Arxiu d'etiquetes: la dona com a encoratjadora

El sentiment de pertinença a la terra, l’esperança en la mare i la gratitud dels fills

General, , , , , , , ,

Un altre poema de Ramon Pagès i Pla, el qual figura en el llibre “Un poc de molt i un poc de res” i en què també copsem el sentiment de pertinença a la terra, és “Terra de somnis”. Així, en la tercera estrofa, apareix un tret que té molt a veure amb el matriarcalisme (en relació amb el tema dels pactes i de les reunions) i amb lo maternal (representat per un arbre):

“Sobre el roure fidel que t’empara

feia festes l’esclat d’un estel.

 

I brillava la humil veritat;

la bellesa coberta de seda

revestia el repòs de l’arbreda

amb murmuris plens d’eternitat”.

 

És a dir, una veritat resultat de tocar els peus en terra  (l’arbre no és trasplantat a altres terres) i el descans (simbolitzat per l’hivern, igualment, de la vida, o siga, la vellesa) va acompanyat d’una vida nova, d’un cicle (l’eternitat, per mitjà del naixement i de l’esperança) que evolucionarà cap a la primavera (la infantesa).

Per això, tot seguit, indica que

“S’escoltava la veu de l’encís

i les flaires del somni que impera…

La resposta de la primavera

respirava les flors d’un País (…)

i una nit perfumada d’estrelles

ressorgia… per fer-nos germans” (p. 58).

 

Per consegüent, aquest reviscolament podria empiular amb lo matriarcalista, per mitjà d’una mare que escolta el fill (l’encisament), en lloc de limitar-se a oir-lo, puix que ell és la llumeneta, el flaire i el primer pas cap a la primera estació de la vida. Aquesta mare, a més, serà la generadora d’eixe renàixer i ho farà de nit, en l’obagor, un altre detall matriarcal, en una foscor que fa rogle i que, de pas, salva el Poble. De fet, l’escriptor de Viladrau addueix

“T’he forjat País meu verd i nu”.

 

Una verdor com l’arbreda de març i una nuesa com la noblesa del nen.

Igualment, trau unes línies que enllacen amb el folklore català, com ara, amb les dones d’aigua, ací, potser després de bressolar (o d’alletar) un nadó:

“He callat pacient el demà

i la lluna disposta  t’arbora

com la dama fidel seductora

que besant-te de pressa se’n va”.

 

Arran d’aquest ressorgiment, Ramon Pagès i Pla entra en el tema de Catalunya i de les arrels a què se sent empeltat: amb la mare, amb la llengua, amb lo vernacle i amb una mareta que, com en moltes rondalles, en llegendes, en poemes i en la vida quotidiana de catalanoparlants nascuts abans de 1920, dóna vida i esperança. Així, podem llegir

“Arrelada la parla, d’anhel,

sota l’herba encongida t’amara

per ungir-te amb l’amor net de mare

que desglaça el teu cos ple de gel.

 

I rebrolla la clara amistat,

i la bella i perduda pineda

com una heura enyorada s’enreda

encenent cants de fe i llibertat!

 

Nació del meu cor indecís…

T’he tingut en la pau vertadera,

i he onejat amb la teva bandera

quatre barres per fer-te feliç!”.

 

I, així, es reflecteix l’agraïment i el favor que el fill (el poeta) torna a la mare (l’acte en nexe amb la bandera, com a signe de victòria).

Finalment, altra vegada plasma aquest sentiment cap a una terra que li fa de sopluig, on qualla la seua creativitat i amb qui té un lligam fort, fins al punt que la tracta de Mare:

“Catalunya palau dels meus cants.

Ja floreixen, del seny, les roselles

i t’implora el futur meravelles

-Terra Meva!- de somnis gegants”. 

 

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Bon dia de Cap d’Any, Bon Nadal i Venturós Any Nou.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

“Als desanimats, anima’ls” (Marta Teixidó Abril) , dones encoratjadores, bondadoses i molt obertes

General, , , , ,

 

Continuant amb comentaris en el grup “Frases fetes i dites en català”, relatius a frases, refranys, fets, dites, etc., que, fins i tot, poguessen haver deixat empremta per mitjà d’avies (o padrines), o bé de mares, nascudes abans de 1920, el 5 de març del 2022 i posteriorment ens escrigueren “La meva iaia deia una frase que, ara, em fa molta pena: ‘LA DONA S’ESTIRA COM LA GOMA’[1]. Sento pena per ella, que es va estirar tota la vida i mai ens vam adobar. Jo ara sé que la dona no s’estira, va fins on vol” (Llorens Eva), “Parlant d’estalvis, el que no pot ser és que ‘Tants com n’ha plogut, el vent n’eixuga’ o ‘Qui s’ho menja tot en una menjada, ho caga tot en una caguerada’. La meva iaia… ‘De tenir a no tenir, va el doble’” (Teresa Segui Lopez), “Una de les frases de la meva àvia: ‘On vols anar, bou, que no llauris?’” (Maria Rosa Soto Paloma), “La frase que sempre deia la meva àvia, nascuda el 1889, era ‘Els cansats fan la feina’. A mi, em va costar molt d’entendre. També ‘A la taula i al llit, al primer crit’. També em deia ‘Parlaràs quan les gallines pixin’” (Venus Ona), “La mare, del 1919: ‘No pateixis: fins la mort, s’arriba viu’” (Carme Bigas Sala), “’Apotecaris i taverners, fan pous de diners’.

‘Déu dona faves a qui no té queixals’.

‘L’hoste és com el peix menut: al cap de tres dies, és put’.

‘Tres filles i una mare, quatre dimonis pel pare’.

Ara sona estrany dir aquestes dites, però abans les utilitzaven molt” (Helena Elena), “La meva àvia em deia ‘Fes bé i no facis[2] mal, que altre sermó no et cal’!!!” (Imma Rovira), “A mi, em deia ‘Feina feta, no fa estorb’” (Mariana Huguet Paris), “De la mare: ‘Als desanimats, anima’ls!’.

De l’àvia materna: ‘On s’és vist…!’

De l’àvia paterna: ‘Paciència, que és la mare de la ciència’ o ‘El que és barat, és car’ o “Fent i desfent, aprèn la gent’” (Marta Teixidó Abril), “A casa, deien ‘No hi ha res que s’esperi tant com la feina’, ‘Fer combregar amb rodes de molí’” (Carme Fabre), “Una frase que ma mare deia: ‘Qui s’ha fet el cogombre, que se’l tregui a l’ombra[3]” (Maria Blanch Ros), “Qui no creu els consells d’un pare, creu una pell de cabra” (Maties Cros), “Ma àvia deia ‘Val més ser graciós que caure en gràcia’” (Maties Cros), “La meva àvia també, a l’alcohol, en deia ‘esperit de vi’. ‘Si eres llepafils (poc menjadors), sembles la senyora de Tous, que sols menjava pa amb anous’. El que volia aparençar riquesa: ‘De porc i de senyor, se n’ha de vindre de mena’.

‘Tal faràs, tal trobaràs’.

‘A la taula i al llit, al primer crit’,

‘El que canta a taula i xiula al llit no té el seny ben complit’.

Per les dones que sempre es queixen que tenen molta feina: ‘La que molt en té, poca en fa’.

‘Març marçot, que tira la vella al clot i a la jove, si pot’..

‘Sol de febrer, que mascara més que un paeller’.

‘Nena: no et fiïs mai de cap home que porti nas a la cara’.

‘Ves cantant i fent tabola, dos conills a la cassola’.

I això m’ho deien el dia que em costava molt d’acabar-me el menjar i, a l’acabar, em canta ‘En això, sembles la Marieta de l’ull viu, que tan aviat plora com riu’.

‘El que avui en té és perquè ahir ho va guardar’.

Per si et pot interessar, aquestes dites són de la part d’Urgell, de la Plana.

Ara també em ve aquesta de ‘Llops amb llops no es mosseguen’. Ho podrien col·locar als polítics.

‘Qui mai no fa mal, mal no pensà’

‘Per el que diràs, passaràs’” (Merce Cebriá). 

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Aquesta expressió, en paraules de Llorens Eva, vol dir “que té capacitat per fer-ho tot, que arriba a tot arreu, per organitzar casa seva, els fills, el marit, tots els problemes que se li posin per davant. Tot passava per ella i ella ho resol tot. A costa d’ella mateixa, clar”.

[2] En l’original, “fagis”.

[3] Atenent a com figura en el text original, la pronúncia de “cogombre” fa rimar amb “ombra”.

“Estam a ton manar”, la dona salva l’home

General, , , , ,

 

En la rondalla mallorquina “La princesa bella”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover (1862-1932), del Tom II de les “Rondaies mallorquines”, editades per Institució Francesc de Borja Moll, en el 2016, no sols la dona salva l’home, sinó que, una vella ho farà, primerament, d’una jove que és princesa i, després, aquesta princesa ho farà d’un rei jove. A més, en aquesta rondalla, es plasma que la dona (especialment, les velles) ha sigut la part activa en les persones catalanoparlants, fins i tot, en la transmissió de la cultura tradicional. Al principi, parla d’un rei “que només tenia una filla, tendra, ben tallada, blanca com la neu i hermosa com el sol.

Un dia, ses dames la pentinaven dalt es terrat amb una pinteta d’or que son pare havia fet a posta per ella; i la feien esclatar de riure, perquè li ballaven l’aigua davant” (p. 37).

Ara bé, al moment, “passa un esbart d’aucells verds, i un que pareixia es caporal pega fuga i zas!, els pren sa pinteta dins ses mans” (p. 37).

El rei fa un edicte (p.38), obert a qualsevol persona del regne, per a reviscolar la princesa, i és una vella i molt oberta, qui ho aconsegueix. A més, es tracta d’una dona que “Ja anava amb sos morros per terra, no tenia cap dent, però sí una llengua ben fresca, i una vista que travessava, i una cama de foc” (p. 41), qui es troba amb unes jóvens que li parlaran del fet i, aleshores, la vella, els respon “filletes meues dolces i estimades de sa meua ànima: em basta lo que vosaltres em deis” (p. 41) i, a més, ella, sense pensar-s’ho dues vegades, fa marxa cap al palau: “Idò, me n’hi vaig ara mateix” (p. 41), entre altres coses, perquè “Tampoc no crec haver dita cap heretgia ni haver fet tant de mal” (p. 43).

En el camí, la velleta, que devia ser una persona versada en herbolari, troba una fenollassa molt grossa, l’agafa amb les dues mans i amb força i s’obri un clot molt gran (com en més d’una rondalla recopilada per Sara Llorens en Pineda de Mar, passem a l’inframón, al món de lo subterrani, una part més de lo matriarcal). Però la velleta tria tapar-lo i anar-se’n, matinera i diligent, cap a la cort. Hi haurà moltes persones que menysprearan el fet que ella siga anciana, però la dona diu “Coratge! Encara hi seré a temps! Animetes santes del purgatori, que no faça curt!.

Comença a ficar-se de bon de veres dins es botí de sa gent i, colzades d’un vent i de s’altre, no s’aturava de dir:

-Llicència! Deixau-me passar! Deixau-me passar, dic! Veiam si una criatura no podrà passar!

(…) Ses dictes del rei, ¿no criden tothom, sia vell, sia jove, sia home, sia dona, sia el que sia?” (p. 45).

Eixa espenta amb què actua aquesta velleta, fa que, des del moment en què aplega a la cambra de la princesa, siga ben considerada i ben tractada. I, molt prompte, s’acosta al llit i diu a la jove:

“-Bon dia tenga, senyoreta mia, estel des meus ulls i alegria des meu cor!

-Bon dia, comareta –respon la princesa amb una veu ben fosca” (p. 45).

Veiem, per tant, un bon tracte de vella a jove i de jove a vella (“comareta”),  Un poc després, intervé el rei i l’anciana li recomana que no parle mentres que ella raone amb la princesa, fet que acceptarà el monarca. I serà així com, a poc a poc, no sols la princesa li dirà “Contau, comareta, contau” (p. 45), en diverses ocasions, sinó que les paraules de la vella transmetran força, coratge, vitalitat, etc. a la jove (i, de rebot, al rei, a la reina i a la cort), fins al punt que l’anciana li parlarà del fenoll i… totes dues passaran (com en més d’una rondalla de Pineda de Mar) a l’inframón,  a lo subterrani. Allí, la vella, sobre qui podem llegir que era una “iaieta, que seguit es seu cap de fil com tot una dona” (p. 49). Com tot una dona.

La velleta, a més de dir-li, per exemple, noms de menjars, ho farà d’un jardí i,… de tres coses vinculades al fet que la princesa hagués perdut la joia de viure: una pinteta d’or, una veteta i un cabell ros. Comentarem que els cabells tenen relació amb la força, com també en una rondalla arreplegada per Jacint Verdaguer: “La vella”.

Com que la vella ha superat les proves (i la princesa, ha reviscolat),  quan ella anava cap a l’interior de la terra, sola, i vol que la princesa ho tinga més fàcil, en acompanyar-la (la jove) en l’inframón, l’anciana dirà a una veu enutjosa que, qui toca les coses, és “La princesa bella” i, així, podran davallar totes dues com qui va per un camí molt pla:“Tot vaja per la princesa bella, que tot és per ella!” (p. 52) dirà aquella veu enutjosa.

Ara bé, hi ha un moment en què l’anciana recomana a la princesa amagar-se darrere d’una pomera, perquè passarà el cavaller. Passaran ocells que havien llevat l’alegria a la princesa, i ho faran junt amb un rei jove però trist:  aquest rei, ara, després que la princesa haja recuperat les forces, la vitalitat i la joia de viure, serà salvat per la dona (la princesa), un tret matriarcal.

La princesa diu al rei:

“-Tu ets que em prengueres sa pinteta, sa veteta i es cabellet.

-I tu ets que m’has desencantat a mi, i a tots es meus companys!- diu ell-. I, si ho vols saber, som rei, i aquests són es nobles de la meua cort. Una mala fada ens havia enfadats, i sols ens podia desenfadar una donzella filla de rei, com tu. Ara mana’ns feines, que estam a ton manar” (p. 56).

Si bé la princesa i el rei jove es casaran, ho fan després que la princesa demane permís al rei i a la reina, això és, als seus pares. Els pares ho consenten i, a més, “Tengueren amb ells sa iaieta fins que se morí; varen viure sempre com Josep i Maria anys i més anys, estimats des seus vassalls i respectats de tots els altres reis” (p. 57). Per tant,… també es premia el paper decisiu de la velleta.

Agraesc la col·laboració de les persones que han participat en aquest tema del treball del matriarcalisme, i la dels qui em fan costat dia rere dia.