Arxiu d'etiquetes: matriarcalisme

Sexualitat matriarcal, el cos femení i la religiositat vernacla catalana

General, , , , , ,

Prosseguint amb l’obra de l’investigador de Tàrbena, hi ha una contarella (pareguda a una altra posterior), “Les divines margarides”, en què es plasma una realitat històrica en terres valencianes, sobretot, de mitjan segle XVIII en avant: el Poble fa ús de la llengua vernacla i, en canvi, en moltes celebracions religioses, els càrrecs eclesials recorren al castellà (l’oficial en tot l’Estat), fet de què ja escrivia el folklorista valencià Francesc Martínez i Martínez (1866-1946), en una de les seues obres sobre la cultura autòctona.

“En una vila xicoteta, en plena Quaresma, feien sermó i Dimecres Sant hi havia un rector jove i es va posar a la plaça i va passar-hi una xica molt polida i ell diu:

-Ai, quina xica més polida! Eixa no és d’ací!

I un home diu al capellà:

-Sí: és d’ací. I és molt beata. Prompte la tindrà a confessar-se.

I, quan varen tocar a confessar, sa joveneta hi va anar i ell li diu:

-Tens es pecats massa grossos; no te’ls puc absoldre.

La xica li respon:

-Oh! ¿Tan grossos els tinc, senyor rector?

El capellà li afig:

-Els tens tan grossos que no puc absoldre’ls. Si no véns a les dotze de la nit, no puc absoldre’ls” (pp. 142-143).

Fins ací, pot paréixer que domina el rector, però, a continuació, ella li diu que té dos germans molt obstinats i que no la deixen eixir. Ara bé, si, a l’hora esmentada, els germans són adormits, ella podria estar amb el capellà. I ell ho accepta, encara que, primerament, li diu que, en cas contrari, la fadrina se n’aniria recte a l’infern. Altrament, ell li agrega:

“-En acabant de sopar, vine.

Sa jove diu:

-Doncs, jo hi vindré” (p. 143).

Quan ja estan junts, el mossén li comenta “És que, en esta vila, no sabeu parlar.

Sa jove li respon:

-¿No sabem parlar?

I ell li diu:

-No. Com dieu això [, posar-se les mans sobre es pits]? Com dieu això?

Sa jove li diu:

-¡Ai, senyor rector, no!

Ell li afig:

-Però, vosaltres, ¿com hi dieu?

La xicota li respon:

-Es mamelles.

Llavors, ell, sense embuts i desaprovant, li comenta:

-Mamelles? Mamelles de vaca! Es diu ‘les divines margarides’” (p. 144).

A partir d’aquesta darrera intervenció del capellà, capim dos llenguatges: el del terreny i realista (el de la fadrina); i el de lo religiós, eufemístic i políticament correcte (el del rector). Així, hi ha mamelles / les divines margarides, melic / “su divino pincel” (en lloc de “pardal”, o siga, “penis”),  xona / “la casa de Pilatos”.

Sobre la xona, ell li diu “Caragol i xona! Això és quan plou. Això es diu ‘la casa de Pilatos’” (p. 144). Enllaçant amb aquesta resposta del capellà, direm que el “Diccionari eròtic i sexual”, indica que la “casa santa” representa la vagina i, per extensió, la vulva; a més, cal recordar que Pilat era el governador romà en Judea, el qual rebé Jesucrist i, al capdavall, el condemnà a la crucifixió. En moltes cançons eròtiques, la xona (vulva) i, en el camp religiós, l’església, és el lloc de recepció dels canyissos.

No debades, en el passatge següent, el rector li demana com es diu lo que ell es toca en eixe moment i ella, que es resisteix a palpar-li el penis, li respon:

“-‘Es xorret’.

El capellà li diu:

-Xorro? Es xorro d’aigua! Això es diu ‘Querusalem’” (p. 145).

Per consegüent, atenent al que hem tractat fins ací d’aquest relat, podríem dir que ell se centra en lo viril, mentres que ella prefereix no forçar el proïsme i, per això, el mot “beata”, en aquesta contalla, podríem empiular-lo amb el fet que la religiositat popular autòctona és molt més tel·lúrica i maternal i no de tractar d’imposar (com és la responsió del mossén a la joveneta): “Toca’l! Toca’l! Toca’l i veuràs! Toca’l!”, p. 145).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, capellans i dones valentes i arriscades

General, , , , , ,

Una altra contalla en què es reflecteixen trets matriarcalistes és “Pareix que ara ho facen”, arreplegada en el llibre “El seculòrum i la seculera”, de Joan-Lluís Monjo i Mascaró: “Això era un rector i una beata que s’entenien. Però resulta que no podien fer res perquè es marit, que era un d’eixos benaventurats, un mig bajoca, sempre era enmig, per casa. I el rector diu a sa dona:

-Doncs, mira: un dia te l’endús a berenar pel camp i jo ja me les arreglaré per fer això.

Com que sa dona i es marit se’n van a berenar cap al camp i s’asseuen sota una figuera i, a l’hora mateix, es capellà és dalt de sa lloma menejant es braços” (p. 140).

Aquest fragment del relat exposa un rector i una dona que fan bona lliga; un home (com més d’un personatge masculí del rondallari) no precisament espavilat, ni amb reflexos; un capellà que proposa i que, al capdavall, rep el vistiplau de la muller, una dona amb iniciativa i que convenç el marit.

Després, en aplegar el rector dalt de la lloma, els demana què fa la parella i i ells li responen “Nosaltres, res.

Llavors, ell els afig:

-Com que res?  Si, d’allà dalt estant, pareix que feu l’amor.

(…) – L’amor? Nosaltres berenem.

En acabant, el rector diu a s’home:

-Vés-te’n allà dalt i veuràs com pareix que fem l’amor.

Com que aquell bajoca se’n va cap allà dalt i, mentres, és clar, el rector i sa dona fan l’amor. I es marit, en arribar dalt de sa lloma, diu:

-Xe!: el rector tenia raó. D’ací dalt, pareix que ara facen l’amor” (p. 141).

Altra vegada, l’home fa un paper més mansuet que la dona, qui, com el religiós, sí que ha aconseguit fer-ho.

La rondalla vinent, “Buenos días, cura curilla”, no sols és una defensa de la dona, sinó, igualment, de la figura del marit. El títol té relació amb uns versos en castellà que un personatge diu al capdavall. Comença dient que “Hi havia un matrimoni que sa dona era molt amiga del rector i que s’entenia amb ell (i ell, amb ella). Es coneix que, cada volta que el rector veia es marit, el capellà li deia:

-Hola, cabra! -per no dir-li lo altre, li deia ‘cabra’- Hola, cabra.

I l’home diu a sa dona:

-Veges això! El rector, a mi, sempre,… Açò, ¿què vol dir, ‘cabra’? Cada volta que em veu, ‘Hola, cabra’.

La dona, enutjada, li demana:

-Com?

El marit li respon:

-Això em diu.

Llavors, sa dona li afig:

-Anem-nos-en! ¡Ausades que em sentirà, a mi! Que, això, ¿què vol dir?

En acabant, sa muller se l’endú cap allà, es posa sota des balcó i diu a s’home:

-Li ho diré en castellà, perquè ho entén millor.

Buenos días, cura curillla,

padre de mi Mariquitilla,

de mi Inés y de los otros tres,

comedor de mis jamones,

rompedor de mis colchones.

¿Con que, mi marido, ‘cabra’? ¡Borrego i gran!” (pp. 141-142).

 

Per tant, aquests passatges trauen molt de vocabulari eròtic i sexual: el capellanet (el penis), el marieta (ací, el marit, l’home de poca espenta), els cuixots (el cul), els coixins (el cul) i no cal dir que la cabra (la dona, però, ací, com a eufemisme de l’insult “cabró”, és a dir, de l’home que aprova l’adulteri de la muller).

I, com que la dona, valenta i que salva l’home, sense embuts, ha dit les veritats al capellà (qui hauria anat de putes i hauria tingut diferents fills), el marit diu a la dona: “Anem-nos-en!, anem-nos-en!, que ja li n’has dit prou” (p. 142).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Balls i danses matriarcals, pabordesses i la terra

General, , , ,

Enllaçant amb la “Dansa de la Gala”, la qual figura en el llibre “Calendari de llegendes, costums i festes tradicionals catalanes. De juliol a desembre”, del folklorista Aureli Capmany i publicat per Edicions Sidillà, de la Bisbal d’Empordà, en el 2019, podem llegir que “Hi ha altres advocacions com són la de la Mare de Déu de la Roca Prebera, a Torelló; la de Granyena, en el seu santuari, situat a l’horta de Lleida, on se celebra un concorregut aplec. Igualment, a la parròquia de Sant Pere dels Arquells, es festeja la Mare de Déu de Montpeó i, el tercer diumenge d’aquest mes [, setembre], són commemorats els Dolors Gloriosos de la Mare de Déu a la població de Campdevànol, on es balla la cèlebre dansa coneguda amb el nom de la Gala, que té la particularitat de ser dansada per un sol ballador, el qual està obligat a ballar-la amb totes les dones i fadrines que es presenten a la plaça, abans que aquestes puguin entrar en dansa, formant parella amb altres balladors. (…) En aquesta dansa, es destaca el galer, això és, el dansador, perquè galeja totes les balladores ruixant-les amb l’aigua perfumada que s’escapa de l’almorratxa, ballant cobert i vestint les millors robes (…).

Aquesta dansa té una originalitat molt destacada, ja que no es té notícia que n’hi hagi una altra semblant (…).

L’esmentat personatge, o sigui, el galer, trenca dansa amb la batllessa, això és, la muller de la primera autoritat municipal de la població; després, dansa amb la campessa, o sigui, l’esposa del terratinent que facilita el camp on es dansava, quan el poble no disposava de plaça apropiada per celebrar aquesta festa; segueixen, a continuació, les pabordesses; les dues entrants i les sortints, ja que anyalment es renoven; i, finalment, totes les balladores presents” (pp. 124-125). Per consegüent, destaca la terra (el camp), un tret matriarcal, com a lloc on es desenvoluparà la dansa. Ben mirat, addueix que, “A mesura que el temps passa, (…) s’ha simplificat un xic la dansa i s’ha anat donant-hi més relleu les quatre pabordesses, que hi participen més. És per això que, tot sovint, s’aplica a la Gala el qualificatiu del Roser.

 En resum, és aquesta una dansa cerimoniosa que prolonga les ballades populars el dia de la festa major i que els veïns de Campdevànol conserven perquè la repeteixen anyalment en aquest tercer diumenge de setembre” (p. 126).

Com podem veure, la figura de la dona és de primera línia (la dona del terratinent) i no és un home qui la tria, sinó que ho fa amb l’esmentada esposa. Igualment, capim les pabordesses (clavariesses), qui, amb el temps, han pres un paper més important encara. Al capdavall, direm que la festa és vinculada amb una de les estacions associades a lo feminal: la primavera d’hivern.

En nexe amb aquesta dansa, el 7 de novembre del 2023 en parlí per telèfon amb ma mare i em digué que, en una celebració de danses a què havia assistit pocs dies arrere, “Hi havia huit o deu xiques i només tres xics” que hi ballassen. Altrament, ens agregà que “Eixos, tots els balls que feien (duren una horeta) i, al final [ del ball], peguen un botet”.

Com a afegitó, però sobre el fet de manar les dones, ma mare (1943), després que jo li hagués comentat sobre la mare de Pere Riutort i la política (com també que son pare consideràs que les dones manaven millor) i que, en Andorra, abans de poder votar les dones, elles deien als marits què havien de votar (i que ells ho solien fer), m’indicà[1] “Manar les dones, sense ser nosaltres, les dones, dominants.

La política també implica molt la butxaca. I les dones, a l’hora d’administrar el dia rere dia, poden interessar saber ‘Si mana este o aquell, estarem millor’” i, com a remitjó, ens deia que sa àvia paterna (Consuelo, nascuda en 1878), cada dia portava “un sac de fesols de 15kg o de 20kg al tramvia”.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] En aquest cas, relatiu al paper de la mare de Pere Riutort, segons lo que ell indica en l’explanació (en la versió del 2018).

Sexualitat matriarcal, dones que salven rectors i xiquets deixondits

General, , ,

Una altra contarella en què captem trets matriarcalistes, i que hi ha en l’obra del folklorista de Tàrbena, és “El rector i el criat Peret”. En aquest relat, un amo diu a un home que porte el forcat i, quan el segon toca la porta de sa casa, “sentia que deia l’ama:

-Ai, senyor rector! A on s’amagarà? (…) Amague’s dins la caixa.

I el rector s’hi amaga” (p. 134). Per consegüent, es fa lo que vol la dona, com també esdevindrà en altres passatges en què ella tractarà de salvar la vida del rector, qui anirà en una caixa.

En distints moments, apareix el xiquet (Peret) i la senyora ama, qui, altra vegada, ordena al capellà que s’amague:

“-Dalt hi ha una estora.

El rector es posa dins l’estora i l’enrotlla” (p. 135) i, àdhuc, en un tercer fragment, la dona també allibera el capellà i hi ha la part comercial femenina: “ella li la va comprar, però el xiquet diu:

-Mire: deu per a vosté i deu per a mi.

-Què has fet? -diu l’amo.

I el xiquet afig:

-Mire: les dues voltes és que he enxampat la seua dona amb el rector” (p. 136).

Una altra narració en què es plasma el paper de la dona és “Penitent, que te’n vas a Roma”. Una vegada, una dona volia que el seu marit es confessàs i, després de fer-ho, li diu l’home que el mossén li havia manat que anàs a complir la penitència a Roma. Llavors, ella li comenta:

“-Doncs, hi has d’anar! Ai! No tens més remei que anar-hi, perquè el rector t’ho ha dit.

L’home li respon:

-Ai, doncs, hi aniré” (p. 136).

De forma que el marit segueix les indicacions de la dona, qui aprova la decisió que el capellà ha considerat adient.

Molt avançat el relat, després que l’home s’haja trobat amb un porquer, aquest darrer personatge coincideix amb el rector:  “aquell element, qui era tocador de guitarra, diu que sa nit que, a voltes, anava, feien una passada.

S’home estava dins d’un corbo; i es porcs, dins de s’altre” (p. 137) i, més encara, “el porquer diu que els va traure sa guitarra as xiquets:

-Toca: porta sa guitarra de ton pare i farem tocadetes- que ell hi era aficionat- i vejam.

El rector agafa sa guitarra” (p. 138).

Finalment, el narrador remata dient que “Tots es pecats són des rectors! I avant” (p. 139).

O siga que, per una banda, hi ha vocabulari eròtic de línia musical (la guitarra representa el penis), alguns passatges de tocaments (el porquer i el capellà ho fan) i, possiblement, també de cara a xiquets. No debades, el final fa fora el rector, la dona (per les relacions extramatrimonials amb el religiós) i els xiquets.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, defensa de la dona i la prostitució

General, , , , ,

Prosseguint amb el matriarcalisme vinculat amb la sexualitat autòctona, en la rondalla “Sa criada”, recollida en l’obra “El seculòrum i la seculera”, de Joan-Lluís Monjo i Mascaró, és manifest en el paper de la muller. “Això era una casa en què tenien una criada guapa, garrida i s’home li va tirar ull i sempre li feia taboles, sempre la toquejava.

Un dia, mentres la criada escurava, ell passa per allà i, amb l’aixeta, es banya sa mà i esquitxava la casera. I això ho va veure sa muller i va despatxar sa criada.

L’endemà, quan ve es marit, ell diu a sa dona:

-I sa criada?

Sa dona li respon:

-L’he despatxada.

Ell li afig:

-I això, per què?

Sa dona li remata:

-Per què? Perquè mira: jo vaig veure que tu l’esquitxaves i, abans que la planxes, l’acomiadem” (p. 132).

I, així, no sols la dona evita que el marit tinga relacions extramatrimonials amb la criada, ans que la defensa i, perquè ell no tracte d’abusar-ne altra vegada, l’exclou de la casa. Sobre aquest tema, adduirem que, en les cultures matriarcalistes, la dona no apareix com un drap a mercé de l’home (com tampoc ho és l’home respecte de la dona), com molt bé reflecteixen cançons mallorquines recopilades per Gabriel Janer Manila, comentaris que ens han fet i, com ara, la lletra de moltes composicions del llibre “Aportació al cançoner popular de Mallorca. Tom I”, del folklorista Antoni Gili i Ferrer, publicat per El Tall Edicions en el 2009 (2a. ed.), a què accedírem a mitjan del 2025.

Igualment, en la rondalla que ve a continuació, copsem un tret que hi ha en altres moments de la recerca: la prostitució i el treball. Així, en “El capellà libidinós”, un rector tenia una criada amb qui xarrava. Ell, de nit, es gitava amb la senyora ama i, en distints passatges, ell ou un pollastre diferent i ordena a la criada que mate cada u dels animals (en aquest cas, tres). I ella els mor.

En aplegar-ne al quart, com que el tercer havia dit que, “Els meus germans, per dir la veritat, el coll els han tallat!” (p. 133), el rector agrega: “No sents este? Vés i mata’l també.

I se’n va i el mata.

I, a la quarta nit, canta l’altre:

-¡El que, en este mundo, quiera vivir,

ha de mirar, callar y sufrir!

Llavors, el rector li comenta:

-¿No sents lo que canta este? Alça’t i dóna-li un grapat d’arròs.

No va dir res” (pp. 133-134).

En relació amb aquests fragments, la part en castellà (associada a l’arròs i, per consegüent, a la prostitució) ens evoca uns mots que l’historiador Jaume Vicens Vives posà en el llibre “Notícia de Catalunya”, tocant al treball en la cultura catalana i en la castellana: “Les topades entre ambdues concepcions del treball -per al castellà, un ‘castigo divinal’; per al català, un ‘signe d’elecció’-, encara que, per menudes, no s’hagin esmunyit en el camp de la història, comporten un valor extraordinari, que no sabríem pas reduir” (p. 46), fets que, ben mirat, lliguem: en el primer cas, amb la cultura de les imposicions (els “impuestos” de què parlen els castellans); en el segon, amb la de l’aportació solidària per als altres, sobretot, per als més febles (la “contribució” de la tradició catalanoparlant). Com a mostra, en paraules de ma mare (1943), u dels meus cosins més majors, quan era xiquet, deia a mon avi matern (1906) “¿Ens n’anem a pagar la contribució?”.

En eixe seny, direm que, potser, hi haurà polítics i altres persones que no ho accepten com a cert, però, com podem veure, el folklore tradicional i tel·lúric (ací, mitjançant algunes narracions) fa d’escrivà de la realitat.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, refranys eròtics i dones que salven l’home

General, , , , , ,

Una altra contarella plasmada en el llibre esmentat és “Cansalada i ous fregits lleven la vista als marits”, amb una típica narració en què una dona relativament jove, Maria, viu amb un ancià i es fa lo que ella vol, encara que la dona tenia un altre home. El major li diu:

“-Escolta: açò ja és molta xarrameca, molt de xarrar i molt de xarrar, però ací, de forment, ni un gra. Vejam quin dia…” (p. 128).

Passa que, com que Maria no volia i ell li proposava matar el marit, la dona ho comenta a un tercer home, qui li diu de fer passar fam al gran: així, “es mor, se’n va al clot i s’ha acabat el cafetí.

-Bo. Doncs, provarem, mira. Vejam què passa” (p. 129).

Així, es reflecteix el pactisme: lo que es farà, resulta d’un acord entre home i dona. Quan ja havien passat uns dies, Maria agafa la mantellina i “se’n va cap a l’església.

La dona hi entra, se’n va cap davant de l’altar de Sant Antoni i el vellet s’amaga darrere de l’altar i diu en veu baixeta:

-La dona, veges tu, ara s’ha tornat beata. Amb lo jove que és, ara es torna beata,… ¡la meua dona!

(…) -¡Ai, pare Sant Antoni!” (p. 129) diu la muller i li demana que el seu segon marit (l’ancià), encara que no es muira, es torne cec. “I aquell vell, que ho sentia de darrere del confessionari estant, comença:

-Cansalada i ous fregits lleven la vista als marits” (p. 130). Sobre aquesta frase, la qual figura en el DCVB com a refrany de la ciutat de València, la posa amb el significat que “les dones enganyen llurs marits donant-los bon menjar”. Ara bé, la cansalada és carn i, per exemple, la Bíblia l’associa a lo tel·lúric i, al meu coneixement, és en nexe amb la dona i amb la natura; en canvi, els ous ho fan amb els hòmens. Per consegüent, la dita es tractaria d’una crítica als marits que es deixen seduir (o portar) per les dones, tot i que aquest fragment del relat en fa una defensa, si més no, partint de lo feminal.

En acabant, Maria, després de considerar-ho un miracle, “mamprén i se’n va al mercat, compra una dotzena d’ous, unes tallades de cansalada i arriba el marit i li plantifica al seu home la cansalada i els ous fregits” (p. 130), menjar que repetirà més dies i, a banda, Maria veia que el sant complia: el marit, a poc a poc, passava a ser cec.

Així, la dona fa que el marit tinga aliments (i que se salve, en part, gràcies al paper de Sant Antoni). Nogensmenys, ella va al metge, amb intenció de protegir el marit i la narració s’introdueix en un passatge eròtic: “Maria entra amb l’home en casa i aquell, com que era cec, assegut en una cadira, en principi, no veia res. És clar que ell va veure que hi entrava el metge: cap amunt, cap amunt, cap amunt i que s’enfilava a l’escala i se n’anava cap amunt.

I, a cinc o deu minuts, el major comença a sentir per dalt un soroll i l’home agafa un garrot i diu:

-Ai, Maria! Què passa?, què passa? Què passa per allí?

-Res, res, res! No et preocupes, que faig el llit” (p. 131)… amb el metge, això és, una relació dels dos en el llit.

Tot seguit, el provecte li diu “ara t’ajude, jo, amb el garrot” (p. 131), mot que té dos significats: el bastó per a caminar i, igualment, el penis.

Finalment, l’ancià “descarrega una varada a la dona i, més encara, al metge, qui se’n va corrent corrent” (p. 131). Aleshores, la dona li fa la qüestió si ell no era cec i l’home li indica que, “quan tornes a l’església, dius, de la meua part, a Sant Antoni, que ni la cansalada, ni els ous fregits lleven la vista als marits” (p. 131). En altres paraules, el personatge masculí desaprova les relacions extramatrimonials, l’engany i, ben mirat, pensem que podria representar una part dels majors de l’època del narrador: la primera dècada del segle XXI, encara que sabem que és una contalla transmesa per sa àvia paterna.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, simbolisme i dones amb molta espenta

General, , , , , ,

Més avant, la dona va fer un barret de llana per a quan tornàs el marit i, quan ell ho féu, totes les veïnes actuaven decidides a dir-ho a l’home. Ella comenta al seu marit:

“-Mira. Lo primer de tot: m’he barallat amb totes les veïnes.

Ell li demana:

-I això, per què?

-Perquè t’han fet un barret i totes diuen que és xiquet i jo dic que és bo. (…) Així que, demà, de matí, en eixir a la porta, vas amb el barret, te’l traus, que vegen que et ve bo” (pp. 125-126). Sobre aquest passatge, consta de molt de vocabulari eròtic: el barret (la pell que cobreix la banda més llarga del penis, el prepuci), que ell ha estat pare (un xiquet), que ella aprova les relacions extramatrimonials amb les dones que estaven allí (és bo) i que ell mostrarà el penis (el barret) amb el consentiment de la muller.

Agregarem que ell segueix lo que li indica la dona i, per això, “L’endemà, de matí, totes les veïnes hi estaven per a dir a l’home lo que havien de dir. I ell ix allí amb el barret i els diu:

-Entrarà! Eixirà! Les voltes que voldrà! I, a ningú, li importarà! Entrarà! Eixirà! Les voltes que voldrà! I, a ningú, li importarà!

I elles diuen:

-Sí? Doncs, amb les banyes que tens, vejam lo que faràs amb elles” (p. 126).

I, com que, altra vegada, ell els comenta que entrarà i que eixirà sempre que vullga, elles ja no li afegiren més i ell féu un bon paper en línia amb lo que li havia dit la dona.

Una altra rondalla que figura en l’obra “El seculòrum i la seculera”, de Joan-Lluís Monjo i Mascaró, i en diferents fonts, és “El que va anar a la Ribera”, coneguda.

Hi havia un matrimoni amb un home que se n’anà a la Ribera a la sega de l’arròs, deixà la dona en la vila i, sis mesos després, a més que ell no havia escrit a la muller, ni li havia enviat diners, ni res del món, li estén una lletra:

“-Estimada esposa,

sabràs que estic en Algemesí

cascant-me bones paellades d’arròs

i fotent-me bones botelles de vi.

 

I li respon la dona:

–Amic Vicento Baralla,

este animal no menja palla

i, si vós no veniu,

un altre ficarà brossa en el niu” (p. 127).

 

Una altra contarella plasmada en el llibre esmentat és “Cansalada i ous fregits lleven la vista als marits”, amb una típica narració en què una dona relativament jove viu amb un ancià i es fa lo que ella vol, encara que la dona tenia un altre home. El major li diu:

“-Escolta: açò ja és molta xarrameca, molt de xarrar i molt de xarrar, però ací, de forment, ni un gra. Vejam quin dia…” (p. 128).

Passa que, com que ella no volia i ell li proposava matar el marit, la dona ho comenta a un tercer home, qui li diu de fer passar fam al gran: així, “es mor, se’n va al clot i s’ha acabat el cafetí.

-Bo. Doncs, provarem, mira. Vejam què passa” (p. 129).

Així, es reflecteix el pactisme: lo que es farà, resulta d’un acord entre home i dona.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, dones ben considerades i que salven

General, , , , ,

Tot seguit, la dona clava Quico dins del cabàs i ella, amb la cama, aguanta la corda i rep el marit (p. 123), li parla i ell segueix les directrius de la muller. Altrament, en diferents passatges, el sagristà també fa lo que ella ordena fins que, al capdavall, la corda cau amb Quico (amb calçotets i agenollat), qui diu al marit “mira, perdona’m. Vols que rese?

I aquell li respon: (…)

-Corre, corre, ix cap al carrer! Ix cap al carrer! -i se’n va anar cap al carrer.

En acabant, el marit ix al carrer i diu al sagristà:

-La meua dona és més bona que el pa! Aneu vosté a tocar-vos totes, lo que vullgueu, però jo no vos he de fer cas! Per a què xarreu d’ella?

Llavors, el marit encara va donar la raó a la dona.

Veges per a què en xarren que el sagristà va a veure-la totes les nits! I el sagristà ha vingut i s’ha agenollat a fer resos!’” (p. 124).

Per consegüent, el marit es posa de part de la muller, la defensa, se l’estima i, com a mostra, el sagristà depén de la dona.

Una altra contarella, “L’os”, de temes pareguts i recopilada en l’obra “El seculòrum i la seculera”, de Joan-Lluís Monjo i Mascaró, apareix amb detalls en què capim el matriarcalisme: “Puix estò era una dona que tenia un amant, a qui va fer una contrasenya que, quan vinguera i el marit estava en casa, ella li deixava un os en la finestra perquè no tocara i perquè no podia entrar-hi” (p. 124). Així, la dona és qui marca el compàs, qui dicta què haurà de fer ell.

Passa que un dia se li oblidà posar-hi l’os i l’amant diu:

“-Doncs, bé: hi entre -i va tocar.

Llavors, el marit diu  a la dona:

-Allí fora toquen.

Ella li respon:

-Oi. Això segur que és una ànima en pena!

Aleshores, l’home diu a la muller:

-No em digues!

La dona diu al marit:

-Ara veuràs que prompte ho arregle! -i es va posar a la porta i diu a l’amant:

‘Ànima que estàs en pena,

vés a casa i pren repòs,

que està el meu marit en casa

i me s’ha oblidat de posar l’os!’.

 

I l’amant se n’anà”.

És per això que l’amant representa la tristor de la vida (mentres que la muller està amb el marit), que la dona fa el paper de jutgessa i, finalment, ell respecta les indicacions femenines.

Una altra rondalla que hem trobat en diferents fonts, i que recull el llibre del folklorista tarbener, és “El barret”. Així, un home se’n va a segar a l’Aragó i la dona “es va fer un estimat. Llavors, les veïnes deien:

-El xicon… Pobret: l’home, per allí, fet un negre segant (…); i ella, aquí, fent la gossa. En venir, li ho hem de dir tot! En venir ell, li ho diem tot!” (p. 125).

Més avant, la dona va fer un barret de llana per a quan tornàs el marit i, quan ell ho féu, les veïnes, totes decidides a dir-ho a l’home (pp. 125-126).

Ben mirat, la muller, lo primer que fa és comentar-ho a l’home, qui, finalment, fa lo que li diu la dona.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, dones amb molta espenta, deixondides i maternitat

General, , , ,

Una altra contalla en què es reflecteix el matriarcalisme i que figura en el llibre “El seculòrum i la seculera”, de Joan-Lluís Monjo i Mascaró, és “Sa dona que ho donava tot”.

Un home se n’havia anat a França i un altre li diu un dia:

“-Ah!, recollons! Xe, tu, per ací, i sa teua dona ho dóna tot per allà!” (p.121).

Llavors, el marit li demana i el segon li afig que “és una poca vergonya lo que [ ella] fa.

El marit se’n ve, agafa i demana permís i se’n ve a sa dona i li diu:

-Vinc a veure.

I, quan torna cap a França, comenta:

-Ah!, recollons! Déieu que ho donava tot i resulta que en tenia més que quan me la vaig deixar” (p. 121). Lo que tenia més eren més relacions amb altres hòmens.

Un poc després, el recopilador plasma una narració en què apareix el tema de la maternitat i el de la sexualitat: “Es qui estava a França”. Així, hi havia un home que, de dos anys arrere ençà, estava en França “i sa dona estava ací i el va enviar a cridar perquè estava a punt de tindre un xiquet i que ell vinguera, almenys, as bateig i a apuntar-se com a pare des xiquet.

Aleshores, el marit va anar a veure s’amo i li diu ‘La meua dona resulta que tindrà una criatura (un xiquet) i he d’anar’” (p. 122). Altra vegada, la dona reporta l’home i, a més, ell fa lo que li indica la muller.

A continuació, l’amo li respon: “Xe!, però seràs ruc! Dos anys que estàs ací i ara la dona és prenyada ¿i tu te’n vols fer càrrec?

I el marit li afig:

-Que no és la dona meua? Si és la dona meua, el xiquet és meu” (p. 122). Així, hi ha un empelt entre el marit i la muller i ell torna a fer lo que ella li ha escrit.

Una altra rondalla eròtica que hi ha en l’obra esmentada és “El sagristà”. Hi havia un sagristà, qui nomia Quico, que “anava a veure una dona totes les nits i aquella dona, Maria, li feia un pollastre rossadet i el marit se n’anava a pescar. Una nit van dir al marit:

-La nit que tu te’n vas a pescar, Quico va a veure Maria i Maria li fa un pollastre torradet!” (p. 122).

Com podem veure, el passatge esdevé de nit, un moment del dia vinculat amb lo femení, i ella empunya les regnes.

En acabant, copsem que el marit “Se’n torna de la mar i toca la porta. I la dona feia al sagristà:

-Aaaai! Això és el meu home, que ha tornat! I ara, ¿a on t’amague? (…) Mira!

Com tenia una agrunsadora, posava un cabàs de palma i el xiquet (que en tenien un que era xicotet), posava el xiquet dins el cabàs i l’agrunsava. A més, diu al sagristà:

-Doncs mira: tu estaràs allí, en el cabàs, i jo pessigaré el xiquet perquè plore i faré ‘Diguiling-dang!’ perquè el nen no plore” (p. 123).

Tot seguit, la dona clava Quico dins del cabàs i ella, amb la cama, aguantava la corda i rep al marit (p. 123), li parla i ell segueix les directrius de la muller.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, plaer eròtic, maternitat i dones resolutives

General, , , , , ,

Prosseguint amb el llibre “El seculòrum i la seculera”, de Joan-Lluís Monjo i Mascaró, en el relat “Sa xica de Bolulla”, hi ha detalls que lliguen amb la maternitat i, a més, uns que ho fan amb la sexualitat autòctona: “La Maria Pepa es casa i, molt prompte, ja tenien una cotxada de xicons i sa mare li diu:

-Maria Pepa (…). Vejam. Tu, quan et gites amb Pep, ¿et poses dalt o baix? Perquè la mare, això, t’ho ha de contar.

La filla li respon:

-Ai, mare! ¿Tu no saps que els hòmens tenen un poal que igual trauen l’aigua cap per amunt que cap per avall?

Diu:

-No, dona. La mare t’ho diu: que Pep es pose davall i tu et poses damunt. I, quan tu veus que, a Pep, se li enteranyinen els ulls,… ¡tu fuges!

Llavors, li comenta la filla:

-Ai, mare! Quan, a Pep, se li enteranyinen els ulls, jo reste cegueta” (p. 118).

Així, comença amb el tema de la fertilitat (el qual sol anar unit a bona avinença entre els personatges i en l’ambient); després, passa al diàleg entre la mare i la filla, en temes sobre sexualitat, un fet que també hem trobat en cançons de l’obra “Sexe i cultura a Mallorca”, de Gabriel Janer Manila. Al capdavall, la xica li trau el plaer eròtic de la parella (el fadrí i ella).

En la rondalla “La llaçada negra”, arreplegada pel folklorista de Tàrbena, un home no feia cas a la muller i ella ho comenta a una dona, qui li diu:

“-Tu posa’t alguna cosa aquí perquè ell s’adone o alguna altra cosa, perquè és que…

La muller agafa una llaçada negra i se la posa a la poma. Per la nit, l’home va, es giten i ella, de seguida, s’obri les cames i ell diu:

-Ai! Això, què és? Què és eixe llaç, eixe llaç negre?

Ella li respon:

-Doncs que duc dol al teu pardal, que te s’ha mort.

Se li havia mort el pardal perquè, com que no li deia res mai: ‘Doncs li duc dol al teu pardal: te s’ha mort’ (una bona llaçada negra)” (p. 119).

Primerament, la resolució inicial del tema sexual es desenvolupa entre dues dones; en acabant, la muller es compra un llaç (símbol del lligam entre dues persones o més); en tercer lloc, figura el mot “poma”, molt present en cançons mallorquines, però no en altres indrets catalanoparlants; en quart lloc, com en alguns escrits que ens han exposat sobre relacions sexuals entre marit i muller (en què ell a penes participava de la brossa femenina, del niu…), la dona és la part activa i viva, mentres que el marit és la passiva (el penis és mort, fluix). Finalment, la muller és la banda abundant (“una bona llaçada”), com en algunes contarelles en què ho és lo feminal (per exemple, ella és més voluminosa que ell).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.