Arxiu d'etiquetes: matriarcalisme

Dones que aproven i hòmens creatius i que fan valença

General, , , ,

Una altra narració que hi ha en l’esmentat recull, i en què es plasma lo matriarcalista, ací, a través de la creativitat, és “Tuercepinos (El sastre valent)”. Primerament, el narrador posa que el personatge masculí és un nan i que es va casar. O siga que la dona és més grossa que el marit. Ell “Diu a la dona:

-Jo, ¿saps que faré? Me n’aniré fora, a València. I ajudaré un oncle que hi tinc. És sabater” (p. 456). Per consegüent, la muller, abans que se’n vaja el nan, és informada per ell.

En arribar a València, començar a treballar, el nanet capta que la seua faena no és arremullar i, tot seguit, torna a la vila i, amb lo que havia guanyat amb l’oncle, “diu a la dona:

-Anem-nos-en a la plaça a comprar.

I se’n van a la plaça i hi venien de tot (…) i ell demanava, (…) vinga demanar. I allà veu una cistella de figues, tota plena de mosques” (p. 456).

En aquest passatge, de manera pareguda a la vida en dones catalanoparlants nascudes abans de 1920, la faena era compartida pels dos membres de la parella, així com, per exemple, hi havia dones que anaven al camp junt amb el marit o cases en què ambdós portaven un negoci (com fou el cas dels meus avis materns, en què la padrina era més arriscada).

Ara bé, quan el petit mata cent mosques i, a continuació, en mor deu més, pensa com se les podria enginyar per a tirar avant. Al capdavall, fa que li posen un rètol davant i que diga (ací traduït), “Vaig girar a la dreta i en matí cent; i, quan vaig girar a l’esquerra, en matí deu” (p. 457).

A partir d’eixe moment, com que la gent que el veia pensava que els morts eren persones, el sol·liciten i ell els fa valença: un lleó que va de nit (animal que enllaça amb la corona, la qual és circular, associada a la dona), el batle (qui li diu que el lleó fa acte de presència de nit, a les dotze, que passa el riu i que s’atansa a per una xica)… Afegirem que bé l’aigua, bé la foscor i quan apareix el lleó van en línia amb les narracions en què ho fan les fades, dones d’aigua, dones que travessen ponts…

En acabant, l’animal considera que el sant de l’ermita era una persona i, així, s’havien salvat el petit i la xica.

Una altra secció del relat en què el nan desenvolupa lo creatiu és quan ell aplega a una altra vila i li diuen que hi ha un gegant que hi baixa tots els dies i que viu en una caseta de camp junt amb una xica.

En el paràgraf immediat, el menut, deixondit, repta el gegant a arrancar pins i, quan el colós ja ho assolia, l’homenet li proposa agafar una barra de ferro i tirar-la ben lluny. I, com que el tità ho aconseguia, el nan se les enginya, “es posa amb la barra travessada i es posa: huuum!, huuum!

-Què fas?

-Espera’t, que ara, quan tinga a dreta aquell vaixell, hi tire i l’afone.

-Ai, doncs, no tires, no tires!” (p. 458) i el gegant, com que es presenta com a perdedor, fa que el menut, per mitjà de la seua traça, haja guanyat la mà al més fort dels dos personatges.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones que condicionen en Pobles matriarcals i hòmens senzills

General, , , ,

Una altra narració que figura en l’antologia “Rondalles populars valencianes”, a cura de Rafael Beltran, i en què copsem trets matriarcalistes i, àdhuc, semblança amb altres relats, és “Pep el babau”. Començarem dient que hi ha fonts en què un pare acompanya un fill, tots dos fan lo que dicta la gent i, al capdavall, decideixen fer lo que consideren millor. Ací és paregut. “Hi havia en una vila xicoteta un home curt (…) que es guanyava el pa retirant la porqueria de les cases. El bon Pep -que així es deia- no tenia atzembla per al treball. Per això, carregava en un cabàs la porqueria i, fent molts viatges, la duia a fora de la vila. Les dones li deien cada volta que el veien carregat:

-Pep: compra’t un ruquet i, així, no hauràs de portar el cabàs al coll” (p. 447).

En aquest passatge, les dones són la part encertada, a diferència de la banda masculina.

En el fragment posterior, ell es compra el ruc i, així, fa lo que li havien recomanat. Ara bé: com que la cosa continuava i li parlaven sobre l’animalet i quant li havia costat, Pep els ho amolla.

Passa que un dia li vingué una idea que portà avant. “A la vesprada, quan resaven el roser a l’església, Pep hi entrà i se n’amagà en un racó. Acabades les oracions, tots van eixir del temple” (p. 447), llevat del femater, qui esperà que fossen la una de la matinada. Aleshores, fa voltejar les campanes i tota la gent acudeix a la plaça de l’església.

Per tant, el text va lligat a un moment femení del dia i, simbòlicament, a un aplec en un espai del mateix ram: la nit i el temple.

Quan ja hi són, hi ha signes de caire masculí (i uns altres, però feminals) ben repartits. Com a mostra, ell és dalt i parla; les dones i el poble són baix i tenen la darrera paraula, com ho exposa el compilador del relat: Pep “se’n pujà dalt de tot del campanar, d’on requerí l’atenció de les dones estant:

-Dones: escolteu-me bé. Sóc Pep, el femater.

En veure’l allà dalt, tothom va pensar:

-No traurem trellat del Pepet de la guitza. (…).

Tot seguit, el nostre personatge va fer un breu parlament:              

-A totes les dones, vull dir-vos que ja estic fart que em demaneu quant m’ha costat el ruc. Per tal que no torneu a demanar-ho més, us dic que m’ha costat… ¡dos-cents duros! Dos-cents duros!!! Resta això clar?

No cal dir-ho: la gent revenia a casa dient pestes de Pep, però, d’aleshores en avant, les dones no van tornar a demanar el cost del ruquet. N’havien escarmentat” (p. 448).

Com podem veure, la força acompanya les dones, el parlament es dirigeix a elles (ni tan sols, en menor mesura, als marits, ni als hòmens de la vila). Altrament, les dones són curioses, creatives, a banda de tenir una fortalesa capaç d’influir en els hòmens, fins que ells decideixen fer miques els vicis aliens i, de pas, adobar que ells puguen viure, com diem popularment, en pau.

Agregarem que la contalla fou editada en 1981 i que empelta molt amb la tradició matriarcalista valenciana i amb les funcions de cada gènere, fet que canvia en una que consideràrem millor no incloure-la i en què el paper d’alliberador passa al marit (i, a més, amb un garrot), en compte de fer-ho mitjançant la paraula o bé d’un pacte: “O si no…” (p. 451). És més: en la versió que n’escrigué el folklorista valencià Francesc Martínez i Martínez (1866-1946), una dona decidida i sense embuts és qui fa que un home no intente manipular la gent i rebre’n diners recorrent a la por de què els passaria en l’esdevenidor si no eren caritatius amb ell.

Per tot això, convide a tenir presents aquests detalls per a futurs estudis i a fer-los, preferentment, amb contingut anterior a 1932.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Rondalles escatològiques, dones que protegeixen i candidesa

General, , , ,

Una altra contalla (a més, escatològica) en què captem signes de caire matriarcalista és “El pet de la senyora”, dins de l’obra “Rondalles populars valencianes”, de l’esmentat compilador, sobretot, pel paper protector cap als més febles (dues dones) i, després, per la funció maternal de la dama. Així, “Això era una dona que tenia dues criades, que era rica i que sempre tenia convidats. Però esta dona tenia el defecte que no es podia aguantar un pet. Si li’n venia un, l’havia de fer” (p. 436). Com a mostra, un dia hi havia gent destacada i la senyora fa un pet grosset. “I una criada de les dues diu:

-Ai, perdoneu! És que jo tinc eixe defecte i, mireu, no me’ls puc aguantar.

I les persones li respongueren: -Doncs, mireu: sou perdonada. Vos dispensem.

I tot acabà molt bé. En acabant, l’ama, com que era tan regraciada de la criada, perquè, ja veus, la va salvar d’un compromís, la volia molt i sempre l’amoixava” (pp. 436-437).

Així, la servidora no fa el paper de bufó, de què els reis i altres membres de la cort aprofitaven per a passar-ho bé, sinó que és compensada per l’agraïment senyorial que rep.

En un passatge immediat, una altra criada vol saber com se les enginya la majordona perquè l’ama preferesca la primera i no a ella. Llavors, la servidora li comenta que “un dia que estàvem en reunió i eixes menjades que es fan, la senyora va fer un pet i jo me’l vaig encarregar.

-Ai, doncs bé! Ara, l’altra volta, me l’encarregaré jo.

-Doncs bé.

Hala! Altra volta es presenta lo mateix i es posen allí, tots ben vesttis i ben pentinats. I, a la mateixa hora, l’ama torna a dir:

-Ja hi és! Ja el tinc ací!

I… boommm! S’amolla un pet, la primera criada salta de seguida; i la segona, diu:

-Cavallers!: el pet de la senyora me l’encarregue jo” (p. 437).

D’aquesta manera, copsem unes línies en què el fet de fer un pet i de comentar-ho en públic no és motiu de rebuig perquè siga una cosa políticament no correcta. És més: ens podria recordar la figura del xiquet que, enmig de germans més grans, d’adults i, fins i tot, d’avis o d’ancians, se’n fa u i ho diu. Amb la diferència que, a banda, la segona servidora ha estat càndida i que el narrador no la censura.

Un altre relat amb tocs escatològics i en el mateix llibre, és “Els estudiants picardiosos”. Començarem dient que els principals esdeveniments tenen lloc de nit (com ara, quan els jóvens entren en un mas) i que l’estudiant més eixerit empelta amb un animal amb simbolisme femení (el porc): “ara agafarem el porc i el vestirem de negre, el ficarem en aquell caixó tan gran” (p. 439), o siga, en un moble destinat a alçar (a rebre) material, com la dona que ho fa als fills.

A mitjan nit, els agutzils es desplacen cap al mas i un altre jove exposa una proposta, la qual fa d’eixart amb lo feminal: “Agafem el porc i, així, vestit com és ara, l’asseurem en l’excusat. Segur que, si obrin la porta i veuen algú que caga, no se n’adonen ni que és un porc” (p. 440).

I així es desenvolupà i, per tant, els agutzils voltaren i “se’n van anar amb un bon pam de nassos i els estudiants es van fer amb el porc” (p. 440).

Agregarem que, al capdavall de la narració, hi ha uns versos, àdhuc, escatològics, per exemple, el que diu “i, qui no s’alce, s’ha cagat!” (p. 440), detall que reforça més el model de contarella.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Mares que protegeixen i hòmens de bon cor i decidits

General, , , , ,

Una altra narració que figura en l’antologia “Rondalles populars valencianes”, en edició de Rafael Beltran, i amb trets matriarcalistes, és “Un altre que se’n va a Cuba!…”, com ara, pel paper protector i conhortador de la mare. Així, “Això diu que era que, en una vila, una parella de jóvens es van casar. Al poc de temps, l’home se’n va anar a Cuba i, és clar, tothom es va estranyar molt del fet que una parella de novençans se separara.

La novençana no tenia consol, així que sa mare es va gitar uns dies en companyia de la filla per aconhortar-la” (p. 430).

Però la cosa no acabava ací, puix que “El pare de la novençana era molt encuriosit (…) a saber el motiu pel qual el gendre havia abandonat la seua filla. Per tant, va pensar d’amagar-se davall del llit per escoltar les converses entre la mare i la filla i veure si, així, se n’assabentava” (p. 430), de manera que ell passa a territori femení, que és on rau la resposta.

A més, “una nit, la novençana va contar a sa mare que el seu marit havia descobert que ella li havia estat infidel amb el senyor rector. Per això, se n’havia anat a Cuba, per fugir de la vergonya i perquè no suportava conviure mai més amb una dona així” (pp. 430-431).

Aleshores, la mare, que ha estat més eixerida que la filla al llarg de sa vida, li demana com és que el gendre ho ha sabut “Si jo, tota la vida m’he gitat amb el rector i ton pare no ho ha sabut mai!” (p. 431).

“Ai, carai!  Elles no sabien que el pare i marit respectiu se les escoltava! I, així, este se’n va eixir del seu amagatall (…) i els va dir:

-Un altre que se’n va a Cuba!…” (p. 431).

“I no van valdre de res, ací, les llàgrimes i els precs de la mare i de la filla. El pare va agafar les seues coses i se’n va anar en un vaixell cap a Cuba i no en va tornar mai més.

I la mare i la filla infidels van romandre soles, passant més fam que una serp en un forat i pobres per sempre més.

I és que només el que no es fa, no se sap!” (p. 431).

Sobre aquestes darreres línies, m’evoquen un fet personal que vaig viure i, igualment, en relació amb temes sexuals (però amb una xiqueta de sis anys i dos mesos, qui, a eixa edat, em féu una acusació falsa). Deu anys després,  en setembre del 2016, la mare intentà convéncer-me que la xiqueta tenia sentiments. La meua resposta fou que jo també en tenia… ¡Com si aquesta part de la persona només fos pròpia de dones, de xiquetes!

I no cal dir que, d’aleshores en avant i, més encara, a partir de mitjan de març del 2017, no vaig signar res a favor de les dones en temes sexuals (ni vaig assistir a cap acte presentat com a antimatxista o com a antipatriarcal), perquè, al cap i a la fi, d’una manera pareguda a la de l’home que decideix anar-se’n a Cuba, prefereixes tenir el cor net i no caure en una síndrome d’Estocolm, ni en una candidesa que et rebaixaria com a persona i que permetria que l’altre (en el relat, la mare i la filla) abusàs més de tu, dels hòmens (en la narració, principalment, del pare de la novençana) i de gent amb bonhomia.

Finalment, en el meu cas, en nexe amb dones que es defineixen públicament com a feministes i com a contràries a lo patriarcal,… i que inclinen el cap davant la cultura castellana i davant els qui la promouen legalment i tot (per exemple, la gran majoria dels molts polítics valencians que es presenten com que són d’esquerres, mitjançant el silenci i a través d’una submissió als governs espanyols), encara que la castellana, històricament, ha estat vinculada amb la mentira i amb furtar, com ja indicava Francesc Eiximenis, en el segle XIV, en el capítol 894 del llibre «Lo Crestià».

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Rondalles escatològiques amb guilopes i relats de transició

General, , ,

Una altra narració en l’esmentada antologia de Rafael Beltran, i que evoca altres relats escatològics i, igualment, la figura del petit deixondit davant del personatge de més pes, és “La criada golafre”. Una criada prepara un perol amb cigrons i botifarretes de carn per a la senyoreta.

Passa que, a mitjan camí, la casera pensava “’Este perol d’arròs, jo me’l menjaria tot sencer. Que bo que deu estar! Ara em menge una botifarreta’. Així, la va agafar d’un pessic i se la va menjar’.

Quan s’acostava a ca la senyoreta, (…) [ va pensar]: ‘Ja sé què li haig de dir!’” (p. 394). Cal dir que, en el llenguatge eròtic (per exemple, present en algunes contarelles i en cançons), la botifarra va associada al penis i, així, la casera acull i accepta (l’engul, “el traga”) l’home.

En canvi, en aplegar a ca la senyoreta, la dona veu que manca una part del menjar i ens endinsem en unes línies que lliguen amb la d’una contalla molt coneguda en què una rica, per ser tan exigent, a poc a poc, perd la seua condició de benestant i esdevé pobra:

“-Què li passa a l’arròs? Allà, al mig, hi ha un buit!

-Sí, senyora. Vós veureu: és que, quan venia cap ací, en passar sota un balcó, de dalt, han fet una salivada i jo, d’un pessic, li he llevat la botifarreta, a què havia caigut damunt.

-Ai, quin oi! Quin oi! Jo ja no vull l’arròs: fes el que en vulgues!

Això és el que la criada volia. Quan se’n va entrar al guisador, que la senyoreta no la veia, ella es va menjar tot l’arròs, burlant-se bona cosa de la seua senyoreta” (p. 394).

Finalment, hi ha uns versos en què torna a aparéixer la part de la senzillesa, per mitjà d’una cosa tan universal entre els humans i tan habitual com és fer de cos:

“Conte contat, conte arrematat!,

per la ximenera, se n’ha anat,

cauen anissos i torrat,

i, qui no s’alce, s’ha cagat!” (p. 394).

Adduirem que, en aquest final, les menges, la recompensa, davalla, se’n va cap a la terra i ens podrien recordar alguns fets de la festa de Nadal i, si no, la del bateig d’un nounat: els dolços que tirava el padrí que no desitjava ser qualificat d’agarrat, d’escanyapobres.

Una altra rondalla de l’obra “Rondalles populars valencianes”, amb signes tel·lúrics i que, altrament, podríem empiular amb fonts posteriors als anys seixanta i en què comencen a minvar els papers tradicionals i, àdhuc, en què hi ha una mena d’abraçada de la cultura patriarcal castellana, és “L’home que no sabia manar”, compilada per una dona nascuda en 1973 i per un home de l’any 1969 i publicada en el 2005 (p. 408).

Tot i que el text és en nexe amb la ben coneguda “A ta casa, vaca!”, el títol ja ens dóna un primer missatge: la feblesa masculina. ¿Som davant la figura de l’home, com, popularment, podem oir més d’una vegada, no té collons, d’un marieta? “Uns viatjants anaven de vila en vila i repartien coses a les cases que manava l’home” (p. 407). Uns mots ben il·lustratius. Així, amb uns quants hòmens.

Nogensmenys, en aplegar a una altra, el marit diu que volia un cavall i, quan la dona s’atansa on era l’home i ho veu, li comenta: “No m’agrada. I, ¿no t’agrada aquell, tan rebonic que és el cavall? (…) Aquell és més bonic.

-Ai! Té raó. No: eixe, no. Doneu-me aquell.

-No vos en done cap, que vós no hi maneu! Ací, a la vostra casa, no maneu vós: mana la dona.

I no s’emportà res” (p. 408).

Una qüestió que ens podríem fer és si, pel fet que un home no comande en la casa, ja és un drap i no hi cap l’eixart home-dona, tan comú en dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i d’arrels catalanoparlants.

En eixe seny, si llegíssem les narracions més típiques (“A ta casa, vaca!”), els hòmens (marits), immediatament i sense afrontar-se, volen una vaca, no es desconsidera que la trien. I, al capdavall, apareix l’home flatós i, en realitat, indecís i que deixa la darrera paraula en la seua dona (“Ho comentaré a la meua dona…”) i, per això, els repartidors li diuen que ell també haurà de rebre una vaca.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Llauradors lligats a la terra, a la dona i arriscats

General, , , , , ,

Un altre relat en el recull “Rondalles populars valencianes”, a cura de Rafael Beltran, i amb signes matriarcalistes, és “El tio Pep d’Orgues”: “Hi havia, una vegada, una vila xicoteta situada al racó més apartat de la comarca” (p. 390), frases amb què rememorem les narracions amb una espasa rovellada, arraconada i… que és la que salvarà.

El fet és que un home d’aquest indret “sabia fer tots els treballs del camp a la seua manera, sense  importar-li consells, ni recomanacions. (…) El cas és que sempre obtenia bones collites. Potser per això, perquè sabia tocar totes les tecles, li deien l’oncle Pep d’Orgues.

El complement inestimable de Pep era la seua ruqueta, sense la qual no podia fer res. Es refiava d’ella més que de ningú, de manera que, qualsevol bram o espantada de l’animalet, era un avís per a l’amo” (p. 391).

Així, copsem un home prou independent, lligat a la dona, a la terra i que, com l’avi matern de ma mare (Francisco, nat en 1879), no feia que l’economia anàs avant amb només una faena, sinó que la repartien entre unes quantes. Com a mostra, aquest antecessor meu, no assajava quatre collites a l’any: tres. Passa que ho combinava amb l’aportació que feia la seua dona (Amparo, 1885), qui, per exemple, tenia un jovenet que treballava per a ella. En resum, marit i muller contribuïen a la casa i no ficaven tots els ous en la mateixa cistella.

Ara bé, els mots sobre el paper de la ruca (i l’afecte del compilador de la contalla) reflecteixen que, a diferència, com ara, de com eren vists els animalets (principalment, els de casa), a mitjan dels anys vint del segle XXI, la ruqueta, com ens han dit algunes persones, és tractada com una més de la família i hi ha un reconeixement ben manifest cap a la contribució que ella fa al grup.

I més: hi ha un eixart entre el personatge masculí i el femení. La dona agafa l’home, qui és part de la terra i en depén (“sense la qual no podia fer res”), puix que ella té lo que fa possible la vida humana: els aliments i les condicions climatològiques beneficioses per a les persones.

Igualment, la contarella posa que l’amo “Es refiava d’ella més que de ningú”: no sols la ruca fa la funció de consellera, ans al contrari, perquè ell és atent a les respostes, així com el llaurador ho fa al cel, a la terra, a l’oratge, a la cultura tradicional relativa a lo agrícola, al camp,…

Altrament, “qualsevol bram o espantada de l’animalet era un avís per a l’amo” plasma eixe empelt tan fort i necessari entre el pagès i lo tel·lúric, paregut al d’una marona respecte del nadó i el del nin amb la mare, amb intenció que hi haja bona simbiosi i, que així, prosperen tots dos… i, a més, la muller.

En un passatge posterior, un home capta que l’oncle Pep va a la seua i, amb humor, li amolla que el propietari es morirà “quan la seua ruca faça tres pets. (…)

Camina que caminaràs, arribaren a la primera costera i, a la mínima relliscada, la ruca va sopar el primer esclafit.

(…) Continuaven caminant i, en disposar-se a travessar l’únic barranquet que hi havia en el camí a la vila, es va sentir el segon toc per davall la tafarra de la ruca” (p. 392).

Un poc després, l’oncle Orgues “va trobar el tercer pet. (…) La ruqueta, coneixedora del camí, va continuar fins a la casa de l’amo.

La dona de Pep, en veure-la arribar sola” (p. 392) alerta uns veïns que, sense perdre temps, s’ofereixen a cercar-lo.

Quan aquests veïns el troben, creuen que s’hauria mort i, fins i tot, quan ja eren a punt de soterrar-lo, un veí demana a un altre cap a on haurien de portar el taüt.

En eixe moment, l’oncle Pep, amb la seua tradicional espenta, els comenta:

“-Vosaltres aneu per on vulgueu. Jo, quan era viu, sempre anava tot dret” (p. 393).

En acabant, els veïns deixaren la caixa, l’amo n’ix, torna a la vila, els vilatans deien “Miracle, miracle! L’oncle Pep d’Orgues ha ressuscitat!” (p, 393) i, uns dies després, “L’oncle Pep mamprengué els seus costums de sempre (…), procurà no creure les coses tan aïnes” (p. 393). 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

«La barca ha parit», maternitat i lligam amb la terra

General, , , , ,

El 23 de gener del 2024, en relació amb la frase “La barca ha parit”, que el folklorista valencià Francesc Martínez i Martínez (1866-1946) indica que diuen quan tiren la llanxa a la mar, Luis González Sese ens escrigué en el grup “El refraner valencià”, en què l’havíem publicada: “’Terra ferma’, ací, a la Marina, encara s’empra.

‘El marge ha parit’. En els marges de pedra seca, que aguanten la terra, diem que ha parit quan, a causa de la pressió, es fa una ‘panxa’ en algun punt del marge, sense arribar a solsir. No sé si t’interessa, però la intenció és bona: ‘El marge ha parit’”. En acabant, li responguérem i començàrem un diàleg:

“-Això és una mostra més que el matriarcalisme té relació amb l’aigua (la dona, simbolitzada per la barca, té un fill) i amb la terra (tindrà un fill, però no solseix).

Ho dic perquè la terra i l’aigua (recordem les aigües i el xiquet abans de nàixer) són molt lligades amb lo femení: ‘mare’, ‘maternal’, ‘matèria’ (lo que es pot tocar) tenen el mateix origen lingüístic (el llatí ‘mater’).

-Gràcies per l’explicació. Al marge, se li fa la panxa i, per a arreglar-ho, amb molta paciència, cal llevar les pedres, evitar fer més mal i traure les pedres de dins.

Després, tornar a tapar el forat.

No sé si això serà un desgavell, però la reparació sí que pareix un part amb cesàrea: obrim, traiem i tapem el forat. Obrim, en traiem el xiquet i cosim la ferida.

No sé si m’explique o si et pot servir per a alguna cosa.

-No és cap desgavell. És més: eixe tractament cap a la terra és una manera de fer-ho, simbòlicament, cap a la mare (entesa, fins i tot,  com la Mare Terra), perquè és qui ens proveeix de vida i qui ens fa costat.

-Al cap i a la fi, de la terra, en naix tot. Els llauradors la cuidaven i l’estimaven com una mare. El fet de sembrar la llavor i de veure ‘nàixer’ una planta (una nova vida) i de cuidar-la com a un fill era el que feia que l’estimaren com una mare.

Així, poc o molt, t’ho hagueren dit mon pare i el meu sogre.

Llauradors i hortolans, tots dos”. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

Dª Antonia Martínez, matriarcalisme, emprenedores, bonesa i filantropia

General, , , , , , ,

Dones organitzadores, amb molta iniciativa i amb molta espenta.

Ací parlarem sobre dones organitzadores i, igualment, amb molta espenta. Direm que, el 4 d’octubre del 2020, Jose V. Sanchis Pastor, mitjançant un missatge, em comentà (per a ampliar la informació sobre dones amb molta iniciativa i, en línia amb lo que tractem), que Juan Antonio Boluda, vinculat amb l’Ajuntament de Benigànim, “va fer un article molt interessant sobre ‘Doña’ Antonia Martínez, una dona de València que va beneficiar molt Benigànim i la festa de la Beata Inés.

Pot interessar-te també com a exemple de matriarca”.
Un poc després, li posí que “la cosa, en bona mesura, va en eixe seny”. Aleshores, ell m’afegí: “Pots demanar també per Leonor Ortiz. Dona riquíssima que va fundar un asil, ací, a la vila. Tots els pobres que anaren al soterrar, cobraren el jornal del dia sencer…”. En escriure, aquestes frases, en aquest estudi, l’11 d’octubre del 2020, lo primer que m’eixí fou “Impressionant”. En acabant, plasmarem part de l’escrit que figurava l’11 d’octubre del 2020 en el mur de Facebook “Beata Inés de Benigànim”, amb un escrit extens encapçalat pel títol “Dª ANTONIA MARTINEZ ‘La Millonaria’ y su devoción a la Beata”, i redactat per Juan Antonio Boluda, el qual, entre d’altres coses (i amb lleugers retocs), diu així:  

“Transcurría la multitudinaria procesión de la Beata Inés que cada 21 de enero congrega a miles de devotos no solo de Benigànim, sino de toda la Comunidad Valenciana. Yo era uno de ellos, este año[1], por motivos de trabajo, acompañaba a los reporteros de un medio de comunicación que habían llegado a Benigànim para hacerse eco de la fiesta, me había comprometido con ellos que los guiaría y les explicaría todo aquello que quisieran saber, pensando que yo lo podría saber todo. 

Ni mucho menos, ese mismo día me llevé una sorpresa cuando una vecina de Benigànim, persona a la que yo le tengo mucho afecto, me dice con esa expresión que nos caracteriza ‘¡Que poca vergüenza!, ¿mira que nadie acordarse de esta señora que tanto ha hecho por esta fiesta?’. Nos miramos sorprendidos, como queriendo decir: ‘Esta mujer, ¿qué dice? Si, la Millonaria…’, insistía ella, Dª Antonia Martínez. Me quedé pensativo, ‘Es verdad’, dije yo, si que había oído hablar de la Millonaria, que era una mujer muy devota, que le había tocado la lotería…

 Esa persona era la Tia Pepica, conocida como ‘La Muda’, y le prometí que escribiría un artículo para el programa de fiestas del año siguiente y que la recordaríamos. Quedé con ella para que me pusiera un poco en antecedentes y, en una agradable conversación, me contó algunas cosas del personaje”.

Tot seguit, Juan Antonio Boluda afig que, segons ell (i hi estic totalment d’acord), “Pienso que son historias que los mayores deben recordar y los jóvenes debemos conocer”. Per això, addueix que “Allá fui y me puse a preguntar y a recoger información. La verdad es que, cuanto más preguntaba, más interesante y más justo me parecía recordar la vida y la relación de esta personalidad con el pueblo de Benigànim. Me sorprende la popularidad y la admiración con la que todo el mundo al que yo consultaba me hablaba de aquella señora de Valencia que venía a la Beata y que le había tocado la lotería. Coinciden en lo mismo ‘Era una gran persona’ y, a todos, despierta recuerdos entrañables, destacando su generosidad con este pueblo y su Beata. 

Lo primero que llega a mis manos de ella es una fotografía, en una de sus innumerables visitas al asilo de ‘Las Hermanitas de los pobres’ de Benigànim, con las monjitas, ante una suculenta paella y rodeada de mucha gente. Veo que es una persona de presencia importante, de constitución grande, solidaria, emprendedora, decidida y, según me cuentan, profundamente creyente[2].

Era el año 1952, la economía española estaba cerca de una fallida técnica, era época de hambre, fue el año que se suprimieron las cartillas de racionamiento, se establece la libertad de precios, comercio y la circulación de productos alimentarios. 

(…) Dª Antonia Martínez Segura, viuda del Industrial Gabriel Mari Montañana, era propietaria de una empresa de fogones de petróleo a la calle Azcárraga de Valencia, una esmaltería situada a la calle Torres de la misma capital y un taller de sartenes en Mislata. Esa fue la herencia acogida de su marido, que había fallecido muy joven junto a cinco hijos que llevar adelante: Gabriel, Pepe, Antonio, Vicente y Carmen. Los negocios no pasaban por buenos momentos, a su cargo tenía a setenta operarios que iban a quedarse sin trabajo; luchadora y defensora de los trabajadores, intentó, por todos los medios y con mucho coraje, que eso no fuese así.

Como persona creyente, era asidua a la Catedral de Valencia. Allí visitaba con mucha frecuencia a esa monjita que está en un altar, la Beata Josefa de Santa Inés de Benigànim, de la que era muy devota y a la que le tenía muchísima fe. Pedía fervorosamente por su situación y la de sus empleados. 

Recurriendo tentar a la suerte y en uso de su devoción, pidió a la Beateta de Benigànim que les tocara la lotería, un número entero que había comprado para Navidad, y que había repartido entre sus trabajadores a cada uno en proporción al sueldo que tenía, el resto se lo quedó ella. La sorpresa fue tremenda: el gordo de la lotería de Navidad de aquel año fue para ese número. A partir de ahí, comenzó la relación de Dª Antonia Martínez con el pueblo de Benigànim y su Beata Inés. 

Días después, vino a Benigànim a dar las gracias a la Beata Inés un autobús con todos sus trabajadores.

(…) El Alcalde de Benigànim era el querido y recordado Don Vicente Boluda Palop, que hizo, con mucha caballerosidad, de perfecto anfitrión ante la comitiva y, a partir de ahí, se estableció un entrañable vínculo de amistad entre la familia de éste y la de Dª Antonia, a la que acompañaba y recibía en todas sus innumerables visitas. Benigànim era un pueblo de labradores que, poco a poco, iba creciendo gracias a las industrias del vidrio, madera, alpargatas y el textil. Pequeño, alegre y festero, en aquellos tiempos, en el mes de enero, se celebraba de manera esplendorosa la fiesta de San Antonio Abad, era una de los festejos más grandes. A la fiesta en honor a la Beata Inés, se hacía el solemne novenario al que cada año acudían a predicar oradores de mucha solera como Don Enrique Albiol, Don Juan Benavent, el Padre Salvador…. y el día 21 de enero se hacía pasacalle con ‘trons’, Misa Comunión y la Misa Mayor, más que nada, para los devotos que venían de fuera. 

(…)  Dª Antonia Martínez, con su bondad, sentía que tenía mucho que agradecer a la Beata Inés y, no solo a ella, sino a todo el que le rodeaba como su pueblo Benigànim, y así lo hacía adquiriendo compromisos con la parroquia, las Monjas Agustinas Descalzas y los más necesitados, convirtiéndose en una auténtica embajadora. La gente recuerda cuando venía siempre rodeada de personalidades, sobre todo, a la procesión. 

La imagen y las andas que actualmente recorren las calles de Benigànim de la Beata con el Ángel obra del escultor Don Carmelo Vicent y a la que todos veneramos, fue una donación de Dª Antonia Martínez.

 (…) Que la imagen pertenecería a todo lo pueblo y sería conservada por el Excelentísimo Ayuntamiento de Benigànim. La donante se guardaba el derecho a que la imagen pudiere pasar a ser propiedad de la hermandad Inesina. 

(…) Aunque no he tenido la oportunidad de consultar algún documento que lo acredita, me dicen y me lo confirman las Religiosas del Convento de las Agustinas Descalzas que también la imagen de la Purísima Concepción que preside el altar mayor de la iglesia de la Beata, fue también una donación de Dª Antonia Martínez y que las pendientes de brillantes que llevaba la Purísima eran de una cuñada que vivía en Bellús y que murió de una larga enfermedad. Mucha gente del pueblo recuerda cuando, desde un balcón de la casa de la familia Mataix situada a la Plaza de la Beata, en un baño de multitud, junto al Alcalde D. Vicente Boluda, se leyó el acta de donación de la imagen. También donó una campana.

Transcurrían los años y Dª Antonia Martínez continuaba visitando Benigànim, no fallaba nunca en los días más señalados, Navidad y Reyes, el día de la Madre…, visitas que siempre eran gratas. Era querida y conocida por la gente del pueblo, de forma cariñosa, como ‘La Millonaria’.

Estaba pendiente de todas las necesidades del pueblo y numerosos los donativos y las donaciones que hacía. Todos los 21 de enero, así como dos o tres veces al año, obsequiaba la comida en el asilo de las Hermanitas de los pobres y compartía mesa con ellos. También lo hacía en el asilo de las Hijas de la caridad, repartía juguetes para todos los niños y niñas, incluido algún año me cuentan que pagaba la banda de música para la cabalgata de los Reyes Magos. Era todo un ejemplo de caridad y bondad para el pueblo de su venerada Beata a la que tanta ayuda le había pedido y tan correspondida se había sentido.

El día 2 de enero de 1960, en una sesión de pleno ordinario (…) la nombraron hija adoptiva de la Villa Real de Benigànim en gratitud a su comportamiento con este pueblo, al que tan ligada estaba y se sentía desde hacía algunos años, a su generosidad con los más necesitados, a su fe en la Beata Inés, a la que ella impregnaba el manifiesto de su devoción allá donde iba y en todos los actos de su vida.

(…) También el pueblo de Benigànim la honró dedicándole una calle a su nombre.
El año 1967 monta una fábrica en Meliana con el nombre de VIUDA DE GABRIEL MARI MONTAÑANA, que actualmente existe con el mismo nombre, dirigida por tercera generación, o sea, por los nietos, y dedicada a la fabricación y distribución de productos bajo la marca PRÁCTIC (Chimeneas, tuberías, accesorios de baño para calefacciones, fregaderos…)”. 

A continuació, Juan Antonio Boluda escriu: “hablo con Antonio Jorge Mari Calvo, de cincuenta y un años, nieto de Dª Antonia, hijo de Antonio, el tercero de los hijos. Me recuerda muchas cosas de su abuela: cuando era niño con ocho años, vino alguna vez a la Beata con ella; recuerda las monjitas que le daban pastelitos y caramelos, me pregunta por las Hermanitas de los pobres, me cuenta que Dª Antonia tenía un carácter fuerte y con mucha personalidad, pero tenía un corazón grandísimo, lleno de bondad y generosidad, que la vida de su familia estaba marcada con mucho orgullo por un sistema social con el que prevalecía la línea materna como autoridad, es decir, era una autentica Matriarca, y su recuerdo estaba muy presente en la vida de toda la familia”

I, finalment, Juan Antonio Boluda, entre d’altres coses, indica que “Hoy, más de cincuenta años después, creo que es justo hacer una pequeña conmemoración y, con lo poquito que he podido plasmar en este breve homenaje, espero haber despertado un recuerdo entrañable entre la gente que la conoció y vivió alguno de estos acontecimientos. Entre los que no, haber aportado alguna cosa más a la historia de nuestro pueblo y de la fiesta de la Beata”. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Notes: 

[1] Aquesta entrada de Facebook és del 9 de març del 2017.

[2] El remarcat és meu i, ho faig, entre d’altres coses, per a veure que coincideix amb unes línies que escriu Manuel Sanchis Guarner (en el llibre “La llengua dels valencians”), quan comenta que, en el segle XVIII, la gran majoria dels valencians eren molt religiosos com també quan, un amic meu, autor del llibret “’La Abuela Damiana’. Vivències que perduren”, escriu que l’àvia Damiana, matriarca de la cultura colla en el nord de Xile, és ”una dona minera, del Poble dels Colla, natural de l’altiplà andí, de costums i vida propis, d’organització matriarcal i molt religiós” (p. 3) i que, “Per al poble colla, la matriarca és l’autoritat, tant civil com religiosa i, fins i tot, la judicial” (p. 4).

Un fet semblant el trobem en el llibre “Cuentos valencianos”, de Vicente Blasco Ibáñez, quan, en el relat “La cencerrada”, diu que “Marieta (…) se metió en el estudio siguiendo a su marido.

Ahora se fijaba en aquella habitación, la mejor de las casas, con su sillería de Vitoria, las paredes cubiertas de cromos religiosos con apagadas lamparillas al frente (…)

Sobre la ventruda cómoda (…) elevábase una enorme urna llena de santos” (p. 54).

Viles agraïdes, dones fortes i comerciants i hòmens que tornen a la terra

General, , , , , ,

Una altra contarella compilada en l’esmentat recull, i en què hi ha trets matriarcalistes, és “Un món de bovos”. Un home es casa amb una dona pàmfila i “El primer menjar que va fer al seu home va ser arròs. Quan el marit es va acabar el plat, la dona li’l va tornar a omplir, al mateix temps que li deia:

-Menja, que encara en resta més! (…) Va, que encara n’hi ha més!

-Xe, xicona: (…) ¿quant d’arròs has fet?

-Eh… Tota la barcella que vas comprar” (p. 388).

Així, la dona fa el paper de subministradora, com si fos la marona que alleta el nen.

Un poc després, l’home decideix anar-se’n pel món i, més avant, “va aplegar a una vila i va veure-hi bona cosa de gent a l’entrada de l’església, tots esperant-se i mig plorant” (p. 388). Llavors, ell els fa valença i li responen “Perquè la núvia és molt alta i no podem entrar-la dins de l’església” (p. 388).

En rebre la recompensa (“Van arreplegar entre tots els presents els diners i li’ls van donar”, p. 388), diu a la fadrina que incline un poc el cap i, així, ella hi entra i es pogué celebrar l’acte. Cal dir que el pagament ha resultat de la contribució de cada u, un detall que lliga amb el matriarcalisme.

Ja fora d’aquest indret, emprén cap a una altra vila, en què ell els diu que, quan oiran un pollastre, serà senyal que ix el sol.

“En acabant, se’n va anar a un altre lloc a cercar gent un poc més ‘desperta’” (p. 389) i, en arribar a una altra vila (la darrera que ell decideix visitar), li comenten que els habitants, “per posar-nos els pantalons, ens hem de tirar de dalt de l’armari, mentre les nostres dones ens els aguanten en l’aire. Com que no sempre caiem bé, per això, estem tots mig alatrencats” (p. 390). En altres mots, aquest fragment trau signes simbòlics interessants: l’home és associat a lo celestial (és dalt), mentres que la muller toca els peus en terra i, ben mirat, és forta i ajuda el marit. Agregarem que les solucions són en el sòl, en lo tel·lúric i, per a assolir-les, els hòmens hi davallen i les dones els reben.

Posteriorment, ell els explica com han de posar-se els calçons i tria per tornar-se’n a casa i, quan hi aplega, capim un altre detall en línia amb la tradició catalana vernacla: “la dona li va demanar:

-Per què has tornat?

I ell, amb cara de certa resignació, li va respondre:

-Perquè encara hi ha pel món gent més ignorant (…). Pren, diners, i compra una altra barcella d’arròs!” (p. 390).

Per consegüent, com en el cas de la gran majoria de les dones catalanoparlants d’arrels catalanoparlants nascudes abans de 1920, el marit porta els cabals a casa, la muller els administra i, fins i tot, ell menjarà l’arròs que l’esposa considerarà més adient i, així, ella farà el paper de comerciant.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Viles agraïdes, que acullen, hòmens faeners i pacients i dones que aconsellen

General, ,

Una altra narració que figura en l’antologia “Rondalles populars valencianes”, a càrrec de Rafael Beltran, i en què es plasmen detalls matriarcals, és “La filla que no sabia fer res”. “Açò era un matrimoni que tenia una filla que no sabia fer res de res. Un dia va anar un home que volia casar-se amb ella. Els pares, que coneixien la seua filla molt bé, li van dir:

-No, perquè, si et cases amb ella, amb una pallissa de bastó, la mataràs.

-No patisca, que no la tocaré. Ja veuran com tot s’arregla. Tranquils.

Les paraules del futur gendre van convéncer els qui anaven per a sogres, que van accedir finalment que es casara la seua filla amb ell” (p. 379). Així, 1) la dona és ben tractada i 2) l’aprovació ve de la família de la núvia, no de la del nuvi.

Ja casats, l’home veu que la dona “ni s’immutava” (p. 379), s’atansa al gos i al gat i, a banda de repartir-los els papers (guardar la casa i caçar rates i ratolins), els amolla una frase que s’ajusta a la tradició vernacla: “Ací, en aquesta casa, qui no treballa, no menja!” (p. 379).

Passa que, com que la muller continuava amb la seua gossera, el marit opta per recórrer món: “Caminant caminant, va aplegar a una vila on tota la gent era concentrada a la plaça, gitada per terra” (p. 380) i, així, lligats a la terra. Un poc després, una dona és qui li explica què feien en aquell indret (i, per consegüent, com en moltes rondalles, un personatge femení és qui rep un pelegrí o bé un home).

Com que ell fa que es lleven tots de terra, la gent “li va donar un bon grapat de diners” (p. 380).

Tot seguit, se’n va cap a una altra vila i “Una de les veïnes, qui, en aquell moment, va passar prop d’ell, li va dir:

-Es que, allà, dalt del campanar, hi ha un gat que diu que no n’ha de viure ningú, que no n’ha de viure ningú.

(…) L’home, que va veure de què es tractava i que podia guanyar-se alguns diners, com a la vila del costat, els va demanar (…) i va agafar el pobre gat” (pp. 380-381) i els veïns li ho agraïren, àdhuc, amb una recompensa.

En nexe amb el gat, afegirem que, en més d’un relat, és associat a la dona i, així, ella és ben considerada (dalt del campanar, molt sovint, l’edifici més alt de les viles i de les ciutats, llevat que, com ara, ho fos, per exemple, un castell o bé un palau), però baixa a on és la gent, a terra.

A continuació, el marit decideix tornar-se’n a sa casa. Quan hi va aplegar, veu que la muller era embarcada dins d’un cossi d’aigua (un signe receptiu) i, com que ell li amolla que, qui no fa faena, no menja, “Les veïnes, que tot ho sabien i que tot ho veien, deien a la dona:

-Ara, quan vinga el teu home, agranes casa, omplis els cànters, fas el dinar… i veuràs que content que es posa”.

Els consells de les veïnes, per un costat, i que l’home no li donava menjar, per un altre, (…) la dona es va posar a fer les faenes de la casa, procurant fer-ho el millor que sabia i que podia” (p. 381). O siga que, entre d’altres coses, hi ha aplec femení i ella es guia molt per lo que les veïnes li han dit.

Al capdavall, “Passat un temps, els pares d’ella van decidir anar a fer-li la visita” (p. 382) i ella els trau la frase que, com si fos un lema, li deia l’espòs i, immediatament, tant els parents com la filla, es posen a fer faena. Tot i això, com posa al final, “Els pares s’adonaren ràpidament que la seua filla encara (…) li faltava molt per aprendre (…).

Pel que fa al seu home, es va haver de carregar de paciència i de resignació i hagué d’acontentar-se” (p. 382) amb la muller, en compte d’assajar a trobar-ne alguna que la substituís.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.