Arxiu d'etiquetes: matriarcalisme

Sexualitat matriarcal, hòmens en botigues de dona i minyones sinceres

General, , , , , ,

Una rondalla que figura en el llibre “El seculòrum i la seculera”, acompanyada de trets matriarcalistes, és “Ses pebreres torrades”, en què, com podrem veure, el marit fa un paper que més d’u relacionaria amb la dona. “Puix resulta que això era un matrimoni i s’home va anar a una vila de fora i diu a sa dona:

-Què vols que et duga?

I sa dona diu:

-Doncs, mira: ¿saps què podries dur-me? Dus-me un subjectador, perquè no en tinc.

Llavors, es marit li respon:

-Ai, doncs bé -i se’n va” (p. 202).

En acabant, ja en una casa en què venien de tot, ell diu a la botiguera si hi tenen  subjectadors per a sa dona i, com que la comerciant li indica que no i li demana si ell sap quin és el nombre (la grandària) que s’ajustaria a la seua muller, la dona li fa una qüestió:

“-Com estos melons?

El marit li diu:

-Nooooo. No. Com això, no.

La venedora solta:

-Ai!, com seran, Senyor!” (p. 202).

Altra vegada, el personatge masculí empiula amb lo femení. Després, com que hi havia unes pilotes penjades, ella li demana:

“–Com aquestes pilotes?

-No, no, no.

-Com aquestes?

-Tampoc.

Aquella dona diu:

-Xica! I com seran?

Aleshores, com que allà hi havia un cabàs de pebreres, ella li diu:

-Com aquestes pebreres?

I el marit li comenta:

-Aaaaixí, però torrades.

Aquella dona era vella; ja les devia tindre torrades” (p. 203).

Per tant, l’home fa una tasca que, primerament, podríem pensar que la realitzaria una dona i, ben mirat, és ben tractat per la muller i per la venedora.

En el relat posterior, “Sa lavativa”, hi ha signes matriarcalistes (reflectits, sobretot, en un personatge femení que parla la llengua vernacla, a diferència d’una senyoreta que, com que vol parlar fi, recorre al castellà).

“Una volta era una senyoreta que tenia una criada i li diu:

-Ai: vés al metge i digues-li que m’he fet malalteta.

La criada se’n va a cercar-lo i li diu:

-Senyor metjot: sa meua senyorota s’ha fet malaltota

Ell li comenta:

-Hi aniré a veure, hi aniré a veure” (p. 203).

Quan el metge (qui també parla en castellà) aplega a ca la senyoreta, li recomana una lavativa (que era una medecina que es donava per a netejar la panxa):

“-Ai: això és manca d’una lavativa.

Sa dona li comenta:

-Però, metget: com que tinc un florinet tan xicotet, no m’hi cap el petorret.

I sa criada salta i diu al metge:

-És mentira, senyor metjot!: té es florinot tan grossot que li cap goma, xiulet i pot” (p. 204), això és, que, en el florinet (l’anus), li cap el preservatiu, el penis i la bossa amb els testicles (l’escrot, ací, el pot).

Agregarem que, mentres que la senyora empra un llenguatge en diminutiu (potser per allò de “fer fi”), la minyona l’usa en augmentatiu, sense barroquisme i, igualment, diu les coses sense pèls en la llengua i, per eixe motiu, no admet la mentira.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Sexualitat matriarcal, xicones dialogants i bona avinença entre generacions

General, , , , , , ,

Una altra contalla en què capim trets matriarcals, com ara, la pervivència de la dona, és “El clau”, recollida per Joan-Lluís Monjo i Mascaró: “Una dona se li va morir l’home i un xiquet. I, per no pagar dos soterrars, els va ficar tots dos en la mateixa caixa: el xiquet, enmig de les cames del marit. I, plorant, feia:

-Ai, Pep! ¡No em dols tu, no, només que el clau que t’endús enmig de les cames!  Ai, Pep, quina pena tinc! ¡No em dols tu, no, sinó que el clau que t’endús enmig de les cames!

I el personal deia:

-Esta dona ha tornada orada! Esta dona ha tornada orada!” (p. 200).

Com podem veure, els personatges que es moren són masculins (el marit i el fill), però, tot i això, la dona no deixa caure l’home, ni la part sexual masculina (en aquest relat, representada pel clau, o siga, pel penis). Altrament, hi ha un vincle més fort amb el fill que amb el pare i el fet ens porta al tema de la maternitat: el de les mares que viuen com se’ls mor un fill abans de fer-ho elles. En altres mots, la marona conserva el fill en el seu cor.

Una altra narració en què es plasma el matriarcalisme és “El ball de la barca”. El narrador, qui es posarà de part de l’actitud del personatge femení (una jove) i d’un ancià, comenta al folklorista que, en la seua joventut, hi havia balls i “jóvens i vells (com jo) mirant també el ball (perquè ens agrada, almenys, sentir la música i mirar en la joventut). I hi havia una xicona d’eixes que un xicon agafa de males maneres i la trau. Llavors, ella li diu:

-Escolteu: este ball, com es diu?

Ell li respon:

-Este ball es diu el ball de la barca.

I ella li afig:

-Aleshores, això que em punxa ací baix del ventre, això, què és?

Ell li diu:

-Això és el rem.

S’asseuen i, al poc de temps, ella, com que no la treia ningú, se’n va i agafa un home huitantot que escassament podia arrossegar els peus (…) perquè no podia una altra cosa.

I la xicona diu al vell:

-Escolteu: este ball, com es diu?

Ell li respon:

-Este ball es diu el ball de la barca.

La xica li demana:

-És que vós no teniu rem?

El vell li diu:

-No, senyora: jo vaig a motor” (pp. 200-201).

Per consegüent, aquesta narració, contada en 1993, exposa uns passatges que són com l’espill de la societat valenciana del moment: el xic (més brusc) recorre a la penetració; i el provecte (més feble físicament) és respectuós amb la jove i, a banda, accepta que ella li done vida, que li faça de motor i ell encara conserva la seua humor amena, fets que compensen que ja no se li empine el penis.

Adduirem que aquesta contarella és un altre exemple en què la dona salva l’home (ací, com en el de fets reals de xiquets que, com ara, en el primer quart del segle XXI, anaven a una residència de majors i hi havia bona avinença i un compartir fructuós entre ambdues generacions).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, dones amb iniciativa i aplec eròtic

General, , , ,

Prosseguint amb el llibre del folklorista de Tàrbena, també copsem trets matriarcals en la contarella “Es sabater”. En primer lloc, la dona porta la iniciativa i és qui organitza: “Això era un sabater que sa dona li diu:

-En aquesta casa tan gran que tenim, tu, amb aquesta cambra, tens prou. Podríem llogar sa part de darrere.

Es marit li diu:

-Sí. Mira: fes un rètol i el posarem a sa porta.

Com que sa dona fa es rètol, el qual deia: ‘Es lloga sa part de darrere’. Li posa cel·lo i tot per a apegar-lo. Però, en això, la criden per anar-se’n i se’l deixa damunt d’una cadira.

Llavors, al poc de temps, torna a entrar-hi sa dona, s’asseu en sa cadira i se li apega es rètol en es cul” (p. 198).

Per tant, la dona (més activa) proposa i l’home ho aprova. En acabant, podem llegir que “I sa dona, quan se n’anava pes carrer, ho feia amb es rètol tot apegat a ses anques. I, allà, un home que la va veure, amb intenció de burlar-se’n, li diu:

-Xica! Llogues la part de darrere. I la de davant, què?

I ella li respon:

-En la de davant, hi treballa el meu marit” (p. 198).

Així, com que el marit a penes intervé, es plasma que ella és qui té la darrera paraula. 

Una altra contarella eròtica que figura en “El seculòrum i la seculera”, i amb simbolisme, és “Sa plica”. Començarem dient que una “plica”, com indica el DCVB, és un “Sobre o embolcall de documents”. “En Tàrbena, varen fer una oferta per a apanyar la teulada de l’església a plica tancada, a veure qui donava per a fer-ho més barat. Hi estaven els hòmens i els regidors:

-Apa! Vejam! ¡Acabem açò i diguem quan direm quant! I, més tard, com que s’havia fet a lletra tancada, el batle diu:

-Apa! S’alça la plica!

I el contractista que el va fer…, demana:

I, en què consisteix l’obra?

El batle li respon:

-A tapar es clavill de l’església i a fer-li sa verga as sant -que el sant tenia un gaiato (una vara) i deien ‘sa verga’ -diu” (p. 198).

En altres paraules, el relat és sobre una relació sexual entre un home i una dona (fer una lletra), potser amb una mena de subhasta en una sala en què s’acorda introduir el penis (el gaiato, la verga) dins del temple (la vulva que era oberta).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, llauradors, balls i vocabulari de la terra

General, , , , , , ,

Una altra contalla recollida en el l’obra “El seculòrum i la seculera”, de Joan-Lluís Monjo i Mascaró, la qual ens evoca la del frare que s’emprava per a calfar els llits, és “Sa passada des fogons”. “Abans, anaven a Alger i ho féu una xica d’ací que no coneixia molt aqueixa ciutat. I s’ama li va dir:

-Hui heu de netejar es fogons.

(Per a dir ‘foguers’, deien ‘fogons’). I aquella xica, doncs bé, se’n va anar en amo allà i, un dia de tants, diu que li va dir s’ama:

-Escolteu: hui rentareu es fogons -o siga, els foguers-.

I aquella joveneta li respon:

-Mireu, senyoreta: a vós, vos el rentaré; però, a s’amo, no” (p. 195), és a dir, que no rentaria l’anus de l’home.

Un altre relat arreplegat pel folklorista tarbener i en què es reflecteix la filosofia de la terra i la castellana (simbolitzada per una mestra que parla en castellà), és “La contarella de Gines”. “En Gines, un llogaret de la vila valenciana de Guadalest, una mestra de la vila hi venia amb l’autobús (la callosina) i havien d’anar a cercar-la baix de la carretera. La senyoreta era molt fina.

Llavors, hi havien enviat un home de la vila, qui anava amb una haca, perquè hi muntara la mestra. La dona hi arriba i ell li diu:

-I bé, senyora mestra, que vinc a arreplegar-la.

I ella, en veure l’haca,… pum!, agafa amb un bot i hi munta. En muntar, la faldeta se li va muntar al coll, i la pobra dona no duia baix pantalonets. Aleshores, la mestra, tota fina, diu en castellà:

-Heu vist la meua lleugeresa?

Tot seguit, sense embuts, li respon el de Gines:

-Senyora mestra: ací, en Gines, diem ‘la bacora’” (p. 196).

Així, a més del repartiment simbòlic de papers (un escrit del segle XIX, a què accedírem, ja posava que ni lo políticament correcte, ni l’actuar segons les modes, eren propis de terres catalanoparlants), la dona és damunt de l’home (puix que ella és qui munta dalt del cavall). Quant al de Gines, li parla amb vocabulari popular de la terra (en aquest cas, d’una figa de pell negra que, igualment, vol dir les parts genitals externes de la dona).

Passant a la narració eròtica “El berimbell”, és a dir, el garbell, enllaça amb els versos musicals, ben populars en el País Valencià, que diuen que “La balladora, quan balla, / sempre mira el ballador: / si li penja o no li penja / la punta del mocador” (en la versió del folklorista Francesc Martínez i Martínez, 1866-1946, “La llauradora,…”). Unes quantes persones eren en una era i una dona veu que “passa un home amb un cavall i ell li diu:

-Bon dia!, sa bona dona i es derindell.

I ella li respon:

-Bon dia!, bon cavaller i lo que vos penja.

I ell li fa una qüestió:

-¿Em voleu vendre dues lliures pes pelut que porte enmig de ses cames?” (p. 197).

Al capdavall, el narrador fa un aclariment i, a la fi, diu a qui escolta el relat: “’Lo que li penja’ és s’espasa, que li penjava. (…) I, què era lo que hi duia? Era es cavall” (p. 197). I, com que “espasa” (recta) representa el penis i, altrament, el cap de cavall s’assembla al membre viril, tots dos són la mateixa part del cos (el segon mot, com a eufemisme de “carall”).

En qualsevol cas, la dona és qui triarà si acceptarà l’home, no ell si ho farà amb la dona.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, lligam entre l’Església vernacla i les dones i solidaritat

General, , , , , , ,

Una altra contalla en què copsem trets matriarcals, i que és en aquesta obra, és “La capa del rector”. En primer lloc, direm que la figura del capellà del relat connecta amb el Poble i, així, hi arrela; en canvi, la de l’anticlerical, no i, de pas, exposa una actitud patriarcal que hem captat en persones que, com ara, es presenten que són investigadors, mestres d’una llengua (això sí, unida a una cultura patriarcal de la vida), ateus, d’esquerres, internacionalistes i seguidors de revolucionaris d’Amèrica Llatina, com trobàrem el 24 de gener del 2026 en l’administrador d’un grup de traducció i d’interpretació,… però que, en acabant, no donen entrada als qui, en el seu moment, els feren possible que formassen part del grup.

Començant la narració, llegim que, en una vila on vivia un capellà que, com molts els de temps arrere, no eren precisament rics, ans, més aïna, dels qui “cobraven molt poquet: anaven amb sotanes i amb una capa negra i tot això” (p. 193), el mossén duia la sotana “tota esgarrada per baix. I dues o tres dones s’ajunten (jo mateixa, a voltes, de l’església, una companya meua i jo, i han dit ‘Mira: vosaltres anireu a arreplegar (…) per l’església o per no sé què’, puix aquelles, com que eren tirades a l’església, diuen:

-Vejam d’eixir per la vila a arreplegar per a açò. És vergonyós: el senyor rector ja porta la sotana tota desmorrellada i la capa; i això és lleig.

Allí, a la vila, hi havia un home que era roig (no era tirat a l’església), que no hi anava mai. Hi tenia mala reputació i una de les dues digué a l’altra:

-Xica: hem anat a totes les cases a demanar-hi -a arreplegar-li per la capa del rector- i tots hi donaven la voluntat (…)-. Hi entrarem.

Llavors, una dona diu a la resta:

-¿I si ens tira al carrer? -encara com no li ho hagueren dit-. No ens voldrà donar res.

-Xica: l’obligació de nosaltres és d’anar-hi; si no vol donar, no passa res, puix que no hi entrem” (p. 194).

Com podem veure, 1) el lligam entre religió i terra és un fet, 2) les dones són les organitzadores i són elles qui es reuneixen, 3) la religió és ben considerada i, en aquesta narració, no és unida a lo celestial, ni a limitar-se a pregar, 4) les dones s’interessen per tota la vila, no en deixen caure ningú, 5) lo que arreplegaran no provindrà d’una imposició, ni de forçar el proïsme, sinó de la solidaritat (la qual és voluntària), 6) són unes dones arriscades, de les que, com he oït, s’identifiquen amb la frase “Tu demana: el no, ja el tens”, la qual ma mare (1943) ha dit més d’una vegada, i 7) avantposen l’obligació a lo místic (com la dita, molt famosa en terres catalanoparlants, “Primer és l’obligació que la devoció”).

Quan apleguen a ca l’home, “en toquen la porta:

-Qui és? Avant qui siga!

-Bona nit!

-Bona nit!

El senyor els demana:

-Què passa a estes senyores?

(…) Una dona li comenta:

-Ei, doncs, mireu: un dóna dos quinzets; l’altre, una pesseta; l’altre, un duro (…).

L’home els afig:

-Doncs jo done cinc-centes pessetes -que, llavors, era una gran cosa–.

Una dona li diu:

-Ai! ¿Cinc-centes pessetes doneu, vós?

L’home els respon:

-Sí, però me l’han de deixar capar, a mi” (p. 194).

Més enllà de la semblança entre els mots “capa” i “capar”, les dones no arranquen de soca-rel el rector, qui, ací, simbòlicament, va unit amb lo tel·lúric. Per contra, el roig, com que sí que pretén fer-ho, mitjançant aquest signe, plasma un intent de violació de la creativitat, la qual empiula amb la realitat (tocar els peus en terra) i amb l’obertura associades al nen petit en la fase més creadora de vincles amb la mare i, biològicament, amb la sexualitat (amb el sexe, perquè, com em digué una sexòloga una vegada, “Sexe és vida”). I la vida humana es desenvolupa, quasi sempre, en contacte amb la terra.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, erotisme, maternitat i dones que gestionen

General, , , , ,

Prosseguint amb relats eròtics i amb temes religiosos en l’obra de Joan-Lluís Monjo i Mascaró, hi ha molt de simbolisme matriarcalista en “Es sermó”, amb una versió pareguda a una que ens n’envià Rosa Rovira, de Monistrol de Calders estant: “Una volta era Dijous Sant i, com tots es anys, el costum: fan sermó i hi varen anar molt de personal. Per cert, una dona hi havia posat una lloca i, és clar, tenia un poll gelat i que no era fort. Llavors, què fa? Se’l posa dins des pits i se’n va a sentir el sermó” (p. 189). Així, copsem que els personatges femenins són més grossos i robusts, com també més vius, bé la dona, bé la lloca, a diferència del poll (que representa l’home).

“Quan ja era dins, amb l’església plena d’hòmens i de dones, el rector es posa a predicar i es poll no cal dir que es va calfar,  va retornar i es posa ‘Piu!’.

Però una volta no va dir res el rector. Ara bé, quan ja feia una estona, doncs,.. es poll ja s’espavilava més i ja va fer ‘Piu!, piu!’.

I el rector diu:

-Mireu: no vos agreugeu. Tots es qui tinguen pardalet, que facen la favor d’eixir; perquè això està mal.

Aleshores, uns junt amb els altres, a poc a poc, se n’eixien i, al remat, ja en restaven pocs: només hi havia ses dones” (p. 189).

Per tant, com en la narració “Es forats per entrar al cel”, també recollida pel mateix folklorista, l’home és el més perjudicat i, en canvi, la dona roman en companyia del capellà.

En eixe moment, “ix un avi de darrere un pilar, qui tenia des huitanta as noranta anys, ja vell i, en veure que tots es hòmens ja havien eixit, va dir al mossén:

-Senyor rector: jo també tinc pardalet! Però es meu ja no piula” (p. 190).

Finalment, direm que ni el capellà, ni les dones el fan fora i, de pas, el Poble també té present la vellesa, no sols l’autoritat religiosa, ni la femenina.

Una altra rondalla en què es reflecteixen trets matriarcalistes, i recopilada en el llibre “El seculòrum i la seculera”, és “Es deute”, la qual comença amb el paper de la dona com a gestora de la casa: “Un home li va amprar diners a una viuda i sa dona li diu:

-Per molt de temps?

S’home li respon:

-Per vint dies i això; jo t’ho tornaré.

I hala! Passen vint dies i quaranta i no li’ls torna. Llavors, ella li diu:

-Escolta! M’has de tornar es diners…!

I s’home li comenta:

-Doncs, ara, no en tinc cap, de perra.

Sa dona li diu:

-Home! Per què no ho tens?

-Mira: descansa. Enguany, si plou -tenia garrofers, figueres i ametlers…-:

 

Si plou i sa garrofa s’allarga

i sa figa vaja en bé,

es primer forat que jo tape

serà es de vosté” (p. 190).

 

Quant als versos que, al capdavall, trau el narrador, addueix una explicació dels versets: “¿Ho has comprés, lo que vull dir-te? Ell ho deia per s’altre costat. Sa garrofa, si plou, s’allarga. I ses figues (com que tenia figueres), doncs, si es vengueren, es diners serien per a ella. I ell deia: ‘No, si enguany plou i sa garrofa s’allarga i sa figa va en bé -diu-, es primer forat que jo tape serà es de vosté’” (pp. 190-191).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, erotisme vernacle i dones amb molta espenta

General, , , ,

Tornant a la recerca de narracions eròtiques arreplegades per Joan-Lluís Monjo i Mascaró, en la rondalla “El Nostre Senyor, quan va baixar”, hi ha detalls que podem lligar amb la figura del Senyor en el matriarcalisme i, àdhuc, en refranys com “Dels pecats del piu, Nostre Senyor se’n riu” i, en el cas de les dones, “Els pecats de la xona, Nostra Senyora els perdona”. Primerament, direm que el relat és ambientat en un aplec entre Déu, el Papa i els bisbes (encarà que no faça esment dels pastors religiosos). A banda, com si Déu fos un home de la vida quotidiana, l’informant indica que “El Nostre Senyor diu que va baixar una volta a parlar amb el Papa i amb tots aqueixos principals. Es van reunir per a arreglar totes ses coses durant set dies. Però, quan el Nostre Senyor se n’anava, un dels bisbes va dir al Papa:

-Xe! No ho hem pensat! Li haguérem pogut dir de també casar-nos nosaltres. Perquè, això, ja veus tu: sempre cercant dones…

El varen cridar i li diuen:

-Xe! Torneu! Puix que hi ha una cosa oblidada.

Però el Nostre Senyor els respon:

-Té igual. Jo, ara, tinc pressa i me’n vaig. Ja hi tornaré i ho arreglaré -volien casar-se.

I li afigen:

-I mentres, ¿d’ací a que tornarà…?

-Vos enteneu amb sa dona des altres. Després, ho arreglaré. Ja hi tornaré: d’ací a allà, vos enteneu amb sa dona des altres” (p. 184), ja que la dona és qui té la darrera paraula i ella és qui comanda.

Una altra contalla del llibre “El seculòrum i la seculera”, en què, a més, són ben repartits simbòlicament els papers (sexualment i tot), és “Es forats per entrar al cel”, en què capim la preferència vernacla per lo tel·lúric: “Això era una que, quan es va morir, se’n va anar al cel. I hi esperava a sa coa, per entrar. I, en això, se sent uns crits que eixien del cel i demana a s’home des costat:

-Aqueixos crits, això, què és?

S’home li diu:

-És que li fan es foradets per posar-li sa coroneta.

As cap d’una estona, se senten uns crits encara més forts. I ella diu:

-I aquests? I aquests crits, què són?

S’home li ho explica:

-És que ara li fan es forats per posar-li ses ales.

Llavors, sa dona li comenta:

-¿Saps què? Me’n vaig a l’infern, perquè ja tinc es forat per posar-me sa coa” (p. 185).

Per consegüent, a part dels signes masculins (cel, home, forat a fer, sacrifici), n’hi ha els femenins (infern, dona, cos natural, terra; fruïció de la sexualitat, ací, per mitjà de la introducció del penis en la vulva).

Una altra contarella de la mateixa corda i amb una dona amb molta espenta i activa és “La rondalla de la Figa”. Així, s’inicia de manera prou explícita i matriarcalista: “Diu que hi havia una dona a sa vila que li deien la Figa. I bé: Figa amunt, Figa avall. I estava un poc,… no sé com dir-te[1]. La qüestió és que li deien Figa” (p. 188).

Un altre detall interessant és que la mestra de la vila no convida la Figa i, per això, “la Figa se’n va cap a l’església i hi entra per sa porta de darrere i es posa darrere del rector” (pp. 188-189), és a dir, que el capellà i ella practiquen el sexe anal.

En acabant, ella, qui continua amb el prevere, 1) fa senyals a la mestra, obrint i tancant la mà, a l’alçada del cap; i 2) el rector, “de lo més esperitat, els va donar…:

-Ora pro nobis…!  Hala! Hala! Escampeu el poll, escampeu el poll!” (p. 189).

En altres paraules: la cultura autòctona és activa i acull bé lo sexual i lo eròtic. En canvi, el capellà, a cavall entre ambdues dones, opta perquè tots tres canvien d’activitat. En qualsevol cas, la jove apareix com qui més gaudeix en la vida: ni el representant instructiu de l’Estat (la mestra), ni el de l’Església valentina (el mossén). Un fet interessant.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] Amb to irònic.

Dones que porten la iniciativa i matriarcalisme

General, , ,

Igualment, en l’article “Santa Pola ha sido siempre un pueblo matriarcal en el que la mujer ha tenido un papel fundamental” (https://aquimediosdecomunicacion.com/blog/2020/08/10/santa-pola-ha-sido-siempre-un-pueblo-matriarcal-en-el-que-la-mujer-ha-tenido-un-papel-fundamental), publicat en la web “Aquí. Medios de Comunicación”, en què es fa una entrevista a María Sempere (Santa Pola, 1946), cronista de la vila valenciana Santa Pola, capim que aquesta dona, qui, quan era ben jove, es dedicà als estudis (amb el suport de son pare, qui l’encoratjà), comenta que “Santa Pola ha sido siempre un pueblo matriarcal. La mujer tenía por oficio encargarse de las tareas de la casa y, por las tardes, hacer red y aprender a bordar. Ahora, las redes las cosen hombres, pero antes era labor de las mujeres. Las tareas domésticas antes eran mucho más sacrificadas, no teníamos tantos avances en cuanto a electrodomésticos y utensilios, y se limpiaba todos los días.

Antes, por ejemplo, hacer una cama llevaba mucho tiempo. Era la madre la que debía sacar adelante la familia con el dinero que el marido les dejaba”.

En un altre article amb Santa Pola, titulat “Santa Pola i les contradiccions del turisme” (http://paisvalenciaseglexxi.com/2016/01/09/santa-pola-i-les-contradiccions-del-turisme), publicat en la web “País Valencià, Segle XXI”, de Nèstor Novell, veiem que José Mazón li confessa que “Els pescadors són encara un col·lectiu amb gran incidència social. En realitat, viuen a banda, mantenen la seua cultura pròpia, són molt endogàmics i la família té un marcat caràcter matriarcal”.

En relació també amb la pesca en Tabarca, una part del terme de la ciutat d’Alacant (l’Alacantí), però en la mar, en l’article “Te vacilarán en la isla de los secretos…” (https://elpais.com/ccaa/2012/08/16/valencia/1345132321_361329.html), publicat en el diari “El País”, captem que, en l’apartat referent a la gastronomia, es comenta que “Hay algo de matriarcado en Tabarca, como en muchas sociedades pescadoras: todos los restaurantes de la playa tienen nombre de mujer”.

Quant a una altra vila valenciana en nexe amb la pesca, Peníscola, el 25 d’abril del 2021, per mitjà de l’entrada “Històries dels meus cinquens avis” (http://davidgomezdemora.blogspot.com/2018/07/histories-dels-meus-cinquens-avis.html), escrita per David Gómez de Mora en el seu blog “Geografía e historia local. Una forma de entender las élites y el medio físico”, podem llegir que, en la Peníscola de l’any 1843, en estiu, “En una casa del carrer major d’aquesta localitat, vivia la senyora Gabriela Guzmán i Ripollés. Gabriela estava casada amb qui va ser el seu primer marit, Agustín Bayarri i Martorell (…). Agustín era un pagès ben posicionat, que treballava la terra heretada que li havien deixat els seus ancestres. Gabriela era una dona conservadora i tradicional. Desconec si tenia molt o poc caràcter, però, amb el tema dels diners, segurament era molt estricta, doncs l’havien educat de manera que sabera valorar l’esforç que suposava guanyar-se el pa cada dia. Durant bona part de la temporada, ajudava en el camp, a més de realitzar l’àrdua tasca d’educar els seus fills.

En aquella casa, imperava moltes vegades un model d’organització que s’acostava més al matriarcat, doncs Gabriela, com quasi totes les senyores de Peníscola, abans de casar, va visitar el notari, acompanyada pels seus pares, per a declarar aquells dots o béns que anava a incorporar per a la seua futura descendència i que li donaven autoritat igual o, fins i tot, més gran que la del seu home a l’hora de prendre decisions dins de la seua llar”.

Passant, ara, a les Terres de l’Ebre, ens trobem amb uns mots que figuren en la tesi “El primer catalanisme a les Terres de l’Ebre: Francesc Noè” (https://ddd.uab.cat/pub/tesis/2019/hdl_10803_667935/bdrip1de1.pdf), de Maria Mestre i Pratdepàdua, publicada per la Universitat Autònoma de Barcelona en el 2019, quan diu que Carme Noè, “Mestressa de casa, tenia cura de la llar i dels seus fills, amb unes profundes creences religioses molt arrelades als costums i tradicions de la seva terra. Era una dona forta i de caràcter (…) [amb] un accent propi dins les relacions familiars, que Lluís Mestre i Rexach –besnét de Carme Noè- defineix com un matriarcat” (p. 20).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, capellans i dones que munten el marit

General, , ,

Una altra rondalla que apareix en el llibre “El seculòrum i la seculera”, de Joan-Lluís Monjo i Mascaró, i que podríem empiular, per semblança, amb el que hem posat sobre el mot “calces” i el marit Calces, és “Pardalet en divendres”. Un divendres, dia de confessió, una dona se’n va al rector i li comenta sobre ella i el seu home (qui havia anat a la verema):

“-Mire, senyor rector: no puc vindre a prendre la comunió.

El rector li demana:

 -Per què?

Ella li diu:

-És que es meu home ha vingut de sa verema i, tant de temps que no hem estat junts, i mire lo que passa: he menjat pardalet.

Llavors, ell li respon:

-Dona. ¿I just s’ha menjat es pardalet només ha vingut?

Ella li afig:

-Sí. Però era es pardalet d’ell.

I el rector li diu:

-Puix això no és pecat, dona. Es pardalet seu no és pecat.

La dona li diu més:

-Llavors, d’això, què en farem?

I ell li diu:

-Toque, pot vindre a prendre la comunió.

I aquella dona va dir:

-Puix ara ja és resolt. Aqueix pardalet no és pecat” (pp. 180-181).

Altra vegada, l’Església vernacla al costat del Poble.

Un altre escrit de la mateixa corda i ambientada en Pasqua, “Sa confessió”, trau simbòlicament el nexe entre lo sexual i la dona: “Era per Pasqua, quan, abans, tots anaven a confessar-se. I una xica entra a missa i, en això, se’n veu una, qui es rentava les mans a sa pica d’aigua beneïda. Aleshores, li diu:

-Xica!, què fas?

L’altra li respon:

-Calla! Que he dit al rector que he tocat as nuvi i m’ha dir que em rente ses mans amb aigua beneïda.

I la primera li afig:

-¡Doncs no l’embrutes, perquè, a mi, em farà glopejar!” (p. 183).

Així, com que “glopada”, atenent al “Diccionari eròtic i sexual” de Joan J. Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta, representa la “Quantitat de semen que s’ejacula de cop”, el missatge va més enllà del lligam entre lo aquós (la dona) i lo masculí (la llavor): la segona de les dones hauria de beure-la…

Una altra contarella en relació amb l’arribada al cel, és “Un que hi va anar”, amb què podem copsar la sexualitat en les cultures matriarcalistes. Així, un home es mor, aplega al cel i, després de passar per diferents portes (tret que podríem lligar amb l’empelt entre la cultura tradicional castellana i bona part de l’Església valentina), li diu el Senyor:

“-Maria! Ací no entra ningú si no va en cavalleria. Ací no entra ningú si no va en cavalleria.

Llavors, aquell, que ho escoltava, diu a la seua muller:

-Doncs mira: ja és tot arreglat. Jo faig el ruc i tu em puges i hi entrem tots dos: anem en cavalleria.

Però, com que van entrar a on era Sant Pere, Sant Pere va demanar al marit:

-Bo! Tu, ¿què és lo que has fet en la terra?

-Mire. Jo no he fet res. Jo sempre he estat molt bon xiquet: jo no he fet res, no he fet mal a ningú.

Aleshores, el Senyor diu a Sant Pere:

-Pere! Porta l’estraleta

i li tallarem el piu;

si no, ¿per què no es divertia

quan estava viu?” (p. 184).

Aquest final, el 21 de gener del 2026, ens evocà una anècdota que un valencià nascut en els anys quaranta del segle XX ens contà algunes vegades: un dia, durant el règim del general Franco, ell anà a declarar a un guàrdia civil. El policia li féu unes quantes qüestions: si era afiliat a algun sindicat, si ho era a algun partit, si ho era al sindicat vertical del règim… I, com que li responia que no, aquell li demanà: “Entonces, ¿qué clase de hombre es usted?”. Però l’informador ens remarcava que ell s’havia limitat a dir-li la veritat…

En canvi, la resposta del Senyor és més moderada i lliga amb el matriarcalisme: la sexualitat com a part del desviament de la rectitud.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, capellans, jovenetes i calces

General, , , ,

Un altre relat eròtic, paregut en altres versions i arreplegat en el llibre “El seculòrum i la seculera”, de Joan-Lluís Monjo i Mascaró, és “El rector i les xiquetes”. Així, “Una xiqueta se’n puja dalt d’un arbre i, com que no portava pantalons i el rector estava baix i li va veure el cul, quan ella se’n baixa, ell li diu:

-¡Nyas, dues pessetes! Ta mare, que es compre un parell de pantalons.

Després, el rector féu lo mateix amb una altra.

Llavors, quan ho saberen les mares, diuen entre elles:

-Sí? Si, a elles, les xiquetes, els donen dues pessetes… Si nosaltres ens posem allí dalt, ens donarà un duro” (p. 172), és a dir, tres pessetes més que a les filles. La pesseta era la moneda oficial en Espanya abans de l’entrada de l’euro en el segle XXI.

“I una mare d’una xiqueta se’n va dalt de l’arbre, sense pantalons, i diu el rector:

-Nyas! Dos quinzets i vés a afaitar-te. Vés i que t’afaiten” (p. 172). I, com que el quinzet tenia la valor de la quarta part de la pesseta, el capellà reflecteix les seues preferències per les jovenetes.

Una rondalla relacionada amb el tema de la prostitució, i amb una sexualitat tractada de manera oberta, és “La confessió” (p. 172), en aquesta obra. Un amic diu a un altre que ell volia passar a confessar-se i el segon li respon “-Passa per davant de l’església i hi entra

El xic diu al rector que ell volia confessar-se i el capellà li demana:

-Quins pecats tens?

-Només en tinc u -li diu el jove-. Que m’he gitat amb una dona” (p. 172).

Tot seguit, el mossén li demana amb qui ho ha fet i, com que no ha estat ni amb Tal, ni amb Tal altra, ni amb la de més enllà, el capellà li diu “Que Déu et perdone.

I, quan ix el xic, li demana l’amic:

-Què? Què t’ha dit el rector?

Diu:

-M’ha donat tres direccions…” (p. 172).

Aquest final lliga amb la religiositat matriarcalista, àdhuc, amb la figura d’un capellà que no s’escandalitza pels temes sexuals, sinó que els té com una part positiva de la  vida, encara que el relat ens trau un mossén que, potser, també anava amb dones.

Passant a la narració “Els carboners” (p. 175), igualment, eròtica, però amb un vincle entre una figura del camp i una del convent (qui parla en castellà), el relat apareix amb passatges en què es fa lo que vol la dona. Com a exemple, un carboner que hi havia passat, comenta a un amic com havia transcorregut i diu als seus companys:

“-Xiquets! Em passa estò amb la monja. Cada volta que hi vaig, em diu ‘¡Quin lloc tan fosc, si una fos roín!’.

I un carboner de la colla li diu:

-I tu, ¿no li dius res, a la monja?

Ell respon:

-Xico! A la monja, ¿què vaig a dir-li, jo?

-Doncs, la setmana que ve, hi he d’anar, jo.

A la setmana vinent, hi va l’altre carboner” (p. 175).

El folklorista de Tàrbena també recull una contarella molt coneguda pel País Valencià, “Això són altres calces”, ja escrita per l’estudiós Joaquín Martí Gadea (1837-1920) en la segona part de “Tipos, modismes i coses rares i curioses de la terra del xe” (de 1906). “Una dona va a confessar-se i diu al rector:

-Pare. M’acuse que m’he gitat amb Calces.

El capellà li comenta:

-Ah! Això no és pecat. Jo també m’hi he gitat bona cosa de voltes… Em gite amb calcetins.

La dona li respon:

-No, però és que no són calces de les que porte. És amb un home que li diuen Calces.

Llavors, li diu el rector:

-Ooooi! Això són altres calces” (p. 180).

Sobre aquesta contalla, més d’un recopilador de vocabulari català en terres valencianoparlants, indica que és l’equivalent a l’expressió “Això són figues d’un altre paner”. En qualsevol cas, deu ser molt antiga.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.