Arxiu d'etiquetes: matriarcalisme

Rondalles creatives, eròtiques i escatològiques amb capellans

General, , , , ,

Una altra rondalla amb trets matriarcalistes i que figura en l’obra “Rondalles populars valencianes”, a càrrec de Rafael Beltran, és “El rector espavilat”. Un capellà que no havia fet mai un sermó n’ha de fer-ne u i “se’n va anar a passejar pel camp a veure si se li acudia alguna cosa.

Va arribar a un braçal i es va asseure a la vora” (p. 502) i, com que copsa una sargantaneta, se li ocorren uns mots en llatí i en nexe amb la paraula “sargantana”.

Per consegüent, el narrador recorre a uns detalls lligats amb lo femení i presents en altres contalles: un braçal (la séquia i l’aigua) i la vora (ens pot evocar relats en què es prefereix lo que és a un costat).

Ben mirat, entrem en un passatge amb un toc eròtic: “Va tornar cap a casa i, com que ja era hora d’esmorzar, la criada el va portar a taula. Eren dos ous fregits i una sardina” (p. 502), simbòlicament, associats amb els testicles i amb el penis. Llavors, se li ocorre una altra part del sermó (“Ovotus sardinatòrum”).

I, per a rematar, apareix lo escatològic: “Una estoneta després, mig endormiscat, li van vindre ganes d’anar a l’excusat i va pensar: ‘Cagòrum en l’excusòrum. Ja tinc el sermó complet…’..

Eixa vesprada, a la missa, va fer un dels sermons més esbarjosos de la seua vida” (p. 502).

O siga que la figura del mossén, en aquest relat, enllaça amb la tradició autòctona: un home que empelta amb la natura (d’on rep la seua facilitat creativa, és a dir, de la mare), amb lo sexual (els mots corporals fan acte de presència justament en el moment de fer-ho un personatge femení que, altrament, ens recorda narracions, com ara, amb el Rector de Vallfogona) i, al capdavall, amb l’excusat.

Cal dir que el desenvolupament del conjunt dels passatges és de caire natural i, àdhuc, com la digestió i com el dia. Com a mostra, la frescor del dia li afavoreix la part creativa i esdevé, poc o molt, abans d’eixir el sol i, per això, hi ha un eixart amb lo tel·lúric i amb lo maternal (la vegetació, encara en una de les fases més fosques del jorn). Després, hi ha una mena de culminació (ell i la criada, com una parella que fa bona pasta). Finalment, cap a la vesprada (i, possiblement, abans del vespre, en què ell devia fer la missa), el capellà amolla la part escatològica.

Finalment, l’acte religiós és realitzat enmig d’un ambient amb “les beates (…) i el rector va eixir d’allò més bé” (p. 502).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Àvies que gestionen la casa, estalviadores i fills que les ajuden

General, , , ,

Prosseguint amb l’esmentada antologia, una altra narració amb els papers ben repartits (i, amb el maternal, unit a la tradició matriarcalista), és “L’àvia estalviadora”: “Això va ser una dona molt velleta que sempre havia estat molt estalviadora. Dineret que li sobrava, dineret que es cosia als brials. Agafava un trosset de tela i, un rere l’altre, els hi cosia” (p. 499).

“La dona tenia dos fills. Un se n’havia anat a l’estranger a treballar, mentre que l’altre va romandre per tenir cura de sa mare. Ella no es llevava mai aquella faldilla de damunt i només el fill que se’n va anar coneixia l’afecció de sa mare de cosir-se els diners als brials. Quan va venir el germà de fora, l’altre li va dir:

-Mira: la mare s’ha mort. Ahir la vam soterrar. Per cert, que s’ha endut aquelles faldetes que s’estimava tant i que totes eren apedaçadetes.

L’altre, tot sorprés, li va dir:

-Com? Si justament la mare hi guardava els diners! Anirem al cementeri i li’ls llevarem i ens els emportarem -va afegir el primer.

A mitjan nit, se’n van anar al cementeri” (p. 499).

Per consegüent, la mare continua amb la tradició i, per exemple, no recorria a cap mena de banc. El fill que havia emigrat mirava més els diners; el que està en casa, és més inclinat a l’ajuda als més febles i a la terra i, juntament amb altres persones, ha sebollit la marona. El seu interés pels cabals és més inferior i primen els xicotets detalls (les faldetes, l’apedaçament, els hàbits que tenia la dona…). Per això, el fill que havia tornat proposa que els dos germans recuperen el patrimoni de la mareta. I més: l’acció esdevé en plena foscor del dia.

En un passatge immediat, els dos hòmens veuen uns lladres que furtaven cuixots del rector i que se’ls emportarien en la somera del capellà. Llavors, com que tots dos agafen el menjar, “hi van posar el cos de sa mare i se’n van anar dissimuladament cap a sa casa” (p. 499). En altres mots: en vida, la part forta econòmicament ha estat la femenina. Açò ens podria dur a les rondalles i als comentaris en què la dona (o bé un personatge feminal) és qui porta la casa (ací, camp i tot), a diferència del personatge masculí o bé del marit.

Tot seguit, els espolsabutxaques fan camí amb la ruca (però sense adonar-se que els germans havien canviat els cuixots per la mare) i ens endinsem en un fragment simbòlic: la nit, la mala fortuna de què parla el narrador i el fet que, quan els lladres toquen els cabells de l’anciana, consideren que ho fan als del dimoni. Per tant, lliguen l’obscuritat, la nit, la vella, el diable (en moltes contalles és associat a la dona)… i el “respecte” (ací, traduït per la por) dels hòmens cap a la dona, en línia amb un comentari que ens féu un amic sobre l’àvia Damiana (matriarca en el Poble colla en el nord de Xile) i que, malgrat que era una dona oberta, li tenien por.

Finalment, cal dir que, després de capir els escurabutxaques que allò era l’anciana, tots ells pensaren a fer una malifeta al rector i permeten que la somera faça el camí cap a l’abadia, puix que ella el sabia.

Aleshores, el capellà, en veure què portava l’animalet, ho interpreta com que “era cosa del dimoni i es va posar a tirar-li benediccions amb aigua beneïda” (p. 500), detall que ens podria dur al tema de les pervivències paganes en la tradició catalana.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Tres generacions de bon cor, en una casa i ben tractades

General, , , , ,

Una altra contarella en què copsem signes matriarcalistes i que hi ha en l’obra “Rondalles populars valencianes”, a cura de Rafael Beltran, és “Bo seria”. Començarem dient que hi ha tres personatges (u de cada una de les tres generacions simbòliques), en una mateixa casa i que el més petit (de pocs anys) fa unes interpretacions que portaran a la mort del més gran (de l’avi, no d’una àvia). En qualsevol cas, el xiquet és de bon cor:

“Hi havia un aviet que era molt malaltet, ja vellet. I la filla enviava el fill, el netet. Li diu:

-Vés: veges si l’avi vol que li duguem alguna cosa per a menjar, perquè, si no, es morirà l’aviet.

El xiquet se n’anava per amunt i diu al vellet:

-Avi. Ma mare diu què voleu per a menjar. Diu que, si voleu, fer unes carxofetes, una coseta…

L’aviet feia: -Ai! Bo seria…

El xiquet baixava i deia a sa mare: -Diu que ho boçaria.

-Ah! -respon la mare-. Doncs, si ho ha de boçar, no li fem res.

Al poc de temps, li comenta la mare:

-Mira: vés. Veges si vol que li matem un conillet de porquí, encara que siga amb unes creïlletes: li farem un guisadet i que l’avi s’ho menge.

Tot seguit, el xiquet pujava:

-Avi. Unes creïlletes així, un conillet de porquí, ben cuitet, ben arregladet.

I l’aviet feia: -Ai! Bo seria…

En acabant, el xiquet se n’anava per avall i diu a sa mare:

-Diu que ho boçaria.

-Doncs, si ho ha de boçar, res.

I, dos o tres dies després, l’aviet va expirar, per no boçar, es va morir… i en pau” (p. 485).

Com podem veure, en primer lloc, el nen (potser, a tot estirar, de tres o quatre anys) canvia el llenguatge, n’afig (introdueix unes carxofetes, una planta del camp) i va unit a la bona consideració cap als ancians (ací, representats pel padrí). En segon lloc, el conill és en nexe amb assaigs (en l’original, posa el castellanisme “conill de les Índies”, això és, la persona que és emprada com si fos un conill amb què s’experimenta) i amb un animal un poc més xicotet que el conill comú i, per això, li farien una menja acompanyada d’altres aliments que el compensassen. En tercer lloc, el tractament i l’apreci cap al major és present en mots com “ben cuitet, ben arregladet” (perquè l’home se’l puga menjar còmodament i que ho fruesca). En quart lloc, resulta interessant que el punt on està ell (on viu el provecte) és el més alt de la casa (la màxima categoria, la màxima consideració per part dels altres).

Finalment, com que la mare acull com a sinceres les paraules del fill, dóna per fet que no podrà salvar el padrí, perquè la intenció de la marona no és deixar-lo caure. No debades, al capdavall, el text diu que l’home “es va morir… i en pau” (ell i amb els altres familiars). De pas, com en altres rondalles, ni es mor la mare, ni es mor el fill, ni un personatge femení,… sinó un baró, qui, d’alguna manera, ja ha fet el seu paper en la vida.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

Dones per damunt d’hòmens i relats eròtics de primeria del segle XXI

General, , ,

Un relat amb signes del mateix ram, i compilat per Rafael Beltran, és “El gat per damunt del peu”, el qual figura en altres fonts. Així, “Eren dos xics que anaven a festejar a la mateixa casa, perquè elles eren germanes” (p. 479) i u dels dos diu a l’altre:

“-Si ens conviden a sopar, quan jo et trepitge el peu, no menges més.

I només es posen a menjar, el gat li passa per damunt del peu i ell pensa:

-Ja m’ha tocat; això és que vol que no menge més” (p. 479).

Sobre açò, cal dir que hi ha contalles en què el gat és associat a la dona, principalment, si, com ara, apareix un personatge que és bruixa o que representa el dimoni. Ací, simbòlicament, la dona és per damunt de l’home (ella l’aixafa, però no com a senyal d’humiliació).

Quan els dos xics se’n van a dormir i sojornen en un llit (van empeltats), li diu:

“-Tu, per què m’has tocat el peu tan prompte?

-Jo? Si no te l’he tocat!. Deu haver estat el gat, que et deu haver passat per damunt del peu.

I ara, jo, ¿què he de fer, amb la fam que tinc?

-Allí, a l’armari, jo he vist que, a l’àvia, li han sobrat unes poques farinetes. Vés i tiba’t i dus-me’n, a mi, un grapat” (p. 479).

Com molt bé reflecteix aquest passatge, hi ha un repartiment de papers, com si calgués que cada u dels dos comptàs amb l’altre: 1) el decidit, el sortós, el suggeridor, el creatiu, qui porta la iniciativa… i 2) el reservat, el malaurat, l’aprenent, el seguidor…

Tot seguit, hi ha una escena en un moment d’obscuritat i, llavors, és quan apareix l’àvia:

“Va i es va tibar i n’agafa un grapat, però, com que anava a fosques, es va enganyar de cambra, es va anar a la de l’àvia. I l’àvia dormia i bufava:
-Jas…!

-No bufes, que ja són gelades!

 I l’àvia, vinga bufar.

La destapa i li les endinya a les anques, i l’àvia diu:

-Ai!, ai! Açò què ha estat?” (pp. 479-480).

En aquestes línies, l’escrit passa a ser eròtic i hi ha trets que ho plasmen: 1) les farinetes (puix que la farina lliga amb l’acte de fotre), 2) el fet que l’home entre a la cambra i que hi despulle la dona, 3) les anques (mot que ens podria evocar el refrany “Aixeca l’anca, que t’hi endinyo la palanca”) i 4) la resposta de la velleta.

Resulta interessant indicar que aquesta variant, la qual havia restat inèdita anteriorment, fou arreplegada en el 2004 i que és un altre exemple de canvi de papers: l’home s’endinsa i, com aquell qui diu, ataca; no hi ha un pacte proposat per l’anciana. Parlem d’un registre fet en el segle XXI i no, com ara, en els anys seixanta i setanta del segle XX en la Mallorca en què Gabriel Janer Manila recollia cançons eròtiques: hi ha una diferència de més de vint-i-cinc anys i de valors culturals, dues coses que hauríem de tenir present.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Ajudes a pagesos i a amics que són compensades

General, , , , ,

Una altra contalla en què copsem signes matriarcalistes i que hi ha en l’obra “Rondalles populars valencianes”, a càrrec de Rafael Beltran, és “L’home que volia fer fortuna”. Un fill diu a sa mare “Mare: doneu-me un pollet, que jo me’n vaig pel món  a fer fortuna.

I se’n va anar camí avall. A poqueta nit, veié un llum en una casa de l’horta i hi entrà.

-Bona nit. ¿No faríeu la favor de deixar-me sojornar ací, que m’ha fet de nit i no sé on anar?

-Bé: entra” (p. 466).

Els passatges esdevenen de vesprada i de nit, ell davalla (cap a la terra, cap a lo maternal, almenys, simbòlicament), és ben rebut i hi dormirà.

A continuació, com en relats pareguts, el xic, abans de mamprendre, perd un animal i en rep un altre (una gallina, un porc i un bou).

Ara bé, en arribar a un bancal “on hi havia un home llaurant amb un ruquet (…) li digué:

-Què vos passa?

-Sóc ací -li respongué l’home-, topant amb una penya i el ruquet que no la pot arrancar.

-¿Voleu que us lliguem el bou a veure si ell pot?

-Va!, lliguem-lo.

Ho feren. El bou espentà fort i tragueren un bagul ple de monedes d’or. Tots dos eren desvanits. Es van repartir les monedes i l’home que volia fer fortuna va tornar a casa amb un bou i amb una bona bossa de monedes d’or, sense haver hagut d’eixir de la vila” (p. 467).

Així, per una banda, l’ajuda al pagés (vinculat amb la terra) és compensada per la mare (ací, empeltada amb el passat, amb els ancestres), pel bou amb què el camperol agraeix el detall del jove i, al capdavall, el fill deixa fora el projecte de fer món i, de pas, enllaça amb el terròs, amb la vila. 

Una altra narració amb alguns trets matriarcals és “El borrec (La partició de l’herència)”. Així, l’amo d’una casa (el sogre) abusa molt del gendre, qui, un poc abans, s’havia casat.

Passa que el xicot ho comenta a un amic, qui, al llarg de la contarella, fa passar fam al propietari i que la dona no puga fer menges per a tots. En qualsevol cas, l’esposa és una dona amb molta iniciativa: “La dona, en veure que ja no podia fer la coca, va dir [ a l’amic del gendre]:

-Mireu: ¿sabeu què he pensat? Que tornarem a gitar.

-Molt ben pensat. Així, descansarem un poquetet” (p. 473) i “Mireu, bo: ens n’haurem d’anar altra volta a dormir.

-Això dic jo, també” (p. 474).

Al final de la contarella, com que l’amic pega moltes garrotades a l’amo, a qui, per a justificar-ho, amolla que l’havia pres per un anyell que havia fugit, malgrat que el propietari se li queixe (“És que tenia molta fam”), el sogre cedeix a l’amic i, per tant, l’enginy i la constància del confident faran que el marit tracte bé la resta de familiars (en compte de deixar-los famolencs):

“-Doncs, vós en teniu la culpa! Per què feu patir fam a tots?

-D’ara endavant, ja no faré patir fam a ningú més.

I així va acabar la història (…) i no van passar mai més gana en aquella casa” (p. 474).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones que aproven i hòmens creatius i que fan valença

General, , , ,

Una altra narració que hi ha en l’esmentat recull, i en què es plasma lo matriarcalista, ací, a través de la creativitat, és “Tuercepinos (El sastre valent)”. Primerament, el narrador posa que el personatge masculí és un nan i que es va casar. O siga que la dona és més grossa que el marit. Ell “Diu a la dona:

-Jo, ¿saps que faré? Me n’aniré fora, a València. I ajudaré un oncle que hi tinc. És sabater” (p. 456). Per consegüent, la muller, abans que se’n vaja el nan, és informada per ell.

En arribar a València, començar a treballar, el nanet capta que la seua faena no és arremullar i, tot seguit, torna a la vila i, amb lo que havia guanyat amb l’oncle, “diu a la dona:

-Anem-nos-en a la plaça a comprar.

I se’n van a la plaça i hi venien de tot (…) i ell demanava, (…) vinga demanar. I allà veu una cistella de figues, tota plena de mosques” (p. 456).

En aquest passatge, de manera pareguda a la vida en dones catalanoparlants nascudes abans de 1920, la faena era compartida pels dos membres de la parella, així com, per exemple, hi havia dones que anaven al camp junt amb el marit o cases en què ambdós portaven un negoci (com fou el cas dels meus avis materns, en què la padrina era més arriscada).

Ara bé, quan el petit mata cent mosques i, a continuació, en mor deu més, pensa com se les podria enginyar per a tirar avant. Al capdavall, fa que li posen un rètol davant i que diga (ací traduït), “Vaig girar a la dreta i en matí cent; i, quan vaig girar a l’esquerra, en matí deu” (p. 457).

A partir d’eixe moment, com que la gent que el veia pensava que els morts eren persones, el sol·liciten i ell els fa valença: un lleó que va de nit (animal que enllaça amb la corona, la qual és circular, associada a la dona), el batle (qui li diu que el lleó fa acte de presència de nit, a les dotze, que passa el riu i que s’atansa a per una xica)… Afegirem que bé l’aigua, bé la foscor i quan apareix el lleó van en línia amb les narracions en què ho fan les fades, dones d’aigua, dones que travessen ponts…

En acabant, l’animal considera que el sant de l’ermita era una persona i, així, s’havien salvat el petit i la xica.

Una altra secció del relat en què el nan desenvolupa lo creatiu és quan ell aplega a una altra vila i li diuen que hi ha un gegant que hi baixa tots els dies i que viu en una caseta de camp junt amb una xica.

En el paràgraf immediat, el menut, deixondit, repta el gegant a arrancar pins i, quan el colós ja ho assolia, l’homenet li proposa agafar una barra de ferro i tirar-la ben lluny. I, com que el tità ho aconseguia, el nan se les enginya, “es posa amb la barra travessada i es posa: huuum!, huuum!

-Què fas?

-Espera’t, que ara, quan tinga a dreta aquell vaixell, hi tire i l’afone.

-Ai, doncs, no tires, no tires!” (p. 458) i el gegant, com que es presenta com a perdedor, fa que el menut, per mitjà de la seua traça, haja guanyat la mà al més fort dels dos personatges.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones que condicionen en Pobles matriarcals i hòmens senzills

General, , , ,

Una altra narració que figura en l’antologia “Rondalles populars valencianes”, a cura de Rafael Beltran, i en què copsem trets matriarcalistes i, àdhuc, semblança amb altres relats, és “Pep el babau”. Començarem dient que hi ha fonts en què un pare acompanya un fill, tots dos fan lo que dicta la gent i, al capdavall, decideixen fer lo que consideren millor. Ací és paregut. “Hi havia en una vila xicoteta un home curt (…) que es guanyava el pa retirant la porqueria de les cases. El bon Pep -que així es deia- no tenia atzembla per al treball. Per això, carregava en un cabàs la porqueria i, fent molts viatges, la duia a fora de la vila. Les dones li deien cada volta que el veien carregat:

-Pep: compra’t un ruquet i, així, no hauràs de portar el cabàs al coll” (p. 447).

En aquest passatge, les dones són la part encertada, a diferència de la banda masculina.

En el fragment posterior, ell es compra el ruc i, així, fa lo que li havien recomanat. Ara bé: com que la cosa continuava i li parlaven sobre l’animalet i quant li havia costat, Pep els ho amolla.

Passa que un dia li vingué una idea que portà avant. “A la vesprada, quan resaven el roser a l’església, Pep hi entrà i se n’amagà en un racó. Acabades les oracions, tots van eixir del temple” (p. 447), llevat del femater, qui esperà que fossen la una de la matinada. Aleshores, fa voltejar les campanes i tota la gent acudeix a la plaça de l’església.

Per tant, el text va lligat a un moment femení del dia i, simbòlicament, a un aplec en un espai del mateix ram: la nit i el temple.

Quan ja hi són, hi ha signes de caire masculí (i uns altres, però feminals) ben repartits. Com a mostra, ell és dalt i parla; les dones i el poble són baix i tenen la darrera paraula, com ho exposa el compilador del relat: Pep “se’n pujà dalt de tot del campanar, d’on requerí l’atenció de les dones estant:

-Dones: escolteu-me bé. Sóc Pep, el femater.

En veure’l allà dalt, tothom va pensar:

-No traurem trellat del Pepet de la guitza. (…).

Tot seguit, el nostre personatge va fer un breu parlament:              

-A totes les dones, vull dir-vos que ja estic fart que em demaneu quant m’ha costat el ruc. Per tal que no torneu a demanar-ho més, us dic que m’ha costat… ¡dos-cents duros! Dos-cents duros!!! Resta això clar?

No cal dir-ho: la gent revenia a casa dient pestes de Pep, però, d’aleshores en avant, les dones no van tornar a demanar el cost del ruquet. N’havien escarmentat” (p. 448).

Com podem veure, la força acompanya les dones, el parlament es dirigeix a elles (ni tan sols, en menor mesura, als marits, ni als hòmens de la vila). Altrament, les dones són curioses, creatives, a banda de tenir una fortalesa capaç d’influir en els hòmens, fins que ells decideixen fer miques els vicis aliens i, de pas, adobar que ells puguen viure, com diem popularment, en pau.

Agregarem que la contalla fou editada en 1981 i que empelta molt amb la tradició matriarcalista valenciana i amb les funcions de cada gènere, fet que canvia en una que consideràrem millor no incloure-la i en què el paper d’alliberador passa al marit (i, a més, amb un garrot), en compte de fer-ho mitjançant la paraula o bé d’un pacte: “O si no…” (p. 451). És més: en la versió que n’escrigué el folklorista valencià Francesc Martínez i Martínez (1866-1946), una dona decidida i sense embuts és qui fa que un home no intente manipular la gent i rebre’n diners recorrent a la por de què els passaria en l’esdevenidor si no eren caritatius amb ell.

Per tot això, convide a tenir presents aquests detalls per a futurs estudis i a fer-los, preferentment, amb contingut anterior a 1932.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Rondalles escatològiques, dones que protegeixen i candidesa

General, , , ,

Una altra contalla (a més, escatològica) en què captem signes de caire matriarcalista és “El pet de la senyora”, dins de l’obra “Rondalles populars valencianes”, de l’esmentat compilador, sobretot, pel paper protector cap als més febles (dues dones) i, després, per la funció maternal de la dama. Així, “Això era una dona que tenia dues criades, que era rica i que sempre tenia convidats. Però esta dona tenia el defecte que no es podia aguantar un pet. Si li’n venia un, l’havia de fer” (p. 436). Com a mostra, un dia hi havia gent destacada i la senyora fa un pet grosset. “I una criada de les dues diu:

-Ai, perdoneu! És que jo tinc eixe defecte i, mireu, no me’ls puc aguantar.

I les persones li respongueren: -Doncs, mireu: sou perdonada. Vos dispensem.

I tot acabà molt bé. En acabant, l’ama, com que era tan regraciada de la criada, perquè, ja veus, la va salvar d’un compromís, la volia molt i sempre l’amoixava” (pp. 436-437).

Així, la servidora no fa el paper de bufó, de què els reis i altres membres de la cort aprofitaven per a passar-ho bé, sinó que és compensada per l’agraïment senyorial que rep.

En un passatge immediat, una altra criada vol saber com se les enginya la majordona perquè l’ama preferesca la primera i no a ella. Llavors, la servidora li comenta que “un dia que estàvem en reunió i eixes menjades que es fan, la senyora va fer un pet i jo me’l vaig encarregar.

-Ai, doncs bé! Ara, l’altra volta, me l’encarregaré jo.

-Doncs bé.

Hala! Altra volta es presenta lo mateix i es posen allí, tots ben vesttis i ben pentinats. I, a la mateixa hora, l’ama torna a dir:

-Ja hi és! Ja el tinc ací!

I… boommm! S’amolla un pet, la primera criada salta de seguida; i la segona, diu:

-Cavallers!: el pet de la senyora me l’encarregue jo” (p. 437).

D’aquesta manera, copsem unes línies en què el fet de fer un pet i de comentar-ho en públic no és motiu de rebuig perquè siga una cosa políticament no correcta. És més: ens podria recordar la figura del xiquet que, enmig de germans més grans, d’adults i, fins i tot, d’avis o d’ancians, se’n fa u i ho diu. Amb la diferència que, a banda, la segona servidora ha estat càndida i que el narrador no la censura.

Un altre relat amb tocs escatològics i en el mateix llibre, és “Els estudiants picardiosos”. Començarem dient que els principals esdeveniments tenen lloc de nit (com ara, quan els jóvens entren en un mas) i que l’estudiant més eixerit empelta amb un animal amb simbolisme femení (el porc): “ara agafarem el porc i el vestirem de negre, el ficarem en aquell caixó tan gran” (p. 439), o siga, en un moble destinat a alçar (a rebre) material, com la dona que ho fa als fills.

A mitjan nit, els agutzils es desplacen cap al mas i un altre jove exposa una proposta, la qual fa d’eixart amb lo feminal: “Agafem el porc i, així, vestit com és ara, l’asseurem en l’excusat. Segur que, si obrin la porta i veuen algú que caga, no se n’adonen ni que és un porc” (p. 440).

I així es desenvolupà i, per tant, els agutzils voltaren i “se’n van anar amb un bon pam de nassos i els estudiants es van fer amb el porc” (p. 440).

Agregarem que, al capdavall de la narració, hi ha uns versos, àdhuc, escatològics, per exemple, el que diu “i, qui no s’alce, s’ha cagat!” (p. 440), detall que reforça més el model de contarella.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Mares que protegeixen i hòmens de bon cor i decidits

General, , , , ,

Una altra narració que figura en l’antologia “Rondalles populars valencianes”, en edició de Rafael Beltran, i amb trets matriarcalistes, és “Un altre que se’n va a Cuba!…”, com ara, pel paper protector i conhortador de la mare. Així, “Això diu que era que, en una vila, una parella de jóvens es van casar. Al poc de temps, l’home se’n va anar a Cuba i, és clar, tothom es va estranyar molt del fet que una parella de novençans se separara.

La novençana no tenia consol, així que sa mare es va gitar uns dies en companyia de la filla per aconhortar-la” (p. 430).

Però la cosa no acabava ací, puix que “El pare de la novençana era molt encuriosit (…) a saber el motiu pel qual el gendre havia abandonat la seua filla. Per tant, va pensar d’amagar-se davall del llit per escoltar les converses entre la mare i la filla i veure si, així, se n’assabentava” (p. 430), de manera que ell passa a territori femení, que és on rau la resposta.

A més, “una nit, la novençana va contar a sa mare que el seu marit havia descobert que ella li havia estat infidel amb el senyor rector. Per això, se n’havia anat a Cuba, per fugir de la vergonya i perquè no suportava conviure mai més amb una dona així” (pp. 430-431).

Aleshores, la mare, que ha estat més eixerida que la filla al llarg de sa vida, li demana com és que el gendre ho ha sabut “Si jo, tota la vida m’he gitat amb el rector i ton pare no ho ha sabut mai!” (p. 431).

“Ai, carai!  Elles no sabien que el pare i marit respectiu se les escoltava! I, així, este se’n va eixir del seu amagatall (…) i els va dir:

-Un altre que se’n va a Cuba!…” (p. 431).

“I no van valdre de res, ací, les llàgrimes i els precs de la mare i de la filla. El pare va agafar les seues coses i se’n va anar en un vaixell cap a Cuba i no en va tornar mai més.

I la mare i la filla infidels van romandre soles, passant més fam que una serp en un forat i pobres per sempre més.

I és que només el que no es fa, no se sap!” (p. 431).

Sobre aquestes darreres línies, m’evoquen un fet personal que vaig viure i, igualment, en relació amb temes sexuals (però amb una xiqueta de sis anys i dos mesos, qui, a eixa edat, em féu una acusació falsa). Deu anys després,  en setembre del 2016, la mare intentà convéncer-me que la xiqueta tenia sentiments. La meua resposta fou que jo també en tenia… ¡Com si aquesta part de la persona només fos pròpia de dones, de xiquetes!

I no cal dir que, d’aleshores en avant i, més encara, a partir de mitjan de març del 2017, no vaig signar res a favor de les dones en temes sexuals (ni vaig assistir a cap acte presentat com a antimatxista o com a antipatriarcal), perquè, al cap i a la fi, d’una manera pareguda a la de l’home que decideix anar-se’n a Cuba, prefereixes tenir el cor net i no caure en una síndrome d’Estocolm, ni en una candidesa que et rebaixaria com a persona i que permetria que l’altre (en el relat, la mare i la filla) abusàs més de tu, dels hòmens (en la narració, principalment, del pare de la novençana) i de gent amb bonhomia.

Finalment, en el meu cas, en nexe amb dones que es defineixen públicament com a feministes i com a contràries a lo patriarcal,… i que inclinen el cap davant la cultura castellana i davant els qui la promouen legalment i tot (per exemple, la gran majoria dels molts polítics valencians que es presenten com que són d’esquerres, mitjançant el silenci i a través d’una submissió als governs espanyols), encara que la castellana, històricament, ha estat vinculada amb la mentira i amb furtar, com ja indicava Francesc Eiximenis, en el segle XIV, en el capítol 894 del llibre «Lo Crestià».

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Rondalles escatològiques amb guilopes i relats de transició

General, , ,

Una altra narració en l’esmentada antologia de Rafael Beltran, i que evoca altres relats escatològics i, igualment, la figura del petit deixondit davant del personatge de més pes, és “La criada golafre”. Una criada prepara un perol amb cigrons i botifarretes de carn per a la senyoreta.

Passa que, a mitjan camí, la casera pensava “’Este perol d’arròs, jo me’l menjaria tot sencer. Que bo que deu estar! Ara em menge una botifarreta’. Així, la va agafar d’un pessic i se la va menjar’.

Quan s’acostava a ca la senyoreta, (…) [ va pensar]: ‘Ja sé què li haig de dir!’” (p. 394). Cal dir que, en el llenguatge eròtic (per exemple, present en algunes contarelles i en cançons), la botifarra va associada al penis i, així, la casera acull i accepta (l’engul, “el traga”) l’home.

En canvi, en aplegar a ca la senyoreta, la dona veu que manca una part del menjar i ens endinsem en unes línies que lliguen amb la d’una contalla molt coneguda en què una rica, per ser tan exigent, a poc a poc, perd la seua condició de benestant i esdevé pobra:

“-Què li passa a l’arròs? Allà, al mig, hi ha un buit!

-Sí, senyora. Vós veureu: és que, quan venia cap ací, en passar sota un balcó, de dalt, han fet una salivada i jo, d’un pessic, li he llevat la botifarreta, a què havia caigut damunt.

-Ai, quin oi! Quin oi! Jo ja no vull l’arròs: fes el que en vulgues!

Això és el que la criada volia. Quan se’n va entrar al guisador, que la senyoreta no la veia, ella es va menjar tot l’arròs, burlant-se bona cosa de la seua senyoreta” (p. 394).

Finalment, hi ha uns versos en què torna a aparéixer la part de la senzillesa, per mitjà d’una cosa tan universal entre els humans i tan habitual com és fer de cos:

“Conte contat, conte arrematat!,

per la ximenera, se n’ha anat,

cauen anissos i torrat,

i, qui no s’alce, s’ha cagat!” (p. 394).

Adduirem que, en aquest final, les menges, la recompensa, davalla, se’n va cap a la terra i ens podrien recordar alguns fets de la festa de Nadal i, si no, la del bateig d’un nounat: els dolços que tirava el padrí que no desitjava ser qualificat d’agarrat, d’escanyapobres.

Una altra rondalla de l’obra “Rondalles populars valencianes”, amb signes tel·lúrics i que, altrament, podríem empiular amb fonts posteriors als anys seixanta i en què comencen a minvar els papers tradicionals i, àdhuc, en què hi ha una mena d’abraçada de la cultura patriarcal castellana, és “L’home que no sabia manar”, compilada per una dona nascuda en 1973 i per un home de l’any 1969 i publicada en el 2005 (p. 408).

Tot i que el text és en nexe amb la ben coneguda “A ta casa, vaca!”, el títol ja ens dóna un primer missatge: la feblesa masculina. ¿Som davant la figura de l’home, com, popularment, podem oir més d’una vegada, no té collons, d’un marieta? “Uns viatjants anaven de vila en vila i repartien coses a les cases que manava l’home” (p. 407). Uns mots ben il·lustratius. Així, amb uns quants hòmens.

Nogensmenys, en aplegar a una altra, el marit diu que volia un cavall i, quan la dona s’atansa on era l’home i ho veu, li comenta: “No m’agrada. I, ¿no t’agrada aquell, tan rebonic que és el cavall? (…) Aquell és més bonic.

-Ai! Té raó. No: eixe, no. Doneu-me aquell.

-No vos en done cap, que vós no hi maneu! Ací, a la vostra casa, no maneu vós: mana la dona.

I no s’emportà res” (p. 408).

Una qüestió que ens podríem fer és si, pel fet que un home no comande en la casa, ja és un drap i no hi cap l’eixart home-dona, tan comú en dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i d’arrels catalanoparlants.

En eixe seny, si llegíssem les narracions més típiques (“A ta casa, vaca!”), els hòmens (marits), immediatament i sense afrontar-se, volen una vaca, no es desconsidera que la trien. I, al capdavall, apareix l’home flatós i, en realitat, indecís i que deixa la darrera paraula en la seua dona (“Ho comentaré a la meua dona…”) i, per això, els repartidors li diuen que ell també haurà de rebre una vaca.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.