La literatura matriarcal en poemes de Ramon Pagès i Pla (1947).

Un altre escriptor en què captem versos de línia matriarcalista, però no necessàriament relatius a la terra, és Ramon Pagès i Pla (1947), nascut en Viladrau (Osona). Així, en el llibre “Un poc de molt i un poc de res” (de 1998), la plasma en “El meu Montseny” (pp. 19-20), com ara, quan posa que, com si fos en l’inici de la primavera,

“El meu Montseny esclata al meu davant

si la finestra s’obre amb la dolcesa

d’aquell moment que forma amb la bellesa

o un tros de cor l’observa palpitant.

 

(…) i adolla cants sensibles a la font”.

 

És a dir, hi ha una connexió entre l’autor i la terra, de la casa cap a fora i, igualment, amb la mare (la font de vida).

A més, com indica tot seguit,

“La veritat del gran fondal silent

que crea el cel i cada jorn venera”.

 

O siga, que la terra (la dona), silenciosa i que ací apareix com la part activa de la frase, puix que no és el cel qui ha fet la terra pregona (el fondal), ans que ella ha creat el cel (l’home) i que està agraïda a lo celestial. Per consegüent, hi ha bona relació entre ambdues bandes, un tret matriarcal que, com podem veure, també és una realitat en les parelles (i en els ambients) matriarcalistes catalanoparlants de dones nascudes abans de 1920.

 Més avant, addueix

“Benigna calma del terrer arrelat

lluny de la llum que la carena amaga

secretament sobre la fosca obaga…

per retornar el repòs sempre anhelat”.

 

Per consegüent, l’home que treballa extraient terra (el terrer) no és a prop de la llum, sinó que prefereix la foscor, s’hi identifica molt més amb ella. En eixe sentit, u dels versos enllaça amb la posta del sol i, més encara, amb indrets on hi ha molta ombra, amb intenció de tornar a la mare (al repòs, això és, a l’hivern de la vida, acompanyat d’esperança).

No debades, en acabant, parla d’un Montseny fosc i amigable:

“Contemplatiu perfil de rostre amic,

bocí d’estel brillant, xamós, bonic,

que llença al vol el gra de l’esperança”,

 

això és, el nadó, el nen que naixerà en època de fred, que es mourà en la primavera i que assolirà la jovenesa en començar l’estiu, però que ara és el gra que el pagès encoratjat colga en el camp.

Aquests versos empiulen prou amb els que escriu en el poema següent, “El meu petit piano” (p. 21), com ara, quan parla de “la fe del sentiment / i la tendresa viva” juntament quan diu que la nit l’empara:
“cau en el silenci del record

en tants moments que lluita i que m’empara.

 

El meu piano pren l’amable mida

(…) perquè és la saba que fa viure el cos”. 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Bona Nit de Nadal, Bon Nadal i Venturós Any 2025 a tots.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)