Arxiu d'etiquetes: dones amb molta iniciativa

“Dones que tiren envant”, arriscades i molt obertes

General, , , ,

 

L’11 de setembre del 2021, l’endemà d’haver plasmat en aquest treball l’entrevista “Les Iaies. Més que un vi”, escriguí, en el meu mur i en distints grups de Facebook, que “Ma mare (1943), parlant sobre els seus pares i sobre els seus avis, em digué ‘Aleshores manaven les dones’. Hi estic totalment d’acord.

¿Què opineu?”.

Les respostes, l’11 de setembre del 2021, en el meu mur, foren “A totes les cases, el pes i la bona marxa, d’elles. Sempre ha sigut de les dones” (Lourdes Pons Llongarriu), “Aleshores, ara i sempre, han manat. Alguns homes presumeixen d’allò que no han fet mai: manar a casa! No fan ni riure, més aviat fan pena!!!” (Ricard Jové Hortoneda), “Sí, sí. A casa, també!!” (Montserrat Cortadella).

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, l’11 de setembre del 2021, comentaren “Sí. És cert” (Maria Sarrà), “Mon pare conta que, si a un li anaven de negocis, i ell no volia, per no dir que ‘no’, deia ‘Li ho comentaré, a sa dona’ o ‘Sa dona troba que no val la pena’. Qualsevol excusa, anomenant la dona, perquè l’altre deixés d’insistir.

A més, qui duia l’economia familiar era la dona, ja que era qui s’encarregava de la casa, mentre l’home feia feina al camp o a jornal.

Al ball de bot, boleros o ball mallorquí, qui comanda (qui diu quins passos fer) és la dona.

Les ballades populars acaben amb una Bulla o Bullanguera: el públic fa una rotllana i surt una parella, a ballar i prendre-li el lloc, a l’altre. Es van robant les parelles, els uns als altres. Si a la dona no li agrada l’home amb qui balla, li fa els passos més complicats per deixar-lo en evidència. Si hi ha una ‘brega’ entre dos homes, és la dona qui tria amb qui vol seguir manant” (Àngela Puig Pozo), “Manaven les dones i els homes feien el que els hi donava la gana” (Maria Antònia Plana Terraza), “Crec que sí, però que no fos dit” (Glòria Verdaguer), “Sempre manen les dones, especialment, a Catalunya” (Gerard Conde Martínez), a qui Natividad Paulet Gerotina respon “Jo no ho crec… Al Pallars Sobirà manaven els homes… Ara ha canviat” i Violeta Mitjanit li contesta “Quanta tonteria dius”. I, tot seguit, Gerard Conde comenta a Violeta Mitjanit “Encara no t’has assabentat que Catalunya és, ha sigut i serà sempre un Matriarcat, majorment”. Uns altres comentaris foren “Depenia de cada casa!” (Angels Grifell Tatje), “A la meva família gracienca, era clar: que qui dirigia era el matriarcat. Als homes, els enviaven a comprar coses per a que no destorbessin. Com més lluny, millor.

A mi, em deixaven entrar a la cuina, de petit, perquè ma mare va insistir en què era apanyat a la cuina. Va costar acceptar-ho” (Joan O’Sesy). Violeta Mitjanit, li contesta “Això de treure’ls de la cuina, ho feien moltes dones perquè no venien els homes a ajudar, sinó a picar i estorbar. Manaven a la cuina i poca cosa més”  i, en acabant, Joan O’Sesy, li addueix “És el que dic, sí. A Gràcia, fora de la cuina, també manaven. Tenim com a referent  ‘Les Teresines’, de TV3, on el paper de l’home era secundari”. Violeta Mitjanit li retruca que “Manar a la cuina no és manar. Si no tens els diners, no manes res. Ma àvia paterna manava al segon marit, perquè els diners del primer marit, ja vídua, eren d’ell, dels calers que li va deixar el meu avi, primer marit d’ella, i la seva tia  que no tenia fills. Les coses s’han de dir clar i català”.

“Algunes rebien bones garrotades si no feien lo que l’home deia que era la seva obligació fer.

Treballaven com a burres!!

Al camp, a la casa i tenies 6 o 8 fills.

Si això era manar??” (Rosa Elisa Guinart Folch), a qui Mari Carmen Jiménez Gil comenta “Dic el mateix”  i Cristina Lloria li escriu “Jo no he vist mai això a casa meva”. “No és veritat. Manaven casa seva i encara amb límits. No diguem bestieses. I, al món polític i social, no pintaven res. Ni tan sols podíem votar, carai!! Si eres burgesa vídua o soltera rica, llavors una mica més, com la senyora Isabel Llorach, filàntropa i amant de les arts a Barcelona, i ama del seu destí” (Violeta Mitjanit), “El pare era molt treballador, però qui dirigia la casa era la mare. De Barcelona” (Dolors Canet), “Això només passa o passava als Països de parla catalana” (Angels Moran Navarro), a qui responguí “Molt. I encara està molt viu. Està molt reflectit en moltes rondalles en llengua catalana”.

“A casa de l’àvia del pare, casa de pagès a Sitges. La Sínia del Gall. La besàvia Paleta tallava el bacallà i n’era la senyora de la casa” (Joan Carles Nicolas Ferret), “Les dones no han manat mai, i menys, aquells anys. El que feien era ocupar-se de l’economia familiar i això no té res a veure amb manar.

Distribuïen els diners que li donava l’home, segons les partides instituïdes pel patriarcat. I això, a la nostra civilització, ve de l’època grega i romana” (Joana Zaragoza).

En el grup “Dialectes”, l’11 de setembre del 2021, les respostes foren “No, que els homes es desentengueren totalment de l’organització de la llar, la salut, l’educació dels fills, de tot allò que pertanyia a l’àmbit domèstic, no vol dir que les dones manaren, en absolut” (Jordana Valls Rosselló), a qui Xe Nia Nia li respon “Això no passava a totes les cases” i Adrián Et Cetera li escriu “Completament d’acord”. Igualment, també veiem “És una generalització. Un dels aspectes de la Revolució Industrial és el desarrelament de l’esser humà. Aquest desarrelament fou especialment violent per ses dones, ja que perderen es seu paper com a organitzadores de la llar i de la gestió familiar que era habitual al món rural i preindustrial” (Enric Sastre Jiménez), “Més que manar, administra en la casa” (Carme López Borrás), “Les dones sempre han tirat envant la llar quan ha fet falta. Potser es deixen amilanar menys per les dificultats. Ara bé, la manera que tenien i, potser encara, alguns homes tenen, de ‘manar’ era d’una altra mena.

El meu besavi era un home ‘culte’ i tocava un instrument musical, però va impedir que les filles anessin a l’escola i aprenguessin el més elemental. Després, elles organitzaven la casa, però els faltava alguna cosa molt fonamental” (Eulalia Pons Gomila), “Jo recordo als meus avis paterns, menestrals, republicans i lliberals, on les funcions del patriarca i la matriarca estaven molt ben definides. L’avi manava en tot lo que era propietat i les rendes del treball, i també en la imatge de la família. L’àvia tenia un control ferm de la casa i les seves despeses, dels nens petits i de les nenes fins que deixaven la casa, per casar-se. També es preocupaven que una de les filles es quedés soltera a casa, per cuidar als pares quan fossin vells i ajudar a l’hereu a criar els seus fills. Això ho  vaig viure, tal qual” (Ernest Perera Folch). Margalida Fuster Homar li respon “Ara entenc el paper de la ‘tieta’. A vegades, era la germana petita. Pobreta!!” i Ernest Perera li addueix “En el meu cas, era la germana gran. El germà hereu tenia l’obligació de mantenir-la i protegir-la fins que el Senyor la cridés”. “A casa, les mestresses sempre han comandat” (Catalina Estelrich Mesquida)

En el mateix grup, l’11 de setembre del 2021, Grau Marina, em preguntà “Perdona, però ,què és el matriarcalisme? He fet una recerca breu, i sempre parla d’una vessant psicosocial. Què passa amb la vessant política, econòmica, pública, etc.?” i la meua resposta fou: “En això, cal afegir els efectes dels decrets de Nova Planta”  i que el matriarcalisme és “La tendència a organitzar-se, a viure, a actuar de manera molt oberta i prioritzant més l’acció que la reflexió. Com em digué un amic molt obert i molt coneixedor de la cultura colla (matriarcal i de Sud-amèrica), ‘No teoritzen. Viuen i actuen’.

La dona és qui mana, però això no vol dir menyspreu cap a l’home, ni cap a les persones grans, ni caps als jóvens, ni cap als xiquets.

Hi ha interés per la Mare Terra.

S’afavoreix molt un ambient molt obert, molt participatiu, molt creatiu i amb molta iniciativa.

Està molt reflectit en moltes rondalles en llengua catalana, per exemple, recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover, per Sara Llorens, per Andreu Ferrer Ginard, per Cristòfor Martí i Adell i per Ximo Caturla (Joaquim G. Caturla)”.

Com a curiositat, però que crec que caldria afegir en tractar el tema de lo matriarcal, quasi mai (repetesc, quasi mai), en Internet, es fa referència als decrets de Nova Planta i a les seues repercussions en el matriarcalisme vinculat amb la llengua catalana i amb la cultura catalana, amb la valenciana i amb la balear. No obstant això, sí que hi ha persones agosarades, amb molta iniciativa i molt obertes que ho fan: per exemple, Bartomeu Mestre i Sureda  (de Felanitx, Illes Balears) i, a banda, Jordi Salat. Ambdós relacionen la cultura castellana amb lo patriarcal i, en canvi, la catalana (i, de rebot, la valenciana i la balear), a lo matriarcal. I, en el cas de Bartomeu Mestre, aporten informació que no sol eixir en escrits relatius a la història de la Nació Catalana.

Continuant amb les respostes en el grup “Dialectes”, en relació amb la frase de ma mare (sobre els seus pares i sobre els seus avis), “Aleshores manaven les dones”, poguérem llegir “Manaven les dones? Jo diria que tenien una petita parcel·la de poder. Fora d’això, ni manaven, ni decidien, ni pintaven res de res” (Eva Dénia), “Ni ma mare, nascuda en el 1941, ni la meua iaia, en el 1912, han manat en la vida. Només eren les ames de la feina de la casa i del camp. Moltes obligacions i ni una paraula. Alzira” (Jesús Cebrián Fuertes). Tot seguit, feu una descripció interessant, del paper actiu de la dona i deia que “on el meu iaio era el cabo.

La dona ha tingut un paper molt sofrit, però era el que hi havia en aquella època. I el meu iaio no era una mala persona: la volia a muntó, molt. Però les necessitats eren eixes. En esta casa treballava fins el gos, però les dones més que tots junts” (Jesús Cebrián Fuertes). Puc dir que, en l’entrevista que fiu a ma mare el 15 de febrer del 2021, em parla dels seus avis i dels seus pares des d’una visió i amb unes experiències molt més positives que les descrites en aquest cas.

Un altre testimoni fou “Les meves dues besàvies i les meves dues àvies treballaven les quatre. I tenien negoci. No som família rica. Inclòs la meua àvia Núria Morral va estudiar una carrera.

Això de que les dones estaven a casa i no pintaven res, serà en les vostres famílies. A la meva, sí que pintaven i pinten” (Xe Nia Nia), “Pense que el lloc és molt important. Al meu poble, els hòmens (la majoria) anaven a peixcar a la mar gran: Canàries, Mauritània, etc. I les dones manaven en tot. És més, la iaia tenia un poder firmat pel iaio que, si en els 8 o 10 mesos que faltava de cas, poguera fer i desfer si fera falta… I quasi totes les dones el tenien, fins fa poc, que tot és ja telemàtic” (Maria Devesa Beneyto), a qui Isa Styraz Dos li contesta “Si tenia un poder és que no manava oficialment” i Maria Devesa li respon “En el segle passat, cap dona manava oficialment. Però elles ho portaven tot avant… I el poder era per si havia que vendre qualsevol propietat d’urgència, poder-ho fer”. I Isa Styrax Dos li afig “Per això, ho dic: que lo de que les dones manaven és una utopia”. A banda, Jesús Cebrián Fuertes addueix a Maria Devesa Beneyto que “Tindrien més decisió quotidiana, però només en l’àmbit domèstic i temporal i, per la feina del marit, i quasi sempre baix la supervisió de l’altra part política o els propis pares, ja que vivia més d’una família en una casa.

Estàvem molt a prop de la cultura àrab, no hi ha dubte.

Hui en dia, se li dóna el poder a la dona, clar que sí: egoistament, només per a viure l’home a la bartola el màxim possible.

Hui la dona és el 100% ama de totes totes. Però, abans,… unes tristes i pobres desgraciades, a no ser que visqueren sense falta de pessetes, ja que el rol canviava de sobte tota la vida: de la família, en les necessitats i en l’educació”. Finalment, Maria Devesa Beneyto comenta “Jesús Cebrián Fuertes. No és comparable les dones d’ara i les de 1920. Dins d’aquella època, hi havien dones i dones”.  

Agraesc la participació, alta, i la col·laboració de les persones que han plasmat els seus comentaris, per al treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones (grans i tot) amb molta iniciativa i molt obertes

General, , ,

 

En la rondalla mallorquina “Sa jaia Gri”, que figura en el Tom IX, veiem que una dona amb molta iniciativa (tot i l’edat), actua amb molta espenta, amb molta raboseria i que preparava els mobles i la roba per al casament de la filla, Na Catalina. Durant el trajecte, la dona es troba amb un hortolà i amb un amo, els quals, com podem veure, “no acabaven de tenir sa vivor que s’és menester per anar pel món. És ben cert que sa jaia Gri els donava set voltes” (p. 25-26), en línia amb el matriarcalisme plasmat en moltes rondalles en llengua catalana. Fins i tot, molt prompte, quan van cap a Ciutat (actualment, Palma), la jaia diu als dos hòmens “Trob que heu pensat beníssim” (p. 26) i, així, els aprova.

Un poc després, i ja en un hostal, la velleta, molt matinera, “s’aixeca i els diu:

-Sobretot, jo no puc estar pus; em convé fer es meu cap envant. ¿Voleu que desferm ets ases i que començ a caminar?

-Sí –varen dir l’amo i s’hortolà, sense mal ningun ni sospitar-se res de mal” (p. 27). I, així, la dona, immediatament, mou els dos àsens i fa marxa.

A banda, al moment, la jaia troba dos mercaders  que eren molt compradors i li posen preu a les mongetes i als àsens i, ràpidament, fan la barrina (és a dir, apleguen a un acord, p. 28) i, tot seguit, se’n va cap a Ciutat: “fon anar-se’n a una bona botiga de robes i a una altra de mobles i comprar sa caixada i es parament per sa seua filla a fi de que es pogués casar en voler” (p. 29). I l’endemà, “ben dematinet, pega coça as llençol  (…) i ja pica de talons a trescar per dins Ciutat” (p. 29).

Immediatament, apareix un traginer (p. 30) i, posteriorment, en la rondalla, ho fa un dentista i un sargent. I, en tots els casos, la dona, no sols fa acords amb tots dos sinó que, a més, ella marca què faran l’amo i l’hortolà, els quals, molt innocents, accepten lo que ella els diu i, així, de nou, la jaia fa el paper actiu mentres que els altres (excepte en u dels passatges finals de la rondalla), en fan el passiu, fins al punt que la perdonen i comencen un nova acció. Així, podem llegir que els dos hòmens “ja foren partits darrere sa jaia Gri, travessa qui travessa carrers i volta qui volta cap de cantons, i des d’allà, tant com en podien treure, perquè es dimoni de sa jaia tenia una cama de foc i (…) se n’anava com un llonzí” (p. 32).

Quan passen la jaia Gri i l’amo i l’hortolà per la Diputació (que ella els fa creure que és la Justícia), els diu com han de parlar i què han de fer: “L’amo de Son Frau i s’hortolà de Son Mas s’ho arribaren a creure, que sa jaia deia ver, i ja li varen haver pitjat darrere i, des d’allà, per dins carrers i carrerons de Ciutat! I sa jaia, davant davant; i , ells, darrere darrere i des d’allà!” (p. 39).

Ara bé, en un moment de la rondalla, l’agafen i li diuen que o paga o la maten. Ella, sense pensar-s’ho dues vegades, els torna lo que els devia en diners i, finalment, la lliguen a un arbre, de què, un poc després, ella aconsegueix eixir-se’n gràcies a la col·laboració i al bon cor d’un home, geperut, a qui ella fa creure que, lligada a un arbre, ha fet possible deixar de ser geperuda (p. 46).

I, al capdavall, la jaia, “des d’allà cap a Sant Llorenç des Cardassar, cametes em valguen!

(…) l’endemà dematí, va esser a Sant Llorenç, trobà a ca seua sa caixada i es parament de sa filla, que no li costava ni un cèntim, i sa seua filla es casà” (p. 47). 

Agraesc a totes les persones que col·laboren en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Dones que marquen el ritme, amb molta iniciativa i molt obertes

General, , , ,

 

En relació amb el paper de la dona en la família catalanoparlant és “Mare, mares” (http://elisendaortega.blogspot.com/2013/05/mare-mares.html), publicat en el blog “Elisenda Ortega” en el 2013, en què l’autora de l’escrit, Elisenda Ortega, comenta que “La meva família és un matriarcat, com diu sempre el meu fill. I és que el puntal i ànima d’aquesta sempre han estat les dones. Dones fortes, lluitadores, valentes i molt treballadores, però alhora sensibles, tendres, creatives i amb una gran capacitat d’alegria i amor que ha fet que al seu entorn tots creixéssim amb seguretat i eines suficients per desenvolupar la nostra personalitat.

Encara recordo que tots gaudíem d’aquella tendresa que ens ha acompanyat tota la nostra vida. El meu avi era el sensible, l’artista, el somiador, el captador i transmissor de bellesa, i la meva àvia era la forta, la negociant, la defensora de la família, la que mai va tenir por de fer maletes i traslladar-se a terres que oferissin noves oportunitats.

(…) Avui em[1] miro feliç les noves generacions de la nostra família i penso que tota aquella font d’amor que van crear els meus avis i que han heretat[2]i ampliat les seves filles i nets, s’ha transmés als besnéts i rebesnéts i que ells, al seu torn, ho continuaran. L’amor és el més important de la vida, sense ell seríem com plantes sense llum, no podríem créixer.

(…) Vull fer constar que no m’agraden les discriminacions,  crec en el ferm paper del pare”.

En relació amb aquest escrit d’Elisenda Ortega, el qual envií el 9 de setembre del 2021 a moltes persones, em comentaren: “Una història preciosa, similar a lo que tu escrius sobre el matriarcalisme” (Francisca Farre), “El que més m’ha agradat, és que el matriarcat no té res a veure amb poder ser tendra, dolça i harmoniosa o gentil, sensual, senzilla i/o esbojarrada. Bravo, més bravo per aquests dones humils, fortes, treballadores. Bravoooo” (Montserrat Cortadella), “Un escrit preciós” (Rosa Garcia Clotet).

Quant al tema del paper de l’home i al de la mare, direm que coincideixen molt (sobretot, el de la dona, per lo que plasma Elisenda Ortega) amb lo que fan les rondalles en llengua catalana, i que no es casen, per exemple, amb l’escrit “O la búsqueda de la Cultura perdida”, redactat per Andrés Ortiz-Osés, estudiós del matriarcalisme basc, en 1978, en el periòdic aragonés “Andalán” (no. 192) i a què poguérem accedir en setembre del 2021: “Por un lado está el poder ejecutivo, el poder político, lo militar y lo industrial. Este poder ve mal a la cultura porque la ve como el ámbito de los desplazados. Es el poder de lo patriarcal, fálico (el pene, la espada…) para el que la Cultura no és más que un allanamiento (el feminismo, lo matriarcal)” (p. 14). A més, addueix que “De un lado existe una Cultura fálica, dura, virilista. Es la tecnocrática, la científica, la que da dinero… la oficial. De otro, está la Cultura blanda, oral, femenina, representada por la Filosofía, las Letras y las Artes. Dentro de la misma Filosofía se dan, a su vez, dos tendencias. Existe una filosofía dogmática, oficial, tética ( de tesis): es la que tiene su origen en el escolastismo y la que tan bien le ha venido al franquismo. Frente a ella se sitúa una filosofía antropológica, relativista, autocrítica, basada en la experiencia matriarcal, profunda” (p. 14).

Doncs bé, en moltes rondalles (bé de la darreria del segle XIX, bé de principis del segle XX o, com ara, recopilades per Joaquim G. Caturla i del darrer quart del segle XX), com també en moltes cançons eròtiques mallorquines arreplegades per Gabriel Janer Manila, veiem que hi ha un matriarcalisme viu i, fins i tot, reflectit en entrevistes a persones vinculades amb el camp, o en articles que figuren en Internet, sovint, com a reconeixement a la tasca realitzada per alguna àvia (o per alguna dona amb molta iniciativa). Així, en l’entrevista “Les Iaies. Més que un vi” (https://penedeseconomic.com/el-quadern-de-l-emprenedor/1784-les-iaies-mes-que-un-vi), publicada en el diari “Penedès Econòmic”, veiem que dues jóvens amb molta iniciativa comenten “Nosaltres no som enòlogues[3], però la part d’enologia ens assessora el pare i en la part empresarial la mare (…). Li hem posat el nom de ‘L’oli de la iaia Maria’, perquè era la besàvia i es un tribut cap a ella. La mare ens explica que era molt matriarcal i sempre marcava els ritmes i feia família”. Una altra rondalla mallorquina en què es veu el paper actiu de la dona i amb molta iniciativa és “Sa jaia Bri”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Notes:[1] En l’original, “hem”.

[2] En l’original, “ererat”.

[3] Dones dedicades a l’estudi del vi i a lo que hi està vinculat.

“Vos podeu casar en voler”, persones molt obertes i sexualitat matriarcal

General, , , , ,

 

En la rondalla mallorquina “Es missatget petit”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom IX, un comte que cercava dona amb qui casar-se, troba una jove de setze anys qui, quan una bugadera (de part del noble) s’acoste a la xica i li pregunte si vol ajuntar-se amb l’home, la pubila, “que ho era, de deixondida, i que hi anava, d’ulls espolsats” (p. 8), posa tres condicions a la bugadera: “Vull fer tres proves de la seua vivor –diu sa fadrineta-: (…). M’ha d’endevinar quin és el menjar de tots es menjars, quina es s’espècie de totes ses espécies i quina és sa mel de totes es mels.

–(…) ¿Vol dir que, per donar es sí vossa mercè a aqueix comte, ell li ha de contestar a totes aqueixes coses?

-Si fa, germaneta!” (p. 9), li respon la jove. Per tant, fins i tot, en lo sexual, l’home ha d’acceptar les condicions que li posarà la futura esposa.

I el comte, com que volia casar-se amb la fadrineta, farà via i, molt prompte, troba un jovenet que li farà un bon paper, perquè li resol les preguntes que havia plantejat la jove: el menjar és el pa (em recordà el treball i la prosperitat), l’espècia és la sal (en el seu punt, la vida) i la mel és la mel de maig (la dolçor, l’agraïment, ja que, en maig, “ses flors des camp estan totes (…) as punt més alt de sa seua garridesa i galania i bona olor”, p. 14). L’al·lot, eixerit, agradable i agut, fa que el comte trie no parar-se en palles i anar a ca la fadrina a dir-li les tres respostes.
La jove, abans, comenta a son pare: “Ara és tornada sa bugadera i em diu que el senyor comte és aquí i que ha aclarides aquelles tres coses (…). I jo no li he volgut contestar que no n’hagués parlat abans amb vossa mercè” (p. 15).

El pare, molt obert amb la filla, li demana on ha vist el comte, ella li ho diu i, a més, el pare “va considerar que, quan sa seua filla havia fet allò, era que es comte li agradava, i que la tendria massa mala d’aturar i de decantar-li aquells pensaments des cap si ella ja havia ficada bolenga[1], perquè guardau-vos d’al·lota que pic que un fadrinel·lo li entra per s’ull dret!” (p. 16).

Ara bé, com que el pare “era un home molt viu, lo que va fer, va demanar clarícies d’aquell comte, totes  ses que va poder.

Ses clarícies no foren dolentes i, aleshores, diu a sa seua filla:

-Mira, crida sa bugadera i dona-li dia, as comte, per presentar-se i contestar a aquelles tres endevinalles; i, si les t’endevina i et fa sa peça, podeu passar l’obra avant”(p. 16).

I, com que el comte, anirà a ca la fadrineta i li contestarà amb les respostes correctes,  fins i tot, el pare ho aprova al comte (p. 17). Però el paper del pare reflecteix el matriarcalisme vinculat amb la sexualitat, per exemple, quan tria dir, davant de la filla i del comte:

“-Per part meua –diu es senyor vell-, si ella hi està conforme, jo també hi estic. Vos podeu casar en voler.

-Ja ho hauríem d’esser!” (p. 18), respon la jove. I el comte, immediatament, “va esser des mateix sentit!” (p. 18).

Al capdavall, tot i que la filla ho comenta amb el pare, aquest passatge plasma que, àdhuc, en la sexualitat (en aquest cas, un poc abans de casar-se), el pare deixava que fos la filla qui triàs el seu futur (ajuntar-se, en matrimoni, amb l’home) i veiem que, de nou, es fa lo que vol la dona.

Afegirem que, en cançons eròtiques mallorquines recopilades per Gabriel Janer Manila, la gran majoria de les vegades, la filla fa consultes o comentaris amb la mare, no amb el pare, i que aquesta rondalla, de pas, presenta un pare molt obert, en lo sexual i tot.

Agraesc la col·laboració de les persones que m’han comentat sobre el tema de la sexualitat en relació amb el matriarcalisme, a les que participen en el treball i a les que em fan costat dia rere dia

 

Nota:[1] Que s’havia ficat en el cap la idea de casar-se amb el comte.

Dones en ambients matriarcals, amb molta iniciativa i molt obertes

General, , ,

 

En l’entrevista “Llucia Ramis: ‘La construcción de lenguaje no es sólo la de un código” (https://revistadeletras.net/llucia-ramis-la-construccion-del-lenguaje-no-es-solo-la-de-un-codigo), publicada en “Revista  de Letras”, l’escriptora Llúcia Ramis, en relació amb la família mixta, comenta “no sentí esa diferencia hasta que me puse a escribir sobre el ambiente en que crecí; entonces observé que mi familia mallorquina es un matriarcado en el que manda la abuela, una mujer fuerte que fuma y habla sin parar y es casi una mamma siciliana, mientras que en la familia belga las relaciones son más frías y se impone una actitud más estricta”. En concordança amb el matriarcalisme que es plasma en relació amb la cultura mallorquina,  en l’article “Ella és part del paisatge” (https://www.laconca51.cat/ella-part-paisatge), publicat en la web “La Conca 5.1”, veiem que l’Assumpció Fontelles, de 82 anys, en relació amb els vins Matriarcat, en el Pallars Jussà, “Ha obert camí perquè tantes dones mantinguin el seu vincle amb la vida rural, a vegades feréstega i, a més a més, que excel·leixin el seu ofici. Les seves netes n’estan orgulloses i ho comparteixen a les xarxes socials. I qui la coneix de fa pocs dies, com jo, també. ‘No m’agrada anar a seure amb les dones del poble, a prendre el sol i xafardejar. Sóc de fer coses, de treballar, de moure’m’. Aquesta és l’actitud. De dona valenta, compromesa, sàvia. De la dona lliure, revolucionària, provocadora. (…) sense complaences, però vibrant. Perquè la naturalitat ha de ser el centre de la vida i les relacions”.

En aquest article vinculat amb el pre-Pirineu català, llegim unes paraules que podem trobar en uns altres (o, com ara, en llibres) on parlen persones que formen part de cultures matriarcals: la relació amb la Mare Terra, amb la mare. Així, podem veure que, en al·lusió a l’Assumpció Fontelles, “’Ella és part del paisatge’”.

O, com ara, en l’entrada “El Mingo de Vilaseca” (http://leopold-leoplodest.blogspot.com/2011/06/el-mingo-de-vilaseca.html?m=1), en què podem veure que “La senyora Maria (…) era de Cardona (…). Es va quedar jove amb tres fills (…).

Al néixer a les masies tan sols existia el bon saber de les dones (…).

La Maria de Cardona era masovera, les seves terres eren de la família Galtanegre, propietaris de gran part del Solsonès. Ells sembraven l’ordi o el blat (…). Ella va administrar-la fins amb els seus fills o els mossos, llavors gascons. Portava el bestià [=bestiar] i ordenava les feines de tots els homes de la masia”.  Afegirem que molt de lo escrit ací es plasma en rondalles.

Agraesc la col·laboració de moltes persones que m’han aportat informació en línia amb aquesta entrada, en el treball sobre el matriarcalisme, i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que tiren avant i molt obertes

General, , , ,

 

El 4 de setembre del 2021, en el meu mur i en distints grups de Facebook, comentí, en un post, que “Les dues àvies de ma mare (1943) ‘eren molt arriscades’ i, per exemple, la seua àvia paterna, de bon matí, es carregava un sac de fesols, se n’anava a València i, quan tornava, ‘els havia tret de la collita, directament. ¡Que no hi havia intermediaris!’ (sic).

L’àvia materna de ma mare, fins i tot, ‘tenia algun xavalet que baixava de dalt del tren’.

¿Eren arriscades, o bé emprenedores les vostres àvies?”.

En el meu mur, el 4 de setembre del 2021, Montserrat Cortadella respongué “Sí, sí. Fins i tot, la besàvia materna”.

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 4 de setembre del 2021, les respostes foren “Así es la vida” (Maria Sarrà), a qui responguí “Foren dones amb molta espenta des de primera hora del matí”  i ella, immediatament, contestà “Sííí”. Maria Teresa Braut Garriga comentà ”La meva sogra, als anys 40, anava amb neu fins als genolls, a altres pobles del costat, per bescanviar menjar (oli i llaunes de l’economat de la Central en què treballava el marit) per aviram o verdures. Pirineu”.

En el grup “Dialectes”, el 4 de setembre del 2021 i posteriorment, els comentaris foren “Eren dones que vivien en la pobresa i s’encarregaven de la supervivència familiar (en general, no coneixia per res les seves àvies). No eren emprenedores, si l’acte es feia per necessitat, no per voluntat i quan necessites donar cobertura a les necessitats bàsiques. Tampoc és valentia, és supervivència. No era matriarcat sinó necessitat. No hi havia elecció, no podien triar o decidir lliurement, necessitaven sobreviure elles i les famílies” (Mònica Colomé Corominas), a qui comentí que “Elles no foren precisament pobres, ni tampoc riques. Ara bé, l’àvia paterna de ma mare estava casada amb un jutge”. Igualment, plasmaren que “La meua auela paterna va nàixer al segle XIX. Haguera dit que eixes dones feien el que tenien que fer per traure avant les seues famílies. Moltes vegades, encara que semble estrany, els hòmens no hi eren (guerres, treballar lluny de casa…)” (Inma Bel Beltrán), a qui escriguí que “Lo de treballar lluny de casa ocorria, per exemple, en poblacions marítimes. Sobre això, hi ha articles en Internet”. A més, comentaren “Emprenedores, i no ho sabien” (Maria Montserrat Morera Perramon[1]), “Valentes dones! La majoria de les nostres àvies ha lluitat molt més que qualsevol feminista d’avui en dia” (Cati Febrer Adrover), “Ben cert. La meva padrina s’engrescava amb lo que sortia de temporada. Sembrar patates, collir ametlles, garroves, etc. i tenia sis fills” (Lina Palou), “La meva àvia materna, en guerra, pujava en un poal de peix al cap, fins Finestrat, a 10 Km de la Vila Joiosa, a canviar el peix per fruita i verdura, que, després, donava als cinc xiquets que tenia.

I, sense saber llegir ni comptar, venia el peix al mercat, i mai l’enganyaven. Mai… Una gran dona i molt faenera i emprenedora!!

En aquests pobles, tot ho feien les dones, perquè els hòmens passaven tot l’any al ‘Clot de la mar’ i elles feien de pare i mare, i de traure diners fins que arribaven els hòmens per Nadal.

¡¡Tot un matriarcat!!” (Maria Devesa Beneyto), “Hi ha una dita que diu ‘Qui no s’arrisca, no pisca’” (Pepe Gp).

En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el 4 de setembre del 2021, Margarida Mompo Sospedra comentà que “La gana i la necessitat, et fa ser arriscat i espavilat, i molt eixerit tot plegat. Temps passat”.  

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades en relació amb el tema sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Li comentí que “De segur que ni parlaven sobre esperit emprenedor, ni sobre empoderament, ni més coses, però que actuaven amb molta iniciativa i com a emprenedores.

Es reflecteix molt bé en el llibre ‘Dones que anaven pel món’, de Joan Frigolé Reixach, sobre les trementinaires.

El recomane”.

Dones molt obertes i amb molta iniciativa

General, , , ,

 

En la rondalla “Es Castell d’iràs i no tornaràs”, com que el rei descobreix que la filla ha aconseguit alliberar-se junt amb En Bernadet,… demana ajuda a la reina i ell farà lo que li dirà ella (qui, a banda de tenir més reflexos que el monarca i més intel·ligència, sap, prou i massa, que la filla és molt més eixerida que el rei i que actua amb molta iniciativa):

“-Veiam, tu que saps set vegades més que jo, quin camí em dones? Per on tenc de prendre? (…).

-Vés –diu ella- a veure dins s’estable quin cavall falta.

Hi va anar a mirar-ho i torna, i diu:

-Es de mitges carns.

-No res –diu ella-, encara els agafaràs. Per es més magre, que fa tanta de via com es pensament.

El rei el pren i ja és partit, des d’allà” (p. 74).

Com veiem, la dona té la darrera paraula sinó que, a banda, el monarca segueix la recomanació que li dona ella (el camí). Però, Na Fadeta, amb els seus reflexos,  diu a En Bernadet “- Ah, Bernadet! Vet aquí mon pare, que se’n ve com un llamp. Estam perduts.

-A veure idò com te’n desfàs, d’aquests trumfos.

-No res –diu ella-. Per fat i fat, que la mia mare m’ha comanat i un punt més, que lo que ara diré, que sia ver i veritat: que jo torn un carboner, En Bernadet una sitja de carbó i es cavall un alzinar” (p. 74). El jove i Na Fadeta es salven a través de la iniciativa i de la rapidesa de la jove. I, com que el rei, que, com en passatges posteriors (i prou semblants), troba que no els ha vist, se’n torna a la cort i, allí, li diu la reina “Aquell carboner era ella, sa sitja En Bernadet, s’alzinar es cavall!” (p. 76). I, com que el rei, de nou, actua a partir dels dictats de la reina, hi ha dos hòmens que fan lo que els indica la dona: En Bernadet i el monarca.

Ara bé, hi ha un moment de la rondalla en què En Bernadet no segueix lo que li indica Na Fadeta (p. 80) i, aleshores, com diu la jove, “Si et toquen, no pensaràs pus en mi. Serà lo mateix que si no m’haguesses vista mai.

-Si és així, no hages por! –diu En Bernadet. (…) No em tocarà ningú” (p. 80).

Però molt prompte, una gosseta toca el cos d’En Bernadet (p. 81) i ell es torna apàtic, mans. I Na Fadeta, com que ell no tornava, “com que tenia unes mans beneïdes per qualsevol feina de dona i ho hi havia res que l’embarassàs, es posa a fer de cosidora i de brodadora” (p. 82).

Mentrestant, els pares d’En Bernadet tracten de cercar-li una dona amb qui casar-se i ho fa amb una filla d’un comte (p. 83). I el dia del casament del jove es convidà a tota la ciutat a les taules que hi hagueren de fer i, a més, “digueren que cadascú havia de contar un pas que fes riure” (p. 83). I Na Fadeta, amb molta iniciativa i amb molta espenta, pren part amb dos ocells: una tórtora (que representa ella) i un tord (que representa En Bernadet). I, la tórtora, en un moment de la intervenció de Na Fadeta, pregunta “qui et mostrà es castell, et va plantar sa vinya i et va fer es vi, et va treure es bosc i et va coure sa fornada de pa, et va trobar sa tumbaga, et va treure es dit escapollat, i es va casar amb tu, i t’ha salvada tantes voltes sa vida? (…) ¿No saps que, mentres jo sia viva, no et pots casar amb una altra?” (p. 85).

El tord muda i, al moment, diu a la tórtora:

“-Sí que em recorda, tortoreta meua! Sí que és ver quant has dit! Sí que ho ets, sa meua esposa!

I ja ha eixamplades ses ales, i ja és partit tot xaravel·lo cap a sa tórtora” (p. 86). Aleshores, En Bernadet “ja no pogué estar pus. S’aixeca (…) i se’n va corrents a donar un abraç a Na Fadeta , tot clamant:

-Tu ets sa meua amor! Tu ets sa meua esposa! Mentres tu sigues viva, ningú no pot esser més que tu” (p. 86). Per tant, En Bernadet accepta que és Na Fadeta qui li ha aplanat el camí i, com que confia molt en ella, la té per esposa i, a banda, tria que ell li serà fidel, el jove plasma que Na Fadeta, tan eixerida i oberta, i, per extensió, la dona, està ben considerada, trets en línia amb el matriarcalisme i amb moltes rondalles en llengua catalana. I més perquè “es comte i la comtessa abraçaren Na Fadeta i la reconegueren com a vertadera muller d’En Bernadet” (p. 86).

Agraesc la col·laboració de les persones que prenen part en el treball sobre el matriarcalism i la de les que em fan costat dia rere dia.

“Endavant!”, dones eixerides i molt obertes

General, , , , ,

 

Continuant amb la rondalla mallorquina “Es Castell d’iràs i no tornaràs”, en la versió recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom VII, un poc després que En Bernadet lliure l’anell a Na Fadeta i de dir-li que cerca “Es Castell d’iràs i no tornaràs”, ella li respon:

“-Jo en som –diu Na Fadeta-. Mon pare és el rei. Mira, si el vols trobar, prens aquest camí, per on ses meues germanes i jo som vengudes. No el deixis, i aviat hi seràs. (…) Tu, abans de tastar res, has de dir, petit, que no et sentin: Fadeta, què en puc menjar?” (pp. 58 i 60), perquè així, ell podrà fer via. Per això, un poc després, Na Fadeta li demana “¿Tendràs present això que et dic?

-Massa que l’hi tendré –respon En Bernadet” (p. 60) i, així, de nou, es fa lo que vol la dona.

En Bernadet, com que farà cas a lo que li diga Na Fadeta, veu com els vents bufen al seu favor.

Com a exemple, direm que, en la prova posterior a aquella en què Na Fadeta diu “Homenets i donetes, hala, tots a treballar” (p. 62) i que, en acabar la tasca, ella “amb un realet de plata (…) els posà a tots dins sa mà” (p. 63), veiem com, de nou, En Bernadet, no sols li demana ajuda (i ho fa moltes vegades, en la rondalla), sinó que “rompé en plors.

Li compareix Na Fadeta.

-Què tens? –li diu.

– (…) Ton pare, que m’ha dit que, de mi, en faran quatre quarters si, es vespre, no he tret aquest bosc (…), no tenc pa fet, per menjar ell i es seus amics  que ha de tenir a sopar!

-D’això estàs embarassat? –diu ella” (p. 64).

I, així, serà Na Fadeta qui ordena a tot un esbart de dimonis que es passen a fer la tasca d’En Bernadet… i ho compleixen. I, a banda, com en altres moments, Na Fadeta diu a En Bernadet “Per amor de Déu, Bernadet, no digues a ningú que sia jo que t’he aidat.

-No hages por! No ho diré, no! –s’exclama ell” (p. 65).

Una mostra més en què es fa lo que vol la dona és quan, en la prova següent, després que ell ploràs (p. 66), li diu Na Fadeta:

“-Si em promets de fer lo que et diré, es vespre podràs entregar sa tumbaga[1] a mon pare.

-Sí que t’ho promet! –diu En Bernadet” (p. 66). I, tot seguit, li dona órdens i li diu què ha de fer (convertir-la, a ella, “fins que es tros més gros sia com una llentia”, p. 67), però…, ell trau una actitud no pròpia de lo matriarcal: desafiar l’autoritat matriarcal, que no els dictats de la dona, ja que, com ara, hi ha casos de presidents d’Estat, per exemple, l’uruguaià Pepe Mújica (qui ho fou del 2010 al 2015), amb una actitud i amb una política molt en línia amb el matriarcalisme, però En Bernadet acabarà acceptant lo que ella considera millor (p. 67) i que, fins i tot, permetrà que assolesquen l’objectiu:

“Se’n va an Bernadet i li diu, presentant-li sa tumbaga:

-¿Ho veus, com la t’he treta i mes som tornada a confegir lo mateix que abans?”. Ara bé, com que Na Fadeta havia eixit amb un dit tocat, En Bernadet li pregunta:

“-I que ens pot esser mal això? –diu En Bernadet.

-No, si tu em vols creure –diu Na Fadeta.

-Massa que te’n creuré! –diu ell-. Digues coses!

-idò ara te’n vas a mon pare i li entregues sa tumbaga” (p. 68).

En Bernadet lliura l’anell al rei, i el monarca li ofereix casar-se amb una de les tres filles, si bé, en el fons, Na Fadeta no n’és la preferida. Però ell, en reconéixer un detall d’un dit de Na Fadeta, farà que el rei accepte el futur matrimoni.
I, aleshores, el rei, com que hauria preferit una altra tria, tracta de desestabilitzar el bon dormir dels dos jóvens. I ella, eixerida i intel·ligent, diu a En Bernadet que passe a l’acció. Afegirem que, en aquesta rondalla, assistim a una sèrie de passatges en què s’uneix que Na Fadeta actua amb molta iniciativa, que es fa lo que ella comenta a En Bernadet (o que sí que li aprova), però, molt prompte ell no li creu. I Na Fadeta, amb el seu enginy, farà possible que els dos superen totes les proves, fins i tot, amb diligència, com veiem en aquestes línies:

“-Bona la m’has feta, amb aquest no creure! –diu ella.

-Jesús! No t’enfadis! – diu ell-. Costarà poc baratar-lo!

-No! –diu ella-, que ja hem fet massa temps. No sia cosa que mon pare se’n temi, i ens hi trob. Endavant, i ja ho veurem!” (p. 72).

I, així, és la dona (Na Fadeta) qui no es para en palles, sinó que actua immediatament i amb creativitat, fins al punt que, al rei, que té intenció de carregar-se els dos jóvens, farà pensar que són en el llit (i no amb uns odres plens) i així ells s’alliberaran de les males intencions.

No obstant això, com que el rei descobreix que la fila ha aconseguit alliberar-se junt amb En Bernadet,… demana ajuda a la reina i ell farà lo que li dirà ella (qui, a banda de tenir més reflexos que el monarca i més intel·ligència, sap, prou i massa, que la filla és molt més eixerida que el rei i que actua amb molta iniciativa).

Agraesc la col·laboració de les persones que m’han facilitat rondalles, contarelles, etc. de línia matriarcal, a les que m’han recomanat rondalles en llengua catalana, a les que prenen part en el treball sobre el  matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] L’anell.

La “senyora ama”, dones amb molta iniciativa i molt obertes

General, , ,

 

En una altra rondalla mallorquina del Tom VII, “Es segador i sa beata”, hi ha un passatge en què un segador que, en realitat, actua com un manta, com un faenafuig, va a casa d’una beata amb un paper molt pròxim al de la madona: “arriba a ca sa beata.

-Bon vespre –diu es segador.

-Bo serà, si Déu ho vol –contesta sa beata.

(…) –Dos jornals m’he guanyats! –s’exclama es jornaler.

-Què em deis? –diu sa beata, tota regirada.

-Lo que sentiu! –diu es segador-. He guanyat es jornal de sa segada, i llavors he trobat un eixam.

-Dins sa meua terra? –demana sa beata?

-Si fa –contesta ell.

(…) –Però jo vos tenia llogat –diu ella-. Sobretot, això es veurà.

-Es pot veure en voler –diu ell-. Anem a cas batle.

-Anem-hi! Però abans vos vull pagar lo que heu guanyat.

I sa beata pagà es jornal as segador” (pp. 22-23).

El fet que la madona (o, per exemple, una dona relacionada amb el món religiós, però propietària) pague a un treballador (o a més) així com que estiga ben considerada que ho faça una dona, podem enllaçar-lo, per exemple, amb el fet que la “senyora ama” i, en moltíssims casos, en Catalunya, la “mestressa”, van més enllà de limitar la dona a la família. A banda, tenen molt a veure amb detalls com que, com poguérem llegir el 30 d’agost del 2021, en el grup “Dialectes”[1], plasmat en paraules d’Enric M Cuñat, “Al meu poble, quan les portes de les cases estaven obertes tot lo dia, entràvem i déiem ‘Senyora ama, Ave Maria[2]’. Per cert, quan ma mare m’enviava a fer algun ‘mandao’ a alguna casa del veïnat, sempre anomenava eixa casa amb el nom de la dona, mai de l’home (llevat de cal rector). ‘Vés a ca la tia Visantica, a ca la Rubia, a ca la Carpesana’”. És la mare (la dona) qui dicta qui ha de fer l’encàrrec i a quina casa ha d’anar. Com a detall, puc dir que he conegut que ma mare m’enviàs a portar res a casa d’alguna persona del veïnat i,… quasi sempre, em deia noms de dones que vivien en la finca (i valencianoparlants) o bé que residien en altres cases del mateix carrer.

I és que, com poguérem llegir el 30 d’agost del 2021 en un article de la Universidad Católica de Valencia San Vicente Mártir, titulat “Paula Torres: ‘Se debe buscar la política pública familiar integral” (https://www.ucv.es/actualidad/hemeroteca?id=3128), Vicent Gimeno, mestre universitari, “ha realizado una revisión histórica general sobre la figura de la mujer en la sociedad valenciana desde diferentes perspectivas.

Gimeno ha dado a conocer a los participantes en su ponencia las repercusiones que, a través de la cultura y la literatura, han tenido las actuaciones de las mujeres valencianas célebres en el devenir de la sociedad valenciana: ‘Es tal la trascendencia que ha tenido la mujer, que se ha llegado a decir que la nuestra es una sociedad matriarcal’, ha destacado este experto.

En este sentido, el profesor ha afirmado que ‘la mujer es el eje vertebrador de la familia y el ejemplo más claro lo tenemos en lo acostumbrados que estamos a decir ‘me voy a casa de la iaia’, o ‘a casa de mi madre’, omitiéndose la figura del iaio o del padre”.

En línia amb el punt que tractem ací, Vicent Gimeno “ha querido finalizar su ponencia con una ‘nana’ típica valenciana con el fin de ‘transmitir ese papel tan importante que tiene la mujer como eje vertebrador de la familia, y como, prácticamente, matriarca de la sociedad”. Explícit i, a banda, recorrent, en bona part, a la literatura i, per tant, en línia amb la investigació mitjançant les rondalles plasmades en llibres o, com ara, en altres publicacions escrites.

Sobre lo comentat per Vicent Gimeno, el 31 d’agost del 2021, en què plasmí en Facebook aquest article, vaig rebre missatges, com ara, de Francisca Farre, que el considerà interessant “Per una bona il·lustració”, de Montserrat Cortadella, qui m’escrigué “M’ha agradat, sobretot, per com deixa la dona. Fantàstic”, o, com ara, de Ricard Jové Hortoneda, qui el veia “Molt interessant”.

Així, en la rondalla “Es Castell d’iràs i no tornaràs”, en què la dona apareix activa, molt oberta i en què es fa lo que vol la dona, veiem que Na Fadeta, qui aplana el camí a En Bernadet, per a posar-li-ho més fàcil fa que compareguen “set estols d’homenets i donetes de colzada, i els diu:

-Homenets i donetes, hala, tots a treballar: heu de fer aqueix camp vinya, i avui mateix hi heu de collir els raïms i heu de fer es vi.

Aquella tracalada d’homenets i donetes ja són partits” (p. 62).

Cal dir que Na Fadeta és la filla més jove del rei.

I, al capdavall de la tasca ordenada a tots ells, “amb un realet de plata que Na Fadeta els posà a tots dins sa mà” (p. 63), cadascú se n’anà ràpidament.

Afegirem que, en aquesta rondalla, són moltíssims els moments en què es fa lo que vol Na Fadeta i, àdhuc, en molts casos, després que ella haja actuat amb molta iniciativa i haja dit a En Bernadet què ha de fer ell per fer via amb els vents molt al seu favor.

Agraesc la col·laboració de les persones que participaren en relació amb aquest punt del treball sobre el matriarcalisme, i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Notes: [1] Eixe dia fiu una pregunta en el meu mur i en uns quants grups de Facebook, sobre l’ús de “senyora ama” (simplificada, algunes vegades, en “ama”), “mestressa”  i “madona”. I també sobre les relacions entre els avis.

[2] En l’original, “amaria”.

Dones molt arriscades i molt obertes

General, , , , ,

 

El 28 d’agost del 2021, després d’haver llegit la vespra una part de la rondalla mallorquina “Es Castell d’iràs i no tornaràs”, en la versió arreplegada per Mn. Antoni Ma. Alcover, i que figura en el Tom VII de les “Rondaies mallorquines”, en què una dona jove actua amb molta iniciativa i, fins i tot, arriscada, escriguí un missatge en el meu mur i en distints grups de Facebook. Deia que “Ma mare, nascuda en 1943, em digué, en una entrevista, que les seues àvies ‘eren molt arriscades’, a banda de ser ‘gent molt treballadora i molt activa’. Les dues àvies eren catalanoparlants.

¿Eren arriscades, les vostres àvies? Gràcies”.

Els comentaris, en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, del 28 d’agost del 2021, foren “Molt, l’àvia materna. Sense saber llegir, va deixar el primer marit, perquè era bastant gandul, i es va espavilar tota sola. Anava a recollir  el raïm i fins a França i, després, fins i tot, va arriscar-se a anar a Amèrica” (Angels Moran Navarro), “La meva àvia tenia una botiga. Un capellà que no entenia el català li va preguntar el preu d’una cosa. ‘Eren sis pessetes’ deia l’àvia. El capellà li responia ‘¿Cinco pesetas?’. Van repetir aquelles frases vàries vegades fins que l’àvia li digué que, per una pesseta no pensava parlar castellà” (Ingrid Vila Rodríguez), “Sí” (Maria Dolors Pagès).

Les respostes, en el grup “Dialectes”, el 28 d’agost del 2021, foren “Agosarades” (Cecilia Pasto), “Arriscades i templades! A Beniparrell, Horta Sud” (Maria Dolores Reig), “Ben ‘arriscaes’ i ‘templaes’, a l’Horta Nord de València” (Miguel Montañana Palacios), “La meva materna, sí” (Marta Pascual Ventosa), “Jo crec que la seva virtut era la naturalitat, ser com eren” (Elena Juscfresa Juera).

En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el 28 d’agost del 2021, plasmaren “Les meves àvies, també. Va passar molt a la guerra i, ambdues, es van arriscar molt. Una, a Gràcia; i, l’altra, a Begues” (Esther Ollé Viladesau), “No he tingut AVIS. Sí un pare que, per edat, era pare i avi.

Un gran treballador d’empenta i bon negociant. No tenia por de res. La seva dita era ‘Qui no arrisca, no pisca’. No vaig veure’l mai acollonit per res” (Maria Estrella Ferrer Tallada), “En temps de guerra, tothom fa mil històries: àvies, mares, nens” (Maria Angels Figuerola Gisbert), “Sí. He tingut una àvia valenta, bona persona i arriscada:  Per totes les penúries que va passar en la guerra, una caràcter una mica agre. Ella, amb molta paciència, em va ensenyar a llegir. En tres anys, llegia el diari de l’avi. Continu o llegint el diari, bona costum” (Mariangels Gimenez Gimferrer), “Arriscada? Només et diré que, a la mare, li van posar el nom de Llibertat a l’any 37[1]. Per no parlar, de l’àvia paterna” (Susana Chiribes Miranda), “La meva àvia va viure les dues guerres. Als 7 anys ja era òrfena de pare i de mare. Va haver de viure a casa d’una tia que tenia un taller de fer randes al coixí i, fins que la pobreta, no acabava la punta encomanada, no li donava de menjar.

Quan va casar-se, el marit va morir al cap de dos anys, de tuberculosi, i ella va quedar amb una filla petita d’un anys, havent de treballar de tots: des de fregar terres fins a fregar plats en un restaurant del mercat de Santa Caterina, a Barcelona, i a rentar roba d’altres, fins a tenir les mans plenes de penellons.  Mai es va tornar a casar.

Fins que ma mare va tenir 15 anys, varen viure en una caseta barraca de la muntanya del Carmel, des d’on baixava a peu a les 5 del matí, per arribar a temps al mercat de Santa Caterina. Tota una heroïna. Tot i aquestes penúries, va arribar als 103 anys de vida gràcies a que ma mare va tenir la sort de casar-se amb un home molt bo (el meu fantàstic pare), que va acceptar de viure amb sa sogra i la va estimar moltíssim” (Margarita Badia Giménez), “I tant… Molt… L’un, portà un rem de pagès amb 40 anys. Vídua de sis fills i, més d’un a la guerra… I l’altra, tres filles i casament no vàlid davant de la justícia franquista. L’home, a la presó. I fent arts i mànigues per pujar les filles (estraperlo inclòs), dos cops detinguda i se’ls va escapolir: una vegada, sense mercaderia, però, la segona, amb la mercaderia i tot” (Eduard Roura Roca), “Les meves àvies eren molt treballadores. Pel camí i les feines, van tenir molt mala sort amb la guerra, però se’n van sortir per espavilades. Les recordo amb molta estimació” (Pilar Negre Miàs), “I tant que ho eren. Quasibé no els quedava altre remei” (Maria Rosa Soto Paloma), “Jo vaig néixer al 46 i les meves àvies, una de pagès, quatre fills a la guerra i van tornar totes. Ella no en volia parlar. Sèria, sàvia sense anar a l’Escola. La de poble, dos fills a la guerra i un no va tornar i no sabem on és enterrat. Ella va reaccionar que no en volia parlar. Va fer una vida normal i agradable, molt al dia. Bones cuineres totes dues. Un exemple per mi: no les oblidaré mai. En parlo amb la família” (Elena Juscafresa Juera), “La meva besàvia tenia una parada de mercat. Hi anava cada dia. Cuidava als fills: dues noies i un noi. L’àvia paterna, embotint als peluix, i l’àvia materna anà a la botiga de la marroquineria[2] que teníem.

Tots, tant homes com dones, eren molt emprenedors” (Montserrat Cortadella), “La meva padrina tingués sis fills d’un marit (el padrí), molt bon home però masclista, i, a més, afillà un nebot quins[3] pares moriren l’any de la grip i  un gendre, mort a la guerra; un altre, a les presons franquistes i, un altre, nou anys exiliat a França. I sempre treballant.

Feia la roba a tots els homes de la casa, i els mitjons , i cuidava la cabra, el conill i les gallines, i rentava la roba a la bassa de l’hort. (…) Morí als 87” (Just Margalef Rabascall), “Molt, sobretot, la meva besàvia Maria Bolet i Rafols.

Parlant de la meva besàvia, encara hi ha, a Montcada, les cases Bolet, una dona viuda amb fills, i va crear un bon patrimoni” (Carme L. Grau), “L’àvia paterna va viatjar molt. L’avi treballava al MOPU fent carreteres, i el pare i la tieta varen néixer a la Pobla de Segur, on van acabar establint-se i tenien cabres i terra. Supervalents i treballadors.

I, per part de mare només cal dir que la iaia treballava a les fàbriques tèxtils de Manresa. I viuda, molt d’hora, va aixecar tres marrecs. Era emprenedora i treballadora. Suposo que tothom, en aquells anys, tenia que espavilar si volia sobreviure” (Toni Garduño Serra), “L’àvia paterna no la vaig conèixer, però sé que era molt valenta. I la materna era molt forta” (Generosa Basagañas Clavé).

En el grup “La Vall d’Albaida (terra i gent)”, les respostes en relació amb dones molt arriscades, el 28 d’agost del 2021, foren “A mi, els meus avis i les meues àvies també eren molt arriscats i eren valencianoparlants” (Paco Moscardo Gomar), “La meua uela, per part de mon pare, també era molt valenta i arriscada, i era valencianoparlant, igual que nosaltres” (Maria Rosa Molina Blasco).

Igualment, Maria Teresa Porta, en un comentari que fa a Lluïsa Baltà, li diu: “Doncs, sí, Lluïsa, una àvia molt arriscada. La meva besàvia també va tindre que lluitar molt. Es va quedar viuda amb 35 anys i cinc fills: el més gran, el meu avi (de dotze anys) que, junta mb el seu germà (de deu i mig) varen fer d’homes de la casa. Ella no es va tornar a casar mai”.  

Agraesc la col·laboració i la participació, alta, de les persones que han pres part en aquest punt del treball sobre el matriarcalisme, i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Es refereix a l’any 1937, en plena guerra.

[2] Fabricació d’articles de cuir.

[3] Literalment, en lloc, com ara, de la forma “els pares del qual”.