Arxiu d'etiquetes: el sentiment de pertinença a la terra

El sentiment de pertinença a la terra, actitud receptiva i molt oberta i la llengua vernacla

General, , , , ,

Un altre poema escrit per l’autor del llibre “Consells, glosses i records”, i en què es plasma el sentiment de pertinença a la terra, és “L’11 de setembre” (p. 144), de 1977, això és, de dos anys després de la dictadura del general Franco (1939-1975) i d’una altra restauració borbònica. Primerament, direm que el poeta de Gurb havia conegut la Catalunya de la Mancomunitat (de 1914 a 1925) i la del primer Estatut d’Autonomia català (de 1932). No debades, comença dient que

“Diada és, l’onze de setembre,

de vius records envoltada,

ben fidels l’havem d’entendre,

essent per a tots, retrobada”.

 

Més avant, posa que,

“Pels forans, de Catalunya,

és difícil de comprendre,

però, és lluïssor, que no s’allunya,

és nostre onze de setembre”.

 

 

Aquestes paraules empiulen amb unes que figuren en un poema que Ramon Tanyà i Lleonart, com ell indica, recopilà, titulat “L’onze de setembre del 1714” (pp. 146-148), en què, igualment, copsem trets matriarcalistes en relació amb aquest sentiment:

“A Santa Maria del Mar,

defensant la nostra terra,

els nostres avantpassats,

(…) que moriren, fent-nos grans,

on avui, hi creixen flors.

 

Nodreixen, nostres arrels,

les d’aquest poble immortal”.

 

 

Per consegüent, el fet d’evocar els ancestres aporta esperança al poeta i, a banda, a molts dels catalanoparlants i dels residents en Catalunya.

 Això sí: afig que

“Comencen a passar segles

i, si hi ha avui enemics

de nostres coses i gestes,

que menyspreïn nostres festes,

són descendents maleïts”.

 

O siga, que Ramon Tanyà i Lleonart convida a sentir-se part de la terra on viuen i de lo que hi té a veure i que forma part de les tradicions, encara que això també vaja unit a una obertura a lo nou i als altres.

En eixe sentit, exposa el tret de la llengua aborigen, molt habitual en la cosmovisió catalana i en la dels Pobles matriarcalistes, ja que la connecten amb l’indret on habiten i on reposen les cendres dels seus avantpassats:

“I els que, de terres llunyanes,

varen poder arribar

a les contrades catalanes,

aprenent, dansar sardanes,

i entregats a treballar.

 

I volen el nostre poble,

on hi treballen i viuen,

amb amor sincer i noble

sota del seu propi sostre,

que entranyablement estimen”.

 

 

Això enllaça amb el fet que, tant els forasters com els d’arrels catalanoparlants (i, més encara, els catalans de Catalunya), com l’escriptor afig,

“Pensin la llengua que sia,

però que tots estimem molt,

pronunciant amb alegria

la llengua de la família,

de quan vàrem venir al món”.

 

 

Per tant, per una banda, fa una defensa del dret d’usar la llengua materna (ací, podria ser-ne la castellana dels nouvinguts) i, per una altra, de la vernacla (la tradicional i, a més, en nexe amb la terra, és a dir, de la catalana).

Finalment, en el poema següent, “Per viure i conviure tots” (p. 149), amb subtítol “Nova lletra dels Segadors”, també arreplegat, exposa una convivència de línia matriarcal (amb els trets maternals, els terrenals i lo femení com a eixos). Així, trau detalls vinculats amb el matriarcalisme català, començant per la llengua (com en moltes composicions procedents de Catalunya), antiga, de molts segles:

“Obrim serens, la nostra parla,

als mils parlars del món amic,

obeir-la i respectar-la,

amb les clarors d’un verb antic.

 

Vora la mar i al peu dels cims,

solquem el pla, que volem lliure,

durs al treball, per terra endins,

obert a tots, viure i conviure”.

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

La maternitat en Catalunya, en el sentiment de pertinença a la terra i la llengua vernacla

General, , , , , , ,

Tot seguit, posarem dos poemes de l’obra “Consells, glosses i records”, de Ramon Tanyà i Lleonart, els quals prioritzen la maternitat: el primer, per mitjà de la dona, sobretot, com a mare; el segon, amb la mare, en el seu paper maternal, com a transmissora de la llengua vernacla, la catalana. En “Glossa a la dona catalana” (p. 139), de 1983, diu

“Esvelta, joliua, airosa,

és la dona catalana,

gentil, alegre, formosa,

treballadora, galana.

 

És bellesa transformada,

espill, arrel de nació,

fidel, atenta, preparada,

gresol de pau, unió”.

 

 

En aquests versos, plasma molts trets que ens comentaren en relació amb dones nascudes abans de 1920 i, a més, hi ha un nexe entre la dona i les arrels del Poble català, però de germanor, receptives.

En l’estrofa següent, copsem la preferència per la maternitat i per la mare, com en moltes cultures matriarcals:

“És i vol en tot moment,

la Catalunya, viva, clara,

com lluïssor, de cel vivent,

que amb tot honor, vol ser mare”.

 

Ara bé: es tracta d’una mare i mestressa amb molta espenta, que fa de cap de colla (ací, dels catalans) i que té les seues arrels en Catalunya:

“És l’Estel, que mai no s’allunya,

és ressò, que s’ageganta,

és el Sol de Catalunya,

mira el Cel, i no s’espanta”.

 

Això porta l’escriptor Ramon Tanyà i Lleonart, com en altres poemes, a posar

“Ajudem-la, constantment,

amb seny, amor, harmonia,

aconhortem-la fidelment,

amb valor, goig, alegria”.

 

Al capdavall, afegirem que, a primeries del 2019, uns catalanoparlants, com, en acabant, amb l’estudi sobre el matriarcalisme, consideraven que, si la dona no menava la casa, se n’anava costera avall, com ho podem veure en alguns refranys i, per exemple, en unes paraules que em digué un home (molt pròxim a mi, nascut en 1948) el 4 d’octubre del 2024: “Les dones manen en casa. I els hòmens fan lo que les dones diuen. I, si no, malament”. Adduirem que ell aprovava que la cultura valenciana era matriarcalista i que, encara que es fes lo que volia la dona, ella solia ser molt democràtica.

En la segona composició, “Glossa a la Llengua Catalana” (p. 141), l’escriptor exposa sobre u dels trets més vinculats amb la tradició aborigen catalana i, de pas, amb lo maternal: la llengua vernacla. Diu així:

“En el si, de nostra mare, hem après culturals mots,

de la Llengua Catalana, i que quasi parlem tots,

els que som d’aquesta terra, la portem ungida al cor,

i d’altres, que l’han apresa, l’estimen, amb fe i candor”.

 

Per consegüent, el poeta enllaça la mare (i el cor), amb el català i amb els habitants d’arrels catalanes, però, incorporant-ne els qui la promouen.

Igualment, plasma que la mare ho fa unint-la amb els avantpassats que també la transmetien de generació en generació:

“Omplenant nostra memòria, que embolcalla el pensament,

aconhortant-la en la vida, amb dolçor, enteniment,

la parla dels nostres avis, assadollada amb tendror,

amb la mel dels nostres llavis, i l’impuls del nostre amor”.

 

 

Finalment, l’escriptor de Gurb empiula la llengua i lo mare amb detalls que apareixen en dones catalanoparlants nascudes, a tot estirar, en el primer quart del segle XX (per exemple, la iniciativa, la senzillesa, la valentia, el paper pedagògic i, òbviament, el sentiment de pertinença a la terra):

“Agombolant nostre esperit per fruir-lo amb senzillesa,

sigui sempre nostre amic, amb lluïssor, pau i tendresa,

valent tronc, formosa arrel, orientant-nos a bon port,

enriquint-lo, i amb anhel, fins al moment de la mort”. 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, caramelles, la sardana i bona avinença

General, , , , ,

Prosseguint amb el mateix tema, en el poema “Caramelles” (pp. 132-133), en nexe amb la música, Ramon Tanyà i Lleonart escriu que,

“En el camp, que el fruit madura,

l’alegre Pasqua, ja ha arribat,

on està la investidura,

de l’abril, endiumenjat”.

 

 

En aquestes línies, fa referència a l’estació (la primavera) i a les festes de Pasqua (molt sovint, en abril, començant Diumenge de Pasqua). Això empiula amb els versos següents i, a banda, trau la cerca de pasqüera (les noies de què parla l’escriptor):

“Per molt espesses boscúries,

els ocellets, van refilant,

(…) festejant, joguinejant.

 

Veure en aquestes festes,

entre jardins, plantes i flors,

pels balcons i les finestres,

noies, que roben els cors”.

 

“Per això, els caramellaires,

(…) saluden els seus amors.

 

Noietes formoses, mireu i escolteu,

correu, veniu totes, les mans allargueu,

feu la sardaneta, que ara sentireu”.

 

Aquestes paraules ens evoquen quan, en el mes de maig, molts xics jóvens solien anar a  cantar a fadrines, tret que captem en diverses rondalles tradicionals en llengua catalana i en comentaris que ens han fet:

“Molt cordials festes, us diem cantant,

guarniu les finestres, de flors i encant,

amb joia sincera, amor dolcejant,

cantem a tothora…

i… fins d’aquí, un altre any!”.

 

Una altra composició de la mateixa corda, sobre música i també en l’obra “Consells, glosses i records”, del poeta de Gurb, és “Himne a la sardana” (p. 138):

“No hi ha porta, ni frontera,

que deturi el nostre peu,

amb la dansa per bandera,

marxarem per tot arreu”.

 

Per consegüent, amb aquests versos, promou que aquesta dansa tradicional es transmeta a persones de molts llocs i que, igualment, s’adopte com u dels símbols de Catalunya.

En acabant, addueix que, en aquest ball,

“Cadascú amb la seva passa,

però ben units de les mans,

que la dansa, a tots abraça,

i ens ensenya, a ser germans.

 

No hi ha porta, ni frontera,

que deturi el nostre pas,

conquerim la terra entera,

amb el ritme i el compàs”.

 

I, així, copsem l’obertura al proïsme, la germanor i que, quan parla de terra sencera, no es refereix a la Mare Terra, sinó a Catalunya i, a més, amb les comarques interiors, ja que, tot seguit, Ramon Tanyà i Lleonart escriu que

“Prop del mar, que no ens allunya,

hem trobat, l’amor pregon,

i som, des de Catalunya,

ciutadans de tot el món”.

 

Afegirem que, d’acord amb els temes que sol traure l’escriptor i, per exemple, amb el de la maternitat, aquestes estrofes podrien tenir relació amb el fet que hi ha persones de molts llocs i amb bona avinença.

Per això, finalment, llegim que,

“Vent del cor, balla, ben lliure,

alè d’amor, dansa amb honor,

vent de l’art, bufa amb conviures,

per orientar, la barca, al port”.  

 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, la llengua vernacla i la història

General, , , ,

Poemes en relació amb el sentiment de pertinença a la terra.

En relació amb aquest tema, hem copsat poemes, com ara, “Som una Nació” (p. 129), plasmat per Ramon Tanyà i Lleonart (1909-1993) i publicat en el llibre “Consells, glosses i records”, editat en Vic en 1993. Diu així:

“Si tenim ferm joiell, d’una parla,

embolcallats tots, en un fidel cor,

si molt sovint han volgut ofegar-la,

sobreviu sempre, refila i no mor”.

 

Com podem veure, lo primer de què escriu és sobre la llengua, fet que enllaça amb el matriarcalisme català.

Tot seguit, passa a la Història i a fets que, per exemple, ja comentava el músic, pedagog i compositor Pau Casals (1876-1973) en les primeres paraules que digué en anglés en l’ONU el 24 d’octubre de 1971: ell era un català. El poeta diu així:

“Si tenim una història sencera,

que ample ressona, amb ben finesava,

si tenim bell escut i bandera,

i el viu crit d’un himne, ens fa alçar dempeus.

 

Si hem tingut lleis, Corts, Parlament,

pròpia i lleial Constitució,

no s’entén com encara hi ha gent,

que diu que no som, viva Nació”.

  

Finalment, addueix que

“Això sí és la nostra, una terra,

lligada i sotmesa al temporal guanyador,

és Nació, que va perdre la guerra,

però, és Nació, immortal Nació!”.

 

En la mateixa obra de Ramon Tanyà i Lleonart, l’escriptor reflecteix aquest sentiment de pertinença, per mitjà de la composició “Nostra Catalunya” (pp. 136-137):

“Catalunya és cisellada,

per tots els ciutadans,

és flor i grana madurada,

és gresol dels catalans”.

 

Per tant, lo primer que trau el poeta de Gurb és l’acció de la terra (ací, dels ciutadans amb el cisell), un Poble que ell considera madur i, a més, l’indret amb què enllacen els qui són catalans.

Igualment, exposa que, de part del passat ençà,

“A voltes, és menyspreada,

amargant, la veritat,

amb calúmnies foguejada,

però sempre, ha triomfat.

 

Catalunya té la història,

trossejada, humiliant,

amb molts fets curulls de glòria,

i que mai, no ens els prendran”.

 

 

A banda, afig el paper del patró de Catalunya (Sant Jordi) i el connecta amb detalls amb què se’l sol associar a partir de bona part del segle XX: les roses, els llibres i l’ordi. Per això, posa que

“Catalunya té Sant Jordi,

que ens vetlla i protegeix,

i entre roses, blat i ordi,

tot l’horitzó resplendeix”.

 

En l’estrofa següent, Ramon Tanyà i Lleonart addueix trets que empiulen amb el matriarcalisme català:

“Catalunya, és molt activa,

de bells jorns, eternament,

treballadora, joliua,

sense defallir un moment”.

 

 

Finalment, entre d’altres coses, relaciona Catalunya amb les accions nobles (un fet que es promou en les cultures matriarcalistes), amb el bon cor com també amb l’espenta i, de pas, amb el sentiment que reflecteix:

“Enfortim-la, estimem-la,

amb noblesa, endavant,

amb fermesa, embolcallem-la,

i per Catalunya, lluitant!”. 

 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Maternitat, educació matriarcal i sentiment de pertinença a la terra

General, , , , , ,

Una altra composició també en el llibre  “Consells, glosses i records”, en línia amb la literatura matriarcal i en què copsem la maternitat és la cançó “El nen de la mare” (de l’any 1921, com indica l’escriptor), ací, amb lleugers retocs:

“El nen és petit, ja mig adormit,

la mare se’l mira,

no el deixa mai sol

i, vora el bressol,

joiosa sospira.

 

I, vetllant-li els seus somnis d’amor, 

ella pensa, tranquil·la i ditxosa, 

‘El meu fill, del món, val un tresor’

i l’adorm, tot cantant-li amorosa.

‘- Fes nones, reiet, fes nones, fill meu,

que ets un angelet, que m’ha enviat Déu:

un petó, a la galta; un altre, al front;

petons d’una mare, els més grans del món'” (p. 40).

 

Més avant, potser per influència del mon industrial, el fill ni estudia, ni treballa i, a més, es decanta pel vici. Això sí: sa mare l’acompanyarà fins al darrer moment i no el deixarà caure.

Uns altres versos en què es reflecteix el mateix tema apareixen en el poema “Noces a pagès” (p. 47), també de Ramon Tanyà i Lleonart:

“A pagès vaig trobar, la raó del meu viure,

en sentir consiroses, onades d’amor,

bell esclat de dolçors, que floria el somriure,

i m’omplia de goig, avinença, esplendor”.

 

Per tant, l’autor capta en terres de camp, rurals, el sentit a la vida, un tret prou habitual en la vida diària.

En acabant, trau el tema de quan era nadó i sa mare era al seu costat:

“Bressolant-me amb tendresa, les hores joliues,

que envoltaven missatges, de tots els confins,

farcíem l’espai, de raons endolcides,

i que invitaven el cor, vespres i matins”.

 

Finalment, com posa al capdavall, seran les noces lo que, a més de “salvar-lo”, mitjançant una dona (la núvia), faran que ell continue vivint lo maternal i, igualment, com si ho fes a recer, tocant els peus en terra i, òbviament, amb el sentiment de pertinença a la terra:

“Tot fins el moment, que arribà la conquesta,

que va dur nostra barca, al refugi segur,

gojosa l’estrella, viu espill de festa,

companya harmoniosa, que vaig trobar en tu” . 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Festes de Nadal, dones organitzadores i persones de bon cor

General, , , , , ,

Una de les composicions del llibre “Consells, glosses i records”, de Ramon Tanyà i Lleonart, en què es plasma el matriarcalisme, la maternitat (ací, sobretot, perquè té a veure amb Nadal) i, de pas, el sentiment de pertinença a la terra, és “Nadal a pagès” (pp. 21-22). L’autor exposa molts trets d’aquesta festa en terres catalanes:

“NADAL A PAGÈS

 

Ara ve Nadal, farem torradetes,

ja tindrem el porc amb sal,

i menjarem farinetes,

tot celebrant, la Festa Anyal.

 

Farem el Caga-tió,

amb xirois cops de bastó,

la gallina i el capó,

i bones neules, i llardons”.

 

En relació amb aquests versos, direm que el tió és un element en nexe amb la fusta (un tret matriarcal) i, sobretot, amb el món rural català i balear. Quan aplega Nadal, a un tronc vell i gros que s’havia agafat, se li pega colps amb pals i, llavors, de la mateixa manera que la mare alleta el nounat, aquest tronc (el qual empiula amb l’hivern) aporta llepolies i altres presents. A banda, podríem enllaçar-lo amb les dones i la terra fèrtils i, igualment, simbolitzaria el pas del dia més curt de l’any.

Tot seguit, el poeta posa

“El nostre pa, que Déu ens dó,

el tindrem, a la pastera,

i figues, i panses, amb mató[1],

pel pastor, i la mainadera.

 

Per aquestes festes formoses,

dones, prepareu els plats,

llaminadures flairoses,

amb menjars condimentats.

 

Ja baixen, els bous i vaques,

els capons, amb sabatons,

les gallines, amb sabates,

i amb la samarra, els minyons.

 

La tia Pepa, ha fet torrons,

el Vicari, els ha tastat,

diu, que els ha trobat ben bons,

i sobretot, molt acertats[2].

 

Són d’avellana i pinyó,

de fruites, sense artimanyes[3],

serviran pel ressopó,

amb vi dolç, mel i castanyes” (pp. 21-22).

 

I, així, copsem que la dona és qui organitza, qui mena, qui prepara la festa, fa els menjars, obri la casa (fins i tot, al capellà,… i també ho faria a xiquets que demanassen estrenes, etc.), els permet tastar menjars casolans i, com diu Ramon Tanyà i Lleonart, sense artimanyes.

Sobre aquests temes, afegirem que jo els he coneguts: per exemple, quan, amb motiu de les festes de Sant Antoni (“el del porquet”) o bé de Nadal, una tia meua nascuda en 1939 feia uns plats de sopada. Es tracta d’un menjar tradicional en Aldaia (l’Horta de València), com a ressopó, amb pasta d’ametles, bescuits i sucre, i que, com em comentà Pere Riutort, té el seu origen en l’orde dels Mínims d’Alaquàs (un poble veí i també de la mateixa comarca).

Finalment, l’escriptor desitja que tots passen bones festes… per molts anys i, per tant, no n’exclou ningú, un tret matriarcalista:

“Déu ens doni, unes Bones Festes,

per nosaltres, i els demés,

que no hi hagi mai, palestres,

i que jamai, manquin diners.

 

Per poder gaudir, els afanys,

amb salut, pau, goig, memòria,

i que d’aquí, forces anys,

ens trobem tots, a la Glòria!”. 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Aquest vers sembla en línia amb els d’una cançó de Nadal molt coneguda (“Què li darem al Noi / Nen de la Mare”), quan diu “panses i figues, anous i olives, / panses i figues i mel i mató”.

[2] Literalment, en lloc de la forma genuïna “encertat”.

[3] Com posa el DCVB, “Manera astuta o enganyosa d’obtenir una cosa”. I, quant al mot, procedeix de l’aglutinació de les paraules art  i manya.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

La maternitat, el sentiment de pertinença a la terra i persones de bon cor

General, , , ,

Una altra composició de Ramon Tanyà i Lleonart en què copsem la maternitat, en aquesta obra, és “El naixement de Jesús”. Diu així:

“Avui ha ben nascut un fervorós infant,

i hem sentit el so, del seu primerenc plor,

belles manetes blanques, suaus, d’etern encant,

ens han omplert de joia i pulcra emoció.

 

Li hem anat vestint, l’angelical nuesa,

i ha aparegut més bell, més rosadet,

l’hem acariciat, amb jovial tendresa,

i l’hem aconhortat, amb el somriure net.

 

És tot ell un miracle, aquest pur Naixement,

és la gran Nit llunyana, que fa endolcir els cors,

és la vibrant fe humana, que anima dolçament,

flairosa flama encesa, ben curulla d’amors” (p. 12).

 

Com podem veure, l’escriptor posa noms i adjectius que enllacen amb la figura maternal i, a banda, com moltes mares fan amb els seus fills i, si ja són àvies, amb els néts, a partir del naixement (els plors a què fa esment) fins al fet que moltes persones s’acosten al nen, és a dir, a la part de la innocència, del bon cor, de la fe en el demà.

En el poema següent, “Nadal i Montserrat”, també en el llibre “Consells, glosses i records”, l’autor connecta lo matern (simbolitzat per Nadal) amb el sentiment de pertinença a la terra, quan diu

“Retorna el Nadal, gran Festa anyal,

és el Nadal, que ens recorda el naixement,

en què la Verge bruna, és el Fanal,

i dels catalans, l’etern present” (p. 13).

 

Aquests versos, el 20 de setembre del 2024 m’evocaren un comentari que em féu un amic que residí cinc anys en el nord de Xile en relació amb la cultura colla. Quan hi aplegava Nadal i preparaven el pessebre, els parroquians tenien per costum posar detalls que tinguessen a veure amb la terra on vivien, per a què els resultàs més pròxim. De manera semblant, Ramon Tanyà i Lleonart empiula Nadal amb Nostra Senyora de Montserrat i, a més, aprofita el color que podria recordar l’abundància de foscor al capdavall de l’any: el negre.

De fet, unes pàgines després, en el poema “L’Estel de Nadal i les campanes”, l’escriptor de Gurb (comarca d’Osona), trau un tema associat a la infantesa, si més no, en lo simbòlic, i, igualment, amb aquesta festa: la bonesa. Així, plasma

“Amb sinceres complaences,

al bell i tendre, cor d’infant (…).

Seny i Pau, nacions i pobles,

fora ànsies, pel poder,

que prosperin, accions nobles,

(…) i vetllar l’Estel, d’aquesta Nit!” (p. 17).

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, forta, amb molta espenta i molt oberta

General, , , ,

Un altre poema que enllaça amb la literatura matriarcal i en què captem el sentiment de pertinença a la terra, és “Oda a Catalunya” (https://www.versos.cat/poema/3928/oda-a-catalunya), de l’escriptora Carme Pagès (nascuda en 1948), el qual figura en la web “Versos.cat” i diu així:

”Senyora del Mediterrani!

Pàtria seductora de cor femení!

Ets l’aire salat que alena el teu mar.

Ets cant de passat i també de futur.

Ets l’ona que riu relliscosa davant del penyal”.

 

Com podem veure, en aquests versos, Catalunya apareix simbolitzada per una dona, tret en nexe amb el matriarcalisme. A més, és forta, molt oberta i amb molta espenta.

“Només per tu, el bé serà aquí i en l’avenir.

Només per tu, els fills sostenen el crit

en la vetlla per la terra.

Només per tu, els homes i les dones,

i també els infants, fiten el mateix confí”.

 

I, per tant, l’escriptora Carme Pagès plasma una terra en què molta gent té molts punts en comú.

A continuació, exposa

“Terra ruda, solcada amb arades de

paciència i de renúncia.

Terra equilibrada i sempre estimada…

Cap ploma és justa en descriure

ta vetusta i règia bellesa.

Cap sarment brotarà amb la força

que, com a mare, mereixes”.

 

És a dir, plasma una dona (i, fins i tot, una mare) amb trets en línia amb lo maternal i, igualment, copsem la figura dels qui escriuen i fan costat a la mare.

A banda,

“Cap cançó serà prou compassada

per cantar el ferm substrat.

Tes armes són més sàvies

que les de Júpiter i els teus

verbs clars i concordats”

 

Finalment, apareix el tema de la fortalesa i el de l’empenta de la cultura catalana, el qual també es reflecteix en dones catalanoparlants nascudes abans de 1920:

“Ressegueixes camins inhòspits

amb sang temperada i avances

confiada cap a la fita cobejada,

per molt llarga que se’t faci la demora”.

  

20 de setembre de 2014”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

 

El sentiment de pertinença a la terra, la llengua vernacla i educació matriarcal

General, , , , ,

El sentiment de pertinença a la terra plasmat en un poema d’Agustí Pedret i Miró.

En agost del 2024, accedírem al poema “Endreça” (https://www.facebook.com/profile/100070513413703/search/?q=Endre%C3%A7a), escrit per Agustí Pedret i Miró en 1928 i publicat en el mur de l’”Associació Cultural Vibrant” el 22 d’agost del 2024. En aquests versos, mitjançant el tema de la llengua, es vincula el sentiment esmentat. Diu així:

“Quan diràs amb franca veu

que et plau molt ser catalana,

i que estimes de tot cor

a la teva hermosa pàtria,

i que fins la vida i tot,

donaries per salvar-la,

allavors serà per tu

eix amor que ara em demanes”.

 

Així, el poeta comenta que ell es casarà, quan la dona li diga que estima Catalunya, que s’interessarà per la terra.

Tot seguit, en nexe amb la dona catalana, l’escriptor afig

“Jo l’estimo de tot cor,

a la dona catalana,

i l’estimo encara més

si es fa digna de sa pàtria,

que la dona que així ho fa

bé de cor pot estimar-se.

 

La muller que jo haig d’aimar

ha de ser ben catalana,

vull que estimi amb sentiment

eixa terra desgraciada,

i que ensenyi als fillets

com se fa per estimar-la,

perquè al vindre I’ocasió

llibertat puguin donar-li”.

 

Per tant, en una estrofa en relació amb l’educació matriarcal, copsem el sentiment de pertinença a la terra.

A més, Agustí Pedret i Miró posa que

“Vull que parli el meu parlar,

que és la llengua de la pàtria,

no vull que es deixi encisar

per llengua del tot estranya,

perquè vull que ma muller

sigui orgull de ma nissaga”.

 

I, així, Catalunya enllaça amb la llengua, u dels trets que més formen part del matriarcalisme català.

Finalment, el poeta li addueix que

“Quan diràs, doncs, amb amor,

que et plau molt ser catalana,

i que estimes de tot cor

a la teva hermosa pàtria,

allavors serà per tu

est amor que ara em demanes”.

 

Empiulant amb els temes exposats per Agustí Pedret i Miró, un altre poema en què també es reflecteix el sentiment de pertinença, però de l’escriptor Rafael Caria (l’Alguer, 1941-2008), és “La llengua dels meus avis” (https://acrobat.adobe.com/id/urn:aaid:sc:EU:69d115da-de63-4f94-8595-e2ae5de92f21), dedicat “Als meus nebots Andrea, Gianfranco i Giulia perquè no oblidin llurs arrels”, en què podem llegir

“No m’il·lusion

que parlarem encara

per prou temps

la llengua dels meus avis,

amb la qual

petitet

he començat a conèixer

els cicles de la vida

i a mamar,

d’aquesta terra antiga,

la sabor de la mar

i del vent de llebeig

(…) És per això

que els dies de festa

com els meus aniversaris

he deixat de tastar

tot allò

que fa exòtic”,

 

en al·lusió a lo que no forma part de la llengua i de la cultura catalanes. A banda, plasma que aquesta llengua és la mateixa que parlaven els seus avis i amb què, de xiquet, començà a aprendre sobre l’Alguer i sobre temes del dia rere dia.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra i agraïment a persones que la promouen i molt obertes

General, , , ,

Un altre article relatiu al sentiment esmentat i, a banda, amb el tema d’algunes festes tradicionals, és “L’Horta de Lleida: un sentiment de pertinença” (https://www.segre.com/ca/opinio/col-laboracio/230128/l-horta-lleida-sentiment-pertinenca_210895.html), escrit per David Melé (regidor de la ciutat de Lleida) i publicat en el diari “Segre” en gener del 2023. Primerament, direm que l’Horta de Lleida és el nom que rep la zona agrícola que envolta la ciutat, la qual, en bona mesura, tindria una semblança amb la de València (si més no, abans de la transformació urbanística del segle XX). Així, l’autor comenta que “El cap de setmana passat i durant tota aquella setmana vam celebrar la Festivitat de Sant Antoni. Enguany, la 82a edició del patró dels animals i protector dels pagesos i pageses, amb una gran varietat d’actes i xerrades, vam tornar a gaudir d’una de les setmanes més celebrades a l’Horta. Un especial agraïment a l’Associació Cultural i Recreativa Els Pagesos, al Marc, al Sergi i a tota la junta directiva per la incansable promoció dels valors d’aquesta festivitat a totes les generacions”.

Per tant, copsem una celebració d’actes en nexe amb u dels sants més vinculats amb el camp (per la participació que hi feien els animals domèstics, com ara, els cavalls i els gossos): Sant Antoni, en gener. No debades addueix que, “Amb la celebració de l’esmorzar popular, la missa en honor a Sant Antoni, la benedicció de les carrosses, carros i cavalleries, els tradicionals 3 tombs a la creu i la resta d’actes relacionats amb la celebració de Sant Antoni Abat, vam tornar a demostrar la vitalitat i la implicació de grans, joves i infants en la promoció de l’Horta de Lleida”.

Això sí, com en qualsevol tema relatiu a lo matriarcalista i a la terra on es viu, “És especialment rellevant la implicació del jovent de l’Horta. Perquè la millor forma de preservar les tradicions és transmetre-les de generació en generació, traslladant el sentiment de pertinença a una terra i un grup de persones”.

En eixe sentit, trau un fet que també el podem copsar en centres d’estudis comarcals: les recerques sobra la zona, les quals afavoreixen no sols tenir una idea més àmplia de lo llunyà, sinó també de la realitat més pròxima, aquella en què toquem els peus en terra. Per això, el regidor afig que “El mateix dissabte passat vam celebrar la gala dels Premis Horta 2023. El fet que coincideixin la gala i la celebració de Sant Antoni no és casualitat.

Doncs Sant Antoni representa molts dels valors que la marca Horta i els seus premis representen. L’objectiu d’aquests guardons és reconèixer aquelles persones, entitats o iniciatives que treballen o han treballat pel desenvolupament i la promoció de l’Horta de Lleida, tant des del punt de vista agrari, com cultural, o qualsevol altre aspecte remarcable. (…) Aquest any, des del jurat dels Premis Horta, hem reconegut (…) el Sr. Francesc Rosselló. Una persona implicada des de fa dècades amb l’Horta, el moviment veïnal i, sobretot, en la promoció de l’Horta de Lleida. Per altra banda, (…) el Sr. Josep Valls, de l’empresa Hortivalls, destacant la seva tradició pagesa i la seva ferma transició cap al cultiu d’hortalisses provinents d’altres indrets del món. (…) El Josep Valls és una persona molt activa com a pagès de l’Horta en tota mena de festivitats i esdeveniments relacionats amb l’Horta i la ciutat de Lleida en general, la qual cosa ens enorgulleix”.

Aquests detalls representen un agraïment a la gent que promou el territori local, comarcal o de la terra vernacla on es viu i, en aquest cas, ens parlen de gent activa, amb molta espenta, molt oberta i que empiula amb l’indret.

Prosseguint també amb el sentiment, David Melé plasma un exemple de dones amb molta espenta i que connecta amb lo matriarcalista (àdhuc, en l’educació) i amb lo tel·lúric: “Finalment, en la Menció a projectes liderats per dones, vam distingir la Sra. Neus Betriu. Una dona emprenedora en la seva empresa familiar dedicada a la venda al detall, al mercat, i per la seva capacitat d’adaptació a les eines de comercialització en línia, destacant per la seva producció fruitera.

I, sobretot, una dona implicada amb l’Horta, la família i que transmet els valors i cultura de l’Horta. (…) Perquè l’Horta de Lleida és un dels elements distintius de la nostra ciutat que hem de preservar i promocionar”.

I tot això, “Perquè la millor forma de preservar les tradicions i el sentiment de pertinença cap a tot el que representa l’Horta és transmetre els valors de les nostres arrels a les pròximes generacions. Perquè ells i elles són els que hauran de continuar fent l’Horta gran”. Com podem captar, les arrels tenen relació, sobretot, simbòlicament, amb lo rural, entre d’altres coses, perquè, no sols s’hi viu més de la terra, sinó perquè se la té com una mare fa amb el nadó: sempre que li ho demane el nen, ella li proveirà, li farà costat, com ara, alletant-li.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)