Arxiu d'etiquetes: educació matriarcal

El matriarcalisme i l’educació matriarcal, tocant els peus en terra i molt oberts

General, , ,

El 18 de gener del 2021, després que jo hagués exposat en el meu mur de Facebook els punts que s’inclourien en aquest estudi sobre el matriarcalisme, hi hagué uns quants comentaris, els quals escriurem tot seguit: “Tots els temes em semblen força interessants, començant per la família” (Rosa Garcia Clotet), “Em sembla un treball ingent. Seria fantàstic que es pogués dur a terme i fer-lo conèixer. Que no hàgim d’aprendre a l’estranger allò que l’escola i la ‘cultura oficial’ ha callat i, potser, ha amagat expressament. Ànims! Em sembla una empresa admirable. El país necessita persones com tu.

Jo, pel meu passat docent, diria que el punt 3  [“La transmissió de la cultura popular: l’àvia (o padrina)”] és bàsic. Allò que no s’explica als centres d’ensenyament” (Josep Maria Beltran Comellas)[1]. “El tema del matriarcalisme no l’he estudiat mai; el que sí que he fet és valorar la dona a partir de la Bíblia, començant pel llibre del Gènesi, on s’afirma que Déu creà l’home a imatge seva i els creà home i dona. Creà l’home, l’interpreto que va crear la humanitat.

A partir d’aquí, he escrit la qualitat de la dona en la història, que, essent col·locada a un terme inferior, la seva actuació ha estat cabdal en la història salvant la humanitat.

Moisès salvat de les aigües del riu, n’és un exemple. I la història n’està plena.

Tinc un poemari ‘SÓN ELLES’ basat en les dones de la Bíblia, que, si no tens, te l’enviaré.

El tema és molt important i, més encara, perquè, en una etapa, el matriarcalisme era una realitat”.

El mateix dia envií a Joan Sala Vila la tesi d’Angie Simonis i un correu electrònic amb un escrit en relació amb els capítols 10 i 11 dels Fets dels Apòstols. I, a més, Joan Sala Vila escrigué, en el meu mur, “M’agraden les teues respostes perquè raones i palesen un desig enorme de solidaritat humana, imprescindible si lluitem per la pau”.

En relació amb el punt de vista de Joan Sala Vila, el 14 d’abril del 2021 escriguérem en la web “Malandia”, una entrada titulada “Dones amb molta espenta” (https://malandia.cat/2021/04/dones-amb-molta-espenta-2), en què, en una cançó eròtica recopilada en el llibret “Cançons de Broma Bruta” (la no. 90), a cura d’Andreu Caballero  junt amb Damià Quetglas i acompanyada de la recol·lecció de P. Sureda i Ribes, es pot llegir que “s’altre dia dues dones / se tiraven un pastor”. A més, comentí que, “Com veiem, les dones actuen amb molta espenta i no són precisament passives, com en moltes cançons eròtiques en llengua catalana” i, el mateix dia, Joan Sala Vila, en plasmà “Amic Lluís,

L’estudi que estàs treballant és molt important perquè demostra la veritat de les dones dels pobles, perquè elles, amb la seva personalitat i saviesa, eren responsables, com els homes, dels treballs de convivència, en contraposició a les dones de l’alta aristocràcia, que, en la seva majoria, estaven submises als marits i als amos.

La humanitat la salven les dones dels pobles. Espero que, a mesura que es tingui més coneixement de la feina d’aquestes dones mestresses de casa i de la convivència popular, es faci justícia al paper de la dona en la història”.

I, un poc després que jo llegís aquestes paraules de Joan Sala, li responguí “Estic totalment d’acord amb les teues paraules i, quant a l’aristocràcia, Jaume Vicens Vives, en el llibre ‘Notícia de Catalunya’, diu que, en els comtats catalans, s’afavoria lo que es diu matriarcalisme, encara que ell no escriga la paraula ‘matriarcalisme’”.

Empiulant amb aquests comentaris del 14 d’abril del 2021, sobre que les dones actuen amb molta espenta i amb molta iniciativa, que, l’endemà comentí a ma mare com també sobre el fet que en moltes rondalles i en moltes cançons recopilades per Sara Llorens en Pineda de Mar, es plasme matriarcalisme, ma mare hi estava totalment d’acord i, a més, sense embuts, em digué que això era perquè reflectien els costums de la gran majoria de la població, sobretot, en els pobles.

En línia amb aquestes paraules, el 20 d’abril del 2021, en el grup “Dialectes”, Silvia Jané em demanà quins temes tractava en l’estudi  i què volia dir sota el terme “matriarcalisme” i, sense embuts, li comentí que, “Principalment, la família, la transmissió de la cultura tradicional, música, balls, danses, sexualitat, esperit emprenedor, rondalles, contarelles, noces, festes, què ensenyaven i per què no s’instruïa en les escoles, el sentiment de pertinença a la terra, les arrels, refranys, etc.”. i ella ho aprovava.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Afegirem que, el 20 d’abril del 2021, en el grup “Cultura mallorquina”, Aldo Ivan Guerrero Mas, a un post que jo havia posat en distints grups, perquè jo estava interessat “per recopilar vivències narrades per les vostres àvies, per les vostres mares. Només si foren (o són) catalanoparlants, de qualsevol població de l’àmbit lingüístic”, ell comentà “Matriarcalismo. Me interesa el tema. ¿Dónde puedo leer más sobre este sistema familiar? ¿Y sobre todo hacia 1800? Mi bisabuela era francesa casada con un mallorquín y vinieron a Argentina a finales de 1880/1890 desde Palma de Mallorca”. Immediatament, li facilití informació: no sols llibres, sinó, igualment, com accedir a la web “Malandia” com també la tesi de Ma. Magdalena Gelabert i Miró i el nom de persones que havien escrit sobre lo matriarcal en relació amb la llengua catalana, com ara, Bartomeu Mestre, Biel Majoral i Jordi Bilbeny.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que salven, que aconsellen, de bon cor i molt obertes

General, , , , , ,

Una altra narració recollida en el mateix llibre d’Anicet Villar de Serchs, i en què copsem trets matriarcalistes, és “La Perera”. Així, “Un pare tenia tres fills i era amo d’una horta on hi havia una formosa perera que feia les peres molt grosses i bones, però cada nit en trobaven a faltar una.

Determinaren d’anar a vetllar-les i primer hi anà el fills gran” (p. 111). Per tant, apareixen detalls que tenen a veure amb lo femení (la perera com a font de vida, ací, fins i tot, sexual, per mitjà d’una dona jove que aporta menjar, com si es tractàs de la mare que alleta) i que el pare i els fills fan una reunió.

A més, el fill gran s’acosta a la perera i, després, el fill mitjà, però, en ambdós casos, un ocell negre agafa la pera i se’n va, passatge en què es plasma la nit, la foscor i el color negre (tres elements en nexe amb lo matriarcal). En canvi, en relació amb l’ocell, el fill petit “el segueix i veu que es fica en un pou molt pregon i molt fosc.

Se’n torna cap a casa i explica el que havia vist.

Llavors, determinaren d’anar a caçar l’ocell negre” (p. 111). Altra vegada, veiem 1 ) que on va la corda (el pardal obscur, la dona), ho fa el poal (l’home, ací, un jove) i que ella entra en el pou, això és, en la vulva de la mare, en la casa maternal i 2) que tiren junta entre tots. Ara bé, hi van els tres germans i “Hi arriba el fill petit i vinga donar-li corda: mai no acabava d’arribar a baix.

Quan va ésser al fons del pou, va trobar-hi tres portes. Truca a la primera i li surt una vella amb uns ullals molt grossos (…). Li pregunta on és l’ocell i la vella li diu que no ho sap: que ho pregunti a l’altra porta. Truca a l’altra porta i li surt un gegant que vol abraonar-se-li” (pp. 111-112), però el xic el mor. Per consegüent, captem un xic molt obert (dona molta corda), que és rebut per una dona vinculada amb la saviesa i amb els consells (l’anciana) i que li fa costat i, igualment, el jove venç el gegant.

Tot seguit, el noi “Se’n va cap a dins i troba un gran palau tot deshabitat, però sent una veu de dona. S’hi atansa i troba un negre que guardava la porta d’una cambra” (p. 112). Aleshores, el jove mata el negre “i dins troba una formosa princesa, la qual fa pujar lligada a la corda” (p. 112). Aquest passatge i el posterior (en què els altres germans trauran la xicota i deixen el més petit en el pou) també figuren en rondalles semblants.

Nogensmenys, el xicot, al capdavall, “truca a la porta de la vella i li pregunta per on podria sortir” (p. 112) i, com que ella (que el podria salvar) no li ho volia dir, ell li trenca els ullals (i, per consegüent, u dels símbols que empiulen amb la mort) i veu “que es transforma en una formosa donzella, la qual li ensenya el camí per on podrien sortir. Un cop van ésser fora, cada un va fer la seva via” (p. 112): l’anciana (l’hivern, ara, superat) ha donat pas a la jove donzella de l’estiu i que aplana el camí del minyó. I, més encara: la xica (qui sap més que el xic i ha rebut bona part de la sabiduria de la velleta) li fa d’educadora.

Passa que, quan el fill petit aplega a casa, troba que celebraven una gran festa amb motiu de les noces de la princesa (a qui ell havia ajudat a traure del pou) amb el fill gran. I, com que el fill més xicotet comenta que la princesa no s’havia de casar amb el germà més gran, “El pare, per acabar (…), digué que la princesa triaria, dels tres fills, el que volgués” (p. 112). És a dir: el pare desenvolupa l’arquetip del rei (ací, com a moderador), permet que la filla (un personatge femení) tinga la darrera paraula i que, de pas, prenga decisions com a futura reina.

Finalment, la princesa, amb una actitud que enllaça amb el matriarcalisme, “va triar el més petit. Es casaren i foren reis” (p. 112).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que protegeixen, que ensenyen a xiques i generoses

General, , , , , , ,

Una altra llegenda recopilada en el mateix llibre d’Anicet Villar de Serchs, i en què es plasmen trets matriarcalistes, és la que escriu en el tema “Sant Ramon de Penyafort”: “Hi ha una variant d’aquesta tradició que diu que [Sant Ramon de Penyafort] no va desembarcar a Barcelona, sinó en una petita platja de Tossa de Mar, coneguda encara amb el nom de Platja de Sant Ramon. Prop d’aquesta platja, hi ha una roca sobre la qual fou bastida una capella per a commemorar aquest fet. Quan cavaven la roca viva, per a fer la cimentació de la capella, es diu que hi fou trobada la imatge de Santa Caterina, incrustada a la mateixa pedra, per la qual cosa la capella es posà sota la invocació d’aquesta santa, que va ésser considerada com a protectora de Sant Ramon” (p. 82).

Com podem veure, per una banda, s’edifica una capella sobre terreny fort (una roca, detall que empiula amb la terra i amb la figura de la dona), els treballadors entraven en la terra i hi apareix una obra d’art femenina i, a més, d’una santa. Per tant, captem una narració en línia amb les de marededeus trobades, encara que ací ho faça una santa (i vinculada amb una de les estacions en nexe amb la dona, en aquest cas, la tardor).

A banda, com que el paganisme es mantenia amb fortalesa (la incrustació de què fa esment), es decidí posar a aquesta imatge el nom d’una dona ja santificada. Ens trobem, així, davant un relat que enllaça amb la cristianització de detalls pagans (per exemple, podria haver sigut, abans, una deessa agrícola o bé una imatge que representàs la Gran Mare).

En eixa línia, amb festes precristianes que pervivien, sobretot, en el camp, Santa Caterina (la santa i dona) protegeix el sant (l’home). Fins i tot,… un personatge femení i nascut abans (en el segle IV, Santa Caterina d’Alexandria) és qui empara el masculí (1180-1275). Afegirem que, en els segles XII i XIII (sobretot, en el primer), el matriarcalisme en terres catalanoparlants era com un arbre de bona soca.

Un altra llegenda que podem llegir en l’obra “Terra i ànima”, i en què es plasma lo matriarcal, és “Les puntes al coixí”. En aquest relat, es diu que hi havia una mare i una filla molt pobres. Un dia, la filla pregà a la Mare de Déu i se li aparegué una senyora, qui “li posava un coixinet a la falda, amb fils i bastonets: tot seguit, prenia aquestes eines amb els dits i començava a bellugar-les ràpidament” (p. 94).

En acabant, desapareix Nostra Senyora i la jove, plena de fe, provà de fer lo mateix i, com que li eixia bé i, com si estigués ben ensinistrada, “no parà d’exercir aquella art tan formosa, fent puntes i més puntes que venia a bon preu (…). I, d’allí endavant, visqueren ella i la seva mare (…) sense estretors” (p. 94). Per consegüent, una dona adulta (en la llegenda, la Mare de Déu) fa costat a la jove, li ensenya un ofici… i, a més, no deixa caure els més febles.

Finalment, “la donzella era tan bona que no en va guardar el secret. Al contrari: va voler que n’aprenguessin totes les seves amigues i, aviat, es van multiplicar les puntaires en tota la contrada.

I, en agraïment a la Verge, diu la tradició que totes les puntaires es proclamaren filles de Maria” (p. 94).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia. 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones amb molta espenta, educadores i molt obertes

General, , , , ,

Rondalles i llegendes recopilades en l’obra “Terra i ànima”, d’Anicet Villar de Serchs.

En el llibre “Terra i ànima”, d’Anicet Villar de Serchs, publicat per l’Editorial Miquel A. Salvatella en 1973, hi ha rondalles i llegendes catalanes junt amb entrades sobre geografia, història, poesia, cançons tradicionals, etc. relacionades amb Catalunya. Cal dir que ho fa per comarques.

Quant a narracions, en la llegenda “La pedra dreta”, de què hi ha versions semblants en diferents obres, àdhuc, captem trets matriarcalistes. Així, “Una vella de Sarrià de Ter que, cada dia anava a fer llenya (…), tornava una tarda amb una filla seva, (…) i es trobaren que no podien passar el riu perquè baixava molt crescut” (p. 36). Com podem veure, apareixen dos personatges femenins, de generacions distintes i que van junts.

Ara bé, a la vella, “se li ocorregué oferir l’ànima de la seva filla al diable, si li feia un pont per a passar el riu.

El diable hi va enviar, de seguida, un estol de dimonis perquè treballessin (…) a fi i efecte d’acabar l’obra abans de les dotze de la nit” (p. 36). Per tant, ens trobem amb una dona que, tot i que és vella, encara fa pactes (ací, amb un home, i que ell accepta).

A més, tots dos “Convingueren que (…) hi hauria tres galls: un, de blanc; (…) un altre, de ros (…); i un altre, de negre, que assenyalaria la fi del treball a les dotze” (p. 36). O siga, u que, en el relat, està vinculat amb el matí (el blanc de la infantesa); un segon, de color més bé semblant al del sol (ací, a mitjan matí); i, al capdavall, el negre, el qual empiula amb la nit.

En acabant, copsem una filla eixerida i amb molta espenta: el gall negre s’adormia, però la dona “venta que ventaràs al gall amb el seu davantal, perquè (…) cantés ben a punt. Així esperava salvar l’ànima” (p. 36). És a dir, la dona és forta i, per això, el narrador comenta que “La noia, emperò, no badava (…) i, tan bon punt toca la darrera batallada” (p. 36), el gall canta: el personatge masculí fa lo que li ordena el femení.

Aleshores , encara que, al pont, només faltava una pedra, els dimonis que la duien, “en sentir el cant del gall, van haver de deixar-la i va caure amb tanta força que es clavà a terra i allí ha romangut dreta” (p. 36). Per consegüent, la dona assoleix que el gall es pose sota les seues directrius.

Una altra narració en el mateix llibre d’Anicet Villar de Serchs, en què es reflecteixen trets matriarcalistes, és “Diu que…”. Per exemple, la dona és qui transmet aquesta llegenda, com és costum en la tradició catalana:
“-Una vegada, era un senyor que en deien el comte Tallaferro.

-Amb què el tallava, el ferro, padrina?

-Amb la seva espasa de cer” (p. 44).

A més, l’àvia comenta al net que “El comte Tallaferro tenia una germana monja, que es deia Ingilberga i era abadessa d’aquell monestir. I diu que era senyora de tota aquella contrada” (pp. 44-45) i, de pas, li exposa uns trets matriarcalistes: la dona que feia de cap del monestir i, igualment, amb terres del comtat. Afegirem que, com poguérem veure en Internet el 15 d’abril del 2024, Ingilberga (976-1049), fou la darrera abadessa del Monestir de Sant Joan de les Abadesses i ocupà el càrrec entre l’any 996 i 1017, en una època en què el matriarcalisme es plasmava moltíssim en la vida diària en els comtats catalans.

Finalment, en aquesta narració, figura un altre personatge femení amb molta espenta: la fada. El recopilador comenta que, en relació amb el comte, “hi tornà una vegada i una altra i moltes vegades, fins que el trobà disposat a escoltar-la” (p. 45). Per consegüent, es fa lo que la dona vol.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia. 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que salven, que aplanen el camí i molt obertes

General, , , ,

Una altra rondalla recopilada en la mateixa obra de Joan Amades, i en què copsem trets matriarcalistes, és “El Tretzè”. Així un rei tenia dotze fills i, com que la seua dona n’havia de tenir un altre, li comenta “Si tens una filla, et faré reina de tres corones; però, si tens un fill, et mataré a tu i a ell” (p. 294). Per tant, com veiem, hi ha preferència per lo femení.

La reina té un altre xiquet i, com que els criats s’estimaven la regina, fan que es torne cega i l’apareden junt amb el fill. A banda, el monarca es casa altra vegada.

Un altre tret que empiula amb lo matriarcal, i que enllaça amb la reina (és a dir, amb la dona), és que “un colomet, cada dia, li portava tres taronges: una, per a ella; una, per al seu fillet; i una, per al colomet que les hi portava” (p. 294).

Igualment, apareix un passatge que recorda narracions que tenen a veure amb quan, ja fa més d’un mes que és hivern, comença el mes de febrer i es tracta el tema de l’os i de la cova: “La mare i el fill van viure anys dins (…). Quan el noi va ser grandet, va dir a la seva mare que allí dins no s’hi volia estar més (…) i sortiria” (p. 295). A banda, la mare, en línia amb l’educació matriarcal, “li va explicar el que feia al cas” (p. 295).

Ara bé, com que ell obri un esvoranc, és a dir, un forat, pogué accedir a una cuina i, primerament, agafar una perdiu i portar-la a sa mare. Després, “va trobar un pollastre i també el va anar a portar a la seva mare” (p. 295) i, al capdavall, un capó (p. 295).

Quan, per quarta vegada, se’n va a la cuina, un home el porta al coc, qui, a continuació, se l’enduu al rei. Llavors, el monarca, qui va veure que el xicot se li semblava molt, “se’l va quedar per criat. El Tretzè, cada dia, d’amagat, anava a portar menjar a (…) la seva mare” (p. 296). Per consegüent, aquest relat plasma la maternitat, per mitjà del vincle entre la mare i el fill, àdhuc, quan el xicot ja fa de criat del rei.

Tot seguit, la segona reina del rei, comenta al marit que ella necessitava beure “aigua dels nou pous de la Muntanya Grossa i que ningú l’havia d’anar a buscar més que el Tretzè (…). El rei va cridar el Tretzè i li va manar que anés a  buscar una ampolla d’aigua” (p. 296) d’aquells pous. Com podem veure, l’home segueix les directrius de la dona (la reina) i, a més, figuren trets matriarcals, com ara, la terra i l’aigua.

En acabant, una velleta se li presenta i diu al noi: “segueix per aquest camí que, al cap de set dies, arribaràs a l’entreforc de tres camins. Tira pel del mig i faràs cap a la Muntanya Grossa. Al peu, trobaràs els nou pous de l’aigua que demanes” (pp. 296-297). I, com que el xic segueix lo que li diu l’anciana, ho assoleix. En un passatge posterior, el monarca mana al jove que portàs el fetge d’un bou negre, també en nexe amb una muntanya (p. 297). Cal dir que el bou i el color negre tenen a veure amb lo femení, amb la dona i, a mes a més, la velleta diu al minyó “on trobaràs el bou negre que dorm” (p. 297), uns altres trets que enllacen amb lo matriarcalista: el negre i la nit. I, per a aplanar el camí al jove, “la velleta li va donar una pedra de virtut” (p. 297). I el xic en trau el fetge i el porta a la regina.

En un altre passatge, la reina demana el sol, el xic fa via i es troba amb una noia que, “tota agraïda, el va convidar a passejar pel jardí. Passejant, passejant, van veure uns arbres” (p. 298) i la jove li comenta que eixos arbres “fan fulles, que tenen molta virtut; les fulles d’aquest arbre d’aquí fan tornar la vista als cecs; i, les d’aquell arbre d’allà, fan mudar les coses (…) i les fan anar a on vol el que les té; pots collir-ne tantes com vulguis” (p. 298).

Llavors, el xic agafà fulles “dels dos arbres” (p. 299) i, així, sa mare (la reina) pogué recuperar la vista i que la traguessen.

Finalment, el rei abraça el jove, qui li diu “El meu pare sou vós; i la meva mare, la vostra dona” (p. 299) i el monarca ordena que desapareden la reina i el Tretzè li passa una fulla pels ulls i ella torna a veure (p. 299).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones i hòmens amb esperit emprenedor, eixerits i molt oberts

General, , , , , ,

Prosseguint amb la rondalla “El Pare Janàs”, recollida en el llibre “Les cent millors rondalles populars catalanes”, de Joan Amades, la Marieta (la més jove de les germanes), altra vegada ha de fer una prova ordenada pel rei i, en línia amb lo matriarcal, ella “Va cridar el fuster i va fer una caixa de morts ben llarga (…); quan la va tenir, la va carregar dalt d’un ruquet i se’n va anar cap a casa del Pare Janàs” (p. 276). Com podem veure, ens trobem amb una dona amb molta espenta, forta i que, fins i tot, fa encàrrecs comercials, detall que reflecteix la realitat, per exemple, de dones nascudes abans de 1920: sovint, moltes activitats d’aquest tipus, les menaven dones.

Igualment, el relat exposa una dona eixerida i similar a personatges femenins en altres rondalles: és la part eixerida, un roder (com també la bacona respecte a un llop poca-solta, ja que la truja aconsegueix que ell no es menge els porquets i sí que acabe en un pou). Així, la Marieta li fa creure que era viuda, arran de la mort del seu marit, un home molt semblant al Pare Janàs:

“-Prou que podia ésser un parent vostre: per aquesta caixa, podeu veure que era molt més alt i cepat que vós.

(…) Baixeu i ho provareu”  (p. 277).

Més avant, la dona s’emporta el Pare Janás cap a cal rei i li’l presenta. “I aquell mateix dia es van casar i el rei va voler que el Pare Janàs fos el padrí de bodes” (p. 278).

Per consegüent, finalment, el monarca (que era de bon cor i recte) es decanta per la dona i no per un personatge masculí i, a més, en lloc de sacrificar-lo, li atorga un paper important, però no el principal.

Un altre relat en què es plasmen trets matriarcalistes, i que apareix en l’esmentada obra de Joan Amades, és “La terra dels babaus”. Un pare tenia tres fills i reflecteix l’educació matriarcal i el tema del casament:

“-Fills meus: ja veieu que no tinc per mantenir-vos, ni res per donar-vos per dot. Us n’haureu d’anar pel mon a buscar ventura. A tots tres, us daré una cosa o altra, perquè tingueu un record de mi i, si us en sabeu valer i si sou prou eixerits, amb aquestes coses, podreu arribar a ésser rics. Us donaré el gall, el gat i els clemàstecs” (p. 280). O siga que el pare confia en la capacitat per a emprendre dels fills.

El germà gran aplega a una terra on “tothom anava vestit de negre” (p. 281) i, cada nit (moment del dia que empiula amb la figura de la dona), amb detalls de penitència i demanava que l’endemà eixís el sol. Llavors, el fill els canvia el gall i en fa fortuna i torna a casa.

Quant al germà mitjà, en una altra terra, “va preguntar què passava i un home molt vell, que era el més savi del poble, li ho va explicar” (p. 283) i el minyó va donar un gat per a que es menjàs el ratolí. Cal dir que, en aquest passatge, copsem la figura del gat (podríem relacionar-la amb la saviesa, per allò de “ser un gat vell”, en aquest cas, unida, a banda, amb l’ancià) i la del ratolí (“estar fet un ratolí”, això és, ser un eixerit).

Finalment, el germà petit, en un tercer indret, fa un pacte en què captem símbols femenins i matriarcalistes:  “l’hostaler n’hi va prometre una gerra de diners que tenia enterrada al celler” (p. 284). La gerra (atifell de recollida), la terra que aporta prosperitat (ací, sota terra, és a dir, en un lloc femení) i el celler (un punt interior) poden evocar-nos les sitges, amb una funció molt similar i, igualment, en nexe amb lo matriarcalista.

Al capdavall, els tres germans es troben en la casa i consideren que el pare havia pres una decisió encertada, “puix que, amb aquells tres dots de tan poc valor, havien trobat una gran ventura” (p. 285). Una invitació a acollir consells de persones més grans i, per descomptat, a espavilar-se i a l’esperit emprenedor.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: El títol de l’entrada, amb el femení en primer lloc, l’hem posat perquè el primer personatge de què tractem és una dona, no per cap acte en pro del feminisme institucional.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Velletes receptives, que aconsellen, que eduquen i reis amb bones assessores

General, , , , ,

Una altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme, i recopilada en la mateixa obra de Joan Amades, és “El Pare Janàs”. Així, un pare i una mare tenien vint-i-una filles, però cap fill. Un dia, el marit, quan n’havia de nàixer un altre nen, digué a la dona que, si naixia una altra nena, les mataria totes.

Llavors, apareix el tema de l’educació matriarcal: la mare “Va cridar les filletes i els va aconsellar que fugissin de casa, perquè el seu pare no les matés (…). A totes, els va arreglar un farcellet amb la robeta, els va donar una llesca de pa, ben untada de mel, i totes les vint-i-unetes se’n van anar” (p. 265).

Un altre tret interessant és l’esperit de grup: “van decidir d’anar sempre totes plegades, perquè, així, si els passava alguna cosa, les unes es podrien ajudar a les altres” (p. 265).

En acabant, apleguen a un bosc i “La més petita de totes, que es deia Marieta i que era la més llesta i eixerida, va proposar que es podien enfilar dalt d’un arbre a dormir i que una d’elles es quedés a vetllar” (pp. 265-266) i, més avant, ella fa de cap de colla: “Ja em quedaré jo” (p. 266).

En un passatge posterior, s’acosten a una casa, una velleta (“Velleta, noble velleta”, p. 267) les acull, els marca la pauta i els diu unes paraules que empiulen amb el matriarcalisme:

“-Entreu, però, sobretot, feu tot el que us diré i, potser, el meu fill, que és el Pare Janàs, no us veurà i no se us menjarà” (p. 268). L’11 d’abril del 2024, mentres tractàvem aquesta rondalla, copsàrem una semblança amb la tradició mallorquina: ací, la dona (la mare) té un fill que porta el nom de “Pare” (Pare Janàs), però és ella qui està per damunt d’ell, així com, en la típica possessió mallorquina, ho fa la madona (i no la figura coneguda com l’amo). A banda, en el relat, ella és més vella i, per tant, com en el costum, l l’anciana està per damunt dels de la generació següent (això és, dels fills) i es fa lo que ella considera més adient en cada moment.

Adduirem que aquest conte és ple de moments en què es plasma l’educació matriarcal i, a més a més, de frases simbòliques, per exemple, en comentar que la velleta “els va dir quin camí havien de seguir per a poder-se trobar totes, quan arribessin al bosc i, a la Marieta, que era la més eixerida, li va dir quin camí podien seguir” (p. 270). És a dir, ens trobem amb un projecte que es fa en grup (i tots seguint el consell de la dona de més anys) i que aquesta dona suggereix (una tendència en les cultures matriarcalistes) a qui mena les xiquetes.

Tot seguit, altra vegada, captem el tema de l’hospitalitat, de la generositat: “després, fareu cap al palau del rei, que és molt bon home i, si li demaneu recolliment, de segur que us en donarà per sempre” (p. 270).

Afegirem que aquest monarca és un home que recorre als assessors i, per això mateix, “el rei (…) en va tenir compassió i les va llogar a totes (…) i va dir a la Marieta:

-Tu, que, encara que ets la més petita, sembla que ets la més eixerida, seràs la mestressa de totes les teves germanetes.

(…) El rei va posar molta confiança en la Marieta i no feia res que no li ho expliqués i que no n’hi demanés parer” (p. 271), àdhuc, encara que la Marieta era la més lleja de totes les germanes (p. 272). El detall de triar com a consellera reial una dona i, més encara, de fer-la cap de les germanetes de la Marieta, plasma que, com en la cultura colla (d’Amèrica del Sud), el prefecte del territori no es decanta, com ara, per qui sap més, sinó per la que considera més preparada i que més pot fer un bon paper per la comunitat.

Adduirem que resulta significatiu que ell aculla seguir els dictats que li expose la Marieta, després d’haver estudiat ella lo que crega millor per a cada moment. En eixa línia, aquesta rondalla és semblant a la narració “La filla des carboneret”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover (en el Tom I), en què el monarca diu a una jove: “Lo que és estat, siga estat: tornem-nos-en a ca meua i dóna tots es consells que vulles, mentres sien bons” (p. 45).

Això sí, aquest rei també era rigorós i no volia que la gent abusàs de ningú: “El rei era molt bo, però li sabia greu que la gent es vantessin, i més quan li semblava que es vantaven de coses que no podien fer” (p. 272). El monarca, per a compensar-ho, li ordena que li porte una flassada i, en acabant, quan la Marieta “va arribar al palau del rei i li va presentar la flassada, el rei (…) va veure que la Marieta no es vantava de coses que no pogués fer” (p. 274) i “va demanar que, de seguida, es fessin els preparatius per a les noces” (p. 274).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Nota: Altra vegada, fem ús d’aquesta web com a font prioritària de temes relatius a l’estudi sobre el matriarcalisme i emprarem el blog “Mèlpita” (http://matriarcalisme.blogspot.com) com a complementari. En el  blog, figuren les entrades dels dies 6, 8, 9, 10 i 11 d’abril del 2024:

http://matriarcalisme.blogspot.com/2024/04/el-matriarcalisme-i-leducacio.html

http://matriarcalisme.blogspot.com/2024/04/cultures-matriarcalistes-damerica.html

http://matriarcalisme.blogspot.com/2024/04/cultures-indigenes-damerica-central-i.html

http://matriarcalisme.blogspot.com/2024/04/velletes-receptives-que-aconsellen-que.html

Agraesc els comentaris de l’informàtic.

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que fan costat, que salven, de paraula i molt obertes

General, , , ,

Una altra narració recopilada per Joan Amades en la mateixa obra, i en què es reflecteixen trets matriarcals, és “Els tres óssos”. Una mare tenia tres fills i tots tres li diuen que volien fer món i que, “si mai tenien un altre germanet, els ho enviessin a dir, que vindrien per conèixer-lo; però que, si tenien una germaneta, que tant se’ls en donava i que no els ho fes pas saber, perquè vindrien i se la menjarien” (p. 245). La dona, per a qui la maternitat devia ser important, es va entristir i, al capdavall, tingué una filla i, com que la mare morí, “Una veïna molt bona dona la va recollir, la va mantenir i la va fer gran” (p. 245). Nogensmenys, una filla d’aquesta veïna tenia enveja a la filla adoptada i “la pobra noieta se’n va anar pel món a captar” (p. 245). Com podem veure, la veïna no deixaria caure la part femenina (la xiqueta), sinó que la protegeix, l’educa i la reforça.

Quan la xicota aplega a un bosc espés, “va demanar al cel que l’ajudés. De seguida, es va obrir una escletxa enmig de la paret i va poder entrar dintre del castell. (…) Tot d’una, se li van presentar tres óssos grossos com tres gegants que se li anaven a tirar al damunt i que se la volien menjar, però molt fonda, molt fonda, es va sentir una veu que deia: ‘No li feu res, que és germana vostra’. I els tres óssos, al moment, van recular i es van tornar tres fadrins alts i cepats, rossos” (p. 246). Quant a aquest apartat, direm que, el 3 d’abril del 2024, mentres tractava aquesta rondalla, pensí en la possibilitat que la veu del cel fos la de Nostra Senyora i que la del fons de la terra fos la de la mare (ja morta, però que era recordada pels fills, això és, pels tres ossos, i per la filla). I, seguint la tradició matriarcalista, els tres ossos accepten lo que els diu la dona (la mareta).

Per això, “En saber que tots eren germans, (…) li van explicar que estaven encantats i ella els va dir com havia arribat fins allí” (p. 246). Podem veure que, el fet que els tres germans hagen abandonat la mare, ho han pagat i que, en canvi, el narrador es posa de part de la jove. Després, apleguen a un acord: ella farà les tasques de casa “i ells li van dir que mai no li mancaria res, que tot ho tindria amb gran abundor, però que, per a res del món, no podia sortir d’allí dins, fins que ells estiguessin desencantats” (p. 246). Per consegüent, ara no la deixaran sola (la banda femenina de la persona), a diferència de com havien fet amb la mare, sinó que li donaran suport. I, més encara: ells parteixen que la noia domina (no està encantada).

En el passatge posterior, apareix un altre jove: el príncep i fill del rei, un xicot atrevit que, en veure la noia, recorre a una escala i s’enfila per a traure-la de la presó i, així, poder-se-la emportar.

Ara bé: la xicota, en línia amb el pacte que havia fet amb els germans, “Abans de deixar-se baixar pel príncep, va mirar al bosc i, allà lluny, molt lluny, va veure els tres óssos que, amb el cap, li feien que sí, que ja se’n podia anar. Però heus ací que, quan ja anava a posar el primer peu al primer graó, va sentir aquella mateixa veu tota fonda que li deia:

-Si no vols perdre els teus germans i tu mateixa, has d’estar tres anys, dia per dia, sense dir ni una paraula.

I, des d’aquell moment, no va obrir més la boca, com si fos muda” (p. 247). Altra vegada, els tres germans i la germana estan a les mateixes. Igualment, la dona permet que no es trenque el vincle entre els quatre germans i, per tant, podríem dir que persisteix l’empremta de l’educació matriarcal que tots quatre havien rebut de la mare.

Als pocs dies de casar-se el rei, el monarca se n’ha d’anar a la guerra i, quan tornarà, com que la mare del rei havia ordenat a tres criats que tirassen a mar el nen que havia tingut la parella (que no era mort), però la dona del criat que decideix salvar el nen havia acollit el nadó (la infantesa estaria amb futur) i la mare del monarca havia tingut molta raboseria, el rei porta la reina a la Justícia.

Afegirem que, tot i la decisió judicial, “tothom estimava molt la pobra reina muda; i el rei, el seu home, plorava més que ningú, perquè se l’estimava molt” (p. 248). En aquestes línies, copsem que el rei ha fet el seu paper de cap del poder judicial, i com que ell confia en l’honestedat de sa mare i tracta de fer bondat amb tots, no voldria que morís la seua dona, però sap que paraula de rei no pot mentir i que, del color del rei, es tinyen els vassalls.  A més a més, en aquest relat, matriarcalista, la figura masculina de més poder polític també plora i, de pas, fa costat a la gran majoria dels habitants del regne.

A continuació, els tres ossos (els tres germans) es presenten en la plaça “i van arribar fins a la pobra reina, i tots tres li van llepar les mans i la cara” (p. 248). I, en tocar  les campanes la mitjanit, “es van tornar tres fadrins alts i cepats i rossos (…), van abraçar la reina” (p. 248). Més avant, els tres xicots s’acosten al rei, li diuen que son germans de la reina i que ella “era molt bona i molt honrada i que tot el que li havia contat la seva mare era mentida” (p. 249) i, finalment, el rei feu penjar sa mare (la dolenta de la rondalla), perdona la vida a la regina i la reina torna a parlar, com havia pactat amb la mare (la veu que li havia indicat com sobreviuria).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que menen, que acullen, que eduquen i molt obertes

General, , , , , ,

Una altra rondalla que figura en el llibre “Les cent millors rondalles populars catalanes”, de Joan Amades, i en què copsem el matriarcalisme, és “La princesa granota”. Un pare tenia tres fills i, com que no els podia mantenir, un dia els comenta que “el millor que podeu fer és anar-vos-en pel món a provar fortuna. Sigueu bons minyons i no feu mal a ningú i, d’aquí a un any, torneu tots aquí, a casa, per veure quina ventura heu tingut” (p. 240). Com podem veure, en aquest passatge, apareix l’educació matriarcal, la qual inclou tractar els temes en grup i amb els educadors (ací, el pare, com una persona que els mena i que, obertament, es relaciona amb ells). Igualment, captem suggeriments que empiulen amb refranys tradicionals sobre com viure ara i demà. Finalment, els diu que, un any més tard, els tornarà a acollir en casa: continuarà tractant-los com a fills seus.

Tot seguit, “Els tres minyons es varen posar en camí plegats fins que van arribar a un entreforc de tres camins; allí es van separar per un camí diferent” (p. 240), de la mateixa manera que, en la jovenesa, les persones comencen a separar-se dels seus pares (per a formar-se en contacte amb realitats diferents a les més habituals) i, posteriorment, tornen a la casa i ho fan a un nivell prou igual al dels parents (ací, al del pare). El més gran farà de moliner; el segon, d’ase d’una sénia i, quant al tercer, com en molts relats, serà qui reeixirà i qui més es desenvoluparà en línia amb lo matriarcal.

Així, “El més petit va fer cap a un estany de granotes que es passaven tot el dia rac, rac, rac, i, com que mai no n’havia sentit cantar, es va quedar tot parat (…), fins que es va fer migdia i va saltar una granoteta fora de l’aigua, tota eixerida i tota bufona, que, tot bellugant-se, va semblar que deia a aquell noi que la seguís; i el noi la va seguir i van fer cap a una gran cova” (p. 241). Per tant, el xic s’acosta cap a un ambient femení (l’estany, l’aigua, les granotes), en què les dones tenien la seua pauta de conducta. I ell, en l’inici de la seua joventut, es troba amb una noia més preparada i més feta que ell (de la mateixa manera que, entre els dotze i els setze anys, les xiques estan més desenvolupades que els xics). A banda, la granota (la xica) és qui fa marca les directrius i el porta al seu terreny i, igualment, ella passa de l’aigua (vinculada amb la dona) a la terra (ací, a la cova, la qual està en nexe amb la maternitat).

En acabant, ja en eixa cova, “la granota va semblar que deia al noi que s’assegués i que mengés. El minyó (…) es va asseure i es va entaular. La granota no es va moure mai del seu costat. Unes mans (…) li van servir un dinar a cos de rei (…). Quan va haver dinat, li va semblar que la granoteta li deia que la seguís (…). El minyó la va seguir i van arribar plegats fins al peu de l’estany i la granota es va tirar dins” (p. 241). Altra vegada, com en més apartats, el xicot va darrere de la dona, on ella li indica. A banda, la dona li fa costat i, al capdavall, la granota (el personatge femení sorgit de l’aigua) passa de la terra a l’estany, o siga, pel dos terrenys que enllacen amb lo matriarcalista: el realisme i la fluïditat.

En el paràgraf posterior, llegim que “el noi vinga escoltar-s’ho i, com més s’ho escoltava, més li agradava, fins que es va fer vespre i va tornar a sortir aquella granota petita i eixerida i, altra vegada, va semblar que feia per manera de dir-li que la seguís. Van tornar a la cova” (pp. 241-242). Podríem dir que aquests passatges trauen trets matriarcalistes: l’escolta, el vespre (l’inici de la nit), la dona com a cap de colla, la cova (símbol de la vulva i, a més, en nexe amb la maternitat) i la paciència (el noi accepta seguir la mateixa pauta i passar per paratges femenins i en què una dona el mena i li aporta menjar, com la mare que alleta el nadó).

Per això, quan ja havia passat un any, el minyó, “quan va arribar a la cova, per dinar, va trobar asseguda a la taula una gran princesa” (p. 242) i molt mudada, qui li digué “Jo sóc una princesa que em varen encantar i em van tornar granota i no podia desencantar-me fins que hi hagués una bona persona que es passés tot un any escoltant com cantava sense saber-li greu, ni sense replicar: aquesta persona has estat tu. Per agrair-te el gran servei que m’has fet, et dono la meva mà. Ara mateix, enviaré a buscar una carrossa al palau del meu pare, ens n’hi anirem i farem unes grans noces” (p. 242). Al meu coneixement, aquest passatge té a veure amb la sexualitat i amb l’educació matriarcals. En lo sexual, perquè ella és ben tractada; en lo educatiu, perquè ella convida a escoltar (un tret matriarcalista), a no replicar mentres que uns altres fan la seua tasca o, com ací, canten, i a servir de bon cor a les dones. A canvi, ella li dona la seua mà i aprova la conducta del noi: ell és molt servicial i ben plàcid.

Passa que, eixe dia, el xic havia d’anar a ca son pare (on, un any després, havien de reunir-se els germans) i, com que ell havia donat la paraula a son pare abans de conéixer la princesa i la xica és molt oberta i amb bona empatia, “La princesa granota va enviar aquella granoteta que tot l’any l’havia acompanyat, a l’estany de les granotes” (pp. 242-243) i, així, captem que la dona té criats i que els dirigeix.

Un poc després, el fill petit, ja en casa, es troba amb els dos germans (i amb la dona de cada u d’ells) i no els diu com li havia anat, ni que, quatre dies més tard, els  enviaria a cercar.

Finalment, el fill més xic se’n va a la cova i, al capdavall, quan ja s’havia casat i el rei havia vist la princesa (abans, granota) i “va fer preparar un gran convit” (p. 244), el monarca accepta acollir els altres germans amb les seues dones (p. 244).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que salven, pares agraïts i vells molt oberts

General, , , , ,

Una altra rondalla en què copsem trets matriarcalistes, i que figura en l’obra “Les cent millors rondalles populars catalanes”, de Joan Amades, és “La princesa trista”. Una princesa bonica es feia pentinar per més de cent criades enmig d’un gran jardí. De sobte, passa tot un vol d’ocells i u d’ells li agafa la pinta d’or, un objecte que ella s’estimava. En un segon vol, li roben un anell d’or; i, en un tercer vol, una cinta d’or (p. 217). Com podem veure, la dona està en nexe amb el jardí, símbol de joia i, igualment, ho fa junt amb persones que la tracten molt bé (detall que, en aquest passatge, podríem relacionar-lo amb el color daurat).

Els pares de la princesa començaren a veure que la filla defallia i, al capdavall, el rei “va fer una crida, prometent que, si hi havia algú capaç de fer riure la seva filla, per poc que fos, el casaria amb ella i, si era casat, li donaria set pans d’or grossos com una mola de molí” (p. 218). Per consegüent, els reis estan interessats pel futur dels fills (ací, de la princesa), volen que ella reviscole i, per això, li fan costat mitjançant la dicta. Igualment, captem un monarca generós, fruit, al meu coneixement, d’una bona relació amb els súbdits i d’un bon servici al regne.

Tot seguit, llegim que hi havia un home vell, de nom, en Tamboret, graciós en el parlar i que veiem que té molta espenta, qui “Va agafar un gaiatet i, camina que caminaràs, cap a casa el rei s’ha dit” (p. 218). Com a anècdota, comentaré que, entre el 2009 i el 2013, coneguí un home  amb qui fiu amistat i que, amb noranta-cinc anys (havia nascut en 1918), molts dies encara anava un bon tros a bon pas, amb el seu gaiatet (que portava unes campanetes) i que, tot i que no reia, sí que era molt obert a persones de totes les edats i, algunes vegades, somreia.

A mitjan camí, roben el gaiatet a l’ancià (és a dir, el seu suport), però, com que era arriscat i eixerit, arranca una mata de bruc. Llavors, com en altres relats, “es va obrir a sota com un forat pregon, pregon com un pou, amb una escala llarga (…). I (…) li van venir ganes de baixar-hi” (p. 218). Ens trobem, així, amb un home explorador i que, a més, contacta amb la terra (recorre a la dona). L’escala el porta més avall: a una cuina (on hi havia olles), a un celler i, a banda, a una cambra “tota plena de llits, matalassos i coixins de ploma, i va pensar:

-Aquí sí que no m’hi ajec, perquè jo estic fet a dormir a terra” (p. 219). Podríem pensar que ell no cerca la riquesa, ni viure com un rei, sinó en vincle amb la terra. I, més encara: ¿pensava ja que, pròximament, tornaria a la terra, a la mare, després de molts anys de vida?

Més avant, l’ancià en Tamboret accedeix “a un jardí tot ple d’arbres que feien flors de set colors i de fonts que rajaven aigües de set colors” (p. 219). O siga que el vellet està en nexe amb la infantesa (l’abundància de flors, de colors i de fonts, sovint, associades a les capçaleres del riu). Nogensmenys, al moment, ou el vol de vint-i-un ocells (que eren donzells) que sabien com es podria alliberar el seu cap de colla: “Si jo em pogués casar amb la princesa de qui les he robades! Com que estic encantat, no podrà ser la meva esposa, fins que (..) em vinguí aquí a buscar” (p. 220). I, el xicot, tot era plorar i plorar. 

Aleshores, el vellet intueix que, la princesa de qui parla el donzell, podria ser la que ell coneix i, per consegüent, l’ancià fa via cap a la cort, on el deixen passar.

Ja  davant la princesa, tots dos “se’n van anar al pou de sota el bruc” (p. 221), és a dir, que la jovenesa i l’ancianitat fan bona pasta i la dona apareix com una persona molt oberta. Quan es troben els moixons (els donzells), en Tamborinet i la princesa, i “el príncep els va veure, se’ls va agenollar als peus, els va besar la mà i els va donar les gràcies perquè els desencantava a ell i els seus companys. De seguida, van anar a casa el rei i la princesa, més eixerida i més alegre que mai, es va casar amb el príncep” (p. 221). O siga que el jove agraeix al vellet i a la dona (és ella qui té la darrera paraula), tots tres se’n van a cal rei i, llavors, és quan ella es casa i, de pas, el rei compleix amb la paraula.

Passa que l’ancià, com que es veia amb pocs anys per davant, fa una proposta al cap d’estat i el monarca l’accepta: en lloc dels pans, acollir un nebot seu molt eixerit i, així, que romàs emparat pel rei.

Finalment, el rei se l’afilla i el té com un fill més i, de fet, quan va morir, “com que no en tenia cap més, (…) li va deixar la corona” (p. 221). Una rondalla en què la bonesa i la generositat són ben rebudes.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)