Arxiu d'etiquetes: “IV Jornades de Cultura Popular a les Balears” (1997)

“¡Reina y siñora”, la dona per davant de l’home

11 de gener de 2021General"Cuenots valencianos" (Vicente Blasco Ibáñez), "Estudio muestra evidencias de poder matriarcal en la Iberia medieval" (article) "EntreNös" (web), "IV Jornades de Cultura Popular a les Balears" (1997), Biel Majoral, Jose Colera, matriarcalismeLluís Barberà i Guillem

El 9 d’octubre del 2020, fiu un escrit en distints grups de Facebook, que deia així: “Estic interessat en informació sobre dones (i sobre hòmens) amb un estil de vida matriarcal (articles, persones que coneixeu o que vivien, etc.)”. La primera resposta, per part de Joan Colera, fou: “Tots els valencians de mena” i, immediatament, aclaria i adduïa “Que les valencianes sempre han portat els pantalons a casa, majorment, i l’home sempre ha fet costat les dones amb lleialtat fefaent. Mira, per exemple, que els valencians són més de la Maredeueta que d’altres figures cristianes… La Fallera Major, la Bellea del Foc… El culte a la dona és evident”.

En relació amb aquestes paraules de Joan Colera sobre eixe culte a la dona, afegirem que, en el llibre “Cuentos valencianos”, del valencià d’arrels aragoneses (per part dels dos pares) Vicente Blasco Ibáñez i publicat per Alianza Editorial en el 2015, hi ha un conte, “La cencerrada”, en què podem veure el paper tan important que desenvolupa la dona en la cultura valenciana, traslladable, evidentment, a la vinculada a la llengua catalana, quan tracta sobre l’aixovar i sobre moments previs a les noces. Així, diu: “En trescientas onzas la dotaba el novia, sin contar la ropa y las alhajas pertenecientes a su primera mujer.

La casa de Marieta (…) fue visitada por todas las chicas del pueblo.

Aquello era un jubileo. Todas formando grupo, cogidas de la cintura o de las manos, pasaban ante el largo tablado cubierto por blancas colchas, sobre el cual los regalos y la ropa de la novia ostentábanse con tal magnificencia, que arrancaban exclamaciones de asombro.

¡Reina y santísima! ¡Qué cosas tan preciosas!” (p. 35).

I continua amb els regals a la dona: “Después venían los regalos de los amigos” (p. 36). I, a més, afig “Y como digno final de aquella exposición, en lugar preferente ostentábanse las joyas chispeando sobre la almohadilla granate de los estuches (…).

¡Vaya una suerte de Marieta!” (pp. 36-37).

Però, per si semblava poc, Vicente Blasco Ibáñez addueix que “toda la comitiva nupcial salió en busca de la novia” (p. 43) i, unes línies molt interessants i que, justament, foren les primeres que llisquí, d’aquest llibre, després d’haver vist, en primer lloc, el “¡Reina y siñora” que, àdhuc, llegirem entre eixes línies: “¿Y ella? Las mujeres no se cansaban de admirarla. ¡Reina y siñora! Parecía una de Valencia con la mantilla de blonda, el pañolón de Manila que con el largo fleco barría el polvo, la falda de seda hinchada por innumerables zagalejos, el rosario de nácar al puño, un bloque de oro y diamantes como alfiler de pecho, y las orejas estiradas y rojas por el peso de aquellas enormes polcas de perlas que tantas veces había ostentado la otra” (p. 44).

A més, Vicente Blasco Ibánez, quan ja escriu respecte al passatge del dinar, comenta que “Marieta[1] pusóse en pie (…). Había que regalar algo a la novia para alfileres; era la costumbre. Y los parientes del novio, a quienes convenía estar en buenas relaciones, dejaban caer (…) la media onza[2] o la dobleta fernandina” (pp. 48-49).

Tornant a les paraules de Joan Colera, “Una dona major i un home major valencians junts pareix que la dona siga més gran i tot, i porta la veu cantant. Bascs, aragonesos, catalans, valencians, hem estat societats prou més igualitàries que altres dels voltants. Potser el nord peninsular hi entre en el mateix concepte”. I, sense pensar-s’ho dues vegades, Joan Colera afegia l’article “Estudio muestra evidencias de poder matriarcal en la Iberia medieval” (https://www.entrenosdigital.com/articulo/cultura/estudio-muestra-evidencias-poder-matriarcal-iberia-medieval/2016033104918000311.html), publicat en al web “EntreNós” i en què es parla a partir d’un estudi que estava desenvolupant la filòloga portuguesa Maria do Rosario Ferreira i, igualment, sobre la cultura asturiana en bona part dels segles VIII i IX, la qual, com sabem, és matriarcalista.

Notes: [1] La núvia.

[2] En el DCVB, veiem que una unça era una “Moneda d’or que pesava una unça i valia setze duros”.

Tot seguit, unes paraules que digué Biel Majoral, en les “IV Jornades de Cultura Popular a les Balears”, celebrades a Manacor el 1r i el 2 de febrer de 1997.

La religiositat popular i els goigs, des del Concili de Trento, i els Sants de la Pedra

12 de juliol de 2020General"& piscolabis librorum" (web), "Culto y devoción en la Cataluña barroca" (article), "Evolució dels goigs a l'edat moderna" (article), "Historia eclesiástica de Cataluña" (segle XVIII), "IV Jornades de Cultura Popular a les Balears" (1997), "Relació de Festivitats que se celebraven al lloc d'Alfarb al segle XVIII" (article), "Vida portentosa y novena de los santos Abdón y Senén" (Calasparra), Àngela Ortiz, els goigs a paritir del Concili de Trento, els Sants de la Pedra, Francesc Roma i Casanovas, Jaume Serra i BArceló, José Luis Betrán Moya, la religiositat popular a partir del Concili de Trento, Martí Gelabertó Vilagran, matriarcalisme, Pere Serra i Postius, Sant Galderic, Sant Nin i Sant Non, Vicent ClimentLluís Barberà i Guillem

Tot seguit, tractarem sobre la religiositat popular i els goigs a partir del Concili de Trento (1545-1563), en relació amb els Sants de la Pedra.

La religiositat popular i els goigs a partir del Concili de Trento (1545-1563). El barroc, un estil encara viu.

En primer lloc, direm que el catolicisme posttridentí promogué aspectes com les emocions, la redescoberta de les catacumbes romanes (com un intent de tornar a les pureses), les relíquies (com ara, les de Sant Galderic, sant vinculat al camp), el sorgiment i, fins i tot, la creació de sants, com hem vist en l’article “La religiositat popular en el s. XVII: les festes de beatificació de Rosa de Lima en el convent de Manacor. Un exemple de resistència cultural a la Mallorca del s. XVII”[1] (http://www.manacor.org/sites/clima_manacor/files/files_cilma/231492.pdf), de Jaume Serra i Barceló, la jerarquització de la societat, la reducció de fundacions però l’augment de les devocions a través de les esglésies (com també dels retaules, dels goigs i de les estampes o dels fulls solts), a banda de recursos d’adoctrinament i de culte nous com serien la introducció de sants nous, l’exaltació de la Mare de Déu o, molt més encara, educar (¡i instruir!) per a la preocupació per la salvació personal (per exemple, lo que ara diríem “ser bona persona”, “fer bondat”,…) per mitjà de les confessions, de la comunió, o de l’assistència a actes de culte com les processons, del seguiment de la moral catòlica oficial (molt estricta, per exemple, en temes de sexualitat, on promourà també l’allunyament de lo que pogués portar a la prostitució i, en cas d’haver-hi passat, el penediment i una vida de bona fe i molt vinculada a lo religiós), o bé per mitjà dels rosaris o de les exposicions eucarístiques. Sens dubte, una forma molt intel·ligent d’augmentar els ingressos eclesials a través d’aquests actes i de tractar de contrarestar la cultura matriarcal i, a més, qualsevol intent d’accés a la cultura escrita o que s’inclinàs preferentment per la formació cultural i pel pensament lliure o per l’entrada d’idees noves i de línia racional o renovadores de lo pedagògic i favorables a l’educació de la persona per a tenir criteri propi, o bé d’una lectura lliure de la Bíblia, a més que clarament contràries al matriarcalisme, ja que aquesta rigidesa tractava de limitar les manifestacions populars de tipus creatiu (com ara, balls, danses, actes musicals… relacionats amb el camperolat i amb l’agricultura), a favor de lo espiritual i de la imatge exterior.

Un exemple el tenim en com presenta, per exemple, una obra del segle XVIII, “Vida portentosa, y sagrada novena de los santos martyres, S. Abdón, y Senén”[2], del P. Fr. Sebastián Saez (de l’any 1765), el tema dels simiots abans que l’abat Arnulf (del Monestir d’Arles, en la comarca del Vallespir), portàs a Arles part dels cossos dels sants Abdó i Senent. Llegim:

“Sucediò, pues, el caso de esta suerte. En el Condado de Rosellòn, noble porcion de la Monarquìa de España, aunque oy sugeta à la Corona de Francia, hay una Villa, nombrada Arles, situada à la otra parte de los Pirinèos, en una llanura, llamada el Valle-Espur[3].

(…) especies estrañas en aquel Paìs (…) que les solia quedar libre de las furiosas inundaciones de piedra, y granizo, que como regular efecto de las tempestades, despedian las incesantes nuves (…). No era la menor consternacion, en que se hallaban constituìdos, la abundancia de unos rarissimos, y allí nunca vistos animales, que siendo como Monos en su figura, eran sus propriedades cruentas fieras” (capítol quart, pp. 20-21).

Això acabaria quan, com llegim en el capítol cinqué, que parla de quan l’abat se n’anà cap a Roma, diu que “Quiso Dios enriquecer à aquella, ya dichosa, Provincia de Rossellòn con estas dos preciosas Margaritas, producidas en el fertil, y ameno Campo de su Iglesia, para que colocadas à vista del Universo, sean el Arco Iris de las tempestades; porque (…) las destinò para baluarte inexpugnable[4], donde los hombres tengan asylo, para precaverse de tan formidables invasiones, y à el mismo tiempo asseguren su esperanza para la vida eterna (…) de las compassivas ansias de aquel Venerable Abad, quien à esfuerzos de su solicitud, por medio de estas sagradas Reliquias conduxo à aquella esterilizada Tierra la mas rica flota, que podían apetecer sus deseos” (pp. 31-32)

Durant aquest període, sobretot entre mitjan segle XVI i el primer terç del segle XIX, assistim a un període llarg en què augmenten les lloances de sants i el nombre de sants i de santes; els goigs passen de centrar-se, sobretot, en les balades (xicotets poemes dirigits a la Mare de Déu), a donar entrada als sants. A més a més, no sols es modificaren els continguts dels goigs o s’amplià la seua dedicació als sants, sinó que, a banda, com comenta José Luis Betrán Moya, “hasta el siglo XIX (…) fueron conservados y venerados como si fueran iconos y a veces incluso se les suponía efectos mágicos” (p. 123). O, en la mateixa obra, però fent al·lusió a Pere Serra i Postius, en el seu treball inacabat “Historia eclesiástica de Cataluña” (iniciada en 1708), “A lo largo de sus páginas asistimos a una verdadera inflación de reliquias, santos y milagros que hacen sentir su acción providencial sobre la tierra del Principado”. Continuant amb lo que escriu José Luis Betrán Moya, Francesc Roma i Casanovas, en l’entrada “Evolució dels goigs a l’edat moderna” (http://francescroma.net/petjades/node/254), que apareix en la web “Petjades… Footprints… Empreintes… Huellas…, una geografia mítica poc estudiada”, diu que “Si s’estudien els goigs que es varen publicar a Catalunya entre els anys 1600 i 1800, sempre i quan la seva datació no presenti cap mena de dubte, i es classifiquen els serveis que els personatges a qui es dediquen prestaven als seus fidels, la primera cosa que en ressalta és la importància que hi tenen els temes de salut i els problemes relacionats amb el funcionament del medi ambient que podien danyar el món rural. (…) es podia demanar protecció al sagrat (protecció contra les tempestes, la sequera o la pedregada; protecció per als sembrats, les bèsties o contra la llagosta o les erugues)”.

Així, Francesc Roma, presentant algunes advocacions, per orde cronològic, escriu, per exemple, les següents:

“’De pedregadas guardau los blats que son per la terra, en tenir una candela, de pedra los deslliurau’ (N. S. del Puig de França, 1701).

’En plujas, y sequetats pedra, trons, y tempestats a vos acudeixen’ (N. S. De Finestres, Girona, 1704).

’De llamps, y de pedregada, de foch, y de tempestat, com qui te vostre Retraro del contagi és preservat’ (Sant Cristòfol, 1711).

‘Fer que la pedra noy toquia: Laygua en la necessitat impetraunos del Senyor’ (Sant Vicenç, Sant Vicenç de Malla, 1729).

‘Perço Deu vos ha apropiats contra neula, pedra y llamps; y per preservar los Camps de pedra, y tempestats’ ‘de Llamps, Pedra, y Tempestats guardaunos ab tot consol, al Vi, Blat i demes grans cullim per vostres favors’ (Sants màrtirs Bonifaci i Amans, Monistrol de Calders, 1753).

‘Patint la terra secada, acudint ab Rogacions la haveu sempre remediada: deixantla prest fecundada ab lo raudàl demanat, &C. Altra gracia senyalada de vostre amor celebràm, y es, que los anys que votàm vostre Imatge per secada, est terme de pedregada haveu felizment libràt, &c. [‘] (Goigs a la prodigiosa. Y miraculosa imatje del Sant Christo de Vilanova de Meya, Lleida, [vers 1775]”.

De totes maneres, afegirem unes paraules d’aquesta entrada sobre l’evolució dels goigs: “no deixa de ser interessant el fet que aquesta preocupació per la meteorologia es va donar en un moment que no sembla que fos el més crític, meteorològicament parlant, de l’edat moderna, tal com es desprèn dels estudis de climatologia històrica de què disposem. (…) En aquest sentit és interessant de retenir el fet que alguns goigs servien per vehicular passatges de la vida dels personatges sants en els quals es parlava de la generació del benestar agrícola i de la producció dels camps, més enllà de la protecció contra el mal temps”.

Tot lo que estem tocant sobre la religiositat popular entre la fi del Concili de Trento i el segle XIX, en un ambient on a penes hi ha alfabetització (però molta transmissió oral del saber i de generació en generació i matriarcalista), molta paraula oral, molta imatge (introduïda, en bona mida, després del Concili de Trento), però on també, com assenyala José Luis Betrán Moya en el seu treball “Culto y devoción en la Cataluña barroca”, i aplicable als sants Abdó i Senent i a la seua relació amb Sant Isidre Llaurador i amb Catalunya (perquè, a més, ens interessa molt, entre altres coses, per a poder desmentir, de pas, un prejudici estés en Internet i en l’àmbit lingüístic), el sant castellà d’origen madrileny acabaria quallant molt en terres catalanes, com ho farien més sants i santes de l’època, “más en términos de novedad que en términos de influencia castellana (…) [y] para adopción de un nuevo santo campesino que compensase las deficiencias de los anteriores protectores del medio rural” (p.109). Per tant, el cas de Sant Isidre no n’és u més i aïllat, sinó que s’endinsa en una època, la Barroca, de canvi de preferències i d’increment del culte als sants.

De totes maneres, sí que cal recordar que, des de temps de la reina Isabel I de Castella (com, també, després, amb el regnat de Felip I d’Aragó i II de Castella), la Cort començà a mostrar inclinació per Sant Isidre i, així, a més, s’introduïa, no sols en la Cort, sinó, també, entre la noblesa, una preferència clara per lo patriarcal, com ja hem plasmat en altres apartats de l’estudi.

Tot i això, sobre aquest augment, podem dir que també es tractà, com diu Martí Gelabertó Vilagran, en l’article “Bestiario popular y tempestades. La aculturación religiosa del folklore mitológico en Cataluña”, d’una política religiosa que comptà amb el suport de la Casa dels Àustries, “decidida a promocionar el culto estatal a una serie de santos ‘nacionales’, estrategia destinada a desvalorizar el rol protector que hasta entonces habían desempeñado en la península [ibérica] muchos santos regionales venerados desde los primeros siglos de la Edad Media y que la nueva sensibilidad religiosa surgida del Concilio de Trento colocará en un plano secundario. Uno de los más promocionados será San Isidro Labrador, a partir de entonces el principal protector de la tierra cultivada. No obstante, San Abdón y San Senén todavía gozaban de gran popularidad en la Cataluña de los siglos xvii y xviii”.

I és que, com també podem deduir, a partir d’un article molt interessant en aquest sentit, “Els goigs de Sant Galderic (s. XVII-XXI), estudi de les seves variants i evolució d’una devoció” (http://librorum.piscolabis.cat/2012/10/els-goigs-de-sant-galdericch-s-xvii-xxi.html), tret de la web “& piscolabis librorum”, i a què es pot, a hores d’ara, es pot accedir, la diversitat de sants relacionats amb el camp estava estesa, com ara, en Catalunya, i, això, ens pot dur a pensar que també seria un fet en tot l’àmbit lingüístic, més que res, per motius històrico-culturals: “Abans de la divulgació de la figura i el culte de sant Isidre a partir del 1622, entre la nostra pagesia hi havia molt diverses advocacions, que eren venerades segons les zones i ocasions, ja que les feines del camp no són unificades sinó molt diverses. Així doncs trobem com a patrons pagesos sant Urbà i sant Vicenç (de la vinya), sant Lleonard i sant Cristòfol (de la fruita i horta), sant Abdó i sant Senén (dels cereals[5]), santa Coloma, sant Arriol, santa Calamanda (propiciatoris de la pluja), sant Marc, santa Bàrbara, sant Pere Màrtir i sant Climent (contra els llamps), sant Blai (contra els vents) (…)”.

Continuant amb la línia de Martí Gelabertó, podem dir, amb paraules d’Àngela Ortiz i de Vicent Climent, en l’article “Relació de Festivitats que se celebraven al lloc d’Alfarb al segle XVIII” (http://www.alfarp.es/sites/default/files/files/Noticies2016/Festes2016/llibre_festes_2016_web.pdf), publicat en el “Programa Oficial de les Festes d’Alfarp” del 2016, que això també anà unit, en el segle XVIII, a un “procés centralitzador promogut per Felip V de Borbó amb motiu dels Decrets de Nova Planta després de la guerra de Successió (1707)” pels quals “es van anul·lar els consells que governaven els diversos territoris que conformaven la monarquia hispànica. Entre d’altres el Consell d’Aragó que governava els territoris de l’antiga Corona d’Aragó. L’afany centralitzador abastà tots els aspectes de la vida i, entre ells, les festes. Possiblement des del Consell de Castella que assumia les funcions que abans tenien encomanades els altres consells territorials, es volia obtenir informació sobre quines festes feia cada poble i amb quins costums i pressupostos. Per això es demanà a cada ajuntament que elaboraren una relació detallada”. Des d’un primer moment de la lectura d’aquest fragment sobre Alfarb, he pensat que aquesta política borbònica, no sols s’aplicaria a tots els territoris de la històrica Corona Catalanoaragonesa, sinó que, a més, concorda perfectament amb apartats de l’obra “IV Jornades de Cultura Popular a les Balears” (de 1997 i editada per l’Ajuntament de Manacor i pel Patronat de l’Escola Municipal de Mallorquí), on apareix com, al llarg del segle XVIII i també del XIX, es retiraren festes tradicionals balears i els investigadors creuen que no fou casual sinó com a efecte de la política empresa des de la Cort castellana.

Prosseguint amb l’article sobre Alfarb, veiem que la festa dels Sants de la Pedra, “protectors de l’agricultura (…), deixa clar el document que no és una festivitat aprovada per l’autoritat eclesiàstica, si no (sic) una festivitat motivada per la devoció popular[6]. També deixa clar que no hi havia constituïda de manera formal cap confraria ni germandat” (p.55) En eixe sentit, Àngela Ortiz i Vicent Climent escriuen la part del text oficial en què figura: “La antedicha festividad para su celebracion ni tiene facultad real ni menos aprovacion del ordinario si meramente su devocion” (pp. 56-57).

En eixe mateix segle XVIII, i en l’apartat per a les relacions entre els órdens religiosos i els habitants de les poblacions on es feia devoció als sants Abdó i Senent, a partir d’un article del Mn. Martirià Brugada i Clotas, “Banyoles. Festa del Terme en honor als sants Abdon i Senén”, tret del llibre “Repics de festa. Aplecs, fires i festes del Pla de l’Estany” (de diversos autors i publicat pel Consell Comarcal del Pla de l’Estany, en 1999), veiem que, enmig de la decadència del poder eclesial i, sobretot, del sistema sòcio-econòmic feudal, “el 1785, els del Terme [, una part de Banyoles,] obtenen de la Santa Seu –procedents de la basílica de Sant Marc del Capitoli- importants relíquies dels dos sants, que tenen la tomba en aquella basílica romana. Era un pas més en l’afirmació de l’autonomia dels del Terme de Banyoles enfront de l’Abat i ja no caldria evocar Arles per venerar-los. Aquests dos sants cavallers resultaven propers als interessos dels propietaris rurals i pagesos i masovers (tant als interessos espirituals com als agraris, socials…) i, a la vegada, es desvinculaven de mitres, bàculs i dignitats pontifícies que s’imposaven des del cenobi benedictí. La rebuda de les relíquies dels dos sants cavallers va ser apoteòsica.

Amb la desamortització del 1835 la Confraria va perdre, entre altres coses, el domini del camp que tenia a Canaleta si bé es continuà utilitzant per ballar-hi les sardanes de la festa” (pp. 92-93).

Continuant amb el sant castellà, tinguem present, a més, que, per a les tronades de pedra, també es pregava a Sant Jacint i a Santa Bàrbara. Serà, sobretot, a partir de principis dels anys quarantes del segle XX (1944), quan, amb la instauració de “las Hermandades sindicales de labradores” sota el règim del general Franco, després de la guerra (1936-1939), i més encara, a partit de la redacció de la butlla “Agri Culturam”, en 1960, pel papa Joan XXIII (com veurem més avant), quan s’adoptarà Sant Isidre com a patró en moltes poblacions o, a nivell festiu i de fet, en més d’un acte religiós, com ho podem comprovar mitjançant la consulta de Sant Isidre i veient fotos dels anys seixantes i de maig, a diferència de les fetes entre clavaris i els Sants de la Pedra. En eixe sentit, Joan XXIII, el declara patró dels llauradors espanyols, la qual cosa seria com un punt a favor del règim franquista i, de pas, de la cultura castellana.

Així, com podem llegir en distints punts de l’article “Manen Festa”, escrit per Joan Iborra en el 2011 i publicat en “L’Escudella. Revista d’Història i Cultura” (no. 2, estiu del 2012, (http://www.xeraco.cat/wp-content/publicacions_propies/04.pdf), editada per l’”Associació Cultural La Goleta Xeraco”, la festa dels Sants de la Pedra, que “fou substituïda ignominiosament per la de Sant Isidre a través d’un decret del dictador Franco de 17 de juliol de 1944 intitulat ‘Unidad Sindical Agraria’ que creava las ‘Hermandades de Labradores y Ganaderos’. Les associacions agràries es veren obligades a integrar-se obligatòriament en una hermandad, el patró de la qual era sant Isidre. Hem d’advertir, però, que el canvi no fou immediat” (Joan Iborra, p. 5). Discrepe quan diu, en la mateixa plana, que s’implantà el culte al patró de Madrid, ja que, de fet, encara perviu en moltes poblacions. A més, en Aldaia, on els Sants de la Pedra són ara copatrons, no he assistit, com a membre de dos orfeons d’Aldaia, a cap missa de Sant Isidre en la localitat (tot i que, per exemple, durant les festes patronals del 2019, encara s’hi feia una missa) i sí, en canvi, a cantar en el grup durant la festa dels Sants de la Pedra, malgrat que la participació veïnal hi fos minoritària a diferència del dia del Crist dels Necessitats, ara patró principal d’aquest poble de l’Horta de València. A més, si fos així, hi ha una opció molt pràctica: promoure la recuperació de la festivitat dels sants Abdó i Senent a partir de l’explicació a la societat de la seua evolució històrica i de la seua relació, a diferència de Sant Isidre, a la cultura valenciana i de l’àmbit lingüístic. Sobren excuses.

Igualment, afegirem que no és cert (i ho comentí a Joan Iborra, en un missatge del 18 de juliol del 2019) que Sant Isidre figuràs en eixe decret, com tampoc que ho fes en l’orde de 23 de març de 1945, orde “por la que se establecen las normes que han de regir la estructura interna u funciones de las Hermandades Sindicales del Campo”, ni tan sols en l’article 79 d’aquesta orde de 1945, quan diu que “La Asamblea Plenaria de la Hermandad se reunirá con carácter ordinario dos veces al año, una de las cuales tendrá lugar con motivo de la celebración de las fiestas oficiales de la localidad o el dia del Santo Patrono de la Hermandad, procurando, en todo caso, la asistencia del mayor número posible de miembros de la misma”. Com veiem, no apareix el nom de Sant Isidre com a patró de les “Hermandades”. A continuació reproduesc el text enviat en eixe missatge dirigit a Joan Iborra:

“Per mitjà d’Internet, concretament, de la publicació “L’Escudella”, vaig accedir a un article teu sobre els Sants de la Pedra.

Deies, més o menys, perquè no tinc l’arxiu de la recerca davant, que, en 1944, Sant Isidre passà a ser el ‘sant’ de les ‘Hermandades de Agricultors’.

Ara bé, durant uns dies (l’any passat), busquí en Internet una possible disposició legal on aparegués el nom del sant i la creació de les ‘Hermandades’. El resultat fou que resulta difícil accedir a eixa normativa i que, a més, en la que trobí,… no apareix el nom del sant castellà.

Aleshores, lo primer que et ve al cap (i preferesc pensar que no hi ha hagut cap mala intenció), és que (o bé s’exposa amb lleugeresa la norma de 1944 però no com aplegar-hi, ni tampoc el fragment en què apareix, o bé és un cas més de manipulació, o bé, finalment, no està, en Internet, tot el text oficial).

Per tant, ¿d’on tragueres la informació, això és, la justificació de la norma legal? Si la tens (o saps d’algú que sí que la puga haver guardada), ¿em la podries enviar?

Finalment, dir que estaria genial (per a deixar-se d’excuses, entre altres motius, perquè els Sants de la Pedra tenen a veure amb el matriarcalisme de la nostra cultura, fet que l’he descobert), que es retiràs Sant Isidre de les poblacions on no estava arrelat abans de la fi de la guerra i, en segon lloc, que, com en Sant Joanet, es fes una consulta per a proposar la retirada de Sant Isidre i substituir-lo pels Sants de la Pedra. Sant Isidre té a veure amb la cultura castellana, la qual és patriarcal, fet que està demostrat”.

Sobre el tema de la seua recuperació, sobretot, des del darrer quart del segle XX, ja en parlarem amb major informació, quan tractarem la seua manifestació a hores d’ara.

Continuant amb aquests missatges entre Joan Iborra i jo, el 19 de juliol del 2019, em respongué així a aquest missatge: “Recorde el decret que exigia la sindicació de tots els llauradors i ramaders en las ‘hermandades’, però trobe que no parlava del sant madrileny”. Aleshores, ¿per què ho havia inclòs en l’article de “L’Escudella”? I, tot seguit, diu que “Tanmateix el procés de substitució dels Sants de la Pedra per sant Isidre és molt posterior, no recorde la data, però potser de finals de la dècada dels cinquanta, acabada amb l’apoteosi de la declaració papal [de Joan XXIII] que establia sant Isidre com a patró de tots els llauradors i ramaders ‘espanyols’”. Aquesta declaració papal, com em comentà el 6 d’agost (també a través d’un missatge), correspon a “la butla Agriculturam que promulgà el papa Joan XXIII on feia Sant Isidre patró de tots els llauradors i ramaders”.

Acabàrem aquest diàleg, quan, el 9 d’agost del 2019, m’envià la traducció al castellà de la butla papal i ell em responia que “De vegades es fa un totum revolutum, Lluís. Has de fer la teua recerca i arribar a les conclusions. La butla Agriculturam és correcta i la promulgà el papa Joan XXIII a instància de l’església espanyola. Òbviament es tracta d’una manipulació interessada però signada i consentida per la cúria vaticana, ho sent. D’aquí deriva tant de topònim dedicat a Sant Isidre. Si mires els anys anteriors a la butla veuràs que al País Valencià es poden comptar [amb la mà] els topònims de Sant Isidre abans de la promulgació. En tot cas, no he aprofundit en la recerca”.

En aquesta butlla, la qual, parlant en térmens futbolístics, fou un gol per tot l’escaire a una persona bondadosa i promotora dels drets de les minories i de totes les cultures del món, com fou el papa Joan XXIII, en la versió en castellà que m’envià Joan Iborra el 9 d’agost del 2019, titulada “Agri Culturam. Proclamación de San Isidro Labrador patrono de los agricultores y campesinos españoles” i redactada per Joan XXIII “Para perpetua memoria”, inclou fragments interessants, com ara, els següents: “este oficio de la agricultura, que tantas virtudes lleva consigo, atraviesa en estos tiempos, en que se propagan por doquier las más depravadas doctrinas y son legión los que todo lo reducen a lo material, un grave peligro. Es, pues, necesario que los agricultores, mientras realizan sus faenas del campo y recogen los frutos cuya posesión es sumamente conforme a la naturaleza y a la justicia, armonicen su vida según las exigencias de la religión y de la piedad. Y para que esto pueda llevarse a efecto necesitan el auxilio de lo Alto.

Considerando, pues, diligentemente todas estas cosas y recogiendo a la vez el deseo de las hermandades de labradores, nuestro amado hijo Enrique, de la Santa Iglesia Romana, presbítero Cardenal Pla y Deniel, Arzobispo de Toledo, nos suplicó que proclamásemos a San Isidro celestial, Patrono de todos los labradores de España, en forma solemne, ya que este santo varón, humilde y sencillo, aparece ante ellos como ejemplo luminoso, simultaneando con las faenas del campo, que realizaba diligentemente, el ejercicio eminente de la obediencia y de la caridad. Y así Nos mismo, que hemos nacido de familia dedicada a la agricultura, oficio el mejor, el más fecundo, el más dulce y el más digno del hombre aun del hombre libre—son palabras de Cicerón—, con el mayor placer hemos determinado acceder a estos deseos. Así, pues, oído el parecer de la Sagrada Congregación de Ritos, conscientes de la situación y después de madura deliberación por nuestra parte, y con la plenitud de la potestad apostólica, en virtud de estas letras, y para siempre, confirmamos y declaramos a San Isidro Labrador celestial Patrono ante Dios de los agricultores y campesinos de la nación española, con todos los honores y privilegios litúrgicos que, lógicamente, corresponden a los patronos de hermandades o asociaciones, sin que nada obste en contrario. Esto mandamos y determinamos, decretando que las santas letras sean permanentemente firmes, válidas y eficaces y que alcancen y obtengan plenos efectos. Y que favorezca a todos aquellos a los que afecta o pudiera afectar desde ahora y para siempre y que así habrá de otorgarse eficaz y definitivamente, y, además, que desde ahora será sin valor todo cuanta otra autoridad, a sabiendas o ignorante, pudiera intentar contra lo dicho”.

Finalment, com a remitjó, comentem que, enmig d’eixe moviment i d’eixa actitud d’exaltació processional i de lo emotiu i de lo patriarcal, per damunt de lo agrícola, de lo terrenal i, per exemple, de lo creatiu (que van units al matriarcalisme), assistim, així mateix, a l’origen, prou curiós (i, suponc, que gens accidental) d’expressions com “Traure el sant”. El motiu d’aquesta expressió rau en què, sobretot, en el segle XVII (però, no tant, en el segle XVIII), quan hi havia problemes de meteorologia (per exemple, sequeres o pluges), era comú, com ara, en Catalunya, traure el sant… una vegada per setmana, com podem llegir en l’estudi de José Luis Betrán (pp. 125-126).

Notes: [1] El traurem, principalment, en parlar sobre el món i la religiositat a partir del Concili de Trento.

[2] Calasparra és una població murciana.

[3] Literalment: es refereix a Vallespir.

[4] Inconquerible.

[5] Aquesta fou la primera informació que trobí en què només es relaciona els Sants de la Pedra amb els cereals.

[6] Que la festa partís, sobretot, de la devoció popular, és un senyal de matriarcalisme.

Les comunitats rurals cristianitzades i els Sants de la Pedra

10 de maig de 2020General"Cuadernos de Historia de Calasparra (Nº I)", "Dones: història i memòria a Catalunya", "El Comú Català" (David Algarra Bascón), "Els sants Abdó i Senent" (Premi Franciscàlia 1961), "Història de les dones a la Catalunya medieval" (llibre), "IV Jornades de Cultura Popular a les Balears" (1997), "La llengua dels valencians" (llibre), "La religiosidad medieval en España. Alta Edad Media (siglos VIII-X)" (llibre), "La vida dels gloriosos sants Abdó i Senén" (1542), "Les referències de Cadaqués i del Cap de Creus segons la Marca Hispànica" (article), "Llegendàrium" (web), "Llibre de la translacio dels sancts Abdon y Sennen", "Museu d'Història de Catalunya" (web), "RACO" (web), "Una historia nueva de la Alta Edad Media" (llibre), Alta Edat Mitjana, Bartomeu Mulet i Ramis, Chris Wickham, comunitats de llauradors, comunitats pageses, els Sants de la Pedra, Enric Carreras i Vigorós, Francisco Javier Fernández Conde, Joan Baptista Anyés (1480-1553), Juan Sanchez (arxiver de Calasparra), les comunitats rurals cristianitzades, Manuel Sanchis Guarner, matriarcalisme, P. Miquel Llot de Ribera, Sant Nin i Sant Non, Teresa Vinyoles VidalLluís Barberà i Guillem

Tot seguit, passarem al tema de les comunitats rurals cristianitzades i, de pas, al seu vincle amb els Sants de la Pedra.

Per a tractar aquest punt, hem recorregut, principalment, a part del llibre “El comú català. La història dels que no surten a la història”, de David Algarra Bascón i publicat per Potlach Ediciones, en el 2015, de qui rebí permís per a reproduir-ne part, així com del llibre “Història de les dones a la Catalunya medieval”, de Teresa Vinyoles i Vidal i publicat per Eumo Editorial junt amb Pagès Editors, en el 2005, ja que contenen informació molt interessant referent a l’època en què està centrada la decisió de l’abat Arnulf, del Monestir d’Arles (el Vallespir), a mitjan segle X, i perquè, a més, ens permeten conéixer millor la societat d’aleshores, bona part de la vida quotidiana en el Pirineu català i a què es dedicaven els qui hi vivien (tant en la part de lo que ara és Catalunya com la de l’actual zona de la Catalunya del Nord), etc.

Començarem dient que, en aquesta zona del Pirineu fou on, en bona mida, es creà lo que ara és la cultura que n’hem rebut per mitjà de la repoblació que tindria lloc segles després, amb l’establiment de catalans i d’aragonesos (principalment, de catalans) en el Regne de Mallorques i en el Regne de València. A hores d’ara, quant al Regne de València, es parla d’un 80% si fa no fa de catalans que s’establiren.

Les comunitats rurals cristianitzades.

Convé tenir present que, per exemple, atenent a l’obra “El comú català”, “sembla que les comunitats rurals cristianitzades no seguien exactament la mateixa moral cristiana de l’Església, els seus rituals estaven vinculats als cicles naturals –com les religions dels pobles preromans- i les seves creences eren alienes a les existents a les ciutats” (p. 40) i que “La pervivència del paganisme com a perpetuació d’unes tradicions prohibides per l’Església catòlica, va arribar a la pre-Catalunya fins a una data molt propera a l’any 1000. Per exemple, l’església romànica de Santa Maria de Finestres va ser construïda a la Garrotxa el segle X sobre un santuari pagà” (p. 41).

I això provenia del fet que, en els ambients més rurals (la gran majoria, sobretot, en zones muntanyoses i de l’interior de la península ibèrica i en les més allunyades de la mar i de les vies principals de comerç), pervivia el paganisme i ho feia amb força. Afegirem que la paraula pagà, té a veure amb la seua arrel llatina paganu, procedent de pagus,-i, és a dir, amb el significat de “camp, ruralia”, ja que oferiren més resistència a l’assimilació del cristianisme, com veurem en altres apartats. Per això, inicialment, el cristianisme hi tendí molt més a xuplar de costums, festes, etc. molt més antigues i, a més, com llegim en “El comú català”, de David Algarra, “els nadius l’adoptarien al trobar punts en comú amb els seus costums ancestrals, que també influiria en aquest” (p. 43), de què parlarem de manera més esplaiada en el punt “La religiositat popular (segles VIII-XIII)”.

De fet, en aquesta línia, adduirem, a partir del llibre “El comú català”, que, com veiem en fonts diferents sobre religió i sobre etnologia, la visió de la romanització, en els darrers anys, està traient a la llum informació que s’havia desconsiderat (o considerada de manera diferent), de forma que, “Com l’ha entès fins ara la historiografia, s’està posant en dubte a mesura que l’arqueologia avança en els seus descobriments: molts costums preromans es van barrejar amb els costums dels invasors.

Durant els segles VI, VII i principis dels VIII, amb les viles, com a centres d’explotació agrària d’un terratinent, ja pràcticament desaparegudes, es troben documentades comunitats pageses de caràcter autàrquic com el poblat (vici) de Bolavar (Seròs), de Puig Rom (Roses) o de Vilaclara (Castellfollit del Boix), sense centre senyorial i on el grau de dependència amb el poder oligàrquic ens és desconegut. Podem parlar, doncs, d’un poder popular que coexisteix amb altres poders ja empobrits que no tenen prou força per a reproduir el sistema d’explotació directa dels esclaus” (p. 46-47). I, per a deixar-ho més clar, s’ha deduït a partir de trobades arqueològiques fetes en alguns cementeris. En eixe sentit i sobre el segle VIII però relacionat amb Arles i, així, amb el monestir d’on partiria l’abat Arnulf cap a Roma a demanar les relíquies dels Sants de la Pedra, en l’obra “Els sants Abdó i Senent patrons de l’agricultura catalana”^[1] (https://www.bib.uab.cat/human/fonspersonals/tasis/registre.php?tasisid=212), potser escrita per un valencià natural de Cullera i de què parlarem molt més en altres apartats, “damunt d’un tossal exacte gairebé mitjaner de la vall [d’Arles], romanien unes runes sobre les quals fundà una Abadia el monjo benet Castellanus, vinent de la península. L’Abadia s’engrandí i a la seva ombra s’establiren cases de pagés [i] conreadors del terreny a l’entorn mullat del Tec i el Riuferrer” (p. 13).

Com escriu David Algarra, “En les tombes de cap assentament rural s’han trobat persones rellevants que poguessin correspondre’s amb una elit, ni en el tractament de les tombes ni en els pocs aixovars trobats. Per exemple, a la necròpoli paleocristiana de les Gogis de Sant Julià de Ramis entre els segles VI i IX” (p. 47). Resulta interessant eixa dada, ja que ens manifesta que estem parlant d’una societat i d’una època de la història, en què no sols prima lo rural, sinó que havia decaigut lo urbanístic, l’esclavatge, la política pròxima a l’imperialisme, urbana i patriarcal de l’Imperi Romà i que, per tant, malgrat que determinats grups que havien abraçat el cristianisme aportaven, en lo social, una política no pròpia del cristianisme del segle I (com es desprén d’una anàlisi dels capítols 10 i 11 dels Fets dels Apòstols, en què es parla del pas del paganisme al cristianisme i dels cristians nous del segle I) i, així, de tipus patriarcal, en el món rural, predominava el matriarcalisme de manera clara, segons les recerques fetes per Angie Simonis, per David Algarra i per més persones dedicades a l’etnologia o a la història no oficial i que procuren indagar amb equanimitat.

A més, com escriu Francisco Javier Fernández Conde, en l’obra “La religiosidad medieval en España. Alta Edad Media (siglos VII-X)”, “durante la tarda romanidad y en épocas altomedievales, todavía sin jefaturas locales fuertes de tipo monárquico, favorecería lógicamente la continuidad de ese universo religioso igualitario sin mitos complejos: elaborados siempre por grupos sociales interesados en crear una proyección ideológica del sistema social, establecido ya de forma desigual, para defenderlo, consolidarlo y perpetuarlo” (p. 385).

Així mateix, en l’article “Població, societat, terra, dones i família a la Catalunya altmedieval” (http://www.mhcat.cat/recerca/biblioteca_chcc_publicacions/publicacions_del_museu/poblacio_societat_terra_dones_i_familia_a_la_catalunya_altmedieval), de Teresa Vinyoles Vidal, publicat en “Dones: història i memòria a Catalunya” i tret de la web “Museu d’Història de Catalunya”, hi ha que la futura Catalunya, d’on provindria la devoció als Sants de la Pedra en la Corona Catalanoaragonesa, “al segle V, era un territori romanitzat. L’impacte visigot no va implicar una gran presència de nouvinguts, però la població goda fou la classe dirigent i el llegat visigot influí en els segles posteriors. El regne visigot, igual que Catalunya, es fundà a un costa i l’altre dels Pirineus. La societat del segle IX va continuar dirigida per elements gots o gotitzats. La llei goda, romanitzada i potser amb una base ancestral, esdevé un senyal d’identitat a la Catalunya carolíngia en què destaquem (…) el dret de família favorable a les dones que va cohesionar les famílies. L’estructura dels comtats que formaren Catalunya és d’origen visigot o fins i tot anterior” (p.3).

Aquestes línies de l’article van en línia amb lo que vaig intuir des de molt prompte, quan em llancí a fer un estudi sobre els Sants de la Pedra, tot i que aleshores, si bé tenia un coneixement reduït de la presència de les dones en la història dels segles XII-XVI, sí que em feia pensar, el fet que fossen dos els sants i no u, així com dels fruits que portaven en les mans, que es tractàs d’una festa relacionada amb la dona, amb lo femení i, per tant, fins i tot, anterior al cristianisme, potser lo que Teresa Vinyoles escriu com “o fins i tot anterior”, ja que la cultura llatina esdevingué de signe imperialista, molt lluny (si més no, amb el temps) d’una cultura matriarcalista.

Però bé, continuem amb aquest article. L’autora ens comenta que, la curta presència de la cultura musulmana (des del poder) en lo que seria la Catalunya Vella, “entre uns setanta i noranta anys” (segles VIII-IX), com que hi hagué tolerància religiosa i cultura de pactes (amb la noblesa goda i amb els caps de les comunitats camperoles), “contribuïren al fet que no hi hagués grans canvis, si bé es va trencar i retardar el procés de senyorialització que s’havia iniciat” (p. 3).

I, quan Teresa Vinyoles passa al Pirineu, espai geogràfic en què podem incloure el Vallespir (d’on partí la devoció als Sants de la Pedra), escriu que “Els comtats pirinencs passaren a l’òrbita franca per pactes, no per conquesta, i ho feren amb la condició de mantenir els seus costums i les seves lleis” (p. 3).

Si partim d’informació que ofereix Miquel Llot de Ribera^[2], en la seua obra “Llibre de la translació dels sancts Abdon y Sennén”, publicada en Perpinyà en 1591, veiem que, fins i tot, aleshores, el comunalisme pervivia en el Pirineu, per exemple, si llegim unes línies referides a l’Arles del segle X, abans que l’abat Arnulf se n’anàs a Roma a parlar amb el papa: “Molts altres y innumerables treballs, y castics patian, los que antigament en la vall de Arles habitavan. En tant que fonc forçat, convocar-se tots los hòmens de aquella Vall, a[i]xí Ecclesiàstics com seculars, per a que determinassen lo que ser podria fer, per haver de aplacar la ira del Senyor, sobre de aquella miserable aleshores declarada y a[i]xí resolgueren de cridar públic dejuni, y oració a imitació de la Ciutat de Nínive, faent grandíssima penitència de culpes y pecats” (pp. 21B-22A).

Aquests efectes del matriarcalisme, com veurem en més passatges de la recerca, però tocant temes diferents, perdurarà, en bona mida, fins al segle XII i, a tot estirar, no sols podem dir que està present en una obra del valencià Joan Baptista Anyés (Ciutat de València, 1480-1553), “La vida dels gloriosos sants Abdó i Senén” (de 1542), sinó que, fins i tot, perdura en la nostra cultura, no solament en lo religiós, sinó, a més a més, en lo musical, com ara, l’elevat nombre de cançons eròtiques d’humor populars que tenen la lletra en valencià o, àdhuc, en determinats detalls (com la benedicció dels pans beneïts, durant la festa dels Sants Abdó i Senent, que ja citava Joan Baptista Anyés) o en el fet que es celebren balls i danses, detall clarament vinculat a lo matriarcalista, amb motiu dels actes de la festa dels Sants de la Pedra. A més a més, es manifestava, com ara, en el segle XV… en balls dins de les esglésies, com veurem tot seguit.

En el llibre “IV Jornades de Cultura Popular a les Balears. Manacor, 1 i 2 de febrer de 1997”, amb unes paraules del prevere Bartomeu Mulet i Ramis, les quals ens poden donar una idea de les pervivències paganes més enllà dels segles VIII-XIII: “L’any 1392, el diumenge, ‘lo darrer dia de juny, cantà missa novella Mn. Bernat Dorta i ballaren preveres dins la esgleia (La Catedral) com vengueren a oferir’” (p. 184). Podem entendre, per tant, el posicionament de Joan Baptista Anyés.

A tot això, podem agregar que, en el món rural, partint de la forma emprada per David Algarra, “l’autogovern popular”, podríem dir que hi havia una forma de govern encara present en cultures sud-americanes de tipus matriarcalista, en parelles de valencianoparlants de més de setanta anys (26 de juny del 2018) i, per exemple, en la cultura catalana. Aquesta mena de govern popular es manifestà, en el fet que, com llegim en el llibre “El comú català”, “Segons l’historiador J. M. Font i Rius el costum introduïa el funcionament d’organismes per iniciativa pròpia dels veïns, rebent més tard la sanció expressa dels sobirans” (p. 54) perquè dominava el famós refrany “Les costums fan lleis”, en un moment en què ni el rei, ni l’Església, encara no tenien la mateixa força que guanyarien, sobretot, a partir del segle XIII i, més encara, del segle XVIII, de què parlarem, encara que siga de passada, ja que ens centrarem, principalment, en el període que abraça des del segle VIII fins al segle XIII. En aquesta línia i, com podem llegir en el llibre “Una historia nueva de la Alta Edad Media”, de Chris Wickham, publicat per Editorial Planeta, en el 2016, en la traducció castellana, “existen signos visibles de que también los campesinos tenían un protagonismo y de que promovían iniciativas autónomamente” (p. 616). Així, com afig C. Wickham un poc després, “en el seno de la sociedad de los hombres libres, los indicadores legales o formales de la posición social tuvieron, por sí solos, escasa importancia en el ámbito campesino” (p. 618), entre altres motius perquè “La cultura campesina local mostraba un inusitado grado de cohesión y de confianza en sí misma. Además, las divisiones internas de las aldeas muestran al menos que existía una comunidad local por la que valía la pena hacer el esfuerzo de luchar” (p. 620) i perquè, com en els cultures matriarcalistes, fins i tot, no era típic una política que estigués definida per les ànsies de subjecció o per una línia d’actuació que afavorís les desigualtats entre els seus membres. Açò influiria en el fet que, com llegim en la mateixa obra, “Los campesinos comenzaron a pensar en términos territoriales en lugar de hacerlo en función del arrendamiento de tierras, y empezaron a crear formas de cooperación de alcance territorial” (p. 728), detall que em recordà el sorgiment dels regnes de què parla Manuel Sanchis Guarner, en l’obra “La llengua dels valencians”^[3], quan llegim que “Fou l’Edat Mitjana la que genera els regnes, unitats concretes corresponents a una comunitat en un territori, forma d’ordenació política intermèdia entre la ciutat i la cristiandat”, això és, entre la ciutat estat, com ara, la d’Atenes, i la imperialista de l’Imperi Romà, en el nostre cas, el d’Occident (p. 386). Fins i tot, se’n derivaria del fet que, com comenta C. Wickham, “lo que sí generó al menos el hecho de que esa cultura imperial tocara a su fin fue que los campesinos recobraron su capacidad para controlar su propio entorno local” (p. 730), cosa que influiria, en paraules de l’historiador, en què les entitats pobletanes fossen relativament fluïdes (p. 731), sobretot, “por comparación con lo que se observa antes y después de dicho período, es decir, por contraste con los más monumentales, pero también más estáticos, mundos de la villa por un lado y del castillo por otro” (p. 731). I és que, “los territorios geográficos (más que las pautas de posesión de tierras, como sucedía en el imperio romano de Occidente) pasaron a convertirse en el elemento distintivo de la identidad colectiva local” (p. 731).

I adduïm això, perquè, en el segle X, és a dir, en el moment d’aparéixer els Sants de la Pedra en la història de lo que seria la Corona d’Aragó (però, en aquell moment, dels comtats catalans), i, si estirem més, en l’històric Rosselló, trobem que, com veiem en “El comú català”, les principals característiques de les comunitats rurals, com ara, Arles (el Vallespir), eren “la unió a la parròquia, la propietat comunal de cultius, pastures i boscos i la solidaritat enfront del senyor i qualsevol tercer, pledejant de manera conjunta per raó de la defensa del seus usos i costums” (p. 59). Així mateix, en “El comú català”, hi ha que “la societat popular rural tradicional catalana portava al seu si tant la propietat familiar com els béns compartits pel comú.

(…) D’altra banda, veiem que les relacions econòmiques en aquestes comunitats no estaven separades de la resta de manifestacions humanes, incloent-hi la moral i els valors intangibles” (p. 258).

A més, com ara, “En cas d’atac es convocava a host veïnal^[4] amb fogueres enceses de cim a cim o fent sonar un corn, a toc de trompeta o repic de campanes. Aquestes milícies veïnals (…) podien estar formades per la germandat de diversos pobles” (p. 59).

Al paràgraf anterior, agregarem que em sembla molt coherent i creïble (a més de traslladable als comtats catalans del segle X) que, com llegim en el llibre “Una historia nueva de la Alta Edad Media”, de Chris Wickham, entre els camperols, hi hagués “la sensación generalizada de que sus relaciones locales eran más importantes que el hecho de quién poseyera la tierra. (…) la conquista de una identidad supuso un paso esencial en el proceso conducente a una acción campesina coordinada, lo que representó un hito para el conjunto de los campesinos” (pp. 689-690). Si bé aquestes paraules feien referència a una part de l’actual Itàlia, immediatament, l’historiador passa a Catalunya i afig que “la pauta que parece predominar en el siglo VIII es la definida por una red de pequeñas aldeas. (…) Hasta el siglo IX no encontramos referentes a Cataluña, (…), en los Pirineos, los documentos del siglo IX revelan la inequívoca imagen de una serie de villae y castra bien cohesionados –asentamientos concentrados habitados por un centenar de personas o más- y provistos de una identidad estructurada, entre cuyas expresiones cabe indicar la de la construcción de iglesias, fruto de la iniciativa colectiva de los campesinos propietarios” (p. 691). Una dada realment interessant per a la recerca. De fet, unes planes després, comenta que la zona dels Pirineus, en el segle IX, es caracteritzava per l’existència de camperols propietaris autònoms (p. 698).

Aquestes línies ens donen una idea de com viurien i de com actuarien els habitants d’Arles i de la comarca del Vallespir, seguint la versió sobre els Sants de la Pedra que parteix de l’abat Arnulf (s. X) i del Monestir d’Arles (situat en la mateixa comarca), abans que l’abat decidís anar a Roma a raonar amb el Papa, és a dir, a mitjan segle X, ja que, com podem llegir en l’entrada “Santa Maria d’Arles” (https://ca.wikipedia.org/wiki/Santa_Maria_d%27Arles), l’existència de l’abat està documentada “el 963”. Sobre si l’abat Arnulf, realment, visqué, Arnau Folch, en el primer dels seus escrits elaborats el 2018 sobre els simiots, en la web “Llegendàrium” (http://www.llegendesdecatalunya.cat), comenta que “el Vallespir era un pagus, un senyoriu, del comtat de Besalú –i tenim documentat que el comte Oliba Cabreta de Cerdanya i Besalú, el desembre de l’any 968, juntament amb l’abat Garí de Cuixà, emprengué un viatge a Roma on el papa els atorgà dues butlles per als monestirs de Cuixà… i d’Arles”. A més, també sabem, mitjançant l’article “Les referències de Cadaqués i del Cap de Creus segons la Marca Hispànica”^[5] (https://www.raco.cat/index.php/AnnalsEmpordanesos/article/download/342455/433607), d’Enric Carreras i Vigorós, publicat en la web “RACO”, que “Actualment ho tenim més fàcil car sabem que Arnulf fou l’abat de Santa Maria d’Arlès de l’any 957 al 963” (p. 72). I, fins i tot, però ara a través de l’obra “Els sants Abdó i Senent patrons de l’agricultura catalana” (Premi Franciscàlia, en 1961), llegim que “Envers l’any 959 regentava l’Abadia Arnulf un sant baró^[6] de reconegudes [b]onesa^[7] i saviesa, el Comtat del Vallespir, Oliba Cabreta i el de Barcelona, En [B]orrell II” (p. 14). I, per una altra banda, cal adduir que, com escriu Teresa Vinyoles en el seu llibre “Història de les dones a la Catalunya medieval” (p. 24), hi havia una dona de la noblesa, Goltregoda, vídua de Llop I de Pallars, la nora de la qual, Ermengarda de Vallespir, era “filla d’un noble local i muller d’Oliba Cabreta” (p. 24) i que “foren dones que tingueren preeminència dins la família, la seva autoritat fou gran” (p. 24), de què parlarem amb més deteniment en tractar de la historiografia en relació amb el tema del feudalisme i de les comunitats rurals. Podem pensar, doncs, que ens trobem davant un cas més d’esdeveniments tinguts lloc en una època en què predominava lo matriarcal. I si anem un poc més lluny, no sols en lo informatiu, sinó en lo geogràfic, això és, al llibret “Cuadernos de Historia de Calasparra Nº I SAN ABDÓN Y SAN SENÉN Julio 1997”, elaborat per diversos autors i editat per la Fundación Emilio Pérez Piñero (de Calasparra), per Caja Murcia i pels autors, que s’elaborà en Calasparra (població murciana on estan arrelats els Sants Abdó i Senent), en 1997, hi ha que “entre los años 957 a 986 según datos facilitados en la villa de Arles sur Tech se reciben los cuerpos de los Santos Mártires” (p. 12). Agraesc la generositat de Juan Sánchez (arxiver municipal de Calasparra), qui m’envià un exemplar d’aquest llibret, en juny del 2019.

A més, de la mateixa manera que encara ocorre, a hores d’ara, en més d’un tema social, el paper eclesial, principalment, el de la parròquia, era influent. Això sí, molt més. I, entre altres coses, caldria afegir que, fins al punt que, com plasma David Algarra, per exemple, la parròquia “era molt més que el conjunt de feligresos que s’hi reunien en l’església per rebre els sagraments, també era una forma d’estructuració de la ruralitat, en un principi en mans de laics, que fins al segle XIII no va formar part de l’estructura secular dels bisbats” (p. 108). A més, en el llibre “El comú català”, hi ha que “l’historiador Pere Gifre constata que en els segles XVI i XVII les petites parròquies gironines estaven pràcticament en mans dels veïns del lloc, amb un nivell d’independència important respecte a les potestats i al rector” (p. 62). A més, com llegim en la pàgina 61 del mateix llibre, “La parròquia complia, també, una funció crucial en l’àmbit de la convivència, ja que era un centre d’orientació moral i d’inspiració espiritual, una força de cohesió que per si sola creava estrets vincles d’unió i germanor”.

Notes: [1] Aquesta obra, que figura en l’apartat de la Universitat Autònoma de Barcelona reservat al fons personal de Rafael Tasis, fou guardonada en els Jocs Florals de l’Alguer de 1961 amb el Premi Franciscàlia. Vaig accedir en maig del 2019, gràcies a la digitalització sol·licitada a l’esmentada universitat, concretament, a Montserrat Gutiérrez Folgueiras, qui me l’envià el 20 de maig del 2019, a través d’un missatge.

[2] Religiós rossellonés, frare dominicà, escriptor i catedràtic de teologia i rector de la Universitat de Perpinyà, que va viure entre 1555 i 1607. Va escriure en valencià i en llatí.

Entre les seues obres hi ha la que acabem de citar com també el “Llibre dels miracles” (sobre unes relíquies conservades en la seu de Perpinyà, en què manifesta el seu patriotisme) i “De laudabili vita” (1595), biografia sobre el dominic Ramon de Penyafort escrita amb motiu de la seua canonització.

Informació treta de Viquipèdia (https://ca.wikipedia.org/wiki/Miquel_Llot_de_Ribera) i de la web de la Universitat de Girona (http://www3.udg.edu/vell/ilcc/Eiximenis/html_eiximenis/portal_SH/biografies/biografia_miquel_llot_de_ribera.htm). El 10 de març del 2020 no es podia accedir a la informació de la Universitat de Girona.

[3] “La llengua dels valencians”, Edcions 3 i 4, 24a ed. (2009).

[4] Milícia popular per a defendre un lloc, un poble o una ciutat.

[5] Aquesta dada la trobí el 20 de maig del 2019. El 31 de gener del 2020 no es podia accedir a aquest article mitjançant aquest enllaç.

[6] És l’únic document en què he vist el nom de l’abat Arnulf vinculat a la seua condició de noble o, si més no, al fet que pogués descendir d’una família de la noblesa.

[7] La lletra es pot intuir, tot i que la lectura està lleugerament tèrbola com també la del cognom Borrell, que escriu un poc després. Aquesta informació seria, com a molt, de 1961, ja que fou l’any en què es celebraren els Jocs Florals de l’Alguer en què fou premiada aquesta obra.

Ball de bot, balls valencians i els Sants de la Pedra

15 de desembre de 2019General"Bigneres" (revista), "Caramella" (revista), "De la Festa d'Acció de Gràcies i d'altres festes de Carpesa" (llibre), "IV Jornades de Cultura Popular a les Balears" (1997), "Revista de Folklore", Antonio Atienza Peñarrocha, ball de bot o ball de pagès, balls de plaça valencians, balls i danses d'estiu, balls i danses relacionades amb el forment, els Sants de la Pedra, Fundación Joaquín Díaz, Joana Domenge, Josep Sempere i Castelló, la dansada, les danses, matriarcalisme, matriarcalisme balear, matriarcalisme valencià, Miquel Flores, Salvador Mercado, Sant Nin i Sant NonLluís Barberà i Guillem

Hui tractarem sobre el Ball de Bot o Ball de Pagès i sobre balls valencians, els quals estan en relació amb els Sants de la Pedra o bé, com ara, amb collites de forment i de l’estiu.

Ball de Bot o Ball de Pagès

Un altre ball de tipus matriarcalista i, també, relacionat amb la collita, per exemple, de forment (motiu pel qual podria tenir relació amb la festivitat de Demèter i, de rebot, amb la dels Sants de la Pedra), és el ball de bot o ball de pagès, antigament conegut com ball de llis (*). Trobí informació a mitjan juliol del 2018 i considerí interessant incloure el Ball de bot o ball de pagès en el punt relatiu a danses i a balls.

Així, en l’apartat “Costums i tradicions” (http://candidatura.serradetramuntana.net/ca/paisatgecultural/el_paisatge_viscut/post19), dins de la web “Serra de Tramuntana”, hi ha una secció, “Balls tradicionals” en què podem llegir que “El ball tradicional mallorquí, conegut com Ball de Bot o Ball de Pagès, té un marcat caràcter matriarcal. Són danses dirigides per la dona, amb un caràcter eròtic, totalment improvisat, que fa que l’home que balla amb ella imiti els seus punts de dansa, apropant o allunyant-se de la parella segons el seu caprici.

Antigament, els balls formaven part de les festes patronals de les viles, així com de les celebracions organitzades pels propietaris quan era copiosa la recollida de blat, oliva, figa…”. I,… ¿quan tindria lloc la collita de blat, sinó, com ara, entre juny i agost, sobretot, en juny o bé en juliol? ¿No estan els Sants de la Pedra vinculats a la collita del forment, així com també ho està la deessa Demèter? Les resposta a la segona pregunta és afirmativa.

Adduirem que el 5 de novembre del 2019, contactí amb Miquel-Àngel Flores Abat, per a aclarir el tema de la possibilitat que el ball de bot estigués vinculat a lo matriarcal i amb lo eròtic de què parla el text que hem llegit adés. La seua resposta fou que “En el ball solt de parella, tradicionalment, era la dona la que tenia el rol de comandar el ball (tria de mudances) i l’home la seguia. Això sí, la seua positura era més encorsetada que la de l’home, el qual tenia molta més llibertat de moviments. Això és degut als rols que ocupava cada sexe en la societat tradicional.

Amb l’arribada del ball agarrat, durant el segle XIX, aquests rols entren en crisi i comença a ser l’home qui dirigeix la dona”, això és, en el segle en què es confirma el triomf del capitalisme sobre el sistema feudal.

Immediatament, Miquel Flores afig “I les relacions entre sexes són més fluïdes. És per això que l’Església comença a fer crítica del ball de parella.

El component eròtic sempre ha estat present en el ball. Una de les seues finalitats és buscar parella i fer ostentació de cert exhibicionisme. Això sempre ha estat implícit”.

Quant a l’arrel de molts balls, comenta que, “antigament, moltes festes locals o patronals començaven després de les collites o recol·leccions però, com tu sabràs, les motivacions eren evidents: aprofitar un moment de parada biològica per celebrar la festa. I u dels elements de la festa era el ball”.

I, en relació amb el possible vincle entre aquest ball i els Sants de la Pedra, escriu: “No veig cap relació d’exclusivitat entre la festa dels Sants de la Pedra amb el ball. El ball era present en altres festes del calendari al llarg de l’any”. Tot seguit, li comentí que “Sí que veig possible que el ball de bot també tingués relació amb la festa dels Sants de la Pedra, tot i que no ho he pogut comprovar amb informació directa, sobre la festa i els balls que hi estan relacionats”, comentari que no considerà incorrecte.

I, en una altra font, però, també sobre el mateix ball, l’apartat “Ball Pagès” (http://www.santaeulalia.net/index.php/ca/municipio-2/ball-pages) de la web de l’Ajuntament de Santa Eulària des Riu (Illes Balears), hi ha unes línies que diuen així: “Buscant l’origen d’aquests balls, haurem de mirar molt enrere en el temps. Els balls en forma de cercle són potser els més antics de la coreografia popular, amb uns tres mil anys. Del protagonisme femení en la dansa podem deduir una estructura matriarcal en la societat, també remotíssima en el temps”.

Finalment, adduirem que, en l’article “La jota al llevant de Mallorca. El cas de Sant Llorenç des Cardassar” (http://www.revistacaramella.cat/wp-content/uploads/2018/02/c24_domenge.pdf), de Joana Domenge, publicat en la revista “Caramella” (no. 24, 2018), llegim que “En el context del reviscolament general de la cultura popular que es dóna a la darreria dels anys setanta amb la instauració de la democràcia, (…) es recuperen ballades de pagès que s’havien deixat de fer durant una vintena d’anys.

En l’àmbit pagès s’havia mantingut, sense interrupció, una tradició antiga –difícil de remuntar a un moment precís- conservada bàsicament en els nuclis familiars de la pagesia i el seu entorn més proper. Qualsevol moment, com podien ser les matances, l’acabament de les messes, les peladisses d’ametlles, etc., solien acabar amb un ball improvisat. (…) Tanmateix convé recordar que aquests balls no varen quedar mai restringits a un àmbit estrictament privat, sinó que per les festes patronals, a la plaça del poble, s’hi solia fer un ball de bot, denominació amb la qual es coneix al llevant de Mallorca una ballada oberta –sense indumentària especial ni tampoc coreografies fixades- a la qual hi pot participar tothom qui vulgui” (p. 14). Les messes, això és, els temps de sega, tenen lloc amb la collita del forment i, per tant, aquest ball hi tenia lloc, motiu pel qual ens podríem dir que és un ball d’origen matriarcalista i que podria estar vinculat, com altres balls, a la festivitat dels Sants de la Pedra. Finalment, més avant, aclareix que “s’anomena indistintament ball de bot o ball de pagès” (p. 16) i, per a confirmar-ho, comenta que “el ball de la jota sol començar amb unes passes que marca la dona i que l’home segueix, delimitant més o manco l’espai on es ballarà”. Ací hi ha un detall que podríem considerar matriarcal: la dona, marca; l’home, segueix… Per això, és ella qui porta la iniciativa, si més no, al principi. Agraesc la generositat d’Aleix Cardona, de l’”Associació Caramella”, qui em facilità aquesta notícia, per mitjà d’un missatge, el 12 de novembre del 2018.

Els balls de plaça valencians, les danses i la dansada (la “dansà”)

U dels punts que vaig decidir introduir, des del principi de l’estudi, fou el de cançons religioses, cançons populars i danses. Quan ja portava prou avançat el tema dels balls de bastons, Toni Bellon em recomanà contactar amb Miquel-Àngel Flores Abat, qui, com a estudiós de balls i de danses, respongué a un missatge meu del 23 de gener del 2018 i em comentà, l’endemà, que el nom que se’ls hauria de donar és “balls de plaça”. A més, afegí que “actualment no tots aquests balls de plaça són de participació pública. Molt sovint naixen de la iniciativa d’agrupacions folklòriques que volen recuperar-les perquè s’hi han deixat de celebrar o estan immersos en un ràpid procés de desaparició.

(…) aquests balls de plaça –tu en dius, dansades- s’han d’entendre com un tipus de dansa amb un marcat caràcter social. Amb això vull dir que els participants eren els mateixos membres d’una comunitat amb un sentit de col·lectivitat i que se cenyien a una sèrie de convencions socials o a les modes del moment”.

Aquestes línies poden recordar-nos els gremis feudals, vigents fins a l’accés de la burgesia al poder polític, arran del triomf del capitalisme (en el cas de l’Estat espanyol, a partir del segon terç del segle XIX), gremis que, com escriu Miquel Flores, anaven per comunitats amb esperit col·lectiu. Això explica que, tot seguit, ell comente que “Aquest tipus de ball social és el que va estar en voga durant l’Antic Règim. A partir d’ací entrà en regressió pel que fa a l’organització, d’acord amb les transformacions socials que tenen lloc durant els segles XIX i XX i que replantegen una nova manera d’entendre el ball social”. I és que, com podem veure en moltes fonts, la desaparició dels gremis donaria pas a la celebració de tres classes de festes: la del barri, la religiosa i la sorgida dels ajuntaments. Açò es reflecteix, per exemple, en moltes de les fonts consultades, ja que, molt sovint, la informació ha procedit de publicacions d’Internet de tipus veïnal, receptives a lo religiós i, en casos no tan habituals (però sí molt a tenir present), des dels ajuntaments.

En eixe sentit, Miquel Flores afig que “A casa nostra [, en el País Valencià,] queden les recialles d’aquests balls de plaça amb diferents denominacions. Per les comarques del nord es coneixen com a ball rodat, ball del dolçainer, ball de l’anguila, ball de les clavariesses, etc. i prenen el nom d’algun element coreogràfic o fan referència als organitzadors. Al sud del país es coneix com la dansa, o més aïna en plural, les danses. Del fet d’interpretar aquests balls de plaça se’n diu dansada (dansà). Aquest terme és el que han propagat darrerament els grups folklòrics, tot i que confonen el fet de ballar amb la denominació d’aquest tipus de balls”.

Resta, doncs, clar, que una cosa són “els balls valencians de plaça” (també coneguts com “les danses”) i que ben distint és l’acte de ballar, això és, “la dansada” (terme sovint dit i escrit “la dansà”).

De fet, Josep Sempere i Castelló, en l’article “Banyeres i les danses: una mirada retrospectiva” (https://www.csantjordi.es/bibliografia-anys-22010-2019/banyeres-i-les-danses-una-mirada-retrospectiva), publicat, inicialment, en la revista “Bigneres” (no. 9, 2014), del “Centre Cultural Font Bona”, i que podem veure en la web “Confraria de Sant Jordi”, parlant sobre Banyeres de Mariola (població de la comarca de l’Alcoià), diu que “La gent major del poble sempre parlen de ballar les danses (referint-se al que ara mal s’anomena dansà), i no coneixen altra paraula per a anomenar aquest ball. (…) Per tant, a Banyeres de Mariola, hem d’apostar per la denominació ‘les danses’ per a aquest col·lectiu, com ho indica la cançoneta: ‘A ballar les danses al carrer major, i un plat de tomates pal senyor retor’” (p. 11).

Més avall, Josep Sempere trau unes paraules interessants, sobre la recuperació d’aquesta manifestació cultural, en assenyalar que “Als anys 40 (del segle passat), a Banyeres les parelles ballaven les danses de manera totalment lliure. És a dir, cada parella feia unes passades. I és més, la dona era qui marcava la passada, sense dir res. L’home havia de ser bon ballador i seguir-la.

Totalment oposat a això, els grups de Coros y Danzas de la Sección Femenina [creats durant la dictadura franquista] van incorporar rigidesa, uniformitat i control, mitjançant les coreografies, i van acabar així amb la riquesa del ball lliure. De fet, hui en dia, la gent té interioritzada aquesta forma més nova (tots igualets) i arriba a trobar ‘lletja’ la manera antiga” (p. 15).

Tot seguit parla d’un reviscolament, en el cas de Banyeres, “en els darrers cinc anys (…). Aquest xicotet renaixement encara necessita més gent que vulga aprendre-les, ballar-les a la plaça i, el més important, sentir-les seues. I sobretot, per garantir la continuïtat cal un factor important: la joventut. És menester eixir tots i totes a ballar, amb vestit tradicional o de paisà. Els majors, perquè tenen moltes coses que ensenyar, i els joves, perquè ho han de fer seu.

(…) Les danses de carrer són el nostre ball, que ens identifiquen com a valencians (perquè es ballen arreu de tot el País Valencià) i com a poble (perquè Banyeres també té el seu estil)” (p. 16).

Paraules, per descomptat, que venen com l’anell al dit per a les celebracions de les festes dels Sants de la Pedra, ja que, com podem veure en Internet, hi ha poblacions valencianes on la festivitat o el dia en què se’ls fa festa, van acompanyades de ballar les danses, dels balls valencians de plaça, encara que, com indiquen Miquel Flores i Josep Sempere, hi reben, molt sovint, el nom de “dansada”.

Com a festa que afavoreix la socialització, per mitjà d’un missatge de Miquel Flores, llisquí amb interés un article que abans l’havia vist, però que havia deixat a banda: “Las Danzas alicantinas: cuestación y socialización” (http://www.funjdiaz.net/folklore/07ficha.php?ID=1223), d’Antonio Atienza Peñarrocha, publicat en “Revista de Folklore” (no. 155, 1993), de la Fundación Joaquín Díaz. Me’l recomanà i ajuda molt, fins i tot, a comprendre la visió valenciana de la cultura i, per descomptat, la dels històrics pobladors del Regne de València procedents de terres catalanoparlants, que també celebrarien danses de tipus matriarcalista i vinculades, com els sants Abdó i Senent, a la terra, a lo agrícola.

Per a començar, diu que “la Dansá o les Danses (…) [son] unos bailes ejecutados en la plaza principal o en una calle, dentro del recinto festivo, al aire libre, por parte de personas que habitan en dicha localidad –o en dicha calle, si son fiestas de calle o carrer-. Para ejecutarlas raramente se precisa un prolongado período de aprendizaje: se asimilan bailando, año tras año, sobre la marcha, o unos pocos días antes”. Estem, doncs, davant d’una festa que afavoreix la creativitat, ja que no està subjecta a normes rígides, sinó a un procés progressiu d’aprenentatge més aïna informal.

En un altre punt de l’article, comenta que “pueden ser el acto central, o uno de los principales de las fiestas; pero nunca es un acto menor”, llevat quan passen a restar-hi quasi anul·lades. Per tant, no és una qüestió de fer folklore, en el mal sentit de la paraula, com qui diu “cultureta”, sinó de crear consciència de pertinença a una comunitat de parlants (els qui compartim la mateixa llengua, el valencià) i, així, de tenir en compte les nostres arrels matriarcals i, de pas, no abraçar lo patriarcal i, així, la mort de la nostra cultura.

En un altre moment de l’article “Las Danzas alicantinas: cuestación y socialización”, Antonio Atienza escriu que estan vinculades a les Festes Majors i que, malgrat que es poden agrupar en tres grups, el de Nadal-Reis, l’estiuenc que va des de Sant Jaume (25 de juliol) fins a la Mare de Déu d’Agost (15 d’agost), i de la festivitat de la Mare de Déu d’Agost fins a la Nativitat de la Mare de Déu (8 de setembre), “existen Danses fuera de estas fechas, pero son las menos. Obviamente se trata de fechas de especial regocijo para el mundo agrícola, por ser fechas de ociosidad, de cosecha, ligadas a los santos protectores del campo valenciano: San Antonio Abad (17 de enero), Els Sants de la Pedra (los santos de la piedra) (29 de julio (sic)), etc.”.

I, ara, passant al tema de l’origen d’aquests balls valencians de plaça, hi ha fonts d’Internet on podem llegir que tenen relació amb lo agrari. Així, en l’entrada “La Dansà” (http://www.festapatrimonialgemesi.com/single-post/2016/09/04/La-Dans%C3%A0), de la web, “Festa Patrimoni Algemesí”, podem llegir que l’autor, Salvador Mercado, escriu que “El seu origen es vincula al cicle agrari i les celebracions per la preparació o el final de les collites, com acció de gràcies en honor d’algun déu de la fertilitat. Quan les festes paganes es van cristianitzar, passaren a oferir-se en honor d’un sant, la festa del qual coincideix amb la collita o replega dels fruits del poble en concret”. Per tant, en aquesta entrada, apareixen la relació entre el cicle agrari, la collita i l’acció de gràcies. D’una manera semblant, en el llibre “De la Festa d’Acció de Gràcies i d’altres festes de Carpesa”, edició a càrrec de José Jaime Brosel Gavilá, editat per l’Ajuntament de València en el 2005, podem veure quatre fotos relacionades amb la festivitat dels Sants de la Pedra, acompanyades d’unes paraules que diuen “La festa dels Sants de la Pedra sempre ha tingut com a element significatiu l’ofrena de fruits com a signe d’acció de gràcies” (p. 213). O, com llegim en ”IV Jornades de Cultura Popular a les Balears”, llibre editat per l’Ajuntament de Manacor i pel Departament de Cultura, Educació i Normalització Lingüística, 1998), en 1613, quan parla sobre una festa d’acció de gràcies, escriu que “es passejava una llegenda que deia : ‘Si vos vaig prendre la collita antany, doblada la vos retorn enguany” (p. 184), paraules que, tot i que fan referència a les Illes Balears, són vàlides per a qualsevol lloc de l’àmbit lingüístic.

En un altra entrada, “La Dansa de Bocairent” (http://www.aculliber.com/val/documentos/img_BBDD/2026/2026%20-%20La%20dansa%20de%20Bocairent.pdf), de Josep Villarrubia Juan, dins de la web “Aculliber” (de l’”Asociación Cultural León Ibérico Bocairente”), a banda de lo que hem llegit en l’article anterior, hi ha que “Encara que no ens ho parega, estem davant d’una dansa ritual, que es balla sempre en un lloc determinat, en unes dates determinades i en honor d’un déu de la fertilitat o de la fecunditat, d’ací la coincidència amb els solsticis o amb la recollida de les collites”.

Notes: El nom “Ball de llis”, em fou facilitat per l’estudiós Rafel Perelló Bosch, el 5 de novembre del 2019, qui afegí que, “antigament, [es coneixia com] ‘ball de llis’”. Agraesc el seu detall.

El “ball de l’Oferta” i els Sants de la Pedra

24 de novembre de 2019General"IV Jornades de Cultura Popular a les Balears" (1997), "Revetla d'Inca", Arles, ball de l'Oferta, balls i danses relacionats amb els Sants de la Pedra, els Sants de la Pedra, grup de Facebook "Paraules mallorquines", Guillem Alexandre Reus Planells, Illes Balears, Inca, Sant Nin i Sant Non, sardanesLluís Barberà i Guillem

Tot seguit, tractarem sobre un ball típic de les Illes Balears i que té relació amb la celebració de la festa dels Sants de la Pedra: el “ball de l’Oferta”.

El terme oferta procedeix del llatí offertione “ofrena” i, en les Illes Balears, el “ball de l’Oferta” és el nom que rep un ball que hi té lloc en la cerimònia de l’ofertori. En el cas d’Inca, població molt relacionada amb els Sants de la Pedra, el duen a terme el dia de la festivitat de Sant Abdó i Sant Senent (30 de juliol) i, segons em respongué Ana Caty Noguera Durán, del grup de Facebook “Paraules mallorquines”, el 15 de gener del 2018, “qui balla el ball de l’ofrena (sic) per Sant Abdon són el grup de danses Revetlers des Puig d’Inca”.

També té lloc en Arles (comarca del Vallespir), com podem llegir en l’article “Els dos retaules barrocs dedicats a Sant Abdon i Sant Senén. Arles i Inca”, de Guillem Alexandre Reus Planells, quan parla sobre el desenvolupament de la festa dels Sants de la Pedra, en Arles (el Vallespir) i en Montboló (un poble també de la mateixa comarca i a 9 km. d’on ix la processó). “Una vegada a Arles, té lloc l’ofici a l’interior de l’església amb l’exposició dels busts reliquiaris [d’ambdós sants] i de la rodella (…). Durant la celebració es dansa el ball de l’Oferta, que és duit a terme per una colla sardanista” (pp. 150-151).

Així com en Arles el fa una colla de sardanistes, en Inca (Illes Balears), com ara, el fa la Revetla d’Inca: “L’endemà, se celebra la missa major amb exposició de les relíquies i el ball de l’Oferta de la mà de la Revetla d’Inca” (p. 152). Direm que aquest ball es celebra en diferents poblacions balears.

En el cas d’Inca (Illes Balears), podem llegir que, atenent a lo que comenta Pere-Joan Llabrés i Martorell, en l’escrit “’L’Oferta’ a Mallorca: participació litúrgica i dansa ritual”, dins del llibre “IV Jornades de Cultura Popular a les Balears. Manacor, 1 i 2 de febrer de 1997” (editat per l’Ajuntament de Manacor i pel Departament de Cultura, Educació i Normalització Lingüística, en 1998), “Els cossiers de la ‘Revetla d’Inca’ només ballen el ball de l’oferta anual de Santa Maria la Major i el dia de Pasqua. Acompanyen el Ressuscitat en la processó de l’encontre i ballen l’oferta a la solemníssima missa que la segueix. No els he pogut convèncer que abandonin els malanomenats ’balls de l’oferta’ que dansen pels Sants Patrons [, Abdó i Senén,] i en altres festes a Inca i en les seves sortides; entre aquests darrerament i sorprenentment hi ha afegit un ball de saló, dit dels ‘lanceros’, que diuen que el seguici del Cardenal Despuig va importar a Mallorca i que es ballava a Ullaró, possessió del purpurat a Campanet.

També a Ciutat, a la Seu, per la festa de l’Estendard ballen l’oferta unes ‘cossieres’, ja que tot són al·lotes, de l’Escola Municipal de dansa” (p. 167). Ciutat és el nom que rep, tradicionalment, Palma de Mallorca.

Respecte al ball de l’Oferta, en Inca, a hores d’ara, si partim de la informació de l’Ajuntament d’Inca sobre les festes patronals del 2017, “Festes d’Inca 2017” (http://incaciutat.com/es/festes-dinca-2017) (com també ho posava, per exemple, en el programa de festes del 2011), podem llegir que el 30 de juliol, a les 10h30, es celebra l’eucaristia, acompanyada del “Ball de l’Ofrena a càrrec de la Revetlla d’Inca. Lloc: església de Santa Maria la Major”. Per tant, continua tenint lloc el mateix dia, així com comentaven Pere-Joan Llabrés en 1997 i Guillem Alexandre Reus (en el 2011), en l’article sobre els retaules barrocs que hem vist més amunt. Potser passe, com comentava Francesc Vallcaneras, durant una taula redona que tingué lloc durant eixes jornades, que “la gent sempre haurà de menester aquell escenari religiós per manifestar un goig festiu, no necessàriament amb fe, ni necessàriament amb la pietat necessària, no! Per fer una mica de festa!” (p. 319), i que, així, l’interés per lo religiós hi passe a un segon terme, a diferència de lo festiu, que hi guanya espai.

I, respecte a l’origen de l’acte d’oferiment per part dels fidels i també d’aquests balls d’oferta, Pere-Joan Llabrés, en el mateix article, escriu que “Fins al segle X l’oferta dels feels, amb la processó dels dons, va perdurar a Occident cada diumenge. A partir del segle XI es començaren a oferir diners. També a partir d’aquest segle la processó de l’oferta es va reservar per a les solemnitats, les majors de durant l’any, la del sant patró, i també les de difunts, de noces i de festes de gremis o confraries. Per altra banda no era el sacerdot celebrant que rebia les ofrenes, sinó altres ministres. (…) El sacerdot, a l’hora de l’oferta, es llevava el maniple (*) i el presentava a besar als oferents” (p. 162).

Sobre els balls en la litúrgia cristiana, comenta que “No crec que sigui gens clara la presència de balls en la litúrgia cristiana dels primers segles. Que el culte primitiu domèstic era festiu i gojós, acompanyat de cant vocal –sense instrument-, és prou documentat” (p. 163). A més, poc després, afig que “hem d’arribar a aquesta conclusió: ‘La dansa no ha trobat lloc en la litúrgia general i oficial de l’Església: les danses rituals són purament locals, generalment en ocasió de festes populars. Les reprensions dels sants Pares són fortes per treure fora de l’església els galls; així sant Basili a Orient i sant Agustí a Occident. Sant Cesari d’Arles, i altres autors, jutgen els balls dins les esglésies com a restes dels pagans; la prohibició del Concili III de Toledo (a. 589) és ferma: que les danses durant els divins oficis

Tot i això, si passem, en el mateix llibre, a un article de Francesc Melià i Barceló, “Porreres: cossiers, cavallets…?”, veiem que, quan parla dels dansaires que portaven figures de cavall, encara que “el poble els anomena cavallets” (p. 227), afig que “al 1778, quan en perdem la pista, coincideix amb una Reial Disposició que manà el rei Don Carles III al 1777, en la qual demana als clergues que prohibeixin el ball a les esglésies, llocs sagrats i cementiris, i les processons amb les figures del sant per celebrar la festivitat. Però Francesc Vallcaneres (*) creu que les ordres de Madrid no suposen la desaparició de les colles a cap vila. Això i tot, és molta la coincidència que l’any següent a la disposició deixin de constar en els comptes de l’obrer…” (p. 227).

Es tractaria, al meu coneixement, d’unir el poder reial al poder eclesial (depenent del rei, qui, aleshores, atenent a informació facilitada per Pere Riutort Mestre, nomenava els bisbes), sobretot, tenint present que, com escriu Andreu Ramis Puig-gros en eixe llibre, dins de l’article “A Llorito també ballaven els cossiers”, “La celebració festiva s’entén, en aquest cas, com una fórmula per apaivagar les inquietuds d’un poble amb aspiracions: voluntat d’independència, insubmissió a la pressió econòmica del convent, etc…; en poques paraules, un desig de llibertat en un context gens propici a les manifestacions de l’heterodòxia popular. Fora del convent, la por a la inquisició, tan propera, generà llegendes que han arribat fins i tot als nostres dies.

La festa esdevé, per tant, un element configurador de la identitat d’un poble –tot i que sigui una identitat controlada-, però al mateix temps un acte d’una comunitat supeditada a un centre de poder, representat pel Convent” (p. 293).

I, més encara, en una època que, a poc a poc, entrava en contacte amb una realitat que ja no faria marxa arrere: l’inici de la revolució industrial i, per tant, el progressiu afonament dels fonaments del model sòcio-econòmic feudal, l’emfiteusi, pas que generaria la introducció del model capitalista. Tot i això, encara es conserva com una part més de la cultura matriarcalista, estesa en l’àmbit lingüístic i present, com ara, en el ball dels cossiers i en la quantitat elevada de cançons humorístiques i eròtiques en valencià, cançons que, a més, són fruit de la creativitat popular, no d’una actitud destinada a mercantilitzar la cultura.

Per a entendre per què es fa aquesta festa dins de l’església, podem recórrer a unes paraules que comenta Joan Miralles, en el llibre, dient que “pel que fa a la qüestió eclesiàstica i a la qüestió que diríem fins a quin punt hi ha aquesta cosa eròtica, en el cas del ballar més o menys reprensible (*) per part de l’església, això és una cosa molt relativa” (p. 321), com ho mostra l’existència d’informació sobre actes en una església de Montuïri, per part d’”una partida de joves, al·lotes i tal, capellans ballant amb guitarres, guitarrons d’aquella època, evidentment en ple segle XIV!” (p. 322).

Un altre estudiós de la cultura popular balear, Biel Majoral, a partir dels seus estudis sobre els cossiers, afegí, durant la ponència, que “a través d’aquesta dansa, (…) per exemple he trobat, que jo pens que és una de les darreres coses vives, que demostren clarament que nosaltres pertanyem a un tipus de cultura matriarcal. Jo crec que el gran debat que en aquests moments tenim és per què essent d’una cultura matriarcal, i les nostres danses així ho reflecteixen i altres coses, moltes d’altres coses molt més palpables, per què hem sofert una educació patriarcal? Jo crec que aquí hi ha la clau, ens han educat des de fa 300 anys (…) són 1715 cap aquí, l’educació l’han feta una gent que no tenia el mateix concepte de cultura que nosaltres i ens han educat al seu aire i nosaltres hem pogut mantenir i hem pogut sobreviure amb un tipus de cultura encara que l’hàgim conservada poquet, poquet, poquet però encara l’hem conservada i això és un miracle, perquè l’educació ha estat cruel i continua essent cruel, no només a l’escola sinó fins a la universitat, ara que veig que hi ha moltes institucions representades” (p. 323). Més avant, en una altra intervenció, diu que les danses reflecteixen la manera de ser i de veure la vida: “Vosaltres veis un cossier de Montuïri i a través de la seva dansa podeu endevinar el caràcter de la gent de Montuïri, caràcter obert, d’un cop a l’esquena, ei, anem a veure, vine aquí, com va,…” (p. 325) i el motiu rau en què cada dansa “és la interpretació de cada sentiment de cada sentit del poble” (p. 326).

Igualment, unes paraules molt interessants, de Joan Miralles, són quan parla “d’aquest conglomerat de coses que ens aproximen també a la realitat cultural del Principat i també del País Valencià” (p. 327) i que, en paraules de Francesc Vallcaneras, “Si les coses es poden recuperar, que es recuperin” (p. 328), unes paraules molt a tenir present, sobretot, si partim del model capitalista (com també de la política procedent del centralisme castellà), el qual, no solament pretén uniformar i reduir les cultures sinó, a més, anihilar-les mitjançant la racionalització, fixar costums i festes, és a dir, manifestacions culturals i de cosmovisió, a través de la llei del més fort, de la normativa i, a més, com exposà, en aquelles jornades, Josep Maria Salom, cap de Programes de la Direcció General del MEC, “dins el món tecnològic i plastificat que ens embruixa i el món crispat i violent que ens atabala” (p. 346).

I, aquesta recuperació, clarament, requereix la presència de la creativitat a l’hora de fer possible que es conserven, de manera que es mantinga la identitat i l’interés per la cultura popular i que se li done vida, presència, difusió i promoció a lo històrico-cultural i a lo que va en línia de la nostra identitat, de les nostres arrels. I, en eixe sentit, saber d’on prové el ball de l’Oferta, com és realment, i, en el cas dels sants Abdó i Senent, saber quina relació tenen entre el ball i els sants com també com ara, les arrels paganes i l’origen agrícola, resulta molt important per a comprendre per què es celebra tal com té lloc.

Finalment, comentarem que aquests balls i aquestes danses, no solament “el ball de l’Oferta”, a hores d’ara, passen per un moment de reviscolament.

Notes: El maniple és un ornament sagrat de la mateixa figura que l’estola, però més curt, que portaven, per exemple, el capellà, en l’avantbraç esquerre (el braó), això és en la banda de davant del braç (del colze a la mà). Informació treta, en bona mida, a partir de la definició del DCVB.

Francesc Vallcaneras, qui, en algunes fonts apareix com Francesc Vallcaneres, és un estudiós de la cultura balear.

Reprensible, d’acord amb el text, significa que pogués ser motiu de censura per part de l’Església, fet que, com podem veure, no era així, ni ho és, a hores d’ara.

Malandia

Web sobre antropologia i sobre la cultura valenciana, matriarcal.