Una altra composició de la mateixa corda i que connecta amb la presència dels xiquets en festes tradicionals, com ara, en els castells, és “Desig casteller” (p. 56), dedicada als castellers de Vilafranca del Penedès, la qual figura en el ramell de poemes de l’autora de Monistrol de Calders:
“Somiava que infant era
i volia ser casteller,
castellets de fina sorra,
joguinejava, jo molt bé.
Si els ocells em donen ales,
sobre les branques construiré,
castellets per les niuades
i les altures volaré.
Si m’ensenya el mestre d’aixa
en un iot edificaré,
enmig del mar i sobre l’aigua,
per sentir el seu vaivé.
Si m’ajuda l’arquitecte,
en un paper dibuixaré,
un palau, el més selecte,
on les glòries cantaré.
Si el meu clam el cel escolta,
la meua vida canviaré,
aniré a viure a Vilafranca,
el bressol del casteller.
Construint torres humanes,
cap enlaire pujaré,
amb les mans ben enganxades,
fins al cim jo arribaré.
Perquè sóc jo l’enxaneta,
i el castell carregaré,
meva il·lusió serà completa,
de poder ser casteller.
El castell em dóna força,
una lluita de plaer,
tots units al so de gralla,
monument del casteller”.
Com podem veure, de bon principi, l’autora trau el nen que, per mitjà de l’ajuda d’altres persones, aconseguirà el seu objectiu i, altrament, el tema de la cooperació, a què, més d’una vegada (i, fins i tot, en publicacions en castellà per a emprenedors d’Espanya), es relaciona els castells humans que es fan en Catalunya.
Primerament, comença amb el somni del xiquet: ser casteller (possiblement, perquè ho viu en l’ambient).
Després, passa a l’encoratjament que ell troba en la il·lusió que, un dia, així com les aus volen i apleguen alt, ell ascendirà fins a la part superior del castell.
Ara bé, per a això, haurà de bastir, de no limitar-se a fer castells de borumballes. En eixe seny, contacta amb el mestre d’aixa (el menestral que projecta, que construeix i que repara vaixells, barques, etc…) i que li fa valença perquè ell es llance a la mar.
En acabant, un arquitecte li fa costat i li ho aplana: el xiquet dissenyarà i dibuixarà el palau.
I, en aplegar a la fortalesa (ací podríem empiular-la amb la joventut o, si més no, amb l’esperit juvenil de quan ell hauria accedit a aquesta etapa), farà vida cap a Vilafranca i hi residirà, perquè allí és on tindrà més fàcil fruir del món casteller.
Mentrestant, com que ell encara és un nin, comenta que s’enfilarà amunt amb les mans (i, de rebot, s’agafarà a adults o a jóvens robusts) i que coronarà tota la torre humana.
Finalment, àdhuc, de manera simbòlica, copsem que el castell li dóna força, que la lluita agradable li permetrà assolir el seu propòsit…, gràcies, en part, al fet que, entre tots els membres de l’estructura, hi ha equilibri i que, al mateix temps, sintonitzen amb la música de la gralla (un instrument de vent que sona mentres que es fa el castell).
És a dir, ens trobem davant un poema que reflecteix molts trets matriarcalistes, començant pel de l’esperit comunitari, el qual, al llarg dels versos, coincideix amb la filosofia de molts Pobles matriarcalistes: una de les seues finalitats educatives principals és garantir que el xiquet cresca amb la valença que rep de la comunitat i que el nin se senta part de la terra (fet ben plasmat en aquesta composició) i que hi estiga junt amb els altres, perquè es garantesca la continuïtat del col·lectiu (del Poble).
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
assemblea-pagesa-6f (1)
