Arxiu d'etiquetes: “LOs col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa” (Cristòfol Despuig)

La dona, de bon cor, salva els destrets de l’home bonhomiós

General, , , , ,

 

Una altra narració en què es plasma el matriarcalisme i, des de molt prompte, el fet que la dona (àdhuc, ja vella) està ben tractada, és “El rei Astoret”, recopilada per Enric Valor en l’obra “Rondalles valencianes”. Hi havia un rei jove, de grata presència i de bon cor a més d’afectat a la cacera (p. 39), un tret vinculat amb lo patriarcal.

Un dia, a mitjan vesprada, ix acompanyat de jóvens i de criats de la cort, veuen un teixó i ell, amb la ballesta, apunta, malgrat que una veu li deia que no ho fes (p. 40), i n’ix una vella (p. 40), qui, com a castic, li diu que el rei s’enamorarà d’una bellíssima fadrina, però que no la veurà.

Des d’aleshores, una jove, en els somnis, li apareix al rei i, àdhuc, “el somni es va repetir durant molt de temps” (p. 42). Un dia, el rei va a Baltasar, el seu braç dret i conseller, qui li comenta que demane el nom a la jove (p. 42), però la xicona no li ho aplana i, a la quarta vegada, respon la joveneta:

“- Em diuen Margarida Blanca” (p. 43).

Per tant, per molt que ell desitge que la dona (en aquest cas, la jove) ho faça, ella dona el pas quan vol (“es fa lo que vol la dona”).

Més avant, el conseller Baltasar diu que fóra interessant visitar l’astròleg Jeremies i, “l’endemà, rei i conseller arribaren fins a ell en unes quantes hores” (p. 45). Com veiem, van unides la part de la darrera paraula (el rei) i la dels suggeriments atenent a les vivències, al saber i a l’experiència (Baltasar), això és, la part activa i la passiva.

Quan el rei Astoret i el seu conseller ja són en companyia de l’astròleg Jeremies, captem un detall matriarcalista lluny de lo que podria ser el barroquisme en parlar: “el rei li’l va contar amb breus però exactes paraules” (p. 45). Són mots que van en línia amb l’obra “Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa”, de 1557, quan, durant una conversa entre Lívio, Fàbio i Don Pedro, el primer de tots ells, Lívio, diu que “ara veyem [1] manar los castellans, demà veurem que seran manats, com en altre temps ho foren, y aprofitar-los ha poch la llàbia[2] que tenen” (p. 280):

“Fàbio: Sí, que grans paraulistes són y per ço dien molts que de Castella no és bo sinó les coses mudes.

Don Pedro: Què són les coses mudes?

Fàbio: Són cavalls, mules, bous, moltons… que, a la veritat, estes averies avantatge porten a les nostres” (p. 280).

Tornant a la rondalla “El rei Astoret”, l’astrònom Jeremies els porta cap al matriarcalisme, en lloc de fer-ho cap a la cacera (un detall patriarcal): “Ara haureu de mirar fit a fit l’obertura de la cova”, això és, de l’entrada cap a lo femení. Llavors, al rei, al conseller i a Jeremies, se’ls apareix una finestra que emmarcava la cara i el bust d’una jove (p. 46).

A poc a poc, el rei Astoret passa a actuar amb bon cor, fet que copsa el seu conseller i, al moment, veiem que l’astròleg cerca una fada i amiga seua, Salina, a qui tracta bé:

“’Fada Salina,

que vora la llacuna vius soliua[3]:

per a un destret

en què ara es veu Astoret,

el jove rei

que bé mereix un bon remei,

demane el teu favor,

que sempre m’és d’un gran valor’.

 

La fada li féu una lleugera reverència i respongué:

 

‘Bon Jeremies,

tu, que tant en mi confies:

del teu senyor,

a qui tens tan gran amor,

conta’m el fort destret

i hi posarem remei complet’[4]” (pp. 48-49).

 

Com a curiositat, direm que, malgrat que la paraula “destret” té a veure amb “districte”, amb “constrényer”, etc., també és cert que ho fa amb detalls que solen relacionar-se amb la mà dreta, amb lo patriarcal, per exemple, l’obligació per força major, la rigorositat i la severitat, com podem veure si consultem el mot “destret” en el DCVB. I, així, un altre detall en línia amb el matriarcalisme: la banda “forta” és la femenina, l’esquerra, no la dreta i, per consegüent, la dona.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i que el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Notes: [1] “veiem”.

[2] Castellanisme “labia”, en lloc de formes genuïnes com “retòrica”, “verbositat”… I és que, una cosa és el parlamentarisme (molt relacionat amb la història de la cultura catalana) i, ben diferent, el parlar per parlar, a vegades, amb barroquisme i tot.

[3] Cova, llacuna, aigua… són detalls matriarcalistes i, en aquesta rondalla, en relació amb una dona que dicta què farà l’home.

[4] Els darrers dos versos que diu la fada a l’astròleg Jeremies plasmen el matriarcalisme: la dona està disposada a fer costat Jeremies…, per a que es puga salvar el rei. I, així, la dona salva l’home.

Dones transmissores i molt obertes

General, , , ,

 

En el llibre “Història de les dones a la Catalunya medieval”, Teresa Vinyoles escriu que, des del segle XIII, “parelles joves del Principat (…) repoblaran pam a pam Mallorca, d’altres aniran al País Valencià i encara després d’altres a Sardenya on deixaran la ciutat catalana de l’Alguer. Sembla que no ens hem aturat mai a pensar que la transmissió de la llengua, que de fet és el que dóna una identitat cultural, es féu a través de les mares del poble, colonitzadores i repobladores, transmissores de cultura, donadores no solament de la vida sinó també del llenguatge, narradores de contes, cantadores de cançons.

Penso que en aquesta història de les nostres dones hi ha de tenir un lloc el conte i la llegenda. Contes i llegendes que, juntament amb la paraula oral, la llengua viva, ens han transmès les dones medievals” (p. 81).

Igualment, en l’obra “Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa” (https://www.ehumanista.ucsb.edu/sites/secure.lsit.ucsb.edu.span.d7_eh/files/sitefiles/ivitra/volume1/14%20ehumanista.ivitra.Despuig.JAGonzalez.Col.loquis.pdf), de Cristòfol Despuig[1], i a què vaig accedir mitjançant un correu electrònic de Jordi Bilbeny, Fàbio, representant de l’oligarquia tortosina (p. 248), comenta, amb un to popular, que, al Regne de València, anaren dones “per a poblar la ciutat se comensà en llengua cathalana, per ço que les criatures més aprenen de las mares que no dels pares” (p. 262).

En referència a les dones i, més encara, a moltes de les dones grans (les àvies[2]) cal dir que han salvaguardat el llegat cultural i ancestral (rondalles, refranys, goigs, costums, cançons, endevinalles, esperit comunitari, l’esperit emprenedor, la cooperació, etc.) i, així, aquest paper de les dones ha anat unit a una valoració positiva també de l’experiència (la vellesa) i de l’esperança (la infantesa i la joventut), aplanada pels pares i per les persones que ja, en molts Estats, es proposen passar la cultura ancestral a les noves generacions i a nivell social, per exemple, mitjançant Internet. Com a primer exemple, posarem la rondalla “El forçut de Xixona (Arreplegada a Agost i a Xixona)”, que figura en el llibre “Rondalles de l’Alacantí”, de Joaquim G. Caturla, la qual comença així: “Puix senyors, fa molt de temps que vivia a Xixona una dona vella i molt xarradora que ho sabia tot. Coneixia totes les històries del poble i, de rondalles, contes i contarelles, en sabia un cafís[3]. Com que la tia Maria, que aquest nom li posarem, era tant simpàtica i tan amiga de tots, sempre tenia visites, sobretot, de xiquets, que li preguntaven moltes coses i li demanaven:

-Tia Maria, va, conta’ns una rondalla!

I no li ho havien de dir dues vegades. Sempre en tenia alguna a punt i, si no se’n recordava de cap, se la inventava” (p. 57).

Ara bé, en la rondalla “L’home que sabia totes les cançons (Arreplegada a Sant Joan)”, plasmada per Ximo Caturla, en el llibre “Rondalles de l’Alacantí”, ens trobem que, tot i que, normalment, són dones les que transmeten la saviesa tradicional en llengua catalana, “Fa molt de temps vivia a Alacant un home molt simpàtic i xarrador anomenat Nicolau, conegut de tots, que tenia una tenda de cordes i estores prop del mercat. Colau era un home de caràcter obert, expansiu i alegre, que sempre portava el somriure a la boca.  Els seus veïns se l’estimaven molt, i com que sempre estava de bon humor i era tant entonat i cantador, passava el dia entre cançó i cançó” (p. 117).

En aquestes dues rondalles valencianes, veiem que està ben vist que les persones siguen molt obertes, simpàtiques, que sàpien aplegar als altres i, en el cas de la vella, se’ns indica que era ben considerada pels xiquets i molt creativa i, en el cas de l’home, copsem que, a més, era emprenedor. No obstant això, cal dir que ens hem trobat amb moltes dones emprenedores.

Igualment, direm que, majoritàriament, és la dona qui fa el paper de transmissora de la saviesa tradicional, com és habitual en les cultures matriarcals i, així, també ho feien les trementinaires (remeieres).

Agraesc la col·laboració de Jordi Bilbeny i la de les persones que m’envien informació per al treball sobre el matriarcalisme i la dels qui em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] Edició, introducció i traducció a cura de Juan Antonio González. Data del 2012. Aquest enllaç és del 30 de gener del 2020.

[2] En moltes poblacions catalanoparlants, com ara, en Catalunya (però que també ho ha conegut, ma mare i en la seua família, valenciana), és costum utilitzar el nom “la tia” en parlar de l’àvia.

[3] Un cafís és una mesura de capacitat. En el DCVB, podem llegir que “encara està en ús al Ribagorça , a Tortosa i A València per a mesurar cereals i calç”.

Agermanat amb Pere Riutort Mestre, un model a seguir

General, , , , , ,

 

Entre els valencians, com també entre els catalans, els balears i més persones de tot l’àmbit lingüístic, n’hi ha que són models a seguir. En el meu cas, una d’elles és Pere Riutort Mestre (Petra, Illes Balears, 1935).

I, per una altra banda, hi ha persones que acullen, com molts il·lustrats del segle XVIII i que eren catalanoparlants, la cultura castellana, la qual, entre altres coses, té tres pilars: furtar, mentir i, per descomptat, el fet que un home puga fer de la dona lo que li rote, ja que, per a moltíssims castellans, la dona és una propietat de l’home (“La maté porque era mía”), amb què jo no combregue com tampoc no ho fan molts catalanoparlants que abracen, dia rere dia, un model de vida i d’actuació matriarcals. 

Afegirem que, passant al segle XVI, per mitjà de l’obra “Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa”, en el col·loqui sisé, Lívio comenta a Don Pedro que “trobam dels cathalans poques coses escrites de les moltes que han obrades y per ço podem dir, ab veritat, que los de Cathalunya han tingut en tot temps més obres que paraules, lo que contrari és en los castellans, que tot temps han tingut més paraules que obres” (p. 338), paraules que molt bé enllacen amb algunes de Francesc Eiximenis sobre els castellans, en el capítol 894 de la seua obra “Lo Crestià” i que podem llegir en la tesi “La filosofia social i política de Francesc Eiximenis”, de Lluís Brines i Garcia: “Deya en Guillem de Monpeller, avi del rei en Jacme d’Aragó, qui pres València, e pare de madona Maria de Monpeller, mare del dit rey, que traversura hy avia en tres maneres, car la primera se apel.la ytaliana, la segona africana e la terça castellana. La ytaliana termenava tostemps en venjar e conquerir; la africana en bon temps e en gaudir, mas la castellana en furtar e en mentir” (p. 585).

Des d’ací, el meu agraïment a Pere Riutort Mestre, mestre i amic, a hores d’ara i tot, per haver-nos transmés, als alumnes de Magisteri, que la veritat havia de surar i, per tant, que els mestres no havíem d’oblidar ni d’ocultar la part de mentira, sinó fer possible que més persones tinguessen criteri propi i, òbviament, ser nosaltres models a seguir, com a ensenyants, com a educadors de l’esplai i com a persones, en lloc de ser i d’actuar com, anys a venir, farien Lluís Miquel Campos Sanchis o, per exemple, Enric Morera, dos polítics vinculats al partit valencià Bloc i de què també hi ha informació en aquest text redactat per Pere Riutort.