Arxiu d'etiquetes: “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar” (llibre)

“Seràs servida”, dones garrides, de bon cor i molt obertes

 

Prosseguint amb la rondalla “En Joanet”, recopilada en el llibre “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs, llegim que “Així passaren alguns dies, al cap dels quals, va dir que se’n volia tornar a sa seva terra, per contar a son pare lo bé que es trobava.

-Tu no tornaràs! -va dir una veu molt trista.

Diu:

-Sí que tornaré!

-Idò, bé: promet que, en tornar, no duràs res de sa teva terra, perquè seria sa nostra desgràcia.

Diu:

-Bé: no duré res” (p. 152). I, així, la dona, amb bon cor, ha convençut l’home i, a més, acceptant ell lo que li dicta ella.

Tot seguit, el jove fa via cap a la seua terra, “tan sols lo necessari per dir a son pare que es trobava molt bé en aquell castell i que hi volia tornar per quedar-s’hi tota sa vida. Son pare hi vengué a bé, i ja va ser partit altra vegada” (p. 152). Quan plasmí, per primera vegada, aquest paràgraf, dia 11 de novembre del 2022, copsí, no sols el pas de la casa on u s’ha criat (la del pare) a la nova (la de la núvia), sinó un passatge eròtic i en què, a més, el jove pescador segueix les órdens de la muller.

Al moment, “Pes camí, trobà una velleta” (p. 152), qui li diu que les tres jóvens són, ara, tres dimonis i que prenga tres mistos, per a encendre’ls, quan ho ell ho considere menester (p. 152). Per consegüent, no sols la velleta fa el paper de mestra, sinó que, a banda, li atorga recursos per a fer més fàcil el recorregut.

En aplegar on són les jóvens, elles ploren perquè no ha complit amb la paraula. Ell, de nit, recorre a un misto (llum enmig de la foscor, un tret matriarcalista, en lloc de tot claredat o tot foscor) i “va veure que tenia davant ell una jove guapíssima i, mirant-la fit fit” (p. 153), això és, fixament, fins que li cau el misto al coll blanquíssim de la jove i ella es desperta. Malgrat que, amb aquest passatge, pot semblar que és ell qui salvarà la dona, evoluciona de manera que la xicona, davant la reacció del gegant en contra, diu al jove pescador: “Tira’t per sa finestra i fuig.

En Joan se tirà per sa finestra i es trobà en un desert” (p. 153). Ja en el desert, un lloc on s’ha d’espavilar, no sols el jove farà de repartidor entre diferents animals (un lleó, un gos llebrer, una àguila i una formiga), sinó que tots quatre li fan costat des d’aleshores i li aportaran un detall (cada u, u) que el farà fort en la vida.

Més avant, el jove es torna formiga, entra on és una de les xiques i, en acabant, es torna home. “Llavors, es posà a parlar amb sa jove i li demanà com és que ella i ses altres dues al·lotes estaven allà amb aquell gegantot, i li respongué que les tenia encantades i que s’encantament duraria fins que hi hagués una bona persona que les volgués alliberar.

-Jo vull -digué en Joanet. Digues què he de fer i seràs servida.

-Te n’has d’anar a tal punt, a on hi ha un bosc, enmig d’aquest bosc, hi trobaràs una serp” (p. 154) i que, després de fer unes passes que ella li indica, com en rondalles d’aquest tipus, esclafarà un ou en el front del gegant (una mena de Goliat) i l’encantament s’haurà acabat (p.  154).

Els missatges d’aquesta rondalla són molt interessants per al dia rere dia en una cultura matriarcalista: 1) les persones de bon cor poden fer que les que passen per un mal moment (en el fons, les jovenetes estan tristes, perquè voldrien estar desencantades), reviscolen i retornen al seu projecte de vida, 2) malgrat que el jove (l’home) pogués tenir més força (que la jove), ell fa de servidor de la fadrina, però no com una mena d’esclau: “Digues què he de fer i seràs servida” i 3) ella li marca les directrius.

Com a anècdota, i vinculada amb aquest relat, diré que, quan el tracti  l’11 de novembre del 2022, em recordà els meus avis materns. Ell (nascut en 1906) era molt més fort; però ella (nata en 1910), molt arriscada, una mica roder i molt oberta, era qui feia de cap de colla i qui portava el timó.

I, com que el vailet fa lo que la jove indica, el gegant quedà mort, “S’encantament s’acabà, es casà amb s’al·lota guapa i quedaren amos (…) del castell, a on visqueren feliços” (p. 155) i, per consegüent, ell ha passat de pescador a viure en lo que podríem dir la terra de la muller.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones de bon cor, receptives i molt obertes

 

Una altra rondalla en què es reflecteix molt el matriarcalisme i que figura en l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs, és “Es lloro”, arreplegada la darrera dècada del segle XIX, relat que, a més, comença dient que, “A ca sa mestressa Maria Rua, que tenia una botiga de vendre” (p. 150), tenien un lloro. Un dia que la mestressa fregia en la cuina, “hi va anar un nin a demanar es cigrons, a quant anaven” (p. 150) i l’animalet li digué “A deu!

Es nin va pensar que era sa mestressa i se n’anà a sa mare i li digué que es ciurons anaven a deu.

Sa mare (…) digué:

-Sí que són barato! Ves a dur-me’n dos almuds.

Es nin se’n va anar a cercar es ciurons i, quan va esser a sa botiga, cridà sa mestressa i n’hi demanà dos almuds. Sa mestressa sortí i els hi donà” (p. 150).

Com veiem, no sols la dona (la venedora) porta la botiga (i ho podem copsar dues vegades), sinó que apareix una segona dona (la mare del nen) i només un home (el xiquet). I, de pas, a banda que hi ha dues dones i un home, són elles qui porten la iniciativa, qui tenen la darrera paraula. En aquest sentit, no és la primera vegada que, simbòlicament o no, la part femenina és major que la masculina i, igualment, té més pes en el relat.

Un poc després, passem a un passatge en què la botiguera i el nin actuen de bon cor i en què la venedora, com que li diu que no estan a deu, fa que el nen se’n vaja a casa plorant i sense els cigrons (p. 150).

Mentrestant, el gat de la dona es menja el peix que hi havia en la paella i, com també el lloro, s’amaga davall del llit. Ara bé, la madona sent que el lloro demana al gat:

“-Moix, ¿que també has dit a deu?

Sa mestressa ho sentí i anà a cercar aquell al·lot per dir-li que no en tenia sa culpa ella, que havia estat es lloro sa causa de tot” (p. 151). De nou, la dona és qui tria finalment, i, ací, perdona el xiquet.

En el relat següent, “En Joanet”, recopilat en “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs, el qual té moltes semblances amb rondalles en llengua catalana, comença ambientat en la mar (símbol vinculat amb la dona, amb l’aigua). Un pescador tenia un fill que pescava amb ell. “Un dia veieren un barco (…) dins el qual se sentia una música molt agradable. Es fill va dir:

-Mon pare: jo vull anar a veure què hi ha en aquell barco.

-Està bé, ves” (p. 151) “I ja va ser partit a aquell barco.

Tant com s’hi acostava, millor sentia aquella harmonia” (p. 151) i, més avant, oí com una veu celestial que li convidava a anar junt amb ella i, tot seguit, li addueix:

“-Joanet, ¿vols venir amb nosaltres i estaràs bé?

Amb això, veu unes mans que li posen una tauleta davant (…) i (…) tornà a sentir sa veu que li deia:

-Joanet, ¿vols venir amb nosaltres i estaràs bé?

A lo qual, ell va respondre que, si son pare ho volia, se n’hi aniria molt gustós. Se’n tornà a terra i va dir a son pare:

-Mon pare: jo me’n vull anar amb aquell barco.

-Sí? -digué son pare-. Idò, ves-te’n (…). Ves i fes bonda” (p. 151).

Per tant, no sols les dones (la veu) marca la pauta, sinó que es tracta d’una persona molt oberta i que convida. Igualment, el pare dona moltes facilitats al fill i li desitja que faça bondat. Afegirem que apareixen dos trets molt relacionats amb el matriarcalisme: l’aigua (la mar) i la terra.

I, com en altres rondalles (malgrat que ho solen fer a una dona), novament, paren taula al xiquet i és ben tractat “sentint sempre aquella dolça música” (p. 152) i “El sendemà, de matí, quan es despertà, es trobà a una platja devora tres joves formosíssimes[1] vestides d’or i seda i adornades amb perles i brillants, les quals el s’endugueren a un castell que, allà prop, hi havia i, després que l’hagueren aposentat a un quarto, desaparegueren per encant” (p. 152).

I aquelles mans “li daven tot quant havia menester i aquella música celestial el recreava” (p. 152). A més, eixe vespre, “sentí que qualcú entrava dins es quarto i es desvestia i s’ajeia i adormia de vora ell” (p. 152). Pel context i pels detalls immediats, copsem que era una dona. I, per consegüent, es tracta d’un passatge eròtic en una rondalla popular balear, en llengua catalana, plasmada en el segle XIX.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] En l’original, figura el castellanisme “hermosíssimes”.

Dones que proposen, que marquen les directrius i molt obertes

Una altra rondalla en què es plasma molt el matriarcalisme i molt semblant a altres (per exemple, a una valenciana en què apareix un llop i una bacona amb fills), és “Es ca que feia carn”, la qual figura en l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs. Així, veiem que un gos que feia camí i que tenia molta talent (molta fam), “Va trobar una truja amb sos porcellins” (p. 143). I, quan el gos li deixa triar entre menjar-se la bacona o els porquets, primerament, copsem el vincle entre la mare i el fill: “Si em menges, a mi, llavors, es porcellins romandran tots sols i no tendran qui els don menjar. I, si et menges es porcellins, jo em moriré quan em veuré sense fills” (p. 143). Un poc després, la dona (la truja) fa una proposta a l’home (el ca) i es fa lo que ella vol:

“-Idò, (…) ¿vols que ens n’anem a aquella bassa i ens bolcarem i, llavors, ja et menjaràs qui voldràs?

-Sí -digué es ca” (p. 143).

I, immediatament, la truja tira el gos en la bassa i “surten es porcellins i arranquen de córrer” (p. 143) com també la bacona (la mare).

A continuació, el gos es troba amb una egua amb una pollina, qui, eixerida, li comenta:

“-Idò, ¿em vols treure una espina que tenc a una pota i, llavors, et menjaràs sa pollina?

-Sí -digué es ca” (p. 144).

Per tant, es reflecteix que la dona porta la iniciativa, que marca les directrius i que es fa lo que ella tria. Un fet semblant, amb el tercer animalet amb què es troba el ca: dos xots, o siga, dos anyells.

Trets semblants captem en la rondalla següent, “Sa gallineta”, en que una gallineta a qui li cau un aglà (gla) petit, fa via. Aleshores, troba un gallet i ella, com al llarg de la rondalla, proposa:

“-Què vens amb mi?

-Sí” (p. 144).

En acabant, amb una porcelleta, amb un xot, amb un gall,… I, com a exemple en què la dona té la darrera paraula, el gall diu “Que ho diga la comare gallineta” (p. 145), és a dir, qui ha portat la iniciativa i, a banda, una muller.

Igualment, copsem un passatge semblant a quan, per exemple, l’àvia paterna de ma mare (àvia nascuda en els anys setanta del segle XIX), de bon matí, se n’anava en tramvia al mercat de la ciutat de València amb més de mig sac ple de fesols. Després, tornava a casa i ja ho havia venut… sense mitjancers, com em digué ma mare en una entrevista feta en el 2020:

“Sa porcelleta va partir molt de matí i se’n dugué un sac, el va omplir de faves i tornà a partir cap a ca seva sense haver vist es ca. (…) va dar faves en es seus porcellins” (p. 146).

Adduirem que un passatge significatiu de matriarcalisme és quan el ca “Diu a sa porcelleta:

-Vols que demà venga i em pentinaràs?

-Sí: ja vendràs, ja vendràs.

-Quina hora tenc de venir?

-A les nou” (p. 147).

Com podem veure, no sols la dona va al capdavant, sinó que ell accepta fer lo que la porcelleta li dicta i, per consegüent, ella té la darrera paraula.

Finalment, la porcelleta es gira als porcellins i, com a cap de colla, els diu:

“-Mirau: demà, en venir aquest, heu de fer lo que jo vos diré” (p. 147). I tots segueixen la pauta que la bacona els indica.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Rondalles en què es plasma el matriarcalisme i dones molt obertes

Rondalles i llegendes en l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs i en relació amb les recopilades per l’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria-Toscana (1847-1915).

En abril del 2022, s’edità el llibre “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs, publicat per Galés Edicions i en què, entre altres coses, copsem rondalles que “no les havia recollit directament Lluís Salvador,  sinó que n’havia encarregat la recerca al professor i escriptor Antoni M. Penya (1863-1948)” (p. 11) i que es recopilaren en els anys noranta del segle XIX: “cent quinze narracions inèdites, entre rondalles, llegendes, succeïts i tradicions explicatives” (p. 15).

En la primera rondalla, “Sa rabosa i s’eriçó”, molt semblant a la de la rabosa i el pot de mel, relat que és molt conegut i que figura en altres obres, es reflecteix molt el matriarcalisme i que es fa lo que vol la dona. Així, “Una rabosa i un eriçó es juntaren i prengueren una escarada de segar. L’amo de sa terra els va prometre que, a més de ses messes des tracte, els daria una salsera de mel, que es menjarien es dia que acabarien s’escarada” (p. 140), és a dir, el contracte de treball en què es paga a tant la faena feta.

Tot seguit, la rabosa diu a l’eriçó:

“-Eriçó, jo me’n vaig, perquè som comare i hem de dur a batiar un infant” (p. 140), i l’eriçó s’ho creu i la rabosa, en lloc d’anar-se’n a batejar cap infant, fa via cap a on era el pot de mel. I, per tant, es fa lo que vol la dona.

En tornar a on era l’eriçó, li diu que li havien posat, per nom, Comencelis.

Un poc després, llegim que tots dos es posen a segar i que l’endemà, de matí, diu la rabosa a l’eriçó:

“-Eriçó: jo me n’he d’anar a batiar un altre infant.

Diu s’eriçó:

-Ves-te’n i torna prest, jo seguiré segant.

Sa rabosa se’n va a ses cases, troba sa salsera (…). Llavors, se’n torna as sementer i s’eriçó li diu:

-Que ja l’heu batiat?

Diu:

-Sí” (pp. 140-141).

I, així, captem que la dona fa lo que tria. I, immediatament, veiem que l’endemà, també de matí, la rabosa diu a l’eriçó “me n’he d’anar a batiar un altre infant” (p. 141). Quan la rabosa torna del bateig, el company li comenta que, a ell, li toca tota la mel, ja que la rabosa se n’havia anat cada dia.

Aleshores, la rabosa, que porta la iniciativa, comenta a l’eriçó que ell se la menjarà i, a més, fa una proposta al company:

“-Bé. Farem una cosa. Anem-nos-en a jeure as sol i, (…) es qui la s’hagi menjada, li sortirà sa panxa lluenta” (p. 142). I així ho fan. I, per consegüent, la dona (ací, simbolitzada per la rabosa) marca les directrius.

A continuació, llegim un passatge en què l’eriçó fa una proposta a la rabosa i ella, molt oberta, l’accepta. I l’eriçó se’n va i cerca uns quants eriçons “i els posa un aquí, s’altre allà, s’altre més enfora, per allà on s’havien de provar a córrer” (p. 142) i cada u dels seus amics en un punt, des d’on dirà “Ja som aquí” a la rabosa.

Finalment, l’eriçó rebé els seus companys, cobrà totes ses messes i els convidà a dinar (p. 143). I, per tant, veiem que el narrador es posa de part de l’eriçó, perquè ha actuat de bon cor, els ha agraït i, a més, ha sigut generós amb ells.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.