Arxiu d'etiquetes: la dona com a generadora de vida

Dones que generen vida, que socialitzen i balls que revifen

Una altra composició que figura en el llibre “Núria Feliu recita les sardanes més populars”, de Núria Feliu, i en què captem trets de música matriarcal, és “Les fulles seques” (pp. 53-54), en què passem de la tardor a la primavera. Així,

“Les fulles seques fan sardana

d’ací d’allà saltironant,

i dintre el bosc la tramuntana

sembla la cobla al lluny sonant.

 

I quin seguit de fulles roges

que enjogassades porta el vent (…).

I quan el sol se’n va a la posta,

l’arbre que enyora el seu fullam,

poc a poquet son ombra acosta

als balladors damunt del camp”.

 

Com podem veure, els versos enllacen amb una de les dues estacions femenines i més vinculades amb lo matriarcal. De fet, les fulles tenen vida, dansen, ballen, desenvolupen la seua creativitat (el joc i el viatge acompanyades pel vent). I, més encara: apareix un detall vernacle en relació amb els catalanoparlants, en aquest cas, l’ombra. Una ombra que arrima, que acull els balladors i que, sota el seu “territori” (simbolitzat per l’arbre i per la seua presència obaga i tot), podríem dir que els seus fills, creatius, no sols toquen els peus en terra (damunt del camp, de la mare), sinó que ho celebren.

Més avant, un altre viatge (i sempre en connexió amb lo tel·lúric) farà que la sardana revife, en la terra catalana, mitjançant una renaixença:

“Les fulles seques fan sardana;

mes, quan l’albada surt després,

se les endú la tramuntana

espais enlaire per mai més.

 

I l’arbre sec ja toma a viure

fulles i flors arreu badant,

i cada brot, quins cants de riure,

fent nius les aus i els becs juntant!”.

 

Per consegüent, aquest arbre català conserva l’esperança i, per això mateix, reeixirà: l’esclat joiós de la natura, en aplegar la primavera, i dels ocells que provenen d’altres indrets.

Però no sols això: el resultat de la pervivència de la sardana i de la confiança empelta també amb fruita menjívola i del terreny en el mes de maig, l’època de l’any que, tradicionalment, més representa l’amor per la dona i, igualment, la mare. Per això,

“Després la fruita, que encisera,

pengim-penjam al sol que és foc,

el préssec ros i la cirera,

la pruna clàudia i l’albercoc!

 

Oidà! Quin goig! Fem les rodones,

sardanejant de dia i nit,

les mans unint homes i dones,

els ulls clavats en l’infinit!”.

 

Altra vegada, copsem el paper socialitzador de la sardana: mans que enllacen hòmens i dones.

En la sardana que ve a continuació, “Somni” (pp. 55-56), amb lletra de Manuel Pont Bosch (1929-2010) i musicada per Manuel Saderra i Puigferrer (1908-2000), es plasma el matriarcalisme, per exemple, en el fet que la dona done vida en la foscor:

“Quan la foscor davalla

pel pendís del ponent,

tot l’estany és un càlid

cigne d’argent”,

 

un color que empiula amb lo femení i prou present en poemes matriarcalistes.

A banda, en l’obagor, els estels resten adormits a poc a poc i, igualment,

“Les fades van fent, tot dansant, claror!

Sota els desmais s’han dat la mà en sardaneig.

Fades i estany, cantant l’amor.

La nit és com un gran cor.

Quin màgic encís hi ha pertot quin dolç encant!”.

 

Aquests versos reflecteixen una cosmovisió matriarcal: no sols el paper de les fades (que són les generadores de vida), sinó perquè s’apleguen al voltant d’un arbre (un detall relacionat amb la figura de la mare, amb les arrels i, per descomptat, amb el comunalisme, arraïlat en aquests Pobles).

No debades, hi ha un empelt entre les fades (mitologia), l’aigua (l’estany), la foscor (la nit) i la música (en lloc, com ara, de lo tècnic).

Això explica que

“L’estany somriu. Resta tot,

dins la nit, somniant!

I les ombres van lentament

vestint l’estany”,

 

és a dir, la part de la mare que connecta amb la terra, un altre element típicament femení.

Finalment, entre d’altres coses, posa

“Quin delit, quin frisament,

fades blanques com l’argent!”. 

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, l’esperança en la mare i la gratitud dels fills

Un altre poema de Ramon Pagès i Pla, el qual figura en el llibre “Un poc de molt i un poc de res” i en què també copsem el sentiment de pertinença a la terra, és “Terra de somnis”. Així, en la tercera estrofa, apareix un tret que té molt a veure amb el matriarcalisme (en relació amb el tema dels pactes i de les reunions) i amb lo maternal (representat per un arbre):

“Sobre el roure fidel que t’empara

feia festes l’esclat d’un estel.

 

I brillava la humil veritat;

la bellesa coberta de seda

revestia el repòs de l’arbreda

amb murmuris plens d’eternitat”.

 

És a dir, una veritat resultat de tocar els peus en terra  (l’arbre no és trasplantat a altres terres) i el descans (simbolitzat per l’hivern, igualment, de la vida, o siga, la vellesa) va acompanyat d’una vida nova, d’un cicle (l’eternitat, per mitjà del naixement i de l’esperança) que evolucionarà cap a la primavera (la infantesa).

Per això, tot seguit, indica que

“S’escoltava la veu de l’encís

i les flaires del somni que impera…

La resposta de la primavera

respirava les flors d’un País (…)

i una nit perfumada d’estrelles

ressorgia… per fer-nos germans” (p. 58).

 

Per consegüent, aquest reviscolament podria empiular amb lo matriarcalista, per mitjà d’una mare que escolta el fill (l’encisament), en lloc de limitar-se a oir-lo, puix que ell és la llumeneta, el flaire i el primer pas cap a la primera estació de la vida. Aquesta mare, a més, serà la generadora d’eixe renàixer i ho farà de nit, en l’obagor, un altre detall matriarcal, en una foscor que fa rogle i que, de pas, salva el Poble. De fet, l’escriptor de Viladrau addueix

“T’he forjat País meu verd i nu”.

 

Una verdor com l’arbreda de març i una nuesa com la noblesa del nen.

Igualment, trau unes línies que enllacen amb el folklore català, com ara, amb les dones d’aigua, ací, potser després de bressolar (o d’alletar) un nadó:

“He callat pacient el demà

i la lluna disposta  t’arbora

com la dama fidel seductora

que besant-te de pressa se’n va”.

 

Arran d’aquest ressorgiment, Ramon Pagès i Pla entra en el tema de Catalunya i de les arrels a què se sent empeltat: amb la mare, amb la llengua, amb lo vernacle i amb una mareta que, com en moltes rondalles, en llegendes, en poemes i en la vida quotidiana de catalanoparlants nascuts abans de 1920, dóna vida i esperança. Així, podem llegir

“Arrelada la parla, d’anhel,

sota l’herba encongida t’amara

per ungir-te amb l’amor net de mare

que desglaça el teu cos ple de gel.

 

I rebrolla la clara amistat,

i la bella i perduda pineda

com una heura enyorada s’enreda

encenent cants de fe i llibertat!

 

Nació del meu cor indecís…

T’he tingut en la pau vertadera,

i he onejat amb la teva bandera

quatre barres per fer-te feliç!”.

 

I, així, es reflecteix l’agraïment i el favor que el fill (el poeta) torna a la mare (l’acte en nexe amb la bandera, com a signe de victòria).

Finalment, altra vegada plasma aquest sentiment cap a una terra que li fa de sopluig, on qualla la seua creativitat i amb qui té un lligam fort, fins al punt que la tracta de Mare:

“Catalunya palau dels meus cants.

Ja floreixen, del seny, les roselles

i t’implora el futur meravelles

-Terra Meva!- de somnis gegants”. 

 

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Bon dia de Cap d’Any, Bon Nadal i Venturós Any Nou.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra i dones pacífiques i creatives

El sentiment de pertinença a la terra en el llibre “Un poc de molt i un poc de res de Ramon Pagès i Pla (1947).

Un altre escriptor en què copsem el sentiment de pertinença a la terra, per mitjà d’aquesta obra, a què accedírem en el 2024 gràcies a la generositat de Rosa Rovira, és Ramon Pagès i Pla (nascut en Viladrau, població de la comarca d’Osona). Quant al seu estil, com podem llegir en el pròleg de Llorenç Gomis, “fa poesia amb la realitat humana aparentment menys poètica i més vulgar. Com en el poema on evoca amb força una escena de la vida corrent” (p. 10) i, com escriu l’autor en la dedicatòria, inclou “A la terra de l’hort de la vostra bondat” (p. 11).

Ja entre les composicions, en “La meva terra” (pp. 17-18), comenta sobre una

“formosa llar disposta i compartida.

Com una nit que el dia torna vida,

la meva Terra engendra un cel despert”.

 

Per a començar, el títol ja parla sobre la terra on viu. Igualment, captem la maternitat i que la dona és qui crea els éssers humans (i, així, no és ella qui parteix de l’home) i que el cel procedeix de la Mare Terra.

A banda, a vora d’Ella,

“La lluita oblida l’odi i s’agermana

i s’obren temps replens de gerda ufana

que entre cristalls albiren la claror.

 

No creu sinó vestir-se de raó,

de pau i set de llibertat humana,

de l’aigua de la font que humida emana

perquè el fullatge enterri la saó”.

 

Ací, la saó podria representar la maduresa de la tardor (la tristor) que el fullatge de la primavera supera mitjançant l’esperança (el soterrar). És més, no sols creix lo dolç (la gerda) unit amb la diafanitat, ans que la font (la dona) té vida.

Afegirem que aquesta terra

“No vol posar el verí de les paraules

ni el pensament d’orgull damunt les taules

que amb l’interès remoguin qualsevol”.

 

Com podem veure, la germanor abunda, és pròpia de l’indret on viu el poeta i enllaça amb molts trets matriarcalistes (com ara, el pacifisme, el bon parlar i la senzillesa). Per això, addueix

“Vol que l’amor estimi dins l’entranya

que la carena no esdevingui estranya

ni un brot d’incert no li malmeti el Sol”

 

i que, així, estime de l’interior de la mare estant, conegut, familiar i que faciliten el nexe entre la mareta (lo tel·lúric) i el fill (per a no anul·lar lo celestial, ni el sol).

No debades, més avant, exposa que

“Porta l’atzar clavat a la mirada,

i escolta cants de força enamorada

i lluita per la pau d’un món segur.

 

I amara dòcilment lluny de la guerra

un bri de llum fidel la meva Terra!”.

 

Per consegüent, és una terra que promou lo plàcid, les relacions humanes acompanyades de bona avinença, la música que connecta amb l’altre. I, òbviament, la relació amb una Catalunya esperançada.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra i dones senzilles i generadores de vida

En la segona part del llibre “Dins la pau del Collsacabra”, de Miquel Banús i Blanch, l’autor comença dient “m’adono que són les petites coses de cada dia les que em fan ser feliç” (p. 29). I, aleshores, en reflecteix algunes. Per descomptat, en nexe amb la comarca.

Així, en els versos de “Que bonica és la lluna” (p. 31), ens parla d’una lluna “amb sa cara tan bruna”, és a dir, color terra; en “Cançó de comiat” (p. 33), escriu que ell baixa a la mar i, després,

“Adéu, ma terra, – fills i esposa

i tot quant aimo – en aquest món.

(…) Ella m’espera, – jo m’hi apropo.

-Puja -va dir-me – jo hi vaig pujar;

i a tota vela, – dins la mar blava,

la vella barca – se’ns emportà” .

 

Per tant, no sols evoca Rupit (el poble), sinó que el poeta s’acosta a la vellesa (la mar), la qual li guanya en força, porta la iniciativa i actua amb molta espenta, fins al punt que se l’emporta i, igualment, que aconsegueix que Miquel Banús i Blanch (l’home) faça lo que vol la mar (la dona). Cal dir que l’aigua (com tantes vegades en la literatura matriarcal) és u dels trets típicament femenins.

Afegirem que, com podem veure, l’escriptor no passa d’un símbol femení a u de tipus masculí, ans a un altre de la mateixa corda (de lo tel·lúric), a lo aquàtic. Prossegueix amb el sentiment de pertinença. 

Aquest lligam amb el terreny, amb el Collsacabra, el continua en la composició següent, “La flor a l’abella” (p. 34), en traure l’orella (representació de lo auditiu, més propi dels Pobles matriarcals) i que els petits detalls van units a la senzillesa en les relacions amb els altres, com hem copsat en dones que responien a la vida molt d’acord amb el matriarcalisme. A banda, captem que, si ens fem intel·ligibles i connectem amb el pròxim, la vida pot resultar més grata i més beneficiosa per a ambdues parts:

“Què dirà la flor a l’abella

quan li parla a cau d’orella

sobre els prats assolellats?

Deu cantar-li cançó dolça

rebolcant-se per la molsa

com a bons enamorats.

 

I així, la petita abella

explica els secrets d’ella

a totes les flors dels prats

que, cofoies i felices,

treuen el cap de les bardisses

lluint vestits policromats”.

 

Cal dir que la molsa (sovint, representada de color verd) roman adherida a la pedra, a lo tel·lúric, s’hi empelta. 

Adduirem que, en el poema “Cant d’amor” (p. 35), també figura una abella (potser, com a símbol de la dolçor, de l’amabilitat en les relacions amb el proïsme):

“Una abella juganera

el cant d’amor va escoltar (…)

i a la següent primavera

neix el ‘clavell de pastor’”,

 

i, així, podríem dir que l’abella (ací, associada a la primavera i al renaixement de la vida i de la flora) dóna vida a una flor solitària (com els pastors, a diferència de la mare que alleta) i de fragància agradable: el clavell (sovint, vinculat amb lo masculí). És més: la dona, com la terra, crea l’home, el fecunda (i, per consegüent, no és l’home qui, fruit de la inventiva o de la creativitat, engendra la terra, ni la Mare Terra).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones amb molta presència, acollidores i generadores de vida

Una narració en què es plasmen molts trets matriarcalistes i, sobretot, relacionats amb la dona, és “La cova des negret”, la qual figura en el llibre de Bernat Servera Ribas Plaguetes d’Història i Cultura. Dites, gloses, cançons i llegendes de Pina”. Comença dient que És una cova situada baix les timbes de ses Moles i que té el puig de Randa al davant. Des d’allà, es pot contemplar una de les vistes més espectaculars de tot el comellar de Pina” (p. 111). És a dir, en primer lloc, destaca la panoràmica que hi ha associada a la cova i voltants i, en aquest sentit, podem escriure que, com en el cas de les ermites, molts santuaris estaven en llocs com els que ens comenta el narrador.  Per tant, podríem empiular aquest detall matriarcal amb el de la bellesa (lo que, en una dona, seria la garridesa).

Tot seguit, podem llegir que, “D’aquesta cova, conten que és molt fonda. Això es va poder comprovar perquè uns caçadors hi amollaren una fura i aquesta sortí dins del terme de Sencelles, a prop de Ruberts” (p. 111). En aquest sentit, hi ha moltes narracions en què la cova és molt fonda, en més d’un cas, els genitals de la dona (i, si no, la vagina i, sobretot, la vulva). I, en aquest relat, els hòmens (uns caçadors, figura que enllaça amb lo patriarcal) van a la dona (a la cova). Pels trets que té la cova, en aquest apartat, captem que la seua presència és ampla, no precisament limitada a un espai curt o xicotet i que enllaça dos térmens, un detall significatiu.

“Diuen, també, que, a les nits de lluna plena, hi sortia un negret i que, quan arribava el dia, es tornava a amagar.

Tots els al·lots del poble badaven bé els ulls, en passar per aquell indret, per si podien veure aquell diantre de negret.

De nins, eren pocs els que s’atrevien a visitar aquests paratges, per por que no els sortís aquell negret de la cova” (p. 111).

Per consegüent, ens trobem davant una dona que, si bé és cert que no apareix com a tal sinó representada per un negret, aquest home està en nexe amb la nit (detall femení i present en moltes rondalles tradicionals de terres catalanoparlants) i, quan aplega el dia, se’n va a la cova, torna a la mare, a lo femení (vesprada i nit). 

A més, des de xiquets, la dona estava ben considerada i és motiu de curiositat (obrien els ulls).

Al capdavall, es plasma un detall que podríem vincular amb la instrucció patriarcal: el que s’invite els nens a desconfiar de la dona, de lo femení, de lo matriarcalista. Per això, els nins no passen per eixos indrets, per si aquell negret (en el fons, una dona) els fes algun mal o n’eixissen escaldats. Des del meu punt de vista, caldria aprofitar relats com aquest per a educar els nens (i qualsevol persona) a estar oberts i a valorar positivament lo que hi ha de matriarcal en nexe amb narracions tradicionals i, igualment, amb la tradició en llengua catalana, encara que hi haja hagut una instrucció paral·lela que haja tractat d’eclipsar-la.

Afegirem que això constitueix un intent d’ocultació que perviu: més d’una vegada, sota el pretext de fer fora l’obscurantisme, això és, lo que, des de la cultura castellana i les cultures patriarcals, es sap que és matriarcalista i lo que (sobretot, des del seu parer) cal que siga anul·lat, silenciat i, fins i tot, manipulat, en qualsevol mitjà públic d’instrucció de la persona i, àdhuc, en els ambients eclesials o en les associacions i en els mitjans de comunicació social. 

Més avant, hi ha un altre relat, “El pou d’en Tries i la font de Pina”, recopilat en la mateixa obra, en què es reflecteix el matriarcalisme i, a més, d’una manera semblant (malgrat que els personatges siguen diferents, però del mateix ram). “Aquest és un pou que està situat a la partió dels establits[1] entre Son Maig, Son Moll i Son Reus.

Era l’únic pou que hi havia en tota aquella explanada; és molt antic i servia per a abeurar el bestiar que anava de la muntanya a la marina.

Al costat del pou, hi havia una pica de pedra molt gran que servia per a beurar el bestiar que passava per allà i, de fet, tots els cabrers que menaven els ramats a pasturar, poal a l’esquena, en arribar al pou, abeuraven els animals.

(…) Es deia que aquella aigua era la que alimentava la font de Pina i que, per comprovar-ho, tiraren dins del pou almangra i fulles i que sortiren a la mateixa font” (pp. 112-113).
Per tant, no sols la font (plasmada en una dona) és font de vida per a tota una explanada i, a més, des de fa molts anys i per al bestiar, sinó que també ho feia un element adjunt (i, com molts més de línia femenina i matriarcalistes, receptiu), la pica i molt gran (com la mare que acull a molts fills, ací,  reflectits en els cabrers). Finalment, es tracta d’una font que genera altres elements relacionats amb la natura i, en alguns casos, amb vida (com ara, les fulles).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Un establit, com podem llegir en el DCVB, és “Cadascuna de les parcel·les en què es divideix una terra on establir-se”.