Arxiu d'etiquetes: matriarcalisme

Sexualitat matriarcal medieval i dones encisadores en el plaer

General, , , , ,

Tornant a la cambra on és la dona, “El content cavaller li promet que, sens falta, vindrà a dormir amb ella, ja que així li plau” (p. 51). Al moment, passem al canonge: “La monja, tot seguit, va apartar el canonge, i li diu, clar i amb poques paraules, que ella, a ell, l’estima per sobre de tots els altres, que li ho vol demostrar i que tornàs al vespre, que ella el ficarà a la seua cambra i que dormirà en els seus braços. Fra Bernat va arronsar el nas quan va veure el canonge, qui parlava molt amb la monja, perquè durava massa i, tota l’estona va murmurar del capellà, el qual se’n va anar content i alegre, tenint-se per segur que la monja el ficaria en el seu llit al vespre” (p. 51).

En l’anterior fragment d’aquesta obra medieval, hi ha un tret important: la dona és qui empunya les regnes, l’organitzadora, qui decideix en darrer terme i, altrament, m’evoca unes línies d’un llibre, comercialment, presentat com “Hablan las putas”, de la brasilera Regina de Paula Medeiros i publicat per Virus Editorial en el 2000, a què accedírem pel 2001 i en què un home (ací, una dona), qui vivia de la prostitució en la ciutat de Barcelona i que se sentia dona, tenia una estratègia per a fer-se amb els clients que volien palpar-li el penis: dir al client que, per a ell (aquesta dona), lo més important era ell (el client).

Quant a la religiosa, aconsegueix encisar el canonge i que se li presente en un moment que juga a favor d’ella: el vespre (un tret lligat amb lo matriarcalista). Així, en l’apartat immediat, “la monja va tornar a fra Bernat i li va dir que tenia un gran desig de dormir amb ell i que li faria un gran servici si ho volgués fer i li va pregar que hi tornàs a prop de l’hora de sopar, quan fos de nit.

La monja, doncs, va donar tanda a tots tres amb tal falsedat que l’un de l’altre no ho sabia” (p. 51). Aquests darrers mots ens porten a rondalles en què una dona passa una nit en un fossar junt amb diferents hòmens i, primerament, per mitjà de la seua actuació eixerida, els fa sentir cadenes que els fan feredat.

Afegirem que, en el passatge següent, hi ha mots que admeten doble lectura, tot i que, en entrar en unes línies posteriors, canvia el possible significat. Em referesc al simbolisme del terme “monestir”: “Fra Bernat, tot seguit, li va demanar com s’ho podria fer per penetrar al monestir, perquè no sabia per on podria entrar-hi. La monja hi va saber donar manera i astúcia per fer-ho: li va dir que ella diria a les altres monges que li feia mal el fetge i que ell, a l’hora que havien acordat, vingués vestit com si fos un metge i, així, podria entrar” (pp. 51-52). Cal dir que “església”, vol dir “vagina” i, més encara, “vulva”. Igualment, la religiosa és la persona amb destresa i deixondida (com la rabosa en moltes rondalles) i que ell seguirà les indicacions femenines.

No debades, en la línia vinent, Francesc de la Via posa que, “A fra Bernat, l’hauríeu d’haver vist com ballava, tan gran era el goig que sentia que, en el seu cor, estava convençut que el fet era clar” (p. 52), fet paregut al del llop que creu cegament en la guineu i que respon atenent als desigs de la guilla.

Això sí, mentrestant, la monja explica a les germanes què esdevindria eixe vespre: que s’hi presentarien tres hòmes a qui ella havia donat tanda i que la religiosa “volia que [les germanes] veiessen lo que els volia fer i com els deixaria tots tres com a ximples i badocs” (p. 52), un detall semblant al darrer passatge de la contarella de què hem parlat.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Nota: Recomane la lectura del llibre esmentat sobre la prostitució, puix que és fet en relació amb els qui hi vivien i l’autora és molt oberta i amb sensibilitat pels qui s’hi dedicaven. Adduirem que, en més d’un cas, preferien la investigadora abans que encarregats de l’ajuntament.

Sexualitat matriarcal medieval i dones que comanden en el plaer

General, , , , ,

Prosseguint amb l’obra “El llibre de fra Bernat”, “Llavors, el portal fon obert i entram dins, en un verger de gessamins i de murtrers. Tantost després, la monja ens va rebre i ens començà a acollir tots, d’u en u” (pp. 82-83). Resulta interessant el fet que les plantes del lloc on ella té el llit tinguen flor blanca (els gesmilers, color associada a la innocència) o bé flor verda (color que relacionem amb la infantesa i, a tot estirar, amb els primers anys de l’adolescència).

En uns versos posteriors, “La monja posa el peu damunt del cavaller i, amb son esguard falaguer, anà a signar al canonge, qui té per clar que el joc és seu; i, després, amb fals enginy i lleugera, anà a tirar la roba i, fort, a pessigar a fra Bernat, qui es pensa que el joc és guanyat i que, té tant de bon cor, que no donaria per nul·la la força de la seua part” (p. 83). És a dir, que la dona, no sols trepitja el peu del noble, sinó que domina el canonge i, fins i tot, ella és per damunt del religiós, qui pensava que ell portaria el joc, fet que, com llegim en acabant, no era així:

“La monja, amb son enginy i art, els fa contents i els veus, a tots, més joiosos que el rossinyol; els féu caure, a tots, en son llençol i dar del bec” (p. 83). D’aquesta manera, podríem demanar-nos si, al capdavall, ella fa que, u a u, es tomben en el llit i que, amb el penis (el rossinyol feliç, el bec), ella siga alimentada (amb el semen, en una introducció de llet, lo que Francesc de la Via escriu “dar del bec” ) o que compartesquen un temps amb ella mitjançant el bes d’ambdós (en línia amb l’expressió “donar-se el bec”).

A continuació, la monja, “primer, va portar a part el cavaller i li va dir, si li venia de gust, que hi tornàs al vespre, que, aquell dia mateix, tindrien plaer i que l’acollirà en el seu llit, sense dubtar-ho, però que haurà de ficar-se en un riu que passa prop de la cambra on descansa la bella dona i que, quan vinga, al cap de poca estona, sens falta, (…) ella obrirà un forat, per on entrarà a dormir amb ella” (pp. 50-51).

Aquest darrer passatge, al meu coneixement, admet, si més no, dues lectures (una, simbòlica). Així, 1) a banda que la dona és qui indica les passes que haurà de fer el frare, i 2) que el gaudi eròtic tinga lloc de nit, 3) hi ha un riu (en alguna font, com ara, el llibre “Metafísica del sexe”, de Julius Evola, la vulva és representada com un triangle en vertical i cap avall, com si fos un penjoll de raïm, amb un riuet en la banda més pròxima a la punta i amb un puntet que representa el clítoris), 4) capim el forat (ell ficarà el penis en el cos de la religiosa) i 5) l’acte de dormir (és a dir, la relació sexual entre tots dos).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal medieval i dones que delecten i permissives

General, , , , , , ,

Tornant a l’obra de Francesc de la Via, hi ha uns versos que presenten l’instant en què el religiós accepta que la dona siga qui li puga prendre el penis i jugar amb ell (quan indicarà que hi podrà escriure) junt amb unes altres línies en què la monja li manifesta que el membre viril és recte, dur com una porra:

“-¿Tenen tal bec les vostres gallines?-, digué fra Bernat; el qual li ofereix de bon grat el dit present, que estava arborat fermament, més dur que el ferro; les palles llevà de terra per gran calor.

La monja es mudà de color quan veié la birla, sí que pareixia que fos esmirla darrere copada (…).

-Senyora -digué-. ¿Voleu escriure amb aquesta ploma?

-Oh, bacallar! Aneu a Roma a fer-vos absoldre, car sou vedat, ja que em voleu tolre ma castedat.

-Senyora: altra no he portat ací que us puga dar; si voleu acceptar mon do, fer-me’n el plaer.

-Frare: bon ca de carnisser qui hi dóna de morros; car ja pareix que sia porra, tan l’haveu fet” (pp. 80-81).

En altres paraules, com que la palla (i, més avant, la fusta i el falcó) es lleva de terra, se li empina, en aquest cas, davant la mirada femenina, qui capeix com ell pareix demanar que puga endinsar el pal enmig de la vulva (la copa).

Igualment, fra Bernat, com si fos un esclau, permet que la monja li agafe el penis i que jugue amb ell (que hi escriga).

Ben mirat, encara que la religiosa no vol perdre la castedat (tolre) i l’home continua esperant que ella li aculla el desig de delícia masculí, sí que frueix els jocs amb el germà.

Això comporta que aquest cavaller s’haja de guanyar la simpatia feminal, si vol que fructifique la penetració i, al capdavall, la relació entre ambdós, com a persones. I ella, guilopa, cedeix, el rep amb joia i li convida a venir altres dies:

“-Senyora: aquest tapa el forat i en trau la ronya.

Fra Bernat féu tota sa ponya per a trencar la reixa. La monja digué a si mateixa:

-Jo us daré lloc (…) i em pens que jo us faré passar la vostra calor-.

La monja no mostrà furor, ans és alegre i acull fra Bernat amb cor íntegre i l’ha amonestat moltes vegades que hi torn demà” (pp. 81-82).

El mot “ponya” vol dir “pugna” (en aquest fragment, esforç). El fet que l’escriptor parle de cor sencer, ve a dir-nos que la dona ho fa amb sinceritat.

En uns versos posteriors, dins del grup que va del 1628 al 1689, es plasma una sexualitat matriarcalista que veu amb bons ulls que una dona puga tenir relacions sexuals amb diferents hòmens, àdhuc, de professió i de categoria social:

“Jo i fra Bernat ens dinàrem i, a poc tardar, anam tot prest a visitar la dita monja i ja hi trobam el canonge, qui hi fon primer. Després, veiem venir el cavaller, fort, afanyat, car la monja els havia dat jornada als tres; cascú es pensà que l’hagués guanyada, i en són lluny.

(…) En això, veiem venir la monja al parlador; ens saluda a tots de bona amor, amb humilitat, i ens diu:

-Jo us he recaptat amb l’abadessa i amb la nostra prioressa que us deix entrar, car podrem raonar millor i més cobert” (p. 82).

Per tant, les dues autoritats religioses femenines (l’abadessa i la prioressa) han donat llicència a la monja, un detall que lliga amb la tradició matriarcalista en lo eroticosexual.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal medieval, dones i pactes

General, , , , ,

Un altre passatge en què copsem erotisme és quan “Fra Bernat (…) volgué dar escac per roc al capellà que, en un moment, li ficà la mà dins la braga i digué:

-Jo us daré la paga que haveu guanyada.

Li dóna molt gran estirada al genital i hauríeu vist la monja que riu, fent gran joia que pareixia que hom li hagués dada tota Savoia” (pp. 77-78).

Ara bé, en “El llibre de fra Bernat”, Francesc de la Via trau un detall de què escrigué Bartomeu Mestre (Felanitx, 1952) en el 2009, en el seu article “La llengua és el notari de la identitat”: que, en la tradició catalana, si una parella fracassa, no hi ha cap semblança a un intent de venjança masculina cap a la dona (en què ella és entesa com una possessió de l’home, a l’estil de l’home castellà que diu “La maté porque era mía”), perquè no és un Poble que promoga la mort als altres. Heus ací com esdevé en aquesta obra de l’Edat Mitjana, amb uns trets que ens evoquen reports sobre altres cultures matriarcalistes:

“-Frare: jo us portava amor i us acollia, per això, per tal com per dit, em tenia que, sense tardar, vós em deguésseu aportar algun present. I vos prec que no us doneu marriment, si no us acull, ja que, d’ara avant, jo no us vull res demanar, car no us vull bé, ni, menys, amar. Via en mal guany! Car, a tal frairot, no pertany que jo el dega amar. Jamai m’haveu volgut dar res que portàs per vós.

Fra Bernat, irat i fellós, li va dir:

-Senyora: si em voleu fer tal acollida, jo mateix em vull degollar i dar la mort” (pp. 79-80).

I continua el diàleg entre la religiosa i fra Bernat: “si m’haguésseu portat res, bé us acolliria i, graciosament, vos serviria de mon poder.

Digué fra Bernat:

-¿I quin barber voldríeu vós per afaitar, segons que em pareix, que us donàs paga?

Llavors, ficà mans a la braga, li mostrà son rave. La monja es mostrà forta, brava a fra Bernat, quan veié son matràs ben format i que estava dret, car n’hi havia un gran pam i tres dits amb gran esquena” (p. 80).

Com podem veure, la dona i el mossén prossegueixen i ella es mostra receptiva al penis de l’home (el rave, el matràs) en estat d’erecció i, per tant, tornen a fer bona lliga.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal medieval, dones i maternitat

General, , , , , ,

Un altre passatge de l’obra “El llibre de fra Bernat”, de Francesc de la Via, en què es plasma el matriarcalisme és quan la dona, finalment, accepta que el cavaller puga tenir relacions sexuals amb ella: “La monja no mostra orgull quan veié l’argent, ans féu gran acolliment al cavaller, qui començà, com de primer, a requerir.

La monja es féu un poc tenir i es féu pregar” (p. 73).

A continuació, el noble la convida a prendre diners “i que li plaga que, en breu, li dó sa amor i que prenga del servidor el dit present. La monja pareix que consent a la demanda i diu amb paraula blana:

-Monsenyor (…) jo us vull gran bé i, en breu temps, jo compliré els vostres plaers.

Tot seguit, la monja agafa la copa i els diners i promet fermament al cavaller de complir tot lo que li vinga de plaer” (pp. 73-74).

Per consegüent, l’home s’ha hagut de guanyar la confiança de la dona i ella ha estat qui ha decidit quan l’admetria i amb quines condicions.

I més: la dona també tenia relació amb altres hòmens, com ho manifesta fra Bernat a un home:

“-Senyor: per a mi, no val una figa lo que dieu (…). Qui, per ella, és afletxat, no se’n calça gaire temps, perquè heu de saber que només en fa mig, d’any, que ho hi he estat, i fa com si no em conegués. I jo em pens que algun altre hi ha arribat que en fa allò que li ve de gust” (p. 37).

Quant al mot “calçar”, partint del “Diccionari eròtic i sexual”, de Joan Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta, es refereix a “Introduir el penis durant les relacions sexuals”. I, d’acord amb el context, ella fa vida amb molts hòmens.

En un fragment posterior, ix el tema del paper de les dones en la maternitat i copsem que lliga amb la dels Pobles matriarcalistes i, de pas, com són tractades en aquestes cultures: “les dones ens han portats i tots nodrits; per això, ningú els deu fer despits; ni en malparleu, si voleu estar mon amic (…) car tota natura humana les deu amar, servir i fer tots plaers i dar honor. Vos prec que en parleu amb sabor i que siguem clars” (p. 75).

Més avant, passem a uns versos amb la delectança sexual de l’home, tal com diuen a fra Bernat: “tot el vostre paradís i el vostre repòs és quan podeu estar en claus en algun lloc on hi haja dones fent tal joc amb la vostra maça, que pareix que sia forment en plaça a dos i mig” (p. 76). La maça simbolitza el penis en erecció.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

“tot ras, vos dic que no”, sexualitat matriarcal catalana en l’Edat Mitjana

General, , , , ,

Prosseguint amb el llibre “El llibre de fra Bernat”, de Francesc de la Via, a cura de Jordi Vinyes, l’escriptor medieval entra en un punt de la sexualitat matriarcal que, fins i tot, hem trobat en cançons recopilades en les Illes Balears del segle XX: “El cavaller, amb gran delit, fa sa requesta, amb humils dits i inclina testa i diu així:

-Senyora: jo us am de cor fi, de gran amor; els precs del vostre servidor vullau oir, car vostre sóc fins a morir, així com dic. Que, al mon, no hi ha comte, ni rei que no li plagués poder estar el vostre sotmès; tanta d’honor, gentilesa i gran valor vos volgué dar Déu que, en el món, vos féu lloar per la millor; d’on, vos suplic que em vullau dar vostra amor; i, si no ho feu, sens tot tardar, prendré la mort, car vós sou tot mon deport i mon desig i sols a vós am i vull servir” (pp. 70-71).

Així, primerament, el noble reconeix l’autoritat de la dona i la considera per damunt d’ell (baixa el cap); després, li diu que té molta amor cap a ella i li demana que aculla la voluntat que ell ha posat en la monja, potser, a un nivell pròxim a l’amor romàntica (puix que ho centra tot en la dona).

Igualment, reflecteix la bona valoració que una part considerable de la societat catalana dels segles XIV i XV devia tenir cap a les dones, àdhuc, en el camp eròtic i en el sexual. Cal tenir present que, per exemple, la dinastia castellana dels Trastàmara passà a la Corona Catalanoaragonesa l’any 1412.

A més, Francesc de la Via, a través del cavaller, trau el bon paper que Déu, en la creació, havia decidit atorgar al gènere femení: “vos féu lloar per la millor”. Açò ens podria dur, altrament, a la rondalla “La creació”, recopilada pel folklorista català Francesc de S. Maspons i Labrós en el segle XIX, quan ens presenta un diàleg entre la Mare Terra i Déu. Déu, al capdavall, li diu que ella mantindrà tot lo que en el món es cria i que la força li provindrà perquè tot lo viu tornarà a la mare, a la terra: s’ho menjarà.

Tornant al llibre que ací estudiem, com que, ben mirat, les dones d’aquella època reben bon tractament, el noble no té la gosadia d’interferir en la vida de la monja, ans al contrari: li demana permís. Al cap i a la fi, ell es defineix com un servidor de la religiosa.

A banda, en uns versos immediats, el cavaller li comenta que el salvarà:

“Així doncs, vullau que, per vós, sia deslliurat de ma dolor, prenent del vostre servidor, tostemps lleial, la requesta d’amor coral qui us és oferta” (p. 71).

Nogensmenys, la monja prefereix continuar verge i, com  que té la darrera paraula, ho exposa en la conversa: “Doncs, monsenyor, vers mi, no cal que hi haja fiança, ni encara esperança de tal demanda, car nostra regla no ho comanda, (…) i, qui perd la virginitat, no la pot cobrar. Doncs anau a altra part a cercar fer el vostre propòsit, perquè, tot ras, vos dic que no” (pp. 71-72).

En llegir aquest fragment, el 18 de desembre del 2025 pensí quants intents de manipulació (mediàtica, en l’ensenyament i en campanyes polítiques o de formació) hi ha pel fet que, d’ençà de bona part del poder polític de caire castellanista, ha assolit un objectiu: penetrar en la gent i fer que es rebutge lo medieval i, és clar, lo que no procedesca de l’esperit castellanista… No em sembla casual, ni natural, ni innocent, sinó ben preparat un segle rere l’altre.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat  dia rere dia.

“Les dones de la meva família han dut les regnes” amb tolerància (Rosa Canela)

General, , , , ,

“Totes les dones de la meva família han dut les regnes” (Rosa Canela). Família, sexualitat i emprenedores matriarcalistes i tolerants.

El 14 de desembre del 2025 rebérem un missatge de Rosa Canela que començava així:
“-Tinc un llibre molt interessant que es titula ‘Matricidi. El secret del patriarcat’, de Rosa Elvira Presmanes.

Els ibers van estar, fa milers d’anys, i és curiós que les úniques civilitzacions que van aguantar el matriarcat van ser València i Catalunya. Després del cop d’estat del 1936, va restar molt malmès”.

Llavors, intercanviàrem informació:

“-Lo que dius sobre Catalunya i València (també aplicable a les Illes Balears) és cert. 

On millor s’ha conservat és en les rondalles, en les llegendes i en la música tradicional.

Si més no, d’acord amb la recerca que comencí en agost del 2019, Rosa.

-Després del 1936, les dones necessitaven permís del marit o del pare, per a sortir del país. Jo treballava i tenia compte al banc i volia comprar-me un electrodomèstic. Era recent casada: doncs, com que no hi anava amb la signatura del marit, em van dir que no. Total: es van perdre la venda perquè no vaig afluixar.

Totes les dones de la meva família hem dut les regnes, perquè el matriarcat respecta els homes, cosa que no fa el patriarcat amb les dones. I la figura del pare es respecta i s’honora. 

Però l’organització, les coses que es necessiten o que convenen, les veiem les dones. I sempre hem tingut molta previsió. Encara hi ha dones així, però, a poc a poc, es perd.

-Sí: una veritat com un temple, lo que dius. 

Per això, pose de límit l’any 1920, després de llegir un suplement sobre la llengua en Catalunya després de la Guerra de Successió”.

En relació amb aquesta segona part, quant al respecte cap als hòmens, afegiré una anècdota personal. Pel 2011, jo era en el carrer, al costat de la porta d’entrada d’un restaurant. Una dona (qui devia tenir uns seixanta anys o un poc més) i que hi menjava alguns dies, sense dir-me res, se m’atansà i em besà una de les dos mans.

Uns dies després ho contí a un amic que era psicòleg i que coneix molt la cultura colla:

“-Em sentia incòmode.

-No passa res. És la seua manera de reconéixer-te com a autoritat moral”.

Ben mirat, el fet que els hòmens siguen respectats també pot enllaçar, com ara, amb el detall que si, per exemple, en un grup humà, es considera que un home és més idoni que una dona per a fer d’home bo (Rigoberta Menchú trau uns mots amb què hi vincula son pare), la facilitat (i el do) de la persona van per davant, no el sexe.

Ja passant al tema del règim dictatorial que hi hagué en Espanya entre 1939 i 1975, del general Francisco Franco, Rosa Canela agregà “A més, Franco va assassinar molts homes catalans; altres es van exiliar. Moltes dones catalanes van casar-se amb castellans, que són d’un pensar terriblement tancat i anacrònic.

Una colonització per casament i constantment, onades migratòries d’Andalusia. He conegut dones andaluses que no et pots imaginar com patien una dictadura masclista total dins de casa seva. I, això, explicat per elles”. 

Sobre el casament entre persones de dos Pobles diferents, al meu coneixement (i partint de vivències junt amb articles sobre contactes entre cultures matriarcalistes i l’entrada de turisme occidental, sovint, presentat, entre els jornals i  en els ambients més emparats políticament, amb térmens com modernitat, progrés, obertura, eixida de l’aïllament cultural,…), resulta significatiu el paper que té que part d’eixos turistes (o dels immigrants que passen a terres de línia matriarcalista) siguen de la corda patriarcal del govern de l’Estat.

Com a exemple, com més cap al segle XXI, hem capit més trets no tradicionalment autòctons en la psicologia, a nivell social i, àdhuc, en activitats creatives de caire artístic, literari, educatiu, etc. i no cal dir que en la instrucció primària obligatòria.

Això connecta amb uns mots que, encara que són referits al camp lingüístic, hi són en nexe. Així, en el llibre “Si m’ho permeteu”, del mestre Josep Ma. Virgili i Ortiga (Reus, 1953), publicat per Nexum Edicions en el 2024, amb un estil molt obert i tolerant (com solen ser les seues responsions als qui li demanen), l’autor indica que “Les generacions anteriors (em referesc a catalans nascuts abans de 1920, aproximadament) pràcticament no sabien castellà, si no tenien estudis (és a dir, la immensa majoria de la gent). Això ho haurien de saber aquells que ens volen fer creure que el castellà és una llengua és una llengua de Catalunya” (p. 256).

Per eixe motiu, resulta fàcil captar que, com plasma Rosa Elvira Presmanes Garcia i ens reportà Rosa Canela en un correu electrònic seu del 14 de desembre del 2025, mitjançant un fragment de l’obra “El matricidi. El secret del patriarcat”, “El patriarcat va començar amb una rebel·lió portada a terme pels homes, però no per tots els homes del planeta. És a dir, no fou una revolució dels barons contra les dones, sinó una revolució dels homes violents conta homes, dones, infants, animals i recursos naturals”.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal medieval, maternitat i hòmens que fan costat dones

General, , , , ,

Altra vegada en “El llibre de fra Bernat” apareixen trets matriarcalistes, com ara, el fet que no se censure l’acte de fer un massatge eròtic: “i jo cuitava a retenir-lo fregant els braços (…). La monja estava amb gran deport amb el cavaller, que no es cura del desplaer de fra Bernat; (…) d’una dolçor que, en paradís, semblava estar, car jo pensí que devia passar totes les belleses” (p. 68).

Aquesta delectança no refusa la maternitat, sinó que l’entén com una part més i connectada amb la vida terrenal: “Quan jo veia ses blanques mamelles sens cobertor, mai no havia vist falcó, ni astor que es debatés tan bé. El frare digué:

-Qui li pogués batre el seu broquer!” (p. 68), això és, la vulva.

Passa que el Bernat també tenia ben assumit que les dones portaven les regnes i que elles orientaven cap a on volien que anàs l’home: “Senyor: jo crec que totes les dones són honrades i que juguen a les canviades així com els plau i que porten l’home, així com dau fals, al jugador” (p. 69), al lloc de la casa o del convent, on la monja i ell faran els jocs sexuals. Com hem vist, la dona podríem dir que, tirant per baix, és encisadora i que guanya la mà al religiós.

Però la bellesa va més enllà de lo que podria ser un acte en el llit o, qui sap si asseguts. El personatge masculí també acull bé la formosor femenina i, no debades, demana al company:

“-Senyor: digau, per vostra fe, ¿vos pareix bella?

-Fra Bernat: sota la gonella, la volguera mirar; llavors, sabria divisar sa bellesa” (p. 68).

Com a aclariment, la gonella és una peça de roba, llarga, que portaven hòmens i dones, composada de cos i de falda, poc o molt, llarga. O siga que exposa el  desig de descobrir.

Aleshores, fra Bernat trau uns mots que, per una banda, poden ser interpretats com a professió (dedicació a la vida religiosa) i, per una altra, com a penetració del penis (atenent als térmens “església”, com a sinònim de vagina i, per extensió, de vulva; i, de pas, “convent”, ben acostat al primer): “Senyor, ben bé féu una gran bestiesa qui la volgué metre en monestir per servir Déu; i fou gran dany, car més valguera a fer infants. I pens que ella maleí tot l’any aquell qui la hi admeté” (p. 69).¿Fou forçada, per part d’algun familiar, a fer vida de monestir, per exemple, perquè destacava en algun camp i preferien relegar-la? Fóra interessant trobar estudis sobre la vida familiar i la conventual entre els més benestants en al final del segle XIV.

Aquestes frases em fan pensar en la bona coneixença que fra Bernat té de la monja, detall que només és possible (i amb franquesa), quan hi ha confiança vivencial i transparència en les relacions entre ambdues bandes, imprescindible perquè hi haja bona avinença. Més encara: pareix que ell, en tot cas, es posaria de part de la dona i del gaudi eròtic.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal medieval i gaudi de nodrir la terra

General, , , ,

Tornant a l’obra medieval de Francesc de la Via, copsem que un personatge (qui fa de conseller) diu al religiós: “Cert, frare, ans sereu soterrat dins en l’infern, en el lloc desert i extern, amb diables, on tindreu penes perdurables en per tots temps” (p. 67). Convé recordar que, en lo simbòlic, l’infern va associat a lo terrenal i, de pas, a lo femení, camps que interessen al frare, qui associa aquest desig, potser de manera guilopa, al fet que l’Evangeli diu “Creixeu i multipliqueu-vos” (p. 67) i això no cal dir que implicaria tenir relacions sexuals i, després, fills.

El primer, en veure les intencions del frare, li trau “vós parlau amb jocs de paraules, com la Guineu; però em pens que, els vostres claus, els haureu d’anar a vendre en un altre lloc” (p. 28), i, així, no festejar amb dones.

Ara bé, fra Bernat defén la sexualitat i ho fa en línia amb el matriarcalisme, amb el plaer de viure: “és millor això que no que algú es morís sense llavor” (p. 29), o siga, que no que la dona es morís sense haver tingut cap fill, puix que “donava nodriment a la terra, (…) dels qui sí que donaven fruit” (p. 29), detall que inclou, com assenyala un poc després, per mitjà de l’acte sexual en la cambra:

“-Senyor: qui, aquí, primer, menja perdius, després pot, allà, jaure en plomes; i (…) tenir aquí molta quantitat de plaers grans” (p. 29), encara que el conseller considere que “la luxúria ens porta fina a l’abisme i ens fa allunyar del lloc altíssim on hi ha repòs; (…) amb tal, senyor, anireu a parar, vós, que ja vos sabrà ben entendre i, segons fareu, així satisfarà ell les vostres obres” (p. 29).

En altres paraules, fra Bernat prefereix lo real, en lloc de lo místic (de lo celestial). Ben mirat, a favor del seu parer, diu al conseller “¿Sabeu què és un pecat mortal amb tota seguretat? Aquell que jau carnalment amb una dona morta, aquest tal peca mortalment i fora mesura.

-Fra Bernat: sembla ben bé que sigueu home de mala vida, ja que mala causa defenseu i deshonesta, i no sembla que siga gens apropiada per a un frare menor, (…) vileses, sinó que ha de corregir els malvats del mal que fan” (p. 30).

En nexe amb aquests paràgrafs, ens podríem demanar si tenen relació amb el fet que, a la darreria del segle XIV i en la primeria del segle següent, devia haver un canvi considerable en el tema de lo eròtic i en la força presencial de lo feminal en la vida de les persones lletrades, encara que, partint del llibre “Història de les dones a la Catalunya medieval”, sí que és evident que començà, sobretot, en el segle XIII i que s’accentuà prou en el XV.

Igualment, es reflecteix el paper positiu que fra Bernat concedeix a la dona viva i, de rebot, a lo matriarcalista: si ell hagués de triar entre celestial o tel·lúric, preferiria tocar els peus en terra i la fruïció (tant la biològica, com la sexual). Per a ell, no són detalls a rebutjar (vileses), sinó a acollir en el pas per la vida.

No debades, en llegir el fragment dels versos 510 a 611, una de les coses que ens transmeten és una escena amb penetració i amb gaubança:

“I fou semblant que, amb un punyal, li hagués dat home; car ell veié seure al seu costat un cavaller qui, a sa especial [ dona], requeria que li donàs sa amor” (p. 67). Per consegüent, l’home suggereix i demana a la dona, però és ella qui fa lo que vol (i, a més, lo que desitja) i lo que anteposa: ell és el dependent.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

“esta dona mereix portar corona”, matriarcalisme català medieval

General, , , ,

Prosseguint amb aquest passatge en “El llibre de fra Bernat”, de Francesc de la Via, a cura de Jordi Vinyes, l’autor medieval agrega que “La dona està aquí tants anys fins que és prenyada. Llavors, se’n torna la bergada amb llurs mullers, puix han complits els afers i llur delit” (p. 64). La bergada és la colla.

I més: “si algun home mullerat no té infants, nosaltres, amb els nostres sants, els en fem dar” (pp. 64-65). Resulta interessant captar l’alternança de les formes “maridat” (que ha pres marit, en línia amb la definició del diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans) i “mullerat” (que ha pres muller, d’acord amb la mateixa font), com si hi hagués una major igualtat entre hòmens i dones, tenint present que aquesta obra és a cavall del segle XIV i del XV.

En accedir a la part dels versos 246 a 339, trobàrem un detall que no figurava en l’adaptació narrativa i que, de pas, és silenciada (la qual hem remarcat en negreta): la dona és sobirana, com en el poema “Desde Torrent, a Inglaterra”, dins del llibre “A riures toquen”, del valencià Maties Ruiç Esteve (Mislata, 1876-1956), qui escriu que, en l’Horta de València, “El nostre peix no té espina. / Açò és la regió ¡divina! / (…) La dona, ací, és sobirana” (p. 86). Heus ací els versos en què capim què plasmà Francesc de la Via (en l’Edat Mitjana):

“Si li plagués voler-me pendre per servidor, més prearia que ser senyor de tota França. En ella, floreix i s’avança tota proesa, humilitat i gentilesa i bon capteny” (p. 65), és a dir, i bon capteniment; “i raonar amb noble seny qui l’envolta; esta mereix portar corona sobre son cap; aquesta val i pot i sap a qui li plau i, si li plagués que sota clau amb ella dormís, no té tal goig cap confessor en paradís” (p. 65). Una dona, per consegüent, que empelta amb la de moltes de les rondalles recopilades abans de 1932.

A continuació, vejam què diu en la secció en relat de Jordi Vinyes (de 1989):

“Si, a ella, li plagués que em volgués pendre com el seu servent, jo ho prearia més que no ser senyor de tot França. En ella, floreix i destaca tota excel·lència, humilitat i gentilesa i bon capteniment i enraonar amb noble seny; aquesta dona val i pot i sap a qui li agrada i, si li plagués que, sota clau, amb ella dormís, no té tal goig a la glòria del cel cap confessor” (p. 27).

Ens podríem demanar si, en aquesta edició d’octubre de 1989, quasi catorze anys després de la restauració borbònica postfranquista, hi ha hagut por al ridícul o, com ara, si la frase ha estat ocultada perquè el recopilador no l’ha considerada políticament correcta: una diferència ben manifesta en llegir els versos originals que figuren en la segona part de l’obra.

En qualsevol cas, això diu en el llibre.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.