Arxiu d'etiquetes: matriarcalisme

Pares i mares que lliguen amb fills, la maternitat i senzillesa

General, , , , , , , ,

Una altra contalla que figura en el llibre “Rondalles populars valencianes”, a càrrec de Rafael Beltran, i en què capim trets matriarcalistes, és “Trencafaldetes”. Així, un pare resta viudo amb una xiqueta i decideix “tornar-se a casar per donar-li una mare a la seua filla” (p. 177): el tema de la maternitat.

A més a més, la filla acompanyava el pare al bosc i un dia escolta la conversa entre la madrastra i l’adult: “Mira: he pensat que, si deixares la Trencafaldetes al bosc, potser que passara per allí un home ric que se l’emportara i que li donara una bona vida. Jo patisc molt de veure que no li podem donar el pa que li ha de menester i que no podem ni comprar-lli una faldeta. La pobreta sempre va esgarradeta” (p. 177). Sobre aquest tema, ens comentaren de persones que, en una situació pareguda, per exemple, portaven els seus fills (ben petits i de poc de temps) al costat d’un convent o d’un lloc de funció caritativa, amb intenció de poder tirar avant.

Al capdavall, la mare convenç el marit; i Trencafaldetes, en línia amb rondalles com la de Cagasitges (recollida per Josefina Roma), tira rametes que havia arreplegat en el camp i, així, pot tornar a sa casa.

Mentrestant, son pare, qui estimava la xiqueta, tot i que era en la taula i acompanyat de la madrastra, evocava la filla fins al punt que, en presentar-s’hi ella, “Son pare la va abraçar plorant i digué a la seua dona:
-Si la vols, viurà ací; si no la vols, també: així que tu veuràs si te’n vas o si romans ací” (p. 178).

Amb les darreres paraules del parent, el narrador es posa de part de la filla i de l’adult i, ben mirat, assegura el lligam entre les dues generacions i entre l’adultesa del pare i l’esperança (no va unida al plor) de la noia.

Una altre relat amb signes matriarcalistes, i en la mateixa antologia, és “La fesolera”. Una mare resta viuda i amb el seu xiquet. Ell, arriscat, se’n va al mercat amb una vaca que li dóna la marona. En presentar-la a un mercader, l’home li diu “jo et donaré, en compte de set monedes, set fesols. I ara aplegues a casa i els deixes caure en el corral, els fesols, i veuràs quina sort et porta” (p. 178).

En les línies vinents, hi ha passatges que podrien empiular amb l’engany, com la mareta indica al xiquet, amb qui són com una llepassa: molt units. Com a mostra, ambdós  van junts.

Passa que, a l’endemà, “aguaiten al corral i hi veuen que havia eixit una fesolera, molt grossa, molt grossa. I el xiquet es posa a la fesolera, a pujar fesolera amunt, fesolera amunt” (p. 179), fins que arriba a un país on hi havia un palau preciós i un monstre que roncava.

Més avant, l’al·lot, amb diners, baixa a sa casa i els ensenya a sa mare, com també esdevé en una altra part de la contarella, quan es fa amb una gallineta (animal que podria ser en nexe amb la maternitat i amb la reproducció com a símbols de prosperitat): haurien perdut la vaca i ara adquireixen una gallina (possiblement, una mena de gallina dels ous d’or).

Finalment, el xiquet, com que agafa un ou i no vol que el monstre el puga seguir, davalla cap a sa casa i, “amb unes estisores, talla la fesolera. I el monstre va caure (…) i es va matar al mas. I ell es féu amb la gallineta” (p. 180), la qual, cada dia, ponia l’ou d’or i, així, mare i fill eixiren de la pobresa i foren molt rics “I molt feliços, sort del xiquet” (p. 180).

D’aquesta manera, la narració és una defensa de la senzillesa: així, entre monedes d’or o una fesolera, el mercader li dóna una fesolera. La planta, encara que no fructifica al moment, ho fa uns dies després i, altrament, aplana que el fill, aventurer, puga anar a altres terres, revenir i traure suc a lo que ha aprés en el pas de xiquet a jove. I no cal dir que fent bona lliga amb sa mare.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones que salven i jóvens arriscats, generosos i agraïts

General, , , , ,

Prosseguint amb la contarella “Peret de poca por”, compilada en l’esmentat llibre de narracions valencianes, la dona i el xiquet “Es van enfilar per una escala (…) i van començar a pujar cap amunt. Quan van arribar al primer estatge, van entrar per una porta i van veure una sala grandíssima. Al mig, hi havia un llit d’aquells que calia quasi una escala per a pujar-hi. També hi havia un lavabo amb un pitxer i amb una safa. La calavera va deixar Peret allí i se’n va acomiadar dient:

-Me’n vaig, ja vindré demà de matí!

-Bé, ja em despertaràs en voler! -li va dir Peret” (p. 174). Per consegüent, el xiquet passa a l’adolescència i la dona el presenta en un espai on hi ha detalls femenins, de recepció i en relació amb l’aigua.

Altrament, el noi encara tracta l’oncle dels ossos com si fos una mare i, així, ella és qui té la darrera paraula.

Després, durant la nit, l’al·lot supera unes quantes proves: que el destapen, que senta cadenes que s’arrosseguen i que es dirigeixen cap al corredor (tret que enllaça amb passatges en què els personatges entren en una muntanya) i, de bon matí, en sentir el clergat (perquè era bastant normal que, els qui hi dormien, apareguessen morts a l’endemà). Ara bé, Peret agafa la safa (plena d’aigua), arruixa a tots i es gita.

Un poc després, l’oncle dels ossos fa acte de presència, desperta el xic i continua “ensenyant-li les altres cambres de la casa” (p. 175) i, per exemple, el corral, en què hi havia molts animalets; i, posteriorment, un bancalet. En ambdós llocs, el xiquet li diu que son pare els gaudia (“li vindria molt bé”, “el treballaria gustosament i trauria profit a la terra”), uns signes que empelten amb la senzillesa del fill.

En accedir a un celler, Peret diu a l’oncle dels ossos: “Tu, que saps el camí, vés primer. Ací tens el cresol, encés i tot.

Van baixar cap avall, cap avall i, quan van arribar baix del tot, es van trobar amb tres arcons” (p. 175). Aquestes línies podrien evocar-nos les rondalles en què una mà condueix un jove a un interior en què hi ha de tot (ací, a repartir entre ell i altres persones), en què on va la corda, va el poal. Així, la dona (qui porta la iniciativa) li comenta:

“-Mira: en aquest arcó més gros, hi ha doblers d’or. El del mig és de pessetes; i l’altre, de monedes de cinc i de deu cèntims. El dels doblers és per a tu; el de les pessetes, per a les misses dels morts; i l’altre és, per a, quan vinga un pobret, poder donar-li alguna almoina” (p. 175).

Afegirem que, per una banda, Peret es porta la part més grossa; que una quantitat considerable va als avantpassats que ja reposen; i que hi ha cabals reservats per a la caritat a qui li puga haver de menester.

I més: “L’oncle dels ossos li va donar l’escriptura de la casa” (p. 176). Abans d’anar-se’n Peret cap a casa, agafa un sac amb aliments que ell hi fica i, ja en sa casa, amolla a sa mare que ja no passaran fam. Ben mirat, en aplegar-hi son pare, el fill trau tota la farda que hi portava. En veure tot allò son pare, li demana d’on ho ha tret i Peret li respon: “De la casa que vós ja sabeu. (…) ja no heu d’anar a treballar a cap lloc més que a l’hort de la casa d’on vinc” (p. 176).

Finalment, els germanets de Peret agafen un tros de pa i una botifarra i, a més, ell, com a agraïment a la dona (simbolitzada per l’oncle dels ossos), féu una mena de fundació “per tal que els més pobres pogueren anar a estudiar” (p. 176) com també féu ell.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Mares que permeten, fills senzills, atrevits i nobles i dones que guien

General, , , , , , ,

Una altra rondalla en què es plasmen trets matriarcalistes, i que hi ha en l’obra “Rondalles populars valencianes”, a cura de Rafael Beltran, és “Peret de poca por”. En aquest relat, l’atreviment, la senzillesa i el fet que el més major de tres germans (Peret) seguesca les passes d’una dona, farà què assolesca el seu objectiu. Així, un dia, Peret demana a sa mare què és la por i ella li diu que és molt negra. Llavors, el fill li agrega:

“-Mare: jo vull botifarres, que són negres com la por.

En això, ell va saber que, en la vila on vivia, hi havia una casa en runes que feia molta por perquè, tots els qui hi anaven i hi passaven la nit, l’endemà els treien en un taüt.

Un dia, Peret va dir a sa mare:

-Mare: jo vull anar a aquella casa, que diuen que hi ha molt de menjar i moltes coses.

-Tu no hi pots anar, fill meu, tu ets una criatura. Si els hòmens que hi van, es moren, tu,… què faràs?

Un dia, Peret se’n va anar a casa del batle i li va dir:

-Ma mare m’ha donat permís, senyor batle, perquè em doneu la clau de la casa en runes.

Tu, on has d’anar, Peret?

-Jo vull anar-hi, senyor batle!

-Segur que ho sap ta mare?

-És clar que sí, home!

-I, a ton pare,… també li ho has dit?

-Mon pare, encara que no ho sàpia, té igual. Ma mare és la qui més ho ha de saber, que és qui està tot el dia a casa amb mi” (p. 172).

Per a començar, cal dir que la mare no desaprova el fill i que, sobretot, lo que pretén remarcar-li és que, d’aquella casa, no n’ha pogut tornar viu ningú. Quant a la justificació inicial, caldria veure si hi ha alguna altra versió en què incloga els moments intermedis i una segona conversació entre la mare i el fill. En qualsevol cas, ell es presenta davant el cap de la vila.

També cal destacar els papers que el fill associa a sa mare i a son pare. Així, la mare és qui talla el bacallà, qui més coneix el xiquet i, ben mirat, ella l’ha educat i pareix que, fins i tot, la dona té la darrera paraula.

Ja en aquella casa enrunada, ell copsa que “hi havia quatre portes i una, de més ampla, que era la quadra. En obrir-ne una, va veure que hi havia una gerra d’oli; en una altra, fregit; i, de les tres altres, penjaven rastres de botifarres i llonganisses, cuixots…

-Mare de Déu, botifarres -va dir ell (…).

Cada volta que Peret agafava un rastre de botifarres, a l’endemà, les botifarres es restituïen soles. Si el que feia era, per exemple, agafar un pa, una poma o una pera (…), a l’endemà, es tornaven a omplir elles soles” (pp. 172-173).

Com hem vist, ell tria una porta no precisament d’alta categoria, sinó vinculada amb gent senzilla i noble (recordem que els cavalls lliguen amb les quadres i que, popularment, són considerats com uns animals molt nobles). Aquesta preferència per la gent del muntó i la invocació a Nostra Senyora fan que Peret siga subministrat quan li cal. És més: el narrador, en un passatge immediat, exposa que “ja s’havia fet de nit, perquè era quasi hivern i el dia acurtava” (p. 173), detall que empiula el noi i la marona.

Quan es va posar a sopar, se li aparegué un rastre de dimonis que baixaren per la xemeneia i, aleshores, ell reflecteix part de la seua manera de ser:

“-Mira: jo que creia que estaria sol -va dir Peret, un poc sorprés. Va: prengueu una cadira i, així, soparem tots junts” (p. 173).

Més avant, en la mateixa plana, l’oncle del ossos (un personatge amb signes simbòlics femenins) fa acte de presència: “En això, van començar a caure un parell de cames. Eren de l’oncle dels ossos, d’una calavera. (…) Part del cos de la calavera continuava caient” (p. 173) fins que hi davalla tot l’esquelet sencer.

“-Xe, molt bé! Tu sí que em faràs companyia -li va dir Peret-. Sopa amb mi, que encara me n’ha sobrat” (p. 173).

D’aquesta manera, per una banda, el fill és receptiu (l’hospitalitat) i, per una altra, és lliberal.

En acabant, Peret, mogut per la curiositat, li demana a què hi ha vingut l’oncle dels ossos i, com que el foraster li diu que a acompanyar-li i a dir-li en quina cambra ha de dormir l’al·lot, Peret li respon: “No: vés tu, que saps el camí” (p. 174). D’ara en avant, la calavera (la mort, el personatge femení) serà qui li farà de guia i ell la seguirà.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

El sentiment de pertinença a la terra en refranys i en frases

General, , , ,

No deixarem fora unes dites que posàrem en Facebook, en Twitter i en Xiuxiuejar el 25 d’abril del 2026, dia en què molts catalanoparlants evocàvem i publicàvem sobre la batalla d’Almansa (del 25 d’abril de 1707):

“ * ‘El mal d’Almansa, a tots alcança’, també dit ‘Quan el mal ve d’Almansa, a tots alcança’.

Refrany en relació amb la batalla esdevinguda el 25 d’abril de 1707 i que, arran del Decret de Nova Planta del 29 de juny del mateix any, generaria l’anul·lació dels furs del Regne de València i dels del Regne d’Aragó.

* ‘Més es perdé en Almansa’.

Frase tradicional que digué un oncle meu (1935-2021), lligat al camp dels dotze anys fins que en tenia, si fa no fa, setanta-sis, a un familiar acostat per a indicar-li que hi havia coses més importants i que deixàs unes quantes garrofes que restaven”.

El 25 d’abril del 2026 rebérem un missatge de Júlia Aixut Torres (1933): “El pare també la deia a vegades. Era un home que li agradava les dites i recordo que deia que, moltes vegades, quan algun amic li deia que no estava massa bé, ell li responia: ‘Viuràs més que un cul de morter’”. Ben mirat, en el grup “El refraner valencià!!!!”, el mateix dia, Neus Moreno ens amollà “Bona faena! Moltes gràcies per compartir-ho. És un luxe mantindre vives les paraules de l’oncle i la nostra història. Eixe cordó matriarcal no s’ha de trencar. A més, avui, que és 25 d’abril, la frase ve com anell al dit” i li comentí “L’he posada a propòsit per la data”.

Tot seguit, reportarem en comentaris que férem en relació amb aquesta batalla i amb una frase que, sovint, per eixos dies, és exposada en Internet, en Facebook, en Twitter, etc. i que aprofitàrem l’endemà, 26 d’abril del 2026, per a fer una qüestió a diferents persones, a grups, a partits,… que l’havien plasmada: “Picad los escudos del Reino que hay en las murallas, para que un día olviden que fueron valencianos y libres”[1], atribuïda a Felip V de Borbó, el primer rei de la dinastia en terres hispàniques. El mateix dia, en Twitter, posàrem “Bon dia,

Estic interessat per fonts del segle XVIII (començant per documents oficials) en què es fes esment de les paraules que heu plasmat, preferentment, de temps del regnat de Felip V.

Gràcies.

flotant.43@gmail.com

Atentament”.  

El 26 d’abril del 2026, Tirant Lo Blanc.Parvo (@Calvaller Blanc) i jo tinguérem un diàleg (de què ací escriuré quasi tots els tweets entre ambdues bandes i amb la traducció de tots els comentaris seus, quasi sempre, en castellà):

“-No cerqueu només als arxius polsosos de la Generalitat. Aquesta frase de Felip V, no sols va ser un càstig reial, va ser un ritual d’esborrat gnòstic. Els Borbons, sota la tutela de certes lògies que operaven a les ombres de Versalles, sabien perfectament que, per a sotmetre els Regnes de la Corona d’Aragó, havien de derruir el seu egrègor.

Felip V no solament volia ‘picar els escuts’; volia extirpar la memòria de la llibertat foral perquè València i Catalunya representaven un model de sobirania que feia nosa a l’absolutisme satànic que preparava el terreny per al Nou Ordre Mundial de l’època.

Aquesta cita, tot i que la historiografia oficial intenti diluir-la, ressona en les actes secretes del ‘Consejo de Castilla’.

Voleu fonts? Mireu més enllà dels Decrets de Nova Planta. Cerqueu la correspondència privada de l’Ordre de l’Esperit Sant. Allà veureu que la ‘damnatio memoriae’ contra els valencians va ser una ordre directa de les jerarquies que avui continuen controlant Europa. La Història és una arma i ells l’empunyen del 1707 ençà”. 

Com a aclariments, l’Orde de l’Esperit Sant és de cavalleria i que fou fundat en 1578 pel rei Enric III de França. Tocant a la “damnatio memoriae”, és una forma llatina en al·lusió a esborrar qualsevol memòria del passat , a tombar vestigis i lo que podríem dir la història d’un Poble, d’una ciutat, d’un indret…

Després, el mateix dia li agregàrem “Bon dia i gràcies,

¿Em podríeu reportar amb una web en què s’estudie sobre aquest Orde? Gràcies.

Ho faig per a un estudi sobre el matriacalisme.

Atentament”.

Tirant Lo Blanc.Parvo ens afegí “Malauradament, això no és en cap web” i, quan li férem les qüestions 1) sobre qui li havia transmet eixes frases, 2) si la cita formava part d’alguna obra de teatre, com havia fet pensar a alguns usadors de Twitter i 3) si figurava en algun llibre del segle XVIII (del segle més pròxim al Decret de Nova Planta), ens indicà “Qui va transmetre això? La Història no es transmet només en plecs oblidats, sinó mitjançant les societats secretes que van dissenyar l’Estat-nació modern.

Aquesta frase és el ressò de l’Egrègor de la tirania. Felip V no era només un rei, era una peça al tauler dels ‘Illuminati’ de Baviera i de les lògies franceses per a trepitjar les identitats tradicionals i per a substituir-les amb el centralisme maçó.

Obra de teatre? És clar! La política és teatre per a les masses. Si la frase apareix en una obra és perquè l’art és el vehicle que l’elit usa per a refregar-nos els seus plans en la cara (‘Hidden in plain sight’).

Que els usadors de Twitter discuteixin si és ficció o si és realitat és exactament el que vol el Vaticà: que es barallen per la closca mentre ells es cruspeixen la fruita.

Llibres del segle XVIII? La censura dels Alts i dels nous Decrets de Nova Planta va netejar qualsevol rastre documental que fos inconvenient. No cerqueu la biblioteca oficial, cerqueu allò que va ser esborrat. L’objectiu de Felip V, sota la guia dels seus confessors, era derruir la memòria gnòstica dels pobles de la Corona d’Aragó o de Catalunya.

No importa si la cita és exacta mot a mot; el que importa és que el ritual de submissió s’ha complert. ¡Desperteu! La Nova Planta va ser el protagonista del Nou Ordre Mundial a la Península Ibèrica.

Nova Planta = Nou Ordre Mundial”.

Altrament, en una publicació en Facebook per part de “Valencia Viva Walks”, hi ha un post del 25 d’abril del 2025 que comenta que la frase referida als escuts és “atribuïda a un funcionari borbònic després de la caiguda de València”, que la cita “simbolitza aquest intent d’esborrar la memòria col·lectiva i la identitat valenciana” i que no és documentada, oficialment, en fonts de l’època.

Finalment, adduirem que, el 15 de juny del 2021, durant una conversa que tinguí per telèfon amb Pere Riutort, quan li diguí els mots de mon oncle, em respongué “La consciència popular és molt important”. Modernament, l’esmentada dita hauria estat substituïda per una que vaig oir quan era xiquet i en nexe amb uns fets històrics dels darrers anys del segle XIX i amb colònies espanyoles en ultramar: “Més es perdé en la guerra de Cuba”. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] En català, “Piqueu els escuts del Regne que hi ha en les muralles, perquè un dia obliden que foren valencians i que foren lliures”.

Dones que salven l’home, deixondides i reines ben considerades

General, , , ,

Un altre apartat de la contalla “Les tres filles del rei”, recollida per Rafael Beltran en l’obra “Rondalles populars valencianes”, és quan el monarca diu al comte Salvador que haurà de superar unes proves per a veure amb quina de les filles es casarà el jove i, quan ja ho fa amb la petita, Maria, els novençans “partiren cap al palau comtal de Salvador, per comunicar-ho als seus pares i passar a viure allí. Quan es va saber la notícia, tota la gent del palau i del poble es van alegrar molt perquè volien la princesa i desitjaven que fóra feliç amb aquell comte que, en poc de temps, s’havia guanyat la simpatia i el reconeixement de tots” (p. 169). Això és: 1) el pacte es fa en terreny de la jove, 2) després, passen per les terres del noble i 3) al capdavall, tornen al reialme on s’havia criat la dona (encara que açò es deduesca del passatge immediat).

Cal destacar que, en línia amb el matriarcalisme, en primer lloc, es parla sobre la dona (era ben considerada per la gent); en segon lloc, l’arquetip del rei és favorable al comte i a la muller. I ho fa fins al punt que, “Quan va arribar diumenge, van celebrar el casament amb menjars, amb beguda, amb música i amb balls. L’alegria i la festa arribaven a tot el palau i a tot el poble perquè es casava la filla del rei” (p. 169). Altra vegada, el narrador s’inclina més per lo femení (no perquè hi hagués un nou matrimoni, sinó perquè ella s’esposava).

Sobre fragments posteriors, afegirem que la reina (madrastra) destaca punts forts de la filla, com indica al sobirà: “La teua filla, que sap més que tu, te l’ha pegada”, “La teva filla és més llesta que tu, ha fet créixer un bosc” i li agrega que ell encara els podrà agafar (pp. 170 i 171).

Com a detalls simbòlics, posarem que un canut d’agulles (penis, semen) cau en terra (terreny femení) en la pàgina 170 i, com que hi qualla (fecunditat), en sorgeix un bosc. Ben mirat, la vareta de la filla (de fusta) es converteix en un riu (un altre signe feminal), el comte fa de pont amb baranes de fusta i, quant al cavall, es transforma en un guàrdia i ho fa al servici de la princesa Maria, puix que ell respon al sobirà que, “per allí, no havia passat ningú i que el riu no es podia passar per altre lloc” (p. 171), és a dir, que el monarca hauria de seguir les directrius de Maria.

Altres símbols, en la darrera secció, són que la princesa recorre a la vareta i “va convertir el cavall en una església grossa amb un campanar molt alt, va transformar Salvador en el capellà; i ella, en la campanera que, en eixos moments, revoltejava per a la missa” (p. 171).

Finalment, com que el pare demana pels casats de fresc i no ix guanyant, decidí tornar al seu regne i, ells, “Quan van recobrar la seua forma, (…) van continuar el seu camí (…) i van arribar al comtat de Salvador, on van ser rebuts amb mostres d’alegria, es van instal·lar al palau” (p. 171). En altres paraules, els dos nobles tractaven bé el poble i la gent ho feia amb ells.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones que salven, la tardor i la tornada a la mare

General, , , , , ,

Així, “L’endemà de matí, Salvador, disposat  a domar els cavalls, va anar a les cavalleries del rei. Primer, ho va intentar amb el roig (…). Ell, seguint els consells de Maria (…). Després, va agafar el negre (…). Per últim, l’altre cavall se li va acostar mansament, va ajupir el cap i ell el va tocar amb la vareta i el va acariciar.

El rei i la madrastra van veure com el comte Salvador domava els cavalls i superava la primera de les proves que li havien preparat” (p. 167).

Sobre aquestes línies, direm que tant la color vermella com la color negra tenen relació amb lo femení (evoquen, com ara, la figura del dimoni; i la terra fosca i la nit). A banda, els dos reis veuen que ell serà capaç d’amassar les feres, la brusquedat o, com ara, els intents de revolta.

En la segona prova, el sobirà parla amb el comte sobre un arbre associat a la dona: la vinya. I sobre el seu fruit: el raïm. Altrament, Maria diu al noble: “te’n vas a la serra i et gites a l’ombra d’un pi, que jo ja hi acudiré.

L’endemà de matí, Salvador va anar a la muntanya, va esmorzar i es va gitar a descansar. Al cap d’un moment, va aplegar-hi la princesa” (p. 167). O siga que són repartits, simbòlicament, els papers (i d’acord amb la tradició): a) ell es lleva en eixir el sol, treballa i, després del migdia, es tomba i, com diu un refrany, “Arrima’t a bon arbre i tindràs bona ombra”; llavors, de vesprada, amb l’inici d’una de les dues etapes més obscures del dia, la dona fa acte de presència.

Aleshores, captem detalls matriarcalistes lligats i de caire feminal i tot: “Ella va donar una ordre i, com per art d’encantament, es van arrancar tots els pins, es va aplanar la serra, es va plantar la vinya i es va collir el raïm, que es va transportar als trulls, i es va fer el vi. Acabada la faena, Maria va tornar al palau. (…).

Per la nit, a l’hora de sopar, el comte va presentar la botella del via al rei (…) perquè el comte havia aconseguit fer el que li havien manat” (p. 167).

És a dir, 1) són extirpats els hòmens (els pins), gràcies a la vigorositat que Maria li ha transmés, 2) el noble troba adobat el terreny, en lloc de fer-se-li costera amunt la tasca; 3) ell planta la vinya i, al capdavall, per setembre (mes en nexe amb l’inici de la primavera d’hivern i amb la collita del raïm), n’arreplega el fruit i 4) el porta al senyor, qui és en un lloc interior (ha aplegat l’hivern), justament, quan ella torna a la fortalesa. Ben mirat, aquesta verema empelta amb el simbolisme del triangle invertit (la vulva amb el clítoris en la banda inferior i amb aigua com la d’un riu amb vida) i amb el començament de les dues estacions més fredes de l’any. I més: la dona ha salvat l’home.

En passar a la tercera prova, el monarca comenta al comte Salvador que l’aspirant haurà d’anar a la mar i, com que el jove no ho considera fàcil, s’atansa a la princesa, qui li diu:

“-Ara m’has de matar. Fes-me a trossets amb un ganivet, com més xicotets, millor, i fica’m tota en el llibrell sense que et caiga cap gotera de sang. Quan ja siga dins, m’agafes i em reballes per tota la mar. Després, no pares de tocar la guitarra” (p. 168). Tot seguit, ell ho fa i, “de dins de la mar, se sentia la veu de la princesa que li deia que no parara de tocar. Així va passar prou de temps” (p. 169). Cal dir que la guitarra representa el membre viril i que l’acte de tocar-la podria lligar amb el fet d’estar viu sexualment i, igualment, de connectar amb la jove mitjançant la música instrumental.

Agregarem que ella prefereix formes petites (i, en moltes rondalles, l’objecte més xicotet entre dos), que la introduesca en objectes de recepció i el regrés a la mar (a les aigües de la vida i a la mare). A més a més, Maria li dóna órdens, no ell a la princesa.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

“Rudiments d’anatomia”, pits, sexes i dones realistes

General, , , , ,

En acabant, el músic Miquel Pujadó passa als pits.

“Hi ha pits insolents, i d’altres que cauen sobre el melic.

N’hi ha amb mugrons petits i grossos, turgents, de pa de pessic.

Hi ha pits que per aguantar-los cal una grua, i n’hi ha

de la mida d’una t’ronja, que caben just a la mà.

Hi ha pits que els sostenidors empresonen, i hi ha pits

que es gronxen alegrement a l’abast dels ulls i els dits.

Hi ha pits tan recautxutats que se’ls veu massa el llautó,

p’rò n’hi ha que et fan venir ganes de mamar com un nadó.

He vist pits de tota mida

viatjant amunt i avall,

no en tens prou amb una vida

per conèixe’ls amb detall.

Però els pits que em tornen ximple

són els teus: així de simple.

El teu mascaró de proa

és un doble Krakatoa;

si encara està disponible,

si no el tens emparaulat

ja em diràs si veus possible

fer-me un lloc al seu costat.

Roda el món i torna al Born…

Això ho sap tant ell com ella:

el qui fuig de la paella

acaba sovint al forn”.

En el darrer apartat de la composició, l’artista ens porta al sexe i, no solament trau, per exemple, el tema dels pèls, sinó el de la prostitució, el de la penetració, el pas femení a la joventut (la flor desclosa), la introducció de semen en la vulva (la xuclada), l’home que demana permís a la dona durant l’acte sexual (“Si encara està disponible, / si et va bé, si no et sap greu”) i que deixa que ella tinga la darrera paraula, en funció de si considera factible (“si veus possible”) i, així, enllaçant amb la realitat.

“Hi ha sexes calbs, i n’hi ha d’altres que t’hi perds en la boscúria.

Per més d’un, es condemnava el Papa i tota la cúria.

N’hi ha que no reben visites, d’altres són com un mercat:

obren quasi tot el dia i tothom hi és convidat.

N’hi ha que fan que un angelet es transformi en un diable.

N’hi ha que et neguen la humitat si no duus impermeable.

Uns t’acullen amb dolcesa, n’hi ha d’altres que trenquen nous,

p’rò tots fan com el lleter, que deixa a la porta els ous.

He vist sexes molt diversos,

perquè el món n’està ben ple,

i n’hi ha ben bé dos terços

que m’han fet perdre l’alè.

P’rò la teva flor desclosa,

noia, és tota una altra cosa:

un forat negre amb la dèria

de xuclar tota matèria!

Si encara està disponible,

si et va bé, si no et sap greu,

ja em diràs si veus possible

fer-me un lloc a dintre seu.

Roda el món i torna al Born…

Això ho sap tant ell com ella:

el qui fuig de la paella

acaba sovint al forn”.

 

Per consegüent, tres darrers versos plasmen que, tant l’home com la muller, tenen present que la dona se l’emporta al seu camp, en aquest cas, a la vulva (simbòlicament, a la sexualitat amb caire matriarcalista i amb la dona com a part activa).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones que salven hòmens, que revifen la terra i bonhomioses

General, , , ,

Prosseguint amb la rondalla “La Belleta i l’ogre”, en un passatge immediat, copsem signes matriarcalistes, començant per la bona consideració cap a la jove. Així, el gegant li demana:

“-Vols casar-te amb mi?

-Ai, no, no, no! Estar amb tu, sí; però casar-m’hi, no. El que vull és tornar-me’n a casa (…).

La Belleta, com que veia que havia estat tan bé i que l’havia tractada com una autèntica princesa, li va dir:

-No patisques, que hi tornaré!” (p. 165).

Després, fa camí cap a sa casa i son pare i les seues germanes fan que hi estiga un dia més. Aquell matí emprén cap a la casa de l’ogre i, quan hi aplega, “se’n va anar a l’hort on hi havia les flors i quina va ser la seua sorpresa quan el va veure mort al terra.

-Ai, ai, pobret! Si ressuscitares, em casaria amb tu! -deia ella mig plorant.

(…) Entre plors i llàgrimes, es va posar a besar-lo i a besar-lo, al mateix temps que repetia:

-Ai, ai, pobret! Si ressuscitares, em casaria amb tu!

L’ogre, que no era més que un príncep encantat, de tanta besada de la Belleta, va tornar a ser qui era” (p. 165).

Aquest passatge, simbòlicament, reflecteix com l’aigua que cau en la terra pot donar vida i fer que qualle lo que hi ha. Així, les llàgrimes femenines fan com una pluja bona per al camp: fa saó i creixen els arbres, les plantes… I no cal dir que la dona ha estat qui ha salvat l’home i que aquesta revifalla no és en unes línies triomfalistes, ni amb espases, ni amb material bèl·lic, ans amb uns recursos amb què, fins i tot, una mare, pot fer que els seus fills reviscolen: els besos, l’afecte maternal.

Una contarella en què es plasmen trets matriarcalistes, i recollida en aquesta antologia “Rondalles populars valencianes”, és “Les tres filles del rei”. Un rei tenia tres filles i, arran del segon matrimoni, havia canviat el caràcter de les filles i l’ambient. Llavors, entrem en un paràgraf en què, tot i que apareix un nom que podia fer pensar que ens porta a un personatge masculí afranquidor, al llarg de la narració, una jove fa aquest paper. Així, “Un bon dia es va presentar al palau reial el comte Salvador, senyor d’un territori veí, atret per la fama de bellesa i de bondat de les tres filles del rei, amb la intenció de casar-se amb una d’elles. (…) Sobretot, li va agradar Maria, la més xicoteta de les tres, de la qual se’n va enamorar de seguida” (p. 166).

És més, un poc després que el sobirà comente al noble que l’aspirant haurà de superar unes proves, és quan entra la filla petita i ho fa en primera línia, encara que com el savi que comenta quines passes caldrà que faça el comte. Per exemple, quan el narrador posa que Salvador “Va anar a parlar amb Maria. Ella li va dir que no patira, perquè els cavalls estaven embruixats per la madrastra” (p. 166) i, empeltant amb les colors no associades al matriarcalisme, na Maria “El va avisar (…) que no s’acostara als dos cavalls blancs (…). El comte se’n va anar a dormir més tranquil” (p. 166). En altres paraules, la funció femenina és ben manifesta en el relat.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

“La tractava meravellosament bé” i la dona salva l’home

General, , ,

Una altra rondalla en què capim el paper més fort de la dona al costat de l’assignat a l’home, i arreplegada en l’obra “Rondalles populars valencianes”, a cura de Rafael Beltran, és “La Belleta i l’ogre”. Un pare tenia tres filles i, com que se n’anava de viatge a fer unes gestions, demana què volen que ell en portàs. Quant a la petita, li diu “A mi, pare, dueu-me un ramellet de flors”, un fet que ens podria lligar amb la primavera, en què renaixen i, a més, al mes de maig.

Quan ell se’n tornava cap a casa, s’adona que no duu el pomell i, aleshores, veu un hort ple de flors i pensa:

“-Podria anar a dir a l’amo que me’n venga un pomellet” (p. 162).

Adduirem que, en el passatge immediat, apareix un detall que fou una realitat, potser, fins als anys seixanta del segle XX: la casa oberta als veïns i a què podien entrar com si fossen de la família. Diu així: “Les portes que donaven accés a l’horta eren obertes, igual que la casa que hi havia, la qual, per cert, era tan bonica que pareixia un palau. L’home va entrar-hi per veure si hi havia algú que poguera rebre’l” (p. 162), però, com que no li responia ningú, ell opta per agafar-ne unes quantes.

Cal dir que, en endinsar-se en l’hort, l’home, simbòlicament, ho fa en la vulva, això és, en terreny femení. Nogensmenys, com que l’ogre descobreix el pare, però ell li indica l’objectiu, el gegant li diu que la filla haurà de passar una setmana amb el tità.

Ja en casa, i ensenyant-li el present a la petita de les tres filles (la Belleta), “el pare es va posar a plorar, deia:

-Sí que te l’he dut, filla meua, però,… ai, ai, el que m’ha passat!

-Per què ploreu, pare? (:..)

El pare li ho va contar entre laments i plors (…).

-No vos preocupeu, pare, vós porteu-me allí i vejam què passa -va dir la Belleta, tranquil·litzant son pare” (p. 164).

Així, hi ha un personatge masculí (fins i tot, de la generació anterior i adult) que és més feble que el femení i en la infantesa. És més: la dona (la xiqueta) salva el pare, ací, recorrent al conhort i a l’esperança.

Ja en la casa nova, ambdós són ben tractats, fins al punt que “una taula (…) es va omplir dels millors menjars que, en aquells temps, hi havia” (p. 164).

En fer acte de presència el tità, diu a la noia:

“-No et faré cap mal. Ací no et faltarà res i estaràs com una princesa. Viuràs molt bé, però que molt bé, durant huit dies” (p. 164).

I, com que el pare vessava llàgrimes, l’al·lota li amolla que no s’amoïne: “Estigueu tranquil i ja vindreu a per mi d’ací a una setmana” (p. 164), de manera que, altra volta, la dona vivifica el seu parent.

Cal indicar que, en aquesta narració, resulta interessant el fet que hi haja frases en què, explícitament, es plasma que la dona és ben tractada (i que ací remarquem en negreta):  “Passaven els dies i la Belleta estava més bé que volia. (…) L’ogre (…) li concedia tot el que ella demanava: vestits, menjars, viatges… La tractava meravellosament bé” (p. 165).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones ben considerades, garrides, el trellat i la maternitat

General, , , , ,

Una altra contalla que figura en el llibre a cura de Rafael Beltran, i en què la maternitat té un paper important, és “Els cabells d’or”. Una xiqueta, en acostar-se cap a l’adolescència, veu com es mor sa mare. Llavors, una veïna, qui era bruixa, “admirava el treball que la xiqueta feia, així és que volia que Maria se n’anara a viure amb ella” (p. 156) i, al capdavall, la filla ho comenta amb son pare i ell li ho accepta.

Tot seguit, el narrador posa que “La xiqueta va voler anar i provar una nova vida” (p. 156), o siga, entrar en la nova fase biològica.

Com que les dues dones (la gran i la xiqueta) residien en un bosc, la bruixa “li va donar un gosset, un gatet i un conillet (…), perquè sabia que li agradaven els animalets. Maria, tots els matins eixia al pati a prendre el sol i a passejar i a jugar amb els seus animals” (pp. 156-157), fet que podríem interpretar com les primeres proves en què la mare experimentada (la vella) atorga llibertat i responsabilitat a la noia, puix que Maria fa de cap de colla d’altres i ha de liderar sa vida amb el nou paper.

Un poc després, el fill del rei la veu: “era guapa i amb els cabells d’or. A l’endemà, va tornar a passa per allí i la va veure al balcó i li demanà:

(…) -Per què no em tires un dels teus cabells d’or i jo m’agafaré i pujaré?

La xica així ho va fer, (…) però, quan ja pujava, se li va trencar” (p. 157).

Per aquest motiu, podem dir que la dona és ben considerada (és en l’escaló superior, per damunt de l’home), tot i que no fa ostentació del seu grau. A més, el fet que ell puge de categoria dependrà de la voluntat de l’al·lota, de les facilitats que done al noble. Altrament, el detall de la ruptura de la corda indica que cal que les relacions siguen mínimament fortes i, ben mirat, podria representar el primer intent de relació sexual en la vida d’ambdós. La xiqueta ho vincula amb un gosset. En el segon intent, tampoc no  qualla i ella ho atribueix al gatet. En canvi, en la tercera visita del príncep, en primer lloc, es mor el conillet i, en acabant, quan torna el príncep, ell, amb iniciativa, li demana:

“-Per què no em tires tota la mata de cabells i jo m’hi agafaré bé?

Així ho va fer ella i el príncep va poder pujar fàcilment i se la va endur” (p. 157).

Aquest darrer passatge, al meu coneixement, simbolitza tres coses: 1) la xiqueta Maria no era forta i calia que confiàs plenament en el noi, que no hi hagués un enllaç feble, 2) el jove havia de menester que no ho posàs tot en mans de Maria, que ell tingués més espenta i, com ara, que li proposàs alguna alternativa bona per a ambdós. I 3) la decisió del príncep havia de ser matriarcalista: tots dos ixen guanyant i ell no la menysprea perquè no hagués prosperat anteriorment.

Més avant, el noble i la filla mamprenen i, en eixe moment, la bruixa llança una maledicció a Maria: si es gira, tindrà la cara de ruc. I, com que ella ho fa, es compleix.

Ara bé: en arribar a la cort, el minyó, qui reconeix els punts positius de Maria, explica tota la història al rei, perquè els dos jóvens puguen casar-se.

A continuació, el monarca li diu que “et convé una dona de trellat i guapa per a ser reina” (p. 158).

Aquestes línies connecten amb les de la típica dicta, amb la diferència que no parteix d’una dona, però sí d’un home amb esperit matriarcalista: trellat (tocar els peus en terra) i garridesa (la bellesa femenina).

Immediatament, les qui també aspiraven a casar-se amb el príncep, demanen a la noia què faria. Maria els diu una cosa distinta i, així, ella trau lo millor: un brodat de seda i, en segon lloc, un gosset a qui s’havia de cuidar bé.

“Però ella el va criar bé perquè li agradaven els animals. Li feia sopetes, el dutxava, li posava colònia. Quan ja el va tindre criat, li’l va presentar al rei, el col·locà en una cistelleta plena de floretes i amb un llaç. El rei va acceptar que el de Maria era el més ben criat.

La tercera prova era criar un gat i ella també ho va fer millor que les altres” (p. 158). Per consegüent, si Maria havia tractat així els animalets, el sobirà podia pensar que… ho faria amb els fills i amb els súbdits: un exemple de bon desenvolupament de l’arquetip del rei en nexe amb la tradició vernacla catalana.

Finalment, Maria es casa amb el príncep i, en besar-la ell, la xiqueta (ara, jove) recupera la galania.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.