Arxiu d'etiquetes: esperit comunitari

Jocs de pallissa, eròtics, en pro de la maternitat i de la merda

General, , , , , ,

Continuant amb els jocs de pallissa en el Carxe, copsem que en feien molts i que, per la matança del porc (en novembre), s’ajuntaven i en realitzaven. Tot seguit, en “El joc de Pere Gralla”, semblant a una facècia eròtica i també en el llibre “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, podem llegir que molts dies (també els diumenges i els dies festius) eixien a ballar i “a fer jocs. Eixos jocs, com les falles en València, en forma de crítica. Potser, d’un home que li havia passat un cas. Doncs, eixien a fer-ne l’escena, en valencià.

N’hi ha d’un home que contaven que se n’havia anat a treballar a fora. Ell escrivia la dona: li deien Pere Gralla. I feien el joc com una lletra que havia llegit. Diu:

-Sóc Pere Gralla.

La dona li escrivia:

-Pere Gralla:

saps que lo que jo tinc,

no s’ha fet per a encaixar palla.

Si no véns abans de l’estiu,

altre pardal farà niu” (pp. 192-193).

Afegirem que el narrador trau el tema del comunitarisme. Així, parlant sobre un home que gaudia amb els jocs de pallissa i que havia mort feia poc, comenta que “li deien tots:
-¡Vinga, Quito, vinga: fem un joc, fem un joc!

Les dones i xiques, totes fent. Era molt xocant. Se l’inventaven: com ara, en vers. Moltes voltes, ens ajuntàvem amb un que li deien Salvador:

-¡Vinga, Salvador, vinga: fem un colpet! Conta’ns un acudit.

I es divertien molt. Ho feien al saló de ball o en cases particulars. Deien:

-Fem un joc!

I, en acabant, era aquella anècdota que havia passat en alguna família o amb algú, puix ho referien i en feien la crítica. No hi havia tanta malícia. Feien una crítica a un i l’admetia, perquè es feia amb bona unió, per a divertir-se. Ara la gent no aguanta tant” (p. 193). Aquesta darrera frase, la primera vegada que la llegírem, ens evocà l’entrevista que fiu a ma mare en febrer del 2020, quan ens deia que, en la seua família, hi havia hagut fadrines que havien viscut molts anys en casa d’altres persones, perquè, aleshores, hi havia més paciència.

Un altre joc còmic recopilat en la mateixa obra a cura de Brauli Montoya i en què captem bona part de la cosmovisió matriarcalista en lo sexual i de la vida, és “El joc del llavador”. “Era com una comèdia. Aleshores, agafaven i treien coses de xiquets o bé de passatges de matrimonis que passaven. I s’ajuntaven dos (un es vestia d’home; i, l’altre, de dona), se n’anaven a la Font de l’Esbarzer (…), on hi ha un llavador. (…) La que més podia, li alçava la roba (…). Tot això ho feien en joc, perquè els dos hòmens es vestien de dones. Agafaven:

-Xica: què fas?

Li diu l’altra: -Mira: aquí sóc, en la casa, que ara pensava d’anar-me’n a la Font de l’Esbarzer, a llavar.

Li respon la primera: -Ah! Doncs, vine-te’n, que jo també me’n vaig” (p. 193).

En una altra versió ambientada en aquesta font, “L’oncle Ramon es vestia de dona. Agafava el cabàs ple de bolquers, li posaven quatre draps. (…) Un altre també es vestia de dona (…). I se n’hi anaven quatre o sis que es vestien de dona:

-Hale! Doncs, a llavar!

Tots amb el cabàs. I l’un deia a l’altre:

-Mira: te n’hauràs de posar baix, perquè has llavat primer les bragues i m’has enviat tota la merda, amb perdó, tota la merda, cap avall i se m’ha pegat a la meua roba, que la tinc més neta.

I l’altre diu:

-Doncs, hagueres matinat més i t’hagueres posat dalt, perquè jo, baix, no em pose” (pp. 193-194).

Per tant, aquests passatges enllacen amb una cultura molt oberta en lo sexual (i matriarcalista), que acull la maternitat (per exemple, que l’home es faça càrrec dels bolquers… sense necessitat de campanyes feministes, ni d’ajuntaments, ni de governs autonòmics amb esperit paternalista), que els hòmens abracen com a positiva també la part femenina i l’actitud favorable a la merda (relats escatològics) i, així, lliures d’una cultura que promou lo políticament correcte, la mentira i el robatori com a prioritats en la vida de les persones i de la societat (i, així, pròpia de cultures patriarcals alienes al matriarcalisme català i a la tradició dels catalanoparlants).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Educació matriarcal i dones amb molta espenta, amb iniciativa i molt obertes

General, , , , ,

Una altra narració en què captem trets matriarcalistes, i que figura en el llibre esmentat, és “Peret i les creïlles”. “En el Pinós i en la Torre, hi havia un xiquet entremaliat, Peret, que l’envia sa mare a comprar. I diu ell:

-Jo no hi sé anar.

-Corre: porta’m un quilo de creïlles -li diu la mare.

El fill li respon: -Mare: jo no hi sé anar.

Llavors, ella li comenta: -Sí, sí que hi saps, tu. On hi haja molta gent, és una botiga.

I el xavalet passa i veu entrar molta gent a l’església. I roman calladet, esperant quan li toque. Aleshores, puja el capellà al púlpit i comença:
-I, ¿a què vingué Sant Pere al món? I, ¿a què hi vingué? -perquè era el dia de Sant Pere.

I diu el xiquet: -Per un quilo de creïlles” (p. 162).

Com podem veure, es copsa l’educació matriarcal, plasmada en la manera de parlar de la mare, en la paciència i en el fet que, per exemple, no castiga el fill.

Un altre relat arreplegat en l’obra “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, en l’edició de Brauli Montoya, i en què es reflecteix lo matriarcal, és “Allí, en Poveda”. “En aquell temps, als qui anaven a treballar a Poveda, se’ls donava una mitgeta de vi. I diu un:

-Hi ha un pardalet que diu ‘Sense vi!, Sense vi!’, perquè aquell matí no li n’havien donat. I volien recordar-li-ho. I afig: -Hi ha un pardalet que deia ‘Sense vi! Sense vi!’.

-Ah! Eixe és el mascle. Però és que la femella és ahí damunt i diu: -Pere gandul! Pere gandul!” (p. 163). Una dona que té la darrera paraula i sense embuts.

Una altra facècia, en el mateix llibre, i en què copsem el matriarcalisme, és “La velleta”. A més, empiula amb comentaris que ens feren sobre dones nascudes abans de 1920 i que visqueren huitanta anys o més. “Ara veureu una rondalla sobre una velleta. Abans, estaven en les cases del camp. La velleta hi tenia un ramadet, els xotets i els diners. I els lladres anaven a robar-la. I, com que ella era a soles en la caseta, a mitjan nit, els lladres comencen a veure la porta darrere, la porta davant. I ella diu:

-Mare, mare. Són els lladres. Què pensaré? (…).

Com que la dona comença i diu:

-Mira, Pepa -però fort-. Tu agafa l’escopeta!

Tu, Joan, tira per davant!

Tu, Pere, tira per darrere!

Tu, Anton,

veges a veure quants són!

Tu, Lluc, agafa un trabuc!

I diuen els lladres:

-Redéu: aquí hi ha un regiment. Anem-nos-en!” (pp. 163-164). Per tant, la iniciativa de la dona, l’espenta i, fins i tot, la imaginació, fan que la velleta (recorrent a frases en què rimen els noms i el paper que ella assigna a cada membre) es salve i que, a més, se’n vagen els lladres.

Prosseguint amb la mateixa obra sobre el Carxe a cura de Brauli Montoya, podem veure narracions que enllacen amb un home que fou bandoler i estimat per molta gent de la zona: Jaume de la Serra, també conegut, per exemple, com Jaume el Barbut. En algunes, es plasmen trets matriarcalistes. Així, en “La història de Jaume de la Serra”, el narrador comenta que “Jaume el Barbut era un home honrat i treballador. Ell va nàixer en Crevillent” (p. 172), un poble valencià de la comarca del Baix Vinalopó. A banda, “de tan famós que era i diners que guanyava, a poc a poc, en donava a persones que no tenien res.

I, en cada lloc que ell anava, ja es va fer una amant. Allí, en la serra del Carxe, tenia una cova amb una amant. I, en el Puerto, (…) a prop de Jumella, en tenia una altra” (p. 173).

Igualment, un narrador digué uns altres trets: “Esta Cova de Jaume el Barbut és en el barranc de la Figuera. I està el barranc que diuen del Pouet. Els dos, en la serra del Carxe” (p. 175). Per consegüent, aquests dos punts tenen noms en nexe amb lo femení: la cova (la maternitat), la figuera (la dona, sobretot, la jove o encara fèrtil) i el pou (que, entre d’altres coses, té a veure amb la placenta abans de nàixer el xiquet).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Facècies eròtiques amb dones ben tractades, amb esperit comunitari i amb molta espenta

General, , , , , , , , ,

Una altra facècia en què captem trets matriarcals, a banda d’erotisme i d’escatologia, i que figura en el llibre “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, en l’edició de Brauli Montoya, és “Sant Antoni de Montfort”. “Hi havia un capellà que era molt devot i va veure que hi anaven moltes devotes i va dir:
-Mireu: s’ha espatlat un poc el Sant Antoni. Per què no el fem…?

I van dir totes:

-Nosaltres posem els diners i vós envieu el sagristà i que en compre un altre” (p. 135). Com podem veure, la relació entre el capellà i les dones és molt oberta, elles porten la bossa (com, en moltes famílies catalanoparlants, ho fa la dona) i, a més, són elles les organitzadores i qui porta la iniciativa. Adduirem que la celebració de la festa de Sant Antoni (partint de les vivències que tinguí fins als trenta-huit anys, és a dir, fins al 2009, i de comentaris que m’han fet) és una en què es plasma l’esperit comunitari i el matriarcalisme. Fins i tot, en les Illes Balears, va unida a gloses eròtiques.

En acabant, el capellà diu al sagristà:

“-Mireu: pot valdre deu mil duros.

I tots els van arreplegar.

Després, el sagristà se’n va anar, però, en lloc de fer-ho per a comprar un Sant Antoni, se’n va anar de boirina i es va gastar tots els diners” (p. 135). Aquestes paraules empiulen amb part de la lletra de la cançó valenciana “Cançó de la llum” (encara que ací ho fa una autoritat auxiliar del rector), quan, en la versió del grup musical “Al Tall”, diu que “els xavos que hi havien per a allumenament / se’ls ha gastat l’alcalde en putes i demés”.

Per això, l’home tria passar per una pastisseria “on hi havia un Sant Antoni fet de xocolate. I demana:

-Què val eixe Sant Antoni?

I li responen: -Doncs, vint duros, cent pessetes.

I ell afig: -Mireu que millor. Enrotlleu-me’l, que jo me l’emporte a Montfort.

I s’emporta el xocolate al poble.

Ja en Montfort, diu el capellà al poble:

-Senyores i senyors: ja ha vingut el sagristà, ha portat el Sant Antoni i, com podem veure, ve per a fer miracles a muntó.

I tot lo món diu:

-I què cal fer?

I respon el rector: -Doncs, posar-li un ciri al seu costat” (pp. 135-136). Adduirem que el ciri, entre d’altres coses, simbolitza el penis. Igualment, captem el “xocolate” (com diríem, popularment, el “merder”) en què s’havia ficat el sagristà.

Passa que, com que el pastís comença a desfer-se, el capellà ho resol dient-ne al poble el motiu: “que Sant Antoni s’ha cagat i se n’ha anat” (p. 136). Un Sant Antoni que, en el relat, enllaça amb l’auxiliar del rector.

La facècia que ve a continuació, “El capellà, l’escolà i el sagristà”, en el mateix llibre, en què copsem el matriarcalisme i lo eròtic, comença que hi havia un capellà, un escolà i un sagristà. El rector es tirava una dona i “El fill i l’home d’eixa dona eren músics: el pare tocava el saxofó; el fill, els platerets, i anaven d’un poble a un altre” (p. 136).

Com que el pare i el fill, tots els dies, de matí, trobaven el capellà a l’eixida de casa, diu l’home al xic:
“-Nosaltres ens tornarem a casa, ens posarem baix del llit i, quan jo et diga ‘Una, dues i tres’, jo tocaré eixe saxofó; i tu, els platerets” (p. 136).

Més avant, l’escolà li comenta que no els deixaran, però el pare li addueix:

“Xe: que te’n fartaràs. Tu no patisques, que te’n fartaràs, de menjar carn.

Com que ja aplega el moment” (p. 137), “l’home es clava dins del forn, els sagristà ho fa dins del pou, per a amagar-lo; i l’acòlit se’n va a una gerra. Però… ¡a una gerra de les grandones!” (p. 137). O siga que ens trobem amb una relació sexual entre un home i una dona (la menjada de carn), una penetració (l’apagallums introdueix el penis a la muller) i, al capdavall, el xic (potser en la vulva; potser que passa a tocar les dues gerres, això és, les dues mamelles de la dona).

Resulta interessant que les gerres siguen grandones, tret que aniria unit a un penis més bé secundari i, així, reflectiria una sexualitat matriarcal en què no es destacaria la virilitat a l’estil de la cançó castellana “La Ramona pechugona”, ja que, en aquesta narració, la dona, per exemple, no mor.

A banda, en un altre paràgraf del relat, el pare diu al fill:

“-Vinga, xiquet: fes via i porta dos o tres garbons que passarem a punxar al forn” (p. 137):… al capellà.

Finalment, el rector cedeix a les propostes del pare i, àdhuc, en un passatge posterior, podríem pensar que el xicot s’estrena amb una relació amb penetració (perquè el cresol estaria en nexe amb el simbolisme sexual del ciri): “posen l’escolà cul en amunt i li posen l’estò penjat del cresol. Ja se’n va.

Ja, l’altre dia, hala: a missa!” (p. 137).

I, ja en missa, la dona entra en el temple i diu el capellà “-Ja ve ben composta.

El sagristà comenta:
-I, a mi, els meus diners em costa.

I afig l’escolà:

-I jo, que no tenia diners, em posí de cresoler” (pp. 137-138).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Rondalles que conviden a tocar els peus en terra i a lo comunitari

General, , ,

Una altra narració en què captem trets matriarcalistes i recopilada per Francesc Martínez i Martínez en “Coses de la meua terra (La Marina). Terça tanda i darrera”, és “Un xocolater de la Vila”, Començarem dient que la Vila és el nom popular de la població valenciana la Vila Joiosa (en la comarca de la Marina Baixa), en què hi havia important producció de xocolate. “Es conta, per aquelles terres, lo següent:

Certa vegada, a un tan gran cavaller com ric poderós, cansat de la vida de diversions i de llibertinatge, i també desenganyat del món i de les gents, avorrit del gènere humà, va buscar un lloc a on retirar-se a viure tranquil·lament, sense que es poguera entropessar amb persona vivent amb qui parlar (…).

Tal aquest li feu la col en sa llarga i divertida vida, en què res li havia mancat: des d’hores delitoses fins a dies dies amargs; des de goigs i rialles, a llàgrimes i sospirs. Però és que havia tingut la desgràcia de no entropessar-se amb home lleial, ni trobar femella honrada.

Per tant, per a ell, tots eren iguals, de roïns” (p. 249).

Aquestes línies reflecteixen uns fets que van molt units a les persones que cerquen la satisfacció en el joc, en lo passatger i que no toquen els peus en terra. A banda, en lo eròtic i en lo sexual, tot i que el personatge siga un home (ací, un cavaller), s’ajusta al refrany “Puta primerenca, beata tardana” i, igualment, amb personatges masculins que pertanyien a la noblesa i que tenien aquesta visió de la sexualitat i de la vida, com era el cas (però en la cultura castellana) del rei Felip IV de Castella i III d’Aragó (segle XVII).

Després de passar per moltes serres, per barrancs, per caminals de cabres, etc. “va trobar, en lloc delitós, un altre paradís terrenal (…). Descobert al llevant i al migjorn, la vista s’esplaiava en les extenses i frondoses valls, per les quals serpentejaven argentats rius i multitud de rolls, i encara es veia la tersa planura d’un estany i, allà lluny, la mar blavosa” (p. 250). Per consegüent, el senyor se’n va cap a una terra on predomina lo matriarcalista: el color argent (fosc) i els rius, els rolls i l’estany (vinculats amb l’aigua).

Més avant, Francesc Martínez i Martínez afig que “ni els pastors de cabres aplegaven a aquells paratges. A força de diners i més treballs, es va construir una casa, la qual, si bé no era ostentosa com un palau, sí resultava còmoda i confortable, en què s’instal·là (…) amb una vella cuinera, antiga en la família, i un poc jove criat, home fort i segur, de tota sa confiança” (p. 251).

D’acord amb aquest passatge, podríem dir que el cavaller, encara que està en nexe amb la generació del passat i amb la del present, no confiava en la vida, ni en l’esdevenidor i, per això, no acull cap xiquet, ni cap jove.

A continuació, passen les quatre estacions de l’any i entrem en una part en què abunda vocabulari de la natura, de la Mare Terra: serres, vents, fullarasca, brosta, pins, aire, tords, tórtoles, estornells, alborzers i, fins i tot, glans “que endolcien les aigües de les fonts” (p. 251), o siga, de les dones.

En aquest ambient, el cavaller “sestejava tant sota un centenari arbre, com al resguard de gegantí penyal” (p. 252), en ambdós casos, trets femenins i matriarcalistes: la mare com a protectora per mitjà de l’ombra i de l’interior del penyal. 

Igualment, “Tots els punts li eren coneguts i encara els havia batejat, posant-los nom a son gust. Allí  no hi havia ja secret per a ell i, des de que la casa fon acabada, esser humà, fora dels dos servents, no s’havia vist. Son ideal es complia i, per açò, la felicitat era sa constant companyona” (p. 252). Com podem veure, es tracta d’un home que, com altres cavallers, fa una mena de retir (no a lo místic, però sí en una atmosfera que ho afavoreix i prou similar).

Ara bé, un dia passa el dimoni (qui, simbòlicament, empiula amb la dona) i, quan tornava a casa i en un moment de vent suau, “va oir a ses espatles les següents paraules: ‘-Senyor, ¿vol xocolate?’. A lo qual, girant-se, al punt, va veure un viler, amb la coixinera al coll, que, ben plantat i somrient, li brindava la saborosa mercaderia” (p. 252). Adduirem que “viler” és el nom que reben els de la Vila Joiosa (ací, un home).

Finalment, com que el cavaller tocà els peus en terra, “Afegeixen les cròniques que, el mateix dia, el desenganyat cavaller abandonà aquells paratges que el resguardaren de tot home, manco d’un xocolater de la vila” (p. 252).

Al meu coneixement, es tracta d’una rondalla que té un missatge interessant: cal ser realistes i no ser uns somiatruites, encara que ens proposem fer el futur com més ens agradaria i comptant amb persones que ens són de molta confiança: el demà (els xiquets i els jóvens) també és menester.

Nogensmenys, aquest acabament pot considerar-se humorístic i enllaçar-lo, per exemple, amb eixa dita popular de la comarca de l’Horta de València que diu que, “Quan [Cristòfol] Colom aplegà a Amèrica, ja hi havia un torrentí”, que és el nom que reben els habitants de Torrent, una població d’aquesta comarca.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que ens fan costat dia rere dia.

Dones arrapaaltars, que fan de cap de colla i la maternitat

General, , , ,

Una rondalla arreplegada per Francesc Martínez i Martínez i que figura en l’obra “Coses de la meua terra (La Marina). Terça tanda i darrera”, és “Consulta curiosa”, la primera de la secció de mitja dotzena de contes. Diu així:
“Una fadrina que passava dels vint-i-cinc anys i no aplegava als trenta i gens mal pareguda, des de jovenola, havia estat tan inclinada a l’església que no quedava contenta en oir una missa a soles, ni deixava passar un dia sens rebre el Senyor, després d’acostar-se al confessionari. Era la primera a acudir a les novenes i la darrera que eixia del temple” (p. 235). Aquestes línies inicials plasmen una dona (n’hi ha pocs casos, d’aquesta mena) inclinada a lo espiritual i, concretament, en l’església. De fet, la majoria dels comentaris referents a lo religiós, són més tipus “pregar i fer pels altres, per u mateix i pel demà, per la comunitat”, en lloc de centrar lo religiós en les pregàries, en passar el rosari, etc.

Tot seguit, el folklorista indica que, “En aquest, no es trobava marededeu ni santet a què no li fera acatament i li resara Salve o Parenostre. Deien uns, que era una arrapaaltars; altres, que una santeta. En les flors del mes de Maria, cantava amb altres xiques, sent ella l’encarregada dels solos, per tindre una veu prou regular, encara que la llançava a perdre fent-la ennassada.

En els calvaris, ella resava fent a modo de plany, al recitar la caseta i sa consideració. En els vetlatoris dels difunts, passava les tres parts de rosari amb tota solemnitat, recitant la corresponent oracioneta a cada parenostre, avemaria i glòria. En fi, que, en totes les confraries, manifassejava, per tot lo que el temps era curt per a ocupar-se de coses mundanes, ni tan sols de les faenes de sa casa, les quals les nebodetes i xicones del veïnat havien d’enllestir” (pp. 235-236). En aquests passatges, copsem trets matriarcalistes, per exemple, l’esperit comunitari, el repartiment de papers en el barri i, igualment, que ella tenia la darrera paraula en grups (com és el cas de les confraries).

Més avant, llegim que “La darrera visita, invariablement, la feia a la capella de la Mare de Déu del Roser, formosa imatge d’ulls acariciadors, que pareixia mirara el devot que s’acostava al mateix temps que li presentava el Jesuset de cos rodanxó, cabellera anellada i cara riallera” (p. 236). Per consegüent, tot i que hi hagués persones que tinguessen una religiositat més semblant a la de cultures patriarcals, Nostra Senyora estava oberta i tenia present els seus fills (com una mare faria amb els seus)… com també el Nen (fins i tot, mitjançant el somriure, més important que el riure en les relacions interpersonals).

Tanmateix, “El sagristà, a força de temps de veure la beata escurant altars, es sabia de memòria les visites, reverències i llumensos que, a cada u, li feia. Però aplegà una temporada en què li va cridar l’atenció la visita al de la dita Verge Maria (…), per lo que, un dia, curiós, sense fer soroll amb les claus i, passet a passet, sens quasi alenar, es posà darrere de la pilastra de la capella, oint (…) que deia la devota:
-Maria Santíssima, Mare de Déu i meua: feu-me la gràcia d’aconsellar-me, en la gran tribulació que em trobe. Ja sabeu que hi ha qui em vol bé, però jo no sé si casar-me o no. Estic tota confosa perquè no sé si el Senyor em vol en estat de matrimoni o en el de virginitat. Aconselleu-me, Mare meua. Digau-me què dec ser: ¿casada o fadrina?” (pp. 236-237). Amb aquestes paraules, es reflecteix que, àdhuc, com a arrapaaltars, ella recorre a la mare, quan considera que algú li pot aconsellar, en lloc de fer-ho amb un home (qui, ací, hauria sigut Nostre Senyor).

“A l’oir açò el sagristà, va pensar donar-li una broma a la impertinent i queferosa beata i, al dia següent, mentres aquesta feia el calvari, amb gran cura, ficant-se en el buit que quedava entre el retaule i la paret, va esperar el moment de la pregunta de la beata, la qual, (…) es dirigí a la capella de la Verge Maria i (…) feu la coneguda pregunta.

Encara quasi no havia acabat de dir ‘-… ¿com em voleu, Senyora, casada o fadrina?’, el de l’amagatall, atiplant la veu al màxim que va poder, digué:
-Fadrineta.
A lo qual, sobtament i amb gran vivesa, replicà aquella, dient:
-¡Calle el mocoset i deixe parlar a sa mare!” (p. 237). Així, altra vegada, és la dona qui considera que, en aquest cas, el tema és entre ella i Nostra Senyora i que cap home s’ha de ficar en bucs i, per tant, ella marca el seu territori.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones transmissores de cultura tradicional, sobre política i l’esperit comunitari

General, , ,

Empiulant amb la rondalla “El combregar de l’àvia en Callosa”, Francesc Martínez i Martínez comenta que “una parenta nostra, Maria Munyoz i Martínez, (…) ha pogut recordar lo següent:

COMBREGAR DE CALLOSA
Si este noble auditori
volguera escoltar,
sabrien en Callosa
lo que va passar,
que és molta veritat.

En este poble, tenen un jutjat
i són molts els empleats
de notaris, agutzils i advocats
i que és cosa clara
de que venen la tinta molt cara:
els hòmens, tossuts,
s’emporten els bolsillets eixuts,
si prenen consells.

Mudem de conversa
i deixem a gent tan desperta.

L’any mil huit-cents trenta
hi havia un pastor
pasturant baix del Pouador
en terra Blanquer.

Una ovella caigué a l’albarzer
i, quan les contaren,
l’ovella, de manco, trobaren
i el pastor es dia
buscar-la al fer-se de dia.

A l’endemà, a la rosada,
un espardenyer, caragols buscava
prop de l’albarzer.
¿Si seria un home espenyat?
I, en confessió, anà a dir-li, al rector,
que anaren, corrent,
que, en tal banda, hi ha un home pacient:
que alcance els sants Sagraments.

I es reuniren el clero i l’ajuntament
i feia ja gran sol.
Les campanes anaven al vol;
amb forques, anaven, i també amb corbelles.

Tallaren l’albarzer,
isqué aquell animal com un esparver,
tota pelada,
que la llana quedà albarzerada.

I fon cas de broma:
el notari, alçant-se la ploma;
l’alcalde, afrontat.

Saltà el senyor rector:
‘¡Ai, quina venda li han fet, al Senyor!
Si ho sap el prelat,
este poble serà cremat.

Doneu-li castic,
a aquell que ho ha dit’.
I allí respongueren:
‘- ¡Si ja para en Madrid!’.

Lo que alcança esta ovella,
no ho alcança una persona vella:
tan bona visita.

I este xiste fuma amb pipa.
I ara diuen en Callosa
que no és veritat.
Trauré testimonis: Polop, Finestrat,
Tàrbena i Bolulla.
Que la gent encara té butlla” (pp. 232-234).

Com podem veure, el romanç plasma trets matriarcalistes: la gent, a diferència de bona part de l’administració (la qual amolla les butxaques de la població i, per això, se’ls considera gent eixerida), fa que es moga el rector (qui sí que està de part dels habitants). A més, el capellà se’n va a l’ajuntament i, aleshores, es mobilitzen els polítics.

Un poc després, els habitants de Callosa s’acosten al lloc, cada u amb lo que millor podria aportar. I, per tant, captem l’esperit comunitari en nexe amb l’Església popular i amb la gent.

Igualment, copsem que el bisbe de la zona es troba en terres castellanes, bé amb el mateix càrrec, bé com a representant polític per part de l’Església, uns anys abans de la formació jurídica de l’Estat espanyol (en el segon terç del segle XIX).

Tot seguit, veiem que la gent encara té una mena de certificat (el testimoni de quatre poblacions valencianes) com que és un fet real.

Quant al text, direm que, com ara, hem conservat els castellanismes “bolsillets”, en lloc de “butxaques”, i “este xiste” (i no “esta gràcia”, “este acudit”…) per a no trencar la lectura.

Finalment, el folklorista comenta “Com s’ha pogut apreciar, el romanç o col·loqui està incomplet, perdut a força dels anys i de no conservar-se més que en la memòria de les gents. Sols el fet es recorda, però no la composició, que la nostra dita paterna aprengué de l’esmentada tia Fustera, serventa de sons pares, filla la mare de l’esmentat besavi nostre, Martí Martínez de Sogay” (p. 234).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que aporten vida, transmissores de cultura tradicional i l’esperit comunitari

General, , , ,

Una altra narració en què es plasma el matriarcalisme i que figura en l’obra “Coses de la meua terra (La Marina). Terça tanda i darrera”, de Francesc Martínez i Martínez i publicada en 1947, és el succeït “El combregar de l’àvia en Callosa”. Comença dient que, “En Callosa d’en Sarrià, en la punta de la vila, (…) està el Pouador, lloc pintoresc i frondós gràcies a una font molt abundosa de la qual beuen els habitants d’aquell poble i abeuren no sols les cavalleries, sinó també els ramats” (p. 229). Per tant, ens trobem amb un passatge en què apareix la font (vinculada amb la dona, amb lo femení i amb el sorgiment de la vida, en aquest cas, per a persones i per a animals).

A més, el folklorista escriu “lo regalat del punt” (p. 229), o siga, que es tracta d’un indret de plaer, robust, bell. De fet, afig que “lo que és la gent jove, va: les fadrines, per pouar aigua, segons diuen; i els fadrins, per veure aquelles.

Un dia, (…) quasi fosc, (…) aplegà un ramat d’àvies a abeurar, lo que va fer molt bé” (p. 230). Altra vegada, captem que, com en temps de Pasqua (quan, sovint, és costum ajuntar-se jóvens, tant xics com fadrines, en una font), ací també ho fan i, fins i tot, velles que encara estan fortes. En el cas de les àvies, de nit (moment del dia que empiula amb lo matriarcal).

Més avant, Francesc Martínez i Martínez escriu que “Va ocórrer el ver succeït de què venim parlant una nit del mes d’abril de l’any 1830” (p. 230). U dels espardenyers del poble, “fanalet en mà, isqué a buscar caragols pels màrgens d’aquelles hortes. Abans de l’esclatada de l’alba” (p. 231), l’home, que se’n tornava a sa casa, ou gemecs i se’n va “fins a casa del senyor rector” (p. 231) i li diu:

“-Afanye’s, senyor rector, que hi ha un home espenyat allà baix en el Pouador i es morirà sense els sants sagraments.

Mentres el capellà, de pressa, es vestia i obria l’església, el cuitat espardenyer cridà l’alcalde i demés autoritats. Tocaren les campanes a ravata i allà van, guiats per l’espardenyer, en processó, els veïns. Uns, amb destrals, corbelles, forques i cordes; altres, amb atxes de vent, prescindint el rector, que, sota el pali, portava el combregar, seguit del jutjat i demés autoritats, a què van estrenyent les dones (unes, resant; i altres, somicant per l’home espenyat)” (p. 232). En aquestes línies, es reflecteix l’esperit comunitari.

Finalment, el folklorista afig que el rector digué que ja es menejava i l’anciana, com indica en dos versos, isqué tota pelada, ja que la llana havia restat albarzerada. A més, plasma que “Així deia el romanç que em contava una criada vella de mon avi matern, anomenada la tia Fustera, que, quan jo era xicotet, em referia i del qual, a part del fet amb totes les seues circumstàncies, sol recorde eixos dos versos” (p. 232), els quals pogué ampliar gràcies a una parenta seua. Per consegüent, altra vegada és la dona qui més i millor conserva la cultura tradicional i qui més la transmet als familiars i a altres persones, un tret que enllaça amb el matriarcalisme. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Bona nit de Reis i que els Reis d’Orient (també coneguts com “els Reixos”) vos siguen molt generosos. 

 

Contarelles amb esperit comunitari, autoritats eclesiàstiques i educació matriarcal

General, , , ,

Un altre relat (en aquest cas, una contarella d’humor) recopilat en la mateixa obra de Francesc Martínez i Martínez, i en què copsem el matriarcalisme, és “El bacó de l’arquebisbe”. Entre d’altres coses, escriu que “allà pels anys que En Pau García Abella era arquebisbe de València, amb ocasió de fer este [bisbe] la santa visita pastoral a sos diocesans, aplegà a Dénia per camins (…) amples, a cavall de son cotxe” (p. 149). Cal dir que el folklorista es refereix al bisbe Pablo García Abella (1776-1860), qui ho fou de València entre 1848 i 1860.

A més, afig “Gran esdeveniment era per a Altea l’anada de l’arquebisbe. Tota la gent estava en un revol, netejant les cases i la robeta. Fins els regidors feien despedregar les costeres i carrers als agutzils, cosa mai vista, puix que, allí, eixe servici està a càrrec de l’aigua, quan plou” (p. 150). Altra vegada, es plasma l’esperit comunitari.

A banda, Francesc Martínez i Martínez ens exposa uns passatges que empiulen amb el joc del telèfon (el qual té l’objectiu de fer captar als participants què és la manipulació de reports i com es pot crear, àdhuc, de manera interessada i no per manca de més report o millor): “Un matí, prop ja del migjorn, la gent (…) de la mar que estava en el Cantó de les mentires, veié traure per la punta d’Ifac un llaüt de viatge que feia prova al poble. Els més llests digueren, de seguida: ‘La barca que porta el cotxe de l’arquebisbe’. I així era, veritat. S’estengué la notícia per la platja, va córrer costeres amunt i aplegà davant del Portal Nou, a on, tots mesclats,  jugaven, xicons i xicones, que, a l’oir ‘Ja està ahí el cotxe de l’arquebisbe’, portes del portal per a dins, se n’entraren, anant-se’n corrent i botant a portar la notícia a ses cases” (p. 150). Per consegüent, lo que, primerament, era un cotxe, en acabant, passa a ser una barca.

Tot seguit, podem llegir que, “Dins del clot de la neu, estava la tia Catalina: en la mà esquerra, el tallant; i, en la dreta, una pedra (…) partint terrossos de neu, mentres els xicons que en compraven, estaven esperant (…), va entrar Quiqueta, mig desgrenyada i les sabates en xancleta, cridant:

-¡Àvia, àvia![1]: ¡ja està ahí el bacó de l’arquebisbe!’” (pp. 150-151).

Una narració interessant per a educar i per a ensenyar en què consisteix dir la veritat, tergiversar-la i, com ara, inventar els fets. Igualment, podríem pensar, àdhuc, que es tracta d’un humor satíric, ja que l’arquebisbe havia nascut en terres castellanes.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] En l’original, la frase que diu Quiqueta és “¡Agüela, agüela, ya está ahí el bacó del Arçobispo!” (p. 151).

Nostra Senyora perdona i salva l’home, i persones amb bon cor i molt obertes

General, , , ,

Un altre relat en què es plasmen trets matriarcalistes, i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “La Sagrada Família fuig a Egipte”. Com en altres narracions semblants, Sant Josep, la Mare de Déu i el Nen Jesús fugen de les tropes d’Herodes i, durant el camí, Sant Josep es troba uns sembradors que sembraven gra. Això, en desembre, que és el mes vinculat amb la sembra del forment. Llavors, “sant Josep els donà un morralet que portava amb blat i els va demanar que el sembressin.

Aquell blat va grillar i créixer en un tres i no res, de tal manera que, immediatament, onejaven a l’aire unes altes tiges” (p. 585). Com veiem, aquest passatge, entre altres coses, reflecteix l’esperit comunitari.

Tot seguit, llegim que, “Al poc temps, van sentir com arribaven els soldats (…), els quals s’adreçaren als homes que hi havia al camp i els preguntaren si havien vist la Sagrada Família, a la qual cosa aquests van contestar que sí, que els van veure quan sembraven aquell camp” (p. 585). Com podem captar, els hòmens que anaren a sembrar, molt oberts, es posen de part dels qui fan el bé, de la bondat. Aleshores, els soldats pensen que, d’això, feia mesos, i opten per retornar. Aquest segon passatge, partint d’altres relats semblants, el podríem empiular amb la collita (això és, amb el mes de juny).

Una altra llegenda en el mateix llibre de Joan Bellmunt i Figueras, i en què copsem trets matriarcals, és “Mare de Déu de la Santa Creu”. Així, el rei va anar a Lleida, a passar-hi uns dies, on hi havia uns malfactors condemnats a mort. “Diu la llegenda que, la nit abans de ser executats, es van adonar que la porta de la presó només estava ajustada i van fugir de la ciutat. Però el lloc de fugida no fou altre que venir als peus de la Mare de Déu (…), a la qual van demanar que els volgués protegir (…), ja que s’havien penedit dels seus actes anteriors” (p. 585). Aquestes paraules reflecteixen que, si de cas, seria la dona (ací, Nostra Senyora) qui salvaria els condemnats, un tret que figura en alguna cançó del “Romancer català”, de Manuel Milà i Fontanals (del segle XIX) o, com ara, en la llegenda valenciana “El dragó del Patriarca”, recopilada per Josep Franco. De fet, l’endemà, quan el rei sabé que els condemnats “havien preferit acudir a encomanar-se a la Mare de Déu” (p. 585), els perdonà.

Finalment, “aquells presos van tornar (…) a l’ermita i van fer ofrena de les cadenes que els havien lligat tant de temps, en agraïment a la Verge, per la llibertat que els havia concedit” (p. 585), ja que ella els ho havia fet possible.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

El matriarcalisme en la Catalunya amb esperit comunitari, rural i molt oberta

General, ,

Una altra narració en què es copsa el matriarcalisme i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “Mort pels llops”. Cal dir que, a més d’haver trobat versions semblants, el relat presenta dues parts i que, en la primera, es plasma lo matriarcal.

Un jove que feia el servici militar en Lleida, i que estava de permís, “s’encaminà a Norís amb la intenció de saludar uns oncles i continuar camí a Tor” (p. 557). Per tant, el xicot, encara que ha estat fora de l’àmbit familiar, actua com els personatges que se’n van de casa, per exemple, un any, i, en acabant, hi tornen.

Entremig, mentres nevava, l’ataquen “quatre llops, però desembeinà l’espasa i traspassà el primer que s’acostà, al qual provocà la mort entre grans udols, mentre els altres tres fugien” (p. 557).

Més avant, li tornen a eixir més llops i “El noi estirà l’espasa, per enfrontar-s’hi, però no sortia de la beina” (p. 557) i, per això, els llops el maten.

A continuació, podem llegir que, “Els de casa seva, que no esperaven la seva arribada, no patien pas” (p. 557) i això ve a dir-nos que els pares atorgaven molta llibertat al fill. Nogensmenys, uns dies després, “es van assabentar que havien vist passar el seu fill (…). Van anar a Norís i els oncles del noi els van dir que, efectivament, el noi hi havia passat i havia emprès el camí” (p. 557). Per consegüent, hi ha un vincle entre les dues parts de la família (els pares i els oncles i, com hem vist al principi, el jove).

Arran del fet, “Colles d’homes van buscar, però la neu no els va deixar trobar cap rastre” (p. 557). Així, per una banda, els familiars reflecteixen l’esperit comunitari com també ho fan els hòmens que van a cercar el jove (u dels símbols del futur, de l’esperança).

Tot seguit, llegim el passatge que empiula amb lo patriarcal i, com en altres narracions, associat amb la primavera (la primera de les dues estacions “masculines”): “Quan arribà el desgel, diuen que un pastor (…) va trobar l’espasa i en donà part. S’organitzà la recerca i van trobar el crani i altres ossos que van deduir que pertanyien al noi” (p. 557). És a dir, en la part matriarcalista, un grup fa camí, mentres que, en la segona part, ho fa un pastor: copsem, així, el simbolisme femení (la colla) i el masculí (l’individu nòmada i solitari del pastor, qui, possiblement, no ho comunica als familiars, ni als del poble, sinó a militars, com ho reflectiria l’expressió “donar part”).

És més, “Els militars de Lleida van enviar-hi els seus investigadors, ja  que calia esbrinar si aquell soldat era mort o si havia desertat. (…) conclogueren que el jove havia trobat la mort en no haver netejat el sabre quan va matar el primer llop, amb la qual cosa, a causa del fred que feia, aquella sang s’hauria gelat i format cos amb la beina” (p. 557), fet que li hauria impedit matar els altres llops. O siga, que els militars es troben en la ciutat de Lleida, mentres que, en els pobles, hi havia els qui solien viure-hi i podem pensar que eren fills de la terra. A banda, en la ciutat, en lloc de fer costat als familiars o, com ara, als que coneixien el jove, es decanten per lo militar (l’actitud del xicot davant el servici) i per tractar de construir la història, àdhuc, en relació amb el sabre.

Per consegüent, la cultura matriarcalista es decanta més per les persones, mentres que la patriarcal ho fa més per actes puntuals i en nexe amb la guerra, com ara, servir al rei.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.