Arxiu d'etiquetes: matriarcalisme

Sexualitat matriarcal, dones que gestionen i prostitució

General, , , , , ,

Prosseguint amb l’obra de Joan-Lluís Monjo i Mascaró, també capim trets matriarcalistes en la rondalla “El gosset de la senyoreta”. Començarem dient que el relat parteix del simbolisme entre la dona que mana i el gos (el serf i, en el llenguatge sexual, el penis i, així, l’home). Primerament, una senyoreta que ho havia deixat tot a un convent de frares, decideix donar-ne una part a Jaume, un element eixerit. L’home se li acosta amb l’animalet i diu a la dona:

“-Senyoreta: podríem fer parlar el gos.

Ella li demana:

-Com, Jaume?

I ell li respon:

-Sí: el portem a València, que hi ha un això que avesen els gossos a parlar.

Llavors, ella li diu:

-Oi! Doncs, això és arreglat, fill! Demà el portes a València. ¿Tu saps lo bonic i manset que és? Avesa’l a parlar” (p. 167). 

La dona és qui porta la casa i el personatge masculí representat pel gos és mans i garrit, però no parla (ella té a darrera paraula). Quant a “avesar”, ací significa “ensenyar”.

Aleshores, l’home, seguint les directrius de la dona, se’n va a València amb part dels diners que li amolla la senyoreta. Aquest detall empiula amb el de molts escrits (com també amb comentaris) relatius a la dona que, després que el marit li hagués lliurat el sou, el gestionava i, en alguns casos, la muller en deixava una part perquè l’home, per exemple, quan ja li havia demanat que li’n passàs uns quants per a poder fumar, ho fes. Doncs bé: en aquest relat, serà que ell es puga dedicar a la gresca i, com ara, a anar de putes: “este element se’n va allí de tabola, a les putes i de rebombori. Es gasta els diners i torna altra volta:
-Senyoreta, vinga.

-Què s’ho avesarà?

-Sí. Això ha fet. Allí m’han assegurat que el gos, en un parell de mesos o tres, ja sap parlar.

-¡Ai, quin gust! Quin gust!

A dos o tres mesos, diu Jaume:

-Senyoreta: me’n vaig a veure el gos.

I la dona n’amolla.

Mentrestant, ell se’ls balafiava fent viatges i, quan ja se’n va fartar, li demana la senyoreta:

-Per què no tens intenció de portar-te el gos?

-Sí. Hi caldrà anar i veure.

Ell fa dos o tres viatges, la senyoreta li amolla i l’home, allí, de rebombori i de tabola” (p. 167).

En altres paraules, en diferents passatges, Jaume recorre a la dona (qui confia en ell) i, així, es fa lo que ella vol. Quan torna, Jaume diu a la senyoreta:
“-Ara me l’emportaré, 

-¡Ah, recontra! Quines ganes tinc de veure’l! -li respon ella.

Quan arriba Jaume, la senyoreta li demana.

-Que no et portes el gosset?

Llavors, ell li diu:

-Calle, senyoreta, que m’ha donat un disgust! Quan venia per l’Encina, em diu: ‘Jaime! ¿Encara es gita la senyoreta amb el canonge?’ I em va fer una ràbia! El vaig tirar per la finestreta del tren.

Al capdavall, li comenta la dona:
-Has fet bé, fill, perquè, si ve aquí, no sé lo que haguera passat.

I aquell va matar el gos abans d’eixir d’aquí, quan anava per la carretera” (p. 168).

Per consegüent, la dona, com la mare que dóna el vistiplau al fill, ho fa amb Jaume, qui ha fet realitat el seu objectiu eròtic i sexual.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Nota: En relació amb la festa de Sant Antoni, afegirem aquests mots que hem posat en el meu mur i en l’entrada que plasmàrem anit,17 de gener del 2926, en un blog:

<<“Sí que les dones acostumen a ser capdavanteres” (Assumpta Capdevila, en el meu mur, el 18 de gener del 2026).

El 18 de gener del 2026, ma mare, per telèfon, em digué que “El dia de Sant Antoni es feia una foguera. El dia que se celebrava la festa hi havia missa, processó, repartiment, benedicció, novena (abans, huit dies; després, la novena se’n reduí a tres).

I, en acabar la novena, feien una picadeta. I el dia que era Sant Antoni i acabava la festa, cada u se’n duia, de sa casa, lo que volia, feien unes fogueres, menjaven,… Els clavaris ho pagaven tots junts”.

Quan li hem adduït que era una festa del barri molt entroncada com també ho era la del Carrer Sant Miquel i la del Carrer Sant Rafel, m’ha respost que eren festes de barri.

També ha coincidit en el fet que les dones eren qui portaven la festa i que la manera de fer-la, en els darrers anys, els “Amics dels animals” (sic, “Que ja no porten el nom del sant”, com ens ha agregat), es limitava més al dia de la festa, a l’espectacle i al repartiment de llepolies>>.

 

Sexualitat matriarcal, hòmens mansuets i dones deixondides i amb espenta

General, , , , ,

Una altra contalla amb trets matriarcalistes, i que figura en el llibre “El seculòrum i la seculera”, és “Sa gatera”. Així, en un moment en què les portes tenien un forat, una dona que havia pecat va a confessar-se i el rector li comenta “Puix això és apanyat. Quan es teu home se’n vaja, tanques amb clau i poses sa clau dins des forat. I jo hi aniré, hi entrarem i et perdonaré es pecat.

Sa dona, és clar, ho diu contenta as seu home:

-Mira: prompte tindré absolt es pecat perquè es rector m’ha dit que, quan tu te’n vages, pose sa clau baix d’allà i ell hi entrarà i em perdonarà es pecat.

I s’home li diu:

-¡Ah, doncs bé!

Com que s’home fa això” (p. 158), o siga, lo que li diu la muller.

Un altre passatge en la mateixa línia és en el relat “El candeler”. “Puix això era el rector, qui era amic de la tia Maria i el marit se’n va anar a fer faena. Hi havia qui deia a l’home:

-La teua dona és amiga del rector. La teua dona…

L’home els deia:

-Jo no en sé res” (p. 159). A més, altres dones fan comentaris al marit i, al capdavall, ell volia anar-se’n i ho diu a la muller, qui li respon “Ei, doncs bé” (p. 159).

Per tant, l’home fa lo que li indiquen unes quantes dones i, ben mirat, n’hi ha una que té la darrera paraula i que li ho aprova.

En una altra narració que hi ha més avant, “El pare Soto”, apareixen les típiques tres germanes en què la més petita és deixondida. Totes tres pertanyien a una família que tenia molta terra i tots els dies hi anaven amb son pare i hi havia una filla que romania en casa.

En acabant, el rector diu a les germanes que elles s’han de confessar i el capellà ho aprofita per a fotre castanya (tenir una relació sexual) amb la més gran i amb la mitjana (p. 165).

Després, les dues més grans comenten que el mossén ho ha fet amb elles i que ara toca a la petita. Però la més xiqueta ho sent, se’n va a una carnisseria i compra un potonet (una cameta) de xot i eixe dia no donà mamar a l’animalet.

Quan la xica se’n va a confessar, el rector li diu:

“-Vinga! Posa es cap ací; així, es cap.

Sa xicoteta li demana:

-Ací? Jo què sé com es posa?

El capellà li afig:

-Mira: fes així, posa es coll.

Llavors, ella enganxa el rector, li agafa es pantalons i li estaca aqueix potó dins des cul. I, com que, aleshores, es veia de tot, agafa es xotet i li’l posa. I, a ses portes de l’església, comença:

“-¡Acudiu, que el pare Soto ha parit un xot i encara en falta un altre! ¡Acudiu, que el pare Soto…!

I hi acudien tots i veien es xotet acusant-li es ous, i s’altre potó dins… I au! ¡I el rector se’n va anar d’aquella vila” (p. 166).

Per consegüent, la petita de les germanes, amb molta espenta i eixerida, assoleix el seu objectiu i influeix en la gent (hi van moltes persones). 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, xiquets deixondits i hòmens que defenen la dona i oberts

General, , , ,

Una altra rondalla en què copsem trets matriarcalistes, i que figura en l’obra de Joan-Lluís Monjo i Mascaró, és “El seculòrum i la seculera”. Un dia, un rector diu uns mots a un xiquet que anava a l’església de bon matí, quan el capellà ho feia. Aleshores, el xiquet li demana el motiu i l’home li respon que “havia de casar una xica. I, com que el mossén tenia ganes de gitar-se amb la xica, diu a la jove:

-Marieta: no puc casar-te: ets condemnada.

Ella li diu:

-Com? Doncs no em case.

-Si vols que el case, demà, (…) véns pel meu corral. Entres per allí i jo el confesse i no ets condemnada.

Més avant, el capellà, diu al xiquet que anava a l’església:

-Mira: demà donaré un duro a qui vinga més prompte” (p. 147).

Llavors, el xiquet, com que veu que, si se’n va a l’església i hi aplega tard, el rector no li donarà el present, decideix gitar-se en el temple.

A mitjan nit, el xiquet fa camí cap al corral, “on hi havia una figuera” (p. 147), un arbre que apareix en moltes contarelles i que empiula amb lo femení.

En el passatge següent, el xiquet veu que el rector i la xica ixen per la porta falsa i que el religiós diu a la fadrina:
“-Mira! El seculòrum i la seculera. Açò és ‘el seculòrum’; lo altre és ‘la seculera’. Mira: ja ets casada.

I el xiquet, de dalt de l’arbre estant,  ¡mare meua!, ho veia.

L’endemà, de matí, quan varen pegar tots a missa, tots a casar la xica, el rector diu als xiquets:

-Vinga! Vejam qui ha vingut més prompte” (pp. 147-148).

Després, dos xiquets li diuen que ho han estat ells i, quan passa al tercer (qui havia estat en la figuera), el capellà li comenta:

“-Mira: ¿no em véns mai i vindràs tu?

Llavors, el xiquet li diu:

-Mire, senyor rector: done’m el duro, que jo l’he guanyat.

-¡Mira si te’l donaré, a tu…!

Al capdavall, el xiquet li respon:

-Mire, senyor rector: quan el seculòrum entrava en la seculera, jo me feia la mà dalt la figuera” (p. 148).

Una altra contarella recopilada pel folklorista de Tàrbena, i que és coneguda, és “Senyora Maria, trico!”, una defensa de la dona. Dos germans fadrins vivien junt amb una germana que solia cosir en una cambra que donava al carrer i tenien una almàssera d’oli. El capellà passava tots els dies per allí i la saludava amb un “Senyora Maria, trico!” (p. 154).

Un dia, la jove ho comenta als germans i ells li proposen donar hora al rector. “Els germans estaven amagats dins de casa i, quan el rector hi entra, (…) agafen el capellà, l’enganxen a la safa de moldre olives” (pp. 154-155) i el mamprenen i li fan moldre’n.

L’endemà, de matí, la senyora se’n va anar a missa i, de fora estant, diu al capellà:

“-Senyor rector, trico!

I ell, sense ajornar-ho, li respon:

-Ni trico, ni traco!:

si el teu germà vol moldre olives,

que es compre un matxo” (p. 155).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, el cos femení i la religiositat autòctona catalana

General, , , , , ,

En el passatge posterior del relat “Les divines margarides”, publicat en el llibre “El seculòrum i la seculera”, de Joan-Lluís Monjo i Mascaró, “El rector diu a sa dona:

-I ara, farem una cosa: lo que faç jo, ho faràs tu.

Ell es lleva sa sotana i ella es lleva sa vesta. El rector s’ho lleva tot i el trobes nuet! I sa jove apareix amb camiseta i diu:

-Així, no!

Aleshores, li respon el capellà:

-Res, res! Conforme el Nostre Senyor ens ha tirat al món! Si no, no puc absoldre res.

Sa xica es lleva sa camiseta i te la veus tota en conill i ell li diu:

-I ara et posaràs en aquella punta d’altar; i jo, a esta, i cantarem esta cançó:

Les divines margarides,

les divines margarides,

con su divino pincel.

Y, en la casa de Pilatos,

entrará Querusalén’.

 

Sa jove es va sufocar:

-Ai, senyor rector!

I ell li comenta:

-Ara veuràs! Ara veuràs que bo! I, cada volta  farem una passa, ens veurem junts i tot i ‘Querusalén’ entrarà dins de ‘la casa de Pilatos’.

Com que avant! I ella deia:

-Aiii!” (pp. 145-146).

Així, hi ha trets interessants del punt de vista lingüístic i cultural: els versos relatius a les margarides (grogues i blanques de color) i que podríem lligar amb la innocència i amb la bonesa (blanc) i, a més, amb l’optimisme (groc), van units a la llengua vernacla (amb la catalana) i, de pas, a lo terrenal; en canvi, els versos masculins ho fan a lo místic i al castellà.

A continuació, la dona que narrà la contalla passa al moment en què ell intenta introduir el penis en la vulva i, com que el rector ja no podia aguantar-se pel fet que no hi penetràs, es posa a cridar.

Arran dels crits, “un avi que romania adormit a ses piles beneïdes diu:

-Jo, ¿a on sóc? Si hi ha cançons! Si jo he vingut al sermó! Oh!, i m’he adormit! Oh!, mira quin embalum!

I es vellet diu al rector:

Sesenta años que tengo,

sesenta años que tengo

y tres más que mamé,

nunca he visto un pardal más gordo

como el que tiene uste(d).

 

Llavors, ella va pegar a fugir! I el senyor rector no va poder entrar ‘Querusalén’ a ‘la casa de Pilatos’. ¡S’avi ho va destorbar tot!

I s’ha acabat. És molt brut; però, mira, és bonic” (p. 146).

Del primer moment, i, més encara, partint del comentari que, al capdavall, fa la narradora, no descartí la possibilitat que aquesta rondalla, d’alguna manera, tingués un missatge en defensa de la dona: l’ancià, sense ser eixe el seu objectiu, fa que el mossén no puga eixir amb la seua i, així, se salva la xica, i ella escampa el poll sense ajornar-ho. Qui alliberaria la dona? Qui la contà al folklorista, això és, una dona.

La informadora tampoc presenta el desenllaç com una victòria masculina del major, ans amb uns mots que, més aïna, pareixen d’humor.

Lligant amb aquesta contarella, n’hi ha una del mateix ram: “El dòminum nostrum”. En una vila, un capellà tenia una ama que ell deia que era molt garrida, molt guapa, a qui el mossén diu:

“-Puix mira: jo cridaré l’arquebisbe perquè faça un sermó i vejam si em deixen tranquil.

En aplegar-hi el bisbe, li van arranjar una cambra tota de roig, ¡tan ben arreglada! El rector diu a l’ama:

-Maria! Passa ací, a la cambra del senyor arquebisbe i ensenya-li a on ha de dormir esta nit.

L’arquebisbe, com aquell que res, arrima una miqueta la porta. Però el capellà, per fora, mirava lo que feia l’arquebisbe. ¡I aquella dona era molt guapa!

L’arquebisbe diu a l’ama:

“-Maria! Com es diu açò?

Ella li respon:

-Això? El cap!

Ell la rectifica:

-¡Nooo! Això és ‘el monte de piedad’.

L’arquebisbe li afig:

-I açò?

Ella li diu:

-Això,… No m’ho fa dir, això! Els pits.

Ell li comenta:

-No. Això són ‘las campanas del alba’. I després? I açò?

-Ai, mire! No m’ho faça dir! No m’ho faça dir! Això, el melic!

L’arquebisbe li indica:

-Nooo! Això és ‘el melitón’.

En acabant, l’arquebisbe li diu:

-I, després, un poc més avall, (…) ‘el dominum nostrum’” (p. 149).

Per tant, per una banda, la dona plasma la realitat, la natura, lo autòcton; en canvi, l’arquebisbe trau mots religiosos o corporals en nexe amb lo celestial i amb lo paternal: la muntanya (els pits), la pietat (la devoció a les coses santes), les campanes (connexió amb el cel), l’eixida del sol (una de les fases masculines del dia), el melicotó (els testicles) i, és clar, la figura del Senyor.

Finalment, com que el rector fa un sermó en què exposa lo que ha comentat l’arquebisbe, el convidat es limita a dir que “l’ama era molt guapa, però que no tingueren…, que no feren… Xe, que no xarraren del rector, que el rector no li feia res i… tot això” (p. 150).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, el cos femení i la religiositat vernacla catalana

General, , , , , ,

Prosseguint amb l’obra de l’investigador de Tàrbena, hi ha una contarella (pareguda a una altra posterior), “Les divines margarides”, en què es plasma una realitat històrica en terres valencianes, sobretot, de mitjan segle XVIII en avant: el Poble fa ús de la llengua vernacla i, en canvi, en moltes celebracions religioses, els càrrecs eclesials recorren al castellà (l’oficial en tot l’Estat), fet de què ja escrivia el folklorista valencià Francesc Martínez i Martínez (1866-1946), en una de les seues obres sobre la cultura autòctona.

“En una vila xicoteta, en plena Quaresma, feien sermó i Dimecres Sant hi havia un rector jove i es va posar a la plaça i va passar-hi una xica molt polida i ell diu:

-Ai, quina xica més polida! Eixa no és d’ací!

I un home diu al capellà:

-Sí: és d’ací. I és molt beata. Prompte la tindrà a confessar-se.

I, quan varen tocar a confessar, sa joveneta hi va anar i ell li diu:

-Tens es pecats massa grossos; no te’ls puc absoldre.

La xica li respon:

-Oh! ¿Tan grossos els tinc, senyor rector?

El capellà li afig:

-Els tens tan grossos que no puc absoldre’ls. Si no véns a les dotze de la nit, no puc absoldre’ls” (pp. 142-143).

Fins ací, pot paréixer que domina el rector, però, a continuació, ella li diu que té dos germans molt obstinats i que no la deixen eixir. Ara bé, si, a l’hora esmentada, els germans són adormits, ella podria estar amb el capellà. I ell ho accepta, encara que, primerament, li diu que, en cas contrari, la fadrina se n’aniria recte a l’infern. Altrament, ell li agrega:

“-En acabant de sopar, vine.

Sa jove diu:

-Doncs, jo hi vindré” (p. 143).

Quan ja estan junts, el mossén li comenta “És que, en esta vila, no sabeu parlar.

Sa jove li respon:

-¿No sabem parlar?

I ell li diu:

-No. Com dieu això [, posar-se les mans sobre es pits]? Com dieu això?

Sa jove li diu:

-¡Ai, senyor rector, no!

Ell li afig:

-Però, vosaltres, ¿com hi dieu?

La xicota li respon:

-Es mamelles.

Llavors, ell, sense embuts i desaprovant, li comenta:

-Mamelles? Mamelles de vaca! Es diu ‘les divines margarides’” (p. 144).

A partir d’aquesta darrera intervenció del capellà, capim dos llenguatges: el del terreny i realista (el de la fadrina); i el de lo religiós, eufemístic i políticament correcte (el del rector). Així, hi ha mamelles / les divines margarides, melic / “su divino pincel” (en lloc de “pardal”, o siga, “penis”),  xona / “la casa de Pilatos”.

Sobre la xona, ell li diu “Caragol i xona! Això és quan plou. Això es diu ‘la casa de Pilatos’” (p. 144). Enllaçant amb aquesta resposta del capellà, direm que el “Diccionari eròtic i sexual”, indica que la “casa santa” representa la vagina i, per extensió, la vulva; a més, cal recordar que Pilat era el governador romà en Judea, el qual rebé Jesucrist i, al capdavall, el condemnà a la crucifixió. En moltes cançons eròtiques, la xona (vulva) i, en el camp religiós, l’església, és el lloc de recepció dels canyissos.

No debades, en el passatge següent, el rector li demana com es diu lo que ell es toca en eixe moment i ella, que es resisteix a palpar-li el penis, li respon:

“-‘Es xorret’.

El capellà li diu:

-Xorro? Es xorro d’aigua! Això es diu ‘Querusalem’” (p. 145).

Per consegüent, atenent al que hem tractat fins ací d’aquest relat, podríem dir que ell se centra en lo viril, mentres que ella prefereix no forçar el proïsme i, per això, el mot “beata”, en aquesta contalla, podríem empiular-lo amb el fet que la religiositat popular autòctona és molt més tel·lúrica i maternal i no de tractar d’imposar (com és la responsió del mossén a la joveneta): “Toca’l! Toca’l! Toca’l i veuràs! Toca’l!”, p. 145).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, capellans i dones valentes i arriscades

General, , , , , ,

Una altra contalla en què es reflecteixen trets matriarcalistes és “Pareix que ara ho facen”, arreplegada en el llibre “El seculòrum i la seculera”, de Joan-Lluís Monjo i Mascaró: “Això era un rector i una beata que s’entenien. Però resulta que no podien fer res perquè es marit, que era un d’eixos benaventurats, un mig bajoca, sempre era enmig, per casa. I el rector diu a sa dona:

-Doncs, mira: un dia te l’endús a berenar pel camp i jo ja me les arreglaré per fer això.

Com que sa dona i es marit se’n van a berenar cap al camp i s’asseuen sota una figuera i, a l’hora mateix, es capellà és dalt de sa lloma menejant es braços” (p. 140).

Aquest fragment del relat exposa un rector i una dona que fan bona lliga; un home (com més d’un personatge masculí del rondallari) no precisament espavilat, ni amb reflexos; un capellà que proposa i que, al capdavall, rep el vistiplau de la muller, una dona amb iniciativa i que convenç el marit.

Després, en aplegar el rector dalt de la lloma, els demana què fa la parella i i ells li responen “Nosaltres, res.

Llavors, ell els afig:

-Com que res?  Si, d’allà dalt estant, pareix que feu l’amor.

(…) – L’amor? Nosaltres berenem.

En acabant, el rector diu a s’home:

-Vés-te’n allà dalt i veuràs com pareix que fem l’amor.

Com que aquell bajoca se’n va cap allà dalt i, mentres, és clar, el rector i sa dona fan l’amor. I es marit, en arribar dalt de sa lloma, diu:

-Xe!: el rector tenia raó. D’ací dalt, pareix que ara facen l’amor” (p. 141).

Altra vegada, l’home fa un paper més mansuet que la dona, qui, com el religiós, sí que ha aconseguit fer-ho.

La rondalla vinent, “Buenos días, cura curilla”, no sols és una defensa de la dona, sinó, igualment, de la figura del marit. El títol té relació amb uns versos en castellà que un personatge diu al capdavall. Comença dient que “Hi havia un matrimoni que sa dona era molt amiga del rector i que s’entenia amb ell (i ell, amb ella). Es coneix que, cada volta que el rector veia es marit, el capellà li deia:

-Hola, cabra! -per no dir-li lo altre, li deia ‘cabra’- Hola, cabra.

I l’home diu a sa dona:

-Veges això! El rector, a mi, sempre,… Açò, ¿què vol dir, ‘cabra’? Cada volta que em veu, ‘Hola, cabra’.

La dona, enutjada, li demana:

-Com?

El marit li respon:

-Això em diu.

Llavors, sa dona li afig:

-Anem-nos-en! ¡Ausades que em sentirà, a mi! Que, això, ¿què vol dir?

En acabant, sa muller se l’endú cap allà, es posa sota des balcó i diu a s’home:

-Li ho diré en castellà, perquè ho entén millor.

Buenos días, cura curillla,

padre de mi Mariquitilla,

de mi Inés y de los otros tres,

comedor de mis jamones,

rompedor de mis colchones.

¿Con que, mi marido, ‘cabra’? ¡Borrego i gran!” (pp. 141-142).

 

Per tant, aquests passatges trauen molt de vocabulari eròtic i sexual: el capellanet (el penis), el marieta (ací, el marit, l’home de poca espenta), els cuixots (el cul), els coixins (el cul) i no cal dir que la cabra (la dona, però, ací, com a eufemisme de l’insult “cabró”, és a dir, de l’home que aprova l’adulteri de la muller).

I, com que la dona, valenta i que salva l’home, sense embuts, ha dit les veritats al capellà (qui hauria anat de putes i hauria tingut diferents fills), el marit diu a la dona: “Anem-nos-en!, anem-nos-en!, que ja li n’has dit prou” (p. 142).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Balls i danses matriarcals, pabordesses i la terra

General, , , ,

Enllaçant amb la “Dansa de la Gala”, la qual figura en el llibre “Calendari de llegendes, costums i festes tradicionals catalanes. De juliol a desembre”, del folklorista Aureli Capmany i publicat per Edicions Sidillà, de la Bisbal d’Empordà, en el 2019, podem llegir que “Hi ha altres advocacions com són la de la Mare de Déu de la Roca Prebera, a Torelló; la de Granyena, en el seu santuari, situat a l’horta de Lleida, on se celebra un concorregut aplec. Igualment, a la parròquia de Sant Pere dels Arquells, es festeja la Mare de Déu de Montpeó i, el tercer diumenge d’aquest mes [, setembre], són commemorats els Dolors Gloriosos de la Mare de Déu a la població de Campdevànol, on es balla la cèlebre dansa coneguda amb el nom de la Gala, que té la particularitat de ser dansada per un sol ballador, el qual està obligat a ballar-la amb totes les dones i fadrines que es presenten a la plaça, abans que aquestes puguin entrar en dansa, formant parella amb altres balladors. (…) En aquesta dansa, es destaca el galer, això és, el dansador, perquè galeja totes les balladores ruixant-les amb l’aigua perfumada que s’escapa de l’almorratxa, ballant cobert i vestint les millors robes (…).

Aquesta dansa té una originalitat molt destacada, ja que no es té notícia que n’hi hagi una altra semblant (…).

L’esmentat personatge, o sigui, el galer, trenca dansa amb la batllessa, això és, la muller de la primera autoritat municipal de la població; després, dansa amb la campessa, o sigui, l’esposa del terratinent que facilita el camp on es dansava, quan el poble no disposava de plaça apropiada per celebrar aquesta festa; segueixen, a continuació, les pabordesses; les dues entrants i les sortints, ja que anyalment es renoven; i, finalment, totes les balladores presents” (pp. 124-125). Per consegüent, destaca la terra (el camp), un tret matriarcal, com a lloc on es desenvoluparà la dansa. Ben mirat, addueix que, “A mesura que el temps passa, (…) s’ha simplificat un xic la dansa i s’ha anat donant-hi més relleu les quatre pabordesses, que hi participen més. És per això que, tot sovint, s’aplica a la Gala el qualificatiu del Roser.

 En resum, és aquesta una dansa cerimoniosa que prolonga les ballades populars el dia de la festa major i que els veïns de Campdevànol conserven perquè la repeteixen anyalment en aquest tercer diumenge de setembre” (p. 126).

Com podem veure, la figura de la dona és de primera línia (la dona del terratinent) i no és un home qui la tria, sinó que ho fa amb l’esmentada esposa. Igualment, capim les pabordesses (clavariesses), qui, amb el temps, han pres un paper més important encara. Al capdavall, direm que la festa és vinculada amb una de les estacions associades a lo feminal: la primavera d’hivern.

En nexe amb aquesta dansa, el 7 de novembre del 2023 en parlí per telèfon amb ma mare i em digué que, en una celebració de danses a què havia assistit pocs dies arrere, “Hi havia huit o deu xiques i només tres xics” que hi ballassen. Altrament, ens agregà que “Eixos, tots els balls que feien (duren una horeta) i, al final [ del ball], peguen un botet”.

Com a afegitó, però sobre el fet de manar les dones, ma mare (1943), després que jo li hagués comentat sobre la mare de Pere Riutort i la política (com també que son pare consideràs que les dones manaven millor) i que, en Andorra, abans de poder votar les dones, elles deien als marits què havien de votar (i que ells ho solien fer), m’indicà[1] “Manar les dones, sense ser nosaltres, les dones, dominants.

La política també implica molt la butxaca. I les dones, a l’hora d’administrar el dia rere dia, poden interessar saber ‘Si mana este o aquell, estarem millor’” i, com a remitjó, ens deia que sa àvia paterna (Consuelo, nascuda en 1878), cada dia portava “un sac de fesols de 15kg o de 20kg al tramvia”.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] En aquest cas, relatiu al paper de la mare de Pere Riutort, segons lo que ell indica en l’explanació (en la versió del 2018).

Sexualitat matriarcal, dones que salven rectors i xiquets deixondits

General, , ,

Una altra contarella en què captem trets matriarcalistes, i que hi ha en l’obra del folklorista de Tàrbena, és “El rector i el criat Peret”. En aquest relat, un amo diu a un home que porte el forcat i, quan el segon toca la porta de sa casa, “sentia que deia l’ama:

-Ai, senyor rector! A on s’amagarà? (…) Amague’s dins la caixa.

I el rector s’hi amaga” (p. 134). Per consegüent, es fa lo que vol la dona, com també esdevindrà en altres passatges en què ella tractarà de salvar la vida del rector, qui anirà en una caixa.

En distints moments, apareix el xiquet (Peret) i la senyora ama, qui, altra vegada, ordena al capellà que s’amague:

“-Dalt hi ha una estora.

El rector es posa dins l’estora i l’enrotlla” (p. 135) i, àdhuc, en un tercer fragment, la dona també allibera el capellà i hi ha la part comercial femenina: “ella li la va comprar, però el xiquet diu:

-Mire: deu per a vosté i deu per a mi.

-Què has fet? -diu l’amo.

I el xiquet afig:

-Mire: les dues voltes és que he enxampat la seua dona amb el rector” (p. 136).

Una altra narració en què es plasma el paper de la dona és “Penitent, que te’n vas a Roma”. Una vegada, una dona volia que el seu marit es confessàs i, després de fer-ho, li diu l’home que el mossén li havia manat que anàs a complir la penitència a Roma. Llavors, ella li comenta:

“-Doncs, hi has d’anar! Ai! No tens més remei que anar-hi, perquè el rector t’ho ha dit.

L’home li respon:

-Ai, doncs, hi aniré” (p. 136).

De forma que el marit segueix les indicacions de la dona, qui aprova la decisió que el capellà ha considerat adient.

Molt avançat el relat, després que l’home s’haja trobat amb un porquer, aquest darrer personatge coincideix amb el rector:  “aquell element, qui era tocador de guitarra, diu que sa nit que, a voltes, anava, feien una passada.

S’home estava dins d’un corbo; i es porcs, dins de s’altre” (p. 137) i, més encara, “el porquer diu que els va traure sa guitarra as xiquets:

-Toca: porta sa guitarra de ton pare i farem tocadetes- que ell hi era aficionat- i vejam.

El rector agafa sa guitarra” (p. 138).

Finalment, el narrador remata dient que “Tots es pecats són des rectors! I avant” (p. 139).

O siga que, per una banda, hi ha vocabulari eròtic de línia musical (la guitarra representa el penis), alguns passatges de tocaments (el porquer i el capellà ho fan) i, possiblement, també de cara a xiquets. No debades, el final fa fora el rector, la dona (per les relacions extramatrimonials amb el religiós) i els xiquets.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, defensa de la dona i la prostitució

General, , , , ,

Prosseguint amb el matriarcalisme vinculat amb la sexualitat autòctona, en la rondalla “Sa criada”, recollida en l’obra “El seculòrum i la seculera”, de Joan-Lluís Monjo i Mascaró, és manifest en el paper de la muller. “Això era una casa en què tenien una criada guapa, garrida i s’home li va tirar ull i sempre li feia taboles, sempre la toquejava.

Un dia, mentres la criada escurava, ell passa per allà i, amb l’aixeta, es banya sa mà i esquitxava la casera. I això ho va veure sa muller i va despatxar sa criada.

L’endemà, quan ve es marit, ell diu a sa dona:

-I sa criada?

Sa dona li respon:

-L’he despatxada.

Ell li afig:

-I això, per què?

Sa dona li remata:

-Per què? Perquè mira: jo vaig veure que tu l’esquitxaves i, abans que la planxes, l’acomiadem” (p. 132).

I, així, no sols la dona evita que el marit tinga relacions extramatrimonials amb la criada, ans que la defensa i, perquè ell no tracte d’abusar-ne altra vegada, l’exclou de la casa. Sobre aquest tema, adduirem que, en les cultures matriarcalistes, la dona no apareix com un drap a mercé de l’home (com tampoc ho és l’home respecte de la dona), com molt bé reflecteixen cançons mallorquines recopilades per Gabriel Janer Manila, comentaris que ens han fet i, com ara, la lletra de moltes composicions del llibre “Aportació al cançoner popular de Mallorca. Tom I”, del folklorista Antoni Gili i Ferrer, publicat per El Tall Edicions en el 2009 (2a. ed.), a què accedírem a mitjan del 2025.

Igualment, en la rondalla que ve a continuació, copsem un tret que hi ha en altres moments de la recerca: la prostitució i el treball. Així, en “El capellà libidinós”, un rector tenia una criada amb qui xarrava. Ell, de nit, es gitava amb la senyora ama i, en distints passatges, ell ou un pollastre diferent i ordena a la criada que mate cada u dels animals (en aquest cas, tres). I ella els mor.

En aplegar-ne al quart, com que el tercer havia dit que, “Els meus germans, per dir la veritat, el coll els han tallat!” (p. 133), el rector agrega: “No sents este? Vés i mata’l també.

I se’n va i el mata.

I, a la quarta nit, canta l’altre:

-¡El que, en este mundo, quiera vivir,

ha de mirar, callar y sufrir!

Llavors, el rector li comenta:

-¿No sents lo que canta este? Alça’t i dóna-li un grapat d’arròs.

No va dir res” (pp. 133-134).

En relació amb aquests fragments, la part en castellà (associada a l’arròs i, per consegüent, a la prostitució) ens evoca uns mots que l’historiador Jaume Vicens Vives posà en el llibre “Notícia de Catalunya”, tocant al treball en la cultura catalana i en la castellana: “Les topades entre ambdues concepcions del treball -per al castellà, un ‘castigo divinal’; per al català, un ‘signe d’elecció’-, encara que, per menudes, no s’hagin esmunyit en el camp de la història, comporten un valor extraordinari, que no sabríem pas reduir” (p. 46), fets que, ben mirat, lliguem: en el primer cas, amb la cultura de les imposicions (els “impuestos” de què parlen els castellans); en el segon, amb la de l’aportació solidària per als altres, sobretot, per als més febles (la “contribució” de la tradició catalanoparlant). Com a mostra, en paraules de ma mare (1943), u dels meus cosins més majors, quan era xiquet, deia a mon avi matern (1906) “¿Ens n’anem a pagar la contribució?”.

En eixe seny, direm que, potser, hi haurà polítics i altres persones que no ho accepten com a cert, però, com podem veure, el folklore tradicional i tel·lúric (ací, mitjançant algunes narracions) fa d’escrivà de la realitat.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, refranys eròtics i dones que salven l’home

General, , , , , ,

Una altra contarella plasmada en el llibre esmentat és “Cansalada i ous fregits lleven la vista als marits”, amb una típica narració en què una dona relativament jove, Maria, viu amb un ancià i es fa lo que ella vol, encara que la dona tenia un altre home. El major li diu:

“-Escolta: açò ja és molta xarrameca, molt de xarrar i molt de xarrar, però ací, de forment, ni un gra. Vejam quin dia…” (p. 128).

Passa que, com que Maria no volia i ell li proposava matar el marit, la dona ho comenta a un tercer home, qui li diu de fer passar fam al gran: així, “es mor, se’n va al clot i s’ha acabat el cafetí.

-Bo. Doncs, provarem, mira. Vejam què passa” (p. 129).

Així, es reflecteix el pactisme: lo que es farà, resulta d’un acord entre home i dona. Quan ja havien passat uns dies, Maria agafa la mantellina i “se’n va cap a l’església.

La dona hi entra, se’n va cap davant de l’altar de Sant Antoni i el vellet s’amaga darrere de l’altar i diu en veu baixeta:

-La dona, veges tu, ara s’ha tornat beata. Amb lo jove que és, ara es torna beata,… ¡la meua dona!

(…) -¡Ai, pare Sant Antoni!” (p. 129) diu la muller i li demana que el seu segon marit (l’ancià), encara que no es muira, es torne cec. “I aquell vell, que ho sentia de darrere del confessionari estant, comença:

-Cansalada i ous fregits lleven la vista als marits” (p. 130). Sobre aquesta frase, la qual figura en el DCVB com a refrany de la ciutat de València, la posa amb el significat que “les dones enganyen llurs marits donant-los bon menjar”. Ara bé, la cansalada és carn i, per exemple, la Bíblia l’associa a lo tel·lúric i, al meu coneixement, és en nexe amb la dona i amb la natura; en canvi, els ous ho fan amb els hòmens. Per consegüent, la dita es tractaria d’una crítica als marits que es deixen seduir (o portar) per les dones, tot i que aquest fragment del relat en fa una defensa, si més no, partint de lo feminal.

En acabant, Maria, després de considerar-ho un miracle, “mamprén i se’n va al mercat, compra una dotzena d’ous, unes tallades de cansalada i arriba el marit i li plantifica al seu home la cansalada i els ous fregits” (p. 130), menjar que repetirà més dies i, a banda, Maria veia que el sant complia: el marit, a poc a poc, passava a ser cec.

Així, la dona fa que el marit tinga aliments (i que se salve, en part, gràcies al paper de Sant Antoni). Nogensmenys, ella va al metge, amb intenció de protegir el marit i la narració s’introdueix en un passatge eròtic: “Maria entra amb l’home en casa i aquell, com que era cec, assegut en una cadira, en principi, no veia res. És clar que ell va veure que hi entrava el metge: cap amunt, cap amunt, cap amunt i que s’enfilava a l’escala i se n’anava cap amunt.

I, a cinc o deu minuts, el major comença a sentir per dalt un soroll i l’home agafa un garrot i diu:

-Ai, Maria! Què passa?, què passa? Què passa per allí?

-Res, res, res! No et preocupes, que faig el llit” (p. 131)… amb el metge, això és, una relació dels dos en el llit.

Tot seguit, el provecte li diu “ara t’ajude, jo, amb el garrot” (p. 131), mot que té dos significats: el bastó per a caminar i, igualment, el penis.

Finalment, l’ancià “descarrega una varada a la dona i, més encara, al metge, qui se’n va corrent corrent” (p. 131). Aleshores, la dona li fa la qüestió si ell no era cec i l’home li indica que, “quan tornes a l’església, dius, de la meua part, a Sant Antoni, que ni la cansalada, ni els ous fregits lleven la vista als marits” (p. 131). En altres paraules, el personatge masculí desaprova les relacions extramatrimonials, l’engany i, ben mirat, pensem que podria representar una part dels majors de l’època del narrador: la primera dècada del segle XXI, encara que sabem que és una contalla transmesa per sa àvia paterna.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.