Arxiu d'etiquetes: matriarcalisme

Fills en nexe amb la mare i hòmens que segueixen les dones

General, , ,

Prosseguint amb el matriarcalisme en l’esmentada obra de Pau Bertran i Bros (1853-1891), també el capim en la rondalla “La planeta”, en què la mare podríem dir que rep un missatge i que, en acabant, actua amb intenció de salvar de la mort el fill.

Tot i això, passen molts anys i ella manté la tristor, fins que un dia ho explica al xic, qui volia anar-se’n a un amo, i li indica:

“-Sobretot, no et descuidis cap dia de resar l’oració de l’àngel de la guarda.

Se’n va i, al cap d’una estona que caminava, troba un altre noi de la seva edat, qui també cercava feina, i es van fer molt amics; i van dir:

-Anirem plegats.

Caminant caminant, van trobar una casa de pagès i s’hi van llogar per collir olives” (p. 174).

Un dia, collint-ne, el jove resta penjat “pels cabells en una branca. El seu company, de seguida, li va desentortolligar els cabells i el va baixar i li va dir:
-Ara, vés i digues a ta mare que la teva planeta ja s’ha complert i que t’ha salvat l’àngel de la guarda” (p. 174).

I, tot seguit, es va fondre l’àngel.

Així, aquesta narració té punts en comú amb el relat “Sant Cristòfol miraculós”, recopilat per Cristòfol Martí i Adell en el llibre “Els contes de l’Horta” de València: una dona, el marit de la qual se n’aniria a Pamplona, diu a l’home (Vicent) que porte un llibre sobre la vida del sant, protector dels viatgers i contra lladres i mala gent. En Vicent, com que accepta la proposta (malgrat que, primerament, la veu una cosa de la seua dona i que no caldria fer), aplega a Navarra, fa les gestions i en torna sa i estalvi a casa.

Per tant, en ambdues rondalles, el fet de seguir les indicacions femenines (de la mare i de la muller, respectivament) ha aplanat els personatges masculins. I, quant a l’escrit del segle XIX, el nexe entre mare i fill (simbolitzat, després, per la companyonia entre els dos xicots) possibilita que el xic siga salvat.

Una altra contarella de l’obra “El rondallari català”, del folklorista de Collbató i en què captem trets presents en la cultura catalana, és “El Mal Caçador”, lluny de l’heroisme masculí, fins al punt que “un dia de festa, anant a caçar, va trobar una ermita en què deien missa i ell que s’hi va estar a oir-ne, del portal mateix estant. Però, al llevant Déu, passa una llebre i ell s’aixeca i, al darrere d’ella, corre que correràs…” (p. 175) i, així, com a castic de Déu, el caçador hauria d’anar tota la vida darrere de la llebre, això és, de la dona.

Finalment, direm que aquesta narració evoca una cançó eròtica valenciana en què, una dona que va per davant i amb agilitat, diu a un home que ell no l’agafarà. Aquesta contalla i els versos de la composició empiulen amb el refrany “On va la corda, va el poal”. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones que eduquen amb bon cor, que menen i realistes

General, , , ,

Un altre relat en què copsem trets matriarcalistes, sobretot, del punt de vista simbòlic, i recollit en el llibre “El rondallari català”, de Pau Bertran i Bros, és “El pare de família”: “Una vegada era un pare de família que tenia onze fills. Aquest home era molt devot i, anant a l’església, no es cuidava de treballar. Un dia que ja no tenien res per a menjar a casa, li va dir la seva dona:

-Mira: vés-te’n a les illes del peu del riu, a veure si hi trobes alguna cosa de vianda” (p. 172). Així, per una banda, l’home és en nexe amb lo religiós, mentres que la dona ho fa amb lo tel·lúric i és qui mena i, d’aquesta manera, ella podríem dir que representa la cultura catalana: “Déu diu ‘Ajuda’t i t’ajudaré’”.

A més, en aquesta primera trobada de l’home, com en dues vegades més, veu dos hòmens: un pobre (a la dreta) i un senyor (a l’esquerra) i, com que no es decideix per ningú, tria tornar-se’n a casa i comentar-ho a la dona. Llavors, la muller li indica “Doncs, vés-te’n a l’hort de la roureda” (p. 172).

En aquesta segona eixida, “aquell pobre el crida i li diu:

(…) -Bé, bé, mireu: aneu-vos-en a casa vostra i, sempre que hagin de menester diners per a menjar, fiqueu-vos la mà a la butxaca i n’hi trobareu. Però, això sí: només per a menjar, perquè el dia que aquests diners els feu servir per a altres coses, no n’hi trobareu més” (p. 172).

Aquest passatge pot evocar comentaris que ens feren relacionats amb dones catalanoparlants nascudes abans de 1920: la muller solia gestionar molt millor que el marit. Però també en refranys que conviden a deixar que ella porte la casa.

Passa el temps i l’home comença a dedicar -se, en part, a vicis, fins al punt que diu:

“-¡Ara sí que em daria al dimoni!

De seguida, el senyor que el crida:

-Veniu amb mi, doncs, que no us faltarà res” (p. 173).

I se l’emporta a l’infern.

Molt avançada la rondalla, la mare i els fills espera que espera i, com que el pare no tornava a casa, “el noi més petit, en sentir exclamar la seva mare per a menjar, es fica la mà a la butxaca i s’hi troba una pesseta i, d’aquella hora endavant, sempre que havien de menester diners per a menjar, aquell noi se’n trobava a la butxaca” (p. 173). Per consegüent, com en altres narracions, l’empelt entre la mare (la dona) i els fills (el futur) dóna bons fruits, possiblement, com a resultat de l’educació maternal i femenina, sovint, més realista.

En eixe seny, “Un dia passa un pobre a demanar caritat i aquell noi es fica la mà a la butxaca, es treu una pesseta i l’hi donava.

El pobre diu al fill petit:

-No (era el mateix pobre de l’hort, Nostre Senyor): guarda-te-la per a menjar, que el teu pare es va perdre per no fer-ho així.

El fill diu:

-¡Ai, el pare! ¿Que en sabríeu on fóra?

Diu:

-Prou: aquest vespre us vindrà a veure” (p. 173), és a dir, que el marit tornarà a casa, a la muller.

Finalment, després d’aplegar-hi el pare amb dues banyes i com si fos un dimoni, els diu una ensenyança de la vida: que no emprassen els cabals per a coses que no eren de menjar “i que fossin bons minyons” (p. 173), ja que, com em digué, en els anys noranta del segle XX, un familiar que, si fa no fa, tindria seixanta anys, “L’arbre xiquet, si està tort, es pot fer dret”, perquè la infantesa és l’època de la vida en què sol resultar més fàcil influir en els xiquets perquè tinguen una actitud per bon camí (i que el nen l’assumesca) i que l’adult, de rebot, àdhuc, li deixe empremta. Ambdues parts de l’educació són menesters.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Filles generoses amb les ancianes i xicots de bon cor

General, , , , , ,

Una altra narració que figura en el llibre “El rondallari català”, del folklorista Pau Bertran i Bros (1853-1891), i en què es plasmen trets matriarcalistes, és “La noia caritativa”, semblant a moltes rondalles de diferents fonts i de distintes èpoques. Una vegada, una mare que tenia tres filles, els va dir:

“-La que acabarà primer la tasca, anirà a portar el dinar al seu pare.

La gran va acabar primer i se n’hi va anar” (p. 168).

Entremig, troba una vella, qui li demana si li donaria una miqueta de pa per al xiquet que l’acompanyava i que plorava; però la noia no li’n dóna gens ni miqueta i, a més, li fa la qüestió de si li sabria dir on treballa son pare.

Llavors, l’anciana li respon:

“-Mira: vés per aquest camí; trobaràs una porta negra. Truca i t’obriran” (p. 168).

I així ho fa… I, com a la segona germana, amb una actitud molt pareguda, li ix el dimoni i no ho assoleix.

Tot seguit, la filla més petita fa via, veu l’anciana i la dona li diu lo mateix, però la xica li ofereix tot el pa que tenia. Llavors, la provecta li comenta:

“-Sí: vés per aqueix camí estret; trobaràs una porta blanca com la neu. Truca, que t’obriran” (p. 169).

Quan la jove ja hi ha aplegat, li ix Sant Pere, qui li diu:

“-¿Per quina escala vols pujar: per la d’or o per la de plata?

Diu:

-Per la d’or.

Quan va ser a dalt, li van dar tres pilotes d’or” (p. 169).

En aquest passatge, captem la relació entre la color daurat i el cel (el sol), mentres que l’argent ho faria amb lo soterrani (la dona, la terra).

Ara bé: en acabant, “jugant, li va caure una pilota a l’infern i diu:

-Germaneta: ¿me la voldries dar?

Diu:

-Si em treus de l’infern, sí.

Diu la petita:

-Dóna’m la mà.

I la va traure” (p. 169).

Per consegüent, la xicoteta en trau la primera de les altres germanes. I, a continuació, ho farà amb l’altra, malgrat que cada germana li posa una condició: que deixe d’estar en l’infern.

Passa que, “quan van ser a dalt, Sant Pere les va veure i les va fer anar-se’n de seguida del cel:

-¡Hala, perquè heu estat poc caritatives!

(Aquella vella era la Mare de Déu)” (p. 169).

Agregarem que, en la rondalla “Els tres soldats”, en l’esmentada obra del recopilador de Collbató, es reflecteix lo matriarcal i té punts en comú amb una narració mallorquina escrita per Antoni Ma. Alcover (1862-1932), encara que no fos un rei qui ordenàs matar un pare en pintura. Així, tres soldats que anaven a la guerra, “van passar per un bosc en què hi havia una capella amb una marededéu; i l’un es diu a l’altre:

-¿Tirem a aquesta marededéu, a veure qui la tocarà millor?” (p. 170).

El primer apunta al cap; el segon li va tocar la cama. En canvi, el tercer, els comenta que ell no té cor de tira-li i els altres dos el prenen per covard.

Més avant, els tres se’n van a una batalla. Al primer, una bala li traspassa el cap; el segon, a qui un tret li toca la cama, hagué de recórrer a remeiers i mai li ho resolgueren.

Finalment, al tercer, “moltes bales li van caure a la vora i no n’hi va tocar cap” (p. 170) i, així, el darrer dels soldats empiula amb la mare.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Fills generosos amb els pares i adults de bon cor

General, , , , ,

Un altre relat en què capim lo matriarcal, i que apareix en aquesta obra, acompanyat d’un missatge educatiu per a l’esdevenidor i d’agraïment als pares, és “La del pare i fill”, recollit per Pau Bertran i Bros (1853-1891), el qual ens aporta trets que s’aprovaven en el segle XIX i molt entrat el segle XX: “Una vegada era un fill que, cansat de tenir son pare a casa sempre malaltís, el portava a l’hospital a collbè.

Pel camí, va reposar i el seu pare, llavors, que diu:

-¡Ai, Senyor! ¡Jo també vaig reposar aquí, quan hi duia el meu pare!

El fill, en sentir això, diu:

-Pare: entornem-nos-en, que el meu fill també m’hi duria a mi.

I sempre més el va servir bé” (p. 165).

En la rondalla que ve a continuació, “El mig amic”, un pare tenia un fill que es vantava de tenir molts amics, mentres que l’home en tenia lo que deia un mig amic i agregava que “cap dels teus amics faria per tu el que faria ell per mi” (p. 166).

Així, un dia, l’adult diu al fill que se’n vaja a l’escorxador, que faça que li maten un be, que el fique en un sac que esquitxàs sang i que el xicot demane els seus amics que l’oculten a casa d’ells per una mort que ha fet.

Aleshores, “cap dels seus amics va voler amagar-li el sac” (p. 166) i el jove s’interessa per l’amic de son pare, qui considera que el minyó ha estat un desafortunat. Nogensmenys, l’home li addueix “entra, entra. Vine cap al celler, que l’amagarem.

L’altre, quan va veure això, diu:

-Vaja: el pare té raó.

I l’hi va explicar tot.

Son pare, després, diu al fill:

-¿Veus? ¡Vet aquí els amics!” (p. 166).

Agraesc la generositat dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Marededéus que salven els fills i empelt mare-filla

General, , ,

Una altra narració plasmada en l’esmentada obra de Pau Bertran i Bros, i en què copsem el matriarcalisme, és “El de la mà peluda”. Primerament, direm que el diable, sovint, és associat a lo pelut com també la xica que ja ha passat a l’adolescència. Així, “Una vegada, hi havia, en una casa, una noia molt devota de la Mare de Déu i cuidava molt una mota de lliris que tenia a la finestra (…), perquè els volia portar a una marededéu que hi havia allí prop” (p. 155). Per consegüent, qui conta el relat, ens presenta una jove amb candidesa, com ho simbolitza el color de les plantes, en línia amb què indica el “Diccionari Català-Valencià-Balear” en l’entrada “Lliri”: “2. fig. La flor, (…) del gènere Lilium, considerada com a emblema de la blancor, de la puresa, de la innocència”.

Igualment, “un vespre truquen a la porta i es presenta un senyor que demanava acolliment” (p. 155) i li’l donen. O siga que la recepció té lloc en un moment de foscor. Ara bé: com que aquest home era el dimoni, tan prompte com el pare de la xica es posa a resar el roser, ell “dóna el ‘Bona nit’ i se’n va a dormir” (p. 155). 

Tot seguit, ja amb foscúria, la fadrina ix a endreçar els lliris, perquè plovia, i “s’adona d’una mà tota peluda i negra que baixava” (p. 155) de la cambra de dalt, detall que té a veure amb Llucifer.

En acabant, captem que “Aquesta noia tenia un promès que vivia a l’altra part de la vila i s’havia de passar un riu per anar-hi (…). El promès havia d’anar a la guerra l’endemà i tots dos esperaven que fos de dia per poder-se acomiadar” (p. 155).

Ben mirat, com a senyal del lligam entre la mare (Nostra Senyora) i la filla (l’al·lota), la xica cull els lliris i fa via per a presentar-los a la Mare de Déu.

Passa que, durant el camí, es troba amb el senyor (el diable), qui li proposa que ella li done l’ànima i, així, ell “li faria un pont abans de les dotze a sobre el riu, per poder-se acomiadar del seu promès” (p. 155) i ella li ho accepta i, immediatament, se’n penedeix i demana ajuda a Nostra Senyora, “suplicant-li, en gran manera, que el pont no estigués acabat a les dotze” (p. 155).

Mentrestant, el diable i tota la seua colla de dimonis es posaven a bastir el pont i, quan ja era quasi l’hora i estaven a punt d’acabar el viaducte “el dimoni va faltar al tracte, el pont se’n va anar a terra i allí mateix es va aparèixer la Mare de Déu, va agafar la noia i la va passar a l’altra banda del riu perquè pogués veure el seu promès” (p. 156).

És a dir: la mare, no sols salva la filla (la xicota), sinó que li ajuda a passar a l’altra part (fruit de fer fracassar el pacte amb el senyor), això és, a la jovenesa i que, de rebot, puga veure el seu nuvi.

Finalment, la mare torna a empiular amb la tradició matriarcalista: “la Mare de Déu també va fer que el promès no hagués d’anar a la guerra; i es van casar i van viure feliços” (p. 156), de manera que, com m’han dit persones dels anys trenta i quaranta del segle XX, les marones són les darreres persones que voldrien que els fills (sobretot, si encara són jóvens) anassen a la guerra.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Religiositat lligada a la terra, emprenedors i empelt mare-filla

General, , , , , ,

Una altra rondalla que figura en el llibre “El rondallari català”, de Pau Bertran i Bros (1853-1891), i en què es reflecteix el matriarcalisme, és “El devot de Sant Josep”. Un dia, amb motiu de la festa de Sant Josep, un predicador passa per una vila, encomana en pro del sant i, al capdavall, u dels fusters es torna un seguidor de Sant Josep (p. 146).

Un poc després de morir-se aquest fuster, ell toca les portes del cel i li obri Sant Pere, però, com que Sant Pere no l’admetia, li diu “Doncs, feu-me sortir Sant Josep” (p. 147), qui es posa de part de l’home.

Llavors, el patró del gremi se’n va a parlar amb Déu, a qui, amb molta espenta, comenta que, “o entra ell o jo me’n vaig” (p. 147). I el Pare ho accepta.

Però Sant Josep prossegueix amb Nostre Senyor i li demana la Dona (la Mare de Déu), el Fill (Jesús) i, més encara, li addueix:

“-És que també vull el dot de la Dona, que és reina dels àngels i dels arcàngels. (…) I (…) els patriarques, i profetes i apòstols i màrtirs i verges i tots els altres sants, que també n’és reina” (p. 148).

Com podem veure, Sant Josep enllaça Nostra Senyora amb el Fill; després, trau el tema del dot de la dona (present en el del casament), capim que ella és per damunt dels alts càrrecs de l’Església i, àdhuc, li diu que la Mare de Déu és la reina de tots ells, qui té la darrera paraula.

Finalment, Déu respon a Sant Josep:

“-¡Vaja: vés, regató, vés! ¡Que entri el teu devot, que entri, que, al capdavall, encara m’hi deixaries tot sol, al cel!” (p. 148). I, de pas, ens trobem davant una religiositat que empiula amb la terra.

Un altre relat amb uns quants trets matriarcals, i que és en aquesta obra del folklorista de Collbató, és “La dona de Sant Sever”, per exemple, quan comenta que la dona, en saber que el marit havia estat elegit bisbe (el bisbe Sever), es morí.

Ara bé: altra vegada apareix el lligam mare-filla: “Al cap de poc temps, es va morir una filla seva i, en ser que volien obrir la tomba de la mare, per soterrar-l’hi, al costat, de cap manera podien alçar la llosa” (p. 150).

Finalment, Sant Sever, davant la muller, forta, li diu “a ta filla, faràs lloc.

I la llosa es va alçar de seguida” (p. 150) i, així, fou possible que mare i filla estiguessen juntes.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones que assoleixen objectius i persones que emparen el bon cor

General, , , , , ,

Una altra narració en què copsem trets matriarcals és “Sant Pere i el ronyó del be”, recollida en l’obra de l’investigador de Collbató. Començarem dient que, com en altres relats amb Jesús i Sant Pere, el deixeble representa la mentira i la prepotència (molt presents en les cultures patriarcals). Així, ambdós personatges van pel món, demanen hospitalitat en una casa de pagès i els hi acullen junt amb la resta d’apòstols.

Mentres que el Mestre se’n va un moment, “Sant Pere, que tenia molta gana, veient que trigaven, es menja el ronyó; va pensar: ‘Ca! ¡No se n’adonarà ningú!’.

Quan van arribar, es posen a taula i Nostre Senyor s’adona que el ronyó ja havia volat; i diu:
(…) -Digues la veritat.

-¡No en tenia, vaja!

Va restar així” (p. 144).

A continuació, hi ha un passatge que evoca la persistència quan u vol aconseguir un objectiu (ací, per mitjà d’una dona):

“En havent dinat, compareix una dona tota desesperada, dient que tenia un mort a la família i pregant Nostre Senyor que li tornés la vida. Tant es va exclamar, que Nostre Senyor se n’hi va amb tots els deixebles, s’acosta al mort, el fa a trossos, després els torna a ajuntar un per un, com estaven abans, pega bufada i el mort s’alça de seguida, sa i bo” (p. 144).

Per consegüent, el paper de la dona ha estat bàsic i decisiu: ella ha assolit l’ajuda que demanava i ha fet possible que reviscolàs el difunt. A més, es fa lo que ella indica al personatge masculí.

En acabant, Sant Pere, després de presenciar els fets, considerà que se’n podia anar pel món i guanyar-se la vida, com ho feia el profeta.

Passa que, en aplegar a una vila, l’apòstol tracta de fer com Jesús,… però fa pala i, per poc, se’l carreguen “per estafa” (p. 145).

En un passatge immediat, Sant Pere demana auxili a Jesús i Nostre Senyor li diu:

“-Bé: tot ho arreglarem, però m’has de dir la veritat del ronyó.

Sant Pere:

-¡No en tenia, de ronyó, no en tenia!

Nostre Senyor:

-¡Mira que me’n vaig!” (p. 145).

En eixe moment, l’apòstol s’agenolla als peus del profeta i “li confessa que el ronyó se l’havia menjat ell i, llavors, Nostre Senyor va ressuscitar aquell mort i tot va restar bé” (p. 145).

El 7 de setembre del 2025, mentres tractàrem aquesta rondalla, l’empiulàrem amb una part de la tesi d’Angie Simonis sobre la deessa grega de l’agricultura (Demèter), quan diu que el Jesús literari té uns detalls i una manera de respondre molt en línia amb les valors que se solen considerar femenines, més que amb la figura de l’home patriarcal: “Jesús no aprovà ni el mite, ni les seues implicacions, ni els costums patriarcals referents a les dones, ans al contrari” (p. 255).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Xiques jóvens, vigoroses i que tenen la darrera paraula

General, , , , ,

Una altra rondalla recopilada per Pau Bertran i Bros (s. XIX) en el llibre “El rondallari català”, i en què es plasma el matriarcalisme, és “El pare de les vint-i-dues filles”, una rondalla eròtica i escatològica. Així, “Una vegada era un pare que tenia vint-i-dues filles i que no les podia casar” (p. 128) i els proposa anar a una fira. Començant per la més gran, ella ho accepta. Quan són a mitjan camí, la xicota li diu que vol orinar i ell diu:

“-Orina.

I surten tres rius molt horribles.

A prop d’allí, hi havia una casa. Surten la gent d’aquella casa:

-¡Reina santíssima! I, ¿què és estat, això?

El pare diu:

-La meva noia, que ha fet una orinada.

Vet aquí que l’hereu d’aquella casa, en sentir això, diu:

-Ai, doncs, si ella té aquesta habilitat, jo m’hi vull casar.

I el seu pare l’hi va donar, i es van casar” (p. 128).

Per consegüent, encara que el pare vullga desfer-se de la filla, ella és qui admet la idea i, a banda, ho empiula amb trets femenins: el riu i l’aigua. Fins i tot, el minyó ha de demanar la paraula al pare de la xicota.

Després de tornar-se l’home a casa, fa una qüestió a la mitjana:
“-¿Vols venir tu, a fira, a veure si en trobarem un per a tu?

-Sí: anem, pare.

Quan és pel camí:

-¡Ai, pare!: ¡quines ganes de fer un pet que tinc!

El pare diu:

-Fes-lo.

I, amb la venteguera tan horrible, va fer caure una paret d’una casa (…). Surten la gent d’aquella casa” (pp. 128-129) i el pare els comenta que ha estat la seua filla i el motiu.

Afegirem que, en el cas de la gran i en aquest, la dona jove és una persona forta: bé, reflectit en l’aigua, bé en el vent.

Ben mirat, altra vegada, aquesta robustesa femenina és ben acollida, com en algunes cançons eròtiques mallorquines arreplegades per Gabriel Janer Manila i en altres indrets catalanoparlants. Això fa que l’hereu de la segona casa diga “¡Ai! ¡Quina habilitat que té, aquesta noia! M’hi vull casar.

I s’hi casa” (p. 129).

Per tant, ens trobem davant una narració en què es valora la vigor de les dones, ben diferent de com són presentades en altres cultures i en la gran majoria de les escoles espanyoles i en molts films de l’estranger.

Al capdavall del relat, qui l’ha trasmés al folklorista, recorre a la part dels excrements, quan el pare, en tornar a casa, diu que, gràcies a Déu, ja són casades tres filles. Aleshores, l’oïdor li respon:

“-¡Dues!

-¡Besa’m el cul, tu i totes vint-i-dues!” (p. 129).

Aquesta darrera frase, en l’original, “¡Besa’m el c… i totes vint-i-dugues!”, reflecteix, altra volta, un fet que algunes persones ens han escrit (encara que en nexe amb cançons eròtiques que aprengueren de dones catalanoparlants nascudes en el segle XIX): que eren més atrevides en els camps ací tractats i que no vivien d’acord amb una mena de culte a les normatives.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia. 

Dones que toquen els peus en terra, que dominen i molt obertes

General, , , , ,

Una altra narració que figura en l’esmentada obra del folklorista de Collbató, i en què copsem trets matriarcals, és “El soldat del llibre meravellós”. Un jove torna de la guerra i, en passar per una casa, demana sopluig i “la mestressa el va fer anar a la pallissa” (p. 116).

Al moment, capeix que la dona i un frare “es posaven a taula a fer un gran àpat de botifarres i pollastres i capons” (p. 116), que ouen que toquen a la porta i que la mestressa reconeix el truc.

En acabant, desparen taula i “el frare el va fer ficar a la pastera” (p. 116).

És a dir: la mestressa, no sols porta la casa, sinó que ella té la darrera paraula, àdhuc, on se n’ha d’anar el xicot i on el frare. En el cas del religiós, en una aïna de recepció.

En entrar l’amo en la casa, la dona, guilopa, li comenta que no l’esperava rebre.

Tot seguit, el xic es posa a gemegar i el propietari s’acosta on és el jovenet i, més avant, li diu:

“-Menjareu alguna cosa”.

Llavors, el noi els diu que, amb el llibre que porta, no li mancarà menjar: “I es va treure, de la pitrera, un llibre tot arrugat (¡era el llibre de les ordenances que li havien dat al servici!).

L’amo, que no sabia de llegir, diu:

-¿Que és un llibre de virtut?

-Mireu si ho és que, quan tinc gana, no haig de fer més que obrir-lo dient lo que em ve de gust i tot se’m presenta a l’instant, ben cuit i amanit” (p. 117).

Afegirem que la bonesa de l’home es plasma en els mots que adreça al soldat:

“-¡Home!, ¡si això fos veritat…!

-¿No ho ha de ser? (…)

-Ja m’agradaria.

(…) El soldat, que obre el llibre, i es posa:

-Llibre, llibret,

per la virtut que Déu t’ha dat,

fes sortir botifarres del forn ben aviat.

Diu:

-Aneu-hi, patrona, que ja n’hi trobareu.

La mestressa respon amb gran malícia:

-Vaja, vaja: no estic per a ximpleries” (p. 117).

Com podem veure, per una banda, l’home (l’amo) representa la innocència, la candidesa; el soldat, l’astúcia i la mentira (cal dir que u dels contactes amb la cultura castellana es feia per mitjà del servici militar i d’anar a la guerra, si més no, en la segona meitat del segle XIX, quan es recopilà aquesta rondalla).

En canvi, la mestressa és en nexe amb la cultura matriarcalista catalana i, en eixe seny, amb unes paraules que posa el llibre “Arrelats. Les famílies més antigues de Catalunya”, publicat per Edicions Sidillà en el 2021: una de les persones que reportaren comenta que “La cultura de l’enganyifa no hi era, aquí. I te l’explicaven com: ‘Mira aquell què va intentar fer…’. No com un fet positiu: ‘Mira aquell que llest que va ser’. Les enganyifes eren molt mal vistes” (p. 257).

En línia amb aquest fet, en la introducció del llibre “Europa indígena matrilineal: los vascos”, de Mª Carmen Basterretxea i editat en el 2022, podem llegir uns mots d’Ana Cachafeiro:“zintzoa/ser sincer, la definició més exacta de ser bona persona, lo que apunta al lloc ètic en què es col·loca la mentira, una de les armes patriarcals més poderoses” (p. 9).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones que toquen els peus en terra, que porten la iniciativa i pageses

General, , , , , ,

Una altra rondalla semblant, però amb un rector i amb sa neboda i majordona, i en què es reflecteix el matriarcalisme, és “El robatori del senyor rector que volia un marit valent per a la majordona”, recollida en el llibre del folklorista Pau Bertran i Bros (1853-1891). Un vespre, un jove que volia casar-se amb la majordona (qui era molt garrida), passa per cal rector, qui “volia que, el que es casés amb la seva neboda, fos un xic valent.

-Això rai! -diu-, encara que me’n vinguin cent -respon el jove” (p. 114).

Llavors, el capellà diu al xicot que faça el mort eixa nit al mig de l’església. A un segon jove, li comenta que haurà de vetlar el difunt. I, quant al tercer, com ja havia fet el mossén amb els altres dos, “li diu que, com que és una casa de camp, desitjaria que fos un jove que fos un poc valent.
(…) El jove li diu que sí i el rector el vesteix de Llucifer i el fa anar cap a baix a l’església, tot vestit de llums” (p. 115). En altres paraules, el minyó es vist de dona.

Un poc després, s’ajunten els tres fadrins i fugen. Però, a banda, “el senyor rector, un per un, els va desenganyar completament dient que eren uns covards” (p. 115).

En un paràgraf posterior, u dels tres proposa als companys:
“-N’hi hem de fer una, al rector: mirem de romandre tancats dins de l’església, al vespre” (p. 115).

Com podem veure, tot i que els personatges són clarament masculins (llevat de la majordona), els fets esdevenen a principi de la nit, en l’interior i, a més, en una església (local que, en el vocabulari eròtic i sexual, simbolitza la vagina i, per extensió, la vulva), tres trets que empiulen amb lo matriarcal junt amb el vestit que es posa el tercer (femení).

Igualment, “quan va ser més tard, varen encendre totes les llànties i tots els ciris i es varen posar a cantar, vestits d’àngels, amb una gran solemnitat” (p. 115).

Per consegüent, el rector i els tres fadrins recorren a la cultura de la mentira; i els jóvens ho fan per mitjà de figures que tenen a veure amb lo patriarcal i amb lo celestial: els àngels. Ben mirat, en companyia d’un altre detall que no és propi dels Pobles matriarcals: la solemnitat.

Per contra, en acabant, apareix la neboda, qui representa lo tel·lúric i la cultura vernacla: “I la majordona els va sentir i va cridar:

-Senyor rector: a baix, a l’església, hi ha tres àngels que canten.

I el senyor rector li diu:

-¡Vés, vés, dona, vés!

I ella li respon:

-Sí, sí: vingui.

I el senyor rector va anar a escoltar i sent que cantaven (…):

-‘Senyor rector: si es vol salvar,

els diners ha de portar’.

I el senyor rector diu:
-Ara sí que me n’he d’anar del món, que em criden els àngels” (p. 116).

O siga que, primerament, sembla que el capellà porte la iniciativa, però, al capdavall, ell segueix les indicacions de la dona.

A continuació, en aplegar a l’església, els tres xicots peguen colps forts al rector i el deixen mig fet xixines.

Finalment, la majordona torna a enllaçar amb lo matriarcalista, mentres que l’home ho fa amb lo eteri, fet que explica el comentari amb què la neboda remata la rondalla:

“A l’endemà, quan la majordona va anar a donar menjar a les gallines, se’l troba allà, a terra, i diu:
-Senyor rector, ¿què hi fa, aquí?

-Espero -diu- que obrin les portes del cel.

Diu:

-Sí… -diu- ¡i és a les portes del galliner!” (p. 116).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.