Arxiu d'etiquetes: matriarcalisme

Educació matriarcal amb el xiquet i el marit i la muller en la maternitat

General, , , , ,

Una altra narració en què copsem detalls matriarcalistes (com ara, l’educació vernacla), i que figura en l’esmentada antologia, és “Cigronet”. Un fill era molt xicotet, però sa mare l’envia a fer comandes. Així, en una botiga, quan el botiguer nota que el xiquet és agafat al camal, li dóna el safrà i el noi se’n va a casa. En altres mots, malgrat que el nin és petit, sa mare li encomana uns servicis i, així, confia en ell.

Després, hi ha unes línies que podríem empiular amb la típica família que vivia del camp i, si de cas, d’alguns animalets en casa, en què, com en els meus besavis materns (dels anys setanta del segle XIX), el marit deia a la dona que preparàs el dinar i feien un acord entre ell i la muller:

“-A  l’hora de migdia, m’envies el xiquet amb el dinar. (…).

-I, ¿com l’he d’enviar, jo, el xiquet?

-Fàcil. Tu el poses dins de l’orella del mul i el mul ja el durà al lloc, que ell ja se’l sap.

-Bé: així ho farem” (p. 264).

Cal destacar que la muller fica Cigronet en una orella (associada a la recepció, molt preada en els Pobles matriarcalistes) i, ben mirat, l’al·lot li respon:

“-I on he d’anar? Jo no puc anar a l’albarda del mul!

-La mare et ficarà dins l’orelleta.

El fica dins l’orelleta i li dóna una vara per a menar el mul, perquè anàs anant. I se’n va” (p. 264).

Agregarem que, així, la mare (simbòlicament) fa que Cigronet (com si tingués, si fa no fa, huit anys) se’n faça càrrec de determinades tasques, com ho reflecteix el fet que ell empunye les regnes del mul. Com a mostra, més avall, en oir ell que uns gitanos pretenien furtar-li l’animalet, Cigronet, “qui és dins l’orella, fa, amb la vara a la mà:

-Ala, aneu-vos-en! Ala, aneu-vos-en!, que el mul és meu!

I els gitanos peguen a fugir” (p. 264).

En aplegar a l’horta on era son pare, es posa a ploure i Cigronet, com qui torna a la mare que empara i que acull, “s’amaga davall una fulla d’una col que hi havia per allà” (p. 264), planta d’horta que significa la maternitat (recordem que moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 deien que els nadons naixien sota una col).

Finalment, com que un bou s’engul el xiquet, qui era en la panxeta del toro, el noiet els diu on és ell i la mare salva el fill (i, de pas, un personatge masculí) i, altrament, fa un paper que lliga amb el de comare, tot i que en companyia del pare i, així, l’home també pren part de tasques lligades amb lo maternal (fet que podríem empeltar amb altres cultures matriarcalistes, com ara, amb la basca, en què, com indica Mª Carmen Basterretxea en el llibre «Europa indígena matrineal: los vascos», p. 86, «els hòmens ajudaven en la casa de la nova mare, quan havia de menester, disposats a qualsevol suport» ): “I sa mare va sentir les veuetes i diu:

-Ai: és dins la panxa d’eixe bou.

Agafen el bou, se’l van endur. Li van fer un bon llavat d’estómac i va eixir el Cigronet” (p. 265).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

El lligam mare-filla, dones agraïdes i fills amb molta espenta

General, , , , , ,

Una altra contalla compilada en l’obra “Rondalles populars valencianes”, a cura de Rafael Beltran, i en què es plasmen trets matriarcalistes i detalls d’agraïment, és “Per què tenim mar?”. Així, “En una vila, un pobret va demanar a una porta (…):

-Una almoineta.

I la xica diu a sa mare:

-MIreu, mare: no passa res.

Eren molt pobrets” (p. 252).

Tanmateix, la filla li dóna l’esmorzar que tenia i ell, de mitjana edat, li ho agraeix:

“-Mireu: heu estat tan bona per a mi, que jo vos desitge que, el primer que toqueu, vos augmentarà.

La xiqueta li va donar les gràcies. Però, en eixe moment, hi havia una parada de roba a la plaça i la xica diu a sa mare:

-Mare: ¿no volíeu comprar-me un coixí?

I sa mare diu:

-Ah, sí: anem-hi” (p. 253).

Per tant, apareix el lligam mare-filla i la dona és la compradora. En tornar a casa, la mare comenta a la xica:

“-Ai: mesura, mesura. Vejam si ens han enganyat en la mida.

I hi havia huit pams, dos metres. Sa mare diu:

-Ai (…). L’home s’ha enganyat.

Torna a mesurar: un pam més. (…) La filla fa:

-Ai: açò és el que ens ha dit l’home: (…) el primer que agafaríem, ens augmentaria.

(…) Ui! Es van fer rics i, com que allò tenia molta de valor, la xica es va fer l’aixovar i tot” (p. 253).

Com veiem, la caritat i, igualment, la gratitud són compensades, en aquest cas, en nexe amb la bonesa.

Un altre relat amb signes del mateix ram és “Joanet i el pandero del rei”, el qual s’inicia amb uns mots que evoquen l’arquetip del rei: “Fa molt de temps, hi havia un rei que governava sobre uns extensos i pròspers dominis. Un dia que va eixir a caçar per un dels seus boscos es va trobar un poll, (…) se’l va emportar al seu palau i va decidir criar-lo” (p. 254).

Aquest detall va unit a un monarca que també considera els més petits i els més senzills del reialme. Com a recompensa, el narrador agrega que li va créixer el poll, el qual, en poc de temps, es féu com una gallina, com un porc i, a tres mesos, com un cavall. Però un dia es mor el poll i el sobirà, amb la pell, “va manar que construïren un pandero” (p. 254).

A banda, com que el rei tenia una filla en edat de casar-se i era molt docta i intel·ligent, féu una dicta: “qui endevinara de què era fet el pandero, es casaria amb la princesa” (p. 254).

En un passatge immediat, un xic comenta a sa mare que ell hi voldria anar i la dona li ho aprova: “Sa mare li va preparar un sac ple de coques i el xic se’n va anar a esbrinar” (p. 254).

A partir d’aquest moment, el noi es trobarà amb diferents personatges que tenen qualitats que aplanaran l’objectiu i que, com en moltes narracions semblants (algunes, arreplegades abans de 1932), faran un bon equip de què el jovenet és el cap de colla. Cal dir que hi ha molts mots que enllacen amb la tradició vernacla catalana: una orella, la nit, la vesprada, una princesa que té un jardí, una font, que molts fragments tinguen lloc de nit.

Per això, “quan li va tocar el torn, Joanet va entrar al palau. Davant del rei i de la princesa, va començar a mirar el pandero (…) i, al remat, va dir:

-Senyor rei: la pell és de poll i el cèrcol és de fenoll” (p. 256).

Ara bé, com que la princesa no volia casar-se amb el xic i el monarca li posa una altra prova i el jovenet la supera, el rei i ell arriben a un acord: Joanet podria emportar-se de la cambra del tresor totes les monedes i totes les joies que pogués en una hora;… i  podria ser ajudat pels seus amics.

I així fou possible, fins i tot, endur-se el palau i, de pas, la filla i tot, dona que marca el desenvolupament final i decisiu de la rondalla.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones que manen, ben tractades i que salven

General, , , , , ,

Després, el xic “va pujar dalt de l’arbre i va veure-hi els tres gossos i un d’ells li va demanar:

-Què voleu? ¿Veniu, vós, enviat per la meua ama?

En això, Paco va comprendre que aquella iaia (…) tenia poders sobre els gossos” (p. 248) i el minyó li diu que ell “anava manat per la seua ama.

(…) Els altres dos gossos li van demanar també si anava manat per la seua ama, i, en dir ell que sí, li van donar també plata i coure” (p. 248). En altres paraules, els personatges masculins (tant els cans com també el xic) depenen de lo que diga la dona, puix que ella és qui comanda.

Altrament, resulta interessant el fet que l’home (ací, un xic) siga dalt d’un arbre (com si tingués més por) i que, en canvi, el personatge femení i els seus servidors ho facen en terra. Això explicaria que, “Quan Paco ja va tindre la bossa ben plena de monedes, va agafar la caixeta i va baixar de l’arbre” (p. 248).

En un passatge posterior, ell es desfà de l’anciana i se’n va a una fonda, on obri la caixeta. Aleshores, Paco comença a menar en el grup, encara que els tres gossos li fan de consellers i li adoben el terreny: “Vull que hi aneu i que me’n porteu la filla del rei.

El gos (…) se’n va anar de seguida i va portar la filla del rei” (p. 249) i és ella qui fa que Paco se senta millor, acompanyat i de gust en la fase de festeig: “La princesa va romandre unes hores amb ell (…).

L’endemà, enyorant-se ja de la princesa, va tornar a fer un colpet a la caixeta per veure què passava” (p. 249) i un gos li porta la jove: “cada nit, un gos diferent, anava portant-li la princesa perquè ell festejara.

Una nit (…), les criades del rei es van adonar de la desaparició de la princesa i van donar part a sa majestat” (p. 249).

Cal dir que els passatges esdevenen de nit, un moment molt lligat a lo femení (ací, igualment, al festeig, a la jove, a les criades,…).

Un altre detall sucós (i que remarquem en negreta) és quan la princesa parla amb son pare i li diu: “Sí, pare: és ell, però, a mi, no em fa cap mal. No li feu res, que jo, tan sols vinc ací per estar amb ell i per parlar-hi. A més, ell em vol i em tracta molt bé» (p. 250), mots que reflecteixen el matriarcalisme i pareguts als que hi ha en rondalles ben antigues i, àdhuc, en algunes del darrer quart del segle XX.

En u dels paràgrafs finals, hi ha signes que tenen relació amb lo femení: la caixeta (recepció), la cambra (acolliment i nit), “la fonda on em gitava” (interior i dormir, com en l’hivern).

Finalment, la dona salva l’home (en aquest relat, mitjançant la caixeta) i “van aparéixer els tres gossos (…):

-Què és el que vol el meu amo?” (p. 250). I ell els dóna órdens, com ara, la darrera: “que, a la princesa i a mi, ens porteu a un lloc (…) on vosaltres penseu que estarem segurs.

I així ho van fer” (p. 250), de manera que els gossos fan de soldats del xicot (qui, ara, és el rei de la seua vida) i els tres animalets han fet el paper d’ajudants. Per això, Paco i la princesa pogueren viure sense que els destorbàs ningú.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones amb molta espenta, fertilitat i ancianes agraïdes

General, , , , ,

Una altra rondalla arreplegada en el llibre “Rondalles populars valencianes”, a càrrec de Rafael Beltran, i en què captem trets matriarcalistes, és “L’oncle Peret i la tieta Joana”, la qual és prou coneguda en tot l’àmbit lingüístic. Temps arrere, hi havia un matrimoni que eren llauradors i pobres: Pere i Joana.

Nogensmenys, “Una vegada van sembrar una col en l’hortet que tenien davant de casa. Eixa col es va fer tan i tan grossa que va arribar al cel” (p. 244). Començarem dient que la col, en la cultura catalana, és associada al lloc on naixen molts nadons (i, així, amb la maternitat) com també amb la vulva, part del cos que té relació amb la fertilitat. En aquestes línies, com en moltes contarelles, la prosperitat va unida a la reproducció.

Més avant, “La dona, qui era més interessada i més llesta que el seu marit, li va dir:

-Xe, Peret: ja que tenim una col tan grossa que arriba fins al cel, has de pujar-te-n’hi i demanar al Senyor que et done bona cosa de diners, que és el que no tenim!

Peret se’n va pujar col amunt, col amunt (…) i se’n va baixar després a sa casa ja ben carregat” (p. 245). Per tant, la dona és qui mena i ell fa de ruc de càrrega (com, fins i tot, reflecteix el text).

Tot seguit, com diu el compilador, “es van comprar una galera amb dos cavalls i van començar a fer de rics” (p. 245), fins al punt que, un dia, Joana diu a Pere:

“-Ara, ens n’anem a missa: tu, ben mudat; i jo, també.

Així, que es van posar ben mudats i elegants per anar a missa de dotze” (p. 245), això és, a la missa principal en molts indrets catalanoparlants (ací, potser, la d’un diumenge).

Passa que, en un moment determinat, la dona pretenia que el rector els tractàs com si ell fos un serf i, com que el Senyor ho capeix, els diu:

“-Ara tornareu a ser els mateixos d’abans, que la vostra avarícia vos ha perdut!” (p. 245).

Llavors, la narració ho indica de manera simbòlica: “La col es va assecar (…). I això és perquè vegem que la vanitat i l’orgull no serveix per a res” (p. 245).

Agregarem que el final del relat va acompanyat d’uns versets escatològics:

“Conte contat, ja s’ha acabat!

Qui no s’alce, s’ha cagat!” (p. 245).

Cal dir que, a diferència de les altres versions que havíem tractat, ací hi ha un personatge que pretén que un altre i terrenal (el rector) els faça d’esclau.

Una altra contarella en la mateixa obra, a cura de Rafael Beltran, i en què es copsa el matriarcalisme, és “La caixeta màgica (Aladí)”, amb un xic que passa a ser adult: “Això era un xic que li deien Paco i que un dia descansava als peus d’uns arbres. (…) se li va aparéixer una iaia (…), qui li va dir:

-Bon dia, Paco!

-I vós, com sabeu el meu nom? -li va demanar ell amb curiositat.

-Perquè ho sé i no se’n parle més -va respondre la iaia, sense voler donar més explicacions. -Jo voldria una favor de tu. (…) Voldria que, si poguera ser, pujares a la copa d’aquests arbres. (…) Puja dalt i hi veuràs una cambra grossa. Dins, hi ha una caixeta on jo tinc tot el meu poder” (p. 248) i tres gossos (de la provecta) amb monedes diferents (cada u dels tres en té d’una color): d’or, d’argent i de coure. Ben mirat, ella el recompensa amb una bossa que Paco podrà omplir de les monedes que el xic vullga, com a agraïment a la tasca que l’anciana li ha encomanat.

En nexe amb aquestes línies, Paco (el jove) és molt a prop de la mare (l’arbre és femení), en un espai feminal i on ell rep una velleta amb molta espenta, dona que encara porta les regnes de la seua vida (a banda de persones al seu càrrec, tot i l’edat) i que prea els qui li adoben el terreny (els metalls que Paco podrà agafar).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones que salven, fills agraïts i reis que emparen la bonesa

General, , , , , , ,

Tornant a un passatge amb els tres germans plegats, els dos majors se’n desfan del més xiquet i, quan ja són en el palau reial, lliuren els dos ous al remeier,… però el fill del monarca no es guareix de la ceguesa.

Altrament, l’àguila passa pel pou, recull el més petit dels germans i, a canvi de traslladar-lo cap a la cort, el fill alimenta l’au. És més: la part sacrificada és masculina, puix que l’home més petit (ací, el nin) diu a l’àguila: “M’has salvat la vida” (p. 243) i ell li havia donat una de les seues cames.

Llavors, la dona (amb un paper paregut al de la lloba que veu que un lloparró seu podria morir-se i li bossa menjar mastegat per ella) “Bossa la cama, li l’apega i li la posa” (p. 243). I, en finir el trajecte, l’au diu: “Jo sóc la Mare de Déu, la mateixa a qui tu reses totes les nits. Sóc la mateixa que estava en la caseta. Ara, vés corrent al palau, que ja hi són els teus germans. Tots dos passen els ous pels ulls, però no s’hi veu. Fins que tu no hi aplegaràs, no s’hi veurà” (p. 243). Així, la marona (ací, un personatge femení) determina qui podrà guarir el príncep i, més encara: ho posa en mans de qui ella tria com a persona més preparada per a fer el bé al malalt, perquè ho podem interpretar com que, qui sí que és bonhomiós, pot fer el bé allà on siga i allà on visca, àdhuc, amb un paper que evoca les trementinaires.

Com a mostra, ja davant del monarca i del curander, el noi passa un ou per davant de cada u dels ulls del príncep, a qui li retorna la vista. En acabant, com a agraïment i com a recompensa, el rei li diu:

“-Bé: ara, tu tindràs el premi que voldràs. I els teus germans tindran el castic que tu diràs” (p. 244). Després, el fill considera adient que els seus germans, en lloc, per exemple, de ser empresonats, porten un capell (ací, un cartell en què la gent puga llegir tot el mal que han fet). I li afig: “I els perdone, ara, de tot” (p. 244).

Finalment, en haver-ho aprovat el rei, el monarca li va comentar: “ara, tu, demana’m el que vulgues. Et construiré un palau; i els teus germans, que romanguen en casa. En eixe palau, no et faltaran criats, ni criades; ni et faltarà menjar (a tu, a ta mare o a ton pare) mentre visques. I el dia que tu sigues ben gran i que trobes una xica que t’agrade i que et cases amb ella, hi viureu com si fóreu el rei i la reina, mentre visqueu” (p. 244). En altres mots: el sobirà s’alia amb l’actitud de bon cor (un detall que lliga amb el matriarcalisme i amb l’arquetip del rei), allunya la malignitat, acull la innocència infantil, empara el cor net del nin i, com si el xiquet fos hereu seu, possibilita que l’al·lot tinga on viure protegit (i amb un bon nivell de vida) en l’esdevenidor. Com un pare bonhomiós faria amb un fill benèvol.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

La maternitat, l’alletament i el lligam mare-fill en els Pobles matriarcalistes

General, , , , , ,

Prosseguint amb l’esmentada tria a cura de Rafael Beltran, en la contalla “El pardal verd”, es plasma molt el matriarcalisme, principalment, mitjançant el lligam entre un animal volador (el qual podria enllaçar amb l’home i que ací ho fa amb el paper de la dona com a protectora) i el d’un xiquet (la senzillesa, l’inici). Així, un rei que tenia un fill cec rep un remeier, qui li diu “El seu fill, l’únic que el pot curar és passar-li pels ulls els ous del pardal verd. (…).

I el rei fa una crida per la vila, (…) però que havien de ser persones molt decidides i molt valentes (…) i que el rei es comprometria a donar el que li demanaren” (p. 239).

En un passatge immediat, llegim que, en una casa, hi havia tres germans, “que els pares tenien els ulls posats en el més petit (com és normal)” (p. 239) i que, ja tots tres davant el sobirà, els més grans li indiquen què els caldrà per a menar-ho a cap.

Adduirem que, en un paràgraf posterior, els tres germans apareixen plegats, com en un equip, i que veuen com un ocell volador “aplega a un lloc en què hi havia una penya i un forat, i es clava, es clava al forat” (p. 240). Aquests mots ens podrien portar al retorn del fill a la mare (al forat de la terra).

En acabant, encara que els dos germans de més edat tracten d’endinsar-se, es fan arrere. Tanmateix, el més xiquet, en capir que ha acabat el trajecte i que no pot travessar un riu, toca una campaneta perquè el traguen del pou. Ara bé: els seus germans no ho fan i  ell comença a plorar.

Llavors, una àguila que volava, se li acosta, “es posa davant d’ell i li diu:

-Puja!” (p. 240).

D’ara en avant, com en relats amb una au grossa i un xiquet, ambdós es fan valença, hi ha bona avinença i es complementen. En haver-lo deixat en un lloc pla on hi havia un caminet, el fillet hi baixa:

“-Ala! Segueix el camí -i ell segueix el caminet (…) i veu una caseta blanqueta. Toca la porta” (p. 241) i l’obri una senyora, qui li farà de mare. Abans de continuar, direm que la dona adoba el terreny del nin, li marca les directrius i que ell les acull i li fa cas, com en el fragment vinent, en què la dona diu a l’al·lot:

“-Segueix este camí, recte. Aplegaràs a un lloc en què veuràs una cova grossa. Tu hi entres. Ací tens un pitxer de llet i una espasa. Quan entres dins de la cova, una serp grossíssima s’alçarà contra tu, però tu li poses el pitxer de la llet (…). Tu t’arrimes a un costadet i, quan veges que ja s’ha mort, entres cap a dins” (p. 241).

Tocant a aquest tros, malgrat que, ben mirat, hi ha una espasa amb què el noi tallaria el coll de la serp, és cert que l’animal és vinculat amb la seua funció d’alletar (i, per tant, de fer possible el futur dels fills de la terra i que, per això, rebrà aquest aliment). El conjunt d’aquestes línies és un exemple més, possiblement, d’inclusió de trets forasters en una contarella vernacla, a diferència d’aquelles en què l’animalet femení és ben tractat i, àdhuc, com una vaca sagrada (com la vaca que hem trobat en una rondalla de Tàrbena, vila valenciana de la Marina Baixa).

Això també es reflecteix quan passem a un personatge negre (una color relacionada amb lo feminal i amb la foscúria):

“Veuràs un negre, eixe negre serà gitat allà. Si té els ulls tancats, no hi entres. Si té els ulls oberts, hi entres, passes a l’altra cambra de dins i veuràs el pardal en el niu. Poses la maneta per davall, per davall i li lleves un ou. (…).

Així, el xiquet agafa la cistelleta, el pitxer de la llet i l’espasa” (p. 241).

Agregarem que aquest negre lliga amb la dona, és més viu durant la nit (els ulls, tancats), fa de mare de la resta dels ocellets (com si fos una lloca respecte dels pollets) i és associat a la maternitat (l’ou). Igualment, dos objectes són receptius (la cistella i el pitxer) i l’espasa és masculina (pensem en els sants que representen el cavaller alliberador de la dona, de l’indret o, fins i tot, de part d’una comarca). Al meu coneixement, caldria aprofitar rondalles com aquesta per a educar sobre la diferència simbòlica (i, així, cultural i de tractament de la dona) en els Pobles matriarcalistes i en els que no ho són.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones que proposen i fills amb molta espenta i en colla

General, , , , ,

Una altra contarella que figura en l’obra “Rondalles populars valencianes”, a cura de Rafael Beltran, i en què es reflecteixen trets matriarcalistes, és “La pell de poll i el cèrcol de fenoll”. Començarem dient que, atenent al “Diccionari eròtic i sexual” de Joan J. Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta, el “poll del pubis” significa “Cabra, lladella”, mentres que el fenoll té relació amb els pèls del pubis i amb la vulva. Altrament, el cercle ja ens dóna una primera pista: temes femenins.

Així, un rei que, cada dia, passava revista als soldats, “un dia descobreix un poll en la guerrera d’un soldat” (p. 235), això és, en la jaqueta. Aleshores, el fica en una capsa de llumins i, com que, a l’endemà, ja no hi cabia, el deixa en una gàbia. Ara bé, com que, al tercer dia, ja no hi cap, l’en tragué i el tirà al corral. Passa que, com que l’animalet es menja tot (gallines, conills, porcs…) i es fa ben gros, el mata.

Nogensmenys, “va fer un bombo amb la pell del poll i amb un cèrcol de fenoll. Llavors, manà fer un ban” (p. 236): qui endevine de què és fet el bombo, es casarà amb la seua filla. Com podem veure, el monarca considera positiu els xicotets detalls, acull els més febles (els polls són ben petits) i la natura (la planta, ací, amb significat femení).

En un passatge posterior, un xiquet comenta a sa mare que ell se n’anirà al palau i, a mitjan camí, es troba amb un home que era un bon oïdor (tenia oïda fina), amb un home fort carregat amb una casa (i, de pas, era qui l’empunyava) i, al capdavall, amb u que era més veloç que un conill.

Quan el fill es presenta en el palau, diu: “Vinc a endevinar de què és el bombo.

-Doncs vós ja sabeu el que us toca (…). Vos donarem tres dies per tal que us penseu la solució.

-Sí que ho endevinaré -fa ell, tot decidit.

(…) L’endemà, la filla del rei digué a son pare (…) que la pell és de poll i que el cèrcol és de fenoll” (p. 237).

Tot seguit, com en narracions de la mateixa corda, el més oïdor capta els mots de la princesa, les diu al fill i, quan el xiquet ja és davant el sobirà, “li respon amb un parlar assaonat” (p. 237), o siga, madur, i ho encerta. El cap d’estat li comenta:

“-Sí que és veritat -confirma el rei, el qual afig fent honor a la seua paraula: -Jove: ets un resabut. Et casaràs amb la meua filla” (p. 238).

A continuació, la filla, com que l’aspirant és baixet, indica a son pare que no voldria casar-se amb un home com aquell i li proposa si el xic “es conforma amb el que vós vulgueu donar-li, i que se’n vaja” (p. 238) i, com que el monarca accepta la idea de la jove i, en acabant, és ben acollida pel minyó, el fill agafa tot el que pot de palau. Això sí, recorrent a la participació dels seus companys.

Així, el diligent fa camí cap a fora de la ciutat, el fort es carrega el palau, tots tres mamprenen i, “D’aquesta manera, el xicot es va fer amb tot. Es féu amb el palau i amb la princesa. I, tot i ser un rabassó, es casà amb ella” (p. 238).

Finalment, direm que, en una rondalla mallorquina arreplegada per Mn. Antoni Ma. Alcover (1862-1932), “Sa filla des carboneret”, la qual apareix en el Tom I, una xica que lo que més s’estimava era el rei, quan ja el té ben adormit, se l’emporta cap a la barraca de son pare, un fet semblant al d’aquest relat.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones que eduquen, ben tractades, acollidores i el lligam mare-filla

General, , , , , ,

Així, la dona diu a la xica:

“-Ai, ai! Mira: demana-li coses impossibles, que no les puga fer. (…) un vestit amb la lluna davant i amb el sol darrere… (…).

I li demana el vestit…” (p. 230).

Sobre aquest passatge, la dona va per davant (la lluna) i el sol (l’home) la segueix, com en la dita “On va la corda, va el poal”.

Com que el pare ho porta a la filla, la jove se’n va a ca la veïna: “Ara, demana-li un bou de plata. Que tu hi càpies dreta i asseguda. Les cames de suro i, tot açò, tot el cos, de plata” (p. 230), de manera que apareix un animal femení (el bou, per les banyes) i el lligam simbòlic entre la joventut (dreta, que va amunt, que creix) i l’època adulta (asseguda, més aïna, en planor, com els camins). I més: les cames són fortes com l’alzina d’on sorgeix el suro (material que la protegeix); i un cos femení (l’argent) i fosc.

Ben mirat, el pare lliura el bou a la filla i la veïna comenta a la xica sobre un acord entre totes dues, perquè la fadrina puga viure sense la pressió del pare: la dona la clava dins i li indica “i jo tindré una clau. I tu, una altra.  I, quan ell no estiga, li donaré menjar i tot.

I, tancada dins del bou, ella, pels ullets, veia tot el que feia son pare” (p. 230). L’home, com que no aconseguia obrir-lo, pretén tirar el bou a la mar, però, després que la filla ho tracte amb la dona, altra vegada, un personatge femení és qui la forneix, fet que ens podria evocar, com aquests passatges de la contalla, l’eixart entre les dues generacions i l’hivern.

En acabant, el parent, qui no ho assolia, es desfà de l’animal, el qual és trobat pel fill del rei, xicot que “es passejava amb una barqueta. Era malalt. I es passejava per la mar.

(…) -Ai!, quina cosa més bonica de bou. A la meua cambra, se n’ha d’anar.

I se’l posa a la cambra” (p. 230).

Així, la dona passa d’un terreny feminal (l’aigua) a un altre que també ho és: la terra.

Ja en la terra, com que, de nit, duien menjars per on ella era, la joveneta se n’empassava i, connectant amb el paper de la mare com a subministradora, “a més, s’entrava el que en sobrava” (p. 231).

Això explica que el príncep, qui no podia menjar lo que esperava, ho comente a un criat i que, al capdavall, la descobresca.

Nogensmenys, en copsar que ella tenia fam, l’acull i ordena que la tracten bé i, quant al criat, que siga ben servida: “Tu has de portar-li menjar tots els dies, a totes hores, el que ella diga. Que no ho sàpiga ningú.

I així ho feia” (p. 231).

Posteriorment, una fadrina que era guilopa i la reina capten que la filla ha estat dins del bou i, tocant a la mare del príncep, indica a la joveneta que passe: «I la tenia allà.

I ve el príncep, de servir, i se’n va corrents a la cambra i se n’ix.

-Què et passa? -li va demanar sa mare.

 -El que més m’estimava, ja no ho tinc.

-Sí que ho tens. Ho tens ací guardat.

Va eixir ella. La va veure i es van casar” (p. 232).

Per consegüent, la mare considera bé la xica, li dóna hospitalitat i adoba el terreny perquè ambdós jóvens es puguen casar, puix que ella té la darrera paraula.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones ben considerades, maternitat i el lligam mare-filla

General, , , , ,

Una altra rondalla que figura en l’esmentada antologia de Rafael Beltran, i en què capim detalls matriarcalistes, és “El nan saltador”. Començarem dient que, quan jo era xiquet, aprenguí un relat paregut (però en castellà) i amb uns personatges i amb un desenvolupament semblants. Un moliner que tenia una filla molt polida i molt conreada rep un dia el rei, qui era de pas després d’haver anat de cacera. Quan el monarca li demana si té molta família, l’home li respon “És una xicona molt senzilla i treballadora (…) és capaç de transformar la palla en or!” (p. 217).

Cal dir que el sobirà, potser per si el pare era un fatxenda, li diu:

“-Escolteu-me bé, moliner. Ara tancareu la vostra filla a la pallissa tota la nit i, si, a l’endemà, ha transformat la palla en or, es casarà amb el príncep, amb el meu fill. Ara bé: si tot això és una enganyifa, manaré que la maten els meus criats. Del rei, no es burla ningú” (p. 207). Aquesta responsió lliga amb l’arquetip del rei: el seny de la justícia i l’honradesa.

En un passatge posterior, un nan s’apareix a la jove i li comenta que li podrà ajudar si ella li promet que ha de donar-li el primer fill perquè li servesca.

Com que la xica li ho accepta, la fadrina es pogué casar amb al príncep i tingueren un xiquet garrit i “polit com sa mare” (p. 218). Nogensmenys, com que el nan, ja vell i tot, se li apareix i li demana el fill, però ella no volia, li posa una condició (és a dir, ací és ella qui marca el compàs): “Si, d’ací a tres dies, quan jo tornaré, endevines el meu nom, jo me n’aniré i et deixaré tranquil·la per sempre” (p. 218). Com podem veure, el personatge masculí passa a territori femení (perquè ella el condueix) i la fadrina “va enviar tots els seus criats per les viles, per les serres, pels masos, pels bancals, perquè s’ensenyaren noms i poder ella endevinar-li’l” (p. 218).

Agregarem que, en aquesta narració (com en la que jo oïa quan era xiquet), hi ha un criat de la filla que és qui sent la lletra de la cançó que cantava el follet i, en acabant, “se’n va anar corrents amb el cavall fins al palau, per dir-li-ho, a la seua ama” (p. 218).

D’ara en avant, la noble fa que el nan crega que ell guanyarà la mà i, al capdavall, li afig:
“-No et dius (…) ‘nan saltadoret’?

En sentir això, al nan, se li va fer tot negre i li va respondre ben fotut:

-L’heu endevinat. Eixe és el meu nom. Podeu viure amb el vostre fill per a sempre.

(…) I la molinera va poder criar el seu fillet que tant volia” (p. 219). O siga que hi ha un eixart entre la dona i el fill, el tema de la maternitat.

Finalment, aquest relat, a diferència de la majoria, addueix una moralitat i, de pas, un senyal perquè servesca com a educació per a l’esdevenidor: “Això vol dir que un no ha de prometre allò que no puga complir després” (p. 219).

Una altra contarella amb signes matriarcals, “El bou de plata”, també és recollida en el llibre “Rondalles populars valencianes”. En iniciar-se, ja copsem que la dona és qui determina el futur immediat del marit i, ben mirat, de la filla: “Era un matrimoni que tenia una xica. I el matrimoni es volia molt. I la dona era malalta. Va cridar l’home i li va dir:

-Ara jo he de saber si em vols o si no em vols. Jo em moriré. Este anell, te l’assages. A la que li vinga bo, t’hi has de casar.

-Veges!, este anell.

Però la dona es va morir. I ell diu a la filla:

-Ara només fa falta assajar-te’l tu.

-I si m’assaja i em ve bo, què? Què?

-Ta mare m’ha dit que ho he de fer. Si et ve bo, m’he casar amb tu, filla.

Li l’assaja i… com si li l’hagueren fet per a ella.

I res, la filla se’n va a ca la veïna, una veïna que feia molt per la xica” (pp. 229-230).

Per consegüent, el pare segueix els dictats de la dona (com si es tractàs d’un testament) i, altrament, hi ha un nexe entre la mare i la filla, per mitjà de l’aliança que la muller fa que passe a la jovencella (no al marit), un detall que, per exemple, ens evoca altres Pobles matrilineals.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Persones de bon cor, agraïdes i mares que salven

General, , , , , ,

Tot seguit, el monarca escriu una lletra i demana al jovencell que la porte a la reina, amb intenció que maten el fill abans d’arribar a la cort o bé després de ser-hi.

Això no obstant, “Al xicot, se li va fer de nit a la muntanya i es va ficar en una cova (…) de lladres i, quan estos van anar a sojornar-hi, van trobar el xicot (…). Li van veure una lletra que se li n’eixia per la butxaca, li la van agafar i la van llegir.

En assabentar-se del que posava, els lladres es van compadir” (p. 212) i “van posar que el xicot es casara amb la filla del rei, tan bon punt no hi arribara” (p. 212) i, així, els bandolers (ací es podrien identificar com els qui es guanyen la vida com poden i, per tant, el seu paper seria més aïna positiu) empiulen amb la bonesa. Ben mirat, adoben el terreny i, quan la reina rep el document que li envia el jove, copsa que “deia que es casara amb la seua filla, i els van casar” (p. 212). O siga que hi ha un nexe entre el poble, la sobirana i la joventut (simbolitzada pels dos fadrins) i la dona empunya les regnes del seu territori i és qui el comanda.

En el fragment vinent, el cap d’estat ordena al fill que supere una altra prova: que li porte els tres pèls del dimoni. D’ara en avant, el descendent empelta amb el poble i ho fa mitjançant la seua relació amb persones que troba pel camí cap a l’espluga, és a dir, cap a la marona, i a qui demana sobre el diable (p. 212): 1) en la primera vila, un home li amolla que “hi ha ací un arbre que abans feia pomes d’or” (arbre, fusta, mare i fruita grossa i forta), 2) en la segona vila, una vella li trau que “hi ha ací una font que brollava vi” (doll, dona, fertilitat, font de vida; i triangle invertit del penjoll, la vulva i vida sexual femenina). I, 3) en aplegar al riu on era un barquer, l’home li fa la qüestió de com podria deixar de viure entre les dues bandes de terra i sempre remant (com qui es troba entre dues aigües i no assoleix el pas a una altra fase de la vida).

Més avant, ja en la cova, la dona el tracta com a un jove avançat:
“-Sí. Que vós, què volíeu? -va respondre la mare del dimoni” (p. 213) i, encara que, primerament, ella li diga que això no pot ser, aconseguirà que el marit li indique com fer-se amb els tres pèls.

Afegirem que aquests pelets són com els xicotets detalls: donen vida a l’aspirant, a la dona i als personatges que ell havia vist pel camí. I més: en els tres passatges, l’adulta fa de mareta del diable a través de mots que lliguen amb la maternitat i amb la típica cançó de bressol i, així, la dona és la part més activa.

Tornant a l’arbre, el dimoni li parla de les arrels i de la granota, dos trets femenins. En segon lloc, de com fer que la canonada permeta la fluïdesa del vi (de la reproducció, associada a la sang femenina i al fet de tenir sang una persona).

Entremig, el príncep “va eixir de l’amagatall, va agafar els tres pèls, va donar les gràcies a la mare” (p. 214) i, en agraïment a la seua aportació als vilatans (al poble), ells li concedeixen una recompensa (tres bosses d’or) i, tocant al barquer, pogué travessar el riu.

Finalment, el fill del sobirà es presenta en el palau reial, amb els tres pèls i el narrador exposa dos personatges en connexió amb l’arquetip del rei: el príncep i son pare. Així, mentres que el xic li parla d’abundància i acaba viu; el pare, escanyapobres i cobejós, se’n va cap a l’altra banda del riu i…, en lloc de poder superar la prova i de traspassar-lo, fa el paper del barquer. I és que, quan un cap d’estat s’interessa amb bon cor pel poble, hi ha prosperitat (en les rondalles i en la realitat).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.