Arxiu d'etiquetes: dones amb molta iniciativa

Dones molt col·laboradores, amb molta iniciativa i molt obertes

General, , ,

 

Un altre escrit que aporta molta informació sobre la dona en la família catalanoparlant és “A l’àvia Mercè en el seu centenari” (https://www.lopedris.cat/a-lavia-merce-seu-centenari-c5655), publicat en el butlletí “Lo Pedrís”, de Vilaplana (el Baix Camp), i redactat per Mercè Huguet, en què podem llegir que “L’àvia ens explica aquest món passat des d’un present que li és afable i en el qual també ens mostra la dona que és avui (…). Una dona forta, que dins un context que no deixava triar gaire, va saber construir un entorn en el qual organitzar la feina i la família, educar els fills segons les seves conviccions. Dins aquest matriarcat –tal i com de vegades exagerem a casa- la Mercè va esdevenir l’àvia que avui coneixem: lúcida, carinyosa, amant de la conversa, amb sentit de l’humor, patidora i amb un afany d’alimentar-nos constantment.

Vostè, àvia, que va néixer avui fa un segle però que està sempre al dia de l’actualitat, ens transmet l’amor per Vilaplana i la seva gent. Gràcies per compartir amb nosaltres aquest amor que ja sentia de ben petita”  i que, fins i tot, ho plasmà en un poema de 1933, quan la dona tenia 13 anys, i com a “Capitana de les eixerides de Vilaplana” (fet que ens indica que comandava un grup de persones) i que fou publicat en el setmanari catequístic “L’Eixerit”, de què adjunta unes quantes fotos.

Arran d’un post que, el 25 de setembre del 2021, posí en el meu mur i en distints grups de Facebook, després d’haver llegit aquest article aparegut en el butlletí “Lo Pedrís”, per a saber “¿Com actuaven les vostres àvies (en cas que haguessen nascut abans de 1920)? ¿Quins records en teniu? La meua àvia, com també les altres de ma mare (1943), era molt arriscada i, a banda, actuava així, amb una miqueta de raboseria, amb bon cor i molt oberta”, les respostes, en el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, el 25 de setembre del 2021, foren “La meua iaia, de Sant Joan (l’Alacantí); sabia prendre les mides[1] de la panxa per a saber si estàvem enfitats i després sabia trencar l’enfit refregant dos dits sobre la persona que hi havia anat” (Ximo Caturla), “La meua iaia Elvira, mare del meu pare, li ficava aigua al vi per a que el seu home no es passara amb ell. De tal manera que, el meu iaio, li deia: ‘Elvira, a esta aigua li has ficat un poc de vi’.

Benaguasil, Camp de Túria” (Josep Vicent Domínguez Balaguer). Aquests dos comentaris plasmen una dona (en el primer cas, una àvia respecte als nets), molt oberta i, en el segon cas, com comentí a ma mare el mateix dia, bones relacions entre l’home i la dona, fins al punt que hi havia bon humor i que l’home no desaprovava la decisió presa per la dona.

També el 25 de setembre del 2021, en relació amb les àvies i amb els records que en tenien, veiérem dos exemples més de padrines que, a banda, ensenyaren a llegir a netes abans que les xiquetes anassen a escola. Així, en el grup “Dialectes”, Maria Montserrat Morera Perramon, comentà “La meva àvia va néixer el 1885. Em va ensenyar a llegir abans de començar l’escola. M’explicava contes i em cantava cançons. Era una dona segura de si mateixa”. A més, Maria Ferrer escrigué “La meva iaia va néixer el 1908.

Abans dels tres anys, vaig aprendre a llegir amb ella. Només sabia llegir lletra impresa. No sabia escriure. Uns anys més tard, jo li vaig ensenyar a escriure el seu nom perquè pogués firmar”.  Veiem, de nou, dues àvies molt obertes i, a més, molt col·laboradores, com les dues anteriors. I, fins i tot, un exemple de generositat de neta a padrina.

El fet que la dona estiga molt oberta als xiquets mostra una actitud, en la mateixa línia, cap al futur. I, en aquest cas, a més, veiem que eren dones molt col·laboradores, com tant es plasma en moltes rondalles en llengua catalana (entre persones de distintes edats, sexes, etc.).

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades com també a les que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] En l’original, “medir la panxa”.

La dona viva i quotidiana, amb molta espenta i molt oberta

General, ,

 

El 22 de setembre del 2021, Joan Cubells Fullana, molt col·laborador, m’escrigué en el meu mur un enllaç per a accedir a l’article “Dona i cançoner” (https://ibdigital.uib.es/greenstone/collect/affar/index/assoc/Affar_19/81v1p145.dir/Affar_1981v1p145.pdf), de Caterina Valriu i Llinàs, qui comenta “dir que el cançoner és un conjunt interessantíssim per a l’estudi dels costums d’un poble, que desmitifica molts d’aspectes de l’esser femení creats tant per la literatura com per la societat, que la dona que hi trobam reflectida és la dona viva i quotidiana” (p. 152).

En relació amb aquestes paraules de Caterina Valriu, el 24 de setembre del 2021, escriguí, en el meu mur i en distints grups de Facebook, que, “A finals del 2010, un home molt obert i molt coneixedor de la cultura colla (matriarcal i de Sud-amèrica), em deia ‘La cultura valenciana és matriarcal’.

I, el 28 de novembre del 2020, a una pregunta meua, em digué que, en la cultura colla, ‘L’equilibri està igual que hem conegut a les nostres cases, on la mare governa sense sentir-se malament ni menyspreat el pare. I no teoritzen. Viuen i actuen’”.

Tot seguit, vaig afegir que estava molt reflectit, per exemple, en moltes rondalles en llengua catalana.

El 24 de setembre del 2021, en el grup “Cultura mallorquina en llibertat”, en què es plasmà el primer comentari, Joana Pol escrigué “Lo que ara diré és tan sols la meva opinió, com demanes al post.

Vertaderament, per lo que sé de primera mà sobre la meva família, i per lo que vaig arribar a saber a través de les padrines, tiets i tietes, a Mallorca, les dones comandaven (adonau-vos, CO-mandaven). Aquest sistema IGUALITARI, més que matriarcal, es veu a través de les rondalles[1] i les cançons populars”.

A continuació, afig informació que, poquíssimes persones havien escrit en cap de les preguntes que havíem fet, fins aleshores, en relació amb la dona en la família catalanoparlant:“

“De fet, fou després de la guerra, amb la forta arribada d’immigració peninsular, que es produïen escenes de maltractaments masclistes molt mal vistes per la nostra gent.

Durant el govern de Franco, les dones no podien ni tenir un compte al banc, i la meva tieta comentava, tota espantada, que era la fi del món, perquè els homes eren com a infants, jugadors, borratxos, impulsius, bravejadors i, sense el control assenyat d’una dona, la civilització s’acabaria. Era una mica exagerada, la meva tieta. Però ben veritat que, a Balears i a València i a Catalunya, el matriarcat era ben semblant al que hi ha avui en dia al Marroc: les dones manen a la casa fins que s’hi fica l’amo. No anaven al bar, ni a timbes, ni enlloc que no fos acompanyades del marit o del nuvi (que havia de demanar entrada al pare, no a la mare)”.

Tot seguit, considera que “Pretendre que governaven les dones és una fantasia, en la meva opinió” i, un poc després, afig “amb tota la resta que l’home podia fer sense donar cap explicació a la dona: comprar, vendre, hipotecar, jugar-se la fortuna, la dot, les joies i, fins i tot, els vestits i els mobles, suposadament gestionats per la dona”.

A més, el 24 de setembre del 2021, en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, Joan Claparols Vilamanyà escrigué “Parla amb les basques. Les d’aquí no s’atreveixen perquè hi ha massa immigrant mesclat”  i, immediatament, li comentí que, en el 2017, m’havia llegit el llibre “El matriarcalismo vasco”, “recomanat per un historiador, i, en bona mida, és molt vàlid per al matriarcalisme vinculat amb la llengua catalana” i que ‘Jo no relacione ‘matriarcal’ a ‘manar les dones’, sinó amb una manera de viure, i també amb molts temes que trauen, per exemple, Jaume Vicens Vives, Josep Fontana o, com ara, David Algarra Bascón. I, per descomptat, amb la col·laboració i amb l’aportació de moltes persones”.

Al moment, Joan Claparols Vilamanyà, m’escrigué “Les dones manen sempre, així o aixà”. I, ràpidament, li vaig adduir que, “Un dia comentí a ma mare que això estava molt reflectit en moltes rondalles (…) [i] en molts comentaris de catalanoparlants. I ella, em vingué a dir que les rondalles no podien deixar de plasmar lo que esdevenia dia rere dia”  i que, “ma mare, m’ha afegit que la meua àvia no exercia, per dir-ho així, un sistema autoritari, sinó molt obert, perquè, més d’una vegada, abans, volia saber quin era el punt de vista del marit”.

Aleshores, Joan Claparols em respongué: “Compte: Jaume I va deixar escrit que la millor virtut d’una dona era el seny. Parlem d’aquestes”.  

A vegades, pense que, com venia a dir-me Pere Riutort, durant una conversa de l’any passat, sobre el tema del matriarcalisme, cal tenir una mena de misericòrdia, ja que, més de tres-cents anys d’entrada d’unes lleis i d’un estil de vida prou diferent al matriarcal, si bé, molt més, des de la fi del guerra de 1936-1939, i vinculat als territoris catalanoparlants, no es compensen de la nit al dia.

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, a les que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia. 

 

 

 

Nota:[1] Molt més en les rondalles.

Dones molt sociables, molt participatives i molt obertes

General, , , ,

 

Continuant amb el tema de la dona, com el presenta Elisenda Ortega, en el llibre “Orxateria El tio Che 1912-2012” (http://www.eltioche.es/wp-content/uploads/2015/05/Libro_el_tio_che.pdf), a què accedírem el 20 de setembre del 2021, Pere Claròs, en el seu escrit “El nen dels licors”, comenta “Jo era amic de l’Alfons, un dels fills de Pere Joan i Jerònima. A vegades anàvem al moll i donàvem una volta amb vaixell durant un parell d’hores. Això, però, era excepcional. Estaven acostumats a viure en un matriarcat, i Jerònima exigia treball. La veig, imponent, asseguda en un petit mostrador que donava al carrer venent cacauetes, xufles, cigrons i les castanyes calentes que els nens compraven amb calderilla. La senyora sostenia casa i marit” (p. 12).

En la pàgina 42 d’aquest llibre sobre l’orxateria El tio Che, veiem que María Iborra, filla de l’Alfons, en l’article “El meu primer regal va ser un davantal”, comenta que “La nostra família era matriarcal” (p. 42).

Un escrit que hem trobat prou en línia amb el d’Elisenda Ortega, sobretot, per lo que aporta respecte al paper del pare, és l’entrevista “Jaume Santandriu[1]. Capellà i poeta”, publicada en juliol de 1994 en “Inca Revista” (no. 36), quan Jaume Santandreu, respecte a son pare, comenta que, “Com passa sempre sovint a Mallorca, ca nostra és un matriarcat, i la tendresa estava representada per la part paterna. Mon pare era un home escalfadís. Una estreta de mà seva, marcava una fita. Era un home ocurrent i graciós, però per damunt de tot era un home bo. Seria molt difícil trobar-li un caire negatiu. Era un passador de pena, però en cas de tenir una espina se la clavava ell” (p. 14). A més, en la mateixa pàgina, veiem que és un home, com Pere Riutort (Petra, Illes Balears, 1935), que ha estat molt en contacte amb la natura (p. 14), que considera que “Si hi ha una força interior, seria la de les arrels del camp, i un amor entranyable a la nostra terra” (p. 14). Igualment, en resposta a la pregunta “Fill únic entre cinc germanes, això marca. Com éreu de petit?”, comenta que “El contacte directe amb la terra i el predomini d’un femení dins a ca nostra. La qual cosa explica molt que per damunt de tot, terra i dona han produït dins mi un predomini de sensibilitat. M’he sentit sempre molt estimat” (p. 14). Aquesta entrevista està accessible en Internet.

En línia amb aquestes paraules de Jaume Santandreu sobre el predomini de lo femení en la cultura vinculada amb la llengua catalana, direm que, en la tesi “Infarto de miocardio. Infarto social. La experiencia de las restricciones en un programa de rehabilitación cardíaca” (https://www.tdx.cat/bitstream/handle/10803/385860/TESI.pdf.txt;jsessionid=4737F2CDCDF4E2DF809621BBA3A3E678?sequence=2), de Miquel Arenas Paños, vinculat a la Universitat Rovira i Virgili (de Catalunya), publicada en el 2015 i a què vaig accedir el 14 de setembre del 2021, veiem que el metge del cor (cardiòleg) Ricard Caicedo diu que “en la nostra cultura hi ha un matriarcat i l’home està més evadit de la feina… aquesta generació que ja s’ha fet gran i l’home sempre ‘s’apoya’ en la dona”  i  que, un altre metge, César Martínez coincideix, amb el metge que hem esmentat, en què la cultura catalana és matriarcal i, a més, afig que les dones són més curioses: “’las mujeres creo que llevan las riendas… somos una sociedad matriarcal (…) probablemente la gente joven, que es la que menos infartos hace, ha cambiado la cosa, pero la gente de edad de 40 años para arriba… las que llevan las riendas de la vida familiar son las mujeres… son más preguntonas, van más allá,, preguntan sobre el futuro’.

Coincide con el cardiólogo en hacer una distinción entre el tipo de relación hombre-mujer de la gente mayor en contraposición a la gente joven y, curiosa o significativamente, en calificar nuestra sociedad como matriarcal. Ambos también acuerdan que las mujeres son más preguntonas que los hombres”.

Doncs bé, un amic meu, molt coneixedor de la cultura colla (de Sud-amèrica i matriarcal), em digué, a una pregunta meua sobre matriarcalisme i creativitat (i altres punts), que sí que era cert que, en les cultures matriarcals, es desenvolupàs més la creativitat.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] En acabant, el nom apareix com Jaume Santandreu.

“Afica-hi sa collonera!”, dones ben tractades, que trien i molt obertes

General, , , ,

 

A partir d’ara, totes les cançons eròtiques que escriurem formen part del llibre “Sexe i cultura a Mallorca: el cançoner”, de Gabriel Janer Manila. En moltes d’aquestes cançons, la dona actua amb molta iniciativa, amb molta espenta i, en altres, es veu que la dona està ben considerada a nivell social.

 

La dona actua amb molta iniciativa:

“Jo estava dalt una sitja[1]

i menjava arròs amb pop;

i com l’hi tenia tot

encara me deia: pitja!” (p. 77).

 

“Jo l’hi feia per darrera,

tota l’hi vaig encarnar

i ella encara m’exclamà:

-Afica-hi sa coionera[2]” (p. 77).

 

“L’any passat dins es gener

eren set qui la’m tocaren,

i tant de gust me donaren

que boixadora em vaig fer[3]” (p. 78).

 

“Una fadrina, quan jeu,

sa poma elàstic pareix,

i un bon pardal engoleix

com si xuclàs un fideu.

Tant ne xucla vuit com deu;

tots d’un en un los panseix” (p. 82).

 

Com veiem, fins i tot, en el camp de lo eròtic i de lo sexual, en la cultura vinculada amb la llengua catalana, la dona no és la part passiva, mansa i simplement receptiva, com encara podem llegir en articles dels darrers anys, sinó una persona amb molta iniciativa, amb molta espenta, que té la darrera paraula i que és qui tria quan aprova, per exemple, que l’home faça una penetració o que actue en relació amb el seu cos o amb molts altres actes vinculats amb lo eròtic i amb el món de la sexualitat.

Ara bé, que això, per a més d’u, no siga politicament correcte, no vol dir que no siga un fet.

Agraesc la col·laboració de les persones que em recomanaren alguns dels llibres o altres publicacions sobre música popular eròtica en llengua catalana, a les que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Notes: [1] Una sitja, com podem veure en el DCVB, és una “Cavitat subterrània destinada a guardar-hi collita, principalment de cereals”.

[2] La collonera.

[3] És la dona qui ha triat fer-se boixadora, no li hi ha sigut forçada, ni ha sigut arran d’un consell o d’una proposat aliena.

La dona estira el carro amb molta iniciativa i molt oberta

General, , , ,

 

El 18 de setembre del 2021, en el meu mur i en distints grups de Facebook, posí un escrit que, entre altres coses, deia “Ma mare, en una entrevista que li fiu, em digué ‘Per exemple, anaven [les dones] per a dir ‘A tu, ¿què et pareix, Miquelet?’. [I mon pare els deia:] ‘Ah, puix bé, lo que tu vullgues’’.

¿Com eren les relacions entre els vostres avis? ¿Quin paper hi jugava la dona? En el cas dels meus avis materns, s’entenien molt bé i la dona era qui triava, qui tenia la darrera paraula. Gràcies”.

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 18 de setembre del 2021, les respostes foren “Jo et parlaré dels meus pares. El meu pare sempre n’ha estat molt de ma mare i, sense ella, se sent perdut, tot i tenir molt de caràcter. Sempre l’ha anomenada ‘la jefa’, perquè és qui du i ha dut els pantalons a casa.

Ma mare, des de petita (12 anys), es va haver d’espavilar i agafar les regnes de la casa: va perdre el pare, la seva mare cuidava els avis impedits, i ella anava al camp a plantar, collir i, al mercat, a vendre.

Es va forjar en la resistència i ho va saber fer bé, tot i que, de vegades, el seu caràcter és massa dur.

Per altra banda, dir també que s’han complementat molt bé, però ma mare ha estat sempre el pilar de casa” (Glòria Fulquet Comas), “Els meus avis, pel temps del que parlo, estaven tan compenetrats que, quan l’avi, a punt de morir i el senyor Rector li va demanar si volia confessar i combregar, li va dir ‘Pregunte-ho a la Pepeta’. La meva àvia, ella decidia en temes considerats importants, o sigui, els familiars. Jo ja tinc 72 anys i, d’això, ja fa força temps, ja que jo en tenia 15” (Montserrat Treserra Soler), “El meu pare deia que tot els anava bé, perquè la mare era una mandona i, ell, un tant se me’n dona” (Marta Farreras Casanovas), “A casa meva, la que portava els pantalons era la meva mare!!!! El pare sempre deia ‘Amén’” (Isabel Fortuny), “Els meus avis materns, l’avi és el que manava amb els diners, i la padrina era la que portava la casa. El padrí tenia un caràcter molt dur, i ella era súper carinyosa” (Conxita Margarit).

En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el 18 de setembre, les respostes foren “El pare feia el mateix: opinava i ‘Decideix el que et sembli’” (Joan Sole Roca), “A casa nostra, també, del mateix pare i fets” (Montserrat Samarra Gibert), “Es comentava i decidia el que millor era. Ni l’un, ni l’altre” (Teresa Segui Lopez), “A casa, també es feia així. Ara, a casa meva, ho parlem tots dos i ho decidim per mutu acord” (Montserrat Carulla Paüls), “A casa, no. Manava l’avi, a tots. L’àvia era una mena de gheisha que li acomplia tots els seus capricis. Quan van morir, semblava que manés el pare, però qui estirava el carro era la mare” (Joaquina Viñals), “A casa, el meu pare. La mare només estava per als fills i tasques de casa” (Bely Bely Bely).

En el grup “Cultura mallorquina”, el 18 de setembre del 2021, en relació amb com eren les relacions entre els avis i quin paper hi jugava la dona, les respostes foren “Els meus avis paterns (de Mallorca, tots dos), es tenien molta estima i respecte mutu. Els record amb molt d’afecte. No sabria dir si sa padrina comandava, sí que es padrí no li feia ombra. I que ses padrines velles (besàvies, les mares dels avis) eren de personalitat forta. Dels meus altres avis, et podria contar quelcom semblant, però són aragonesos” (Julia Pons), “Es padrí manava i sa padrina feia lo que li convenia” (Yani Palou).

Agraesc la col·laboració de les persones que han participat en relació amb aquest punt del treball sobre el matriarcalisme, i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que tiren avant, amb molta iniciativa i molt obertes

General, , ,

 

En el grup “Cultura d’Eivissa i Formentera”, el 12 de setembre del 2021, fiu una pregunta en relació amb la frase “Aleshores manaven les dones”, “¿Vos importaria escriure vivències relacionades amb ‘sa madona’ o bé amb el paper de la mare, o bé de la padrina (l’àvia)?”  i la primera resposta en línia amb la frase fou “Més d’una vegada, he vist gent dinant a un restaurant i, a l’hora de pagar, paga l’home amb els sous que sa madona li ha passat per davall sa taula” (Mari Lina Ribas Clapés). En relació amb aquest comentari (i, sobretot, a lo de “que li havia passat per davall sa taula”), que el llisquí a ma mare el 16 de setembre del 2021, ma mare em digué que no li estranyaria que això tingués lloc en la nostra família. I, com a exemple, em parlà d’un matrimoni de dos familiars (de qui hem canviat els noms): “Fins i tot, la tia Carmen i el tio Vicent (perquè, el tio Vicent, en diners, no s’ha preocupat massa), la tia Carmen ha sigut l’organitzadora, l’administradora.

Això et dic que és normal, perquè, per a moltes persones, si no paga l’home, és una baixesa. No m’estranyaria. És de les coses que no ficaria en dubte”. Immediatament, li responguí “¡Ni jo!”. I ella m’afegí “Almenys, en algunes famílies no és estrany. És una manera intel·ligent d’actuar la dona”. Uns altres comentaris en aquest grup foren: “Un dia, l’alcalde i el mossèn van fer una juguesca. Qui mana a les cases: es homes o ses dones? Van fer córrer la veu: on mani la dona, una vaca.

Van anar passant i tots  demanaven una vaca, fins va arribar un que, amb veu potent, va dir: ‘Jo vull un cavall negre!!’. Tots els demés van quedar meravellats del poder[1] de l’home. Al poc de temps[2], va tornar a l’Ajuntament i mig temerós va dir:

-Podeu donar-me un cavall blanc amb taques marrons. És que és el que li agrada a sa madona.

Heus ací el tema” [3](Joan Garcia Codina). Uns altres comentaris foren “La meva teoria és que és variat, depèn de qui té els doblers. Si la dona fa mercat o té herència, mana; i, si és només de casa, un xic menys. I, quan els fills són majors, mana ella i ell s’ho mira: ja ha perdut el poder” (Joan Garcia Codina), “Jo crec que sí que hi havia un cert matriarcat, com a altres societats masclistes, per cert. Les dones entrenen els fills a ser servits per la dona i eternament dependents.

Crec que les relacions tradicionals eren raonablement igualitàries: la dona hereta de la mare, conserva les propietats quan es casa, tria el marit entre diversos candidats (almenys, en teoria) i, moltes vegades, tenien més autoritat real, tot i que ho dissimulaven per quedar bé” (Neus Ribas), “Com bé diu algun, per aquí, depenia de qui tenia sous. Segur que si algun es casava amb una hereva, qui manava era ella…” (Xavier Prats Marí).

En el grup “La Catalunya del Nord”, l’11 de setembre del 2021, em comentaren “Manaven dintre de casa seva; fora, de cares a la galeria, no” (Eva Insua Diaz),

En relació amb aquestes respostes, en l’article “Teresa Conca Martínez” (https://sindicalistesfeministes.com/teresa-conca-martinez), publicat per “Sindicalistes Feministes CCOO PV”, a què vaig accedir el 10 de setembre del 2021, podem llegir que Teresa Conca nasqué en Beneixama (l’Alcoià) en 1954 i que ella comenta “Ma mare era més tolerant[4], era ‘la mare’, ma casa era un matriarcat […] Sí, mon pare anava a treballar, però qui portava el govern de la casa i de tots, (…] era evident que era ma mare” i, entre altres coses, afig que “ella intentà que, en la mesura de lo possible, ferem activitats encara que no foren del seu gust, ni de la consciència, ni dels seus principis”.

Igualment, Teresa Conca addueix que “Ma mare bo, doncs, com totes les dones d’aquella època era… tirava de sa casa i de tota la família. Treballava al camp” i, a més, diu que era una dona extraordinària (“superwoman”, en l’original). 

Igualment, en l’entrevista “Dolors Escriche” (https://ballcatmemories.cat/dolors-escriche), publicada en la web “Ballcatmemories”, i que trobí el 10 de setembre del 2021, podem veure que Dolors Escriche, balladora, comenta “A casa meva era un matriarcat: manava la mare. Érem set: l’oncle, el meu padrí, el pare, el meu germà, la mare i jo, i després la meva cunyada. I tots bé perquè la meva mare és la que portava la batuta”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que prenen part en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] En l’original, la paraula castellana “poderío”.

[2] En l’original, “Al rato”.

[3] Aquest relat dels hòmens i la vaca és conegut en distintes poblacions de tot l’àmbit lingüístic.

[4] Que son pare.

“Vaig viure un cert predomini de la padrina” (Pere Ramon Nadal)

General, , , , ,

 

En relació amb la frase “L’autoritat de la mestressa s’incrementava amb l’edat”, plasmada per David Algarra en el llibre “El Comú Català”, el 15 de setembre del 2021, Pere Ramon Nadal, en un correu electrònic, em comentà que “És cert que, durant la meva infantesa, vaig viure un cert predomini de la padrina (la mare del meu pare), que vivia amb nosaltres (era vídua, ja que el meu avi es va morir jove) i que tenia una forta influència sobre el seu fill, el pare.

Amb el temps, només la independència econòmica de la meva mare, li va donar més gran autoritat. També és cert que hi havien dos factors que influïren: la meva mare tenia una educació molt millor que la meva padrina, però el seu coneixement i integració en el món agrari (rural) no hi tenia gran cosa a dir, tot i que conforme es va fer gran la iaia, la mare sí va anar integrant”.

Quant al paper de la dona, fins i tot, més enllà de la força econòmica, en l’article “Jo busco la felicitat dins de la infelicitat” (https://www.lavanguardia.com/lacontra/20171121/433049357355/jo-busco-la-felicitat-dins-de-la-infelicitat.html), a què vaig accedir el 10 de setembre del 2021, Mercè Boada, neuròloga, a la pregunta “Vostè és filla de peixaters”, respon: “I neta. En la meva família, grans emprenedors, hi havia pocs universitaris. Era un matriarcat. Dones fortes i vitals. Independents. Es valorava la feina, vaig fer un any d’Econòmiques treballant a la peixateria”. Com veiem en aquests dos escrits, la dona està ben considerada i, fins i tot, el paper de la padrina (l’àvia), com en moltes rondalles i com en molts comentaris de dones catalanoparlants majors de setanta anys i tot, no és precisament passiu, sinó tot lo contrari.

Cal recordar, a més, que, com ja escrivia Francesc Eiximenis en el segle XIV, en el capítol 894 de l’obra  “Lo Crestià”, en la cultura castellana era habitual furtar i mentir.

Per això, cal no aprovar la tendència de polítics que es posen l’etiqueta d’esquerres, de progressistes, d’eixampladors de la base, etc. i que, en el fons, fan com aquell històric futbolista del Barça, Quini, qui, durant el juí relacionat amb el segrest que havia patit uns anys arrere, vingué a dir que els segrestadors (en el nostre cas, els qui s’inclinen per lo patriarcal vinculat amb la cultura castellana i que fan la rendivú al PSOE i a Podemos), en el fons, l’havien tractat bé (ací, al matriarcalisme vinculat amb la llengua catalana i a la mateixa llengua).

Agraesc la col·laboració de les persones que prenen part en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia. 

“Dones que tiren envant”, arriscades i molt obertes

General, , , ,

 

L’11 de setembre del 2021, l’endemà d’haver plasmat en aquest treball l’entrevista “Les Iaies. Més que un vi”, escriguí, en el meu mur i en distints grups de Facebook, que “Ma mare (1943), parlant sobre els seus pares i sobre els seus avis, em digué ‘Aleshores manaven les dones’. Hi estic totalment d’acord.

¿Què opineu?”.

Les respostes, l’11 de setembre del 2021, en el meu mur, foren “A totes les cases, el pes i la bona marxa, d’elles. Sempre ha sigut de les dones” (Lourdes Pons Llongarriu), “Aleshores, ara i sempre, han manat. Alguns homes presumeixen d’allò que no han fet mai: manar a casa! No fan ni riure, més aviat fan pena!!!” (Ricard Jové Hortoneda), “Sí, sí. A casa, també!!” (Montserrat Cortadella).

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, l’11 de setembre del 2021, comentaren “Sí. És cert” (Maria Sarrà), “Mon pare conta que, si a un li anaven de negocis, i ell no volia, per no dir que ‘no’, deia ‘Li ho comentaré, a sa dona’ o ‘Sa dona troba que no val la pena’. Qualsevol excusa, anomenant la dona, perquè l’altre deixés d’insistir.

A més, qui duia l’economia familiar era la dona, ja que era qui s’encarregava de la casa, mentre l’home feia feina al camp o a jornal.

Al ball de bot, boleros o ball mallorquí, qui comanda (qui diu quins passos fer) és la dona.

Les ballades populars acaben amb una Bulla o Bullanguera: el públic fa una rotllana i surt una parella, a ballar i prendre-li el lloc, a l’altre. Es van robant les parelles, els uns als altres. Si a la dona no li agrada l’home amb qui balla, li fa els passos més complicats per deixar-lo en evidència. Si hi ha una ‘brega’ entre dos homes, és la dona qui tria amb qui vol seguir manant” (Àngela Puig Pozo), “Manaven les dones i els homes feien el que els hi donava la gana” (Maria Antònia Plana Terraza), “Crec que sí, però que no fos dit” (Glòria Verdaguer), “Sempre manen les dones, especialment, a Catalunya” (Gerard Conde Martínez), a qui Natividad Paulet Gerotina respon “Jo no ho crec… Al Pallars Sobirà manaven els homes… Ara ha canviat” i Violeta Mitjanit li contesta “Quanta tonteria dius”. I, tot seguit, Gerard Conde comenta a Violeta Mitjanit “Encara no t’has assabentat que Catalunya és, ha sigut i serà sempre un Matriarcat, majorment”. Uns altres comentaris foren “Depenia de cada casa!” (Angels Grifell Tatje), “A la meva família gracienca, era clar: que qui dirigia era el matriarcat. Als homes, els enviaven a comprar coses per a que no destorbessin. Com més lluny, millor.

A mi, em deixaven entrar a la cuina, de petit, perquè ma mare va insistir en què era apanyat a la cuina. Va costar acceptar-ho” (Joan O’Sesy). Violeta Mitjanit, li contesta “Això de treure’ls de la cuina, ho feien moltes dones perquè no venien els homes a ajudar, sinó a picar i estorbar. Manaven a la cuina i poca cosa més”  i, en acabant, Joan O’Sesy, li addueix “És el que dic, sí. A Gràcia, fora de la cuina, també manaven. Tenim com a referent  ‘Les Teresines’, de TV3, on el paper de l’home era secundari”. Violeta Mitjanit li retruca que “Manar a la cuina no és manar. Si no tens els diners, no manes res. Ma àvia paterna manava al segon marit, perquè els diners del primer marit, ja vídua, eren d’ell, dels calers que li va deixar el meu avi, primer marit d’ella, i la seva tia  que no tenia fills. Les coses s’han de dir clar i català”.

“Algunes rebien bones garrotades si no feien lo que l’home deia que era la seva obligació fer.

Treballaven com a burres!!

Al camp, a la casa i tenies 6 o 8 fills.

Si això era manar??” (Rosa Elisa Guinart Folch), a qui Mari Carmen Jiménez Gil comenta “Dic el mateix”  i Cristina Lloria li escriu “Jo no he vist mai això a casa meva”. “No és veritat. Manaven casa seva i encara amb límits. No diguem bestieses. I, al món polític i social, no pintaven res. Ni tan sols podíem votar, carai!! Si eres burgesa vídua o soltera rica, llavors una mica més, com la senyora Isabel Llorach, filàntropa i amant de les arts a Barcelona, i ama del seu destí” (Violeta Mitjanit), “El pare era molt treballador, però qui dirigia la casa era la mare. De Barcelona” (Dolors Canet), “Això només passa o passava als Països de parla catalana” (Angels Moran Navarro), a qui responguí “Molt. I encara està molt viu. Està molt reflectit en moltes rondalles en llengua catalana”.

“A casa de l’àvia del pare, casa de pagès a Sitges. La Sínia del Gall. La besàvia Paleta tallava el bacallà i n’era la senyora de la casa” (Joan Carles Nicolas Ferret), “Les dones no han manat mai, i menys, aquells anys. El que feien era ocupar-se de l’economia familiar i això no té res a veure amb manar.

Distribuïen els diners que li donava l’home, segons les partides instituïdes pel patriarcat. I això, a la nostra civilització, ve de l’època grega i romana” (Joana Zaragoza).

En el grup “Dialectes”, l’11 de setembre del 2021, les respostes foren “No, que els homes es desentengueren totalment de l’organització de la llar, la salut, l’educació dels fills, de tot allò que pertanyia a l’àmbit domèstic, no vol dir que les dones manaren, en absolut” (Jordana Valls Rosselló), a qui Xe Nia Nia li respon “Això no passava a totes les cases” i Adrián Et Cetera li escriu “Completament d’acord”. Igualment, també veiem “És una generalització. Un dels aspectes de la Revolució Industrial és el desarrelament de l’esser humà. Aquest desarrelament fou especialment violent per ses dones, ja que perderen es seu paper com a organitzadores de la llar i de la gestió familiar que era habitual al món rural i preindustrial” (Enric Sastre Jiménez), “Més que manar, administra en la casa” (Carme López Borrás), “Les dones sempre han tirat envant la llar quan ha fet falta. Potser es deixen amilanar menys per les dificultats. Ara bé, la manera que tenien i, potser encara, alguns homes tenen, de ‘manar’ era d’una altra mena.

El meu besavi era un home ‘culte’ i tocava un instrument musical, però va impedir que les filles anessin a l’escola i aprenguessin el més elemental. Després, elles organitzaven la casa, però els faltava alguna cosa molt fonamental” (Eulalia Pons Gomila), “Jo recordo als meus avis paterns, menestrals, republicans i lliberals, on les funcions del patriarca i la matriarca estaven molt ben definides. L’avi manava en tot lo que era propietat i les rendes del treball, i també en la imatge de la família. L’àvia tenia un control ferm de la casa i les seves despeses, dels nens petits i de les nenes fins que deixaven la casa, per casar-se. També es preocupaven que una de les filles es quedés soltera a casa, per cuidar als pares quan fossin vells i ajudar a l’hereu a criar els seus fills. Això ho  vaig viure, tal qual” (Ernest Perera Folch). Margalida Fuster Homar li respon “Ara entenc el paper de la ‘tieta’. A vegades, era la germana petita. Pobreta!!” i Ernest Perera li addueix “En el meu cas, era la germana gran. El germà hereu tenia l’obligació de mantenir-la i protegir-la fins que el Senyor la cridés”. “A casa, les mestresses sempre han comandat” (Catalina Estelrich Mesquida)

En el mateix grup, l’11 de setembre del 2021, Grau Marina, em preguntà “Perdona, però ,què és el matriarcalisme? He fet una recerca breu, i sempre parla d’una vessant psicosocial. Què passa amb la vessant política, econòmica, pública, etc.?” i la meua resposta fou: “En això, cal afegir els efectes dels decrets de Nova Planta”  i que el matriarcalisme és “La tendència a organitzar-se, a viure, a actuar de manera molt oberta i prioritzant més l’acció que la reflexió. Com em digué un amic molt obert i molt coneixedor de la cultura colla (matriarcal i de Sud-amèrica), ‘No teoritzen. Viuen i actuen’.

La dona és qui mana, però això no vol dir menyspreu cap a l’home, ni cap a les persones grans, ni caps als jóvens, ni cap als xiquets.

Hi ha interés per la Mare Terra.

S’afavoreix molt un ambient molt obert, molt participatiu, molt creatiu i amb molta iniciativa.

Està molt reflectit en moltes rondalles en llengua catalana, per exemple, recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover, per Sara Llorens, per Andreu Ferrer Ginard, per Cristòfor Martí i Adell i per Ximo Caturla (Joaquim G. Caturla)”.

Com a curiositat, però que crec que caldria afegir en tractar el tema de lo matriarcal, quasi mai (repetesc, quasi mai), en Internet, es fa referència als decrets de Nova Planta i a les seues repercussions en el matriarcalisme vinculat amb la llengua catalana i amb la cultura catalana, amb la valenciana i amb la balear. No obstant això, sí que hi ha persones agosarades, amb molta iniciativa i molt obertes que ho fan: per exemple, Bartomeu Mestre i Sureda  (de Felanitx, Illes Balears) i, a banda, Jordi Salat. Ambdós relacionen la cultura castellana amb lo patriarcal i, en canvi, la catalana (i, de rebot, la valenciana i la balear), a lo matriarcal. I, en el cas de Bartomeu Mestre, aporten informació que no sol eixir en escrits relatius a la història de la Nació Catalana.

Continuant amb les respostes en el grup “Dialectes”, en relació amb la frase de ma mare (sobre els seus pares i sobre els seus avis), “Aleshores manaven les dones”, poguérem llegir “Manaven les dones? Jo diria que tenien una petita parcel·la de poder. Fora d’això, ni manaven, ni decidien, ni pintaven res de res” (Eva Dénia), “Ni ma mare, nascuda en el 1941, ni la meua iaia, en el 1912, han manat en la vida. Només eren les ames de la feina de la casa i del camp. Moltes obligacions i ni una paraula. Alzira” (Jesús Cebrián Fuertes). Tot seguit, feu una descripció interessant, del paper actiu de la dona i deia que “on el meu iaio era el cabo.

La dona ha tingut un paper molt sofrit, però era el que hi havia en aquella època. I el meu iaio no era una mala persona: la volia a muntó, molt. Però les necessitats eren eixes. En esta casa treballava fins el gos, però les dones més que tots junts” (Jesús Cebrián Fuertes). Puc dir que, en l’entrevista que fiu a ma mare el 15 de febrer del 2021, em parla dels seus avis i dels seus pares des d’una visió i amb unes experiències molt més positives que les descrites en aquest cas.

Un altre testimoni fou “Les meves dues besàvies i les meves dues àvies treballaven les quatre. I tenien negoci. No som família rica. Inclòs la meua àvia Núria Morral va estudiar una carrera.

Això de que les dones estaven a casa i no pintaven res, serà en les vostres famílies. A la meva, sí que pintaven i pinten” (Xe Nia Nia), “Pense que el lloc és molt important. Al meu poble, els hòmens (la majoria) anaven a peixcar a la mar gran: Canàries, Mauritània, etc. I les dones manaven en tot. És més, la iaia tenia un poder firmat pel iaio que, si en els 8 o 10 mesos que faltava de cas, poguera fer i desfer si fera falta… I quasi totes les dones el tenien, fins fa poc, que tot és ja telemàtic” (Maria Devesa Beneyto), a qui Isa Styraz Dos li contesta “Si tenia un poder és que no manava oficialment” i Maria Devesa li respon “En el segle passat, cap dona manava oficialment. Però elles ho portaven tot avant… I el poder era per si havia que vendre qualsevol propietat d’urgència, poder-ho fer”. I Isa Styrax Dos li afig “Per això, ho dic: que lo de que les dones manaven és una utopia”. A banda, Jesús Cebrián Fuertes addueix a Maria Devesa Beneyto que “Tindrien més decisió quotidiana, però només en l’àmbit domèstic i temporal i, per la feina del marit, i quasi sempre baix la supervisió de l’altra part política o els propis pares, ja que vivia més d’una família en una casa.

Estàvem molt a prop de la cultura àrab, no hi ha dubte.

Hui en dia, se li dóna el poder a la dona, clar que sí: egoistament, només per a viure l’home a la bartola el màxim possible.

Hui la dona és el 100% ama de totes totes. Però, abans,… unes tristes i pobres desgraciades, a no ser que visqueren sense falta de pessetes, ja que el rol canviava de sobte tota la vida: de la família, en les necessitats i en l’educació”. Finalment, Maria Devesa Beneyto comenta “Jesús Cebrián Fuertes. No és comparable les dones d’ara i les de 1920. Dins d’aquella època, hi havien dones i dones”.  

Agraesc la participació, alta, i la col·laboració de les persones que han plasmat els seus comentaris, per al treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones (grans i tot) amb molta iniciativa i molt obertes

General, , ,

 

En la rondalla mallorquina “Sa jaia Gri”, que figura en el Tom IX, veiem que una dona amb molta iniciativa (tot i l’edat), actua amb molta espenta, amb molta raboseria i que preparava els mobles i la roba per al casament de la filla, Na Catalina. Durant el trajecte, la dona es troba amb un hortolà i amb un amo, els quals, com podem veure, “no acabaven de tenir sa vivor que s’és menester per anar pel món. És ben cert que sa jaia Gri els donava set voltes” (p. 25-26), en línia amb el matriarcalisme plasmat en moltes rondalles en llengua catalana. Fins i tot, molt prompte, quan van cap a Ciutat (actualment, Palma), la jaia diu als dos hòmens “Trob que heu pensat beníssim” (p. 26) i, així, els aprova.

Un poc després, i ja en un hostal, la velleta, molt matinera, “s’aixeca i els diu:

-Sobretot, jo no puc estar pus; em convé fer es meu cap envant. ¿Voleu que desferm ets ases i que començ a caminar?

-Sí –varen dir l’amo i s’hortolà, sense mal ningun ni sospitar-se res de mal” (p. 27). I, així, la dona, immediatament, mou els dos àsens i fa marxa.

A banda, al moment, la jaia troba dos mercaders  que eren molt compradors i li posen preu a les mongetes i als àsens i, ràpidament, fan la barrina (és a dir, apleguen a un acord, p. 28) i, tot seguit, se’n va cap a Ciutat: “fon anar-se’n a una bona botiga de robes i a una altra de mobles i comprar sa caixada i es parament per sa seua filla a fi de que es pogués casar en voler” (p. 29). I l’endemà, “ben dematinet, pega coça as llençol  (…) i ja pica de talons a trescar per dins Ciutat” (p. 29).

Immediatament, apareix un traginer (p. 30) i, posteriorment, en la rondalla, ho fa un dentista i un sargent. I, en tots els casos, la dona, no sols fa acords amb tots dos sinó que, a més, ella marca què faran l’amo i l’hortolà, els quals, molt innocents, accepten lo que ella els diu i, així, de nou, la jaia fa el paper actiu mentres que els altres (excepte en u dels passatges finals de la rondalla), en fan el passiu, fins al punt que la perdonen i comencen un nova acció. Així, podem llegir que els dos hòmens “ja foren partits darrere sa jaia Gri, travessa qui travessa carrers i volta qui volta cap de cantons, i des d’allà, tant com en podien treure, perquè es dimoni de sa jaia tenia una cama de foc i (…) se n’anava com un llonzí” (p. 32).

Quan passen la jaia Gri i l’amo i l’hortolà per la Diputació (que ella els fa creure que és la Justícia), els diu com han de parlar i què han de fer: “L’amo de Son Frau i s’hortolà de Son Mas s’ho arribaren a creure, que sa jaia deia ver, i ja li varen haver pitjat darrere i, des d’allà, per dins carrers i carrerons de Ciutat! I sa jaia, davant davant; i , ells, darrere darrere i des d’allà!” (p. 39).

Ara bé, en un moment de la rondalla, l’agafen i li diuen que o paga o la maten. Ella, sense pensar-s’ho dues vegades, els torna lo que els devia en diners i, finalment, la lliguen a un arbre, de què, un poc després, ella aconsegueix eixir-se’n gràcies a la col·laboració i al bon cor d’un home, geperut, a qui ella fa creure que, lligada a un arbre, ha fet possible deixar de ser geperuda (p. 46).

I, al capdavall, la jaia, “des d’allà cap a Sant Llorenç des Cardassar, cametes em valguen!

(…) l’endemà dematí, va esser a Sant Llorenç, trobà a ca seua sa caixada i es parament de sa filla, que no li costava ni un cèntim, i sa seua filla es casà” (p. 47). 

Agraesc a totes les persones que col·laboren en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Dones que marquen el ritme, amb molta iniciativa i molt obertes

General, , , ,

 

En relació amb el paper de la dona en la família catalanoparlant és “Mare, mares” (http://elisendaortega.blogspot.com/2013/05/mare-mares.html), publicat en el blog “Elisenda Ortega” en el 2013, en què l’autora de l’escrit, Elisenda Ortega, comenta que “La meva família és un matriarcat, com diu sempre el meu fill. I és que el puntal i ànima d’aquesta sempre han estat les dones. Dones fortes, lluitadores, valentes i molt treballadores, però alhora sensibles, tendres, creatives i amb una gran capacitat d’alegria i amor que ha fet que al seu entorn tots creixéssim amb seguretat i eines suficients per desenvolupar la nostra personalitat.

Encara recordo que tots gaudíem d’aquella tendresa que ens ha acompanyat tota la nostra vida. El meu avi era el sensible, l’artista, el somiador, el captador i transmissor de bellesa, i la meva àvia era la forta, la negociant, la defensora de la família, la que mai va tenir por de fer maletes i traslladar-se a terres que oferissin noves oportunitats.

(…) Avui em[1] miro feliç les noves generacions de la nostra família i penso que tota aquella font d’amor que van crear els meus avis i que han heretat[2]i ampliat les seves filles i nets, s’ha transmés als besnéts i rebesnéts i que ells, al seu torn, ho continuaran. L’amor és el més important de la vida, sense ell seríem com plantes sense llum, no podríem créixer.

(…) Vull fer constar que no m’agraden les discriminacions,  crec en el ferm paper del pare”.

En relació amb aquest escrit d’Elisenda Ortega, el qual envií el 9 de setembre del 2021 a moltes persones, em comentaren: “Una història preciosa, similar a lo que tu escrius sobre el matriarcalisme” (Francisca Farre), “El que més m’ha agradat, és que el matriarcat no té res a veure amb poder ser tendra, dolça i harmoniosa o gentil, sensual, senzilla i/o esbojarrada. Bravo, més bravo per aquests dones humils, fortes, treballadores. Bravoooo” (Montserrat Cortadella), “Un escrit preciós” (Rosa Garcia Clotet).

Quant al tema del paper de l’home i al de la mare, direm que coincideixen molt (sobretot, el de la dona, per lo que plasma Elisenda Ortega) amb lo que fan les rondalles en llengua catalana, i que no es casen, per exemple, amb l’escrit “O la búsqueda de la Cultura perdida”, redactat per Andrés Ortiz-Osés, estudiós del matriarcalisme basc, en 1978, en el periòdic aragonés “Andalán” (no. 192) i a què poguérem accedir en setembre del 2021: “Por un lado está el poder ejecutivo, el poder político, lo militar y lo industrial. Este poder ve mal a la cultura porque la ve como el ámbito de los desplazados. Es el poder de lo patriarcal, fálico (el pene, la espada…) para el que la Cultura no és más que un allanamiento (el feminismo, lo matriarcal)” (p. 14). A més, addueix que “De un lado existe una Cultura fálica, dura, virilista. Es la tecnocrática, la científica, la que da dinero… la oficial. De otro, está la Cultura blanda, oral, femenina, representada por la Filosofía, las Letras y las Artes. Dentro de la misma Filosofía se dan, a su vez, dos tendencias. Existe una filosofía dogmática, oficial, tética ( de tesis): es la que tiene su origen en el escolastismo y la que tan bien le ha venido al franquismo. Frente a ella se sitúa una filosofía antropológica, relativista, autocrítica, basada en la experiencia matriarcal, profunda” (p. 14).

Doncs bé, en moltes rondalles (bé de la darreria del segle XIX, bé de principis del segle XX o, com ara, recopilades per Joaquim G. Caturla i del darrer quart del segle XX), com també en moltes cançons eròtiques mallorquines arreplegades per Gabriel Janer Manila, veiem que hi ha un matriarcalisme viu i, fins i tot, reflectit en entrevistes a persones vinculades amb el camp, o en articles que figuren en Internet, sovint, com a reconeixement a la tasca realitzada per alguna àvia (o per alguna dona amb molta iniciativa). Així, en l’entrevista “Les Iaies. Més que un vi” (https://penedeseconomic.com/el-quadern-de-l-emprenedor/1784-les-iaies-mes-que-un-vi), publicada en el diari “Penedès Econòmic”, veiem que dues jóvens amb molta iniciativa comenten “Nosaltres no som enòlogues[3], però la part d’enologia ens assessora el pare i en la part empresarial la mare (…). Li hem posat el nom de ‘L’oli de la iaia Maria’, perquè era la besàvia i es un tribut cap a ella. La mare ens explica que era molt matriarcal i sempre marcava els ritmes i feia família”. Una altra rondalla mallorquina en què es veu el paper actiu de la dona i amb molta iniciativa és “Sa jaia Bri”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Notes:[1] En l’original, “hem”.

[2] En l’original, “ererat”.

[3] Dones dedicades a l’estudi del vi i a lo que hi està vinculat.