Arxiu d'etiquetes: matriarcalisme

Hòmens llenyataires i princeses bonhomiosos i generosos

General, , , , ,

Una altra contalla amb trets matriarcals, i compilada en l’obra de l’esmentada folklorista, és “La pinta d’or”, la qual ens convida a no cercar el cel, ni la fama, sinó a romandre arrelats: “Un carboner que es deia Mateu era ben trist que feia un any de secada i tots els pous eren eixuts i es moria de set. Una tarda, que patia més de set, va veure llum, lluny, lluny… Camina que caminaràs, se n’hi va anar per a veure si traparia aigua. Quan en va ser a prop, va veure que era un castell que lluïa, lluïa com si fes clar de lluna. Ell, que tusta a la porta i ix una dona vestida d’or:

(…) -No entreu, que és el castell de la princesa d’or” (p. 481).

Aquest principi és interessant: 1) la part eixuta i pobra és la masculina (la sequera, fruit de l’excés de calor i, així, de llum), 2) de vesprada (la primera etapa femenina del dia), és quan en Mateu se’n va a cercar aigua (un element associat a la dona) i 3), quan es troba amb la primera dona, és de nit i ella fa un eixart amb la claror (la lluna visible, representada per aquesta fortalesa, o siga, per una persona robusta).

De manera pareguda a la situació masculina, ho fa la de la princesa d’or, símbol de qui ha estat tan receptiu a la riquesa, a lo solar, al renom i a lo celestial,… que ha desconnectat de la terra i, així, de la gent i de la vida real, com capeix en Mateu en una cambra: “hi havia una minyona bella com un astre, tota vestida d’or, qui, amb una pinta d’or, es pentinava els cabells llargs i rossos com l’or.

(…) Aleshores, la vella va obrir una cambra i li va fer veure set homes morts, estacats pel coll:

-¿Veus aquests homes? Perquè han renegat, han estat al meu poder. Doncs tu, pregant Déu has deslliurat la minyona encantada i condemnada a se pentinar sempre amb una pinta d’or, per haver estat massa presumida. Sa mare sempre li deia que se’n penediria” (p. 481).

Un poc després, en Mateu, dintre del bosc, allibera la jove, la princesa li ho reconeix i el xicot no en fa ostentació. I més: com a premi, la fadrina li féu visitar “tot el castell que era ple d’or i li va dir:

-Ara, tu m’has deslliurada. Doncs ens cal casar. Vull que siguis un bon minyó” (p. 481).

Finalment, el xicot passa de llenyataire a galant jove i, “un colp casats, feren bones obres.

Aqueix or maleït ens cremaria els dits.

Guardaren el que calia i donaren el demés als pobres” (p. 482).

Així, lluny de la pobresa d’en Mateu i de les ànsies de la princesa, tots dos donen una part als més necessitats i, per tant, lliguen amb la manera de ser autòctona donant entrada en sa vida a les dues parts de la persona: la receptiva i la generosa.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Bona avinença entre germans i una germana i ritus de pas

General, , , , , ,

Una altra contarella amb signes matriarcalistes, amb el paper regent de la dona i, ben mirat, amb simbolisme, és “Els tres lluerts”, arreplegada en “Folklore íntim del Rosselló”, de la folklorista catalana Simona Gay (1898-1969). Primerament, direm que un lluert és un xiquet (o un jove) bellugadís. Així, “Un rei tenia tres minyons i, com que la reina esperava un infant, va dir a la llevadora:

-Si és minyó, posa l’espasa a la finestra; si és minyona, posa-hi la filosa.

-Fills -va dir la reina als minyons-. Fugiu, si veieu l’espasa, que, potser, sense voler-ho, vos matarà” (p. 478). L’espasa, en el camp eròtic i tot, lliga amb l’home (el penis); i la filosa, amb la dona que es dedica a teixir, al pas dels anys mitjançant la creació de la vida.

Passa que “La llevadora es va enganyar. Quan la nina va néixer, va posar l’espasa a la finestra. Els fills, colp de fugir, lluny, lluny” (p. 478).

Aleshores, en aquest altre indret, ells (tres germans mascles, com veurem en diferents seccions del relat), com qui entra en la joventut, s’hauran d’espavilar i, per això, el narrador amolla un detall curiós i present en altres Pobles matriarcals: l’home que cuina, la cuina no sempre associada a la dona. Ho veiem en els mots “Quan els va semblar que no els podria trobar ningú, es van fer una casa. Cada dia, un feia la cuina i els altres treballaven defora” (p. 478).

Mentrestant, la nina és «la reina de la seua vida» fins a deu anys, en què s’inicia una mena de ritu de pas cap a l’adolescència i, altrament, cap a la joventut (el forest en què s’introduirà): “La nina, qui es deia Hertolar, arreu que va néixer, li posaren una corona i la portava sempre. Un dia, quan ella tenia deu anys, jugava a l’entorn del palau i un ocell de rapinya li va prendre la corona. Ella es posa a córrer per a agafar l’ocell. (…) El va seguir en un bosc profund i allí es va trobar perduda” (p. 478). Per consegüent, la xiqueta és declarada hereua de la casa, del tronc, successora, no u dels tres fills.

A continuació, ella comença a cuinar i afig sal a l’ollada, però els germans no la descobreixen fins que el més jove ho assoleix i li diu:

“-Herbolar:  què fas?

-Com em coneixeu?

Ell li conta el que ha passat i li diu:

-Estigues ací: ens faràs la cuina” (p. 478).

Com podem veure, els xics ja saben cuinar, deleguen aquestes tasques en ella, però hi han accedit tots tres i la germana, a qui ara li toca, com diu una dita, tallar-s’ho i cosir-s’ho, aprendre a ser autònoma en aquest camp.

De fet, “Ella va anar a casa la geganta, qui li va contar la seva història” (p. 479), una titana que podríem empiular amb la mare (és més voluminosa que la noia):

“’-Ets la germaneta d’aqueixos minyonets tan braus?’. Ella, enardida, va dir que sí.

La geganta li va donar una pinta fina, dient de pentinar els seus germans, qui serien encara més bonics” (p. 479).

Ara bé: com que la filla volia estar junt amb els seus germans i que fossen ben tractats, ho amolla a la dona en un altre fragment amb simbolisme (els xics i la cacera, l’inici de l’estiu, juny; i l’al·lota, la casa, el moment de menys presència femenina en l’any, la foscor): “’Si no torneu pas a fer venir els meus germans com eren, vos mataré de seguida’.

(…) Veient que es podia fer escoltar d’una geganta, l’Hertolar pren coratge i un dia seguí [ el camí] dels tres germans que se n’anava a la caça, sense dir-li que era per a conèixer el país. (…) l’endemà, en lloc de seguir el germà a la caça, fa com aquella que es vol estar a casa. (…) Camina que caminarà, hi arriba de nits. Era el juny i s’adorm sota d’un cirerer” (p. 479). O siga, en el mes de l’any en què més dormida és la part feminal de la persona (a diferència de desembre i en l’hivern), la qual, en aquesta narració, va molt empeltada amb la masculina (l’al·lota i els tres minyons), un signe de caire autòcton.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones agraïdes, amb molta espenta i ben tractades

General, , , ,

Una altra contalla que figura en l’esmentat llibre, i en què capim trets matriarcalistes, és “La Viroleta”. “Una reina tenia una cambrera que s’estimava més que les altres. Li deien Viroleta. Totes les cambreres li tenien gelosia” (p. 475) i, com en narracions paregudes, diuen a la sobirana que Viroleta pot desfer les sedes d’una cambra.

Llavors, la regina diu a la cambrera que ho haurà d’assolir. Immediatament, la serventa recorre al seu germà, qui era bruixot: “Tot plorant, va pensar en el seu germà, en Virolet, qui (…) li seria de bon consell, i el va cridar:

-Virolet, Virolet: vine com un llucet.

En Virolet: ja el tenia al davant” (p. 475).

Així, ambdós germans fan bona lliga i ell fa de cap de lo que, en altres relats, serien els menairons: “en Virolet es refiava dels seus encantats, que tots els bruixots en solen tenir a milers. Ell els cridà i els encomanà” (p. 475) la tasca.

En un altre passatge, les cambreres amollen a la reina que na Viroleta era disposada a cercar la capseta dels angelets vinculada amb el dimoni. Aleshores, la sobirana li assigna una altra funció. I la minyona crida el germà, qui li comenta: “Procura de trobar tres escombres, tres pans, tres ampolles de llet i aqueix bastó que jo te doni. Camina que caminaràs, trobaràs una ribera, donaràs un colp de bastó sobre l’aigua i diràs: ‘Ribera de ça, ribera de lla, deixa’m passar’.

La ribera et donarà camí. Tot caminant, iràs seguint sempre a mà esquerra” (p. 476), la banda associada a lo femení, a lo matriarcal. Ben mirat, li addueix que trobarà tres dones, tres cans i tres serps i que ella s’endinsarà en la cova del diable.

Més avant, com que la Viroleta va seguir les indicacions del seu germà, quan ella arriba al fons de l’espluga (on hi havia la capseta), el dimoni ordena que els animalets vagen darrere la serventa, però ells, agraïts a les favors que els havia fet la cambrera, la deixen passar.

A continuació, el diable segueix la dona i, com que ella amolla “Ribera de ça, ribera de lla, deixeu-me passar!” (p. 477), na Viroleta travessa el riu, però no el dimoni. Cal agregar que, un poc després, na Viroleta es deixa caure “sota un arbre d’ombra dolça” (p. 477), o siga, al costat de la marona.

A més, la criada destapa la capseta i veu que n’han escapat els angelets. Ara bé, com que en Virolet (el germà bruixot) li fa valença, ell li indica:

“-Anem, germaneta: eixuga’t els ulls, et tornaré els angelets, que encara no són lluny.

I va bufar dins la capseta. (…) tots els angelets van ésser a dintre” (p. 477). Per consegüent, s’hi entren en terreny femení.

Igualment, “La Viroleta, aconsolada, va portar la capseta a la reina que, de tan contenta, va abraçar la cambrera i se la va guardar a prop, amanyagant-la com si fos la seva filla” (p. 477).

Finalment, “Al cap d’un any, la va casar amb un príncep” (p. 477). En altres mots, la reina fa un agraïment a la cambrera: li cerca un príncep.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

El matriarcalisme català, educació autòctona i transmissió matrilineal en el segle XV

General, , , , ,

És a dir, la transmissió adoba aquesta educació més completa per a les generacions més jóvens com també per al conjunt de la població. Això sí, tenint present que, catalanoparlants i no catalanoparlants som germans (“a qui estimem com a germans”, en paraules de Pere Riutort, en la pàgina 112 de l’explanació) i que els castellans “són membres d’aquella nació constitutiva de l’Estat nacionalista descrit per Pius XII, el qual ha usat la nacionalitat castellana amb la respectiva llengua i els seus interessos, de tota mena, com a element de destrucció de la nostra llengua i de tot allò que és propi de la nostra autèntica nacionalitat” (p. 112). En acabant, l’autor ens remet al radiomissatge de Pius XII en Nadal de 1954.

Aquest tret l’hem captat en obres com el llibre “La voz de los pueblos indígenas”[1], en l’edició d’Alexander Ewen (editat per José J. de Olañeta), i en “No són 300 milions”, de Josep Travesset junt amb Anna Rosselló i publicat per Editorial Pòrtic en 1983, que traurem en diferents moments de l’estudi i que amollen (i coincidesc amb ells) que, com més coneixem les altres cultures i els altres Pobles (i, així, de més oblidades per la instrucció escolar o en els mitjans de comunicació públics, a diferència dels qui sí que ho han fet i molt), més universals serem i, com llegim en la constitució “Gaudium et Spes”, més prendrem part d’”un model més universal de cultura humana, el qual, com més respecta les característiques de cada una de les cultures, més promou i expressa la unitat del gènere humà”[2] (no. 54). Com a mostra, en compte de considerar “de llauros” o “de poble” lo que no vaja unit al castellà i a la cultura castellana, no sols romandrem oberts a la castellana (que, en el cas del País Valencià, ha penetrat mitjançant l’Església i tot, no solament, per exemple, en l’àmbit escolar, administratiu i polític), sinó també a la vernacla en terres catalanoparlants.

A més a més, ho fem perquè, com escriu el papa Francesc, en l’encíclica “La joia de l’Evangeli” (Evangeli Gaudium, en llatí), del 2013, partint de la versió de l’Editorial Claret, en comentar que, “A vegades, es tracta d’escoltar la clamor de Pobles sencers, (…) perquè ‘la pau es funda no sols en el respecte dels drets de l’home, sinó també en el dels drets dels Pobles’” [3](190, p. 144).

El resultat és que ens obrim al fruit de tants anys realitzat sobre la nació catalana, especialment, del segle XVIII ençà i, més encara, durant la dictadura militar del general Franco (1939-1975), que fa que, més d’una vegada i en molts temes, considerem que tal cosa és normal, que sempre ha estat així o no entrar més en el tema, detall que molts no adoptem perquè donem per fet que, junt amb la vida d’una llengua i d’una cultura, va l’interés per ella i, igualment, per l’empara a persones que l’usen.

En aquest seny, Pere Riutort comenta que “El món ‘botifler actual’ s’ha fonamentat d’una manera especial en la gran immigració castellana que hem tingut i, igualment, s’ha assentat en la ignorància popular, la qual ha estat alimentada mentalment amb suposades veritats que no ho són” (p. 136 de l’explanació). ¡Quina espenta, la que hi ha al costat d’aquests mots, com també dels que escriu immediatament i que posem tot seguit!: “Sempre hi ha hagut gent, entre nosaltres, que han ajudat els contraris dels interessos i dels drets del nostre poble. D’ençà de la Guerra de Successió, els denominem ‘botiflers’, els quals solen unir-se a interessos de poder polític i econòmic. Aquests repeteixen que ens caurà una mena d’apocalipsi final de destrucció si exigim en consciència allò que pertany al nostre Poble per la seua cultura: la sobirania. Cf. Sant Pau II en l’ONU, 1995.

            *a-8) La cultura històrica sentida, existent i feta real en la vida dels membres dels països que han aconseguit la seua independència, segons, repetidament, afirma Sant Joan Pau II, era el que exigia i el que donava dret a la sobirania” (p. 136).

Connectant amb aquestes paraules de Pere Riutort, direm que, per exemple, en l’article “La reina María a la Catalunya ginocèntrica del segle XV” (https://www.inh.cat/articles/La-reina-Maria-a-la-Catalunya-ginocentrica-del-segle-XV), de Pep Mayolas i publicat en la web “Institut Nova Història”, veiem que, com s’exposa en el resum de l’escrit, “la corona es transmetia per via femenina”. I, a més, l’autor comenta que “la Història Universal no es va reescriure en contra de Catalunya: es va reescriure —i s’escriu, encara— en contra de la dona. De les dones. En el pròleg que va confeccionar per a La sardana i la religió de les bruixes d’En Jordi Bilbeny (Librooks, 2015), la recordada Patrícia Gabancho ens avisa que en el procés ‘d’endreçar la casa’ i codificar el dogma, l’Església catòlica ‘esborra un món. Un món arcaic, consistent, organitzat, amb alguns elements predominants: un cert matriarcat —o, si voleu, una societat ginocèntrica— basat en la fascinació per la fecunditat; el contacte íntim amb la natura i, per tant, amb els llocs tel·lúrics; els rituals iniciàtics; la saviesa simbòlica que donava als iniciats una capacitat transcendent’. Més endavant, diu, encara: ‘S’elimina el món femení i els seus valors —que havien perdurat en la frustrada cultura dels trobadors!— i se’l reemplaça pel món masculí de poder, guerra i riquesa material’.

La destrucció d’aquell món femení té lloc de forma simultània a tota Europa. L’any 1586 ‘el cèlebre jurista francès Jean Bodin no vacil·lava a confinar les dones als marges de la vida civil, bo i sostenint que ‘calia mantenir-les lluny de totes les magistratures, els llocs de comandament, els judicis, les assemblees públiques i els consells, perquè s’ocupin només de les seves feines femenines i domèstiques’. (…) A tota Europa, en consideració a la debilitat intel·lectual, moral i psíquica inherent a la seva naturalesa, s’excloïa les dones del poder; només els homes eren ciutadans de ple dret, només als homes els era permès de regnar’.

Si el jurista Bodin s’afanyava a confinar les dones als marges de la vida civil i li calia argumentar-ho, és que la situació existent al seu temps era justament la contrària: hi havia dones en llocs de preeminència, dones que prenien decisions i que formaven part de tot aquell món del qual es pugnava per excloure-les. Dones que eren ciutadanes de ple dret, i a les quals ningú discutia el dret de regnar. En la breu comunicació d’avui, intentarem aportar els primers indicis conforme, en una societat ginocèntrica com la catalana, eren les dones les qui transmetien la corona de mares a filles[4], i no pas de pares a fills, com sempre ens han explicat. I ho exposarem a través de la incerta personalitat de la reina Maria”.

Pep Mayolas, amb molta iniciativa, també diu que, “a l’apunt de l’1 d’agost de 1454 del Dietari de la Generalitat, perquè el millor de tot es consigna al final, i és que aquell mateix dia, ben just arribat a Lleida, el nou lloctinent Joan de Navarra va voler convocar Corts catalanes, tot i que això —segons el mateix Dietari— ‘fos contra constitucions de Cathalunya, com, en aquest Principat, no puscha haver loctinent de rey, ne algú no pot convocar Corts, sinó la sola persona del rey’. Carai amb les constitucions. Si això fos veritat, però, algú ens hauria d’explicar com és que en vida de Maria, ‘la senyora reyna’ convocava i aturava, prorrogava i reprenia Corts, i això no anava en contra de cap constitució catalana. I, a més a més, posats a creure’ns la història oficial, tot això ho feia en qualitat de lloctinent del rei Alfons. Però, si hem quedat que la llei deia que aquest principat no podia tenir lloctinent de rei, i només al rei pertanyia la facultat de convocar les Corts,… és que Maria actuava com a veritable sobirana del territori, res de lloctinència, i la sola persona de la reina era l’única facultada per ordenar la reunió del Parlament. I això ens deixa un escenari on la reina ocupa la màxima jerarquia de la Corona i l’absoluta centralitat política en una societat catalana ginocèntrica”.

En acabant, addueix que, del seu punt de vista, “la famosa llei sàlica que impedia les infantes reials catalanes d’arribar al tron és un invent tardà del món masculí. Enllà del Concili de Trento (1562-1563), s’hauria redreçat tota la documentació anterior al segle XVI, per fer-nos creure que les corones només es podien heretar de pares a fills, com exigia el gran teòric francès de la raó d’Estat. En les societats ginocèntriques com la catalana —‘matrilineals’, en afortunada expressió de l’amiga Lluïsa Surroca—, la corona es transmetia per via femenina i això voldria dir que les reines naixien, i els reis, com els papes i els emperadors, es feien per elecció o bé per matrimoni amb una princesa hereva o amb una reina”.

Finalment, Pep Mayolas posa que, al seu coneixement, “fa tot l’efecte d’haver estat una societat matrilineal comandada per sobiranes dones, o dones sobiranes, que es van transmetre la corona de mares a filles, d’àvies a nétes o de germana a germana, fins al temps de l’emperador Carles I”. No hem entrat en més detalls, però, simplement, ens hem servit d’aquest article com u més en què es parla del gran paper que fa la dona en la nació catalana, tot i que la dona atorga moltes facilitats a l’home i en què l’home no abusa de la dona i que la dona no ho fa del marit.

Ha estat la simpatia cap a la llengua catalana i cap a la cultura que hi va adherida, la que ha fet que, a més d’estar oberts a les altres, siga realitat i que romanga matriarcalista com també ha passat en molts Pobles que han aconseguit la seua sobirania i, a hores d’ara, ser Estats.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] El títol en aquesta edició en castellà va acompanyat del subtítol “Los indígenas toman la palabra en las Naciones Unidas”.

[2] “L’ús de la llengua vernacla en les diòcesis de la província eclesiàstica valentina –País Valencià, Illes Balears-“ (p. 6).

[3] “La joia de l’Evangeli”, del papa Francesc, encíclica publicada per Editorial Claret en el 2013, llibre.

[4] El remarcat en negreta és nostre.

Mestresses i dones que salven l’home i que emparen

General, , , , ,

Prosseguint amb la contarella “Conte del pebrer”, recollida en l’obra “Folklore íntim del Rosselló”, de Simona Gay, el fill petit del rei (en Romà) troba un pastor que li canvia el vestit de drap fi que portava el xicot per un mantell amb caputxa. Després, el jove “anà a tustar pels masos dient ‘Bon dia, l’amo o Bon dia, mestressa, ¿no els faltaria un pastre?’” (p. 472), o siga, un pastor.

Com que tothom veia que tenia la cara clara i les mans netes, pensaven que deixaria esgarriar les ovelles. Llavors, “Una dona el volgué ajudar:

-Vés més lluny, fent camí trobaràs tres cirers al davant d’un mas on cerquen un pastre: et podrien llogar.

 

Ell, que se n’hi va de pressa i la mestressa li va fer bon acolliment” (p. 472). Així, per una banda, hi ha la dona que fa valença en Romà i, per una altra, la figura de la senyora ama, qui acull el minyó.

Ara bé: “En aqueix mas, hi venia tot sovint la filla del senyor. (…) És que s’enyorava tota sola al castell, sense companyes. S’encertà que vingué aqueix dia i la masovera li contà com havia llogat un pastorellet (…), qui tenia la cara i les maneres d’un senyor verdader, hauria de tornar al vespre per al veure” (p. 472). En altres mots, la princesa (na Mancineta) també s’atansa als senzills, al poble (ací, representats per la masera i pel pastor).

Igualment, en veure’s els dos fadrins, s’observaven: “ell, de sa bellesa; ella, de la distinció de les seves maneres” (p. 472).

Més avant, hi ha uns passatges en què el fill del rei (acompanyat del ramat, i ell, al capdavant) s’acosta a una font i a un arbre (dos signes femenins) i la dona serà qui el salvarà, qui li donarà lo que ell ha de menester: “I les va deixar en una coma d’herba fresca. (…) A vora d’una font amagada sota l’arbreda, el pastoret va dir:

-Per la virtut (…), que sigui jo un cavaller vestit de plata amb un cavall ensellat de plata” (pp. 472-473): ell és cobert per un detall femení (la roba d’argent, una color obscura) i el cavall és fosc. Això li aplana el camí perquè ell guanye: “poc temps després, van veure arribar al castell un cavaller emplatiat (…), qui guanya el combat i desapareix com havia vingut” (p. 473).

En un fragment posterior de la rondalla, la jove Mancineta comença a pensar que eixe minyó (en Romà) li fa qüestions curioses.

Respecte de la masovera (na Caterineta), representa la mare intuïtiva i que encerta: “no sabia què pensar i, més es mirava el pastor nou, més entenia que no era pastor (…) li feia una vida de senyor perquè en tenia les maneres” (p. 473), és a dir, que la madona, a més, recompensava en Romà.

Cap al final del relat, el fill del rei tenia una ferida en el peu i la Caterineta capta que tortejava. Per això, demana al noi:

“-Senyor Romà: ens vol mostrar el seu peu?

Es veié descobert. La Mancineta ja corria per a fer venir un metge del castell. (…) I tots s’hi ajudaven. Quan fou curada la nafra, els agraí la pena que feia:

-I ara, la veritat, ja la sabeu… Sóc el cavaller del torneig” (p. 474). Una altra mostra en què la dona (ací, una mestressa i una noble jove) salven un home (el xicot).

Finalment, ell es posà genoll en terra i diu a la Mancineta: “Em faria plaer de veure el meu pare” (p. 474), ella li ho accepta i, a més, el pare hi va venir de pressa. El fill no s’havia mort.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Fills senzills, amb bona sensibilitat, lligats a la mare i deixondits

General, , , , ,

Una altra narració en el llibre esmentat de la folklorista catalana, i en què copsem trets matriarcalistes, és “Conte del pebrer”, amb un rei interessat pel jardí: “Hi havia un senyor rei que tenia tres fills. El palau era enmig d’un jardí i, en aquell jardí, hi havia un pebrer tan esponerós (…). El rei en feia glòria i, quan venia el temps de la collita, en feia el torn (…): ‘Demà colliré el pebrer’” (p. 471), però, quan els criats hi anaven, veien que ja havien arreplegat els fruits i que ho havien de comentar al monarca.

Aleshores, com que els tres fills que tenia “s’havien fet grans, pensà que, el qui sabria guardar el pebrer, sabria guardar el reialme i, així, un bon dia els ho va explicar” (p. 471). Sobre aquest paràgraf, és simbòlic, puix que l’arbre representa tots els membres del regne: les fulles (els més petits), les branques (els jóvens), el tronc (els pares) i les arrels (els vells). A més, ens pot evocar la família i, ací, tots els habitants del regne. Això explica la consideració del monarca. “El més gran va respondre:

-Aqueix pebrer tan bell, l’orgull del nostre jardí, el guardaré jo (…) i demà trobareu el pebrer segons el vostre desig.

El pare rei dormí d’un son tranquil.

A les enfosques, l’hereu llestà el més bonic cavall” (p. 471), però s’adorm i no ho assoleix.

Després, ho assaja el segon, qui “Llestà el cavall més fosc perquè ningú el vegi (…). Quan obrí els ulls, (…) veié el pebrer collit” (p. 471).

Tocant al tercer dels fills, el petit, “no llestà cap cavall. A sol ponent, es plantà de peus, aguantat a la soca de l’arbre (…). Passada la mitja nit, se li presenta un animal verd i un animal blau que lluïen en la foscor” (p. 471) i que li diuen “Som encantats i tenim l’obligació de venir a collir el pebrer fins que trobem un minyó prou entès per nos impedir de fer-ho i ara serem deslliurats si ens deixeu la vida salva i vós tindreu tot lo que demanareu. Tan sols direu: ‘Per la virtut de l’animal verd i de l’animal blau’” (p. 471).

En acabant, tots tres fan un pacte i l’endemà, “el jovenet pujà a la soca de l’arbre esperant l’alba. Bon matí es lleva el rei abans del sol ixent i felicità el darrer fill dient que el reialme seria per a ell” (p. 471).

Així, el més xicotet, més senzill (decideix no prendre cap cavall, caminar i romandre a l’aguait), en l’obscuritat, troba dos personatges (el nombre parell representa la dona) i acull de bon gust la proposta que li fan.

Ben mirat, hi ha un passatge encara de nit, empeltat a l’arbre com qui ho fa a la mare i, en eixe moment del dia, és quan es troben el pare (el sobirà) i el fill. Cal dir que el rei el felicita: 1) a continuació de l’acord entre el noi i els dos que li han aparegut (serà un fill més aïna conciliador), 2) és un fill que té present tots els membres del regne (és dalt de l’arbre) i 3) ha salvat dues persones que s’han oferit a fer-li valença quan ell l’haja de menester.

Això no obstant, el xicot, com que pensa que els dos germans podrien pretendre matar-lo (“ells deien que el calia fer perdre”, p. 471), “Seguí un passadís que coneixia i que, per sota terra, menava fora” (p. 471) i, per consegüent, passa a terreny femení, com en altres relats en què un personatge s’endinsa en una foradada en una muntanya.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones que marquen les directrius i fadrines garrides i emparades

General, , , ,

Prosseguint amb la contarella “La font d’Oli”, arreplegada en l’obra “Folklore íntim del Rosselló”, de Simona Gay, el jove, “Caminant pel senderol (…), trobà una caseta blanca i una canyeta verda. Trenca la canyeta, n’ix una minyona bonica” (p. 468) que li demana aigua (per a rentar-se), pinta (per a pentinar-se) i un espill (per a emmirallar-se), però ell li respon que no. Aleshores, ella cau als seus peus. Agregarem que, del punt de vista simbòlic, el blanc representa la sinceritat, el cor net; i que el verd (en aquest cas, ben reflectit) és associat a “Encara ser verd” algú, a la manca de vivències, d’experiència. Això explica que, amb una segona fadrina (més garrida i a qui ell no li dóna lo que ella li diu), no assolesca tampoc el seu objectiu.

Nogensmenys, en una tercera vila,… coincidirà amb la velleta (almenys, si partim d’uns mots del text), qui el salvarà: “Encara més desconsolat, rumia el malaventurat, qui s’ha de proveir d’un mirall, d’una pinta i d’un poc d’aigua, i s’adona d’una vila on, potser, ho trobarà. Ho demana a una vella asseguda en el pedrís de la primera casa, i ella, com l’esperava, anà a cercar un bagul (…) i en sortí el que necessitava, sense voler cap paga. (…) un delit donava coratge al fill del rei en el camí de pena!” (p. 468). En altres paraules, la mateixa anciana que li marca (quan ell encara vivia en l’ambient noble) què haurà de fer és qui ordena les passes a complir el fill del rei. I més: la trobada entre ambdós fa més valença al noi (la dona el salva), és a dir, l’enllaçament entre l’esperança i la saviesa, entre la part masculina i la femenina.

No debades, el xicot fa via i, en escaure’s amb una tercera fadrina, el príncep li respon que sí, “tot vessant l’aigua d’una ampolleta blava en un bacinet de plata i donant-li després un escarpidor (…) tot li parant un mirallet dins sa fusta endaurada.

La minyoneta es renta, es pentina i s’emmiralla i el minyó es cativa de la veure com una flor de juny. (…) Com que la seva amor és nua, li posa el seu mantell i se l’emporta. A cada pas, floria la barda del camí i els olius retorçuts s’endolcien de fulletes tendres…” (pp. 468-469).

Sobre aquests dos fragments, són plens de signes (l’ampolleta com a recipient en nexe amb la dona), la color argent (foscúria i femení), la fusta (la mare, lo terrenal), la minyona com a principal protagonista d’aquest segon paràgraf (ha rebut responsió dels encàrrecs que havia encomanat al noi). Com a recompensa, com que, en tots dos, hi ha bonhomia, ell l’empara amb la capa, emprenen i floreix la brossa del camí, les branques es renoven amb dolcesa i la tendror és present, trets empeltats amb la primavera…, malgrat que les oliveres siguen entortolligades pel pas dels anys.

Finalment, després de les noces entre el noi i la minyoneta, el jove agraeix la velleta “que havia ofert els tresors de la seva capseta. A la pobra llenyataire, li feren portar una gerra envernissada plena d’oli, que cada any emplenaren, puix que, de la pena, n’havia nascut el goig. (…) Els olius eren lluents de prometença” (p. 470).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

La vida eròtica en la Catalunya matriarcal de mitjan segle XX

General, , , ,

Com a anècdota, el 8 d’agost del 2026, després que haguéssem enviat a distintes persones dues entrades en relació amb el tema que ací hem estudiat, Júlia Aixut Torres (una catalana nascuda en 1933 i d’arrels catalanes i valencianes), ens escrivia un missatge de què oferim la major part:

“Poc et puc explicar d’aquest tema. L’edat millor crec que era a divuit anys, que va ser quan vaig partir de Lleida al destí del pare (a Barcelona, però vam anar a viure a Badalona). La meva germana tenia dos anys més que jo i tenia bones mans per a cosir i ens feia la roba.

La Festa Major de Lleida era per Sant Anastasi[1] (i lo mateix, a Badalona) (…). En aquell temps, vaig deixar a Lleida un nuviet (…). Quan els nois veien noies de fora, al ball de la Rosaleda (i també als envelats), no ens faltava parella per a ballar. Amb nuviet, (…) però tot era molt diferent d’ara: besets, abraçades i poca cosa més. Va venir alguna vegada a Badalona a veure’m i ens escrivíem sempre, però el contacte és molt important.

(…) Vaig aconseguir ser secretària de la casa Piher, de Badalona, (…) i, al cap de poc temps, vaig conèixer el meu home. Ell tenia nou anys més que jo i estava sol a Mataró i volia casar-se. I, un poc després, ens vam casar i ens vèiem poc.

(…) Sobre la meva vida sexual[2], en aquell temps, no en vaig tenir. Ens vèiem dos dies a la setmana i ell venia amb moto de Mataró estant i, quan se n’anava, jo l’acompanyava a baixar a la porta i, si tardàvem una estona, la mare ens deia ‘Va, nena, que demà has de llevar-te aviat’ i ell agafava la moto i feia camí després de besar-lo.

Hi ha una cosa que recordo moltes vegades: quan em deia ‘Júlia: no saps besar… Dóna’m la llengüeta’. I allò no em va semblar bé: semblava una porcada. Em vaig casar, no sabia res del matrimoni,… però també et diré que vaig ser una bona deixebla. Poc et puc explicar, Lluís.

Endavant les atxes”.

Com a responsió meua, l’endemà li plasmí “He llegit el teu comentari i l’afegiré a la recerca perquè té la seua part interessant, fins i tot, com a testimoni d’una època i com a educatiu.

Altra vegada, gràcies per la teua generositat”. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] Al voltant de l’11 de maig.

[2] Ací, Júlia Aixut Torres vincula la vida sexual amb el contacte amb el marit, amb conviure amb ell. La vida sexual comença en el moment de nàixer el nadó.

Rondalles amb reis generosos, amb bona sensibilitat i pietosos

General, , , , , ,

Una altra rondalla que figura en el llibre esmentat, i triada per la folklorista Simona Gay (1898-1969), és “La font d’Oli”. En primer lloc, direm que es capeix l’arquetip del rei i que ho fa en nexe amb els Pobles matriarcalistes. Així, en un país tot d’oliveres (u dels arbres més típics dels Pobles mediterranis), en els dies més escurçats de cap d’any, “entre les branques movedisses, alternaven les cobles i perlejava el riure del jovent, mentre queien, plic i ploc, els manats d’olives” (p. 467). El fet que, durant les tasques (en aquest cas, agrícoles) es cantàs, ha estat un element propi de les cultures de caire tel·lúric.

Nogensmenys, molt avançada la primavera, “El rei del país, qui vivia en un castell quitllat[1] en un roquetar, fou assabentat per fi de la misèria del poble i en tingué pietat. S’encertava que s’havia molt bé proveït d’oli l’any d’abans. La filarella de gerres encara plenes feia goig en el celler i en volgué fer aprofitar la gent. Manà al seu majordom de fer fer la crida: que rajaria una font d’oli on tots podrien pouar de franc una vegada, el dia vinent, de sol ixent a sol ponent.

Era pel juny, quan el dia es menja la nit de tot cap i, a l’alba, tot el poble era a l’espera (…) quina processó pel caminet que menava a la font d’un dia! Gerres i gerricons, olla i ferrada, perol o caldera, tot era bo a emplenar d’aquell oli de sabor enyorada” (p. 467).

Així, el monarca, en lloc de fruir només ell i els seus alts càrrecs o els qui viuen més pròxims i de manera contínua al sobirà, decideix compartir part de la seua riquesa que havia estat reservada per a altres moments i, de pas, els habitants del regne hi tenen accés. A banda, com que no és un escanyapobres, el detall esdevé u dels dies més llargs de l’any i, de rebot, no sols hi hauria més temps perquè els seus súbdits en poguessen arreplegar oli, sinó que més persones podrien endur-se’n. En resum, un home generós i amb bona sensibilitat.

A més, “Una pobra dona que s’havia aixecat quan llostrejava per a anar a fer llenya i que no havia sentit la crida del vespre, perquè vivia en una caseta molt retirada a prop del bosc, anà cap al tard a casa del forner a portar un feix de llenya i a cercar pa. Aquí només es parlava de l’anar i venir de la font d’oli. (…) La font rajava gota per gota quan hi parà la terrissa. Mentre vigilava el degotadís d’oli, passà el fill del rei. Encara jovenet, no tenia apresa la pietat del pobre i s’exclamà, rient i burlaner:

-Que us ha deixat enlluernada la posta del sol? Ha passat l’hora d’emplenar l’olla!” (pp. 467-468).

Per tant, hi ha una anciana, amb força, que, enjorn, fa faenes per a la casa i que, en caure el sol, torna al niu. Adduirem que, en aquesta narració, la vellesa i la pobresa van unides i que, com veurem més avant, la saviesa de la provecta i la seua vigor seran la compensació al fet de no haver pogut prendre més oli del que li era necessari.

Igualment, com en altres relats, es plasma que els majors han de ser ben tractats i que encara poden tenir capacitat de decisió i d’influència en els altres. Això fa que el minyó haja de superar unes quantes proves… en què les dones (unes fadrines) li indicaran què haurà de fer.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] Dret.

Bones administradores, hòmens líders i pares que eduquen

General, , , , ,

Una altra rondalla compilada en el llibre “Folklore íntim del Rosselló”, de Simona Gay (1898-1969), i amb signes matriarcals, és “En Pipetis”, pareguda a la d’altres fonts. Així, hi ha un personatge bord (en Pipetis, qui, a banda de dedicar-se a la cacera, és ferrer). A més, Nostre Senyor i Sant Pere passegen pel món i “volgueren comprovar la bona voluntat” (p. 463) d’aquest caçaire. Com que el Mestre i el sant ja el coneixien, les portes del cel li les havien tancades: “Cada nit juga que jugaràs. El ferrer, per a pagar els deutes del joc, se n’havia fet les darreres lluïses guardades de temps per la mare en la mitja negra sota els llençols del cim de l’armari, les vinyes de la plana, la blanquetera i els ermots de la garriga. Un dia de pèrdua més gran, (…) s’havia venut l’ànima al dimoni, en canvi de pessetes” (p. 463).

O siga que el narrador indica que, així com en Pipetis feia juguesques, sa mare havia estat previsora, puix que havia alçat monedes, les havia desades en terreny femení (la color negra i la mitja com també en l’armari). Afegirem que l’armari, junt amb la roba, és u dels símbols que van units a la prosperitat. Mentrestant, ell havia perdut fins al punt que les terres eren ermes (no fructificaven).

Passa que en Pipetis (el ferrer) no escoltava Sant Pere, però, després de veure Nostre Senyor (qui li fa unes propostes que ell sí que acull), la cosa li anirà millor:

“Quan hagué passat la ribera, Nostre Senyor, amb veu dolça, va dir:

-Pipetis: no et donaré ni or, ni plata. Et faré els tres dons que desitjaràs.

No s’ho fa dir dues vegades, en Pipetis:

-Jo voldria que, amb la meua flauta, pogués fer ballar tot ço que voldria.

-Bé -respongué Nostre Senyor” (p. 463).

Per tant, com en altres relats vernacles, el caçaire es considera capacitat per a fer de líder i que molta gent el seguesca. Igualment, li demanarà un fusell i un sac (perquè hi fes entrar tot lo que li vingués a bé, p. 464).

Quant al paper de la flauta, apareix quan diu “per a fer ballar les minyonetes (…) aqueix ball dels ocells” (p. 464) i que “la flauta els feia rondinejar de valent; i el cop de fusell no mancava el peix més gros” (p. 464).

Altrament, el diable “no se’n podia avenir de veure que en Pipetis, de magrelenc i mal girbit que era, es feia a poc a poc més gras, tot un senyor amb bossa sempre plena” (p. 465) i, com que vida tan xalada ha de tenir fi, “Arribà l’hora de complir aquells mals tractes passats amb el dimoni” (p. 465).

En acabant, com en altres contalles, el ferrer guanya la mà al diable. Ara bé, no farà a Déu, ni a Sant Pere, perquè no l’acolliran en el cel; i, al capdavall, en Pipetis es mor.

Com a remitjó, un poc després d’haver estat narrada aquesta contarella, la folklorista ens comenta que, “Quan tenia uns cinc o sis anys, vaig sentir a casa la rondalla d’en Pipetis. La contava la Françoise  Soubrà, Roca, de casada, nascuda a Illa en 1870. (…). El pare d’ella, Pere Soubrà, l’hi havia ensenyat. Descabdellaven les rondalles en les vetllades passades junts amb els pastors, al mas de Bret” (p. 467).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.