Arxiu d'etiquetes: la dona està ben tractada

Dones que menen, que forgen ponts i persones dialogants i acollidores

General, , , ,

Un altre relat en què es plasma el matriarcalisme i que figura en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “El pont de l’infern”. Així, comença dient que “Diuen que, en el camí que mena a Lles, s’hi troba el pont del diable (camí vell)” (p. 329). Per tant, ens trobem amb un tret que, per exemple, empiula amb l’espasa rovellada i amb la figura de la velleta: un camí vell, fresat i, per consegüent, amb una persona que ja té món.

A continuació, podem llegir “La veu popular diu que, als vespres, s’hi passeja el mateix dimoni i que, en forma de bola de foc, impedeix el pas de qualsevol vianant, els quals ja no s’atreveixen a acostar-s’hi” (p. 329). O siga que el moment en què la dona fa acte de presència i en què, a més, ella domina, és de cara a la nit (els vespres), amb jovenesa, oberta a fer grup (la bola, per la forma redona) i que li tenen respecte, per la seua força. En nexe amb aquest passatge, comentarem que, un dia, un amic i coneixedor de la cultura colla (d’Amèrica del Sud i matriarcalista) em comentà que una matriarca que ell conegué (molt oberta i que feia de cap del Poble en la zona on ell visqué) no calia que parlàs als de la comunitat, perquè, amb la seua mirada, ja feia possible que seguissen les seues directrius.

Tot seguit, veiem que “La tradició popular conta que va ser el mateix dimoni qui va fer aquell pont, amb la intenció d’endur-se les ànimes d’aquells agosarats que s’atrevissin a creuar-lo quan la fosca senyoregés a la terra” (p. 329), és a dir, quan predomina la foscúria i la dona fa de cap de la terra, de la zona. 

De fet, més avant, addueix que “Molts preferien anar a fer una llarga volta abans de temptar la sort per passar per sobre l’esmentat pont” (p. 329). En altres paraules, la dona era valenta.

A banda, “També hi ha qui atribueix la construcció d’aquest pont a les bruixes i, fins i tot, assegura que la Nit de Cap d’Any s’hi apleguen totes les de la Cerdanya (…), les quals porten la veu cantant de l’acte” (pp. 329-330). Per consegüent, les dones, a més d’organitzar-se i de fer les coses en grup (tret que enllaça amb lo matriarcal), forgen ponts i són les que porten la iniciativa.

La narració següent, “Pacte amb el dimoni”, també en la mateixa obra de Joan Bellmunt i Figueras, podríem dir que té una moralitat interessant i, en eixe sentit, va en línia amb una que llegírem i que fou arreplegada en la comarca de l’Horta de València (“El gegant geperut”, en el llibre “Els contes de l’Horta”, de Cristòfor Martí i Adell). encara que ací no és un fill respecte als seus pares.

En Músser, hi havia un home de raça gegantina, “que hauria viscut fa centúries, diu que va establir un pacte amb el dimoni” (p. 330), de tal manera que, quan entràs en una casa, la mort s’iniciaria en la banda del llit i, concretament, pel cap, com li havia indicat el diable. I, com que ho faria… pel capçal i en l’interior (i, per consegüent, en un lloc d’acollida de parella), podríem dir que esdevindria en la dona, qui fa de mestressa (o de senyora ama o de madona).

Més avant, copsem que “un dia anà a una casa on una noia jove s’estava morint (…). En entrar, i gràcies al pacte fet, va poder veure al capçal del llit de la jove, el maligne Llucifer. Els de la casa, pares i germans, (…) no s’avenien a perdre la bella poncella de la seva filla i germana, amb la qual cosa, i sabedors del que tothom deia, (…) van demanar-li a veure què podien fer per salvar-la” (p. 330). I, així, els de la casa responen de manera oberta, dialogant i acollidors.

Aleshores, “Aquella escena diu que va commoure tant el nostre gegant que va fiblar-li al cor i, en sentir-se de nou útil i sol·licitat per persones -fins llavors, s’havia sentit rebutjat-, va dir-los: ‘Si feu el que jo us dic, la vostra filla viurà. Gireu el llit, ja que la mort li arriba pel cap i no pels peus’. Feren això i la noia recuperà la salut” (p. 330). Afegirem que, quan llisquí per primera vegada les paraules “útil i sol·licitat”, el 28 de gener del 2023, diguí “Ací fa el paper de mestre”.

Igualment, captem que “L’home va sentir-se tan útil i apreciat després de salvar (…) aquella jove, que va canviar radicalment de postura i actituds. Va trencar el pacte amb el diable i va esmerçar la seva força, la seva vida sencera, a fer el bé als altres, sobretot, a la gent de Músser.

Per això, a pesar que els anys han passat, tothom recorda i parla de bon grat del gegant de Músser i de la jove que va salvar de mans del dimoni” (pp. 330-331). Quant a les paraules relatives al seu vincle amb Músser, el 2 de juliol del 2022, em comentà ma mare: “El voler a la terra, moltes vegades, li ix: més tard o més prompte, li ix”.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota:  Afegiré que, entre ahir i hui, he rebut uns quants comentaris en relació amb el resultat de les eleccions autonòmiques en el País Valencià i u relatiu a les Illes Balears. Comentaré que Pere Riutort (1935-2021), un dia parlà amb Joan Romero, número u del PSOE valencià a les darreries dels anys noranta i nacionalista.

Pere Riutort li demanà:
“— Quina diferència hi ha entre l’esquerra i la dreta?”
El polític, i mestre d’universitat, li digué:
“— Pràcticament, són iguals. S’afanyen com poden. Si de cas, el tema de la sexualitat”.

 

Així ho recorde d’una conversa telefònica amb Pere Riutort cap al 2021.

Igualment, vos adduesc aquest enllaç, que té a veure amb una visita que fiu a Magisteri, vespres de les eleccions autonòmiques de 1995 (sobretot, la primera part de l’entrada), i, igualment, amb el tema de l’ensenyament del valencià i de la futura política que hi farien un govern del PP i d’Unió Valenciana: http://plomalliure.blogspot.com/2015/07/tranquil-que-mes-que-el-psoe-no-en-fara.html?m=0.

 

 

 

Dones ben considerades, que fan costat i molt obertes

General, , , ,

Un altre relat en què es plasma el matriarcalisme i recopilat en la mateixa obra de Joan Bellmunt i Figueras, és “La troballa de la Mare de Déu de l’Artiga de Lin”. Un pastor veu que una ovella va a pasturar a un lloc on hi havia un rocle d’herba i “Va anar on era l’ovella, va cercar entre el munt i va trobar la imatge de la Mare de Déu de l’Artiga de Lin” (p. 283) i se l’emporta tres vegades a sa casa, però la torna “a retrobar sota el mateix munt d’herba que la trobà la primera vegada” (p. 283). Com veiem, l’home va on ho fa l’ovella, això és, la dona porta la iniciativa.

Tot seguit, l’home “va decidir comunicar-ho a les autoritats eclesiàstiques, que (…) van decidir aixecar una ermita al lloc de la troballa, per tal que fos venerada allí mateix” (p. 283). Per tant, la dona té la darrera paraula i està ben considerada.

Una altra narració semblant i que també figura en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, és “La troballa de la Verge de Bastanist”. En una de les versions, “ens diu que fou trobada per un pastor a sota un boix on l’havia descoberta un bou” (p. 288), o siga, sota terra, com en altres relats.

Més avant, podem llegir que, “als boixos de la rodalia de Bastanist, se’ls atribuïen una mena de virtuts o possibilitats (…) i una d’elles és que les noies casadores, el dia que van al santuari, ‘tiren el boix’ a la Mare de Déu. Això prové de la creença popular que, si toquen la imatge amb el boix, aquella noia trobarà amb qui casar-se aquell mateix any” (p. 288), un tret interessant.

Adduirem que, en el relat “La troballa de la Mare de Déu d’Arboló”, recopilada per Joan Bellmunt i Figueras en l’esmentada obra, veiem que un pastor fa camí cap a les penyes i veu “la imatge de la Mare de Déu.

Per més que va intentar dur-la al poble d’Arcalís, no ho va aconseguir, ja que cada vegada li desapareixia del sarró” (p. 290) perquè “la voluntat de Maria era de romandre en el lloc de la troballa i el poble” (p. 290) començà a bastir un bon edifici per a la Mare de Déu. Des d’aleshores, Nostra Senyora “ha estat estel i guia de la gent pallaresa” (p. 290). Per consegüent, es fa lo que vol la dona, la qual, a més de forta, està ben preada i fa costat a la gent.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones molt preades, que trien, que fan costat, que donen vida i molt obertes

General, , , , ,

Un relat en què es plasmen molts trets matriarcalistes i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “La troballa de la Mare de Déu del Tallat”. Un home de Rocallaura i, posteriorment i, de manera similar, dos més, “veié al cim del Tallat unes llums miraculoses que es posaren damunt d’un indret (…). Anant vers aquell lloc, hi descobrí la imatge de la Mare de Déu. Tot seguit, amb gran respecte i veneració, la posà dins el seu sarró, per tal de mostrar-la al seu amo” (pp. 277-278). Direm que Rocallaura és un poble del municipi de Vallbona de les Monges (l’Urgell).

Ara bé, com en altres narracions semblants, la imatge de Nostra Senyora torna al lloc on l’havia trobat, és a dir, és ella qui tria on serà i on vol ser. I, com veien que ella era més forta, “hom comprengué que era precisament allí, al cim del Tallat, que la Dama volia romandre i ésser venerada, de manera que els seus fidels devots -els solivellencs i altra gent de la contrada-, per correspondre als desitjos tan palesament expressats, li edificaren una petita capella on retre-li el seu fervor” (p. 278). O siga, que tant els habitants de Solivella com els de la rodalia, es posen de part de la dona, amant de la llibertat, i fan lo que ella vol. A més, aquest relat empiula amb el ball dels totxets, un ball matriarcal conegut en les Illes Balears, en què la dona que fa de cap de colla rep eixe nom.

En la rondalla que ve a continuació, “El marquès de Camarasa”, també es reflecteix molt el matriarcalisme. El marqués de Camarasa era un home d’edat avançada com també la seua muller i, com que restarien sense un hereu directe i havien sentit “noves dels prodigis obrats per la Mare de Déu del Tallat, decidiren pujar al santuari, on feren humil prec a la Verge: que tingués a bé concedir-los un fill, i feien vot solemne que, si això s’esdevenia, quan l’infant fes un any, el pesarien i que el pes de l’infant serviria per fer una creu d’argent del mateix pes, que donarien en ofrena al santuari” (p. 279). Com veiem, el  matrimoni (el marqués i la muller) recorren a la dona (ací, Nostra Senyora, i no, com ara, a un personatge masculí) així com, en moltes rondalles, és un jove o bé un home qui ho fa a un personatge femení.

Com que la Mare de Déu ho aprova, “Diu la tradició que, al poc temps, la dona va quedar en estat i que, als nou mesos, els marquesos van tenir un preciós descendent, amb la qual cosa i, en agraïment, quan el fill complí l’any, el van pesar i feren fer una creu d’argent del pes del nen” (p. 279).

Aquest passatge va acompanyat de valors que es prioritzen en les cultures matriarcalistes: la bonesa, l’honradesa i tractar bé la dona. A banda, podem dir que enllaça amb la típica rondalla en què una parella fa bona pasta, hi ha bona avinença i que, a més, no sols van avant els seus projectes, sinó que tenen fills i tots dos són molt oberts. Igualment, fets semblants esdevenen en relats en què el rei és ben considerat i tracta bé els habitants del seu regne, els quals l’estimen com a monarca,… i hi ha bones collites, prosperitat i bones relacions amb altres regnes.

Afegirem que copsem un altre tret matriarcal: l’argent, un color vinculat amb lo fosc així com ho fa la dona, a diferència de l’or.

Com a agraïment popular cap als marquesos, “Aquesta creu d’argent conten alguns vells que encara l’havien vist fer servir (…) i que era una veritable obra d’art” (p. 279). En altres paraules, no sols el detall es feu de bona gana, sinó que la dona està ben considerada.

Finalment, podem llegir que, “A més, el marquès (…) féu donació, per a la llàntia que cremava en honor de la Verge, d’un quintar d’oli anyal” (p. 279). La dona, de nou, ben preada.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Dones ben considerades, que emparen, que aporten esperança i molt obertes

General, , , , ,

Una narració en què es reflecteix el matriarcalisme i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “La llegenda de la Mare de Déu de Sant Guillem”, la qual té a veure amb les marededeus trobades. Al principi, es comenta que “aquesta imatge fou trobada per un camperol o pastor, el qual va agafar-la i la va voler dur al poble, per ensenyar-la als conveïns” (p. 249) i que, cada vegada que aplegava al poble, la imatge desapareixia. Cal dir que no és igual que la trobàs un pastor (tret vinculat amb lo patriarcal) que si ho fa un camperol (més en relació amb les arrels i, per descomptat, amb lo matriarcal i amb la Mare Terra).

Per això, “Assabentats tots d’aquest fet, es va organitzar una solemne processó on no hi va faltar ningú del poble i que fou presidida pel bisbe, preveres i nobles i que, arribant fins a l’indret de la troballa, la van agafar amb solemnitat i la van traslladar processionalment fins al poble” (p. 249). Afegirem que aquest passatge és molt significatiu. Així, ens envia el missatge que la dona (ací, plasmada en Nostra Senyora) està ben considerada (no sols en els ambients rurals, sinó per les màximes autoritats eclesials i per nobles), ben tractada (amb solemnitat) i, més encara, tenint present que, “des d’aquell moment, sempre ha comptat amb la devoció i visita dels seus fidels” (p. 249). Igualment, el fet que, àdhuc, el bisbe vaja a un poble petit com és (i com ha sigut) Sant Guim de la Plana, amb pocs habitants, representa una societat molt oberta.

Adduirem que el detall de fer-li devoció es pot entendre com que està ben preada i, quant a la visita dels fidels, pot evocar-nos que, més d’una vegada, la dona és qui fa d’orientadora (i d’educadora) d’altres persones (sobretot, dones grans).

A banda, alguns versos dels goigs que se li dediquen ens exposen una dona que empara i, més encara, a qui tenen gran simpatia i s’indica que, “amb tan dolça companyia” (p. 249), fruiran de l’empara. En eixe sentit, comentarem que ens trobem en una societat que vivia molt del camp i que el treballava i el sentia com a fills de la Mare Terra i que, com em digué ma mare el 14 de gener del 2021 (en al·lusió a la seua àvia paterna, nascuda en els anys setanta del segle XIX), “Es vivia de la terra”, detall que podem empiular amb unes paraules que em transmeté el 19 de gener del 2023: “Els del camp han volgut tindre el seu protector i sentir-se protegits per alguna força”. Òbviament, en moltes poblacions catalanoparlants, comptaven amb els Sants de la Pedra, en línia amb el matriarcalisme i que feien eixe paper. I, en prou menor quantitat, però no a menysprear pel patronatge (de tipus matriarcal), per exemple, amb Sant Galderic.

En el relat que ve a continuació, “La llegenda de la Mare de Déu de Santes Masses”, en la mateixa obra, copsem que “L’ermita de Santes Masses està situada en un lloc proper al poble i en un bell indret, des d’on es gaudeix d’una àmplia visió sobre el territori català.

La llegenda conta que fou un pastor (…) qui, (…) descobrí en un camp ple de ‘terrossos’ la talla de la Mare de Déu, la qual, amb tot el respecte, va agafar i dur al poble de Sedó” (p. 250). Quant a aquest passatge, podríem vincular els terrossos amb la terra i afegir que un pastor (símbol associat a lo patriarcal) respecta Nostra Senyora, apareguda… en zona de conreu, és a dir, que la dona està ben tractada. A més, és ell qui porta la càrrega i… no castiga la dona (plasmada en la Mare de Déu).

Una altra versió referent a la Mare de Déu de Santes Masses, exposa que l’ermita es feu on Nostra Senyora tornava, o siga, en el lloc on l’havien trobada. Per consegüent, és ella és qui té la darrera paraula.

Tocant a la tercera versió, plasma trets matriarcals, malgrat que se la qualifique com la més fantasiosa: uns pastors, “en passar prop d’una cova, oïren uns cops (…), s’hi aproparen per saber de què es tractava i van veure unes grans masses que hi colpejaven (…) com si volguessin evitar l’entrada a la cova” (p. 250). És a dir, que Nostra Senyora comptava amb persones que la defenien.

En avançar els pastors, “s’adonaren d’uns raigs que els enlluernaven: els desprenia una imatge de la Mare de Déu” (p. 250). En altres paraules, des de la part interior de la cova (associada a la foscor, a la nit i a la maternitat) també es transmet esperança (representada pels raigs de llum). Llavors, “els pastors la van recollir i, una vegada la imatge estigué fora de la cova, les maces desaparegueren , ja que el seu objectiu era protegir la Mare de Déu” (p. 250). El narrador no comenta si els pastors passaren a subjugar la dona i a ser-ne ells els protectors o bé si l’acolliren com a senyal d’obertura. En qualsevol cas, ella ix de la cova i rep un tracte favorable.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que donen vida a les xiques jóvens, transmissores, festives i molt obertes

General, , , , , ,

El ritus de pas de la infantesa a la jovenesa, en les dones, plasmat en una rondalla catalana recopilada per Joan Bellmunt i Figueras.

En el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, podem llegir la rondalla “El sant dubte”, ambientada en el segle XI i en què, no sols es reflecteix el matriarcalisme, sinó que permet copsar com es veia el ritus de pas de xiqueta a jove. Tot seguit, n’escrivim bona part del text:

“Ens diu la tradició que un fet important s’esdevingué en aquest santuari de la Mare de Déu d’Ivorra als volts de l’any 1010, quan un sacerdot anomenat Bernat Oliver estava celebrant la missa.

En el moment de la consagració, (…) el calze que tenia a la mà va omplir-se de sang. De tal manera rajava que semblava que, en el fons, hi hagués una ferida oberta per on brollava ininterrompudament el preciós i miraculós líquid” (p. 248).

Així, a banda que el fet es situa en un moment de transició en què les dones, no solament ocupaven molts càrrecs de poder polític, sinó que estaven ben considerades i el matriarcalisme estava ben viu, les paraules vinculades amb el calze són favorables a la dona i a la sexualitat. Afegirem que, com plasma el “Diccionari eròtic i sexual”, de Joan J. Vinyoles i Vidal i de Ramon Piqué i Huerta, a més que el terme “calze” té a veure amb el significat “Vas”, o siga, amb acollida, amb entrada (de la mateixa manera que la vulva ho fa, per exemple, respecte al penis), també figuren les formes “calze de carn” i “calze de totes les meravelles” (la qual empiula més amb l’esperit del relat), ambdues, referents a la vagina i, per extensió, a la vulva.

Igualment, copsem que la dona està ben vista: la preciositat i el miracle líquid, en lloc de fer-ho en relació amb la lletjor i amb el pecat… Dos trets significatius i que podríem considerar interessants per a l’educació sobre l’erotisme i sobre la sexualitat. 

A continuació, llegim que “va omplir-se’n l’altar i va envair tot l’entorn de l’esfereït capellà. Al mateix temps, les campanes van posar-se a tocar soles. Les de l’ermita, les d’Ivorra i, fins i tot, les de la diòcesi, talment com si volguessin anunciar al món el miracle” (p. 248). Per consegüent, la jovenesa de la noia s’expandeix, mentres que el capellà respon esglaiat. Cal dir que l’altar i les campanes tenen a veure amb la vulva i que el ressò del ritus fa que, àdhuc, tota la diòcesi es pose de part de la xica, ja que celebren el pas a la joventut i a la possibilitat de ser mare.

Adduirem que, en paraules de Montserrat Cortadella, quant a un tema semblant de què demanàrem el 28 d’abril del 2023, “Quan vaig fer el canvi, que va ser als onze anys, la iaia em va dir ‘Deixes la nena, per ser una dona’. Quin tip de plorar!” i ma mare em comentà que, abans, les jóvens amb uns quinze anys estaven més preparades que ara. Igualment, en la narració, les campanes tocaven a festa: la sexualitat estava ben vista. 

Tot seguit, captem que, “A la porta del temple, en aquells moments, hi havia unes dones que filaven tot prenent el sol. En sentir el repic de les campanes, van entrar cuita-corrents per veure què passava. La gran sagnada les va espantar al primer moment, però, després, refent-se, van recollir-la” (p. 248). En altres paraules, les dones (i no hòmens, fet curiós) no sols actuen, sinó que acullen favorablement la jove. A més, el fet de la recollida, amb bons ulls, indica que, com que la consideren una dona, ja passa a formar part del col·lectiu de les persones que, arribades un moment de la vida, tenen veu i vot en la comunitat, en el llogaret, en la població.

Però la cosa va més lluny i, així, “El batibull de les campanes va somoure també el bisbe d’Urgell, aleshores, sant Ermengol (bisbe des del 1010 al 1035) (…). El sant bisbe va córrer a Ivorra per saber què succeïa i comprovà l’autenticitat del miracle davant els draps i les borres amarades de sang del prodigi” (p. 248). Per tant, el fet que les dones (les primeres en difondre la nova), les poblacions de la contrada i, fins i tot, el bisbe de la zona, vagen al lloc, indica obertura i aprovació cap al ritus de pas i, òbviament, cap a la dona jove i que ja pot restar embarassada i, al capdavall, tenir fills.

En eixe sentit, finalment, es copsa un altre tret en línia amb el matriarcalisme: quan es comenta que en 1181 es va fundar el Reial Monestir de Villanueva de Sixena (Osca) i que s’hi van portar “les estopes d’Ivorra” (p. 248)… I més, tenint present que, com posa l’esmentat diccionari eròtic i sexual, la paraula “estopa” fa al·lusió als pèls del pubis; i que, en el DCVB, aquest mot es defineix, en sentit figurat, per exemple, com “Cabells llargs i rossos”. Els cabells llargs, en les dones, comencen amb l’entrada en la jovenesa.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Les dones i la terra, ben tractades i ben considerades´.

General, , , , , , ,

Afegirem que, en el relat “En Malacara i la pell de bou”, també recopilat en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, es plasma un passatge amb trets matriarcals. Una nit, un home de bon cor se’n va a un poble a dir que un representant d’un senyor faria regirar totes les cases i prendre’n tot el que tingués aquella gent i que fos valuós. “Un cop assabentats del fet, decidiren, aquella mateixa nit, posar tot el que, de valuós, poguessin tenir, dintre d’una pell de bou que tenien i anar-ho a colgar a un lloc on no pogués trobar-ho mai el malcarat encarregat.

I així ho feren aquella mateixa nit” (pp. 94-95). Per tant, no sols copsem que la reunió es fa de nit (detall vinculat amb la dona i amb lo matriarcal), sinó que els habitants del poble confien en la terra, ja que hi depositen la seua confiança, fins i tot, com a protectora, així com ho fan, com ara, els llauradors i, tradicionalment, el Poble català. Cal dir que, com escriu Mari Carmen Basterretxea (en consonància amb Angie Simonis i amb el llibre “El matriarcalismo vasco”) en l’obra “Europa indígena matrilineal”, publicada per Cauat Editorial en el 2022, “Quant a la banya, cal afegir que el bou i la vaca són animals sagrats en les societats matriarcals. El bou és símbol de fertilitat i generador de vida; i la vaca simbolitza la vida, la terra i és font d’aliment” (p. 40).

En la narració que ve a continuació, “El senyor d’Ivorra”, en la mateixa obra, es reflecteix el matriarcalisme, per mitjà del símbol de la germanor. Així, un dia, el senyor d’Ivorra i el de Corbins, com que les enganxades i les picabaralles que tenien entre ells, els feien empobrir, “van decidir fer les paus, d’una manera (…) significativa. En signe de concòrdia -com era costum entre els cavallers-, establiren canviar-se les dones. És a dir, la dona del senyor d’Ivorra va anar a viure set dies (un per any que havien tingut hostilitats), amb el senyor de Corbins, i la dona d’aquest va anar al castell d’Ivorra” (p. 95).

Tot seguit, veiem reflectit un detall en línia amb l’arquetip del rei: la prosperitat (simbolitzada en la fertilitat i en el naixement de fills) quan hi ha bones relacions polítiques o, almenys, entre els caps (els reis) i els súbdits (els habitants del regne): “al cap de nou mesos, una i altra van tenir un fill, amb el goig dels respectius marits, ja que cap dels dos matrimonis no en tenia, encara que prou que ho desitjaven. La filla del senyor d’Ivorra era un clar espill de la fesomia del senyor de Corbins, i el fill de la muller d’aquest cavaller era pastat amb el senyor d’Ivorra” (p. 95). En altres paraules, ambdues parts tenien molts punts en comú.

Àdhuc, “Les dues famílies es van reunir i van decidir de prendre les dues el mateix nom, així com també adoptar el mateix escut” (pp. 95-96).

I, finalment, com que havien de posar un nom i els sabia greu haver-ne de renunciar, cada u, al seu, tiraren uns daus a l’aire i, malgrat el resultat, continuà havent-hi avinença entre ambdues bandes. Per això, podem llegir que, “a pesar de les diferents coses que van sorgir, mai més no van tornar a separar-se, ni a tenir picabaralles” (p. 96).

En el relat immediat, “El peix”, recollit per Joan Bellmunt i Figueras en el seu llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, captem característiques en línia amb el matriarcalisme, com ara, l’estima per la terra. Al principi, veiem que, en Montfalcó, la gent lluitava “per a defensar el seu poble” (p. 96).

Més avant, copsem que, des de fora, els temptaven a rendir-se: “van llençar a l’interior, per sobre de les muralles, un missatge incitant-los a rendir-se, que anava lligat a… una barra de pa!” (p. 96).

Ara bé, des de dins, els de Montfalcó, “rebutjaven la rendició tot tirant fora un altre missatge lligat… a un peix fresc!” (p. 96). Adduirem que, el 1r d’abril del 2023, mentres preparàvem comentar aquesta narració, captàrem una possible relació simbòlica entre el pa, lo calent i el sol,… amb Castella i amb els castellans. Recordem que Castella és un territori amb molta superfície amb camps de forment, des de fa segles. I, quant al peix, en trobàrem un lligam amb Catalunya, la mar i el Consolat de Mar i, òbviament, amb la dona i amb lo fosc (com l’aigua, associada al color blau, la qual ho és més que el pa, sovint, pintat de color groc o daurat).

Igualment, veiem que, “posteriorment, s’esbrinà que hi havia una mina que anava de les Olugues a Montfalcó, per la qual entraven els aliments cada dia.

Conten els vells que deia la llegenda que la mina tenia unes dimensions tan grans, que s’hi podia passar muntant a cavall” (p. 97). Afegirem que aquests dos passatges els podríem relacionar 1) amb la figura de la dona que, per mitjà del cordó, subministra el nadó abans del naixement, 2) per descomptat, amb la dona, amb la terra com a font de futur i de pervivència (l’escena es desenvolupa en un subterrani, però des d’on passa lo material cap a fora) i 3) amb una societat en què la dona està molt apreciada (de grans dimensions).

Finalment, direm que aquest relat fou narrat per dues dones i per un home.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Hòmens de bon cor, en pro de les dones i molt oberts

General, , , ,

Una rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme, per exemple, per mitjà de l’estima a la terra, és “Sant Miquel de la Tosca”, la qual figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras. Així, al principi del relat, podem llegir “Totes les terres catalanes anaven quedant arreu netes de la presència dels sarraïns, la reconquesta (…) anà tirant endavant. A poc a poc, les nostres terres tornaven a recuperar la sobirania d’aquells a qui pertanyien, els catalans” (p. 91). Cal dir que, al llarg de la lectura d’aquest llibre, copsàrem que podria haver-hi una representació simbòlica dels castellans mitjançant els sarraïns. De totes maneres, estimar la terra, en aquesta narració, i la dona, en unes altres, són trets relacionats amb el matriarcalisme com també ho fa la bona consideració cap a la Mare Terra.

Més avant, veiem que hi ha hagut dones que, a més d’ocupar càrrecs de poder, han estat ben apreciades per part del Poble català, com ara, quan llegim que, entre la Pobla de Cérvoles i Vilosell (dues poblacions de la comarca de les Garrigues), “hi havia espai i aigua, rebent, una de les fonts que brollava, el nom de ‘font de la reina’, en record de l’estança de tan digna personalitat pels nostres paratges” (p. 92). A més, així, apareixen detalls relacionats amb la dona: l’aigua i una font. 

Cal dir que, en un passatge posterior, es comenta que, en el segle XII, la devoció a Sant Miquel, en terres catalanes, “anava paral·lela amb la de sant Jordi, que, ja 80 anys abans, la trobem remarcada en les nostres terres” (p. 92). Adduirem que són dos sants patriarcals i, igualment, que la festivitat a Sant Jordi començà a celebrar-se a mitjan segle XV i que les Corts catalanes l’adopten com a patró en 1456.

En el relat que llegim a continuació, “Llegenda del lledoner”, copsem que un pare (ací, símbol de l’autoritat) es posa de part de la filla. Un sabater molt agarrat, “Per veí, tenia un pobre pagès que es dedicava al cultiu del petit hortet (…). A més a més, aquest tenia una formosa filla en edat de contreure matrimoni” (p. 93) i el sabater ja li havia posat l’ull al damunt “i havia demanat al pare la seva mà, però aquest s’hi negà perquè la jove estimava un xicot valuós per la seva bondat” (p. 93).

Com que el sabater veu que el pare no li ho aprova, opta per plantar “un arbre de creixement ràpid per tal de fer ombra a l’hort i que no hi creixés res. Així ho va fer” (p. 94). En acabant, el pagès dona part al senyor del castell, qui, de la mateixa manera que el pare, fa costat a la jove. Així, el senyor diu: “Si unes mans tan bones per fer sabates, poden fer coses tan dolentes (…), cal que aquestes mans rebin un càstig per no haver sabut respectar un germà’” (p. 94). I fa que li les tallen i que les pengen en l’arbre.

“D’aquesta manera, al llarg del temps, l’arbre ha anat creixent i creixent fins a arribar a ser un símbol de perpetuïtat” (p. 94). Adduirem que l’arbre ha estat associat al matriarcalisme i, a més, al comunalisme. De fet, moltes reunions es celebraven sota un arbre o ben a prop.

Finalment, direm que, en aquestes darreres línies, es plasma la predilecció per la bonesa i per la germanor i, simbòlicament (per mitjà de l’arbre), se’ns indica que perviuen.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Plantar “el maig”, i la dona, ben considerada i ben tractada

General, , , ,

Un altre relat en què copsem el matriarcalisme i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, recopilat per Joan Bellmunt i Figueras, és “L’embruixament del castell i els lladres”. Així, veiem que l’Arnau s’acosta a un castell, hi entra i, “en obrir la porta d’una mena de soterrani, va descobrir uns saquets apilats en un racó (…). N’obrí un i va descobrir que estava ple de moneda” (p. 49). Per tant, la terra (i, de pas, la dona) està ben considerada. A més, apareix el sac, és a dir, un recipient destinat a acollir.

Més avant, llegim que “Aquella mateixa nit, l’autoritat, ajudada per la gent del país” (p. 49) i, per consegüent, es plasma l’estima per la terra (el país) i que l’autoritat és molt oberta i, a banda, que compta amb la simpatia del poble.

En la rondalla “El maig de la pau”, recollida per Joan Bellmunt i Figueras en la mateixa obra, es comenta sobre el costum matriarcal de plantar “el maig”. Un poc abans de maig, els fadrins de l’Albi (una població de la comarca de les Garrigues) s’adreçaven cap al Monestir de Poblet, “per tal de comprar als monjos el millor arbre dels seus boscos, per tal de plantar-lo a la plaça del poble. Havien de plantar ‘el maig’.

El costum de plantar ‘el maig’ era molt antic, i va començar a l’Albi, però esdevingué pràcticament costum en tots els pobles de les Garrigues.

Plantar ‘el maig’ era un ritual. L’arbre havia d’ésser recte, és a dir, molt dret i molt alt (…).

Una vegada plantat ‘el maig’ a la plaça del poble, durant el dia, es dansava al seu entorn i, durant la nit, s’encenien fogueres. La festa començava el primer dia del mes de maig i durava tres dies (…). L’arbre restava plantat a la plaça tot el mes” (p. 53).

Ara bé, posteriorment, captem que, “De tornada, van tallar un arbre que van trobar, però no era ni dret, ni alt” (p. 53). Aquest tret va en línia amb rondalles que reflecteixen lo matriarcal, com ara, en què es tria l’espasa més curta i, el fet que no estiga dret, més d’una vegada, empiularia amb la rectitud.

A mitjan rondalla, els fadrins de l’Albi se’n van a Vallclara, on hi havia un arbre millor, i l’agafen de nit, un altre tret (la foscor) en relació amb lo matriarcalista.

Finalment, es comenta que els sarraïns s’acostaven a les Garrigues i, aleshores, el comte Guillem (de l’Albi) fa via cap al comte Roman (de Vallclara) i els fadrins i els no tan fadrins “van decidir de plantar-se ‘el maig’ conjuntament” (p. 55), és a dir, l’arbre que, primerament, hi havia en Vallclara. Per consegüent, es feu possible que hi hagués bones relacions entre els habitants dels dos pobles i el narrador es posa de part del poble que, en la rondalla, està vinculat amb la bonesa.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme, a les de ment oberta i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que enllaçen amb la terra, protectores i ben considerades sexualment

General, , , , , , ,

Un relat en què captem trets matriarcalistes, com ara, el comunalisme, i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “El bandoler bord Sacirera”, on podem llegir que un bandoler ajudava les persones necessitades dels pobles i que “Els senyors organitzaren esquadres d’homes per tal d’agafar-lo. Però ell tenia la simpatia de la gent del poble i, quan veien algun moviment de gent estranya, l’avisaven i, al mateix temps, li aconseguien un lloc on amagar-se” (p. 32).

També, en la mateixa obra, resulta interessant la rondalla “Lliser el bandoler”, en què el narrador, sense relatar-la com si estigués en plena campanya electoral (on es solen dir moltes mentires per part de molts polítics, fins i tot, dels qui, aleshores, es presenten com a defensors de la llengua i, després, en els parlaments o en les corts, es venen als valors patriarcals de tradició castellana), plasma que la cultura catalana és matriarcal: “D’entre els molts assalts que d’ell es conten, n’hi ha un, de comès a una dona que tornava de fira, on havia venut uns bells exemplars de cavalleria de la seva propietat” (p. 35). Per tant, la dona, a més de portar productes, n’era qui determinava què feia amb ells.

Cal dir que aquest relat no està preparat per a fer lo que dicte el partit, ni l’associació (o col·lectiu) feminista de torn, sinó que ha sorgit del Poble català, no del formalisme de lo políticament correcte i reglat, sovint, a un pas del fanatisme. Igualment, adduirem que, en la cultura colla, les dones també fan una funció semblant a l’exposada en aquesta narració.

En la rondalla següent, també en el llibre de Joan Bellmunt i Figueras, titulada “Meco el bandoler i casa Felip”, es reflecteix molt el matriarcalisme, àdhuc, en lo sexual: “A Besan, hi havia una casa molt forta que tenia una vintena de persones llogades, entre mossos i criades” (p. 36). Ara bé, com que hi havia bandolers, l’amo “manà preparar-se per si tornaven, cosa que va succeir” (p. 36) i, a més, va demanar “a l’amo de la casa del costat, si li deixaria fer un túnel que comuniqués amb casa seva, això sí, molt ben amagat i sense que ningú ho sabés i que li permetés fugir per allí sense que el trobessin, si els bandolers un dia tornaven. El veí hi va accedir i van construir (…) el túnel” (p. 36). Per consegüent, no sols captem el signe matriarcal del pactisme sinó el simbolisme de la dona i de la comunicació sota terra: les dues cases es relacionen per via subterrània i, així, mitjançant la dona (qui fa de pont i en terra). Això vol dir que esdevé a nivell terrenal.

Uns anys després, els bandolers aconsegueixen entrar en la casa, però el propietari, diligent, “va tenir temps de fer servir aquell refugi que el comunicava amb la casa del costat i escapolir-se amb la bossa dels diners, que, en definitiva, era el que volien els bandolers” (p. 36). O siga, que la dona (ací, la terra) és la protecció de l’home i, de pas, de les persones de bon cor.

Un poc després, copsem que “la dona no va delatar pas on s’havia amagat el marit i la bossa, amb la qual cosa aquells bandolers van decidir endur-se la dona” (p. 37) i, com que la muller no va obrir boca, tots els membres del grup, “un darrera l’altre, en van abusar” (p. 37). I no sols ningú del poble no pogué anar-hi a defendre-la, sinó que, a més, “Mai, en tota la història del bandolerisme, s’havia donat un cas tan esglaiador com aquest, ja que els bandolers sempre havien respectat les dones” (p. 37). Aquestes línies són molt significatives (el remarcat és nostre) i plasmen, fins a quin punt, la cultura vinculada amb la llengua catalana és matriarcalista, encara que, en lo sexual, la narració ens ho reflectesca en poques paraules.

Adduirem que, sobre aquesta rondalla, no s’indica si el narrador fou un home o una dona, i sí que fou contada en Besan (un poble del municipi d’Alins, en la comarca del Pallars Sobirà).

Finalment, se’ns diu que Meco, el bandoler, fou condemnat a mort i afusellat. Per consegüent, si més no, la rondalla es posa de part de la dona i castiga qui ha fet mal i ha tractat de trencar la tradició matriarcalista de la terra on viu. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les de ment oberta i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Reis que tracten bé les dones, rectes en la paraula, de bon cor i molt oberts

General, , , ,

 

Continuant amb la rondalla “Les tres taronges de l’amor”, recopilada per Francesc de S. Maspons i Labrós, la jove, quan fou fora, “s’ensopegà que anés a cercar aigua una gitana que era tota lletja i negra” (p. 121), qui li digué:

“-¿Tan bonica i anar a la font? -i trenca els càntirs i, al fer-ho, et veus a la dama, que, sentadeta a prop la font, es pentinava i (…) [la gitana] li digué que, si volia, l’ajudaria, i la dama hi vingué bé, com que res no maliciava” (p. 121). Com veiem, la jove va a la font, a la mare, a lo maternal, a allò que li aporta vida i que fa que tinga una relació amb la terra (d’on naix el doll) i, com els pits respecte al nen, així ho fa la fontanella en vincle amb la dama. A banda, de la mateixa manera que l’aigua de la font és bona, així ho és la senyora: bonhomiosa, motiu pel qual tracta bé els cànters.

Tot seguit, la gitana pentina la dama fins que li clava un gros perpal, això és, una palanca per a fer alçaprem, “i la dama es torna un ocell que pel bosc volava” (p. 121). Per tant, la jove continua amb vida i, en aquest cas, en plena jovenesa i amb llibertat (en línia amb la dita “Més val ser ocell de bosc que de gàbia”), ja que no la mata.

“I veus aquí que, en això, torna el príncep i la gitana s’era posada els vestits de la senyora” (p. 121), qui, quan ell li demana com s’ha tornat així, li respon amb enginy:

“-Sol i serena fan tornar a la gent morena.

El príncep la pujà en carrossa i se n’anaren envers el palau, en el qual tots ja els esperaven i era aparellada una bona taula. I els pares preguntaven com s’era tornada tan negra, si els havia dit que n’era formosa i blanca.

Mes la gitana sempre deia:

-Sol i serena fan tornar la gent morena” (p. 121).

Com veiem, el príncep, malgrat el físic de la dona, l’accepta; després, en el palau, la rectitud en la paraula i la bonesa formen part del dia a dia.

De nou, la gitana recorre a la raboseria.

Adduirem que, en la rondalla, amb la intervenció d’aquesta dona, s’exposa dues vegades un refrany, de manera que el receptor puga aprendre’l.

“En això, es posaren a taula i un ocellet que havia anat seguint la carrossa, se n’anà al plat que tenia al davant el príncep” (p. 121). Per consegüent, la senyora no abandona el jove, per a que ell no es mantinga indiferent davant l’actitud de la gitana.

Al capdavall, com en altres relats semblants, l’ocell (la dama) vola cap a la dona que tracta de simular que és la jove i cap al príncep. Ell “començà de fer-li festes i a amanyagar-lo, i tant ho féu que, passant-li la mà pel cap, se n’adonà d’un gros perpal que li eixia, i ell que li arrenca i l’ocell es torna la gentil senyora, tan guapa i bella com el príncep l’havia trobada” (p. 122). Com podem captar, el príncep (que passarà a ser rei), entre altres coses, es caracteritza per una actitud oberta cap als petits (l’ocell) i, a banda, els tracta bé (en aquest cas, representen la dona).

Finalment, el jove, desenvolupant l’arquetip del rei, demana explicacions a la gitana, la castiga i es casa amb la dama, amb l’aprovació i amb la joia dels seus pares, els quals van en la mateixa línia que el fill: com a exemple, tracten bé les dones.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.