Arxiu d'etiquetes: gratitud

Sinceritat, gratitud, amor franc i sexualitat matriarcal en la cultura catalana

General, , , , , ,

Un relat en què es reflecteix el matriarcalisme, fins i tot, en l’humor, és “El fill del rei de França”, recopilat per Joan Bellmunt i Figueras en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”. Així, en esclatar la revolució francesa, això és, en 1789, un matrimoni de nobles gals, “En passar per Almenar, foren hostatjats per un matrimoni jove que encara no tenien fills i, en els pocs dies dedicats a descansar aquí, s’emmalaltí un nen que portaven amb ells. Amb el seu neguit per marxar lluny, acceptaren l’oferiment dels amos de la casa i els deixaren el noiet perquè el cuidessin” (p. 101).

Primerament, cal dir que la narració no indica si vivien en la Catalunya del Nord, és a dir, en la banda de la històrica Catalunya que, de 1659 ençà, forma part de França i que és catalanoparlant. Igualment, copsem que la bonesa de la família catalana es premia amb un fill, allà on, en moltes rondalles, ho faria amb el naixement d’un nen o més.

Igualment, com que hi havia bones relacions, “Sinceritat per gratitud confiaren el seu secret. Els pares de l’infant -gent de l’aristocràcia del país veí-, els l’havien confiat segurs que els revolucionaris el matarien si el trobaven” (p. 101). Per consegüent, veiem que s’agraeix el fer les coses amb el cor en la mà i la generositat, però que el narrador no aprova els moviments revolucionaris com l’esmentat (en el fons, són de signe patriarcal), sinó l’esperit creatiu (com és fer via cap a altres indrets) i la gratitud.

Per això, tot seguit, es posa que, “Per provar-ho, els deixaren els documents acreditatius i varen marxar” (p. 101), o siga, que els mostraren les cartes.

Ara bé, “Aquella bona gent estimà el noi i se’l quedaren com un fill més i, perquè mai no el molestessin, ni els el prenguessin, van cremar els papers i, en ser el primer ‘fill’, el feren hereu” (p. 101). El 4 d’abril del 2023, mentres feia la interpretació d’aquest relat, copsí que aquestes línies enllaçaven amb lo consuetudinari (fiar-se de la paraula, reflectit en les frases “Ser dona de paraula” i “Ser home de paraula”) i més tenint present que els esdeveniments tenen lloc en la Catalunya del segle XVIII (de signe matriarcal), i no amb lo administratiu. En eixe sentit, la Història ens mostra que, en les cultures matriarcals, recórrer a aquesta mena d’escrits (els documents de la narració) és molt baix, com bé han plasmat estudis sobre el comunalisme, com ara, de David Algarra.

Finalment, entrem en una part on apareix l’humor, el qual, a banda, ho fa en defensa del fill i dels pares adoptius: “Hom deia si era el delfí, el fill del rei de França, però els d’aquella casa sempre guardaren el secret, fins i tot, amb els altres fills que tingueren després” (p. 101). Ens trobem davant un altre detall matriarcalista: la importància de la paraula, de la sinceritat, de complir amb els acords (i més, entre dues parts que s’estimen). Així, podem llegir “A mi, fa anys em digueren de quina casa es tractava. Era de cal… (per guardar el secret, millor no dir res)” (p. 101).

En la narració vinent, “El senyor de Rosselló”, un home tenia una muller amb una bellesa incomparable, a qui, un dia, el trobador Guillem li va fer uns versos que, “escrits, els feia arribar a les mans de la seva enyorada senyora a través d’un ram de flors. Diuen que les tendres paraules del trobador feren néixer en el cor de la senyora un corrent de simpatia vers ell” (p. 101). Copsem, per tant, que la suavitat es valora positivament. Sobre aquestes línies, també comentarem que la cultura catalana ha tingut certa inclinació, per exemple, pel jardí, per l’horta, per la poesia i per la mar, però no pel xantatge, ni per la guerra, ni per les pressions cap a qui no era de la mateixa corda.

Igualment, veiem el bon cor (un tret matriarcal) de l’home: “El trobador va entendre la situació i, amb les seves belles paraules i un amor sincer sortit del fons del cor, va dedicar les més ardents trobes a la bella senyora” (p. 101).

Però el marit, com que tenia gelosia cap al trobador, el mor amb una espasa i, després, veiem que “Els familiars del trobador Guillem (…) li feren una tomba monumental” (p. 102), detall que podríem empiular amb les preferències en el matriarcalisme català: resulta significativa que la tomba siga molt gran i com una mena d’agraïment.

També és molt interessant (i convé plasmar que té molt a veure amb lo matriarcal vinculat amb la tradició catalana) el final d’aquest relat, tal com figura en una segona versió: “el senyor va fer llançar el trobador ben lligat a la séquia cabalosa que passava per aquí i que, assabentada del fet la senyora, també s’hi tirà i, així, en la mort, es va trobar amb el seu estimat i llurs cossos es van unir per sempre més” (p. 102). A banda del tret de l’aigua (relacionat amb lo femení), les paraules s’ajusten molt (per semblança) a unes que posa Bartomeu Mestre i Sureda en el seu escrit “La llengua és el notari de la identitat cultural” (https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/la-llengua-es-el-notari-de-la-identitat-cultural), quan indica que “Ells [= Els castellans] prediquen allò de la maté porque era mía. Els nostres conflictes domèstics es resolen amb el suïcidi, perquè en cas extrem estam disposats a morir, però no a matar!”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

La noia petita, fidel, bondadosa i amb molta espenta

General, , , , , , , ,

 

Una rondalla en què la dona actua amb molta espenta i, a més, amb fidelitat al pare, amb força, sense pensar-s’ho dues vegades i de manera resolutiva, és “El lladre de la mà de goma (variant A)”. Ací, hi ha un pare que havia dit a les tres filles que, “Sobretot, tanqueu les portes i no les obriu per ningú”, així com solen fer els pares, quan els fills són menors i, més encara, si són xiquets. I, entre les tres germanes, la petita, fidel a lo que els havia dit el pare, per mitjà del seu caràcter resolutiu i de la seua espenta, serà qui impedirà que les aparences triomfen per damunt de la realitat i, sobretot, de la fidelitat als pares (i, per tant, de la confiança en ells, després que el pare confiàs en elles).

Així, una vella demanava a les xiques “que la recollissin per amor de Déu, que la recollissin per l’amor de Déu”  i, tot i que la més jove els diu “-No, no. No la recollim. Ja sabeu que el pare ha dit que no obríssim les portes per ningú” (p. 459). Però, tant ho demana la germana gran que, finalment, l’acolliran.

Ara bé, en relació amb les aparences, la narradora que contà aquesta rondalla, diu que, la vella, “quan van haver sopat es va treure tres figues de la butxaca i en va donar una a cada noia. Tres figues més ratllades! Més maques!

La petita va fer veure que se la menjava, però no se la va menjar. Les altres, sí que se la van menjar. I així que ho van haver fet, al cap d’una mica, van quedar ben adormides” (p. 459).

I, un poc després, veiem com aquests filla petita, que estava alerta a què feia la vella, perquè no volia deixar-se seduir per la maldat de la dona, “hi anava al darrere i paf! li tanca la porta. Llavors, quina en va fer! El capità dels lladres passava la mà pel forat de la porta per veure si la podia obrir.

Ella[1] que no, que no!” (p. 459). I, actua amb tal força i sense embuts, fins al punt que “En va tallar nou, de caps! Només quedava el capità i ja no va voler provar-ho” (p. 459). Les germanes  es lleven del son i, és aleshores quan la petita, els diu amb força: “Veniu! (…) Veieu? No us deia jo que no tinguéssim compassió, que no obríssim les portes, que féssim el que el pare ens havia dit?

És clar! Quan va arribar el seu pare i va veure allò! Li ho van contar tot” (p. 460).

Ara bé, el pare, amb una posició semblant a la de la filla gran, això és, més inclinat a les aparences, a la primera impressió, diu a la xicoteta:

“- No dona! I ara! Si és un senyor! –li deia ell.

-Cregueu que és aquell! Ja el conec!”.

Però, s’acostava el dia del casament i, veiem una cosa molt important, en la vida matriarcal: la paraula. Així, llegim que “El pare com que ho havia promès, no va voler trencar la paraula” amb la filla petita.

I, en un passatge immediat, una dona fa un gran favor a la filla xicoteta, enmig d’una amenaça de l’home a qui ella havia tallat la mà.  Això ho podem interpretar com que la bonesa de les persones cap als altres es veurà compensada cap a les persones de bon cor: “És clar, la pobre noia cop d’exclamar-se, cop d’exclamar-se, però, sí!

A aquella dona li degué fer compassió i li va dir: -Podries anar aquí baix, al safareig,  rentar. I a cau d’orella l iva dir que si podia fugir que ho fes.

-Doncs deixa-m’hi anar. Et rentaré el mocador que el tens brut –va dir al seu home.

La dona li va donar una mica de robeta i se’n va anar” (p. 460).

Tot seguit, la petita es troba amb dos traginers, això és, transportadors de mercaderies, i els demanarà ajuda i, com en el cas de la vella que hem esmentat ara mateix, li aplanaran el camí per a salvar la vida. A més, “Ella, la Marieta[2], seguia el camí cap a casa seva amb els traginers.

Quan hi van ésser i el seu pare va veure que la traginaven dins d’un sarrió! Ja ho crec, pobre home!

(…) Als traginers, per haver salvat la vida de la seva filla, els va donar tants diners que no van haver de treballar mai més” (p. 460).

Aquesta rondalla reflecteix una manera matriarcal de veure la vida, la qual, considera positiu, com ara, la fidelitat a la paraula (lo que, popularment, es diu “Paraula d’home” o, per exemple, “Paraula de cavaller[3]”), el no desconsiderar lo que diuen les persones més grans (ací , simbolitzades pel pare), en què es ve a dir que l’espenta és essencial per a fer camí i alliberar-nos d’obstacles a la bonhomia i, per descomptat, que la gratitud i les accions fetes de bon cor tenen el seu premi: que sempre hi ha persones bondadoses, agraïdes i disposades a fer costat, com ara, als menors (els dos traginers respecte a la filla) així com la xica ho ha fet, per exemple, al marit de la dona que havia tingut compassió per ella (“Et rentaré el mocador que el tens brut”) i, això es veurà premiat en què “La dona li va donar una miqueta de robeta, i se’n va anar”.

 

 

Notes: [1] La filla més jove.

[2] Es la primera vegada que apareix el nom de la filla petita.