Arxiu d'etiquetes: “La pagesia santapauenca al llarg del temps” (article)

La religiositat popular medieval i els Sants de la Pedra

General, , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , ,

 

A continuació tractarem sobre la religiositat popular medieval en relació amb el paganisme, amb éssers imaginaris (com ara, els simiots), amb la Rodella i amb els Sants de la Pedra.  

En la religiositat d’aquests segles, també estaven presents els éssers fantàstics i una manera de pensar ben distinta a la que predomina en el món actual i, sobretot, a la propugnada des de l’ideal capitalista, això és, si més no, en el cas de tot l’àmbit lingüístic, a partir de mitjan segle XVIII, quan començaran a eixir normatives reials que tractaran d’introduir l’ensenyament primari obligatori per a la població de lo que, amb el temps, acabaria sent Espanya.

Així, continuant amb Francisco Javier Fernández, sobre aquesta mena d’éssers (aplicable al cas dels simiots, monstres que intervenen, en lo relacionat amb els Sants de la Pedra, en lo que eren els comtats catalans del Pirineu i, després, en Catalunya), diu que “Estos seres o fuerzas misteriosas y sobrenaturales, con formas antropomórficas[1] en la mayoría de los casos, tienen también comportamientos de la misma índole, aunque carezcan de personalidad propiamente dicha. En realidad, su aparición, más o menos tematizada, habría que situarla en un estadio poco evolucionado de la cultura popular de cada región, mediante la cual los hombres tratarían de explicar, a partir de esa creencia, la dimensión inaprensible[2] y misteriosa de ciertas fuerzas o fenómenos naturales –el agua, el fuego, el viento, las catástrofes cósmicas, los ciclos naturales del calendario anual…-, utilizando el recurso de transfigurar[3] y deificar[4] la energía que los animaba. Quizá podríamos suponer también la existencia de una mentalidad colectiva que concibiera el universo como realidad infinita, animado por una única fuerza misteriosa, sin ninguna configuración precisa y de contornos difusos. (…) Por eso, nada tiene de extraño que los supuestos ‘diosecillos’ de las comarcas norteñas se encuentren muy relacionados con el agua, tan abundante en estas latitudes; y con los bosques, como espacios decisivos para el modo de vida o sistema de producción con una economía basada primordialmente en la recolección” (pp. 384-385).

Per mitjà de la curiositat per conéixer sobre aquesta visió de la vida i del món, consultí la revista “El Món Medieval” (no. 28, 2017), i vaig veure que, en l’article “Monstres”, es comenta que “L’home medieval té una concepció netament física d’allò que és diví: sent l’element sobrenatural com quelcom immediat, que es pot tocar. Parlem del culte a les relíquies que neix a finals de l’Antiguitat i travessa com un llamp tota l’Edat Mitjana[5]. (…) Viu amb els morts i amb els éssers divins –bons i dolents- gairebé com si fossin veïns. Una proximitat que a nosaltres, homes ‘moderns’, ens podria semblar absurda, fins i tot, antinatural.

(…)  crida l’atenció la falta de qüestionament dels escrits medievals sobre la presència d’éssers fantàstics (…), que no necessitava de cap tipus de filtre racional per exemplificar aquests fenòmens.

Com en la teoria xinesa del Yin i el Yang[6], a l’Edat Mitjana, el món terrenal i el món fantàstic són com dues peces d’un mateix engranatge.

(…) Quin és el paisatge per antonomàsia on viuen els éssers fantàstics de l’Edat Mitjana? La resposta és molt senzilla: el bosc[7]. Tan sols a partir del segle XI, amb l’expansió i consolidació del feudalisme, comencen els grans cultius a l’Occident cristià” (pp. 68 i 70).

Aquests detalls naturalistes i relacionats amb les religions peninsulars que hi havia abans que el cristianisme quallàs en el Pirineu i, per tant, que triomfassen els Sants de la Pedra, en lloc de lo pagà, ho podem captar, per exemple, en distintes obres literàries sobre els Sants de la Pedra, com ara, el llibre de Joan Baptista Anyés (a mitjan segle XVI) i el Miquel Llot de Ribera (de 1591 i escrit quasi trenta anys després del final del Concili de Trento).

Durant la recerca, he trobat informació en aquesta línia, tot i que respecte a altres zones geogràfiques de la península Ibèrica. Així, en el llibre de Francisco Javier Fernández, sobre els segles VII-X, hi ha que, “En Galicia, san Martín de Dumio, (…) arzobispo de la sede bracarense[8], preside el II Concilio de Braga (572) e incluye en sus actas una larga serie de cánones de la iglesia oriental. El 71 i el 72 se refieren a estos problemas de aculturación religiosa:

No está permitido a los cristianos el conservar las tradiciones de los gentiles, ni festejarlas, ni tampoco tomar en cuenta los elementos, o el curso de la luna[9], o de las estrellas o la vana falacia de los astros, para la construcción de una casa, o para la siembra o planta de árboles (…).” (p. 393).

Igualment, si passem a llegir sobre el paganisme en el Pirineu català, a partir dels tres articles publicats pocs dies abans per Arnau Folch (qui me’ls facilità a través d’un missatge del 16 de juliol del 2018) en la web “Llegendàrium” (http://www.llegendesdecatalunya.cat), sobre els simiots, personatges imaginaris que apareixen en els escrits relacionats amb els Sants de la Pedra i amb Arles (el Vallespir), hi ha que Claude Seignolle, segons Arnau Folch, “un dels més importants folkloristes i rondallaires francesos”, quan tracta sobre els “‘Semiots d’Arles-sur-Tech”, ho fa amb claredat: “A l’Alt Vallespir, la lluita del cristianisme contra el paganisme va prendre un caràcter especial. Els camperols havien preservat l’adoració dels déus boscans, les seves imatges de fusta adoraven els habitatges modestos. Va ser inútil cremar aquests fetills[10] blasfems, la memòria dels déus del bosc encara era ben viva. El cristianisme va recórrer als mateixos mètodes que havia emprat contra les fades.  Així, a Arles, els déus boscans es van convertir en simiots, grans mones que van causar destrosses i por al territori. L’Església va atribuir-los tots els desastres, responsables de tots els mals de la terra”.

Un poc després comenta que “El medievalista occità, especialista en Catalunya, Pierre Bonnassie, en els detallats assajos que va escriure sobre la Catalunya medieval és encara més explícit. Bonassie va estudiar com, a diferència d’altres llocs d’Europa, l’escriptura cristiana va trigar 500 anys a implantar-se en terres catalanes –segles III al IX-, a més a més hi van perviure antropònims –noms de persona- que remeten a noms preindoeuropeus, fet que no va passar a França o altres contrades d’Europa. Aquests noms, com Ènnec, Galí o Eló, els podem trobar per tot Catalunya, Occitània oriental i a l’Aragó de parla aragonesa durant l’alta edat mitjana.

Aquest fet, unit a l’aïllament de Catalunya, que va ser una terra de pas de diferents exèrcits que van disputar-se la seva dominació, sense arribar a penetrar culturalment en ella per manca d’efectius, va produir un llarg període d’immobilitat cultural que no es trencà fins als primers comtes francs independents, que van dedicar-se a fundar monestirs i esglésies arreu del territori. (…) Inicialment (…), el cristianisme va tindre moltes dificultats per predicar i convèncer a terres catalanes, així que va optar per sincretitzar-se o, tot sovint, ignorar el que passava més enllà de les zones urbanes –llogarrets, pobles i ciutats- deixant el camp i els nuclis aïllats per més endavant.

El professor Claude Leouteax (…) no deixa lloc al dubte quan ens explica que la mentalitat medieval era habitada per nombrosos éssers i esperits: ‘El cel era l’hàbitat de temibles éssers que podien espaordir a la gent, fantasmes que pertorbaven l’ordre meteorològic i natural de les coses, portant amb ells el caos al territori’. Segons Lecouteux, l’avenç del cristianisme va encotillant[11] aquestes creences als llocs on era més difícil accedir-hi, és a dir, els boscos i les muntanyes més recòndites”. Aquesta idea xoca frontalment amb d’altres autors que veuen els boscos i les muntanyes, no com a nuclis de resistència, sinó com a nuclis generadors. En tot cas, ambdues idees no són excloents l’una de l’altre (sic)”. A més, Claude Lecouteux, lingüista i historiador francés, comenta que, en eixos segles, “el geni malvat de la muntanya adopta essencialment tres formes: la de l’animal monstruós, la del gegant i la del cavaller depravat i de costums brutals”.

El bosc, per la mentalitat medieval hereva de l’antiguitat, era el lloc que quedava enfora de la civilització, un espai de frontera on tot era possible”.

Un poc després, Arnau Folch, per mitjà de l’entrada d’un cas com el de la Vall de Núria, que s’ajusta al tema, trau el nom dels Sants de la Pedra i d’Arles, a través d’un escrit del 1665, redactat pel sacerdot Francesc Marés, en un llibre dedicat a la Mare de Déu de Núria (i que, segons aquest capellà, era una còpia d’un manuscrit de 1338), qui, quan parla sobre els simiots en Arles (el Vallespir), inclou que “Y en la historia dels Sants Abdon i Senen Martyrs, que escriu lo Pare Viçens Domenech en son Flos Sanctorum dels Sants de Catalunya, trobam que (…) desaparegueren del tot en el punt que foren arribats allí los Cossos dels gloriosos Martyrs”.

Com bé comenta, Arnau Folch, Francesc Marés i la còpia que en fa, “era fidel a la història medieval original”. A més, “Marés era de Llívia, ciutat de la plana cerdana[12], al Pirineu, propera a Arles i al Canigó. Això indica que el sacerdot podia saber perfectament de què estava parlant”. I, en tercer lloc, “el detall més important de tots és que en cap moment diu que aquestes criatures ataquessin a ningú, sinó que la gent de muntanya les veia i escoltava (…). Aquest tret, (…) dóna un interès particular a la narració”.

I, tocant un tema que té a veure amb Arles i amb els Sants de la Pedra, el de la Rodella (relacionat amb una processó que es celebra el dia 30 de juliol i que s’inicià en el segle XV), de què també parlarem en l’apartat de les llegendes relacionades amb els sants Abdó i Senent, llegim que “el que hi ha darrere d’aquesta visió i de la processó de la Rodella és una antiquíssima tradició anterior al cristianisme, que aquest buscà sincretitzar adaptant al seu culte, probablement perquè era massa arrelat al territori com per a eradicar-lo de soca-rel. La Rodella té molt de representació solar i el seguici[13] de ritu de protecció de les terres contra les tempestes estiuenques.

Hi ha qui vol veure-hi un record llunyà de ritu matrimonial, on la rodella es sostindria per sobre d’un dolmen o en un lloc com un ‘coll’ o un cim, en unió entre la roca, el cel i el mar. De rocs i dòlmens la Catalunya del Nord, com la del sud, n’està plena. Molt properes a Arles i Montboló trobem el Roc de l’Amorriador, a Glorianes i el Roc de les Nou Creus, a Céret; totes tenen creus, com les que trobem per la resta d’Europa, a la Roca del Vallès mateix. Això pot ser degut a intents de cristianització a l’ús antic de la creu com a símbol solar, on es marquen els quatre punts cardinals i les quatre estacions”.

En línia amb aquesta tradició anterior al cristianisme, de què parla Arnau Folch, en l’entrada “Processó de la Rodella” (https://ca.wikipedia.org/wiki/Process%C3%B3_de_la_Rodella), publicada en Viquipèdia, podem llegir: “Gilles Borrat veu en aquesta tradició un fenomen de substitució d’un costum origen druídic, per un acte promogut per l’església catòlica com a forma d’afirmació. Conta que la tradició celta se servia d’una roda paral·lela a terra on s’estava una parella de nuvis, i que es feia girar enmig d’una cerimònia presidida per un druida. L’església catòlica, en un moment determinat, hauria pres la simbologia de la roda, l’hauria unida a la de la creu i hauria pres aquests elements per vincular-los a una processó cristiana, que anava d’una església parroquial a la gran abadia comarcal. Quan la processó entra a Arles, el seu itinerari descriu un gran cercle al voltant de l’abadia de Santa Maria, implorant la protecció divina –diu Borrat- de l’espai que envolta l’abadia.

Cal recordar també que aquest és l’espai sagrat de la sagrera o cellera, descrit a Toluges a la primera assemblea de Pau i Treva de Déu dels comtats catalans, l’any 1027, sota la presidència de l’abat Oliva”.

Adduirem que Arnau Folch continua amb un paràgraf més, al final del qual escriu que considera que tot això són hipòtesis i suposicions. Immediatament, sí que mostra clarícia cap al fet que, després de la guerra catalana del segle XV (1462-1472), “Els exèrcits francesos van envair la Catalunya del Nord (…) fins que el 1493 es van recuperar els comtats. Durant aquests anys tot va canviar al Rosselló, els francesos van desposseir als senyors catalans desafectes dels seus feus i els van distribuir entre la nova administració.

Això també va afectar a Montboló, doncs l’autoritat de la seva església fortificada va passar a formar part del domini abacial de Santa Maria d’Arles. És en aquest temps, al voltant del 1462-65, quan l’autoritat recau en l’abadia, que podríem  buscar una cristianització definitiva del seguici de la Rodella, la preeminència de la Creu en els 8 braços solars, l’anada fins a Santa Maria i l’aparició de figures com els simiots i les bruixes. La figura de la roda apareix per tota la contrada: El sarcòfag de la Santa Tomba, d’origen paleocristià o precristià, té una roda esculpida a la part baixa. El cavaller Gaucelm, enterrat a sobre, porta un penjoll amb la roda. A l’església de l’abadia, a la nau, sobre el cor, hi ha penjada una roda de fusta adornada amb campanes que s’utilitzava per les noces, tal com es veien a la Bretanya.

(…) a l’Edat Mitjana, la roda servirà per castigar els convictes i els infidels. Una manera radical de debilitar els cultes pagans i tornar la gent a les esglésies. La Rodella suggereix un cercle espiral sobre una creu cristiana, és el món de l’esdevenir; la creació contínua. (…) És per això que pastors i agricultors la veneren, per protegir-se del ‘mal temps’ en el sentit més ampli del terme”.

Finalment, per a acabar aquest apartat dedicat a la Rodella, el qual ens aporta molta llum a la religiositat i a la festa dels Sants de la Pedra, adduirem, en paraules del mateix autor, que “El 1591, el sacerdot d’Arles, Miquel Llop [= Llot de Ribera], va donar la culpa als simiots d’una sèrie de calamitats relacionades amb el mal temps i cultius perduts per la nit. El que això ens marca és que, a finals del segle XVI, les creences en aquestes éssers seguien encara vives per la zona”. Així, el P. Miquel Llop de Ribera, en l’obra “Libre de la translatio dels invencibles y gloriosos Martyrs SS. Abdon y Sennen, y de la Miraculosa aygua de la santa Tumba del monestir de sanct Benet en la vila d’Arles en lo Comptat de Rosselló”[14] (http://weblioteca.uv.es/europeana/pdf/uv_im_i20013668_p0001-0239.pdf), escriu que els habitants d’Arles, “antes de la vinguda dels sancts Reys, estaven ya per haver de morir, ab la multitut dels castics: ab los quals Déu omnipotent los castigava, axí per los animals als quals vull[15] en dia diuen Symiots, com per les tempestats, de les quals se vehent vuy en dia totalment remediats. Y si algunes vegades envia Déu omnipotent algunes tronadizes, tempestats, en acudir als sants martyrs y posar-los de per mig restan encontinent sosegats” (p. 85A).

El fet que Miquel Llot manifestàs aquesta pervivència del paganisme és important, ja que coincideix amb la que fa el valencià Joan Baptista Anyés (en 1542) en la seua obra sobre els Sants de la Pedra), respecte a altres formes de paganisme, com ara, relacionades amb les danses i amb els pans beneïts, pans que encara es reparteixen amb motiu de la celebració de la festa dels sants Abdó i Senent. I, a més a més, podem dir que també es mantenia viva en altres zones de la península, fins i tot, en Astorga (en terres lleoneses), on, partint de paraules de l’obra “La religiosidad medieval en España. Alta Edad Media (siglos VII-X)”, de Francisco Javier Fernández, hi ha que “En pleno Concilio de Trento ya, una reunión sinodal de la diócesis leonesa de Astorga (1553) pinta un panorama poco halagüeño para la ortodoxia cristiana, constatando que estas prácticas ‘supersticiosas’ no eran patrimonio exclusivo de las gentes ignorantes y sencillas, puesto que participaban también en ellas algunas personas culturalmente cualificadas y capaces de utilizar con normalidad un Libro de conjuros” (p.395). Així, escriu, entre el document sinodal, que “Y si sabeis de algunos que tengan libros de conjuros, supersticiosos, o que estén prohibidos e reprobados en derecho por la Yglesia”. Eren, en paraules de l’autor, alguns de “los problemas del cristianismo oficial” (p. 395). Tot i això, i coincidint, com ara, amb l’exposició de David Algarra en el llibre “El Comú Català”, direm que, com afirmava Erik G. Schwimmer i escriu Francisco Javier Fernández, “Las sociedades más simples, carentes de una jerarquía política central y de un sacerdocio jerárquico, tienden a crear sus propios mitos como representaciones (proyecciones) de las fuerzas incontrolables (pero objetivamente existentes) de la naturaleza. Sus mitemas[16] constituyentes tienden a relacionarse con signos de un sistema de pensamiento que clasifica las especies naturales y sus variedades, los rasgos geográficos y cosmológicos, las formas, los colores y los olores. En cambio, en su evolución hacia formas de Estado, la tendencia que aparece es la de desplazar el centro del discurso mítico lejos del campo de las fuerzas naturales (que en ese estadio se encuentran bajo mayor control) y en dirección a una proyección de las nuevas formaciones sociales complejizadas y los nuevos detentores de poder” (pp. 385-386).

Finalment adduirem que, com llegim en el llibre “Culte i iconografia de Sant Abdó i Sant Senén a Catalunya”, de Rosa Ribas Garriga (Editorial Claret, 2007), si bé referent al segle XIV, l’anterior al segle en què naix Joan Baptista Anyés, “L’any 1377 el bisbe de Girona, Bernat de Montrodon, decretà que es pregués als dos Sants [, Abdó i Senent,] per a ela prosperitat de la terra i de les collites a causa de la situació crítica del moment. Aquest decret del bisbe va donar com a resultat l’extensió del culte arreu de Catalunya, a les terres del Regne de València, a les Illes Balears, Aragó i d’altres indrets” (p. 30). Potser això tingués, si més no, una explicació, si tenim present que, en eixe segle, per exemple, com llegim en l’article “La pagesia santapauenca al llarg del temps”  (p. 38), “es té constància d’alguns anys que foren especialment dolents pel camp, que sovint rebien la denominació de ‘lo mal any…’. Òbviament, els agricultors se servien de l’oració i la creença religiosa per demanar a Crist, la Verge o els sants que intercedissin per ells per tal que els conreus fossin protegits de les tempestes i gebrades[17] fortes”, ja que se’ls atribuïa un paper de protectors de les collites.

Justament aleshores, també ocorregué un fet religiós semblant, però en Inca (les Illes Balears) com també podem llegir en l’article abans esmentat: “Sembla que vers 1370 els precs del poble d’Inca per tal que els sants aturessin les calamitats naturals tingueren efecte, i per aquesta raó n’esdevingueren patrons” (p. 40). I, en el paràgraf següent de l’article, afig que “Fos per les recomanacions episcopals o per la simple tradició cultual, els pagesos de la vall de Sant Martí[18], de bracet amb l’autoritat eclesiàstica, es bolcaren a la construcció de la capella del Puigsacreu[19] i ho feren, segons la transcripció de X. Puigvert, perquè volien la protecció dels sants contra ‘les tempestes, les plagues, les gebrades, les pedregades, els incendis, les boires, els llamps i els torbs’. Sembla que el projecte arrencava d’abans, com ho profà un testament de 1415, en què ja es fa un llegat per la capella que s’ha de construir pròximament” (p. 40).

 

 

Notes: [1] Que tenen formes o característiques semblants a les humanes, no necessàriament només en lo físic.

[2] Que no es pot comprendre.

[3] Fer canviar de figura, d’aspecte.

[4] Considerar com una divinitat (déu o deessa); fer algú o alguna cosa l’objecte d’un culte.

[5] Sol considerar-se, sota aquest nom, Edat Mitjana, el període que va des de l’any 476 (amb la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident), fins a mitjan segle XV (amb la caiguda de Constantinoble, en 1453, històrica capital de l’Imperi Bizantí, nom que rebé lo que havia sigut l’Imperi Romà d’Orient).

[6] Dues forces oposades, lo masculí i lo femení, que, al mateix temps, amb la cultura matriarcalista, són complementàries.

[7] Els simiots, animals que intervenen en lo relacionat amb els Sants de la Pedra i la seua vinguda a Arles (el Vallespir), estaven en els boscs.

[8] De Braga, a hores d’ara, ciutat del nord de Portugal.

[9] Actualment, molts llauradors encara tenen present el curs de la lluna.

[10]  Fetilles, això és, pràctique, a què s’atribueixen virtuts màgiques. Se les sol qualificar de supersticioses, com podem veure en l’entrada “Fetilla” que hi ha en el DCVB.

[11] Encotillar: limitar, reduir.

[12] De la comarca pirinenca de la Cerdanya.

[13] Conjunt de persones que acompanya i que segueix algú per fer-li homenatge o bé en una cerimònia, en una marxa solemne, etc.

[14] Des d’ara, emprarem la forma que escriu el P. Miquel Llot de Ribera, en acabar el llibre, “Llibre de la translatio dels sancts Abdon y Sennen”, ja que la n acompanyada d’un símbol com el de l’enye castellana vol dir que es duplica la lletra, en aquest cas, l’ene. Aquesta obra, estigué accessible en Internet (i amb la possibilitat di’imprimir-se) des de mitjan juliol del 2018, gràcies a la Universitat de València, amb què contactí per a que milloràs la qualitat i es publicàs tota l’obra, després d’haver rebut un missatge de Mª José Serrano Serrano, en què m’indicava que estava preparant-se la publicació d’aquesta obra a través de la Universitat de València-Estudi General. Agraesc l’aportació de Mª José Serrano, ja que aquesta obra era u dels llibres que estaven dins del projecte per a fer un estudi de l’evolució de l’enfocament dels Sants de la Pedra des del segle XVI fins al segle XVIII i constituïa una font que podia ser molt interessant per a la recerca. El 22 de gener del 2020 sí que estava accessible, si més no, mitjançant l’entrada “Llibre de la translacio dels sancts Abdon y Sennen”(https://malandia.cat/2019/04/llibre-de-la-translacio-dels-sancts-abdon-y-sennen), publicada en la web “Malandia”.

[15] En el text original. Hui.

[16] Mitema: element constant i equivalent entre mitologies distintes.

[17] Glaçades, gelades.

[18] Vall que es troba en el Pirineu català.

[19] Muntanya del Pirineu català, de 1112 metres.

Els llauradors i els Sants de la Pedra

General, , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , ,

 

Tot seguit, tractarem el tema dels llauradors i el de la vida quotidiana, sobretot, en l’Edat Mitjana, però també en temps més pròxims, en relació amb els Sants de la Pedra. 

Els llauradors, com una vegada, cap al 2000, em contà un castellà que tenia uns seixanta anys, solien treballar de sol a sol, “salvo los domingos, cuando iba a misa” (sic). La veritat és que a penes diferia de com s’havia viscut, des de feia segles, en molts llocs del món, quan el motor de la vida era l’agricultura o,  si de cas, junt amb la ramaderia. Així, com podem llegir en l’article “La vida quotidiana a l’Edat Mitjana”, de M. Dolors Santandreu, “Per l’home medieval el temps tenia dos referents: el sol i les campanes de les esglésies. La sortida del sol era el senyal per començar les tasques diàries i la seva posta, per finalitzar-les. La durada de la jornada laboral variava amb les estacions: més llarga a l’estiu i més curta a l’hivern” (p. 14) i, en el cas dels llogarrets, la vida “també es regia pel sol. Els dies feiners la vila quedava quasi buida: nomès (sic) els homes d’ofici s’hi quedaven, mentre que la majoria anava a treballar les terres circumdants. A posta de sol els carrers i sobretot la plaça, centre de l’activitat de la vila, s’omplien de gent que retornava a les seves cases. Quan ja era fosc, després de sopar, si el temps ho permetia es feien tertúlies al carrer, mentre que en èpoques fredes es traslladaven a l’interior de les cases, al peu de la llar. Aquestes reunions servien per estrènyer el[s] vincles de companyonia i veïnatge i també com a vehicle de transmissió cultural” (p. 16).

A més, “El cicle de treball del pagès s’iniciava a la tardor amb la preparació de la terra i la sembra de cereals d’hivern i també era el moment de recollir les fulles que havien de fer de farratge i llit dels animals durant l’estabulació[1] hivernal. (…) Durant l’estiu es feia la sega, la batuda, la reparació de tones, cups i portadores i a la tardor, la verema, llaurar els camps i preparar la terra per tal de reiniciar el cicle amb una nova sembra. El temps que quedava lliure es dedicava al conreu de plantes tèxtils i, sobretot, als productes d’horta, part important de l ‘alimentació de les famílies de l’època. Com a complement de l’agricultura o bé, com a activitat principal en les zones de muntanya, trobem la ramaderia” (p. 15).

Així, sobre aquest cicle anual (“anyada”), com veiem en “Feines de la pagesia” (http://culturapopularmenorca.cat/continguts/?page_id=3223), entrada de la web “Cultura popular d’arrel tradicional de Menorca”, “L’any agrícola menorquí no comença l’1 de gener, sinó que (…) es divideix, bàsicament, en tres grans períodes, que antigament s’anomenaven temporades, en què els pagesos organitzaven la vida al camp en funció de la producció de blat.

L’any pagès comença per Sant Miquel (el 29 de setembre) (…):

1r. De Sant Miquel a Nadal (es santmiquelnadal), que és l’època de llaurar i sembrar.

2n. Els cinc mesos (de gener a final de maig), que és quan es mantenen i es netegen els sembrats i es preparen les estivades.

3r. Estiu, època de collites, en què les feines principals són segar, batre i mesurar”.

Podem dir que, lo que es presenta com a any agrícola menorquí, és vàlid, com a mínim, per a moltes terres del Mediterrani, i que estava relacionat, també, amb la celebració de festes paganes en cada estació de l’any.

De fet, com podem llegir en la tesi “Eines i feines de pagès” (http://www.tdx.cat/bitstream/10803/108989/1/JTB_TESI.pdf), de Jacint Torrents i Buxó, publicada per la Universitat de Barcelona, l’autor comenta que, en 1928, un geògraf anomenat Gonçal de Reparaz i Ruiz, sobre la Plana de Vic, escriu que “les tasques pageses estan regularitzades des de temps antics i que les feines del segar i del batre culminen l’anyada agrícola, essent les que necessiten més mà d’obra i mobilitzen més gent. Els cereals d’hivern es sembren a mitjans del mes d’octubre després d’haver realitzat una lleugera preparació de la terra adobant-la (…).

Pel març els pagesos treuen les males herbes o sigui que ‘herbegen’ els camps de cereals, i si veuen que el blat no prospera o que agafa mal color, hi tiren nitrat de sosa que li fa agafar ufana[2].” (p. 75).

Un poc després, Jacint Torrents ens trau unes paraules del geògraf que expressen molt bé la idea que porta el llaurador al llarg de l’any: “Després de batre, el pagès respira; ja les temudes pedregades no li destruiran el fruit de tants esforços. Aleshores descansa, i no és estrany de veure camperols que se’n van d’excursió, o a les vores del Ter, per passar-hi el dia pescant tranquilament[3], i que us donen aquesta explicació: ‘A casa nostra hem acabat de batre’. Ja han arribat els dies més calorosos de l’estiu: finals de juliol, primers d’agost” (p. 75). De fet, com escriu Josep-Vicent Cascant Jordà, en l’article “El lèxic del blat al Comtat”, tret de l’enllaç http://roble.pntic.mec.es/jcaj0018/El%20lexic%20del%20blat%20al%20Comtat2.pdf, podríem afegir que, no sols feien aquest respir, després de la collita de l’any, sinó que, a més, com solia passar, “En totes les feines del camp, hom cantava. Cançons de llaurar, de regar, de collir, de batre…, són cançons que donaven cadència, un ritme a la tasca realitzada; feien la feina més amena, passava el temps més ràpid. (…) La música és un element important en els afers del camp” (p. 4), detall que aniria unit, clarament, a balls, a danses i a altres manifestacions musicals que tenen lloc, des de fa temps, per exemple, amb la celebració de la festa dels Sants de la Pedra  en ple estiu. Aquest article és accessible en Internet per mitjà d’aquest enllaç.

Així mateix, Jacint Torrents, continuant amb el tema de les eines i de les eines del camp, comenta que una de “les quatre grans revolucions agrícoles, períodes de canvi tècnic, social i cultural que en determinats territoris i en determinades èpoques van fer canviar les relacions dels grups humans amb el medi que habitaven (…) fou la introducció del sistema triennal de cereal d’hivern-cereal d’estiu-guaret[4], que és el propi de la societat feudal sorgit de les transformacions agràries de l’alta edat mitjana i que es comença a imposar a l’Imperi Carolingi[5] cap a l’any 800, tot i que la seua generalització a Europa va ser lenta ja que fins al segle XII no va arribar a ser el sistema dominant. La pràctica agrícola se segueix basant en els sabers romans però apareixen noves eines, especialment l’arada pesada que necessita un parell de bous per tibar[6]” (pp. 98-99).

I, en el cas dels que vivien en la Catalunya dels segles VIII-XIII (i que, malgrat el pas dels temps, molts segles després encara es conservava), hi ha l’article “Temps de segar i batre” (https://www.raco.cat/index.php/SotAubo/article/view/208392/287539), de Joan Rius Planas, publicat en la revista “El Sot de l’Aubó” (no. 16, 2006) i que es pot consultar en la web “RACO”, on veiem una expressió lligada al forment (u dels dos detalls agrícoles que solen portar els Sants de la Pedra), “Pel juny, la falç al puny” (en el País Valencià, “En juny, corbella en puny”), la qual, en paraules de l’autor, “ve a dir que aquell blat sembrat mig any abans[7], ja ha madurat[8]. La collita, la sega, ja és a punt. Aquesta recol·lecció del blat, fins arribar a la producció o cocció el pa, ha passat per un munt de manipulacions –quasi invariables al llarg de la història-“ , la qual té lloc “cada any pel juny i juliol, des dels Pirineus fins a la costa”, tot i que també pot tenir lloc en les primeres setmanes d’agost, si bé de manera minoritària.  Així, en paraules d’un propietari rural i astrònom autodidacta català, escrites en 1920, i que veiem en la tesi “Eines i feines de pagès”, hi havia llocs, com ara, la Plana de Vic, on, quant a la collita, “’Pel juny, la falç al puny’, diu l’adagi, però aquí pel juny, i molt cap als últims, es comença a segar els ordis:  com que és gra més primerenc i madura més aviat, pot segar-se més aviat, aprofitant, si hi ha saó, el plantar-hi blat de moro, o sia de sobre el rostoll, obtenint així una doble collita; però, per desgràcia, molts anys no pot pensar-s’hi per causa de l’eixut” (p. 106).

Igualment, afegirem que, com hem vist en el paràgraf anterior, els refranys esmentats ja parlen com si cada època de l’any es vinculàs a unes faenes agrícoles en concret. I, de fet, la cosa va en eixe sentit ja que si introduïm, per exemple, com s’organitzava l’any en l’època de l’art romànic (és a dir, si més no, en el segle XI), com podem fer des de l’article “El calendari medieval, un invent romànic” (http://www.calendaridelspagesos.cat/calendari/?p=1773), de Xavi Lorenzo Figueras i publicat en la web “Calendari dels Pagesos”, document que tracta sobre lo que ara diem Catalunya, veiem que, aleshores, “el sistema de còmput anual del temps es concreta amb l’assignació d’un episodi de la vida del camp a cadascun dels mesos de l’any. Es tracta d’un invent genuïnament romànic, que relaciona l’agricultura amb el calendari.

(…) Entre les diferents tasques agrícoles, prenen el protagonisme els dos cultius bàsics medievals, el cereal i la vinya”. Podem veure ací, un motiu més per a entendre que els Sants de la Pedra quallassen en la Corona Catalanoaragonesa, a banda que ja provingués, com ara, d’arrels gregues (i, per tant, igualment, mediterrànies).

Sobre el cereal i la vinya, tot seguit, farem una puntuació. En l’article “La vida quotidiana a l’Edat Mitjana”, de M. Dolors Santandreu, hi ha que “La base alimentària de l’home medieval era el pa i el vi. El pa, que podia ser de blat o d’ordi, es pastava a casa i es coïa directament a casa o es portava als forns municipals o senyorials.

(…) A les cases era usual tenir un celler amb botes de vi perquè se’n bevia abundantment durant els àpats, inclosos els nens” (p. 19). També afig que un altre element molt important en la menja d’aquesta època eren els ous, que el formatge “constituïa una menja apreciada” (p. 20) i que “Les fruites, verdures i llegums eren una menja força corrent i els seu consum anava lligat a les estacions de l’any. De verdures n’hi havia de tota mena” (p. 20). Podem pensar, doncs, en la pervivència de la trilogia mediterrània, si més no, des de temps de l’Imperi Romà, com veurem més avant i, així mateix, intuir u dels motius que portaria l’abat d’Arles, Arnulf, i els qui seguiren la seua línia, a tractar de fer que el poble senzill s’inclinàs per dos sants que, tard o d’hora, passarien a estar vinculats a dos elements bàsics en la vida de la població rural d’aleshores: el pa (el forment) i el vi (el raïm), curiosament, també relacionats amb dos símbols cristians, el Cos (el Pa) i la Sang (el Vi) de Jesús.

Ara bé, com a aclariment, sobretot, respecte a possibles prejuïns, direm que, partint de la informació que hi ha en un article que he considerat interessant, entre altres motius, perquè ofereix un enfocament més d’acord amb les recerques actuals i no amb el clàssics clixés, “La pagesia santapauenca[9] al llarg del temps”(http://www.santapau.cat/media/sites/52/prisma-10.pdf), article[10] publicat en la revista “Croscat” (no. 10, del 2008), comentarem “la vida dels pagesos no s’acabava a les quintanes, feixes, horts, trilles o vinyes dels masos. (…) l’accés del camperol a altres esferes econòmiques més enllà de la cenyida a l’aixada i la terra és un fet inqüestionable” (p. 34). Això explicaria, per què més avall, llegim que “els pagesos d’aquell món diferent al nostre que pretenem caracteritzar amb quatre traços no eren cap sector marginal en el panorama econòmic. En part, per això mateix, ocupaven una posició central en la societat. I és que, a diferència de la simplificació habitual de dividir les societats rurals d’època medieval o moderna entre senyors i pagesos, la realitat era molt més rica i contrastada (…), amb pagesos de mas amb capacitat per sobreposar-se a les múltiples capes en què s’estratificava la població de la vall” (p. 34). Per a rematar aquest posicionament sobre el camperolat, al final de l’article hi ha que “Els pagesos s’escapen de molts estereotips o fotografies fixes. (…) s’han inserit en realitats i escenaris canviants, no s’han ofegat mai en la bassa llotosa de l’autosuficiència, no han estat, ni molt menys, en les franges secundàries o fins i tot marginals de la població, ni se’ls ha condemnat a generacions i generacions d’individualisme. Tot al contrari, des de la diferenciació interna i la heterogeneïtat inseparables d’aquest col·lectiu, han demostrat la capacitat de tirar endavant iniciatives i han estat al capdavant d’alguns episodis i fenòmens més decisius de l’articulació del nostre poble” (p. 40).

En aquesta línia, en l’article “Els nostres llauradors: transformació agrícola, sistemes de reg i la reforma agrària” (https://quaderns.alaquas.org/ficheros/Q19941307TARIN.pdf), de Ramón Tarín i publicat en pdf en la web “QiA” (relacionada amb els “Quaderns d’Investigació d’Alaquàs”), hi ha que “Segons Vicent Torralba, l’home encarregat d’implantar a les acaballes de la república les estructures del sindicalisme de la CNT a Alaquàs des de les bases anarquistes: ‘Verdaderament des que l’home primitiu s’agrupà entorn d’una societat organitzada on no hi havia classes jerarquitzades ni llinatges hereditaris; en una societat participativa i lliure amb un sistema de vida comunal que exercia el repartiment de la riquesa de forma equitativa, jo crec que a Alaquàs no s’havia despertat un entusiasme tan gran per la terra com el viscut els primers dies d’haver esclatat la guerra… La gent treballava la terra amb devoció: acariciant-la religiosament com la mare maternal de tots…’” (p. 92). Alaquàs és una població de la comarca de l’Horta de València i, en l’escrit, es parla de la Segona República espanyola (1931-1939).

També hem pogut saber, per mitjà de Francesc Llop i Bayo (estudiós de les campanes), a través d’un missatge del 7 de setembre del 2018, que “els dies festius eren, a més dels diumenges, uns cinquanta al cap de l’any –nosaltres encara vam conéixer Sant Joan, Sant Pere, l’Ascensió, el Corpus Christi, Tots Sants…, ja desapareguts, tot sant important (Sant Francesc, sant Domènec, Sant Agustí, Sant Benet… per dir-ne uns quants) tenien festa i, per tant, era dia de no treballar”. Trobe que va en la línia d’alguns comentaris fets en algunes fonts sobre la religiositat en lo que es sol dir Edat Mitjana.

Així mateix, per mitjà de l’article “La ramaderia menor a la Catalunya medieval” (http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2010/07/24/la-ramaderia-menor-a-la-catalunya-medieval), escrit per Vicente Moreno Cullell i publicat en el blog “Ciències socials en xarxa”, sabem que “La ramaderia, llevat dels Pirineus on predominava clarament, era un complement econòmic de l’agricultura en la Catalunya de l’edat mitjana. Tot i això, cal destacar la importància de la dita ramaderia menor”, començant per les gallines (d’on provindrien els ous i carn) i, tot seguit, per les abelles, de què extraurien, com a mínim, mèl i cera.

A tot això, afegirem un comentari de Miquel Rustullet (de Banyoles, el 31 de juliol del 2018) i de Joan Prió (de Ripoll, del 2 d’agost del 2018). Així, Miquel Rustullet responia “Sí que se’n cull [, de blat, en Banyoles, en el Pla de l’Estany, en la Cerdanya i en el Vallespir], és un cereal important a la nostra comarca”, és a dir, en el Pla de l’Estany, ja que ell és de Banyoles. Quant a Joan Prió, sobre la possibilitat que hi haja plantacions de forment (o blat) en el Ripollès, en la Cerdanya i en el Pla de l’Estany, respon “Blat, sí”.

Tornant al document “El calendari medieval, un invent romànic”, llegim que, en abril, en Ripoll (el Ripollès), una població en la banda nord del Pirineu oriental, “un pagès contempla com naix el blat”. Quan l’autor passa a juny, escriu que “L’estiu és el període de major activitat per al pagès. A Ripoll i a Tarragona al juny tenim la sega del cereal. En aquest cas dos pagesos van protegits amb barret i un d’ells aboca beguda a una copa, significant la calor del moment. També a Roda[11]un pagès subjecta la dalla amb les dues mans per segar el fenc[12].

(…) També veiem l’ús de la dalla a Girona, al juliol (…). A Tarragona dos homes venten el blat a l’era (…), per separar el gra de l’espiga, escena que veiem a l’agost a Roda. A Ripoll en canvi el pagès carrega la garba, ajudat per la seva dona”, un exemple de la vida quotidiana d’aleshores i, de nou, de la presència del matriarcalisme, perquè la dona pren un paper actiu, en lloc de ser, per exemple, preparant l’àpat per a quan els hòmens acaben la jornada.

Tot seguit llegim que “A l’agost a Ripoll dos homes rodegen una bóta que servirà per a la verema. (…) A Girona apareix parcialment la feina de ventar el blat a l’era”.

En una altra entrada d’Internet, el document “Tasca 4.- Els pagesos a l’època feudal” (https://fita2014.files.wordpress.com/2015/02/t7-tasca-4-els-pagesos-al-mc3b3n-feudal.pdf), concretament, en la pàgina 5, hi ha unes il·lustracions corresponents a obres d’art de la Basílica de San Isidoro, de Lleó, de l’històric Regne de Lleó, bastida entre els segles XI i XII, on apareixen cereals i raïm. Així, en la de juny, hi ha una persona tallant cereal amb una corbella i, en la de juliol,  veiem una altra persona en relació amb el cereal. Quant al raïm, pareix, per primera vegada, en el mes de setembre. Afegirem que els noms de les fotos estan en llatí, una llengua molt emprada en els documents i en les obres d’art dels segles VIII-XIII.

Quant a setembre, en l’article “El calendari medieval, un invent romànic”, veiem que “Setembre és el mes de la verema. A Ripoll l’home talla amb cura el raïm amb una mà, i el deposita al cistell que sosté amb l’altra mà. També a Girona, a Roda i a Tarragona veiem veremar”.

I, finalment, en aquestes referències als mesos i al forment i al raïm, llegim que “A l’octubre (…) A Roda i a Tarragona es representa una imatge de bodega”, però no en els camps.

Adduirem que, com podem llegir en l’article “El calendari a pagès durant l’edat mitjana” (http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2010/07/19/el-calendari-a-pages-durant-l%E2%80%99edat-mitjana), de Vicente Moreno Cullell i publicat en el blog “Ciències socials en xarxa”, aquest cicle (incloent el de la resta de mesos de  l’any), “en bona part d’Europa es perllongaria fins a la Revolució industrial dels segles XVIII i XIX i els canvis socials i econòmics que aquesta comportaria”.

Hem observat, doncs, com el forment i la seua collita varia des de juny fins a agost, tot i que en el mes de maig, ja es cullen (si bé, puntualment) cereals primerencs, així com en juliol ho fa el raïm. I, a partir de lo que hem extret durant la recerca i, també, en aquest article, el raïm, si més no, apareix en juliol (el conegut com “Sant Jaume”[13]) i s’allargarà fins a setembre. Així, tot i que pot aplegar a octubre, tocant la collita del raïm, un home nascut en les Alcubles (en castellà i oficialment, Las Alcublas, població valenciana dels Serrans) en 1958, em comentà el 5 de juliol del 2018 que, a primeries dels huitanta, encara havia anat ell a recollir raïm, el dia del Pilar, és a dir, el 12 d’octubre.

En l’article “Temps de segar i batre”, que, en paraules de l’autor, pretén “explicar tal com es desenvolupava aquest treball a principis del segle XX, treball viscut per familiars meus, en una masia d’un petit poble, i amb un 80% de terres de secà”, llegim que en Salvador, un “de can Palomé, arrendatari de la masia, tenia molt de terreny on hi sembrava menjar per a les vaques de llet, però els tres camps més grans (…) els destinava al blat.

(…) En Salvador feia la sembra a primers de gener perquè volia fer la sega a primers de juny, temia que una pedregada deixés el blat ajagut i dificultés la sega amb una merma considerable. A primers de juny el blat ja havia madurat i ja estava a punt de segar.

En Vadó –així l’anomenaven- no estava tranquil fins que ja tenia el blat en ‘eixut’, o sia, fins que el tenia al sac i ben lligat”

Sobre la manera de treballar, en “Temps de segar i batre”, veiem que “A Sant Hilari de Sacalm[14] hi havia un equip de segadors, que durant el temps que dura la sega, anaven de masia en masia, contractats ja de l’any anterior. Eren gent molt forta, avesats a brandar[15] el volant o la dalla i aguantar, de sol a sol, la calor que els obsequien els mesos de juny i juliol. Aquest grup de segadors, comandats per un cap de colla, segaven el blat, lligaven les garberes, feien les garberes i el deixaven a punt de batre”.

Per a aclariments, direm que les garbes són “feixos de blat lligat amb la palla del mateix blat” i que “les amuntegaven i en feien ‘garberes[16]’, a efecte que un possible ruixat d’estiu no mullés el blat”.

Finalment, diu que “Aquest ritme durava uns quatre dies i quan els segadors marxaven, en Vadó”, l’arrendatari de la masia de què ha parlat abans, “ja els contractava pel proper any”.

L’autor comenta que les dones també participaven, tot i que des de la forma de viure del segle XX, ben llunyana de la dels segles VIII-XIII: “També cal destacar i deixar clar constància del treball de les dones a la cuina, treballant també de sol a sol. (…) Això passava un any sí i l’altre també”. El motiu roman en què, com llegim en el llibre “Història de les dones a la Catalunya medieval”, de Teresa Vinyoles i Vidal, quan toca unes línies que, tot seguit, fan al·lusió al segle XI, “Les famílies camperoles continuaven treballant conjuntament la terra, si bé en molts indrets no conreen terres pròpies sinó les terres d’un senyor. Sovintegen establiments i contractes de conreu en què consta que marit i muller es comprometien a treballar” (p. 79).

 

Notes: [1] Cria del bestiar en estables.

[2] Ufana, ací, vol dir que es desenvolupa al màxim, molt bé, que tira amunt.

[3] En l’original, tranquilament.

[4] Terra que es deixa sense cultivar durant un temps per tal que repose.

[5] Des de mitjan segle VIII fins a mitjan segle IX. Fou un imperi que intentà recuperar, políticament, l’espai que, un segles abans, havia abraçat l’Imperi Romà d’Occident.

[6] Fer pressió en la terra, amb la intenció d’obrir-la, de fer que es puga treballar.

[7] La sembra i, per tant, la sega, varia segons les zones, el clima i l’oratge. Així, com podem llegir en l’article “El lèxic del blat al Comtat”, de Josep-Vicent Cascant Jordà, quan escriu sobre la sembradura del blat, diu que “El cicle anual del blat al Comtat començava al setembre, octubre o novembre (setembre, qui tinga blat que sembre…), en funció de les condicions meteorològiques i podia ser sembrat en secà o horta” (p. 3).

[8] La collita del forment també té lloc en una època de l’any que inclou la festivitat dels Sants de la Pedra (30 de juliol), malgrat que puga començar un poc abans de l’estiu.

[9] De Santa Pau, població catalana de la comarca de la Garrotxa, en els Pirineus.

[10] Els autors de l’article són Miquel Àngel Fumanal i Pagès, Albert Planas i Serra i, finalment, Albert Reixach i Sala.

[11] Quasi segur faça referència a Roda de Ter (Osona), una població catalana del Pirineu oriental.

[12] Herba anual conreada com a farratge. En castellà, heno.

[13] El 5 de juliol del 2018, en un post que escriguí en el meu mur de Facebook, sobre el forment i el raïm i llur collita, Merce Mosset escrigué que “Hi ha un tipus de raïm que és conegut amb el nom de Sant Jaume, que es comença a collir entre el 25 de juliol i primers d’agost”. Perpetua Cots (del Solsonès) comentà “El blat, juny. Juliol dependrà del temps perquè estigui sec. Al Solsonès (…) encara hi ha camps per segar. Com que ha plogut, potser no s’ha assecat prou ràpid, però és entre finals de juny i juliol”. Neus Castellví Asensio afegia que “A Vilafranca del Penedès, el blat es cull normalment el mes de juliol, si està ben sec. I el raïm, a finals d’agost i tot el setembre es fa la verema”. Quant a M. Pilar Fillat Bafalluy, deia que “A la Franja, el raïm és per setembre”. En referència al Vallès, Angelina Pagès Oliva, plasma que “El raïm, nosaltres, sempre pel setembre. Aquí, el Vallès, hi ha la dita ‘Pel juny, la falç al puny’. Aquest any, com que ha plogut tant, el camp de davant de casa encara està per segar. Havia anat de vacances [a] Andorra i, quan sortíem del túnel del Cadí, direcció Andorra, els camps encara eren per segar. Això era pel mes d’agost”. En al·lusió al pla del Bages (dins de la comarca del Bages), Teresa Seguí escrivia “raïm (…) Als voltants de Sant Miquel, final de setembre”.

[14] El nom oficial és Sant Hilari Sacalm i es tracta d’una població de la comarca catalana la Selva.

[15] Moure molt alternativament i en sentits contraris.

[16] Una garbera és un muntó de garbes, és a dir, de feixos d’espigues tallades.

Ermites, romiatges i els Sants de la Pedra

General, , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , ,

A continuació, exposarem informació relacionada amb bona part de les ermites dels romiatges que hem trobat en relació amb els Sants de la Pedra. 

En Biar (l’Alt Vinalopó), hi ha una ermita que, partint de l’entrada “Ermita de los Santos de Piedra, Abdón y Senén” (http://www.rutasjaumei.com/es/que-ver-en-biar/772/biar-ermita-de-los-santos-de-piedra-abdon-y-senen.php), de la web “Viajar con Jaume I”, forma part d’un conjunt d’ermites construïdes en el segle XIII i que fou ordenada bastir per Jaume I “en el lugar donde se instaló el monarca para asediar la ciudad, está a un kilómetro del pueblo, cerca del acueducto medieval. Esta ermita está emplazada en una pequeña loma a las afueras del pueblo, concretamente en la carretera de Bañeres y data del siglo XIII. La ermita se construyó en el lugar del primer campamento de Jaume I de 1244 desde el que se planeó el asedio y conquista de Biar.

La ermita es de tipo gótico de conquista (…). El exterior está estucado después de la última restauración de 1997 (…). En el interior hay un arco gótico y tiene un poyo (*) o banco corrido que rodea todo el perímetro. En la ermita se venera a los Santos de la Piedra Abdón y Senen, que se celebra el 30 de julio.

(…) Está emparentada con las otras dos ermitas de Biar (ermita del Rosser (sic) y ermita de Santa Lucía) y con la de Cocentaina”. I, segons l’oficina de “Tourist Info” (a través d’un missatge del 2 de juny del 2018), és, en aquesta ermita, on es celebra la festa dels Sants de la Pedra.

Continuant en Biar, en l’article “Els Sant de la Pedra, advocació popular a les nostres terres” , de Consol Conca i Coloma i publicat en “Revista de Moros i Cristians”, en 1993, podem llegir que abans dels anys quaranta del segle XX, “en lloc de les imatges dels Sants hi havia un llenç en el qual estaven representats”.  A més, en un document titulat “La ermita de ‘Els Sants de la Pedra’. San Abdón y Senén”, facilitat per Joan Lluís Escoda (a través d’un missatge del 4 de juny del 2018) i signat per R.B.D. en juliol de 1997, podem llegir que “Tras la contienda civil de 1.936 y concretamente en 1.949, debido al mal estado por abandono en que se encontraba esta ermita, un grupo de vecinos, con gran esfuerzo, la restauraron y colocaron la actual imagen de los Santos de la Piedra, que fue bendecida el día de su festividad del año 1.950.

Con la actual restauración se ha pretendido devolverla a su primitivo estado colocándole el artesonado de madera y utilizando los materiales característicos de su época.

A partir de la fecha de su restauración, la ermita de “Els Sants de la Pedra” se convierte en un atractivo más para promocionar turísticamente (…) Biar”.

Rematarem la informació sobre Biar, dient que, com podem llegir en “Processó de la Rodella” (*) (http://www.festes.org/directori.php?id=553), hi ha “romeria amb danses populars a l’Ermita dels Sants de la Pedra, que dista un quilòmetre del poble i data de la primera mitat del segle XIII. La festivitat se celebra el 30 de juliol ‘Els Sants de la Pedra’, Abdón i Senén, dia en què es pot visitar per dins l’ermita. Les danses inclouen el Ball de les Parrandes”.

En Camporrells (la Llitera), com podem llegir en l’article (*) “De Camporrells a Baldellou por la ermita de los Santos Mártires” (http://www.lalitera.org/es/areas/cultura-deportes-archivos-y-juventud/turismo-patrimonio-cultural-y-tradiciones-populares/rutas-y-senderos-litera/de-camporrells-a-baldellou-por-la-ermita-de-los-santos-martires), tret de la web “Comarca de La Litera”, “Tras una corta subida aparece ante nuestros ojos la remozada (*) ermita de los Mártires, (…) a la que se acude en romería anualmente el primer domingo de septiembre. El eremitorio consta de la ermita, con (…) puerta de acceso fechada en 1697, un pequeño campanario sobre la puerta con campana de bronce, y un edificio accesorio, amplio y espacioso, con una formidable techumbre de madera. La tradición marca que cuando un caminante llega a la ermita debe hacer tañer (*) la campana”. Així mateix, en l’article “Ermita de los Mártires y Sall de la Tosca en Camporrells” (http://www.lalitera.org/es/areas/cultura-deportes-archivos-y-juventud/turismo-patrimonio-cultural-y-tradiciones-populares/rutas-y-senderos-litera/ermita-de-los-santos-martires-y-sall-de-la-tosca-en-camporrells-1), publicat en la web “Comarca de la Litera”, hi ha que “Camporrells celebra sus fiestas patronales el 30 de julio, en honor de San Abdón y San Senén, mártires. (…) Los santos mártires tienen su ermita en lo alto del monte situado junto al pueblo.

SOBRE EL TERRENO

En Camporrells tomaremos como punto de partida el Molí d’Abaix situado junto a una amplia y recién estrenada zona de recreo y descanso; cada 30 de julio, este es el punto de partida de los totxetaires de Camporrells y su ‘Ball dels Totxets’.

A partir de ahí salimos en dirección a la ermita de los Santos Mártires Abdón y Senén, primero por camino junto a una zona de huertos y a continuación por sendero tradicional con un trazado muy bien adaptado al terreno, con pendiente suave, en buenas condiciones y con algún resto del antiguo empedrado”.

En Cullera (la Ribera Baixa), hi ha una ermita dedicada als Sants de la Pedra, allí coneguts com “els Benissants”. Així, en l’article “Cullera manté viva la tradició dels Benissants de la Pedra amb una romeria”, del diari valencià “Levante-EMV”, hi ha una foto en què s’indica “El rector beneïx des de l’ermita els cultius després de desfilar amb les relíquies d’Abdón (sic) i Senent”, en referència als arrossars de Cullera. A més, s’indica que “L’Ajuntament de Cullera i la parròquia de la Sang de Crist van organitzar la romeria als Benissants de la Pedra, un acte ancestral on tradició, religiositat, etnologia i festivitat van de la mà en un acte d’un valor antropològic immaterial molt destacat, segons han apuntat en diverses ocasions grans experts en la matèria. Cal recordar que, durant un temps, esta tradició va estar prop de perdre’s fins que es va recuperar i guanya en adeptes any (sic) després d’anys.

(…)  Una vegada es van traure les relíquies dels Benissants de la Pedra, Abdón i Senent, es van pujar a una cales[s]a (*)que va ser l’encarregada de portar-les en romeria fins a l’ermita enmig dels arrossars.

Quan les campanes van anunciar el toc de Festa, va arrancar la comitiva fins a arribar als peus de l’ermita on, a peu, es van pujar les relíquies dels dos sants fins a la xicoteta església, situada en un xicotet promontori (*), on es va celebrar una litúrgia en honor dels sants, es van cantar els gojos, va repicar la campaneta i finalment, es va realitzar la tradicional benedicció dels camps per part del rector, desitjant una bona collita i un millor estiu per a l’arròs”.

Per mitjà de l’entrada “Ermita Santos de la Piedra” (http://www.cullera.es/es/content/ermita-santos-de-la-piedra), de la web de l’Ajuntament de Cullera, hi ha que “La Ermita dels Sants de la Pedra, que aloja actualmente un destacado Museo del Arroz, está dedicada a los patronos de los labradores valencianos: Abdón y Senén. Fue construida en sus orígenes en el s. XIII y ampliada posteriormente en el s. XVII. Está ubicada en una colina y rodeada de campos de arroz en la partida de San Salvador, con bellas panorámicas. Además, cada 26 de julio alberga una romería.

La ermita original era un edificio alargado con una cubierta de dos aguas y suelo empedrado. Posteriormente se construyó la ermita moderna. Al principio aparecían las dos construcciones como edificios independientes, pero a partir de un tiempo se unieron pasando a ser la zona más antigua la vivienda del ermitaño”.

També sobre aquesta ermita de Cullera, en  “Museu de l’Arròs. L’Ermita: el recinte”, un document del Museu Municipal d’Història i Arqueologia (de Cullera), facilitat per Kike Gandia, hi ha que l’ermita potser es construís en 1728 i que “Els estudis arqueològics duts a terme amb ocasió de la restauració de l’edifici, han posat de manifest un ric procés evolutiu que hagué de ser reflex dels canvis en els usos del culte associats al conjunt, parells a l’evolució de la vida econòmica i cultural de Cullera.

L’Ermita original [apareix] (…) amb la menció tradicional al culte de El Salvador que es reflexa en documents medievals”.

En Montblanc (la Conca de Barberà), com podem llegir en l’article “Sant Abdó i Sant Senén i llur veneració a casa nostra”, a partir del diari català i catòlic “La Cruz” (del 30 de juliol de 1930), i signat per Ramon Sabaté, “La confraria dels Sants Abdó i Senén i Sant Isidre, de la que encara s’aguanta la casa gremial, en 1656 deixava blat amb la condició de tornar-lo per Santa Magdalena (*) ‘gra per gra, bo i net com l’han rebut i amb els escreixos (*) acostumats’ (un quart i un sou per quartera).

Encara se’ls hi reté culte  i veneració a un altre temple de la mateixa vila: el santuari de la Mare de Déu de la Serra. Allí hi tenien capella; allí Jaume Bertran, en 1401, sots llur advocació hi fundà un benifet, i allí hi pujava quiscun any tal dia com el present  a celebrar sa festa, durant bon rengle de centúries, la Comunitat de beneficiats de Santa Maria”. Cal dir que aquestes obres foren derruïdes durant la guerra (1936-1939) i que he tret la informació, principalment, per mitjà de l’existent sobre la confraria i pels comentaris sobre la veneració.

En l’Olleria (la Vall d’Albaida), per mitjà del Fr. Miguel Ángel Atiénzar, en missatges d’agost del 2017, hi ha que el convent de l’orde a què ell pertanyia, els caputxins, en paraules seues, “se funda en torno a una ermita medieval dedicada a los Santos de la Piedra. Antes de la fundación del convento la costumbre en L’Olleria era subir todos los años para la fiesta de los santos en romería, clero y pueblo. Esta costumbre suponemos pervivió tras la fundación capuchina al menos hasta la desamortización (1835).

Desde la restauración (1886) hasta la Guerra civil (1936) ignoramos si se volvió a celebrar o no. Durante el resto del siglo XX fue decayendo. Primero se celebraba una misa con participación del pueblo, y en los últimos años, una misa sin participación de pueblo o incluso ni se celebraba. 

En el siglo XXI se recupera la fiesta, celebrándose con misa solemne y bendición del término”.

En Pozondón, població aragonesa de la comarca Comunidad de Albarracín, com podem llegir en l’entrada “Ermita de San Abdón y San Senén de Pozondón” (https://ermitasdelasierradealbarracin.blogspot.com/2011/11/ermita-de-san-abdon-y-san-senen-de.html), dins del blog “Ermitas de la Sierra de Albarracín”, hi ha una ermita que, “Probablemente fue construida  en el siglo XVIII. Dicha ermita está situada en terrenos de la Comunidad de Albarracín, próxima al lugar donde confluyen los términos municipales de Bronchales, Rodenas y Pozondón”.

Igualment, s’indica que aquesta ermita compta amb un retaule del segle XVIII i que, en Pozondón, es celebra el romiatge dels sants Abdó i Senent.

Així mateix, segons informació facilitada per Rafael Herrero Cortés, a través d’un missatge del 15 de novembre del 2018, “Su fiesta se celebra en el pueblo el 30 de julio. Ese día suben en romería a la ermita, que está en lo más alto del término”.  A més, comentava que, “En la población tienen una especial devoción a los Santos”.

Sobre aquesta ermita de Pozondón, en l’article “Piedra (1556m)” (https://www.mendikat.net/com/mount/13535#), de la web “Mendikat”, dedicada a rutes, hi ha que “En lo más alto de esta aplanada y extensa loma se alza la Ermita de los Santos de la Piedra, que prestan su nombre a la montaña. (…) perteneciente a Pozondón”. Ja en parlarem un poc més en l’apartat dedicat a muntanyes, rius, etc.

En Rafelbunyol (l’Horta de València), com podem llegir en l’entrada “Ermita del Santets de la Pedra” (http://www.ermitascomunidadvalenciana.com/vhnraf.htm), dins de la web “Ermitas y Santuarios de la Comunidad Valenciana”, hi ha una ermita i “se encuentra a las afueras de Rafelbunyol (…) De reciente construcción en una zona de ensanche urbano (…).

Es una pequeña capilla (…) [y] los objetos de culto sólo se traen en los días de celebración. Hay un altar de obra adosado al testero y alguna litografía en las paredes”.

En la mateixa web, també se’n parla d’una altra, igualment menuda i ben conservada, la de Nules (la Plana Baixa), població on els Sants de la Pedra no són patrons.

En Santa Pau (la Garrotxa), hi ha una ermita dedicada als sants Abdó i Senén de què hi ha prou informació. Així, en l’entrada “Capella de Sant Abdó i Sant Senen. Santa Pau. La Garrotxa” (https://coneixercatalunya.blogspot.com/2012/12/capella-de-sant-abdo-i-sant-senen-santa.html), del blog “Conèixer Catalunya”, podem llegir que “És un petit temple d’una sola nau amb dos cossos afegits a cada costat, a manera de sagristia, volta de canó molt baixa i la porta dovellada (*) a ponent. La teulada de l’absis (*), avui de teules, conserva gran part de lloses originàries, mig amagades.

 (…) Entre els protocols de la notaria de Santa Pau es conserva l’acta de fundació d’aquesta capella: 13 de juliol de 1417, festivitat de Sant Antoni de Pàdua; malgrat aquesta coincidència la tradició popular justifica aquesta devoció i homenatge ultra el fet que des de l’ermita es divisa Arles (*), lloc on segons la tradició foren enterrats els cossos dels dos Sants, en unes circumstàncies que varen esdevenir en els indrets de la baronia.
El terme havia estat envaït per uns animalots de la mida d’un gos que la gent anomenava ‘somiots’ (*). Provocaven danys incalculables: espatllaven els cultius, esvalotaven els ramats,…. Per a alliberar-se’n, feren el vot solemne d’edificar damunt el Puigsacreu la capella pública sota la invocació d’aquests dos sants. Es creu que es va decidir d’edificar la capella al Puigsacreu, centre geogràfic de les parròquies de Santa Pau, Batet i Begudà, perquè com deixem suara des de l’ermita es divisa Arles, lloc on foren enterrats els cossos dels dos Sants”. 

Aquesta capella, com es pot llegir en l’article “La pagesia santapauenca al llarg del temps” (publicat per la revista “Croscat”), està “erigida (…) a uns 766m d’altitud”.

Quant a l’ermita dels Benissants, de Sueca (la Ribera Baixa), gràcies a la generositat de Cristina Pons Claros, amiga de Facebook, vaig accedir a la informació següent, treta del llibre “Historia fundamental documentada de Sueca y sus alrededores” (*) , del frare Amado de C. Burguera y Serrano, en el “Tomo I. Desde sus orígenes hasta principios del siglo XVI inclusive”, de 1921, amb un apartat on diu que, “en 1610, un año después de la expulsión de aquellos [= los moriscos], Sueca acometió la edificación del santuario y ermitorio sitos (*) en el cerro de Na-Molins, como fruto de la vieja devoción que abrigaba para con los santos mártires Abdón y Senén que, desde antiguo, veneraba como patronos de sus campos y cosechas. Las obras terminaron a mediados del año 1613, siendo llevadas a su iglesia las imágenes de los Santos Mártires dichos el 30 de julio del indicado año, fecha de la bendición de la Ermita (…). Posteriormente, el 15 de mayo de 1820, con toda solemnidad, fueron depositadas en la ermita de los santos Abdón y Senén, reliquias de estos mártires” (pp. 83-84).

A més, hi ha una entrada sobre Sueca, “Sinopsi Ruta a la Muntanyeta dels Benissants” (http://margegros.blogspot.com/2014/05/sinopsi-ruta-la-muntanyeta-dels.html), en el blog “Marge Gros”, vinculat a l’“Associació Cultural de Daimús (*)”, que, sobre l’ermita, diu així: “L’ermita dels Benissants (possible deformació de Beneïts Sants, en al·lusió als Sants de la Pedra, Abdó i Senent) es troba en un paratge que a mitjan segle XVI era conegut com el de Na Molins, i que es troba al sud-oest de l’Albufera. En arribar dalt, tenim una font, l’ermita, amb la casa de l’ermità, de parets  blanques de calç, decorades amb manises, el penell, el rellotge de sol, l’accés a l’ermitori flanquejat amb arcs apuntats, i dins, si poguérem entrar, la llosa que ens diu que fou ‘acabada de obrar la ermita pon clavari miquel cegarra añ 1613’.

Aquesta petita elevació (…) serà el lloc (…) on podrem regalar-nos de les vistes, si el dia no ix lleganyós: la muntanya de les Raboses de Cullera, el Montgó, Segària, el Mondúver que sobreix darrere de la muntanya de les Creus de Tavernes, i final de la serra de Corbera, al nord la Calderona. (…) I l’extensa plana dels arrossars de la Ribera, amb l’Albufera al nord, albufera que actualment ocupa una extensió de 2.828 hectàrees, però que en el segle XVII en tenia quasi cinc vegades més, unes 14.000”.

Per mitjà d’altres fonts, hem sabut que l’ermita dels Benissants, a hores d’ara, és una microreserva de flora.

 

 

Notes: Alguns títols d’entrades o d’articles tenen lleugeres errades que, per a facilitar la lectura, hem decidit no indicar-ho junt amb la font.

La paraula castellana poyo, en valencià, vol dir pedrís.

El 12 de març del 2020 no es podia accedir a aquesta informació a través d’aquest enllaç.

El 16 de desembre del 2019 hi havia un enllaç diferent per a accedir a aquest article sobre Camporrells, en la mateixa web, però es podia fer des d’aquest.

Remozada, en valencià,  vol dir rejovenida, restaurada.

Tañer, en valencià, equival a tocar, sonar.

Calessa és un carruatge de dues rodes obert per davant, per a dues persones; cast. calesa.

Un promontori és una altura considerable de terra, especialment que avança dins el mar.

La festivitat de Santa Magdaliena és el 22 de juliol.

L’escreix és l’augment que, en pagar quelcom, s’afig a la quantitat convinguda o deguda.

Dovella vol dir “pedra tallada més estreta d’un cap que de l’altre, pera formar arcs o voltes”.

Un absis és una construcció que clou el presbiteri, la capella major o el cor d’una església o, per exemple, d’una ermita.

Sobre si es divisa Arles, des d’on llegim en el text, en l’article “La pagesia santapauenca al llarg del temps” (http://www.santapau.cat/media/sites/52/prisma-10.pdf), publicat en la revista “Croscat” (no. 10, 2008), hi ha que “Ramon Grabolosa (…) inflà la llegenda dient que des del Puigsacreu es podia veure Arles, qüestió impossible per l’accidentada orografia” (p. 39).

Simiots és la forma correcta.

El títol complet del llibre és “Historia fundamental documentada de Sueca y sus alrededores en los aspectos geográfico, militar, político, civil, estadístico, religioso, moral, productivo, económico, filosófico, sociológico, cultural, arqueológico, artístico y bio-bibliográfico: con notables ilustraciones”.

La forma castellana sitos, en valencià, equival a sitis, és a dir, a situats.

Daimús és una població valenciana de la comarca de la Safor.