Arxiu d'etiquetes: matriarcalisme

“Virtuts del cagar”, pagès, fertilitat, refranys i paganisme

General, , , , ,

“SEGONA PART

Ho quan utile est cagare;
quam dulce est ventre buidare
in plasa, in horto, et in monte,
in camino, prope fonte;
et si cagacio malestias
adhuc cagare inter bestias![1]

(Paraules d’un pobre diable
que cagava en un estable)

Jo vos contemplo parats,
oients meus molt perfumats,
i, al veure que és cosa clara
tot el que us he xarrat ara,
confessareu convençuts
no ho sou tant en son poder
com és el Rei Caganer.

Però sortiu-me de por,
que un tinc de fer veure jo
que, si bé és molt poderós,
és també molt deliciós,
molt agradable, molt sà
i molt útil el cagar.

El cagar us podrà donar
gran força per treballar,
ganes per menjar i beure,
ell farà: als sastres, seure;
als barreters, fer barrets;
als ferrers, farà estar drets;
escriure també als notaris;
als metges, molt males nits;
musics i escolans, cantar;
als militars, barallar;
guanys molt grans, als hortolans;
a tots, treball i descans,
fins als sabaters, fer botes
i, als escarabats, pilotes;
i aquell que no cagarà,
res de tot això farà:
veus aquí amb quanta raó
he dit que el cagar és bo!

Tres hores més xerraria
i encara no acabaria,
però m’avisa el darrera
que ha acabat ja la caguera
i acabo jo dient:
‘Que caguin per sempre’. Amén.

PROU”.

Sobre el paper dels hortolans  (molt lligats a la terra i ben considerats en els Pobles matriarcalistes), podem dir que ixen molt afavorits en la composició: “guanys molt grans”.

D’un punt de vista folklòric, el 8 d’abril del 2026 trobàrem una entrada amb informació molt sucosa: “El caganer a les rajoles d’oficis del Museu Santacana” (https://www.rondaller.cat/2023/05/15/el-caganer-a-les-rajoles-doficis), publicada en la web “Rondaller” el 15 de maig del 2023. Així, comenta que “L’especialista en antropologia social Roger Costa [ Solé] apunta que sempre s’ha donat per vàlida la teoria que el caganer ‘és un vestigi supervivent d’antics cultes de fertilitat de la terra, propiciadors d’abundor i sort’”, un fet vinculat amb com són presentats els pagesos en el fulletó.

Més avant, addueix que, “ja posats a parlar d’excrements i deposicions, què n’hem de dir del tió, una versió escatològica infantil”.

I, al capdavall de l’entrada, posa el refrany “Dormir fort, menjar calent i cagar pudent fa sana la gent. Apa, a cagar, a la via!”.

Continuant amb el tema, hem recorregut a l’article “La sacralitat perduda d’’el caganer’” (https://www.jordibilbeny.cat/2020/11/20/la-sacralitat-perduda-del-caganer), de l’historiador i investigador català Jordi Bilbeny i publicat en la web “Jordi Bilbeny”, qui, enllaçant amb la tradició catalana, trau que “el caganer es posava any rere any diligentment al pessebre. Com si no hi hagués cap transgressió” i que l’antropòleg asturià Alberto Cardín (1948-1992) “indica que vindria a ser ‘una resta larvada d’antics cultes a la fertilitat’”. Aquest detall, al meu coneixement, empelta amb la defecació tal com és tractada en la dita que hem exposat adés: qui menja bé, dorm bé i fa bona vida.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] En aquesta estrofa, entre d’altres coses, diu “Oh!, ¡que útil és cagar, que dolç és buidar el ventre en la plaça, en l’hort i en el munt, en el camí, prop de la font!”.

R-18534 (2)

 

Festes catalanes vernacles en nexe amb la Mare i amb la senzillesa

General, , , , , ,

Continuant amb aquest tema, exposarem trets matriarcalistes que capírem en dos articles de Joan Puig, publicats en el diari digital “La República”, i que enllacen amb altres cultures tel·lúriques. La primera font, “[VÍDEO] L’herència de la dictadura passeja per moltes processons de Setmana Santa, l’estètica franquista s’imposa a la tradició catalana” (https://www.larepublica.cat/fixada/video-lherencia-de-la-dictadura-passeja-per-moltes-processons-de-setmana-santa-lestetica-franquista-simposa-a-la-tradicio-catalana), és del 4 d’abril del 2026 i hi accedírem el mateix dia. La segona, “[REPORTATGE] L’ofensiva per espanyolitzar Catalunya, l’exemple de les processons que són transformades per la militarització i l’espanyolització” (https://www.larepublica.cat/fixada/reportatelofensiva-per-espanyolitzar-catalunya-lexemple-de-les-processons-que-son-transformades-per-la-militaritzacio-i-lespanyolitzacio), del 5 d’abril del 2026, la trobàrem l’endemà.

Així, Joan Puig trau signes que hem considerat del ram.

En primer lloc, els tradicionals Armats de Mataró van units a una representació dramàtica i a l’austeritat i apareixen com “el soldat de fusta i cartró”. Açò ens porta a la fusta, la qual lliga amb el mot “matèria”, amb el llatinisme “mater” (mare) i, així, amb la terra. I més: “(cascos amb plomalls, el soroll rítmic de les llances contra el terra)”, “una guàrdia cerimonial de caràcter quasi festiu i teatral”. Sobre l’acte de tocar a terra, ens porta al ball de bastons, tradicional en alguns indrets catalanoparlants: aquest contacte ho és amb la Mare, perquè romanga amb vida, perquè fructifique en un esdevenidor en forma de prosperitat i de bones collites.

En segon lloc, “les processons les organitzaven gremis (…) amb un caràcter civil i local”. Açò pot dur-nos a llocs religiosos (per exemple, ermites i santuaris) que eren molt a prop de la vila, del llogaret, etc. i que no eren majestuosos. A banda, parla del “soldat romà tradicional català”, o siga, no el fet per importació, sinó en línia amb la cultura vernacla. Cal dir que, com en moltes festes de barri, àdhuc, en els primers anys del segle XXI (i n’he vist, fins al 2009, després de trenta-huit anys vivint en una mateixa zona de la vila d’Aldaia).

Així, en aquesta vila valenciana, les clavariesses que organitzaven la festa de Sant Antoni (en gener), si de cas, contractaven uns quants jovenets (o adolescents) que tocaven tambors i cornetes (però vestits al seu gust, no com si fossen soldats d’un exèrcit) i, a diferència de la falla que hi havia en el Carrer Sant Antoni, la música no era mai militar (ni la festa tenia aquest toc), ans ben distint: uns esdeveniments en què les dones portaven la iniciativa, elles eren ben considerades pel capellà i pels marits i en què els hòmens (el rector i tot) no eren un drap per a les dones. Un exemple d’un entorn matriarcalista.

En tercer lloc, l’autor parla d’una “evolució natural de la cultura local”, detall que ens podria dur a la que fa la natura al llarg de l’any i, per tant, no resulta de cap imposició, ni, com aquells que, quan, astronòmicament, s’inicia una estació (i lo que escriurem, ho hem vist en persones que, pel 2020, devien tenir cinquanta anys i, quasi segur, viure en Alaquàs, vila de l’Horta de València), els primers dies ja portaven roba tradicionalment associada a la temporada nova, en el cas que vaig presenciar, de la tardor.

En quart lloc, Joan Puig indica que hi ha un “recolliment històric català”, signe que no es casa amb l’espectacle de masses, ni amb els actes sorollosos (els poetes catalanoparlants amb un alt sentiment de pertinença a la terra, junt amb les rondalles vernacles, prioritzen la vesprada i la nit i, si no, la primavera d’hivern i l’hivern, dues etapes amb tendència a una vida més d’interior i acompanyada de caliu). No debades, diu que la processó és “austera, de silenci, amb passos portats sobre rodes o a espatlles, sense exhibicionisme”, “un perfil sobri”, “processons ‘fredes’ o ‘mancades de fervor patriòtic’” i, per consegüent, amb semblances amb eixos versos poètics en què la joia és moderada o bé amb eixes reunions junt amb el difunt en què, u dels qui hi és, poc o molt, diu als altres que, si els plau, que parlen d’alguna cosa que tinga relació amb el cul… Aquesta darrera anècdota empelta amb contalles en què, al capdavall, hi ha algun detall escatològic que minva lo que podria haver estat una narració formal.

Finalment, quant al tema del silenci, inclou “Misteris i Silenci. Tradicionalment, els passos s’anomenaven misteris. (…) la dignitat del silenci, fugint de l’espectacle de l’esforç físic dels portadors”. Aquestes imàtgens van unides, com ara, a les “Verges de la Soledat. A Catalunya, la marededeu sol ser la Soledat: vestida de negre rigorós, sense joies ostentoses, representant el dol d’una mare poble”. Aquests mots són importants: el fet de portar indumentària fosca no li impedeix fer-ho acompanyada de joies senzilles i, com que són en connexió amb la terra, les colors, més aïna, seran fosques. I, tocant al paper de Nostra Senyora, copsem que és maternal (la Mare del Poble, de la terra, dels fills de l’indret i, és clar, de Catalunya i que defenen la terra, com en eixes contarelles ambientades, per exemple, en el Pallars, en poblacions muntanyoses i en què, per exemple, els musulmans, representen els qui no estan per la cultura autòctona). Una marededéu matriarcalista a qui no cal dir que li fan els goigs i les festes… en llengua catalana (la del Poble).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

La festa de Pasqua en terres catalanoparlants: pervivències matriarcals

General, , , , ,

18) SEMBLANCES ENTRE EL MATRIARCALISME CATALÀ I EL D’ALTRES CULTURES DEL MÓN I PROMOCIÓ DEL MATRIARCALISME COM UN ESTIL DE VIDA QUE TÉ FUTUR.

Comencem aquest punt amb un fet real. El 6 d’abril del 2026, Dilluns de Pasqua, rebérem un missatge d’una amiga catalana, Esther (de més de setanta-cinc anys): “Molt bon dia de la Mona”. Llavors, tot seguit, hi hagué un diàleg de què plasmarem lo relatiu al matriarcalisme i que, com veurem, coincideix amb molts Pobles matriarcalistes del món:

“Bon Dilluns de Pasqua, Esther,

En el País Valencià, com em digué ahir ma mare, és costum menjar-ne Diumenge de Pasqua, Dilluns de Pasqua i dilluns vinent a Dilluns de Pasqua, o siga, en el dia de Sant Vicent Ferrer.

-És clar: el dia de Sant Vicent és festa a València i, aquí, [ a Catalunya,] a Mollet del Vallès, també és festa major.

-Hui no n’he comprat perquè tinc el costum de fer-ho Diumenge de Pasqua i el dia de Sant Vicent Ferrer, que estic junt amb els meus pares.

-Ben fet. Jo és que, amb el meu marit, ens agraden les tradicions i, encara que estem sols, dissabte vaig comprar un pastís (…) i m’hi vaig fer posar l’ou damunt i en vam menjar ahir. I avui també en menjarem.

-En ma casa, els més ‘tradicionals’, vull dir, els més en pro de les tradicions d’arrels catalanes, que no de cultures com la castellana o com l’anglosaxona, som ma mare i jo; després, mon pare.

Ella, festes, cristianisme de fets, senzill i que no cerca ni la fastuositat, ni l’espectacle, ni lo militar. En eixe cristianisme, coincidim tots tres.

Jo, en la cultura tradicional oral, en balls i danses, en el paper de la dona en la família i en la transmissió de la cultura tradicional vinculada amb la llengua catalana, en l’educació i en el sentiment de pertinença a la terra (començant per la casa i per les festes de barri).

A ningú dels tres, ens ha agradat la cultura castellana, ni Madrid.

Hi hem anat algunes vegades. En una, parle de 1987, en Pozuelo de Alarcón, una psicòloga em digué, davant d’ells, que parlàs castellà amb els meus pares. Jo li responguí, amb quinze anys:
‘-Yo, con mis padres, hablo valenciano, que es como hablamos entre nosotros.

Cuando hable con usted, lo haré en castellano’[1].

En el report que féu d’aquella consulta, ho qualificà de mala educació.

Ningú dels meus pares aprovà aquella dona, ni em criticà davant d’ella, ni després.

-Jo també sóc de tradicions, no de cristianisme: sóc cristiana i catòlica. Però, per a mi, ara, totes les tradicions i la cultura catalana les he mamades del bressol estant. I, després, en tenir l’escola bressol, doncs encara les vam treballar més i en fèiem participar els pares perquè, a la tarda, fèiem una festa amb els pares i, així, els pares (molts, castellanoparlants) les aprenien i, després, les feien a casa amb els seus fills.

La nostra funció hi era integrar els pares en tot lo que feien les seves criatures. I sempre en català.

-Interessant i important.

-Doncs sí. Però ara estic enfadada perquè, amb el Govern [ català] que tenim, es perd tota la feina que tant ens va costar aconseguir. I fa molta ràbia perquè hi vam treballar moltes hores per poder arribar a tenir el català a les escoles. I ara, a part que, per part de quatre, fins i tot, ens prenen un 25%, a més, volen ensenyar àrab en lloc que aquells s’adaptin a nosaltres, ho fan a revés; i tampoc podran servir porc els menjadors de les escoles”.

Al capdavall, li escriguí que “Jo, ahir, abans d’anar-me’n amb els meus pares, escoltava, mig plorant, música en català” de cançons tradicionals de Pasqua en el País Valencià.

Aquest tema, que podríem enllaçar amb el de la situació en molts Pobles matriarcalistes del món, exposa part de lo que, durant eixos dies, arran de la celebració de la Setmana Santa (amb què, en Catalunya i en les Illes Balears, comencen la Pasqua, però no en el País Valencià, on esdevé del dia de Pasqua fins a la festivitat de Sant Vicent Ferrer, patró de l’històric Regne de València i, en el 2026, de les terres valencianes, perquè no coincidís amb aquesta setmana), és en nexe amb un punt en comú amb aquestes cultures del nostre ram: l’inici de la primavera, però celebrat de manera moderada i, més aïna, femenina, maternal.

Així, passem de l’hivern a la primavera i ho fem 1).acompanyats de la música, 2) amb cares al descobert, 3) amb unes notes de música vernacla, 4) en pro de la mare, 5) amb uns bastons que, àdhuc, encara que toquen la terra, la seua finalitat no és agredir-la, sinó donar-li vida, que no romanga morta sempre. ¿Un cant a la infantesa, pel paper, com ara, en les caramelles? ¿I l’empelt entre els padrins (siguen oncles, ties, avis o àvies) i els néts amb motiu del Diumenge de Pasqua i d’altres dies festius immediats? ¿I els balls i les cançons eròtiques (de caire vivencial) i tel·lúriques? Tot açò abunda en aquesta època. I, ben mirat, són detalls que, als catalanoparlants amb un alt sentiment de pertinença a la terra i en pro de la llengua catalana i, com deia Jaume Vicens Vives, de la voluntat d’ésser com a mòbil primari, ens fan d’una mateixa família: la dels Pobles matriarcalistes

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] En català: “Jo, amb els meus pares, parle valencià, que és com parlem entre nosaltres.

Quan parlaré amb vós, ho faré en castellà”.

I dos articles en relació amb la religiositat vernacla i matriarcalista catalana, d’aquests dies, de Joan Puig i publicats en el diari digital “La República”:  https://www.larepublica.cat/fixada/reportatelofensiva-per-espanyolitzar-catalunya-lexemple-de-les-processons-que-son-transformades-per-la-militaritzacio-i-lespanyolitzacio.

El segon:

https://www.larepublica.cat/fixada/video-lherencia-de-la-dictadura-passeja-per-moltes-processons-de-setmana-santa-lestetica-franquista-simposa-a-la-tradicio-catalana

 

 

 

 

“Ximo Torero i la nóvia”, una cançó del dia de Pasqua

General, , ,

En el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, Jose V. Sanchis Pastor afegí que “La de ‘Ximo Torero i la nóvia’ també és molt graciosa”[1], cançó que, en la web “Diània.tv” (https://www.diania.tv/videos/musica/rock-pop-mestissatge/home-romancer-canco-de-pasqua-ximo-torero)  figura així:

“Ximo Torero i la nóvia,

carregats amb un bon berenar,

se n’anaren un dia de Pasqua

allà, a la Petxina, a passar l’esprà[2].

 

Ella portava bon magre,

sobrassada i dos pans redons,

ell portava una gran llonganissa,

ous, faves i llomello,

i, de postre, portava cacau.

 

En un banquet, ben assentats i juntets,

ella li diu: – Ximo, ¿quin vols?

La Xurra, que està molt satisfeta,

tirà mà de la cistelleta

i li trau el berenar.

 

Ximo Torero i la nóvia[3]…

 

Ximo li diu:  – Posa’t al tall, amor meu,

atraca’t bé, no tingues por,

que, en Pasqua, és cosa molt preciosa,

menjar-se la llonganissa

i, després, tastar els ous”.

 

Aquesta cançó, però en el mateix grup i el 3 de novembre del 2020, Reyes Pastor l’escrivia així:

“Ximo Torero i la nóvia,

carregats en un bon berenar,

se n’anaven el dia de Pasqua,

allà a la piscina, a passar la vespra (l’asprà).

 

Ella portava bon magre,

tomaqueta i dos pans torrats;

ell portava una gran llonganissa,

ous i faves i llomello

i, de postre, portava cacaus.

 

Apretaets[4] en un banquet,

ben juntets,

Ximo li trau el berenar,

I, ella, com és molt atrevida,

li ‘sampa’[5]la llonganissa

i li diu ‘Ximo, tinc fam’.

 

Atraca’t bé, no tingues pena ni por,

atraca’t bé i farta prou,

menja, que és cosa molt precisa,

acaba’t la llonganissa

i, després, menja’t els ous”. 

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Bon Diumenge de Pasqua i Bona Pasqua.

 

Notes: [1] Aquesta cançó, com em comentà Jose V. Sanchis Pastor, el 22 de juliol del 2020, “Per la zona de la Vall d’Albaida, es cantava molt”. La Vall d’Albaida és una comarca valenciana.

[2] Esprà es una pronúncia popular de vesprada, però no és normativa. Igualment, aquests quatre primers versos son la tornada.

[3] Tornada.

[4] Literalment.

[5] Del castellà, zampar, castellanisme inadmissible i que es pot substituir per fotre, galdir o, per exemple, endrapar.

Rondalles amb dones que salven, que empelten i amb bona empatia

General, , , , ,

Prosseguint amb la rondalla del bon cagar, en la versió exposada en el treball “Cavallers de capa i capell”, la fetillera (la filla del rei) parla amb el monarca, qui li diu “he pensat que em volia bona cosa (…), em sap molt de greu perquè ara ja no la podré trobar. (…).

-Potser la teniu més a prop del que us penseu. Ara, aneu-vos-en a palau i preneu-vos aquestes herbes durant uns dies i, quan estigueu bé, torneu per ací…

El rei va agafar el farcellet d’herbes i se’n va tornar cap a palau” (p. 31). I, així, ell fa lo que li diu la dona, fins que un dia, en el palau, nota l’anell de la seua filla.

L’endemà “se’n va tornar a ca la fetillera a donar-li les gràcies” (p. 31) i li comenta que eixa aliança era la de la seua filla petita, la qui ell enyorava.

Llavors, ella “es va llevar la caputxa i li va dir:

-Ací la teniu, la vostra filla. L’anell és meu i (…) no m’he oblidat mai que sou mon pare. Després de tants anys, heu aprés la lliçó.

El rei es va posar a plorar (…), va demanar perdó a la seua filla, la va abraçar i tots dos se’n van tornar a palau, on ara, ja sí, van poder viure durant la resta de les seues vides” (p. 31).

Sobre aquests darrers passatges, capim que la filla es lleva la caputxa i que, al moment, passa a ser acceptada com a filla i, de pas, son pare empelta amb ella.

Com a anècdota, direm que, el 4 d’abril del 2026, en el meu mur, on havia posat una cançó de campament que aprenguí en castellà a primeria dels anys huitanta i que destacava la bellesa del cagar, Ricard Jové Hortoneda (nascut en 1929 en les Borges del Camp), escrigué “Vam tenir un gran metge valencià, a la vila. Un gran home i un metge inestimable. Amic de tothom! Recordo que explicava alguns acudits i algunes dites. Un dia ens va dir ‘El millor piropo que li pots tirar a una noia és: ‘T’estimo més que un bon cagar!’”. Agraesc aquest detall, com li indiquí el mateix dia.

En la contalla “La bona xiqueta”, recollida en la mateixa recerca, una xiqueta viu junt amb son pare (qui era viudo) i ho feia al costat d’una veïna que, com en altres relats, era viuda. La dona, quan “la xiqueta passava a prop de casa, li deia:

-Si em case amb ton pare, et faré tots els dies, per a sopar, sopetes de llet i mel” (p. 32). El primer dels aliments lliga amb la maternitat; el segon, amb la facilitat per a guanyar-se la simpatia de moltes persones.

Al capdavall, la xiqueta aconsegueix que es case el pare i, per tant, es fa lo que ella vol. Nogensmenys, molt prompte, la dona i la germanastra l’envien a llavar al riu, on troba una velleta, a qui ella ajuda a arreplegar un llençol i li renta molta roba.

Després dels detalls a la provecta, l’anciana li diu:

“-Com que has estat tan bona, demà, quan t’alces, tindràs un present.

-Però si jo no vull res!!! Jo no he de menester cap present!!!” (p. 32).

L’endemà, la madrastra, en veure la fillastra, li demana com és que té un estel lluent en el front. En acabant, la xiqueta explica a la mare que la vespra havia fet valença a una velleta. Aleshores, la mare amolla a la seua filla: “hui tu aniràs a llavar i, si veus la vella, l’ajudes, a veure si, a tu, també t’ix demà un estel d’or al front.

Per la vesprada, la germanastra se’n va anar al riu amb una cistella de roba i, allà que es va trobar la velleta” (p. 33).

Però com que aquesta xiqueta només li fa costat amb el llençolet i no, a més, a llavar-li la roba (fets que, en aplegar a casa, comenta a la mare), l’endemà crida a sa mare i ambdues copsen que, “per la seua falta de compassió, li havia eixit un moc de polit al front, que li penjava sobre el nas (…) i no es va poder casar mai. Pel contrari, la xiqueta sempre va dur l’estel al front i va fer un bon casament” (p. 34).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Rondalles amb dones sinceres, que salven i que marquen les directrius

General, , , ,

Una altra contarella que figura en el treball esmentat d’Oreto Doménech i Masià és “Et vull més que un bon cagar”, estesa pel País Valencià. Començarem dient que, en altres relats, aquest bon cagar és substituït per la sal.

Un rei tenia tres filles, a qui un dia ell els demana per veure si l’estimaven o no. La gran i la segona, com que sabien els gusts del monarca, li diuen que el volien com el vi (la major) i com el torró i els feridellos de Nadal (la mitjana, perquè era molt llépol). “I li va tocar el torn a la més menuda i aquesta li va respondre amb tota sinceritat: ‘Et vull més que un bon cagar’” (p. 28).

Llavors, el sobirà, com que considerava que la responsió havia estat una ofensa cap a ell i, més encara, davant de tot lo món, la fa fora i li diu que no la volia veure més. “[ A la petita,] De res, li van valdre els plors. (…)

Van passar els anys i, quan ningú ja no es recordava de la princesa petita, el rei va començar a trobar-se malament: no podia cagar. (…) Al final, una vella criada li va dir que hi havia una dona en un vila, amb fama de bruixa i fetillera, que deien que ho podia curar tot. I, llavors, el rei va enviar els seus soldats perquè la portaren a palau” (p. 29).

En aquest passatge, com en molts més al llarg de la narració, la dona és qui pot salvar l’home (el monarca) i el sobirà haurà de seguir les indicacions que li marquen els personatges femenins.

Quan els militars apleguen on és la bruixa, ella, sense embuts, els amolla:

“-Que vaja jo a palau? Això podríem arreglar! Damunt, he d’anar-hi jo? D’això, res! Si vol que li cure alguna cosa, que vinga ell a ma casa i en parlarem” (p. 29).

Per això, com que ella no cedia a les fal·leres de la cort, el rei “va transigir en anar a ca la fetillera. Així, que va agafar el seu cavall més veloç i, en un tres ni no res, es va plantar a la porta d’aquesta dona. (…)

-Qui hi ha?

-El Rei.

-Ah, doncs s’haurà d’esperar el rei, que escure i no puc deixar-m’ho ara.

-Com que m’he d’esperar? Que sóc el rei!

-Com si sou el sumsum corda!

I el rei (…) es va haver d’esperar que la fetillera li obrira la porta” (p. 30).

Com a aclariment, direm que el “sumsum corda” són uns mots que formen part de l’oració en què, durant l’Eucaristia, el capellà indica al poble que alcen els cors. Ací són emprats com a sinònim d’una persona molt important.

Tot seguit, la dona “el va escoltar atentament i, quan va acabar, li va dir:

-Si voleu que vos cure, abans haureu de trobar un gripau que viu vora un braçal de la font i veure què vos diu.

-Però, com voleu que parle amb un gripau?

-Vós veureu; però, si voleu que vos cure, primer l’haureu de trobar.

Així que ja tens el rei que se’n va a cercar un gripau i (…) en troba un, de ben gros. Per a la seua sorpresa, el gripau (…) se’l va mirar fit a fit” (p. 30).

D’aquesta manera, el sobirà, no sols s’atansa a la bruixa, sinó que també ho fa a un espai que lliga l’aigua amb la terra i amb un segon personatge femení (el gripau), qui, en acabant, li farà unes qüestions que portaran el rei a pensar en la seua filleta, puix que ell, primerament, no sap què fer:

“-Per a poder cagar, primer, m’heu de respondre aquesta qüestió: quantes filles teniu?

(…) -Dues!

-Dues? N’esteu segur?

-Bé, en tenia tres, però n’hi ha una que, fa molts anys, que no la veig i no en sé res…

-I, com és això? Què no la volíeu prou? (…) I vós, com vos trobeu ara que no podeu cagar així com voleu?

El rei va romandre pensant una bona estona i, callat, se’n va tornar capcot a ca la fetillera. Li va trucar a la porta i la fetillera li va obrir” (p. 30).

Per consegüent, dues dones fan que ell accepte lo que li marquen perquè puga tornar a veure la princesa petita i a viure junt amb ella en la cort.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Rondalles amb persones de bon cor, maternitat i amb dones que salven

General, , , , ,

Una altra rondalla en què es copsen trets matriarcalistes, i que hi ha en la recerca “Cavallers de capa i capell”, és “La criadeta”, sobretot, per la bonesa i pel tema de l’acollida de xiquets òrfens, en aquest cas, d’”una filla joveneta, òrfena i sense béns” . Així, després de la mort dels amos d’un mas, els del mas del costat, “que eren rics i que la coneixien, es van apiadar d’ella i se la van afillar com una criadeta. A més, perquè els venia bé tindre algú que es fera càrrec del fill menut que tenien, un infant de pocs mesos. I així va ser com la xiqueta es va incorporar, de seguida, a la seua nova família” (p. 27).

A més, cal remarcar que “La xiqueta s’avenia molt bé i era molt faenera i, per això, i perquè veien que tenia molta cura del seu fill, els amos del mas (…) li van agafar molta estimació i la tractaven molt bé” (p. 27), fet que indica que, no per haver estat adoptada, la miraven de dalt a baix, sinó que en prioritzaven els seus punts forts.

Això féu que, un dia d’hivern, els propietaris li digueren que “se n’havien de baixar a la vila (…) i que li deixarien el xiquet durant unes hores, que en tinguera molta cura. La xiqueta els va dir que sí i es va posar molt contenta perquè veia que se’n fiaven molt” (p. 27).

És a dir que, de bon principi i fins ara, els pares adoptius fan possible que la filla estiga emparada i no deixen fora la infantesa, ni l’adolescència. Ben mirat, la bona avinença entre ambdues bandes, consolida el lligam entre els adults i els de la generació més jove, o siga, amb l’esperança.

En un altre passatge, un dia que feia molt de fred, la xiqueta carrega de llenya la llar i acosta el nen al foc perquè no tinga fred. Passa que ella s’adorm i que el bressolet s’encén en flames.

Aleshores, la criadeta tracta de salvar el nin i, com que res no pogué fer, “La xiqueta només feia que plorar i plorar i s’aclamava a la Mare de Déu” (p. 27), tret que reflecteix l’interés de la jovencella pel xiquet:

“-Divina Aurora: salveu-me d’açò! Torneu-me el xiquet, que s’ha mort cremadet com un angelet!

I vinga de plorar i vinga de resar!

En eixes que estava, que va sentir que obrien la porta del carrer. Eren els amos del mas, que ja tornaven de la vila (…). De seguida (…) la van veure amb els ulls plorosos (…):

-Què et passa, xiqueta? Per què plores tant? (…) On és el nostre fill? (…) Vinga, ja n’hi ha prou! (…).

Però, quan anava a dir-los tot el que havia passat, van sentir que el xiquet es reia a la cuina i se’n van anar corrents a veure’l. I és que el xiquet era en el seu bressolet, tot content i calentet, com si no li haguera passat res, i feliç de veure els seus pares” (p. 28).

Altra vegada, l’atenció pel xiquet fa que ell romanga com en un sopluig i, així, per exemple, com el nen que alleta de la mare i com la dona fa que ell senta la calentoreta maternal que atorga confiança per part del nin i tranquil·litat a la marona. Afegirem que aquest sentiment de l’infant també és present en el seu vincle amb els pares, no sols en la relació criadora-fill i que la dona (Nostra Senyora) havia salvat l’home (l’al·lot).

Finalment, com a mostra de la bona empatia dels propietaris, “Quan la xiqueta, ja més asserenada, els va contar el que havia passat, els amos del mas es van posar a plorar (…) i van saber que la Divina Aurora els havia fet un gran miracle. Els amos no van castigar la xiqueta i li van permetre viure al mas tota la vida” (p. 28). Així, hi ha un agraïment de pares a criadeta i recompensa (ací, molt important): que ella puga estar sota un aixopluc, fet que li permetrà tenir una vida més fàcil i, ara sí, com a filla adoptiva i de fiar pel seu bon cor.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Rondalles amb la senyora ama, Mare de la Terra i forta

General, , , ,

Continuant amb la rondalla “La dona dimoni”, tractada per l’estudiosa Oreto Doménech i Masià en l’esmentat treball, una nit, quan el marit aplega del camp, la dona li conta que la senyora ama es menjava tot: una cassola d’arròs al forn, un anyell rostit amb creïlles, etc. Aquest passatge pot evocar-nos quan, en la contarella “La creació”, arreplegada per Francesc de S. Maspons i Labrós en el segle XIX, Déu diu a la Mare Terra que ella tindrà molta força “perquè tot t’ho menjaràs” (p. 69).

L’endemà, la madona, amb la seua vigorositat, també manifesta a migdia en dinar, és ben servida de blat (un aliment que creix cap amunt i que, majoritàriament, és collit en estiu): ella es menjaria els jóvens (la fase estival de la vida).

I més: en l’obagor, es tragaria els hòmens (ací, representats per peixos): “Per a sopar, li va demanar un lluç i unes perdius al forn, que també s’ho va menjar tot” (p. 25) juntament amb els gafarrons (ocells), puix que, al cap i a la fi, amb la mort, tot torna a la terra. Almenys, en els Pobles matriarcals.

En unes línies posteriors, en la fosca, els pares i el fill sentien “com si alguna cosa s’arrossegara per terra i eixia una olor roïna pels corredors de baix (…), i això que la pobra dona fregava el terra tots els dies (…) i llevava la pols. Però, al sendemà, sempre eixia una pudor de podridura molt lletja” (pp. 25-26). Així, n’extraiem que sempre hi havia vida terrenal, perquè la terra no era mai desèrtica, sense res, ni pelada, ans al contrari: a tothora, hi havia pols.

Un altre signe matriarcalista és que “La senyoreta feia calça vora la ximenera, que sempre la tenia encesa, nit i dia” (p. 26), detall que només podia esdevenir en l’hivern, una de les dues estacions lligades amb lo femení i, així, hi havia vida (caliu), un eixart entre la llum i l’obscuritat que predomina en aquesta època de l’any.

Més avant, la narradora diu que la senyoreta “Té una cuota de serp enroscada i pudenta” (p. 26). Açò, atenent al llibre “El matriarcalismo vasco” (pp. 58-59), és en nexe amb la força interior, amb lo feminal en l’home (per exemple, en l’alquímia) i amb la regeneració. Altrament, ens reporta sobre una dona integradora de la part activa i de la receptiva.

Després, hi ha un fragment en què la mestressa se’n va escales avall cap a on eren els tres forasters i, encara que li tanquen la porta, l’ama (per mitjà de la cua) és capaç de tombar-la.

Llavors, “la mare va tindre una idea: va llançar la cadena i la medalla a la porta i la dimònia no la va poder passar. Va romandre dins de la casa (…), perquè no podia tocar res que estiguera beneït.

I, gràcies a això, tots tres (el pare, la mare i el fill) van poder escapar-se del mas maleït i salvar la seua vida d’una mort (…) més que segura. La Divina Aurora els havia salvat” (p. 26).

Tocant a aquests darrers passatges, exposarem alguns dels seus símbols: 1) el pas del paganisme al cristianisme místic (representat per l’aurora, ara, elevada a consideració de Divina, en lloc de ser lligada a la Mare Terra) i, així, 2) la primavera (estació associada al renaixement de la vida), ací tractada com si fos un victòria sobre la maldat (sobre una vellesa que cal fer miques i, més encara, de què cal fugir) i 3) una eixida del mas, fet que, en el fons, empiula amb deixar fora la casa maternal i la figura de la mare acollidora.

Per consegüent, en lloc de capir una religiositat matriarcal en què, àdhuc, en aquesta contalla, Déu s’entén com un déu que també arreplega amb simpatia la part feminal i terrestre; apareix un personatge que, tot i que és una dona, la seua significació connecta molt amb uns mots que hi ha en l’entrada “Aurora” del “Diccionario de los símbolos” de Jean Chevalier junt amb Alain Gheerbrant: “L’aurora, amb totes les seues riqueses simbòliques, és el signe del poder del Déu celestial i l’anunci de la seua victòria sobre el món de les tenebres, que és el deu de la malignitat”. Mentrestant, ens hem trobat amb cançons mallorquines (i amb poemes) en què Déu i altres personatges bíblics, baixen a terres catalanoparlants i són benvinguts... amb hospitalitat i tot.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Rondalles amb la senyora ama acollidora i mares ben considerades

General, , , , , , ,

Prosseguint amb el treball “Cavallers de capa i capell”, d’Oreto Doménech i Masià, també es reflecteixen trets matriarcals en el relat “La dona dimoni”. Comença dient que un matrimoni de llauradors i un fill vivien en la muntanya (això és, en el punt més alt) i que, després d’unes males collites, només pogueren salvar una medalla de la Divina Aurora (per part de la dona, qui no volia vendre-la, perquè era l’única herència que tenia de sa mare). Així, la muller lliga amb sa mare.

En acabant, recorregueren diferents viles fins que “van trobar un vellet que era assegut vora una font, qui els va dir que el mas era vora la muntanya, seguint un camí” (p. 23). Tocant a aquest provecte, qui podria haver suplantat un personatge femení, és en nexe amb la font de la vida (la infantesa, de la banda alta del riu).

Més avant, es troben amb un criat del mas, qui “els va conduir a una caseta que hi havia vora el mas” (p. 23). D’aquesta manera, els tres continuen una vida senzilla, en què aquest criat, fins i tot, fa un paper paregut al de propietari, puix que és per damunt del matrimoni: “els va dir que els portaria davant l’ama del mas i que havien de ser educats i cortesos amb ella, perquè era la senyoreta” (p. 24). Per tant, la dona fa la funció de senyora ama, de madona.

Igualment, apareixen detalls matriarcalistes ben significatius: “Quan van entrar al mas, estaven molt sorpresos perquè era molt luxós per dins i la construcció, per fora, no donava la idea de tot el que hi havia dins” (p. 24), fet que empiula la cultura autòctona, perquè es considera prioritari lo femení i l’autenticitat (lo interior) i no les aparences externes.

És més: la dona, amb fortalesa, ocupa la posició més alta, simbòlicament i tot: “Per una escala de pedra van pujar al primer estatge i, darrere d’unes portes grosses, hi havia el saló on hi havia l’ama del mas” (p. 24). Altra vegada, la fama no és lo que fa que s’òbriguen les portes, sinó que ella, acollidora, les obri als nouvinguts. I tot esdevé en un passatge en què ella “Era asseguda en una cadira alta (…) i feia ganxet” (p. 24) i no cal dir que és una persona senzilla.

Llavors, la mestressa comença a donar órdens a cada u… i ella talla el bacallà:

“-Passeu, passeu -els va dir-, que vull veure-us bé. Jo sóc l’ama i m’haureu de fer cas en tot el que vos mane. Tu seràs la cuinera -a la mare-. Tu duràs les terres -al pare- i tu seràs el meu criadet -al fill-. Ara dormireu en unes cambres de la casa, per tal que estigueu més disponibles per a la faena” (p. 24).

D’aquesta manera, la madona, com en eixes contarelles en què una xica jove realitza el repartiment emblemàtic de papers, ho fa amb els tres benvinguts: la mare exerceix de cap de colla i ella du el maneig de la cuina (com encaixant amb la dita “Ell tot sol es fa es so i es ball”, en castellà, “Como Juan Palomo, yo me lo guiso, yo me lo como”). En canvi, el pare desenvolupa la part més feixuga i representa el treballador de la terra (cal dir que la terra és la vulva i, així, ell hi és en contacte). I, quant al fill, és per davall del criat que els ha rebut: “criadet”.

Agregarem que el fill es fa unes reflexions en silenci, “mentre se’n tornava a la cuina a continuar fent-hi coses” (p. 24), o siga, a terreny feminal. Hi ha un eixart mare-fill.

Afegirem que hi havia com una mena d’eixam, tret que té relació amb la figura maternal (ací, vinculada amb la senyora ama): “li ho va presentar a la senyoreta damunt de la taula, que, altra vegada, tornava a restar parada.

Quan va acabar de sopar, altra volta, la van cridar a llevar taula i es va trobar que, de l’anyell rostit, només n’hi havia els ossos arrepelats i cap rastre de les creïlles” (pp. 24-25).

Tots aquests detalls ens exposen una dona en un ambient exuberant, en què hi ha una connexió entre els servidors, el criat que hi ha inicialment i la mestressa, signes que podríem associar a lo tel·lúric i en passatges en què l’ama és ben considerada i en què la resta de membres mantenen l’empelt amb ella, qui no n’ha despatxat ningú.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Trets matriarcalistes en la rondalla “La serp que mamava”

General, , , ,

Reprenent la investigació “Cavallers de capa i capell”, d’Oreto Doménech i Masià, passem a la narració “La serp que mamava”, en què, al meu coneixement, hi ha una mena de lliçó moral dirigida al poble i arranjada com si tingués tres fases: 1) la matriarcalista i maternal, 2) la de transició i de crítica a lo femení (vinculant el fet de mamar amb la luxúria, justament, en un Poble que no l’aprova) i 3), al capdavall, una figura masculina que, en el pitjor seny de la paraula, tira terra a la cultura ancestral tel·lúrica i promou el desarrelament. Nogensmenys, nosaltres tractarem la part amb signes que lliguen amb lo vernacle en terres catalanoparlants.

Així, “ara fa molts anys que, en una vila, una dona va tindre un infant preciós, de cara redona i més guapo que un sol. En aquella època, no és com ara, que hi ha biberons. Aleshores, totes les mares que podien, alletaven els fills des que naixien.

A les nits, l’infant era tret del bressol i mare i fill dormien al mateix llit. Així, quan, per la nit, la criatura es despertava, dormint dormint, la mare alletava i no s’havia d’alçar.

El xiquet es criava molt preciosot i, en quatre dies, se li van fer unes galtetes, uns bracets i unes cames grossos i polits. Feia goig de veure’l tan llustroset i boniquet” (p. 21).

En relació amb aquest darrer paràgraf, comentaré que, el 29 de març del 2026, parlant per telèfon amb ma mare, li diguí que la vespra havia trobat una foto de sa àvia Consuelo (nascuda en 1878), del marit (1874) i de sa àvia materna (1885) junt amb els dos primers besnéts (nascuts en 1964) dels tres provectes. Quan li amollí quin dels dos besnéts tenia cada padrina seua, ella em reportà que “La àvia [ Consuelo], corrent, agafà Miguel [1964], que era més lluïdet” (sic). Com que aquesta àvia no era precisament de passar molt de temps amb els néts, perquè era molt treballadora, però sí que els feia coques Cristina molt gustoses, tot em fa pensar que el fet de ser una mare no exclou que la dona puga tenir simpatia pels nadons i, com en la contarella, pels xiquets de poc de temps.

Després, copsem el fort lligam entre la mare i el fill: “Els pares i els metges no s’explicaven què li podia passar al nadó, perquè mamava una cosa de no dir” (p. 22). Ací hi ha un altre detall: els metges oficials sí que apareixen (més d’u, pel text), però no la remeiera, ni la comare, ni una altra dona, com ara, del barri. Altrament, la marona és una gran subministradora, com la Mare Terra, del ninet.

Tot seguit, la rondalla entra en l’actuació de la serp, un animal femení, terrenal i molt present en obres del romànic basc amb una dona nua de qui mamen dues serps, com si fos d’aquells passatges en què una dona amb molta llet, primerament, en dóna a un nadó seu i, en acabant, a un altre acostat o de la zona. Hem sentit comentaris en aquesta línia.

Cal dir que la serpent fa la seua tasca en un moment simbòlicament feminal: la nit. I el relat trau llenguatge amb signes matriarcals: serpota, nits, mamar, pits, dona, la punta de la coa a la boca (el mot cap-i-cua, com l’hivern que, als pocs dies de començar, empelta amb el naixement de la fe en la continuació de la vida en l’esdevenidor, en el món occidental, la imatge de la Mare de Déu junt amb el Nen Jesús).

Igualment, adduiré que ma mare, durant una conversa telefònica que tinguérem el 28 de març del 2026, em tragué que sí que li era familiar (perquè ho havia oït) el fet que “Les serps saben quan una dona alleta” (sic), com si la serpent fes un paper paregut al del xiquet.  

Finalment, el marit talla el cap de la serp i, “Una vegada morta i ben morta, l’home va agafar-ne els trossos i els va colgar en un clot, en un bancal ben lluny de casa” (p. 22).

Aquests darrers quatre mots no enllacen amb els Pobles matriarcalistes, com ara, amb eixa tendència que hi ha a fer temples religiosos, ermites,… pròxims a la vila (o siga, als habitants) i, altrament, com ens han dit algunes persones, a pregar a Déu (o a Nostra Senyora) de manera afectiva. Com a exemple, un dia, Pere Riutort (1935-2021), per telèfon, em comentava que ell, quan parlava amb Déu, li deia “Paret”. 

Com a afegitó, un missatge molt sucós que ens envià Antonia Verdejo el 29 de març del 2026, un poc després que jo hagués tractat aquesta contalla, de què ella havia rebut la nostra interpretació: “Bona tarda, Lluís,

Un bon relat i, com a anècdota, a la meva àvia, quan alletava mon pare, li va passar una serp. Li mamava. Quan eren al llit, es va adonar perquè tenia el mugró com negre, però deia que mai es va adonar fins que, explicant a una de les noies que tenia a casa, li va dir que algú vigilés i, vet aquí, que era veritat, però no la van matar.

L’avi la va tornar al camp, on, segons ell, havien d’estar. Tots els animals tenen el seu cicle.

Si no era perillós, no calia. Jo l’hagués matada, però l’avi, si no era dels animals pel servei de casa, treballadors seus i anar a vendre,… no: ni pensaments.

En llegir el teu comentari, m’ha vingut al cap: els avis ho expliquen com si fos lo més normal del món. Suposo que, en viure a una masia, hi havia de tota mena”.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.