Arxiu d'etiquetes: matriarcalisme

Rondalles amb mares que donen vida als fills i amb reis bonhomiosos

General, , , , , , ,

Una altra rondalla en què capim trets matriarcalistes, arreplegada en l’annex del treball “Cavallers de capa i capell”, d’Oreto Doménech i Masià, és “La flor del girablau”, coneguda i amb diferents versions. Un rei estava molt malalt i ningú trobava eixida a la seua malaltia, fins que, un vell que vivia en una cova de la muntanya, es presenta en el castell del monarca (p. 18). Sobre el fet que el personatge siga un home, que visca en una espluga i que el puga salvar, podria anar associat a un personatge que abans era femení, puix que, per exemple, en terres catalanoparlants, el món de les herbes medicinals era lligat, sobretot, a dones (com és el cas de les trementinaires en Catalunya), la formació de les quals passava a filles. Aquest home “tenia fama de ser mig metge, mig bruixot” (p. 18). Aquest detall connecta amb què aquesta narració puga ser-ne de transició (en què aquest metge pren part del passat i del present) i, àdhuc, amb què un personatge femení hagués estat substituït (metgessa/bruixa, filla/mare, fadrina/casada…).

En qualsevol cas, ell diu “El rei només se salvarà, si algú li porta la flor del girablau” (p. 18) i, després, se’n torna a casa.

Llavors, el monarca comenta als dos fills que, qui li la duga, “heretarà el regne quan jo em moriré.

L’endema, els dos fills van eixir a cavall i cadascú va tirar cap a un costat” (p. 18).

En acabant, el narrador empiula el germà major amb “davall d’un pi” (un arbre que simbolitza el penis), mentres que el petit ho fa “davall d’una carrasca”, arbre paregut a l’alzina. Agregarem que, segons una creença popular que es pot llegir en l’entrada “Alzina” de l’”Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana”, de Joan Soler i Amigó, “L’alzina és la muller del roure”. En altres mots, el gran tira amunt i descarta lo femení i lo maternal, mentres que el xicotet (qui era l’aleta del cor de son pare, qui podria representar el roure, puix que cal que un sobirà siga fort), és en nexe amb la dona.

El segon fill, en veure la velleta, fins i tot, li amolla “Si voleu, vos ho podeu menjar tot, que jo no tinc gens de gana’.

Quan la vella va acabar de menjar, va demanar al xicon perquè feia mala cara i no volia menjar re. Ell li ho va contar tot i la velleta, en agraïment, li va dir que l’acompanyaria a on era la flor del girablau” (p. 19).

Aleshores, el jove agafa la més grossa i més bonica i fa camí cap al castell. Ara bé, com que el major li tenia enveja, el mata i “El va soterrar en un barranc sota un munt de pedres i de cantals i se’n va tornar cap al palau” (p. 19), on presenta la flor al sobirà.

Passa que el monarca, tot i que, primerament, es posa bo, s’entristeix perquè vol veure on romania colgat el fill petit i, per això, s’hi desplaça i “s’hi va fer acompanyar de tota la cort (…), hi creixia una flor (…) tan bonica com la del rei” (p. 19) i, així, ambdós (el pare i el fill) són com un eixart de bonesa i de simpatia.

Ja molt a prop de la flor, tant els acompanyants del rei com també el fill gran, ouen que la flor comença a cantar que el seu germà l’havia mort, per enveja i per maldat, i que, ben mirat, li havia clavat l’espasa i que ell romania soterrat allí.

Tot seguit, “El rei va manar que grataren davall de les pedres i (…) van trobar el fill menut del rei, que, per art de màgia de la flor del girablau, encara era viu” (p. 19).

O siga que el petit havia estat sebollit davall de la mare (la terra, les pedres) i ella li havia donat vida.

Finalment, el rei perdona el fill gran, però visqué empresonat la resta de sa vida i, quant al més jove, “el van fer rei i tota la vida va governar com un bon sobirà” (p. 19).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Rondalles amb ritu de pas a l’adultesa, l’empatia i l’arquetip del rei

General, , , , , , ,

Una altra contarella en què es reflecteix el matriarcalisme, i recollida en aquest treball, és “La princesa del cigró”. En primer lloc, diré que el 6 d’abril del 2025 la comentàrem els meus pares i jo i, en març del 2026, ma mare i jo. Ambdós em digueren que era molt coneguda i, quant a mon pare (nascut en 1942), el 26 de març del 2026, per telèfon, en oir el títol, m’amollà “Això és una rondalla antiquíssima”.

Un príncep havia de casar-se amb alguna dona del regne o dels estats veïns. Quan ja només n’hi havia una a provar, “La mare del príncep no les tenia totes que aquella xica fóra una princesa com calia” (p. 16) i “va idear un estratagema: faria que prepararen una estança del palau, amb un llit ben luxós perquè la princesa hi romanguera a dormir” (p. 16) i, davall del tot, “col·locaria un cigró cuit. Si la princesa, a pesar de la blanor, era capaç de notar el durelló, és que realment era una princesa com calia” (p. 16).

Aquest passatge exposa el paper important de la mare, puix que ella representa l’Estat, sobretot, tenint present que no apareix la figura del sobirà masculí i que ella és qui legisla, no el fill.

“L’endemà, la reina va convidar a palau la seua futura nora. Tot el dia que hi estigué: va dinar i va sopar tot de coses bones, en companyia dels reis i del príncep. Sempre va demostrar que tenia unes maneres i una educació molt curoses” (p. 16). Així, el narrador trau trets lligats a l’educació matriarcal.

Després, copsem que, en nexe amb els set matalaps, “La princesa no se’n va sorprendre massa perquè estava acostumada a dormir en llits molt tous. Simplement, va pensar que devia ser un costum del palau i es va disposar a dormir” (pp. 16-17).

Així, la jove és una persona que respecta els costums de la terra on l’acullen. Altrament, ella accedeix cap amunt, és a dir, pujarà escalons de categoria social (passarà d’adolescent a dona). En aquest seny, el mot “cigronet” figura en el “Diccionari eròtic i sexual” de Joan J. Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta, amb un significat col·loquial interessant: “Mamella d’una adolescent just quan comença a créixer” i, així, podem empiular-lo amb el relat.

Quan, de matí, la reina i les dames de companyia la veuen asseguda en el llit i tota ullerosa, la xica els diu que no havia pogut dormir en tota la nit perquè hi havia res en el llit que no li ho havia fet possible.

“La reina es va somriure i li va dir:

-Ara sí que estic convençuda que seràs una bona dona per al meu fill i que ets una princesa de veritat. Ara sabràs el per què.

La reina va manar, a les seues dames, que alçaren tots els matalafs i, sota el darrer, hi havia el cigró cuit que la reina havia manat posar allà. Només una veritable princesa, amb una sensibilitat especial, era capaç de notar (…) una molèstia tan insignificant.

D’ençà d’eixe moment, la reina ja no es va oposar que el príncep i la princesa es casaren, com així va ser” (p. 17).

Enllaçant amb el cigronet, adduiré que aquesta empatia i aquesta actitud d’estar oberts als més petits, als més pobres i, a més, als qui puguen passar per la infància (recordem les rondalles amb el personatge Cigronet), figuren en moltes narracions vernacles, fet que ens evoca paraules que Erasme de Rotterdam trau al futur rei en el llibre “Educació del príncep cristià”, de 1515: “el bon príncep ha de procurar, amb totes les seues forces, no perdre mai l’afecte dels seus” (capítol III).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

Educació matriarcal i dones bonhomioses que marquen les directrius sexuals

General, , , , , , ,

Una altra narració del treball “Cavallers de capa i capell, quantes estreles hi ha en el cel?”, i en què es plasma l’educació matriarcal, és “Els teuladins”, puix que una mare no deixa en ridícul, ni desconsidera, el paper del fill més menut. Així, una mare de teuladí “tenia tres teuladinets i els instruïa perquè saberen fugir dels hòmens. Dels tres, n’hi havia un, el més petit, que feia cara de bovo i que semblava ser el més poc llest de tots tres. Els altres dos germans se li burlaven. No obstant això, la mare explicava, als tres junts, les tècniques per a sobreviure” (p. 14):

“-Mireu, fills meus: si alguna vegada veieu un xiquet que s’ajupeix i que agafa una pedra, tingueu en compte que vos fotrà una pedrada. Pegueu a fugir i aneu-vos-en ben lluny!

Els dos majors van dir:

-Sí, mare: així ho farem.

Però el més xicotet, se’ls va deixar mirant i va dir:

-Tot això, és molt bé, mare. Però, què farem si el xiquet duu la pedra a la butxaca?” (p. 14).

“Això demostrava que el teuladí més menut (…) era tan sabut o més que sa mare, i segur que més que els seus dos altres germans, els quals ja no se li van burlar mai més” (p. 14). El paper de la mare, exemplar.

Una altra contalla triada per la investigadora de l’Alcúdia és “El matrimoni molt unit”, de caire eròtic i, al capdavall, amb un passatge escatològic.

Un matrimoni tenien molta bona avinença tots dos, fins al punt que no es barallaven mai, i la muller era resolutiva. Com a mostra, en una partideta en el casino, l’home digué als seus companys de joc que tots dos no s’enutjaven mai. Nogensmenys, un amic li diu: “quan te’n vages a casa, agafes el ruc (…) i, en comptes d’entrar-lo de cara, l’entres de cul. Ja veuràs com s’enfurismarà!

-Doncs bé. Així ho faré. Vejam què passarà!

Dit i fet. En arribar a casa, l’home va obrir les portes i va fer entrar la somera a recules.

La dona, en veure-ho, (…) va dir amb una bona rialla:

-Mira: molt ben pensat! Massa vegades ha entrat ja el ruc de cara en aquesta casa. Ara, que hi entre de cul!” (p. 15).

Per consegüent, abunda el vocabulari sexual en relació amb aquestes dues penetracions del penis en la dona com també en nexe amb l’acte: la casa (la vulva), entrar de cara (per davant), entrar de cul (per darrere), el ruc (el penis), les portes (les de la vulva), la somera (el membre viril) i el fet que la dona estiga creativa… en un desenvolupament en què ella té la darrera paraula i en què indica quines passes haurà de fer el marit: “Ara, que hi entre de cul!”.

Ara bé, la cosa continua i, així, la muller havia posat un saler damunt de la taula; i una gallina (símbol de la fecunditat) havia revolat per allà damunt i, ben mirat, hi havia cagat. Llavors, la dona, “perquè el seu marit no veiés la merderada, hi va col·locar damunt un saler d’eixos redons antics, amb el cul per damunt” (p. 15), o siga, amb la dona panxa avall…

Després, l’home, amb intenció d’alterar-la, li diu que ell voldria una bona merda per a sopar. I ella, sincera, li respon:

“-Doncs, alça el saler; i, davall, en trobaràs una!

I això volia dir que era una dona, tan bona dona, que sempre poltrejava el seu home i tothora tenia allò que el seu marit li demanava.

(…) i el matrimoni va continuar tan unit o més, que sempre” (p. 16).

Agregarem que “poltrejar”, com podem llegir en el “Diccionari eròtic i sexual”, significa “Muntar un poltre, un cavall”, “Muntar sexualment una dona”, de manera que ella és damunt de l’home com si la muller fos qui porta el cavall… Un altre detall matriarcalista, en una relació sexual acompanyada de fruïció.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Els Pobles matriarcalistes, en pro de la terra i de la figura de la mare

General, , ,

Un altre tret que hem considerat important, i que capírem el 23 de març del 2026 mentres llegíem el llibre “Aportació al Cançoner Popular de Mallorca. Tom IV”, d’Antoni Gili i Ferrer i publicat per El Tall editorial en 1997 (1a. ed.), és que els Pobles matriarcalistes no són agressius, ni militaristes, com exposàrem en Twitter el mateix dia. Com a mostra, la cançó “Un diumenge, de matí”, arreplegada en aquesta obra, ho reflecteix. És un fet que empiula amb el document “Saviesa ancestral”, editat per l’”Associació de Mestres Rosa Sensat” en el 2009. Anem a pams.

Els versos (amb lleugers retocs), per mitjà d’un home, diuen així:

“Però després me tocà

fer quinze dies de quadra.

Jo anava de militar

qui altra roba no tenia,

un tinent d’infanteria

me tirà sa fitxual.

L’endemà, a l’hospital,

es gerent tot ho sabia.

Des meu nom, se va alterar,

també de quin poble era.

No sé de quina manera,

per això, no ho puc contar.

Lo que és cert que me posà

quinze dies en capella.

Aquí me vaig dedicar,

pes Born, a insultar,

no ho feia per cap intent;

però, cosa de jovent,

molt de riure i es temps passar.

Això un soldat ho fa

qui és es seu divertiment” (pp. 27-28). 

 

En canvi, en el treball sobre saviesa de què hem fet esment, hi ha que, “Segons Grimaldo Rengifo, els pares indígenes dels Andes veuen que els seus fills han adoptat ‘un parlar rude i dur’, en comptes del ‘parlar dolç i suau que lliga els humans amb la natura’” (p. 23). Grimaldo Rengifo (nascut en 1946) és un investigador peruà en educació intercultural i promotor de cultures andines.

Altrament, en el “Raonament entre Pep, d’Aldaia, i Miquel, el d’Alaquàs” (https://malandia.cat/2022/11/raonament-entre-pep-daldaia-i-miquel-el-dalaquas), que trobí el 12 de novembre del 2022 i que l’endemà posí en la web “Malandia”, hi ha signes pareguts als d’aquests versos musicals. Es tracta d’un poema extens i imprés en l’Horta de València en 1809 durant la Guerra del Francés. Dos hòmens, Pep i Miquel, parlen entre tots dos i, ben avançada la composició, Pep se’n va a casa i raona amb la dona.

Doncs bé: el marit empelta amb la propaganda militarista, i ho fa, en bona mesura, a través de la llengua castellana, la qual té la figura del conquistador; la dona és moderada:

“Jo, entonces, li responguí

al estilo militar:

‘—Calla, si no quieres ver

cómo te mando encerrar

en la Guardia Prevención

que en lo poble es va a posar’”  (p. 3).

 

I l’home agrega  “a l’oir-me la resposta / que, tan sec li vaig donar” (p. 3).

Quant a la intervenció de la muller, el seu home comenta:

“En açò, la meua dona,

de dins, m’estava cridant:

‘-Home: que el dinar se gela,

¿per què em fas escudellar?’.

Jo, entonces, li responguí

estes paraules formals:

‘-Dina i no et fiques en més,

ni em tingues que replicar

(…) hasta [ jo] traure el gat del sac” (pp. 2-3).

 

Cal dir que, tot i el contingut en el personatge masculí, com agregàrem en Twitter el 23 de març del 2026, “En el curs 1993/1994, en la matèria ‘Didàctica de la Història’, el mestre de Magisteri Rafa Valls, ens ensenyà un article en què una historiadora havia exposat que la societat valenciana de l’inici de la Guerra del Francés, en 1808, no era precisament militarista, ni estava a favor de la participació en la guerra, un tret propi dels Pobles matriarcalistes, per la figura de la mare i pel dret maternal”. No debades, el folklorista d’Artà ho plasma quan, en la cançó “La vida de l’home (I)”, copsem unes línies sobre el servici militar:

“i, si no va viu, li pren mida

un cabo amb so cinturó” (p. 34).

 

Finalment, el mateix dia llisquí per telèfon a ma mare els versos triats de la cançó “Un diumenge, de matí” i li parlí sobre aquell detall en Magisteri i sobre el tema dels Pobles indígenes i de la cultura autòctona catalana. Llavors, em digué: “Els qui organitzen les guerres, la majoria, és per ambicions econòmiques i de poder”. I és que no són pròpies de les cultures matriarcals com tampoc ho són les actituds en pro de lo militar,… ni de l’agressivitat.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Matriarcalisme (Raonament entre Pep, d'Aldaia, i Miquel, el d'Alaquàs)

Rondalles amb ritu de pas a la joventut i educació matriarcal

General, , , , ,

Una altra rondalla en què copsem trets matriarcalistes i l’educació matriarcal és “El dimoni xicotet”, l’encapçalament de la qual ens pot portar a la figura del xiquet que, com u que conec i que, quan tenia quatre anys, botà del sofà on ell s’asseia, s’acostà on jo m’havia assegut, em remogué els cabells tant com volgué i, al capdavall, a una bona distància d’on jo era, em demanà per què no li havia pegat. La meua resposta, sincera i atansant-me cap a ell, fou que l’estimava molt. Els seus pares, possiblement, l’haurien castigat o haurien recorregut a la violència.

Doncs bé: en aquest relat, no hi ha tampoc cap passatge de revenja per part de la dona que, resolutiva, empara i ho porta avant junt amb la filla, qui nomia Pepeta. Anem a pams.

Pepeta, potser, en l’inici de l’adolescència, passa per un pont i un dimoniet l’embruta de fang i li trenca els ous. En tornar a casa i comentar-ho amb la mare, la dona, qui ja tenia molt de món, recomana que Pepeta travesse pel pont, que exclame que ja és cansada i “’M’he passat tot la nit fent rotllets encarats i feridellos i ja no puc més!’. I, com que és tan llépol, segur que vindrà al mas per menjar-se’ls i, aleshores, ja veuràs com caurà a les nostres mans.

— I, com ho farem, mare? (…).

-Tu deixa’m, a mi, que ja m’encarregaré jo d’eixe bajoca.

Eixia nit, mare i filla van fer pastes fins a la matinada. (…) a prop de la taula, on hi havia dolços (…) mel” (pp. 12-13).

Així, la mare fa valença a Pepeta, la xica s’adhereix a la dona i, ben mirat, els fets esdevenen en la nit, un signe matriarcal.

Com que ambdues escampen la mel per on ell circularia en la casa i, altrament, la mare posa farina per damunt, quan el dimoniet hi entra, es pega al terreny (o, en altres paraules, ho fa a la realitat) i li toca assumir què fa i com respon a la gent, ben lluny de l’actitud bonhomiosa de les dues dones.

Afegirem que “La mare de Pepeta va agafar el dimoni xicotet per les orelles i el va ficar dins d’una gàbia” (p. 13) i, com en molts xiquets, el diablet, “al quart dia, (…) es va avenir a parlar amb correcció” (p. 13) i s’haurà d’empassar lo que la dona li diu:

“-No és prou això (…). Si vols que t’amollem i que et deixem en llibertat, també ens has de prometre que no faràs mangarrufes a ningú, ni cap mal més.

Al dimoni xicotet, no li va fer cap gràcia haver de prometre allò, però no hi havia més remei. Així que, una vegada lliure, els va donar la bossa d’or i se’n va anar baix del pont” (p. 13).

Per consegüent, la parella ha assolit el seu objectiu i es fa lo que vol la dona, qui, a banda, aconsegueix que, si més no, amb elles, el dimoniet no faça mal.

Adduirem que el final del relat lliga amb la vida d’altres personatges (i, és clar, amb la de persones de la vida real amb actituds paregudes), per exemple, amb la del drac Puff en la cançó “Puff, el drac màgic”, un animalet que no volia passar de la infantesa a la joventut: “Però, ja se sap que els dimonis només són capaços de fer que dimonieries, així que no va ser capaç de complir la seua promesa durant molt de temps i, encara avui, espera que algú passa per damunt del seu pont per fer-li alguna malifeta” (pp. 13-14).

Finalment, com que Oreto Doménech i Masià no posa que la filla haja superat la prova, però sí que el dimoniet es decantà per uns altres xiquets, el missatge és que Pepeta ja havia entrat en la jovenesa i que el paper de sa mare hi havia estat important, fins i tot, com a educadora.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Rondalles amb mares que salven, fills agraïts i jóvens sincers

General, , , , , ,

Prosseguint amb la narració “Els tres pèls del dimoni”, en la versió de l’estudiosa de l’Alcúdia (la Ribera Alta), el jovenet aplega a un riu i el travessarà i, així, passarà de terra patriarcal a terra matriarcalista, de l’adolescència a l’adultesa: “va arribar a un riu i hi havia el barquer, qui sempre s’estava amb els rems, i li va demanar: ‘Que vaig bé per anar a la cova del dimoni?’.

-Sí: a l’altra vora, hi és. (…) quan vinga, vejam si demana al dimoni per què jo estic sempre ací i no puc eixir-me’n mai, i sempre remant.

-No es preocupe, que jo li ho demanaré” (pp. 9-10).

En arribar el xicot a l’espluga, apareix un personatge femení que és més major que el masculí: la mare del dimoni. A més, la dona pacta amb el minyó i desenvolupa el seu paper maternal: “Mira: amaga’t ací, davall de les meues faldilles i, així, tu escoltes, que jo ja veuré com li’ls arrenque” (p. 10), en al·lusió als tres pèls del diable.

De fet, així ho fa i ella és qui porta el mànec de la paella: “el dimoni li va fer cas i es va asseure i va tombar el cap damunt dels genolls de sa mare” (p. 10): una altra manera d’exposar que la bonesa era per damunt de les males accions.

Immediatament, ella comença a fer qüestions al fill (el diable), les quals ens han portat a considerar aquesta contalla com un relat de transició, puix que elements femenins importants no figuren positivament (ací remarcats en negreta): l’arbre (“cal esgarrapar les arrels, perquè hi ha una granota que se les menja i les rosega. Que la maten i tornarà a fer pomes d’or”, p. 10), la font (“que esgarrapen la canonada d’obra i tornarà a brollar vi”, p. 10).

Quan el xic aconsegueix els tres pèls, sobretot, per mitjà de la marona, “li va donar les gràcies a la mare (…) i se’n va anar cap al palau” (p. 11), això sí, adobant el terreny perquè el barquer deixàs de remar sempre, perquè fossen resolts els problemes de la canonada i perquè l’arbre, altra vegada, fructificàs. Com a agraïment, en cada lloc, li donen una bossa d’or amb què ell, després, es presentarà al rei.

Llavors, el monarca, com que el jove 1) ho havia assolit, 2) anava acompanyat de les tres bosses i 3) ell era molt cobejós, se’n va cap al riu i es dedicà tota la vida a remar. 

Finalment, cal dir que el minyó ha estat sincer amb el sobirà i que, com que, en moltes contalles, després d’un rei egoista, el succeeix u que és de bon cor i que es guanya la simpatia de la gent, podem pensar que, per això, aquest xicot, com li indica el rei, serà el seu gendre, detall interessant:

“-Doncs, sí que ets valent! Sí que et vull perquè sigues el meu gendre. (…)

-Oi! Sí, senyor, tot el que vosté vulga!” (p. 12), perquè encara hi restava vinga or i el xic prefereix no abusar-ne, ni tractar de posseir-lo tot, trets que empelten amb l’arquetip del rei.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Ritu de pas de jove a adult, maternitat i persones acollidores

General, , , , ,

Una altra rondalla en què capim trets matriarcalistes i que figura en l’annex del treball “Cavallers de capa i capell, quantes estreles hi ha en el cel?”, d’Oreto Doménech i Masià, és “Els tres pèls del dimoni”, també tradicional en molts indrets: “Això va ser un xiquet que va nàixer en una vila petita; i la padrina, mentre l’acaronava, li va predir que seria molt benaurat i molt feliç i que es casaria amb la filla del rei” (p. 7) i, així, passaria a ser ben considerat i accediria a la seua sobirania.

Molt prompte, ho va saber el rei i, immediatament, mana que uns criats maten el nen. Però, com que el nin feia pena als servidors, fan una cistelleta, “el van ficar dins i el van tirar al riu, pensant que, potser, algú l’agafaria i el salvaria i, així, no es moriria tan infant” (p. 7).

En acabant, el xiquet és arreplegat per un moliner, qui “se’l va emportar a casa a dir-li-ho, a la seua dona. Tots dos es van posar molt contents perquè no tenien família” (pp. 7-8).

Agregarem que, a diferència de molts relats pareguts a aquest, el fill no és qualificat “bord” per ningú, sinó que “es va criar en eixa casa, tot aprenent les feines de moliner i de forner (…) i, quan tenia divuit o vint anys, era un xicot molt polit i molt ben presentat” (p. 8).

En un passatge posterior, el rei s’acosta pel molí, demana al moliner pel fadrí i fa una qüestió al minyó: “Tu, ets valent?

-Sí, senyor.

(…) -Aleshores, ¿em faries un encàrrec per al palau? Em duries una lletra a la reina?

-Si, senyor: amb molt de gust” (p. 8).

Cal indicar que, en aquesta part de la recerca, la investigadora posa el mot “infant” en negreta, com si volgués remarcar que el jovenet encara no ha passat a ser home.

El monarca, com que pretenia desfer-se del xic, havia escrit (en la lletra) que matassen el jove si el xicot aplegava al palau.

A continuació, el minyó passa per diferents llocs en què li faran costat, primerament, en una cova (un detall femení): hi havia uns lladres que, en veure’l dormir, agafaren l’escrit, el llegiren, es compadiren amb ell i “ells van posar que el xicot es casara amb la filla del rei tan punt no hi arribara.

I així es va fer; (…) la reina va llegir que deia que es casara amb la seua filla, i els van casar” (p. 9).

Per consegüent, no sols la part, aparentment, dolenta (els lladres com la figura de la lladrona ho fa en lo sexual), és lligada amb lo feminal: la regina té la darrera paraula i, per això, tenen lloc les noces. Com a mostra, el narrador plasma que el sobirà torna de la cacera i copsa que hi ha hagut una aliança entre el jovencell i la filla del rei. Això ens diu que la reina era qui regentava el territori.

Després, el monarca presenta al jove una segona prova: haurà d’anar a l’espluga del dimoni i portar-li els tres pèls del diable (p. 9), un passatge paregut en moltes contarelles del mateix estil. Cal dir que la cova simbolitza la vulva.

Durant al trajecte, el minyó passa per una vila on un arbre s’havia assecat i ja no feia pomes d’or (una color que empiula amb lo masculí i amb lo patriarcal); en una segona vila, una velleta li comenta que “hi ha una font que brollava vi” (p. 9). En altres paraules, els papers són repartits quant a simbolisme, puix que 1) la color masculina empelta amb el sol, 2) el vi enllaça amb la dona i amb la menstruació i 3) la font és en nexe amb l’aigua i amb la maternitat com a font de vida.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Rondalles eròtiques, amb ritu de pas a dona i dones arriscades

General, , , , ,

Rondalles plasmades en l’estudi “Cavallers de capa i capell, quantes estreles hi ha en el cel?”, treball d’Oreto Doménech i Masià (1976).

Tot seguit, amb lleugers retocs, tractarem sobre les contarelles que figuren en el treball del màster “La política de les dones”, amb nom “Cavallers de capa i capell, quantes estreles hi ha en el cel? El cosmos femení en les rondalles tradicionals valencianes” (https://diposit.ub.edu/server/api/core/bitstreams/926d22fb-9b9c-4459-9783-f28662d5203e/content), d’Oreto Doménech i Masià, i publicat en el 2022 pel “Dipòsit Digital de la Universitat de Barcelona”.

En aquesta segona part, figura el document “Annex de rondalles analitzades”. Primerament, comença amb un relat escatològic en què una dona guanya a un capellà que no havia vist mai una dona despullada, “El rector porquerol”, i, així, ella passa a “servir per a sempre a cal rector, i aquest mai més es va amollar cap pet, ni bufa, almenys, davant de tots…” (p. 4).

En el relat posterior, “El pintor i les monges vergonyoses”, hi ha un simbolisme manifest: 1) tres dones (això és, plural, col·lectiu, “les tres mares”), en aquest cas, representant la joventut, l’edat adulta i la dona major; les dones que acorden fer una acció conjunta, i el respecte cap a lo femení (ací, l’església, lloc que empiula amb la vagina i, per extensió, amb la vulva), considerat sagrat, a tractar bé, com indica la superiora (la dona més gran):

“-Germanes: no podem dir les coses així com voldríem (…), que és dins l’església i això és sagrat!!” (p. 5).

En canvi, l’home, en nexe amb la rudesa i amb dir les coses pel seu nom, sense barroquismes i sense embuts, els amolla:

“-Germanetes, germanetes, no tingau tantes punyetes que, per a dir-me que se’m veuen els collons, no ens calen tantes cançons…” (p. 5).

Quant a la rondalla “El rander”, coneguda en altres indrets catalanoparlants, apareixen tres personatges: una jove, sa mare i un home que tracta de passar-s’ho bé a costa de la xica. Així, “Conten que hi havia una vegada una xica molt bonica que tenia una alfàbega en un balcó d’una casa, que era enfront d’un hostal (…).

En aquell hostal, hi havia un senyor que tots els dies veia com la xicota eixia al balcó a regar l’alfàbega, i sempre li feia la mateixa qüestió: ‘Marieta: quantes fulletes té la mateta?’” (p. 5). Cal dir que “regar l’alfàbega” vol dir tenir un home relacions sexuals amb una dona. Per consegüent, el text, ací, va unit a la jovenesa de la fadrina.

Com que ella no sabia què respondre-li, se’n va cap a dins i ho comenta a sa mare (com també farà dues vegades més). En el primer cas, ella li demanarà “Cavaller de capa i capell, quants estels hi ha en el cel?” (p. 5).

Llavors, la joveneta se n’allibera i ho diu a sa mare.

Ara bé, altra vegada ho intenta l’home; i, altra volta, la mare és qui orienta la xicota i, fins i tot, la dona parla amb el rander, qui fa dues besades a la filla (el pacte que li havia presentat la mare).

Al capdavall, mare i fadrina fan un acord: “Filla meua: això ho hem d’apanyar. Ja veurem el que fem” (p. 6) i, com que ell cau malalt, la mare va pensar que podien aprofitar el fet: “’Ara, ens n’anem totes dues a veure quina cosa fem’.

Mare i filla se’n varen anar a cal rander” (pp. 6-7) i l’adulta fa un paper que ens podria evocar la remeiera i, ben mirat, emancipa i guareix l’home. Això sí: “li va posar una safanòria pel cul, al rander, i mare i filla se’n van tornar a sa casa” (p. 7), uns mots que lliguen amb una mena d’aliança entre les dues dones. Afegirem que la carlota simbolitza el penis, un detall a tenir present en el desenvolupament final de la rondalla: un home hauria introduït el membre viril al rander… i, així, es plasma una possible relació entre homosexuals.

Finalment, quan el rander passa per ca la jove i ell li diu “I la besada del rander?” (p. 7), “aquesta vegada, la xica va ser més valenta i li va dir: ‘I la safanòria pel cul?’”.

En sentir això, el rander va envermellir de vergonya i tothom se li burlava rient-se amb la barra ajupida. Així doncs, mai més no es va burlar de la xica que regava la mata d’alfàbega al balcó…” (p. 7) i la jove pogué gaudir més la sexualitat en la minyonesa i, a més, esdevé sobirana de sa vida i té la darrera paraula, en lloc de deixar-la en mans de sa mare.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Rondalles amb dones que guareixen hòmens, sinceres i maternals

General, , , , ,

Tornant al tema de la sinceritat, Oreto Domènech i Masià recorre al relat “Et vull més que un bon cagar”, el qual, pel títol, lliga amb el fet de parlar sense barroquisme i amb el cor en la mà: la tercera de les filles d’un rei, en dir aquests mots a son pare, fa que ell l’expulse i, així, ella “ha començat el seu camí d’aprendre la llibertat, de fer-se dona, a partir de dir la veritat” (p. 32).

Ja en el bosc, aquesta filla passa a ser fetillera i, quan el sobirà demana ajuda (perquè ell puga fer de cos) i uns representants del monarca es presenten davant la jove, ella, amb molta espenta, els diu “D’això, res! Si vol que li cure alguna cosa, que vinga ell a ma casa i en parlarem. Jo no em moc d’ací!

-Però, dona, que t’ho demana el rei!

Però ella (…) no va cedir gens ni mica” (p. 32), car equivaldria a aprovar la conducta inicial de l’home.

Entremig, el pare aplega on és un gripau (animal femení i, simbòlicament, empeltat amb l’aigua i amb la terra) i l’animalet li amolla: “I tu, com et trobes ara que no pots cagar així com vols?” (p. 33), fet que equivaldria a dir que ell no assoleix el seu objectiu.

En acabant, el rei troba un anell en la seua boca: “és l’anell de la seua filla menuda” (p. 33) i la fadrina li comenta que no havia deixat d’estimar son pare.

Així, com capim, la princesa s’ha format molt en contacte amb la natura i, en eixe espai feminal, s’ha fet sobirana de la seua persona i ha guanyat vivències que li permeten respondre i viure de manera més encertada que abans.

Passant a la contarella “La bona xiqueta”, la investigadora indica que una xiqueta actua “en un escenari que es mou de la casa al riu i del riu a la casa (…). La bona xiqueta és, per a mi, la definició del que és la grandesa de les dones (…), una grandesa que, alhora, és senzilla i elemental, com la de la xiqueta” (p. 34). Quant a aquestes paraules, el 1r d’abril del 2025, després de la primera lectura d’aquest passatge, em feren dir “com en el joc de volar un catxirulo”, puix que, primerament, te’n vas a empinar-lo i, en acabant, tornes a cals pares o a on són els altres amb qui sols viure (o amb els qui convius en eixe moment) i hi ha una mena d’aplec. I, en relació amb la magnanimitat, agregaré que Pere Riutort, Dilluns de Pasqua del 2021 (el 5 d’abril), em digué que aquesta grandesa i el cor net són com un lligam de l’adult amb el xiquet sincer.

Cal dir que, com aquesta tornada a la casa, podria evocar-nos donar vida a la mare, no deixar-la a soles i sí tindre-la entre nosaltres (si més no, simbòlicament).

Finalment, escriurem que, com plasma l’estudiosa, Francesc Gascó, el recopilador d’aquestes rondalles de Beneixama (l’Alcoià), “segons m’explicava, amb el llibre físic, podia:

‘Tornar tot l’afecte que havia trobat en la família amb la paraula. Les rondalles i Beneixama eren ma mare, un lligam que m’unia a ella, el món de la meua àvia i les altres ties, el món on jo era feliç. Nadar com en un líquid amniòtic de paraules, sentiments i afectes, tornar al ventre matern que era la família que jo volia. Més que la llengua, era l’estimació que jo havia rebut a través d’eixes paraules’” (p. 36).

Com a afegitó, la granota és ben considerada en llengua catalana i això explica que, per exemple, hi haja una expressió que empiula amb aquests mots de Francesc Gascó: “Nadar com una granota”. En canvi, com ara, el castellà, associa granota a eixir, però a no quallar lo que u desitjaria: “Salirle rana”. I, per consegüent, la cultura vernacla no sols rep bé la maternitat i el procés anterior al part, sinó lo femení. I, com exposa l’antropòloga Marita De Sterck (i traduïm), “Ara afirmaria que els jóvens tenen dret de ser iniciats en el coneixement narratiu autòcton” (p. 38).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Rondalles vernacles, la serp, la dragona, Maredéu i pervivències matriarcals

General, , , , , , , , ,

Tot seguit, l’autora, aprofitant la rondalla “La dona dimoni”, tracta sobre la manifestació femenina en la serp (banda inferior), en la dragona (les ales) i en la sirena (simbolitzada per Melusina) i ho fa recorrent a uns mots de Barbara Verzini i associant-les amb les contalles. Així, indica que el passatge bíblic en què la serp cerca la dona (Eva), a qui s’acosta, simbolitza la relació entre la mare (la serpent) i la filla (la dona). I més (ací traduït): “Eva ofereix immediatament la poma a Adam, no se l’amaga per a ella, ni se la menja sencera. Ella no cerca ni el domini, ni el fet de posseir per posseir” (p. 30), en un ambient en què, com posa Oreto Doménech i Masià, “La dona amb mig cos de serp s’arrela a la llegenda de la Melusina (…): el pacte de respectar la natura de la diferència sexual que, en les dones, conté el misteri de la possibilitat materna” (p. 30). Melusina és un personatge llegendari paregut al drac, de què parlarem a continuació.

Sobre el mot “Dragó”, figura en el DCVB com “Drac; animal fabulós al qual s’atribueix figura de serpent corpulent, amb peus i ales i amb gran boca devoradora”. El fet que siga devorador ho vinculàrem el 18 de març del 2026 amb la llegenda “La creació”, recopilada en el segle XIX pel folklorista català Francesc de S. Maspons i Labrós, en què Déu diu a la Mare Terra que ella s’ho menjarà tot, detall que capim en cançons vernacles eròtiques de tot l’àmbit lingüístic.

Més avant, en la recerca, podem llegir que “La proliferació d’advocacions marianes és tan gran, i tan abundant la devoció popular que hi ajunta, que encara s’ha escapat alguna Mare-Déu creadora de vida. Fet i fet, una bona part del poble valencià l’anomena amb aquesta expressió dita així: ‘Maredéu’” (p. 31).

En nexe amb aquest detall sobre el mot “Maredéu”, el 18 de març del 2026 llisquí a ma mare el paràgraf anterior i li comentí que, en Facebook i en Internet, hi havia gent que escrivia “Maredéu” i “Maedéu”, àdhuc, com a encapçalament d’articles. Llavors, em digué “’Maredéu’. És fàcil. Nosaltres diem ‘Maredéu’: ‘Maredéu, quina barbaritat!’, ‘Maredéu, açò no m’ho esperava!’. Com a exclamació, com a sorpresa.

 I ‘Maedéu’. Com una cosa que crida l’atenció, que et reafirma en un pensament.

I sí que s’hi usa. I sovint”.

Agraesc la seua generositat.

Prosseguint amb la Maredéu (també “Mare-Déu”), “En la rondalla de La criadeta, la mateixa ‘Maredéu’ del conte anterior, la Divina Aurora, patrona de Beneixama, ressuscita un nadó mort com si fóra el nostre Senyor. Perquè és mare i perquè les mares donen a les filles el que necessiten. Les mares o la qui estiga en lloc d’elles” (p. 31).

Adduirem que, com em deia un amic valencià que és capellà, potser pel 2019, ell considerava que caldria dir “Déu-Mare”. Igualment, si llegim l’explanació de Pere Riutort  (en la versió del 2018) i, d’acord amb unes converses que tinguí amb ell en el 2013 i més avant, hi ha cristians catalanoparlants que consideren que Déu (el qual empiulen amb la terra i amb la natura) és femení. Al meu coneixement, això és un senyal de la pervivència del matriarcalisme en terres catalanoparlants, fins i tot, en el primer quart del segle XXI.

Per això, com afig la investigadora, “la xiqueta li diu a la Mare ‘salva’m’ i la mare li dóna el que ha demanat” (p. 32).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.