Arxiu d'etiquetes: matriarcalisme

Dones proveïdores, pares que confien i filles emprenedores

General, , , , ,

Quan es lleven els de l’hostal, “En Joan va a donar menjar als conills i es troba l’armari del menjador de la rectoria a terra i una caixa buida. Tot estava amagat als dos armaris: al cantoner, (…) hi havia la gerra; i, a l’altre, (…) hi havia la caixa de fusta. (…) Es va deduir que la majordoma devia tenir algun escrit de l’avi que, tal vegada, deia on amagava les coses el capellà” (p. 211).

És a dir, apareixen detalls vinculats amb lo matriarcal: l’armari i la caixa (llocs de recepció, d’introduir), el sòl i la fusta. Altrament, veiem que, potser la majordoma sabia llegir i mantenia el lligam amb son avi (mitjançant l’escriptura) i amb el present (el rector). Un informador que figura més avall, Vicenç Baigas, diu que, “de sota aquell armari, ho va treure. Que allà sí que hi havia una olla, sí” (p. 211). L’olla, un altre atifell del mateix ram.

El report d’un tercer, Madrona Molins, ens porta al tema de custodiar la terra i ho podríem enllaçar (com en molts comentaris i en escrits sobre altres Pobles matriarcalistes) amb el simbolisme tel·lúric i autòcton: “Quan van tirar la rectoria a terra, hi van trobar dues custòdies i el que ho va trobar era una bona persona i ho va lliurar al bisbat de Girona; però lo altre que va trobar, no” (p. 211).

Més encara i sobre aquesta rectoria: en l’apartat “El general carlí que la va cagar”, el folklorista de Calella diu que, “Pels comentaris que m’han fet diverses persones, es  creu que l’or de la Rectoria provenia d’un botí de guerra” (p. 212), de la darrera carlinada (en el segle XIX).

Així, Antoni Soler li conta que “Es veu que un general dels carlins que va baixar del cavall per a anar a cagar i duia el cinturó tot ple d’unces d’or que feia com unes butxaques (…), se’l va deixar en aquell camp (…).

Aquell home, en anar a veure el blat, es va trobar aquell cinturó tot ple d’unces d’or, no va dir res a ningú, mai, i el va agafar. I diu que va anar a fira a Ripoll i va comprar el millor parell de bous que hi havia, amb les arades i tot. Llavors, va muntar una botiga de sedes a la Seu, per a la seva filla i van prosperar molt” (p. 212).

O siga que, en línia amb algunes rondalles, el fer de cos va associat amb la prosperitat (la vaca que caga Cigronet). A banda, el camp és abundant (és ple d’onces) i això fa possible que el pare puga comprar en Ripoll (en una ciutat gran) i… que la filla (com moltes dones nascudes abans de 1920) òbriga un negoci familiar i que hi haja molts guanys. Com que l’home ha donat a la Mare, ella ho agraeix amb l’empresa que porta avant la jove.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones que subministren, que salven i sexualitat matriarcal

General, , , ,

Després, aquest primer home no dirà res a ningú, possiblement, perquè a penes tenia espenta, puix que, com deia la provecta que la transmeté, “¡I que va ser-ne, de ruc, el bon home! Que va ser-ne, de ruc!

Tan bé que hauríem pogut estar!… (…) Perquè heu de saber que, a un altre veí de Sant Iscle, amic del pare, que va passar-li lo mateix que a ell, quan van ser dintre la cova de les dones d’aigua, els va robar d’amagat una peça de roba; i, d’aquella hora endavant, l’abundor va entrar en aquella casa (…). ¡Que va ser-ne, de ruc, el pare!…” (p. 203).

Al capdavall, l’anciana trau uns mots que enllacen amb lo matriarcal, perquè indiquen la bona valoració que es fa de la sinceritat: “D’això que li conto, (…) li juro per tots els sants del cel que és tan cert com el sol que ens il·lumina!” (p. 203).

Aquesta bonesa es plasma en un segon relat de la vila de Sant Iscle de Vallalta recollit pel folklorista barceloní, en què les dones d’aigua raonen, canten i piquen roba en la riera: “Els boscaters del mateix indret (…) afirmen, i això sí que ho diuen -que tots poden jurar-ho perquè estan tips de veure-ho- que, a la riera de Santa Fe, hi ha dones d’aigua. I la prova és que, si se’ls embruten les vores (…), en tornar-hi, al cap d’un moment, ja no se’n troba rastre perquè les dones d’aigua ho han escombrat i netejat” (p. 203). Una altra manera amb què la dona salva l’home, perquè, quan ell faça vida social, siga ben considerat per molts. 

La narració següent, “El Salt de l’Aigua. Riera de Pineda, Hortsavinyà”, contada per Jaume Aliva al recopilador de Calella, diu que, “Ben a prop del Salt de l’Aigua, hi vivia una colla de dones d’aigua. En nits de lluna plena, hi anaven a fer bugada i estenien la roba en unes roques planes que hi ha un poc més amunt, arran mateix de la riera” (p. 204). Unes qüestions que ens podríem fer és si, per exemple, aprofitaven aquest aplec per a parlar sobre el pas a la joventut maternal o si, com ara, ho feien per a fruir la sexualitat i el cos, com molt bé és recomanat per alguns sexòlegs, com una part més del gaudi de la vida. A banda, es fa en grup, un tret que lliga amb el matriarcalisme.

Afegirem que “Un mosso d’una de les masies del veïnat de Montcal s’hi va acostar d’amagat, va arreplegar una peça i va arrencar a córrer sense mirar enrere (…). Però un trosset de roba es va enganxar a una romeguera i, a poc a poc, es va desfilar (…). Quan va arribar a casa, ja no li’n restava res” (p. 204). Per consegüent, les dones porten la força material i física.

En finir aquest relat, Dani Rangil passa a la llegenda del drac de Vilardell i, entre d’altres coses, direm que “El drac viu en aiguamolls, en llacs o en coves, en llocs inhòspits o infranquejables per a l’home, de vegades, guardant tresors fabulosos” (p. 204), detall en relació amb la figura de la dona i amb molts personatges de caire matriarcalista, ja que ho fa associat a l’aigua, a la terra, a indrets maternals (l’espluga), a l’aventura i, àdhuc, com a subministradora de vida a la zona (els tresors, començant pel part i per les bones collites).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones que subministren, amb iniciativa i sexualitat matriarcal

General, , , , , ,

Tornant al llibre “Històries i llegendes de l’any vuit. Recull de cultura oral del Montnegre (I)”, de l’investigador Dani Rangil, passem al punt sobre dones d’aigua i, en l’apartat “El gorg de Dones d’Aigua.  Riera de ca l’Oller, Sant Iscle”, Lola Nualart li diu que, “A Dones d’Aigua, a Sant Iscle, deien que hi havia aquelles dones que, si, a una, li varen dir que duia segó (…). I diu ‘Aquests trossets de segó, se’t tornaran or’” (p. 201). La dona, com a forjadora de la prosperitat a partir de la terra, no del cel a lo tel·lúric.

La segona informadora, Mª Rosa Omella, li comenta que, “A les nits, se sentien les dones d’aigua” (p. 201), i que aquest tema el narraven en les escoles.

En acabant, l’autor posa que, “Sigui com sigui, són les nostres dones d’aigua més famoses, compartint el podi amb les del gorg Negre de Gualba o amb les de Sant Miquel del Fai i val la pena saber-ne la versió més popular” (p. 201), de manera que ell fa una defensa del llegat tradicional, més enllà del més conegut.

Abans de començar, direm que, en el relat que adjunta el folklorista, apareix la casa (la masia), un símbol molt vinculat amb el matriarcalisme català, i el gorg (això és, la família i l’aigua):

“A la riera de Sant Iscle, hi ha un gorg a prop de la masia de ca l’Oller, anomenat el Gorg de les Dones d’Aigua. Diu la llegenda que una nit va trucar a la casa d’una pagesa que feia de llevadora una noia jove i molt garrida que li va demanar que l’acompanyés perquè una amiga seva anava de part. La va portar fins una cova enmig del bosc, a prop de la riera on, tal com deia, hi havia una altra noia a punt de donar llum” (pp. 201-202).

Com podem veure en aquesta primera part de la narració, la fadrina es posa en contacte amb la comare i el part esdevé en un indret simbòlic i vinculat amb la maternitat: la cova. Com que ací aquesta espluga empiula amb lo aquós, podria empeltar amb la “cova marina”, entrada que el “Diccionari eròtic i sexual” de Joan J. Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta associa a la vagina i, per extensió, a la vulva.

Altrament, la llevadora fa de mare i de repartidora de riquesa maternal: “La llevadora la va ajudar i, com a paga, l’altra noia li va omplir el davantal d’una cosa que no li va voler dir què era i li va manar que no ho mirés fins que no fos a casa. La pagesa va emprendre, però, a mig camí, ja no va poder aguantar més la curiositat i ho va mirar: eren grans d’ordi i, com que s’imaginava un present de molta més valor, es va enfadar i ho va llençar. En arribar a casa, se’n va adonar que un gra d’ordi li havia restat enganxat a la roba i s’havia transformat en or. Va tornar enrere a cercar el que havia llençat, però ja no va trobar res” (p. 202). És a dir, es premia ser dona de paraula i complir amb els pactes, dos detalls ben considerats en les cultures matriarcals.

En un segon relat, “Dones d’aigua a la riera de can Vives. Sant Iscle”, hi ha un missatge semblant i que convida a aprofitar l’ocasió i els vincles amb aquests personatges femenins. L’estudiós de Calella indica que, per la seua valor testimonial, “transcric també allò que Apel·les Mestres va recollir, vuitanta anys abans de la meva recerca, de la gent de Sant Iscle” (p. 202).

Apel·les Mestres (1854-1936) escrivia que li ho havia contat “una vella de vuitanta anys de Sant Iscle de Villalta que conserva totes les seves facultats mentals i energies físiques.

‘(…) Una nit de lluna passava el pare per la vora de la riera de can Vives i va restar embadalit veient les dones d’aigua estenent la roba que acabaven de rentar. (…) degueren descobrir-lo, perquè es van posar a cridar-lo pel seu nom; el pare, malgrat ell, va anar-s’hi acostant, acostant, i les dones d’aigua van agafar-lo i van endur-se’l a dins de la seva cova” (p. 202).

Sobre aquest passatge, cal dir que ens ha estat nou que se l’emportassen a la cova, com si ho fessen a un llit enmig d’un espai reservat per a moltes dones, ja que, majoritàriament, apareix un detall eròtic: la dona estenent (haver-hi roba estesa). En qualsevol cas, elles porten la iniciativa, són decidides i, en grup, se l’enduen al seu terreny.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

La llegenda “El marrà negre”, el paganisme i la maternitat matriarcal

General, , , , , , , , , ,

En llegir la llegenda “El marrà negre” (p. 199), copsem molts trets matriarcalistes i que podrien recordar-nos les de les dones d’aigua. Comença així:

“Sota de Sant Jaume de Frontinyà, hi ha el gorg Negre de Vilardell. És un gorg que, per més que hi han arriat pedra i fil per escandallar-lo, mai han pogut arribar al fons, per lo qual és creença general que no deu tenir-ne; com més corda hi arriaven, se sentia pujar del fons una veu molt aspra que deia:

            Descabdella que descabdellaràs,

                 que, al fons, no hi arribaràs!

Hi havia un pastor que menava el seu ramat a pasturar a les vores del Gorg i un dia va veure eixir un gran marrà tot negre. La bestiassa va marrir (cobrir) totes les ovelles i tornà a desaparèixer en el gorg.

Les ovelles marrides varen xaiar i tots els xais varen sortir negres, grossos i robustos, que donaven goig de veure.

Al cap de l’any, que ja els xais eren primals, un dia que, juntament amb les ovelles mares, pasturaven a la vora del gorg, tornà a sortir-ne el gran marrà negre, va fer un bel molt fort i, acomboiant-se-li tots els anyells, van capbussar-se darrere d’ell dintre del gorg, i mai més se’ls ha tornat a veure.

D’aquesta feta, el pastor va perdre tota la xaiada” (p. 199).

Per tant, ens trobem en una cultura matriarcalista molt pregona (l’escandall mai aplega al fons), una veu aspra vinculada amb el dimoni i amb lo feminal (motiu pel qual és relacionada amb l’aspror, potser com a castic unit al cristianisme oficial), una dona que triomfa sempre (“al fons, no hi arribaràs!”) i que convida al realisme, a no fer-se falses il·lusions.

Igualment, un pastor (personatge patriarcal) passa a terreny tel·lúric (ací, a una vora, de la mateixa manera que, en moltes rondalles, la recomanació de la dona que salva és cap als costats i no cap al mig) i, en què domina i mana un personatge matriarcal: el marrà, el qual, a més, és negre (color que empiula amb l’obagor i amb lo autòcton).

Adduirem que el marrà és obscur, gros i robust,… i que moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 eren fortes i tenien molta influència (la grossària). Aquests mots m’evocaven la figura de la Gran Mare, la qual, per la seua potència, ha estat capaç de deixar embarassades totes les ovelles (ací caldria interpretar com que la mare, presentada com un porc, ha fet que se li acosten les futures jovenetes i les dones que pariran en un esdevenidor).

Així, un any després de nàixer els anyells, el marrà torna a fer acte de presència a prop de les ovelles (ja mares) i, ben mirat, se les porta al gorg.

En altres paraules, el pastor (masculí) no és qui guanya la mà, sinó un personatge femení. A canvi, 1) ell resta més sol que un mussol i 2) els altres, acompanyats i en l’aigua, un espai que enllaça amb la dona i que toca la terra.

Sobre el simbolisme d’aquesta narració, el folklorista Dani Rangil, comenta que, “Amb el cristianisme, s’associen a l’àngel rebel diversos éssers originats en creences molt primitives. Normalment, tenen atributs de boc o de marrà, com les potes i, sobretot, les banyes, un element que simbolitza un gran poder progenitor necessari per al creixement dels cereals i per a la prosperitat dels ramats” (p. 199). Al capdavall, posa que, “Acabada la feina, se’n torna a les profunditats del gorg, com les dones d’aigua, en un exili forçat per l’hegemonia d’una religió posterior que refusa la seva existència o l’identifica amb els éssers malèfics” (p. 199).

En relació amb què representa del marrà, diré que l’he viscut molt de prop, ja que, en la planta baixa d’on visquí fins a trenta-huit anys (2009), no sols hi havia una imatge de Sant Antoni d’un poc després de la guerra (1936-1939), sinó que al costat del sant, hi havia un porquet. I, perquè ens fem una idea de lo arraïlada que era aquesta festa en la vila i en el barri, tant els majors, com els de la generació següent i que residien en la finca i, molts de la contrada i que, en els anys huitanta del segle XX, encara érem xiquets (o entràvem en l’adolescència), sabíem que el porc simbolitzava el dimoni i que, encara que estava a poca distància de Sant Antoni “el del porquet”, el seguidor de Jesucrist havia vençut el mal.

El llegat s’havia transmés d’avis a pares i de pares a fills, principalment (i vull deixar-ho manifest), per mitjà de les dones (eren qui més ens ho recordaven, perquè ho tinguéssem present per a la nostra vida).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Anells, castells, mines i folkloristes que recopilaren llegendes

General, , , , , ,

Prosseguint amb llegendes recollides per Dani Rangil en l’obra sobre la cultura popular del Montnegre, n’hi ha en una secció, com ara, “Els vaixells als castells” (pp. 190-191), en què es plasmen símbols matriarcals (per exemple, l’aigua i la terra). Així, en mots de Mercè Bagudan, “Al castell de Montpalau, deien que hi lligaven els vaixells, allà dalt” (p. 190). Un segon informador, Francesc Basart, diu que, “Als murs del castell de Montpalau, hi havia uns forats on, antigament, hi devien haver anelles, segurament, per a lligar-hi els cavalls. La gent deia que aquelles anelles eren per a lligar els vaixells, perquè, antigament, la mar arribava als murs del castell” (p. 190).

Sobre aquests detalls, units amb vivències que l’estudiós havia tingut quan era un xiquet, ens addueix que “Sí que és ben cert que la terra li ha guanyat força territori a la mar en només un segle” (p. 191), fet que concorda amb unes paraules que li diu Joan Xaubet. “Diuen que, de can Feliu per avall, era aigua. El meu avi em deia que ell ho havia vist; jo, no. Jo me’n recordo que, per allà on hi ha el càmping l’Oasis, encara hi havia un tros que eren maresmes” (p. 191).

Tocant un relat més en línia amb lo tel·lúric, hi ha la llegenda “La mina de Santa Anna (Pineda)”, en què la confiança en un personatge maternal (ací, representat per una muntanya) allibera un Poble:

“En Camps m’explicava que, a la torre de Santa Anna, hi havia com una mina que anava al turó de Montpalau. (…) Com que, abans, sempre hi havia guerres, podien sortir per allà. I diu que hi havien trobat monedes que en deien el delme” (p. 191), és a dir, la desena part de la collita (o d’altres béns) que els usufructuaris (emfiteutes) lliuraven al senyor, al monarca o a l’Església, bé en diners, bé en aliments. Com podem veure, la dona (terrenal) fa de protectora dels fills.

En passar a la plana 198, en la secció “Mitologia i llegendes”, escriu que, gràcies a persones que s’han interessat per la cultura tradicional, ha estat possible la recopilació i la transmissió de mites, de contarelles i de personatges que haurien restat en el silenci o, pitjor encara, fora del coneixement popular: “L’imaginari català comptava amb nombrosos personatges mitològics, però, a hores d’ara, [ any 2008,]  ja és molt difícil trobar-los en la tradició oral. Afortunadament, de mitjan segle XIX i durant uns cent anys ençà, en un temps en què la transmissió oral encara era ben viva, una colla de folkloristes van fer una feina impagable de transcripció d’aquestes creences: Milà i Fontanals, Maspons i Labrós, Víctor Balaguer, Jacint Verdaguer, Cels Gomis, Serra i Boldú, Serra i Pagès, Sara Llorens, Apel·les Mestres, Violant i Simorra, Joan Amades, Enric Valor i molts altres. Sense ells, avui no sabríem gairebé res dels nostres gegants, dracs, dones d’aigua, ogres, follets diversos, sirenes, encantades, simiots, genis de la neu i més d’un centenar d’éssers mitològics que campaven per les comarques dels Països Catalans.

Al Montnegre, els únics personatges mitològics que he trobat en la tradició oral han estat la pesanta, les dones d’aigua, una referència breu al gegant Farell i els serpents”.

A continuació, l’investigador de Calella posa, “Tot i així, transcric la versió escrita més antiga del drac de Vilardell perquè és prou important com per no esmentar-la i perquè la llegenda tenia un origen oral, tot i que ara s’hagi perdut. També a Vilardell, cap al 1920, Apel·les Mestres recollí la del marrà negre” (p. 198).

En nexe amb aquest darrer paràgraf, cal dir que ens hem trobat amb casos en què, entre unes quantes versions d’una mateixa narració, sovint, en la més antiga o en les més anteriors al segon quart del segle XX, hi havia més trets matriarcalistes, més d’una vegada, començant pel paper de la dona com a alliberadora i, a més, amb personatges no vinculats amb sants, sinó amb dones o amb detalls pagans.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones emprenedores, marededéus que salven, arbres i llegendes

General, , , , , ,

Prosseguint amb l’obra esmentada sobre cultura oral del Montnegre, en l’escrit “La caixa de morts”, copsem trets matriarcalistes, en parlar sobre un matrimoni: “En Joan era l’única persona que sempre l’havia vist amb barretina i amb una pipa. No baixava mai a la vila, només corria per aquells boscos.

La que baixava era ella. Portava un cistell d’ous, un pollastre o quatre mongetes a vendre al mercat de Pineda i, amb allò, comprava oli, unes espardenyes o lo poc que els feia falta” (p. 137), mots comuns a comentaris que hem recopilat sobre dones catalanoparlants nascudes abans de 1920.

També en capim en el punt “Carregat com un burro”, en què indica que l’àvia, a l’home, “A la nit, el feia convertir en un ruc, el feia anar a cercar llenya al bosc i el portava cap a casa. (…) Potser, sí que, encara que no el convertís en ruc, (…) el feia anar a bosc a carregar llenya i el carregava com un ruc” (p. 144).

En passar al capítol “Llegendes” (p. 179), l’estudiós del Maresme comenta que “Bona part de les històries de llops, de serps, de bruixes, de bandolers o de tresors formen part del llegendari del Montnegre (…). Com al capítol de les bruixes, aquí, l’estament eclesiàstic també té un protagonisme important amb sants, capelles, monestirs abandonats, capellans, frares i inquisidors” i, a més, agrega que ha inclòs llegendes molt importants, com ara, la d’en Cap d’Estopes i la d’en Pere Botero (p. 179).

La primera narració d’aquesta secció, “Nostra Senyora de l’Erola”, coincideix molt amb altres de tot l’àmbit lingüístic i de la mateixa corda:

“L’Erola era una marededéu que diu que hi ha haver una passa de verola i que un foraster va portar una imatge, la va deixar allà terra i va dir a la gent que anessin tots a resar, que es curarien de verola. Era una persona desconeguda. I, tots els qui hi van anar, es van curar. Després, van considerar un miracle el que havia fet aquella marededéu i li van fer l’ermita” (p. 180). Per consegüent, el paganisme era viu en el Poble.

Unes pàgines després, en el punt “Toponímia i llegendes”, Dani Rangil tria la llegenda “que m’explica la filla del personatge que va batejar aquell arbre” i afig “demano als meus testimonis que pouin en la memòria de la seva infantesa. Em sorprèn no trobar ningú que la  sàpiga perquè, quan jo era petit, l’havia sentida a casa i és la que transcric” (p. 184).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Pedregades, traure el sant, curanderes i saviesa ancestral

General, , , , , , ,

Al capdavall de l’apartat “Pedregades i comunidors”, plasmat en el llibre “Històries i llegendes de l’any vuit”, del folklorista català Dani Rangil, l’estudiós agrega que, a la darreria del segle XIX, n’hi havia molts i que Cel Gomis explicava que “comunir” “vol dir manar perquè els capellans, revestits de sobrepellís i l’estola, amb el breviari (…) i el salpasser (…), manen, en nom de Déu, als esperits immunds que congrien les tempestats, que les dispersin i les allunyin. El costum de comunir és encara molt general als pobles de Catalunya” (p. 135).

Després, en la mateixa obra, passa al punt “Invocacions a la pluja”, les quals, com veiérem durant l’estudi sobre els Sants de la Pedra, aplegaren a ser molt habituals durant el Barroc, un moment d’efervescència religiosa arran del Concili de Trento (1545-1563) i que encara cuetejava en el primer quart del segle XXI, tot i que havia minvat prou en la segona meitat del segle XX. La relatora, Rosa Jubany, diu que “La mama explicava que el capellà tallava les tempestes i que un any de molta sequera van fer una romeria fins la capella de can Mates, van treure un sant, i la gent, desesperats, perquè quasi totes les terres eren de secà. Deien les oracions que fossin i que plogui” (p. 135).

Ara bé, immediatament, la informadora Mª Rosa Omella trau unes paraules que figuren en narracions relacionades amb la necessitat de pluja i que, a vegades, són exposades com si fossen llegendes: “i el meu oncle no deixava de dir a darrere ‘Sol i ventet, sol i ventet, que no plogui, que tinc l’estesa dels maons assecant-se’ perquè era rajoler” (p. 136).

El punt següent que inclou l’investigador de Calella és “Vidents, mags, bruixots i curanderes” i ho fa d’una manera que hem considerat molt oberta i respectuosa: “hem de donar fe de la màgia blanca, la beneficiosa o, si més no, innòcua. Mossèn Miquel, que era un bon home, la utilitzava per a protegir els cultius dels seus feligresos (…). Per a alguns, l’ofici de bruixot o de mag era la seva professió, en vivien, tot i que mai no n’hi havia hagut tants com ara [, primera dècada del segle XXI]” (p. 136) i que “No m’atreviré a dir que tot plegat és una enganyifa per treure’ns els diners (…), però n’hi ha d’altres amb un do per veure més enllà del que veiem la resta dels mortals, igual que els saurins que saben trobar les aigües subterrànies” (p. 136).

En aquest punt, abans de passar als relats que han fet a Dani Rangil, ell, lligant amb les bruixes i amb altres dones, indica que, “Si donem per bo que la bruixa és la maga dolenta, té un personatge femení que s’hi contraposa, la curandera, injustament oblidada, sobretot, quan es parla tant de bruixes. La de les curanderes era una màgia eminentment pràctica, molt enfocada a resoldre problemes de tipus sanitari, com un part, un tall, un emmetzinament o com trobar aquella cosa que ens fa tanta falta i que no sabem on l’hem deixada. La Gaspareta Mora ens deixa entreveure la saviesa popular i ancestral, inequívocament benefactora, que posseïa la seva sogra” (p. 137).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Pedregades, comunidors i la cultura ancestral i matriarcalista

General, , , , , , ,

Prosseguint amb el tema de les bruixes, hi ha una entrada que interessa tractar, puix que reflecteix trets que podem enllaçar amb el matriarcalisme i, a banda, uns altres que ho fan amb la modernitat: “Pedregades i comunidors” (pp. 134-135). Així, “Mossèn Miquel era un home amb vocació de capellà, un home que, si hi havia un malalt, l’anava a veure. Tenia la fe que, quan venia una tronada, anava a l’església a resar i les dones de per allà el voltant de l’església ja li deien:

-Mossèn Miquel! Miri que trona!

Mentres ell va ser capellà de Sant Cebrià, una pedregada… no n’hi haver cap” (p. 134). Com podem veure, el rector té l’autoritat religiosa oficial de la vila, però són les dones qui mobilitzen l’indret, les qui li reporten.

La narradora, Rosa Jubany, agrega que “Sentia dir als meus sogres que hi havia la [ dona] de cal Rajoler, la Marieta, que tenien vinya:

-Va, mossèn Miquel, que trona, anem a resar.

Resaven i que feia més força com més gent eren. Com més gent eren a pregar pel temps, donava més força” (p. 134).

Sobre aquesta cultura en què connecten el camp i la religiositat, l’autoritat eclesial i el poble, la natura i persones que confien en una mena de força exterior amb qui cal posar part de la confiança per a viure, ma mare, durant l’entrevista que li fiu en febrer del 2020 (com també en una conversa de gener del 2021 i en algunes posteriors), em vingué a dir que els seus avis i els seus pares (els padrins, nascuts en els anys setanta i huitanta del segle XIX), vivien de la terra i en un ambient molt religiós, però no místic. A més, com que no hi havia els coneixements científics d’ara, era fàcil entendre el perquè d’aquelles tradicions.

Tornant a les narracions, Rosa Jubany comenta “I mossèn Miquel li va explicar, al capellà que hi ha ara, a mossèn Alfons, però ell va dir-li que, amb això, no hi creia, i es va haver acabat” (p. 135), mots que considere important estudiar, com farem a continuació.

Per una banda, hi ha el rector que empiula amb el poble i, per una altra, el capellà que, bé per la seua prioritat per la ciència (en aquest camp), bé perquè talla amb les arrels i menysprea la tradició de la terra que l’acull, respon d’una manera que, en el 2024, arran d’unes fortes inundacions que afectaren la comarca de l’Horta de València, on jo vivia, em feren traure un tema silenciat per molts mitjans de comunicació social valencians i paràrem esment, principalment, d’una agència espanyola de meteorologia a què poguérem capir una mena de submissió per part del jornalisme esmentat: una tendència molt alta, per part d’aquests mitjans, a prescindir de la cultura ancestral.

Doncs bé: adduiré que feia anys que jo seguia amb interés l’oratge de cada dia (si més no, d’ençà del 2010) allà on vivia i que això ens portà a escriure el 18 d’agost del 2025 l’entrada “AEMET, el gos meteorològic ‘Torquemada’ i mentirós de l’amo socialista” (https://plomalliure.blogspot.com/2025/08/aemet-el-gos-meteorologic-torquemada-i.html), en el blog “plomalliure”. Entre d’altres coses, posàrem “Ahir poguí veure les valors que oferien diferents webs sobre meteorologia i, igualment, les unia a les sensacions que experimentava, als reports d’AVAMET (agència valenciana de meteorologia) i a pantalles que exposava la web d’AEMET, el gos meteorològic de l’amo socialista en Espanya.

(…) Cap a les 13h15, AEMET (per a Alaquàs) posava que, entre les 12h i les 18h, faria 36ºC. Com que eixe moment del dia sol ser el de més calor, ¿per què, molt avançat el dia i tot, hi havia una pantalla de previsions per al dia 17 d’agost del 2025, referida a Alaquàs (sense estació meteorològica i les més pròximes, la de Manises o bé la de Vivers, en la ciutat de València), que indicava 41ºC de màxima i 26ºC de mínima? Silenci: hi ha una bona paga en joc. Com diuen en la meua terra, ‘Qui calla, atorga’.

Afegirem que aquesta mediocritat influí en la nostra previsió de cara al dia 29 d’octubre del 2024 en l’Horta de València uns dies abans de la DANA. Mentir, reportar de manera falsa o bé sense un mínim d’esperit de superació i sí de fidelitat a l’estil de l’inquisidor castellà Torquemada, porta que, més d’u, desconfiem en aquesta mena de soldats del primer ministre espanyol.

I més: quan ahir, a migdia, consultava en Internet i quan parlava amb mon pare, notava suavitat: és que, en la web d’AVAMET, amb dues estacions en Torrent i amb dues en Aldaia, les màximes eren més moderades. Per això, posí en Twitter: ‘No hi ha estació en Alaquàs, però, cap a les 15h., Torrent marcava un poc més de 36°C; i Aldaia, 37ºC en els punts més pròxims [ i, amb Alaquàs, entremig geogràficament].

Fiabilitat’. 

Ara, 31ºC en Aldaia i un poc més de 31ºC en Torrent. Són un poc més de les 11h15.

Mentrestant, hi ha jóvens, com ara, Jorge Rey, de terres castellanes, que, per mitjà de mètodes tradicionals, donen molt en el clau i, altrament, no renuncien als mitjans contemporanis.

Enllaçant amb això, recorde que, quan vivia en Aldaia (fins a maig del 2009), una vegada, un home digué a ma mare i a mi en castellà, mentres que plovia: ‘Ma mare ja m’havia dit que…, perquè, quan ella nota… en el peu, és senyal que plourà. I així ha estat’”.

Finalment, en nexe amb el comunidor, Rosa Jubany també transmet que “Jo anava a escola a Canet i havia sentit a dir que l’església de Canet la van estimbar els rojos, la van cremar. Al darrere, hi havia un carreró, hi havia com unes finestretes petites, un comunidor que hi anaven a pregar per les tempestes. Ho havia sentit a dir; allò que ets canalla i ho sents” (p. 135).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Bruixes emprenedores, que ballen, mares i fills i els capellans

General, , , , , ,

Una altra història en l’obra esmentada de Dani Rangil, i en què es plasma el matriarcalisme (fins i tot, en lo eròtic), és “La bruixa marinera”, puix que figuren detalls d’aquest ram: la barca (cooperació), el nudisme (una sexualitat ben vista), ficar-se en l’aigua (entrar en la mare)… Diu així:

“Una vegada, a Canet, tenien una barca a punt i es va despullar una bruixa i va fer tres capbussons. Els mariners la varen agafar i li van posar uns rosaris beneïts a sobre. Es veu que ja l’havien vista altres vegades. [ I ella] diu:

-Traieu-me això d’aquí, traieu-me això!

-Ens has de dir allà on vas a fer mal. Quan ens ho diguis, t’ho traurem de sobre.

-Vaig a Mallorca, a un bressol d’un nan, per clavar-li un clau al cap.

La gent que és per fer mal, ha de fer mal” (p. 121).

Així, aquesta dona, a més, és emprenedora (“es llança a la mar”, com es diu popularment) i viatgera.

Unes pàgines després, l’estudiós del Maresme arreplega un comentari d’Assumpció Xampeny, qui li reportà que, “De bruixes, n’havia sentit dir que les bruixes anaven a ballar a la plaça de les Bruixes” (p. 128), uns mots que connecten amb la relació entre determinades danses i les dones, àdhuc, en places, i la bruixeria.

Un altre relat interessant és “La cabra de can Malaire”, el qual, al meu coneixement, enllaça amb el lligam mare-fill i amb el desenvolupament de la creativitat de la mare i de la filla: “A Sant Cebrià, a can Malaire, una casa que hi ha a vora can Pau Bachs, hi havia una cabra que, a la nit, sempre sortia a saltar i a jugar. Li van fúmer un tret i li van petar una cuixa, i resulta que era una de can Malaire, que feia de bruixa i, a la nit, sortia i feia de cabra. Ningú la podia agafar” (p. 131).

Aquesta contalla, altrament, ens evoca l’escrit “El pare Bergant”, recopilat pel folklorista valencià Francesc Martínez i Martínez (Altea, 1866-1946) en l’obra “Coses de la meua terra. Segona tanda”, de 1920, en què un capellà, durant un sermó, es queixa que no hi ha mans per a fer que les xiques seguesquen les indicacions que ell comenta als feligresos, ja que, “Per a on salta la cabra, salta la xota” (p. 121): les mares (la cabra) donen el vistiplau a les filles (la xota). Cal tenir present que la cabra de què parla Dani Rangil està en nexe amb la nit (moment del dia associat amb la part fosca del jorn i de la psicologia) i, així, de pas, amb la creativitat, amb la imaginació, amb lo desconegut, però que les persones estan obertes a explorar (ací, mitjançant el salt i el joc, dos detalls que podríem empeltar amb el refrany “La carn que creix no para”, aplicat als nins).

En acabant, passem al subapartat “Capellans bruixots”, en què el recopilador exposa unes paraules interessants d’introducció: “Els capellans tenien estudis, (…) els llibres podien parlar de la vida i de miracles de Jesucrist i de tots els sants, però els capellans també en tenien, d’altres, de llibres, que no llegien a l’església com els evangelis, ni davant de ningú i se’n guardaven prou d’ensenyar-los” (p. 131), com ara, sobre com fer tirar arrere el dimoni, sobre la salpassa per a protegir cases i bestiar, sobre pluges (àdhuc, amb pedregades)…, “però també ensenyaven trucs i males arts per esporuguir els vilatans poc missaires” (p. 131).

Quant a aquests vincles entre el mossén i els de la vila, en la plana 132, hi ha l’entrada “Bruixes i capellans”, en què l’informador diu que “Aquí, a casa, no n’hi havia hagut mai, de coses de bruixeria, perquè havien estat sempre molt amics de capellans. Eren amics dels dos bàndols, molt amics”. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Aplecs de bruixes, les campanes, maternitat i agraïments a la Mare Terra

General, , , , ,

Tornant a narracions sobre bruixes, en el llibre “Històries i llegendes de  l’any vuit”, de Dani Rangil, hi ha “La Roca Balladora de Pineda”, la qual té trets matriarcalistes i que ens evoquen altres detalls de la mateixa corda: “A la falda del turó de la Guàrdia, hi havia una gran roca damunt d’una altra i, tot i el seu gran pes, la gent deia que es podia moure. Per desgràcia, ara ja no ho podem fer perquè aquell vessant de muntanya es va urbanitzar i les màquines es van endur la roca per davant” (p. 118).

Així, per una banda, capim les dones (fortes), s’emparen entre elles i cooperen (una damunt d’una altra), tenien un gran pes social i en l’entorn i, igualment, tenien vida (es podien moure). Ben mirat, com a signe de la seua presència en la rodalia i de pervivències ancestrals, de caire maternal i d’interés per la natura com a mare i com a part de la bellesa de la vida, hi ha la valoració que el relator fa de la modernitat, la qual considera que no ha estat respectuosa amb lo tel·lúric.

Després, el folklorista recopila que “Es deia que, a la Roca Balladora, s’hi ajuntaven les bruixes de les cases i veïnats dels voltants, i hi feien les seves juntes” (p. 118). Per consegüent, aquestes reunions, simbòliques i tot (per la seua antiguitat), esdevenen en territori femení i amb influència en bona part del veïnat, potser, com una alternativa a la política oficial i feudal i no cal dir que a la capitalista, com qui vol que les tradicions passen de generació en generació.

Una altra contalla en què apareixen bruixes i en nexe amb la figura de la mare, és “Pedregades i pèls de cabra” (p. 119): “Abans, a Canet, l’àvia ho explicava. Es veu que miraven de tallar les pedregades i que, si tocava la campana que era beneïda, no podia passar. I diu [ el que condueix la tempesta]:

-Va, afanya’t, tu, que la Cebriana ja toca.

I, a cada pedra, hi havia un pèl de cabra; i això es veu que eren coses de bruixes”.

Com copsem, hi ha mots que lliguen: la dona com qui transfereix el llegat cultural i com a alliberadora de la vila (ella és qui toca la campanya que aüixa les tempestes), la cabra (u dels animals vinculats amb l’alletament) i la cabra com a símbol de part de la bruixeria (la figura del boc i dels qui s’apleguen junt amb ell).

A continuació, l’investigador de Calella entra en el punt “Bruixes i criatures” i posa que, entre els rituals molt antics que encara es conservaven en els segles XVIII i XIX, hi havia l’oferiment de vides i que, “Per a compensar una suposada divinitat de la terra, propietària d’aquell solar que anava a ser ocupat, se li oferia un sacrifici de sang, que podia ser un pollastre, però mai una persona. Aquest costum ja el practicaven els nostres rebesavis ibers, que no sacrificaven vides humanes als seus déus, a diferència dels veïns celtes” (p. 119) i dels jueus, si més no, a l’estil d’Abraham al seu fill Isaac, tal com és presentat en l’Antic Testament de la Bíblia, en què Abraham és a punt de sacrificar el fill.

Com assenyala més avant, es combinava la bruixa amb el punt més dolorós de la vida humana: la mort dels infants (p. 120).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.