Arxiu d'etiquetes: maternitat

L’arbre matriarcal, la mestressa i la mare receptiva i amb espenta

General, , , , , , ,

Un altre poema de l’escriptor de Gurb, plasmat en 1987 (en plena vellesa) i en què es reflecteix lo matriarcal (ací, mitjançant l’arbre, és a dir, la mare i els fills), és “Relíquia” (pp. 107-108), quan diu

“Arbre esmicolat, sortidor eixut,

beneïda l’hora, que m’ha dut aquí,

jardí desolat, la nostra joventut,

la font, que no vessa, em fa plorar a mi.

 

Sembla que era ahir, que dins el misteri,

tombats a la molsa, en l’aigua sentíem,

de la fresca ungida, suau intemperi,

la música dolça, i a ple sol gaudíem.

 

Dintre la piscina, guaitàvem els peixos,

de les atzeroles, muntàvem la branca,

collíem bestioles i fèiem esqueixos,

de tendra brotada, ben ramada i franca”.

 

 

En aquestes tres estrofes, no sols copsa la infantesa, sinó que hi ha un nexe amb la natura (l’aigua, la frescor, els sons, els animalets, els arbres) i, a més, trau paraules que representen la primavera de la vida (com ara, la brotada, el bon cor) i la jovenesa (la creació de les rames).

Tot seguit, posa que

“Ningú sap com era, que entre l’esponera,

de l’hort senyorívol, que reclòs pantava,

l’arbre centenari, l’antiga olivera,

de soca torçuda, viva arrel troncada.

 

Al forc[1] de la branca, senyora i majora,

amb sana alegria, gronxàvem i rèiem,

penjats en la corda, de la gronxadora,

fins a la vesprada, quan quasi no hi vèiem”.

 

 

Quant a aquests versos, ens evocaren uns de poesia popular escrits per Manuel Nácher (1917-2008), d’Aldaia (l’Horta de València), en la composició “Tradisió i costums del poble d’Aldaia. 1925 al 1940)”, publicada en el llibre de les festes patronals de 1973, quan comenta sobre què feien, de xiquets i de jóvens, per l’horta del poble.

Igualment, Ramon Tanyà i Lleonart diu que l’arbre és vell. Això sí: representat per una dona “senyora i majora”, tret que enllaça amb el paper de la dona en la cultura matriarcalista, i receptiva a les persones de la seua edat com també, àdhuc, als infants i als més jóvens.

En acabant, escriu que

“Somni semblaria, el temps que ha passat,

les meves ferides, no es tornen a obrir,

de la vida meva, el seny, m’ha salvat,

quan veig que sí raja la font, del jardí”

 

i, així, el poeta de Gurb diu que el fet de tocar terra li ha fet possible no tenir ferides del passat, ni nostàlgia i veure que la font de vida (lo femení) encara raja i que el jardí és viu. Per això,

“Trenta anys de la vida, senzilla humana,

ben sublim penyora, d’un món disbauxat,

amb la gronxadora, els tanys[2] i la rama,

joventut inquieta, caire desolat”.

 

 

Finalment, empiula el present amb característiques que ell vincula amb la dona de la terra i, amb espenta, ell opta per camins més oberts:

“No obstant, fora penes, que facin sofrir,

amb honrós coratge, fermesa i afanys,

amb joia, admiro la font del jardí,

ferm i humil hostatge, d’aquests viaranys[3]!”. 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] Podria representar, en sentit figurat, la trena.

[2] Brots.

[3] Camins estrets.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

L’arbre vernacle, femení, maternal, fort, acollidor i de bon cor

General, , , , , ,

Una altra composició matriarcalista que figura en l’obra esmentada de Ramon Tanyà i Lleonart, i en què se simbolitza la mare, és “Els arbres de nostra terra” (pp. 95-96). Així, posa que

“L’arbre és, en nostre món,

el gresol, on es genera

nostre ser, nostre contorn,

nostra fèrtil primavera”.

 

Aquesta primera estrofa, en què apareix l’arbre (el qual representa la mare) i unit als fruits (en nexe amb la primavera, etapa de l’any associada a la infantesa), ja exposa la maternitat (creadora i fecunda).

Tot seguit, indica que

“L’arbre és, acollidor,

deu de fonts, cristal·litzades,

és honrat, benefactor,

sempre atent, sense blasmades.

 

L’arbre és, joiell constant,

és ombra benefactora,

refugi, ferm i galant,

de dia, nit i a tothora”

 

i, per consegüent, presenta una dona receptiva, hospitalària (un tret femení junt amb la terra). A més, comenta que és forta, que fa presents… al llarg del dia i de la vida.

A banda, Ramon Tanyà i Lleonart uneix la fortalesa femenina amb la senzillesa i amb què ella és qui mena en el bosc (una zona de l’espai més en relació amb lo rural i, així, amb lo fosc). Igualment, engendra i dóna vida:

“L’arbre és bell, majestuós,

ferm, aguanta les tempestes,

és humil, fort, i flairós,

és el rei de les florestes[1].

 

L’arbre és font d’energia,

no vacil·la, no s’espanta,

és joliu, arrel de vida,

mira el Cel i s’ageganta”.

 

 

Després, l’escriptor addueix que es desenvolupa amb moderació en les formes i en la vida i amb bon cor:

“L’arbre és guardià fidel,

neix i creix, amb temprança[2],

és brillant, pur com l’estel,

gentil, honrós, fort i templança”.

 

 

Per tot això, el poeta de Gurb exposa

“Enfortim-lo, i estimem-lo,

guardem-lo, com vell tresor,

admirem-lo, conservem-lo,

ara i sempre, amb goig i amor”.

 

O siga, que convida a afermar la terra, lo maternal, a fer-li costat, a fer que perdure… i, en conseqüència, podríem empiular-ho amb lo que té a veure amb lo vernacle (començant per la llengua i per la cultura tradicional de línia matriarcalista) i, això sí, com una mareta faria amb un criançó.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Notes.[1] És a dir, dels boscs.

[2] En l’original, “temperança”, mot que, en acabant, rima amb “templança”, dos castellanismes per imitació de “templanza”.

 

Finalment, un enllaç d’un blog sobre música eròtica tradicional en llengua catalana: http://quetixpelforatdelcul.blogspot.com/2024/09/en-tenir-vint-i-un-anys-canco-erotica.html. Els autors de l’obra posen que, quant al llibre de què hem tret la cançó, “Molt possiblement som davant el primer recull de cançons conegut de les Balears, pel fet que els seus inicis es poden situar cap al final del segle XIX”, “de la petita població des Llombards”.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Poemes relatius a les festes de carrer i a les de barri, obertes

General, , , ,

Poemes relatius a les festes de carrer i a les de barri.

Un altre tema que també apareix en la literatura matriarcal, per exemple, en el llibre “Consells, glosses i records”, de Ramon Tanyà i Lleonart (1909-1993), és l’esperit de barri, començant pel carrer. Així, en la composició “Festes del carrer de Gurb” (p. 81), una població catalana de la comarca d’Osona, a més de captar l’esperit de pertinença a la terra (partint del poble, Gurb), posa que

“Les Festes del carrer de Gurb,

són d’il·lusió, de família,

adjudicades sempre, amb gust,

a Sant Albert de Sicília.

 

Fa moltes dotzenes d’anys,

que s’enalteixen les Festes,

curulles d’amor i afanys,

sense rancors[1], ni palestres.

 

Cada any surten, i es renoven,

cuidadors, destres, valents,

que conviuen i s’acollen,

als dels carrers, adjacents”.

 

Per tant, és un sant (ací, Sant Albert de Sicília) i, sobretot, la preparació (i el desenvolupament) de la festa que se li dedica, lo que fa que lo comunitari estiga per damunt de lo individual i, així, s’afavoreix aquest sentiment i l’actitud que se’n deriva:

“Endomassant el patrimoni,

trasplantant amb recordança,

del bulliciós, Carquinyoli,

oriünd de l’Esperança”.

 

Igualment, com indica el poeta, els esdeveniments fan que la gent del barri hi prenga part i que vaja a per l’objectiu, com, de fet, reflecteix en el poema següent, “Pregària” (p. 82), en aquesta obra:

“Enmig d’aquesta gran família,

endiumenjada de flors,

a Sant Albert de Sicília,

oferim-li, nostres cors”.

 

Més avant, comenta que,

“Enllaçant, amb simpatia,

sense egoismes mundans,

tots per tots, de dia a dia,

joves, vells, petits i grans”.

 

 

I, així, es reflecteix que, en aquestes celebracions, participen persones de totes les edats i, a banda, moltes. Per això, considera que és bàsic

 “Coratge, no defallir,

hem de fer honrosa pinya,

seguir sempre, el bon camí,

ferm valor, i sense engrinya.

 

I per a tothom, l’enhorabona,

per l’esforç, afany, perfídia[2],

i viu record, per la patrona,

sempre fidel, -La Baldíria-“. 

 

Per consegüent, encara que el festejament siga de barri, els veïns estan oberts als que hi vinguen, no sols als dels carrers del voltant, sinó, àdhuc, a forasters. Això sí: també en nexe amb la patrona, no solament al sant esmentat en els dos poemes, qui, d’alguna manera, faria de mare.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] En l’original, amb el castellanisme “rencors”.

[2] Literalment. Castellanisme en lloc de “porfídia”, ací, amb el significat de “tenacitat”.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Maternitat, sentiment de pertinença a la terra i Nostra Senyora de Montserrat

General, , ,

U dels poemes que enllaça amb la maternitat com també amb el sentiment de pertinença a la terra, i que figura en el llibre “Consells, glosses i records”, de Ramon Tanyà i Lleonart (1909-1993), publicat en Vic en 1993, és “Mare i Verge de Montserrat” (p. 70). Per exemple, quan posa

“Mare i Verge de Montserrat,

(…) És el cor, de nostra terra,

és sempre tendresa als llavis,

és l’aurora, (…)

lluïssor amorosa, dels besavis”.

 

Com podem veure, l’escriptor enllaça la Mare de Déu (la qual, ací, és de color fosc) amb els ancians (simbolitzats pels avantpassats).

En una altra composició, titulada “Muntanya de Montserrat” (p. 72) i en la mateixa línia, el poeta de Gurb plasma

“Són fetes amb gran primor, les costes del Montserrat,

per la gala de Maria, i del seu fill estimat;

n’hi havia un pastoret, que anava allà tot sol,

per guardar els anyellets; pujava de Monistrol,

cabridets i bonics xaiets formaven preciós ramat,

és formosa i moreneta, la Verge de Montserrat”.

 

Altra vegada i, com en les marededéus trobades, copsem un pastor i Nostra Senyora. En aquest sentit, Ramon Tanyà i Lleonart addueix que

“Tots els anys el 8 de setembre, sembla una processó,

de Catalunya, França, i també de l’Aragó,

es innumerable la gent que acut allà a visitar,

és virtual i esplendorosa la Verge de Montserrat”.

 

Quant a la gent que s’acosta a Montserrat, en parlar de França, podria tractar-se de la Catalunya Nord; i, respecte a l’Aragó, de la Franja de Ponent. D’ací, resultaria un sentiment de pertinença.

Finalment, l’escriptor comenta que

“Hi ha 74 llànties que cremen davant l’altar,

totes són de plata fina, menys una que n’hi ha,

és la llàntia de Lepanto, que jamai s’ha vist cremar.

És aurora lluminosa, la Verge de Montserrat.

 

Una nit la varen encendre, i un àngel del Cel baixà,

apagueu aquesta llàntia del Rei Moro, si no, el món s’ensorrarà,

és la llàntia del Rei Moro, i que ell la profanà.

És Morena i miraclera, la Verge de Montserrat”.

 

Tocant el tema de Lepant (relacionat amb fets del segle XVI, en una batalla en què venceren les tropes de diferents estats cristians europeus i no les de l’Imperi Turc), direm que hem captat narracions en què la part musulmana simbolitza lo que va contra el matriarcalisme català (llengua catalana, cultura vernacla…) i, que, en algunes, representa la dona (per colors, més bé bruns, amb què està associada la part femenina). 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Maternitat, educació matriarcal i sentiment de pertinença a la terra

General, , , , , ,

Una altra composició també en el llibre  “Consells, glosses i records”, en línia amb la literatura matriarcal i en què copsem la maternitat és la cançó “El nen de la mare” (de l’any 1921, com indica l’escriptor), ací, amb lleugers retocs:

“El nen és petit, ja mig adormit,

la mare se’l mira,

no el deixa mai sol

i, vora el bressol,

joiosa sospira.

 

I, vetllant-li els seus somnis d’amor, 

ella pensa, tranquil·la i ditxosa, 

‘El meu fill, del món, val un tresor’

i l’adorm, tot cantant-li amorosa.

‘- Fes nones, reiet, fes nones, fill meu,

que ets un angelet, que m’ha enviat Déu:

un petó, a la galta; un altre, al front;

petons d’una mare, els més grans del món'” (p. 40).

 

Més avant, potser per influència del mon industrial, el fill ni estudia, ni treballa i, a més, es decanta pel vici. Això sí: sa mare l’acompanyarà fins al darrer moment i no el deixarà caure.

Uns altres versos en què es reflecteix el mateix tema apareixen en el poema “Noces a pagès” (p. 47), també de Ramon Tanyà i Lleonart:

“A pagès vaig trobar, la raó del meu viure,

en sentir consiroses, onades d’amor,

bell esclat de dolçors, que floria el somriure,

i m’omplia de goig, avinença, esplendor”.

 

Per tant, l’autor capta en terres de camp, rurals, el sentit a la vida, un tret prou habitual en la vida diària.

En acabant, trau el tema de quan era nadó i sa mare era al seu costat:

“Bressolant-me amb tendresa, les hores joliues,

que envoltaven missatges, de tots els confins,

farcíem l’espai, de raons endolcides,

i que invitaven el cor, vespres i matins”.

 

Finalment, com posa al capdavall, seran les noces lo que, a més de “salvar-lo”, mitjançant una dona (la núvia), faran que ell continue vivint lo maternal i, igualment, com si ho fes a recer, tocant els peus en terra i, òbviament, amb el sentiment de pertinença a la terra:

“Tot fins el moment, que arribà la conquesta,

que va dur nostra barca, al refugi segur,

gojosa l’estrella, viu espill de festa,

companya harmoniosa, que vaig trobar en tu” . 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Maternitat, Nadal, candor i persones de bon cor

General, , , , , , ,

Una altra composició en la mateixa obra de Ramon Tanyà i Lleonart (1909-1993), i en què copsem la literatura matriarcal mitjançant el tema de la maternitat (u dels principals en la seua vida i en els poemes que posa), és “Anhel i sincer desig de mare” (p. 35). Així, diu

“Una cambra amb vida honesta,

lliris blancs i roseret,

mobles suaus, gentil finestra,

senzillesa, l’ambient net.

 

Pel de fora, un cel de festa,

pel seu dintre, goig immens,

compartir, units, la gesta,

amb amor, com pur encens”.

 

Com podem veure, aquests versos enllacen amb la naixença, amb la candor dels nens i amb la bonesa del xiquet i en l’ambient.

Igualment, la fita de què parla va unida a la senzillesa (el nounat, en nexe amb l’hivern). I, com si fos la Nit de Nadal, comenta que

“Un infantó, que floreixi,

rialles, pau, per tot arreu,

harmonia, que enalteixi,

i cançons, amb dolça veu”.

 

Això sí: el nin va acompanyat de música que li facilita el bon son i, per tant, de veu dolça.

Tot seguit, l’escriptor empiula amb la innocència del nen i espera que s’escampe durant molts anys:

“Fidel esveltor, candorosa,

que esbandeixi, el pensament,

com aurora, lluminosa,

i que perduri, eternament”,

 

entre d’altres coses, perquè

“És la vida, que somnio,

és un desig, permanent,

és el que espero i, confio,

per fruir-lo, constantment”.

 

Un altre poema en “Consells, glosses i records”, en què es reflecteix lo maternal i, com altres, associat a Nadal, és “Cançó de bressol” (p. 38):

“Mentres Maria, bressava i vestia,

el seu ros i tendre, fillet del seu cor,

perquè no plori, amb goig l’adormia,

cantant-li joiosa, dolceta cançó.

 

No ploris, no, Manyaguet de la Mare,

no ploris no, que jo canto d’amor”.

 

Altra vegada, captem la música unida a la poesia matriarcal i amb la figura de la mare, per mitjà d’una lletra que, en més d’una ocasió, es canta amb la melodia de la nadala “El Noi de la Mare”. A més, la mareta afig que

“Cada gronxada, et daré una abraçada,

cada abraçada, un beset amb candor,

les rosses trenes, seran la mirada,

niu i arcoveta, les ales del cor.

 

Que n’és de bella, la galta amorosa,

que en són de dolços, els llavis en flor,

són una rosa, que just l’han desclosa,

sols per xuclar-te, la de l’amor”.

 

Quant al mot “arcoveta”, com ens indicà Rosa Rovira el 26 de setembre del 2024 en el grup “Dialectes”, té a veure amb el mot “alcova” (ací, en diminutiu), com, posteriorment, poguérem veure en el DCVB: “‘Niu i arcoveta’, les ales del cor’. Entenc que vol dir un niu envoltat com un bagul o una alcova (potser, és una variació antiga d”alcova’)”.

Finalment, Ramon Tanyà i Lleonart plasma unes paraules que ens evoquen el fet que, en algunes cultures matriarcalistes, un personatge masculí baixa del cel a la terra (amb semblança amb Jesús en el cristianisme), a la Mare Terra (ací, els àngels, amb un present):

“Feu-li orenetes, cançons i amoretes,

fes-li música, gentil rossinyol,

si són poc fines, les palles discretes,

baixen ja els àngels del Cel un bressol”. 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

 

Festes de Nadal, infantesa, maternitat, senzillesa i persones de bon cor

General, , , , , , , ,

També trobem el tema de la maternitat en un poema de la mateixa obra de l’escriptor de Gurb, com ara, en “La neu” (p. 32):

“LA NEU

 

(Visió d’infant)

 

Moltes cosetes blanques,

com llum d’aurora,

entre rebrolls i branques,

ocells i flora.

 

Són com papallonetes,

que dalt al Cel, juguen,

no poden estar mai quietes,

sempre, es belluguen.

 

És la visió tendra,

que l’infant, admira,

viva dolçor a comprendre,

i de lluny l’albira”.

 

Com podem veure, per una banda, apareixen el color blanc (associat a la neu de l’hivern i a la innocència dels xiquets) i els brots d’arbres i de plantes i, per tant, el poeta plasma semblances simbòliques de naixements. A més, tot i estar en l’estació de nits més llargues (l’hivern), encara hi ha nins (ací, representant els més petits).

Igualment, relaciona els xiquets amb la inquietud, amb la tendror i amb el bon cor de qui no es proposa fer mal al proïsme.

I, tot això, en plena nit, quan, àdhuc, captem una miqueta de llum (el nadó).

En el poema que va a continuació, “Nit de Reis” (p. 33), també plasmat per Ramon Tanyà i Lleonart en “Consells, glosses i records”, exposa aquesta nit en les cases (per descomptat, en nexe amb els nens i, de pas, amb lo maternal):

“NIT DE REIS

 

Uns angelets dormien,

dins d’unes cambres,

és aquella nit que es tornen,

nenes, les mares”.

 

El missatge que escriu en els dos darrers versos és prou popular i, de fet, la celebració dels presents és una manera amb què els pares es tornen senzills com els infants, sobretot, quan, com diu l’autor, els fills són “Uns angelets”, és a dir, de pocs anys.

En acabant, Ramon Tanyà i Lleonart addueix que

“Els infantons, somnien,

joguets i coses,

els sers innocents, perfilen,

il·lusions i roses”

 

i afig unes paraules als lectors (principalment, per als qui encara podrien ser pares), en pro dels xiquets i, més encara, de la seua bonesa:

“Si en l’atzar, d’un dia,

som Reis d’Orient,

amb sana harmonia,

vetllem l’innocent”.

 

Al capdavall, com escriu en els versos finals, convida a celebrar el pas dels dies més foscs de l’any, però tocant els peus en terra i amb el cor net:

“I amb ferma alegria,

joia, i pulcritud,

lloem, aquest dia,

amb seny i virtut” (p. 33).

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Maternitat i persones de bon cor, acollidores i molt obertes

General, , , , , , ,

Un altre poema de la mateixa obra de Ramon Tanyà i Lleonart, i en què copsem lo matriarcal i lo maternal, és “Amor, aurora, nadalenca” (p. 20), el qual posa

“És gran fruit de pau, l’estimar amb amor,

millora l’afany amb goig d’acollir,

vetllant la veritat, que sadolla el cor,

és la suau naixença, per veure, i sentir”.

 

Així, el poeta empiula la pau, la recepció, la bonesa (ací, reflectida en la veritat, com a símbol del bon cor associat als infants de pocs anys), el naixement i els primers dies del nadó units a la suavitat amb què el xiquet es relaciona amb el món.

Tot seguit, escriu que Nadal

 “És la font de vida, que ens dóna, aigua bona,

refà la petjada, sens lliurar tribut,

adient palau, d’il·lusió, rodona,

no és mai pobresa, és deu, de virtut”.

 

Com podem veure, enllacem l’estació més fosca de l’any amb la font de vida (la mare com també ho representen els deus, o siga, els dolls) i, a més, d’una aigua bona.

Afegirem que, al meu coneixement, quan diu que refà la petjada (és a dir, la marca  que deixa en terra l’acte de caminar), és perquè fa possible la pervivència de l’espècie i, en aquest cas, àdhuc, del Poble catalanoparlant. I tot, en un ambient favorable al nen (no ha de pagar tributs) i en eixe palau que és la casa i, a banda, el barri i de la terra.

Igualment, l’escriptor de Gurb considera que el nounat (el Nen Jesús), una figura estesa en moltes religions del món que vinculen aquesta celebració amb el solstici d’hivern,

 “Neteja la farsa, que el món devora,

eixuga les llàgrimes, del nostre pregon,

endolça la llar, reviu a tothora,

gran fe missionera, en tot nostre entorn”.

 

Aquests trets, popularment, empiulen amb els xiquets: la innocència, el fet que són sincers, que solen fer que moltes persones somriguen, etc.. Quan escrivíem aquests comentaris, el 22 de setembre del 2024, recordàvem la gran quantitat d’obres de pintura que ens havia enviat el català Miquel Torner de Semir (nascut en 1938) amb la representació de la mare junt amb el nadó (bé en nexe amb l’alletament, bé amb la festa de Nadal com també connectats amb el tema de la Mare Terra).

Finalment, Ramon Tanyà i Lleonart remata el poema dient que

 “És llum al pessebre, on neix tendre Infant,

és aurora, melosa, és cordial missatge,

exemple, harmonia, és destre ajudant,

és goig, germanor, unió i coratge” (p. 20).

 

Quant a la traça de l’ajudant, comentarem que, a voltes, el fet de trobar-se persones de diferents generacions, però en companyia d’un nen, fa que se li acosten o, com viu una vegada, que hòmens amb uns noranta-cinc anys (ací, u nascut en 1918), pacífics, pacients i molt oberts, i velletes, òbriguen els braços a xiquets d’uns dos o tres anys, en veure que van cap a l’adult.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

 

“Llegenda del pomeró” i dones amb molta espenta i maternals

General, , , ,

Una altra composició del llibre “Consells, glosses i records”, en aquest cas, escrita en 1920 i recopilada per l’escriptor Ramon Tanyà i Lleonart, en què copsem la maternitat junt amb la literatura matriarcal (ací, mitjançant uns versos relacionats amb Nadal), és una llegenda que el 21 de setembre del 2024 no figurava en Internet. En primer lloc, en posarem el text i, tot seguit, el tractarem:

“LLEGENDA DEL POMERÓ

 

Josep venia, de la sembrada,

molt cansat i amb el bastó,

trobant l’esposa, assentada,

meditant, amb devoció.

 

De la soca, en surt la rama,

de la rama, en surt la flor,

de la flor, en neix la Verge,

i, de la Verge, el Redemptor.

 

Josep preguntà a l’esposa:

‘-Maria, què ha estat això?’.

Els ulls abaixà, plorosa,

responent-li: ‘-No ho sé jo’.

 

Josep en recollí la roba  

i quasi n’omplí el sarró,

disposant-se a abandonar-la.

I Maria digué: ’ -Això, no!’.

 

Emprengueren la caminada,

camins de pols i amargor,

trobant-se ella molt cansada

i s’assegué sota un pomeró.

 

Ella té set, no hi ha cap font;

demanant-li una poma,

Josep va fer el tocason

dient-li que cap no és bona.

 

Endebades insistí,

Josep veu les branques altes;

el pomeró es reverdí

i deixà molt bé les branques.

 

Maria pogué collir el fruit

i assadollà la gola encesa,

Josep no va fer més el buit,

aconhortant-la amb dolcesa.

 

I aquesta és la llegenda,

saturada de dolçor,

i aquí acaba la cloenda

i llegenda del pomeró” (pp. 18-19).

 

Com podem veure, apareix el tema de lo maternal, del naixement. Afegirem que, com escriu Julius Evola en el llibre “Metafísica del sexo”, el terme “verge”, “en l’Antiguitat, s’usava, a vegades, per a designar la dona que encara no havia tingut experiències sexuals i també la dona no casada, la xicota que podia haver-ne tingut, però no en qualitat d’esposa i que volia evitar el vincle i la subordinació al matrimoni” (p. 159), trets que empiulen amb lo matriarcal.

A continuació, és la dona qui porta la iniciativa, fan via cap a Egipte, lo femení es plasma en nexe amb l’ombra de l’arbre (la foscor), però, encara que el marit fa com si no hi hagués cap poma bona, Nostra Senyora insisteix.

En acabant, arran de l’actitud de la dona, reviscola la vida (les branques i els seus fruits) i, a més, és ella qui els cull (una persona amb molta espenta). Llavors, l’home (Sant Josep) s’acosta a la muller (la Mare de Déu) i, de pas, al xiquet.

Per consegüent, l’actitud femenina ha salvat el Nen de poc de temps i, així, l’esdevenidor com també les relacions entre la parella i amb el nin (amb la infantesa, això és, amb el futur).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

La casa de pagès, la maternitat paternal i la religiositat matriarcal

General, , , , ,

En línia amb l’entrada sobre la casa de pagès en Moià, Lydia Quera, el 24 d’agost del 2024, en el grup “President Puigdemont i Casamajó”, escrigué que “La casa de pagès era tot dignitat i estimar la terra i la família. I és veritat: tenien la religió per fer el bé, per ajudar al que no tenia; i caminades i romeries a la Verge o al sant que tocava, de cada poble.

El que crec que no era just: que el fill tingués les terres com a premi; i les germanes, calés. I això era molt diferencial. Ho sé molt bé pels pares dels meus avis. Fins i tot, l’àvia, a quinze anys, es digué que es moriria, i comprà una caseta a la platja, per poder vestir-se al moment; i tenia un ‘profe’ per ella sola. I, en quedar curada, clar, era la sàvia de la casa.

I ajudà als pares per la venda de tot el que era venut”.

En nexe amb aquest comentari, el 25 d’agost del 2024, Luis González Sese, en el meu mur, entre d’altres coses, posà “He conegut gent de la Vall d’Ebo que heretaven igual: els homes, les terres de secà; i les dones, l’aixovar.

Si la filla era la que cuidava els pares, sí que es quedava tots els diners. Raonable. L’àvia materna era vídua des de molt jove. Ma mare es va casar de negre, dol. Va viure sempre amb ma mare, a casa nostra.

Ma mare va ser l’ama dels diners (…). Mon oncle mai ha reclamat una pesseta: com si hi haguera una llei que ho ordenara així. Conec més casos similars. Ma mare viu amb nosaltres i la situació és com la que van passar la mare, l’avia i la besàvia, com a mínim”.

I el mateix dia, sobre la religiositat matriarcal, Joan Llàcer ens envià un escrit:

“-Si serveix el que em va contar el meu avi patern sobre la religiositat en ambients agrícoles, ell em contava que, a finals del segle XIX, al poble de Vilallonga (al voltant de quatre-centes ànimes), sols hi havia una persona que no anava a missa.

Però existia la violència i la misèria.

Es faria llarg allargar el tema, però no descarte, amb més temps, transmetre el que em van contar: tant l’avi, com els meus pares”.

En acabant, li enviàrem unes fotos relatives a la cultura colla, d’Amèrica del Sud i matriarcalista, tretes del llibret “‘La Abuela Damiana’. Vivències que perduren”, en què l’autor, un valencià, diu que és un poble “d’organització matriarcal i molt religiós”. Això sí, en relació amb la terra i amb la Mare Terra, no un poble místic.

Aquesta possibilitat de ser un poble, com ara, amb tendència a l’ascetisme, no es reflecteix en l’obra “Estampas de Massarrochos“, de Cipriano Ibáñez Chisvert, publicada en 1950, en un diàleg popular  (ací, amb lleugers retocs) sobre una fadrina en relació amb la mestra nova i amb Sant Vicent Ferrer. Així, captem que una xiqueta (qui parla a una dona) diu que, com que eixe any ella és clavariessa de la festa de Sant Vicent Ferrer i, a la mestra, li diuen donya Vicenta, “li he demanat que visca encara molts anys entre nosaltres, li guarde un cel ben gran, ben bonic i que estigam junt amb ella totes les xiquetes de la costura. Ara, digues-me, tu, la teua petició” (pp. 340-341).

Ara bé, la major d’edat, realista, li diu:

“- Jo, com tinc molt de pesar de que se’n vaja la Senyora Mestra, li deia també, a Sant Vicent: ‘¡La que vinga en el seu lloc, baixeu-nos-la del cel; perquè, si no és així, ni serà millor, ni més treballadora, ni més bona, ni més santa de lo que ha sigut, per a nosaltres, donya Vicenta’” (p. 341).

Això és un exemple de “Tocar els peus en terra”: que baixe del cel (que no es dedique, bàsicament, a l’oració), que siga laboriosa (tret reflectit en la tradició matriarcalista) i que, per consegüent, estiga amb els altres i que siga una persona en pro de lo terrenal. I té lloc en un poble valencià (independent de la ciutat de València fins a 1899, quan s’hi adjuntà) en què, com posa l’autor del llibre, “Un xicotet sector del poble romania, si voleu, al marge d’aquests fervors tradicionalistes [carlins]. Posteriorment, a primeries del segle actual [= XX], nasqueren els primers brots republicans, quan la ciutat de València estava sotmesa a aquestes influències polítiques, acabdillades per Blasco, per Soriano i per Azzati.

Podria esmentar noms i cognoms del foraster que introduí la primera cèdula republicana, aprofitant uns pocs elements que no simpatitzaven amb els ideals de la tradició. Fins aleshores, s’havia viscut en pau i sense les fregades que continuaren molt després de la fundació del primer cercle republicà” (p. 277). Els polítics a què fa esment són Vicente Blasco Ibáñez, Rodrigo Soriano y Barroeta-Aldamar (1868-1944) i el jornalista Félix Azzati y Descalci (1874-1929).

De fet, en eixe ambient rural del segle XIX i del primer quart del segle XX en Massarrojos, copsem que, sense necessitat de passar per grups republicans o no religiosos (ni, com ara, en el segle XXI, per grups feministes antipatriarcals contraris a la maternitat), hi havia un matriarcalisme plasmat, àdhuc, en pares (per exemple, en Manuel Alandes Granell, 1883-1940) que feien de mares als seus fills. Així, aquest home, qui era catòlic de creences arraïlades, recte, just i caritatiu (p. 319), se n’anava al treball i, “després de dotze o de catorze hores separat dels seus fills, mentres que la seua bona dona havia de fer el sopar, el cor del pare gaudia de prendre en els seus braços el més petit, a qui, amb la seua pròpia mà, li donava els darrers aliments i, en acabant, l’adormia cantant-li

La meua xiqueta és l’ama,

del corral i del carrer,

de les fulles de la parra

i la flor del taronger.

 

Com (…) en llars tan pregonament cristianes, com la que formava amb la seua esposa i amb els fills. Els diners que guanyava amb el seu treball els lliurava íntegrament a la seua dona; ell només en portava en la seua cartera lo indispensable per a no fer el ridícul” (p. 321). Aquestes paraules sobre el paper del pare i de la dona en l’administració, les llisquí als meus pares durant una visita que em feren el 25 d’agost del 2024. Aprovaren la funció de cada u dels dos.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més  fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)