Arxiu d'etiquetes: els Sants de la Pedra

Representacions artístiques i els Sants de la Pedra

General, , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , ,

 

Tot seguit, parlarem d’art, un poc de manera general (per exemple, en aquesta introducció) i, en acabant, en relació amb el camp de l’escultura, amb el de la ceràmica i amb altres manifestacions artístiques, vinculades amb els Sants de la Pedra.

Començarem dient que, en un llibre titulat “El Terme de Banyoles”, de Josep Grabuleda i Sitjà i de Guerau Palmada i Auguet (editat per l’Ajuntament de Banyoles junt amb la Diputació de Girona, en el 2014), hi ha que, en el Terme, la zona, històricament, pagesa de la ciutat de Banyoles (el Pla de l’Estany), “les festes de més enrenou (…) eren (…), òbviament, les dels sants Abdó i Senén, la festa major del Terme” (p.15) i, a més, cal destacar del Terme que, com llegim en aquesta obra, “a l’església de Santa Maria dels Turers es va construir un altar dedicat a aquests màrtirs: l’1 d’abril del 1624 el bisbe gironí Pere de Montcada en va autoritzar la construcció. Era la capella dels sants Abdon, Senén i Isidre” (p. 166), una dada molt interessant per a comprendre quan i com anà inserint-se la festa de Sant Isidre i la seua advocació, en l’àmbit lingüístic.

També llegim que “el món de l’art i dels artistes també han estat receptius. El ceramista Jordi Aguadé i Clos hi té dues obres dedicades: la ceràmica dels sants, situat a la plaça dels Sants Abdon i Senén (1977), dues figures dels sants, el mur principal de l’Edifici Banyoles (al carrer de la Llibertat, 142) i l’esmalt[1] damunt d’un marc de palta [= plata] a l’estil d’un antic portapau[2], a Santa Maria dels Turers. L’escultor Modest Fluvià i Aiguabella va fer la Creu del Terme (1987). El terrisser[3] Josep Vilà-Clara i Garriga va fer el mosaic de rajoles de ceràmica amb la representació dels dos patrons a l’inici del carrer dedicat als sants, al barri de Mas Palau (1993). L’escultor Pedro Antonio Martínez Gómez va fer una escultura de cada sant, amb fusta, i estan a Santa Maria dels Turers, on abans hi havia un retaule dedicat i destruït el 1936 (2008). I el 1992 el picapedrer Joan Pujadó i Barenys va confeccionar la làpida amb la silueta dels sants emplaçat a ca la Valentina (al carrer de l’Església). També hi ha algun quadre dedicat a la festa com la de Joan Orihuel, datat el 1944, Aplec del Terme en els camps de la Coromina o el dibuix de les Lilaines, a ploma, d’Antoni Maria Rigau i Rigau (1944). La festa del Terme és, potser, el vestigi més viu de l’antic món del Terme” (pp. 169-170).

Així mateix, en un article del capellà Martirià Brugada i Clotas, publicat en el programa de la Festa Major del Terme, del 2008, llegim que “L’altre (sic) persona a qui cal agrair el seu treball artesanal és la LAURA PUNTÍ MATEU, professora de dibuix de secundària, que va ennoblir el motlle d’un costat de la Creu de Terme, on es representen els nostres sants patrons, per ser exposats i venerats a Santa Maria dels Turers, quan es celebra l’ofici dels sants, el juliol”. Els sants de què parla Martirià Brugada són els sants Abdó i Senent.

En l’Albi (població catalana de la comarca de les Garrigues), com ens informà Ramon Miró i Bernat, molt coneixedor de la vila, hi ha unes pintures del segle XVII, que són molt originals i que, s’assemblen més, per lo que es representa, a unes altres d’eixe segle o de l’anterior que hem vist durant l’estudi (però que estan en altres poblacions), entre altres coses, perquè no hi ha cap detall relacionat amb l’agricultura[4]. Agraesc la informació que em facilità els dies 15 i 16 de maig del 2019, mitjançant un missatge, com ara, el document “Unes pintures barroques a l’Albi sota l’ombra de Josep Juncosa”, de Joan Yeguas i Gassó. Per mitjà de Joan Yeguas, sabem que, en l’ermita dels Sants Metges, la qual està en l’Albi, “hi ha tres pintures de gran format i força qualitat” (p. 2) i que una d’aquestes n’és la dels sants Abdó i Senent i que, “Si anem tirant enrere, durant la segona meitat [d]el segle XVII trobem diferents misses davant els altars de sant Antoni i dels sants Abdó i Senén” (p. 4). Açò portà un analista d’art, “Ribera Prenafeta a pensar que l’any 1615 ja existien, tot i [que] no s’esmentin com a tal.

(…) Per tant, totes les dades ens porten a creure que les pintures barroques ja estarien ubicades a l’ermita d’Albi des d’inicis del segle XVIII (…) i miraculosament han arribat fins als nostres dies. (…) A més, si afegim la data de l’estil, ens trobem davant unes teles que mostren la manera de pintar de la segona meitat del segle XVII” (p. 4). Malgrat això, per l’estil, creu que “caldria pensar en un pintor català de la segona meitat del segle XVII” (p. 7), quasi segur “Josep Juncosa o algun contemporani seu” (p. 8).

Sobre aquesta pervivència, comentí a Ramon Miró, en un missatge del 16 de maig del 2019, “que el quadre [dels sants Abdó i Senent] resulta original perquè, com altres obres que he vist, dels segles XVII, té un estil molt diferent al que predomina en les obres de ceràmica, on sí que apareixen els dos sants i acompanyats de detalls agrícoles (sobretot, el forment o blat i el raïm). La informació d’art es presenta interessant, sobretot, perquè són moltes les obres artístiques (intuesc que, majoritàriament, escultures) que es destruïren durant la guerra i, a més, perquè és quasi insòlit, trobar-ne del camp de la pintura, almenys, per Internet i en les poques obres escrites que he trobat des del 2017, en començar la recerca”.

En aquest quadre de l’Albi (les Garrigues), els sants “vesteixen robes luxoses, amb brodats, unes polaines [5]que mostren joies i unes espases amb empunyadura[6] d’orfebreria[7] fina (…) perquè es consideraven prínceps. Es cobreixen el cap amb uns turbants, també amb joies i perles, com si fossin els Reis d’Orient, donat que eren nascuts a Pèrsia (…). Ambdós porten una palma del seu martiri” (p. 6), I, un fet curiós, a diferència de les obres valencianes que hem citat adés, en una nota, és que “L’escena transcorre prop del mar, amb un vaixell ancorat a la costa, núvols de fons al cel, i una vegetació minimalista[8] que els envolta. A la part central, entre els seus genolls i el terra, apareixen uns insectes voladors, potser unes vespes; cal tenir en compte que eren uns sants advocats contra les plagues d’insecte (sobretot la llagosta), també contra tempestes i pedregades (per això el vaixell de fons?), i a la Corona d’Aragó també se’ls va considerar protectors de la terra, l’agricultura i la pagesia. El seu culte es va difondre per França, Catalunya i València, degut a la dispersió de les seves relíquies” (p. 6). Joan Yeguas aporta informació clau, com ara, la de les vespes i, quant al tema del vaixell, el 16 de maig del 2019, envií un missatge a Ramon Miró (de l’Albi), amb una explicació bàsica en què relacionava l’embarcació: el viatge que fa l’abat Arnulf, des de terres de la Itàlia actual cap al Cap de Creus. Així, li comentava que “sí que hi ha un motiu: l’abat Arnulf.

Aquest abat, de qui sembla que, tot i que no hi ha dades sobre la seua existència en el segle X, sí que està comprovat que hi hagué una autoritat religiosa del Pirineu que, per aquells anys, ¡partí cap a Roma! (com apareix en la web “Llegendàrium”, en tractar el tema dels simiots) (…) que es traslladà de Roma (després de parlar-hi amb el papa) cap al Cap de Creus,… en un vaixell, embarcació en què, fins i tot, actuaren els sants. Comenteu-li-ho, de part meua, perquè, en el seu article, escriu que desconeixia la raó per la qual hi hauria un vaixell en el quadre”.

En Benlloc (població valenciana de la comarca de la Plana Alta), com es pot llegir en el volum primer de l’obra “Memorias de la Villa de Benlloch”, de José Miguel García Beltrán, hi ha un panell ceràmic dels Sants de la Pedra: “A la salida del pueblo, dirección Sierra Engarcerán[9], junto al Pou de la Reixa, está la capillita dedicada a los Santos Mártires en la que figura la siguiente inscripción: ‘Esta capilla se hizo siendo alcalde D. Constancio Domingo Mateu, y reconstruida por su hijo Celedonio Domingo Mateu en el año 1954”. (…) alrededor del 2004 se colocó arrimada al edificio, como está en la actualidad[10]. El dibujo que allí figura corresponde a las imágenes de los santos que hay en el altar mayor del templo parroquial y fue realizada por un tal S. Vives, de Onda[11]” (p. 389).

En l’Olleria (la Vall d’Albaida), com indica el Fr. Miguel Ángel Atiénzar[12] (el 23 d’agost del 2017, en un missatge), concretament, en el convent dels caputxins,“Existe también un anagrama[13] de los santos Abdón y Senén que se halla en diversos sitios. Ignoro quién es el autor del diseño y desconozco si es original de este convento, aunque todo apunta a que lo es. A derecha y a izquierda aparecen las iniciales de Abdón y Senén[14]; en el centro, un par de palmas cruzadas recuerdan su martirio; de ellas penden dos racimos de uvas, que identifica el patrocinio de los santos sobre las cosechas”.

 Afegirem que, en Biar (l’Alt Vinalopó), a partir de l’article “Els Sant[15] de la Pedra, advocació popular a les nostres terres”, de Consol Conca i Coloma, publicat en “Revista Moros i Cristians” en 1993, hi ha que “L’any 1950 van beneir els Sants de la Pedra. La iconografia dels quals és idèntica a les pintures murals del segle IV, en el cementeri romà de Ponciano: túnica curta, capa roja i diademes[16] en el cap. Són portadors de les espigues de blat i el raïm, símbols de l’Eucaristia i del seu patronatge sobre les collites i el camp, també porten un xicotet ceptre[17] en record del seu llinatge persa”.

Sobre la Vall de Llobregós (que és una vall de la banda central de Catalunya), a partir de la informació facilitada per Ramon Sunyer, a través d’un missatge, el 29 de maig del 2018, hi ha el document “Els retaules del Roser de Prades de Molsosa. Variació i complexitat d’una restauració”, del Claustre Augé Serra i de Joan Yeguas, que descriu prou un retaule barroc dedicat als Sants de la Pedra. Diu així:  “L’església parroquial de Prades de la Molsosa (el Solsonès) allotja un conjunt de tres retaules barrocs de mitjans del segle XVII.  (…) L’obra més antiga seria el retaule dedicat als sants Abdó i Senén, sobretot pels seus trets estilístics. Joan Bosch i Ballbona el va atribuir a l’escultor Miquel Vidal, que deuria morir al voltant de 1651, quan fa el seu testament. Els relleus es poden comparar amb fragments de l’antic retaule de la Mare de Déu del Claustre procedent de la catedral de Solsona (fet a partir de 1634), avui al Museu Diocesà i Comarcal. Vidal va treballar prop de Prades: Vallmanya (1626), Pinós (1628), Pujalt (1646), Ivorra (1646), Segur (1647), Sant Martí de Sesgueioles (1649) i Calaf (1649); per tant aquesta obra es podria datar entre 1640-1650. Es tracta d’un artista que té poques obres conservades, i un estil que recorda altres escultors. Bosch comenta que l’escultor cardoní Josep Ribera interpreta els relleus de Vidal, però de forma més esquemàtica”.

 

CERÀMICA.

Tot i que aquesta rama de l’art ha aparegut en distints punts de l’estudi, hem considerat adient introduir-la mitjançant algunes línies de l’entrada “Sant Abdó i sant Senén i altres patrons de Sagunt”, escrit per Carme Rosario Torrejón en la web “Història, art i cultura”, a què vaig accedir a finals d’abril del 2019. Es tracta d’un article publicat en “La Voz de tu comarca”, el 2 d’agost del 2018, com indica Carme Rosario.

L’autora comenta que “Els patrons d’origen medieval tenien un caire poc o molt pragmàtic orientat cap a la protecció dels carrers i barris. Sant Abdó i Senén, sant Roc, sant Miquel o sant Blai començaren a venerar-se a Morvedre[18] amb un paper d’intercessors, d’advocats contra la pesta o les males collites, però també estaven relacionats amb les parròquies i els oficis de la vila. On millor s’aprecia la relació entre els sants patrons i els barris on es veneraven és a través dels panells ceràmics, que es van fer molt populars a partir de l’època moderna[19]. Ara bé, això no significa que en temps pretèrits no es decoraren els carrers amb imatges. Moltes vegades en la part inferior de les muralles de les ciutats, darrere les portes, es col·locava alguna imatge, bé fora en forma d’escultura (…), o bé en forma de retaule pintat; així protegia l’entrada, al mateix temps que donava nom a eixe barri”[20]. Puc dir que el fet d’haver-hi uns taulells ceràmics dedicats a un sant, ho he conegut de molt a prop, ja que, quan vivia en Aldaia (poble de l’Horta de València), ho feia en el carrer dedicat a Sant Antoni i n’hi havia u com també passava, com ara, en el carrer de Sant Miquel, relativament pròxim a on jo vivia. I, a més, en acostar-se les festes del sant, es feia una celebració de barri i hi havia esperit de comunitat, sobretot, entre les persones valencianoparlants que portaven generacions estant en el poble, fet que, com molt bé podem intuir, en moltes poblacions, afavoria (i encara aplana) la transmissió, de generació en generació, de la cultura popular i, igualment, el sentiment de barri i el manteniment de les arrels culturals.

Durant la recerca, també hem conegut el cas d’un panell que substituí a u que n’hi havia i que havia sigut destrossat, en Aielo de Malferit, població en què, mercé a l’espenta d’una dona del Carrer dels Sants de la Pedra, aconseguí la implicació de moltes persones i la revifalla de la festa dels Sants de la Pedra. Afegirem que, aquest esdeveniment i l’esperit de moltes persones del barri han fet que, a hores d’ara, Aielo de Malferit, siga un poble que ens ha servit de referent per al tema dels sants Abdó i Senent, tot i que, fins a fa poc, aquesta festa no estigués arrelada.

Igualment, escriurem que Carme Rosario, en l’entrada “Sant Abdó i sant Senén i altres patrons de Sagunt”, addueix que “Aquestes ceràmiques proliferaren al segle XVII i XVIII al territori valencià, degut, sobretot, al fet que no suposaven un gran cost d’elaboració. Evidentment, no tant com una pintura. A més a més, era un material apte per a resistir qualsevol condició climàtica. (…) El seu llenguatge era fàcil d’entendre i sovint l’artista recorria a estampes devocionals per a plasmar iconogràficament el personatge en qüestió”.

La veritat és que, en lo relatiu a art, la majoria de les obres sobre els Sants de la Pedra no inclouen pintures sinó escultures i, en tot cas (i no pocs), obres de ceràmica, com ara, panells, fet que confirmaria que aquesta festa no sols ha sigut popular sinó que, a més, estaria molt arrelada a nivell de barri (junt amb l’esperit comunitari), però en moltes poblacions.

N’hi ha hagut un cas, el d’un panell ceràmic de Xàtiva (i amb alguns detalls curiosos), a què vaig accedir mitjançant informació facilitada per Jose V. Sanchis Pastor, en el grup de Facebook “Rescatem paraules de l’oblit”, el 30 de juny del 2019, on, la vespra, jo havia penjat unes preguntes de vocabulari agrícola relatives al llibre “Estampas de Masarrochos”.  Aquest panell, que, sota els peus dels Sants de la Pedra, posa “ELS SANTS DE LA PEDRA / A EXPENSES D’UN AMANT DE LA NATURA”, va acompanyat d’un quadrat tombat quaranta-cinc graus. En la banda superior de dins d’aquest quadrat, hi ha una espiga i, als peus de la citada espiga, es llig:

“¡OH SANTS

ABDON I SENÉN!

 

PER SER ELS SANTS DE LA

PEDRA, AJUDA-NOS[21] SEMPRE, AMÉN.

[Hi ha uns detalls naturals]

MAI TINGAM NI FRET[22] , NI FEBRA[23],

I PEL CAMÍ ANEM VEEN[24]

NO MÉS[25] PAU, LLUM, NO TENEBRA,

AJUDA-NOS SEMPRE, AMÉN___”

Als peus d’aquest poema, però dins d’aquest quadrat, hi ha un penjoll de raïm.

 

ALTRES CAMPS ARTÍSTICS.

El 5 de febrer del 2019, Joan Prió Piñol, un amic de Facebook, m’enviava un missatge d’una entrada de ball de 1876, “SOCIEDAD DE BAILES DE BARCELONA *1876*” (https://www.todocoleccion.net/coleccionismo/sociedad-bailes-barcelona-1876~x15430241), de la web de venda de llibres i d’altres materials “todocoleccion”[26]. Apareix, mirant-la de front, una llauradora amb una cistella i, en terra, entre altres coses relacionades amb el camp, una garba de forment lligada i, a la dreta, una corbella i un penjoll de raïm. I, baix, hi ha l’escrit següent:

 

  “SOCIEDAD DE BAILES DE BARCELONA

                         NUEVA DE

            Sn ABDON Y Sn SENEN

——————————————————-

     TARDE A LAS 3               30 JULIO 1876 EN EL

                                              ENTOLDADO EX-PUER

    NOCHE A LAS 10            TA DE Sn ANTONIO.” 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Era la primera vegada que veia un detall així durant l’estudi, tot i que sí que n’havia vist el d’una papereta de l’ONCE amb la imatge dels Sants de la Pedra.

Finalment, direm que he fet una foto de l’entrada de la societat de balls, per si, en algun moment, es vengués i no estigués a l’abast en Internet.

 

 

Notes: [1] Vernís de vidre aplicat per fusió a un metall, a la porcellana, etc.

[2] Làmina de metall amb què, en les esglésies, es dona la pau als fidels.

[3] Terrissaire, home que fa olles, cassoles, càntirs, etc.

[4] Per exemple, la taula pintada per Joan de Joanes (p. 87) o, com ara, una pintura anònima del segle XVI i que es troba en la Capella del Crist de l’Hospitalet de Sueca (p. 88), a diferència, per exemple, d’un oli anònim del segle XVII que hi havia en Alpont (p. 88). Parlem d’obres que apareixen en el llibre “De la Festa d’Acció de Gràcies i d’altres festes de Carpesa”, del 2005, a què hem recorregut prou en la recerca.

[5] Mitja calça de drap o cuir que cobreix la cama des de sota el genoll al peu, cordada, normalment, per la banda de fora.

[6] Part de l’espasa on es troba el mànec d’aquesta arma.

[7] Treball que consisteix a fabricar o a vendre objectes d’or o d’argent.

[8] Amb pocs signes d’expressió.

[9] La Serra d’en Galceran és una població valenciana de la Plana Alta.

[10] Aquesta obra es publicà en el 2016.

[11] Onda és una població valenciana de la comarca de la Plana Baixa.

[12] Miguel Ángel Atiénzar ha escrit uns quants llibres sobre els caputxins de l’Olleria i també relacionats amb el convent que hi ha en aquesta població de la Safor.

[13] Paraula o frase formada, per exemple, per la transposició d’una paraula, és a dir, perquè està en l’orde contrari.

[14] La inicial A (corresponent al nom “Abdón”), en la banda esquerra , segons mirem de cara, i l’S (corresponent al nom “Senén”), en la banda dreta.

[15] Textualment.

[16] Una diadema és un cinyell del cap dels reis com a insígnia de llur dignitat.

[17] Vara simbòlica de l’autoritat reial o imperial.

[18] Nom que rebé durant molts segles Sagunt, abans de ser castellanitzat a Murviedro i, en el segle XIX, canviar-lo a Sagunto.

[19] Lo que ací diu com època moderna, tradicionalment escrit com “Edat Moderna”, comprén, més o menys, els segles XVI, XVII i bona part del XVIII.

[20] Aquest detall relacionat amb la protecció i amb les muralles o amb les portes d’una població, l’hem vist també en parlar sobre Cautes i Cautopates , en l’entrada de l’entrada “¿Mitraicos en la Bética?” (https://arquitecturaperdida.blogspot.com/2011/05/mitraicos-en-la-betica.html), del blog “La arquitectura perdida”, quan diu que “Es curioso que Cautes casi siempre se sitúe a la izquierda y Cautópates a la derecha de la escena mitraica, por lo que se han interpretado como alegorías de la salida y puesta del Sol, por oriente y occidente respectivamente, dejando a Mitra en el centro, pudiendo representar el Sol en su cenit. Relacionado también con su situación se toman como personificaciones de mar y el cielo, oriente y occidente, el Sol y la Luna y, consecuentemente símbolos de la vida y la muerte.

En directa relación con esto último está la aportación de Gordon y Beck que, interpretando un pasaje de Porfirio, toma a los dos gemelos como agentes de Mitra que controlan las puertas por las que producen el descenso de las almas desde las estrellas al mundo de los mortales y el recorrido inverso”. 

[21] Literalment, en lloc de la forma correcta AJUDA’NS.

[22] Literalment, en lloc de la forma correcta fred.

[23] Aquesta forma com també “febre” són correctes.

[24] La forma “veent” (en l’original, sense la –t final) és tan correcta com “veient”, però ambdues porten una –t.

[25] Ací vol dir només i no no més, ja que està parlant de pau;  i, així, restaria “només pau, llum, no tenebra”.

[26] El 7 de gener del 2020 havia canviat lleugerament l’enllaç, que és el que ací figura.

De Calasparra a Fulda i els Sants de la Pedra

General, , , , , , , , , , , , , , , , ,

 

A continuació, en relació amb el tema de la religiositat popular i del seu vincle amb els Sants de la Pedra, passarem, sobretot, per Calasparra, una població murciana, històricament, vinculada al Regne de Castella i que es tracta d’u dels llocs que, tot i estar fora de l’àmbit lingüístic, han adoptat els Sants de la Pedra com a patrons, una part més del matriarcalisme.  Afegirem que, en Calasparra, els Sants de la Pedra, són coneguts, familiarment, com “los Santos Mártires” i com “los Santos de la Caldera”.

Des d’ací, agraesc que Radio Calasparra, per mitjà de Mª José Gomariz, el 29 de juliol del 2019, em fes una entrevista extensa i en què les dues bandes gaudírem.

(Desde aquí, agradezco que Radio Calasparra,  a través de Mª José Gomariz, el 29 de julio del 2019, me hiciese una entrevista extensa y en la que las dos partes gozamos)

 

Com llegim en l’article “San Abdón y San Senén. Historia y tradición en Calasparra”, de Francisco Casinello Martínez, tret de l’obra “Los patronazgos en la Región de Murcia. VII Congreso de Cronistas Oficiales de la Región de Murcia”, coordinada per Ricardo Montes Bernárdez[1], “Las referencias más tradicionales sobre la aparición de los santos Abdón y Senén en Calasparra citan que pudieron ser aquellos primeros repobladores entre los que, en 1412, se repartieron las tierras, quienes trajeron la devoción de estos mártires a tierras murcianas. Sin querer obviar que es posible que esta tradición sea cierta y aquellos primitivos repobladores de origen aragonés conociesen y trajesen de sus lejanas tierras esta devoción, lo cierto documentalmente [es] que las primeras noticias sobre los Santos aparecen a finales del siglo XVI. Tanto es así que ni tan siquiera fueron los primeros patronos de Calasparra. (…) Probablemente una época de malas cosechas unida a un ambiente de exaltación religiosa con numerosas fundaciones de santuarios y ermitas, influye para que el Comendador buscase un nuevo patrón más directamente relacionado con la protección de la agricultura y del que pudieran conseguir unas reliquias que concentrasen la devoción hacia el patronazgo.

(…) Los últimos años del siglo XVI y los primeros del XVII ven aumentar considerablemente la devoción a los Santos y ya en la visita de la encomienda de 1.609 encontramos la fundación de la Ermita de los Santos por Pedro Hernández ‘natural de esta villa por su devoción y la repara y tiene proveida de ornamentos y de los demas necesario y solo tiene necesidad de presente de recorrer los tejados de alguna teja…”.

(…) A lo largo del siglo XVII la fiesta de los Santos se va consolidando y en el siglo XVIII ya está considerada como la más importante de la Villa” (pp. 189-191).

Sobre el segle XVIII, referent a Calasparra, el cronista diu que “Juan de Moya Hurtado, Escribano del Concejo de Calasparra desde 1.748, nos dice en 1.779 que (…) se hacía ‘… caridad de pobres y reparto de pan y carne…’, tradición que, con modalidades diferentes y con otro sentido, aun[2] se ha mantenido hasta la actualidad” (p. 192).

A aquestes línies de Francisco Casinello podem afegir una part d’una obra del segle XVIII, “Vida portentosa, y sagrada novena de los santos martyres, S. Abdón, y Senén”, del P. Fr. Sebastián Saez (de 1765), publicada en Calasparra, en què l’autor comenta que “Dedican à estos Ilustres Martyres un dia, en que les celebran solemne fiesta, (…) donde estos Santos tan peculiares de este Pueblo, en quanto à la devoción, con que los miran, como à Patronos, que comúnmente se entienden con el epíteto[3] de los Santos de Calasparra, o los Santos de la Caldera[4]; de cuya circunstancia dimana[5] aquel regular dicho, con que suelen ponderar las gentes alguna vasija de gran magnitud, que exclaman con aquellas palabras: Es mayor, que la Caldera de Calasparra.

(…) trato del método, que observa aquella Ilustre Villa de celebrar esta funcion de los Santos Abdòn, y Senèn; y así, (…) no passarè en silencio el principio, y motivo de donde toma denominación esta vulgaridad tan proclamada por todas partes. Sucede que en esta Villa se reserva una grande, y espaciosa Caldera, circunvalada de ceños[6] por su mayor firmeza, la qual està solo destinada para el dia, en que solemnizan à estos Santos; pues para festejarlos mas cumplidamente por todos modos, se muestra aquel dia esta piadosa Villa magníficamente liberal con todo genero de personas, y para fin de disponer comida para tantos, està proporcionada dicha Caldera; siendo capàz en el concavo[7] de su circunferencia, cocerse suficiente menestra para surtir un batallon de Gente. Guisase comunmente en èlla toda la carne de una gran res[8] de Bacuno[9], que con dos, ò tres cargas de las verzas[10], que dà el tiempo, y à correspondencia, una desmedida porción de otras legumbres, y demàs condimentos, que se requieren, para sazonar[11] aquel manjar, se dispone en toda forma, aunque en Caldera, una muy bien provista olla. Determinan à uno, ò dos hombres, à cuyo cuidado queda cometido el prepararla, para que estè en términos de comerse; siendo antiquada costumbre, que sirva la calle de cocina, donde se represente todo este explendido aparato, la que siempre se plantea en el sitio, que estè enfrente de la casa de los Mayordomos, que suelen ser dos, ò mas, algunos años, à cuya conducta, y dirección toca hacer repartimiento, el qual suele ser, dando una parte de limosna à los necessitados, y otra por reliquia, à los que no necesitan; de suerte, que por ser en nombre de los Santos Martyres estas expensas, y ser tanta la devoción de aquel Pueblo, les hace dicha olla el caldo gordo à pobres, y ricos” (pp. 83-85).

Fins ací tindríem, més o menys, una idea general de la festa dels Sants de la Pedra, en Calasparra, i, així mateix, partint, novament, de l’article “San Abdón y San Senén. Historia y tradición en Calasparra”[12], de Francisco Casinello Martínez, podríem reblar el clau dient que “Desde finales de los años cincuenta y sesenta [del siglo XX] (…) la fiesta queda relegada a la celebración de una verbena en la Plaza de los Santos, la degustación de la exquisita ‘cuerva’[13], las migas que hacen algunos grupos y la indispensable sandía del Abril. (…) Los días que se celebraba corrida [de toros] la gente acudía multitudinariamente, ya que ésta, por tradición secular era el centro de la fiesta de Los Santos” (pp. 193-194). El detall de la correguda de bous representa un cas singular en aquesta festa dels sants Abdó i Senent, si més no, fora de l’àmbit lingüístic.

També hem trobat, però partint de l’obra literària “Els sants Abdó i Senent. Patrons de l’agricultura catalana” (Premi Franciscàlia, en 1961), en què l’autor, literalment, escriu que “Ultra tantes coses l’antigor d’esta advocació tan nostra ens la farà saber, que també són venerats en la Huerta de Múrcia, únic lloc castellà on amb est sentit el tenen i açò no pot tenir altre oritge[14] que la nostra nissaga que hi romangué arran de l’efímera presa que en feu El Conqueridor[15]” (p. 27). És un tema que intuesc que encara està obert, tot i que, inicialment, m’incline per lo escrit per Rosa Ribas i per Francisco Casinello i que hem plasmat més amunt.

Cap al final de l’article “San Abdón y San Senén. Historia y tradición en Calasparra”, el cronista afig que, de finals dels anys seixanta i principis dels setanta ençà[16], “La fiesta de los santos vuelven a tomar auge y la participación es cada vez mayor la [= al] tiempo que se diversifican los actos. (…) A consecuencia de este renacimiento se vuelven a sacar las imágenes de los Santos en popular y clamorosa procesión y se organizan almuerzos populares y gratuitos” (p. 194) i que “En los últimos años, la Fiesta de los Santos ha cobrado gran importancia con la incorporación de una gran variedad de actividades, tanto religiosas como civiles (…). La constitución, hace pocos años, de una Mayordomía de los santos Mártires ha supuesto un nuevo empuje a esta[s] celebraciones que, junto con la feria, se han convertido en la[s] principales fiestas de la localidad, al tiempo que se ha incrementado considerablemente la devoción hacia los Patronos de Calasparra, san Abdón y san Senén” (pp. 194-195).

Finalment, i, com si es tractàs d’una intuïció d’un visionari, l’autor de l’obra literària de 1961, qui comenta molt prompte que és de Cullera (la Ribera Baixa), diu lo que he experimentat mentres he fet aquesta recerca, tot i que ell ho redactàs en 1961: “Quan es puga fer completa l’estadística de llur devoció catalana, que jo només ho intento, serà de quelcom sorprenent per la difussió tan unitària. Amb tot açò creu el modestíssim autor de les presents mal escrites ratlles a sobre un tema digne de més ben trempada plona[17], haver-hi contribuït a la coneixença i divulgació d’un vincle tan ferm entre els llocs de llengua catalana” (p. 27). Tenim, doncs, una prova més que evident que moltes persones eren conscients (i ho són) que la devoció als Sants de la Pedra està molt estesa, sobretot, en tot el nostre àmbit lingüístic, que són pocs els estudis que se n’han fet i, a més, que calia fer una mena de recol·lecció de la mateixa manera que els llauradors fan amb el forment, en aplegar l’època de la collita, principalment, el mes de juny i el de juliol, tot i que també s’allarga fins a agost.

Afegiré, sobre aquesta dispersió de fonts (en aquesta recerca, prou recopilades), que, pocs dies després de començar la investigació, en el 2017, comentí a u dels col·laboradors, que havia pensat entre la Mare de Déu de l’Olivar (patrona d’on visc, Alaquàs) i els Sants de la Pedra. I em digué: “Els Sants de la Pedra, que estan més estesos per la geografia”. Ha sigut, per tant, u dels millors encerts. I, com veiem, fins i tot, traspassa les fronteres del nostre àmbit lingüístic, com ara, passant a terres que formaren part del Regne de Castella, com ara, la població murciana Calasparra.

Ara bé, adduirem que u dels actes que tenen lloc en Calasparra( i que no sol donar-se en tot l’àmbit lingüístic, però sí en aquesta població d’arrels castellanes i en alguna altra, també vinculada a l’històric Regne de Castella, com ara, Pedrosa del Rey, de Valladolid) i de què parlarem, a través d’informació treta del llibret “Cuadernos de Historia de Calasparra Nº I SAN ABDÓN Y SAN SENÉN”, de juliol de 1997, és la intervenció dels bous. Així, en aquests quaderns d’història llegim que “En un programa de fiestas de 1.977 recoge Don Luis Armand Ruiz un trabajo de su padre en el que narra la celebración de la fiesta de los Santos durante el siglo pasado y principios del actual.

(…) Nos cuenta Don Luis que el Día Treinta de Julio era el más importante del año para los calasparreños, ya que en ese tiempo habían terminado las principales labores agrícolas y todo el pueblo se disponía a celebrarlo con sus mejores galas. Era el día en que todos los habitantes de los campos circundantes venían al pueblo a presenciar la[s] corridas callejeras de novillos[18].

La mañana del Día de los Santos, después de la Misa Mayor, se corría por las calles más céntricas un novillo sujeto al testuz[19] mediante una gruesa maroma[20], llevada por los mozos más atrevidos que corrían por la Corredera y calles adyacentes conduciendo a la res[21] de un sitio para otro. Cada mozo trataba de conducirlo en dirección al balcón de su novia o pretendida, aunque no siempre lo lograba, pues había otro más arrestado que conseguía llevar al animal hasta la reja de la suya, atando la cuerda en la misma, para que ésta pudiera prender entre el testuz y la cuerda de la ramita de alhábega[22] que había venido cultivando con mimo durante meses para tal fin” (p. 28).

En la pàgina 29 ens conten que, a vegades, acabava malament la festa perquè el jònec se n’eixia amb llibertat, fins al punt que “escapaba al campo siendo la mayoría de los casos abatida a tiros por la Guardia Civil”.

Podem dir que aquest tipus d’acte festiu, a partir de les informacions recopilades en la recerca, sembla formar part més aïna de la cultura castellana, ja que en la major part de les poblacions de la històrica Corona Catalanoaragonesa, la festa s’orienta més cap a balls i danses, la processó, la desfilada de trets festius (com ara, gegants, en Catalunya), l’arreplega de diners mitjançant la venda d’aliments o a través de subhastes, etc., més en línia amb lo que llegirem tot seguit i també tret del mateix llibret de Calasparra.

“Continua narrándonos Don Luis, que otro de los momentos culminantes de las celebraciones en honor de los Santos era el llamado Viernes de Mayordomas. Se celebraba ese festejo el último Viernes de Agosto y estaba organizado por la mayordomía de los Santos para hacer la postulación[23] (…) por el pueblo a cargo de un grupo de escogidas señoritas que eran recogidas de sus domicilios por autoridades locales, mayordomos y acompañadas cada una de ellas por un joven. Recorrían todo el pueblo, de casa en casa, recogiendo donativos en dinero o en diferentes objetos que luego eran sometidos a pública subasta.

Al día siguiente se volvían a correr los toros de la misma forma que se había hecho durante el Día de los Santos. Los astados[24] eran sacrificados en la Corredera y después de descuartizados se ponían a cocer en las enormes ‘calderas de los Santos’, dando lugar al dicho: ‘Es más grande que las calderas de los Santos’.

(…) La caldera era repartida entre todo el pueblo. (…) Aún nos cuenta que se celebraba otra fiesta taurina, durante tres días, sin determinar las fechas, en honor a nuestros patronos. En esta ocasión eran los propios animales de labor, las famosas vacas calasparreñas, que prestaban los agricultores de la vega, para ser corridas por la calle Mayor y adyacentes cerradas en sus bocacalles[25] por empalizadas[26]y totalmente abarrotadas de gente, que se agolpaban en la calzada y balcones. Desde allí lanzaban peleles[27] de trapo para engañar a la res a su paso bajo el balcón y que tropezaran con ellos.

La construcción de la actual Plaza de toros acabó con una forma tan antigua y tradicional de vivir la fiesta”  (pp. 30-31).

I, per a rematar aquesta informació referent a poblacions de fora de l’àmbit lingüístic, però vinculades als Sants de la Pedra, adduirem que, en el llibre “Vida, culto y folklore de los santos Abdón y Senén”, de José Sistac Zanuy, per exemple, llegim que, “Desde muy antiguo, los payeses de Chateauroux, en Francia, rinden un piadoso e intenso culto a los Mártires persas, como consecuencia de haber logrado por su mediación numerosas conservaciones milagrosas de sus cosechas. En Berry, y otros lugares del país galo, existe la tradición de colocar los gremios de toneleros bajo la advocación de los santos Abdón y Senén. (…) esta tradición tiene su origen en el hecho de que para la traslación de reliquias de estos Santos desde Roma a Arlés-sur-Tech, se utilizaron barriles en circunstancias milagrosas” (p. 43).

La difusió dels Sants de la Pedra aplegà, fins i tot, al Monestir de Fulda (en l’actual Alemanya),  de què parla José Sistac: “la Abadia de Fulda, tan singularmente famosa en los anales religiosos de Europa, poseía reliquias y un altar dedicado a los santos Abdón y Senén, en la Basílica de San Salvador. En la Iglesia de Santa María, también en Fulda, existía una cruz con reliquias de dichos Santos” (p. 44). A més, segons escriu Lluïsa Serra, en el grup de Facebook “Amics de la Moreneta” (https://es-es.facebook.com/groups/amicsdelamoreneta/permalink/1592156777465816), el 28 de març del 2017, “El monasterio fue dedicado al Salvador, pero al llegar de Roma unas reliquias insignes de los Santos Abdón y Senén, tomó la titularidad de estos santos. (…) Con la llegada del Protestantismo, los monjes se adhirieron a él, y el monasterio se secularizó”.

 

 

Notes: [1] Aquesta obra, sobre aquest congrés, celebrat en el 2013, està en Internet, en pdf, per exemple, entrant en Google, on el trobarem amb facilitat.

[2] Literalment.

[3] En valencià, epítet. En aquest cas, vol dir “qualificació elogiosa”.

[4] És u dels altres noms familiars que reben els sants Abdó i Senent: “los Santos de la Caldera”.

[5] Prové.

[6] En valencià, plecs.

[7] Còncau vol dir “que és més xicotet pel mig que per les vores”.

[8] En valencià, cap.

[9] Literalment, en lloc de vacuno.

[10] Literalment, en lloc de berzas. En valencià, equival a cols.

[11] En valencià, assaonar, és a dir, fer saborós el menjar.

[12] Tret de l’obra “Los patronazgos en la Región de Murcia. VII Congreso de Cronistas Oficiales de la Región de Murcia”, coordinada per Ricardo Montes Bernárdez.

[13] Beguda feta amb vi i llima.

[14] Textualment, en lloc de la forma correcta origen.

[15] El rei Jaume I (1208-1276).

[16] La informació està treta d’un document sobre un congrés celebrat en el 2013.

[17] Ploma.

[18] En valencià, jònecs. Un jònec és un bou (o un brau) jove.

[19] En valencià, al tos.

[20] Una maroma és una corda gruixuda.

[21] En valencià, el cap.

[22] En valencià, alfàbega.

[23] Postulació vol dir demanada  amb instància.

[24] En valencià, en aquest cas, bous.

[25] En valencià, boca de carrer, cap de carrer.

[26] En valencià, palissada, segons el DCVB, “Obra defensiva composa de pals ficats verticalment en terra i formada a manera de mur”.

[27] En valencià, ninots.

D’Arles a Calasparra i els Sants de la Pedra

General, , , , , , , , , , , , , , , , ,

 

Tot seguit, passarem per Arles (població de la Catalunya Nord) com també per distintes poblacions d’Aragó, com ara, Camporrells, Toril y Masegoso i Tor-la-ribera, en relació, sobretot, amb la religiositat popular vinculada amb els Sants de la Pedra.

En Arles (comarca del Vallespir, en Catalunya Nord), a partir de l’estudi titulat “Sant Abdó i Sant Senén. Festa Major Petita. Vint anys de la seva recuperació (1983-2003)”, elaborat pel “Grup d’Estudis Cubellencs ‘Amics del Castell’”  i a què vaig accedir, per mitjà d’un missatge del 30 de novembre del 2017, gràcies a la gentilesa de Núria Jané, de l’Arxiu municipal de Cubelles, podem llegir que “és un dels llocs on la festa del 30 de juliol és celebrada amb més solemnitat. Hi sobresurt una processó amb el reliquiari i el bust dels sants, portats per capellans nadius de la població. El seguici es forma a l’església, a l’altar dels sants, i es dirigeix a l’encontre de l’anomenada Rodella, un rotllo de cera que la parròquia veïna de Montboló ofereix cada any des de 1465. La llargària del rotllo de cera es calcula per cremar durant 365 dies sense apagar-se. La processó de les dues parròquies passa pels carrers de la vila fins a arribar a l’església, on es celebra la missa presidida per un capellà nadiu d’Arles i concelebrada per capellans convidats”. Passant, per un moment, al llibre “Calendari de festes amb aigua”, de Manel Carrera i Escudé, afegirem que “La processó està formada pels sacerdots, una cobla, el penó de Sant Abdó i Sant Senén i dos grups de joves que, amb la vestimenta tradicional catalana de gala del Vallespir, carreguen una urna i els busts d’argent amb les relíquies dels sants” (p. 126). De nou amb l’estudi cubellenc del 2003, adduirem que “L’any 1998, un d’aquests [capellans convidats] va ser el de Cubelles, mossèn Joaquim Lluís, i també l’Ajuntament de Cubelles estigué convidat als actes oficials d’aquella edició. Acabada la missa, la gent canta els goigs dedicats als sants, amb acompanyament de cobla, i per últim, abans de dinar, és de costum anar a la Santa Tomba a buscar una ampolleta d’aigua miraculosa per portar-la a un malalt o simplement guardar-la a casa com a protecció de mals. A part de l’aspecte religiós, un dels actes més esperats de la Festa Major d’Arles el constitueixen els balls tradicionals del Roselló que es celebren a la plaça del poble” (pp. 4-5), entre els quals hi ha el ball de l’Oferta, un ball de què parla Guillem Alexandre Reus Planells, en l’article “Els dos retaules barrocs dedicats a Sant Abdon i Sant Senén. Arles i Inca”, quan diu que “Una vegada a Arles, té lloc l’ofici a l’interior de l’església amb l’exposició dels dos busts reliquiaris i de la rodella (…). Durant la celebració es dansa el ball de l’Oferta, que és duit a terme per una colla sardanista. (…) Quan la processó ha acabat, a la plaça major es ballen sardanes” (pp. 150-151). És a dir, també té lloc el ball de l’Oferta, com en Inca.

També sobre Arles, i tornant a la publicació del “Grup d’Estudis Cubellencs ‘Amics del Castell’”, hi ha que “A més de la seva festa grossa, els arlesencs encara celebren una altra diada en relació als seus patrons. Es tracta de l’anomenada Festa de la vinguda, en la qual es commemora, el 24 d’octubre, l’arribada a Arles de les relíquies de sant Abdon i sant Senén. Cubelles, a través dels seus representants municipals, de la colla de geganters i de molta gent que s’hi va afegir, ha participat en aquesta festa, en dues ocasions, el 1991 i el 1999” (p. 5). Tot i que aquesta informació és del 2003, aquesta germanor entre poblacions, fins i tot, mitjançant celebracions relatives a sants que tenen en comú com a patrons, constitueix una glopada d’aire fresc que obri a flocs d’agermanament i de cooperació entre poblacions amb trets històrics, culturals i lingüístics  comuns.

Hi ha un tret sobre la Rodella que, només llegir les línies següents de Manel Carrera, tretes del llibre “Calendari de festes amb aigua”, em recordà el tema dels formentets (tractat per Teo Crespo) i, fins i tot, el canvi de rotllo de pa amb llavoretes (durant la festa dels Sants de la Pedra, en Benlloc) a què fa al·lusió José Miguel García , en el volum primer de la seua obra “Memorias de la Villa de Benlloch”[1]. Manuel Carrera afig que “La Rodella restarà tot l’any dins l’església fins uns dies abans de la festa de l’any següent, quan tornarà a Montboló per ser renovada completament. La cera vella es reparteix entre els habitants del poble, que creuen que té propietats protectores davant les tempestes estiuenques. La Rodella exerceix, dons, de talismà, una espècie d’amulet al qual s’atribueix la virtut sobrenatural de protegir les collites, els boscos i els habitants de les muntanyes”. Aquesta informació sobre la Rodella és diferent a la predominant i, a més, ofereix detalls que no apareixen en moltes fonts, com ara, la renovació de la cera o que la cera es reparteix entre la població d’Arles.

Afegirem unes línies sobre Arles, tretes de l’obra “Els sants Abdó i Senent. Patrons de l’agricultura catalana”, que fou premi Franciscàlia (en els Jocs Florals de l’Alguer, en 1961): “Encara que a 1.760 es secularitzà l’Església [d’Arles] i es convertí en Parròquia i l’Arxiu del Monestir fou dispers, se’n coneixen nombrosos documents conservats per l’erudit francesot Pierre de Marca. Un diploma de Sintillus Abat on la comtes[s]a Ermegarda (994) fa jurament damunt l’altar d’Abdó i Senent; en 1.036, un altre diploma d’en Guillem Comte de Besalú on fa una deixa als Sants Cossos. A més llur festa d’ençà 1.119 era ja molt solemne a la Vall  [i] els de Montboló renoven cascun any l’ofrena votiva de la ‘Rodella’ en el mur de la capella des de 1.465” (p. 21). Finalment, en la plana 22 d’aquesta obra presentada a l’Alguer, llegim, textualment, que “Al 24 d’Octubre del 1.959, la Vall d’Arles celebrà amb importants i nombroses festes el mil·lenari de la portada llur [dels Sants de la Pedra] des de Roma”.

Quant al tema de l’aigua de la “Tomba Santa” que raja en el pati del Monestir de Santa Maria, d’Arles, un camp en què a penes hem entrat, Manel Carrera i Escudé, en el seu llibre “Calendari de festes amb aigua”, comenta que “hom creu que aquesta aigua té, pel lloc d’on surt i per la forma com s’obté, grans virtuts. Per això, el dia 30 de juliol la gent s’atansa a la tomba[2]per obtenir-ne una mica a canvi d’unes monedes”, com ja comentàrem en un altre apartat de la recerca[3].

Quant a Aragó, hem trobat documentació, per exemple, referent a Camporrells (la Llitera). Així, hi ha l’entrada “Camporrélls” (https://www.ayuntamiento.es/camporrells), en la web de l’Ajuntament de Camporrells, on podem llegir “30 de julio La Festa patrones San Abdón y San Senén; popularmente llamados ‘Sant Nin i Sant Non’ en catalán. El primer día se hace el ‘rescat’. A lomos de una mula vestida con ropas de mudar va un joven que recoge presentes y regalos (tradición recuperada en el año 2004). ‘Ball dels totxets’ -baile de palos de madera (totxets)- en honor a los santos. Recuperados el año 1979 y bailados cada fiesta ininterrumpidamente hasta la actualidad. Tocados originariamente en el siglo XIX y principios del XX por ‘Els Gaiters de Casserres’. Tras su desaparición, han sido interpretadas las melodías por formaciones de banda de la localidad y de otras poblaciones: La Principal de Camporrells (1916-1930), Orquesta Juventud, Orquesta Amanecer… y, a partir de la recuperación el año 1979, por formaciones tan relevantes como la Orquestra Meravella, Orquestra Selvatana, Orquestra Miramar, Orquestra Marina… El año 1981 se editó una cinta con las melodías, con el título ‘Cançons i ball dels totxets’”. Aquesta modalitat de ball de bastons, com hi ha en l’article “Ball dels Totxets a Camporrells” (https://www.vilaweb.cat/noticia/3915562/20110730/ball-totxets-camporrells.html), publicat en el diari digital “VilaWeb”, es tracta d’una “modalitat de ball de bastons que es preserva a Camporrells i que acompanya la processó de les imatges dels patrons de la festa. La ballada començarà a les onze del matí al Molí de Baix i recorrerà tots els carrers del poble fins a l’església”. En aquest article de “VilaWeb”, escrit en el 2011, també hi ha que “Camporrells és l’única població de la Franja que manté aquesta tradició recuperada als anys 80 del segle XX, molt arrelada, en canvi, a les comarques veïnes de la Noguera i del Pallars.

Per la festa de Sant Nin i Sant Non també es porta a terme ‘el rescat’, una cercavila en què es recapten diners per a sufragar les despeses de la festa major. Antigament, un noi del poble, a cavall d’una mula guarnida, voltava pels carrers de la població demanant ous o diners. Avui el costum encara es manté a títol de record”.

Tornant a la informació de l’ajuntament de Camporrells, llegim que “El último día de la fiesta, por la noche, junto a la orquesta, se celebra la despedida (…).

Diada dels Màrtirs Primer domingo de septiembre subida a la Ermita dels Màrtirs dedicada a San Abdón y San Senén. Se celebra una misa a las 12 h; finalizada con bendición de panes ‘pa caritat’. Después se organizan comidas entre los grupos de amigos”.

En Apiés, una localitat del terme d’Osca (Uesca en aragonés i Huesca en castellà), segons informació facilitada per Mariano Allué (representant de la localitat esmentada), la celebració dels Sants de la Pedra “Era una fiesta devotiva”, malgrat que, arran de la guerra (1936-1939), lo únic que hi havia era una foto dels sants. Tenia lloc dos dies abans de la festa del patró de la ciutat, Sant Feliu l’Africà, motiu pel qual el dia 31 de juliol l’acte rebia el nom de “la fiesta rota”. Contactí amb ell el 5 de novembre del 2018, per telèfon.

Quant a Toril y Masegoso (població aragonesa de la comarca de Sierra de Albarracín), per mitjà del llibre “Crónicas de Toril y Masegoso durante el siglo XX”, de Pedro Saz Pérez i editat pel Centro de Estudios de la Comunidad de Albarracín (CECAL), hi ha que els habitants, quan eren adolescents, “[los mozos,] a la menor ocasión se organizaba un baile, como por ejemplo cuando llovía en plena siega” (p. 155) si bé és cert que no assenyala de quina sega, tot i que, en un missatge del 6 de novembre del 2018, aclareix que “Los bailes eran festivos y en los días determinados, no por cuestiones puramente agrícolas”. I, quan passa a l’apartat “FIESTAS PATRONALES” i s’endinsa en Toril, una de les dues parts històriques que ara formen el terme, llegim que “Los patrones de TORIL son San Abdón y San Senén. Su festividad fue siempre el 30 de julio, pero como coincidía con la cosecha, las fiestas se adelantaron un mes durante la II República. Dos días antes las mujeres hacían una hornada[4] de tortas dormidas[5], mantecados, madalenas y pan” (pp. 156-157). Aquesta festa, en paraules tretes del missatge, “está dedicada a los santos Abdón y Senén y al contrario que Masegoso únicamente se festeja a estos santos”.

En Tor-la-ribera[6] (una població de la comarca aragonesa i catalanoparlant de la Baixa Ribagorça),  en què la parròquia porta per nom “Parròquia dels Sants Abdó i Senén”, es celebren les seues festes en abril, amb motiu de la Pasqua de Resurrecció i també el 30 de juliol, festivitat de Sant Abdó i Sant Senent.

Informació treta de l’entrada “Torre la Ribera” (http://www.turismoribargorza.org/es/planifica-tu-vida/nuestros-municipios/torre-la-ribera), de la web “Turismo Ribagorza”. A hores d’ara, no s’hi pot accedir per mitjà d’aquest enllaç.

Respecte a Vall-de-roures (població aragonesa de la comarca del Matarranya), per mitjà del llibre “Valderrobres, paso a paso”, de Carmelo López Esteruralas i de Manuel Siurana Roglán (de què parlem en l’apartat dedicat a ermites), hi ha que “Las gentes de Valderrobres acuden hasta la ermita (…).

Por la mañana se celebra la misa en honor de los Santos y, al acabar, se realiza una pequeña procesión alrededor de la ermita, rezándose los gozos de los Santos. Después llega la hora de la comida, que es comunitaria, para los que así lo quieren, cocinándose paellas, fabadas, fideuadas, carne estofada u otras viandas para unos 500 comensales. Alrededor de las cinco de la tarde se organizan carreras entre el rastrojo del mas de Valentí. En ellas los participantes de manera improvisada se agrupan por edad y sexo (…). Tras las carreras, los mayordomos suelen repartir merienda entre los asistentes, a la vez que comienza el baile, con una charanga que ameniza toda la sesión. A partir de aquí, tal como el sol se va poniendo, los asistentes regresan a Valderrobres, entonando aquello ‘de los Santos venimos, no borrachos, pero bien bebidos’[7].

La fiesta cuenta con el patrocinio de 4 mayordomos nombrados en la fiesta del año anterior” (p.181). Aquests “mayordomos”[8] (majordoms) són els que organitzen la festa i, com em comentava Manuel Siurana (de “Fundación Cultural Valderrobres Patrimonial”), per mitjà d’un missatge del 18 de juny del 2018, “antes dos eran de las masías y dos del pueblo. Se celebra misa, se bendicen los términos, se cantan los gozos, se hacen carreras, se come y se baila”. De nou, ix el tema de la benedicció del terme, el dia de la celebració de la festa dels Sants de la Pedra.

Continuant amb Vall-de-roures (la Matarranya), gràcies, en part, a aquest missatge que m’envià Manuel Siurana, hi ha que “En Valderrobres existe la ermita de San Abdón y San Senén. Fue construida entre los años 1418 y 1420, según datos del Archivo Diocesano de Zaragoza.

Dentro de la ermita hay una lámina moderna (…), realizada después de la Guerra Civil y en la iglesia parroquial se conserva una escultura realizada por encargo hará unos diez años o algo más (…). El día de la fiesta, se lleva a la ermita.

(…) La devoción por estos santos es antigua y hay referencias a ella en diversos momentos de los últimos 600 años. Siempre ha sido corriente celebrar una romería, que ha ido cambiando de fecha”.

Abans de tancar aquest punt, direm que, tot i que ens hem centrat, bàsicament, en les poblacions que sí que són de la històrica Corona Catalanoaragonesa, hi ha poblacions de fora de l’àmbit lingüístic on també se’ls fa festa o on hi ha informació molt interessant, com ara, Calasparra (Múrcia). Tot i això, direm que, en Calasparra, segons podem llegir en el llibre “Culte i iconografia de Sant Abdó i Sant Senén a Catalunya”, de Rosa Ribas Garriga (Editorial Claret, 2007), “des de l’any 1412 es veneraven els dos Sants relacionats amb la protecció de les collites i amb la possible repoblació d’aquestes terres per aragonesos. En els segles XVI, XVII i XVIII es va anar consolidant una festa que durava quatre dies en la que es feien cerimònies religioses, teatres, danses i curses de braus. L’ermita dedicada als Sants era un centre de culte important per la vila” (p.37).

 

 

Notes: [1] “El rollo es de masa de pan, añadiendo los anisetes o llauretes –llaboretes-. Y ese rollo en buena práctica deberá permanecer todo el año colgado y visible en algún rincón de la casa, hasta que el próximo dia dels Sants Martirs (sic) lo sustituya; igual como se hace con el ramo de olivo del Domingo de Ramos” (p. 386). És curíós que en Arles es tracte d’un rotllo de cera; que, en Benlloc, ho siga de pa…

[2] La tomba dels Sants de la Pedra.

[3] En traure’n mitjançant un escrit de Xavi Duran Ramírez (en el blog “Combinacions”) i d’un article de Jan Grau.

[4] Fornada, en valencià. Lo que es cou en el forn. Quantitat de pa, terrissa, etc., que es cou d’una vegada en un forn.

[5] Prima, en valencià, segons indicava Fermín Colomer Leche, un membre del grup de Facebook “Rescatem paraules de l’oblit”, el 6 de novembre del 2018, després d’haver exposat jo una pregunta sobre el terme “tortes dormidas”. En paraules de Pedro Saz Pérez, en un escrit del mateix dia, “Las tortas dormidas es un dulce que se realizaba por costumbre en días señalados pero con una receta muy simple realizadas con aceite, huevo, levadura y harina”.

[6] El nom, en castellà, d’aquesta població aragonesa, és Torre la Ribera

[7] Es tracta d’u dels pocs detalls humorístics que hem trobat relacionats amb la festa dels Sants de la Pedra.

[8] Mentres revisava la recerca, el 7 de desembre del 2019, tinguí la curiositat de cercar, en el DCVB, el terme majordom, per si es corresponia al de majoral (o clavari), i em trobí que, en  la definició 2.b) indica “Majoral o prohom d’una confraria (Tortosa)”, fet que s’ajusta a lo que podem dir un altre sinònim de clavari.

Del Pla del Penedès a Inca i els Sants de la Pedra

General, , , , , , , , , , , , , , ,

 

A continuació, passarem per diferents poblacions catalanes, com ara, el Pla del Penedès, la Riba, Santa Pau i Terrassola i Lavit, com també per Inca (en les Illes Balears), en relació, sobretot, amb la religiositat popular vinculada amb els Sants de la Pedra.

En el Pla del Penedès (comarca de l’Alt Penedès), per mitjà de Pere Rovira Alemany, qui m’envià un missatge, el 7 de gener del 2019, hi ha que Josep Guitart, estudiós d’aquest poble, per exemple, comenta que en “una foto que surt al llibre ‘El Pla, històries de l’ahir i l’avui’, del 1994, primer llibre de temàtica planenca”, apareixen els Sants de la Pedra, en escultura i de manera curiosa: el de l’esquerra (segons mirem frontalment), no sols porta el nom a peu de l’escultura (“SANT ABDÓ”) sinó que, a més, duu un llibre; en canvi, el de la dreta (“SANT SENEN”, sic), duu una creu i una palma. Un cas realment insòlit i que pot recordar-nos obres de pintura dels segles XVI i XVII que figuren en l’article “Historia, arte e iconografia de los Santos Abdón y Senén”, de Daniel Benito Goerlich, publicat en el llibre “De la Festa d’Acció de Gràcies i d’altres festes de Carpesa”, on hi ha una obra en què els dos germans porten una bola i una vara cada u, o, en el mateix article, un oli anònim del segle XVII, d’Alpont[1] (comarca dels Serrans), en què encara no apareixen el típic manoll de forment i el penjoll de raïm (pp. 87-88). Tot seguit, Pere Rovira escriu que “aquestes imatges que hi ha a l’església [de Santa Magdalena] son obra de l’escultor Josep Ricard. Són d’argila, i van ser presentades en societat a la Festa Major del Pla del 1992”. Així mateix, addueix que Josep Guitart “no té constància de que hi hagi cap imatge mes abans d’aquestes (tret dels goigs que es guarden a Lavit). També em diu que el nom dels sants el porta un carrer del poble, les escoles, i les campanes petites del campanar”. Informació realment interessant, entre altres motius, perquè, com en el cas de Castelló de la Ribera, manifesta que els Sants de la Pedra, encara són presents en el Pla del Penedès.

Sobre la Riba (comarca de l’Alt Camp), per mitjà d’informació de Jordi Company Besora (amic de Facebook) facilitada el 19 de gener del 2019, hi ha que “La meva infància i primera joventut van ser a La Riba, poble dels meus pares, on descansen. De Sant Abdó i St. Senén, en sé molt poc, per no dir res. Estan al retaule de l’església dedicada a St. Nicolau i ells són els co-patrons”.Igualment, a partir de l’entrada “La Riba: El patronatge religiós” (https://blocs.tinet.cat/lt/blog/del-penya-segat-estant/category/750/la-riba/2013/04/06/la-riba-la-religiositat-popular), del blog “Del penya-segat estant”, a què  vaig accedir el 2 de desembre del 2019, hi ha[2] que, “amb anterioritat al segle XVIII es veneraven les figures de Sant Abdó i Sant Senén, la Mare de Déu del Roser, Sant Nicolau i Sant Andreu. Una devoció manifestada en les confraries que funcionaven exercint funcions tant pietoses com socials.

(…) a partir del segle XVIII (…) L’associacionisme religiós el formaven voluntàries i voluntaris laics que units amb una finalitat concreta i diversa manifestaven la seva fe i mantenien tradicions com l’ofrena del pa beneït, tradició perduda, però si calia també organitzaven balls, com consta en les relacions d’activitats i comptes de les confraries dels sants Abdon i Senen i la de Andreu”. Una informació realment interessant.

En relació amb Riudellots de la Selva (comarca de la Selva), per mitjà de part d’un document enviat per l’Ajuntament de Riudellots, en un missatge del 20 de novembre del 2018, hi ha que “El 1763 dues processons celebrades a Riudellots tenien com a destí la capella del Remei. La primera era per Sant Jordi (…). La segona processó tenia lloc el dia dels Sants Abdó i Senén, el 30 de juliol: arribant a la capella es cantava la Salve Regina, s’hi feia la missa i es cantaven els goigs i, de tornada, el Tedeum. Aquell dia, en apuntar l’alba i mitja hora després, tocaven les campanes de l’Hostal Nou per convocar la gent a la processó”. En aquest document, hi ha una part de la consueta[3] de 1763, en què Josep Calderó descriu les processons que es feren en la capella de l’Hostal Nou. Així, textualment, es llig que “Esta festa de devoció (Sants Abdó i Senén), com y també … la proffesó se fa a dita capella lo die de sant Jordi…, són tant antigues en esta parròquia com la matexa capella… Per tradició d’uns a altres dende dit tems s’ha conservat la notícia d’aver-se introduït estas proffessons, la primera per rogatives de conservació dels fruits de l’anyada, y la segona que se fa en est die 30 de juliol, per acció de gràcies d’aver-se conservat dits fruits.

… Se té ja de temps molt antich la consuetut de cuydar-ne special administració encarregada a las donsellas fillas de la parròquia, y per ço quiscun ayns las dos pabordesses que en ell han servit, n’alegexan[4] altres dos… per servir en l’any següent[5]. Esta elecció se fa alguns dies antes del die de Sant Jordi en lo mes de abril, en que las dos pabordressas exints donan lo siri a las dos pobordessas entrants[6]”.

En Santa Pau (comarca de la Garrotxa), si partim de l’entrada “Goigs a sants Abdó i Senén. Santa Pau (Garrotxa, Girona)” (https://algunsgoigs.blogspot.com/2014/08/goigs-sants-abdo-i-senen-santa-pau.html), que figuren en el blog de Mn. Josep Maria Vinyolas “Goigs i devocions populars”, hi ha que “L’aplec [, amb motiu de la festa dels sants Abdó i Senent,] actualment es celebra l’últim dissabte de juliol amb missa, coca i vi dolç, amb joc de la virolla[7], acompanyats de música i més tard el sopar. És organitzat pels estadants del Camó, que també són propietaris dels terrenys on és construïda la capella. Temps enrera, cada any, feien de pabordes diferents cases de la vall de Sant Martí; cada diumenge pujava una de les cases a ‘fer llum als sants’[8]; també al mes de maig es feia la benedicció dels termes de Santa Pau, Batet i Begudà”. Durant la recerca, hem pogut comprovar que els Sants de la Pedra, en més d’un cas, també van associats a la benedicció (per exemple, dels camps).

També sobre Santa Pau i relacionat amb Batet[9] i amb Begudà[10], afegirem que, en l’article “Èxit de l’aplec a l’ermita dels sants Abdon i Senén, a Santa Pau” (http://www.elpuntavui.cat/societat/article/5-societat/68095-exit-de-laplec-a-lermita-dels-sants-abdon-i-senen-a-santa-pau.html), publicat en el diari “EL PUNTAVUI”, hi ha que “Els estandants de Santa Pau, Batet i Begudà veneren els sants Abdon i Senén, sants màrtirs protectors de la pagesia”.

En Sant Boi de Llobregat (comarca del Baix Llobregat), per mitjà de l’entrada “Com eren les nostres Festes Majors d’abans?” (http://museusantboi.blogspot.com/2013/05/com-eren-les-nostres-festes-majors.html), acompanyada d’un article de Carles Martí Vilà (1898-1987), qui en fou cronista, i publicada en la web “Museu de Sant Boi de Llobregat”, llegim que la festa dels Sants de la Pedra, tot i que no era la major de la vila en ple segle XVI, sí que n’era la de més ressò. De fet, “Un incident d’ordre local ens dona a conèixer alguns dels divertiments més populars en les festes dels nostres passats. Fou en l’any 1649, quan el rei de França s’havia apoderat de quasi tot Catalunya i, en nom seu, el virrei Pere de Marca feia mercè als que el servien de gràcies i benifets, sobretot concedint-los els bens dels que lluitaven contra la seva dominació.

El castell de Sant Boi i els drets i rendes del mateix foren donats al capità Francesc de Borrell, el qual, ignorem per quins motius, suspengué les festes de la vila, no precisament la major, sinó la segona, la dels Sants Màrtirs Abdó i Senén”. Els representants polítics de Sant Boi de Llobregat no hi estaven d’acord i, en l’apartat següent de l’article, llegim que, després d’acabar els oficis religiosos, es celebraven, per exemple, les danses i els balls de plaça.

En Sant Vicenç dels Horts (comarca del Baix Llobregat), també hi ha devoció als Sants de la Pedra i, de fet, com veiem en el número 443 de “L’Informatiu El Centre” (http://www.cencatsvh.org/app/download/19205415/Març2017.pdf), en l’entrada “El Centre en imatges”, la festa d’estiu és el 30 de juliol, “per ser la festivitat dels sants Abdó i Senént (sic), primers patrons dels llauradors i pagesos de les terres de parla catalana” (p. 2).

Sobre Sarral (comarca de la Conca de Barberà), com es pot llegir en l’article “Sant Abdó i Sant Senén i llur veneració a casa nostra”, un article de Ramon Sabaté publicat en el diari catòlic “La Cruz”, el 30 de juliol de 1930, hi ha[11] que, el poble “Honora com patrons de la vila els Sants Abdó i Senén. Llurs imatges ocupen un lloc preeminent al retaule major de la parroquial. Se’ls hi dedica una Festa major en el dia present[12]. És remarcable que l’únic objecte que es pogué salvar, al cremar-se l’església en 1801, fou el reliquier dels subdits Sants amb les venerandes relíquies” (p. 1). I, en “Festes i Fires de Sarral i Pedanies” (http://www.sarral.altanet.org/festes.php), una entrada d’Internet sobre Sarral (i on hi ha informació més actual), llegim que té lloc “La Festa Major en honor als Sants Patrons, Abdon i Senén (darrer divendres de juliol). La Festa compta amb l’actuació dels gegants Martí i Margarida i dels capgrossos, acompanyats per un grup de grallers. Sessions de ball i concert”.  A hores d’ara, no figuren aquestes línies sobre les festes i les fires de Sarral.

En Terrassola i Lavit (comarca de l’Alt Penedès), partint d’informació facilitada per Pere Rovira Alemany, el 4 de desembre del 2018, per mitjà d’un missatge, en un document amb títol “SANTS ABDÓ I SENÉN (SANT NIN I SANT NON) al Pla del Penedès i a Lavit (avui part del poble de Torrelavit o Terrassola i Lavit)”, hi ha, textualment, que “Se sap documentalment que els hospitalers, amb la[13] Ordre de Sant Joan de Jerusalem, que ostentaven drets al senyoriu del lloc i castell de Lavit, l’any 1497 van concedir un privilegi municipal el dia de l’onomàstica dels sants Abdó i Senén (sant Nin i sant Non), facultant a la Universitat (Corporació) i prohoms de la parròquia i del terme de reunir-se tots els anys en presència del batlle de l’Ordre, per a tal d’escollir tres jurats encarregats del règim i administració de dita Universitat.

Aquest fet sembla indicar que l’advocació a aquests sants a finals del segle XV era ben present al terme de Pla i Lavit (llavors un sol poble); i d’aquesta època deuria venir la seva veneració a les esglésies del territori (avui continuant al Pla, i perduda a Lavit).

Mes endavant trobem que el 30 de juliol es celebrava un aplec en honor als antics patrons dels pagesos catalans (Abdó i Senén) al lloc conegut per la Creu de Lavit (terme de Lavit ,avui pertanyent al poble de Torrelavit). Semb[l]a ser, segons la tradició oral, que es celebrava des de finals del segle XVIII. En aquest lloc, petit coll de muntanya amb molt boniques vistes a la vall de Mediona-Riudebitlles i la serra de Montserrat, hi acudien els feligresos de les esglésies de Santa Maria de Lavit, i de Sta. Magdalena del Pla del Penedès, que hi anaven en processó, tot portant cadascuna la seva creu processional. Allà junts cantaven els goigs als sants màrtirs esmentats, tot demanant-els-hi de ser preservats de les pedregades o calamarsades d’estiu, que tan mal ocasionaven en els conreus. Després de la cerimònia religiosa, es duia a terme un àpat tradicional consistent amb pa pastat amb blat de la darrera collita; i ceba de les hortes dels dos llocs, que sembla gaudia de molt bona anomenada als contorns. Era la anomenada festa ‘del pa i ceba’. Aquests dos patrons eren tinguts com a tals a les dues esglésies. Com hem dit, al Pla encara hi continúa, mentres que a Lavit ja fa molts anys s’ha perdut la advocació.

Aclarim que Pla i Lavit formaven un sol municipi, amb capital eclesiàstica a Lavit; i capital administrativa al Pla del Penedès.

(…) Es conserven els goigs dels dos sants (de data aproximada del 1880), els quals avui sols son venerats ja al Pla, on es conserven dues imatges elaborades d’argila per l’escultor Josep Ricard, que flanquegen l’altar major de l’església de Sta. Magdalena del Pla. En aquest poble porten el nom dels sants un carrer i les escoles públiques. També hi hagué la Confraria dels Sants Abdó i Senén. I també es va crear al 1981 el Club d’Hoquei (sobre patins) Sants Abdó i Senèn, que més tard s’inscriurien com a Club Patí del Pla”. Agraesc la generositat de Pere Rovira, per la informació, prou extensa, interessant i que compensa bona part del buit informatiu que hi ha, a hores d’ara, en recerques sobre etnologia i sobre religiositat popular en relació amb els Sants de la Pedra.

Sobre Vallbona de les Monges (comarca de l’Urgell), mitjançant l’article “Sant Abdó i Sant Senén i llur veneració a casa nostra”, de Ramon Sabaté i publicat en el diari catòlic “La Cruz”, el 30 de juliol de 1930, hi ha[14] que “Una consueta de la seua parròquia diu que en temps passats (retroactis temporibus) se els hi dedicava festa tal dia com avui, i que llurs efígies poden veure’s al altar o retaule de l’església de Santa Maria i a la parroquial” (p. 1).

En Vilallonga del Camp (comarca del Tarragonès), segons podem llegir en el llibre “Vilallonga del Camp. Un segle d’imatges (II) 1901-2000”, editat l’any 2011 per l’”Agrupació Cultural i Centre d’Estudis de Vilallonga del Camp”, en l’apartat “La vida religiosa”, diu que “El 30 de juliol de 1908, diada dels patrons de la vila, Sant Abdon i Sant Senén, s’inaugurà l’altar major. Els diaris comarcals i nacionals es feren ressò de l’esdeveniment. La Crònica de Valls del 8 d’agost descriu amb tot luxe de detalls la festa que s’organitzà”. Vaig accedir a la informació el 7 de desembre del 2017, gràcies a la col·laboració de Marian Gabaldón, de la biblioteca municipal d’aquesta vila catalana.

Endinsant-nos en les Illes Balears, com ara, en Inca, trobem informació, per exemple, en l’article “Els dos retaules barrocs dedicats a Sant Abdon i Sant Senén. Arles i Inca”: “el 30 de juliol també és festa grossa, però a diferència d’Arles els actes religiosos patronals comencen el vespre anterior amb el cant de completes en honor als patrons. Les completes són un cant que forma part de l’anomenada ‘litúrgia de les hores’ i és la darrera oració abans del descans nocturn. Tradicionalment s’han cantat sempre en llatí, però actualment s’hi intercalen algunes parts en català” (p. 151). I en la pàgina 152, afig que “L’endemà se celebra la missa major amb exposició de les relíquies i el ball de l’Oferta de la mà de la Revetla d’Inca. Una vegada que acaba, el poble passa a venerar les santes relíquies. A diferència d’Arles, a Inca no hi ha processó, però això no sempre fou així. Està documentat que des del 1738 fins al 1930 cada 30 de juliol es treien les relíquies en processó pels carrers d’Inca per demanar que Déu protegís els conreus i els habitants inquers de tempestes i desgràcies”.

Continuant en Inca, però ara, mitjançant l’article[15] “Sant Bartomeu, patró d’Inca (1230-1643)” (http://ibdigital.uib.cat/greenstone/collect/jornadesEstudisLocalsInca/index/assoc/2004_Jor/nadesEst/udisLoca/lsINca_v/06_p129.dir/2004_JornadesEstudisLocalsInca_v06_p129.pdf), de Pere Fiol i Tornila i a què vaig accedir gràcies a l’Ajuntament d’Inca, el 14 de gener del 2019, i sobre el qual em parlà Pere Fiol (“un capellà ara jubilat i que visc a Inca, que és el poble on vaig néixer”) amic de l’autor de l’escrit (“també prevere inquer”), hi ha que “Mossén Joan Coli i Noguera, gran coneixedor i escorcollador dels nostres arxius tant parroquial com municipal, ens donà múltiples notes sobre el patronatge dels dos sants perses a la nostra ciutat. L’any 1563 ja hi havia obreria[16] i bacinet[17]. L’any 1571 es veu que hi ha una capella dedicada a tan bons protectors dels nostres conreus, fins que l’any 1608 ja s’uneixen dues grans devocions dels nostres avantpassats, el Sant Crist i els dos màrtirs perses, devoció que més grossa es farà quan l’any 1623 es compra un tros d’hort a Guillem Vallespir per engrandrir la capella del Sant Crist i donar-li l’aire que tots coneixem; amb l’esplendor que pertocava, fou traslladat al nou temple del s XVIII, que és el que tenim.

(…) Els retaules dels patrons que treien en fer mal temps, segons en Binimelis[18], varen desaparèixer, segurament, junt amb la primitiva església; avui existeixen unes formoses estàtues amb indumentària guerrera, col·locades una a cada banda del nínxol del prodigiós Sant Crist i del sagrari del Sagrament, formant un estol d’imatges de devocions inqueres que inspiren gran confiança i sentiments de pàtria” (sic).

Les dues talles d’Abdon i Senén, antigues, que hi ha a Santa Magdalena, sempre he pensat que eren les de l’antic retaule de la parròquia”.

Un poc després, escriu que sí que sabem que, els dos sants, “a la reforma de 1900 foren posats amb els atributs pagesos de blat i vi, que encara podem veure després de la reforma de 1990”.

Les escultures de l’altar, com indicava Guillem Coll Morro, a través d’un missatge que m’envià el 15 de gener del 2019 i que anava acompanyat d’unes fotos dels Sants de la Pedra (“de part del Mn. Pere Fiol Tornila”) relacionades amb Inca, “Estan a la Parròquia de Santa Maria la Major. A la capella del Sant Crist d’Inca. Les altres talles més antigues, al Museu de la parròquia”.

Sobre Inca, com llegim en l’article “Gegants mallorquins (6)”, publicat el 7 de juny del 2006, en el suplement “Diari de l’escola”, dins del “Diario de Mallorca” (https://www.diariodemallorca.es/media/suplementos/2006-06-13_SUP_2006-06-07_00_47_11_escola.pdf), i escrit per Pau Tomàs Ramis, també hi ha que “compta amb dues parelles de gegants. La més antiga és de 1928. Representen dos pagesos que, segons llegim a Les festes Llunyanes de Gabriel Janer Manila, nomen Abdon i Maria, tot i que actualment pareix que s’han perdut aquests noms.

(…) La segona parella és la que representa la ciutat d’Inca a les trobades geganteres a Mallorca. També participen a les festes patronals de sant Abdó i sant Senén, on antigament els fusters de la ciutat feien el ball dels cavallets.

Els gegants sabaters construïts al 1993, feren el primer ball al 1994. La Colla Gegants d’Inca, emperò, no es constituí com a tal fins a l’any 2000.

Les figures s’han d’entendre com un homenatge a unes de les principals indústries del municipi; la de la pell i les sabates. Ja al 1453 Inca compta amb confraria pròpia. Amb alts i baixos, ens situam al 1784 quan és el segon centre sabater de Mallorca. Al segle XIX proveia (sic) de calçat als calçats colonials” (p. 4). Sembla, doncs, que, en Inca, tot i que aquests gegants formen part de la festa, no estan directament relacionats amb l’agricultura. Cal dir que, hui, no es pot accedir a la informació mitjançant aquest enllaç.

Finalment, i en relació amb Inca, el 1r d’agost del 2019, “Revetlers Puig Inca”, per Facebook, em passà una foto d’un escrit publicat eixe dia en el setmanari “Dijous”, sota el títol “Qui són Abdon i Senén?” i signat per Mn. Pere Fiol i Tornilla, cronista diocesà. Textualment, hi ha que, per la Corona Catalanoaragonesa, la devoció “va fer que, a Inca, a més de tenir belles imatges i garrida capella, es miràs d’aconseguir unes relíquies, per això gràcies als frares dominics d’Inca i de Girona pogueren arribar a Inca les relíquies el 1704 i el 1705 foren guardades dins preciós reliquiari obrat per l’argenter Josep Fuster. Ara les veneram en un reliquiari de fusta policromada, doncs la plata va ser exigida pels mai assaciats Governs de Madrid del s. XIX”.

 

 

Notes: [1] Alpuente, oficialment.

[2] Literalment.

[3] Una consueta és el llibre on consten les cerimònies i consuetuds, és a dir, els costums, litúrgiques d’una església o monestir.

[4] En català actual, “s’elegeixen”.

[5] Ací se’ns diu que  es té la consuetud (el costum), molt antic, de tenir cura en triar les filles de la parròquia i que, per això, cada any, per Sant Jordi, les dues pabordesses d’eixe any, n’elegiran dues, en aquest cas, les de l’any següent.

[6] En català actual, “en què les pabordesses eixints donen lo ciri a les dos pabordesses entrants”.

[7] La virolla és un joc d’atzar (en castellà, ruleta).

[8] Fer llum als sants, com m’explicava Mn. Josep Ma. Viñolas Esteva, en un missatge del 7 d’octubre del 2018, vol dir posar espelmes o ciris encesos per a venerar els sants.

[9] Batet (reducció de Batet de la Serra), és un poble annexionat a Olot (la Garrotxa). En Batet, com podem llegir en l’entrada “Aplec de Sant Abdó i Senén 2012” (https://www.batetdelaserra.cat/?p=613), publicat en la web “Batet de la Serra”, es fa “l’aplec de Sant Abdó i Senén” en l’ermita es celebra missa i berenada popular. De nit, es torna cap a Batet.

[10] Poble annexionat al municipi de Sant Joan les Fonts (la Garrotxa).

[11] Textualment.

[12] És a dir, el 30 de juliol.

[13] Textualment.

[14] Textualment.

[15] El 6 de desembre del 2019 era diferent l’enllaç de l’article respecte al que hi havia quan em facilitaren la informació.

[16] Càrrec d’obrer en una parròquia, confraria, etc. En castellà, obrería. Banc on s’asseuen els obrers de la parròquia els dies de les festivitats de l’església.

[17] Platet per a recollir almoines.

[18] En una nota que acompanya en Binimelis, en l’article, hi ha que Miquel Duran, en la seua obra “Goigs, tradicions i notícies històriques” (de l’any 1918), en la plana 33,  fent “l’explicació de l’estrofa VII dels seus Goigs als patrons”, escriu: “Quan vaig escriure aquesta estrofa sols sabia aquesta tradició de boca de mos pares. Mirau En Binimelis què diu a la darreria dels sitgle setzè: Tenen els habitadors de la vila d’Inca per esperiència certa, que en temps de temps de tempestats de trons, o llamps o qualsevol altra infortuni, corren qui primer s’hi troba, a treure els retaules dels SS. Abdòn i Sennen; i tantost cessa la tempestat, tenen d’assò els naturals de allí grans exemples i tradicions dels passats” En Barberí, que fa menció del mateix costum, diu que també s’enportaven en processó aquests retaules an el Monestir de les Religioses Gerònimes”.

De Capafonts a Òrrius i els Sants de la Pedra

General, , , , , , , , , , , ,

 

Tot seguit, passarem per distintes poblacions de Catalunya, com ara, Capafonts, Capçanes com també per Llorenç de Rocafort i, per exemple, per Òrrius, en relació, sobretot, amb la religiositat popular vinculada amb els Sants de la Pedra.

 En Capafonts (comarca del Baix Camp), partint de la informació facilitada per Diego López Bonillo, a través d’un missatge, el 24 de novembre del 2017, si recorrem a l’obra “Nova Guia de Capafonts”, de Diego López Bonillo junt amb Salvador Rovira i Gómez i editada per la Diputació de Tarragona, tenim que, en l’apartat  “2. La festa dels sants Abdon i Senén”, se’ns indica que “El trenta de juliol, dia dels sants Abdon i Senén hi ha festa al poble. Té un caràcter votiu[1] i el seu origen és molt semblant al de moltes altres d’aquestes característiques. Era temps d‘epidèmia, i davant la persistència de la plaga, hom pensà que calia encomanar-se a un sant per tal de deslliurar-se del flagell. Pel que sembla, no hi hagué acord sobre quin havia de ser el sant elegit, per la qual cosa es decidí de sortejar-lo. Sortiren elegits els sants Abdon i Senén, als quals tot seguit el poble prometé solemnement que si ajudaven en l’eradicació de la desgràcia, mai més ningú no treballaria en el seu dia. Desapareguda l’epidèmia, es donà compliment a la prometença i així s’ha fet sense cap interrupció al llarg del temps. Fins ara fa alguns anys, es feia el recordatori la vigília, mitjançant un pregó en el qual es recordava el deure de no treballar, i el dia senyalat tothom complia el vot. Únicament restaven lliures d’aquesta obligació els que havien d’anar a regar, quan els tocava el torn de l’aigua.

El dia dels sants no se celebrava cap acte profà per commemorar la festa: era senzillament l’acompliment d’una obligació i així ho entenia tothom. Actualment, tot i que encara persisteix aquest esperit, s’ha introduït algun element festiu, el qual diversifica els actes que se celebren durant aquest dia”.

Agraesc aquesta informació, facilitada per Diego López, mitjançant un missatge, el 24 de novembre del 2017, junt amb uns comentaris seus: “Independientemente de la asistencia a los actos litúrgicos, todos los habitantes del pueblo la respetaban. Y, por si acaso, el Ayuntamiento podía sancionar a quienes se la saltaban. No se tiene constancia de que tuviese que aplicarse esta disposición, normalmente no se daba el caso.

Sólo estaban exentos del cumplimiento los que debían salir a apacentar los rebaños y los que debían regar cuando les tocaba el turno. Por lo demás, se paralizaba la vida laboral en el pueblo”.

En Capçanes (comarca del Priorat), en paraules tretes d’una publicació de l’”Associació de Gogistes Tarragonins” amb la col·laboració de la Parròquia de la Nativitat de la Mare de Déu, en què hi ha una miqueta de descripció sobre Capçanes i els goigs dedicats als sants Abdó i Senent, llegim que “Els Patrons són els germans Sant Abdó i Sant Senén, qual festa se celebra juntament els dies 30 i 31 de juliol; amb especial advocació és demanada la seva protecció pels fruits de la terra. Les actuals imatges són modernes i des de temps immemorial que es canten els goigs al seu honor”. Agraesc la col·laboració de Rosalia Sedó Coll, qui me la facilità el 14 d’agost del 2018, per mitjà d’un missatge.

Sobre Cubelles (comarca del Garraf), en “Història de Cubelles”, del prevere Joan Avinyó, llegim que, “Segons la tradició, la festa del 30 de juliol, que cada any celebra la parròquia de Santa Maria de Cubelles en honor de sant Abdon i sant Senén, és vot de poble, fet a les acaballes del segle XVI en alguna d’aquelles calamitats que tan[t] sovintejaven aleshores” (p. 123). En distints apartats de la recerca, hi ha molta informació en relació amb Cubelles, motiu pel qual no el tornem a exposar ací. Nogensmenys, direm que és una de les poblacions on més arrelada està la devoció als Sants de la Pedra, fins i tot, en el segle XXI.

Quant a l’Espluga de Francolí (comarca de la Conca de Barberà), en l’entrada “L’Espluga de Francolí, 1892” (https://balldexiquetsdevalls.wordpress.com/2017/12/31/lespluga-de-francoli-1892), en “El blog de Xavier Güell”, llegim que en la Festa Major de 1892 sí que hi hagué castells. De fet, afig que “Una correspondència de Jacint Espigó Ramos, membre de la Junta del Centre Carlí de l’Espluga de Francolí, al diari carlí El Correo Español, va ressenyar que uns afeccionats locals, ‘los aficionados á esta clase de diversiones’, van engrescar-se a aixecar castells impremeditadament, ‘levantaron arriesgados castillos, los cuales, dada la improvisación, fueron muy aplaudidos’, el migdia de Festa Major de 1892, el 30 de juliol, després de l’Ofici, davant de la Casa de la Vila. L’estímul de sumar uns grallers[2] a plaça també va aplanar-ho [.] Això guarda la seva importància si el capdavanter dels grallers, també un veí, també es delia[3] pels castells, com més endavant es veurà: ‘Muy señor mio y distinguido correligionario: Con gran pompa y solemnidad ha celebrado esta católica y leal villa su anual fiesta mayor en honor á los inclitos martires Santos Abdón y Senén con los siguientes festejos: […] Dia 30 […] Una vez concluídos los divinos Oficios, al igual que el dia anterior por la noche, se dirigieron las autoridades en Corporación á las Casas Consistoriales en medio del mayor regocijo de que estaba poseído este vecindario, y una vez allí, los aficionados á esta clase de diversiones, al alegre sonido de las dulzainas y el tambor, levantaron arriesgados castillos, los cuales, dada la improvisación, fueron muy aplaudidos’ (El Correo Español: 1892. BNE)”.

Per mitjà de l’entrada “Fires i festes tradicionals i populars de l’Espluga de Francolí” (http://www.esplugadefrancoli.cat/fires_i_festes/index.php), dins de la web de l’Ajuntament de l’Espluga de Francolí,  hi ha que “La festivitat més important de l’Espluga té lloc pels voltants de l’últim cap de setmana de juliol. Durant quatre dies, el poble es converteix en l’escenari de tota mena d’actes[4]. El tret de sortida és dijous, amb la disparada de salves i la lectura del pregó de festa major, que va seguida per una cercavila on intervenen tots els elements de cultura popular del poble. Dijous acaba amb una actuació musical a la plaça de l’Església, sovint una cantada d’havaneres.

(…) Diumenge al matí es celebra una eucaristia solemne en honor de Sant Abdon i Sant Senén, patrons del poble. Durant tot el dia, es fan diverses actuacions del folclore espluguí, tant de gegants, com de capgrossos, grallers, bastoners i diables. Cap al vespre, la plaça de l’església s’omple de gom a gom per assistir al concert de tarda, amb l’orquestra que, a la nit, tancarà la festa major amb un gran ball de gala per a tothom. Abans però és el torn del correfoc a càrrec del Diables Fills de Satanàs de l’Spelunca Diabòlica, i un espectacular castell de focs artificials”. 

Finalment, a través de l’article “Sant Abdó i Sant Senén i llur veneració a casa nostra”, de Ramón Sabaté, tret del diari català i catòlic “La Cruz” (del 30 de juliol de 1930), i que podem llegir per mitjà de la web “Biblioteca Virtual de Prensa Histórica”, sabem[5] que “Celebra avui la Festa major. Es molt vella la devoció als “Sants Patrons”. En 1647 el Visitador Didac Giron de Rebolledo manà que els procuradors de la confraria dels Sants Abdó i Senén donessin comptes des del 1638 al 1646. Durà una temporada en l’últim terç de la pretèrita centúria en que la diada d’avui i la novena gaudien d’una solemnitat vertaderament excepcional, de la que encara en resten vestigis” (p. 1).

En Lladurs (comarca del Solsonès), com podem llegir en l’article “Lladurs renova un any més la devoció als sants Abdó i Senén” (https://www.naciodigital.cat/naciosolsona/noticia/11960/lladurs/renova/any/mes/devocio/sants/abdo/senen), del diari digital “Naciódigital.cat” (del 2014), “els fidels de les parròquies de Lladurs s’han aplegat a l’església de Santa Maria per celebrar els actes centrals i més tradicionals de la festa major en honor als patrons Abdó i Senén.

(…) Mn. Calafell, rector (…), ha beneit (sic) els 350 pans que s’han repartit entre els fidels. Com és costum, després de la Missa, les banderes i les torxes[6] han acompanyat les relíquies dels sants en una solemne processó al voltant de l’església, que ha acabat amb el cant dels Goigs i l’adoració de les relíquies.

Els actes festius han continuat amb el tradicional Ball Pla i Ball del Roser i el repartiment de coca entre els assistents”.

Segons una altra font, referent també a Lladurs, “Lladurs reparteix centenars de panets en honor a Sant Abdó i Sant Senen” (https://www.naciodigital.cat/naciosolsona/noticia/19747/lladurs/reparteix/centenars/panets/honor/sant/abdo/sant/senen), però del 2016, i també del mateix diari digital,  i que aporta informació interessant, “La celebració ha comptat amb la tradicional processó al voltant de l’església [de Santa Maria], amb la creu processional, banderes i pendons, i les relíquies dels Sants.

Acabada la processó, (…) el rector ha beneït els pans que han repartit els priors[7] mentres les priores oferien rams olorosos.

La festa ha acabat amb l’exhibició dels ballets populars de Lladurs, el Ball Pla i el Ball del Roser o de la Coca”.

Era la primera font en què llegia que es repartien rams olorosos o, fins i tot, el nom d’un ball associat a la coca com també el terme “prior”, en al·lusió als “clavaris”.

En línia amb el Ball del Roser, hi ha un apartat molt interessant del llibre “Festes, costums i llegendes”, de Joan Bellmunt i Figueras, ja que, en el primer dels dos volums dedicats a la comarca del Solsonès (dins de la col·lecció de cultura popular de Joan Bellmunt i Figueras i publicat per Pagès Editors, en 1993, en Lleida), comenta que “Lladurs acudí als dos sants, perquè eren invocats per gent pagesa, (…) gent que treballava en aquesta contrada el camp i el bosc” (p. 205) i podem intuir que, com en altres poblacions, en senyal d’agraïment o, quasi segur, com una pervivència matriarcal, tenia lloc aquest ball, sobre el qual Joan Amades, en parlar de Lladurs i del ball del Roser, escriu que “A Lladurs els majorals sortien a ballar coques, les quals eren pastades expressament per compte i cura de la confraria. Eren de pasta adobada i força grosses, tant, que calia sostenir-les amb les dues mans. Sortia a ballar el primer majoral amb la primera majorala. En la primera part del ball duia la coca ell i, en arribar a la mitja part, la lliurava a la seva companya, que, com ell, la sostenia amb les dues mans i ballava amb la discreció i parsimònia de moviments que esqueien al sentit religiós de la dansa i convenients que la coca no li caigués. Finia el ball amb una graciosa i escaient reverència, després de la qual la parella deixava la plaça i cedia el lloc a l’altra parella de pabordes.

Quan havien ballat els majorals, les coques eren posades a encant, i podia ballar tothom qui comprava una coca i en pagava el preu que la subhasta li feia assolir. El nombre de coques solia ésser pujat: era motiu de contrapunt entre el jovent que no en restés cap sense prendre part al ball”  (pp. 207-208). Immediatament, Joan Amades addueix que “Només el ballen quatre parelles de pabordes” (p. 208) i continua amb la descripció.

Joan Bellmunt, en passar a l’apartat “Festa major”, en al·lusió a Lladurs, diu que “Antigament, el dia dels sants patrons se celebrava missa solemne, amb assistència dels rectors de Timoneda, Canalda, els Torrents  i la Llena, amb processó i benedicció dels pans o ‘panellons’ i el solemne cant dels goigs.

Però el que més destacava i atreia aquella celebració era el fet que a l’ofertori de la missa es proclamaven els nous priors” (p. 210).

Finalment, en Joan Bellmunt trau informació que era novedosa per a la recerca, en el moment de rebre-la: “Als dos patrons d’aquí, coneguts també com sant Nin i sant Non, se’ls deia una oració quan es posava la quitxalla a dormir:

            Sant Nin i San Non

            doneu-los una bona son” (p. 211).

Era la primera font en què llegia una oració relacionada amb els Sants de la Pedra i destinada a afavorir que els xiquets s’adormissen. Hem accedit a aquesta informació del llibre “Festes, costums i llegendes”, per mitjà d’un missatge de Sílvia Farrús Prat (del 31 de maig del 2019), del “Servei de Patrimoni Bibliogràfic i Documental” de l’Institut d’Estudis Ilerdencs, qui m’envià una còpia d’aquesta font (i d’altres).

En Llorenç de Rocafort, a hores d’ara, part del municipi de Sant Martí de Riucorb (l’Urgell), segons escriu Pep Capdevila (amb qui poguí contactar el 30 d’agost del 2017), en l’entrada “Com era la vida de pagès a Llorens de Rocafort” (https://www.pepcapdevila.com/com-era-la-vida-de-pages-a-llorens-de-rocafort-2), en el seu blog “The Ladies of Vallbona”, quan parla sobre el camp i cronològicament al llarg de l’any i tocant tasques agrícoles diferents, inclou un apartat d’unes línies relacionades amb el poblet i amb la festa dels Sants de la Pedra, les quals diuen així: “Tot seguit venia la festa major 30 i 31 de juliol Sant Abdó i Sant Senén dits d’una altra manera ‘Sant Nin i Sant Non’ patrons de la parròquia i advocats dels escolans. La veritat es que era molt esperada pels petits, pel jovent i pels grans. Ja era una festa, plantar l’envelat[8] a l’era de cal Mora (família Capdevila-Capdevila), ens ho passàvem d’allò més bé. El poble s’omplia de forasters, que sempre donaven un toc festiu al poble. Clar l’estada era de dos dies, més impossible. I que dir de les noies de fora que ens visitaven? era un vertader plaer per l’ànima, disfrutàvem com nens que érem. Quines coses Déu meu, amb poca cosa érem feliços. A cal Gallo, botiga del poble venien bolados[9] (era sucre esponjat) i eren boníssims, no teníem res més; fins i tot ens sentíem cofois amb un tros de gel d’aigua, que el portaven en barres. Començava la festa en honor dels sants màrtirs. Al matí missa amb orquestra i a la tarda processó segons resen els goig[s] en honor als sants patrons”.

Sobre Llorenç de Rocafort, també podem llegir informació interessant en l’article “Sant Abdó i Sant Senén i llur veneració a casa nostra”, signat per Ramón Sabaté, el qual figura en el diari català i catòlic “La Cruz” (del 30 de juliol de 1930), i a què podem accedir mitjançant la web “Biblioteca Virtual de Prensa Histórica”: “LLORENS.- Aquest poble, reclòs a una de les encongides valls de la baixa Segarra, els té per patrons. Són també els titulars de la seva petita església parroquial (…) . Quan es temen els estralls d’una tempestat, llurs imatges són exposades a la porta del temple i es invocada amb confiança la seva intercessió” (p. 1).

En Montblanc (comarca de la Conca de Barberà), per mitjà de l’article “Sant Abdó i Sant Senén i llur veneració a casa nostra”, de Ramón Sabaté, sabem que “En altres temps els Sants d’Arles hi assoliren molta veneració. Avui dia dissortadament s’ha perdut del tot. Llurs imatges, col·locades al retaule de Sant Josep en la parroquial església de Santa Maria, ens recorden l’antiga confraria dels pagesos. La confraria dels Sants Abdó i Senén i Sant Isidre, de la que encara s’aguanta la casa gremial, en 1656 deixava blat amb la condició de tornar-lo per Santa Magdalena[10] ‘gra per gra, bo i net com l’han rebut i amb els escreixos acostumats’ (un quart i un sou per quartera[11]).

També foren venerats al temple de Sant Miquel. N’és un record de vàlua una taula gòtica (…), que representa els Sants fastuosament revestits amb induments de prínceps (…).

Encara se’ls hi reté culte i veneració a una altre temple de la mateixa vila: el santuari de la Mare de Déu de la Serra. Allí hi tenen capella; allí Jaume Beltran, en 1401, sots llur advocació hi fundà un benifet[12], i allí hi pujava quiscún[13] any tal dia com el present a celebrar sa festa, durant bon rengle[14] de centúries, la Comunitat de beneficiats de Santa Maria. Les monges, dins la clausura, guarden un reliquier d’argent, renaixentista, amb sagrades despulles dels Màrtirs persians” (p. 1).

En el Morell (comarca del Tarragonès), com podem llegir en el “Programa Sant Abdó i Sant Senén Festa Major del Morell Estiu 2017”, “Des de fa molt de temps, el préssec s’ha cultivat al Morell afavorit pel seu clima. (…) A mitjans del segle passat, (…) Tothom s’arremangava: les dones i noies envasant-los, els homes i joves al tall, d’altres negociant preus i mirant al cel, tot pregant per què (sic) no vinguin les pedregades. (…) Recordem que sant Abdó i sant Senén, dits popularment sant Nin i sant Non, eren protectors dels conreus, collites i bestiar, fins al punt que la pagesia catalana en molts llocs, al Morell entre ells, els va prendre com a patrons” (p. 5). És de les poques entrades en què s’associa el patronat dels sants Abdó i Senent amb la protecció del bestiar i crec que no va en eixa línia, com veiem en la recerca, sinó que, en tot cas, si més no, ho podria fer, com ara, Sant Antoni Abat (“el del Porquet”, “el Gran”), que es celebra el 17 de gener.

Igualment, veiem, que, durant “Aquesta Festa Major fem poble, vestim-nos de festa i gaudim plegats amb la samarreta de Sant Abdó i Sant Senén” (p. 6). Un detall curiós, el que, una samarreta vaja associada a la festa dels Sants de la Pedra.

També sobre Morell, en el llibre “Calendari de festes amb aigua”, de Manel Carrera i Escudé, qui m’envià informació per correu electrònic (el 31 de juliol del 2019), llegim que “La Festa Major del Morell té lloc el cap de setmana anterior al 30 de juliol, onomàstica dels copatrons del poble, sant Abdó i sant Senén. Els actes s’inicien el divendres amb una cercavila. Diumenge se celebra el toc de matinades, la missa en honor a sant Nin i sant Non, el seguici (de recuperació recent), sardanes (…), entre d’altres” (p. 131).

Continuant amb Morell, en l’article “Festes d’arreu: Sant Nin i sant Non” (https://www.barcelona.cat/museu-etnologic-culturesmon/montjuic/ca/abdo-senen-simiots), de la web del Museu Etnològic i de Cultures del Món, vinculada a l’Ajuntament de Barcelona, hi ha que “a la població tarraconina[15] del Morell se celebra per la festivitat dels sants una guerra d’aigua que recorda la lluita aferrissada que, fins els anys 70 del segle XX, van mantenir els pagesos de la població contra el cuc de la fusta, un paràsit que amenaçava els avellaners de la zona. Una cuca de més de deu metres de llargada, les seves cuquetes, papallones i tot de pagesos amb les pistoles d’aigua que recorden els productes amb què es combatia el cuc formen part de la festa”.

En Òrrius (comarca del Maresme), per mitjà d’un correu de l’historiador català Josep Ma. Roqué Margenat, enviat el 1r de novembre del 2017, qui havia accedit a l’estudi a través del rector de la Parròquia de Sant Andreu (d’Òrrius), sabem que “L’altar més antic en honor d’aquests Sants (també coneguts com els Sants Màrtirs o Sant Nin i Sant Non) data de 1642; en algun poble veí com Premià de Dalt tenen un altar dedicat des de 1421”.

 

 

Notes: [1] Oferit o promés en vot.

[2] Graller és el nom que rep qui toca la gralla, un instrument musical de vent, de fusta.

[3] Delir, com podem veure en el “Viccionari”, en Internet, vol dir “Sentir una gran necessitat per satisfer un desig”, definició que s’ajusta al text.

[4] Hem exposat els primers (de dijous) i els de diumenge, per estar més en línia amb la festa relacionada amb els sants Abdó i Senent.

[5] Hem reproduït textualment la informació.

[6] És el primer document en què veiem que es fa referència a banderes i a torxes amb motiu de la celebració de la festa relacionada amb els Sants de la Pedra.

[7] En aquest cas, el terme prior es refereix al majordom, a l’encarregat de satisfer les despeses, de tenir cura de les funcions, etc. També es solen emprar els térmens “clavaris” (i “clavariesses”) i “pabordes” (i “pabordesses”).

[8] L’envelat és un lloc cobert de teles i guarnit per dins, especialment, lo que serveix de sala de ball en les festes de poble (en castellà, entoldado).

[9] Bolado, com llegim en el DCVB, és una “Massa de sucre sòlida i lleugera, que es pren amb aigua com a refrescant”.

[10] La festivitat de Santa Maria Magdalena té lloc el 22 de juliol.

[11] Una quartera és una mesura antiga, en aquest cas, de pes.

[12] En aquest cas, i, partint del DCVB, benifet fa al·lusió a una “Concessió de terres o altres béns, feta per un senyor a un conrador o altre individu sota certs pactes i obligacions per part d’aquest”.

[13] Textualment.

[14] En aquest cas, la paraula rengle vol dir molts (ací, en al·lusió a segles) i seguits.

[15] Textualment, en lloc de “tarragonina”.

D’Arbeca a Barcelona i els Sants de la Pedra

General, , , , , , , , , , , ,

 

A continuació, passem a Catalunya, d’on podem llegir molta informació relacionada amb els Sants de la Pedra, els quals, tal vegada, són més coneguts pels catalans com Sant Nin i Sant Non, noms familiars que reben Sant Senent i Sant Abdó respectivament. Ho farem per Arbeca, per Banyoles i per Barcelona, en relació, sobretot, amb la religiositat popular vinculada amb els Sants de la Pedra.

En Arbeca (població de la comarca de les Garrigues), com podem llegir informació interessant en l’article “Sant Abdó i Sant Senén i llur veneració a casa nostra” (https://prensahistorica.mcu.es/consulta/registro.do?id=10003050880), signat per Ramón Sabaté, el qual figura en el diari català i catòlic “La Cruz” (del 30 de juliol de 1930), i a què podem accedir mitjançant la web “Biblioteca Virtual de Prensa Histórica”, “Els antics patrons de la nostra agricultura hi foren ja venerats en èpoques molt llunyanes. De l’any 1450 sabem del cert que tenien altar a l’església de Santa Llúcia, situada a la plaça i actualment desapareguda. A l’església parroquial nova se’ls hi destinà una capella en la qual s’hi pot veure un retaule barroc daurat sumptuosament. Perdura el benifet[1] fundat sots l’advocació dels ínclits Màrtirs” (p. 1).

Sobre Banyoles (comarca del Pla de l’Estany), i, més en concret, sobre el Terme (la part, històricament, pagesa de Banyoles), el capellà Martirià Brugada i Clotas, en l’article “Banyoles. Festa del Terme en honor als sants Abdon i Senén”, tret del llibre “Repics de festa. Aplecs, fires i festes del Pla de l’Estany” (de diversos autors i publicat pel Consell Comarcal del Pla de l’Estany, en 1999), diu que “Antigament, amb el tritlleig des del campanar de Santa Maria dels Turers s’anunciava que tot estava a punt per a la festa. (…) La comitiva festiva s’anava engruixint tot arreplegant les famílies de les pairalies[2] del Terme que s’unien per participar a l’ofici en honor dels dos sants, que solia ser a les onze. Les famílies portaven diversos pans –les coques[3]– confeccionats amb farina de la darrera collita i ornaments amb ametles, nous, avellanes… A l’entrada de l’església, els músics saludaven l’arribada de les coques amb tonades festives, les anomenades lilaines, ja que veien assegurat el seu pagament. (…) A l’ofertori els pabeneïters recollien les coques i en tallaven unes quantes que, després de ser beneïdes, es repartien immediatament entre els devots. Es passava a venerar les relíquies dels sants i no hi mancava el cant dels goigs en honor seu. (…) La recapta, originàriament, es feia de blat, com és propi” (pp. 93-94).

Quant a aquest ofertori, un altre estudiós de Banyoles, Àngel Vergés i Gifra, en el seu llibre “Costumari banyolí. Costums i tradicions de la ciutat de Banyoles”,  editat per l’Ajuntament de Banyoles i per la Diputació de Girona, en el 2017, comenta que “La festa del Terme és una festa en què són ben visibles les ofrenes i aquest costum religiós no és gens absent en cultures i religions prèvies al cristianisme” (p. 139). Resulta curiós aquesta nota que inclou Àngel Vergés, sobre la presència anterior al cristianisme. Igualment, agraesc la generositat de Josep Grabuleda Sitjà, qui m’envià una còpia de quasi tot el llibre, per mitjà d’un missatge, el 23 de maig del 2018. Sabem, per mitjà de l’article “La Festa del Terme beneeix els patrons” (https://www.diaridegirona.cat/estiu/2008/07/28/tradicio-festa-del-terme-beneeix-patrons/279028.html), publicat en el “Diari de Girona”, que, no sols es fa la tradicional ofrena de les “Coques amb Lilaines” sinó “també del blat fruit de la collita d’aquest any”. Sobre aquesta ofrena (i, amb intenció de confirmar que, efectivament, n’és de forment), envií uns quants missatges a Miquel Rustullet (de Banyoles), el 26 d’abril del 2019, “per si, en el Terme, s’hi fa l’oferiment de blat, això és, de part del forment collit, Miquel”, ja que “Per ací, per l’Horta de València i per altres comarques valencianes, sí que és costum, en més d’un poble, oferir el raïm primerenc, com m’ha comentat mon pare i altres persones, o bé com apareix en alguns articles relacionats amb els Sants Abdó i Senent”.

La seua resposta fou: “No havia pas sentit a dir mai que es fes ofrena de raïms. Pensa que som una comarca que el tema de la vinya ara quasi no existeix i, antigament era una cosa més aviat residual, diria que només ho havia estat pel consum familiar”. En un altre escrit al mateix missatge, Miquel Rustullet afig que “Aquest escrit és del Diari de Banyoles, i tal com es veu en la fotografia també fan l’ofrena del blat”. Agraesc aquest aclariment relatiu, no solament a la festa del Terme, sinó al detall de la foto que apareix en aquest article del “Diari de Girona”.

Veiem, doncs, que, no solament, és costum fer ofrena de raïm (el primerenc), com d’arròs (en Sueca o, per exemple, en Cullera), sinó de forment, si més no, en poblacions on la vinya, com ara, en Banyoles (nord de Catalunya), a penes s’ha conreat.

Igualment, i continuant amb Banyoles, Miquel Rustullet (qui tingué la gentilesa d’enviar-me, per mitjà d’un missatge, informació sobre Banyoles i, a més, per exemple, escrita per Martirià Brugada), en l’article “Antecedents de la Plaça dels Sants Abdó i Senén”, publicat en el 2012, en la “Revista de Banyoles”, comenta que, cada 30 de juliol, en la zona de Banyoles coneguda com “el Terme”, esdevenia una “ballada” (p. 18) que, “en uns anys en què les ocasions de fer festa no eren pas excessives, l’aplec de la gent del Terme, a final de juliol, s’agraïa” (pp. 18-19), i que algunes persones que li ajudaren en la recollida informativa, rememoraven “quan les mateixes pabordesses anaven a buscar les flors per confeccionar els pomells pel ball, on els nois el compraven i el regalaven a la seva parella” (p. 19). Aquesta ballada consisteix en “una ballada de sardanes, una activitat que sempre ha acompanyat a la festa del Terme, la dels sants Abdó i Senén, almenys a Banyoles”, com em comentava en un missatge del 1r d’octubre del 2018.

Més avant, i dins de l’article, afig que hi hagué problemes que estigueren a punt d’acabar amb el costum d’ocupar un camp que “es deixava sense sembrar fins que hagués passat la data de l’aplec” (p. 19), però que, no sols no es va prohibir a mitjan dels quaranta (per decisió d’un governador que escoltà les dues parts), sinó que, fins i tot, “D’ençà l’any 1973, amb l’acord municipal i la posterior ordenació de la plaça dels Sants Abdó i Senén, (…) el dret de poder-hi ballar està garantit” (p. 19).

Així mateix, i prosseguint amb la festa del Terme, en un llibre titulat “El Terme de Banyoles”, de Josep Grabuleda i Sitjà i de Guerau Palmada i Auguet (editat per l’Ajuntament de Banyoles junt amb la Diputació de Girona, en el 2014), hi ha que “les festes de més enrenou (…) eren (…), òbviament, les dels sants Abdó i Senén, la festa major del Terme” (p.15), que “la devoció als sants Abdó i Senén també es vivia amb intensitat per part de tota la família i, quan s’apropava la festa, tothom hi posava el coll: fent la recapta pels veïnats, preparant pomells per les sardanes, venent participacions de la rifa, ornamentant l’altar…” (p. 19) o, per exemple, que els sants Abdó i Senent, patrons dels pagesos i dels habitants del Terme, igualment, són la “representació de la fe i l’esperança” (pp. 40-41).

Adduirem que, per mitjà d’un missatge de Miquel Rustullet, del 19 de juny del 2018, en resposta a una pregunta meua sobre la relació entre la Creu del Terme i la festa dels Sants de la Pedra en Banyoles i a poemes, hi ha que, “A Banyoles, els sants Abdon i Senén són els patrons del Terme, de manera que cada any una cosa i l’altra van unides. Generalment, quan a finals de juliol es fa aquesta festa, un dels actes que hi ha és resar el Rosari[4] i una petita b voltant de la Creu del Terme. Cada any, en el programa dedicat a la festa dels sants Abdon i Senén, el que es fa és escriure-hi algun article de records i testimonis relacionats amb la festa o els sants. Podria ser que algun any hi hagi hagut algun poema”. Per tant, parlar de la festa de la Creu del Terme és tenir presents els patrons d’aquesta zona de Banyoles i, per tant, els poemes no estan aïllats d’un vincle amb els Sants de la Pedra, ja que, com escriu Miquel Rustullet, es fa una ballada al voltant del monument a la Creu del Terme.

Sense deixar Banyoles, inclourem que té lloc la sardana “Sardanistes, a l’aplec!”, a què poguí accedir per mitjà de Sílvia Farrús Prat (de l’Institut d’Estudis Ilerdencs), a través d’un missatge, el 29 de maig del 2019[5]. Com indica el subtítol d’aquesta obra, es tracta d’una “Sardana inspirada en la típica festa dels Sants Abdon y[6] Senén, que la ciutat de Banyoles celebra anualment el dia 30 de juliol”, una obra de de Josep Baró Güell, amb música impresa, editada en la ciutat de Girona, possiblement, en 1949, junt amb una glosa[7] de ballet popular.

A més, en el llibre “El Terme de Banyoles”, de Josep Grabuleda i Sitjà i de Guerau Palmada i Auguet, hi ha que, en Banyoles, “S’edita, des de fa anys (ja es publicava el 1950), cada 30 de juliol, el butlletí (o programa) de la festa, en què es recullen articles de diversos autors que expliquen aspectes històrics, memorístics o populars del Terme”. 

També sobre el Terme, però en l’entrada “Sants Abdó i Senén, pebrots i tomaques”, de la web[8] “Bienve Moya. Llegendes d’arreu” (https://bienve.wordpress.com/2012/07/24/sants-abdo-i-senen-pebrots-i-tomaques), de l’estudiós Bienve Moya, llegim que “A Banyoles i el seu terme es recorden dels sants germans: ‘Es tracta d’una festa centenària de tradició popular, en honor als sants Abdó i Senén, patrons de la pagesia i del Terme de Banyoles i comarca’. Segons el seu programa de 2012”.

En la ciutat de Barcelona, per mitjà del blog “Basílica de Santa Maria del Pi” i, així, de l’article “Capella de la Mare de Déu de la Mercè” (https://basilicadelpi.cat/ca/mare-de-deu-de-la-merce), en què es parla prou sobre els patrons dels llauradors i dels hortolans, en paraules de qui el signa, Albert Cortés, “El Gremi de mestres Hortolans del portal de Sant Antoni s’instal·là en aquesta capella l’any 1398, dedicant-la als seus patrons Abdó i Senén, popularment anomenats Sant Nin i Sant Non. Es tracta d’un dels gremis més antics de Barcelona, que reunia a la gran majoria de propietaris dels camps i hortes de la part occidental de la ciutat, tenint, fins i tot, el càrrec reial de Guàrdia fora muralla.

(…) es conserva (…) un magnífic reliquiari dels Sants Abdó i Senén regalat, l’any 1410, al gremi pel cèlebre rector del Pi Felip de Malla, i que cada any es treia per la festa patronal (30 de juliol). Es coneixen també dos caps de talla dels sants fets l’any 1610 que es col·locaven sobre l’altar els dies de festa.

El retaule actual [del gremi dels Hortolans del portal de Sant Antoni] és obra de Joan Martorell i Montells (1833-1906), que va desenvolupar la seva obra dins la corrent goticista de moda en aquella època, sobretot per influència de Viollet-le-Duc. (…) va poder-se realitzar l’any 1885 gràcies a una donació privada que exigí, en contrapartida, la col·locació de la Mare de Déu de la Mercè en un lloc preferent, desplaçant així els antics titulars als laterals. A més, també s´hi va col·locar el copatró Sant Isidre, Sant Llorenç, Santa Maria de Cervelló, Santa Agnès, Sant Antoni de Pàdua i a Sant Miquel al coronament”.

De fet, en part de la presentació, en Internet, del llibre[9] “Societat, cultura i món medieval a l’Edat Mitjana. Recull d’articles” (https://books.google.es/books?isbn=844753811), de Salvador Claramunt Rodríguez, editat per la Universitat de Barcelona, en el 2014, hi ha que “La parròquia del Pi va ser la seu de nombroses confraries o obres pietoses. Destaquen la confraria dels hortolans de Sant Abdó i Senén (sant Nin i sant Non), que ja apareix vinculada al temple el 1328. De 1405 data les constitucions atorgades pel rei Martí amb el títol de ‘Ordinacions per la bona marxa de la confraria de pagesos, traginers e hortolans sota l’advocació dels sants Abdón e Senen’” (p. 121).

Sobre Barcelona, però a partir d’informació del “Costumari català”, de Joan Amades, facilitada per Josep Ma. Alentà (encarregat de la secció religiosa de l’Editorial Claret), hi ha que “A Barcelona, els tenien per tals els hortolans de les hortes de Sant Antoni i de Sant Pau. Estaven aplegats en una  confraria gremial, encara subsistent, amb casa pròpia al carrer de Sant Pau, a la casa assenyalada amb el número 87[10]. La façana estava ornada amb diferents arreus de conrear la terra, amagats avui sota els aparadors d’un establiment modern.

Els nostres avis distingien els hortolans dels pagesos segons que reguessin amb aigua de sínia o no. Com que la riquesa d’aigües somes[11] del Pla de Barcelona permetia de pujar l’aigua amb sínia i àdhuc amb cigonyes i manxes, d’ací que tots els voltants de la ciutat estiguessin sembrats de gracioses sínies.

(…) Els hortolans celebraven llur festa a l’església del Pi, de la qual eren feligresos. Feien un solemne ofici. Guarnien l’altar amb arreus[12] i amb verdures i fruites, escollides entre les més grosses i més boniques de la collita.

Els hortolans havien celebrat diferents festes pels voltants de l’església del Pi. Enramaven i empal·liaven[13] la plaça, segons costum estés segles enrere. Al matí, un cop acabada la funció religiosa, feien un cós[14] pels carrers dels voltants de la parròquia. Donaven, com a joia[15], una grossa oca al qui arribava primer, i una altra de més petita, al segon. Feien ball de plaça al so de sac de gemecs, flabiol i tamborí. Treien dansa els pabordes i sortia a ballar el bo i millor de la pagesia de les hortes. Tothom anava molt endiumenjat, i les hortolanes lluïen sengles[16] rams de flors. A la tarda, feien una processó molt lluïda, en la qual portaven les imatges dels sants patrons sota tàlem[17]. Fou costum d’embellir-les amb verdures i hortalisses de les més fresques i escollides que havien crescut per totes les hortes. Els confrares tenien molt d’interès a obtenir exemplars ben grossos i excepcionals, per tal de fer lluir els sants patrons que els protegien els fruits de la terra. En tornar al temple, celebraven un rosari i cantaven els goigs.

Fou costum estès, entre els hortolans, de convidar llurs amics a un berenar, fet a les hortes mateix. Solia consistir en una gran amanida, amb molt d’ensiam, pebrots i tomàquets. Des de temps abans, guardaven els exemplars més grossos i frescos, per poder-los oferir el dia d’avui als amics i coneguts que convidaven. Aquest costum va donar origen al refrany:

                                   Sant Nin i Sant Non,

                                   pebrots i tomàquets,

                                   la festa dels hortolans”.

A continuació, Joan Amades, parla sobre un detall que hem tractat en un altre punt de l’estudi (sobre la substitució de Demèter i Persèfone pels Sants de la Pedra, amb motiu de la cristianització de les festes), i entrant en el tema del faldellí (p.53), el qual podríem considerar femení i, així, que, en la Ciutat Comtal, quan Joan Amades preparà el  “Costumari català”, encara pervisquessen detalls de matriarcalisme en els confrares de Sant Nin i Sant Non.

En relació amb Barcelona, però en el llibre “Calendari de llegendes, costums i festes tradicionals catalanes”[18], d’Aureli Capmany i Farrés i publicada en el 2019 per Edicions Sidillà, llegim que, malgrat la introducció de Sant Isidre, en bona part de Catalunya (sobretot, arran de la seua canonització, en 1622), “com qui canvia de camisa, retirant dels altars les imatges dels sants protectors tradicionals, (…) encara resta viu el record en algunes poblacions. (…) I, pel que fa a Barcelona, si bé han desaparegut les hortes veïnes a la ciutat, els descendents d’aquells hortolans que fins i tot van arribar a ocupar l’alta magistratura municipal, amb el càrrec de conseller, mantenen el record dels seus passats fins a on ho permeten els temps actuals i fan memòria i honoren els sants patrons Abdó i Senén” (pp. 63-64).

 

 

Notes: [1] Acte o efecte de fer bé.

[2] Una pairalia és el lloc pairal, això és, el relacionat amb els pares i amb els avantpassats.

[3] En un missatge del 1r d’octubre del 2018, Miquel Rustullet m’aclaria que “hi ha alguns veïns del terme que porten coques a dins l’església. És en aquest moment quan els músics que són a l’exterior i ho observen fan uns breus i petits tocs musicals de caire informal, són les ‘lilaines’. La paraula lilaina a Banyoles (potser en d’altres llocs també) la utilitzem quan ens referim a coses amb molt poca importància. El toc o nota musical que fan els músics deu tenir aquesta connotació”. Quant a les coques, comenta que “seran les que a la sortida de la missa es subhastaran per recollir alguns diners per sufragar part de la festa”. Agraesc la generositat de Miquel Rustullet.

[4] Pregària tradicional catòlica destinada a lloar la vida de Jesús i la de la seua mare.

[5]  Informació facilitada per Sílvia Farrús Prat, a través d’un missatge, el 31 de maig del 2019, a partir d’una digitalització realitzada pel “Servei de Patrimoni Bibliogràfic i Documental” de l’Institut d’Estudis Ilerdencs. El títol de l’obra digitalitzada és “Sardanistes, a l’aplec! Sardana inspirada en la típica festa dels Sants Abdon y Senén, que la ciutat de Banyoles celebra anualment el dia 30 de juliol”, unida a una segona obra, “Terrassenca (Glosa del ballet popular ‘L’Estapera’)”. Són sardanes per a cobla originals de Josep Baró Güell, amb música impresa i, possiblement, editades en la ciutat de Girona, en 1949.

En informació facilitada per la “Confederació Sardanista de Catalunya”, en uns missatges del 2 de juny del 2019, després d’enviar-los un escrit per si sabien de llocs on es ballassen sardanes amb motiu de la festivitat dels Sants de la Pedra, “Per veure si hi ha una relació directa, en algunes poblacions, entre la festa dels sants i l’actuació de sardanes,i d’altres balls i danses, com ocorre en alguns casos” o si hi havia sardanes relacionades amb els dos sants, em comentaren que, en el Morell (el Tarragonès), “Aquell dia s’hi fan sardanes”, però veiérem que no estaven directament vinculades a la festa, com ara, un poc després de la missa grossa.

Ara bé, sí que afegiren que, “en principi, a Catalunya molts pobles que tenen una ermita o bé parròquia, el dia del sant o bé, el festiu més proper, s’hi celebren actes tradicionals a part del culte, les sardanes no hi solen faltar sovint després de la missa; a continuació, un dinar de germanor, etc.”. Aquesta informació, realment privilegiada, venia confirmada per uns cartells de mostra que em passaren ”de com són els ‘Aplecs d’ermita’ a Catalunya, a grans trets, perquè es faci una idea”. I, de fet, es confirmava: en un aplec de Sant Sebastià, en gener del 2019 (en Caldes de Malavella), un poc després de la missa solemne; en l’Aplec dels garriguencs a Puiggraciós (abril del 2018), sardanes immediatament després de l’ofici de vot de poble amb l’Escolania i la cobla Maricel; en l’Aplec de Sant Hilari (gener del 2018), missa, cant dels goigs, en acabant, benedicció i repartiment de panets i, després d’aquests actes (que començarien a les 11h), audició de sardanes… a les 12h, amb la col·laboració, entre altres, de l’Ajuntament de Cardedeu; en el 172é Aplec de Sant Maurici (setembre del 2016), missa solemne al sant i, tot seguit, interpretació de sardanes, en el terme de Caldes de Malavella.

[6] Textualment.

[7] Composició poètica, amplificació d’una estrofa, en què cadascuna de les estrofes acaba amb un vers o grup de versos d’aquella estrofa.

[8] El 21 de febrer del 2020, aquesta web es deia “Bienve Moya-Domènech. Relats i altres imaginacions”.

[9] El 29 de novembre del 2019 es podia accedir a aquest llibre mitjançant un altre enllaç.

[10] Sobre aquesta casa, direm, a partir del llibre “Una mà de sants”, de Bienve Moya, i publicat en el 2011, que “Mostra d’aquest vell patronatge és una llinda amb l’emblema dels hortolans, que encara s’aguantava en la dècada dels vuitanta a la casa número 87 del carrer de Sant Pau, amb la data de 1778. Avui, casa i làpida han donat pas a la nova urbanització de la dita rambla del Raval” (p. 143). La llinda és la fusta o pedra travessera que descansa sobre els dos muntants, és a dir, sobre les dues peces posades verticalment, d’una porta.

[11] Soma, femení de som, vol dir “de poca fondària”.

[12] Els arreus són els ornaments, els guarniments, etc. de  vestir com també, per exemple, els efectes, els instruments i els accessoris necessaris per a una tasca.

[13] Empal·liar (i també “empaliar”) vol dir guarnir amb domassos (això és, amb teixits de seda o de cotó que representen dibuixos), amb tapissos i amb altres teles d’ornament.

[14] Cursa o correguda a peu o a cavall per a guanyar algun premi.

[15] Sinònim de premi. Una tia meua diu “Qui va davant, guanya la joia”.

[16] U per a cadascuna de dues o més persones.

[17] Llit nupcial, pal·li.

[18] Aquest llibre, editat en el 2019, toca els temes que van de juliol a desembre.

Cubelles i els Sants de la Pedra

General, , , ,

 

Tot seguit, accedirem a “Sant Abdon i Sant Senén. Festa Major Petita. Vint anys de la seva recuperació (1983-2003)”, en paraules d’Esther Pérez Massana (la regidora de cultura que m’envià el document), “la separata del programa de la Festa Major de 2003”, elaborada per Xavier Martinez junt amb Joan Vidal,  del “Grup d’Estudis Cubellencs ‘Amics del Castell'” i a què tinguí accés a finals del 2017, després d’enviar un correu electrònic a l’Ajuntament de Cubelles, ajuntament a què agraesc la seua col·laboració en l’estudi sobre els Sants de la Pedra. 

Afegirem que Cubelles és una població catalana de la comarca del Garraf i que aquest número està molt intereressant, motiu pel qual el recomane.

Finalment, comentar que, en Cubelles, els sants Abdó i Senén són copatrons del municipi.

 

 

abdon2003

De Sollana a Vilavella i els Sants de la Pedra

General, , , ,

 

A continuació, tractarem el tema de la religiositat popular en diferents poblacions valenciaes, com ara, Sollana, Sueca, Teulada, Vallada i Vilavella, i el seu vincle amb els Sants de la Pedra. 

Sobre Sollana (la Ribera Baixa), per mitjà d’un correu electrònic de Joan Ferrús Vanaclocha, del Col·lectiu Ullal, enviat el 7 de setembre del 2017, hi ha que “A Sollana, la devoció i festivitats a estos sants ens ve de lluny, de fet, a la nostra parròquia de santa Maria Magdalena, tenien dedicada una capella” abans de la seua destrucció durant la guerra. Després afig que “Ara, una nova imatge dels sants la podem trobar a l’església exconventual de la Immaculada Concepció al Raval de la Vila“. Igualment, Joan Ferrús, addueix que “els nostres veïns de Sueca tenen en una muntanyeta un ermitori dedicat als sants de la Pedra, per ells anomenats benissants per allò de ser beneïts sants, i allà realitzen tots els anys, la vespra de la festa, una romeria a la Muntanyeta dels Sants, uns dies després d’haver fet nosaltres la nostra Romeria a l’Alcaissia[1]”.

També introdueix un escrit amb part d’una notícia del diari valencià “Las Provincias”,  publicada el 9 d’agost de 1899, però acompanyada de comentaris seus: “FIESTAS EN SOLLANA. Hoy empiezan en Sollana las fiestas que en honor del Santísimo Cristo de la Piedad celebran todos los años el ayuntamiento y vecindario ……. (a continuació explica els actes festius que es feien el 9,10 i 11 d’agost)….. El día 12 habrá misa, sermón y procesión a los Santos de la Piedra por unos devotos. A estos festejos seguiran cuatro o seis días de corridas de vaquillas y ‘cantà de segos’ por las noches”[2].

Joan Ferrús també comenta que “Com podem observar, fa ja més d’un segle les festes majors eren bastants diferents a les actuals, o potser no tant, es mantenen d’una banda els actes festius dedicats al patró i d’altra, podem constatar que l’afició a les vaques ens ve de lluny. Després, l’única festa que se celebrava, era la dedicada als Sants de la pedra amb missa, sermó i processó, el que evidencia la devoció als sants entre els sollaners de finals del S. XIX[3]. 

Immediatament, afig les línies següents: “Aquella devoció pels sants continuà entrat ja el nou segle ja que en el programa de festes de 1903 diu textualment:

‘Dia 12. Fiesta dedicada a los santos de la piedra Abdon y Senén por sus devotos, con Misa solemne, sermón, que dirá el señor Cura parroco de la parroquia y Procesión General’

Segons el cronista Moleres, en el nínxol on ara està ubicat s. Sebastià, sobre la porta d’accés al temple pel carrer de Sueca, abans hi havia una imatge dels sants de la pedra, la qual, molt probablement va ser destruïda en època de guerra civil.

Va ser precisament després d’aquesta guerra fraticida, en plena etapa franquista, quan aquesta devoció centenària de fortes arrels valencianes va sofrir un fort revés des d’altes instàncies en intentar substituir la devoció als sants per la d’un nou patronatge aliè als llauradors valencians, el de sant Isidre Llaurador, que per cert celebra la seua festa, segons el calendari, el 15 de maig.

Al nostre programa de festes, apareix per primera vegada la festivitat a sant Isidre l’any 1952[4]”. En eixe informatiu, es llig “Dia 12, fiesta que la Hermandad sindical de labradores y ganaderos dedica a san Isidro labrador, patrono de los agricultores españoles”[5].

Més avall, comenta Joan Ferrús que, el president de la “Hermandad”, s’adreçava als llauradors del poble amb les paraules següents, molt interessants per a entendre la festa dels Sants de la Pedra i la política cultural en aquella època:

“AGRICULTORES: Debido a las intensas tareas agrícolas que tienen lugar en el mes de Mayo, en que la Iglesia conmemora la festividad de San Isidro Labrador, Patrono de los agricultores españoles, esta Hermandad Sindical, ha tenido a bien trasladar su celebración al dia 12 de Agosto, incorporándola a los típicos festejos patronales que anualmente se celebran en la localidad, para lograr el doble objetivo de procurar una fecha adecuada por la escasez de quehaceres en el campo y conseguir por su agrupación un mayor realce para ambas festividades.

Deber es, por obligado reconocimiento al Santo, que tantas muestras de favor nos ha dispensado, honrarle con nuestra entusiasta participación en los actos que como homenaje se celebren,  rindiéndole en lo religioso (Santa Misa y Procesión), la más fervorosa devoción.

Que San Isidro proteja y multiplique las cosechas y otorgue su bendición a todos. Felices fiestas os desea el Cabildo[6] Sindical.

Firmado: El Jefe de la Hermandad: J. Moleres”.

En altres paraules, que, quasi segur, les festes de Sant Isidre Llaurador a penes tenien el suport de la població, a diferencia de les dels Sants de la Pedra, i que, a més, sota l’excusa del fet que, en estiu, els habitants estaven més alliberats “por la escasez de quehaceres en el campo”, la celebració de la festa del sant castellà es trasllada a agost, quan esdevenen les festes patronals. De fet, la justificació que addueix, tot seguit, és una prova molt evident per a explicar aquest intent de substitució cultural… en plena dictadura franquista, règim polític i militar que tractava d’anul·lar les cultures diferents a la castellana i que estaven presents en Espanya.

Rematarem la informació sobre Sollana, amb les paraules que escriu Joan Ferrús, al capdavall: “Hui, curiosament, res queda d’aquesta celebració en la programació festiva actual, ni a sant Isidre, ni als sants Abdó i Senent. Les festes i la concepció de les festes és canviant i discorre paral·lel a la societat i als moments pels quals travessa”. Cal donar pas més a lo vinculat a la nostra terra, tot i estar oberts i, per descomptat, deixar fora un Sant Isidre que no ha sigut introduït per voluntat de la població, sinó des de persones alienes a la nostra cultura (o que hi han girat l’esquena) i, més encara, dignificar les cultures diferents a la castellana. Només així, no solament promourem lo nostre, sinó que, de bon cor, estarem oberts als altres.

Quant a Sueca, una de les entrades que hi ha en la web de l’arxidiòcesi de València, “ [2802] Sueca celebra mañana el centenario del patronazgo de los santos Abdón y Senén” (http://www.archivalencia.org/noticias/ant/2002/AV200207.htm), del 2002, diu que “Una vez en la ermita de los santos de la piedra, los participantes elevarán oraciones para pedirles su protección y bendecir los campos. ‘Pondremos en las manos de San Abdón y San Senén unas espigas de arroz para rogarles que cuiden de nuestras cosechas y nos libren del granizo’, ha señalado el párroco”.

En la web de l’Arxiu Històric Municipal de Sueca, hi ha l’entrada “Agost 2016: 1895 – Festa als Sants Abdó i Senén”[7] (http://arxiu.sueca.es/page/agost-2016-1895-festa-als-sants-abdo-i-senen), sobre com es celebrà la festa en 1895, de què podem extraure una part molt interessant: “Si n’hi ha una festa que marque a Sueca l’acabament del mes de juliol eixa és, sens dubte, la festa en honor als Benissants de la Pedra, Abdó i Senén, o Abdon i Senent. Ja que ambdós noms estan molt estesos a la nostra localitat en les dues variants.

Se’ls denomina Benissants de la Pedra perquè la festivitat se celebra per demanar-los que la collita d’arròs siga bona i que les tronades i pedregades que solen ocorrer a finals d’agost o principis de setembre, temps de la sega, no es produïsquen.

L’expedient que vos portem (…) és el més antic que conservem a l’arxiu sobre l’organització d’aquesta festa. És de 1895 i pel que podem llegir, en aquell moment, era ja una festa totalment consolidada.

Encara que també es conserven altres expedients sobre la festa dels Benissants de finals del segle XIX, com els de 1896, 1897 i 1899, (…) és l’únic que inclou un cartell original amb els actes programats”.

Entre els actes que apareixen en aquesta font sobre Sueca, n’hem triat els del 30 de juliol, ja que ens aporten més informació referent a com esdevenia la festa. Diuen així:

“El 30 de juliol, en fer-se de dia, volteig de campanes, diana per la banda de música i cercavila amb el dolçainer. A les 8 del matí començarà la processó cívica que portarà al santuari dels patrons a l’Ajuntament, el Clero i els Majorals, que aniran precedits per les acostumades grupes, dolçainer i músic fins a la porta de la Mar (aquesta porta estava al final del carrer Sequial). A les 9 missa cantada i sermó a l’ermita (una anotació a llapis al cartell diu que el sermó el farà Don José [Ferrer?]), després tornaran tots junts, tal i com s’ha explicat abans, fins a la Casa Capitular, on Ajuntament i Clero s’acomiadaran i grupes, dolçainer i música recorreran els carrers de costum (una anotació a llapis al cartell diu que aquesta cavalcada la presidirà la Comissió de Festes). A migdia, volteig de campanes i a les 6 de la vesprada processó general (una anotació a llapis al cartell diu que la processó la presidirà la corporació municipal) amb volteig de campanes, dolçainer i música. Amb això conclouen els actes.

El cartell porta data de 27 de juliol de 1895”.

En Teulada, (la Marina Alta), com podem llegir en l’entrada “El Raval de Teulada, un fet urbà i un topònim per recuperar” (http://jaumebuigues.blogspot.com/2017), treta del blog “Recerques de Jaume Buigues”, de Jaume Buigues i Vila, “el Raval de Teulada celebrava, rememora i commemorarà, any rere any, la seua festa pròpia i diferenciada, caracteritzada pel ball de les danses, els jardins amb pot, les revetlles i els bous (…), totes elles dedicades als seua [sic, en lloc de seus] patrons els Sants de la Pedra, protectors de les collites”. I més avant diu que, amb la festa als Sants de la Pedra, “s’iniciava la temporada de la molta de la farina. Es festeja a uns ‘sants patrons’ que protegien les collites, especialment del blat però també del raïm que estava per vindre, uns conreus que donaven treball per altri a la gent del carrer, vida i bullici, en especial el del trànsit de la gent que anava a moldre, fins [que] el canvi de les circumstàncies va acabar amb la molineria de vent”.

Respecte a Torrent (l’Horta de València), en l’entrada “Un poc d’història”[8] (http://fmct.es/la-fmct/historia), en la web de la “Federació de Moros i Cristians de Torrent”,  hi ha[9] que “L’origen de les Festes Majors en honor als Sants Abdó i Senent, els Sants de la Pedra, és remunten a mitjan segle XIX quan te lloc en Torrent el pas del patronatge oficial de Sant Lluís Bertran, fins llavors patró de Torrent, al dels Sants Abdó i Senent. És a partir d’esta època quan comença un augment en la devoció als Sants de la Pedra que contrasta amb l’escassetat de notícies dels segles anteriors en que aquestos Sants tan sols eren objecte de devoció privada per part d’alguna família o grup de veïns. En aquestos anys era costum tindre al Santíssim Sagrament exposat durant la missa major i el sermó, segons ens indica una sol·licitud presentada pel síndic de l’Ajuntament a l’Arquebisbe de València.

Els precedents històrics respecte de les festes oficials, estan inscrits en el Llibre Racional, document històric de l’any 1657 en el que es relacionen totes les manifestacions religioses i festes corresponents al calendari universal però que tenien una forta tradició local. Així, segons aquest document, les festes locals es dividien entre les que tenien caràcter oficial i les privades. Les primeres eren administrades pels òrgans de govern ‘els jurats’[10] i les privades, eren organitzades per confraries, clavaris, veïns i inclús famílies. Entre les festes administrades pels Jurats estaven la de sant Antoni Abad, sant Josep i sant Gregori. Les festes en honor a l’Assunció, la Mare de Déu del Rosari, Sant Cristòfol, Sant Àngel, Sant Marc, Sant Vicent Ferrer, Sant Jaume, Sant Blai, Sant Lluís Bertran, La Inmaculada i els Sants Abdó i Senent corresponien a les ‘privades’ i per tant organitzades per les confraries i veïns. Fins a aquest moment, els Sants Abdó i Senent no són encara patrons, però en 1853 junt amb l’esplendor d’altres festes, ja es menciona els Sants de la Pedra com ‘patronos de esta villa’ i a partir d’ací, el cost de les mateixes i la seua organització anirà a càrrec de l’Ajuntament.”

També se’ns comenta, en aquest llibre, que “Les festes patronals se celebraven en Torrent sense a penes participació ciutadana. Torrent és massa gran per a tindre festes, es deia. No hi havia un sentiment generalitzat en la població cap esta celebració i els actes oficials passaven sense pena ni glòria. Els clavaris del Corpus de l’any 1987 van proposar, en un ambient d’amistat i ganes de continuar, a les autoritats religioses, la possibilitat de crear una nova comissió de festers dels Sants Patrons, la primera de la història de Torrent, amb la intenció de potenciar i continuar amb un altre aire, les Festes Majors en honor als Sants Abdó i Senent”.

Però, i ací donem amb la clau que explica el motiu de fons de la introducció de les filades de moros i cristians durant la festa dels Sants de la Pedra (causa que, des d’una cultura matriarcal, com la que moltes persones impulsem, no hauria fet que s’introduís en Torrent, per la senzillesa que comporta el matriarcalisme, contra la fastuositat de les cultures patriarcals), com molt bé se’ns cita al principi d’aquesta entrada (i, a més, en lletres de major grandària) i que, textualment, diu així: “En la ciutat de Torrent, a 16 de Novembre de 1987, reunits els citats al peu i constituïts com a Junta i sent els primers festers dels Sants Patrons Abdó i Senent decidixen per a major fast[11] de la festa, crear una comparsa de Moros i al mateix temps, pensant en un futur prometidor per a aquestes festes, decidixen crear una Associació de Festes de Moros i Cristians, perquè en ella tinguen cabuda totes les comparses de Moros i Cristians, que en un futur puguen crear-se per a millor celebrar i organitzar aquestes festes[12]”.

Això, i sempre partint d’aquesta entrada, comportà que “La gent va participar de ple i noves comparses anaren sorgint any rere any. Per fi, la ciutat de Torrent tenia les Festes Majors que es mereixia, i per fi també, veïns i visitants es van sentir atrets per la festa fins al punt de vindre a passar uns dies amb nosaltres i guardar-se dies de vacacions per a participar en elles. Es va aconseguir que els ciutadans es quedaren en el poble durant les seues festes com mai havia ocorregut”.

A més, com un punt a favor del fet que la cultura valenciana i, així, la de Torrent, és matriarcalista, en una part de l’escrit, llegim que “En 1936, el drama de la Guerra Civil Espanyola també va afectar intensament una ciutadania profundament religiosa. La religiositat o ‘beatería’, per la que els torrentins sempre han sigut coneguts, forma part de la seua pròpia forma de ser sense que res haja de veure les seues tendències polítiques. La devoció popular està tan integrada en la seua cultura i en la seua personalitat, que constitueix un tret propi de la nostra identitat com a poble”.

Quant a Vallanca (població de la comarca del Racó d’Ademús), per mitjà del llibre electrònic[13] “Del Paisaje, Alma del Rincón de Ademuz (II): En el VIIIº Centenario de la Conquista Cristiana (1210-2010)” (https://books.google.es/books?id=kFbjBwAAQBAJ&pg=PA371&lpg=PA371&dq=vallanca+santos+abd%C3%B3n+y+sen%C3%A9n&source=bl&ots=R7-SfsvBHs&sig=), d’Alfredo Sánchez Garzón, sabem que, a més de l’ermita que hi ha dedicada a Sant Roc, hi ha que, “De facto, siempre se le ha invocado por su solidaridad y vida ejemplar”. No obstant això, en Vallanca, Sant Roc està vinculat als Sants de la Pedra, ja que Alfredo Sánchez comenta que la imatge del sant “está todo el año en la capilla de la ermita de su nombre. Desde la parroquial (sic), la procesión sale el 16 de agosto por la mañana, siguiendo por las calles del pueblo hasta la ermita, portando los feligreses las imágenes de los ‘santicos de la Piedra’. Al arribar al ermitorio dejan a san Abdón y san Senén y cogen la de san Roque, bajándolo en andas y con gran devoción hasta la parroquial, donde se celebra la Santa Misa. Ya por la tarde se devuelve el santo a su capilla, siendo amenizada la procesión por la charanga. La vuelta se hace con los  ‘santos de la Piedra’, que han pasado el día en la ermita y ahora son devueltos a la parroquial, hasta el año próximo” (p. 371).

En la Vilavella (població de la comarca de la Plana Baixa), com podem llegir en l’entrada “La Vilavella”[14] (https://ca.wikipedia.org/wiki/La_Vilavella), de Viquipèdia, quan parla sobre la “Festa dels Sants de la Pedra, Sant Roc i Sant Joaquim”, “Gaudeixen de fama en la comarca les festes de carrers i barris de la població, en honor a aquests sants, que se celebren des de finals de juliol a principis de setembre i mantenen una seriosa competència entre si per les exhibicions de “bous de carrer” d’importants ramaderies”.

 

 

Notes: [1] L’Alcaissia, com hem pogut veure en diferents fonts, és una antiga alqueria de Sollana.

[2] Com indicava en una nota, Joan Ferrús extrau aquesta informació de l’obra “Hace 100 años. Crónicas de antaño”, de Juan Moleres Ibor, i diu que aparegué en el programa de les festes patronals de Sollana, del 2000.

[3] Aquesta informació, sobre finals del segle XIX, és clau, ja que n’hem trobat poques fonts que tracten sobre aquesta època o, si no, relacionades amb el segle XIX.

[4] És interessant aquesta dada, ja que indica quin any s’introduí la festa de Sant Isidre, ja vinculat a “las Hermandades” de temps del general Franco, en la població, en aquest cas, Sollana (la Ribera Baixa).

[5] En eixe moment, encara no hi havia cap butlla papal (que aplegarà en 1960), en què es declare Sant Isidre com a patró de tots els llauradors espanyols. Ara bé, aquestes línies sí que ens donen una pista (i molt interessant) de l’intent de substitució cultural castellanitzadora, amb la intenció de deixar fora els Sants de la Pedra i, de pas, reemplaçar-los pel sant castellà, d’esperit patriarcal, a diferència dels sants Abdó i Senent, d’origen matriarcal.

[6] En valencià, junta.

[7] El 19 de febrer del 2020, aquesta informació apareixia en l’enllaç de la publicació “L’Ullal” (no. 1, del 2016), sota el títol “1895 – Festa als Sants Abdó i Senén” (http://www.sueca.es/sites/sueca.portalesmunicipales.es/files/Lullal_Sueca_n1.pdf).

[8] Aquesta entrada acull el text del pròleg del llibre “Moros i Cristians a Torrent. L’esperit d’un poble”, de José Manuel Almerich Iborra, publicat en el 2014.

[9] Hem fet la transcripció literal de part de l’article.

[10] Amb el terme jurat, abans del Decret de Nova Planta de 1707, que acabà amb el règim foral valencià, es designava cada membre de la Universitat o del Consell municipal, lo que, d’aleshores ençà, diem Ajuntament (procedent del castellà “Ayuntamiento”),  això és, la figura cada u dels regidors.

[11] Ostentació de magnificència; luxe extraordinari.

[12] Fixem-nos que, en el fons, es prengué el tema dels Sants de la Pedra com a excusa per a introduir-hi, la de moros i cristians, en lloc de promoure un reviscolament cultural a partir de les tradicions matriarcals que hi havia en el poble i, de pas, de la cultura valenciana. Una actitud que hem de rebutjar, des de la nostra simpatia per la cultura matriarcalista que roman empeltada a la nostra llengua.

[13] El 20 de febrer del 2020, l’enllaç per a accedir a aquest llibre era diferent.

[14] El 13 de març del 2020, aquesta entrada apareixia amb xicotets canvis respecte a lo que hem escrit ací.

De Quatretonda a Sagunt i els Sants de la Pedra

General, , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , ,

 

Tot seguit, tractarem el tema de la religiositat popular en diferents poblacions valencianes, d com ara, Quatretonda, Rafelguaraf, Sagra i Sagunt, i el seu vincle amb els Sants de la Pedra.

En Quatretonda (la Vall d’Albaida), per mitjà de Facebook, concretament en l’entrada “ELS SANTS DE LA PEDRA”, del 30 de juliol del 2018 i que trobàrem en “BQ Quatretonda”[1]  el 12 de desembre del 2018, hi ha que “Abdó i Senent, els santets, poca broma diríem si atenem els costums de la societat quartondina[2] almenys fins a les darreries del segle XIX en què els protectors tradicionals de l’activitat agrícola no només donaven nom al carrer abans dit ‘Tossaleta’, també, i més important, eren els patrons votats per la vila (molt possiblement des del segle XVIII), i en consonància amb la seua importància a l’església tenien dedicat el primer altar, és a dir, el més important després de l’altar major, situat a la primera capella de la part de l’evangeli, part aquesta de la paraula divina on el primer banc (a la vora mateixa de l’altar dels Santets), era el que tenien reservat els membres del consistori municipal quan participaven en algun ofici representant l’ajuntament.

I en conformitat també amb la seua rellevància se’ls festejava amb celebració grossa, no debades s’allargava durant nou dies, un de festa religiosa, el de la seua advocació, és a dir hui 30 de juliol, més vuit dies més ja de caràcter civil, cadascun d’ells sufragat per un dels membres del govern de la vila. Una festa que quan Juan de Cinto publica la seua crònica al.lusiva allà per l’octubre de 1927 s’hi trobava en les seues acaballes, pràcticament clausurada pel que fa a la part cívica, i mínimament servida en la part religiosa.

Avui és la festa de la Cooperativa i d’acord també amb els temps el 30 és transportable i, si la Cooperativa tarda uns pocs anys més a fundar-se no ens haguera estranyat que el san Isidoro (sic) Labrador els haguera ‘robat’ també ‘la cartera’ de protectors dels agricultors als referits Santets”.

Després, en la mateixa entrada sobre Quatretonda, inclouen línies de la crònica periodística número 38 que escrigué Juan Alberola Mahiques, el 2 d’octubre de 1927, i que aparegué en la “BQ” en el 2017, amb una informació quasi igual a la que vaig rebre, el 22 de desembre del 2018, a través d’un missatge signat per rbenaventbenavent.

En aquest missatge, rbenavent em comentava que aquestes línies de Juan Alberola (Quatretonda, 1863-1944), corresponien a “la part de l’article (…) publicat  a Las Provincias”,  la qual fou editada per l’Ajuntament de Quatretonda en “Juan Alberola Mahiques. Cròniques de prensa[3], 1923-1934. Ajuntament de Quatretonda, bq, 2018”.

En el missatge, a continuació, hi ha el títol “Baratijas tradicionales” i, en acabant, Juan Alberola Mahiques, passa a l’apartat “EL MARRANILLO DE SAN ANTONIO”, i escriu que “En mi villa natal, los mártires Abdón y Senén no son dos santos advenedizos[4], quilibéticos[5], obscuros o preteridos[6]; santos así como quiera, a la buena de Dios; de los que diariamente se escabullen a la sordina[7] e inadvertidos por las páginas del Zaragozano, del Cabrerizo y del Año Cristiano; a quienes nadie o pocos se encomiendan, rezan o hacen votos. No, todo lo contrario: los santos nombrados son los Patronos de la villa desde fecha remotísima, sin duda, bien que el cronista no pueda fijarla históricamente; gozan de gran prestigio entre el vecindario, y la santidad de estos príncipes persas se halla tan establecida y sancionada (?) por la conciencia popular local, que, en Cuatretonda, Abdón y Senén no solamente son santos, sino los santos, esto es, los santos por antonomasia[8]. Siempre que sus paisanos quieren referirse a alguna fecha próxima al 30 de Julio suelen decir: ‘Allá per les festes dels Sants’, y al punto estamos todos al cabo de la calle. En esta manera singular y antonomástica de designarlos revélase ciertamente algo así como una confianza o familiaridad lindante con la camaradería; que bien pudiera disculparse en vista de su patronato diuturno[9], acaso varias veces secular[10] y supuestas también la ingenuidad y llaneza de las devociones populares.

En el poblado tienen estos próceres[11] asiáticos una calle rotulada con sus nombres: la que se llamó algún día ‘de la Tosaleta’. La iglesia parroquial guarda un gran cuadro de más de dos metros de alto, donde aparecen pintados entrambos personajes, con sendas coronas, empuñando cada uno su cetro[12] en la diestra[13] y teniendo en la izquierda un manojo de espigas de trigo y un racimo de uvas, respectivamente, emblemas o expresión tropológica[14] de la acción tutelar específica que les está confiada.

 Asimismo hay en el templo y en lugar preferente, cual corresponde a los Patronos, esto es, en la primera capilla al lado del Evangelio del altar mayor, uno de estilo plateresco, vistosísimo y relumbrante, consagrado a aquéllos. Allí aparecen las figuras de los titulares, dos esculturas de cuerpo entero, de tamaño mitad del natural, con el indumento bizarro[15] y exótico que debieron vestir unos vástagos[16] de la realeza tan distante de la actual, cronológica y geográficamente; dicho altar fué construído en 1752, según reza la inscripción del frontispicio[17].

La fiesta de nuestros Patronos, costeada constantemente por el Municipio, antes con relativa liberalidad y ahora subvenida con mezquindad manifiesta, ha descendido mucho de su antiguo apogeo y hallábase ya en sus postrimerías, de las cuales se salvó este año, merced al celo de unos devotos que efectuaron una colecta entre el vecindario, para sufragar los gastos de un mínimum[18] de solemnidad religiosa, es decir, misa cantada y panegírico[19] a los mártires.

Años ha, tenía la fiesta un apéndice o segunda parte de orden puramente profano que no carecía de originalidad; era un cuasi-festejo privativo de mi tierra, a lo menos por su forma y circunstancias; nacido, sin duda, en la localidad y que pudo, por ende[20], ser llamado aborigen o autóctono, sin daño de barras, y aún se pudiera haber pedido el privilegio de invención correspondiente, dado que otro no se hubiera anticipado, que lo dificultó. ¡Tan extraño y peregrino considera el cronista el semifestejo aludido! (…) el lector (…) ha de saber que el apéndice o regocijo público apuntado consistió en una serie de ocho días de tabalet y donsaina; ocho jornadas, número igual al de los concejales del Ayuntamiento en aquella sazón. El 31 de Julio, a la salida del sol, pasacalle general por el pueblo; a media mañana, dulzaina y tamboril (obra de hora y media) a la puerta de la casa del alcalde; a prima noche, otra sesión análoga a la misma puerta. Al día siguiente repetíase lo del pasacalle y las sesiones de dulzaina y tamboril, sino que esta vez no eran en obsequio del alcalde: el tributo correspondía al primer teniente; después de éste, obsequiábase al síndico, y así siempre descendiendo como por un plano inclinado hasta el octavo y último regidor.

Ignoro las razones que pudieron existir para la abolición de aquel suplemento de la festividad de los Patronos, mas sea ello lo que fuere, permitáseme lamentar su ausencia de nuestras costumbres, por lo que ella contenía de recomendable, de popular y de pintoresco” (p. 107).

A hores d’ara, quasi cent anys després, els Sants de la Pedra, encara estan presents en les festes de Quatretonda.

Igualment, i, ara, en paraules d’rbenavent, “Pel que sembla aquestes celebracions ja no arriben al segle XX. D’aquest segle allò que recordem són els gojos i resos  (religiositat popular), que durant uns dies del corresponent mes d’estiu cantaven i resaven a dit carrer (les dones d’aquella via principalment), el dedicat als Sants. I encara que esta pràctica ha durat molt em sembla que ja no queda res.

També, i no sé si entra, l’any 1953, recentment creada i construïda la Cooperativa Vinícola, fou dedicada als santets i, a partir d’aleshores, esta entitat els dediquen un dia de festa anual, amb missa i diferents actes, més coneguda com la festa de la Cooperativa”.

En un altre document, enviat per rbenavent, el 21 de gener del 2019, a través d’un missatge, hi ha part d’un article “Quatretonda versus Benigànim: Torrella de qui és?”[21], escrit per David Mahiques Alberola (concretament, en un document administratiu del primer quart del segle XVIII), i publicat, en el 2012, en el llibre de les festes patronals de Quatretonda (pàgs. 54 i 55), en què podem llegir “Tercer, el dia dels Sants de la Pedra era festa i festa votada, és a dir, el consell general de veïns de la vila de Quatretonda en un any determinat entre finals del segle XVI i principis del segle XVII va votar fer festa el dia dels Sants de la Pedra. Aquesta festa afectava a tot el seu terme. I quart, el senyor feudal, fent ús de la seua capacitat jurisdiccional i per demostrar que Torrella era de la seua baronia i terme de Quatretonda no va dubtar en fer cremar els forcats dels veïns de Beniganim (sic) que treballaven les terres del nostre terme el dia dels Sants de la Pedra i no respectaven la festivitat quatretondina”.

Agraesc l’aportació de rbenavent, molt valuosa per a la recerca, ja que, en poblacions valencianes, no ho ha sigut constant trobar informació tan extensa com aquesta o semblants.

Finalment, i també sobre Quatretonda, en 1981, es recuperà la “Jota dels Sants de la Pedra”, per mitjà del Grup de Danses, com ja hem vist en l’apartat de balls i de danses. En informació facilitada el 24 de desembre del 2018 per mitjà d’un missatge de l’Ajuntament de Quatretonda, hi ha que “Es un baile ritual que se bailaba en honor de los santos San Abdón y Senén para que protegieran las cosechas agrarias entradas ya en sazón, especialmente vides, de las tormentas y pedriscos. Se interpretaba el día 30 de Julio en la calle de su nombre”[22].  

En Rafelbunyol (l’Horta de València), com podem llegir en l’entrada “Ermita dels Santets de la Pedra” (http://www.ermitascomunidadvalenciana.com/vhnraf.htm), dins de la web “Ermitas y Santuarios de la Comunidad Valenciana”, “Los Santos de la Piedra, Abdón y Senén, son patronos  (…) de Rafelbunyol y son celebrados tanto el día de su festividad -30 de julio- como en el curso de las fiestas patronales que comienzan el primer domingo de septiembre”. A més, com arreplegàrem en el 2005, en començar la recerca, en l’església dels Sants Joans, en paraules del capellà, hi ha “el reliquiari autèntic, tret de les catacumbes cristianes”. En el mateix poble, segons el mossén, “com a tradició popular estaven ‘els Sants de la Pedra Xicotets’, d’uns 40 cm d’amplària per uns 25 cm d’alçària, que estaven en casa del padrí principal tot l’any, i que, quan pedregava, es treien a la porta del carrer per a que no pedregara”.

En Rafelguaraf (la Ribera Alta), sabem, mitjançant paraules de Vicent Sanchis (cronista i arxiver, que m’envià un missatge el 4 de gener del 2019), que sí que podem oferir unes “mínimes dades: que els Sants de la Pedra, Abdó i Senen, en 1686 eren patrons de la parròquia de Rafelguaraf. Que en la pedania del Tossalet (o Tossalnou) també tenien en 1782 un altar dedicat a ells, i que en Berfull[23], l’ermita o esglesieta que hi havia en 1849 també estava dedicada als Sants de la Pedra; encara que en algun moment posterior, que desconec exactament quan, tant a Rafelguaraf com a Berfull deixaren de ser patrons. A Rafelguaraf el patró és Sant Antoni i a Berfull era la Puríssima”.

En Sagra (la Marina Alta), sabem, per mitjà d’un missatge de J. Antonio, membre del Consell Parroquial de la Parròquia de Sant Sebastià, enviat el 15 de gener del 2019, que “Són patrons de la vila i es celebra la seua festa el 30 de juliol, conformant les festes patronals junt a la festivitat de la Puríssima, que es celebrava el 31 de juliol i la festa del Santíssim Crist del Consol que era l’1 d’agost.

Les festes patronals van passar a celebrar-se al cap de setmana del segon diumenge en els anys 80.

Les imatges actuals són del 2006, dels tallers d’Olot.

La festa es va recuperar, per tant, l’any següent en el primer dia de les festes patronals, junt a la de Sant Sebastià, titular de la parròquia”.

En Sagunt (el Camp de Morvedre), a partir de l’article “La Virgen del Buen Suceso. Patrona de la Ciudad de Sagunto” (https://eleconomico.es/opinion-1/blogs/113463-la-virgen-del-buen-suceso-patrona-de-la-ciudad-de-sagunto), publicat en la web “El Económico”, podem dir que, des de 1940, “en la festividad de los santos mártires, en la parroquia de la Natividad de Nuestra Señora, se viene celebrando misa solemne y procesión vespertina, en la que los feligreses van cargados de cestas y frutos que subastan[24], acompañando los labradores a los santos, portados en andas (confeccionadas en 1927), que durante años han preservado sus cosechas del granizo” i que un barri “de la capital del Camp de Morvedre con su nombre recuerda, también, el arraigo popular hacia los santos de la piedra”.

Podríem enllaçar i tot aquesta informació sobre Sagunt amb la que prové d’un document de 1808, procedent del “Consejo” de Castilla, d’eixe mateix any, la qual figura en el llibre “Els Sants Abdó i Senén: documentació, gojos i iconografia”, de Juan José González Pla i de Josep Dionís Martínez, adduint, textualment, que, des del consell esmentat, en 1807, “se pidió Informe a esta Audiencia sobre la solicitud del Clavario y Mayorales de la Cofradia de los Santos Patronos de la villa de Murviedro Abdon y Senent relativa a que se les conceda permiso para demandar y recoger limosna que antes acostumbravan con el fin de continuar el culto, y veneración de dichos santos, (…) atendiendo á que es piadoso el que se propone dicha cofradia obsequiando a sus Patronos, de quienes aseguran que experimentan particular proteccion en las tempestades de piedra, y granizo no halla inconveniente esta Audiencia en que se adhiera a la solicitud propuesta” (pp. 52-53). Aquest document fou signat en la Ciutat de València.

Mitjançant l’article “Recordant les festes dels Sants de la Pedra: La Festivitat al Sagunt de 1907” (http://www.eleconomico.es/opinion/item/119686-recordant-les-festes-dels-sants-de-la-pedra-la-festivitat-al-sagunt-de-1907), de Lluís Mesa i Reig, cronista d’Estivella (població valenciana de la comarca del Camp de Morvedre), llegim que, durant les festes dels Sants de la Pedra, en alguns llocs es feien corregudes de cavalls i de vaquetes, com ara, en el Sagunt de 1907.

Es tracta d’un escrit, al meu coneixement, molt interessant. Entre altres coses, ens conta que aleshores ja es feia batalla de flors en Sagunt, amb motiu de la festivitat de Sant Abdó i Sant Senent.

També addueix que el 30 de juliol (dia de la festivitat dels Sants de la Pedra), “A les dotze del matí es va realitzar la ‘Festa de la Caritat’ i es repartiren racions entre els pobres”.

A través de l’article “La festa dels Sants de la Pedra de Sagunt de 1914” (http://www.cronistasoficiales.com/?p=15731), de Lluís Mesa i Reig, cronista d’Estivella (població valenciana de la comarca del Camp de Morvedre), i publicada en la web “Real Asociación Española de Cronistas Oficiales”, veiem que, en 1914, “La festivitat del 30 de juliol va iniciar-se a les cinc del matí (…). La processó s’inicià a les set i mitja amb una extensa participació de la població. Segons un corresponsal de premsa hi havia 300 persones. En acabar es va disparar un castell de focs artificials a càrrec del pirotècnic Lorenzo Claverol, qui també va llançar una llarga traca a les dotze de la nit”.

A més, per mitjà de l’article “La vila de Morvedre en el segle XVII (1651-1667)” (https://www.centroarqueologicosaguntino.es/wp-content/uploads/2018/09/376_85_La_vila_de_rvedre_en_el_segle_XVII_24.pdf), de Josep Martínez Rondan, i publicat en la revista “ARSE”  (no. 24), en 1989, podem llegir que “En tres festes intervenia la vila per sos jurats: Sant Vicent Ferrer, patró del Regne; Sants Abdon i Senent, patrons de la vila, i la Nativitat de Santa Maria, titular de la parròquia” (p. 914). Era, per tant, una festa amb el suport de les autoritats civils.

Continuant en Sagunt, però, a través del llibre “Leyendas y tradiciones saguntinas”, d’Emilio Llueca Úbeda (autor-editor, publicat en Sagunt en 1991) i de què em facilità informació Teo Crespo, el 2 de juliol del 2019, hem pogut saber que, en paraules d’Emilio Llueca, “Desde tiempo inmemorial, en la ciudad de Sagunto, en el día de la festividad de sus santos patronos (30 de julio), se celebra una tradicional subasta de productos de la tierra, tras la procesión de los santos protectores. En principio se celebraba en el convento de San Francisco (actual glorieta), para pasar más tarde a la iglesia de Santa María, en la capilla dedicada a estos Sants de la Pedra, patronos de los agricultores” (p. 79). Aquesta informació, en línia amb altres que hem arreplegat, confirma que és costum, en algunes poblacions, realitzar-hi una espècie de subhasta (o fer-ne, simplement) amb motiu de la festa dels Sants de la Pedra. En eixe sentit, considere molt interessant aquest fragment de l’obra. També crec adient incloure que, com diu l’autor, “[los santos Abdón y Senén fueron] venerados hasta la exclaustración en el siglo pasado[25]en el convento franciscano (actual glorieta) y, desde entonces, en la iglesia de Santa María” (pp. 77-78). Eixe dia escriguí a Teo Crespo que “La subhasta és un fet comú en algunes poblacions de tot l’àmbit lingüístic (Banyoles i Massarrojos són alguns casos) i mon pare (1942) em contà una vegada un fet semblant però en Aldaia (l’Horta de València), on ell nasqué”.

 

 

Notes:  [1] “BQ”, com m’escrivia rbenavent, en un missatge del 26 de novembre del 2019, vol dir “Biblioteca Quatretondenca, col·lecció de llibres i llibrets que edita l’ajuntament, primer en col·laboració amb la Cooperativa Vinícola, actualment en solitari”.

[2] Literalment, en lloc de la forma quatretondina, corresponent al gentilici femení relacionat amb Quatretonda.

[3] Literalment, en lloc de premsa.

[4] En valencià, estrany, foraster, estranger.

[5] Del llatí quilitbet icus i, en altres fonts, quilibet ictus, que, en valencià, direm qualsevol, qui siga, sense importar lo imperfecte, inadequat.

[6] Del verb preterir, és a dir, ometre i que també podem substituir per desconsiderar, desvaloritzar. Per tant, parlem que, en el seu poble, no eren desconsiderats per la població sinó que hi eren tinguts en compte.

[7] Nom genèric d’estris que , posats en un instrument músic, n’afebleixen considerablement el so. En sentit figurat, ve a dir que sí que tenen ressò en Quatretonda.

[8] Ús d’un nom en nom del nom propi, això és, en nom d’una persona o d’un personatge, ací, dels noms dels dos sants.

[9] En valencià, diüturn, que vol dir “de llarga durada”.

[10] Que esdevé cada segle, que dura un segle o uns segles, que viu en el segle.

[11] En valencià, pròceres, que vol dir “persones d’alta categoria, distingides, eminents”.

[12] En valencià, ceptre, que vol dir “bastonet simbòlic de l’autoritat reial o imperial”.

[13] En valencià, destra, és a dir, la mà dreta.

[14] En valencià, tropològica, és a dir, “figurada”.

[15] En valencià, coratjós, valent.

[16] En valencià, fills.

[17] El frontispici és la cara principal d’un edifici.

[18] Lo mínim.

[19] Un panegíric és un discurs en lloança d’una persona il·lustre o, per exemple, d’un sant.

[20] En valencià, per tant.

[21] Aquest article, en paraules d’rbenavent, tretes d’aquest missatge, és “un text que fa referència a la celebració dels Santets com la festa votada per la vila. És del llibre de festes de Quatretonda del 2012, pàg. 54 a 58 (concretament, són les pàgines 54 i 55 i l’autor David Mahiques Alberola (és el propietari de la casa on s’hi troben els referits Santets)”.

[22] Aquesta informació, possiblement, partesca del llibre “Costumbres y folklore de Quatretonda (Valencia)”, que és un estudi etnològic realitzat pel “Grup de Danses Populars de Quatretonda” i dirigit per Violeta Montolíu, editat pel Grup de Danses Populars de Quatretonda, en 1987, i de què n’hem tret més en un altre apartat de la recerca.

[23] Berfull és un llogaret abandonat que pertany al terme de Rafelguaraf.

[24] Com veiem, el tema de la subhasta té lloc en algunes poblacions on estan arrelats els Sants de la Pedra.

[25] Es refereix al segle XIX.

De Montaverner a Polinyà de Xúquer i els Sants de la Pedra

General, , , , , , , , , , , , , , ,

 

A continuació, tractarem sobre la religiositat popular en distintes poblacions valencianes, com ara, Montaverner, l’Olleria, Oriola i Palmera, i la seua relació amb els Sants de la Pedra.

En Montaverner (la Vall d’Albaida), partint de la informació que escrigué el capellà Josep Esplugues en el segle XVIII i que apareix recopilada en el llibre “Memòries d’un capellà del segle XVIII”, “La festa dels Sants Abdon i Senén, màrtirs, patrons de esta població, sempre se ha celebrat en la mateixa solemnitat que la dels titulars, guardant la festa de precepte i el ofici de primer[1] classe ab octava com a patrons en lo antic, (…) corria a cuidado dels mateixos jurats[2] com a gasto dels propis i albitres del comú (consta en sos comptes), después ja es determinà nomenar un majoral un any per a atre en lo dia de la festa per sorteo, i a este se li cedí el arrendament dels jocs, atre dels albitres i de lo demés que el poble o govern administrava, se li completava hasta catorze lliures per a els gestos de la festa que havia de fer ab focs, (…) lo que s’observà hasta dit any 1731 en què fonc aplicada esta porció a la obra de la església i lo demés de focs, (…) a sa voluntat” (p. 219).

Igualment, sabem, i considere extrapolable a moltes localitats valencianes d’aquell segle, que, entre els diners destinats a les festes dels Sants de la Pedra, n’hi havia lliures (moneda valenciana d’aleshores) “que es componien del arrendament de cartes i pilotes de cada any i lo demés a cumpliment pagaven los regidors de les regalies[3] del poble al llumener que en cada any eixia sortejat per a fer la festa també ab castell de foc i atres demostracions, i que esta renta podia aplicar-se al depòsit de la obra suspenent lo castell i altres gastos, i que el llumener dels Sants tinguera en este temps sols obligació de pagar de propis la dobla[4], sermó, assistent i cera” (pp. 64-65).

Així mateix, també exposa com es feia la processó en 1735, en un acte clarament en línia amb l’estil barroc: “Después de la soldadesca[5] es seguia immediatament la Creu i seguint esta anava tot lo poble en processó portant en andes o custòdies als sants que venera per titulars i patrons, cada u en son propi puesto, i que li perteneixia segons la veneració, i tots adornats del millor modo posible. Anava davant tot Sant Blai, bisbe i màrtir (…). En segon custòdia anaven los Sants de la Pedra, Sant Abdon i Sant Senén, màrtirs, patrons primers i principals de este poble, el que per tals venera ja de temps immemorial festejant son dia propi com a dia de precepte[6] i en la major solemnitat que pot i, o per descuit dels antics o per desgràcia del temps no es sap el principi de ser venerats per patrons de esta parròquia, però creuen i han cregut sempre els antics, començà la veneració en la fundació de ella” (p. 105).

I un altre apartat, també interessant i que ens dona moltes pistes sobre com es farien les festes en el segle, en Montaverner i, quasi segur, en moltes poblacions, és el referent al “Dia quint. Infra octava[7] de la dedicació”, en escriure (textualment) que “Este dia es féu la festa dels Sants de la Pedra, Sant Abdon i Sant Senén, màrtirs i reis de la Pèrsia, patrons que són primers de aqueste poble, i fonc allargada de son dia propi per a que ajudara a la solemnitat major de estes festes. Tenia-la este any a son càrrec Miquel Ferri de Gregori, qui costejà la dobla, sermó, assistents i lo demés que devia en lo dia propi. La música, cera i pólvora corregué per compte de la limosna que es féu del comú. Este fonc lo últim dia de festes en la església i solemnitat de la dedicació, per no haver-se pogut umplir tota la huitava que es desitjava solemnisar ab dobla, sermó i hores tots los dies, sens les demés demostracions de festa, havent fet fallo els que estaven elegits per predicadors. Este dia, pués, cantà la missa el reverend pare retor Jusep Martí (…) i predicà el molt reverend pare Francisco Diego de Albaida (…). El assumpte foren les glòries dels sants Màrtirs patrons juntament ab les de este temple novament reedificat i de qui són patrons primers. Per la vesprada acabades Vespres[8] es feu processó claustral, primerament portant lo Santíssim Sacrament i rodant per les capelles del Santo Cristo i senyora Anna que estan-hi claustrades, i acabada i donada la bendició féu la processó general dels santíssims patrons que tots els anys es fa en sa festa pròpia, la qual rodà per lo mateix territori que rodà la del primer dia, preanant molts desparadors. I la música que cantà també sos villancicos en quatre puestos, en alabança dels sants, i en esta funció es concluí la festa de este dia i solemnitat de la dedicació de este nou temple” (pp. 111-112). Un fragment, realment interessant, per la quantitat d’informació que ens aporta. 

En l’Olleria (la Vall d’Albaida), des de 1601, hi ha un convent de l’orde religiós Frares Menors Caputxins. El 21 d’agost del 2017 vaig contactar a través d’un missatge amb el germà Miguel Ángel Atiénzar, qui, dos dies després, m’escrigué lo següent: “Nuestro convento se funda en torno a una ermita medieval dedicada a los Santos de la Piedra. Antes de la fundación del convento la costumbre en L’Olleria era subir todos los años para la fiesta de los santos en romería, clero y pueblo. Esta costumbre suponemos pervivió tras la fundación capuchina al menos hasta la desamortización (1835).

Desde la restauración (1886) hasta la Guerra Civil (1936) ignoramos si se volvió a celebrar o no. Durante el resto del siglo XX fue decayendo. Primero se celebraba una misa con participación del pueblo, y en los últimos años, una misa sin participación de pueblo o incluso ni se celebraba.

En el siglo XXI se recupera la fiesta, celebrándose con misa solemne y bendicíón del término”.

Sobre les imàtgens existents en l’actualitat, diu “Abdón extiende el brazo izquierdo, sosteniendo con un racimo de uvas, como ofreciéndolo a la Divina Pastora; mientras que Senén abraza un pequeño haz de espigas también con el brazo izquierdo y extiende el derecho señalando a la Virgen”.

A més, afig que hi ha “Un ejemplar de los gozos a los Santos de la Piedra, de la imprenta Ignasi Valls, de 1841.

(…) Existe también un anagrama de los santos Abdón y Senén que se halla en diversos sitios. Ignoro quién es el autor del diseño y desconozco si es original de este convento, aunque todo apunta a que lo es. A derecha e izquierda aparecen las iniciales de Abdón y Senén; en el centro, un par de palmas cruzadas recuerdan su martirio; de ellas penden dos racimos de uvas, que identifica el patrocinio de los santos sobre las cosechas”.

En Oriola (el Baix Segura; en castellà, Orihuela), hi ha l’obra “Anales de Orihuela de Mosén Pedro Bellot (Siglos XIV-XVI)”, la qual, en el volum I, exposa que, en 1490, “votó el consejo la fiesta de los Santos Abdon y Senén, porque Dios librase a Orihuela de la peste que corría en muchas tierras circunvecinas” (p. 490). Informació facilitada per Jesús García-Molina Pérez, per mitjà d’un missatge del 13 de desembre del 2018, qui escrivia que “He mirado una obra titulada ‘Compendio Histórico Oriolano’, de 20 volúmenes de más de 700 folios cada uno, escrita por José Montesinos entre los siglos XVIII y XIX, en la que describe todas las iglesias y ermitas de la ciudad y su obispado, y no dice nada de estos santos cuando habla de la entonces ermita de San Bartolomé. Tampoco he conseguido averiguar si se celebraba alguna fiesta en honor de estos santos en Orihuela o sus pedanías”.

En Otos (la Vall d’Albaida), per mitjà de Daniel Alfonso Medrano (cronista d’Otos), qui m’envià un missatge el 23 de gener del 2019, hi ha que “L’escultura actual d’Otos dels Sants de la Pedra, com has pogut llegir al llibre de festes de 2016, està conformada pels dos sants junts damunt d’un núvol. Estan situats a l’altar major. Al centre està la titular, la Immaculada, al costat esquerre els Sants de la Pedra i a la dreta Santa Bàrbera, l’anterior titular de la parròquia.

Al retaule antic estaven dalt del tot, a l’àtic, separats un a cada costat. Ara mateix estan així a l’església de Carrícola (es preservaren durant la Guerra) i també a Albaida o a Santa Maria d’Ontinyent.

A Otos la festa del 30 de juliol s’ha abandonat i únicament se celebren el 7 d’agost, l’endemà del Crist de la Fe. Des de fa uns anys es venera una relíquia seua després de la missa. Dues de les campanes estan dedicades a ells i l’any 2016 es van fer uns tapissos per als balcons que es pengen el dia de la festa”.

Sobre Otos, també sabem, per mitjà d’un missatge de Daniel Alfonso (del 13 d’agost del 2019), que, eixe any, “Per a la festa va actuar la Muixeranga de la Vall d’Albaida”, fet que encara no havíem enregistrat durant la recerca. Aquest cronista, en el llibre de festes patronals d’Otos, a què es pot accedir mitjançant l’entrada “Publicacions sobre les festes d’Otos” (http://publicacionsotos.blogspot.com/2017/08/publicacions-sobre-festes.html), del seu blog “Publicacions sobre Otos”, en el 2016, escrivia l’article “75 anys de les imatges patronals d’Otos”, article on podem llegir que “Abdó[9] subjecta a la seua mà dreta unes espigues de blat i Senén un raïm, cultius mediterranis que coincideixen amb les espècies eucarístiques” (p. 29). Comprovem, de nou, com en aquesta font també es vincula els fruits de la collita amb l’Eucaristia, com ja hem tret en un altre apartat de la recerca.  I, també a través d’un missatge de Daniel Alfonso (però del 28 de gener del 2020), sabem que, “L’any 2016 –Bicentenari de les festes- es van confeccionar  uns tapissos per als balcons que es pengen el dia de la festa. També aquell any es va imprimir el fullet dels gojos –en format tradicional amb orla, gravat i florers-, atés que s’utilitzava una edició antiga mecanografiada”. La informació sobre els tapissos era nova, respecte a lo que havíem arreplegat durant la recerca.

En Palmera (la Safor), com podem llegir en l’entrada “Església Parroquial de la Puríssima Concepció” (https://palmeraturisme.wordpress.com/esglesia-parroquial-de-la-purissima-concepcio), de la web “Palmera Turisme”, hi ha escultures dels sants Abdó (amb fruites d’horta) i Senent (amb raïm), fetes per Ricardo Rico en el 2009, sants a què, “Tradicionalment se’ls representava com a uns joves romans, però mitjançant un estudi, l’autor descobrí que aquests, en lloc de romans (tal com se’ls representava) eren perses, pel que els va caracteritzar amb prendes característiques d’aquesta cultura”. El 23 de febrer del 2018 raoní amb l’escultor i em comentà que les havia tractades amb “art persa originari”  i que, si les mirem frontalment, a l’esquerra està Abdó i, en canvi, a la dreta, Senent. Sobre lo que porten els dos sants, digué que Abdó duu, “en lloc de forment, taronges, perquè estan a la Conca de la Safor. El rector de Palmera pensà que les taronges apropaven més al poble, que era lo que portaven els camps d’allí”. Afegiré que semblava un home obert a lo que hi hagués de nou en l’etnologia com també a lo referent als Sants de la Pedra, al tema del simbolisme d’Abdó i de Senent, així com una persona oberta. Si consultem en Facebook l’entrada de la Parròquia de la Puríssima Concepció de Palmera[10], veiem que, en un post del 2013, el sant que hi ha a l’esquerra i que porta taronges, apareix com “Sant Non” (sic) i que, en un altre post del mateix dia (13 de febrer del 2013), figura com “Sant Nin” (sic) i duu raïm.  L’ús dels noms familiars Sant Nin (per a Sant Senent) i Sant Non (per a Sant Abdó) està molt estés en Catalunya, però a penes en el País Valencià, i, quasi segur, haurà entrat ací per mitjà de l’accés a informació mitjançant Internet, ja que aquests noms no apareixen, per exemple, en molts missatges que he rebut per part de valencians i sí, com ara, les formes “els Sants de la Pedra” i, no tant, “els Santets de la Pedra”.

En Picanya (l’Horta de València), atenent a l’entrada “GOZOS A LOS SANTOS DE LA PIEDRA DE PICANYA” (http://gogistesvalencians.blogspot.com/2018/11/gozos-los-santos-de-la-piedra-de-picanya.html), del blog “Gogistes Valencians”, hi ha que es celebren el 30 de juliol i que “Ha sido tradicionalmente la fiesta celebrada por los festeros más jóvenes del municipio”  i que “En los últimos años los actos festivos se han trasladado al terminar las Fiestas Mayores de ‘La Sangre’ o Ecce Homo y a la Virgen de Montserrat. Se recuerda que durante una ofrenda a los santos hubo una tremenda granizada que provocó que se les abandonara en sus andas y, tras esto, la granizada cesó de inmediato”. Aquesta informació fou oferida en novembre del 2018.

En la Pobla del Duc (la Vall d’Albaida), el capellà que hi havia en el 2005, de la Parròquia de l’Assumpció de la Pobla, indica, per carta, que “La Pobla del Duc es un pueblo agrícola y por eso celebra la fiesta a San Abdón y San Senén. La celebra el 30 de junio (sic) o el último domingo de julio. Es una fiesta popular o de calles”. En un escrit que té a l’esquerra una foto de les festes patronals del 2001 (“Festes 2001 en honor als Sants de la Pedra ‘Abdó i Senent’”) i que figura en l’enllaç http://www.lapobladelduc.org/HTML/FESTES01.htm, però que, indirectament, deduïm que és del 2011, quan passem al mes de juliol, llegim que “Essent com és la Pobla un poble de llauradors, des de temps immemorial que els pobletans fan festa als santets de la Pedra perquè els lliure del granís.

Antigament, cada any un carrer era l’encarregat d’organitzar les festes. L’adornaven amb canyes i amb tot allò que la imaginació donava de si.

La vespra, els festers disfressats recorren els carrers del poble anunciant els dies festius.

Ball i jocs tradicionals com el canutet, trompes, xapes, tirar la corda, anelles, ferradures, cucanyes, omplin els dies de festa.

L’últim dia [,] processó als santets.

Els carrers deixaren d’organitzar la festa [,] que va passar a ser organitzada per diferents associacions del poble. Este últim any [, 2011] han sigut els nascuts l’any 1951, els qui complien 50 anys, qui les han organitzades.

Es (sic) tradició que l’últim dia de festa, en el transcurs del ball, al carrer o col·lectiu que agarra la festa se li entregue una clau que simbolitza el traspàs de la festa. A l’endemà solen organitzar festa per a donar-se a conéixer”.

Em sembla un document molt interessant, entre altres coses, per la gran presència de paraules relatives a la cultura popular i, en aquest cas, sobretot, a jocs tradicionals de carrer.

En el llibre de festes patronals de la Pobla del Duc, del 2016, “Festes 2016 als Sants de la Pedra. La Pobla del Duc” (http://www.lapobladelduc.es/sites/default/files/files/llibre_dels_sants_de_la_pedra_2016.pdf), hi ha un article de la Unió Democràtica de Pensionistes (UDP), titulat “La UDP i les festes dels Sants de la Pedra”, on podem llegir que “La festa als Santets de la Pedra, així coneixem als Sants Abdó i Senent al poble, és ja molt antiga. Sabem de la celebració abans de la guerra i el retornament pels anys 50 celebrant-ho cada any un carrer diferent. El tradicional era la revetlla, la dansà i els soparets de germanor al mig del carrer” (p. 13). I, en l’article següent, “Quan els festers del 2016 tenien 2 anys…”, hi ha que “De la festa religiosa volem destacar la solemnitat dels diferents actes celebrats pel Rector de Bicorb Dn. Fernando i el seu amic (…).

I els carrers? què ben adornats estaven, i en materials naturals. Per limitar la zona de festa vam construir quatre arcs de canya vera que vam tallar del riu (…). Cada un dels arcs tenia una gran làmpara construïda amb productes originals: pots, carabasses…

Els carrers de la festa estaven il·luminats per centenars de perilles (…).

Entre els diferents actes què bonica va ser la serenata nocturna de la vespra a càrrec de la rondalla ‘Lo que nunca muere’ [.]

(…) En la cavalcada van participar moltes persones amb els seus carros tan ben adornats que ens van fer complicat decidir a qui donar algun dels quatre premis. Els festers eixíem des de les Cases Barates i els veïns i veïnes es van bolcar adornant el carrer, els balcons i finestres, tenia que estar tot ben bonic al pas de les xiques guapes i dels xics guapos, els organitzadors de la festa. Per als xiquets i majorets vam organitzar una xocolatà i jocs infantils com cucanyes, carrera de sacs, pillar l’anella amb la bici… Tots els dies de festa ens va acompanyar la Banda de Música de La Pobla (…). L’últim dia vam entregar la clau gegant’ al[s] propers festers del carrer Xàtiva com a símbol de continuïtat de la festa que tots tant estimem i que no volem que es perda, la festa dels Santets de la Pedra” (pp. 14-15).

En Polinyà de Xúquer (la Ribera Baixa), com m’escrigué Eduard J. Gay, cronista del poble, el 23 de febrer del 2018, a través d’un missatge, “Ací sempre s’ha celebrat els Sants de la Pedra i s’ha fet el dia 5 d’agost, vespra de la festa grossa del poble que és al Crist de la Sang.

(…) Durant el franquisme, el sindicat vertical s’encarregava d’organitzar eixe dia de festa en nom dels llauradors; després va ser substituïda per les Cambres Agràries i elles s’encarregaven de fer la festa. Almenys, a Polinyà. Quan les cambres foren dissoltes, l’Ajuntament de Polinyà es feu càrrec de la festa i continua fent-ho.

Si en lloc d’estar enmig de les festes d’agost, que van del 2 al 6 d’agost, haguera estat en un altre dia solt, igual s’haguera perdut, però així encara es conserva.

El més normal és dir-los Sants de la Pedra. Abdon i Senent quasi ningú ho diu”.

 

 

Notes: [1] Literalment, ja que figura el terme primer.

[2] El jurat era el càrrec administratiu que en l’època foral equivalent al que, actualment, diem regidor, càrrec que entrà amb els decrets de Nova Planta del segle XVIII.

[3]Regalia, segons el DCVB, en aquest cas, significa, “allò que sobre llur sou perceben els oficials en algunes oficines”. Per tant, l’Ajuntament pagava al llumener una part de lo que hi havia  en les arques municipals.

[4] Dobla, ací, com comenta el DCVB, vol dir “Festa votiva amb missa cantada i sermó”. I “votiva”  prové de “vot”, sinònim de prometença que es fa a Déu, a la Mare de Déu, a un sant, etc., en aquest  cas, als Sants de la Pedra.

[5] En aquest cas i, partint de la primera part de la definició del DCVB, conjunt de soldats. Fa pensar que es tractaria d’una representació de soldats.

[6] “Dia de precepte”, en el DCVB, apareix com “dia en què els catòlics vénen obligats a oir missa i a no fer treballs servils”. Aquesta definició és anterior al Concili Vaticà II (1962-1965).

[7] El terme “infraoctava” , que prové del llatí “infra octavam” (‘sota l’octava’), fa referència a cadascun del sis dies compresos entre el primer dia d’una festa eclesiàstica i el darrer. Així, si fos el cinqué dia de la infraoctava i coincideix amb el dia dels Sants de la Pedra (30 de juliol), com és en el cas d’aquestes línies de Josep Esplugues, vol dir que la festa de partida era el dia 25 de juliol, és a dir, que havia començat el dia de Sant Jaume Apòstol i que acabava el 1r d’agost.

Informació treta a partir de les definicions del “Diccionario etimológico”, de Xile, a través de l’entrada “Infraoctava” (http://etimologias.dechile.net/?infraoctava), i també mitjançant el DCVB (en el terme “infraoctava”).

[8] “Vespres”, d’acord amb el DCVB (i direm que s’ajusta al text del llibre), és “una de les hores canòniques que es diuen després de la nona” i, a més, “l’hora en què se solien cantar les vespres a l´església, que era de les dues a les tres de la tarda”. Per tant, vol dir que ja havia acabat l’acte en l’església i que, més o menys, eren les tres de la vesprada o un poc més tard. Finalment direm que les “hores canòniques” són, segons el DCVB, “Cadascuna de les divisions romanes del dia (prima, tèrcia, sexta, nona) adoptades i ampliades per l’Església amb el nom d’hores canòniques (laudes, prima, tèrcia, sexta, nona, vespres i completes) per a la recitació diària dels oficis divins”  i que“nona” (també dita “hora nona” o “novena hora”, segons l’entrada de “nona” en Viquipèdia, feta el 21 de març del 2019) és, després de l’eixida del sol, una pregària que es resava aproximadament a les tres de la vesprada.

[9] El que veiem, frontalment, a l’esquerra.

[10] En Facebook, apareix, literalment, com “Parroquia Purissima Concepcio de Palmera”.