Arxiu d'etiquetes: matriarcalisme

El matriarcalisme i la protecció de la llengua i de la cultura catalanes

General, , ,

En aquest seny, com es desprén de l’encíclica “Evangelii Praecones” (del 2 de juny de 1951) i que veiem resumit en l’obra “Nació i Nacionalismes”, en tractar sobre la finalitat dels missioners en terres estrangeres (traslladable a tot l’àmbit lingüístic), no parlem “d’ésser colonitzadors en nom del país propi, ni exportar cultures, ni imposar-les: han de respectar tot allò que no sigui deshonest de les cultures i dels Pobles que reben l’Evangeli; que han d’estimar el país en el qual treballen i guaitar-lo com una segona pàtria (…). És a dir, en conjunt, (…) ha de respectar, estimar i afavorir els valors i les cultures dels Pobles que evangelitza” (p. 95) i contribuir a una major reducció de tot lo que comportàs un procés de deshumanització.

En la línia que llegim en aquests mots i, per exemple, tocant a l’actitud de capellans de tota la nació catalana, com ara, en nexe amb l’estudi que férem sobre els Sants de la Pedra, podem dir que sí que és favorable. Així, n’hi ha que havien fet alguns estudis o, fins i tot, que havien tractat temes relatius als Sants de la Pedra, per exemple, Martirià Brugada Clotas (mitjançant un llibret) o Josep Martínez i Rondan. I, àdhuc, i açò és un senyal positiu i de promoció de la nostra cultura i de les tradicions, n’hi ha hagut que, malgrat que no fossen capellans i que no haguessen realitzat investigacions, sí que se’ns havien mostrat molt receptius a lo matriarcalista, com ara, Romà Francés i Berbegal, del Camp de Mirra (l’Alcoià), i, ben mirat,  a “fer poble, principalment, d’ençà del Poble i amb la valença de molts polítics de la Nació catalana” i acollidors, és clar, a gent que aplana el futur de la llengua catalana i la benevolència de fet a nivell social. I no cal dir que concedint importància a la creativitat, a lo maternal i a fer costat a iniciatives lingüístiques, culturals, etc. vinculades amb les arrels de la Nació citada.

Lligant amb això, com escriu Pere Riutort en la seua explanació, “L’Estat, com a entitat amb el seu poder polític, no ha de significar imposició d’un grup humà per a obtenir la superioritat d’una ‘nació estat’ sobre les diverses nacions, com ha succeït tantes vegades en la Història de la Humanitat. Si tinguéssem els coneixements de cultura històrica i dels drets dels Pobles, sincerament, no ho podríem ignorar i exigiríem els nostres drets irrenunciables: durant segles n’hem patit una gran desinformació” (p. 47).

Per això, com capim en l’explanació, moltes persones fomentem la llengua catalana i la cultura matriarcal en terres catalanoparlants: en casa, en la família, en l’educació, en l’ensenyament, en lo relacionat amb l’Església, en la política, en la societat civil, etc… de manera que, com més va, més, amplien la presència de la llengua, de lo matriarcalista i de la cultura aborigen catalana, no sols entre familiars o entre amics, ans a nivell de l’ensenyança, en els mitjans de comunicació social, en Internet, en conferències, en museus, etc. puix que, com deia el papa Joan Pau II en un discurs al Parlament europeu d’Estrasburg l’11 d’octubre de 1988, “Una estructura política comuna, emanada de la lliure voluntat dels ciutadans europeus, ben lluny de posar en perill la identitat dels Pobles de la Comunitat Europea, garantirà millor els drets, sobretot, culturals, de totes les seves regions. Aquests Pobles units d’Europa no acceptaran mai la dominació d’una nació o d’una cultura sobre les altres, sinó que faran costat al dret igual de totes a enriquir les altres precisament amb la seva diferència.

Tots els vells imperis, que tractaren d’establir llur prepotència mitjançant la violència, la coacció i la prepotència assimilista, han fracassat. La vostra Europa és la de la lliure associació de tots els seus Pobles i de la posada en comú de les múltiples riqueses de la seva diversitat”[1] (pp. 51 i 194).

I aquesta actitud comença amb l’educació als infants, sobretot, perquè és en la família i en els llocs on aquesta és i allà on els xiquets van junt amb els pares, on s’inicia la formació de les persones i on els nins prenen part com a membres de la comunitat, com Joan Pau II manifestava en 1980 en la UNESCO.

Ben mirat, ha de menester que tothom puga arribar a tota mena de mitjans de formació, tant relatius a la llengua, com en la llengua autòctona (en el nostre cas, la catalana), com a qualsevol tema, i, com escriu Pere Riutort, en el seu document,  “llibres, edicions musicals i audiovisuals, material didàctic segons edats, etc. És imprescindible un lloc on puguen fer-los conèixer i poder-los adquirir o bé deixats, aquests recursos didàctics o pastorals, indispensables en l’actualitat” (p. 65), a més dels que, per exemple, són en Internet i en les xarxes socials, junt amb la cultura tradicional i al folklore d’arrels catalanes.

Altrament, com que Pere Riutort parla sobre inculturació en llengua pròpia (en referència al català) i associat amb l’Església valenciana, indica que aquest acostament “s’ha de concretar especialment en la Litúrgia, Catequesi” (p. 65), puix que són eines molt importants per a l’aprenentatge de qualsevol llengua. Això inclou, igualment, que el català i, per consegüent, la possibilitat de difondre lo que lliga amb lo matriarcalista, amb el passat i amb el present, siga emprat de manera habitual i manifesta: en la ràdio i en la televisió.

No deixarem fora que Pere Riutort ho reforça en agregar que “la nostra cultura històrica (…) hem d’actualitzar i ser conseqüents amb el paper que suposen, com a ciutadans i com a cristians” (p. 73) i quan escriu que, en els segles XIII, XIV i XV, els escrits en català eren els que més vigència universal tenien (en Europa), en els estudis universitaris i en bona part dels documents, “al davant de les importants llengües actuals, com ara, el francès, l’anglès, el castellà, l’alemany, el portuguès“ (p. 75), “com la llengua de comunicació civil internacional més important de l’Europa d’aquells segles, després de llatí” (p. 75). Adduiré que escric açò, primerament, perquè considere que cal que ho puguen llegir els qui viuen en qualsevol indret catalanoparlant com també qualsevol interessat per aquesta recerca, perquè, per exemple, com digué Joan Pau II a l’ONU (en 1995), “Cada nació té, consegüentment, també el dret a modelar la pròpia vida segons les pròpies tradicions, excloent, és clar, tota violació dels drets humans fonamentals i, particularment, l’opressió de les minories. Cada nació té també dret a construir el propi futur donant a les generacions més joves una educació apropiada” [2]. Sobre el terme “nació”, enllaçant amb el significat que li dóna Joan Pau II, Pere Riutort comenta que el discurs tractava “sobre els Drets dels Pobles i de les Nacions que no tenen Estat” (p. 111).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] Tret de l’article “La sobirania d’un poble, en el pensament de Joan Pau II”, publicat en “Catalunya Cristiana”.

[2] Informació treta de “Documents i discursos pontificis” (p. 69), en la publicació “Documents d’Església” (no. 647, 1r de febrer de 1996), editada per Publicacions l’Abadia de Montserrat i adjunta en l’explanació (p. 197).

«Voler» i «estimar» i la sexualitat matriarcal catalana en el segle XV

General, , ,

Però ací no fineix el tema, puix que, el mateix jorn, Rosanna Cantavella (https://x.com/i/status/2085096698246725831), una valenciana que havia llegit molt sobre Ausiàs March, coincidia amb Susi i, de pas, emparava el nostre parer inicial (i ens reportava a les qüestions que li féiem), el qual jo ja intuïa d’ençà de temps arrere pel fet que es realitzaven campanyes valencianes en pro de la forma “estimar”, però no anaven acompanyades d’una exposició resultat d’una recerca sobre la cultura vernacla valenciana i en tot l’àmbit lingüístic: “Castellanisme, no. Com dic: Ausiàs March, els coetanis i el seu públic eren ben conscients del significat filosòfic de ‘voler’ com a voluntat (March ho explica sovint). El mot, aplicat a tota inclinació volitiva[1], incloïa també l’afecte amorós i sexual. Però no sols. Vegeu al ‘Concormarch’ totes les ocurrències del mot ‘voler’ / ‘voluntat’ a l’obra d’Ausiàs March: https://concormarch.iifv.net”.

A continuació, hi hagué un diàleg amb intenció de compilar més informació per a aquest punt de l’estudi. Li posí:

“-És que anit cerquí ‘voler’, ‘vull’, ‘vullc’ (no sóc versat en literatura clàssica catalana, sinó mestre d’ensenyament primari i investigador) i no trobava poemes amb què defendre l’ús que en fem els valencians en el camp sexual i en l’eròtic.

-Heu de tenir present una cosa: Ausiàs March, que emprava certa terminologia filosòfica, no serveix de mostra de l’ús general coetani, ni actual, que fa de ‘voler’ la població valenciana no il·lustrada. Passa sovint amb les dites ‘autoritats’.

-Quines paraules, en les formes d’aquella època (segle XV), em recomaneu? Gràcies.

-Ausiàs March, sovint, es refereix al desig eròtic (i a la seua realització, per metonímia[2]), com a ‘Venus’, com a ‘primer moviment’ o sols ‘moviment’; terminologia tomista[3] (la cort d’Alfons el Magnànim era il·lustrada) per a designar l’impuls del desig no racional, que també tenen els animals”.

No deixarem fora que el 6 d’agost del 2026 consultàrem la web “Concormarch” (https://concormarch.iffva.net), de nom “Concordances tematitzades de les poesies d’Ausiàs March”, i que, en entrar a “cerca de la seqüència”, hi escriguérem “Venus”.

Immediatament, veiérem que hi havia poemes (com ara, el 20, el 45, el 47, el 75 i el 87), amb detalls significatius que reflectien el matriarcalisme: 1) la dona com a sopluig de l’home, 2) com a conreadora de la vida (i com a generadora dels fruits que en sorgeixen), 3) com a persona a qui ell creu (la muller té la darrera paraula), 4) com qui fa que l’home romanga lligat a la terra (mitjançant una servitud en un acte) i 5) amb un parlar dolç (fet que hem trobat associat a Pobles de la Terra molt agrícoles i de caire matriarcalista).

Després, recorreguérem a l’entrada “Venus” en  l’”Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana”, de Joan Soler i Amigó, amb menys contingut que el “Diccionario de los símbolos” de Jean Chevalier junt amb Alain Gheerbrant, i hi havia comentaris sucosos per a aquest apartat i per al significat de “voler” en la poesia d’Ausiàs March i en la cultura catalana.

Així, en l’enciclopèdia esmentada, sota l’entrada “Venus”, diu que “és anomenat estel del vespre o de posta i de l’eixida del sol (…). Venus és el planeta femení -hi ha estels i esteles-; popularment, duu per nom la Donzella, la Roseta, la Marieta, la Margarideta i també la Senyora, la Dama del Cel”.

A més, si passem al diccionari dels símbols, la informació, molt més extensa, indica que, per als sumeris, “Com a deessa de la vesprada, afavoreix l’amor i la voluptuositat i, com a deessa del matí, presideix accions de guerra i les carnisseries. És filla de la Lluna i germana del Sol. (…) Per això, encara que té el Sol com a germà, té per germana la deessa dels inferns. Del seu parentiu amb el Sol -ella és la seua germana bessona- (…) se l’anomena ‘la valenta’ o ‘la dama de les batalles’. (…) Però, com a estel del vespre, predomina en ella la influència de sa mare la Lluna i es fa divinitat de l’amor i del plaer”.

Altrament, els autors del diccionari addueixen que Venus, com a deessa de l’amor i com a regina dels plaers, és coneguda com “’la que estima el goig i la joia’, el seu culte és associat a les prostitucions sagrades. El seu mite inclou un descens als inferns, fet que explica el seny iniciàtic del simbolisme venusià” i, com diu un rei de Babilònia (i enllaça amb versos d’Ausiàs March), “la que, en eixir el sol i en pondre’s, em fa bons presagis”.

Ben mirat, afegirem que el planeta Venus “encarna, en astrologia, l’atracció instintiva, el sentiment, l’amor, la simpatia, l’harmonia i la dolçor. És l’astre de l’art i de l’agudesa sensorial, del plaer (…). Se li atribueix el seny del tacte juntament amb totes les manifestacions de la feminitat”.

Després de totes aquestes línies, ens podríem demanar sobre la cultura valenciana que alenava Ausiàs March (o siga, la catalana i matriarcalista del segle XV): ¿qui podria aplegar, com aquell qui diu, a una qualitat tan alta i, al mateix temps, tant en nexe amb la terra, amb els fills, amb lo eròtic i amb la dolçor, sinó una dona que reflectís una sexualitat en què ella fes de mare (alliberaria l’home), receptiva (la part sensorial) i amb un lligam amb dolcesa i, més aïna, de caire tel·lúric, com no fos una Mare i, de pas, en un ambient acollidor del voler, de l’estimació, però no de les imposicions, ni de l’agressivitat cap a la dona (ni cap als altres éssers, ni cap a la natura), a qui es té com a Mare de tots i de la vida)?

I més: així com, més d’una vegada, llegim «niu», en al·lusió a la casa, a la mare…, ací, la deessa Venus fa eixe paper (però quant al «voler»)… mitjançant un escriptor nascut en el Regne de València del segle XV.

És clar que això només podria arrelar en un Poble matriarcalista, com veurem tot seguit, i és simbolitzada i ben present en molta poesia d’Ausiàs March (1400-1459), ben allunyada de l’amor romàntica. Passa que, com fa més d’un escriptor que substitueix el mot “casa” per “niu”, ací, el poeta ho fa amb “Venus”, en compte de “dona”, de “voler”, de “mare”. Anem a pams, per mitjà de poemes. Com a aclariments, amb els abreujaments “v.” i “vv.”, ens referirem a un vers (en el primer cas) o a més d’u (en el segon dels exemples).

En l’entrada “Poema: 20”, llegim “cors gentils (…) obedients a Na Venus estela” (la dona en el punt més alt, ben considerada, vv. 31-32). En “Poema: 45”, posa que

“d’on voler creix tant com l’om s’hi delita;

mas perquè, en gran delitós l’amant puge

dins en l’hostal que Venus lo alleuja,

totes virtuts e seny de la persona

són desitjats en servitud de l’acte” (vv. 36-40)

 

i, per això, tot i que ell voldria pujar massa, ella l’acull en l’hostal (li fa de mare) i, de rebot, ell manté les virtuts, el coneixement i fa lo que la dona li diu.

En el “Poema: 47”, copsem que la dona (Venus) és qui conrea lo que seran els fruits de la terra, qui els prepara:

“Mas vostre cors per ventura es delita

usar dels fruits que Na Venus conrea” (vv. 29-30),

 

com si hi hagués una dona que, per una banda, fa la funció activa (llaurar) i, per una altra, la de ser el lloc on es colguen les llavors que un dia quallaran.

Ben mirat, en el “Poema: 75”, capim que

“Venus, del món, se trau la fina lesta;

tot home bo, en son hostal, se resta,

e val-se poc qui no hi és albergat” (vv. 42-44)

 

perquè, al cap i a la fi, si ella dona hospitalitat en sa casa a un home és senyal que ell la tracta bé; si no, el fa fora, puix que, al cap i a la fi, com es reflecteix en el mateix poema, “als peus del déu Venus, se deuen seure” (v. 51).

Però són unes relacions de caire matriarcal. Així, en aquest poema 75, hi ha que

“L’imperfet hom a Diana serveix

e tots aquells on la vida es devia,

car Venus ha tan dolça parleria

que tot voler a si lo redueix” (vv. 65-68).

 

Finalment, Venus (la dona) és l’educadora, potser, de la vida i tot, com diu el “Poema: 87”: “Los escolans de qui Venus és mestre” (v. 175). 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] Relativa a la voluntat.

[2] Figura que consisteix a designar una cosa amb el nom d’una altra. En aquest cas, com veurem, introduir “Venus”, “Na Venus”… en lloc de “voler”, de “dona” i, fins i tot, de “mare”.

[3] En relació amb Sant Tomàs d’Aquino (del segle XIII).

«Voler» i «estimar» i la sexualitat matriarcalista en el País Valencià

General, , , ,

Sobre els verbs “voler” i “estimar” i la sexualitat matriarcalista catalana.

Sobre els verbs “voler”, “estimar” i “amar” (o “aimar”), el 5 d’agost del 2026, en resposta a un tweet que Josep Ma. Virgili i Ortiga (mestre i estudiós de la penetració del castellà en la llengua catalana) havia posat la vespra relatiu a “voler” i a enamorats, en què deia “No és encertat de fer servir el verb ‘voler’ amb el significat d’’estimar’ o d’’estar enamorat’.

No és la mateixa cosa ‘voler algú’ que ‘estimar algú’, encara que, sovint, es confongui al País Valencià”, li comentí que “Si és un calc del castellà, deu ser molt antic, perquè ‘El procés de les olives’, en què s’empara el DCVB, és dels darrers anys del segle XV, cap a 1495”.

Llavors, podem dir que no ens desautoritzava: “És veritat que no és segur que sigui un calc del castellà (però sí que és segur que l’ús castellà ho deu haver reforçat).

És la confusió de tres verbs amb significats semblants:

Voler = acceptar

Estimar = valorar

Amar = sentir amor.

 

És ben segur que, la prudència i la vergonya a l’hora d’expressar els sentiments, ha jugat a favor de la confusió comentada i a l’arraconament del verb ‘amar’”.

Tot seguit, li agreguí “Eixa ‘possessió’, d’acord amb comentaris que m’han fet i de la lletra de cançons[1] com també de rondalles, he capit que augmenta després de la guerra (en Menorca, per exemple, cap a 1960).

La música mallorquina dels anys seixanta i de principi dels setanta és més oberta, no hi ha eixe tractar que l’altre membre de la parella (home o dona, sobretot, la dona) siga una mena de drap de qui té la darrera paraula”.

Afegirem que el 5 d’agost del 2026, en una conversa telefònica amb ma mare (nascuda en 1943), em digué que el verb “voler”, en el País Valencià, s’emprava “A tots els nivells” (sic), que els néts li deien molt “Iaia: et vull molt” i que no té cap relació amb eixe possible seny de propietat. Ara bé, com expliquí a ma mare (i no ho refusà), el castellà sí que admet fer-ho amb “querer” perquè la seua visió de la sexualitat és romàntica i, de pas, acull bé allò de “Sin ti, no soy nada”.

Ben mirat, els castellanoparlants tenen una frase aliena a la cultura vernacla catalana: “La maté porque era mía”, puix que, a diferència dels catalanoparlants molt arrelats a la terra i, de pas, a la figura de la mare, la dona (o, en casos menors, el marit) no és considerada per l’home com una mena de roba bruta: entre tots dos, es fa la vida de parella i, la gran majoria de les vegades, la dona és qui pren la decisió final (la qual és acceptada per l’home) i ella no exerceix eixe nexe com si fos una dictadora, sinó dialogant (que no equival al “buenrollismo” del parlar per parlar).

Com a mostra d’eixe pas cap als significats que Josep Ma. Virgili i Ortiga havia publicat en un primer moment, el 5 d’agost del 2026 posí en Twitter que “Hi ha rondalles de Tàrbena (en un estudi de fa pocs anys) amb una dona més devaluada que en versions del relat ‘A ta casa, vaca’ de més de cent anys arrere.

I narracions distants de les de Sara Llorens (en la Catalunya del primer quart del segle XX). Aquesta dona, folklorista, no féu censures, ni refinaments. I això és part del material que molts afiliats a partits prefereixen no incloure en els seus escrits. A canvi, continuen lligats al llibre de comportament fi del membre del partit”.

Molt avançat el dia, el lingüista Gabriel Bibiloni (estudiós sobre la influència del castellà en el català), a qui també li havíem escrit un tweet eixe dia, ens informava sobre el verb “voler” del punt de vista eròtic i sexual en el País Valencià (ací, amb lleugers caires de forma, però no de fons, ni qualitatius): “És un ús exclusivament valencià i supòs que és un hispanisme. A Mallorca, ‘voler’ no vol dir ‘estar enamorat’, com diu el DCVB, sinó ‘acceptar com a amant’ (‘Na Joana ja no em vol’, ‘Jo estim en Jordi, però ell no em vol’)”.

Un altre comentari sucós fou el que amollà Susi el 5 d’agost del 2026, cap a la nit, a Josep Ma. Virgili i Ortiga: “En totes les llengües, hi ha paraules que, segons el context, tenen diferents significats.

Al País Valencià, el verb ‘voler’ és sinònim del verb ‘estimar’ (que quasi no s’usa). I no crec que siga un castellanisme, com bé ha explicat Lluís Barberà”.

Ja en el 6 d’agost del 2026, Josep Ma. Virgili li plasmava: “No, no deu ser castellanisme”. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] En al·lusió, sobretot, a les arreplegades per Gabriel Janer Manila en el seu llibre “Sexe i cultura a Mallorca”, dedicat al cançoner mallorquí.

Ritu de pas a la joventut i sobiranes tolerants i matriarcals

General, , , , , ,

Continuant amb la contarella “Un pobre home…”, en el llibre “Folklore íntim del Rosselló”, de Simona Gay, copsem que les germanes “Van tustar a la porta i n’eixí una geganta que no feia mala cara.

‘-Ens voleu donar recer per a la nit i treball per a demà?’ -diu la Finota. (…) ‘-Ens amagarem de nits i, quan l’amo serà a fora, treballarem” (p. 455).

Com a mostra del caràcter arriscat de les jovenetes, “L’endemà, a punta de dia, quan el gegant se n’anà per les seves, la geganta obrí el forn i les minyones es posaren al treball. L’Eulàlia se’n va a l’aigua; la Roberta, escombra; la Finota vol pastar” (p. 455).

Sobre aquest passatge, és curiós que la xica més petita encaixe amb el refrany “Ell s’ho pasta, ell s’ho cuina”, fet per la fa germana en cap de totes tres.

A més, en un paràgraf posterior, na Finota és qui “va trobar una clau i, al bell fons, un bagul que la clau obria. Veu a dintre una roba de sol, una roba de llum, una roba d’esteles i sabatetes endaurades tot just a la mida del seu peu petitet. La setmana d’abans, a casa seva, havia sentit una crida: que es faria al palau un ball al qual tot el jovent del país era convidat” (p. 456). Tocant a aquestes línies, la solució és en el fons (en la mare, en el bagul) i va adjunta a una ponderació simbòlica (sol i lluna; estels i sabates, això és, cel i terra) i, al capdavall, passa a lo tel·lúric (la vida terrenal que empiula amb el sobirà, qui dóna una oportunitat a tots els jóvens).

Després, un personatge femení i ancestral (la padrina i no, com ara, la Mare de Déu, la qual hauria substituït un personatge pagà) li farà costat, exerceix el seu paper de mare i és plasmat de manera positiva:

“-¡Padrina, padrina: ajudeu-me!

La padrina és ja rere la porta, mudada de dona vella, i li ensenya una bonica carrossa amb cavalls blancs. Li encomana:

-Cal eixir del ball abans que hagi acabat de tocar la mitja nit.

Ella abraça la padrina dient-li que ja pot ser confiada” (p. 456).

Tot seguit, com en altres relats, el príncep veu que la joveneta ha perdut la sabateta daurada. Aleshores, com que no hi podia entrar la sabateta a ningú, el cap d’estat opta per una idea, possiblement, a penes present en contalles d’aquest ram:

“-Doncs aniré jo amb vosaltres fora vila i passarem en totes les cases” (p. 457), o siga, el sobirà i els seus acompanyants.

Afegirem que, en aquesta narració, les filles no van acompanyades de cap personatge adult (ni de la mare, ni del pare) i, ben mirat, les dues germanes més grans no tenen enveja de la més xiqueta (na Filona). Així, el príncep diu que vinga i “Els vailets la van a cercar. En la sala, li amiden la sabateta, tot just feta pel seu peu petitet. Ella en mostra l’altra, la qual porta a la mà, i se la posa rient. La padrina ix (…) i , d’una paraula, la vesteix d’una roba que té totes les colors de l’arc de Sant Martí” (p. 457).

En nexe amb aquests darrers mots, l’acte de lo que podríem dir “coronació” (recordem que la corona és circular i, així, femenina) 1) és realitzat per una dona (la velleta), qui, a banda, 2) la muda (li fa valença) i 3) no consisteix en una cessió de poders, sinó que la provecta ha considerat que la jove ha de ser una sobirana tolerant (el detall de l’arc esmentat). Per consegüent, l’anciana posa la seua confiança en una regina… de caire matriarcalista.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Xiquetes que passen a l’adolescència, en grup i velles que les emparen

General, , , ,

Una altra narració en què es reflecteix el matriarcalisme i que hi ha en l’obra “Folklore íntim del Rosselló”, de Simona Gay (1898-1969), és “Un pobre home…”. Així, un pobre home es guanyava la vida com a llenyater i “Un dia, sense dir res, deixa la dona a casa amb els tres nens més petits i es va fer seguir les tres filles: l’Eulàlia, la Roberta i la Finota. Les va menar molt lluny, en una contrada que no coneixien, i les deixà en un alzinar” (p. 455) i ho fa amb el pa que hi havia en casa perquè, “així, no es moririen de gana el temps de s’espavilar per a trobar recer” (p. 455). Com podem veure, el narrador associa la dona amb la protecció cap als més febles (ací, els xiquets) i la fortalesa va lligada a les xiques, en qui el marit, encara que les deixa, confia que sabran valer-se per elles mateixes per a tirar avant. A més, les considera deixondides, preparades per a la vida.

Cal dir que, en aquest paràgraf, els personatges més menuts són masculins i que els que podríem dir més voluminosos i amb més anys són femenins, un detall que apareix en més d’una contalla de tradició catalana.

Més avant, les xiques veuen que el pare no fa acte de presència (potser perquè totes tres, d’alguna manera, entren en l’adolescència i perquè la més gran passa a la joventut) i, de fet, ell ja no figura més en el relat. Llavors, en un bosc espés, la germana més petita (na Finota), qui farà de capitana, “digué que calia al mig de la clariana fer un clot i que sembrés un aglà que li havia donat la seva padrina, en cas de necessitat.

Vet aquí que, de l’aglà, en surt a tot arreu un arbre que, amb un ruixat i, després, amb el sol calent de fi de tarda, es posa a créixer, talment que fou l’arbre més alt del bosc. Cal dir que la padrina era bruixota per a tenir tal aglà” (p. 455).

Per tant, com a resultat de l’eixart entre les xiques (la jovenesa) i l’àvia (la vellesa), entre l’aigua (necessària perquè puga arrelar un arbre en la terra i tenir vida) i el sol (el qual facilita que cresca la vegetació),… totes tres van amunt. Agregarem que, tot seguit, el relator fa una mena d’agraïment al paper de la velleta.

En acabant, la germana gran i la mitjana s’encamen al roure, però, altra vegada, la més xiqueta (na Finota) és qui adoba la situació: “La Finota, la més petita i la més eixerida, s’encama al roure, arriba al bell cim de l’alta branca i diu:

-Jo veig rama i cel i ocells i, allà, una claror.

-‘Doncs, anem-hi’ -diuen les germanes.

Tot caminant, van arribar on hi havia la claror.

 

Era el castell del gegant” (p. 455).

És per això que, per una banda, qui fa de líder (na Finota), exerceix de cap de colla i, altrament, les altres la reforcen i les accions són fetes conjuntament, motiu pel qual la gran i la mitjana responen com qui acull bé lo que ha exposat el més avançat i, ben mirat, accepten la figura del caporal. Aquests tractes són signes matriarcalistes junt amb el detall que, no per tenir més anys, el més gran dirigeix l’equip, sinó el més preparat i que, alhora, és més aprovat pel col·lectiu. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

La transmissió de la cultura catalana entre àvies i xiquetes

General, , , , ,

Una altra font en què s’exposa molt el paper de l’àvia (o padrina) com a transmissora de la cultura tradicional és el llibre “Folklore íntim del Rosselló”, de la catalana Simona Gay (1898-1969), per exemple, en la rondalla “La Melis”, narració que s’atansa a un escrit de caire biogràfic. En qualsevol cas, potser representa part de la vida en els anys trenta del segle XX, quan, possiblement, fos escrita. Així, “La Melis, a deu anys, òrfena de pare i de mare, s’estava amb la padrina Guideta, tia del seu pare, en una vila petita al peu dels Aspres. La padrina havia restat viuda encara jove. Ara, vella, feia sempre goig de la veure, alta i prima, cara fina i ulls blaus sota la cofa blanca (…). S ‘estimava la Melis com si fos la seva néta i no la podia enviar per a anar a l’escola que era a dues llegües de camí. Si només la podia ensenyar per a tots els treballs de casa. La Melis aprengué molt de la padrina, qui era entesa en tot i tenia la memòria fresca dels qui no saben de lletra. Ara una pregària, ara una rondalla, ara una cançó” (p. 453).

Aquest enllaçament entre ambdues (la gran i la petita) es manifesta en els animalets de casa: “La Melis seguia la Guideta a la parraguera on guardava unes quantes gallines, el dematí els hi donava vol en el pati i, a la tarda, la Melis els hi gitava el gra i arreplegaven els ous. Abans de nit entrada, les tancaven en el joquiner. Tot semblava festa per a la nena” (p. 453).

Altrament, la noieta jugava en ca la padrina Guideta: “Amb els altres mainatges, es feien als amagats o jugava al palet, mes li agradava més d’anar a rentar al rec que s’eixamplava al davant de la casa” (p. 453).

A banda, “Per l’hivern, hi havia la font coberta, la Guideta hi anava sola.

La Guideta ensenyava tots els camins de la vila que, a cada temporada, duen coses noves. Aprenia a conèixer les flors del camí: el cucut perquè és de les primeres flors, l’herba caminadora per als ocells de la gàbia o la sabonera per a se rentar les mans a la font, l’aspit per a perfumar els llençols dintre l’armari, l’herba de Sant Pau (…).

Tot l’any, els camins oferien fruita menuda (…).

La tardor feia olor de fonoll, en portaven un braçat per a fer coure les castanyes, les corrioletes seguien una rega del camí, la magrana amargant penjolava en el branquilló.

Aquesta vida regalada durà pocs anys, mes, per la gràcia de la infantesa, eren anys d’eternitat. Ja més gran, la Melis seguia la tia quan en portava al malalt el tupinet de sopa o que anava a l’església a passar el roser” (pp. 453-454).

Al capdavall del relat, amb na Melis ja joveneta, un home de bosc, qui era fadrí i que feia taps de suro, decideix portar-la a casa d’un home que li comprava suro. “Tenia una dona entesa, ensenyava el treball a la Melis.

I es girà la pregura de la bona sort” (p. 454), de manera que la xica passa a una altra casa i, potser, aprén a fer treballs manuals.

Quant al mot “pregura”, el qual, en l’original, va junt amb un signe d’interrogació, al meu coneixement, podria ser sinònim de pregària: que la fadrina hagués resat Nostra Senyora i que la Mare li hauria adobat el terreny. Això sí: la formació és per mitjà de la padrina (en la major part del relat) i de la segona dona i, així, la transmissió de la cultura autòctona.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

El matriarcalisme català, la llengua, el comerç i emparador

General, , , ,

Igualment, com diu Josep Fontana, en el llibre “La formació d’una identitat”, “Era, com sabem, el vell somni de la monarquia absoluta, de Felip II endavant” (p. 225). Nogensmenys, perdura el matriarcalisme, en la cultura catalana, en la valenciana i, per exemple, en la balear com també en altres d’Espanya.

Com a detall, comentaré que un dia doní als meus pares un document de 1760 dirigit al rei Carles III en forma de “Memorial de Greuges” i signat pels representants polítics de tots els regnes de l’extinta Corona Catalanoaragonesa i de línia borbònica, sobirà a qui exposaven punts, com ara, el tema lingüístic en els territoris on el poble senzill no usava el castellà (això és, en la immensa majoria). 

Quan, uns dies després, tots tres (els meus pares i jo) el tractàrem amb motiu d’una visita que els fiu a Aldaia (vila on ells viuen), hi coincidíem: tot i el pas del temps, continuem valorant positivament lo que va vinculat amb la nostra llengua, perquè volem que prosseguesca com també la història que no ens han ensenyat en els diferents escalons de la instrucció i que molts (i, com més va, més) promovem i compartim, àdhuc, aprofitant mitjans (com ara, Internet).

Parlem, com escrivia jo en el 2013, en l’entrada “’Pensat i fet’ (estudi de l’expressió)” (http://saptelandia.webnode.cat/news/pensat-i-fet-estudi-de-lexpressio-), publicada, primerament, en el blog “Saptelandia”, amb què es desplegava sota el subtítol “Un reflex de la cultura mamprenedora valenciana i de l’esperit universalista”, d’una llengua unida a una “cultura de la confiança en les capacitats i en les habilitats de l’altre, de la tolerància de les singularitats dins del grup, de minimitzar la figura del cap (a l’estil suís, una espècie d’ ‘U de nosaltres fa de cap perquè algú ha de representar l’equip’), de l’interés per les altres llengües i cultures, de la noblesa, del joc net, etc.” i, així, “podríem comprendre per què, per exemple, atenent a dades que he llegit en l’obra ‘Vida amunt i nacions amunt’ (edició del 2010, sobre el valencianisme actual), durant els segles XVIII i XIX hi hagué personalitats de la cultura valenciana, fins i tot, polifacètiques i poliglotes.

(…) En qualsevol cas, (…) lo que més em cridava l’atenció era que no apareixia un esperit de desconfiança, sinó una altra finalitat. Però això són altres calces que, si alguna cosa ens indiquen, és que ni la forma en anglés, ni la castellana, ni la valenciana tenen traducció directa entre elles. Són, per tant, el resultat de tres formes distintes de veure el món.

Que a ningú li estranye que, per exemple, hi haja un major reviscolament econòmic més immediat en aquests espais mediterranis…, com en altres zones d’Europa o del món. Perseverança, democràcia interna en el grup, esperit creatiu, seny de la humor, pensament lliure, confiança, tolerància, etc. són valors que van unides a l’estil de vida predominant en eixos territoris”.

I, coses que passen, poc després de llegir aquestes línies, em demaní si, per casualitat, el papa Joan Pau II, en el seu discurs en l’ONU, uní el desenvolupament de la llengua i de lo cultural… a l’econòmic, és a dir, a l’esperit emprenedor. I, ves per on, sí que ho fa.

Per eixe motiu, el nostre futur com a Poble i lingüístic i cultural (matriarcalista, com en el d’altres nacions de l’Estat espanyol) és directament relacionat a aquesta mena de cultura de moviment, amb molta iniciativa i, ben mirat, oberta cap a fora (però no d’assajar de derruir el proïsme, ni de rebuig cap a lo extern, ni, no cal dir, cap a lo maternal) i, igualment, acollint el passat i la llengua catalana i tenint present que hi ha molts polítics i moltes persones que són el suport d’aquest interés.

La fidelitat a l’actitud que va lligada a lo que hi ha darrere de la llengua, o siga, a lo matriarcal i a lo vernacle, també representa un bon motor per a aquesta energia, tan essencial per al nostre futur lingüístic i com a nació (en el seny dels texts cristians esmentats en aquesta secció de l’estudi). De fet, en el llibre “Catalunya contra Castilla”, d’Anton Sieberer (Viena, 1901-1950), un austríac que estudià la història de Catalunya, la cultura catalana… i, com ara, les relacions entre Catalunya i Castella, publicat en el 2020, en edició completa en castellà[1] (a diferència de les anteriors) per Tirant Humanidades (en la ciutat de València), llegim que “En el libro de Amade sobre el Renacimiento catalán leemos: ‘A pesar del progreso industrial y comercial, el catalán moderno sigue siendo el recio labrador que ha sido siempre’. El obispo Torras y Bages dice que, a pesar de las muchas industrias en su diócesis, los industriales seguían teniendo algo de campesinos” (p. 154). Immediatament després de llegir aquestes línies, escriguí en el llibre “Com el tio José!”, un familiar meu, nascut en 1935 i que, durant molts anys, si més no, entre els dotze i els setanta-cinc, era empeltat amb el camp i que, altrament,… era un constructor i un home que havia fet diners aprofitant l’arribada d’immigrants durant els anys seixanta i setanta del segle XX.

Ara bé, tractem sobre una nació que vol difondre la seua visió matriarcal de la vida i que compta amb la valença de molta gent que, diàriament, s’implica sense sacrificar la seua vida, però sí en pro d’un major acolliment de lo autòcton en terres catalanoparlants.

Això sí, no ens referim a una condescendència simplement legal i exposada en lleis i sí a una, principalment, amb què els Pobles històricament marginats o més desafavorits (puix que poden ser minories i haver rebut un tracte privilegiat, àdhuc, a hores d’ara) senten que són emparats.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] La traducció fou realitzada per Ramón Cotarelo, un madrileny que, d’ençà de feia poc, havia passat a viure en Catalunya. Aquesta edició també consta de fragments que l’autor havia eliminat en altres diferents publicacions. Resulta interessant i l’escrigué un home d’idees progressistes.

Filles grans que fan de mare i filles petites arriscades

General, , , , ,

No deixarem fora que, en nexe amb germanes que feien el paper de mare, és present en la rondalla “La més petita”, compilada en el llibre “Folklore íntim del Rosselló”, de la folklorista Simona Gay (1898-1969). Així, “En una gran casa pagesa, vivien cinc filles amb el pare i amb la mare, totes cinc eixerides i boniques. La més gran complia els disset anys, quan la més petita en feia sis. La mare els acostumava al treball i eren dòcils i bones minyones.

Un dia arribà una lletra de les Amèriques, portant noves que un oncle de la mare s’havia mort i que ella havia d’anar a recollir l’heretatge. Un viatge tan llarg no espantava pas la dona, qui era molt decidida, mes li dolia deixar les filles i el marit. Acomiadant-se amb recança, encomanà a la més gran, qui era l’Esteveta, de menar la casa del millor que podria com ho tenia ensenyat; a la segona i a la mitjancera, Jerònima i Quimeta, de fer els llits i de fregar els plats; i, a les darreres, la Cristina i la Mancineta, de creure la més gran i de fer bondat” (p. 451). Com podem veure, la germana de més edat passa a un paper important, mentres que el del pare és secundari, fins al punt que ella és qui substitueix la marona (en lloc de fer-ho el marit) i, d’aquesta manera, n’Esteveta (amb disset anys) exerceix de directora i el càrrec no és cedit de mare a pare (tot i que l’home encara viu) i, per això, eixa mena de successió és via femenina, un tret matriarcalista.

Altrament, n’Esteveta, com a mare, el desenvolupa i, “Aviat, la més petita repotegà que l’Esteveta la feia anar al llit massa d’hora, com les gallines al joquiner. Una nit, al moment d’anar a dormir, s’enfadà d’allò més i eixí amb aqueix trencat:

-N’hi ha prou de ser la més petita i de sempre escoltar: ara vull ser la més gran.

-Sí que te’l vendria, el plat de llentilles -digué l’Esteveta; i li contà la història d’Esaú i de Jacob.

La nena escoltà com sabia escoltar una rondalla (…), mes no es desdigué de la seva cabòria:

-Vull ser la més gran: sóc jo qui manaré.

-És que has de saber que, per tenir els drets, segueixen els deures-respongué la Jerònima-. Et pertocaria de t’aixecar la primera i d’enllestir la feina.

-Això rai! -féu la nena resolta-, no em costa pas de matinejar” (p. 451).

Per tant, la primera de les germanes fa d’educadora, de transmissora de la cultura tradicional i recorre a un passatge bíblic de dos germans bessons.

Més avant, la més petita es deixondí i, “decidida com el vespre, saltà del llit” (p. 451) i lliga amb la marona (el vespre i, més encara, la nit, els moments de més foscor del dia).

Passa que, malgrat que la xiqueta no assoleix el seu objectiu, quan torna el pare i la veu, ell li demana:

 “-I, com et va, mestressa? (…) Jo que ho prenia de broma: ¿com t’ho has fet per t’aixecar tan dematí? Bé n’ets, d’espavilada! (…).

La nena (…) es recolzà en els braços del pare:

-Diguis: ¿tornarà aviat la mama? Pensi que esperaré un poc per ser la més gran, perquè, a ella, li faria pena quan tornarà, que no fossi la més petita…” (p. 452).

Per consegüent, la funció paternal apareix al capdavall del relat i ell no és qui marcarà què farà la filleta (na Mancineta), sinó que l’al·lota ja ha pres la seua decisió: amb el temps, la noieta portarà les regnes de sa vida. Això sí: caldrà esperar fins que siga com n’Esteveta (la germana gran, de dèsset anys i que ha fet de cap de colla, almenys, dels fills i, en bona mesura, de la casa, puix que l’ascendent a penes hi és).

Com a afegitó, el 31 de juliol del 2026, Montserratp ens escrivia aquests mots en Twitter sobre part dels temes del relat: «I esposes que fan de mares dels marits quan envelleixen».

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Música matriarcal del Rosselló del primer quart del segle XX

General, , , , , , ,

 

Música matriarcal en el llibre «Folklore íntim del Rosselló”, de Simona Gay (1898-1969).

En aquesta obra, hi ha rondalles en què apareix el tema musical i, fins i tot, cançons. Així, en la contarella “El poder del cant”, comença dient que, “Al primer decenni del segle [ XX], Nofre era un sabater de bona anomenada. (…) Quan comença una cançó catalana del temps vell, la seva filla, que les té ben apreses, canta a mitja veu, fins que es despunti un cant tan clar que ni un passarell. (…) en Nofre, per als més joves, cantava ‘La Margarideta rega l’enfalga’ i una rondalla encadenada: ‘Vaig dir a la vella que me dongui coca’. L’Angelica era somniosa…” (pp. 444-445 i 447).

En un passatge de la plana 447, dues dones (la Caterineta i l’Esperança), ja d’edat, cullen olives i na Caterineta diu a n’Angelica:
“-(…) Canta, filla, que ja te seguirem. Per te donar cor, cantaré primer corrandes d’Illa i dels voltants:

‘A Illa, són les boniques, les nines de Sant Miquel;

a Bula, són les trempades, si son molt escampillades;

a Rodés, les salta-rocs han sentit el violí;

a Vinçà, les rovellades, totes s’han arramassades.

 

Les minyones de Corbera,

si ne van de cinc en cinc,

porten flocs a les sabates

per enganyar els fadrins’.

 

-Rebràs una pedregada d’olives, Caterineta: mira que n’hi ha una que ve de Corbera ací; i una de Vinçà.

-Ja ho sé que fan pler de mirar, prova que la corranda pot ser mentida -respon la cantaire-. Ara, Angelica, t’escoltem.

I, d’un oliu, s’aixeca la veu d’or:

‘Quan jo n’era petiteta,

en tenia molt, d’aimadors;

i ara, que sóc grandeta,

jo ne tinc fora que dos:

lo un és un fadrí sastre;

l’altre n’és un teixidor.

Me’n vaig a l’horta de mon pare,

jo ne culli un ram de flors.

Si doni les flors al sastre,

el teixidor serà fellós.

Ni sé com voleu que faci,

si tots dos em tenen l’amor’” (pp. 447-448).

 

Sobre aquesta composició, hi ha una nota (p. 448) que, per exemple, posa “Al mecanoscrit de 1962, la Mancineta cantava una altra cançó del mateix capítol: ‘De matinet, em vaig llevar… Rossinyol, bon rossinyol, quin consell me vols donar’”.

Tornant al camp de les oliveres, Simona Gay afig “I, sense esperar més, comença ‘El pardal’ que la colla canta d’una sola veu: ‘Voldríem oir Tot a vora de la mar prega la Caterineta. D’aquesta cançó encativadora, se’n destaca una estrofa:

‘Mariner se posa a cantar

cançons molt belles (bis)

i, amb el cant del mariner,

s’ha adormideta,

s’ha adormideta’” (p. 448).

 

Quant a aquesta cançó, al capdavall del relat, capim que la xicota (l’Angelica) és abraçada per una dona i que la jove salva l’home: “Entenia que val més una minyona fresca, honesta i valenta (…):

-T’has ben llestat la promesa, Jaume!

Ell explicà el miracle de la cançó que l’havia guarit d’un mal d’amor per li fer trobar l’amor verdadera” (p. 450).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

El pagès, la fruïció de la natura i el contacte amb la mare

General, , , , , ,

Continuant amb la contarella “Les tres fonts”, arreplegada per la folklorista Simona Gay (1898-1969), també hi ha signes del mateix ram quan diu que, al dia foscant, el xicot decau, però que, en veure una miqueta de foc, se n’alegra. I, així, la dona salva l’home.

A més, hi ha un fragment que ens pot evocar els raigs del déu Sol, en davallar a la terra i donar vida a la Pachamama i, de rebot, donem pas a la infància. Cal dir que eixe instant és relatat per un pastor de mitjana edat i no per una anciana: “El matí de Sant Joan, el primer que s’emmiralla al bassiot de la font a l’alba (…), quan el toca el primer raig de sol” (p. 440).

En un altre apartat en la mateixa pàgina, el jovenet empelta amb la marona, amb la natura i, com en altres punts de la contalla, ho fa de nit i amb caire maternal: “Quina sort de penetrar el misteri d’aquesta nit de fe i d’amor, pensava en Romà! (…) i començà, en la immensitat silenciosa, la cançó (…) de l’esquellejar de la vacada. Tota la nit bressà el somni d’en Romà” i, per això, dormí amb placidesa.

En acabant, la rondalla trau detalls de l’inici de la primavera, després de plasmar que, “per la tercera font, trobaria roques de figura estranya en el bon camí” (p. 440). Dolls, roques i diversitat (creativitat) lliguen amb lo femení. En eixe seny, “Es perfilava un isard a la punta d’una roca” (p. 440), com el fill que, tot i els pocs anys, és en nexe amb la mare: de fet, posteriorment, llegim que “en Romà s’hi veia, com a deixeble escoltant un mestre” (p. 441) i ho fa amb un home investigador de laboratori (qui és metge), qui considerava que “el progrés aconseguit podia, ho sabia ell, contribuir a destruir el món” (p. 441), mots interessants.

Un altre eixart mare-fill és quan Simona Gay posa que, a en Romà, “li semblà que tot ho veia millor, com si l’aigua de neu tingués el poder d’aclarir el pensament”  (p. 441) i, així, elements feminals.

Afegirem un passatge en què hi ha la figura de la mare (simbolitzada per la natura) i l’interés dels fills per la marona i per la bonesa. Així, el facultatiu amolla a en Romà unes paraules adients per a l’educació matriarcal:

“-Tota una vall que, d’aquí, és a prop, és un jardí per qui ho sap conèixer. S’hi crien flors singulars com en cap lloc del món. Tot sovint, l’home passa enmig de meravelles sense se n’adonar. Avui he volgut tastar (…) l’aigua de la font de les altures (…) i contemplar el grandiós paisatge per ho servar en la mirada. (…).

-Li puc demanar si és satisfet amb la cerca de les plantes?

-(…) A Fontalba, ja he entés que no cal ser exclusiu. (…) No és el meu ofici. Sóc metge i tinc l’afany d’alleugerir la sofrença dels homes. La botànica és el meu divertiment. Tot home afeinat té necessitat d’un divertiment, si vol guardar el cor obert. (…) Tots els camins són bons si són de llum i de pau. Divers és l’home; i diversos, els talents. Cadascú ha de menar a bé la seva obra. De vegades, l’obra a complir serà senzillament la pròpia vida i és obra de preu si és obra d’amor” (p. 442).

Connectant amb les paraules del metge, en febrer del 2018, un cardiòleg ens demanà si érem en contacte amb la natura. Li responguí que sí i ens agregà que això era vital.

Finalment, direm que aquesta relació amb la mare (ací, associada a la vall i al jardí), d’acord amb estudis sobre la creativitat, és una de les variables que més l’afavoreix.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.