Una altra narració recopilada pel folklorista de Collbató en el llibre esmentat, i en què copsem trets matriarcals, és “El ruc de l’infern”. Un jove que tornava de ser soldat, veu que, a sa casa, no hi havia ningú, que tots s’havien mort i que no hi havia cap diner. Llavors, mentres pensava què podria fer, se li apareix el dimoni (presentat com un gran senyor) i fan un pacte.
Quan se’ls obri la terra, a ambdós, i s’acosten als llims, l’home li diu:
“-Mira, noi: aquí tens aquest ruquet. Tragina llenya” (p. 93).
Tot seguit, com que el xicot, sense parar, el carregava de llenya, “el ruc que se li gira:
-Mira: noi. No em carreguis tant, que sóc ta padrina” (p. 93).
Com podem veure, l’entrada en la terra (en el món femení i, igualment, maternal), porta el xicot a sa àvia, qui, a més, en nexe amb el matriarcalisme, li demana que no l’esgote, que la tracte bé.
Aleshores, el jove li respon:
“-¿Vós sou la padrina?
-Sí -diu-. ¿Te’n recordes d’aquell temps que havia d’anar a robar llenya? Ja ho veus: no ho aconsellis a ningú (…). Ara, ten compte tu. Mira: mig any d’allà és un any d’aquí. No prenguis més diners dels que tens tatxats” (p. 94) i li addueix que la barrina és a punt de finir.
Per consegüent, l’anciana li recomana ser honest, no furtar a ningú, ni jugar brut. Quant al tema del temps, resulta significativa la importància que rep de la dona, puix que és un detall que empiula amb la Mare, amb lo fosc i amb lo tel·lúric. A banda, li recomana ser just amb els pactes.
“Quan va ser aquell dia, el noi diu al dimoni:
-Nostramo, me’n vull anar.
El dimoni:
-Mira: allà hi ha diners. Pren els que vulguis.
I ell, de cap manera; i, llavors, el dimoni els hi va donar” (p. 94).
Així, el diable li donaria la part que havien acordat un poc després de conéixer-se tots dos i el jovencell segueix les directrius que li havia dit la provecta. Això fa que el xicot no en demane més.
En acabant, el noi, amb un paper més aïna com qui porta la iniciativa, comenta al barrufet:
“-Ara, m’hauríeu de fer una favor: d’acompanyar-me a la meva terra.
Diu:
-Prou…
I [ el diable] l’agafa i, en un moment, el va portar allà mateix a on havien fet el tracte” (p. 94).
O siga: el xic torna a la seua terra junt amb el senyor (qui ací fa un paper relativament pròxim al de fada) i, al capdavall, es clou un cicle: el pas d’una adolescència sense espenta (com capim a l’inici de la rondalla) a una joventut en què el minyó és preparat per a forjar la seua vida (ell és ara qui ha supeditat el dimoni), en bona mida, mercé a les paraules de la velleta en qui ell confià i que podem dir que el salva.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
