Un altre relat en què copsem el matriarcalisme i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, recopilat per Joan Bellmunt i Figueras, és “L’embruixament del castell i els lladres”. Així, veiem que l’Arnau s’acosta a un castell, hi entra i, “en obrir la porta d’una mena de soterrani, va descobrir uns saquets apilats en un racó (…). N’obrí un i va descobrir que estava ple de moneda” (p. 49). Per tant, la terra (i, de pas, la dona) està ben considerada. A més, apareix el sac, és a dir, un recipient destinat a acollir.

Més avant, llegim que “Aquella mateixa nit, l’autoritat, ajudada per la gent del país” (p. 49) i, per consegüent, es plasma l’estima per la terra (el país) i que l’autoritat és molt oberta i, a banda, que compta amb la simpatia del poble.

En la rondalla “El maig de la pau”, recollida per Joan Bellmunt i Figueras en la mateixa obra, es comenta sobre el costum matriarcal de plantar “el maig”. Un poc abans de maig, els fadrins de l’Albi (una població de la comarca de les Garrigues) s’adreçaven cap al Monestir de Poblet, “per tal de comprar als monjos el millor arbre dels seus boscos, per tal de plantar-lo a la plaça del poble. Havien de plantar ‘el maig’.

El costum de plantar ‘el maig’ era molt antic, i va començar a l’Albi, però esdevingué pràcticament costum en tots els pobles de les Garrigues.

Plantar ‘el maig’ era un ritual. L’arbre havia d’ésser recte, és a dir, molt dret i molt alt (…).

Una vegada plantat ‘el maig’ a la plaça del poble, durant el dia, es dansava al seu entorn i, durant la nit, s’encenien fogueres. La festa començava el primer dia del mes de maig i durava tres dies (…). L’arbre restava plantat a la plaça tot el mes” (p. 53).

Ara bé, posteriorment, captem que, “De tornada, van tallar un arbre que van trobar, però no era ni dret, ni alt” (p. 53). Aquest tret va en línia amb rondalles que reflecteixen lo matriarcal, com ara, en què es tria l’espasa més curta i, el fet que no estiga dret, més d’una vegada, empiularia amb la rectitud.

A mitjan rondalla, els fadrins de l’Albi se’n van a Vallclara, on hi havia un arbre millor, i l’agafen de nit, un altre tret (la foscor) en relació amb lo matriarcalista.

Finalment, es comenta que els sarraïns s’acostaven a les Garrigues i, aleshores, el comte Guillem (de l’Albi) fa via cap al comte Roman (de Vallclara) i els fadrins i els no tan fadrins “van decidir de plantar-se ‘el maig’ conjuntament” (p. 55), és a dir, l’arbre que, primerament, hi havia en Vallclara. Per consegüent, es feu possible que hi hagués bones relacions entre els habitants dels dos pobles i el narrador es posa de part del poble que, en la rondalla, està vinculat amb la bonesa.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme, a les de ment oberta i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.