Arxiu d'etiquetes: “La identitat reeixida” (Bartomeu Mestre)

“Ella m’ho va transmetre i em va ensenyar a llegir” (Montserrat Morera Perramon)

General, , , , ,

 

¡Ja ho crec que seria determinant, en lo cultural, el fet que l’Església valenciana adoptàs una línia molt favorable al castellà (i, de rebot, a lo patriarcal), des del segle XVI, i, més encara, a partir del segle XVIII, com ara, mitjançant el Cardenal Belluga (en l’Horta d’Oriola), el bisbe Andrés Mayoral (en la diòcesi de València) o, per exemple, del bisbe Marcelino Olaechea (en el segle XX i, a més, després del Concili Vaticà II), així com també hi influirien totes les prohibicions i les órdens que venien de Castella i que tractaven de fer miques lo que no fos castellà o en línia amb el model de vida i d’organització del Regne de Castella (i, en formar-se, jurídicament, l’Estat-nació Espanya, en el segon terç del segle XIX), amb lo castellà i, sobretot, de signe castellanista (lo que, d’aleshores ençà, es diu espanyolista), com ara, amb l’entrada dels Borbons, amb la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) i amb la del general Franco (1939-1975) o amb la política de tots els governs postfranquistes, indistintament de l’equip de govern de cada u d’ells! ¿No ha influït això en la transmissió cultural i en el paper de la dona i de l’àvia (o padrina)? ¡I tant! En lo polític, com en lo social, res es natural i cal anar a l’arrel i actuar amb sentit comú i amb molta iniciativa, per a anar més lluny de lo que sabem fins ara i de lo que veiem i que no va amb lo matriarcal (fet que no exclou fer ús de les noves tecnologies, al servici de les persones i per a que el Poble reviscole i vaja, amb dignitat, cap al demà)!

I, a més, cal dir que, un detall com el de la política lingüística, de l’entrada dels Borbons ençà, àdhuc, es plasma en una rondalla arreplegada per Joaquim G. Caturla, “Conte del mallorquí (Arreplegada a Santa Pola)”[1], quan diu que, “a Mallorca tota la gent anava molt descontenta perquè necessitaven moltes coses i no els en donaven cap ni una. Per això acordaren d’enviar a Madrid un missatger que exposara davant el rei i les autoritats totes les peticions dels mallorquins. (…) tragueren sorts i caigué sobre un home de tants, una persona senzilla i que, cosa ben lògica, no sabia parlar castellà” (pp. 127-128). I, a més, veiem que, “els viatges en aquells temps eren tan llargs, que quan el mallorquí arribà a Madrid totes les figues s’havien pansit. Llavors comparegué davant el rei i, en l’única llengua que ell coneixia, començà a parlar, i vinga de parlar per tal d’exposar-li les peticions dels seus paisans, i tan bon punt va acabar, li presentà la cistella de figues pansides” (p. 128). I, un poc després, llegim que el rei “no havia entès ni mitja paraula” (p. 128). La primera vegada que llisquí aquesta rondalla pensí que era una manera popular i senzilla d’explicar molt el tema lingüístic (i el polític) als valencians.

I podem pensar en el gran paper que feren les dones en el fet que es conservàs la llengua en el País Valencià, sobretot, tenint present que, com podem llegir en el llibre “La identitat reeixida”, de Bartomeu Mestre i Sureda, el tema de la instrucció en castellà i del castellà en les escoles de les poblacions catalanoparlants (i de les que no eren castellanoparlants i que formaven part d’Espanya) passaven per lo que es plasma en la nota 26 (en relació amb el “Gobierno Superior Político de Baleares”) quan, en un edicte de l’any 1837, aquest  govern decidí que, “Considerando que el ejercicio de las lenguas científicas es el primer instrumento para adquirir las ciencias y transmitirlas, que la castellana, además de ser la nacional, está mandada observar en las escuelas (:..). Cada maestro o maestra tendrá una sortija de metal, que el lunes entregará a uno de sus discípulos, advirtiendo a los demás que ninguno hable palabra que no sea castellano, so pena de que oyéndola no podrá negarse a recibirla; pero con el bien entendido que oyendo que otro condiscípulo incurre en la misma falta, tendrá acción para pasarle el anillo, y así sucesivamente durante la semana hasta la tarde del sábado, en que a la hora señalada aquel en cuyo poder se encuentre el anillo sufra la pena que, en los primeros ensayos, será leve, pero que se irá aumentando, así como se irá ampliando el local de la prohibición” (p. 40).

En concordança amb el tema de l’actuació de l’Església valenciana des del segle XVIII fins al segle XX i tot, no deixarem a un costat, per descomptat, unes paraules de l’explanació, en relació amb l’arquebisbe de València Marcelino Olaechea, de què Pere Riutort escriu que “Es de gran importancia histórica, la actitud negativa del Arzobispo Don Marcelino Olaechea, después del Vaticano II, que, juntamente con todos los  Arciprestes valencianos, no aceptó la lengua vernácula o popular propugnada por el Concilio Vaticano II y determinaron por votación que se usase ‘la lengua vernácula oficial’, el castellano. Esta proposición viene a suponer una contradictio in terminis. El Arzobispo Mayoral no llegó a tanta osadía, porque calificó al valenciano y sólo al valenciano, de ‘vernacula Valentinorum’” (p. 83). En aquest sentit, recorde que, quan, amb motiu de la Nit de Nadal (potser fins a 1990), ens juntàvem la família (per part de mare) en cals meus avis materns, el meu avi començava resant el Parenostre… en castellà. No podem oblidar que això és el resultat (i, lo mateix, han fet les àvies i les padrines, en moltíssimes famílies valencianes) de prohibir que els valencians poguéssem accedir a la llengua catalana… en el camp religiós i, com hem vist, per exemple, en pregar. I això és vàlid també per a les misses.

I, continuant amb l’arquebisbe Marcelino Olaechea, Pere Riutort afig que “Anteriormente, en la edición del Ritual Tridentino, que hizo (…) después de la guerra civil[2], hizo que se usase por primera vez en la Historia valenciana, en la parte catequética y en las preguntas que se hacían a los que recibían algún Sacramento, solamente el castellano. Corresponde a la normativa impuesta por el franquismo después de la guerra civil de 1936-39” (p. 83). Recordem que les mares i, així, les àvies, transmetien també, en bona mida, la part religiosa…

Com podem veure, bisbes així i moltes persones que encara estan vinculats a lo religiós o que es consideren cristians i viuen en el País Valencià, no besen la terra, no sols físicament, sinó en les seus actituds. Continuen, com llegim en l’explanació, una pauta que mostra que “Seguramente les molestará la misma existencia de la lengua: ‘Como es algo que discuten, mejor no meterse’, es la frase que se oye continuamente y ésta es la excusa, para evadirse de su obligación en conciencia, de la implantación de la lengua vernácula en las iglesias. (…) Inmediatamente, uno tiene que pensar, que lo que quieren es que desaparezca la lengua que habló San Vicente Ferrer en todas partes, la amada lengua de nuestros antepasados, la lengua de la tierra de los padres, la lengua patria, tan importante por la cultura de la que ha sido vehículo” (p. 129).

Per això mateix, opte per no silenciar aquesta realitat, per plasmar-la per escrit, per difondre allò que he rebut de Pere Riutort, u dels meus patrons de mostra (com li diguí el 23 de març del 2020, en una conversa telefònica), ja que, com diu un amic meu molt coneixedor del Poble colla (que és matriarcal), és un Poble molt religiós[3] com també ho són el valencià, el català, el balear i molts més. I no podem arraconar que moltíssimes àvies valencianes, que tant d’interés tenien per la llengua catalana i per la transmissió del llegat cultural que havien rebut dels seus pares “maulets”, no han tingut la possibilitat, durant molts anys (ni a hores d’ara), d’escoltar misses en valencià ni de tenir a l’abast moltes publicacions religioses i catòliques redactades en el País Valencià i en valencià, en la llengua materna. Pere Riutort ho manifesta sense embuts: “Los que están contentísimos de ello, son los enemigos de la recuperación de la común y amadísima lengua de nuestros antepasados, valencianos, catalanes y mallorquines… ¡Cómo se lo podemos permitir, que al fin, destruyan el tesoro más grande de nuestra cultura, la lengua de nuestra vida, de nuestros sentimientos, de nuestra reflexión, de tanto arte literario, la lengua que nos identifica. ¡Lengua tan importante en la historia cultural de Europa…!” (p. 146).

Finalment, un comentari de Montserrat Morera Perramon, una dona amb aportacions molt interessants en relació amb l’estudi (en aquest cas, acompanyada d’una foto que m’envià el 12 de desembre del 2021): “Et presento la meva iaia. Ella m’ho va transmetre tot: contes, cançons, refranys, històries de vida, etc.” , i que responguí “Ella, amb una mirada oberta i joiosa; tu, amb uns ulls desperts, vius”. I, tot seguit, m’afegí: “Ah, i em va ensenyar a llegir abans d’anar a escola!”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Des de fa uns dies, assistim a un fet continu: determinades persones, per deducció, vinculades a la telefonia, no permeten que jo puga fer amb facilitat modificacions d’entrades com aquesta. La nostra resposta és que posem la voluntat al servici de la intel·ligència i que estudiem sobre el matriarcalisme amb el desig que la veritat vaja sempre pel davant.

 

 

Notes: [1] Figura en el llibre “Rondalles del Baix Vinalopó”, de Joaquim G. Caturla.

[2] La guerra tingué lloc entre 1936 i 1939.

[3] En el llibre “Camins d’infantesa d’un nen de pagès”,de Joan Sala Vila (1929), podem llegir, en el poema “Missa el dilluns” (p. 18), que “La guerra anava per llarg, / els masovers de Can Torras / eren molt religiosos, / no faltaven mai a missa”.

Una educació matriarcal, forjadora de ponts entre persones i entre Pobles

General, , , ,

 

Sobre el tema de l’obligatorietat o, més encara, sobre la imposició d’una llengua (en aquest cas, la castellana), no seria cert parlar-ne com si totes les polítiques haguessen sigut iguals. Així, en el llibre “Notícia de Catalunya”, en la versió que Jaume Vicens Vives feu en 1960, escriu que “Des de finals del segle XIV, Mallorca[1], Sardenya i Sicília foren governades per lloctinents. Fins i tot aquest procés revertí als territoris continentals, els quals conegueren també llurs respectives lloctinències.

L’excel·lència d’aquesta organització es comprova si l’examinem des de diversos angles Per als reialmes[2] i països incorporats, la lloctinència, ben aviat batejada popularment amb el nom de virregnat, simbolitzà la persistència de les lleis, dels usos i els costums locals[3]” (p. 124), un tret que, com podem veure, no va en línia amb el Decret de Nova Planta de 1707, ni amb la política castellana, històricament, tradicionalment i actualment, patriarcal, anorreadora i assimilacionista.

Tot seguit, Jaume Vicens Vives addueix “Només així podem comprendre que pobles com el de Sicília, tan orgullosos de la seva existència nacional i de la ininterrompuda tradició d’una monarquia secular, acceptessin gairebé sense neguit un règim de govern aliè. I és que aquest règim no solament no pretengué d’imposar-los una concepció distinta de la vida, sinó que vetllà per mantenir la il·lusió d’una independència política, base ineludible de l’aquiescència a tota tasca col·lectiva empresa per un poder forà” (pp. 124-125), molt en sintonia amb el matriarcalisme i que, igualment, també es reflecteix quan, el mateix historiador comenta que, en l’Edat Moderna (segles XVI-XVIII), “Catalunya (…), per la seva qualitat d’element progressiu diferenciat en el si d’una estructura social immutable i encarcarada com la de tantes parts d’Espanya, per la seva decepció davant d’un Estat insensible i irrecuperable, ha hagut de representar en l’edat moderna, un paper revolucionari que no es corresponia en absolut al pacífic poble medieval del seny, del pactisme, del bon govern i de les delegacions de poder” (p. 168). ¿No té res a veure el remarcat de les paraules de Jaume Vicens Vives amb lo que llegim en moltes publicacions sobre societats matriarcals? ¿No reflecteixen la realitat així com, quan, en eixes fonts, se’ns parla de Pobles que, arran el contacte amb la cultura castellana, amb l’escolarització forçada (això no ho diuen així i prefereixen parlar en termes com “escolarització”, “educació”, “accés a la cultura”), se’ns diu que ja no són tan matriarcals com abans? ¿Per què no ho comenten sense embuts? Possiblement, en molts casos, fruit d’una instrucció (universitària i tot) que caldria que fos més que una simple transmissió, incorporació i acumulació de coneixements: que aplegàs a l’ànima.

En eixe sentit, en una conversa amb Pere Riutort, cap al 2020, em tragué unes frases de Nelson Mandela, les quals trobí en Internet i que diuen així: “Si parles a algú en una llengua que entén, les paraules aniran al seu cap. Si li parles en la seua llengua pròpia, les paraules aniran al seu cor”. I, en les cultures matriarcals, el cor (l’acció) i el  cap (el pensament) són com una parella que s’entenen, si bé prioritza més el cor i són més ordenats (recordem la nostra “Al cap i a la fi”… que, en primer lloc, posa el cap, no els impulsos primaris, a diferència del castellà, que comença la casa per la teulada, amb el conegut “Al fin y al cabo”). I això també cal fer-ho accessible i que ho sàpien els xiquets, els jóvens i la resta de persones catalanoparlants… i les curioses.

Tornant al paper dels bisbes i a la seua posició en la castellanització (i, per tant, en la patriarcalització) dels Pobles catalans, direm que, com escriu Pere Riutort en la seua “Explanación de algunos aspectos de mi vida y mi trabajo en favor de la Cultura de nuestro Pueblo”, cal recordar “El Arzobispo Mayoral, que de manera tajante obligó al uso del castellano en los archivos eclesiásticos durante el siglo XVIII, con su disposición de 1762, bastante posterior al Decreto de Nueva Planta de 1707. Pertenece a la misma nómina de obispos que se enviaron a las diócesis para castellanizarlas en tiempos de Carlos III” (p. 82), bisbe que, a més, en 1750, ordenà que tots els nounats de la seua diòcesi fossen batejats en castellà. A banda, Pere Riutort addueix que “La disposición de Mayoral, aún no ha sido abolida por ninguna autoridad eclesiástica. No obstante, se opone totalmente a lo que es doctrina de la Iglesia Universal, ya que es una discriminación pura y dura de una lengua. Está abolida ciertamente por las determinaciones del Vaticano II” (p. 83).

I, en aquest sentit, veiem que, en el segle XVIII, com indica Jaume Vicens Vives en “Notícia de Catalunya”, “L’Estat borbònic, absolutament despreocupat del regalisme a ultrança. Nomenà per als càrrecs eclesiàstics les persones més sotmeses a l’autoritat civil, més complaents amb el poder. Aquesta política, l’aplicà arreu d’Espanya: com pot causar sorpresa que de la sèrie de tretze bisbes del segle XVIII a Barcelona, onze pertanyessin a ràncies famílies castellanes i només dos a terres de parla catalana?” (p. 90).

Igualment, com feia l’àvia Damiana respecte al Poble colla, en el desert d’Atacama (matriarcal, en el nord de Xile), adduirem que les paraules de convivència i del famós “¡Con lo bonito que es estar juntos!” (sic), que vaig sentir dir, així, en el 2015, dues vegades i per part de castellanoparlants nascuts en terres castellanes (en Cuenca i en Salamanca), és més una farsa que un propòsit de germanor. I, per això, cal que els estudiants (i, més encara, els catalanoparlants) tinguen accessible, com ara, un escrit de la publicació militar “Ejército y Armada” [4]: “Hay que castellanizar a Cataluña. Hay que pensar en español, hablar en español y conducirse como español de grado o por fuerza. El soldado y el marinero catalán deben ir a servir a otras regiones de España para frecuentar otro trato y adquirir otros hábitos y costumbres. De brusco, subordinado, soez y grosero como es en general el catalán, se volverá amable, transigente por con las ideas de los demás y educado. El día 1ª de febrero no debe haber un solo soldado de la región catalana siendo subtituidos por los de las demás provincias españolas, llevando allí la mayor guarnición posible y manteniendo el estado de guerra” (p. 61). I, un poc després, en el mateix llibre, veiem que, en una altra publicació de l’exèrcit, “La Correspondencia Militar”, s’escrigué “El problema catalán no se resuelve, pues, por la libertad, sino con la restricción; no con paliativos y pactos, sino por el hierro y el fuego” (p. 61).

Ara bé, com que açò són fets reals i cal conéixer els Pobles patriarcals per a saber quins camins cal no prendre, resulta interessant que els Pobles catalanoparlants també coneguem aquesta part de la història. I, així, veiem que el matriarcalisme no va per aquestes vies. Si més no, el plasmat en moltíssimes rondalles i en molts comentaris relatius a persones nascudes abans de 1920…, i no per art d’encantament.  

De nou, hem pogut veure que el matriarcalisme sí que ajuda a crear ponts i que no es fonamenta en les paraules emprades per a fer politiqueig.

Agraesc a totes les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Confirmat:

Hui, 8 de desembre del 2021, si més no, alguna persona, entitat o organització no estava a favor d’aquesta entrada en la web Malandia i ens ha dificultat la correcció i afegir més informació mitjançant el telèfon mòbil.

 

Confirmat (9 de desembre del 2021):

Hui, dia 9 de desembre del 2021, cap a les 12h40, sí que he pogut escriure hàbilment en l’entrada anterior a aquesta, des del telèfon mòbil, però no en aquesta (i sí, a través de l’ordinador portàtil).

Decididament, hi ha entrades que, per a més d’una persona, resulten incòmodes, perquè posem la veritat pel davant, amb la intenció que el públic i les persones del demà siguen propietaris del seu esdevenidor.

Gràcies a totes les persones que, aquests dies, vos heu solidaritzat. Com diu un amic meu, continua la lluita. En paraules de Pere Riutort, que plasmí en u dels meus diaris personals el 23 de març del 2020, “El cap és lo més important de tot: pensar, reflexionar, ser…”. Ser u i ser Poble, amb consciència de ser-ho, com moltes persones i com molts Pobles del món.

 

Notes: [1] El Regne de Mallorca tornà a formar part de la Corona Catalanoaragonesa a mitjan segle XIV, després d’haver-se’n separat quan morí el rei Jaume I (en 1276).

[2] Regnes.

[3] El remarcat d’ací i el posterior són nostres .

[4] Partim del llibre “La identitat reeixida”, de Bartomeu Mestre i Sureda, editat per “Perifèrics” en el 2002.

L’educació matriarcal: pares que permeten que els fills trien el seu futur

General, , ,

 

Un altra rondalla en què es reflecteix l’educació matriarcal, en aquest cas, en la manera tan oberta amb què la mare (una pastora que ha adoptat tres xiquets que el seu marit havia trobat dins d’una caixeta que circulava per un riu) es relaciona amb els al·lots, és “S’aucellet de ses set llengües”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XIV. Així, podem llegir:

“Aquells [al·lots] acudiren a sa que creien sa mare i li diuen:

-Ens diuen bords es tres petits! Com és això?

Sa pastora[1] romp en plors i els diu:

-Fills meus. Molt de greu em sap haver-vos-ho de dir! No sou nostres! Sou fills de rei…! Vos trobàrem dins una caixeta que es riu duia, no sabem d’on!

-Si no som d’ací -diuen ells-, si som fills de rei, ses nostres feines són cap a cercar a on és ca nostra.

Sa pastora crida es pastor[2], que encara conservava aquell sarronet de dobles de vint que trobà dins sa caixeta amb sos tres bessonets, i els ho donen, tot dient:

-Jau, això és vostre. Si voleu estar ací, no vos n’aneu; si estau resolts a fer sa vostra via, que Déu vos guard de perill i que aviat pugueu trobar es qui vos posaren en el món!

Es tres bessonets, plorant, s’acomiadaren[3] d’aquella bona gent i, amb es sarronet ben amagat, ja foren partits des d’allà” (p. 37).

I, molt prompte, troben la ciutat del rei (p. 37) i, al capdavall de la rondalla, els seus pares.

Resulta molt fàcil relacionar aquest paràgraf, com ara, amb comentaris relatius a com moltes dones nascudes abans de 1920 i, més encara, si havien nat a primeries del segle XX o, àdhuc, en el darrer terç del segle XIX i que eren catalanoparlants, tractaven el seu marit, com els tractava ell, i, com ara, un comentari que plasmà Cristina Pons Claros, de Sueca (la Ribera Baixa), en el meu mur, el 5 de desembre del 2021, en què deia “Tinc 72 anys, la foto és dels meus pares. Jo no he conegut, en la meua família, una dona sotmesa a un home. Sempre s’han fet les coses estant d’acord els dos” o, com ara, unes paraules de Sebastià Bennàssar, en l’article “La identitat reeixida: tot un clam”, que figura en el mur de Bartomeu Mestre (29 de gener del 2012), quan diu “Idò bé, comencem per demanar que a partir d’ara ningú no continui[4]creant ignorants. Que tots, sense excepció, facem el necessari per recuperar la història i la cultura del nostre país. La nostra cultura. I per ventura arribarà un dia que ens estimarem.

I no estam parlant de nacionalismes. Estam parlant de normalitat. Tan important és conèixer les tres muntanyes més altres de l’estat espanyol (Teide, Aneto, Mulhacen), com les tres més altes de Mallorca (Puig Major, Massanella, Tomir)”, ja que, com escriu Pere Riutort, en la seua explanació, “Són cridats tots a col·laborar en aquesta necessitat, de deixar constància per a les generacions futures. De tot n’ha de quedar constància com a veritat, no com a revenja o per pur orgull, sinó com acció de Poble com a tal” (p. 5).

I, en aquest sentit, el fet que els pares permeten que els fills decidesquen el seu futur (els dels jóvens) i, això sí, amb el mateix esperit que es plasma en el paràgraf, em recorden unes paraules que, de manera oberta i suau, em digué, ma mare, a primeries de juny del 2014, quan jo vivia, com a llogater, en una casa seua: “Podries comprar-te una casa”. Parlar així és més acollidor, crea més vincles i afavoreix que una persona actue amb sensibilitat pels altres i per lo que passa pel món. Unes hores després, li responguí obertament.

Així, parlem d’una educació, la matriarcal, que convé comentar i transmetre, no sols a les generacions del futur, sinó a les persones que, a hores d’ara, viuen com a forjadores d’empatia i tot.

Agraesc els comentaris en relació amb aquest punt, la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Notes: [1] La mare que els adoptà junt amb el seu marit.

[2] El marit de la pastora.

[3] En l’original, “Se despediren”.

[4] Literalment.

El cristianisme matriarcalista, les cultures matriarcals i els Sants de la Pedra

General, , , , , , , , , ,

 

A continuació, tractarem  sobre el tema del cristianisme en el segle XXI, en relació amb les festes patronals com també sobre la  religió i les cultures matriarcals, sobre el cristianisme matriarcalista en la cultura catalana, en la valenciana i en la balear i, finalment, sobre el cristianisme del segle I com a possible model a seguir en tot l’àmbit lingüístic, en relació amb els Sants de la Pedra.

 

LA RELIGIÓ I EL CRISTIANISME EN EL SEGLE XXI: dos elements bàsics per a comprendre i per a estimar el nostre passat, el present i per a créixer amb una visió àmplia del terme “tolerància”.

 

Les festes patronals en el segle XXI, més enllà de lo folklòric.

El 4 de gener del 2019 escriguí un missatge a Vicent Sanchis, cronista de Rafelguaraf, amb la intenció de conéixer el seu punt de vista sobre la religiositat, de què només n’oferiré bona part, llevat de lo més personal. La pregunta de partida era “¿Què representen, per a tu, les festes patronals, això és, les religioses, en el segle XXI, en la cultura valenciana?”. La finalitat d’aquesta pregunta, com li comentí, després de conéixer el seu punt de vista, era per a “conéixer una visió més” i  afegir-la al tema de “la religió en el segle XXI” (sic).

El 5 de gener del 2019, Vicent Sanchis escrivia que, “Quant a què representen per a mi, (…) amb tots els meus respectes, veig el tema de les festes patronals (amb els actes religiosos, processons, etc.) a hores d’ara més com una qüestió un poc ‘folklòrica’; és a dir, em sembla que són més una festa o una tradició o costum que no una manifestació d’autèntic sentiment religiós. Repetisc, sense ànim d’ofendre les persones que tenen més arraigat eixe sentiment”. La meua resposta (en relació amb aquest tema que ara comencem a tractar), després de llegir el seu parer, eixe mateix dia, fou “Jo sóc cristià i tinc ben clar que una cosa és la religiositat com a tema etnològic, que una altra és el ‘folklore’ impulsat per sectors de l’Església purament en línia amb el Concili de Trento (la cultura de la imatge, típicament patriarcal) i, molt diferent, és, per exemple, el cristianisme de base i que, fins i tot, s’inclina per l’entesa entre religions i per una visió matriarcal de la vida, línia que seguesc”.

I, un poc abans del Nadal del 2018, un amic que és capellà, m’havia comentat que creia que, tots els Pobles, en el fons, des del principi, deuen haver tingut la religió com un element que hi ha estat associat. De fet, indistintament de l’origen de la paraula “religió”, sí que és cert que, en les cultures matriarcalistes, està present i de manera més arrelada que en les patriarcals (com ara, la capitalista i la castellana). Com a anècdota, comentarem que, en el llibre “La llengua dels valencians”, de Manuel Sanchis Guarner (Editorial 3 i 4, edició del 2009), hi ha que, en el segle XVIII, quan el Regne de València (com els de l’antiga Corona Catalanoaragonesa) perdé els seus furs (en el cas del regne valencià, el dret civil i tot) i, a més, ja estava en plena època de la Il·lustració (moviment afí a la idea de progrés, de la raó i, per exemple, del capitalisme), “Si bé la Il·lustració havia guanyat alguns aristòcrates i clergues intel·lectuals, no havia trobat gens de ressò en la naixent burgesia, i provocava oberta hostilitat en la petita noblesa, la baixa clerecia i la massa popular. A diferència de l’aristocràcia, el poble valencià continuava essent molt religiós i era rabiosament antifrancés” (p. 312) i, de França,… provenia la dinastia dels Borbons i, a més a més, un centralisme molt acusat i que, en els nostres temps, encara coneixem i vivim, el qual està clarament associat a lo castellà i al castellà, malgrat que es tracte d’ocultar o de suavitzar en les publicacions sobre història d’Espanya i, per descomptat, sobre les que tracten els segles XVIII i posteriors en relació amb la península ibèrica (en lo polític, en lo social, en lo cultural, en lo etnològic, en lo sexual, etc.). Això m’ha fet pensar que, per exemple, el fet que, àdhuc, la festivitat dels Sants de la Pedra encara s’haja mantingut en el País Valencià com també en Catalunya, en la Catalunya Nord, en la Franja d’Aragó[1] i en les Illes Balears, deu tenir una relació directa amb què, en aquests territoris, hi haja arrels matriarcalistes i, així, que això influesca en la visió de la religió (i, òbviament, de la vida).

També comentarem que la lectura dels capítols 10 i 11 dels Fets dels Apòstols i l’estudi sobre les divinitats gregues Demèter i Persèfone (especialment, Demèter) i sobre els Sants de la Pedra, provocà que, quan vaig llegir el document “Saviesa ancestral” (http://www.fundaciontierra.es/sites/default/files/web_antiga/ca/data/pa47.pdf), dins de la revista “Perspectiva Ambiental” (no. 47, novembre del 2009), publicat per “Fundació TERRA” junt amb l’”Associació de Mestres Rosa Sensat”, trobàs[2] un fil de continuïtat entre l’Alta Edat Mitjana (moment en què es formen els comtats catalans i en què naix el català, llengua que va unida a una visió matriarcal de la vida) i, per exemple, els comtats catalans (i, així, amb la cultura catalana) com també que, fins i tot, entre Pius XI (1922-1939), Pius XII (de mitjan segle XX), Joan XXIII (en l’encíclica “Pacem in terris”[3], de 1963), l’encíclica “Gaudium et Spes” (de 1965), Joan Pau II (1978-2005, amb discursos fets en l’ONU i en la UNESCO) i el papa Francesc (papa des del 2013), es mantenia aquesta línia matriarcal en relació amb els pobles, amb les nacions i amb les llengües, això és, el paradigma que, al meu coneixement (però també atenent a observacions d’altres persones i d’altres  moments de la història), triomfarà en el segle XXI, segle que, si hem de ser francs, s’assembla molt a la caiguda de l’Imperi Romà (una època plena de corrupció i en què entraren persones procedents d’altres cultures i en què, finalment, es donà pas a un model de vida que, si més no, duraria, com a principal, fins als segles XII-XIII, per exemple, en tot l’àmbit lingüístic).

 

La religió i les cultures matriarcals.

Continuant amb la religió (en relació amb lo matriarcal), des de  ben prompte, especialment, en trobar lo matriarcalista en vincle amb informació sobre l’Alta Edat Mitjana, he vist una semblança molt gran amb l’època actual, com a mínim, en lo estructural, de la nostra llengua i de la nostra cultura i, així, un camí a seguir per a viure i, fins i tot, per a aplicar al cristianisme i a la manera de viure. I, perquè açò no semblen paraules buides, escriurem unes línies de Chris Wickham, tretes de la seua obra (en versió castellana) “Una historia nueva de la Alta Edad Media. Europa y el mundo mediterráneo, 400-800”, publicat per Editorial Planeta, en el 2016, i que, àdhuc, trobe molt útils per a tenir-les presents i per a viure en funció del model de societat a què estem assistint en el segle XXI: “En Occidente, el elemento que distingue a la alta Edad Media es el hecho de que tanto sus pautas de asentamiento como sus identidades aldeanas fueran relativamente fluidas, sobre todo por comparación con lo que se observa antes y después de dicho período, es decir, por contraste con los más monumentales, pero también más estáticos, mundos de la villa por un lado y del castillo por otro” (p. 731). Ací, Chris Wickham, es refereix a la vil·la romana, la qual perdura, generalitzant, abans del segle VI (ja que l’Imperi Romà d’Occident cau l’any 476) i, quant al castell, direm que correspon a l’Edat Mitjana i, sobretot, després del segle X, és a dir, lo que es sol conéixer com Baixa Edat Mitjana. A més, un poc després escriu que “las aldeas poseían un número relativamente bajo de estructuras políticas formales” (p. 731). A més, en ressaltarem que “hacia el final de la época[4] (…) las pruebas de que disponemos señalan con claridad, y en todas partes, la existencia de territorios e identidades aldeanos, a pesar de que antes del año 800 las iglesias sean relativamente raras y de que las prácticas colectivas formales, así como las instituciones, no empiecen a verse con regularidad hasta el año 1050” (p. 732).

Eixe fil, àdhuc, reforçat per la informació sobre la història medieval, em dugué a deduir que el cristianisme originari de les arrels cristianes, això és, el del segle I i també del que no s’havia decantat, com a mínim, ni cap al protestantisme ni cap a lo patriarcal, era una manera d’entendre la religió present en la cultura catalana i que encara es manté en festes patronals i en actes festius de danses i de balls que recorden, fins i tot, moltes cultures precristianes que foren matriarcalistes.

Finalment, i, de cara a facilitar el seguiment, direm que, llevat de casos en què hi haja alguna nota, la informació relativa al Vaticà, però que no fos escrita ni per Joan XXIII (en l’encíclica “Pacem in terris”, en 1963), ni pel papa Francesc (“La joia de l’Evangeli”[5], en el 2013), partirà del document “L’ús de la llengua vernacla en les diòcesis de la província eclesiàstica valentina –País Valencià, Illes Balears-“, treball de recollida de texts realitzat per Pere Riutort Mestre i publicat, en 1973, per la “Junta Diocesana d’Acció Catòlica”. Agraesc la generositat de Pere Riutort, qui, amb motiu d’una trobada amb ell el 30 de novembre del 2018, en la Ciutat de València (on la vespra se li havia fet un homenatge), em donà aquest document. Anem a pams.

 

El cristianisme matriarcalista en la cultura catalana, en la valenciana i en la balear.

Al meu coneixement, la pervivència del matriarcalisme en la cultura catalana, en la valenciana i en la balear ha sigut possible, en bona mida, perquè una part important de la població ha preferit transmetre’l de generació en generació, promocionar les arrels (i incloure, fins i tot, la religió, en aquest cas, el catolicisme i els seus orígens en temps de l’Imperi Romà) i, de pas, per exemple (però, sobretot, en els darrers deu o quinze anys), indagar sobre els Sants de la Pedra i, més encara, en un moment com l’actual, detall que representa mirar cap a la Terra Mare i, així, també, cap a la part religiosa de la persona  (però, igualment, de la cultura) com un tret més a desenvolupar i a ampliar. També he observat que, en les darreres dues dècades, hi ha hagut un reviscolament de les recerques sobre la cultura i que això també ha abraçat el tema de lo matriarcal, tot i que, sobretot, en el segle XXI.

Aquest acte d’interés pel passat representa una espècie de complement (però clau) als coneixements derivats de la ciència i de la tecnologia (com ara, Internet) amb lo que supon el cultiu, la conservació i la valorització positiva de la cultura catalana, de la mateixa manera que ho fan les indígenes en els llocs on són presents.

En aquest sentit i, com a exemple de Pobles indígenes, escriurem bona part de la primera entrada d’un llibret, “’La abuela Damiana’. Vivències que perduren” elaborat per un capellà que visqué cinc anys en el nord de Xile, on contactà amb la cultura colla i on, a més, la defenia, capellà amb qui he tingut l’oportunitat de raonar sobre el tema, en distintes ocasions.

Aquest llibret, que comença a parlar sobre el Poble colla i també sobre la matriarca, l’àvia Damiana, conté paraules que són traslladables, no sols a lo històric o a lo etnològic, sinó, per exemple, al model de cristianisme que considere que cal impulsar, a més que siga el que aplique, com moltes persones, com ara, aquest capellà, qui, en el 2010, em digué: “La cultura valenciana és matriarcal”. A més, l’autor, amb un cristianisme que aprove, plasma trets de la cultura colla que, àdhuc, van d’acord amb la cultura catalana, ja que ambdues són matriarcals. Diu així:

“Hay historias e historias. Unas adquieren mucha notoriedad y otras, simplemente, pasan desapercibidas. No quiere decir, por sí, que unas sean más importantes que otras, sino que, sencillamente, unas han sido más difundidas y otras se han quedado en el anonimato.

De estas últimas quisiera hablarles yo; de esas que son muy importantes porque han sido vividas por personas esforzadas y generosas como pudieron ser nuestros propios abuelos y cualquiera de nuestros seres queridos, y que han marcado el devenir de todos aquellos que coincidieron en su tiempo o que posteriormente han escuchado alguna reseña de ellas.

Me han inquietado mucho las personas que no salen en los libros y que ni siquiera sus nombres suenan como para que se les ponga rostro, y sin embargo, han dejado su impronta, su granito de arena para la construcción de una humanidad más afable, más ética y más humana.

¡Son tantas y tantas las personas que han dejado vida y que no habla la historia de ellas!

(…) Les quiero presentar a la abuela Damiana, una mujer minera, del pueblo de los Colla, oriundo del altiplano andino, de costumbres y vida propia, de organización matriarcal y muy religiosos[1]. La abuela Damiana vivía en la cordillera de los Andes, al interior de la mina de El Salvador, en la frontera entre Chile y Argentina, a los pies del volcán Doña Inés, a 4.000 metros sobre el nivel del mar.

A sus 90 años, Damiana era capaz de caminar por los cerros, a alturas en donde el oxígeno escasea y el frío aprieta. De carácter firme, (…) y vida probada por la dureza de su condición. Era la matriarca del pueblo colla de la zona y asumía los quehaceres que la responsabilidad le exigía.

Para el pueblo colla, la matriarca es la autoridad, tanto civil como religiosa, e incluso la judicial. En ella recaía toda la responsabilidad de organización como pueblo, así como el mantenimiento de las normas de comportamiento y el proceso de la vida de fe de sus hermanos collas.

No fue a la escuela del campamento minero ni permitía que sus conciudadanos collas fuesen a la escuela, ni que llevaran a sus hijos a ninguna escuela del país, porque era la responsable de conservar la integridad y los valores de su pueblo y, a la vez, velar por la perpetuidad de la historia y la vida de su pueblo colla.

Las escuelas no respetan a los pueblos llamados indígenas, a los pueblos que les son distintos, y éstos quedan sometidos al dominio y al interés del pueblo dominante y exterminador. (Al pueblo dominante[2] no le importa que los demás pueblos pierdan lengua, religión, organización…, esto es, su historia)[.]

Llevaba con mucha dignidad el ser colla y hacía notar su presencia sin estridencias, sin crear problemas, aceptando sus necesidades, pero con orgullo de ser india colla. Su vida era muy sacrificada y, a la vez, compartía con la sociedad del pueblo blanco con respeto, servicio y agradecimiento.

No recibía el mismo respeto del pueblo blanco, pues su manera de vestir, su peinado y su rostro curtido movía alguna burla que otra, y en muchas ocasiones, incluso, a desprecios. Parece que ni se inmutaba ante estas situaciones, pues seguía su quehacer, acudía a solucionar los litigios territoriales que le acarreaban las patentes mineras concedidas por los gobiernos a las multinacionales, cosa que obligaba a su pueblo a tener que ir dejando sus lugares sagrados (hogar, hábitat, muertos…)[3] y acudía a contactar con el sacerdote (para ella, el equivalente católico al guía religioso) sin faltar al respeto, manteniendo la dignidad y, a la vez, enseñando a respetar las raíces profundas y sagradas de su pueblo.

Es posible que esto nos resulte extraño, quizás, incluso nos cueste aceptar que nuestros Estados, llamados democráticos, civilizados y cultos, puedan ser sufridos por los demás pueblos como autoritarios, dominadores, abusadores e injustos.

Con un poco de paciencia, y si nos damos tiempo para seguir el relato de la mano de la abuela Damiana, tal vez podamos interiorizar sobre nuestro actuar tan seguro y tan endogámico[4], incapaz de descubrir atropellos y, en algunos casos, hasta exterminación” (pp. 3-5).

I, poc després, acaba aquest escrit introductori.

No obstant això, abans de passar al punt següent, direm que, el mateix dia d’escriure aquestes línies sobre la cultura colla, envií un escrit a l’autor: “¿Com et veia l’‘abuela’ Damiana, pel fet de no ser de la mateixa cultura? ¿Quina relació teníeu i com eren les relacions entre una colla, ella, i un ‘occidental’?”. El capellà, que visqué cinc anys en el desert d’Atacama (en el nord de Xile) i en contacte amb la cultura colla, respongué que “Em veia com l’autoritat que ofereix proximitat a la divinitat i sempre em veia respectuós, sense imposar”  i que la relació entre ells fou “d’igual a igual”.

Finalment, direm que, després de tot aquest escrit sobre l’àvia Damiana i en relació amb el poble colla i a com hi exercia ella l’autoritat, podem afegir que hi ha moltes semblances entre com s’ha tractat, des de fora, el poble colla (tal com ho descriu l’autor) i com s’ha fet respecte a les poblacions catalanoparlants de tot l’àmbit lingüístic (i hi inclourem, les que ho són ara i les que ho eren en el segle XVI i que encara formen part del País Valencià, com ara, Oriola). Així mateix, trobem que ens diu que és un poble molt religiós, fet que M. Sanchis Guarner inclou com a vinculat al Regne de València del segle XVIII, quan ens parla sobre la Il·lustració (això és, principalment, sobre mitjan segle XVIII o més), en lloc d’un Poble valencià que renunciàs a lo matriarcal (com ara, la llengua i la religió), com pretenia la línia il·lustrada que provenia de França i a què, prioritàriament, s’unia la castellana i que, al llarg del segle (com també fins ara), tractà d’anul·lar lo lingüístic i lo cultural que no combregàs amb lo castellà i amb la castellanització dels regnes peninsulars que estaven sota la política dels reis Borbons.

 

El cristianisme del segle I com a possible model a seguir en tot l’àmbit lingüístic.

Afegirem que, tenint present els temps que vivim i la possible evolució qualitativa del planeta, considere que, com que el cristianisme del segle I és matriarcalista (com ho podem comprovar fent un estudi dels capítols 10 i 11 dels Fets dels Apòstols), i, a hores d’ara, ho és el que, des del catolicisme, no va en línia del Concili de Trento (1545-1563), veig convenient que promoguem aquest cristianisme de manera matriarcal i generosa com també l’esperit de comunitat i, igualment, la defensa de totes les cultures (especialment, les que formen part de comunitats culturals i lingüístiques sense Estat polític). Però també engegar el saber arreplegat pels ancians i una actitud receptiva cap als mitjans moderns de transmissió de la informació i de comunicació entre les persones, com ara, Internet, com a pont entre cristians… i dels cristians amb les persones i amb el món en què vivim.

Aquest “cristianisme matriarcalista” no s’alinea amb paraules com les següents, tretes de l’article “Santo Tomás de Villanueva”, de José Máximo Lledó i publicat en la revista “Cresol” (no. 137, març-abril 2017), editada per la Unió Apostòlica de València, relatives a Sant Tomàs de Villanueva: “Nace en una época en la que España comienza a caminar hacia el esplendor en todos los campos, el Siglo de Oro. España se constituye en una unidad de Reinos por el matrimonio de los Reyes Católicos. Con su heredero, Carlos V, en los dominios de España no se ponía el sol.

Es la época del esplendor cultural: Antonio de Nebrija, Juan Luis Vives, Fray Luis de León, Fernando de Rojas, Francisco de Vitoria, Miguel de Cervantes, Luis de Góngora, Francisco de Quevedo, Lope de Vega.

Es la época del renacer religioso: Santa Teresa de Jesús, San Juan de la Cruz, San Ignacio de Loyola, San Francisco Javier, San Luis Beltrán” (p. 44).

I també el de l’extermini cultural de molts pobles amerindis, el de la introducció de la censura eclesiàstica, el de la cacera de bruixes i el del triomf de lo patriarcal i del culte a l’autoritat eclesial, tan unit a la llengua i a la cultura castellanes.

A més, que, en els segles XV i XVI, quan viu Tomás de Villanueva (predicador castellà que naix en el regne de Castella en 1488 i que mor en la Ciutat de València en 1555), entre altres coses, i, des del Regne de Castella com a punt de partida, s’introduí la Inquisició i, per exemple, es plantejà seriosament l’expulsió dels moriscs. Un poc d’humilitat sempre va bé. A més, assistim a una època de falsificacions d’autories, com ara, les de Miguel de Cervantes (que encara no estan tombades amb arguments de força) o de tendenciositat: s’incorpora el reduccionisme i també l’autor no fa esment, per exemple, al fet que Joan Lluís Vives era jueu i  que emigrà per a salvar la pell… Per tant, denuncie, des d’ací, aquesta manera de fer cristianisme  i d’informar: una versió clarament tergiversadora de la història i rebutjable des de la cultura cristiana, per exemple, per mitjà dels Fets dels Apòstols (capítols 10 i 11) o de la Carta als Gàlates (Ga 3,28) en què es comenta que ja no hi ha diferències entre home i dona, jueu i no jueu, esclau i lliure… A més, que no l’aprove, historiogràficament, ni per la forma, ni per la simplicitat, més pròpies d’un estil propagandístic.

I, com que aquests intents d’extermini no són una cosa llunyana i que només afecta cultures i nacions presents en altres Estats (lo que, tradicionalment, i, amb bones paraules, es diu “cultures indígenes” o, per exemple, “societats matriarcals”), sinó que també està present en lo que ara és l’Estat espanyol, inclourem unes paraules en línia amb el cristianisme matriarcal, un tipus de cristianisme que molt bé exposa Pere Riutort en uns escrits personals que em donà en novembre del 2018 i que es titulen “Explanación[5] de algunos aspectos de mi vida y de mi trabajo en favor de la Cultura de nuestro Pueblo”: “No se ha querido que fuese una auténtica y justa unidad, sino una subordinación indigna e inaceptable para todo lo que corresponde a nuestro pasado, las raíces de nuestra cultura auténtica, incluida de una manera especial nuestra lengua (…). Así lo desean vehementemente[6] desde Castilla, aunque frecuentemente se lo callen” (p. 172). Concorda, doncs, amb les línies referides a la cultura colla i d’acord amb el cristianisme matriarcal. Per això, traslladem lo aplicable a la cultura colla (i simbolitzat per l’àvia Damiana, com a persona i com a cap del grup encarregada de vetlar perquè no es perda la cultura heretada dels avantpassats així com tot lo que caracteritza i fa singular aquest Poble) a la nostra cultura i, en paraules de Pere Riutort, copsem les línies següents amb la intenció que la nostra cultura (i, de pas, la llengua i, per exemple, lo religiós i unit a la tradició catalana) no siga anihilada per la manipulació, ni per la formació educativa institucionalitzada (escoles, instituts, universitats, centres de formació oficials i creats des del govern espanyol o no provinents de persones favorables a la pervivència de la cultura catalana, de tipus matriarcalista): “¡Cuántas realidades se presentan ante nuestros ojos, que exigen una reflexión sincera, precedida de la adquisición de los respectivos conocimientos, sobre todo históricos! La búsqueda de la verdad exige huir de todo apasionamiento previo y también rehusar constituir en verdad incuestionable, aquellos principios convertidos en leyes injustas, que hemos padecido y hemos tenido que aceptar durante siglos, que moralmente no pueden continuar” (p. 167).

A més, com escriu un poc després, “Tenemos que añadir que para nosotros ha de ser el ámbito histórico auténtico, no el ámbito histórico que es producto de sustitución o colonización, como lo padecemos desde hace siglos con Castilla-España.

Con la historia vamos a nuestras raíces. Hay que reconocerlas y ver lo que estas raíces nos proponen y exigen a día de hoy. Tenemos que partir de nuestra identidad y desde ella hemos de programar y hacer realidad nuestro futuro, que no puede quedar sólo en palabras” (p. 167).

 

 

 

Notes: [1] Recordarem que Manuel Sanchis Guarner, en el llibre “La llengua dels valencians”, en parlar sobre el segle XVIII, escriu que, “Si bé la Il·lustració havia guanyat alguns aristòcrates i clergues intel·lectuals, no havia trobat gens de ressò en la naixent burgesia, i provocava oberta hostilitat en la petita noblesa, la baixa clerecia i la massa popular. A diferència de l’aristocràcia, el poble valencià continuava essent molt religiós i era rabiosament antifrancés” (p. 312).

[2] Açò es pot aplicar, perfectament, al castellà respecte a la nostra cultura, sobretot, després de la Guerra de Successió (segle XVIII): la política colonialista, castellanitzadora i anihiladora, des del primer moment, llevat de persones de bon cor, que sempre n’hi ha.

[3] Recordem, per exemple, que en 1838, com podem llegir en el llibre “La identitat reeixida” , de Bartomeu Mestre, “es feren retirar tots els epitafis en català del cementiri de Barcelona” (p. 40).

[4] Endogàmic, del grec endos- “dins” i gamos “casament”, és a dir, procurar que els casaments no siguen entre persones de fora de la família o de la nissaga. Ací pren un altre significat, més bé com a sinònim de purità, de no voler creuar-se amb persones d’altres cultures o de formes diferents de veure la vida.

[5] Una explanació, en aquest cas, és una explicació d’un tema fosc  i que, per tant, es considera que cal aclarir. En aquest cas, es tracta de la “Versión en lengua castellana” i comprén l’”Apartado A. del – Capítulo 1º: Introducción personal previa, especialmente referida a la sociedad del País Valenciano y a la Iglesia Católica Valenciana”.

A finals del 2019 m’envià un exemplar complet d’aquest apartat, de 206 pàgines, el qual va acompanyat de documents eclesials i d’altres informacions que no figuren en el que em donà en el 2018.

[6] De manera forta i impetuosa, amb ardor.