Arxiu d'etiquetes: els vells

Els vells en els Pobles matriarcals i agraïments a ells en poemes

Un altre poema que plasma el capellà de Massarrojos i que, possiblement, ell l’escrigués, és “Jovens de setanta i pico de anys”, el qual figura en l’apartat “Homenaje a la vejez”, en què evoca un acte d’agraïment[1] que es féu als majors i que, “A banda d’altres intervencions meues, llisquí la següent composició, en dues parts, d’estil popular:

JÓVENS DE SETANTA I REMITJÓ D’ANYS

 

(1a Part. En broma)

 

La joventut escollida

d’este Poble laboriós,

ha fet una companyia

p’a treballs de gran esforç.

 

Aplanaran les Llometes,

portaran botges p’als forns,

plantaran carabassetes,

tomates i pimentons”.

 

 

Ens trobem en una època en què estan ben considerats els majors i en què, com ara, ells són els principals transmissors de la cultura tradicional i són apreciats per savis i, així, se’ls escolta.

En acabant, passa a fer esment de diferents ancians i dels seus punts forts:

“Mateu és lo President;

és un gran confitador

de taronges i llimetes,

carabasses i melons.

 

Modesto, amb ses dos cametes,

els farà de corredor.

Guerra és Síndic, caixer

de pedres i encenedors.

 

Basilio ratlla els projectes,

veu estalls i diu a tots

l’hora exacta del rellotge,

puix té vista de colom.

 

L’hora, dic, si toca,

puix, al del Poble, el gargoig

no el deixa tocar quarts i hores

com volen els llauradors.

 

Corca i Quiquet ‘el d’Eustaquio’,

com tenen tan rebé el llom,

de botges i romeros,

seran els transportadors.

 

Tomás anirà fent feixos

de raïls i socons;

i Felipet, que és més llesto,

anirà lligant garbons.

 

El Gigante és un portento

per a fer al·locucions;

per això, té lo seu puesto

amb dirigir-los sermons.

 

Manuel i Ramonet,

germans de sang i de cor,

Antipara i Senent

i Pepe ‘el del Corralot’,

Vicentet ‘el de Corell’

i Merexildo ‘el garbós’,

el Barraquero Vicent,

i Germán ‘de Morelló’,

Francisco, el tio Fuster,

Celidonio i altres pocs

com: de la Rutlla Vicent,

i Germán ‘el cabiscol’,

Bernat i el Barberillo.

i Formiga és… ¡¡l’últim tro!!…

d’esta traca lluminosa

carregâ de resplendors”.

 

Al capdavall de la composició, exposa que

“Estos són la gran reserva

d’un estel d’hòmens gloriós;

ancians que el poble festeja

en este homenatge honrós”.

 

En nexe amb els ancians, adduirem que, en el 2022, un psicòleg i capellà que hi havia en Alaquàs (l’Horta de València) escrigué un llibret, “Oda als majors”, i que, en u dels punts (ací traduït), posa que “El major valora molt ser escoltat, que es compte amb ell, ser apreciat. Com més integrat se’l té, major és la seua satisfacció i menor la pèrdua de factors cognitius, emocionals i mentals.

No hem d’amagar la nostra pròpia realitat i viure prescindint de qui som. Som una societat envellida i, per això, no podem construir polítiques d’actuació com si fóssem una societat jove. Si som realistes i volem ser veraços” (p. 22) i, a banda, que “La generació dels nostres majors, en la seua joventut, cuidaren dels seus pares i dels seus avis, criaren els fills” (p. 29), detall que, d’alguna manera, empiula amb el motiu del poema. En llegir les primeres línies que hem tret d’aquesta obra parroquial, per primera vegada, el 10 de febrer del 2023, evoquí ma mare, quan tu l’escoltes, malgrat que, a vegades, les seues converses siguen molt llargues.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] Ací plasmem la primera part del poema (pp. 366-368).

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, l’empremta dels vells i Massarrojos

Continuant amb aquest sentiment, també figura en poemes (ací, amb lleugers retocs) que tenen a veure amb la natura o bé amb indrets de Massarrojos exposats en l’obra “Estampas de Masarrochos”, per exemple, en nexe amb el Badall, unes pedreres que hi ha en aquesta vila valenciana. Així, l’autor, Cipriano Ibáñez Chisvert, en l’apartat “El Badall (Popular)” (pp. 243-244), comenta que, “En l’Homenatge a la Vellesa que férem l’any 1946, honrant la presència d’hòmens ancians que encara treballaren en les pedretes del Badall, composí i llisquí la següent poesia:

Prop del poble, un rinconet;

un rinconet que és molt gran;

en ell, unes grans pedreres:

açò diem el BADALL.

Les pedreres, com agüeles,

prenint el sol allí estan.

Però no es rigau, xiquets,

són pedreres immortals.

La pedra tosca que, d’elles,

se convertia en sillars,

feren els ponts que a València

unix amb la contornâ.

Aquell avi: el Miquelet,

i també la Catedral,

el Palau de la Justícia,

l’Església de Sant Joan,

la Llonja, gran joia artística,

i la Generalitat,

i tot lo que té València

dels segles antepassats:

com Sant Miquel de los Reis,

de Sant Domingo el portal,

l’Església de Sant Andreu,

hui monument nacional,

el Temple, el Patriarca

i les Torres de Serrans,

i de Santa Catalina

lo seu esvelt campanar,

els Palaus i les portades

de les cases senyorials,

i tantes no mencionades,

fins a les Torres de Quart…

Són obres fetes amb pedra

que arrancaven del BADALL

els nostres pares i agüelos,

els nostres antepassats.

Dediquem hui un sant recuerdo

a aquells que, en tasca tan gran,

guanyaven el pa de casa

fent a València immortal”.

 

Com podem veure, per una banda, és una defensa dels ancians (empiulant-los amb les pedreres i amb el racó com també amb la típica imatge dels vellets prenent el sol un migdia d’hivern).

I, com que l’empremta dels majors té vida, considera que els xiquets no s’han de riure dels grans.

Igualment, afig que moltes construccions de la ciutat de València es bastiren mitjançant pedra de Massarrojos: “l’avi” Miquelet (majoritàriament, del segle XV), la Llotja, el Palau de la Generalitat, Sant Miquel dels Reis, les Torres de Serrans i les Torres de Quart i més palaus i esglésies.

Finalment, evoca i fa un agraïment als qui, amb el seu treball, feren possible que s’edificassen aquests llocs de València, ara considerats monuments històrics.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

 

 

Celebracions d’homenatge a vells junt amb pares, néts, besnéts i poetes

Els vells, els pares i les altres generacions en poemes de Ramon Tanyà i Lleonart (1909-1993).

Un poema interessant de l’escriptor de Gurb, en el llibre “Consells, glosses i records”, publicat en 1993, és “Homenatge a l’avi Josep Roviró i Pujol – El Saits” (p. 158), el qual reflecteix el matriarcalisme. Diu així:

Estampa

És pomell de roses, de fulles descloses,

d’un Cel estrellat, montjòia[1] de molsa,

perfumada i dolça, de joia envoltat.

Amb profund deliri, d’aquest bell empiri,

on sempre heu viscut, joliu recompensa,

cordial, extensa, noblesa i virtut.

 

Per xò, en aquest dia, amb tendra alegria,

d’un cercle d’amor, gaudiu l’esperança,

viviu benaurança, amb dolcesa i candor.

 

30 de setembre de 1979”.

 

Com podem veure, per una banda, hi ha la persona envellida i desfullada i, per una altra, captem que, gràcies a la bona relació amb moltes persones pròximes, el padrí es troba en un ambient de joia, d’esperança i de candidesa d’infants.

Afegirem que, la primera vegada que escriguérem aquestes paraules, ens recordaren quan, en la meua família, véiem que l’avi matern (el pare de ma mare, 1906-1992) moriria d’ací a poc i, així, amb motiu d’una festa familiar de Nadal, l’aplec i el nexe entre el grup (cosins i tot) fou més gran, perquè volíem que ell se sentís emparat pels altres, més enllà de l’edat o de si érem fills, gendres o, com ara, néts seus.

Igualment, copsem el sentiment de pertinença a la terra (la molsa en el mateix indret).

Una altra composició de la mateixa corda i també dedicada al padrí esmentat, és “Recordança(pp. 159-160), en l’obra de Ramon Tanyà i Lleonart, però més centrada en el desenvolupament de l’acte:
“Homenatgeu al vostre avi,

Josep Roviró i Pujol,

ara, i sempre que calgui,

visió clara, lluïssor de Sol.

 

És aquesta, formal Diada,

endiumenjada de flors,

ben suaument abillada,

amb vibrant pau i germanors.

 

És molt bell estol, de jovenalla,

amb angelets, madurs i grans,

és gentil i adient troballa,

embolcallada d’afanys.

 

Us trobeu en aquesta hora,

aconhortant, el vostre avi,

i aquesta llum de l’aurora,

procurareu, que mai no s’acabi.

 

En el transcurs de la vida,

d’aquesta arrel, tronc i brancatge,

la collita, ha estat florida,

amb portentós ensamblatge.

 

Per a tots, molts anys i d’altres,

i que ho pugueu, commemorar,

pau, salut, en tots vosaltres,

albirant sempre, el més enllà.

 

Ben sincerament us ho desitja,

el vostre sempre, Ramon Tanyà”.

 

En la pàgina 160, com una nota sobre els versos i en línia amb detalls en el text, l’autor afig que “El dia 30 de setembre de 1979, a l’ermita de Sant Roc de Gurb de la Plana, i a l’adjunta esplanada, es reuniren 176 descendents (fills, néts, besnets) de l’arbre genèric. 90 anys. Patriarca de la Comarca d’Osona”.

Adduirem que, en el poema, copsem trets matriarcalistes: l’homenatge als ancians (les arraïls), el nexe entre les diferents generacions, el tema de la maternitat (l’avia paterna de ma mare deia que tenia àngels i serafins en el cel, és a dir, fills de poc de temps i que s’havien mort ben petits) i el dels membres que representen el demà (les rames) i, a més, inclou els pares (el tronc).

Finalment, direm que, després d’escriure aquestes paraules el 8 d’octubre del 2024, evoquí el dia que una dona que havia fet els cent (la tia Doloretes, d’Aldaia, un poble de l’Horta de València) i que vivia junt amb una amiga meua i el seu marit, fou homenatjada en una celebració de familiars i amics en aquesta casa, en la primera dècada del segle XXI: la seua senzillesa i la seua facilitat per a connectar amb persones de totes les edats eren dues coses que remarcaven. Comencí a conéixer-la, quan ella tindria uns noranta-sis anys i estar junt amb ella i amb els qui l’acollien (molt oberts i senzills) resultava amé.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

  

 Nota: [1] El 8 d’octubre del 2024, que havíem plasmat aquests poemes en la web “Malandia”, Santi Arbós ens envià un correu electrònic en què deia “Aquest ‘montjòia’ deu ser paraula occitana amb el sentit aproximat de ‘fita’: https://dicodoc.eu/oc/diccionaris?option=com_dicodoc&view=search&Itemid=168&type=oc-fr&dic%5B%5D=BASIC&dic%5B%5D=RBVDOF&dic%5B%5D=LAUSOF&dic%5B%5D=GRANOF&dic%5B%5D=PNSTOF&dic%5B%5D=PROVOF&dic%5B%5D=LAGAOF&q=mont-j%C3%B2ia&q2=&submit=Cercar“, una entrada publicada en la web “Dicodòc. Multidiccionari occitan Multidictionnaire occitan”. El mateix dia, Rosa Rovira (a qui agrada la poesia i escriu poemes) ens n’envià u en què deia El significat de ‘montjòia’ és un esdeveniment important, és com dir un munt o una muntanya de joia.

Jo ho tinc entès així”.

Agraesc la generositat de tots dos.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Vellets, dones i infants ben tractats i molt oberts

 

Una altra rondalla en què es plasma el matriarcalisme és “En Ramon des Pujol”, recopilada en l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs. Com en relats semblants, hi ha un fill (ací, el gran) que comenta a son pare que vol fer món i el parent li ho aprova i li dona un pa i una peça de formatge (com, en acabant, farà a l’altre germà). Però, així com ell no farà costat a un pobre que l’ha orientat (p. 215) i, igualment, un gegant se’l menja; el seu germà sí que col·laborarà amb un pobret i amb una pobreta i, al capdavall, ambdós vellets li diuen:

-Germanet: ¿ens voleu fer un poc de caritat, per amor de Déu?

-Sí! -digué ell-. Jau! Vet aquí mig pa i mitja peça de formatge.

-Que el Bon Jesús vos guard des gegant -li digueren es dos vellets.

-I on està aquest gegant? -els demanà” (p. 215). I els dos ancians, en agraïment, li ho comenten, li diuen com és el gegant, què farà i com cal que ell hi responga. En altres paraules, li fan de guia, de mestre: de mestres de la vida. És més: així com el primer germà només s’havia trobat amb un vellet; el petit, ho fa amb dos (un numeral associat amb el matriarcalisme). I, a banda, no el deixen caure en un moment en què ell no compta amb ningú que li puga fer eixe paper.

Tot seguit, el germà més jove, “Dona moltes gràcies as dos vells i se n’anà per allà a on li havien dit i trobà sa casa” (p. 216), feu lo que li havien indicat i, així, “Quan es gegant no hi va esser, ell entrà dins sa casa i trobà molts de doblers. Se n’omplí (…) i se’n tornà a ca seva i varen esser rics” (p. 216). Per consegüent, malgrat que el relat no indica qui foren els benaurats, pel context, es dedueix que el xicot i el pare: qui ha pensat en els altres i ha actuat amb bonesa (el jove) i qui ha confiat també en el demà (en els fills).

Una altra rondalla, en la mateixa obra de Caterina Valriu Llinàs, amb contes del segle XIX, i en què es reflecteix molt el matriarcalisme, és “Sa filla de s’hostalera”, amb similituds amb narracions en què un rei (o un príncep) es casa amb una dona, jove i garrida, la qual és l’enveja d’una altra persona i, mentres que ell se’n va a una guerra, la seua muller té un fill.

Així, la mare (l’hostalera) envia dos hòmens a matar la filla i, en canvi, els dos no ho fan, sinó que la deixen en una coveta (p. 218), un símbol d’acollida i vinculat amb lo matriarcalista, de la mateixa manera que quan la dona acull el futur nadó.

Tot seguit, “un cavaller, fill d’un gran senyor, se n’anà a caçar i (…) trobà aquella al·lota que només treia es cap perquè no s’atrevia a sortir quasi desnua. Ell li donà sa seva capa i li digué que si volia anar amb ell. Ella li digué que sí i se n’anaren a ca d’aquell jove cavaller” (p. 218). Per tant, podem dir que aquest apartat del relat té tocs eròtics i en què es convida a fer costat els febles, àdhuc, als que van quasi sense roba. Adduirem que, en el text, aquesta nuesa no és presentada com a motiu de vergonya i que, per això, podem parlar d’un narrador molt obert en lo sexual.

De fet, a continuació, “Son pare des cavaller, quan dinaven, li demanà quina caçada havia feta. Es fill li digué:

-Molt bona (…) -i li mostrà s’al·lota que havia duita.

Son pare (…) va veure que era molt bona, li agradà i donà permís as fill perquè es casàs amb ella. Es casaren i, es cap d’un any, es cavaller se n’hagué d’anar a la guerra i digué a son pare que li guardàs i respectàs sa dona com es mereixia.

(…) S’home contestava que la tractassen bé(p. 218). Remarquem aquestes paraules. Fins i tot, encara que una tia del príncep procura que el nebot canvie de pensament i que desitge (o, àdhuc, que ordene) res negatiu contra la princesa, “Ell li contestà que fos lo que fos, respectassen sa dona i s’infant, i que, quan ell vendria, ja veuria lo que hi havia” (p. 219).

Ara bé: la princesa, un dia, veu una suposada resposta del marit a la tia i, immediatament, “fugí amb s’infant de ca seva i se n’anà a cercar el món” (p. 219) i, en aplegar a una casa i ser-hi ben rebuda per un senyor d’un hostal, ell l’admet com a hostalera.

Finalment, un dia, el príncep passa per l’hostal, ella el reconeix tot d’una i l’infant el té com a pare, a qui diu tres vegades “-Donau-me a besar sa mà, mon pare” (p. 219). El cavaller demana per què li feia eixes qüestions i, “quan va veure que era sa seva dona, l’abraçà i la s’endugué a ca seva, molt content d’haver-la trobada” (p. 219). Al meu coneixement, el fet que el nen (qui el copsem junt amb la mare) demane que el pare li bese la mà, és un perllongament d’un possible acte semblant però de la dona a l’home i, per tant, reflecteix que, en el matriarcalisme, fins i tot, el fill de la mare estaria per damunt del pare (matrilinealitat).

Afegirem que, en novembre del 2022, hem fet preguntes vinculades amb com es tractava a les àvies (o padrines) i als nens i que les respostes van molt en línia amb les rondalles.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: En aquesta foto, es pot llegir part de lo que figura en la segona rondalla (p. 219), en un passatge relatiu al bon tracte cap a la dona i cap als infants.