Arxiu d'etiquetes: matriarcalisme

Poesia festiva i esperit comunitari en Massarrojos (l’Horta de València)

General, , , , ,

Una obra en què hi ha molta poesia relativa al poble, a les festes de barri, a lo comunitari i en què apareix el sentiment de pertinença a la terra, és “Estampas de Masarrochos”, del capellà Cipriano Ibáñez Chisvert (nascut en 1895), publicada en 1950. Així, en la plana 74, es fa referència als ancestres (ací, a partir d’una Al·leluia arreplegada el dia de Pasqua de Resurrecció, com indica el rector)[1]:

“Alt, esvelt, els nostres pares

l’alçaren entusiasmats;

és l’enveja d’estos pobles,

per alt, airós i acabat”.

 

En les planes 78 i 79, es tracta sobre quan el reverend José Bau Burguet (nat en 1867), prengué possessió com a capellà (qui també hi exercí en Massarrojos), en versos del seu oncle Juan Bautista Burguet Codoñer:

“DÈCIMA

 

¿Que nou aconteixement[2]

hi ha amb Jesús, hui (molts diran)

que, sent l’Església tan gran,

no cap en ella la gent?

¿És l’orador eloqüent

o és una orquestra brillant

lo que atrau, com per encant,

als veïns de les alqueries?

Són… les moltes simpaties

que té, en l’Horta, el celebrant.

 

DIÀLEG

 

‘-Véns a la festa, Pepeta?’.

‘-¿A Jesús, vas? ‘-Puix, ¿què, a on?’.

‘-¿Qui predica? ‘-Don Ramón,

Vicari de la Fonteta’.

‘-Bau i ell, ¿són amics?’ ‘-Ho són

des de xics’ ‘-Puix, vaig, Neleta’”.

 

Potser el nom de la Fonteta està vinculat amb el de la Fonteta de Sant Lluís, un històric poble annexionat a la ciutat de València.

En acabant, en el tema de la gran estima cap al capellà, bona part dels versos són en castellà. En canvi, quan la mare del rector recorda el difunt Ministre de Déu, la llengua torna a estar més igualada, a favor de la vernacla i d’acord amb la que parlaven mare i fill:

“DÈCIMA

 

A tots els Bau, per igual,

els dones l’enhorabona,

perquè hui, hi ha un Bau que sona

en l’horta i la capital.

L’alegria és general

en l’alqueria de Burguet:

hi ha, no obstant, un nuvolet,

un record que, al cor, assalta:

¡Si existira el Bau que falta,

seria el goig més complet!” (p. 79).

 

Un altre apartat de l’obra “Estampas de Masarrochos”, amb una part interessant de pàgines en llengua catalana i en nexe amb les festes de la vila, és “Pregón de las fiestas” (op. 94-99, en al·lusió a les de 1906), en què, llevat de versos sobre actes més formals (com també ho era i fa generacions que ha estat l’ús del castellà entre l’Església valentina i així continuava en el primer quart del segle XXI, amb menys d’un 5% de les misses en llengua vernacla), és la predominant i permet copsar, no sols en quina parlava la gent, sinó el sentiment de pertinença i l’esperit comunitari. L’autor i capellà escriu que “Aquestes composicions poètiques [de Mn. Bau], en estil popular, foren càlidament acceptades: es llegien amb molta delectança i es propagaren amb agilitat en fàbriques, en pobles, entre amistats i a forasters.

Un primer full volant té el sabor anunciador del Centenari:

‘Fa cent anys que els nostres pares,

plens de goig en este dia,

al Déu de l’Eucaristia,

portaren ací, Miquel.

Jo vaig conéixer encara

a molts que l’acompanyaren;

¡ai, Senyor, si el cap alçaren…!

¡Tots estiguen en lo cel!” (p. 95).

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] D’ara en avant, exposarem el text de manera normativa i, si cal, fent retocs lleugers que no alteren la rima, ni en bona mesura l’original. Afegirem que Cipriano Ibáñez Chisvert usa el castellà en la gran majoria de l’obra, sobretot, en lo més formal, com ara, la introducció al punt del pregó de les festes de 1906.

[2] La forma genuïna seria “Quin nou esdeveniment”.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Maternitat i relació mare-fill com a vasos comunicants i creatius

General, , , ,

Una altra composició en què captem el tema de la maternitat (potser, exposat en maig del 2010 amb motiu de la celebració del dia de la mare) i, a més, en tres generacions, és “Àvia, mare i filla” (https://somniturquesa.wordpress.com/avia-mare-i-filla), en la web “Somni Turquesa”. Així, diu:

“M’has donat la vida, filla,

He donat la vida, mare.

I no deixarem de donar-la,

seguint per tots els camins,

mantenint l’esforç del dia a dia.

I la lluita continua,

per donar les eines necessàries,

per fer de la teva vida,

una autonomia,

una fortalesa,

una autosuficiència,

una supervivència.

Tot un cau d’estimes

que somnia i que sent,

sense mals pensaments,

amb alegria i optimisme.

Sempre seré al teu costat,

vida meva.

T’equivoquis

o caiguis a terra.

Sempre tindràs la meva mà,

angeleta,

per recolzar-te

o ajudar-te a pujar.

Perquè vull que arribis ben alt,

allà, a dalt de la muntanya,

on el cargol ja treu les banyes,

amb la naturalitat i la sinceritat anhelades.

Aire pur i transparent.

Amor còmplice i ardent.

I jo et miraré des de baix,

perquè, per a mi, tu ho ets tot,

perquè encara que hi hagi dos mons,

tu ets el meu únic món,

perquè encara que hi hagi patiment arreu,

tu ets el meu patiment,

perquè encara que hi hagi insensibilitat humana,

estimarem la nostra unió umbilical i ufana.

I ens deixarem salvar per la dignitat d’alguns

i la revolució d’altres.

Amb tu, tot el demés està de més.

Àvia, mare, filla.

Tres generacions de vida.

Tres generacions d’estima”.

 

Quant als dos primers versos, en què sembla que la filla dona vida a la mare, podríem enllaçar-los amb el sentiment de l’àvia a la mare i de la mare a la seua filla (això és, a la nena).

Igualment, la padrina i la mareta acorden donar-ne, fins i tot, per aplanar el camí de la xiqueta (les eines), per fer-li més fàcil l’autonomia i que romanga forta en la vida.

Ara bé, una robustesa que les dues dones prefereixen que empiule amb un bon cor, a què no deixar caure, sinó amb què s’aliaran: “Sempre tindràs la meva mà”. I, com que la néta viu en la primavera de la vida, tornen a eixir les banyes del caragol (les quals podrien simbolitzar els ulls de la xiqueta) i la naturalitat i la transparència estan presents.

Sobre el tema de si la néta dóna vida a la mare, podem dir que sí, que és cert. Si més no, a partir del moment del naixement i, per descomptat, en el sentit que mare i filla són vasos comunicants. Així, són com eixe moment en què l’estel s’empina una miqueta i somrius perquè copses que reviscola.

Tocant les línies en què diu que la mare la mirarà de baix estant, recorden el vol del catxirulo: l’adult veu com la nena creix, es fa gran, li demana fil (llibertat, òbviament, creativa), es relaciona amb la mareta i amb l’entorn i podria evocar-nos quan la parenta la lleva un poc amb els braços en alt… i l’observa i li diu paraules amables.

Afegirem que, si els mots referents a l’únic món no són romàntiques, ens trobaríem davant una dona que capta que la creativitat junt amb la sensibilitat i l’esperança del nen és lo que, si ella ho pren i ho comparteix, li permet trobar un sentit a la vida i formar part d’eixe únic món. Fins al punt que la dona es proposa enllaçar amb la nina mitjançant la unió.

I, com que, amb el ja nat, la vida sí que té sentit (recordem que la infantesa, simbòlicament, representa la confiança), la resta li és molt secundari: s’ha consolidat l’empelt àvia-mare-filla, o siga, passat-present-futur.

Adduirem alguns comentaris que feren a l’autora del poema: “Àvia,… mare i filla…: tres dones, però també tres etapes en la vida, que les dones hauríem de poder viure en pau, goig i, sobretot, podent decidir nosaltres mateixes el com, quan i quantes vegades.

Precioses lletres les que has triat, Carolina” (Stàs), “Una meravella!! Jo ja no tinc la mare,… però sé que encara em dóna forces per continuar lluitant amb i per la meva filla Marta,

Una abraçada i petons!!!!” (Esther), a qui Carolina (qui escrigué la composició) respon “La mare sempre roman al nostre record, al nostre cor…. Som com som, per ella…”; “És tot un conjunt d’amor i d’afecte” (David), “Entranyable, harmonia en totes les línies, que emanen amor fervent” (Jordi).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

 

 

L’educació matriarcal de padrines que deixen empremta a néts, dones sàvies i realistes

General, , , , , ,

Un altre escrit en què apareix el tema de l’àvia en la família, el de la transmissió de la cultura tradicional i, de pas, l’educació matriarcal, és “La padrina, la meva millor mestra” (https://www.magdagregoriborrell.com/la-padrina-la-meva-millor-mestra), de Magda Gregori Borrell i que figura en la seua web “Magda Gregori Borrell. Periodista i Politòloga”. Entre d’altres coses, l’autora, nascuda en 1993, diu “Sempre ha estat una dona discreta. Sempre ha obrat en silenci i sense esperar cap reconeixement. És una lluitadora anònima. És una treballadora incansable i persistent. Ha esdevingut el paller de la família. I ho ha fet amb entrega i estima. Va estudiar Magisteri per dedicar-se als altres, per transformar la societat a través dels aprenentatges compartits. Ella és la padrina Maria Cinta, la meva millor mestra.

(…) la curiositat cal cultivar-la i, per això, quan era petita, sempre em deia: ‘Siguis xafardera’. En el sentit positiu del terme. El que t’estimula a preguntar-te, sempre, el perquè de les coses. (…) El que t’ajuda a viure observant l’entorn i analitzant els detalls que ens envolten. Perquè és així com ha intentat explicar-me el sentit de la vida”.

Més avant, addueix que “Ella em va explicar els primers contes. Aquells que llegíem al costat de la llar de foc i aquells que s’inventava, però que sempre eren els preferits de totes les nétes. Ella em va recomanar les primeres novel·les (…). La padrina és qui em va corregir les primeres redaccions escolars. Em va ensenyar a unir paraules per construir noves realitats. I després, quan ja havia fet totes les esmenes que m’havia suggerit, li llegia en veu alta. Ens agradava, ens feia felices. Era la manera de parlar-nos, d’entendre’ns.

Després (…) ens retrobem cada cap de setmana. I ens expliquem cabòries i preocupacions. Intercanviem percepcions i ens aconsellem. Perquè la distància generacional, malgrat tot, ens uneix. Ens aporta una mirada serena del món. (…) Una dona que, malgrat les dificultats, ha fet camí”.

En canvi, en l’entrada “’La pinya de blat d’indi’. Una història natural d’en Joan Pons Pons” (https://menorcaaldia.com/2023/08/06/la-pinya-de-blat-dindi), publicada per l’escriptor Joan Pons (nascut en 1960) en “Menorca al dia”, captem unes referències més bé centrades en la saviesa de la padrina (en lloc d’un caràcter de militància de qui redacta), tret molt en línia amb el matriarcalisme: “L’àvia Maria, la meva àvia materna, no sabia ni llegir, ni escriure, ni tampoc parlar en castellà, però era una de les persones més sàvies que he conegut mai.

Quan era al·lot, m’havia barallat amb un amic i estava trist. La meva àvia estava desgranant una pinya de blat d’indi a l’estància des Verger i, sense mirar-me i sense deixar de desgranar, em va dir: ‘Les abelles no perden el temps explicant a les mosques que la mel és millor que la merda’. Em vaig aixecar d’un bot, li vaig donar una besada a la galta, que va ser rebuda amb un toc de mà de rebuig i vaig sortir al sol on m’esperava l’aventura”. L’estil que plasma Joan Pons i les paraules de la seua padrina connecten amb una cultura tradicional no polaritzada i, igualment, a manera de proposta, com aquella que em féu Pere Riutort (mallorquí de naixement) en 1993 en una classe de Magisteri: “Tu podries escriure contes”.

Per consegüent, ni l’àvia de l’escriptor, ni el mestre imposaren, ni obligaven: proposaven. Com em comentà un psicòleg, uns dies després que ens mudàssem per passar a viure amb una casa pròpia i pagada només per mi (per decisió meua i joiosa) en el 2014, “Et podran suggerir, però no obligar”. Amb el suggeriment (matriarcalista), afavorim la creació de ponts i una educació creativa; amb l’exigència (patriarcal), no;… i, de rebot, desenvolupem l’arquetip del rei, molt unit a una maternitat benevolent i que beneeix la terra on es viu.

Finalment, direm que, el 19 de gener del 2025 enviàrem un correu electrònic en relació amb aquests dos articles i que Montserrat Cortadella, una dona de més de setanta-cinc  anys i que ha rebut una educació matriarcal, ens respongué amb aquests mots: “M’agradaria deixar una empremta, record,… Digueu-li com vulgueu; però amb afecte, com m’ha passat, que, recordant, salten les llàgrimes d’agraïment, de nostàlgia. I que recordin toot el bo i el dolent (crits, càstigs) que varen haver-hi. Si no, la gent que tinc ara no serien GRANS PERSONES I BONS PROFESSIONALS com són.

Bona nit, gent maca”.

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

“Oh, tortoreta del cel”, música vernacla catalana

General, , , , ,

Bon dia,

Uns versos d’una cançó eròtica del llibre “Romancer català”, de Manuel Milà i Fontanals, acompanyats del tema del sentiment de pertinença a la terra i del de la maternitat, és “La tortoreta” (p. 296), quan diu

“Quan ne són dintre del port,   lo patró ne salta a terra:

‘-Oh, tortoreta del cel,   te vull fer una recompensa;

te vull fer endaurar (*) ton bec,    la meitat de tes aletes’’.

‘-No, per cert, patró garsó,   que jo me’n vaig a ma terra,

que la Verge n’ha parit   un infant que és cosa bella,

boniquet com el sol,   resplendeix com les estrelles’”.

 

(*) En l’original, “endorar”, empelt amb el castellà “dorar”.

En l’estudi sobre el matriarcalisme, entre d’altres coses, inclourem cançons (o, per exemple, endevinalles o contarelles) populars eròtiques, o bé sexuals, o, com ara, poemes populars de la mateixa línia, en llengua catalana. Qualsevol aportació amb bona educació serà ben rebuda. Admetem pseudònims. En aquesta web, trobareu bona part del treball.

Avant les atxes.

El meu correu electrònic és flotant.43@gmail.com.

Una forta abraçada.

Besàvies, àvies i pares que evoquen i que parlen sobre les arrels i sobre la vida

General, , , ,

Un escrit molt sucós, però de pare a filla (de quasi tres anys) i amb una besàvia nascuda en 1924 i encara viva en el moment de plasmar-lo (en l’any 2015), és “La besàvia (vint-i-quatrena carta a la meva néta)” (https://blocs.mesvilaweb.cat/jotajotai/la-teva-besavia-vint-i-quatrena-carta-a-la-meva-neta), publicada per Joan Josep Isern en el seu blog “Totxanes, totxos i maons”, a què accedírem el 19 de novembre del 2024. Diu així:

“Estimadíssima Mila,

Ets una noia afortunada perquè has pogut conèixer la teva besàvia Montserrat, la mare de la teva àvia Anna. De fet, comptant els que tens a la Bretanya, són quatre els besavis i besàvies que hauràs conegut i que, de retruc, hauran tingut l’alegria de conèixer-te. Per això, et dic que, als teus quasi tres anys, ets una noia molt afortunada.

Avui, però, et parlaré de la teva besàvia catalana perquè és amb qui, lògicament, tens més contacte i, per tant, és molt possible que sigui la que recordis amb més detall (amb l’inestimable ajut, és clar, de les nombroses fotografies en les quals, des que eres molt petita, hem volgut que apareguéssiu juntes).

Sobre la besàvia Montserrat, he escrit unes quantes coses al llarg d’aquests darrers anys. Mira-te-les perquè crec que t’agradarà llegir-les. La més antiga és aquesta, de fa nou anys. Més cap aquí –l’any 2009–, vaig escriure això i, fa tres anys, aquest apunt que, ara com ara, és el darrer que li he dedicat.

Em fa content que tinguis molt clar que la teva àvia Anna té, com tu dius, ‘la seva mama’ que viu molt a prop de casa vostra i a la qual anem a visitar sempre que ens és possible perquè (…) tu ets una de les poques referències clares que encara conserva. Creu-me: és summament curiós i estimulant contemplar les petites complicitats que es produeixen entre vosaltres quan us ajunteu la més jove i la més vella de la família”.

En relació amb aquestes paraules, ma mare (nascuda en 1943), més d’una vegada, m’ha comentat que, quan ella vivia en la ciutat de València (on nasqué), els seus germans majors, ja majorets, anaven al poble i, en acabant, en tornaven i que, per això, ells havien tingut més contacte amb els avis. Nogensmenys, durant aquesta recerca, hem pogut constatar el gran lligam entre ma mare i els seus avis (llevat del padrí matern, qui morí amb setanta-tres anys), mentres que els paterns, aplegaren als noranta o bé els passaren com també una bestia.

Igualment, Joan Josep Isern afig que “La carta d’avui ve a tomb perquè el dissabte passat la bona gent de la Unió Excursionista de Catalunya (UEC) li va lliurar la insígnia de platí amb motiu de complir setanta-cinc anys com a sòcia (mira la fotografia que il·lustra l’apunt). Poca broma, tu, perquè això vol dir que, des dels setze anys, la teva besàvia Montserrat ha estat relacionada amb el món de la muntanya a través d’una única entitat i d’un únic barri: la UEC de Gràcia.

Va ser allí que va conèixer el Josep, el seu home (aquest setembre farà vint anys del seu traspàs), i va ser precisament en aquell entorn on varen tenir lloc molts dels moments feliços de la seva vida”, un tret que ens plasma el sentiment de pertinença a la terra, l’esperit comunitari i el de barri.

I és que quan, com ara, resideixes en un barri (com és el meu cas) els primers trenta-huit anys de la teua vida i hi has participat de xiquet fins que, amb bones maneres, adoptes la decisió de passar a residir en una altra població (ves per on, en la que nasqueren els teus avis materns, no en la dels paterns…, fet que encara no havíem copsat com una trama amb lo maternal), ens sentim en nexe amb aquella terra, encara que siga una vila. A més, allà on vas, com si fosses un emigrant, portes part de la teua vida i de tot lo que has aprés (i de lo viscut) en el primer indret. O siga, que encara tens presents les arrels.

Prosseguint amb la redacció i, ací, amb unes paraules que podrien evocar-nos la Mare Terra i el contacte entre ella i els seus fills, el narrador addueix “No tinc cap dubte que aquesta estimació per la muntanya ha estat essencial per anar construint aquest caràcter seu generós, net, senzill i obert que ha fet que tanta gent se l’estimi i estigui contenta amb aquest reconeixement. De fet, aquesta temporada és la primera que ja no participa en les sortides de cada últim diumenge de mes amb els veterans de la UEC. Setanta-cinc anys… T’ho imagines, Mila? Tota una vida.

Un dia d’aquesta setmana la besàvia Montserrat complirà noranta-un anys i, a diferència de l’any passat, la celebració que farem serà més discreta i casolana. Estic segur que tu, amb els pares, hi trauràs el nas i, fins i tot, és possible que apareguis en alguna fotografia mentre bufa unes quantes espelmes o talla el pastís. Procurarem viure aquell moment amb la màxima intensitat i que se n’adoni de la nostra companyia. (…).

Us estimeu, la teva besàvia i tu. Cada una a la seva manera, però de debò us estimeu. M’agrada constatar-ho i, per això, t’ho deixo escrit en aquesta carta que no sé si algun dia llegiràs i que ja fa el número vint-i-quatre de les que t’he escrit fins ara. Vejam si hi ha sort perquè el raig continuarà…”.

En llegir aquests mots i passar-los per escrit per a l’estudi sobre el matriarcalisme català, el 18 de gener del 2025, recorde quan, pel 2005, durant una reunió amb persones que anàvem a txi-kun en Alaquàs (l’Horta de València), et diuen que, com que escrius i hi tens bona traça, faries un gran profit per a l’esdevenidor…, si eixes paraules es redactassen. Doncs bé: n’inclourem unes que em digué ma mare el mateix dia del 2025, i que empiulen amb la seua àvia paterna, Consuelo, nata en 1878 i que visqué noranta anys: “En sa casa, com son pare era jutge, llegien el diari tots els dies. Ella llegia llibres religiosos. I, quan estaven en llatí, els llegia en llatí i, després, si estaven també en castellà, la versió en castellà. [Això,] quan era fadrina. Ella se’ls cascava. Li agradava també. O llegint o fent calça.

 I l’altra, [l’àvia Amparo,] no llegia tant, però sí que sabia” i tenia bona habilitat i encert per al càlcul, encara que ho fes amb tècniques pròpies i tot.

Ambdues àvies deixaren empremta en ma mare i, a més, ens han fent un bon pont per a exposar sobre temes que se solen presentar amb prejudicis resultants de la instrucció rebuda en les escoles públiques espanyoles: que les dones eren molt analfabetes, que la dona, a diferència de l’home, és passiva, que l’home salva la dona…

I és que la realitat matriarcalista es reflecteix tocant els peus en terra, com feien moltes dones nascudes abans de 1920, i com també fan moltes persones que han tingut molta connexió amb elles i…, sovint, educativa, realista i creativa, com quan agafes un catxirulo (el nen creatiu i bonhomiós) o hi estàs en contacte.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

Gaudien passejant els nens

General, ,

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿gaudien passejant els nens?

Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

 

Quant a missatges, el 18 de gener del 2025 i posteriorment ens comentaren “Recordo que, tot sovint, ens portaven al parc de la Ciutadella, que hi vivíem molt a prop.
(Amb mi, no crec que gaudissin gaire perquè jo era un ‘dimoni’ i, si no sempre, molts colps, els feia el temps inaguantable, segurament)” (Rosó Garcia Clotet), “Gaudien moltíssim. I no sols les nascudes abans de 1920: també les d’ara. Aquest orgull de passejar el néts no morirà mai” (Pilar Ortiz De Paz), a qui responguí “Tot ve perquè ma mare, un dia, em digué que ella fruïa de passejar un xiquet”; “Molt! Tinc bons records de les caminades! Eren moments íntims; m’ensenyava cançons, explicava relats i rondalles, història de la família, ens explicaven secrets, consells per a quan fos gran… Grans moments!” (Quima Estrada Duran), “No ho tinc present, però diria que s’ho prenien com una cosa que s’ha de fer, un costum necessari i, potser i tot, una mica enutjós” (Xec Riudavets Cavaller), “Tenien massa feian. En aquella època, la canalla jugava al carrer. I tampoc existien els cotxets per als més petits” (Joan Prió Piñol), “No. Mai no ho van fer les de finals de segle XIX; ara, ma mare, nascuda el 1929, sí! L’oxigenació era essencial per a ella com també, el contacte amb la natura, l’exercici físic. Ella ho relacionava amb l’ocupació alemanya i les consignes escolars germàniques; com també les seves nocions de dietètica, d’equilibri alimentari, salut… D’acord amb el Joan Prió, jo” (Lucila Grau), “Jo recordo moolt bé que, els passejos, els feia amb al meu pare (amb qui sempre vaig tenir una molt bona connexió); la mama i la iaia romanien a casa fent les tasques. A casa, era mooolts. Amb la iaia, anava tres mesos a Rupit” (Montserrat Cortadella), “L’àvia materna gaudia quan anàvem de passeig tota la família. Ella mai havia anat sola a passejar amb nosaltres quan érem nenes” (Lui Sarrià), “Respecte als nascuts abans del 1920, impossible de saber SI realment gaudien de passejar els xiquets o si ho acceptaven implícitament com part de les seues tasques quotidianes. Riscant de ser considerat misògin, diria que qualsevol de les meues àvies de Pego o de Murla estàvem més felices al carrer xarrant entre elles que els avis al camp o bambant per ahí:per a vendre beguda, un; o roba l’altre, que era sastre” (Lluís Alemany Giner), a qui adduírem “No ho trobe misogin. Com a exemple, farà uns anys, escriguí a un amic, molt obert i que estigué cinc anys en contacte amb la cultura colla (d’Amèrica del Sud i matriarcalista) i em comentà que la dona s’encarrega del comerç (vida social i la casa), mentres que l’home és el ruc de càrrega, detall que apareix en més d’una rondalla de fa anys”. Llavors, ens afegí “L’home ha sigut clarament la bèstia de càrrega al llarg de la història, qüestió probablement de major musculació que res. Altra cosa és la intervenció de les religions semítiques, que confinen, per mandat diví, la dona a casa o la relleguen a un paper secundari, donant inici a l’actual patriarcat”; “Lluís: jo no vaig tenir mai cotxet de passeig. Vinc d’un temps molt fosc, com diu Raimon. ‘Em treien’ al sol (suposo que als braços), quan era bebè i tot, i fent els primers passos, agafada de la maneta. Suposo que gaudien de mi. Vaig ser filla única i molt esperada, perquè la meva germaneta va morir tot just abans de néixer“ (Rosa Bernat).

Finalment, ma mare em digué “Jo recorde que anava cantant o parlant-los, perquè s’acostumen a les veus de les mares”.

Avant les atxes.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Escrits d’adolescents a besavis, a besàvies i sobre la vida quotidiana

General, , , , , ,

Un altre escrit de la mateixa corda, però escolar i fruit d’aportacions de tres estudiants d’uns tretze (o catorze) anys, és “Estimat besavi, estimada besàvia” (https://emporion.org/estimat-besavi-estimada-besavia), publicat en la revista digital “Emporion” (no. 126, juny del 2017), de Torroella de Montgrí (vila del Baix Empordà), a què accedírem el 19 de novembre del 2024. Entre d’altres coses, podem llegir que “Els alumnes de 2n d’ESO de l’institut s’han hagut d’asseure una estona amb el seu pare, mare, avi, àvia o altres familiars per preguntar què recordaven dels seus besavis o besàvies. Alguns d’ells han tingut la sort de poder seure i parlar directament amb la besàvia.

A partir dels records que en tenen els seus familiars, s’han anat informant de l’època que li va tocar viure, de qui era, de què feia… i després han escrit una carta a la seva besàvia o al seu besavi.

En general, els ha agradat fer aquesta feina, els han impressionat algunes de les coses que han descobert, s’han emocionat i els han estimat una mica més.

Aquí us en presentem una petita mostra. Segurament que molts dels lectors d’EMPORION hi podreu reconèixer la besàvia, el besavi o l’àvia que els ha explicat la història.

Montserrat Blai”.

El primer, d’Hug Lloret i Alenyà, exposa

“Estimat besavi Baldo:

M‘hauria agradat tant, conèixer-te!

Avui li he preguntat per tu a la mare i, tot i que, amb ella, tampoc us vàreu conèixer, la baba li ha explicat moltes coses de tu.

Sé el teu nom, Baldomero Xumetra i Vilagut i que vas néixer el 7 d’agost de 1918 a Barcelona. (…).

Proveníeu d’una família de metges. El teu avi ja ho era i tots vàreu estudiar medicina o farmàcia. Quan va venir la guerra, tu només tenies 19 anys i et van fer anar en un tren hospital a Valladolid.

Quan vas acabar la carrera, vas venir a fer una substitució del metge de Torroella que estava malalt i, encara que, en principi, era una feina provisional, et vas quedar aquí per sempre.

Amb la teva família, cada setmana us escrivíeu cartes i us explicàveu com estàveu i, de vegades, comentàveu malalties dels pacients per resoldre-les entre tots. D’aquestes cartes, la baba en té moltes i me les deixa perquè les llegeixi i et conegui més”.

Com podem veure, en les famílies amb persones lletrades, solia haver accés a la lectura i a l’escriptura. Així, l’àvia paterna de ma mare (nascuda en 1878)“Era filla d’un jutge” (sic, 3 d’abril del 2024) i, fins i tot, llegia texts en llatí (per exemple, himnes religiosos) i en castellà.

En acabant, Hug Lloret i Alenyà indica que “Els teus pares et donaven consells, t’explicaven coses de Barcelona i et deien que t’enyoraven i t’estimaven…, però tu decidires quedar-te aquí, perquè la gent també t’estimava molt. Diuen que eres molt simpàtic i vas conèixer a la Rosa… i t’hi vas casar”. És a dir: l’educació per a la vida tenia un paper important.

Igualment, comenta que “La feina de metge no era fàcil, havies d’estar sempre disponible i dir on anaves, si marxaves de casa, perquè només hi havia un metge i havies d’atendre més d’un poble. (…).

Et vas morir massa aviat, als 46 anys, (…) però jo estic molt content de tenir aquestes cartes i aquests records teus…

Allà on siguis, t’envio una forta abraçada. Hug”.

Una altra redacció en la mateixa revista “Emporion” (no. 126) és la de Júlia Navarro i Pagès:

“Estimada besàvia, Narcisa

Fa uns dies, vaig començar a investigar una mica més profundament el teu passat, cosa que jo desconeixia. Vaig descobrir coses que em van deixar bocabadada. (…) I ara que sé algunes coses molt maques sobre tu, en volia parlar una estona.

Vas néixer a Torroella, al Fronton. Vas anar a l’escola de monges. Com que allà tot eren dones, us obligaven a saber cosir i fer ganxet. Això va ser un punt important a la teva vida perquè, temps després, eres tu qui et feies els vestits i els ‘bolsos’, perquè sembla ser que eres molt presumida. Sempre que anava amb la mama a casa teva a visitar-te i veure com estaves, em tenies algun detall preparat: un ‘bolso’, jaquetes…

Quan eres jove, vas patir una malaltia que et va obligar a quedar-te a casa i estar molts mesos al llit. Però això no et va aturar, al contrari, seguies dissenyant-te la roba i altres coses”.

En nexe amb aquestes paraules, ens han reportat de dones que, amb més de noranta anys (i, àdhuc, de cent), encara estaven actives, laborioses: amb ganxet, amb l’aviram, etc.. I, en aquest cas, amb molta iniciativa.

També afig “Et vas casar amb l’avi Enric, tot i que jo no vaig tenir temps de conèixer-lo, perquè va morir abans que jo naixés. La mare de l’avi Enric tenia una tintoreria i tu els ajudaves amb la feina i a veure també l’estat de la roba que portaven els clients. Quan va néixer la meva àvia, us vau mudar tu i l’Enric a un piset de Cornellà. Tot i traslladar-vos allà, vau continuar amb el negoci com a tintorers, en una tintoreria de Barcelona”. Per tant, el paper de la dona no era precisament secundari, en la casa, sinó que els dos portaven avant el negoci. Un altre tema que copsem (i molt comú en les dones), era la cura, posar part del seu saber per a facilitar la salut dels familiars, això sí, partint, principalment, de la saviesa popular:

“Recordo que t’encantaven les sardines (…). A la meva mare i a la meva tia, els feies menjar moltes sardines, perquè deies que eren molt bones per a la salut. Sempre replicaven a l’hora de menjar-ne. També els feies beure un líquid molt estrany que era encara pitjor que les sardines. Era fet amb un rovell d’ou, sucre i cafè, perquè deies que així augmentaven molt les proteïnes. Sempre que ens posàvem malalts, tu el que feies era posar-nos ‘vaporux’ i anar fent fins que la febre baixava”.

Bé, àvia Ciseta, ja vaig acomiadant-me. Espero que estiguis ben còmoda allà dalt mentre em vigiles i que sàpigues que cada nit la teva estrella és la que brilla més. T’estimo i fins una altra.

Júlia, la teva besnéta”.

El tercer escrit, d’Elsa Mundet i Tudela, plasma  una dona amb molta espenta, forta i, a més, amb bona empatia, altruista i amb sentiment de pertinença a la terra, amb què estava connectada, fet que anava acompanyat d’un interés per la formació acadèmica dels familiars:

“Estimada besàvia Agnès,

Ja sé que no et serà possible llegir la carta que ara estic escrivint, però, indirectament, et dono les gràcies pel molt que vas lluitar per tirar una família endavant en uns temps molt difícils, ja que era el temps de la postguerra.

La meva besàvia va néixer en un poblet de la província de Girona, anomenat Mieras, prop de Banyoles. Era una persona d’alçada normal, prima i amb uns ulls de color blau que agradaven molt a la gent. Tenia un caràcter bastant fort, però, en el fons, li agradava molt ajudar a les persones que passaven en aquells moments necessitats econòmiques, i ella procurava ajudar-les amb el que podia.

(…) La meva besàvia va tenir la sort de poder anar a l’escola, a les monges dominiques, on va aprendre a llegir i a escriure. Era una persona que li agradava fer les feines de pagès, com cuidar els animals i, si convenia, fer feines hortolanes. Els meus besavis van voler que els seus fills estudiessin, de manera que l’Anton va ser un mecànic i la meva àvia, l’Anna Figueres, va ser una mestra (…).

La meva besàvia va viure fins els vuitanta anys, però als setanta anys va patir la malaltia de l’Alzheimer. Jo patia molt perquè, quan l’anàvem a visitar, ja no ens coneixia. La meva àvia està molt orgullosa d’haver pogut cuidar-la fins a l’últim moment.

Besàvia Agnès, sempre et recordarem com la persona més generosa i la que ens donava els consells que avui dia procurem posar en pràctica.

La besnéta que tant t’estima, Elsa”.

Finalment, diré que, lo més positiu que he captat en aquestes tres redaccions, és que, el fet d’interessar-se pels altres i per èpoques anteriors (no sols pel present), fa que les persones tinguen una visió més àmplia de la realitat i, ací, que empiulen amb la terra i amb els ancestres i, de pas, amb l’educació matriarcal.

Com a anècdota, diré que, quan tenia uns catorze anys acabats de fer (en la primavera de 1985), per iniciativa pròpia, aní a ca ma àvia materna a fer una entrevista a mon avi Miguel (1906-1992), perquè em parlàs sobre la guerra (1936-1939). L’encapçalament original posava “Testigo de una guerra” (‘Testimoni d’una guerra’).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

“es bergant d’En Miquel”, versos d’una cançó vernacla

General, ,

Bon dia, 

Uns versos d’una cançó eròtica del llibre “Sexe i cultura a Mallorca: el cançoner”, de Gabriel Janer Manila:

“Diuen que, per pujar al cel,

han de passar el rosari. 

Es qui l’hi passa a N’Eulàri’ [= Eulària] 

és es bergant d’En Miquel” (p. 75).

En l’estudi sobre el matriarcalisme, entre d’altres coses, inclourem cançons (o, per exemple, endevinalles o contarelles) populars eròtiques, o bé sexuals, o, com ara, poemes populars de la mateixa línia, en llengua catalana. Qualsevol aportació amb bona educació serà ben rebuda. Admetem pseudònims. En aquesta web, trobareu bona part del treball.

Avant les atxes.

El meu correu electrònic és flotant.43@gmail.com.

Una forta abraçada i bon cap de setmana.

Besàvies que deixen empremta i que reflecteixen l’educació matriarcal

General, , , , ,

LA TRANSMISSIÓ DE LA CULTURA TRADICIONAL: L’ÀVIA (O PADRINA).

 

U dels escrits (ací, amb lleugers retocs) que hem trobat, en relació amb la transmissió de la cultura tradicional i amb el paper de l’àvia, és “La meva besàvia” (https://relatsencatala.cat/relat/la-meva-besavia/553190), redactat per nitestrellada i publicat en la web “Relats en català” el 30 de juliol del 2007. Diu així: “Es passa les hores asseguda al balancí que té a l’entradeta. (…) M’agradaria saber què pensa, però mai no ho diu. És reservada. Penso que deu recordar. Potser recorda com era la seva vida de jove. (…) Diuen que, de jove, tornava bojos a tots els nois. Em costa d’imaginar. Suposo que tota l’elegància que tenia se l’ha endut el temps. (…) Quan vaig a casa seva, m’assec al seu costat, se’m queda mirant, em toca amb la seva mà (…), em diu ‘Maca…’ (…). Aquest petit contacte i la manera com em mira m’inspiren confiança”.

Més avant, addueix que, “Tot i així, crec que li fan bé les meves visites. Li agrada jugar a cartes. Ens hi passem llargues estones. És llavors quan m’explica històries de la seva joventut i se li dibuixa un somriure a la cara. Es mostra alegre i, alhora, nostàlgica. Atura un moment la conversa, em diu ‘Va tira!’ i continua explicant. Més que reservada, podria dir que té por. Por de fer-se pesada amb les seves històries i, per això, prefereix callar. En canvi, si li dones una mica de corda, s’hi agafa de seguida. Les seves paraules em demostren la saviesa que el temps li ha donat. Després d’aquestes xerrades, em quedo pensant una bona estona sobre els consells que em dóna. Abans, l’únic que hagués pensat era que estava pastada a l’antiga; ara sé que toca de peus a terra més que ningú”. Per consegüent, ens trobem davant d’una anciana molt oberta, sàvia, realista i que ha deixat empremta en la besnéta.

Menys d’un any després, el 21 d’abril del 2008, també en “Relats en català”, criptonita redactava “Algun dels meus millors moments… amb la meva besàvia” (https://relatsencatala.cat/relat/algun-dels-meus-millors-moments-amb-la-meva-besavia/673199), en què plasma molts trets que hem copsat en dones nascudes abans de 1920: “’Van ser moments dolços de la meva vida que no podré viure mai més. Tan sols amb el record’. Són paraules que he pensat fa un moment i ara crec que semblo una iaia compartint els seus millors moments amb els seus néts, com feia la meva àvia. De fet, era la meva besàvia, però tots li dèiem ‘àvia’ i ella estava encantada.

La meva àvia era una dona amb un aspecte endurit per la vida, amb molta força i caràcter, però molt agradable. Els seus cabells blancs eren la viva demostració de la seva experiència.
Algunes vegades, ens reunia a tots, als meus cosins i a mi, i ens explicava històries. Ens feia seure damunt la seva falda, tot i la seva avançada edat. Recordo que ens abraçava i ens deia que ens estimava molt, tot embolcallant-nos de manera exagerada amb els seus braços.

Havia treballat molts anys per a gent important, diplomàtics, ambaixadors… a Sud-Amèrica. Va haver de marxar allà per culpa de la guerra, com tants altres, per guanyar-se el pa i alimentar la seva filla. Va quedar-se vídua molt jove i va donar voltes fins instal·lar-se, definitivament, aquí, al poble on ara jo visc.

Em sap greu perquè, com que jo era molt petita, ara, pràcticament, no recordo les seves anècdotes. M’hauria agradat poder enregistrar-les en la memòria per poder explicar-les algun dia als meus néts. Però no podré fer-ho i se’m fa un nus a la gola quan hi penso.

El que realment em sobta a vegades és el record que va quedar d’ella a tota la família. Tots sentim una admiració especial respecte a ella i la tenim molt present. Era una dona que mostrava els seus sentiments sense embuts, que francament es feia estimar…
Així que aquest podria ser un dels meus millors records. D’aquells moments que no tornaré a viure mai més. Perquè ella ja no està amb nosaltres. No obstant, sempre quedarà el record que en tinc. Mai l’oblidaré”.

En el moment d’escriure aquests mots, el 16 de gener del 2024, evoque un comentari que fa pocs dies em féu ma mare en nexe amb els seus pares: que li hauria agradat fer-los qüestions que, si hagués fruït de més temps i la vida hagués pres un altre camí, ara tindria més a compartir amb els altres.

Llavors, li responguí que, justament per això i, sobretot, arran de la mort de Pere Riutort en novembre del 2021 (qui ens féu veure que la cultura matriarcalista podia no estar en els documents de l’Estat, però estava en la realitat), jo m’havia proposat aprofitar la vida per a demanar a ella (com també a altres persones) sobre temes que consideràvem que podrien resultar-nos interessants: no sols per a mi, sinó, igualment, per a qui volgués accedir a testimonis que connectassen amb la cultura matriarcal vinculada amb la llengua catalana i, de pas, amb la realitat, molt sovint, silenciada voluntàriament i legalment en les escoles (per mitjà d’una instrucció semblant a la militar i molt lluny de potenciar la creativitat de la persona) i, per descomptat, per moltíssims polítics,… però que sí que apareixia, principalment, en Internet, en publicacions en paper (com ara, llibres de poesia i alguns llibres de festes patronals) i mitjançant la recerca, gràcies, en bona mesura, a persones que es dedicaven a reflectir lo que, quasi sempre, de manera creativa, els permetien les noves tecnologies: restar adherits a la terra i, de rebot, a lo vernacle.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)