Arxiu d'etiquetes: dones amb molta iniciativa

“Vos podeu casar en voler”, persones molt obertes i sexualitat matriarcal

General, , , , ,

 

En la rondalla mallorquina “Es missatget petit”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom IX, un comte que cercava dona amb qui casar-se, troba una jove de setze anys qui, quan una bugadera (de part del noble) s’acoste a la xica i li pregunte si vol ajuntar-se amb l’home, la pubila, “que ho era, de deixondida, i que hi anava, d’ulls espolsats” (p. 8), posa tres condicions a la bugadera: “Vull fer tres proves de la seua vivor –diu sa fadrineta-: (…). M’ha d’endevinar quin és el menjar de tots es menjars, quina es s’espècie de totes ses espécies i quina és sa mel de totes es mels.

–(…) ¿Vol dir que, per donar es sí vossa mercè a aqueix comte, ell li ha de contestar a totes aqueixes coses?

-Si fa, germaneta!” (p. 9), li respon la jove. Per tant, fins i tot, en lo sexual, l’home ha d’acceptar les condicions que li posarà la futura esposa.

I el comte, com que volia casar-se amb la fadrineta, farà via i, molt prompte, troba un jovenet que li farà un bon paper, perquè li resol les preguntes que havia plantejat la jove: el menjar és el pa (em recordà el treball i la prosperitat), l’espècia és la sal (en el seu punt, la vida) i la mel és la mel de maig (la dolçor, l’agraïment, ja que, en maig, “ses flors des camp estan totes (…) as punt més alt de sa seua garridesa i galania i bona olor”, p. 14). L’al·lot, eixerit, agradable i agut, fa que el comte trie no parar-se en palles i anar a ca la fadrina a dir-li les tres respostes.
La jove, abans, comenta a son pare: “Ara és tornada sa bugadera i em diu que el senyor comte és aquí i que ha aclarides aquelles tres coses (…). I jo no li he volgut contestar que no n’hagués parlat abans amb vossa mercè” (p. 15).

El pare, molt obert amb la filla, li demana on ha vist el comte, ella li ho diu i, a més, el pare “va considerar que, quan sa seua filla havia fet allò, era que es comte li agradava, i que la tendria massa mala d’aturar i de decantar-li aquells pensaments des cap si ella ja havia ficada bolenga[1], perquè guardau-vos d’al·lota que pic que un fadrinel·lo li entra per s’ull dret!” (p. 16).

Ara bé, com que el pare “era un home molt viu, lo que va fer, va demanar clarícies d’aquell comte, totes  ses que va poder.

Ses clarícies no foren dolentes i, aleshores, diu a sa seua filla:

-Mira, crida sa bugadera i dona-li dia, as comte, per presentar-se i contestar a aquelles tres endevinalles; i, si les t’endevina i et fa sa peça, podeu passar l’obra avant”(p. 16).

I, com que el comte, anirà a ca la fadrineta i li contestarà amb les respostes correctes,  fins i tot, el pare ho aprova al comte (p. 17). Però el paper del pare reflecteix el matriarcalisme vinculat amb la sexualitat, per exemple, quan tria dir, davant de la filla i del comte:

“-Per part meua –diu es senyor vell-, si ella hi està conforme, jo també hi estic. Vos podeu casar en voler.

-Ja ho hauríem d’esser!” (p. 18), respon la jove. I el comte, immediatament, “va esser des mateix sentit!” (p. 18).

Al capdavall, tot i que la filla ho comenta amb el pare, aquest passatge plasma que, àdhuc, en la sexualitat (en aquest cas, un poc abans de casar-se), el pare deixava que fos la filla qui triàs el seu futur (ajuntar-se, en matrimoni, amb l’home) i veiem que, de nou, es fa lo que vol la dona.

Afegirem que, en cançons eròtiques mallorquines recopilades per Gabriel Janer Manila, la gran majoria de les vegades, la filla fa consultes o comentaris amb la mare, no amb el pare, i que aquesta rondalla, de pas, presenta un pare molt obert, en lo sexual i tot.

Agraesc la col·laboració de les persones que m’han comentat sobre el tema de la sexualitat en relació amb el matriarcalisme, a les que participen en el treball i a les que em fan costat dia rere dia

 

Nota:[1] Que s’havia ficat en el cap la idea de casar-se amb el comte.

Dones en ambients matriarcals, amb molta iniciativa i molt obertes

General, , ,

 

En l’entrevista “Llucia Ramis: ‘La construcción de lenguaje no es sólo la de un código” (https://revistadeletras.net/llucia-ramis-la-construccion-del-lenguaje-no-es-solo-la-de-un-codigo), publicada en “Revista  de Letras”, l’escriptora Llúcia Ramis, en relació amb la família mixta, comenta “no sentí esa diferencia hasta que me puse a escribir sobre el ambiente en que crecí; entonces observé que mi familia mallorquina es un matriarcado en el que manda la abuela, una mujer fuerte que fuma y habla sin parar y es casi una mamma siciliana, mientras que en la familia belga las relaciones son más frías y se impone una actitud más estricta”. En concordança amb el matriarcalisme que es plasma en relació amb la cultura mallorquina,  en l’article “Ella és part del paisatge” (https://www.laconca51.cat/ella-part-paisatge), publicat en la web “La Conca 5.1”, veiem que l’Assumpció Fontelles, de 82 anys, en relació amb els vins Matriarcat, en el Pallars Jussà, “Ha obert camí perquè tantes dones mantinguin el seu vincle amb la vida rural, a vegades feréstega i, a més a més, que excel·leixin el seu ofici. Les seves netes n’estan orgulloses i ho comparteixen a les xarxes socials. I qui la coneix de fa pocs dies, com jo, també. ‘No m’agrada anar a seure amb les dones del poble, a prendre el sol i xafardejar. Sóc de fer coses, de treballar, de moure’m’. Aquesta és l’actitud. De dona valenta, compromesa, sàvia. De la dona lliure, revolucionària, provocadora. (…) sense complaences, però vibrant. Perquè la naturalitat ha de ser el centre de la vida i les relacions”.

En aquest article vinculat amb el pre-Pirineu català, llegim unes paraules que podem trobar en uns altres (o, com ara, en llibres) on parlen persones que formen part de cultures matriarcals: la relació amb la Mare Terra, amb la mare. Així, podem veure que, en al·lusió a l’Assumpció Fontelles, “’Ella és part del paisatge’”.

O, com ara, en l’entrada “El Mingo de Vilaseca” (http://leopold-leoplodest.blogspot.com/2011/06/el-mingo-de-vilaseca.html?m=1), en què podem veure que “La senyora Maria (…) era de Cardona (…). Es va quedar jove amb tres fills (…).

Al néixer a les masies tan sols existia el bon saber de les dones (…).

La Maria de Cardona era masovera, les seves terres eren de la família Galtanegre, propietaris de gran part del Solsonès. Ells sembraven l’ordi o el blat (…). Ella va administrar-la fins amb els seus fills o els mossos, llavors gascons. Portava el bestià [=bestiar] i ordenava les feines de tots els homes de la masia”.  Afegirem que molt de lo escrit ací es plasma en rondalles.

Agraesc la col·laboració de moltes persones que m’han aportat informació en línia amb aquesta entrada, en el treball sobre el matriarcalisme, i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que tiren avant i molt obertes

General, , , ,

 

El 4 de setembre del 2021, en el meu mur i en distints grups de Facebook, comentí, en un post, que “Les dues àvies de ma mare (1943) ‘eren molt arriscades’ i, per exemple, la seua àvia paterna, de bon matí, es carregava un sac de fesols, se n’anava a València i, quan tornava, ‘els havia tret de la collita, directament. ¡Que no hi havia intermediaris!’ (sic).

L’àvia materna de ma mare, fins i tot, ‘tenia algun xavalet que baixava de dalt del tren’.

¿Eren arriscades, o bé emprenedores les vostres àvies?”.

En el meu mur, el 4 de setembre del 2021, Montserrat Cortadella respongué “Sí, sí. Fins i tot, la besàvia materna”.

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 4 de setembre del 2021, les respostes foren “Así es la vida” (Maria Sarrà), a qui responguí “Foren dones amb molta espenta des de primera hora del matí”  i ella, immediatament, contestà “Sííí”. Maria Teresa Braut Garriga comentà ”La meva sogra, als anys 40, anava amb neu fins als genolls, a altres pobles del costat, per bescanviar menjar (oli i llaunes de l’economat de la Central en què treballava el marit) per aviram o verdures. Pirineu”.

En el grup “Dialectes”, el 4 de setembre del 2021 i posteriorment, els comentaris foren “Eren dones que vivien en la pobresa i s’encarregaven de la supervivència familiar (en general, no coneixia per res les seves àvies). No eren emprenedores, si l’acte es feia per necessitat, no per voluntat i quan necessites donar cobertura a les necessitats bàsiques. Tampoc és valentia, és supervivència. No era matriarcat sinó necessitat. No hi havia elecció, no podien triar o decidir lliurement, necessitaven sobreviure elles i les famílies” (Mònica Colomé Corominas), a qui comentí que “Elles no foren precisament pobres, ni tampoc riques. Ara bé, l’àvia paterna de ma mare estava casada amb un jutge”. Igualment, plasmaren que “La meua auela paterna va nàixer al segle XIX. Haguera dit que eixes dones feien el que tenien que fer per traure avant les seues famílies. Moltes vegades, encara que semble estrany, els hòmens no hi eren (guerres, treballar lluny de casa…)” (Inma Bel Beltrán), a qui escriguí que “Lo de treballar lluny de casa ocorria, per exemple, en poblacions marítimes. Sobre això, hi ha articles en Internet”. A més, comentaren “Emprenedores, i no ho sabien” (Maria Montserrat Morera Perramon[1]), “Valentes dones! La majoria de les nostres àvies ha lluitat molt més que qualsevol feminista d’avui en dia” (Cati Febrer Adrover), “Ben cert. La meva padrina s’engrescava amb lo que sortia de temporada. Sembrar patates, collir ametlles, garroves, etc. i tenia sis fills” (Lina Palou), “La meva àvia materna, en guerra, pujava en un poal de peix al cap, fins Finestrat, a 10 Km de la Vila Joiosa, a canviar el peix per fruita i verdura, que, després, donava als cinc xiquets que tenia.

I, sense saber llegir ni comptar, venia el peix al mercat, i mai l’enganyaven. Mai… Una gran dona i molt faenera i emprenedora!!

En aquests pobles, tot ho feien les dones, perquè els hòmens passaven tot l’any al ‘Clot de la mar’ i elles feien de pare i mare, i de traure diners fins que arribaven els hòmens per Nadal.

¡¡Tot un matriarcat!!” (Maria Devesa Beneyto), “Hi ha una dita que diu ‘Qui no s’arrisca, no pisca’” (Pepe Gp).

En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el 4 de setembre del 2021, Margarida Mompo Sospedra comentà que “La gana i la necessitat, et fa ser arriscat i espavilat, i molt eixerit tot plegat. Temps passat”.  

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades en relació amb el tema sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Li comentí que “De segur que ni parlaven sobre esperit emprenedor, ni sobre empoderament, ni més coses, però que actuaven amb molta iniciativa i com a emprenedores.

Es reflecteix molt bé en el llibre ‘Dones que anaven pel món’, de Joan Frigolé Reixach, sobre les trementinaires.

El recomane”.

Dones molt obertes i amb molta iniciativa

General, , , ,

 

En la rondalla “Es Castell d’iràs i no tornaràs”, com que el rei descobreix que la filla ha aconseguit alliberar-se junt amb En Bernadet,… demana ajuda a la reina i ell farà lo que li dirà ella (qui, a banda de tenir més reflexos que el monarca i més intel·ligència, sap, prou i massa, que la filla és molt més eixerida que el rei i que actua amb molta iniciativa):

“-Veiam, tu que saps set vegades més que jo, quin camí em dones? Per on tenc de prendre? (…).

-Vés –diu ella- a veure dins s’estable quin cavall falta.

Hi va anar a mirar-ho i torna, i diu:

-Es de mitges carns.

-No res –diu ella-, encara els agafaràs. Per es més magre, que fa tanta de via com es pensament.

El rei el pren i ja és partit, des d’allà” (p. 74).

Com veiem, la dona té la darrera paraula sinó que, a banda, el monarca segueix la recomanació que li dona ella (el camí). Però, Na Fadeta, amb els seus reflexos,  diu a En Bernadet “- Ah, Bernadet! Vet aquí mon pare, que se’n ve com un llamp. Estam perduts.

-A veure idò com te’n desfàs, d’aquests trumfos.

-No res –diu ella-. Per fat i fat, que la mia mare m’ha comanat i un punt més, que lo que ara diré, que sia ver i veritat: que jo torn un carboner, En Bernadet una sitja de carbó i es cavall un alzinar” (p. 74). El jove i Na Fadeta es salven a través de la iniciativa i de la rapidesa de la jove. I, com que el rei, que, com en passatges posteriors (i prou semblants), troba que no els ha vist, se’n torna a la cort i, allí, li diu la reina “Aquell carboner era ella, sa sitja En Bernadet, s’alzinar es cavall!” (p. 76). I, com que el rei, de nou, actua a partir dels dictats de la reina, hi ha dos hòmens que fan lo que els indica la dona: En Bernadet i el monarca.

Ara bé, hi ha un moment de la rondalla en què En Bernadet no segueix lo que li indica Na Fadeta (p. 80) i, aleshores, com diu la jove, “Si et toquen, no pensaràs pus en mi. Serà lo mateix que si no m’haguesses vista mai.

-Si és així, no hages por! –diu En Bernadet. (…) No em tocarà ningú” (p. 80).

Però molt prompte, una gosseta toca el cos d’En Bernadet (p. 81) i ell es torna apàtic, mans. I Na Fadeta, com que ell no tornava, “com que tenia unes mans beneïdes per qualsevol feina de dona i ho hi havia res que l’embarassàs, es posa a fer de cosidora i de brodadora” (p. 82).

Mentrestant, els pares d’En Bernadet tracten de cercar-li una dona amb qui casar-se i ho fa amb una filla d’un comte (p. 83). I el dia del casament del jove es convidà a tota la ciutat a les taules que hi hagueren de fer i, a més, “digueren que cadascú havia de contar un pas que fes riure” (p. 83). I Na Fadeta, amb molta iniciativa i amb molta espenta, pren part amb dos ocells: una tórtora (que representa ella) i un tord (que representa En Bernadet). I, la tórtora, en un moment de la intervenció de Na Fadeta, pregunta “qui et mostrà es castell, et va plantar sa vinya i et va fer es vi, et va treure es bosc i et va coure sa fornada de pa, et va trobar sa tumbaga, et va treure es dit escapollat, i es va casar amb tu, i t’ha salvada tantes voltes sa vida? (…) ¿No saps que, mentres jo sia viva, no et pots casar amb una altra?” (p. 85).

El tord muda i, al moment, diu a la tórtora:

“-Sí que em recorda, tortoreta meua! Sí que és ver quant has dit! Sí que ho ets, sa meua esposa!

I ja ha eixamplades ses ales, i ja és partit tot xaravel·lo cap a sa tórtora” (p. 86). Aleshores, En Bernadet “ja no pogué estar pus. S’aixeca (…) i se’n va corrents a donar un abraç a Na Fadeta , tot clamant:

-Tu ets sa meua amor! Tu ets sa meua esposa! Mentres tu sigues viva, ningú no pot esser més que tu” (p. 86). Per tant, En Bernadet accepta que és Na Fadeta qui li ha aplanat el camí i, com que confia molt en ella, la té per esposa i, a banda, tria que ell li serà fidel, el jove plasma que Na Fadeta, tan eixerida i oberta, i, per extensió, la dona, està ben considerada, trets en línia amb el matriarcalisme i amb moltes rondalles en llengua catalana. I més perquè “es comte i la comtessa abraçaren Na Fadeta i la reconegueren com a vertadera muller d’En Bernadet” (p. 86).

Agraesc la col·laboració de les persones que prenen part en el treball sobre el matriarcalism i la de les que em fan costat dia rere dia.

“Endavant!”, dones eixerides i molt obertes

General, , , , ,

 

Continuant amb la rondalla mallorquina “Es Castell d’iràs i no tornaràs”, en la versió recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom VII, un poc després que En Bernadet lliure l’anell a Na Fadeta i de dir-li que cerca “Es Castell d’iràs i no tornaràs”, ella li respon:

“-Jo en som –diu Na Fadeta-. Mon pare és el rei. Mira, si el vols trobar, prens aquest camí, per on ses meues germanes i jo som vengudes. No el deixis, i aviat hi seràs. (…) Tu, abans de tastar res, has de dir, petit, que no et sentin: Fadeta, què en puc menjar?” (pp. 58 i 60), perquè així, ell podrà fer via. Per això, un poc després, Na Fadeta li demana “¿Tendràs present això que et dic?

-Massa que l’hi tendré –respon En Bernadet” (p. 60) i, així, de nou, es fa lo que vol la dona.

En Bernadet, com que farà cas a lo que li diga Na Fadeta, veu com els vents bufen al seu favor.

Com a exemple, direm que, en la prova posterior a aquella en què Na Fadeta diu “Homenets i donetes, hala, tots a treballar” (p. 62) i que, en acabar la tasca, ella “amb un realet de plata (…) els posà a tots dins sa mà” (p. 63), veiem com, de nou, En Bernadet, no sols li demana ajuda (i ho fa moltes vegades, en la rondalla), sinó que “rompé en plors.

Li compareix Na Fadeta.

-Què tens? –li diu.

– (…) Ton pare, que m’ha dit que, de mi, en faran quatre quarters si, es vespre, no he tret aquest bosc (…), no tenc pa fet, per menjar ell i es seus amics  que ha de tenir a sopar!

-D’això estàs embarassat? –diu ella” (p. 64).

I, així, serà Na Fadeta qui ordena a tot un esbart de dimonis que es passen a fer la tasca d’En Bernadet… i ho compleixen. I, a banda, com en altres moments, Na Fadeta diu a En Bernadet “Per amor de Déu, Bernadet, no digues a ningú que sia jo que t’he aidat.

-No hages por! No ho diré, no! –s’exclama ell” (p. 65).

Una mostra més en què es fa lo que vol la dona és quan, en la prova següent, després que ell ploràs (p. 66), li diu Na Fadeta:

“-Si em promets de fer lo que et diré, es vespre podràs entregar sa tumbaga[1] a mon pare.

-Sí que t’ho promet! –diu En Bernadet” (p. 66). I, tot seguit, li dona órdens i li diu què ha de fer (convertir-la, a ella, “fins que es tros més gros sia com una llentia”, p. 67), però…, ell trau una actitud no pròpia de lo matriarcal: desafiar l’autoritat matriarcal, que no els dictats de la dona, ja que, com ara, hi ha casos de presidents d’Estat, per exemple, l’uruguaià Pepe Mújica (qui ho fou del 2010 al 2015), amb una actitud i amb una política molt en línia amb el matriarcalisme, però En Bernadet acabarà acceptant lo que ella considera millor (p. 67) i que, fins i tot, permetrà que assolesquen l’objectiu:

“Se’n va an Bernadet i li diu, presentant-li sa tumbaga:

-¿Ho veus, com la t’he treta i mes som tornada a confegir lo mateix que abans?”. Ara bé, com que Na Fadeta havia eixit amb un dit tocat, En Bernadet li pregunta:

“-I que ens pot esser mal això? –diu En Bernadet.

-No, si tu em vols creure –diu Na Fadeta.

-Massa que te’n creuré! –diu ell-. Digues coses!

-idò ara te’n vas a mon pare i li entregues sa tumbaga” (p. 68).

En Bernadet lliura l’anell al rei, i el monarca li ofereix casar-se amb una de les tres filles, si bé, en el fons, Na Fadeta no n’és la preferida. Però ell, en reconéixer un detall d’un dit de Na Fadeta, farà que el rei accepte el futur matrimoni.
I, aleshores, el rei, com que hauria preferit una altra tria, tracta de desestabilitzar el bon dormir dels dos jóvens. I ella, eixerida i intel·ligent, diu a En Bernadet que passe a l’acció. Afegirem que, en aquesta rondalla, assistim a una sèrie de passatges en què s’uneix que Na Fadeta actua amb molta iniciativa, que es fa lo que ella comenta a En Bernadet (o que sí que li aprova), però, molt prompte ell no li creu. I Na Fadeta, amb el seu enginy, farà possible que els dos superen totes les proves, fins i tot, amb diligència, com veiem en aquestes línies:

“-Bona la m’has feta, amb aquest no creure! –diu ella.

-Jesús! No t’enfadis! – diu ell-. Costarà poc baratar-lo!

-No! –diu ella-, que ja hem fet massa temps. No sia cosa que mon pare se’n temi, i ens hi trob. Endavant, i ja ho veurem!” (p. 72).

I, així, és la dona (Na Fadeta) qui no es para en palles, sinó que actua immediatament i amb creativitat, fins al punt que, al rei, que té intenció de carregar-se els dos jóvens, farà pensar que són en el llit (i no amb uns odres plens) i així ells s’alliberaran de les males intencions.

No obstant això, com que el rei descobreix que la fila ha aconseguit alliberar-se junt amb En Bernadet,… demana ajuda a la reina i ell farà lo que li dirà ella (qui, a banda de tenir més reflexos que el monarca i més intel·ligència, sap, prou i massa, que la filla és molt més eixerida que el rei i que actua amb molta iniciativa).

Agraesc la col·laboració de les persones que m’han facilitat rondalles, contarelles, etc. de línia matriarcal, a les que m’han recomanat rondalles en llengua catalana, a les que prenen part en el treball sobre el  matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] L’anell.

La “senyora ama”, dones amb molta iniciativa i molt obertes

General, , ,

 

En una altra rondalla mallorquina del Tom VII, “Es segador i sa beata”, hi ha un passatge en què un segador que, en realitat, actua com un manta, com un faenafuig, va a casa d’una beata amb un paper molt pròxim al de la madona: “arriba a ca sa beata.

-Bon vespre –diu es segador.

-Bo serà, si Déu ho vol –contesta sa beata.

(…) –Dos jornals m’he guanyats! –s’exclama es jornaler.

-Què em deis? –diu sa beata, tota regirada.

-Lo que sentiu! –diu es segador-. He guanyat es jornal de sa segada, i llavors he trobat un eixam.

-Dins sa meua terra? –demana sa beata?

-Si fa –contesta ell.

(…) –Però jo vos tenia llogat –diu ella-. Sobretot, això es veurà.

-Es pot veure en voler –diu ell-. Anem a cas batle.

-Anem-hi! Però abans vos vull pagar lo que heu guanyat.

I sa beata pagà es jornal as segador” (pp. 22-23).

El fet que la madona (o, per exemple, una dona relacionada amb el món religiós, però propietària) pague a un treballador (o a més) així com que estiga ben considerada que ho faça una dona, podem enllaçar-lo, per exemple, amb el fet que la “senyora ama” i, en moltíssims casos, en Catalunya, la “mestressa”, van més enllà de limitar la dona a la família. A banda, tenen molt a veure amb detalls com que, com poguérem llegir el 30 d’agost del 2021, en el grup “Dialectes”[1], plasmat en paraules d’Enric M Cuñat, “Al meu poble, quan les portes de les cases estaven obertes tot lo dia, entràvem i déiem ‘Senyora ama, Ave Maria[2]’. Per cert, quan ma mare m’enviava a fer algun ‘mandao’ a alguna casa del veïnat, sempre anomenava eixa casa amb el nom de la dona, mai de l’home (llevat de cal rector). ‘Vés a ca la tia Visantica, a ca la Rubia, a ca la Carpesana’”. És la mare (la dona) qui dicta qui ha de fer l’encàrrec i a quina casa ha d’anar. Com a detall, puc dir que he conegut que ma mare m’enviàs a portar res a casa d’alguna persona del veïnat i,… quasi sempre, em deia noms de dones que vivien en la finca (i valencianoparlants) o bé que residien en altres cases del mateix carrer.

I és que, com poguérem llegir el 30 d’agost del 2021 en un article de la Universidad Católica de Valencia San Vicente Mártir, titulat “Paula Torres: ‘Se debe buscar la política pública familiar integral” (https://www.ucv.es/actualidad/hemeroteca?id=3128), Vicent Gimeno, mestre universitari, “ha realizado una revisión histórica general sobre la figura de la mujer en la sociedad valenciana desde diferentes perspectivas.

Gimeno ha dado a conocer a los participantes en su ponencia las repercusiones que, a través de la cultura y la literatura, han tenido las actuaciones de las mujeres valencianas célebres en el devenir de la sociedad valenciana: ‘Es tal la trascendencia que ha tenido la mujer, que se ha llegado a decir que la nuestra es una sociedad matriarcal’, ha destacado este experto.

En este sentido, el profesor ha afirmado que ‘la mujer es el eje vertebrador de la familia y el ejemplo más claro lo tenemos en lo acostumbrados que estamos a decir ‘me voy a casa de la iaia’, o ‘a casa de mi madre’, omitiéndose la figura del iaio o del padre”.

En línia amb el punt que tractem ací, Vicent Gimeno “ha querido finalizar su ponencia con una ‘nana’ típica valenciana con el fin de ‘transmitir ese papel tan importante que tiene la mujer como eje vertebrador de la familia, y como, prácticamente, matriarca de la sociedad”. Explícit i, a banda, recorrent, en bona part, a la literatura i, per tant, en línia amb la investigació mitjançant les rondalles plasmades en llibres o, com ara, en altres publicacions escrites.

Sobre lo comentat per Vicent Gimeno, el 31 d’agost del 2021, en què plasmí en Facebook aquest article, vaig rebre missatges, com ara, de Francisca Farre, que el considerà interessant “Per una bona il·lustració”, de Montserrat Cortadella, qui m’escrigué “M’ha agradat, sobretot, per com deixa la dona. Fantàstic”, o, com ara, de Ricard Jové Hortoneda, qui el veia “Molt interessant”.

Així, en la rondalla “Es Castell d’iràs i no tornaràs”, en què la dona apareix activa, molt oberta i en què es fa lo que vol la dona, veiem que Na Fadeta, qui aplana el camí a En Bernadet, per a posar-li-ho més fàcil fa que compareguen “set estols d’homenets i donetes de colzada, i els diu:

-Homenets i donetes, hala, tots a treballar: heu de fer aqueix camp vinya, i avui mateix hi heu de collir els raïms i heu de fer es vi.

Aquella tracalada d’homenets i donetes ja són partits” (p. 62).

Cal dir que Na Fadeta és la filla més jove del rei.

I, al capdavall de la tasca ordenada a tots ells, “amb un realet de plata que Na Fadeta els posà a tots dins sa mà” (p. 63), cadascú se n’anà ràpidament.

Afegirem que, en aquesta rondalla, són moltíssims els moments en què es fa lo que vol Na Fadeta i, àdhuc, en molts casos, després que ella haja actuat amb molta iniciativa i haja dit a En Bernadet què ha de fer ell per fer via amb els vents molt al seu favor.

Agraesc la col·laboració de les persones que participaren en relació amb aquest punt del treball sobre el matriarcalisme, i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Notes: [1] Eixe dia fiu una pregunta en el meu mur i en uns quants grups de Facebook, sobre l’ús de “senyora ama” (simplificada, algunes vegades, en “ama”), “mestressa”  i “madona”. I també sobre les relacions entre els avis.

[2] En l’original, “amaria”.

Dones molt arriscades i molt obertes

General, , , , ,

 

El 28 d’agost del 2021, després d’haver llegit la vespra una part de la rondalla mallorquina “Es Castell d’iràs i no tornaràs”, en la versió arreplegada per Mn. Antoni Ma. Alcover, i que figura en el Tom VII de les “Rondaies mallorquines”, en què una dona jove actua amb molta iniciativa i, fins i tot, arriscada, escriguí un missatge en el meu mur i en distints grups de Facebook. Deia que “Ma mare, nascuda en 1943, em digué, en una entrevista, que les seues àvies ‘eren molt arriscades’, a banda de ser ‘gent molt treballadora i molt activa’. Les dues àvies eren catalanoparlants.

¿Eren arriscades, les vostres àvies? Gràcies”.

Els comentaris, en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, del 28 d’agost del 2021, foren “Molt, l’àvia materna. Sense saber llegir, va deixar el primer marit, perquè era bastant gandul, i es va espavilar tota sola. Anava a recollir  el raïm i fins a França i, després, fins i tot, va arriscar-se a anar a Amèrica” (Angels Moran Navarro), “La meva àvia tenia una botiga. Un capellà que no entenia el català li va preguntar el preu d’una cosa. ‘Eren sis pessetes’ deia l’àvia. El capellà li responia ‘¿Cinco pesetas?’. Van repetir aquelles frases vàries vegades fins que l’àvia li digué que, per una pesseta no pensava parlar castellà” (Ingrid Vila Rodríguez), “Sí” (Maria Dolors Pagès).

Les respostes, en el grup “Dialectes”, el 28 d’agost del 2021, foren “Agosarades” (Cecilia Pasto), “Arriscades i templades! A Beniparrell, Horta Sud” (Maria Dolores Reig), “Ben ‘arriscaes’ i ‘templaes’, a l’Horta Nord de València” (Miguel Montañana Palacios), “La meva materna, sí” (Marta Pascual Ventosa), “Jo crec que la seva virtut era la naturalitat, ser com eren” (Elena Juscfresa Juera).

En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el 28 d’agost del 2021, plasmaren “Les meves àvies, també. Va passar molt a la guerra i, ambdues, es van arriscar molt. Una, a Gràcia; i, l’altra, a Begues” (Esther Ollé Viladesau), “No he tingut AVIS. Sí un pare que, per edat, era pare i avi.

Un gran treballador d’empenta i bon negociant. No tenia por de res. La seva dita era ‘Qui no arrisca, no pisca’. No vaig veure’l mai acollonit per res” (Maria Estrella Ferrer Tallada), “En temps de guerra, tothom fa mil històries: àvies, mares, nens” (Maria Angels Figuerola Gisbert), “Sí. He tingut una àvia valenta, bona persona i arriscada:  Per totes les penúries que va passar en la guerra, una caràcter una mica agre. Ella, amb molta paciència, em va ensenyar a llegir. En tres anys, llegia el diari de l’avi. Continu o llegint el diari, bona costum” (Mariangels Gimenez Gimferrer), “Arriscada? Només et diré que, a la mare, li van posar el nom de Llibertat a l’any 37[1]. Per no parlar, de l’àvia paterna” (Susana Chiribes Miranda), “La meva àvia va viure les dues guerres. Als 7 anys ja era òrfena de pare i de mare. Va haver de viure a casa d’una tia que tenia un taller de fer randes al coixí i, fins que la pobreta, no acabava la punta encomanada, no li donava de menjar.

Quan va casar-se, el marit va morir al cap de dos anys, de tuberculosi, i ella va quedar amb una filla petita d’un anys, havent de treballar de tots: des de fregar terres fins a fregar plats en un restaurant del mercat de Santa Caterina, a Barcelona, i a rentar roba d’altres, fins a tenir les mans plenes de penellons.  Mai es va tornar a casar.

Fins que ma mare va tenir 15 anys, varen viure en una caseta barraca de la muntanya del Carmel, des d’on baixava a peu a les 5 del matí, per arribar a temps al mercat de Santa Caterina. Tota una heroïna. Tot i aquestes penúries, va arribar als 103 anys de vida gràcies a que ma mare va tenir la sort de casar-se amb un home molt bo (el meu fantàstic pare), que va acceptar de viure amb sa sogra i la va estimar moltíssim” (Margarita Badia Giménez), “I tant… Molt… L’un, portà un rem de pagès amb 40 anys. Vídua de sis fills i, més d’un a la guerra… I l’altra, tres filles i casament no vàlid davant de la justícia franquista. L’home, a la presó. I fent arts i mànigues per pujar les filles (estraperlo inclòs), dos cops detinguda i se’ls va escapolir: una vegada, sense mercaderia, però, la segona, amb la mercaderia i tot” (Eduard Roura Roca), “Les meves àvies eren molt treballadores. Pel camí i les feines, van tenir molt mala sort amb la guerra, però se’n van sortir per espavilades. Les recordo amb molta estimació” (Pilar Negre Miàs), “I tant que ho eren. Quasibé no els quedava altre remei” (Maria Rosa Soto Paloma), “Jo vaig néixer al 46 i les meves àvies, una de pagès, quatre fills a la guerra i van tornar totes. Ella no en volia parlar. Sèria, sàvia sense anar a l’Escola. La de poble, dos fills a la guerra i un no va tornar i no sabem on és enterrat. Ella va reaccionar que no en volia parlar. Va fer una vida normal i agradable, molt al dia. Bones cuineres totes dues. Un exemple per mi: no les oblidaré mai. En parlo amb la família” (Elena Juscafresa Juera), “La meva besàvia tenia una parada de mercat. Hi anava cada dia. Cuidava als fills: dues noies i un noi. L’àvia paterna, embotint als peluix, i l’àvia materna anà a la botiga de la marroquineria[2] que teníem.

Tots, tant homes com dones, eren molt emprenedors” (Montserrat Cortadella), “La meva padrina tingués sis fills d’un marit (el padrí), molt bon home però masclista, i, a més, afillà un nebot quins[3] pares moriren l’any de la grip i  un gendre, mort a la guerra; un altre, a les presons franquistes i, un altre, nou anys exiliat a França. I sempre treballant.

Feia la roba a tots els homes de la casa, i els mitjons , i cuidava la cabra, el conill i les gallines, i rentava la roba a la bassa de l’hort. (…) Morí als 87” (Just Margalef Rabascall), “Molt, sobretot, la meva besàvia Maria Bolet i Rafols.

Parlant de la meva besàvia, encara hi ha, a Montcada, les cases Bolet, una dona viuda amb fills, i va crear un bon patrimoni” (Carme L. Grau), “L’àvia paterna va viatjar molt. L’avi treballava al MOPU fent carreteres, i el pare i la tieta varen néixer a la Pobla de Segur, on van acabar establint-se i tenien cabres i terra. Supervalents i treballadors.

I, per part de mare només cal dir que la iaia treballava a les fàbriques tèxtils de Manresa. I viuda, molt d’hora, va aixecar tres marrecs. Era emprenedora i treballadora. Suposo que tothom, en aquells anys, tenia que espavilar si volia sobreviure” (Toni Garduño Serra), “L’àvia paterna no la vaig conèixer, però sé que era molt valenta. I la materna era molt forta” (Generosa Basagañas Clavé).

En el grup “La Vall d’Albaida (terra i gent)”, les respostes en relació amb dones molt arriscades, el 28 d’agost del 2021, foren “A mi, els meus avis i les meues àvies també eren molt arriscats i eren valencianoparlants” (Paco Moscardo Gomar), “La meua uela, per part de mon pare, també era molt valenta i arriscada, i era valencianoparlant, igual que nosaltres” (Maria Rosa Molina Blasco).

Igualment, Maria Teresa Porta, en un comentari que fa a Lluïsa Baltà, li diu: “Doncs, sí, Lluïsa, una àvia molt arriscada. La meva besàvia també va tindre que lluitar molt. Es va quedar viuda amb 35 anys i cinc fills: el més gran, el meu avi (de dotze anys) que, junta mb el seu germà (de deu i mig) varen fer d’homes de la casa. Ella no es va tornar a casar mai”.  

Agraesc la col·laboració i la participació, alta, de les persones que han pres part en aquest punt del treball sobre el matriarcalisme, i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Es refereix a l’any 1937, en plena guerra.

[2] Fabricació d’articles de cuir.

[3] Literalment, en lloc, com ara, de la forma “els pares del qual”.

“Sa filla del rei, davant davant”, la dona salva l’home

General, , , , ,

 

Una altra rondalla en què la dona salva l’home (en aquest cas, una velleta a un jove que seguirà les directrius que ella li mane i que estarà molt obert a ella) és “En Joanet Cameta-curta i ses tres capsetes”, arreplegada per Mn. Antoni Ma. Alcover. Un rei, que tenia dues filles, fadrines, molt garrides i gentils com el sol, a què, les tenia tan geloses que sempre anaven molt acompanyades (p. 151), veu com un gegant en pren la gran.

A causa d’això, el rei fa unes dictes: “es qui li tornàs sa filla major, es casaria amb ella; i si ja era morta, aquell que duria es cap des gegant, es casaria amb s’altra i, llavors, tendria sa corona” (p. 153).

Immediatament, un jove de quinze anys es presenta en la cort, En Joanet Cameta-curta, qui, tot i que tenia una cama un poc més curta, era més viu que un centella, eixerit i amb reflexos (p. 153). I, el rei, quan es presenta el jove, li diu una frase en línia amb el matriarcalisme: “Es pensament ja és bo (…). Lo que falta són es fets!” (p. 154): considera prioritària l’acció.

Al moment, En Joanet es troba amb una jaieta que plorava perquè un gerricó, això és, una gerreta petita, que ella tenia, li havia caigut en un pou i perquè volia “tornar a beure d’aquella aigua que era tota sa meua vida. I, a sa meua edat, què ha d’esser de mi?” (p. 155). Però, el jove, molt col·laborador, s’endinsa en el pou (com altres personatges, en diferents rondalles de línia matriarcal de la tradició catalanoparlant), fent lo que ella li indica (es fa lo que vol la dona), aconsegueix l’objectiu i, de rebot, la velleta “amb això, en tenia prou per viure més sana que un gra d’all i més forta que una penya de mar” (p. 156). Veiem, per tant, que la dona apareix com a forta. I la dona compensa En Joanet:

“-Oh, tu que m’has treta des pou! En veure’t apurat, obri’m i demana’m una cosa, sa que vulgues, per grossa que sia, i et serà accedida, però just una vegada!” (p. 156).

Les tres capsetes li permetran entrar en la casa del gegant (on era la filla gran dels reis), però sense que el poguessen veure, ni escoltar-lo (però sí, ell, als altres).

Com que la fadrineta, en un moment, diu al gegant que ella és la filla gran del monarca, En Joanet, quan es presente a la jove, ho farà dient-li “Bon dia i bon any, Senyora Altesa!” (p. 160), detall matriarcal en què es plasma que ell no actuava com un alliberador sinó que tracta bé la fadrineta, de la mateixa manera que, un poc després, podem llegir “sa filla del rei davant davant, per mostrar es camí, ella que es creia saber-lo, i En Joanet darrere” (pp. 160-161), moment de la rondalla que m’ha recordat un fet que presencie moltíssimes vegades i que comentarem tot seguit.

Quan els meus pares venen de visita a ma casa,… la gran majoria de les vegades, qui va davant és ma mare (i no mon pare), detall que els comentí un dia i que el vincule amb el matriarcalisme.

Des d’aleshores, En Joanet recorrerà a les tres capses que li havia donat la jaieta, en agraïment al favor que li havia fet i permetran que, fins i tot, en obrir la tercera, ell i la filla del rei es transformen en hortolans i, així, demana “Que aquí ens plantes un hort amb una grandiosa sínia ben fonda i ben ampla i amb molta d’aigua, i que jo torni un hortolà i, sa filla del rei, una hortolana, jo rega qui rega i ella entrecava qui entrecava.

-Idò així es farà –diu sa veu” (p. 164).

En aquesta rondalla, En Joanet, amb molta espenta i amb molta iniciativa, recorre a la raboseria (que no a l’engany) i, així, “ja tenia sa filla major del rei i es cap des gegant” (p. 166). I la princesa, en agraïment a la faena feta per En Joanet, pensava “Li podran dir En Cameta-curta tant com vulguen; però ningú és estat capaç de treure’m de cas gegant ni de tallar-li es caparrot! (…) ¿De què els ha servit, a tants fills de reis, comtes, marquesos i cavallers, com provaren de fer lo que ha fet En Joanet? ¿De què los va servir tenir ses cames llargues i ben iguals? (…) Per lo mateix, vénga En Cameta-curta!” (p. 166).

I, un poc després, foren ben rebuts en la ciutat (p. 167), fins que apleguen a cal rei (p. 167) i, el monarca, finalment, diu a En Joanet:

“-Ses dictes es feren, es dictes s’han de complir. En Joanet em torna sa meua filla major i es cap des gegant que la m’havia robada; idò, aqueixa filleta meua és per En Joanet. Que es casin en voler.

Així ho feren” (p. 167).

Agraesc a les persones col·laboren en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones emprenedores i molt obertes

General, , , ,

 

Les respostes, en el grup “Frases cèlebres i dites en llengua catalana”, sobre si la dona era la part activa de la parella catalanoparlant i, en canvi, l’home n’era la passiva, el 21 d’agost del 2021, foren “Sí. Els meus avis: ella, l’activa  matriarca; i ell, més passiu” (Quelet ML), “La meva família materna és plena de dones amb empenta. La besàvia treballava com un home, feia estraperlo i no s’aturava davant de res (…). També era una dona forta i amb molt caràcter.

La meva àvia també treballava  al camp i on convingués i era el cap de casa (més que l’avi), i la meva mare també ha heretat el mateix tarannà” (Cristina Garcia Bautista).

En el grup “Cultura mallorquina”, el 20 d’agost del 2021, Joan Terrassa Lliteras comentà que “S’única persona que podia tirar una barrina enrere era sa madona de la casa”.

En el grup “’La cultura valenciana és matriarcal’”, el 20 d’agost del 2021, Pere Ramon Nadal comentà “La meva àvia Florència i la meva mare Catalina mantingueren una economia pròpia dins el matrimoni, especialment, es cuidaven d’alimentar, cuidar i vendre el bestiar menut, conills, gallines i pollastres, i administraven els seus beneficis, cosa que els donava una certa llibertat econòmica.

La meva àvia anava cada dissabte al mercat de Vilafranca a vendre els seus animals. La meva mare tenia molta més capacitat de negoci, especialment, amb la cria de conills, i els conillaires passaven per casa a comprar-li els animals cada quinze dies.

El meu avi Pere era masover d’una finca de les més grans de la comarca (Can Fontanals) i només es dedicava a dirigir els treballadors i administrar la finca, que no era poc. L’amo vivia al Paral·lel de Barcelona, on tenia propietats i es dedicava a la família i a viure de les dones, especialment, del món de l’espectacle. De tant en tant, venia a la finca a passar comptes.

El meu pare Rafel ho passà molt malament després de la guerra, però acabà sent pagès pel seu compte i també rabassaire. Poc a poc, va anar creixent en propietats.

Ambdós només es dedicaren a la seva feina al camp i al manteniment de la casa. Les dones es cuidaven, principalment, de les seves labors, del bestiar menut i els fills. A les temporades, ajudaven també a la feina del camp”.

El 21 d’agost del 2021, en el meu mur i en distints grups de Facebook, en relació amb les dones en la casa i amb l’esperit emprenedor i amb la iniciativa, escriguí “Les vostres àvies, o bé les vostres mares, a més de portar la casa, ¿eren emprenedores i actuaven (o actuen) amb molta iniciativa? Les dues àvies de ma mare (1943), sí”.

En el grup “Cultura mallorquina”, on la participació fou alta, el 21 d’agost del 2021, comentaren “Francament, és un distintiu de sa dona mallorquina” (Maria Galmes Mascaro), “Sí. Sa meva mare era patrona de barco i monitora d’esquí aquàtic els anys 60” (Marta Muria Bordoy), “Ses dones mallorquines sempre han estat molt arromangades” (Ann Lladó), “A Mallorca, sempre han manat ses dones, però deixaven veure que eren els homes que comandaven. Basta veure que som una de ses poques comunitats que mos casam en separació de béns, des de sempre, i a altres llocs, ho fan de guanys[1]. Aquí, el patrimoni de la dona sempre s’ha respectat. Tenim un foro propi i, des de sempre, ha estat un matriarcat” (Catalina Femenias Mas). A Catalina Femenias, li responen Mercedes Alemany Lopez (“Així és!”) i Jeronia Julia Salva (“Sí, és així”). Més respostes foren “Mi madre era agente de seguros. Llevaba la casa y nos hacía unos vestidos a mi hermana y a mí, guapísimos. Le quedaba tiempo para ir a bordar, hacer ganchillo, hacernos jerseys de lana dignos de exposición!!

A la vejez, fue autodidacta pintando cuadros y mantelerías… Una súper mujer!!” (Yani Palou), “Les meves àvies eren emprenedores, mallorquines de moltes generacions enrere” (Rosa Galmes), “Sa meva mare, tia i les padrines també eren emprenedores” (Isabel Maria Pol), “Sa meva besàvia, Paula Bernat, va esser sa primera empresària de Balears, a final del XIX, amb exportació de taronges de Sóller a França. Llavors va anar a viure a Alsàcia i va obrir restaurants de menjar mallorquí –de luxe-,  ‘Les Illes Balears’ es deien. I mumare va trobar pagarés firmats pel seu home que deien ‘Por orden de mi esposa”” (Angels De Ramon Vicens), “Ma mare (…) va ser una treballadora incansable, innovadora, emprenedora i valenta. Una comerciant àgil i atrevida que va aprofitar els millors anys del turisme” (Maria AlcoverTerrassa), “Mumare era molt feinera. Sempre deia ‘Si t’aixeques prest, més te retrà sa feina’” (Francisca Gari Vidal).

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades en aquest tema del treball sobre el matriarcalisme, i la de les persones que em  costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] En l’original, “amb ganancials”.

Dones molt actives i molt obertes

General, , ,

 

El 13 de maig del 2021, ma mare, em comentà, per telèfon: “L’àvia Consuelo[1], fesols. Qui munyia les vaques i venia la llet, era la meua àvia Amparo i no es parava en palles, ni en romanços. Gent molt treballadora: eren dones actives”. 

En línia amb aquestes paraules de ma mare, el 20 d’agost del 2021, en el meu mur i en distints grups de Facebook, escriguí “En la vostra família, els vostres avis (si ambdós, home i dona, eren catalanoparlants), ¿és la dona, la part activa i, en canvi, l’home, la passiva, com en moltes rondalles en llengua catalana recopilades fa més de cent anys o, com ara, entre les arreplegades per Ximo Caturla i per Cristòfor Martí i Adell, fa uns quaranta anys? Gràcies.

En el cas dels meus avis materns i dels meus pares, la dona és la part activa”.

Les respostes, en el grup “Frases cèlebres i dites en llengua catalana”, el 20 d’agost del 2021, foren “A casa meva, sóc filla i neta de PAGESOS. Eren tan actives les dones com els homes. O poder, treballaven més la iaia i la mama. Treballaven més les dones. La meva iaia va anar a mercat cada dimarts i dissabte durant 65 anys, a vendre els productes de l’Horta. Érem pagesos i hortolans. Jo era molt petita i l’ajudava. Parlo de fa molts anys. Jo en tinc 58. Ella va néixer el 1900 i només parlava català” (Carme Rovira Casanovas), “Catalanoparlants tots. I les àvies, actives sí o sí, perquè totes dues varen ser vídues molt joves” (Jackie Ametller Ros), “Jo vaig perdre el meu pare amb dos anys i tenia una germana. Vaig viure un matriarcat, però, pel que tinc entés, la meva mare tirava més del negoci (abans de morir, també). Mai va tornar a tindre parella, ma mare.

Jo també m’ho he fet tot sola, al contrari, quan he tingut parella: he tingut molta més feina.

La meva àvia paterna tenia més empenta; la materna, al contrari. I la mare, desmesurada” (Marta Sanpons), “La meva mare, també. El pare, treballà molt i prou. Ella sempre tenia idees” (Maria Conca Juncosa), “A una àvia, no la vaig conèixer. Els altres eren pagesos.

Mons pares, no faig cap diferenciació.

Si la cosa és de vida social, crec que són més participatives les dones que els homes” (Josep Maria Pentinat), “Sí: a la família, les dones eren més actives en la llar. Els homes eren els que portaven el sou, i elles l’administraven.

Si hi havia algun problema, es parlava i el resolien els dos” (Rosa Garcia Clotet), “Tots quatre eren catalans. Els paterns, potser més o menys, iguals. Però els materns, l’àvia molt i molt més activa.

L’àvia materna ho portava tot: feina i administració.

També eren pagesos!!” (Montserrat Frigola Costa), “A casa meva, la mare i les àvies, els avis i pare anaven a treballar i qui ho portaven tot eren les dones, fins i tot, la meva besàvia[2]. Ella [, la besàvia,] portava la casa i anava a vendre. I el besavi treballava a la fundició (és el que va estar fent l’estàtua de Colón[3]” (Montserrat Cortadella), “La besàvia materna, sí. I tota aquesta línia familiar. Bugaderes amb negoci propi” (Mercè Clot), “Soc filla, neta, besneta i rebesnéta de pagesos catalans de soca-rel i, pels records que tinc, i també pels documents que hi ha en aquesta casa, les dones manaven sempre de portes endins; de portes enfora, no ho demostraven” (Montserrat Bosch Angles).

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 20 d’agost del 2021, Ricard Jové Hortoneda, nascut en 1929, em comentà sense embuts: “La dona sempre ho ha sigut més que jo!!!!”. 

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades ací, en aquest tema del treball sobre el matriarcalisme, i la de les persones que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes:[1] L’avia paterna de ma mare.

[2] Qui escriu aquest comentari, una dona molt oberta i molt participativa, Montserrat Cortadella, un poc després, em respongué que havia nascut en 1948.

[3] La que hi ha en la ciutat de Barcelona.