Arxiu d'etiquetes: matriarcalisme

Marededéus que salven els fills i empelt mare-filla

General, , ,

Una altra narració plasmada en l’esmentada obra de Pau Bertran i Bros, i en què copsem el matriarcalisme, és “El de la mà peluda”. Primerament, direm que el diable, sovint, és associat a lo pelut com també la xica que ja ha passat a l’adolescència. Així, “Una vegada, hi havia, en una casa, una noia molt devota de la Mare de Déu i cuidava molt una mota de lliris que tenia a la finestra (…), perquè els volia portar a una marededéu que hi havia allí prop” (p. 155). Per consegüent, qui conta el relat, ens presenta una jove amb candidesa, com ho simbolitza el color de les plantes, en línia amb què indica el “Diccionari Català-Valencià-Balear” en l’entrada “Lliri”: “2. fig. La flor, (…) del gènere Lilium, considerada com a emblema de la blancor, de la puresa, de la innocència”.

Igualment, “un vespre truquen a la porta i es presenta un senyor que demanava acolliment” (p. 155) i li’l donen. O siga que la recepció té lloc en un moment de foscor. Ara bé: com que aquest home era el dimoni, tan prompte com el pare de la xica es posa a resar el roser, ell “els dóna el ‘Bona nit’ i se’n va a dormir” (p. 155). 

Tot seguit, ja amb foscúria, la fadrina ix a endreçar els lliris mentres plovia i “s’adona d’una mà tota peluda i negra que baixava” (p. 155) de la cambra de dalt, detall que té a veure amb Llucifer.

En acabant, captem que “Aquesta noia tenia un promès que vivia a l’altra part de la vila i s’havia de passar un riu per anar-hi (…). El promès havia d’anar a la guerra l’endemà i tots dos  esperaven que fos de dia per poder-se acomiadar” (p. 155).

Ben mirat, com a senyal del lligam entre la mare (Nostra Senyora) i la filla (l’al·lota), cull els lliris i fa via per a presentar-los a la Mare de Déu.

Passa que, durant el camí, es troba amb el senyor (el diable), qui li proposa que ella li done l’ànima i, així, ell “li faria un pont abans de les dotze a sobre el riu, per poder-se acomiadar del seu promès” (p. 155) i ella li ho accepta i, immediatament, se’n penedeix i demana ajuda a Nostra Senyora, “suplicant-li, en gran manera, que el pont no estigués acabat a les dotze” (p. 155).

Mentrestant, el diable i tota la seua colla de dimonis es posaven a bastir el pont i, quan ja era quasi l’hora i estaven a punt d’acabar el viaducte “el dimoni va faltar al tracte, el pont se’n va anar a terra i allí mateix es va aparèixer la Mare de Déu, va agafar la noia i la va passar a l’altra banda del riu perquè pogués veure el seu promès” (p. 156).

És a dir: la mare, no sols salva la filla (la xicota), sinó que li ajuda a passar a l’altra banda (fruit de fer fracassar el pacte amb el senyor), això és, a la jovenesa i que, de rebot, puga veure el seu nuvi.

Finalment, la mare torna a empiular amb la tradició matriarcalista: “la Mare de Déu també va fer que el promès no hagués d’anar a la guerra; i es van casar i van viure feliços” (p. 156), de manera que, com m’han dit persones dels anys trenta i quaranta del segle XX, les marones són les darreres persones que voldrien que els fills (sobretot, si encara són jóvens) anasssen a la guerra.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Religiositat lligada a la terra, emprenedors i empelt mare-filla

General, , , , , ,

Una altra rondalla que figura en el llibre “El rondallari català”, de Pau Bertran i Bros (1853-1891), i en què es reflecteix el matriarcalisme, és “El devot de Sant Josep”. Un dia, amb motiu de la festa de Sant Josep, un predicador passa per una vila, encomana en pro del sant i, al capdavall, u dels fusters es torna un seguidor de Sant Josep (p. 146).

Un poc després de morir-se aquest fuster, ell toca les portes del cel i li obri Sant Pere, però, com que Sant Pere no l’admetia, li diu “Doncs, feu-me sortir Sant Josep” (p. 147), qui es posa de part de l’home.

Llavors, el patró del gremi se’n va a parlar amb Déu, a qui, amb molta espenta, comenta que, “o entra ell o jo me’n vaig” (p. 147). I el Pare ho accepta.

Però Sant Josep prossegueix amb Nostre Senyor i li demana la Dona (la Mare de Déu), el Fill (Jesús) i, més encara, li addueix:

“-És que també vull el dot de la Dona, que és reina dels àngels i dels arcàngels. (…) I (…) els patriarques, i profetes i apòstols i màrtirs i verges i tots els altres sants, que també n’és reina” (p. 148).

Com podem veure, Sant Josep enllaça Nostra Senyora amb el Fill; després, trau el tema del dot de la dona (present en el del casament), capim que ella és per damunt dels alts càrrecs de l’Església i, àdhuc, li diu que la Mare de Déu és la reina de tots ells, qui té la darrera paraula.

Finalment, Déu respon a Sant Josep:

“-¡Vaja: vés, regató, vés! ¡Que entri el teu devot, que entri, que, al capdavall, encara m’hi deixaries tot sol, al cel!” (p. 148). I, de pas, ens trobem davant una religiositat que empiula amb la terra.

Un altre relat amb uns quants trets matriarcals, i que és en aquesta obra del folklorista de Collbató, és “La dona de Sant Sever”, per exemple, quan comenta que la dona, en saber que el marit havia estat elegit bisbe (el bisbe Sever), es morí.

Ara bé: altra vegada apareix el lligam mare-filla: “Al cap de poc temps, es va morir una filla seva i, en ser que volien obrir la tomba de la mare, per soterrar-l’hi, al costat, de cap manera podien alçar la llosa” (p. 150).

Finalment, Sant Sever, davant la muller, forta, li diu “a ta filla, faràs lloc.

I la llosa es va alçar de seguida” (p. 150) i, així, fou possible que mare i filla estiguessen juntes.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones que assoleixen objectius i persones que emparen el bon cor

General, , , , , ,

Una altra narració en què copsem trets matriarcals és “Sant Pere i el ronyó del be”, recollida en l’obra de l’investigador de Collbató. Començarem dient que, com en altres relats amb Jesús i Sant Pere, el deixeble representa la mentira i la prepotència (molt presents en les cultures patriarcals). Així, ambdós personatges van pel món, demanen hospitalitat en una casa de pagès i els hi acullen junt amb la resta d’apòstols.

Mentres que el Mestre se’n va un moment, “Sant Pere, que tenia molta gana, veient que trigaven, es menja el ronyó; va pensar: ‘Ca! ¡No se n’adonarà ningú!’.

Quan van arribar, es posen a taula i Nostre Senyor s’adona que el ronyó ja havia volat; i diu:
(…) -Digues la veritat.

-¡No en tenia, vaja!

Va restar així” (p. 144).

A continuació, hi ha un passatge que evoca la persistència quan u vol aconseguir un objectiu (ací, per mitjà d’una dona):

“En havent dinat, compareix una dona tota desesperada, dient que tenia un mort a la família i pregant Nostre Senyor que li tornés la vida. Tant es va exclamar, que Nostre Senyor se n’hi va amb tots els deixebles, s’acosta al mort, el fa a trossos, després els torna a ajuntar un per un, com estaven abans, pega bufada i el mort s’alça de seguida, sa i bo” (p. 144).

Per consegüent, el paper de la dona ha estat bàsic i decisiu: ella ha assolit l’ajuda que demanava i ha fet possible que reviscolàs el difunt. A més, es fa lo que ella indica al personatge masculí.

En acabant, Sant Pere, després de presenciar els fets, considerà que se’n podia anar pel món i guanyar-se la vida, com ho feia el profeta.

Passa que, en aplegar a una vila, l’apòstol tracta de fer com Jesús,… però fa pala i, per poc, se’l carreguen “per estafa” (p. 145).

En un passatge immediat, Sant Pere demana auxili a Jesús i Nostre Senyor li diu:

“-Bé: tot ho arreglarem, però m’has de dir la veritat del ronyó.

Sant Pere:

-¡No en tenia, de ronyó, no en tenia!

Nostre Senyor:

-¡Mira que me’n vaig!” (p. 145).

En eixe moment, l’apòstol s’agenolla als peus del profeta i “li confessa que el ronyó se l’havia menjat ell i, llavors, Nostre Senyor va ressuscitar aquell mort i tot va restar bé” (p. 145).

El 7 de setembre del 2025, mentres tractàrem aquesta rondalla, l’empiulàrem amb una part de la tesi d’Angie Simonis sobre la deessa grega de l’agricultura (Demèter), quan diu que el Jesús literari té uns detalls i una manera de respondre molt en línia amb les valors que se solen considerar femenines, més que amb la figura de l’home patriarcal: “Jesús no aprovà ni el mite, ni les seues implicacions, ni els costums patriarcals referents a les dones, ans al contrari” (p. 255).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Xiques jóvens, vigoroses i que tenen la darrera paraula

General, , , , ,

Una altra rondalla recopilada per Pau Bertran i Bros (s. XIX) en el llibre “El rondallari català”, i en què es plasma el matriarcalisme, és “El pare de les vint-i-dues filles”, una rondalla eròtica i escatològica. Així, “Una vegada era un pare que tenia vint-i-dues filles i que no les podia casar” (p. 128) i els proposa anar a una fira. Començant per la més gran, ella ho accepta. Quan són a mitjan camí, la xicota li diu que vol orinar i ell diu:

“-Orina.

I surten tres rius molt horribles.

A prop d’allí, hi havia una casa. Surten la gent d’aquella casa:

-¡Reina santíssima! I, ¿què és estat, això?

El pare diu:

-La meva noia, que ha fet una orinada.

Vet aquí que l’hereu d’aquella casa, en sentir això, diu:

-Ai, doncs, si ella té aquesta habilitat, jo m’hi vull casar.

I el seu pare l’hi va donar, i es van casar” (p. 128).

Per consegüent, encara que el pare vullga desfer-se de la filla, ella és qui admet la idea i, a banda, ho empiula amb trets femenins: el riu i l’aigua. Fins i tot, el minyó ha de demanar la paraula al pare de la xicota.

Després de tornar-se l’home a casa, fa una qüestió a la mitjana:
“-¿Vols venir tu, a fira, a veure si en trobarem un per a tu?

-Sí: anem, pare.

Quan és pel camí:

-¡Ai, pare!: ¡quines ganes de fer un pet que tinc!

El pare diu:

-Fes-lo.

I, amb la venteguera tan horrible, va fer caure una paret d’una casa (…). Surten la gent d’aquella casa” (pp. 128-129) i el pare els comenta que ha estat la seua filla i el motiu.

Afegirem que, en el cas de la gran i en aquest, la dona jove és una persona forta: bé, reflectit en l’aigua, bé en el vent.

Ben mirat, altra vegada, aquesta robustesa femenina és ben acollida, com en algunes cançons eròtiques mallorquines arreplegades per Gabriel Janer Manila i en altres indrets catalanoparlants. Això fa que l’hereu de la segona casa diga “¡Ai! ¡Quina habilitat que té, aquesta noia! M’hi vull casar.

I s’hi casa” (p. 129).

Per tant, ens trobem davant una narració en què es valora la vigor de les dones, ben diferent de com són presentades en altres cultures i en la gran majoria de les escoles espanyoles i en molts films de l’estranger.

Al capdavall del relat, qui l’ha trasmés al folklorista, recorre a la part dels excrements, quan el pare, en tornar a casa, diu que, gràcies a Déu, ja són casades tres filles. Aleshores, l’oïdor li respon:

“-¡Dues!

-¡Besa’m el cul, tu i totes vint-i-dues!” (p. 129).

Aquesta darrera frase, en l’original, “¡Besa’m el c… i totes vint-i-dugues!”, reflecteix, altra volta, un fet que algunes persones ens han escrit (encara que en nexe amb cançons eròtiques que aprengueren de dones catalanoparlants nascudes en el segle XIX): que eren més atrevides en els camps ací tractats i que no vivien d’acord amb una mena de culte a les normatives.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia. 

Dones que toquen els peus en terra, que dominen i molt obertes

General, , , , ,

Una altra narració que figura en l’esmentada obra del folklorista de Collbató, i en què copsem trets matriarcals, és “El soldat del llibre meravellós”. Un jove torna de la guerra i, en passar per una casa, demana sopluig i “la mestressa el va fer anar a la pallissa” (p. 116).

Al moment, capeix que la dona i un frare “es posaven a taula a fer un gran àpat de botifarres i pollastres i capons” (p. 116), que ouen que toquen a la porta i que la mestressa reconeix el truc.

En acabant, desparen taula i “el frare el va fer ficar a la pastera” (p. 116).

És a dir: la mestressa, no sols porta la casa, sinó que ella té la darrera paraula, àdhuc, on se n’ha d’anar el xicot i on el frare. En el cas del religiós, en una aïna de recepció.

En entrar l’amo en la casa, la dona, guilopa, li comenta que no l’esperava rebre.

Tot seguit, el xic es posa a gemegar i el propietari s’acosta on és el jovenet i, més avant, li diu:

“-Menjareu alguna cosa”.

Llavors, el noi els diu que, amb el llibre que porta, no li mancarà menjar: “I es va treure, de la pitrera, un llibre tot arrugat (¡era el llibre de les ordenances que li havien dat al servici!).

L’amo, que no sabia de llegir, diu:

-¿Que és un llibre de virtut?

-Mireu si ho és que, quan tinc gana, no haig de fer més que obrir-lo dient lo que em ve de gust i tot se’m presenta a l’instant, ben cuit i amanit” (p. 117).

Afegirem que la bonesa de l’home es plasma en els mots que adreça al soldat:

“-¡Home!, ¡si això fos veritat…!

-¿No ho ha de ser? (…)

-Ja m’agradaria.

(…) El soldat, que obre el llibre, i es posa:

-Llibre, llibret,

per la virtut que Déu t’ha dat,

fes sortir botifarres del forn ben aviat.

Diu:

-Aneu-hi, patrona, que ja n’hi trobareu.

La mestressa respon amb gran malícia:

-Vaja, vaja: no estic per a ximpleries” (p. 117).

Com podem veure, per una banda, l’home (l’amo) representa la innocència, la candidesa; el soldat, l’astúcia i la mentira (cal dir que u dels contactes amb la cultura castellana es feia per mitjà del servici militar i d’anar a la guerra, si més no, en la segona meitat del segle XIX, quan es recopilà aquesta rondalla).

En canvi, la mestressa és en nexe amb la cultura matriarcalista catalana i, en eixe seny, amb unes paraules que posa el llibre “Arrelats. Les famílies més antigues de Catalunya”, publicat per Edicions Sidillà en el 2021: una de les persones que reportaren comenta que “La cultura de l’enganyifa no hi era, aquí. I te l’explicaven com: ‘Mira aquell què va intentar fer…’. No com un fet positiu: ‘Mira aquell que llest que va ser’. Les enganyifes eren molt mal vistes” (p. 257).

En línia amb aquest fet, en la introducció del llibre “Europa indígena matrilineal: los vascos”, de Mª Carmen Basterretxea i editat en el 2022, podem llegir uns mots d’Ana Cachafeiro:“zintzoa/ser sincer, la definició més exacta de ser bona persona, lo que apunta al lloc ètic en què es col·loca la mentira, una de les armes patriarcals més poderoses” (p. 9).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones que toquen els peus en terra, que porten la iniciativa i pageses

General, , , , , ,

Una altra rondalla semblant, però amb un rector i amb sa neboda i majordona, i en què es reflecteix el matriarcalisme, és “El robatori del senyor rector que volia un marit valent per a la majordona”, recollida en el llibre del folklorista Pau Bertran i Bros (1853-1891). Un vespre, un jove que volia casar-se amb la majordona (qui era molt garrida), passa per cal rector, qui “volia que, el que es casés amb la seva neboda, fos un xic valent.

-Això rai! -diu-, encara que me’n vinguin cent -respon el jove” (p. 114).

Llavors, el capellà diu al xicot que faça el mort eixa nit al mig de l’església. A un segon jove, li comenta que haurà de vetlar el difunt. I, quant al tercer, com ja havia fet el mossén amb els altres dos, “li diu que, com que és una casa de camp, desitjaria que fos un jove que fos un poc valent.
(…) El jove li diu que sí i el rector el vesteix de Llucifer i el fa anar cap a baix a l’església, tot vestit de llums” (p. 115). En altres paraules, el minyó es vist de dona.

Un poc després, s’ajunten els tres fadrins i fugen. Però, a banda, “el senyor rector, un per un, els va desenganyar completament dient que eren uns covards” (p. 115).

En un paràgraf posterior, u dels tres proposa als companys:
“-N’hi hem de fer una, al rector: mirem de romandre tancats dins de l’església, al vespre” (p. 115).

Com podem veure, tot i que els personatges són clarament masculins (llevat de la majordona), els fets esdevenen a principi de la nit, en l’interior i, a més, en una església (local que, en el vocabulari eròtic i sexual, simbolitza la vagina i, per extensió, la vulva), tres trets que empiulen amb lo matriarcal junt amb el vestit que es posa el tercer (femení).

Igualment, “quan va ser més tard, varen encendre totes les llànties i tots els ciris i es varen posar a cantar, vestits d’àngels, amb una gran solemnitat” (p. 115).

Per consegüent, el rector i els tres fadrins recorren a la cultura de la mentira; i els jóvens ho fan per mitjà de figures que tenen a veure amb lo patriarcal i amb lo celestial: els àngels. Ben mirat, en companyia d’un altre detall que no és propi dels Pobles matriarcals: la solemnitat.

Per contra, en acabant, apareix la neboda, qui representa lo tel·lúric i la cultura vernacla: “I la majordona els va sentir i va cridar:

-Senyor rector: a baix, a l’església, hi ha tres àngels que canten.

I el senyor rector li diu:

-¡Vés, vés, dona, vés!

I ella li respon:

-Sí, sí: vingui.

I el senyor rector va anar a escoltar i sent que cantaven (…):

-‘Senyor rector: si es vol salvar,

els diners ha de portar’.

I el senyor rector diu:
-Ara sí que me n’he d’anar del món, que em criden els àngels” (p. 116).

O siga que, primerament, sembla que el capellà porte la iniciativa, però, al capdavall, ell segueix les indicacions de la dona.

A continuació, en aplegar a l’església, els tres xicots peguen colps forts al rector i el deixen mig fet xixines.

Finalment, la majordona torna a enllaçar amb lo matriarcalista, mentres que l’home ho fa amb lo eteri, fet que explica el comentari amb què la neboda remata la rondalla:

“A l’endemà, quan la majordona va anar a donar menjar a les gallines, se’l troba allà, a terra, i diu:
-Senyor rector, ¿què hi fa, aquí?

-Espero -diu- que obrin les portes del cel.

Diu:

-Sí… -diu- ¡i és a les portes del galliner!” (p. 116).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.                                                      

Sexualitat matriarcal en el segle XIX i dones eixerides i que dominen

General, , , ,

Una altra rondalla que figura en l’obra “El rondallari català”, de Pau Bertran i Bros, i en què capim trets matriarcalistes, és “La Paula dels tres promesos”: “una noia tenia relacions amb tres germans i l’un no s’ho sabia de l’altre” (p. 111). Cal dir que el folklorista en cap moment desaprova aquesta visió de la sexualitat.

Després, la jove es proposa mofar-se dels tres i recorre a fingir-se malalta. Un dia que tenia assenyalat, “arriba el Peret i demana a la seva mare a on era la Paula” (p. 111) i la marona li respon que és en el llit.

Quant al primer xicot, en Peret, farà lo que ella li indicarà. De fet, el jove li comenta:

“-Bé: explica’t. Ja saps que jo, per tu, tot lo del món.

-Si tampoc no ho faries.

Llavors, ella li diu què li havia manat el confés: “m’havia d’estar ajaguda tres nits al cementiri, embolicada amb un llençol. ¡Ves qui ho fa, això!

-Jo ho faré; ja t’he dit que, per tu, tot.

I el Peret, aquella nit, ja va anar al cementiri a complir per ella” (p. 111).

Com podem veure, no sols la dona és la part forta (en el llit, ella mena i domina, en lloc de fer-ho ell, aprofitant que la minyona és malalta), sinó que en Peret fa lo que la dona (na Paula) li diu.

Igualment, apareixen dues formes diferents de ser i de respondre. Així, la xica és, més aïna, moderada; en canvi, la d’en Pere és més semblant a la romàntica.

Tot seguit, passa un segon germà, Josep, i la mare li diu on és la filla i ho fa amb uns mots que plasmen lo matriarcal: la dona és per damunt de l’home (“Sí: vés dalt, a tal cambra”, p. 112). En aquest cas, la tasca és vetlar tres nits “un mort que hi ha al cementiri, agenollada tota la nit” (p. 112).

Tocant al tercer germà, en Francisco, també haurà de pujar a la cambra i, en unes condicions molt paregudes a les del primer, haurà de estar al fossar, però “amb dues argolles penjades al coll, corrent tota la nit” (p. 112) amunt i avall. I en Francisco trau a la fadrina:

“-Jo ho faré perquè ets tu; i posa’t tranquil·la, Paula.

I ella ja es va posar bona de seguida, perquè ja havia assolit lo que volia” (p. 112), unes paraules molt significatives.

En un passatge posterior, els tres germans es veuen i acorden fer un pacte per a escarmentar la xicota, per la mala passada que els ha fet. U dels tres els presenta la proposta: es vestirà de pelegrí i, mentres que el rebran en ca na Paula, els altres dos romandran en el portal.

I, altra vegada, l’acció esdevé de nit.

Quan el cap de colla dels germans passa a la casa, aprofita que ell és eixerit i la candidesa dels pares: els diu que una paella s’ha omplit de botifarres (les ha ficades ell i és un detall eròtic vinculat amb l’home), el pelegrí porta una canya (símbol del penis) i ous trencats que, com ell els adduïa, venien del cel. Açò darrer ens podria evocar la pluja i, altrament, la sembra (l’acte de colgar les llavors, de forma, més aïna, redona).

Finalment, els pares ho aplanen al romeu:

“-Demaneu lo que vulgueu; per vós, tot” (p. 113).

I, com que els pares tenien aquell viatger com un sant i, a banda, na Paula, al capdavall, accepta gitar-se amb el pelegrí, la fadrina es despulla i… veu que són els tres germans.

Aleshores, entre els tres jóvens, es desfan d’ella, li tallen les cues i les pengen al cap del carrer.

Per consegüent, som davant una rondalla que convida a ser persones de bon cor i realistes. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones en pro de la maternitat, que salven els germans i adults

General, , , ,

Prosseguint amb l’esmentat llibre del folklorista de Collbató, una altra rondalla en què copsem trets matriarcalistes és “El nen i la nena més bonics que el sol que ens enllumena”. Com podem veure, el títol comença posant la maternitat (la mare) per damunt del sol (vinculat amb el dia i amb lo actiu).

De fet, diu que tres germanes veuen passar el rei: la més gran li filaria tres lliures de bri; la segona, cinc; però la petita representa lo maternal, en dir “Jo tindria un nen i una nena més bonics que el sol que ens enllumena.

Un criat del rei s’ho escoltava i, quan el rei ho va saber, mana que les hi porten, totes tres” (p. 98) i, així, la xiqueta prioritza lo que tendeix a la foscor i el monarca es mostra receptiu amb la infantesa.

El sobirà, com si la noia fos una fada, li demana si és cert lo que ella ha dit. I la nina, no sols li ho aprova, sinó que li addueix “i és ben veritat que els tindria.

Es van casar” (p. 98).

En aquest passatge, es reflecteix u dels detalls que apareixen empeltats amb l’arquetip del rei: l’interés per les collites (en aquest cas, mitjançant la sexualitat). Però el monarca també és un protector de les dones que podrien tenir fills (començant per la reina) o que en crien, com en altres narracions semblants a aquesta. Així, “tan prompte van ser casats, el rei va haver d’anar a la guerra i va deixar la seva esposa amb les seves germanes per companyia, i criats i criades per servir-la” (p. 98). La dona és ben tractada.

Passa un temps, la reina té dos fills (un xiquet i una xiqueta) i, com que les dues germanes de la regina li tenen enveja, escriuen una lletra al rei en què posen que la seua muller havia tingut un gos i una gossa. Llavors, ell ordena que apareden la dona.

A continuació, un caçador veu que els dos xiquets jugaven i “Se’ls emporta a casa seva i diu a la seva dona:

(…) -Allà on en passen dos, en passen tres” (p. 99).

I la dona, qui té la darrera paraula, els admet.

Afegirem que, en aquest relat, també apareix la figura de la mare de llet. A més, grandets, un dia, els xiquets se’n van a missa i són reconeguts per les dues germanes de la reina.

“Elles, que s’hi acosten” (p. 99) i els demanen d’anar a collir una taronja en un indret, de manera que seran feliços per tota la vida.

Ells responen “Sí que hi anirem” (p. 99) i molt prompte coincideixen amb un ermità (en aquest relat, presentat en castellà, “ermitaño”, com si es volgués indicar que l’ascetisme no és propi de la cultura tradicional catalana).

Aquest eremita els diu que “hi ha un serpent que les guarda (…). Però, amb tot, si hi voleu anar, jo us donaré un mirall: poseu-l’hi al davant i, si veieu que el serpent és amb els ulls oberts, dormirà; i, si veieu que és amb els ulls aclucats, no us en fieu” (p. 99).

Per consegüent, hi ha símbols que empiulen amb el matriarcalisme: el nexe foscor-tancats-nit (portarà a l’eixida del sol, a obrir els ulls) i, a banda, la relació claror-oberts-matí. El motiu rau que, com que la serp és un personatge femení, 1) de nit, és més receptiva i, 2) de dia, en llevar-se l’astre, minva.

En acabant, les germanes els proposen fer una segona prova que té a veure amb una ampolla d’aigua. El nin, que sí que l’acull, resta encantat  i, en canvi, la nena, qui, inicialment, la refusava, es proposa salvar el seu germà: l’ermità li comenta que “s’està a baix” (p. 100), això és, en terreny femení, tel·lúric.

Al capdavall, la xiqueta segueix les indicacions de l’home, no solta un moixó fins que no se salva el germà; i el rei, aprofitant que l’al·lota portava una taronja i una ampolla d’aigua, fa una menjada. I, per a rematar-ho, el monarca fa matar les dues germanes i trau la reina, qui havia restat emparedada. Per consegüent, altra vegada, la dona (una noia) salva l’home (el germà i el sobirà).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones moderades, que determinen amb qui es casen i de paraula

General, , , , , ,

Una altra rondalla que figura en l’obra “El rondallari català”, de Pau Bertran i Bros, i en què capim trets matriarcalistes, és “La pell de poll”. Així, un rei ve d’una guerra en què s’havia passat molta menjança i “un dia es va trobar un poll molt regròs” (p. 96) i, en tornar de la contesa, fa un edicte, el qual, entre d’altres coses, deia que “qualsevol que endevinés de què era aquella pell, es casaria amb la seva filla” (p. 96).

Tot seguit, un pastor es proposa casar-se amb la princesa i, al llarg del camí, es trobarà companys que ell acceptarà i que, al capdavall, cada u farà el seu paper i tots seran decisius per al resultat desitjat: una rata, un escarabat i un lleó. Com podem veure, hi ha animals que podrien semblar insignificants (petits físicament) i un tercer que representa el poder (el lleó).

Nogensmenys, la rata (ací, amb un paper diferent al d’home, atenent al seu significat eròtic, i, més aïna, en línia amb el d’explorador, com en l’expressió “Ser una rata de biblioteca”), “es fica a palau i s’introdueix a la cambra reial sense ser vista, i allí va sentir com el rei i la reina disputaven; la reina deia al rei:

-Tu en tindràs la culpa, si la nostra filla s’ha de casar amb algun perdulari que endevini que la pell és de poll” (p. 97).

És a dir: la dona hauria estat més prudent que l’home i hauria fer una qüestió més preparada, no fos cas que n’eixís un marit molt deixat, negligent…

No debades, el monarca li respon:

“-Ca, dona. ¿Qui vols que la conegui, una pell de poll?

La rata ja en va tenir prou i corre a trobar el pastor i diu:

-Pastor: ja sé de què és la pell. És de poll.

Llavors, el pastor va presentar-se a palau” (p. 97).

Quan el pastor ja és en el palau, “de seguida, va endevinar que aquella pell era de poll (¡com que ja ho sabia per la rata!). Però la reina, ¿què és cas de casar la filla amb aquell home?” (p. 97).

Per tant, la dona (la reina) té la darrera paraula.

Ara bé: com que el pastor prioritza que el monarca complesca amb la paraula, no ho deixarà caure.

“Mentrestant, a la filla del rei, li va sortir un gran partit: un príncep molt poderòs; i ja dormia a palau com a promès” (p. 97).

Passa que el rabadà no acollirà aquest joc brut i, per això, l’escarabat “surt del sarró, se’n va al llit del príncep, hi fa un pilot de boles i les hi deixa. A l’endemà, quan [ els criats] van a aplegar-hi el llit, troben allò i, de seguida, es va escampar la veu que el promès (…) s’embrutava al llit” (p. 98), que devia anar fluix de molles.

“I, a la nit vinent, [el príncep] es clava una estaca al cul[1]. Però, quan ja dormia, hi va anar la rata a fer-li pessigolles al nas amb la cua; i el príncep pega un esternut tan fort que l’estaca fuig, traspassa una paret i trencuixa la filla del rei.

Llavors, el príncep va fugir i la noia, amb la cuixa trencada, no va tenir més remei que casar-se amb el pastor” (p. 98).

En aquest darrer passatge, el príncep dorm com un convidat, no com si ja fes parella amb la filla del rei. A més, ella, entre un futur marit que li faria mal i un pastor que ha encertat les proves que el rei havia exposat, prefereix el segon: el rabadà.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de  bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] En l’original, “una estaca al c…”.

Àvies que recomanen i que salven i jóvens que forgen la seua vida

General, , , , , ,

Una altra narració recopilada pel folklorista de Collbató en el llibre esmentat, i en què copsem trets matriarcals, és “El ruc de l’infern”. Un jove que tornava de ser soldat, veu que, a sa casa, no hi havia ningú, que tots s’havien mort i que no hi havia cap diner. Llavors, mentres pensava què podria fer, se li apareix el dimoni (presentat com un gran senyor) i fan un pacte.

Quan se’ls obri la terra, a ambdós, i s’acosten als llims, l’home li diu:

“-Mira, noi: aquí tens aquest ruquet. Tragina llenya” (p. 93).

Tot seguit, com que el xicot, sense parar, el carregava de llenya, “el ruc que se li gira:

-Mira: noi. No em carreguis tant, que sóc ta padrina” (p. 93).

Com podem veure, l’entrada en la terra (en el món femení i, igualment, maternal), porta el xicot a sa àvia, qui, a més, en nexe amb el matriarcalisme, li demana que no l’esgote, que la tracte bé.

Aleshores, el jove li respon:

“-¿Vós sou la padrina?

-Sí -diu-. ¿Te’n recordes d’aquell temps que havia d’anar a robar llenya? Ja ho veus: no ho aconsellis a ningú (…). Ara, ten compte tu. Mira: mig any d’allà és un any d’aquí. No prenguis més diners dels que tens tatxats” (p. 94) i li addueix que la barrina és a punt de finir.

Per consegüent, l’anciana li recomana ser honest, no furtar a ningú, ni jugar brut. Quant al tema del temps, resulta significativa la importància que rep de la dona, puix que és un detall que empiula amb la Mare, amb lo fosc i amb lo tel·lúric. A banda, li recomana ser just amb els pactes.

“Quan va ser aquell dia, el noi diu al dimoni:

-Nostramo, me’n vull anar.

El dimoni:

-Mira: allà hi ha diners. Pren els que vulguis.

I ell, de cap manera; i, llavors, el dimoni els hi va donar” (p. 94).

Així, el diable li donaria la part que havien acordat un poc després de conéixer-se tots dos i el jovencell segueix les directrius que li havia dit la provecta. Això fa que el xicot no en demane més.

En acabant, el noi, amb un paper més aïna com qui porta la iniciativa, comenta al barrufet:

“-Ara, m’hauríeu de fer una favor: d’acompanyar-me a la meva terra.

Diu:

-Prou…

I [ el diable] l’agafa i, en un moment, el va portar allà mateix a on havien fet el tracte” (p. 94).

O siga: el xic torna a la seua terra junt amb el senyor (qui ací fa un paper relativament pròxim al de fada) i, al capdavall, es clou un cicle: el pas d’una adolescència sense espenta (com capim a l’inici de la rondalla) a una joventut en què el minyó és preparat per a forjar la seua vida (ell és ara qui ha supeditat el dimoni), en bona mida, mercé a les paraules de la velleta en qui ell confià i que podem dir que el salva.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.