Una altra cançó tradicional i amb humor eròtic és “La tarara”, la qual, per exemple, figura en el llibre “Estampas de Masarrojos”(pp. 387-388), del capellà Cipriano Ibáñez Chisvert, qui, primerament, parla sobre el dia de Pasqua. Diu així (ací traduït):
“La tarara
Transcorregudes les setmanes de Quaresma, temps en què l’Església predica oració i penitència i en què els fidels han viscut l’alé de la seua vida, en aplegar el toc festiu del Dissabte de Glòria, sembla que Litúrgia i primavera, els records de la festa de l’Anyell Pasqual i del triomf del Redemptor sobre la mort, conviden a gaudir la bellesa primaverenca del camp valencià, a la intempèrie de la llum, i cercar les fruïcions atractives i naturals de la mar, de la muntanya i de l’horta. ¿Quin era el lloc preferit en el nostre poble pels xiquetes i pel jovent en aquests dies?
En aquells temps, fa mig segle, els xiquets menjaven la mona i jugaven en l’’Aljub del Blau’. Els jóvens ocupaven tot allò que hui s’ha transformat en camps de tarongers, al peu de la Masia de la Creu i voltants. Ben proveïts de viandes, sense que haguessen de mancar els tortells, ni les clàssiques mones, amics i simpatitzants es distribuïen en rogles per aplegar-se i manifestar-hi la seua alegria encomanadissa.
Abans de menjar la clàssica mona, la llonganissa de Pasqua, ous durs i, de pas, afegirem que, si eren per als xicotets, se’ls donava un tint vermell, groc o verd; el jovent preparava la gana amb jocs rítmics, per devorar, en acabant, el berenar abundós; jugaven al rogle, a pilarets i a la tarara.
El ball de la tarara porta un cant popular; xics i xiques, agafats de la mà, fan rotllana; l’interpreten mentres peguen voltes en cercle complet. La lletra del cant deia així[1]:
La tarara, sí; la tarara, no;
la tarara, mare, li la balle jo.
Ella porta pirri (tres vegades),
també el porte jo.
La tarara…
(…) Ella porta pirri (íd.),
porta polissó.
La tarara…
Altres lletres del ball de la tarara
Totes pugen a l’Ermita
i s’agenollen amb Creu
i, ‘Per favor’, li demanen
nóvio[2] a la Mare de Déu.
La tarara, sí…
Estos tres dies de Pasqua
són tres dies de jugar,
p’a envolar el catxerulo
i, després, a berenar.
La tarara, sí…
Si tens el marit gelós,
prepara-li la corbella,
posa-li corda al cabàs
i envia’l a segar herba.
La tarara, sí…
¡Ai, txúngala, que és carabassa!
¡Ai, txúngala, que és polissó!
¡Ai, txúngala, les xiques guapes;
i les lletges, al racó” (pp. 387-388).
Com podem veure, l’escrit tracta sobre u dels actes tradicionals del dia de Pasqua en el País Valencià de primeries del segle XX (uns anys després que la vila de Massarrojos fos annexionada a la ciutat de València), puix que el llibre fou publicat en 1950.
Igualment, plasma detalls festius que encara es podien veure en els anys seixanta i, àdhuc, a mitjan dels anys huitanta de la mateixa centúria, com ara, fer rogle, la trobada de jóvens i de persones de totes les edats i, al capdavall, la música.
Quant a la cançó, direm que els primers versos són molt coneguts (a vegades, amb la lletra “que la bailo yo”, castellà, la qual hem traduït ací). I, tocant-ne els altres, adduirem que, en els del passeig a l’Ermita, es reflecteix que, amb motiu d’aquesta festivitat (i també de Dilluns de Pasqua i de Dimarts de Pasqua), era típic que els fadrins eixissen a cercar alguna fadrina amb qui, si tot anava bé, podria iniciar-se una amistat i, fins i tot, un festeig.
En nexe amb els versos sobre empinar el catxirulo, són molt coneguts i, a més, se’ls pot donar un seny eròtic, ja que l’estel simbolitza el penis.
Després, copsem que la dona té la darrera paraula i que ella marca l’esdevenidor del possible festejador.
Finalment, les darreres línies empiulen amb el senyal de festa que representa el dia de Pasqua, el qual té a veure amb el naixement de la primavera.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Notes: [1] Amb lleugers retocs.
[2] La forma genuïna és “nuvi” i també es podria emprar el mot “fadrí”.
assemblea-pagesa-6f (1)
