Prosseguint amb la rondalla, el folklorista de Castellserà indica que, com que “La noia sabia prou bé la lleialtat i l’honradesa d’aquells criats (…), anà on ells la conduïren” (p. 165). Així, ja en un bosc, li diuen “ té n’has d’anar ben lluny, ben lluny, on no et pugui trobar mai la madrastra (…).
Així ho féu. Tota soleta, comença a caminar bosc endins fins que la nit li vingué a sobre” (p. 166) i es posà al peu d’un arbre.
En altres paraules, els dos hòmens afavoreixen que ella romanga amb vida i, després, la princesa s’acosta, simbòlicament, a la mare: en plena obagor, de nit i l’arbre. I, més encara: durant la matinada (moment de foscúria del dia), “descobrí l’entrada d’una cova” (un altre tret femení).
Agregarem que, com en altres contalles, la jove farà de cap de colla dels qui hi vivien, uns homenets petits que veieren “una noia tan extraordinàriament formosa que dormia tota tranquil·la en un dels llits (…), se li posaren al voltant del llit, com si vetllessin el seu somni; cap d’ells no gosava respirar fort (…).
En veure aquells homes (…) i en actitud tan pacífica, els demanà:
-On sóc?
-Aquí: en el bosc. Qui ets, tu, noia?
-Sóc la filla del rei (…), però els homes que m’havien de matar no han volgut fer-ho i m’han deixat fer camí.
-I ara: què penses fer? (…) Si et vols restar aquí amb nosaltres, seràs la mestressa. (…) nosaltres et portarem tot el que demanis. Com et diuen?
-Marianneta!” (pp. 167-168).
En aquest passatge, es plasmen 1) detalls que hem trobat, per exemple, en el ball dels cossiers (de Mallorca, amb hòmens que dansen al voltant de la dona), 2) una actitud masculina i receptiva a la noia, 3) el fet que na Marianneta torna a ser ben tractada per hòmens, 4) la sinceritat amb què la princesa els parla i, al capdavall, 5) el seny de l’hospitalitat i el fet que la dona és ben considerada.
En eixe ambient, “La Marianneta es trobava a la cova com el peix a l’aigua. Aquells homenets se l’estimaven com a la nineta de llurs ulls. Li varen portar vestits i li portaven cada dia un obsequi o altre, i ella passava molt bé el temps fent-los el menjar i endreçant la cova” (p. 169).
En escriure aquestes línies el 16 d’octubre del 2025, em vingué al pensament el tema de l’arquetip del rei: els xicotets (que podrien ser tractats com a súbdits i amb menyspreu, per exemple, pel fet de no ser de la noblesa) enllacen molt bé amb la fadrina i hi ha com un empelt (malgrat que la dona és filla del sobirà). Això ho expressen mitjançant els presents que, com a agraïment, li atorguen cada dia (confiança contínua i esperança). Altrament, encara que la princesa gestiona els aliments (els quals, com a símbols, podrien equivaldre als tributs a qui regenta), na Marianneta els transforma en menjar per a tots… en una mena de regne en territori femení (la balma de la reproducció maternal representada per la vulva) en què hi ha bona avinença (l’endreçament, com si fos el llaurador que elimina la mala herba del camp).
Mentrestant, la reina, interessada per la seua bellesa, “Se’n va anar a trobar una bruixa i li va dir que desitjava fer perdre la fillastra” (pp. 170-171). En passar la bruixa, vestida de marxanta, per la cova, aconsegueix temptar-la amb una pinta bonica i fer que la princesa s’adorma. Per consegüent, la reina recorre a una dona sàvia (la bruixa) i que empiula amb la tradició comercial i emprenedora en els Pobles matriarcalistes.
En regressar del treball els hòmens, veieren na Marianneta estesa. Llavors, la posen en un llit, li trauen la pinta que hi havia clavada en el cap de la xica i li addueixen que eixa bruixa era “una mala dona enviada per la teva madrastra per fer-te perdre” (p. 172). Podríem dir que ells fan un poc el paper de mestres de la vida, per a la filla del rei, i que ella acull lo que li comenten.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.