Arxiu d'etiquetes: matriarcalisme

Arbres perennes, dones que subministren i terres fèrtils

General, , , , , ,

Prosseguint amb històries que figuren en el llibre “Històries i llegendes de l’any vuit”, del folklorista Dani Rangil, captem trets matriarcalistes en “La surera de can Montsant. Hortsavinyà”, puix que ens evoca personatges com la mare que alleta. Així, Madrona Molins diu que “L’amo de can Cuca, el vell, en Cuca, treballava amb el seu fill, en Rossendo, a can Montsant. Xerracaven un suro que ja l’havien tallat. Van veure-hi un forat i van dir:

-Aquí, potser, hi havia hagut algun eixam d’abelles.

Però van veure que queien unces d’aquelles grogues i van omplir pel tiberi el cabàs que portaven. Van plegar de treballar a bosc i van comprar cal Sordet, can Buc Bèstia i dues cases a Canet; i el noi, en Rossendo, com que encara era fadrí, per enamorar la seva dona, (…) es va fer posar tota la dentadura d’or. I el que van matar, en Quimet, també en portava moltes, de peces d’or a la boca” (p. 228).

Per consegüent, hi ha punts en comú amb les rondalles en què una jove entra dins la terra i és acompanyada per una mà que li fa de guia, en un lloc on gaudirà del benestar, en aquest cas, unida a la dolçor: la mel de les abelles.

Igualment, el fet de confiar-hi té la seua recompensa: les onces d’or i els bons investiments que faran pare i fill.

Al capdavall, com si fos un reflex de les bones decisions, les dents passen a ser daurades.

Una altra narració amb detalls del mateix ram és “El toro de Puig Castell” (p. 229), curta i sucosa: “Es deia que hi havia un toro d’or soterrat al Puig Castell [ Sant Cebrià], hi havia anat molta gent a gratar i encara ara hi ha gent que hi va” (p. 229). És a dir, que copsem un animal relacionat amb la lluna i que, a més, és una divinitat del camp i unida a la fertilitat (amb unes banyes que, en conjunt, tenen forma de mitja lluna) i que, com la fortuna és en lo tel·lúric, hi ha un vincle amb la Mare com a font de vida, com si fos la dona que alleta el nin. Ben mirat, hi acudeix molta gent.

En la contalla, “Roca Rossa”, recopilada per Dani Rangil mitjançant Jaume Aliva, el narrador li indica que ell coneixia “un [ home] que li havien dit que allà, a sota d’un arbre que no perd la fulla, hi havien amagat una olla amb or. Segons ell, qui li havia dit que era una persona de fiar. Vam mirar en un llorer…, vam portar esmorzar, dinar, fato i eines” (p. 232) i tornaren a casa tal com n’havien eixit (i les butxaques, també). En altres paraules, l’arbre (la dona) té vida al llarg de l’any (com el pas del temps) i és en nexe amb la tenalla (receptiva) i amb l’abundància terrenal i, a banda, lo feminal és ben considerat i hi posen molta confiança (i, com veiem, lluny de les ànsies d’enriquir-se).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones i masies font de prosperitat, d’acollida i lligades a la terra

General, , , , , , , ,

Altra vegada en contalles de trobades de metall groc, de gerres, etc., arreplegades per l’estudiós del Maresme, també hi ha passatges en què, com ara, apareixen detalls que hem vist relacionats amb dones. Així, en “Una bóta de dues cargues a can Pradell de Baix. Vallgorguina”, recollida en l’obra “Històries i llegendes de l’any vuit”, es diu que can Pradell de Baix “Era una finca molt gran i, quan va acabar la guerra, ho va llogar a en Culca de Sant Celoni, un que té uns restaurants aquí, a Calella, que ara ja és mort i que ho porta la filla” (p. 225), un projecte que, a més, anà acompanyat d’una bona nova per a una masia: “Després, l’oncle i jo la vam veure i molts varen dir que hi havia trobat els calés que deien que hi havia a la bóta.

De fet, de llavors enllà, en Culca va tirar molt bé. Si allà hi va treure calés o no, no ho sé, però que allà hi havia una paret d’un metre i que era buida, sí” (p. 225). 

Sobre aquest passatge, direm que, en algunes rondalles, una dona benigna és ficada entre dues parets i, al capdavall, serà alliberada.

Els mots de la narració “La mina de can Vives de la Cortada. Sant Iscle” ens porten a moltes de les llegendes en què la vida, l’emancipació i, fins i tot, lo que permetrà viure, és en l’interior d’una muntanya (per exemple, en esplugues i en coves): “A dintre del celler de can Vives, hi havia un forat i una mina que feia deu o dotze metres (o, potser, vint metres), bastant amplota, que travessava per sota tota la casa dels masovers. Després, hi van anar gent i ho van mig estimbar per a veure què hi trobaven” (p. 226). La prosperitat és en zona feminal i, com ací, es posa de part dels qui hi resideixen (de banda a banda), però no dels qui hi actuen moguts per la cobdícia.

Un altre relat interessant i simbòlic és “El castanyer buit” (p. 227), en què l’enveja no guanya: “A can Ginestar de Montnegre, deien que hi havia un castanyer buit que mirava la casa, que era ple d’or. ¡I mira que hi havia anat gent a registrar allà castanyers d’aquells, mirant si el trobaven, i mai no hi van trobar res!” (p. 227). Aquests mots podrien evocar-nos eixes contarelles en què la filla petita d’un rei és obligada a fer vida fora de la Cort i, a mitjan camí, viu un temps en un arbre (sia una alzina, sia una sureda…), és a dir, amb el suport i amb el sopluig d’una mare (l’arbre) i d’un tronc que li fa de banda central de la casa.

En eixe seny, van les paraules de la història “L’arbre del sol de migdia. Can Mates. Sant Cebrià”, quan indica que, “A can Mates, deien que hi havia un tresor colgat, que si la soca d’un arbre que només hi tocava el sol el migdia o no sé què coi” (p. 227). Per consegüent, la riquesa material empiula amb lo tel·lúric i amb lo femení: la soca que connecta amb el terreny, l’arbre, els dies quasi plens d’obagor.

Ara bé, al capdavall, l’investigador Dani Rangil, mitjançant Rosa Jubany, comenta que “El que era procurador era el d’aquí, can Romà, i deien que potser l’havia trobat ell perquè, en temps del besavi, més aviat, florien. En aquell temps, es veu que lluïa molt, però els que hi ha ara i els que hi havia més antic,… com nosaltres, feina a treballar i a viure” (p. 228).

Aquestes frases podrien tenir relació amb el passat d’algun membre de la noblesa (o bé d’un adinerat) del segon terç del segle XIX o d’un poc més avant: eixa mena de primavera vital és en nexe amb l’antigor i amb vegetació que floreix, mentres que les generacions més pròximes en el temps (possiblement, del darrer quart del segle XIX, amb la industrialització unida a l’entrada del capitalisme), les haurien passades més magres que els ancestres. Això no obstant, cal constatar que, en el text, la vida no lliga rònegament al treball, ans inclou temps per a viure.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones proveïdores, protectores de la terra i mares generoses

General, , , , ,

Reprenent el tema de les olles d’or, en el llibre “Històries i llegendes de l’any vuit”, el folklorista Dani Rangil afig el punt “La gerra de cal Corb. Vallmanya”, en què un home, qui se li havia fet nit de camí, és rebut en una casa i “Li van donar sopar i, després, assegut a la taula, va desplegar un paper i se’l mirava. L’home de la casa, de darrere estant, també se’l mirava i el foraster li retreu:

-Què mireu, vós?

-Ai, no patiu, no, pobre de mi. Si jo no som anat mai a estudi i no sé llegir…

Però ja havia vist que el paper era un mapa que assenyalava on hi havia soterrada una gerra amb or, i ho coneixia tan bé que hi podia haver anat a les fosques.

(…) A la nit, s’aixeca i (…) va anar a cercar els diners de la gerra. Quan hi va anar el lladre, va trobar buida la gerra. I, per això, a can Tartana, llavors, la gent deia que tenien diners, perquè eren els de la gerra de can Corb” (p. 222).

Així, podem dir que les narradores que ho contaren es posen de part de qui no es dedicava a furtar i, a més, fan que haja assolit la joia, a força d’assajar i de mèrits amb les mans netes.

En el relat vinent, “En Pepet Casalins i can Moresc. Hortsavinyà”, el vell Casalins, en Pepet, sabia que hi havia una casa enmig del bosc i “va pensar ‘Allà encara podia haver-hi alguna cosa’” (p. 222) i en va parlar amb un home i amb un metge, puix que “Podria ser que s’hi trobés alguna cosa -però hi van anar i era buit.

Però, al cap de poc, en Casalins se’n va anar a viure a Calella (…) i va comprar terrenys i dues o tres cases” (p. 222). En d’altres paraules, qui cerca, troba.

Uns mots que enllacen de manera més manifesta amb lo matriarcal són els del punt “Can Benet Vives. Hortsavinyà”, tot i que és curt:

“A can Benet, a darrere de la casa, que hi ha un cirerer, deien que, a sota, en un barranc, tiraven totes les porqueries, gerres trencades…. Tothom deia que allà hi havia un tresor soterrat” (p. 223). O siga, 1) la banda de darrere (com si fos l’esquena), un arbre que produeix un fruit associat als mugrons, 2) davall, en un lloc on s’ajunten la terra i l’aigua, 3) la brutícia que prové de la vida i que, en les cultures matriarcalistes, és ben considerada, ja que fa de guano per a adobar els camps i les terres i per a l’esdevenidor, 4) la tenalla que ja ha fet el seu paper i que, del sòl estant, en desenvolupa un altre: conservar en bones condicions el tresor feminal i ancestral, la provisió per a quan escaiga, com la Mare que donarà llet als nadons.

Com a perllongament d’aquesta esperança en el demà, en l’apartat “L’olla de can Portell. Hortsavinyà”, en la mateixa obra, veien que, en una comuna, hi havia un poal de material i que un home “el va agafar i va anar als castanyers de can Benet, hi havia una pedra grossa i el va tapar allà sota” (p. 223), però, com que no se l’emportarà, copsarà que ho havien fet uns altres.

Resulta interessant que el contacte entre el primer home i lo tel·lúric esdevinga en la tardor (estació vinculada amb les castanyes i la segona més fosca) junt amb la fortalesa (la pedra) i la confiança en el futur.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones proveïdores, pares que confien i filles emprenedores

General, , , , ,

Quan es lleven els de l’hostal, “En Joan va a donar menjar als conills i es troba l’armari del menjador de la rectoria a terra i una caixa buida. Tot estava amagat als dos armaris: al cantoner, (…) hi havia la gerra; i, a l’altre, (…) hi havia la caixa de fusta. (…) Es va deduir que la majordoma devia tenir algun escrit de l’avi que, tal vegada, deia on amagava les coses el capellà” (p. 211).

És a dir, apareixen detalls vinculats amb lo matriarcal: l’armari i la caixa (llocs de recepció, d’introduir), el sòl i la fusta. Altrament, veiem que, potser la majordoma sabia llegir i mantenia el lligam amb son avi (mitjançant l’escriptura) i amb el present (el rector). Un informador que figura més avall, Vicenç Baigas, diu que, “de sota aquell armari, ho va treure. Que allà sí que hi havia una olla, sí” (p. 211). L’olla, un altre atifell del mateix ram.

El report d’un tercer, Madrona Molins, ens porta al tema de custodiar la terra i ho podríem enllaçar (com en molts comentaris i en escrits sobre altres Pobles matriarcalistes) amb el simbolisme tel·lúric i autòcton: “Quan van tirar la rectoria a terra, hi van trobar dues custòdies i el que ho va trobar era una bona persona i ho va lliurar al bisbat de Girona; però lo altre que va trobar, no” (p. 211).

Més encara i sobre aquesta rectoria: en l’apartat “El general carlí que la va cagar”, el folklorista de Calella diu que, “Pels comentaris que m’han fet diverses persones, es  creu que l’or de la Rectoria provenia d’un botí de guerra” (p. 212), de la darrera carlinada (en el segle XIX).

Així, Antoni Soler li conta que “Es veu que un general dels carlins que va baixar del cavall per a anar a cagar i duia el cinturó tot ple d’unces d’or que feia com unes butxaques (…), se’l va deixar en aquell camp (…).

Aquell home, en anar a veure el blat, es va trobar aquell cinturó tot ple d’unces d’or, no va dir res a ningú, mai, i el va agafar. I diu que va anar a fira a Ripoll i va comprar el millor parell de bous que hi havia, amb les arades i tot. Llavors, va muntar una botiga de sedes a la Seu, per a la seva filla i van prosperar molt” (p. 212).

O siga que, en línia amb algunes rondalles, el fer de cos va associat amb la prosperitat (la vaca que caga Cigronet). A banda, el camp és abundant (és ple d’onces) i això fa possible que el pare puga comprar en Ripoll (en una ciutat gran) i… que la filla (com moltes dones nascudes abans de 1920) òbriga un negoci familiar i que hi haja molts guanys. Com que l’home ha donat a la Mare, ella ho agraeix amb l’empresa que porta avant la jove.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones que subministren, que salven i sexualitat matriarcal

General, , , ,

Després, aquest primer home no dirà res a ningú, possiblement, perquè a penes tenia espenta, puix que, com deia la provecta que la transmeté, “¡I que va ser-ne, de ruc, el bon home! Que va ser-ne, de ruc!

Tan bé que hauríem pogut estar!… (…) Perquè heu de saber que, a un altre veí de Sant Iscle, amic del pare, que va passar-li lo mateix que a ell, quan van ser dintre la cova de les dones d’aigua, els va robar d’amagat una peça de roba; i, d’aquella hora endavant, l’abundor va entrar en aquella casa (…). ¡Que va ser-ne, de ruc, el pare!…” (p. 203).

Al capdavall, l’anciana trau uns mots que enllacen amb lo matriarcal, perquè indiquen la bona valoració que es fa de la sinceritat: “D’això que li conto, (…) li juro per tots els sants del cel que és tan cert com el sol que ens il·lumina!” (p. 203).

Aquesta bonesa es plasma en un segon relat de la vila de Sant Iscle de Vallalta recollit pel folklorista barceloní, en què les dones d’aigua raonen, canten i piquen roba en la riera: “Els boscaters del mateix indret (…) afirmen, i això sí que ho diuen -que tots poden jurar-ho perquè estan tips de veure-ho- que, a la riera de Santa Fe, hi ha dones d’aigua. I la prova és que, si se’ls embruten les vores (…), en tornar-hi, al cap d’un moment, ja no se’n troba rastre perquè les dones d’aigua ho han escombrat i netejat” (p. 203). Una altra manera amb què la dona salva l’home, perquè, quan ell faça vida social, siga ben considerat per molts. 

La narració següent, “El Salt de l’Aigua. Riera de Pineda, Hortsavinyà”, contada per Jaume Aliva al recopilador de Calella, diu que, “Ben a prop del Salt de l’Aigua, hi vivia una colla de dones d’aigua. En nits de lluna plena, hi anaven a fer bugada i estenien la roba en unes roques planes que hi ha un poc més amunt, arran mateix de la riera” (p. 204). Unes qüestions que ens podríem fer és si, per exemple, aprofitaven aquest aplec per a parlar sobre el pas a la joventut maternal o si, com ara, ho feien per a fruir la sexualitat i el cos, com molt bé és recomanat per alguns sexòlegs, com una part més del gaudi de la vida. A banda, es fa en grup, un tret que lliga amb el matriarcalisme.

Afegirem que “Un mosso d’una de les masies del veïnat de Montcal s’hi va acostar d’amagat, va arreplegar una peça i va arrencar a córrer sense mirar enrere (…). Però un trosset de roba es va enganxar a una romeguera i, a poc a poc, es va desfilar (…). Quan va arribar a casa, ja no li’n restava res” (p. 204). Per consegüent, les dones porten la força material i física.

En finir aquest relat, Dani Rangil passa a la llegenda del drac de Vilardell i, entre d’altres coses, direm que “El drac viu en aiguamolls, en llacs o en coves, en llocs inhòspits o infranquejables per a l’home, de vegades, guardant tresors fabulosos” (p. 204), detall en relació amb la figura de la dona i amb molts personatges de caire matriarcalista, ja que ho fa associat a l’aigua, a la terra, a indrets maternals (l’espluga), a l’aventura i, àdhuc, com a subministradora de vida a la zona (els tresors, començant pel part i per les bones collites).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones que subministren, amb iniciativa i sexualitat matriarcal

General, , , , , ,

Tornant al llibre “Històries i llegendes de l’any vuit. Recull de cultura oral del Montnegre (I)”, de l’investigador Dani Rangil, passem al punt sobre dones d’aigua i, en l’apartat “El gorg de Dones d’Aigua.  Riera de ca l’Oller, Sant Iscle”, Lola Nualart li diu que, “A Dones d’Aigua, a Sant Iscle, deien que hi havia aquelles dones que, si, a una, li varen dir que duia segó (…). I diu ‘Aquests trossets de segó, se’t tornaran or’” (p. 201). La dona, com a forjadora de la prosperitat a partir de la terra, no del cel a lo tel·lúric.

La segona informadora, Mª Rosa Omella, li comenta que, “A les nits, se sentien les dones d’aigua” (p. 201), i que aquest tema el narraven en les escoles.

En acabant, l’autor posa que, “Sigui com sigui, són les nostres dones d’aigua més famoses, compartint el podi amb les del gorg Negre de Gualba o amb les de Sant Miquel del Fai i val la pena saber-ne la versió més popular” (p. 201), de manera que ell fa una defensa del llegat tradicional, més enllà del més conegut.

Abans de començar, direm que, en el relat que adjunta el folklorista, apareix la casa (la masia), un símbol molt vinculat amb el matriarcalisme català, i el gorg (això és, la família i l’aigua):

“A la riera de Sant Iscle, hi ha un gorg a prop de la masia de ca l’Oller, anomenat el Gorg de les Dones d’Aigua. Diu la llegenda que una nit va trucar a la casa d’una pagesa que feia de llevadora una noia jove i molt garrida que li va demanar que l’acompanyés perquè una amiga seva anava de part. La va portar fins una cova enmig del bosc, a prop de la riera on, tal com deia, hi havia una altra noia a punt de donar llum” (pp. 201-202).

Com podem veure en aquesta primera part de la narració, la fadrina es posa en contacte amb la comare i el part esdevé en un indret simbòlic i vinculat amb la maternitat: la cova. Com que ací aquesta espluga empiula amb lo aquós, podria empeltar amb la “cova marina”, entrada que el “Diccionari eròtic i sexual” de Joan J. Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta associa a la vagina i, per extensió, a la vulva.

Altrament, la llevadora fa de mare i de repartidora de riquesa maternal: “La llevadora la va ajudar i, com a paga, l’altra noia li va omplir el davantal d’una cosa que no li va voler dir què era i li va manar que no ho mirés fins que no fos a casa. La pagesa va emprendre, però, a mig camí, ja no va poder aguantar més la curiositat i ho va mirar: eren grans d’ordi i, com que s’imaginava un present de molta més valor, es va enfadar i ho va llençar. En arribar a casa, se’n va adonar que un gra d’ordi li havia restat enganxat a la roba i s’havia transformat en or. Va tornar enrere a cercar el que havia llençat, però ja no va trobar res” (p. 202). És a dir, es premia ser dona de paraula i complir amb els pactes, dos detalls ben considerats en les cultures matriarcals.

En un segon relat, “Dones d’aigua a la riera de can Vives. Sant Iscle”, hi ha un missatge semblant i que convida a aprofitar l’ocasió i els vincles amb aquests personatges femenins. L’estudiós de Calella indica que, per la seua valor testimonial, “transcric també allò que Apel·les Mestres va recollir, vuitanta anys abans de la meva recerca, de la gent de Sant Iscle” (p. 202).

Apel·les Mestres (1854-1936) escrivia que li ho havia contat “una vella de vuitanta anys de Sant Iscle de Villalta que conserva totes les seves facultats mentals i energies físiques.

‘(…) Una nit de lluna passava el pare per la vora de la riera de can Vives i va restar embadalit veient les dones d’aigua estenent la roba que acabaven de rentar. (…) degueren descobrir-lo, perquè es van posar a cridar-lo pel seu nom; el pare, malgrat ell, va anar-s’hi acostant, acostant, i les dones d’aigua van agafar-lo i van endur-se’l a dins de la seva cova” (p. 202).

Sobre aquest passatge, cal dir que ens ha estat nou que se l’emportassen a la cova, com si ho fessen a un llit enmig d’un espai reservat per a moltes dones, ja que, majoritàriament, apareix un detall eròtic: la dona estenent (haver-hi roba estesa). En qualsevol cas, elles porten la iniciativa, són decidides i, en grup, se l’enduen al seu terreny.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

La llegenda “El marrà negre”, el paganisme i la maternitat matriarcal

General, , , , , , , , , ,

En llegir la llegenda “El marrà negre” (p. 199), copsem molts trets matriarcalistes i que podrien recordar-nos les de les dones d’aigua. Comença així:

“Sota de Sant Jaume de Frontinyà, hi ha el gorg Negre de Vilardell. És un gorg que, per més que hi han arriat pedra i fil per escandallar-lo, mai han pogut arribar al fons, per lo qual és creença general que no deu tenir-ne; com més corda hi arriaven, se sentia pujar del fons una veu molt aspra que deia:

            Descabdella que descabdellaràs,

                 que, al fons, no hi arribaràs!

Hi havia un pastor que menava el seu ramat a pasturar a les vores del Gorg i un dia va veure eixir un gran marrà tot negre. La bestiassa va marrir (cobrir) totes les ovelles i tornà a desaparèixer en el gorg.

Les ovelles marrides varen xaiar i tots els xais varen sortir negres, grossos i robustos, que donaven goig de veure.

Al cap de l’any, que ja els xais eren primals, un dia que, juntament amb les ovelles mares, pasturaven a la vora del gorg, tornà a sortir-ne el gran marrà negre, va fer un bel molt fort i, acomboiant-se-li tots els anyells, van capbussar-se darrere d’ell dintre del gorg, i mai més se’ls ha tornat a veure.

D’aquesta feta, el pastor va perdre tota la xaiada” (p. 199).

Per tant, ens trobem en una cultura matriarcalista molt pregona (l’escandall mai aplega al fons), una veu aspra vinculada amb el dimoni i amb lo feminal (motiu pel qual és relacionada amb l’aspror, potser com a castic unit al cristianisme oficial), una dona que triomfa sempre (“al fons, no hi arribaràs!”) i que convida al realisme, a no fer-se falses il·lusions.

Igualment, un pastor (personatge patriarcal) passa a terreny tel·lúric (ací, a una vora, de la mateixa manera que, en moltes rondalles, la recomanació de la dona que salva és cap als costats i no cap al mig) i, en què domina i mana un personatge matriarcal: el marrà, el qual, a més, és negre (color que empiula amb l’obagor i amb lo autòcton).

Adduirem que el marrà és obscur, gros i robust,… i que moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 eren fortes i tenien molta influència (la grossària). Aquests mots m’evocaven la figura de la Gran Mare, la qual, per la seua potència, ha estat capaç de deixar embarassades totes les ovelles (ací caldria interpretar com que la mare, presentada com un porc, ha fet que se li acosten les futures jovenetes i les dones que pariran en un esdevenidor).

Així, un any després de nàixer els anyells, el marrà torna a fer acte de presència a prop de les ovelles (ja mares) i, ben mirat, se les porta al gorg.

En altres paraules, el pastor (masculí) no és qui guanya la mà, sinó un personatge femení. A canvi, 1) ell resta més sol que un mussol i 2) els altres, acompanyats i en l’aigua, un espai que enllaça amb la dona i que toca la terra.

Sobre el simbolisme d’aquesta narració, el folklorista Dani Rangil, comenta que, “Amb el cristianisme, s’associen a l’àngel rebel diversos éssers originats en creences molt primitives. Normalment, tenen atributs de boc o de marrà, com les potes i, sobretot, les banyes, un element que simbolitza un gran poder progenitor necessari per al creixement dels cereals i per a la prosperitat dels ramats” (p. 199). Al capdavall, posa que, “Acabada la feina, se’n torna a les profunditats del gorg, com les dones d’aigua, en un exili forçat per l’hegemonia d’una religió posterior que refusa la seva existència o l’identifica amb els éssers malèfics” (p. 199).

En relació amb què representa del marrà, diré que l’he viscut molt de prop, ja que, en la planta baixa d’on visquí fins a trenta-huit anys (2009), no sols hi havia una imatge de Sant Antoni d’un poc després de la guerra (1936-1939), sinó que al costat del sant, hi havia un porquet. I, perquè ens fem una idea de lo arraïlada que era aquesta festa en la vila i en el barri, tant els majors, com els de la generació següent i que residien en la finca i, molts de la contrada i que, en els anys huitanta del segle XX, encara érem xiquets (o entràvem en l’adolescència), sabíem que el porc simbolitzava el dimoni i que, encara que estava a poca distància de Sant Antoni “el del porquet”, el seguidor de Jesucrist havia vençut el mal.

El llegat s’havia transmés d’avis a pares i de pares a fills, principalment (i vull deixar-ho manifest), per mitjà de les dones (eren qui més ens ho recordaven, perquè ho tinguéssem present per a la nostra vida).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Anells, castells, mines i folkloristes que recopilaren llegendes

General, , , , , ,

Prosseguint amb llegendes recollides per Dani Rangil en l’obra sobre la cultura popular del Montnegre, n’hi ha en una secció, com ara, “Els vaixells als castells” (pp. 190-191), en què es plasmen símbols matriarcals (per exemple, l’aigua i la terra). Així, en mots de Mercè Bagudan, “Al castell de Montpalau, deien que hi lligaven els vaixells, allà dalt” (p. 190). Un segon informador, Francesc Basart, diu que, “Als murs del castell de Montpalau, hi havia uns forats on, antigament, hi devien haver anelles, segurament, per a lligar-hi els cavalls. La gent deia que aquelles anelles eren per a lligar els vaixells, perquè, antigament, la mar arribava als murs del castell” (p. 190).

Sobre aquests detalls, units amb vivències que l’estudiós havia tingut quan era un xiquet, ens addueix que “Sí que és ben cert que la terra li ha guanyat força territori a la mar en només un segle” (p. 191), fet que concorda amb unes paraules que li diu Joan Xaubet. “Diuen que, de can Feliu per avall, era aigua. El meu avi em deia que ell ho havia vist; jo, no. Jo me’n recordo que, per allà on hi ha el càmping l’Oasis, encara hi havia un tros que eren maresmes” (p. 191).

Tocant un relat més en línia amb lo tel·lúric, hi ha la llegenda “La mina de Santa Anna (Pineda)”, en què la confiança en un personatge maternal (ací, representat per una muntanya) allibera un Poble:

“En Camps m’explicava que, a la torre de Santa Anna, hi havia com una mina que anava al turó de Montpalau. (…) Com que, abans, sempre hi havia guerres, podien sortir per allà. I diu que hi havien trobat monedes que en deien el delme” (p. 191), és a dir, la desena part de la collita (o d’altres béns) que els usufructuaris (emfiteutes) lliuraven al senyor, al monarca o a l’Església, bé en diners, bé en aliments. Com podem veure, la dona (terrenal) fa de protectora dels fills.

En passar a la plana 198, en la secció “Mitologia i llegendes”, escriu que, gràcies a persones que s’han interessat per la cultura tradicional, ha estat possible la recopilació i la transmissió de mites, de contarelles i de personatges que haurien restat en el silenci o, pitjor encara, fora del coneixement popular: “L’imaginari català comptava amb nombrosos personatges mitològics, però, a hores d’ara, [ any 2008,]  ja és molt difícil trobar-los en la tradició oral. Afortunadament, de mitjan segle XIX i durant uns cent anys ençà, en un temps en què la transmissió oral encara era ben viva, una colla de folkloristes van fer una feina impagable de transcripció d’aquestes creences: Milà i Fontanals, Maspons i Labrós, Víctor Balaguer, Jacint Verdaguer, Cels Gomis, Serra i Boldú, Serra i Pagès, Sara Llorens, Apel·les Mestres, Violant i Simorra, Joan Amades, Enric Valor i molts altres. Sense ells, avui no sabríem gairebé res dels nostres gegants, dracs, dones d’aigua, ogres, follets diversos, sirenes, encantades, simiots, genis de la neu i més d’un centenar d’éssers mitològics que campaven per les comarques dels Països Catalans.

Al Montnegre, els únics personatges mitològics que he trobat en la tradició oral han estat la pesanta, les dones d’aigua, una referència breu al gegant Farell i els serpents”.

A continuació, l’investigador de Calella posa, “Tot i així, transcric la versió escrita més antiga del drac de Vilardell perquè és prou important com per no esmentar-la i perquè la llegenda tenia un origen oral, tot i que ara s’hagi perdut. També a Vilardell, cap al 1920, Apel·les Mestres recollí la del marrà negre” (p. 198).

En nexe amb aquest darrer paràgraf, cal dir que ens hem trobat amb casos en què, entre unes quantes versions d’una mateixa narració, sovint, en la més antiga o en les més anteriors al segon quart del segle XX, hi havia més trets matriarcalistes, més d’una vegada, començant pel paper de la dona com a alliberadora i, a més, amb personatges no vinculats amb sants, sinó amb dones o amb detalls pagans.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones emprenedores, marededéus que salven, arbres i llegendes

General, , , , , ,

Prosseguint amb l’obra esmentada sobre cultura oral del Montnegre, en l’escrit “La caixa de morts”, copsem trets matriarcalistes, en parlar sobre un matrimoni: “En Joan era l’única persona que sempre l’havia vist amb barretina i amb una pipa. No baixava mai a la vila, només corria per aquells boscos.

La que baixava era ella. Portava un cistell d’ous, un pollastre o quatre mongetes a vendre al mercat de Pineda i, amb allò, comprava oli, unes espardenyes o lo poc que els feia falta” (p. 137), mots comuns a comentaris que hem recopilat sobre dones catalanoparlants nascudes abans de 1920.

També en capim en el punt “Carregat com un burro”, en què indica que l’àvia, a l’home, “A la nit, el feia convertir en un ruc, el feia anar a cercar llenya al bosc i el portava cap a casa. (…) Potser, sí que, encara que no el convertís en ruc, (…) el feia anar a bosc a carregar llenya i el carregava com un ruc” (p. 144).

En passar al capítol “Llegendes” (p. 179), l’estudiós del Maresme comenta que “Bona part de les històries de llops, de serps, de bruixes, de bandolers o de tresors formen part del llegendari del Montnegre (…). Com al capítol de les bruixes, aquí, l’estament eclesiàstic també té un protagonisme important amb sants, capelles, monestirs abandonats, capellans, frares i inquisidors” i, a més, agrega que ha inclòs llegendes molt importants, com ara, la d’en Cap d’Estopes i la d’en Pere Botero (p. 179).

La primera narració d’aquesta secció, “Nostra Senyora de l’Erola”, coincideix molt amb altres de tot l’àmbit lingüístic i de la mateixa corda:

“L’Erola era una marededéu que diu que hi ha haver una passa de verola i que un foraster va portar una imatge, la va deixar allà terra i va dir a la gent que anessin tots a resar, que es curarien de verola. Era una persona desconeguda. I, tots els qui hi van anar, es van curar. Després, van considerar un miracle el que havia fet aquella marededéu i li van fer l’ermita” (p. 180). Per consegüent, el paganisme era viu en el Poble.

Unes pàgines després, en el punt “Toponímia i llegendes”, Dani Rangil tria la llegenda “que m’explica la filla del personatge que va batejar aquell arbre” i afig “demano als meus testimonis que pouin en la memòria de la seva infantesa. Em sorprèn no trobar ningú que la  sàpiga perquè, quan jo era petit, l’havia sentida a casa i és la que transcric” (p. 184).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Pedregades, traure el sant, curanderes i saviesa ancestral

General, , , , , , ,

Al capdavall de l’apartat “Pedregades i comunidors”, plasmat en el llibre “Històries i llegendes de l’any vuit”, del folklorista català Dani Rangil, l’estudiós agrega que, a la darreria del segle XIX, n’hi havia molts i que Cel Gomis explicava que “comunir” “vol dir manar perquè els capellans, revestits de sobrepellís i l’estola, amb el breviari (…) i el salpasser (…), manen, en nom de Déu, als esperits immunds que congrien les tempestats, que les dispersin i les allunyin. El costum de comunir és encara molt general als pobles de Catalunya” (p. 135).

Després, en la mateixa obra, passa al punt “Invocacions a la pluja”, les quals, com veiérem durant l’estudi sobre els Sants de la Pedra, aplegaren a ser molt habituals durant el Barroc, un moment d’efervescència religiosa arran del Concili de Trento (1545-1563) i que encara cuetejava en el primer quart del segle XXI, tot i que havia minvat prou en la segona meitat del segle XX. La relatora, Rosa Jubany, diu que “La mama explicava que el capellà tallava les tempestes i que un any de molta sequera van fer una romeria fins la capella de can Mates, van treure un sant, i la gent, desesperats, perquè quasi totes les terres eren de secà. Deien les oracions que fossin i que plogui” (p. 135).

Ara bé, immediatament, la informadora Mª Rosa Omella trau unes paraules que figuren en narracions relacionades amb la necessitat de pluja i que, a vegades, són exposades com si fossen llegendes: “i el meu oncle no deixava de dir a darrere ‘Sol i ventet, sol i ventet, que no plogui, que tinc l’estesa dels maons assecant-se’ perquè era rajoler” (p. 136).

El punt següent que inclou l’investigador de Calella és “Vidents, mags, bruixots i curanderes” i ho fa d’una manera que hem considerat molt oberta i respectuosa: “hem de donar fe de la màgia blanca, la beneficiosa o, si més no, innòcua. Mossèn Miquel, que era un bon home, la utilitzava per a protegir els cultius dels seus feligresos (…). Per a alguns, l’ofici de bruixot o de mag era la seva professió, en vivien, tot i que mai no n’hi havia hagut tants com ara [, primera dècada del segle XXI]” (p. 136) i que “No m’atreviré a dir que tot plegat és una enganyifa per treure’ns els diners (…), però n’hi ha d’altres amb un do per veure més enllà del que veiem la resta dels mortals, igual que els saurins que saben trobar les aigües subterrànies” (p. 136).

En aquest punt, abans de passar als relats que han fet a Dani Rangil, ell, lligant amb les bruixes i amb altres dones, indica que, “Si donem per bo que la bruixa és la maga dolenta, té un personatge femení que s’hi contraposa, la curandera, injustament oblidada, sobretot, quan es parla tant de bruixes. La de les curanderes era una màgia eminentment pràctica, molt enfocada a resoldre problemes de tipus sanitari, com un part, un tall, un emmetzinament o com trobar aquella cosa que ens fa tanta falta i que no sabem on l’hem deixada. La Gaspareta Mora ens deixa entreveure la saviesa popular i ancestral, inequívocament benefactora, que posseïa la seva sogra” (p. 137).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.