Arxiu d'etiquetes: matriarcalisme

El matriarcalisme català, la llengua, el comerç i emparador

General, , , ,

Igualment, com diu Josep Fontana, en el llibre “La formació d’una identitat”, “Era, com sabem, el vell somni de la monarquia absoluta, de Felip II endavant” (p. 225). Nogensmenys, perdura el matriarcalisme, en la cultura catalana, en la valenciana i, per exemple, en la balear com també en altres d’Espanya.

Com a detall, comentaré que un dia doní als meus pares un document de 1760 dirigit al rei Carles III en forma de “Memorial de Greuges” i signat pels representants polítics de tots els regnes de l’extinta Corona Catalanoaragonesa i de línia borbònica, sobirà a qui exposaven punts, com ara, el tema lingüístic en els territoris on el poble senzill no usava el castellà (això és, en la immensa majoria). 

Quan, uns dies després, tots tres (els meus pares i jo) el tractàrem amb motiu d’una visita que els fiu a Aldaia (vila on ells viuen), hi coincidíem: tot i el pas del temps, continuem valorant positivament lo que va vinculat amb la nostra llengua, perquè volem que prosseguesca com també la història que no ens han ensenyat en els diferents escalons de la instrucció i que molts (i, com més va, més) promovem i compartim, àdhuc, aprofitant mitjans (com ara, Internet).

Parlem, com escrivia jo en el 2013, en l’entrada “’Pensat i fet’ (estudi de l’expressió)” (http://saptelandia.webnode.cat/news/pensat-i-fet-estudi-de-lexpressio-), publicada, primerament, en el blog “Saptelandia”, amb què es desplegava sota el subtítol “Un reflex de la cultura mamprenedora valenciana i de l’esperit universalista”, d’una llengua unida a una “cultura de la confiança en les capacitats i en les habilitats de l’altre, de la tolerància de les singularitats dins del grup, de minimitzar la figura del cap (a l’estil suís, una espècie d’ ‘U de nosaltres fa de cap perquè algú ha de representar l’equip’), de l’interés per les altres llengües i cultures, de la noblesa, del joc net, etc.” i, així, “podríem comprendre per què, per exemple, atenent a dades que he llegit en l’obra ‘Vida amunt i nacions amunt’ (edició del 2010, sobre el valencianisme actual), durant els segles XVIII i XIX hi hagué personalitats de la cultura valenciana, fins i tot, polifacètiques i poliglotes.

(…) En qualsevol cas, (…) lo que més em cridava l’atenció era que no apareixia un esperit de desconfiança, sinó una altra finalitat. Però això són altres calces que, si alguna cosa ens indiquen, és que ni la forma en anglés, ni la castellana, ni la valenciana tenen traducció directa entre elles. Són, per tant, el resultat de tres formes distintes de veure el món.

Que a ningú li estranye que, per exemple, hi haja un major reviscolament econòmic més immediat en aquests espais mediterranis…, com en altres zones d’Europa o del món. Perseverança, democràcia interna en el grup, esperit creatiu, seny de la humor, pensament lliure, confiança, tolerància, etc. són valors que van unides a l’estil de vida predominant en eixos territoris”.

I, coses que passen, poc després de llegir aquestes línies, em demaní si, per casualitat, el papa Joan Pau II, en el seu discurs en l’ONU, uní el desenvolupament de la llengua i de lo cultural… a l’econòmic, és a dir, a l’esperit emprenedor. I, ves per on, sí que ho fa.

Per eixe motiu, el nostre futur com a Poble i lingüístic i cultural (matriarcalista, com en el d’altres nacions de l’Estat espanyol) és directament relacionat a aquesta mena de cultura de moviment, amb molta iniciativa i, ben mirat, oberta cap a fora (però no d’assajar de derruir el proïsme, ni de rebuig cap a lo extern, ni, no cal dir, cap a lo maternal) i, igualment, acollint el passat i la llengua catalana i tenint present que hi ha molts polítics i moltes persones que són el suport d’aquest interés.

La fidelitat a l’actitud que va lligada a lo que hi ha darrere de la llengua, o siga, a lo matriarcal i a lo vernacle, també representa un bon motor per a aquesta energia, tan essencial per al nostre futur lingüístic i com a nació (en el seny dels texts cristians esmentats en aquesta secció de l’estudi). De fet, en el llibre “Catalunya contra Castilla”, d’Anton Sieberer (Viena, 1901-1950), un austríac que estudià la història de Catalunya, la cultura catalana… i, com ara, les relacions entre Catalunya i Castella, publicat en el 2020, en edició completa en castellà[1] (a diferència de les anteriors) per Tirant Humanidades (en la ciutat de València), llegim que “En el libro de Amade sobre el Renacimiento catalán leemos: ‘A pesar del progreso industrial y comercial, el catalán moderno sigue siendo el recio labrador que ha sido siempre’. El obispo Torras y Bages dice que, a pesar de las muchas industrias en su diócesis, los industriales seguían teniendo algo de campesinos” (p. 154). Immediatament després de llegir aquestes línies, escriguí en el llibre “Com el tio José!”, un familiar meu, nascut en 1935 i que, durant molts anys, si més no, entre els dotze i els setanta-cinc, era empeltat amb el camp i que, altrament,… era un constructor i un home que havia fet diners aprofitant l’arribada d’immigrants durant els anys seixanta i setanta del segle XX.

Ara bé, tractem sobre una nació que vol difondre la seua visió matriarcal de la vida i que compta amb la valença de molta gent que, diàriament, s’implica sense sacrificar la seua vida, però sí en pro d’un major acolliment de lo autòcton en terres catalanoparlants.

Això sí, no ens referim a una condescendència simplement legal i exposada en lleis i sí a una, principalment, amb què els Pobles històricament marginats o més desafavorits (puix que poden ser minories i haver rebut un tracte privilegiat, àdhuc, a hores d’ara) senten que són emparats.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] La traducció fou realitzada per Ramón Cotarelo, un madrileny que, d’ençà de feia poc, havia passat a viure en Catalunya. Aquesta edició també consta de fragments que l’autor havia eliminat en altres diferents publicacions. Resulta interessant i l’escrigué un home d’idees progressistes.

Filles grans que fan de mare i filles petites arriscades

General, , , , ,

No deixarem fora que, en nexe amb germanes que feien el paper de mare, és present en la rondalla “La més petita”, compilada en el llibre “Folklore íntim del Rosselló”, de la folklorista Simona Gay (1898-1969). Així, “En una gran casa pagesa, vivien cinc filles amb el pare i amb la mare, totes cinc eixerides i boniques. La més gran complia els disset anys, quan la més petita en feia sis. La mare els acostumava al treball i eren dòcils i bones minyones.

Un dia arribà una lletra de les Amèriques, portant noves que un oncle de la mare s’havia mort i que ella havia d’anar a recollir l’heretatge. Un viatge tan llarg no espantava pas la dona, qui era molt decidida, mes li dolia deixar les filles i el marit. Acomiadant-se amb recança, encomanà a la més gran, qui era l’Esteveta, de menar la casa del millor que podria com ho tenia ensenyat; a la segona i a la mitjancera, Jerònima i Quimeta, de fer els llits i de fregar els plats; i, a les darreres, la Cristina i la Mancineta, de creure la més gran i de fer bondat” (p. 451). Com podem veure, la germana de més edat passa a un paper important, mentres que el del pare és secundari, fins al punt que ella és qui substitueix la marona (en lloc de fer-ho el marit) i, d’aquesta manera, n’Esteveta (amb disset anys) exerceix de directora i el càrrec no és cedit de mare a pare (tot i que l’home encara viu) i, per això, eixa mena de successió és via femenina, un tret matriarcalista.

Altrament, n’Esteveta, com a mare, el desenvolupa i, “Aviat, la més petita repotegà que l’Esteveta la feia anar al llit massa d’hora, com les gallines al joquiner. Una nit, al moment d’anar a dormir, s’enfadà d’allò més i eixí amb aqueix trencat:

-N’hi ha prou de ser la més petita i de sempre escoltar: ara vull ser la més gran.

-Sí que te’l vendria, el plat de llentilles -digué l’Esteveta; i li contà la història d’Esaú i de Jacob.

La nena escoltà com sabia escoltar una rondalla (…), mes no es desdigué de la seva cabòria:

-Vull ser la més gran: sóc jo qui manaré.

-És que has de saber que, per tenir els drets, segueixen els deures-respongué la Jerònima-. Et pertocaria de t’aixecar la primera i d’enllestir la feina.

-Això rai! -féu la nena resolta-, no em costa pas de matinejar” (p. 451).

Per tant, la primera de les germanes fa d’educadora, de transmissora de la cultura tradicional i recorre a un passatge bíblic de dos germans bessons.

Més avant, la més petita es deixondí i, “decidida com el vespre, saltà del llit” (p. 451) i lliga amb la marona (el vespre i, més encara, la nit, els moments de més foscor del dia).

Passa que, malgrat que la xiqueta no assoleix el seu objectiu, quan torna el pare i la veu, ell li demana:

 “-I, com et va, mestressa? (…) Jo que ho prenia de broma: ¿com t’ho has fet per t’aixecar tan dematí? Bé n’ets, d’espavilada! (…).

La nena (…) es recolzà en els braços del pare:

-Diguis: ¿tornarà aviat la mama? Pensi que esperaré un poc per ser la més gran, perquè, a ella, li faria pena quan tornarà, que no fossi la més petita…” (p. 452).

Per consegüent, la funció paternal apareix al capdavall del relat i ell no és qui marcarà què farà la filleta (na Mancineta), sinó que l’al·lota ja ha pres la seua decisió: amb el temps, la noieta portarà les regnes de sa vida. Això sí: caldrà esperar fins que siga com n’Esteveta (la germana gran, de dèsset anys i que ha fet de cap de colla, almenys, dels fills i, en bona mesura, de la casa, puix que l’ascendent a penes hi és).

Com a afegitó, el 31 de juliol del 2026, Montserratp ens escrivia aquests mots en Twitter sobre part dels temes del relat: «I esposes que fan de mares dels marits quan envelleixen».

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Música matriarcal del Rosselló del primer quart del segle XX

General, , , , , , ,

 

Música matriarcal en el llibre «Folklore íntim del Rosselló”, de Simona Gay (1898-1969).

En aquesta obra, hi ha rondalles en què apareix el tema musical i, fins i tot, cançons. Així, en la contarella “El poder del cant”, comença dient que, “Al primer decenni del segle [ XX], Nofre era un sabater de bona anomenada. (…) Quan comença una cançó catalana del temps vell, la seva filla, que les té ben apreses, canta a mitja veu, fins que es despunti un cant tan clar que ni un passarell. (…) en Nofre, per als més joves, cantava ‘La Margarideta rega l’enfalga’ i una rondalla encadenada: ‘Vaig dir a la vella que me dongui coca’. L’Angelica era somniosa…” (pp. 444-445 i 447).

En un passatge de la plana 447, dues dones (la Caterineta i l’Esperança), ja d’edat, cullen olives i na Caterineta diu a n’Angelica:
“-(…) Canta, filla, que ja te seguirem. Per te donar cor, cantaré primer corrandes d’Illa i dels voltants:

‘A Illa, són les boniques, les nines de Sant Miquel;

a Bula, són les trempades, si son molt escampillades;

a Rodés, les salta-rocs han sentit el violí;

a Vinçà, les rovellades, totes s’han arramassades.

 

Les minyones de Corbera,

si ne van de cinc en cinc,

porten flocs a les sabates

per enganyar els fadrins’.

 

-Rebràs una pedregada d’olives, Caterineta: mira que n’hi ha una que ve de Corbera ací; i una de Vinçà.

-Ja ho sé que fan pler de mirar, prova que la corranda pot ser mentida -respon la cantaire-. Ara, Angelica, t’escoltem.

I, d’un oliu, s’aixeca la veu d’or:

‘Quan jo n’era petiteta,

en tenia molt, d’aimadors;

i ara, que sóc grandeta,

jo ne tinc fora que dos:

lo un és un fadrí sastre;

l’altre n’és un teixidor.

Me’n vaig a l’horta de mon pare,

jo ne culli un ram de flors.

Si doni les flors al sastre,

el teixidor serà fellós.

Ni sé com voleu que faci,

si tots dos em tenen l’amor’” (pp. 447-448).

 

Sobre aquesta composició, hi ha una nota (p. 448) que, per exemple, posa “Al mecanoscrit de 1962, la Mancineta cantava una altra cançó del mateix capítol: ‘De matinet, em vaig llevar… Rossinyol, bon rossinyol, quin consell me vols donar’”.

Tornant al camp de les oliveres, Simona Gay afig “I, sense esperar més, comença ‘El pardal’ que la colla canta d’una sola veu: ‘Voldríem oir Tot a vora de la mar prega la Caterineta. D’aquesta cançó encativadora, se’n destaca una estrofa:

‘Mariner se posa a cantar

cançons molt belles (bis)

i, amb el cant del mariner,

s’ha adormideta,

s’ha adormideta’” (p. 448).

 

Quant a aquesta cançó, al capdavall del relat, capim que la xicota (l’Angelica) és abraçada per una dona i que la jove salva l’home: “Entenia que val més una minyona fresca, honesta i valenta (…):

-T’has ben llestat la promesa, Jaume!

Ell explicà el miracle de la cançó que l’havia guarit d’un mal d’amor per li fer trobar l’amor verdadera” (p. 450).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

El pagès, la fruïció de la natura i el contacte amb la mare

General, , , , , ,

Continuant amb la contarella “Les tres fonts”, arreplegada per la folklorista Simona Gay (1898-1969), també hi ha signes del mateix ram quan diu que, al dia foscant, el xicot decau, però que, en veure una miqueta de foc, se n’alegra. I, així, la dona salva l’home.

A més, hi ha un fragment que ens pot evocar els raigs del déu Sol, en davallar a la terra i donar vida a la Pachamama i, de rebot, donem pas a la infància. Cal dir que eixe instant és relatat per un pastor de mitjana edat i no per una anciana: “El matí de Sant Joan, el primer que s’emmiralla al bassiot de la font a l’alba (…), quan el toca el primer raig de sol” (p. 440).

En un altre apartat en la mateixa pàgina, el jovenet empelta amb la marona, amb la natura i, com en altres punts de la contalla, ho fa de nit i amb caire maternal: “Quina sort de penetrar el misteri d’aquesta nit de fe i d’amor, pensava en Romà! (…) i començà, en la immensitat silenciosa, la cançó (…) de l’esquellejar de la vacada. Tota la nit bressà el somni d’en Romà” i, per això, dormí amb placidesa.

En acabant, la rondalla trau detalls de l’inici de la primavera, després de plasmar que, “per la tercera font, trobaria roques de figura estranya en el bon camí” (p. 440). Dolls, roques i diversitat (creativitat) lliguen amb lo femení. En eixe seny, “Es perfilava un isard a la punta d’una roca” (p. 440), com el fill que, tot i els pocs anys, és en nexe amb la mare: de fet, posteriorment, llegim que “en Romà s’hi veia, com a deixeble escoltant un mestre” (p. 441) i ho fa amb un home investigador de laboratori (qui és metge), qui considerava que “el progrés aconseguit podia, ho sabia ell, contribuir a destruir el món” (p. 441), mots interessants.

Un altre eixart mare-fill és quan Simona Gay posa que, a en Romà, “li semblà que tot ho veia millor, com si l’aigua de neu tingués el poder d’aclarir el pensament”  (p. 441) i, així, elements feminals.

Afegirem un passatge en què hi ha la figura de la mare (simbolitzada per la natura) i l’interés dels fills per la marona i per la bonesa. Així, el facultatiu amolla a en Romà unes paraules adients per a l’educació matriarcal:

“-Tota una vall que, d’aquí, és a prop, és un jardí per qui ho sap conèixer. S’hi crien flors singulars com en cap lloc del món. Tot sovint, l’home passa enmig de meravelles sense se n’adonar. Avui he volgut tastar (…) l’aigua de la font de les altures (…) i contemplar el grandiós paisatge per ho servar en la mirada. (…).

-Li puc demanar si és satisfet amb la cerca de les plantes?

-(…) A Fontalba, ja he entés que no cal ser exclusiu. (…) No és el meu ofici. Sóc metge i tinc l’afany d’alleugerir la sofrença dels homes. La botànica és el meu divertiment. Tot home afeinat té necessitat d’un divertiment, si vol guardar el cor obert. (…) Tots els camins són bons si són de llum i de pau. Divers és l’home; i diversos, els talents. Cadascú ha de menar a bé la seva obra. De vegades, l’obra a complir serà senzillament la pròpia vida i és obra de preu si és obra d’amor” (p. 442).

Connectant amb les paraules del metge, en febrer del 2018, un cardiòleg ens demanà si érem en contacte amb la natura. Li responguí que sí i ens agregà que això era vital.

Finalment, direm que aquesta relació amb la mare (ací, associada a la vall i al jardí), d’acord amb estudis sobre la creativitat, és una de les variables que més l’afavoreix.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

El pagès i el gaudi de la natura, de fonts i la mare

General, , , , , , ,

Prosseguint amb el relat citat de l’obra “Folklore íntim del Rosselló”, altra vegada copsem passatges femenins, ben reflectits per mitjà de l’abundància de vocabulari del narrador. En primer lloc, hi ha una presentació del parer del noi (en Romà) i el d’un pastor, poc o molt, de la seua edat: “En Romà reia de bon cor i, no perdent coratge, deia el seu acontentament de respirar l’aire més pur (…). El pastoret se l’escoltava pensant: ‘Aqueix sí que sap expressar les coses que tu portes endins’. I en Romà es deia: ‘El pastoret no sap de lletra, mena una vida primitiva, deslligada del món i qui sap si no ten ell el secret del goig senzill?’. (…) Per fi, el pastoret aconsellà al company de no fer massa tard a la font, de se tenir a compte dels maleficis de l’ombra” (p. 438).

Per tant, en aquesta secció, hi ha un xicot amb bonesa i amb força, en contacte amb la natura (de què frueix), dedicat al camp i que capta com és el company i que, a més, ho fa de manera encertada. Ben mirat, hi ha un pastor relacionat amb un desarrelament del món (pel seu nomadisme) i cercador del gaudi. Al costat del vailet, el rabadà té present lo feminal (la font), però com a complement i, per això, associa l’ombra amb una mena de sortilegi i diu a en Romà que hi vaja a espai.

No deixarem fora que la delectança de la natura és ben manifesta en en Romà, una cosa que hem capit en llauradors i en gent molt vinculada amb el camp i amb l’agricultura i que la riquesa descriptiva del transmissor de la rondalla ho adoba i, altrament, la part maternal (unida a la dolcesa, a la font de vida i a la color argent): “En Romà travessava les cortines de la pineda; a cada branca, lluïa l’or transparent de la reïna, els perfums del bosc afalagaven els sentits. (…) Que ben anomenada era la Coma Dolça! Ara, era un bosc platejat, (…) l’escomesa més viva de l’ocellada, tot anunciava la font” (p. 438).

No debades, més avant, hi ha un ocell amb un paper de marona (tot i que no és presentat com a mare, malgrat la proximitat a la nit o, fins i tot, la plasmació de moments nocturns), el qual diu al jovenet: “Vine amb mi: s’està bé en un llit de falguera i de molsa” (p. 438), això és, com qui roman tombat en plena natura i, en aquest cas, tocant el cos matern. Així, ell “Sentia el respir de la nit (…), obrí la porta a polit i penetrà dins l’ampla nit… (…) I la vida de la nit era bàlsam” (p. 439).

Un poc després, hi ha unes paraules amb la funció matriarcal del xic i amb el paper errant pastoral. Com ara, en Romà li proposa:

“-Ets un germà! Et poguessi menar fins a Fontalba!

-És que no es pot deixar mai el ramat. Donaràs l’enhorabona al pastor de la jaça de dalt: m’ensenyà a fer de pastoret, et farà bon acolliment. Ja faré els senyals aquest vespre” (p. 439).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

La transmissió de la cultura tradicional matriarcal, fonts i maternitat

General, , , , , , ,

En endinsar-nos en la secció “Contes d’imaginació”, dins del llibre “Folklore íntim del Rosselló”, la folklorista Simona Gay comença per una rondalla plena de simbolisme associat a la dona i capim trets propis de jóvens de la Catalunya Nord: “Les tres fonts”.

En una vall de muntanya, hi havia un vailet que es deia en Romà, qui “venia de la vila, talment féu seva la vida camperola. Eixerit i trempat, donava un cop de mà a qui el necessitava, era com un pagès més encuriosit que els altres: s’entretenia dels costums, de les llegendes, i aviat sabé tots els termes del país. Recercava la conversa dels vells que saben coses antigues i paraules desusades. Entre tots, l’atreia un pastor (…) assegut en una pedra blanca no gaire lluny dels canalots de la font i de l’abeurador de les vaques. (…) Aquella vida recordava amb en Romà que no se cansava de l’oir parlar de les nits (…) les fonts que són l’alegria de la muntanya: la Font de l’ocell, Fontalba, Aiguaneix” (p. 437).

Per consegüent, el relat és iniciat amb molts signes de què ens han indicat sobre dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 junt amb el costum d’aprendre dels més vells (qui solien ser vinculats amb la saviesa i amb la conservació de les tradicions i del llegat ancestral de la terra). Ben mirat, en presentar la figura del pastor (la qual no és de caire matriarcalista), la connecta amb la color blanca (masculina, solar) i, nogensmenys, la situa a prop de tres detalls femenins: la font, l’abeurador (lloc que fa un paper semblant al de les mamelles de la mare, però, ací, en nexe amb les vaques) i, en tercer lloc, les vaques (animal maternal).

Afegirem que, tot i que el pastor ancià parla al vailet del cel de la boca, de la nina dels ulls i en la soca de l’orella, “El jovenet, de nits, somnià un bosc d’encanteri, platejat d’aigües gemmades” (p. 437). En altres mots: encara que, primerament, el xicot absorbeix del pastor (lo celestial, lo visual davant una orella i una soca feminals), en arribar la nit, ell lliga amb lo tel·lúric: l’obagor, el bosc (la natura abundant), la color fosca de l’argent (empeltada, en moltes contarelles, amb la dona), lo líquid (com les aigües maternals) i la preciositat de les pedres esmentades (i, en la contalla, com un eixart amb la marona).

En línia amb aquesta tendència, més avall, posa que el noi en Romà, “En la gran soledat, sentia només la veu de l’aigua. I, d’on venia aquesta aigua de nit? La seva frescor travessava el pit” (p. 437). És a dir, el minyó entra en terreny de la mare, ho fa en l’obscuritat i en la frescor (com un empelt entre la nit i la dona) i és enllaçat amb la mareta de qui un dia mamava (ací, representada per la font, com si les popes ho fossen).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

La folklorista Simona Gay i el seu acolliment de rondalles catalanes

General, , , ,

Rondalles plasmades en el llibre “Folklore íntim del Rosselló” de Simona Gay (1898-1969).

Quant a aquestes contalles, direm que formen part de l’obra “Folklore íntim del Rosselló – Folklore intime du Roussillon” (edició en català i en francés), de Simona Gay (Illa, 1898-1969), publicada per Edicions Trabucaire (de Perpinyà) en el 2023 amb presentació i edició crítica de Miquela Valls Robinson. Hi accedírem per abril del 2024 i, d’ara en avant, només n’emprarem el títol en català.

En la introducció, Miquela Valls Robinson posa que “és el títol amb el qual se sol designar el recull de folklore que la Simona Gay, Pons de fadrina (Illa 1898-1969), va deixar en forma de mecanoscrit quasi llest (…) dels seus dietaris inèdits; de l’escorcoll de manuscrits, quaderns d’apunts, articles publicats en revistes i esmenats, primers raigs, esborranys i paperots (…), però escrits sempre amb la (…) gran lletra aguda i ferma de la dona decidida que era la Simona, material de primera mà, amablement posat a disposició nostra per la seua filla Jaumeta Giraud Gay (1923-2015)” (p. 4).

En la mateixa plana, passa als primers contactes de la folklorista amb la literatura oral i llegim sobre la llengua catalana: “Sobretot, a la prima infància, quan encara no s’han cavat massa les diferències educatives entre nin i nina. A casa del metge Simon Pons i de la seua dona Antoinette Trainier, filla de metge, la llengua que hom transmet a la mainada és el francès, no el català com en les famílies populars. Ara bé, un metge rural al Rosselló envers 1900, no pot ignorar la llengua vernacla per atendre la clientela, i una mestressa de casa l’ha de parlar amb criades, servei i veïnat. De manera que els infants són immergits de petits en un parlar que sabran usar quan calgui, si bé no a diari (bé li valdrà, a la Simona, per dur a terme les seues enquestes). I, com que se’ls confia a les minyones del poble que, servint a casa, els fan de mainaderes amb llur repertori de cançons de bressol i contes de la vora del foc, els mainatges s’inicien alhora en parlar català i a l’etnopoètica catalana” (pp. 4 i 6).

O siga que, per una banda, el francés era més present, com ara, en ambients amb algun membre de la família amb estudis universitaris (per exemple, el pare de Simona Gay i el de sa mare); en canvi, el Poble conservava el català i, altrament (en el seu cas), una dona (qui cuida la xiqueta) també li fa d’educadora i de transmissora de la cultura autòctona (la catalana).

Com a mostra, la compiladora Miquela Valls Robinson addueix “Poeta novell, Josep Pons revela a una Simona de deu anyets, la continuïtat de la literatura popular als seus versos catalans: ‘Meravellosament de l’infant que el germà gran ha pres a la falda per dir-li, a la manera d’un conte, un dels seus primers poemes (…)’ (…).

Són just uns pocs indicis d’una immersió etnopoètica precoç, però creiem a llur veracitat, a llur valor exemplar i, val a dir, a llur importància, en la gènesi d’una dedicació folklorista” (pp. 6 i 8). Així, entre la mainadera i el poeta passaran a la xiqueta l’amor per la llengua materna i per part del folklore català.

De fet, en la pàgina 58, s’indica que “Tant per ella com per son germà, amb qui en parla sovint, ‘El català ha estat, a la infància, el llenguatge del món meravellós, el dels vells contes’”. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones senzilles, amb el Poble i que emparen febles i ancianes

General, , , , , ,

Prosseguint amb el llibre “Rondalles populars valencianes”, copsem trets matriarcalistes en la contalla “La raboseta i el rabosot que va caure dins l’olla”. Així, la raboseta ix de casa i el rabosot hi roman, com moltes dones en els Pobles matriarcals. A més, hi ha signes interessants, com ara, una figuera pròxima al riu (dos detalls associats a la dona), que “Les filles del rei es van encaminar cap al riu per omplir d’aigua els cànters i les canterelles” (p. 520) i, per tant, mitjançant la senzillesa, es posen al nivell de la gran majoria del poble. Altrament, la reina és de la mateixa corda que les filles i, quan les jovenetes li diuen què han fet amb els cànters, “els respongué:

-Doncs jo em faré un vestit de blanc i negre” (p. 520), fet que la vincula, simbòlicament i cromàticament, amb la dona.

Ara bé, el sobirà, en veure la seua muller, decideix llevar-se un ull (p. 521). Això fa que ambdues majestats connecten amb els seus súbdits, àdhuc, amb els més pobres i amb els més dissortats.

Finalment, quan el monarca ho comenta al forner, aquest li diu: “Doncs jo em fique la pala al cul!” (p. 521). D’aquesta manera, apareix la part escatològica i l’eròtica: la penetració del penis en la dona.

La darrera rondalla que hem triat d’aquesta obra de Rafael Beltran és “La xiqueta i la formiga”, en què dos personatges femenins superen un home: “Una xiqueta, òrfena de pare i de mare, vivia amb la seua àvia.

Una nit, al caient de les dotze, (…) l’àvia va enviar la néta perquè portàs unes quantes bledes per a menjar.

La xiqueta, caminant cap a l’horta, sentí una veu que li deia:

-Jo sóc un negre blanc, potejat dins un barranc, que et vull matar.

La xiqueta, (…) allargant el pas, prosseguí plorosament cap avant” (p. 523).

Com podem veure, la nit és un moment femenívol. I, més encara, quan li apareix una formiga que li va demanar per què plorava i, “Així que el petit insecte se n’assabentà, li aixecà l’ànim: “Au!, tira avant; jo t’acompanyaré” (p. 523) i li féu de mare.

A continuació, en aplegar totes dues al barranc, “sentiren la frase d’abans (…). I la formiga respongué:

-Jo sóc una formiga del formigar, que et pegue un pessic i et trac a ballar.

Aquell se’n va anar sense trobar-hi responsió i no molestà mai més la xiqueta, la qual aquella nit pogué collir les bledes i dur-les a la seua àvia” (p. 523).

En altres mots, el relat és una defensa de la infància. I, tocant a les bledes, a banda de ser un menjar d’horta, el seu significat empiula amb l’home covard (en aquest cas, el que llegim), amb lo terrenal. I tot, com la padrina, en aquest passatge, ho fa en la fase més fosca del dia.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones que trien, acollidores, maternals i Pobles receptius

General, , ,

Una altra narració en què es plasmen signes matriarcalistes, i que fou compilada en l’esmentada antologia, és “Un sermó modern”. Així, hi ha un fragment en què es fa lo que vol la dona i, a banda, hi ha detalls que podrien ser de caire eròtic. Un capellà viu junt amb una criada (Marieta) i un dia, perquè ella fes un àpat de farinetes, la dona “Va cridar l’escolanet i li va dir:

-Vés i digues al rector que cal comprar farina, si vol dinar.

-El senyor rector ara fa missa i no se li pot dir res.

-Això no passa res! Tu veges com t’ho apanyes i li ho dius.

L’escolà no sabia com dir-ho al rector sense interrompre la missa, però, al final, se li va ocórrer una mangarrufa” (p. 504), de manera que el capellà copsa el missatge, respon al xiquet i, d’aquesta manera, l’acòlit ho passarà a la dona.

Una altra contarella amb trets típics de la cultura catalana, i arreplegada en “Rondalles populars valencianes”, és “L’escolanet despistat”. Durant les festes de la vila, el rector volia fer un sermó i parla amb l’acòlit: quan l’home diga “’Què vull jo i què volem tots?’, tu, de dalt [ de la teulada] estant, faràs així, molt finet, ‘Pau’, perquè faça com si vinguera del cel” (p. 505).

El xiquet, per la teulada i amb la possibilitat d’agafar nius (que li agradaven), això és, la part maternal i d’acolliment de la vida (el niu matern), “sent que el rector deia ‘Què vull jo i què volem tots?’ i va anar tan atrotinat, (…) s’hi va pegar una trompada (…) i va cridar:

-Ai!, fotre!

I, per tota l’església, va ressonar:

-Fotre!… Fotre!… Fotre!…

El rector (…) va continuar fent el sermó, mentre tots els veïns que l’escoltaven van esclatar en un riure” (p. 506).

En una línia pareguda, i també en el recull a càrrec de Rafael Beltran, hi ha un relat, “El moliner (El més gandul dels tres fills)”, en què un pare cansat, un dia, comenta als tres fills que ell ha decidit donar el molí al més peresós dels descendents. Per a això, els envia pel món i, en tornar, el segon li diu “Vaig arribar a una figuera i em vaig tombar a l’ombra, per descansar. Una estona després m’adoní que, damunt el meu nas, tenia una figa grossa i madureta; però, (…) no me la vaig menjar” (p. 512).

Sobre aquesta secció de la rondalla, cal dir que apareix la figuera (símbol vinculat amb la reproducció de les dones), l’ombra (un altre detall feminal, com també ho és la cova i l’interior de l’espluga), la dona com a acollidora del fill (del xicot) i, finalment, lo femenívol per damunt de lo masculí (la dona té el seu cos dalt del minyó, ací, representat pel nas). Ben mirat, ella ja ha passat la joventut i, per això, el narrador indica que és madureta (podríem posar-li, com ara, uns trenta anys i, de pas, situar-la en edat de tenir fills).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Rondalles creatives, eròtiques i escatològiques amb capellans

General, , , , ,

Una altra rondalla amb trets matriarcalistes i que figura en l’obra “Rondalles populars valencianes”, a càrrec de Rafael Beltran, és “El rector espavilat”. Un capellà que no havia fet mai un sermó n’ha de fer-ne u i “se’n va anar a passejar pel camp a veure si se li acudia alguna cosa.

Va arribar a un braçal i es va asseure a la vora” (p. 502) i, com que copsa una sargantaneta, se li ocorren uns mots en llatí i en nexe amb la paraula “sargantana”.

Per consegüent, el narrador recorre a uns detalls lligats amb lo femení i presents en altres contalles: un braçal (la séquia i l’aigua) i la vora (ens pot evocar relats en què es prefereix lo que és a un costat).

Ben mirat, entrem en un passatge amb un toc eròtic: “Va tornar cap a casa i, com que ja era hora d’esmorzar, la criada el va portar a taula. Eren dos ous fregits i una sardina” (p. 502), simbòlicament, associats amb els testicles i amb el penis. Llavors, se li ocorre una altra part del sermó (“Ovotus sardinatòrum”).

I, per a rematar, apareix lo escatològic: “Una estoneta després, mig endormiscat, li van vindre ganes d’anar a l’excusat i va pensar: ‘Cagòrum en l’excusòrum. Ja tinc el sermó complet…’..

Eixa vesprada, a la missa, va fer un dels sermons més esbarjosos de la seua vida” (p. 502).

O siga que la figura del mossén, en aquest relat, enllaça amb la tradició autòctona: un home que empelta amb la natura (d’on rep la seua facilitat creativa, és a dir, de la mare), amb lo sexual (els mots corporals fan acte de presència justament en el moment de fer-ho un personatge femení que, altrament, ens recorda narracions, com ara, amb el Rector de Vallfogona) i, al capdavall, amb l’excusat.

Cal dir que el desenvolupament del conjunt dels passatges és de caire natural i, àdhuc, com la digestió i com el dia. Com a mostra, la frescor del dia li afavoreix la part creativa i esdevé, poc o molt, abans d’eixir el sol i, per això, hi ha un eixart amb lo tel·lúric i amb lo maternal (la vegetació, encara en una de les fases més fosques del jorn). Després, hi ha una mena de culminació (ell i la criada, com una parella que fa bona pasta). Finalment, cap a la vesprada (i, possiblement, abans del vespre, en què ell devia fer la missa), el capellà amolla la part escatològica.

Finalment, l’acte religiós és realitzat enmig d’un ambient amb “les beates (…) i el rector va eixir d’allò més bé” (p. 502).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.