Arxiu d'etiquetes: maternitat

Literatura matriarcal del segle XIX, sentiment de pertinença a la terra i maternitat

La literatura matriarcal en poemes de Dolors Monserdà i Vidal (1845-1919).

Prosseguint amb la literatura matriarcal, hem recorregut a poemes de Dolors Monserdà i Vidal (1845-1919), en què capim temes, com ara, la maternitat, la relació mare-fill o, encara que siga en menor grau (però en la lletra), el sentiment de pertinença a la terra, per exemple, en l’obra “Poesies catalanes”, publicada en Barcelona en 1888 amb el pseudònim Dolors Monserdà de Macià.

En aquest llibre, ho reflecteix en la composició “A Déu” (https://ca.wikisource.org/wiki/Poesies_catalanes_(Monserd%C3%A0)/A_Deu), a què accedírem en “Viquitexts” (com també ho faran les entrades següents en nexe amb l’esmentada autora), en què hi ha versos que evoquen la cultura colla (d’Amèrica del Sud), quan el déu Sol envia els raigs a la Pachamama (la Mare Terra):

“De la pols del no-res, Vós me formàreu

i, en la matèria de mon cos, posàreu

un cor, un esperit”.

 

Un poc després, la poetessa connecta amb lo tel·lúric:

“Tot lo que sento en mi, quant me rodeja,

tot quant ma vida alenta i hermoseja,

ho dec a vostre amor;

deixeu-me, doncs, que la primera segada

que he fet al cor, la posi enamorada

a vostres peus, Senyor”.

 

Aquests versos es poden llegir com que la part activa i la passiva van unides, així com ho fan l’home i la dona o bé la mare i el fill.

Un altre poema de la mateixa corda, però relatiu a la maternitat i a l’empelt entre la mare (fins i tot, com a educadora) i els xiquets, és “La Nit de Reis” (https://ca.wikisource.org/wiki/Poesies_catalanes_(Monserd%C3%A0)/La_nit_de_Reys), en aquesta web. Així, una dona pobra, que fa més hores que un rellotge i forta, es prepara per a la Nit de Reis:

“La Nit de Reis n’és vinguda

i sembla que amb més afany,

treballa la pobra mare

tot mirant-se el seu infant:

‘-Mareta’, li diu la nina,

‘fiqueu-me al llit, que és prou tard

i tinc por vindran los Reis

i encara no hi hauré anat’.

‘-¡Qui sap si vindran, filleta!

Lo nostre pis, ¡és tan alt!’.

‘-Prou, com que baixen del cel,

ja els hi ve bé de passar!

I, a fe, mare, que els espero

amb gran desig aquest any.

¡Vull que em portin una nina

com aquella que hi ha baix!’.

‘-Les nines son per les nenes

que ja res falta els hi fa;

tu, fill meu, que estàs descalça,

los hi tens que demanar

que et portin sabates noves’.

‘-¡Ai, mare: no em feu plorar!

Ja n’estic aconhortada

de caminar a peu descalç,

de portar robeta vella,

de morir-me treballant;

però que em duguen la nina,

que jo sempre he demanat!’”.

 

 

Per tant, la filla, com molts xiquets, té un propòsit i, encara que la mare va per un altre camí i empiula amb la nina, al capdavall, cedirà a l’objectiu de la nena i aniran per la mateixa via, entre d’altres coses, perquè la dona permet que li expresse el seu sentiment i el seu punt de vista:

“Des de l’any que van portar-la,

a la nena, que està baix,

jo hi he pensat cada dia,

jo, de nit, l’he somiat.

‘-¡Ai, mare, i que n’és, d’hermosa!

¡i que bonica que va!

Té una careta tan fina,

(…) ¡Jo en vull una com aquella,

que tot l’any l’he demanat!

Puix, si demà, quan me llevi,

la nina no haig de trobar,

com que, de nit, la somnio,

la toco i la duc a braç,

pregaré a Déu que, al dormir-me,

mai més torne a despertar!

 

(…) ‘-Ves-te’n al llit, amor meva’,

li digué amb febrós afany,

‘- Ves, mes, a Déu, no demanis

que no et vulla despertar,

que la nina que tu esperes,

com la desitges, tindràs’”.

 

Això explica que, després, Dolors Monserdà indique que,

“Quan tot just lo dia apunta,

ja la nena s’ha llevat;

plora i riu i salta i brinca (…).

Li han portada aquella nina

que ella tant ha demanat”.

 

I, més encara: la nineta s’ajusta a com volia la xiqueta: boqueta, dentetes, vestidet, mitges, barret, guants…

Finalment, l’escriptora reflecteix que la mare ha fet costat la nina.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Sexualitat matriarcal, sentiment de pertinença a la terra, bona avinença i maternitat

Un altre poema exposat per l’autora de Monistrol de Calders en aquest ramell, i en què copsem la sexualitat matriarcal junt amb el sentiment de pertinença a la terra i, a més, la maternitat (mitjançant simbolisme relacionat amb la mare), és “A l’Anna i en Sergi” (pp. 135-136), amb motiu d’un enllaç. Així, comença parlant d’una prometença i d’una amor exuberant que, a banda, es vincula amb lo tel·lúric:
“Heu triat un lloc d’història

les coves de Serinyà,

un indret ple d’encanteri

per unir el vostre demà” 

 

i que és en la comarca catalana del Pla de l’Estany.

Per consegüent, connecten amb la mare, amb el passat i ho fan junts.

A continuació, indica que,

“A Mas Palau tindreu la casa

que heu comprat amb il·lusió (…).

Però voldria fer memòria

recordant el temps passat”.

 

Ben avançada la lletra, torna a evocar, si bé passatges favorables de la vida:

“I també faig recordança

compartint els bons moments,

quan estàvem d’acampada

en gaudíem molt contents”.

 

Finalment, després de les tasques diferents que fa cada u durant part de la seua jovenesa (ella, estudis universitaris), continuen plegats:

“Avui dia ets bona mestra

de l’educació infantil,

que aquest do per la quitxalla

us porti alegries mil”.

 

Això explica que, en uns dels darrers versos, llegim

“Ara sí, vull desitjar-vos

pel camí que us heu traçat”.

 

En una composició que figura més avant, “Aliança en primavera” (p. 144), recopilada en el llibre “Ramell de poemes (Pètals de poble)”, Rosa Rovira Sancho trau uns versos en què apareixen dues persones (potser jóvens) receptives, àdhuc, a altres de més edat que ells:

“l’atracció va anar augmentant,

i l’afany de voler aprendre

amb consells de goig i encant”,

 

això és, sobretot, per a la vida diària i per a l’esdevenidor.

Igualment, afig que la fadrina és

“Una núvia llesta i culta

pianista amb vocació,

molt tranquil·la i reposada

i un gran do de reflexió”.

 

Per a rematar l’escrit, la poetessa, com qui ha passat per diferents etapes de la vida, indica que,

“En aquesta nova etapa

teniu somnis per complir,

d’ajudar-vos l’un a l’altre

d’avinença i compartir”,

 

paraules en nexe amb la cultura matriarcalista, bé en lo sexual, bé en lo quotidià, bé en lo educatiu.

Un altre poema de la mateixa corda, amb trets semblants i que té a veure amb la sexualitat matriarcal, és “A la Isabel i en Joan” (p. 145), en què una parella celebra els vint-i-dos anys de casats:

“Isa, tu ets bona germana

sempre a punt per escoltar,

ets seriosa i compassiva

per donar un cop de mà.

 

Tu Joan, ets un manetes

(…) entre amics i en la família

sempre hi regna bon ambient”.

 

Així, ens trobem amb un matrimoni amb bona compenetració entre tots dos. I, com a resultat, l’escriptora li agrega

“Pels dos fills que tant t’estimes

ets bon pare i bon amic,

i també per a les nores

tens un tracte molt bonic”.

 

O siga que captem la figura del pare que també acull bé i desenvolupa la part maternal de la persona. No debades, entre els darrers versos, podem llegir que,

“Amb aquesta avinença

continueu sempre endavant

que la vida és per gaudir-la

cada hora i cada instant”,

 

 

mots que tenen a veure amb el model de vida matriarcalista: unió de bona avinença, fruïció i tocar els peus en terra.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Sexualitat matriarcal, sentiment de pertinença a la terra i maternitat

Un altre poema que figura en el llibre “Ramell de poemes (Pètals de poble)”, de Rosa Rovira Sancho, i en què es reflecteix la sexualitat matriarcal, és “Per tu, Elena i en Josep(pp. 133-134). Així, inclou mots com “nets de cor” i “feu el pas amb valentia” junt amb

“enllaçant una aliança

d’estimar-vos constantment.

 

Una parella molt alegre

bon caràcter i eixerits”.

 

Molt avançada la composició, indica que l’home està interessat pel passat (possiblement, per l’arqueologia):

“Tu Josep, les teves curses

vas pels pobles tot corrent,

i a les ruïnes i les pedres

els hi tens amor fervent”.

 

En acabant, captem que la poetessa escriu com si la núvia parlàs a l’estimat:

“Però no vull que mai t’enfadis

quan et dic interpel·lant:

per anar veure les pedres…

jo no hi trobo el seu encant!”.

 

Ara bé: això no ha impedit que els dos decidesquen pactar i casar-se. A més, la bona empatia de la fadrina fa que ella evoque el paper de la mare del xicot i, així, diu

“Ben segur que en aquest dia

hi tenim aquí present,

a la mare estimada

que vas perdre recentment”.

 

Es tracta d’unes línies en què, altra vegada, l’escriptora de Monistrol de Calders empiula amb el paper important que té la maternitat en les cultures matriarcalistes. No debades, addueix que

“Un missatge de confiança

d’assossec i serenor,

és allò que ella voldria”

 

en eixe dia de noces.

Finalment, l’autora dels versos comenta que

“Jo també vull desitjar-vos

harmonia i comprensió,

que tingueu salut i força

en la vostra estimació”.

 

Una altra composició que figura en la mateixa obra i en què capim la sexualitat matriarcalista és A la Jana i l’Adri” (pp.  137-138). Cal dir que, encara que la meitat inicial és en català i la segona és en castellà, comença amb la llengua vernacla, un tret significatiu. A més, apareixen trets que tenen a veure amb lo matriarcal:

“Avui és dia de festa

celebrem la vostra unió

(…) per cuidar-vos l’un a l’altre

(…) Un enllaç de valentia

de projecte emprenedor,

avivant el vostre emblema

de feiner i treballador.

 

Heu guanyat la clientela

treballant fort, de valent,

el boca orella a la comarca

ha engrescat a molta gent”.

 

 

Per tant, l’empelt amb la terra va unit a un sentiment de pertinença i al fet que continuaran en terres catalanoparlants amb el projecte.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

Sexualitat matriarcal, maternitat i el paper dels parents i el dels avis

Un altre poema en la mateixa obra de Rosa Rovira Sancho, en què es reflecteix el tema de la sexualitat matriarcal (sobretot, empiulant-lo amb el de la maternitat i amb la relació mare-fill), i que és presentat com un encàrrec per a un enllaç, és “Als meus pares” (pp. 123-125). En primer lloc, diu que

“Com que sóc petit encara

m’he buscat un aliat,

que m’ajudi en aquest dia

a expressar-me en claredat”.

 

Aquest aliat podria ser la poetessa. Després, indica que

“vau anar a viure junts,

era bona l’aliança

vau voler ser més fecunds”.

 

Per tant, es tracta d’una parella amb interés per lo maternal. En acabant, expressa que

“A tu mare jo vull dir-te:

d’un anhel que vas tenir,

vas escriure un poema”

 

dedicat al marit. I, així, apareix la part poètica de la vida.

Igualment, com a resultat de les bones relacions entre l’home i la muller, el fill naix com també passa en moltes rondalles:

“i un Nadal arribo a casa

d’amoretes envoltat.

 

(…) Sento els braços, m’acaronen

i els dos cors van palpitant,

sou conscients de la feinada

que us daré d’ara endavant.

 

Ara el bibi, ara ploro,

ara m’he fet el pipí,

ara tinc una cacona,

ara el bany per a dormir.

 

Ara sec, ara gatejo

ara aprenc a caminar,

començo a desenganxar-me

de la falda i de la mà.

 

Però la feina no s’atura

cada cop demano més,

vaig creixent de mica en mica

avançant i fent progrés”.

 

Com em deia un home acostat i de la generació anterior a la meua, amb un toc d’humor, “¡Que no tot és casar-se i tindre fills!: ¡també cal cuidar-los!”. 

En eixe seny, conec una parella que se centrava en la fama (casats a mitjan dels anys noranta del segle XX i, en el 2011, separada), que pretenien que els avis es fessen càrrec dels fills i que…, a banda, els tractassen d’acord amb les directrius del tàndem… i, òbviament, treballar ells dos.

Afegirem que aquest poema és dels més planers que hem trobat en nexe amb la maternitat i dels que més m’ha fet somriure. De fet, el 30 d’abril del 2025, després de tractar aquesta composició, l’escriptora ens envià un correu electrònic en què deia “Moltes gràcies per les teves paraules.

En aquest poema, hi vaig posar molt d’afecte… Me’l va demanar la iaia i el va llegir ella amb el nét als braços, en el casament de la seva filla. El nen encara no tenia dos anyets, però representa la seva veu cap als seus pares”. 

No debades, com vaig intuir en un primer moment, en eixa tasca educativa i de connexió, també intervenen els avis (com a reforç dels pares i, ben mirat, com a transmissors de la cultura i amb estimació pel nét):
“Iaia Marga, iaio Mingo

estan sempre disposats,

ajudant i fent suplència

en els pares enfeinats.

 

L’avi Miquel i iaia Àngels

com que els veig de tant en tant,

el meu cor s’omple de joia

quan els tinc al meu davant”.

 

Per la bona compenetració que hi ha entre les tres generacions, el fill, tot seguit, addueix que,

“Amb aquest model de vida

sóc feliç i estic content,

i així vull que continuï

després d’aquest casament”.

 

En aplegar a aquest vers, captem que, lo que podria ser una mena de versos imaginats del fill cap als pares, altrament, va unit a una plasmació de l’agraïment cap a ells (i cap als padrins), arran d’unes noces, encara que l’escriptora de Monistrol de Calders no incloga el nom de la núvia…, ni que l’àvia portava a braços aquest fill… que encara no havia fet els dos anyets:

“Vull que sigui una aliança

segellada per tots tres,

perquè mai no es pugui rompre

i ens uneixi encara més”.

 

Per això, finalment, el fill agrega

“Que trobem la bona estrella

que il·lumini el nou camí,

i donar-nos l’embranzida

cada dia al dematí.

 

Moltes gràcies pare i mare

per ser un noi tan estimat,

jo us desitjo benaurança,

benestar i felicitat”.

 

 

És a dir, el fill continuarà amb el lligam amb els pares, sobretot, perquè hi ha hagut molta coincidència entre la parella i el descendent, qui els desitja que es perllongue eixa mena d’empelt fructuós entre el pare i la mare. I, més encara,… ¡perquè el fill no té ni dos anyets!

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Cançons de bressol, per a xiquets i maternitat

Música matriarcal en el llibre “De la marina i muntanya (Folklore)”, d’Adolf Salvà i Ballester (1885-1941).

Entre les cançons que hem triat per a aquest punt, n’hi de romanços de bressol, com ara, u de xiquetes que diu així:

“ROMANÇ DE XIQUETES

 

En este llit, em gití,

set àngels em trobí:

tres, als peus; quatre, al capçal;

la Verge Maria enmig,

qui diu: ‘-¡Xiqueta, dorm i reposa,

no tingues por a la mala cosa,

que, si la mala cosa ve,

jo la despatxaré’” (p. 189),

 

és a dir, que la dona que li la canta, la faria fora i, per tant, faria valença a la xiqueta.

En acabant, posa una cançó prou coneguda en terres catalanoparlants i vinculada amb l’escola i amb Nostra Senyora:

“La Mare de Déu,

quan era xiqueta,

anava a costura

amb una cistelleta.

La mestra li deia:

‘-Senyora Maria:

quina randa fa?’.

‘-Randeta fineta

per al tafetà’.

‘-Qui la tallarà?’.

‘-Qui la cosirà?’.

‘-Santa Magdalena,

qui té bona mà’” (p. 190).

 

“Ja plou, ja neva,

ja pixa l’agüela;

ja plou i plourà,

repica el morter,

farem una xica

com un garrofer.

 

Plou, plou,

carabina[1], caragol,

trau les banyes

que ix el sol.

Ja plou aigua menudeta,

les campanes van al vol,

la pobreta Tereseta

que el seu nóvio no la vol.

Tres dies fa que no pixa l’agüela,

quatre en farà, si no pixa demà.

Ja plou i plourà,

farem un replà,

repica el morter,

farem una xica com un garrofer” (pp. 194-195).

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] En l’original, “caravina”.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, lloc d’acollida i rams de germanor matriarcal

Un altre poema en l’obra “Ramell de poemes (Pètals de poble)”, de Rosa Rovira, en què copsem trets matriarcalistes significatius, és “A la Sheila i en Quico” (p. 99). Ja apareixen en les dues primeres estrofes:

“Gairebé vuit anys porteu

de festeig gratificant (…).

I la nit va il·luminar-vos”.

 

Així, com en moltes rondalles mallorquines recopilades per Antoni Ma. Alcover (1862-1932), un detall femení (el moment més fosc del dia) és el que fa de guia i lo que salva les dues parts de la parella, en una relació que no és romàntica, ans que uneix, però no mitjançant cap intent d’uniformitzar (de fer que, per imposició, s’adopte només un parer). I, en lloc de ser (com diu una nadala), la llum de l’Altíssim, o siga, un element celestial, qui fa la funció alliberadora, és l’obagor (vinculat amb la dona i amb lo tel·lúric).

Cal dir que aquests detalls poètics estan presents en molts escriptors matriarcalistes i que connecten amb el Poble.

Igualment, el xicot fa uns petits dons que, en altres cultures (a diferència de les matriarcalistes), es considerarien femenins i propis de persones fluixes en fortalesa física o com a forjadores del seu destí:

“el noi et regala unes flors,

fent que creixi cada dia

l’entusiasme en els dos cors”

 

i, com a resultat, generarà

“un futur molt venturós”.

 

Una altra composició en el mateix llibre de la poetessa de Monistrol de Calders, en què apareix la sexualitat matriarcalista, és “A l’Imma i en Jordi” (p. 100). Ja entrat el text, capim versos que van units a l’esper de la literatura matriarcalista, com si fos el de la mare en els seus fills que, en l’esdevenidor, podrien donar bons fruits:

“Unireu les esperances

amb el goig d’aquesta unió,

relació ben començada:

un fruit de festa major”.

 

Aquests mots podrien evocar-nos la fe (però amb seny terrenal) que la collita no siga només puntual, sinó bona hui, demà i en el futur.

Ara bé: també captem una parella interessada per la Mare Terra (ací, personalitzada com la mare que aprova la decisió dels fills) i que ha triat un espai natural on residir:

“L’aire pur del Puigsacalm

gaudirà del vostre empeny,

convivint amb l’enyorança

de l’entorn del Marboleny”.

 

Per consegüent, no és un enyor associat a la tristor, ans derivat del que, per uns instants, ens acompanya, quan, com ara, lliurem les claus a la propietària de la casa on hem estat com a llogaters durant més de cinc anys (com em passà amb ma mare, en novembre del 2014), i passem a la casa nova que hem adquirit i a què ella també serà ben rebuda. No debades, les línies següents ho plasmen:

“I del poble de les Preses,

i l’hostal del Vertisol,

per anar a Joanetes

on heu fet el nou bressol”.

 

Com podem veure, l’escriptora trau, sovint, el tema de la maternitat, no sols en poemes en nexe amb la cura dels fills petits: el simbolisme l’acompanya.

Al capdavall, eixa joia de viure és reflectida en posar que

“Aquest ram, és la senyera

sempre l’heu de recordar,

missatger de l’alegria,

de la sort i el benestar.

 

Te l’entrego amb galania

com a bon germà i cunyat,

desitjant-vos benaurança

I MOLTA FELICITAT”.

 

 

Sens dubte, una manera ben manifesta d’aplanar que, qui ha passat de la terra on nasqué a una altra (i que encara recorda la dels ancestres), se senta més acollit i entre persones de bon cor que li allisaran el camí de la vida.

Altrament, el tema del sentiment de pertinença a la terra també va en el cor i en la ment dels nous benvinguts i, en eixe seny, és u dels ponts que uneix cada membre de la parella, bé entre ells, bé amb l’entorn.

En uns altres versos en la mateixa obra de pètals de vila, l’autora exposa unes línies semblants, sota el títol “Per tu, Eva” (p. 101). Un germà crea una composició per a la seua germana, resident en Barcelona, i li diu

“Que aquest ram sigui l’albada

que il·lumini el nou camí,

cada flor ben perfumada

(…) Compartiu amb confiança

el sender que us heu traçat”.

 

Finalment, el germà li lletreja uns mots que ens porten a l’arquetip de la princesa, el qual connecta no amb el significat ancestral de filla del rei o de la dona que exerceix de cap d’Estat d’un principat, sinó de la bellesa i del valor de la persona:

“Ets PRINCESA d’aquest dia,

la meva germana gran,

i estimant-te amb simpatia

jo, seré ‘el teu bon jan’” .

 

Per consegüent, estem davant un cas més de matriarcalisme: la relació no és de pare a fill (o a filla), això és, de superior a súbdit, sinó de germà a germana, tret antropològic important en la nostra tradició rondallística i,  fins i tot, en el gai saber autòcton.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Aplec de poetes, agraïment a patrocinadors literaris i a la terra

Prosseguint amb la literatura matriarcal en el llibre “Ramell de poemes (Pètals de poble)”, de Rosa Rovira Sancho, la captem, com ara, en el poema Al Pere Feliu” (p. 62), escrit en el 2003. Com diguérem sobre uns versos anteriors, Pere Feliu fou un promotor de la cultura popular, en aquest cas, mitjançant trobades poètiques en Artés (una vila de la comarca del Bages), ací, la que feia quinze:
“Artés té una porta que sempre està oberta

un cop cada mes al Casal estimat,

recull d’emocions que el poeta desperta

somnis d’un raïm que fa anys que és plantat.

 

El seu capdavanter treballa i s’afanya

que tot continuï en ordre i bon grat

amb fermesa i coratge el seu raïm guanya

i broten tanyades d’un cep esporgat.

 

Vint-i-nou de juny i avui és sant Pere

i el nostre president celebra el seu sant,

i volem que ens acceptis noble amic Pere

aquest bon obsequi que tens al davant.

 

Celebrem-ho tots junts amb franca harmonia

I amb gran acollida d’amics i companys”.

 

 

Una de les coses que copsem en aquests versos és la semblança entre el raïm i que cada persona és un gra del penjoll. A més, un agraïment a un escriptor que, com aquell qui diu, estimula a la poesia i a celebrar aplecs literaris. Com a tret simbòlic, el raïm representa l’úter, la matriu i creix cap a la terra i, així, cap a lo terrenal, cap a lo maternal, detalls que empiulen amb el matriarcalisme.

A banda, l’autora trau l’orde, el fer les coses de bon gust, la rectitud, l’atreviment i l’espenta que, com el raïm que fructifica, genera noves esperances (les tanyades). I ho fa emprant vocabulari del camp.

Finalment, connectant amb la tradició matriarcal, trobem l’honradesa, la bona avinença, el bon cor, la consonància i l’actitud oberta i receptiva.

Enllaçant amb aquesta reunió, la primera de les quals tingué lloc en 1988, figura la composició “Al Raïm de Poesia” (p. 77), en la mateixa obra:

“El Raïm de Poesia

ja compleix vint-i-cinc anys,

resplendent amb harmonia

l’amistat de bons companys.

 

Cada fruit una saviesa

cada gra un nou rebroll,

estan plens de fortalesa

tots plegats fent gran manoll”.

 

 

Per tant, aquest acte és com un intercanvi (cada u aporta al col·lectiu i, en acabant, en rep): saviesa, creativitat (els rebrolls), força d’esperit i…, de rebot, es genera una confiança mútua.

Altrament, l’escriptora comenta que

Són molts anys fent caminada

enriquint coneixements,

cada mes hi ha una trobada

compartint els sentiments”

 

 

i podríem dir que defensa el sentiment de pertinença a la terra, lo tel·lúric (en aquestes línies, com si fos un empelt amb la mare, amb una mare que afavoreix el desenvolupament creatiu dels fills):
“Un gresol ple de poemes

(…) Car tenim la Raïmera

arrelada al sòl d’Artés,

un escut, una senyera

i una via en nou progrés”.

 

 

Al capdavall, llegim els versos

“Per molts anys i una abraçada

per aquest formós jardí,

pels cinc lustres de florada

que engalana el vell camí”

 

i, per consegüent, figuren trets matriarcalistes: el jardí que frueix, les flors (com a signes d’esper) i el bon tracte als majors (els camins ja fressats, però, ara, guarnits a través de la creació literària).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Aplec de poetes, acords sota una alzina, la maternitat i la dona tel·lúrica

Un altre poema que figura en l’obra Ramell de poemes (Pètals de poble)”, de l’escriptora de Monistrol de Calders, i en què es plasmen trets matriarcalistes (per exemple, un aplec de poetes), és “Al Niu d’Arts de Parets” (p. 52). En primer lloc, direm que té a veure amb uns actes (el “Niu d’Art Poètic” de Parets del Vallès) i que fou escrit en el 2012:

“Curulla de brots de nova tanyada,

ramells de poncelles d’humil pensament,

avui celebrem en aquesta diada

la festa del goig i del sentiment.

 

Ja fa vuit anys, vau emprendre volada,

com aus voladores cercant vostre niu,

el grup de NIU d’ART a Parets fa niuada,

amb el bon suport, d’en Pere Feliu.

 

Tots som germans en aquesta nissaga,

units per la força del novell caliu,

esclat d’emocions de belles paraules,

on un mira l’altre a veure què hi diu.

 

Que visqueu sempre en dolça harmonia,

unint vostres llaços d’amics i companys,

us desitgem el RAÏM DE POESIA,

salut, benaurança i per molts anys!”.

 

 

Així, en començar, exposa una esperança que podem connectar amb el simbolisme de la infantesa, de lo que s’inicia (la nova tanyada) i amb la senzillesa del xiquet (per la seua disposició a aprendre a partir de lo que rep de fora, dels altres).

A més, inclou la consolidació i el mecenatge que els dóna en Pere Feliu, un poeta d’Artés (el Bages), cofundador i president del grup “Raïm de poesia d’Artés”, com posava l’entrada “Niu d’Art homenatja Pere Feliu en el 17é aniversari de l’entitat” (https://www.somparets.cat/noticia/3838/niu-dart-homenatja-pere-feliu-en-el-17e-aniversari-de-lentitat), publicada en la web “SomParets” el 15 de febrer del 2010.

Igualment, trau el tema de la confraternitat i dels punts en comú (l’interés per la poesia i per la confiança entre els membres del grup, puix que s’escolten entre ells i, així, estan oberts a la part literària i a lo que transmeten els versos d’altri).

Per això, remata amb fe en la dolça avinença entre els escriptors, mitjançant els lligams i, àdhuc, a través dels empelts que poguessen sorgir fruit d’aquesta trobada literària.

En altres paraules: la poetessa no reflecteix unes línies en què el gai saber semble una cosa de persones molt lletrades, allunyades del Poble o, fins i tot, adinerades i que miren de dalt a baix, ans de gent amb un esperit acollidor i en pro de la creativitat del conjunt.

Continuant amb l’amistat (ací, en una composició dedicada a una alzina), hi ha “Per l’Anita” (p. 57), en què es mestallen el sentiment de pertinença a la terra, la natura (l’alzina, u dels arbres simbòlics de la tradició comunalista i de la matriarcalista, perquè celebraven moltes reunions i pactes molt a prop o bé a sota) i el paper de la mare (representada, com en moltes cultures, per lo arbori), diu que

“Al Pujol hi ha bella alzina

que fa enllaçar nostra amistat,

alegre i majestuosa,

dóna goig ser al seu costat.

 

Cada cop que el vent la gronxa,

parla el cor, parla la ment,

seus brogits són un murmuri,

de la veu del sentiment”.

 

 

És a dir: capim una mare atenta i que respon als altres i al món exterior, que hi està en nexe, que no hi és aliena.

En eixe seny, l’autora agrega que

“Seva veu, el seu guiatge,

records plens d’estimació,

emparant-nos amb coratge,

amb valor i protecció.

 

Seva arrel sigui esperança,

per saber trobar la pau,

seva soca la confiança,

per estimar sota el cel blau”.

 

 

Per consegüent, com més va, més, es reflecteix el simbolisme vinculat amb lo maternal: la mare educadora dels fills, la dona evocadora i que estima fills, familiars, néts i més, la mareta que fa de sopluig, la maternitat unida amb l’espenta i amb la valentia.

I, òbviament, el lligam entre la dona, la terra i les arrels: només amb arraïls en bon terreny i amb el tronc que, al capdavall, fa possible que isquen fulles o, fins i tot, flors, prossegueix una vida amb esper i, així, amb el cel blavós, el mateix que comença a albirar-se arran de l’arribada de la primavera.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

La maternitat, el naixement del nen i el sentiment de pertinença a la terra

Una altra composició en nexe amb el tema de la maternitat i que figura en el llibre “Ramell de poemes (Pètals de poble)”, de Rosa Rovira, és “Enhorabona” (p. 60):

“Dolça llar ha fet albada

arribant-hi un angelet,

festejant eixa diada

per en POL el seu fillet.

 

Contemplant el seu bressol,

(…) un cel blau lluint el sol

clara llum, goig i alegria”

 

I, més avant, addueix

“raig de música i consol”.

 

 

Per tant, el naixement va acompanyat de festa i és ben rebut, no sols, com ara, la jovenesa o l’adultesa.

Tot seguit, en el poema “Benvinguda Neus” (p. 61), la flor de la vida lliga amb la primavera i, a banda, l’autora inclou la tendror i la dolçor amb els nens i en l’ambient en què viuen:

“Com ocell de primavera

que refila dolçament,

ets albada riallera

de l’aurora matinera

amb tendror de naixement.

 

Bocinet de benaurança

envers tu, l’amor es fon,

per fruir dolça gaubança”

 

És a dir: tant la refilada com la fruïció van acompanyades de melositat i, així, de moderació, un tret present en molts poemes de literatura matriarcal.

A banda, el caliu i el conhort possibiliten eixa mena d’empelt entre la xiqueta i els altres i la vida juntament amb l’esper que els acompanya.

Amb trets semblants, en la composició “Benvingut, petit Joan” (p. 67), recopilada en la mateixa obra de ramell, l’escriptora de Monistrol de Calders, plasma molts símbols associats a la minyonesa i aprova aquesta etapa del viure:

“Un nadó porta alegria

com l’estel del matí,

t’il·lumina cada dia

embellint el nou jardí.

 

Com clavell de primavera

és nascut del mes d’abril,

la natura riallera

fa folgança juvenil”.

 

 

Quan escriguérem aquests versos, consideràrem que el clavell tenia a veure amb l’home i que, a més, com nasqué en abril, ho faria amb la festivitat de Sant Jordi (patró de Catalunya).

Després, captem uns mots que evoquen Nadal i la baixada del Jesús a la terra (a la mare):

“Des del pic de la muntanya

s’hi albira el Pirineu,

la blancor que l’acompanya

són bonics floquets de neu.

 

Són estrelles molt galanes

que del cel volen baixar,

fent repic de suaus campanes

i al nou nat assuaujar” (p. 67),

 

per exemple, amb les mans, bé per les galtes, bé per les manetes.

No debades, en acabant, connectant altra vegada amb lo tel·lúric, Rosa Rovira Sancho posa que

“Des del cim de la carena

albirant el Montserrat,

gaudireu de pau serena

i d’un nin acaronat”

 

i remata els versos amb un

“Benvingut a aquesta vida,

benvolgut petit Joan!”,

 

 

ja que l’existència (ací, en la infantesa) toca lo terrenal, no lo celestial, de la mateixa manera que les arrels de l’arbre.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El naixement, la mare protectora i el paper educatiu i afectiu maternal

Continuant amb poemes de Rosa Rovira Sancho en què apareix el tema de la maternitat, el copsem en el llibre “Ramell de poemes (Pètals de poble)”. Així, en els versos de “Vostre niu” (p. 9), diu

“Prodigi pels pares

és l’arribada d’un fill,

tu vas ser la primera

en aquest feliç niu.

 

Poncella de rosa

del nostre jardí

rossinyol que canta

refilant al matí”.

 

 

Primerament, pensàvem que es tractaria d’una xiqueta (la poncella), qui, com l’ocell que canta a l’eixida del sol, ho fa en el moment del dia que va unit amb la infantesa: de matí. Ara bé, el mateix dia que escriguérem aquests versos, el 25 de març del 2025, la poetessa ens comentà amb aquests mots en un correu electrònic: “el  vaig dedicar a la meva primera filla, en el seu casament”. 

Igualment, l’autora exposa al nen com serà l’educació que rebrà del seus pares:

“Et porta i et guia

pel camí de l’amor,

dolçor i alegria

sereu un sol cor.

 

La vida i la casa

perquè compartiu,

amb dies de glòria

serà el vostre niu”.

 

En una altra composició del mateix llibre, titulada “Lluna de juliol” (p. 37), la mare és representada per la lluna (qui, de primeria, ja és més gran que la xiqueta i va acompanyada dels estels, els quals simbolitzen els seus fills) i farà valença a la nena. La xiqueta, a mitjan nit, amera l’aroma de l’hortènsia i es dirigeix a la dona i mareta:
“Una lluna tafanera

treu el cap per l’horitzó,

els estels que l’acompanyen

volen fer-li un petó.

 

Digues lluna encisadora

que em véns a veure a mi?

Jo estic aquí a la fosca

vine a fer-me llum aquí!

 

Tu seràs la meva musa

mentre no pugui dormir,

escriuré en el silenci

i una cosa t’he de dir:

 

Ets la lluna platejada

a tots deixes encisats,

sota teu hi han abraçades

i petons d’enamorats!”.

 

 

O siga que, per una banda, fa acte de presència la mare protectora i que facilita el bon son dels infants, la mare que acull, la mare inspiradora per a l’escriptora i, àdhuc, la mare (ací, vinculada amb el color argent, associat a l’obagor) que fa possible un ambient de confiança entre nuvis i entre parelles d’enamorats.

Un altre poema en què es reflecteix lo afectiu és “Felicitats mare!” (p. 49), fet per a un encàrrec. Cal dir que captem un lligam entre la figura materna i l’arquetip del rei (però en una dona) i que una cosa no exclou l’altra:

“De Sant Mateu tens un estel

que et guia cada matí,

de Navarcles una vida

que dia a dia va fent camí.

 

Amb l’Antoni et vas casar

(…) i amb l’Alícia i el Francesc

feliç unió, va ésser coronada.

 

Ets la reina de les mares

de la vida i de l’amor,

ets la joia predilecta

que hi ha dintre el nostre cor”.

 

 

Adduirem que, tot i que els versos tenen a veure amb l’aniversari d’unes noces, se centren més en lo maternal:

“et volem felicitar,

(…) et volem recompensar.

 

Felicitat en aquest dia

amb la família al teu costat,

tots units fent una pinya

d’amor i d’amistat”.

 

 

El 25 de març del 2025, mentres escrivia aquest poema, recordí que, en cals meus pares, quan encara hi vivia (fins als trenta-huit anys) i algú em demanava quina era la professió de ma mare o bé de què treballava, sovint, li responia (i ho he dit moltíssimes vegades, fins i tot, després) “Mare”, però no mestressa de casa. A més, ella n’era la senyora ama (o, com dirien en altres indrets catalanoparlants, la mestressa o bé la madona). 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)