Arxiu d'etiquetes: germanor matriarcal

Reis que recompensen, ancianes ben considerades i pares que tornen a la mare

General, , , , , , ,

Tornant a la contalla “Els quatre germans que se surten de tot”, recollida per Valeri Serra i Boldú en l’obra “Aplec de rondalles”, copsem que, tot just passat un any, els quatre germans es reuneixen en el punt per on havien fet camí, cada u explicà les seues aventures i se n’anaren “a veure llur pare, que els va rebre amb els braços oberts i (…) els va demanar quin ofici feien” (p. 105).

Altrament, els comenta que voldria saber si tots quatre se n’eixirien de tot i, primerament, diu al més gran: “vejam si saps dir-me de què és el niu que hi ha a sota del cirerer de l’hort i què hi ha dins.

Ell, que agafa la ullera, mira l’arbre i diu:

-És un niu de caderneres; hi ha quatre ous i la vella que dorm” (p. 105).

Aleshores, el pare diu al que feia de lladre:

“-Tu, vés a veure si ton germà diu la veritat i portes els ous aquí; però la vella no s’ha de moure” (p. 105).

I així ho fa el lladre.

Sobre aquests apartats, ens resulta significativa l’actitud del pare en pro de fills resolutius,… però unida al bon cor (que el germà primer no mentesca) i, a més, el tractament cap a l’anciana (ací, símbol de la terra i de la mare). Enllaçant amb el fet que la provecta no s’havia de moure, Pere Riutort escriu una cosa pareguda en la seua explanació (del 2018) i ho fa amb mots que empiulen amb la tradició matriarcalista i amb el paper molt important de la Mare Terra: “ En un viatge que vaig fer a Califòrnia en 1987, el militar que ens va dur a veure una base de llançament de coets ens va dir que, sempre que havien de fer una construcció militar, ho consultaven als indis nadius, encara existents, per si, en aquell lloc, hi havia algun cementeri desconegut, perquè, si removien la terra amb els ossos de llurs avantpassats, es posarien furiosos: era l’ofensa més gran que se’ls podia inferir” (p. 38).

A més, apareixen el niu (la casa materna), els ous (el nen), la velleta (Nostra Senyora, l’hivern) i dormir (la nit). Al cap i a la fi, en els Pobles matriarcalistes, es considera que la terra és la Mare que ens aporta vida i que ens alleta i, per tant, ha d’estar ben considerada i ben tractada.

En una altra prova, el pare trau que un dragó havia furtat la filla del rei i que el monarca “havia promès que, aquell qui la salvés, es casaria amb ella, per la qual cosa veia que ells quatre podien anar a veure si la salvaven” (p. 106) i, per consegüent, el parent confia en l’habilitat dels fills.

Ara bé: en aquesta contarella, no sols el protagonista alliberador és col·lectiu (els germans), sinó que “S’ho enraonaren tots quatre germans” (p. 106), fan un acord i, després, emprenen, encara que el fill gran faça de primus inter pares (de cap de colla en un grup molt democràtic i compacte, a l’estil, per exemple, de la manera de governar en Suïssa).

Agregarem que el paper de cada u dels membres resultarà bàsic en la mort del dragó. Llavors, tota la nació celebrava el retorn de la princesa i, com que els fills deien “Quin dels quatre es casarà amb la princesa?” (p. 108), i el monarca els reuneix i capta que tots hi volien casar-se i que exposaven arguments de pes, pren una decisió semblant a la narració que veiem en el llibre “El matriarcalismo vasco” (p. 55): lliurar a cada u un muntó de diners.

Ben mirat, el sobirà de la contalla catalana va més lluny: “jo estic molt agraït de tots vosaltres i desitjaria complir el que tinc promès, mes, (…) com que tots quatre hi teniu dret, veniu a viure aquí, amb el vostre pare, si voleu, i jo, com a premi, us donaré força riqueses perquè pugueu viure feliços tota la vostra vida” (p. 109). Per consegüent, els ofereix, els garanteix una vida pròspera i… amb la companyia paternal.

Finalment, “van viure feliços tota la vida al costat de llur pare que, ja que havia hagut de separar-se de casa seva per donar un gust als seus fills, els féu prometre que, quan es morís, l’enterrarien al cementiri del seu poblet, del qual no volia separar-se” (p. 109). És a dir, el pare, àdhuc, simbòlicament, torna a la mare (a la terra i a l’indret amb què més s’identificava) i, a banda, representa l’alt sentiment de pertinença a la terra i no cal dir que la tradició de fer acords i, de pas, d’eixir guanyant tots: el monarca, els quatre germans i ell, en un ambient molt en línia amb el comunalisme.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Hòmens, reis i roders que agraeixen i que recompensen l’altruisme

General, , , ,

Prosseguint amb la narració “Els quatre germans que se surten de tot”, recopilada per l’estudiós de Castellserà en l’esmentada obra, el germà segon, seguint el seu camí, “va arribar al peu d’un arbre on hi havia un senyor d’alguna edat” (p. 95), qui li diu que s’assega a dinar junt amb ell.

A més, com que el veia un bon noi, li comenta que ell és caçador i li indica que, si vol viure amb ell, “li ensenyaria totes les habilitats d’un bon caçador” (p. 95) i, en un passatge posterior, ja de cacera, diu al minyó:

“-Vejam si forades l’orella esquerra d’aquell conill que menja al corral…” (p. 96). Així, fins a aquest moment de la rondalla, apareixen símbols que enllacen amb la dona: l’arbre, l’orella (recepció), l’esquerra i el conill (sovint, representat per la llebre que va per davant del gos o del caçador i, en cançons eròtiques, per una jove a qui segueix un home).

Una vegada, caminant caminant, ouen el so d’un corn i un pastor els comenta que, en aquell regne, cada dia havien de donar una jove al drac perquè se la menjàs, i que eixe dia en seria la del rei. Aquest fet figura en més d’una contarella.

Aleshores, el xicot demana al caçador:

“-No us sembla que hi anem? (…).

-Anem, anem. Així m’agrada: veure’t tan coratjós.

Entraren a la vila amb el pastor i, els veïns, en veure els caçadors, en parlaren al rei” (p. 97). I, per tant, veiem que la relació entre tots tres facilita que apleguen al monarca.

Més avant, el jove mata el drac i, “A la vila, hi hagué grans festes. Tot li ho haurien donat, a l’alliberador del reialme; però ell, enmig de les gestes, recordant-se que s’acostava el temps de reunir-se amb els seus germans, va fer via” (p. 97).

En altres paraules, el noi és ben rebut, recompensat, però torna a la terra i, de pas, a la mare (ací, simbolitzada per la casa pairal).

Quant al tercer dels germans, s’endinsa en uns boscs i accedeix a una font (dona).

Llavors, “Sentint uns ais tots llastimosos, cercà d’on provenien i pogué veure un lleó (…) plorós (…) el lleó, com si conegués les intencions del noi, li diu:

-Ajuda’m: no em matis!

(…) -I què t’hi puc fer, jo?

De primer, treu-me l’espina. Després, dóna’m beure” (p. 98).

En acabant, el lleó, com que el xic l’arrimà a la font (la dona) i l’animal se’n sentí molt alleujat, el felí, feta la bona obra, li digué:

“-No vull deixar sense premi la teva bona acció” (pp. 98-99) i li permet que li arranque un pèl del cap, pèl que li servirà d’agulla per a cosir.

Com a exemple, el jovenet aplega a una botiga de fuster i refà un espill partit i va adquirir bona fama. Però, com que s’acostava el dia de la reunió dels germans, fa camí.

Passa que, quan el germà tercer era prop d’una masia, veu que la carrossa del rei i de la reina s’havia trencat i que no podien continuar. Ara bé: el monarca l’autoritza per a reparar-la i el noi, de seguida, ho cus.

“El rei li féu un gran present i prosseguí el seu viatge” (p. 100).

En relació amb el germà més petit de tots (el quart), es troba amb una roca, amb un riu i amb un arbre, tres detalls femenins: la força, l’aigua i la mare.

En aquella cova, vivien lladres, amb qui es troba posteriorment. I, com que ell vol aprendre i el cap de colla li proposa ajuntar-se amb ells i li diu a què es dediquen, el minyó li afig que accepta el pacte (p. 103). A banda, l’home contà a la resta “que era un nou company.

El noi, que tenia bon caràcter, es féu estimar de tots aquells (…) sortia sempre amb ells i aprenia totes les coses que feien els altres i, en alguna ocasió, el cap de colla li havia dit que havia sortit mestre” (p. 104). Adduirem que la consideració cap al noi connecta amb els gremis, els quals encara existiren durant bona part del segle XIX, centúria en què nasqué Valeri Serra i Boldú.

A la fi del relat sobre el quart dels fills, un dia digué als escurabutxaques que se’n volia anar perquè tenia convingut un acord amb els altres germans i “el van creure i no s’oposaren que fes camí” (p. 104). I, així, altra vegada es plasma la germanor matriarcal.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Reis i estudiosos que agraeixen i que recompensen l’altruisme

General, , ,

Una altra contarella arreplegada pel folklorista català Valeri Serra i Boldú (1875-1938), la qual figura en el llibre “Aplec de rondalles”, en què copsem trets matriarcals i que, igualment, és pareguda a una de la tradició basca (exposada en l’obra “El matriarcalismo vasco”, pp. 53-55), és “Els quatre germans que se surten de tot”. Com a semblances, el 8 d’octubre del 2025, després de llegir-ne l’èuscara, trobí 1) que l’heroi és col·lectiu i que rep una bona consideració, una recompensa, 2) els personatges (en el basc, astrònom, sastre, caçador i lladre; en el català, uns estudiosos d’ulleres, cosidor, caçador i lladre) i 3) que es premia el paper que cada u podria fer al conjunt.

En aquesta contalla, un home ja vell i que tenia quatre fills els reuneix i els diu: “aneu-vos-en allí on millor us sembli i treballeu de valent.

L’endemà, els quatre germans (…); en arribar a un punt on hi havia quatre camins, es van deturar i el germà més gran va dir:

-Mireu, germans meus: aquí hi ha quatre camins; que cada un de nosaltres emprengui per un camí diferent i, al cap d’un any, ens hem de tornar a reunir aquí mateix i anar a veure tots plegats el nostre pare” (p. 90).

El primer, durant el trajecte, es troba amb detalls vernacles i femenins (p. 91): herbes, arrels, una font (la dona), l’ombra d’un arbre, un saltant d’aigua, una riera, unes petxines (això és, vulves) i una soca d’arbre (la fortalesa i la maternitat).

Quan ja era en un banc desembutxacant petxines (acollidor també en lo sexual), “veu que se li acosta una colla de senyors, al davant dels quals n’hi anava un, de tot mudat” (p. 92), qui li diu que era benvingut a la terra del Rei Trist i que, “Si us digneu venir amb nosaltres, us acompanyarem al palau” (p. 92).

Cal dir que, com en la narració basca, els originaris no obliguen el nouvingut. En semblança amb els astrònoms èuscars, qui ha rebut el primer fill li comenta que “És vaticinat que s’acabarà la tristesa del nostre rei de seguida que arribi al seu reialme un estranger amb les perles meravelloses. I, segons els nostres estudis, aquestes que teniu a la vora són les que duran l’alegria al nostre rei i la felicitat al nostre poble” (pp. 92-93).

Llavors, el xicot ho pacta i “es disposà a deixar-se conduir a la presència del rei.

Tot el poble que, a poc a poc, havia acudit a la plaça, volgué acompanyar-lo al palau reial.

(…) Quan el noi estigué davant del monarca, aquest l’abraçà i el conduí a fer-lo seure al seu tron.

I li digué:

(…) -Et trobes en el país on es fabriquen les ulleres meravelloses i no t’hem sabut veure. (…) Les ulleres de llarga vista (…), per lluny que sigui una persona, se la veu a través de viles, de boscos i de muntanyes” (p. 93).

Com podem veure, els autòctons agraeixen els qui fan bé pel seu Poble, ací, mitjançant material que pot salvar el monarca i, de pas, el regne. Això lliga amb l’arquetip del rei, puix que, per exemple, simbòlicament, quan hi ha un regnat democràtic i amb bones relacions entre el sobirà i la resta, hi ha bones collites: ací, es manifesta en la tristor. I, per una altra banda, l’esperit comunitari (el vincle entre els estudiosos i els altres habitants i el rei) ajuda a adobar el terreny, el salvaguarda, en lloc d’optar per abandonar-lo.

No debades, el folklorista indica que “Es va commemorar l’arribada d’aquell foraster que dugué l’alegria al rei i a tot el reialment, i tot foren obsequis per al jove” (p. 94).

Finalment, el rei, com a compensació, diu al xicot que demanàs lo que volgués, que li seria concedit. Aleshores, el noi opta per unes ulleres i, en línia amb la psicologia del sobirà, els millors marxants d’ulleres li donen la millor i el minyó, d’allí estant, respon al monarca:

“-Són una meravella: m’heu fet saber que tots els meus germans són vius” (p. 95) i “anà a reunir-se amb els altres germans” (p. 95).

En altres paraules, el rei (qui li ha fet costat) i el xic regracien el paper que ha fet l’altra part, un fet que connecta amb la tradició matriarcalista.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

El sentiment de pertinença a la terra, lloc d’acollida i rams de germanor matriarcal

General, , , , , , , ,

Un altre poema en l’obra “Ramell de poemes (Pètals de poble)”, de Rosa Rovira, en què copsem trets matriarcalistes significatius, és “A la Sheila i en Quico” (p. 99). Ja apareixen en les dues primeres estrofes:

“Gairebé vuit anys porteu

de festeig gratificant (…).

I la nit va il·luminar-vos”.

 

Així, com en moltes rondalles mallorquines recopilades per Antoni Ma. Alcover (1862-1932), un detall femení (el moment més fosc del dia) és el que fa de guia i lo que salva les dues parts de la parella, en una relació que no és romàntica, ans que uneix, però no mitjançant cap intent d’uniformitzar (de fer que, per imposició, s’adopte només un parer). I, en lloc de ser (com diu una nadala), la llum de l’Altíssim, o siga, un element celestial, qui fa la funció alliberadora, és l’obagor (vinculat amb la dona i amb lo tel·lúric).

Cal dir que aquests detalls poètics estan presents en molts escriptors matriarcalistes i que connecten amb el Poble.

Igualment, el xicot fa uns petits dons que, en altres cultures (a diferència de les matriarcalistes), es considerarien femenins i propis de persones fluixes en fortalesa física o com a forjadores del seu destí:

“el noi et regala unes flors,

fent que creixi cada dia

l’entusiasme en els dos cors”

 

i, com a resultat, generarà

“un futur molt venturós”.

 

Una altra composició en el mateix llibre de la poetessa de Monistrol de Calders, en què apareix la sexualitat matriarcalista, és “A l’Imma i en Jordi” (p. 100). Ja entrat el text, capim versos que van units a l’esper de la literatura matriarcalista, com si fos el de la mare en els seus fills que, en l’esdevenidor, podrien donar bons fruits:

“Unireu les esperances

amb el goig d’aquesta unió,

relació ben començada:

un fruit de festa major”.

 

Aquests mots podrien evocar-nos la fe (però amb seny terrenal) que la collita no siga només puntual, sinó bona hui, demà i en el futur.

Ara bé: també captem una parella interessada per la Mare Terra (ací, personalitzada com la mare que aprova la decisió dels fills) i que ha triat un espai natural on residir:

“L’aire pur del Puigsacalm

gaudirà del vostre empeny,

convivint amb l’enyorança

de l’entorn del Marboleny”.

 

Per consegüent, no és un enyor associat a la tristor, ans derivat del que, per uns instants, ens acompanya, quan, com ara, lliurem les claus a la propietària de la casa on hem estat com a llogaters durant més de cinc anys (com em passà amb ma mare, en novembre del 2014), i passem a la casa nova que hem adquirit i a què ella també serà ben rebuda. No debades, les línies següents ho plasmen:

“I del poble de les Preses,

i l’hostal del Vertisol,

per anar a Joanetes

on heu fet el nou bressol”.

 

Com podem veure, l’escriptora trau, sovint, el tema de la maternitat, no sols en poemes en nexe amb la cura dels fills petits: el simbolisme l’acompanya.

Al capdavall, eixa joia de viure és reflectida en posar que

“Aquest ram, és la senyera

sempre l’heu de recordar,

missatger de l’alegria,

de la sort i el benestar.

 

Te l’entrego amb galania

com a bon germà i cunyat,

desitjant-vos benaurança

I MOLTA FELICITAT”.

 

 

Sens dubte, una manera ben manifesta d’aplanar que, qui ha passat de la terra on nasqué a una altra (i que encara recorda la dels ancestres), se senta més acollit i entre persones de bon cor que li allisaran el camí de la vida.

Altrament, el tema del sentiment de pertinença a la terra també va en el cor i en la ment dels nous benvinguts i, en eixe seny, és u dels ponts que uneix cada membre de la parella, bé entre ells, bé amb l’entorn.

En uns altres versos en la mateixa obra de pètals de vila, l’autora exposa unes línies semblants, sota el títol “Per tu, Eva” (p. 101). Un germà crea una composició per a la seua germana, resident en Barcelona, i li diu

“Que aquest ram sigui l’albada

que il·lumini el nou camí,

cada flor ben perfumada

(…) Compartiu amb confiança

el sender que us heu traçat”.

 

Finalment, el germà li lletreja uns mots que ens porten a l’arquetip de la princesa, el qual connecta no amb el significat ancestral de filla del rei o de la dona que exerceix de cap d’Estat d’un principat, sinó de la bellesa i del valor de la persona:

“Ets PRINCESA d’aquest dia,

la meva germana gran,

i estimant-te amb simpatia

jo, seré ‘el teu bon jan’” .

 

Per consegüent, estem davant un cas més de matriarcalisme: la relació no és de pare a fill (o a filla), això és, de superior a súbdit, sinó de germà a germana, tret antropològic important en la nostra tradició rondallística i,  fins i tot, en el gai saber autòcton.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)