Arxiu d'etiquetes: garridesa

Dones de bon cor, servicials i molt obertes

General, , ,

 

Una altra rondalla valenciana recopilada per Enric Valor i en què es plasma molt el matriarcalisme és “El castell d’Entorn i no Entorn”, la qual figura en el Volum 8 de l’obra “Rondalles valencianes”, relat que, de principi, ja té un títol semblant al d’altres rondalles en llengua catalana. En una cabana, vivien un pastor d’uns seixanta anys, Frejoan, i la seua filla, Teresa, de díhuit anys. Teresa, entre altres coses, es dedicava a filar, un detall vinculat amb la Gran Mare, com podem veure en el llibre “El matriarcalismo vasco”: “el caràcter de Destí prototípic de la Gran Mare (…), com Teixidora, Cosidora, Motledora, arquetípica de les xarxes, els fils i llavors de la seua existència” (p. 84).

Un dia, a mitjan matí, Teresa “va veure venir cap a ella un pobre” (p. 9), qui duia en la mà una branca llarga i fina d’olivera (p. 9) i que, a més, li demana almoina (p. 10). Aleshores, Teresa, amb compassió, li trau un plat de menjar i l’home li dona un llibrot gruixut i li diu:

“-Tu, fadrina galana, d’ulls de cel i esperit generós (…). T’he conegut pel teu bon cor i per la teua gran bellesa (…) i et done gustós l’encàrrec que porte per a tu.

En això, li allargà el llibrot” (p. 10).

Resulta interessant que, en aquesta rondalla, es plasma que el vell, primerament, destaca lo positiu de la jove i que, com que ell considerava que Teresa, sobretot, era una dona de bon cor i molt oberta, el vell “li donà la seua benedicció i se n’anà senderola avall” (p. 11).

A continuació, Teresa, molt receptiva, obri el llibre (p. 11) i, com, en dues vegades més, “va veure un cavaller alt, jove, greu i de magnífica presència que la mirava amorosit” (p. 12) i, de la mateixa manera que, en moltes rondalles… i que en la vida quotidiana de dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i tot, és ella qui té la darrera paraula (p. 12) i, així, quan el jove es presenta per tercera vegada, a primera hora de la nit, afig a Teresa: “Jo sóc Bernat (…). Si volguesses parlar-me o veure’m d’avui en avant, hauries de venir al castell de ma mare, la reina de la serra dels Plans; i, per arribar-hi, s’han de passar tres rius: un d’agulles de cosir, un altre d’agulles saqueres i un altre d’agulles espardenyeres, i, després, pujar en altíssimes muntanyes i travessar espessos boscs” (p. 15). Així, captem trets matriarcalistes: el riu (l’aigua) i l’agulla (vinculada amb el cosir) com també la nit (associada a la dona).

Immediatament, veiem que Teresa comenta a son pare “vull posar-me en amo” (p. 15) i que “la jove es va posar en camí una matinada dels darrers dies de maig”, és a dir, en el mes, tradicionalment, relacionat amb les dones, amb les flors (potser, igualment, amb la flor de la vida) i, a més, vespres del mes de l’acció, això és, de juny, popularment, associat a la joventut. I aplegà “a la serra dels Plans.

Allí s’alçava un castell preciosíssim” (p. 15), l’obri un guardià, qui “la va portar per un passadís davant l’alcaid[1]de la reial fortalesa”(p. 15) i, en acabant, li diu que la reina cercava una dona (p. 15) que fes de cuinera i, un poc després, una majordoma ho posa molt fàcil a Teresa i “la dugué a un gran dormitori, on fou atesa per una minyona” (p. 16). A banda, com que la majordoma “l’havia vista tan bonica de cara i tan garrida de planta, tingué gust de fer-la servir taula i que la veés[2]la senyora reina. I, allí, dinant, estava Bernat!” (p. 16).

I, com que passaven els dies i la jove era complidora i la reina reconeixia la seua bellesa i la seua disposició, la va nomenar la seua donzella i, d’aquell dia en avant, “la fadrina d’encarregà de vestir, pentinar i aidar la reina, que es mantenia molt jove i fina” (p. 16). Com podem veure, la dona (ací, la jove i tot) està ben tractada, és ben acollida, fa via cap al demà i actua molt oberta.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i que el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] L’encarregat de la guarda del castell.

[2] Literalment, en lloc de “veiés”.

Reines que ofereixen, xiques jóvens que accepten propostes, garrides i ben tractades

General, , , , , ,

 

En la rondalla valenciana “Els guants de la felicitat”, arreplegada per Enric Valor i que figura en el Volum 3 de les “Rondalles valencianes”, ens trobem davant d’un relat en què la jove Brunilda supera la sobreprotecció i, a banda, copsem el seu agraïment cap a una dona d’edat avançada però que li fa costat. Així, veiem que “un poderós marqués castellà que senyorejava una fortalesa” (p. 67), tenia un castell d’una muntanyola i… “estava rodejat d’un jardí no gaire gran amb moltes plantes i arbres fruiters” (p. 67) i, per tant, el matriarcalisme (ací, simbolitzat pel jardí, el qual podríem associar a la Mare Terra) envolta la fortalesa i, a banda, els fruits de les bones obres i de tractar bé la terra, la mare. Adduiré que, el 27 de juny del 2022, en un comentari en el meu mur, Joan Sala Vila (un amic català nascut en 1929), m’escrigué “Lluís: sincerament, penso que el menyspreu de la maternitat és el responsable d’una convivència injusta, insolidària i egoista.

Endavant amb el teu estudi: el matriarcalisme és filosofia de convivència en germanor”. ¿Quantes persones de quantes societats matriarcalistes tracten bé la mare, la terra i la promouen com també la bonhomia i la germanor, però no com paraules buides? Moltíssimes. En línia amb això, direm que, el 23 de desembre del 2021, un amic molt coneixedor de la cultura colla (d’Amèrica del Sud i matriarcal), a qui facilití molts comentaris sobre el tema de la terra, m’escrigué “Està clar que el mon rural viu més l’estima de la terra”. I viure-la, sentir-la, respectar-la,… és fer-ho cap a la mare, cap a lo maternal, estar a favor de crear ponts amb altres persones, de la mateixa manera que el nen ho fa amb la mare (no sols per mitjà del cordó umbilical), per exemple, mentres mama, mentres aprén en companyia de la mare i d’altres persones i tot, etc…. mitjançant la creativitat i la fraternitat no limitada a paraules boniques de cara a la galeria, ni als possibles votants o seguidors.

Afegirem que el pare, Bernat de Vilian, com que, sovint, estava en guerra entre els moros i els cristians (així se’ns presenten en la rondalla), s’havia forjat un temperament fort. I, encara que havia mort la dona, “li havia deixat una preciosa filleta que, segons creixia, es feia més i més bonica” (p. 67), qui nomia Brunilda i “era una fadrina animosa i desperta” (p. 67), jove a qui el pare “li permetia de passejar-se per l’hort acompanyada sempre per la Roseta, la seua vella dida” (p. 68), o siga, per la mare de llet.

En un passatge posterior, apareix un altre noble (però d’un territori diferent), Carles de Mataplana, qui, molt prompte, per mitjà d’un home de confiança (de nom, Armengol), descobreix la gran garridesa de la jove Brunilda (p. 69) i, en acabant, serà Carles de Mataplana qui farà via cap a on estava la jove.

Igualment, Brunilda figura com una dona generosa que, oberta als altres, “donà a dreta i esquerra un malafí de lluentes monedes d’argent” (p. 70), ben acollida, àdhuc, per comerciants de joies, i que n’hi ha u que li diu:

“-Bon gust teniu, gran senyora!” (p. 73). Senyora ama, mestressa, madona, gran senyora… 

I el tema de l’agraïment, sense recórrer a un “Gràcies” continu que pogués semblar, més aïna, un servilisme, el copsem un poc després de llegir que la jove Brunilda i Roseta (la mare de llet) se’n van per a que la jove no puga témer les ires de son pare i que “Anaren fins al mas, on els donaren bona acollida (…). Al fer-se de dia, la jove donà als pagesos una moneda de plata en agraïment, i reprengueren la marxa” (p. 76). Comentarem que són moltes les rondalles en què o bé l’agraïment es fa en monedes o bé el cost de l’estada és condonat per paraules en què qui els ha acollit, els diu que qui sap si, en algun moment, ells necessitaran un favor extern.

En un passatge immediat, Brunilda i la dida, a la poca llum del capvespre, arribaren davant “d’una caseta de llenyaters” (p. 77), on la dona que hi vivia, amablement, els acull:

“-Reina del cel! Passeu, passeu…! -li digué una dona amb veu amorosa.

La jove passà, tancaren, i la dona la va fer seure al racó del foc.

-Qui sou, tan bonica, i on aneu en aquesta mala nit? -es va encuriosir la muntanyesa” (p. 77).

La pubilla li ho explica i, al moment, la dona que l’havia rebuda, li diu unes paraules interessants:

“-Oh, bona criada fareu, tan fina com sou!” (p. 77).

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme, a les de bon cor i molt obertes i a les que em fan costat dia rere dia.

Sants que fan costat a dones jóvens, valentes i molt obertes

General, , , ,

 

En la rondalla “El patge Saguntí”, recopilada per Enric Valor i que figura en el Volum 3, veiem que un duc i una duquessa reben Llucina (des d’ara, més d’una vegada, Saguntí) i, com que la duquessa (com en altres relats, té enveja a la jove i té la darrera paraula), marca el compàs del rei, qui posarà a prova Saguntí.

Però, des d’un primer moment, la jove compta amb la protecció de Sant Vicent Ferrer:

“-Què hi faré, pare sant Vicent?

A l’acte aparegué el sant, amb un bondadós somrís.

-Filla meua (…). Demà al de matí, quan et cridaran per anar (…), hi acudeixes (…). Un criat noble t’anirà presentant llibres; tu els agafes (…). Sols has de moure lleugerament els llavis, que jo, invisible darrere tu, ho llegiré tot amb clara i rapidíssima veu igual a la teua.

La beneí i Llucina tornà al palau tota animosa.

L’endemà passà tot com el sant li havia dit” (p. 31).

Per tant, en aquestes frases, copsem que la jove demana ajuda al sant i que, com que ell la considera una bona persona, li farà costat, la protegirà i posarà molt fàcil que Llucina supere la prova. I, al capdavall, veiem que la beneeix i, així, Sant Vicent Ferrer aprova la fadrina: al principi (amb la veu i amb el somriure) i al final (quan la beneeix i, de rebot, la lliura de qualsevol culpa).

En una segona prova, podem llegir que la duquessa “havia afalagat el seu espòs amb dolça conversa” (p. 34) i que li parla d’una serp i, de nou, les paraules de Sant Vicent Ferrer seran decisives junt amb el fet que la jove Llucina (ací, Saguntí) actue com li indicava el sant.

I, com en altres rondalles amb una narració molt semblant (el d’una jove que es fa passar per home), la serp (que pot canviar de personatge, però que hi té molts punts en comú), al capdavall, comenta que “la duquessa té moltes serventes, però una d’elles és un cavaller disfressat de dona, amb el qual fa traïció al duc[1]” (p. 39). I, igualment, hi ha similitud quan, en u dels passatges finals, la serp diu “que cap home no m’haja pogut dominar i que m’haja lligat i captivat una donzella com ets tu” (p. 41), un detall en què es reflecteix el matriarcalisme: posats a guanyar-se la fama, l’aprovació del duc i, més encara, a assolir l’objectiu vinculat amb els nobles, la jove Llucina ha prioritzat fer-se passar per… home, en aquest cas, per un jove.

En línia amb això, el jove Saguntí (qui és Llucina), pietós, diu al duc, davant dels ulls de la filla dels nobles:

“-Senyor, jo sóc el cavaller disfressat de donzella per amor a la duquessa. Us demane clemència per a ella i les donzelles de veritat” (p. 41). I, malgrat que, immediatament, moren la serp i la duquessa i que aconsegueix que el castic del duc al jove es limite a ser desterrat del Regne de València, “Un temps després, el duc, captivat per la bondat, la bellesa i la rectitud de Llucina, que ja li havia contat la seua història, la demanà per esposa i es casaren i foren feliços” (p. 41).

Cal dir que, si més no, l’adaptació d’aquesta rondalla no va en línia amb distintes rondalles mallorquines en què, des d’un primer moment, es copsa la diferència entre qui es fa passar per home (una jove) i que, al capdavall, es casa amb un personatge masculí.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme, a les de bon cor i molt obertes i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Literalment. En realitat, caldria que digués “una dona disfressada de cavaller”, ja que, un poc després de parlar per primera vegada amb Sant Vicent Ferrer, “Entrà Llucina disfressada de fadrí i posà el genoll en terra davant del duc amb una gràcia molt remarcable” (p. 29) i, al moment, veiem plasmat “El duc, que li presenta el jove” (p. 29) i que ella ho fa davant la duquessa amb aquests mots: “Saguntí, missenyora” (p. 29).