Arxiu d'etiquetes: matriarcalisme

La família tradicional matriarcalista en Catalunya i en Galícia

General, , ,

B) LA DONA EN LA FAMÍLIA TRADICIONAL D’ARRELS CATALANOPARLANTS.

 

Començarem aquest punt amb unes paraules tretes del llibre “Rondallari de Pineda”, en la segona edició, del 2020, quan Josefina Roma (qui dirigí aquesta obra) comenta que “veurem que els personatges actuen amb un patró de mostra establert. El pare no sembla comptar gaire, en rondalles en què el pes específic de la mare sobrevinguda o madrastra és el determinant de l’acció. El pare veu les coses de lluny i hi oposa poca o nul·la resistència. De fet, en moltes rondalles d’aquest tipus, el pare simplement desapareix, un cop s’ha anunciat que la protagonista és òrfena de mare i que el seu pare s’ha tornat a casar, és a dir, que es mostra el tipus de família que servirà de context a la narració” (p. 37).

A més, agrega que “El tipus de família que dibuixen és, doncs, matrifocal[1], encara que es desenvolupi dins d’una virifocalitat[2], ja que la dona i la seva filla van a viure a la casa del nou marit i pare, però el poder de decisió, encara que sovint pertany al pare, en darrera instància, és la mare la que l’exerceix, ja que el pare sembla estar absent de la casa, per motius de treball, sigui aquest la dura jornada agrícola, o bé el comerç, allunyat del nucli familiar, quan parlem de famílies més benestants, o la guerra en països llunyans” (p. 38).

En línia amb això, el 9 de maig del 2021 vaig accedir a l’enllaçament del llibre “Les dones i el mar” (https://www.mmb.cat/blog/wp-content/uploads/2020/05/Estudis-21.pdf) que, u dels autors, Eliseu Carbonell, havia posat la vespra en el meu mur. Aquesta obra, escrita per Eliseu Carbonell junt amb Eulàlia Torra, que guanyà el “XII Premi de Recerca Ricart Giralt” i que fou publicada pel Museu Marítim de Barcelona, troba moltes semblances entre la pesca en Catalunya i els pescadors portuguesos, plasma trets matriarcals que exposa Josefina Roma o bé que hem capit en rondalles de Pineda de Mar i, altrament, addueix que, en eixe seny, “Cole afirma que les cases marineres estan ‘regides per dones’. (…) Sally Cole rebutja les paraules matriarcat, matrifocals, etc., perquè posen molt accent en els vincles de parentiu i, en canvi, proposa parlar d’unitats domèstiques ‘on les dones són centrals’ (…). Aquesta centralitat de les dones dins les cases marineres es manifesta en molts aspectes: per exemple, en el lloc de residència després del matrimoni, i el fet de tenir lligams de veïnatge, d’ajuda mútua o de contacte amb els parents vinculats a la dona i també a lligams afectius més forts. Així mateix, es manifesta en els patrons d’herència i de propietat, en l’economia, en patrons de subsistència i de producció de béns.

Aquesta centralitat de les dones és deguda a l’elevada taxa d’emigració masculina del segle XIX, que era una gran asimetria, amb moltes dones solteres” (p. 36).

Tot seguit, els autors comenten que “Les dones eren les qui gestionaven l’economia domèstica i mantenien lligams estrets amb els seus propis parents. Tot i que la unitat domèstica ideal era una parella casada i els seus fills, la realitat és que la majoria de les famílies eren dones soles amb els seus fills”.

Veiem, doncs, que, així com Josefina Roma parla d’hòmens que, com ara, poguessen anar a la guerra, en el llibre “Les dones i el mar”, Eliseu Carbonell i Eulàlia Torra parlen d’hòmens que se’n van a la mar. A més, els comentaris dels tres coincideixen en què la dona era qui portava la casa i qui feia de cap de la família, en un ambient clarament matriarcalista, fins al punt que “Les dones manaven a les cases, mentre que els homes podien ser-hi presents o absents” (p. 36), o siga, que, quan els hòmens eren en la casa, també comandaven elles. Però, a banda, “Les dones treballen, produeixen, contribueixen a l’economia i tenen autoritat per prendre decisions respecte als recursos de la casa” (p. 36).

I, per si això no era prou, “Es prefereix que siguin les filles les qui hereten la propietat de la casa, cosa que, a la vegada, reforça els lligams de parentiu amb els parents de la dona, mentre que els lligams masculins amb els propis parents es dissolen” (p. 36), vincles que aplanen que hi haja “grups de dones emparentades entre elles que viuen i treballen les unes al costat de les altres (…) i, alhora, mantenir les estructures que reprodueixen les unitats domèstiques femeninocèntriques” (p. 36).

També fent referència a la pesca i al paper de la dona, el 20 de juliol del 2021, en el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, Julio Navarro Peris em posà “Tinc la meua pròpia teoria sobre el cas gallec, sobre el basc o sobre el de les Illes. Quan l’ofici de l’home és la pesca, i és la dona qui cultiva el camp i té cura dels animals que hi tenen, és ella qui porta l’economia de la casa, puix que la seua contribució és estable, mentre que la de l’home, no.

Jo ho vaig observar a Eivissa, els anys que hi vaig viure (1974-1979), i ja ho havia observat a Galícia, on també hi vaig viure”. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] En què es la dona qui comanda, de línia matriarcal.

[2] En què és l’home qui comanda, de línia patriarcal.

Pares que eduquen, mares que ajuden i fadrines que menen

General, , , , ,

Una altra contarella en què capim el matriarcalisme, arreplegada per la folklorista Simona Gay i que figura en l’obra “Folklore íntim del Rosselló”, és “La Margarideta”. En primer lloc, direm que aquest relat té trets eròtics (com ara, el fet que una dona regue una alfàbega, o siga, que tinga relació sexual amb un home). Quant al vocabulari, quan diu el “senyor rei jove” i el “senyor rei” és el príncep, com es dedueix molt avançada la contalla:

“La Margarideta regava l’enfalga, el senyor rei jove vingué a passar” (p. 495) i, com que ell li demanava quantes fulles té l’alfàbega, ella, decidida, li amolla “tant com d’esteles hi ha al cel” (p. 495).

En un segon assaig, el príncep s’atansa a la xicota, qui també arruixava, i li diu:

“-On és ta mare?

-A fer un servei que no li tornarà ningú” (p. 495).

Així, na Margarideta, altra vegada, li guanya la mà.

Un tercer dia, ell s’acosta a la fadrina, qui regava l’enfalga, i li demana on és son pare. Llavors, ella li comenta “A escapçar el coll a tots els qui li fan nosa” (p. 495).

Un altre dia, el príncep se’n va cap a on és l’al·lota i inquireix sobre què feia la noia i li trau “Em sabries dir quant, de gotes, cal per emplenar les bótes del rei gentil?

-Una pluja de març i una d’abril per emplenar les tines del rei gentil” (p. 495).

Aleshores, na Margarideta li ha indicat dos dels mesos en què més plou i en què, igualment, creixen les plantes.

Ben mirat, “El fill del rei ho digué al seu pare, qui li explicà: ‘La seva mare ha anat a fer servei a un mort, qui, doncs, no li pot tornar. El seu pare ha anat a podar i, doncs, a escapçar els colls de massa a la vinya. I, amb el que t’ha respost de les bótes a emplenar, es veu que té seny, perquè, quan plou al temps volgut, tot creix” (p. 495).

Per tant, com en altres narracions, la dona (ací, la Margarideta) té més vivències que l’home (ací, el minyó).

Finalment, el monarca diu al fill que ell “trobava la Margarideta graciosa…

-Margarideta: t’hi pots casar, serà una dona entesa.

I així ho va fer el senyor rei jove” (p. 495).

Així, la mare és vinculada amb el servici social (amb l’ajuda), el pare ho fa amb la vinya (associada a la tardor, una estació femenina) i la filla (la Margarideta) enllaça amb el príncep. Tocant al paper del rei, ell educa el fill (el futur sobirà del regne).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Pagesos de bon cor, la sembra, la collita i la maternitat

General, , , , , , , , ,

Una altra narració en què es plasmen signes matriarcalistes, i que figura en l’obra de la folklorista Simona Gay (1898-1969), és “La menta i la sàlvia”, arreplegada en altres fonts i, en aquest cas, transmesa per una dona que, en 1938, tenia huitanta-set anys i que devia haver nascut cap a l’any 1851: “Quan Josep i Maria fugien amb l’Infant Déu, per escapar al dolent Herodes, van ferrar el ruc a l’enrevés, per esgarriar els seus criats. Van passar per un camp on sembraven blat” (p. 492), o siga, en desembre (el mes associat a la sembra).

A continuació, Sant Josep indica al sembrador que culla el fruit del forment mitjançant una falç i un volant que hi ha a casa. “Ell, que se n’hi va i, quan torna, el blat havia florit i, granat, era a punt de segar” (p. 492).

Com copsem, el segaire s’atansa a casa (on és la dona i que, ací, empelta amb l’hivern) i, altrament, en un segon any, en revenir al camp, ja s’acosta el temps de recol·lectar els fruits.

I, com que encara hi ha bona avinença entre ambdues parts (els personatges bíblics i l’home), Sant Josep li demana:

“-Segador, bon segador: ¿no ens podríeu amagar (…), que ens volen matar el fillet?

Sota les primeres garbes, el segaire els va amagar” (p. 492).

Després, ens endinsem en un fragment diferent a la gran majoria dels d’aquesta rondalla (però en altres fonts), puix que Herodes, en compte d’enviar soldats, recorre a pagesos: “Al cap d’una estona, arriben hòmens amb forques i pals qui demanen:

-¿Seu pas vist un home i una dona que fugien amb un infant sobre un ruquet?

-Gran temps hi ha que han passat, quan jo sembravi el blat” (p. 492).

Finalment, el text trau el tema de la fidelitat i l’agraïment cap als qui, com hem vist en el relat, es posen de part dels xiquets (simbolitzats pel Nen Jesús), per la maternitat i pels bondadosos (ací, Sant Josep i la Mare de Déu):

“La sàlvia va afegir:

-Allà, d’allà lluny, la mar passen.

I la menta responia:

-Sota la gabelleta, són.

(…) Un colp que foren tots lluny, Jesús va dir:

-Menta, mentidera i traïdora: floriràs i no granaràs.

I, a la sàlvia:

-Sàlvia, Déu et salvi: floriràs i granaràs” (p. 492).

La gabelleta, en aquesta narració, és el magatzem, com si fos la cova on romandria el Nin junt amb els seus pares.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones que salven pares i hòmens i gaudi de la sexualitat

General, , , , , , ,

Una altra contarella en què copsem signes matriarcals, com ara, que la dona salva l’home (en aquest cas, a un pare i a un altre home) és “El ram de rosetes blanques”, compilada per Simona Gay i que figura en el llibre “Folklore íntim del Rosselló”.

Un home que tenia tres filles boniques se’n va a la fira i, en tornar, havia de portar roba de seda, sabates de vernís i, per a la petita, una flor.

“Ell, que va comprar les robes i que va descuidar el ram.

Passant davant d’un hort, va veure un roser de rosetes blanques i va collir una rosa. Del roser, va sortir-ne una bèstia” (p. 489), qui li diu que, com que era la que més li agradava, un any després hauria de venir-hi el pare amb la més xicoteta de les filles.

“Quan va fer l’any, ell, ja ben malalt, els ho va contar tot. La més petita va  voler partir per al salvar i, forta i morta, el va haver d’acompanyar” (p. 489), un senyal que la més joveneta era qui més estimava el pare i que ell, a diferència de les filles, apareix com un personatge feble, com en moltes narracions.

Com a mostra, el pare i la xiqueta “Van arribar a l’hort, van trobar un bonic palau. La porta es va obrir sola. Ningú a dintre. Més lluny, trapen taula parada. Van oir una veu: ‘-Mengeu i beveu’(…).

Van seguir totes les cambres, tot d’allò més bell.

A la darrera, van oir:

-Aqueixa és la teva: dormiràs aquí.

-Filla: et manca pas res. Mes, ai,.. què faràs aquí?

-Deixeu-me, pare, partiu consolat.

Ell se’n va anar, la porta de fora es va tancar sola.

A ella, li va eixir una bèstia:

-Som jo el mestre. Viuràs amb jo” (p. 489).

Sobre les línies que hem posat adés, no descartem que representen el pas de la infantesa a la joventut i, entremig, la filla, per un moment, ha de deslligar-se del pare i, ací, ho fa amb un personatge que, en algun seny, podria simbolitzar la saviesa (és un mestre).

Mentrestant, el tità “Se l’emmena a l’hort. Els fan música, mengen i beuen i va passar el temps” (p. 489) i, altrament, la petita entra en el món de la sexualitat ben acollida, festiva i unida a la fruïció de viure la vida. Això explica que, en un altre fragment, no sols reba informació sobre les seues germanes, sinó que, “Sobre el llit, troba tots els presents per a la seva gent. A la porta, una carrossa.

A casa, tothom content de la veure” (p. 489).

En altres paraules: una jove tractada com una reina (en la fase anterior a ser la governadora del seu dia rere dia) i ben rebuda per la gent, estimada pel poble.

En casar-se la mitjana de les germanes (l’animaló ho reporta a la de menys edat), ella la visita i “Torna a dir que arribaria tal dia.

Les germanes, geloses, la van fer estar un dia de més” (p. 490).

Llavors, com en versions paregudes, “L’endemà va pas trobar la carrossa. Ella que, a peu, va córrer al palau. Tot fosc. De bèstia, enlloc. Per fi, la va trobar mig morta. Ella que l’abraça… i quina dissort!

-Ai, bèstia, jo que et deia que em volia pas casar amb tu, ara, de gran goig, amb tu, em casaria.

La bèstia es va moure, en va eixir un bonic minyó:

-Eri encantat fins que una minyona es volgués casar amb mi.

Es van casar” (p. 490).

El resultat és que la fidelitat a l’educador ha estat lo que ha adobat el pas final a la condició que la noia té de dona. Com hem vist, la minyona, àdhuc, en els moments més crítics del xicot, no l’ha deixat caure i, més encara, s’ha proposat salvar-lo. Ara bé, no és un alliberament unit a ànsies de passar a la història, ni de figurar ella com una heroïna.

Finalment, el fadrí amolla uns mots (junt amb un agraïment) que també hi ha en rondalles de la mateixa corda: ell necessitava una dona que el tragués del pou i ella ho ha complit.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Mare, fades, la maternitat i el pas a l’adultesa

General, , , , , , , , ,

Altrament, en la primera orde que el pare fa a l’al·lot, es reflecteix la figura de la dona capdavantera i que dirigeix en els Pobles matriarcalistes. Com a mostra, en la rondalla “Les Torres de l’Orri”, amb un detall puntual: el personatge femení, a més de ser una dona d’aigua, és una fada. Diu així: “ [ El minyó] Tallà tots els arbres que pogué i Blancaflor, la minyoneta del gorg que era la filla de l’home, li portà l’esmorzar” (p. 487). I, de pas, ella li dóna forces i protecció: “i, per al descansar, li posà el cap damunt del seu pit, i aquí s’adorm. Mentre feia bonics somnis, la Blancaflor manà als seus encantats, que en tenia a mils, perquè era fada” (p. 487).

“Quan es despertà, li presentà la coca ben daurada” (p. 487). Com podem veure, les accions principals de la fada esdevenen de nit, justament, quan les del xic són molt menors, fins al punt que ell (en Jaumet) s’adorm com si fos un nadó.

En un segon assaig dirigit pel pare, en Jaumet ho assoleix perquè segueix lo que la jove li diu. Tocant al tercer, apareixen signes de caire feminals: «demà, has d’eixugar el gorg, que la dona hi va perdre l’anell, i me’l portaràs.

Quan, a punta d’alba, arribà al gorg, s’encativà de veure la Blancaflor que ja hi nedava. Desaparegué una llarga estona i, quan eixí del gorg, el sol ixent feia brillar damunt del cos esvelt les perles d’aigua. Ella li presentà l’anell i ell l’hi posà al dit” (p. 487).

Un gorg (clot de molta fondària), l’aliança (la parella i el dos van lligats a la dona), l’endinsament de la goja en la mare (les aigües, les quals podrien evocar-nos la placenta o colga, amb la unió mare-filla, bàsicament, al llarg de l’etapa de major foscor del dia), eixa mena de renaixement (potser, la joventut) unit a la preciositat amb què na Blancaflor és presentada pel narrador i,… a més, a l’eixida del sol (o siga, en començar la primavera).

Aleshores, na Blancaflor fa un paper semblant al de la mare, però ara, del seu fill simbòlic i, per eixe motiu, cedeix a en Jaumet l’anell que li devia haver passat la mare així com la marona alimenta quan és prenyada. Ens trobem, per tant, davant un fragment amb el tema de la transmissió de generació en generació i de la continuïtat.

Agregarem que, com en altres contalles del mateix ram, la muller de l’amo és més eixerida que ell, com molt bé es plasma al capdavall del relat.

Nogensmenys, tot i el darrer assaig del marit, na Blancaflor, amb el seu paper de goja, amolla unes paraules que, altra vegada, ens connecten amb trets matriarcalistes: el cavall es converteix en la mar; i tots dos, en peixos bonics. “I van passar enllà de la mar, van ser en terra promesa i, altra vegada, minyó i minyona, i s’hi van casar” (p. 488).

Per consegüent, els dos jóvens viatgen d’una terra a una altra, la xicota ho ha aplanat molt i, en passar a l’època adulta, es crea una parella… en un altre territori femení: en la terra. Ni en el cel, ni enmig del vent.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

El gaudi eròtic en les dones d’aigua i en els adolescents

General, , , , , , ,

Una altra contarella en què copsem signes matriarcalistes és “Les Torres de l’Orri”, la qual figura en l’antologia de relats del Rosselló. Un minyó era jugador i el guanyador li ordena que, si vol que li salve l’ànima, l’haurà de trobar en les Torres de l’Orri.

Llavors, el xicot “Emprengué un camí i, tot caminant, trobà un pastor” (p. 486). Cal dir que, malgrat que els personatges inicials són masculins, en acabant, li ho aplanarà tramuntana perquè “Sembles bo i t’ho ensenyaré” (p. 486). Així, li diu que recórrega a una àguila (qui el durà a l’altra banda, la qual podria lligar amb un ritu de pas, ací, cap als inicis de la sexualitat en l’adolescència): “Vola que volarà, passa tres serralades i l’àliga deixa en Jaumet a la vora d’un gorg on tres minyones nedaven” (p. 486) i, com ens podem imaginar primerament, nues, que és com el narrador diu un poc després, fet que ens connecta amb tres dones molt naturals i que frueixen del cos.

Així, “El minyó veu en l’esqueix d’una roca els vestits de les nàiades i, per joc, amaga la roba. Sortint de l’aigua, dues minyones es van vestir i la tercera no pogué. Mentre les altres anaven a li cercar un altre vestit, ell s’atansà mig rialler, mig vergonyós de l’apurament que li feia encara que s’agradés de la mirar tan blanca i fresca. Ella ho entengué sense paraula i li demanà on anava:

-A servir l’amo de les Torres de l’Orri.

-Ja hi ets. D’aquí, es veu el castell. Quan seràs a les torres, l’amo et voldrà fer passar per l’escala bonica, llesta l’escala dolenta. A dintre, et voldran fer seure en una cadira de braços: pren la cadira desembalcada. Pel demés, t’ajudaré” (p. 486).

En aquesta secció del relat, hi ha dos moments que connecta la joveneta, amb empatia i intel·ligent: en la primera part, ell s’acosta a les nàiades (això és, a les nimfes, a uns personatges femenins que habitaven en fonts, en rius, en llacs, en contacte amb l’aigua, u dels elements en nexe amb la dona). Llavors, en eixa primera vivència eròtica adolescent, dues fadrines es visten, mentres que la dona d’aigua, garrida, es presenta com és i ho fa frescosa. Mentrestant, l’experiència del xic passa per dues fases i, com que la nàiade li ho capta, no fa que ell s’afronte, sinó que orienta el tema cap a un ambient en què tots dos poguessen sentir-se còmodes.

Tanmateix, ella és qui domina la situació, no sols perquè devia ser un poc més gran que el noi: ella coneix més l’entorn, els qui hi viuen i, àdhuc, l’home que li dictarà què haurà de fer. Passa que, com que la nimfa estima el minyó, ja li diu que cal que el noi trie la cadira més senzilla i que no el deixarà caure.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Fills, velles i mares que donen vida a pares vells

General, , , , , , ,

Una altra narració que figura en l’obra “Folklore íntim del Rosselló”, de la folklorista Simona Gay, i en què es plasmen signes matriarcalistes, és “L’herba remenial”, en línia amb el relat “La flor de romanial”. En començar, un rei diu als seus tres fills que “Ara sóc com un rellotge vell que se li ha acabat la corda. He sentit a dir que l’herba remenial feia tornar jove. El mal és que no sap ningú on n’hi ha. ¿N’hi ha un, de vosaltres, que la voldria acaçar?” (p. 483).

Cal dir que, a diferència de la majoria de les rondalles d’aquesta mena, el monarca no és malalt, ni té un problema de salut física, sinó que vol conservar la part jove.

Afegirem que, en distints passatges, apareix “una font d’aigua gelada” (p. 483), amb simbolisme: 1) connecta amb la infància (com la font de vida inicial, com el naixement del riu), amb la dona, i 2) lliga amb la vellesa (la gelor de l’hivern) i 3) el sobirà tria per un camí a cavall entre els altres perquè cert confort també forme part de la seua vida.

En eixe seny, tant el fill gran com el mitjà es llancen a l’aventura i, com que no tracten bé una anciana amb qui coincideixen pel camí, no reeixiran i tots dos han de tornar al palau. En canvi, el petit, quan se li encara una vella ja revetlla (qui li diu si li voldria donar quelcom), ell li ho aprova:

“-Sí, bona dona. Vos donaré tot, mengeu a la vostra gana!

-Què cerques, minyonet?

-L’herba remenial per fer tornar jove el pare.

-A tu, que ets brau, te l’ensenyaré. Vés-te’n muntanya rosa enllà, et cal anar fins al cim. Hi ha un gros rocam que guarda una serp que porta un brillant al cap. Li ensenyaràs aquesta satalia que ara et doni i sabrà que véns de part meva (…) irà a cercar l’herba remenial i te la donarà” (p. 484).

Així, podem dir que, amb uns mots que evoquen altres rondalles, el xiquet és considerat una mena de fill de rei (com en les contalles en què un matrimoni acull uns nadons que porten un estel en el front), com si fos el preferit o bé el successor de son pare. Altrament, hi ha un empelt entre la provecta (dona) i la serp (dona i mare, una mare forta i protectora de la casa, del niu familiar). Adduirem que, en tractar aquesta narració, el 23 d’agost del 2026, no remembràvem haver-ne llegit cap amb aquest eixart anciana-mare amb una mare en nexe amb la serpent i que, per consegüent, som davant un relat singular.

Més avant, la serpent, fent el paper de mare i de consellera, “tornà amb uns brins fins i brillants a dintre la boca i els deixà als peus del jovenet. Meravellat, en Galdric regracia la serp i amaga l’herba rara a la sola de la sabata” (p. 484) i emprén cap al palau. Sobre aquesta secció, el xic alça l’herba en un punt inferior, perquè la discreció faça possible que no li la furten els seus germans.

Nogensmenys, com que els germans li tenen enveja, maten el petit i el colguen en un riu d’arena.

Posteriorment, el pare sent la veu del fill quan un traginer toca una canya (planta que podria representar el penis i, de pas, la creativitat, la vida creativa) i mana que l’acompanyen el fill gran i el mitjà.

Al capdavall, el monarca, quan trauen viu Galdric (el més menut dels tres fills), “Tot plorant, respongué el pare:

-I jo l’he trobada, la meva virtut! Tu ets el meu fill, la meva jovenesa.

El traginer colgà dintre el clot els dos germans morts (…). El rei li donà un carruatge nou i dues mules enflocades. I el sonet, sempre més callà” (p. 485).

Quant a aquest passatge, el fill (lligat a la mare i a la terra) ha salvat el pare, és la part que li genera vida. I, tocant a l’agraïment reial, normalment, no apareix i sí un castic als fills envejosos. És més: el sobirà fa un present al traginer i, finalment, decideix tirar terra en l’afer (ací, de fet i tot, un altre detall que encara no havíem capit en la recerca).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Hòmens llenyataires i princeses bonhomiosos i generosos

General, , , , ,

Una altra contalla amb trets matriarcals, i compilada en l’obra de l’esmentada folklorista, és “La pinta d’or”, la qual ens convida a no cercar el cel, ni la fama, sinó a romandre arrelats: “Un carboner que es deia Mateu era ben trist que feia un any de secada i tots els pous eren eixuts i es moria de set. Una tarda, que patia més de set, va veure llum, lluny, lluny… Camina que caminaràs, se n’hi va anar per a veure si traparia aigua. Quan en va ser a prop, va veure que era un castell que lluïa, lluïa com si fes clar de lluna. Ell, que tusta a la porta i ix una dona vestida d’or:

(…) -No entreu, que és el castell de la princesa d’or” (p. 481).

Aquest principi és interessant: 1) la part eixuta i pobra és la masculina (la sequera, fruit de l’excés de calor i, així, de llum), 2) de vesprada (la primera etapa femenina del dia), és quan en Mateu se’n va a cercar aigua (un element associat a la dona) i 3), quan es troba amb la primera dona, és de nit i ella fa un eixart amb la claror (la lluna visible, representada per aquesta fortalesa, o siga, per una persona robusta).

De manera pareguda a la situació masculina, ho fa la de la princesa d’or, símbol de qui ha estat tan receptiu a la riquesa, a lo solar, al renom i a lo celestial,… que ha desconnectat de la terra i, així, de la gent i de la vida real, com capeix en Mateu en una cambra: “hi havia una minyona bella com un astre, tota vestida d’or, qui, amb una pinta d’or, es pentinava els cabells llargs i rossos com l’or.

(…) Aleshores, la vella va obrir una cambra i li va fer veure set homes morts, estacats pel coll:

-¿Veus aquests homes? Perquè han renegat, han estat al meu poder. Doncs tu, pregant Déu has deslliurat la minyona encantada i condemnada a se pentinar sempre amb una pinta d’or, per haver estat massa presumida. Sa mare sempre li deia que se’n penediria” (p. 481).

Un poc després, en Mateu, dintre del bosc, allibera la jove, la princesa li ho reconeix i el xicot no en fa ostentació. I més: com a premi, la fadrina li féu visitar “tot el castell que era ple d’or i li va dir:

-Ara, tu m’has deslliurada. Doncs ens cal casar. Vull que siguis un bon minyó” (p. 481).

Finalment, el xicot passa de llenyataire a galant jove i, “un colp casats, feren bones obres.

Aqueix or maleït ens cremaria els dits.

Guardaren el que calia i donaren el demés als pobres” (p. 482).

Així, lluny de la pobresa d’en Mateu i de les ànsies de la princesa, tots dos donen una part als més necessitats i, per tant, lliguen amb la manera de ser autòctona donant entrada en sa vida a les dues parts de la persona: la receptiva i la generosa.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Bona avinença entre germans i una germana i ritus de pas

General, , , , , ,

Una altra contarella amb signes matriarcalistes, amb el paper regent de la dona i, ben mirat, amb simbolisme, és “Els tres lluerts”, arreplegada en “Folklore íntim del Rosselló”, de la folklorista catalana Simona Gay (1898-1969). Primerament, direm que un lluert és un xiquet (o un jove) bellugadís. Així, “Un rei tenia tres minyons i, com que la reina esperava un infant, va dir a la llevadora:

-Si és minyó, posa l’espasa a la finestra; si és minyona, posa-hi la filosa.

-Fills -va dir la reina als minyons-. Fugiu, si veieu l’espasa, que, potser, sense voler-ho, vos matarà” (p. 478). L’espasa, en el camp eròtic i tot, lliga amb l’home (el penis); i la filosa, amb la dona que es dedica a teixir, al pas dels anys mitjançant la creació de la vida.

Passa que “La llevadora es va enganyar. Quan la nina va néixer, va posar l’espasa a la finestra. Els fills, colp de fugir, lluny, lluny” (p. 478).

Aleshores, en aquest altre indret, ells (tres germans mascles, com veurem en diferents seccions del relat), com qui entra en la joventut, s’hauran d’espavilar i, per això, el narrador amolla un detall curiós i present en altres Pobles matriarcals: l’home que cuina, la cuina no sempre associada a la dona. Ho veiem en els mots “Quan els va semblar que no els podria trobar ningú, es van fer una casa. Cada dia, un feia la cuina i els altres treballaven defora” (p. 478).

Mentrestant, la nina és «la reina de la seua vida» fins a deu anys, en què s’inicia una mena de ritu de pas cap a l’adolescència i, altrament, cap a la joventut (el forest en què s’introduirà): “La nina, qui es deia Hertolar, arreu que va néixer, li posaren una corona i la portava sempre. Un dia, quan ella tenia deu anys, jugava a l’entorn del palau i un ocell de rapinya li va prendre la corona. Ella es posa a córrer per a agafar l’ocell. (…) El va seguir en un bosc profund i allí es va trobar perduda” (p. 478). Per consegüent, la xiqueta és declarada hereua de la casa, del tronc, successora, no u dels tres fills.

A continuació, ella comença a cuinar i afig sal a l’ollada, però els germans no la descobreixen fins que el més jove ho assoleix i li diu:

“-Herbolar:  què fas?

-Com em coneixeu?

Ell li conta el que ha passat i li diu:

-Estigues ací: ens faràs la cuina” (p. 478).

Com podem veure, els xics ja saben cuinar, deleguen aquestes tasques en ella, però hi han accedit tots tres i la germana, a qui ara li toca, com diu una dita, tallar-s’ho i cosir-s’ho, aprendre a ser autònoma en aquest camp.

De fet, “Ella va anar a casa la geganta, qui li va contar la seva història” (p. 479), una titana que podríem empiular amb la mare (és més voluminosa que la noia):

“’-Ets la germaneta d’aqueixos minyonets tan braus?’. Ella, enardida, va dir que sí.

La geganta li va donar una pinta fina, dient de pentinar els seus germans, qui serien encara més bonics” (p. 479).

Ara bé: com que la filla volia estar junt amb els seus germans i que fossen ben tractats, ho amolla a la dona en un altre fragment amb simbolisme (els xics i la cacera, l’inici de l’estiu, juny; i l’al·lota, la casa, el moment de menys presència femenina en l’any, la foscor): “’Si no torneu pas a fer venir els meus germans com eren, vos mataré de seguida’.

(…) Veient que es podia fer escoltar d’una geganta, l’Hertolar pren coratge i un dia seguí [ el camí] dels tres germans que se n’anava a la caça, sense dir-li que era per a conèixer el país. (…) l’endemà, en lloc de seguir el germà a la caça, fa com aquella que es vol estar a casa. (…) Camina que caminarà, hi arriba de nits. Era el juny i s’adorm sota d’un cirerer” (p. 479). O siga, en el mes de l’any en què més dormida és la part feminal de la persona (a diferència de desembre i en l’hivern), la qual, en aquesta narració, va molt empeltada amb la masculina (l’al·lota i els tres minyons), un signe de caire autòcton.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones agraïdes, amb molta espenta i ben tractades

General, , , ,

Una altra contalla que figura en l’esmentat llibre, i en què capim trets matriarcalistes, és “La Viroleta”. “Una reina tenia una cambrera que s’estimava més que les altres. Li deien Viroleta. Totes les cambreres li tenien gelosia” (p. 475) i, com en narracions paregudes, diuen a la sobirana que Viroleta pot desfer les sedes d’una cambra.

Llavors, la regina diu a la cambrera que ho haurà d’assolir. Immediatament, la serventa recorre al seu germà, qui era bruixot: “Tot plorant, va pensar en el seu germà, en Virolet, qui (…) li seria de bon consell, i el va cridar:

-Virolet, Virolet: vine com un llucet.

En Virolet: ja el tenia al davant” (p. 475).

Així, ambdós germans fan bona lliga i ell fa de cap de lo que, en altres relats, serien els menairons: “en Virolet es refiava dels seus encantats, que tots els bruixots en solen tenir a milers. Ell els cridà i els encomanà” (p. 475) la tasca.

En un altre passatge, les cambreres amollen a la reina que na Viroleta era disposada a cercar la capseta dels angelets vinculada amb el dimoni. Aleshores, la sobirana li assigna una altra funció. I la minyona crida el germà, qui li comenta: “Procura de trobar tres escombres, tres pans, tres ampolles de llet i aqueix bastó que jo te doni. Camina que caminaràs, trobaràs una ribera, donaràs un colp de bastó sobre l’aigua i diràs: ‘Ribera de ça, ribera de lla, deixa’m passar’.

La ribera et donarà camí. Tot caminant, iràs seguint sempre a mà esquerra” (p. 476), la banda associada a lo femení, a lo matriarcal. Ben mirat, li addueix que trobarà tres dones, tres cans i tres serps i que ella s’endinsarà en la cova del diable.

Més avant, com que la Viroleta va seguir les indicacions del seu germà, quan ella arriba al fons de l’espluga (on hi havia la capseta), el dimoni ordena que els animalets vagen darrere la serventa, però ells, agraïts a les favors que els havia fet la cambrera, la deixen passar.

A continuació, el diable segueix la dona i, com que ella amolla “Ribera de ça, ribera de lla, deixeu-me passar!” (p. 477), na Viroleta travessa el riu, però no el dimoni. Cal agregar que, un poc després, na Viroleta es deixa caure “sota un arbre d’ombra dolça” (p. 477), o siga, al costat de la marona.

A més, la criada destapa la capseta i veu que n’han escapat els angelets. Ara bé, com que en Virolet (el germà bruixot) li fa valença, ell li indica:

“-Anem, germaneta: eixuga’t els ulls, et tornaré els angelets, que encara no són lluny.

I va bufar dins la capseta. (…) tots els angelets van ésser a dintre” (p. 477). Per consegüent, s’hi entren en terreny femení.

Igualment, “La Viroleta, aconsolada, va portar la capseta a la reina que, de tan contenta, va abraçar la cambrera i se la va guardar a prop, amanyagant-la com si fos la seva filla” (p. 477).

Finalment, “Al cap d’un any, la va casar amb un príncep” (p. 477). En altres mots, la reina fa un agraïment a la cambrera: li cerca un príncep.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.