Arxiu d'etiquetes: matriarcalisme

Rondalles maternals, dones ben considerades i comunalisme

General, , , , ,

Una altra rondalla compilada en el llibre “Rondalles populars valencianes”, amb edició de Rafael Beltran, i en què es plasmen signes matriarcalistes, és “La serp Tereseta”, recollida pel folklorista Francesc Martínez i Martínez (1866-1946) i que hem llegit amb versions del mateix ram. Així, en la vila d’Olocau, hi havia un home que era llenyater i pastor i que vivia allunyat de la població. Un dia, “arreglant una sitja, de davall d’unes roques que hi havia prop d’allí, veié eixir-ne una serpeta” (p. 135), això és, una dona associada amb la maternitat i amb la llet.

Com que l’animalet no l’astorava, ell passà a domesticar-la, “entreteniment a què es dedicà mentres cuidava de la sitja de carbó” (p. 135) i li posà de nom Tereseta. A més, hi havia tan bona avinença entre ambdós que, quan ell la cridava pel nom, la serpeta “deixava, de seguida, el cau de davall de les roques i acudia a la veu fent esses i revoltes” (p. 135).

Més avant, posa que la serpeta creixia, “encara més, per lo ben alimentada que la tenia el carboner, puix mai deixava de fer-li part de son dinar (…) i, encara aquella, si ell no era massa apartat, li feia alguna visita” (p. 135). Per consegüent, l’home s’acostava a la dona i ella ho feia al llenyater.

“Un dia va ocórrer que el carboner tingué una brega amb un pastor i que el matà, per lo que  anà a presidi (…) i, (…) ja ben vell, aprofitant indults, isqué del presidi i, una volta en el carrer, lo primer que féu va ser l’anar en cerca de Tereseta” (pp. 135-136).

Ara bé, Tereseta ja havia crescut i el pastor “veié eixir, de davall de les roques, una serp tan grossa (…), amb llarga cabellera com la de dona, la qual, enroscant-se-li al cos, li féu cruixir la caixa del pit, matant-lo. Quant a la mort del pastor, escapa de la corda del vogí, però, a sa tornada, no es pogué desllapissar de la (…) serp amb cabellera.

Contat per D. Emili Lluch, qui l’aprengué de sa bona àvia, ja difunta” (p. 136).

En altres mots, el pastor ha passat a la vellesa (ací, simbòlica) i, aleshores, la serpeta ja era grossa i forta (una xica, potser a ben avançada la joventut) i, com que ella el mata (simbòlicament), també es desempelloga d’eixe intent de domesticar-la, de tractar-la com un gos i, de pas, la dona entra en la fase anterior a l’inici de l’adultesa.

Cal dir que la transmissora d’aquesta narració havia estat una padrina de qui la contà al folklorista.

En el relat següent, “L’assemblea dels gossos”, en la mateixa obra, hi ha temes interessants: la presentació d’un projecte al rei, la conveniència de comptar amb un lletrut i, finalment, el paper decisiu que fan les dones en tasques així.

En un regne on els animals encara es parlaven, els gossos acorden portar un greuge al monarca “perquè fera una llei que els protegira dels excessos de les persones i aconseguir que les molles i els ossos es repartiren entre homes i gossos en la mateixa proporció” (p. 136). Per tant, copsem un tema lligat amb l’arquetip del rei: que els habitants del reialme visquen en bones condicions, independentment, de la riquesa que tinguen.

En acabant, del palau estant, els demanen signatures de tots els qui estaven d’acord amb la proposició. Ben mirat, a banda del pactisme, s’indica que, “A la plaça de la vila, van fer una gran assemblea i (…) van aconseguir posar-se tots d’acord en el que demanarien al rei” (p. 137). Agregarem que el redacten “en un pàmpol de figuera” (p. 137), és a dir, amb la dona (la figuera) com a persona que faria de mitjancera i de missatgera amb el sobirà.

No obstant això, com que el riu baixava molt cabalós, primerament, no sabien què fer. Llavors, el paper del més lletrut és cedit a l’home que feia de cap de colla dels gossos, qui diu “Ara, agafeu eixe pàmpol i l’enrotlleu i, aleshores, me’l fiqueu pel cul i, així, no es banyarà” (p. 137). I, com que els va agradar la idea, ho feren.

Finalment, se’n moriren, molts dels gossos, i ja no recordaven qui els feia de cap, “van començar tots a olorar els culs dels altres gossos (…). Per això, hui dia (…) encara cerquen el pàmpol de figuera amb aquell missatge” (p. 137).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Rondalles maternals, escatològiques i dones que porten la iniciativa

General, , , , ,

Una altra rondalla en què capim trets en línia amb el matriarcalisme, i que figura en el llibre “Rondalles populars valencianes”, a cura de Rafael Beltran, és “Les set cabretes”, en què hi ha una defensa de la maternitat de bon principi. Així, “Això diuen que seria una mare cabreta. Habitava, amb els seus set fillets, en un corralet” (p. 124) i, com que sabia que el llop, roder, havia aplegat fins a les masades del llogaret, un dia, abans d’anar-se’n, els va dir que obrissen els qui coneguessen per la veu.

“La cabra, en retornar cada nit a casa, anunciava la seua presència als fills, cantant-los perquè li obriren la porta” (p. 124).

El llop, en aprendre la cançó, s’atansa als xotets, però ells ho capten per la veu. En acabant, la mare els addueix: “Mireu, que és molt guilopo. (…) El llop té la pell molt negra…” (p. 125). En relació amb aquests mots, també serveixen perquè els oïdors sàpien alguns detalls de la pell d’aquest mamífer.

L’endemà, el llop, primerament, “mamprengué els ponedors de les gallines” (p. 125) i, a continuació, mena cap a ca la cabreta. Passa que u dels set cabrits reconeix la veu, evoca el missatge de la mare, ho comenta als germans i el foraster se’n torna amb la cua entre cames. Així, altra vegada, ix guanyant la dona.

En un passatge posterior, com en relats semblants, el més petit, deixondit, se salva i ho explica a la marona. I ella “cercà el llop i, en trobar-lo dormint com un tronc, davall d’una figuera (…), va partir una canya i, amb ella, li féu un tall a la panxa. Pel forat, hi va traure els fills” (p. 127). Un altre exemple en pro de lo maternal i del lligam entre la mare i els fills.

Al capdavall, com que la dona fica còdols al llop, se’n desferen i les cabretes pogueren viure.

En la contarella posterior, “La raboseta, el compare llop i les cireres”, hi ha uns quants detalls escatològics i, ben mirat, els papers juguen en pro de lo feminal. Un dia, una guilla i un llop es trobem pel bosc i, en tractar sobre què pretenien fer, la guineu li amolla que l’endemà aniria a per cireres. Llavors, ell li demana:

“-Puc anar-hi amb tu? (…).

-És clar que sí.

-A quina hora?

-A les vuit” (p. 127).

Més avant, el narrador indica que ella sempre li guanyava la mà, perquè es llevava més enjorn. A més, quan el llop li deia que li tiràs una cirereta, la dona li responia:

“-Vols una cirereta? Tanca els ulls i obri la boca.

I, sense pensar-s’ho molt, la raboseta va i li caga damunt” (p. 127).

Per consegüent, com diu un refrany, “La gallina de dalt caga la de baix” (p. 127). En aquesta història, dues vegades.

Al capdavall, ell es proposa matinejar una hora més prompte que a la que ella li diu. Nogensmenys, la guineu ja hi era i, igualment, “s’havia menjat les cireretes. El llop no va tindre més remei que aguantar-se” (p. 128).

Una altra contalla interessant és “Es borreguet de Casivanyes i es gatet de Picassàries”, en l’esmentada antologia. Així, un anyell i un gatet es veuen, fan un pacte i, com que, entremig, es fan amb un cap de llop, el fiquen en un sac. Després, en veure una espluga, menen cap a la cova, on hi havia llops que hi sojornaven (p. 131).

Finalment, ja amb els llops, els ensenyen el cap del llop i tots ells fan camí. En canvi, el gat i l’anyell visqueren tota sa vida en aquella cova i, per tant, empiulen amb la mare (p. 132).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat  dia rere dia.

Dones amb iniciativa, emprenedores i que salven

General, , , , ,

Prosseguint amb l’edició a cura de Rafael Beltran, una altra narració en què capim trets matriarcalistes és “Les cuites entre el llop i la rabosa”, amb passatges semblants a altres relats. Així, comença amb temes relatius a la bellesa i a la bondat de la mar Mediterrània, “d’aquests paisatges, vivien aquí, en altres temps, una bona colla d’animals que gaudien dels plaers de l’estada” (p. 102) i passa al llop i a la guineu: “junt a una cruïlla de camins, hi havia un pou d’aigua dolça (…). A aquell pou, es dirigí la rabosa” (p. 103) i, com que la guilla necessitava ajuda, aprofita que passejava el llop, el crida i ell hi acudeix perquè la dona pogués eixir del pou.

Aleshores, com en altres contalles, ell baixa i ella puja i fa camí. En acabant, uns mariners s’hi acosten a l’home i li peguen una bona palissa.

Ben mirat, la dona, deixondida, li diu que “cercava un associat per posar en pràctica el meu sistema de pesca. Si vols, entre els dos, (…) podem pescar (…) i traure bons dinerets amb la seua venda” (p. 105). I el llop ho accepta. Com podem veure, el personatge femení és una emprenedora, porta la iniciativa i el convida a prendre part.

A més, la guilla “s’encaminà cap a la cova-palau del rei dels animals” (p. 107).

Ara bé, com que li apleguen rumors que ell havia parlat amb el monarca i el sobirà envia soldats a per la guineu i la porten a la cort, ella, ja davant del rei, li comenta:

“-Senyor rei: vós heu de fer justícia (…), però, abans de tot, escolteu-me (…). Vull el vostre benestar i que regneu per molt de temps amb la saviesa que vos és natural” (p. 108).

A continuació, el rei permet que li parle i, com que ella li amolla que una pell de llop seria útil per al sobirà, el monarca, com que considera que l’home ha estat desagraït, ordena que vagen a per ell, que li lleven la pell i que li la porten: “Sols cal posar-se-la damunt” (p. 108).

Tot seguit, el cap d’estat, amb la rabosa en la cort, amolla: “Digueu al llop que vull donar-li les gràcies personalment i, només entre, li lleveu la pell i me la porteu -manà el rei als seus soldats” (p. 109).

Finalment, el rei es guareix i, “Convençut, d’aquesta forma, de la innocència de la rabosa, la deixà anar” (p. 109).

I, així, es fa lo que vol la dona, el sobirà es posa de part de qui dóna per inculpat i, tocant al llop, copsà que la rabosa era guilopa i la deixà.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

“Rudiments d’anatomia”, música eròtica i escatològica matriarcal

General, , , , ,

Prosseguint amb música matriarcalista, el 10 d’abril del 2026, en Xiuxiuejar, l’artista Miquel Pujadó i Garcia (1959) ens comentà “Fa quatre anys, vaig voler fer una aportació a la tradició de cançons eroticohumorístiques amb aquests ‘Rudiments d’anatomia’. Per si ho pots trobar interessant…”. La cançó “Rudiments d’anatomia” (https://www.miquelpujado.net/lletres-inedites-rudiments-danatomia), figura en “Web oficial de Miquel Pujadó”, és llarga, moderada i lliga amb el matriarcalisme. Diu així:

“RUDIMENTS D’ANATOMIA

Hi ha culs amb forma de pera, hi ha culs amb forma de poma.

N’hi ha que són més durs que un còdol, i d’altres semblen de goma.

Hi ha culs suats, fredolics, misantròpics i gregaris.

Hi ha culs callats, i n’hi ha alguns que sempre fan comentaris.

Hi ha culs rosats com porquets, n’hi ha de groguencs i verdosos.

Hi ha culs peluts i pelats, n’hi ha de nets i de pollosos.

Hi ha culs tímids, atrevits, llisos i amb alguna esquerda.

N’hi ha que porten una flor, i d’altres, rastres de merda.

He vist culs de tota mena,

només cal saber buscar:

al final de cada esquena

n’hi ha un a l’abast de la mà.

Però el cul que més m’agrada,

és el teu cul, estimada:

una lluna que enlluerna,

un far enmig la galerna.

Si encara està disponible,

si no el tens emparaulat,

ja em diràs si veus possible

fer-me un lloc al seu costat.

Roda el món i torna al Born…

Això ho sap tant ell com ella:

el qui fuig de la paella

acaba sovint al forn”.

 

Com podem veure, hi ha una lletra que empiula amb lo tel·lúric, vocabulari que connecta amb la dona, en aquest cas, mitjançant dos mots que representen la vulva i que lliguen amb la maternitat: la paella i el forn. Igualment, exposa formes gracioses de parlar de ventositats (de pets) i ho fa de manera natural, sense forçar el llenguatge, ni fer-lo políticament correcte. Això fa que empelte fàcilment amb el lector i no cal dir que amb l’oïdor (en escoltar-la, com així ho férem l’11 d’abril del 2026, en haver-la escrita del tot en una llibreta).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones emprenedores, fortes i lliberals del segle XX

General, , , ,

Continuant amb “Maria Mataró Romà. Una dona emprenedora a Sant Cebrià de Vallalta en els anys difícils del segle XX” d’Antònia Benítez González, la cosa no acaba ací, en lo relatiu a lo matriarcal: “Els nouvinguts, van treballar tota la seva vida i van formar la seva família en la casa de la tia, Can Martí” (p. 47). Un tercer punt en línia amb el matriarcalisme.

I, anys després, Maria Mataró, com que el seu nét únic no seria la persona més encertada per a continuar el negoci, en cerca una altra, a qui nomenarà hereva universal: la seua neboda Ma. Dolors. Hem de menester dir que Ma. Dolors i el seu marit també feien bona pasta i que tenien molt d’esperit emprenedor, i això féu possible que la Maria i els dos membres de la parella sintonitzassen molt bé.

Fins ací, bona part d’aquest exemple matriarcalista i no cal dir que d’esperit emprenedor i de molta iniciativa, no sols per part d’una dona que fa la funció de lo que podríem dir matriarca, sinó dels qui continuen l’empresa iniciada temps arrere i que s’amplia (i que s’actualitza) contínuament. Ara bé, en aquest article, hi ha el testimoni d’una neboda de Maria Mataró, Irene Montasell Gel, el qual ens aporta moltes pistes sobre lo matriarcal en tot l’àmbit lingüístic, puix que hem trobat coincidències amb persones de punts ben llunyans i que també exercien aquest paper.

Així, Irene Montasell Gel, en nom dels seus germans i seu, escriu que “La definim com una dona amb molta personalitat, segura d’ella mateixa, amb una vida gens fàcil, ni còmoda, madurada pels cops durs que se li van anar presentant a la vida. Al mateix temps, era una persona de molta fe, creient i la seva confiança en Déu l’animava a superar tots els obstacles que trobava.

(…) La botiga, a casa, sempre estava oberta. (…) I si et demanaven una cosa que s’havia acabat o, en aquell moment no la tenia, deia: ‘No et preocupis: tal dia en tindrem’.

 (…) una vegada, una persona del poble que ja ha passat a millor vida, un dia li va dir: ‘Per què voleu tantes coses Maria, tantes finques, tants diners…? Valdria més que tot el que teniu ho repartíssiu als que no tenim res’. I ella, amb molt de sentit comú, li va respondre: ‘Si ho tinguessis tu, de seguida, t’ho vendries i jo t’ho compraria’. Volia donar-li a entendre que cadascú és com és i que no s’hi pot fer més.

Al mateix temps, era estalviadora, però no ‘tacanya’ ni garrepa, i era generosa amb la gent del poble necessitada. A moltes famílies que tenien dificultat per a menjar, ella els fiava i els anotava en una llibreta els deutes per al dia que poguessin pagar-los.

A més, ens ensenyava a estalviar. Deia que tot el que s’estalvia es té. Abans, es cosia la roba: mitjons, camises, botons, etc.” (p. 49).

Irene Montasell agrega que “També facilitava que, al poble, s’hi fessin millores, cedint terrenys i locals.

(…) Als tres germans, ens estimava molt (…). Va voler que tinguéssim una educació i una preparació cultural, uns estudis per a la vida. I que, gràcies a Déu, ens han servit. Sempre hem agraït que ens ensenyessin a treballar i a funcionar per no dependre de ningú.

 (…) La relació amb el meu pare també la tinc força present. Dues persones de caràcter fort, lluitadores per a un mateix fi. Eren ‘carn i ungla’. La tia tenia una idea i el pare ja la posava en pràctica. ‘Francisco, això…’, i el pare hi anava de cap. Al mateix temps, pel caràcter fort que tenien, xocaven, s’enfadaven, però, al cap de poc, es normalitzava la relació” (p. 50).

Al capdavall, la família de Maria Mataró agraeix el fet que el “Centre d’Estudis de Sant Cebrià” fes el reconeixement a la Maria.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

El dia de Pasqua, comentaris i cançons vernacles

General, , ,

El 16 d’abril del 2022, en Facebook, plasmàrem “¿Com celebraven la festa de Pasqua, bé les vostres àvies (o padrines), bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920? Gràcies”. Ma mare em digué “Quan érem xicotets, els pares ens duien al Bovalar[1] i, quan érem més majors, al Bonaire[2] o al Vedat[3]”.

En el grup “La Catalunya del Nord”, el 16 d’abril del 2022, Xavier Méndez ens escrigué “A casa de la meva àvia, es feia una gran festa amb menjar i música, i decoraven la taula amb flors, feien xocolata desfeta (que, quan ella era jove, era una cosa cara) i, si s’ho podien permetre, menjaven xai”.

 El mateix dia, en el meu mur, adduïren “Dissabte Sant, quan jo era xiqueta, tal dia com hui, tots els xiquets feien repicar les anelles cantant:

‘Ratetes, eixiu,

eixiu del forat,

que el Nostre Senyor

ja ha ressuscitat’.

 

Per la nit, els nuvis feien l’enramada a les núvies, amb murta, flors, confits…

El dia de Pasqua, després de veure l’Encontre i la repartida d’al·leluies, anàvem al Parc de l’Estació, a fer-nos el vermudet. Per la vesprada, a jugar als sequers, on una orquestra ens animava a ballar.

Portàvem el berenar ‘pasqüero’ i una corda per a jugar i cantàvem cançons dedicades a la Pasqua. Per cert, a Sueca[4], sempre s’han celebrat cinc dies. Eren altres temps” (Cristina Pons Claros), a qui Salvador Mas Santiago li comenta “Cristina Pons Claros. A Crevillent[5]:

‘Del puto forat,

el Rei de la Glòria

ha ressuscitat’.

 

(‘Puto’, per ‘pudent’, ‘podrit’)”; “La meva àvia, de la Garrotxa, pintava ous i els amagava pel jardí. Els néts havíem de cercar-los” (Gloria Reverter), “La meva àvia feia una garlanda amb ous i anàvem a menjar-la a un aplec que feien a vora de la vila, que es deia Baldus” (Angels Rosell Nadal), “A Mallorca, era una espera interminable, per menjar les panades. Pasqua era una festa singular: taules llargues i tota la família. Oncles, ties, cosins,… Com Nadal” (Rosa Galmes).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] Una de les partides que hi ha en Alaquàs (l’Horta de València).

[2] Una de les partides del terme d’Aldaia (l’Horta de València).

[3] Una part del terme de Torrent (l’Horta de València).

[4] La informació és relativa a Sueca, ciutat valenciana de la comarca de la Ribera Baixa.

[5] Vila valenciana de la comarca del Baix Vinalopó.

Dones amb iniciativa, deixondides, que organitzen i que menen

General, , , , , ,

Prosseguint amb l’antologia de Rafael Beltran, en la contalla “La raboseta, el rabosot i el formatge”, ben estesa, hi ha trets considerables: així, no és la dona que enganya l’home, sinó que, si de cas, ho fa com a resposta a una mala passada que ell li havia fet abans, una diferència interessant. I més: ella lliga amb la frase valenciana “Pensat i fet” (en primer lloc, es pensa i, després, s’actua), mentres que ell n’obra en línia amb la castellana “Dicho y hecho” (més aïna, impulsiu): “Una nit, la raboseta anava pel camp i, en això, s’abocà a un pou. Llavors, cregué veure-hi un formatge, dins l’aigua. Per comprovar-ho, va tirar una pedra a l’aigua. Es va adonar, tot seguit, que es tractava del reflex de la lluna plena” (p. 97). Nit, pou, formatge (cercle i llet), aigua, pedra, lluna…

“Aleshores, la sagaç raboseta es prometé fer una mala jugada al rabosot, el qual la nit anterior li havia furtat de la boca una gallina” (p. 97).

Quan el troba, li fa una proposició:

“-Rabosot: jo sé on hi ha un formatge. Anem-hi i ens el partirem.

-Bo! No perdem temps, que la fam em pessiga l’estómac.

(…) Amb quatre camallades, doncs, van arribar al pou. La raboseta assenyalà el reflex de la lluna:

(…) -Xé! Sí. I ben gros que és! -exclamà l’altre, en mirar l’interior del pou” (p. 97).

El 12 d’abril del 2026, mentres escrivia sobre aquesta narració, vaig capir que, així com el rabosot és prim (i anava unit a la idea de llibertat i a la de cercar), la guineu ho feia amb la d’abundància (puix que ella és qui li comenta de repartir, fet que indicaria que la guilla sí que en té a donar, a diferència del personatge masculí, més en línia amb la figura del captaire).

Passa que “El rabosot, egoista com sempre, va pensar a fer-se amb el formatge i no donar-ne ni un bocí a la raboseta. Tot seguit, doncs, es va llançar a l’aigua: xop! És clar, després de la cabussada, va restar decebut” (p. 97).

Al capdavall, la guineu li va fer la raó:

“-Ets més babau que una col. Això t’ha passat per tal que escarmes i, una altra volta, no sigues tan avariciós” (p. 97).

Tocant a la rondalla “La raboseta bordeta i el rabosot bacorot”, de la mateixa corda i en l’esmentat  “Rondalles populars valencianes”, empelta amb relats en què la dona evita segar i en què ell porta la càrrega de la faena que haurien de fer entre tots dos. El simbolisme de cada animal és paregut al tradicional: ell, càndid; ella, deixondida. Així, “El rabosot era molt fartó; i la raboseta, en canvi, menjava molt poquet. Com que ell estava mig desmaiat, ella va dir al rabosot:

-Saps què podríem fer? Ara que estan tots a la missa (…) i que les dones deuen tenir l’olla al foc, tu vas i fas repicar les campanes i jo entraré per la xemeneia d’una casa, furtaré el dinar, el duré ací i ens el menjarem” (p. 98).

Més avall, la font original plasma que “la raboseta, molt més astuta que el rabosot, era qui s’encarregava de preparar les coses; i ell, molt més soca que ella, feia el que, a ella, li passava pel cap” (p. 98), mots que remarque en negreta i que connecten amb refranys i amb comentaris que ens han fet. Com a mostra, molt avançada la contarella, hi ha un fragment que diu que ambdós passen just a prop d’una bassa i que ell li demana:

“-On vols que ens posem, raboseta?

-Ací, damunt de la paret de la bassa, rabosot” (p. 99).

Enllaçant amb la paret, direm que solen ser de pedra i de fang, dos materials “femenins”; a més, el fet que romanguen damunt, expressa que, si més no, ho devien fer en pla, detall que connecta amb el simbolisme de la dona (així com, en Nepal, la part superior del pal a què és lligada l’elefant femella… és horitzontal, mentres que la del tronc vinculat amb l’elefant mascle, ho fa en punta i mirant cap al cel).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones amb iniciativa, organitzadores, que menen i la maternitat

General, , , , ,

Una altra contarella que figura en el llibre “Rondalles populars valencianes”, a càrrec de Rafael Beltran, és “El llop i la rabosa”, molt estesa i amb frases que plasmen signes matriarcalistes: “Això va anar i era un matrimoni que no tenia fills. A l’home, li deien el Llop i, a la dona, la Rabosa, com als seus pares. Ara sabreu per què la muller tenia aquest nom tan ben posat.

Com era costum a la vila, un dia, la dona li proposà” (p. 91).

De manera que la narradora indica que, tradicionalment, la dona era qui presentava les idees al marit, un tret ben reflectit en la cultura vernacla.

A continuació, trau un menjar que, no sols he conegut, sinó que he menjat:

“-Vols que, enguany, fem confitura?

-Ai, doncs bé. –Respongué el Llop. -Fem confitura.

-Mira: la faré de tomata. -Pensà la Raboseta” (p. 91).

Ara bé, com en altres fonts, l’home també participa en les activitats en la cuina. En qualsevol cas, cal dir que aquesta contalla fou publicada en el 2001 en Picanya (una vila de l’Horta de València):

“L’home encengué el foc, hi ficà la caldera i, entre els dos, feren la confitura. (…) Passaren uns dies i la Raboseta, llépola com era” (p. 91), va pensar com se la podria menjar. I, altra vegada, el personatge femení va per davant del masculí: “I en eixos pensaments estava, quan el Llobet li digué:

-Encetem la confitura?

-No, no” (p. 91).

Més avant, la dona fa el paper d’organitzadora i ell la segueix:

“-Demà t‘hauràs d’endur l’esmorzar i el dinar.

-Ai, per què? -Demanà ell, molt sorprès.

-Perquè l’amiga que jo tinc a Alcàsser ha tingut una xiqueta i vol que jo en siga la padrina, i demà fan el bateig. Per això, t’has d’endur els dos àpats i, quan vinga, ja et contaré el que hem fet al bateig.

-Bé, dona, si ha de ser així…

I així fou com el Llobet se n’anà” (pp. 91-92).

Adduirem que, tant el primer xiquet a batejar com també el segon i el tercer,… és una xiqueta i que la dona, contínuament, és vinculada amb la melositat.

Altrament, quan el marit li fa la qüestió, en diferents passatges, com és que ella ha estat nomenada padrina, la Raboseta, guilopa, li diu “Han fet un bateig preciós i jo anava molt elegant!”, “Ai, mira, deu ser que jo tinc gràcia per a això. No sé”, “Ui, molt bé. Tan bonic o més que l’anterior. Preciós!” (p. 92), frases que, entre d’altres coses, empiulen amb la bona consideració cap a lo maternal i, ací, cap al nadó, qui simbolitza l’esperança en el demà i la pervivència. Aquests detalls no els havíem vist tan remarcats en altres narracions de tot l’àmbit lingüístic.

Finalment, cal agregar que, ben avançat el relat, tots dos tornen a fer un dinar junts (p. 93) i, així, no és un signe només en nexe amb la dona, tret que hem trobat en comentaris que ens han fet sobre dones catalanoparlants nascudes abans de 1920.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones que proposen, amb iniciativa, que menen i maternals

General, , , , , ,

Rondalles plasmades en el llibre “Rondalles populars valencianes. Antologia, catàleg i estudi dins la tradició del folklore universal” de Rafael Beltran (ed.).

En aquest recull, bé de contarelles valencianes de terres catalanoparlants, bé de la zona castellanoparlant del País Valencià, a cura de Rafael Beltran i editada per la Universitat de València en el 2007, hi ha narracions amb detalls matriarcalistes. Així, en la contalla “Les desgràcies del rabosot”, un rabosot, un matí, “davallava de la muntanya a una vila en cerca d’alguna cosa que pogués posar-se a la boca. I heus ací que es trobà una ferradura enmig del camí i es digué ‘Ferradura pel camí: bon dia tindrem hui’. Al cap d’una estona, es troba un rastre de botifarres (…), més endavant, es troba un tros de cansalada (…). Més tard, troba una raboseta” (p. 87). O siga que, primerament, apareix un símbol femení (la ferradura) unit a la forma semicircular i a la bona sort associada a lo feminal, un signe que trau el personatge masculí: reconeix que la dona és qui el salvarà.

Després, copsem la botifarra, la qual és en nexe amb la color negra i amb el penis (com hem pogut veure en música vernacla, com ara, de Pasqua). Ara bé: ell ho rebutja tot. I, en veure la guineu, ella li demana:

“-Xe!, com va la vida, compare rabosot?

-Doncs, cada vegada, amb la panxa més buida (…). Baixe a la vila, on espere trobar coses menjívoles” (p. 87).

Llavors, ella, qui, a diferència del company, no era una senyoreta, “li proposa:

-Què et sembla si, mentre jo agafe el menjar a les cases on no siguen els amos, tu vigiles fora i, després, ens el repartim?

-M’agrada la idea -assentí, tot satisfet, el rabosot” (p. 87).

Per consegüent, la dona és qui porta la iniciativa i ell li l’accepta.

A continuació, com en altres relats, mentres que ella resta assaciada, ell és unflat de colps per part de veïns de la vila. Cal dir que, en aquest passatge, ella fa com qui gestiona la casa, mentres que ell empiula amb la vida exterior, tot i que la guilla també ix fora.

Això sí, de forma que la rabosa guanye la mà, com si l’home hagués rebut una bona palissa. I, amb astúcia, la guineu li comenta: “Veges si em portes al be, que no tinc forces per al viatge.

El rabosot, com pogué, se la carregà al llom. Era al colp del migdia quan regressaren cap a la muntanya. El rabosot, pobre, anava costera amunt, amb un pam de llengua fora” (p. 88) i li amolla uns versos amb què sospita que ella ha jugat brut.

Altra vegada, els símbols són ben repartits:  el migjorn, l’home, la força, a migdia; la dona, en eixe moment (qui, aleshores, podria paréixer feble),… és qui dirigeix l’home, no a revés.

En un passatge posterior i, amb la guilla com qui empunya les regnes d’un cavall, ell pensava fer una mala passada a “una bacona voltada dels seus porquets, deixà la raboseta i s’encaminà cap a aquells. La bacona, en veure venir el rabosot, conegué de seguida, les seues intencions. Quan el tingué davant, li féu la següent explicació” (p. 88), amb l’objectiu de salvar els seus fillets i, al capdavall, ell ho acull bé: “Anem, doncs, a la séquia, i els batege i, tot seguit, et menjaràs el que més t’agrade.

-Ho trobe molt raonable. Fes-ho ràpidament, que encara no he pegat ni un mosset en tot el dia” (p. 88).

Finalment, en tocar el torn al darrer dels porquets, la truja tirà el rabosot a l’aigua i pegà a fugir junt amb la xicalla i, en un tres i no res, foren lluny de l’enemic.

I tot, per una ferradura que ell havia desestimat i que li hauria portat sort, si hagués aprofitat lo que li eixia pel camí i que li hauria servit per a menjar i, de pas, per a viure.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

“Virtuts del cagar”, pagès, fertilitat, refranys i paganisme

General, , , , ,

 

SEGONA PART

Ho quan utile est cagare;
quam dulce est ventre buidare
in plasa, in horto et in monte,
in camino, prope fonte;
et si cagacio malestias
adhuc cagare inter bestias![1]

(Paraules d’un pobre diable
que cagava en un estable)

 

Jo vos contemplo parats,
oients meus molt perfumats,
i, al veure que és cosa clara
tot lo que us he xarrat ara,

confesseu convençuts

de que els Reis absoluts
no ho són tant en son poder
com és el Rei Caganer.

Però sortiu-me de por,
que us tinc de fer veure jo
que, si bé és molt poderós,
és també molt deliciós,
molt agradable, molt sà
i molt útil el cagar.

El cagar us podrà donar
gran força per treballar,
ganes per menjar i beure,
ell farà: als sastres, seure;
als barreters, fer barrets;
als ferrers, farà estar drets;
escriure també als notaris;
als metges, molt males nits;
musics i escolans, cantar;
als militars, barallar;
guanys molt grans, als hortolans;
a tots, treball i descans,
fins als sabaters, fer botes
i, als escarabats, pilotes;
i aquell que no cagarà,
res de tot això farà.
¡Veus aquí amb quanta raó

he dit que el cagar és bo!

Tres hores més xerraria
i encara no acabaria,
però m’avisa el darrera
que ha acabat ja la caguera

i aquí acabo jo dient:

que cagueu per sempre, AMÉN.

 

PROU”.

Sobre el paper dels hortolans  (molt lligats a la terra i ben considerats en els Pobles matriarcalistes), podem dir que ixen molt afavorits en la composició: “guanys molt grans”.

D’un punt de vista folklòric, el 8 d’abril del 2026 trobàrem una entrada amb informació molt sucosa: “El caganer a les rajoles d’oficis del Museu Santacana” (https://www.rondaller.cat/2023/05/15/el-caganer-a-les-rajoles-doficis), publicada en la web “Rondaller” el 15 de maig del 2023. Així, comenta que “L’especialista en antropologia social Roger Costa [ Solé] apunta que sempre s’ha donat per vàlida la teoria que el caganer ‘és un vestigi supervivent d’antics cultes de fertilitat de la terra, propiciadors d’abundor i sort’”, un fet vinculat amb com són presentats els pagesos en el fulletó.

Més avant, l’autor de l’entrada addueix que, “ja posats a parlar d’excrements i deposicions, què n’hem de dir del tió, una versió escatològica infantil”.

I, al capdavall, posa el refrany “Dormir fort, menjar calent i cagar pudent fa sana la gent. Apa, a cagar, a la via!”.

Continuant amb el tema, hem recorregut a l’article “La sacralitat perduda d’’el caganer’” (https://www.jordibilbeny.cat/2020/11/20/la-sacralitat-perduda-del-caganer), de l’historiador i investigador català Jordi Bilbeny i publicat en la web “Jordi Bilbeny”, qui, enllaçant amb la tradició catalana, trau que “el caganer es posava any rere any diligentment al pessebre. Com si no hi hagués cap transgressió” i que l’antropòleg asturià Alberto Cardín (1948-1992) indica que vindria a ser “una resta larvada d’antics cultes a la fertilitat”. Aquest detall, al meu coneixement, empelta amb la defecació tal com és tractada en la dita que hem exposat adés: qui menja bé, dorm bé i fa bona vida.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] En aquesta estrofa, entre d’altres coses, diu “Oh!, ¡que útil és cagar, que dolç és buidar el ventre en la plaça, en l’hort i en el munt, en el camí, prop de la font!”.

R-18534 (2)