat que el duc n’era l’home més ric, la seua dona, la duquessa Maria, “només era feliç a l’església o al jardí del palau, quan contemplava els gesmilers, els rosers, els geranis i les altres plantes que cultivava amb el mateix amor que una mare posa en l’educació, l’alimentació i la salut dels seus fills” (p. 110). Com veiem, el narrador ja ens indica el vincle (per semblança) entre la manera de tractar les plantes i el de l’educació dels fills. I ho fa mitjançant uns trets que van molt en línia amb el matriarcalisme, com ara, la simpatia, la paciència i la bonesa. I, per això, “les plantes del jardí, agraïdes, li pagaven l’amor que ella els donava amb pomells de gesmil que feien olor de cel, roses esponjoses com les ales dels àngels i geranis” (p. 111).

Més avant, llegim que el duc i la duquessa “se n’anaren a viure a una alqueria que tenien en una muntanya on sempre bufaven vents saludables” (pp. 112-113) i, a banda, que la duquessa fa un encàrrec al mestre Damià Forment i que ell l’accepta (p. 116), en relació amb una església. En acabant, Damià Ferrer passarà a viure en el palau ducal junt amb els dos nobles i la jove Anna Maria (filla d’un germà de la noble).

El pare d’Anna Maria escriu una carta a la duquessa, “demanant-li que acollira la seua filla al palau ducal i que l’educara com hauria educat una filla, que la guiara pel bon camí i que l’ajudara a convertir-se en una dama noble, elegant i discreta, com ho era ella” (p. 118) i la duquessa ho acull i es proposa cercar un bon marit a la jove, a qui tracta com ho faria amb les plantes: amb els peus tocant a terra.

De la mateixa manera que en relació amb les plantes, “Anna Maria sabia que l’ociositat era la mare de molts vicis i per això procurava estar sempre ocupada (…) i li agradava molt la dansa, encara que no solia acudir a molts balls dels salons valencians perquè, com molts savis antics, opinava que un excés d’alegria fa perdre la decència i, a voltes, el trellat” (p. 118), paraules molt d’acord amb la dita “Primer l’obligació que la devoció” i amb la preferència, de moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920, per la moderació.

Així com la duquessa es dedicava prou a la jardineria (i a educar com amb la vegetació), la jove Anna Maria “Era una fadrina ben plantada, amb moltes ganes de viure i d’estimar; una donzella alegre que cantava sovint, quan regava les plantes o estenia la bugada; que tenia unes mans divines per als dolços i que feia goig de vore” (p. 120) i que, a més, “tenia l’ànima i les intencions tan netes com la roba, la mirada i el cos” (p. 120) i que, a banda de dur bronxes de gesmil entre els pits, per costum i per higiene, també ho feia per un amic que tenia: el jove vicari (p. 121).

I, com que “Primer és l’obligació que la devoció”, no sols, a primera hora del matí, Anna Maria anava a la col·legiata de Gandia a oir missa (p. 121), sinó que, “Després s’arromangava i ajudava les monges” (p. 121).

En un passatge posterior, captem que la duquessa Maria, àdhuc, els dies que plou, toca de peus a terra i prioritza l’obligació i la moderació. I, així, un matí va dir a Anna Maria que no eixís de casa, que Déu li perdonaria una falta molt lleu (p. 124) i, de pas, es reflecteix un detall molt vinculat amb les cultures matriarcalistes: el realisme. 

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

La dona, qui té la darrera paraula, aprova les noces i respon molt oberta

General, , ,

 

Continuant amb la rondalla mallorquina “Es corbet des pou d’En Gatell”, la qual figura en el Tom XXII de les recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover, llegim 

“-Catalina! Catalina! Catalina!” (p. 38). Era el Corbet, que li permetia entrar a la cambra. Na Catalina hi entra i “m’hi troba el Corbet tot xalest, que li deia:

-Venturosa tu, que no ets estada curiosa com ses teues germanes i no t’ets atansada mai a entrar aquí dins sense que jo t’hi cridàs! Set anys has tenguda santa paciència de resistir ses ganes que et venien d’entrar aquí dins! Tu ja deus haver vist que jo no som un Corbet com ets altres: som un encantament. Tu fes lo que ara et diré i veuràs que ens dirà de polit a tots dos” (p. 38) i ella li respon que així ho farà: “Com som Catalina que ho faré!

-Idò, bé -diu el Corbet-. Eixanca’t damunt mi! Aferra’t fort pes meu coll i no temes per coses que veges, que et venga cap mal, sinó molt de bé” (p. 38).

I així ho fa Na Catalina i, llavors, “el Corbet estén ses ales, que li tornaren una braça de llargues, pren el vol, i, per amunt i per amunt, i, des d’allà, com un estel” (p. 40).

Set dies després, ja “davant un grandiós castell, a on estaven el rei i la reina de tot allò que es destriava[1] amb sa vista.

I el rei i la reina i sa seua cort colombraren[2] de lluny es Corbet amb Na Catalina, que se’n venien tan acanalats, i sortiren a defora per veure’ls arribar” (p. 40). I, així, es plasma, no solament, uns personatges de rondalles, sinó un missatge: el rei i la reina com també els seus súbdits més immediats, en les cultures matriarcals, estan oberts als qui venen de fora, formen part d’una cultura receptiva, acollidora, en què no es deixa fora ningú, ni tan sols els que puguen semblar lleigs (en aquest cas, el Corbet).

Aleshores, “encara es Corbet no hagué posat peu en terra i Na Catalina botà damunt ell, tornà un bell jove d’una vintena d’anys, blanc i ros, ben tallat tot es seu cos, sa cosa més garrida i galant que se fos vista mai (…). És que era es fill d’aquell rei i d’aquella reina, que una mala fada l’havia fadat i encantat en forma de Corbet i que sols el podia desenfadar i desencantar[3] una fadrineta que no fos curiosa i que sabés vèncer ses ganes que li venguessen de veure totes ses coses que li’n passassen pes cap” (p. 40).

D’aquesta manera, resten ben lluny els intents de manipulació informativa, mediàtica i instructiva en què es pretén que assumim que les dones són una mena de drap al servici de l’home, que l’home fa amb elles lo que vol en cada moment i, per descomptat, dir que vivim en una societat matxista (com qui diu que un bosc ha sigut incendiat sense incloure-hi interessos privats o de grans empreses i de persones que no tenen una política en línia amb el comunalisme). Evidentment, en les cultures matriarcals (i molt ben reflectit en rondalles de tot l’àmbit lingüístic catalanoparlant), la dona, a banda de complementar l’home, és qui mana i qui té la darrera paraula, però sense que això tinga res a veure amb la cultura castellana, castellanista i uniformitzadora del famós “ordeno y mando” que tant (i tan bé) acompanya moltíssims polítics de l’altiplà castellà i súbdits seus d’altres nacions (que no de nacions-estat) de l’Estat espanyol en el primer quart del segle XXI.

I, com que el jove (qui abans era el Corbet) contà lo que havia passat, “tothom digué:

-Na Catalina és sa qui ha guanyada s’acció; seua és sa palma. ¿Ha desencantat es fill del rei? Idò, que es casin tots dos, si es volen!” (p. 40).

En aquest passatge, es plasma un detall matriarcalista molt vinculat amb la llengua catalana i amb les famílies catalanoparlants des de fa generacions: en les decisions, també intervenen els altres, no solament qui, al capdavall, tria, així com, en moltes famílies, els pares, amb paciència, expliquen els fills què consideren que cal que facen els menors (detall comentat, per exemple, per la catalana Rosa Garcia i Clotet, nascuda a mitjan dels quaranta del segle XX, en relació amb son pare). Ací, “els altres” són la cort.

Al capdavall d’aquesta rondalla, podem llegir:

“-Què hi dius, Catalina? -diu es fill del rei.

-Què hi dic? -diu ella-. Que sí.

-I jo que dic lo mateix! -s’exclama es fill del rei” (p. 40).

De nou, és la dona qui tria. I allà mateix es casaren. I, com que eren uns reis molt oberts a tots els ciutadans i de línia pactista, “Na Catalina i es fill del rei, amb tota la seua gent, visqueren anys i més anys[4] en santa pau i concòrdia” (p. 40). Però no una concòrdia, simplement, perquè aparega en u dels objectius legislatius i escrits del rei, això és, formal, sinó perquè els dos monarques l’afavorien mitjançant la seua actitud matriarcalista.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i que, a banda de fer-me costat dia rere dia, afavoreixen la cohesió social i que no deixen fora les arrels matriarcals.

 

 

Nota: [1] Distingia; que ara sí que el podia veure.

[2] Veieren.

[3] Per tant, la dona (ací, simbolitzada per una jove, Na Catalina), a més de ser qui el desenfada i, així, fa que tinga una visió positiva i més harmònica en la vida, és qui el desencanta i, per tant, el “salva” sexualment.

[4] En l’original, “any”.

Dones de bon cor, molt col·laboradores i molt obertes

General, , , , ,

 

Una altra rondalla mallorquina en què es reflecteix el matriarcalisme, per exemple, per mitjà de detalls com que es fa lo que vol la dona o en què, al capdavall, la dona salva l’home, és “Es corbet[1] des pou d’En Gatell”, la qual figura en el Tom XXII de les recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover. En aquesta narració, hi ha un sabateró que un dia se n’anava cap a un pou i es troba un corbet, qui li diu que l’home té tres filles: Na Francina, Na Bet i Na Catalina… i el senyor li ho accepta (p. 20).

Tot seguit, el corbet li comenta que, si li du la filla Francina, ell li donarà una bossa de diners que no s’acaben mai (p. 21). I el pare ho acceptarà, però, en primer lloc, com que l’home se’n torna a casa i no volia dir ni a la dona, ni a les tres filles què havia ocorregut, “Sa dona i ses filles, aviat, conegueren que tenien cosa (…); pregunta d’un vent, pregunta de s’altre, no estigueren a pler fins que l’hi feren amollar” (p. 21) i, així, ell cedeix a les dones i, per tant, es fa lo que elles volien.

La filla gran, Na Francina, i la segona, Na Bet, faran un pacte amb el corbet i, a més que se n’aniran amb molta espenta cap a una mina que “desembocava dins un grandiós jardí, a on hi havia tota casta d’arbres i plantes de gran tòria[2], vestides de fulles i flors i carregats de fruita, de caminals i sequioles i safareigs i estanys i brolladors (…) i tot esbarts d’aucells” (pp. 23-24). I, això sí, hi havia una cosa que el corbet no els permet (com tampoc a la germana petita): entrar en la cambra on ell dorm. A canvi, “Per berenar, dinar i sopar, no has de fer més que asseure’t a sa taula i demanar allò que et vendria bé menjar; i sortiran tres ombres i t’ho duran” (p. 24). I, així, es plasma que la dona està ben tractada. I, de fet, això es repeteix en la rondalla.

A continuació, Na Francina i, després, la segona (és a dir, Na Bet), troben que en la cambra a què no els permetien entrar, hi havia “un fadrinet d’una vintena d’anys ben tallat de totes ses parts des seu cos, blanc i vermell” (p. 27), o siga, de bon cor (el color blanc) i agosarat (el color vermell). Però, com que no compleixen lo que ell els havia dictat, apareixen en un espai obert i ben pobres.

I, quan passem a la tercera filla, la cosa canvia: Na Catalina, quan ja és al costat de son pare i del corbet, comenta, amb molta espenta, al corbet:

“-Jo, lo que faig (…), ho faig sempre de mon beneplàcit. A la força, ningú escapà de fer-me fer res. Mon pare et pot guardar de mentir.

-És ben ver! -diu es sabateró-. Na Catalina (…): a les bones, li poden fer fer qualsevol cosa, en poden fer corda, d’ella. Ara, a les males, res.

-Bo -diu es Corbet-. Lo millor serà que facem via.

-En voler -diu Na Catalina” (p. 35).

Un poc després, Na Catalina i el Corbet es trobaren “tots dos dins aquell magnífic jardí, fonc tot u” (p. 35), i, a banda que la jove és molt servida per les ombres i quan ella els ho demana, ella considera que no vol acabar com les seues germanes i que, per tant, “jo m’he d’estar aquí sense treure un peu des solc que em senyalà es Corbet i n’he de veure la fi, de tot això! Ja ho veurem com serà tot això, en esser cuit! Aquí he d’aguantar la mestra encara que el dimoni en pas!

I, així com ho digué, ho féu: no s’acostà mai a sa cambra des Corbet, ni de dia ni de nit, per més que es ganes que en tenia l’alçaven en pes, de vegades.

I (…), com hagué fet set anys, que Na Catalina era allà dins, una nit, a les dotze en punt, sent una veu que li deia:

-Catalina! Catalina! Catalina!” (p. 38). Era el Corbet, que li permetia entrar a la cambra i li comentava “som un encantament. Tu fes lo que ara et diré i veuràs que ens dirà de polit a tots dos” (p. 38) i ella li respon que així ho farà: la dona (ací, Na Catalina) sí que podria salvar el Corbet. I, de fet, ho farà. 

En relació amb la noblesa (en la rondalla, de Na Catalina), comentarem que, ahir, 29 d’abril del 2022, ma mare em digué que també l’associava al refrany “El llaurador, de bona gana ho dona”: “Noblesa: no t’ho done de conveniència, t’ho done de bona voluntat”.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] En l’original, primerament, empra la forma “corb” i, des d’aleshores, “corpet” en lloc de “corbet”: “me troba un corpet, una mica de corb” (sic, p. 20).

[2] En el DCVB, apareix com “Abundància de branques i fulles; vigor, forta creixença d’una planta”, a nivell de Mallorca i de Menorca.