Arxiu d'etiquetes: matriarcalisme

El matriarcalisme, l’Església catòlica i l’acolliment dels Pobles matriarcals

General, , , ,

L’Església en relació amb els Pobles i, de rebot, amb el matriarcalisme. El matriarcalisme, l’etnologia, lo religiós i l’evolució en el segle XXI.

Al llarg d’aquest estudi, recorrerem, en bona mesura, al document “Explanación de algunos aspectos de mi vida y mi trabajo en favor de la Cultura de nuestro Pueblo”, de Pere Riutort Mestre. Així, en la pàgina 32, escriu que “Hem estat massa temps callats. És menester exposar la veritat, no amagar-la. (…)

Fruit de tants anys d’’actuació legal’ sobre el nostre pensament i fruit de patir situacions injustes, de les quals arribem a pensar que era normal i correcte que fossen com les patíem i com ens les explicaven, molts encara romanen submisos en la inconsciència i en la ignorància.

(…) És clar que, si no es parla clarament, no es poden arribar a resoldre les qüestions pendents” (p. 32).

I, a mitjan explanació, comenta que “El diàleg i la comprensió mútua, partint de la veritat de les coses, històriques i actuals, és l’única solució per a resoldre els nostres problemes com a Poble, com a Cultura diferenciada, com a Nació que té els seus drets, encara que no tinga un estat sobirà. Tenim dret de realitzar-nos a partir de les pròpies i autèntiques arrels, de la nostra identitat i aconseguir la irrenunciable sobirania” (p. 139).

Doncs bé, amb aquesta investigació, passarem a plasmar sobre molts fets, molts trets, etc. i a partir de molts documents i d’algunes obres en què el matriarcalisme vinculat amb la llengua catalana sí que és present com també a documentació de què hem tret informació que sosté la recerca.

I ho farem, com figura en l’encíclica “Gaudium et Spes”, tenint present que, “Cada vegada són més els homes i les dones de qualsevol grup o nació que tenen consciència que ells són els autors i promotors de la cultura pròpia de la seua comunitat. Arreu del món i, cada dia més, creix el seny de l’autonomia i juntament de la responsabilitat: fet que és de la més gran importància per la maduresa espiritual i moral de la humanitat. Això es mostra més clarament si tenim present la unificació del món i l’encàrrec imposat a tots nosaltres d’edificar un món millor en la veritat i en la justícia. D’aquesta manera, doncs, som els testimonis d’un nou humanisme naixent, en què l’home és definit primordialment per la seua responsabilitat davant els seus germans i de la història”, com podem llegir en el document “L’ús de la llengua vernacla en les diòcesis de la província eclesiàstica valentina –País Valencià, Illes Balears-“[1], treball de compilació de texts realitzat per Pere Riutort Mestre i publicat en 1973 per la Junta Diocesana d’Acció Catòlica.

En aquest document sobre la llengua vernacla en les diòcesis del País Valencià i de les Illes Balears, també hi ha que, en el radiomissatge de Nadal de 1954, el papa Pius XII digué que “la vida nacional és alguna cosa no política, de tal manera que, com ho demostren la història i l’experiència, pot desenvolupar-se al costat d’altres dins el mateix Estat; com també pot estendre’s més enllà dels confins polítics d’aquest.

La vida nacional no arribà a ser principi de dissolució dels pobles fins que no començà a ser aprofitada com a mitjà de finalitats polítiques; és a dir, fins que l’Estat dominador i centralista no va fer de la nacionalitat la base de la seua força d’expansió. Nasqué aleshores l’Estat nacionalista, germen de rivalitats i incentiu de discòrdies…

Seria certament una equivocada política d’unificació, si no l’havíem d’anomenar, més aviat, una traïció, el fet de sacrificar a interessos nacionalistes les minories ètniques que es troben privades de la força per a defensar els seus béns suprems, la seua fe i la seua cultura cristiana. Els qui així obrassen no serien dignes de confiança i no actuarien honestament si després, quan ho exigeix el propi interés, invocassen les valors de la Religió i el respecte al dret” (pp. 4-5).

Per consegüent, hi ha claredat en com es veu, en l’Església catòlica, la idea de nació, la de respecte per les diferents cultures del món i, de pas, que eixa idea de fraternitat entre cultures (ampliable a aliança amb les que són d’estil matriarcal, com ara, la nostra i en tolerància cap a les que no ho són), sí que és propiciadora de lligams humans en què es prioritza la germanor i el sentiment de comunitat i, en l’actitud dels cristians, d’un cristianisme d’acord amb el que hi havia en el segle I, matriarcalista.

Aquestes idees són ben reflectides en la Lletra de Sant Pau als Gàlates (de mitjan segle I), quan parla que no hi haurà diferències entre hòmens i dones, entre esclaus i lliures, etc[2]. i en el llibre dels Fets dels Apòstols (de la darreria del segle I), quan tracta sobre les primeres comunitats, les quals, per exemple, no excloïen l’obertura a l’altre i molts trets en nexe amb lo que podríem dir una vida oberta a l’evolució[3] però que confia, com ara, en la bondat de l’ésser humà i que respecta lo autòcton.

A més a més, continuant amb el tema de l’Església catòlica i de les cultures matriarcalistes, direm que, en el “Decret ‘Ad Gentes’”, de 1965, sobre l’activitat missionera de l’Església, hi ha que “l’Església de la Nova Aliança, que parla totes les llengües, comprèn i abraça, en la seua caritat, totes les llengües i triomfa així de la dispersió de Babel” (no. 4, p. 6), considera que “Els laics[4]“han de traduir la novetat de la vida cristiana en l’ambient social i cultural de la seua pàtria, segons les tradicions nacionals. Han de conèixer aquesta cultura, purificar-la, desenrotllar-la d’acord amb les noves circumstàncies i perfeccionar-la, (…) per tal que la fe de Crist i la vida de l’Església no siga més estrangera en la societat on viuen, ans comence a amar-la i transformar-la”, de manera que, com els missioners (no. 21 d’aquest decret, p. 6), els valencians (com també els habitants de tot l’àmbit lingüístic) puguem “trobar així un accés més fàcil a l’esperit i al cor dels homes” (no. 26, p. 6). No cal dir que això comporta promoure, entre la comunitat cristiana de tota la nació catalana (però també entre els qui no han abraçat el cristianisme), els signes matriarcalistes que hi ha en la llengua catalana, en les arrels catalanes i, així, afavorir-ne la pervivència, com ara, la dels Sants de la Pedra, u dels testimonis encara vius (i que cal conservar-hi i difondre-hi a nivell social), de la visió matriarcalista de la vida i també del cristianisme del segle I, això és, del cristianisme de base i més igualitari que començava a estendre’s. Això sí, sense cap intenció de sotmetre qui no compartesca el nostre parer, ans al contrari, de ser flexibles en aquest seny i de ser agraïts per lo maternal i per la terra on residim i en què som acollits.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1]  Agraesc la generositat de Pere Riutort qui, amb motiu d’una trobada amb ell el 30 de novembre del 2018 en la ciutat de València (on la vespra se li havia fet un homenatge), em donà un exemplar d’aquest document.

[2] “S’ha acabat la distinció jueu/no jueu, esclau/lliure, home/dona. Sí: tots vosaltres sou u en Crist Jesús”(Ga 3, 28).

[3] Per exemple, quan llegim que Pere diu davant tota una colla de persones: “Vosaltres sabeu molt bé amb quina rigor està prohibit que un jueu tracte amb un estranger o el visite a sa casa. No obstant això, Déu m’ha donat entenent que no considere ningú com a profà o impur” (Ac 10,28).

[4] Els qui no són eclesiàstics i que, per tant, no pertanyen al clergat.

La vellesa en dones catalanoparlants nascudes abans de 1920

General, , , , ,

Àvies (o padrines) i mares nascudes abans de 1920 i comentaris que feien sobre la vellesa (o ancianitat).

Com a pont amb el tema de la infantesa, però, ara, sobre un col·lectiu que té un paper molt important en les cultures matriarcalistes, les velles (recordem que, junt amb les mares, són les que més eduquen els xiquets i, en bona mesura, els jóvens), el 23 de març del 2024, en el meu mur i en distints grups de Facebook, demanàrem “Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos comentaven sobre la vellesa? Gràcies”.

Comentarem que el mateix dia rebérem missatges molt sucosos: “Sí. Sobretot, predicaven amb l’exemple, perquè vivíem amb els meus avis paterns. 

Sempre ens havien ensenyat el respecte envers els ancians i ens explicaven fets de gent que no els respectaven i que ells, quan serien vells, tampoc serien respectats. ‘Tal faràs, tal trobaràs’, ens solien dir» (Fina Pujolras), a qui responguí que, “Més d’una vegada, pense en la importància d’actuar com ens agrada que ho facen amb nosaltres, ja que, en el futur, ens podrien respondre igual. Lo que es diu ‘cuidar les relacions’, ‘cuidar l’amistat’. Sobretot, amb els qui més ens fan costat”. “Sempre: explicava el respecte i la cura que s’havia de tenir cap a la gent gran (avis). I així s’ha fet sempre a casa meva: l’àvia Maria va cuidar la seva mare; ma mare, l’àvia. I jo, ma mare.

I seguir els seus consells, perquè tenien l’experiència dels anys (en aquest sentit, sí que jo no hi estava massa d’acord).

 A casa el meu pare, hi vivien avis, fills, néts i tietes. Devia ser bonic.

En el cas de ma mare, en restar viuda, ella era molt independent i autosuficient. Però, quan la salut, física i mental, va començar a anar de baixa, me la vaig endur a viure amb mi» (Àngel Blanch  Picanyol). Empiulant amb aquest comentari, li escriguérem “Ma mare, igual. En cals seus pares, durant alguns anys, vivien tres generacions: jóvens a punt de casar-se, pares, un avi, dues àvies i una bestia.

Alguns avis i la bestia aplegaren a noranta anys (o bé els superaren)”, “Doncs sí: amb mooolt d’afecte i, sobretot, amb  un gran respecte. A casa, hi havia la iaia i la seva germana i la mare. 

Era devoció el que jo tenia per la meva besàvia, una dona culta, treballadora, amb una gran saviesa; una gran dona. [Va viure] fins a noranta.

La iaia, quan em queixava, deia ‘Montserrat: quan la Ramona et cridava, ¿tenia raó?’. Jo, amb el cap, assentia. ‘Doncs, ja ho saps prou, del tema: és una gran persona i se li deu un respecte'» (Montserrat Cortadella), qui, a més, ens adduí, en un correu electrònic del 24 de març del 2024, que «Sí que és cert que, amb exemple, n’hi havia prou».

Igualment, en el meu mur, el 23 de març del 2024, Miquel Vila Barceló posà que «Els vells, a Mallorca, se’ls tenia un gran respecte.

Els diumenges, en venir de missa, els dies de festa i els dies de festes de la família fèiem besamans. 

 Quan havíem anat a confessar-nos, els dèiem allò de: ‘Vos deman perdó, si vos he agraviat [ = agreujat]‘.

 Se’ls guardava el millor lloc per estar, tant a l’hivern com a l’estiu. 

Entre moltes altres coses», «A casa, sempre ens deien que s’havia de respectar totes les persones, tinguessin l’edat que tinguessin i, sobretot, ajudar les persones grans (velletes), si ho necessitaven.

 Així mateix, ser comprensiva i pacient amb aquelles persones més grans que, de vegades, ja no eren com havien estat (per haver perdut facultats)» (Rosa Garcia Clotet).

Adduirem que, en el grup “President Puigdemont i Casamajó”, el 23 de març del 2024, Mely Lorenzo ens plasmà que “La meva àvia em parlava de com la vellesa li estava canviant el cos, de com la pell se li ressecava, que els dits se li havien deformat. La història i la dolor que li va provocar veure com la seva parella de molts anys, a poc a poc, s’allunyava i cercava dones més joves…

Per ella, va ser una època molt dura, molt.

Em va marcar viure, a través d’ella, una gran amor i, després, la seva gran desesperació i sofriment”.

Afegirem que, en el grup “Sí al dret a decidir i a l’autodeterminació dels pobles i de les nacions”, eixe dia, Rosa Rovira escrigué que, “A casa, com que no havíem tingut cap avi, doncs no se’n parlava, fins que va arribar l’hora que ells ja no podien gaire i, llavors, demanaven ajuda. 

Els pares van ser unes persones molt valentes, que no necessitaven ni metges. 

La mare no havia estat mai ingressada a l’hospital. Amb vuitanta anys, la vaig portar jo d’urgències i no hi van trobar cap historial». En acabant, li posí un refrany que em digué un home, potser en els anys huitanta del segle XX, quan ell tenia uns huitanta anys: «Quan u és vell, les rates juguen amb ell».

També el 23 de març del 2024, en el grup “Records del nostre passat”, copsàrem aquestes paraules: “Fer el bon camí dels nostres avantpassats” (Rosa M. Panadès Castellà).

Finalment, en nexe amb un post que havíem exposat el mateix dia, relatiu al tema, M Teresa Hortoneda (nascuda en 1931), agregava “Servidora podria dir que, a casa, no en van fer mai esment del que s’havia de fer amb les persones grans, però sí [podria dir] que sempre van practicar amb l’exemple”.

U dels trets que captàrem el 23 de març del 2024, com indicàrem en un post, fou “moltes semblances en els vincles entre les persones i els nens (o bé els xiquets o al·lots) i… amb les velletes.

En eixe seny, recorde que, una vegada, ma mare em llegí per telèfon un escrit prou conegut, en què una velleta exposa els seus sentiments i vivències al seu fill i, així, el fill pot veure que, quan ell era petit, la mare es relacionava amb ell com ara comenta la mareta.

(…) En canvi, tu escoltes amb interés i penses que (…) hi ha molts punts en comú entre com eduquem els xiquets i com responem als vells”. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones comerciants, que salven i hòmens agraïts

General, , , , , ,

Una altra contarella arreplegada en l’obra “Rondalles populars valencianes”, i en què capim molts detalls matriarcalistes, és “El plet de les Amèriques”. Un home decideix anar-se’n a les Amèriques, s’atansa al port, veu una cantina on donaven de menjar i hi entra:

“-Bon dia, nostra ama -va saludar.

-Bon dia, cavaller. Vós direu.

-(…) Si vos vinguera bé, em fiaríeu (…) de manera que, quan jo vinga d’allà cap ací, (…) vos ho pagaré, si vós volguéreu fer-me la gran favor.

La dona l’escoltà  i, (…) com que era tan poquet, va dir:

-Tireu, pobre home. Si torneu a pagar-m’ho, bé; i, si no hi torneu, també!” (p. 293).

En altres mots: apareix la figura de la dona comerciant i, al mateix temps, senyora ama, és ben considerada per l’home i ella el salva i el subministra.

Dotze anys després que el senyor haja anat a l’estranger, “va fer una mitja fortuneta. Com que, a l’home, li tirava molt València, (…) se’n tornà. De regrés cap ací, se’n va recordar” (p. 293) dels detalls “que l’ama de la cantina li havia fiat quan era un pobre (…). Agraït per tot allò” (p. 294), se’n va al local a veure si hi era “i encara hi estava la mateixa dona” (p. 294), qui li diu:

“-Sí que me’n recorde, vaja! Com esteu, vós?

-Molt bé, senyora. Venia a pagar-vos, que, qui paga, descansa; i qui cobra, s’alegra; i, qui és agraït, és ben parit” (p. 294).

Com podem veure, en unes quantes línies, hi ha tres refranys i el tema de l’agraïment, present en moltes rondalles de tot l’àmbit lingüístic.

Passa que la senyora ama tenia un fill que era advocat i que porta a juí el viatger. El valencià que torna d’Amèrica, al capdavall, troba un lletrat que li recomana anar a un pastor que la sap llarga.

Després, l’home raona amb el pastor, qui li diu: “Això ho teniu guanyat de seguida” (p. 295).

Ja en el judici, en què el defensor del fill havia tret aliments i animalets, el pastor diu al jutge que la vespra ell havia cuinat “cigrons, hui he anat i els he plantats” (p. 295).

Llavors, quan el magistrat li amolla si, tot i haver-los adobats, encara volia que isquessen, el ramader li comenta:

“-Home! ¿Voleu vós, que, al cap de dotze anys, que este home es va menys dos ous, isquen pollastres, gallines, pollets i tot, i no voleu que isquen els cigrons?” (p. 296).

Finalment, el jutge es posa de part de l’home que havia regressat de les Amèriques, qui “va poder viure tranquil amb la seua mitja fortuneta gràcies al pastor, que va guanyar un amic” (p. 296) i, per això, el narrador s’alia amb els personatges de bon cor (l’home, l’ama, el lletrat i el pastor).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Les rondalles en la cultura matriarcal, la natura i el camp valencià

General, , , ,

Tornant a l’antologia de Rafael Beltran, en la rondalla “Sant Pere i el Nostre Senyor”, hi ha signes matriarcals, com ara, el fet que molts passatges esdevinguen en els moments més foscs del dia. En primer lloc, relativament prompte, hi ha que, per als personatges principals, “el que, veritablement, comptava eren les bones contalles” (p. 290).

Posteriorment, se’n van a un mas on eren a punt de segar el blat. Aleshores, el cap de colla dels dos parla amb el masover que els acull i li diu que ho assolirien ràpidament i, com a prova, li afig “Doncs, mireu: els donarem una ovella burella” (p. 291), la qual és de pell obscura.

En un fragment immediat, Nostre Senyor (qui havia fet l’acord amb el masover) fa que es creme tota la foia i, en reaccionar els masovers i presentar-se-li, ell els diu que no patesquen i, en un tres i no res, “va fer que tot el blat acabara lligat i en bones garbes” (p. 291) i, com que ho havien aconseguit, els donaren l’ovella i mamprengueren el camí.

“Ja feia una vespradeta que convidava a la mandra. (…) Acamparen sota l’amical arbre i Nostre Senyor va i diu a Sant Pere:

-Mira: mentre jo me’n vaig allí dalt, a eixos masets, a captar, tu mates l’ovella i aparelles el fetge i ens el farem per a esmorzar.

Quan va tornar el Nostre Senyor, l’ovella sí que hi era, tota pelada i aparellada, però el fetge no apareixia. Donada la sorpresa, va demanar a Sant Pere” (p. 291) si sabia res del fetge. I el deixeble li respon que no, que les ovelles burelles no en tenen ; i Jesús troba una solució: “Bé: ja esmorzarem un altre trosset” (p. 291).

A continuació, hi ha unes línies que lliguen amb unes paraules que, pel 2010, em digué un valencià de primeria dels anys cinquanta del segle XX (de què tractarem més avant): ja asseguts, Nostre Senyor «Comença a fer tres muntonets amb els diners. I Sant Pere li va fer aquesta qüestió:

-Senyor: si només som els dos. Per què fas tres munts? Un, per a tu; l’altre, per a mi; i l’altre, ¿a qui li pertoca?

(…) -Un, per a tu, és cert; l’altre, per a mi, més cert encara ; i un, per a qui s’ha menjat el fetge de l’ovella burella” (p. 292).

És per això que Jesús deixa una part per a un tercer. Doncs bé: en el camp valencià, potser encara en els anys seixanta del segle XX, hi havia un costum paregut. Així, tres quartes parts de la collita eren per a qui les havia treballades, per als vinculats al terreny. La quarta n’era, en paraules seues, “Per als pardalets, per als animalets” i es correspon a lo que sobrava i que no havia estat arreplegat, però que els propietaris, fins i tot, reservaven per a qui passàs per allí i volgués endur-se’n, com ara, una miqueta de la collita. Sobre aquest tema diré que, algunes vegades, me l’ha tret ma mare (1943).

Quant al relat, el missatge, més aïna, va amb una altra intenció: una moralitat. “I Sant Pere li amolla decidit:

-Ai, Senyor: jo!

-Home: açò sí que és bo! ¿No em dius que no tenen fetge? ¿Veus com, a mi, no em pots enganyar? Ja saps el que et toca: d’ara en avant, vejam si no contes més mentides i te n’adones del que fas.

I el bon Perot (…) es posà a fer quatre passets de jota que havia aprés la setmana anterior” (p. 292).

Agraesc la col·laboració dels  qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

El lligam mare-fill, fills recompensats i mares que salven

General, , , , ,

Una altra contalla en què copsem trets matriarcals, i que figura en el recull “Rondalles populars valencianes”, és “La flor del lliri blau”, la qual és molt coneguda en tot l’àmbit lingüístic. Un rei promet que “qui li dugués la flor del lliri blau, es casaria amb la seua filla.

El jardiner del palau reial, qui tenia tres fills, els animà a provar fortuna. Els tres germans (…) van partir per cercar la flor. Van caminar camins plegats, fins que arribaren a un punt on decidiren separar-se. Així mateix, prengueren l’acord d’ajuntar-se en aquell lloc, per retornar, al cap de cer temps. I cadascú va seguir un camí diferent” (p. 288). Començarem dient que aquest paràgraf té punts en comú amb una rondalla que hi ha en l’obra “El matriarcalismo vasco” (en què, a més, els autors en fan una explicació, pp. 53-55).

Igualment, com en molts relats, el més xicotet dels germans és qui ho aconsegueix i, nogensmenys, evoca els seus germans: “El més menut va trobar la flor i regressà a l’indret indicat. Després, hi aplegaren els altres dos germans” (p. 288), els quals decideixen matar-lo “i el van colgar a la vora d’un riu. Tot seguit, es dirigiren cap a casa amb la flor del lliri blau.

Son pare els va felicitar. I, quan els va demanar notícies sobre el fill que faltava, li respongueren que no en sabien res” (p. 288).

Així, el pare té present tots els fills, no sols els qui li fan pensar que se n’ha mort el petit.

Afegirem que, un poc després, els dos més grans porten la flor al monarca, qui ordenà fer els preparatius per al casament de la princesa i del germà gran. D’aquesta manera, l’enllaçament es farà entre un personatge femení de la cort i el fill d’un jardiner.

Ara bé: com que el fill petit era junt amb la mare i la terra “l’alletava”, “En el transcurs d’aquest temps, al germà soterrat, li van eixir canyes, en compte de cabells. Un pastor pasturava les ovelles a la vora del riu” (pp. 288-289) i, en tocar les canyes, va sentir que els germans havien colgat el més petit de tots tres.

Llavors, l’home “Se’n va anar a la vila i ho va comunicar a un veí. Tots dos s’encaminaren cap al riu i, quan aquest home tocà les canyes” (p. 289), ou que el més xicotet havia estat soterrat pels altres dos. Adduirem que, en aquestes línies, el noi és al costat de la mare (ací, simbolitzada pel riu, per l’aigua en lligam amb la terra, dos elements femenins).

En acabant, el sobirà hi fa acte de presència i, com indica el narrador (amb uns mots sucosos i que empiulen amb contarelles que posen que el rei ha d’estar amb el poble), “s’interessà molt i acudí en aquell lloc” (p. 289). I ho fa fins al punt que tocà les canyes i que pogué oir que el fill petit li amolla (i, tot seguit, ho farà al pare), “els meus germans m’han colgat” (p. 289).

Això explica que, després que ambdós adults ho captassen i que el xiquet acusàs els altres germans, el rei “va manar que el descolgassen. Això feren” (p. 289).

Finalment, com que l’al·lot no havia abandonat la mare (ni ella, el petit), el monarca recompensa el tercer dels germans (qui, ben mirat, havia agafat la flor que ell demanava) i, per consegüent, “es va casar amb la princesa” (p. 290).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Germanes que salven, germans agraïts i mestres que eduquen

General, , , ,

Prosseguint amb signes autòctons en el llibre “Rondalles populars valencianes”, a càrrec de Rafael Beltran, hi ha la contarella “Peret i Pereta”, amb detalls que figuren en altres relats de la mateixa corda. Així, dos germans, Peret i Pereta, vivien en una casa. Un dia, sa mare diu a la xiqueta:

“-Vull que vages a la botiga a per un paperet de safrà; i tu, Peret, a per un litre d’oli. Qui vinga més prompte, la mare li donarà un confitet.

I allà se’n van tots dos, corrent. I Peret hi aplega més prompte” (p. 271).

Passa que, en tornar a casa, la mare “el fica dins del perolet d’aigua. I hi aplega Pereta i diu a la mare:

-Mare, mare: tingueu. (…) i Peret? Ja hi ha aplegat?

-No, no: no hi ha aplegat encara.

I la xiqueta li respon:

-Però si ell ha eixit davant de mi…” (p. 271).

Després, la filla, encuriosida, li demana:

“-Mare: què hi ha dins el perolet?

-Res, res…

I la Pereta destapa el perolet i hi veu un ditet; i ella, amb el ditet, diu:

-Peret: dóna’m una pereta.

-No, no, que la mare m’ha ficat dins el perolet…

Llavors, Pereta agafa el brou, el tira a la terra i n’ix una perera” (p. 271).

En altres mots, la xiqueta lliga amb el bon cor, amb l’interés pel germà i, de pas, amb la bona avinença que devia haver-hi entre tots dos.

Això explica per què ella va més lluny i esbrina què ha fet la mare i, quan allibera Peret (qui és en nexe amb el brou, o siga, amb el semen), el deixa caure en la terra i, per tant, en terreny feminal i com si es tractàs de la sembra en desembre, quan el llaurador colga les llavors. A banda, com que n’ix una perera (arbre que evoca la dolçor i, ben mirat, la sensualitat femenina, empeltada amb les mamelles de què xuclen els nens petits), hi ha una connexió entre les dues parts del xiquet.

Al capdavall, Peret, qui continua amb la seua bonesa, premia la germana i, per això, quan ella li diu “Peret: tira’m una pera…”, ell li respon “No, no: no li’n dones a la mare, que la mare m’ha matat…” (p. 271). És a dir, ell convida la germana i li diu que no compartesca la pera amb qui no se l’ha guanyada: la mare.

Una altra rondalla interessant, amb trets matriarcalistes i en l’esmentada antologia, és “El de la vela”. Nostre Senyor i Sant Pera van en una mateixa barca. El Senyor en portava el timó (al cap i a la fi, és per damunt del deixeble).

En un passatge posterior, Jesús li diu que l’apòstol tire per on ell li indica i, com que Sant Pere li respon “jo em ficaré davall de coberta i tu porta el timó” (p. 285) “i la barca anava en el vent i la mar (…). Però ve una bufada… i Sant Pere es clava a dormir. (…) Tomba la barca i el Senyor diu:

-Pere!

-Què, Senyor?

-La barca és per a qui vela, no és per a dormir” (p. 285), un missatge que plasma una educació en què es considera que l’aprenent (Sant Pere) ha d’estar obert (i a l’aguait) i ser el cap de la seua vida, fins i tot, quan és principiant i el mestre li ensenya (i, com en aquest cas, altrament, li fa d’educador).

En relació amb aquest detall, diré que, amb el temps, he capit que, en els Pobles matriarcalistes, el «mestre» no instrueix, puix que, 1) majoritàriament, educa (per a la vida) i 2) ensenya.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia… I als qui ho feren abans.

Educació matriarcal amb el xiquet i el marit i la muller en la maternitat

General, , , , ,

Una altra narració en què copsem detalls matriarcalistes (com ara, l’educació vernacla), i que figura en l’esmentada antologia, és “Cigronet”. Un fill era molt xicotet, però sa mare l’envia a fer comandes. Així, en una botiga, quan el botiguer nota que el xiquet és agafat al camal, li dóna el safrà i el noi se’n va a casa. En altres mots, malgrat que el nin és petit, sa mare li encomana uns servicis i, així, confia en ell.

Després, hi ha unes línies que podríem empiular amb la típica família que vivia del camp i, si de cas, d’alguns animalets en casa, en què, com en els meus besavis materns (els hòmens eren dels anys setanta del segle XIX), el marit deia a la dona que preparàs el dinar i feien un acord entre ell i la muller:

“-A  l’hora de migdia, m’envies el xiquet amb el dinar. (…).

-I, ¿com l’he d’enviar, jo, el xiquet?

-Fàcil. Tu el poses dins de l’orella del mul i el mul ja el durà al lloc, que ell ja se’l sap.

-Bé: així ho farem” (p. 264).

Cal destacar que la muller fica Cigronet en una orella (associada a la recepció, molt preada en els Pobles matriarcalistes) i, ben mirat, l’al·lot li respon:

“-I on he d’anar? Jo no puc anar a l’albarda del mul!

-La mare et ficarà dins l’orelleta.

El fica dins l’orelleta i li dóna una vara per a menar el mul, perquè anàs anant. I se’n va” (p. 264).

Agregarem que, així, la mare (simbòlicament) fa que Cigronet (com si tingués, si fa no fa, huit anys) se’n faça càrrec de determinades tasques, com ho reflecteix el fet que ell empunye les regnes del mul. Com a mostra, més avall, en oir ell que uns gitanos pretenien furtar-li l’animalet, Cigronet, “qui és dins l’orella, fa, amb la vara a la mà:

-Ala, aneu-vos-en! Ala, aneu-vos-en!, que el mul és meu!

I els gitanos peguen a fugir” (p. 264).

En aplegar a l’horta on era son pare, es posa a ploure i Cigronet, com qui torna a la mare que empara i que acull, “s’amaga davall una fulla d’una col que hi havia per allà” (p. 264), planta d’horta que significa la maternitat (recordem que moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 deien que els nadons naixien sota una col).

Finalment, com que un bou s’engul el xiquet, qui era en la panxeta del toro, el noiet els diu on és ell i la mare salva el fill (i, de pas, un personatge masculí) i, altrament, fa un paper que lliga amb el de comare, tot i que en companyia del pare i, així, l’home també pren part en tasques lligades amb lo maternal (fet que podríem empeltar amb altres cultures matriarcalistes, com ara, amb la basca, en què, com indica Mª Carmen Basterretxea en el llibre «Europa indígena matrineal: los vascos», p. 86, «els hòmens ajudaven en la casa de la nova mare, quan havia de menester, disposats a qualsevol suport» ): “I sa mare va sentir les veuetes i diu:

-Ai: és dins la panxa d’eixe bou.

Agafen el bou, se’l van endur. Li van fer un bon llavat d’estómac i va eixir el Cigronet” (p. 265).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

El lligam mare-filla, dones agraïdes i fills amb molta espenta

General, , , , , ,

Una altra contalla compilada en l’obra “Rondalles populars valencianes”, a cura de Rafael Beltran, i en què es plasmen trets matriarcalistes i detalls d’agraïment, és “Per què tenim mar?”. Així, “En una vila, un pobret va demanar a una porta (…):

-Una almoineta.

I la xica diu a sa mare:

-MIreu, mare: no passa res.

Eren molt pobrets” (p. 252).

Tanmateix, la filla li dóna l’esmorzar que tenia i ell, de mitjana edat, li ho agraeix:

“-Mireu: heu estat tan bona per a mi, que jo vos desitge que, el primer que toqueu, vos augmentarà.

La xiqueta li va donar les gràcies. Però, en eixe moment, hi havia una parada de roba a la plaça i la xica diu a sa mare:

-Mare: ¿no volíeu comprar-me un coixí?

I sa mare diu:

-Ah, sí: anem-hi” (p. 253).

Per tant, apareix el lligam mare-filla i la dona és la compradora. En tornar a casa, la mare comenta a la xica:

“-Ai: mesura, mesura. Vejam si ens han enganyat en la mida.

I hi havia huit pams, dos metres. Sa mare diu:

-Ai (…). L’home s’ha enganyat.

Torna a mesurar: un pam més. (…) La filla fa:

-Ai: açò és el que ens ha dit l’home: (…) el primer que agafaríem, ens augmentaria.

(…) Ui! Es van fer rics i, com que allò tenia molta de valor, la xica es va fer l’aixovar i tot” (p. 253).

Com veiem, la caritat i, igualment, la gratitud són compensades, en aquest cas, en nexe amb la bonesa.

Un altre relat amb signes del mateix ram és “Joanet i el pandero del rei”, el qual s’inicia amb uns mots que evoquen l’arquetip del rei: “Fa molt de temps, hi havia un rei que governava sobre uns extensos i pròspers dominis. Un dia que va eixir a caçar per un dels seus boscos es va trobar un poll, (…) se’l va emportar al seu palau i va decidir criar-lo” (p. 254).

Aquest detall va unit a un monarca que també considera els més petits i els més senzills del reialme. Com a recompensa, el narrador agrega que li va créixer el poll, el qual, en poc de temps, es féu com una gallina, com un porc i, a tres mesos, com un cavall. Però un dia es mor el poll i el sobirà, amb la pell, “va manar que construïren un pandero” (p. 254).

A banda, com que el rei tenia una filla en edat de casar-se i era molt docta i intel·ligent, féu una dicta: “qui endevinara de què era fet el pandero, es casaria amb la princesa” (p. 254).

En un passatge immediat, un xic comenta a sa mare que ell hi voldria anar i la dona li ho aprova: “Sa mare li va preparar un sac ple de coques i el xic se’n va anar a esbrinar” (p. 254).

A partir d’aquest moment, el noi es trobarà amb diferents personatges que tenen qualitats que aplanaran l’objectiu i que, com en moltes narracions semblants (algunes, arreplegades abans de 1932), faran un bon equip de què el jovenet és el cap de colla. Cal dir que hi ha molts mots que enllacen amb la tradició vernacla catalana: una orella, la nit, la vesprada, una princesa que té un jardí, una font, que molts fragments tinguen lloc de nit.

Per això, “quan li va tocar el torn, Joanet va entrar al palau. Davant del rei i de la princesa, va començar a mirar el pandero (…) i, al remat, va dir:

-Senyor rei: la pell és de poll i el cèrcol és de fenoll” (p. 256).

Ara bé, com que la princesa no volia casar-se amb el xic i el monarca li posa una altra prova i el jovenet la supera, el rei i ell arriben a un acord: Joanet podria emportar-se de la cambra del tresor totes les monedes i totes les joies que pogués en una hora;… i  podria ser ajudat pels seus amics.

I així fou possible, fins i tot, endur-se el palau i, de pas, la filla i tot, dona que marca el desenvolupament final i decisiu de la rondalla.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones que manen, ben tractades i que salven

General, , , , , ,

Després, el xic “va pujar dalt de l’arbre i va veure-hi els tres gossos i un d’ells li va demanar:

-Què voleu? ¿Veniu, vós, enviat per la meua ama?

En això, Paco va comprendre que aquella iaia (…) tenia poders sobre els gossos” (p. 248) i el minyó li diu que ell “anava manat per la seua ama.

(…) Els altres dos gossos li van demanar també si anava manat per la seua ama, i, en dir ell que sí, li van donar també plata i coure” (p. 248). En altres paraules, els personatges masculins (tant els cans com també el xic) depenen de lo que diga la dona, puix que ella és qui comanda.

Altrament, resulta interessant el fet que l’home (ací, un xic) siga dalt d’un arbre (com si tingués més por) i que, en canvi, el personatge femení i els seus servidors ho facen en terra. Això explicaria que, “Quan Paco ja va tindre la bossa ben plena de monedes, va agafar la caixeta i va baixar de l’arbre” (p. 248).

En un passatge posterior, ell es desfà de l’anciana i se’n va a una fonda, on obri la caixeta. Aleshores, Paco comença a menar en el grup, encara que els tres gossos li fan de consellers i li adoben el terreny: “Vull que hi aneu i que me’n porteu la filla del rei.

El gos (…) se’n va anar de seguida i va portar la filla del rei” (p. 249) i és ella qui fa que Paco se senta millor, acompanyat i de gust en la fase de festeig: “La princesa va romandre unes hores amb ell (…).

L’endemà, enyorant-se ja de la princesa, va tornar a fer un colpet a la caixeta per veure què passava” (p. 249) i un gos li porta la jove: “cada nit, un gos diferent, anava portant-li la princesa perquè ell festejara.

Una nit (…), les criades del rei es van adonar de la desaparició de la princesa i van donar part a sa majestat” (p. 249).

Cal dir que els passatges esdevenen de nit, un moment molt lligat a lo femení (ací, igualment, al festeig, a la jove, a les criades,…).

Un altre detall sucós (i que remarquem en negreta) és quan la princesa parla amb son pare i li diu: “Sí, pare: és ell, però, a mi, no em fa cap mal. No li feu res, que jo, tan sols vinc ací per estar amb ell i per parlar-hi. A més, ell em vol i em tracta molt bé» (p. 250), mots que reflecteixen el matriarcalisme i pareguts als que hi ha en rondalles ben antigues i, àdhuc, en algunes del darrer quart del segle XX.

En u dels paràgrafs finals, hi ha signes que tenen relació amb lo femení: la caixeta (recepció), la cambra (acolliment i nit), “la fonda on em gitava” (interior i dormir, com en l’hivern).

Finalment, la dona salva l’home (en aquest relat, mitjançant la caixeta) i “van aparéixer els tres gossos (…):

-Què és el que vol el meu amo?” (p. 250). I ell els dóna órdens, com ara, la darrera: “que, a la princesa i a mi, ens porteu a un lloc (…) on vosaltres penseu que estarem segurs.

I així ho van fer” (p. 250), de manera que els gossos fan de soldats del xicot (qui, ara, és el rei de la seua vida) i els tres animalets han fet el paper d’ajudants. Per això, Paco i la princesa pogueren viure sense que els destorbàs ningú.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones amb molta espenta, fertilitat i ancianes agraïdes

General, , , , ,

Una altra rondalla arreplegada en el llibre “Rondalles populars valencianes”, a càrrec de Rafael Beltran, i en què captem trets matriarcalistes, és “L’oncle Peret i la tieta Joana”, la qual és prou coneguda en tot l’àmbit lingüístic. Temps arrere, hi havia un matrimoni que eren llauradors i pobres: Pere i Joana.

Nogensmenys, “Una vegada van sembrar una col en l’hortet que tenien davant de casa. Eixa col es va fer tan i tan grossa que va arribar al cel” (p. 244). Començarem dient que la col, en la cultura catalana, és associada al lloc on naixen molts nadons (i, així, amb la maternitat) com també amb la vulva, part del cos que té relació amb la fertilitat. En aquestes línies, com en moltes contarelles, la prosperitat va unida a la reproducció.

Més avant, “La dona, qui era més interessada i més llesta que el seu marit, li va dir:

-Xe, Peret: ja que tenim una col tan grossa que arriba fins al cel, has de pujar-te-n’hi i demanar al Senyor que et done bona cosa de diners, que és el que no tenim!

Peret se’n va pujar col amunt, col amunt (…) i se’n va baixar després a sa casa ja ben carregat” (p. 245). Per tant, la dona és qui mena i ell fa de ruc de càrrega (com, fins i tot, reflecteix el text).

Tot seguit, com diu el compilador, “es van comprar una galera amb dos cavalls i van començar a fer de rics” (p. 245), fins al punt que, un dia, Joana diu a Pere:

“-Ara, ens n’anem a missa: tu, ben mudat; i jo, també.

Així, que es van posar ben mudats i elegants per anar a missa de dotze” (p. 245), això és, a la missa principal en molts indrets catalanoparlants (ací, potser, la d’un diumenge).

Passa que, en un moment determinat, la dona pretenia que el rector els tractàs com si ell fos un serf i, com que el Senyor ho capeix, els diu:

“-Ara tornareu a ser els mateixos d’abans, que la vostra avarícia vos ha perdut!” (p. 245).

Llavors, la narració ho indica de manera simbòlica: “La col es va assecar (…). I això és perquè vegem que la vanitat i l’orgull no serveix per a res” (p. 245).

Agregarem que el final del relat va acompanyat d’uns versets escatològics:

“Conte contat, ja s’ha acabat!

Qui no s’alce, s’ha cagat!” (p. 245).

Cal dir que, a diferència de les altres versions que havíem tractat, ací hi ha un personatge que pretén que un altre i terrenal (el rector) els faça d’esclau.

Una altra contarella en la mateixa obra, a cura de Rafael Beltran, i en què es copsa el matriarcalisme, és “La caixeta màgica (Aladí)”, amb un xic que passa a ser adult: “Això era un xic que li deien Paco i que un dia descansava als peus d’uns arbres. (…) se li va aparéixer una iaia (…), qui li va dir:

-Bon dia, Paco!

-I vós, com sabeu el meu nom? -li va demanar ell amb curiositat.

-Perquè ho sé i no se’n parle més -va respondre la iaia, sense voler donar més explicacions. -Jo voldria una favor de tu. (…) Voldria que, si poguera ser, pujares a la copa d’aquests arbres. (…) Puja dalt i hi veuràs una cambra grossa. Dins, hi ha una caixeta on jo tinc tot el meu poder” (p. 248) i tres gossos (de la provecta) amb monedes diferents (cada u dels tres en té d’una color): d’or, d’argent i de coure. Ben mirat, ella el recompensa amb una bossa que Paco podrà omplir de les monedes que el xic vullga, com a agraïment a la tasca que l’anciana li ha encomanat.

En nexe amb aquestes línies, Paco (el jove) és molt a prop de la mare (l’arbre és femení), en un espai feminal i on ell rep una velleta amb molta espenta, dona que encara porta les regnes de la seua vida (a banda de persones al seu càrrec, tot i l’edat) i que prea els qui li adoben el terreny (els metalls que Paco podrà agafar).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.