Arxiu d'etiquetes: dones amb molta espenta

Les dones, amb molta iniciativa i ben considerades

General, , , ,

 

Una altra rondalla recopilada per Joaquim G. Caturla i en què, no sols és la dona qui salva l’home sinó que, a més, ella acaba sent ben considerada per l’home, és “Un lluç enmig del bancal (Arreplegada a Benimagrell)”, la qual figura en el llibre “Rondalles de l’Alacantí”. En ella, “un matrimoni que vivia en un poble xicotet, mig hortolà i mig mariner, (…) formaven una parella molt ben avinguda i duien una vida bastant bona” (p. 105).

A més, veiem que l’home, Pep, “era molt bon home, tranquil, pacífic, tot cor, però als ulls de Vicenta, que era més desperta i a qui agradava bastant manar i dispondre, tenia un defecte: considerava les dones una miqueta bajoques” (p. 105).

La dona, Vicenta, amb molta iniciativa i amb molta espenta, i que volia que la cosa canviàs i que Pep consideràs bé les dones, passa a l’acció: “L’endemà la dona s’alçà de bon matí, i, com que vivien en un poble mariner, va anar on venien el peix i va comprar un lluç enorme” (p. 106), va a casa i, immediatament, com que l’home encara no s’havia llevat del llit, planta el lluç en un camp que tenien (p. 107).

Un poc després, l’home s’alça del llit, va al camp i, al moment, s’acosta a la dona i li diu que ha trobat un lluç en el camp. Vicenta, amb creativitat, fa que, fins i tot, una veïna, a qui agradava manifassejar un poc, vaja a casa de Pep i Vicenta i pregunte a ell com podria ser que hi hagués un lluç en un camp.

I, finalment, Pep després de veure que la seua dona ha fet que, àdhuc, moltes persones del poble hagen preguntat per ell i que ell haja decidit parlar amb Vicenta, veu com la seua dona, “va obrir la fresquera que hi havia a l’entrada del jardí i, mentre sostenia el lluç per la cua, va dir amb un somriure de triomf:

-És aquest?

-Ah, mala gandula! I com m’has fet fer a mi el ridícul davant de tots?

-Perquè (…) les dones tenim més cervell i molt més trellat que no els hòmens. Mira quina faena t’han fet les dones avui!

I des d’aquell dia, Pep no va tornar a menysprear les dones” (p. 110).

Agraesc la col·laboració de Ximo Caturla i la de totes les persones que em fan costat en el treball sobre el matriarcalisme i a les que ho fan dia rere dia.

Les dones trien i molt obertes

General, , , ,

 

Adduirem que, el 19 de maig del 2021, trobí el document “Els usos del temps en famílies catalanes: entrevistes i experiències” (https://treballiaferssocials.gencat.cat/web/.content/01departament/08publicacions/ambits_tematics/families/23usostemps/usostemps.pdf), publicat en el 2010 pel Departament d’Acció Social i Ciutadania, de la Generalitat de Catalunya, amb un article titulat “Quatre generacions de filles úniques”, de Marga Solé en què hi ha un encapçalament que diu  “Som un matriarcat de quatre generacions”. Comença dient que “A la comarca de l’Alt Penedès, a Ca l’Obaguer, hi viu una família en règim matriarcal  de quatre generacions de filles úniques. La conformen: el besavi i la besàvia, l’avi i l’àvia, i el pare i la mare amb la seva filla. El cordó umbilical és el de les dones i els consorts s’hi han anat afegint” (p. 89).

Quan, en aquest article sobre quatre generacions, passem a la part referent a les faenes de la casa, veiem que “’Som un matriarcat de quatre generacions i per això funcionem tan bé: la besàvia és la reina mare; jo sóc la reina; la meva filla, la princesa, i la meva néta és la infanta’. Així de clar ho té la Laia quan explica qui és qui d’aquesta família nombrosa, que viu la major part de l’any en una masia a l’Alt Penedès. La Laia acaba arrodonint que els seus homes són els consorts, per la qual cosa el besavi, Josep Maria, afegeix irònicament,(…) ‘I jo sóc l’esclau!’. La família viu a Ca l’Obaguer, una masia envoltada de vinyes i arbres fruiters” (pp. 89-90).

Com veiem, fins i tot, un home (en aquest cas, el besavi), admet la seua condició d’esclau, fet que va en línia amb les paraules que, el 12 de maig del 2021, un amic molt coneixedor de la cultura colla (matriarcal), em comentà quant al paper de l’home i de la dona en aquesta cultura sud-americana: “Sí: ell és el burro de càrrega”. Com a exemple, en la rondalla valenciana “Pere Joanot (Arreplegada a Sant Joan)”, que figura en el llibre “Rondalles de l’Alacantí”, de Joaquim G. Caturla, veiem que, a Pere Joanot, que estava casat amb Pepa, “no se li escapava que en sa casa manava la sogra, però, com que era tan pacífic i tan tranquil, no protestava mai” (pp. 111-112), i, a banda, “cada dia es veia més deixat de banda” (p. 112).

Finalment, en la rondalla en què intervé Pere Joanot, serà la necessitat d’espenta i el fet que, o s’espavila Pere Joanot, o les passarà magres, lo que farà que, a través de la seua iniciativa, la dona (Pepa) i la sogra (ací, relacionades amb la maldat), el tracten amb bonhomia i que, així, si bé es diu que passà a fer-se lo que ell deia, és clar, que, en el sentit que, en aquella casa, passarà a haver un ambient matriarcal: “I a partir d’aquell dia, la tia Teresina i Pepa conrearen molt bé Pere Joanot, l’estimaren més, li feren molt de cas i ja sempre el van obeir, perquè havia demostrat ser millor persona i tenir més trellat que no elles” (p. 115).

Mentres escric aquestes línies sobre la rondalla “Pere Joanot”, el 23 de maig del 2021, em ve al pensament que, si bé els Sants de la Pedra estan representats per dos hòmens jóvens, també estan vinculats amb el matriarcalisme (com també ho feia la deessa grega Demèter, amb qui tenen a veure), així com, en aquesta rondalla, ho fa un home bonhomiós i obert i que, per tant, lo prioritari, en les rondalles, és el missatge que es vol transmetre al lector (i, si són narrades oralment, a l’oïdor). Ens hem trobat amb alguna rondalla en què el pare actua de manera matriarcal amb els fills i aquests ho fan amb el pare i amb la mare: “Joanet el pescador (Arreplegada a Agost”): “Les paraules del pare foren dites amb tanta sinceritat, que tots els fills comprengueren que calia fer allò que aquell home (…) desitjava” (pp. 19-20).

Al moment, Marga Solé addueix que “Malgrat ser set a la família, ho tenen molt ben muntat ‘perquè som les dones les que organitzem la feina domèstica’, diu la Laia mentre el José Ramon afegeix: ‘Tenim una distribució de funcions i, mentre uns  o unes fan unes coses, la resta en fa unes altres’ (…)” (p. 90) com també que “Segons la Míriam, el tema és que estan molt acostumats a viure junts i fer-ho tot entre tots: ‘Cadascú té molt clares les seves funcions i no hi ha cap problema’” (p. 90).

A més, veiem que, com comenta la besàvia, hi ha bones relacions, entre altres motius, perquè “’ens truquem moltíssim cada dia, estem tots assabentats de tot i no podem fer una cosa sense que la resta de la família ho sàpiga’. L’Alfredo ho corrobora: ‘La companyia del telèfon té molts guanys amb nosaltres perquè les dones es truquen per a qualsevol cosa, totes tres, és una norma” (p. 90).

Resulta interessant el sentit de la solidaritat i de la col·laboració,  en línia amb unes paraules que, el 24 de desembre del 2019, em comentà Pere Riutort Mestre, per telèfon, en relació a activitats que feien les dones en les Illes Balears: “En ma casa, hi havia un malalt,… i les dones…sempre eren allí”. Doncs bé, en l’article “Quatre generacions de filles úniques”, Marga Solé plasma que, “’Si algú es posa malalt, ens posem malalts tots, de veritat’, manifesta la Míriam, que afegeix que, si el malalt o malalta ha d’anar al metge, l’acompanya qui té més facilitats a la feina, però ‘després hi acudim tots quan podem’” (p. 91).

Cal dir que, àdhuc, ”Es defineixen com una família anxoveta perquè tot i que hi ha espai, sempre estan units, juntets, com les anxoves: ‘Ara d’aquí a uns dies, anirem a Jaca, que és la ciutat del meu marit’” (p. 92). Això és, que junts i molt oberts.

I, amb unes paraules interessants, d’Alfredo: “el nostre concepte de família per a nosaltres és l’ideal” (p. 94), això és, el matriarcal. Hi estic totalment d’acord.

Finalment, d’aquest article sobre les quatre generacions en una família de línia matriarcal, afegirem que, “La Míriam diu que sempre vols el millor: ‘Nosaltres som quatre generacions i cada cop hem estat millor i hem tingut més qualitat de vida. Cada generació s’ha esforçat per millorar i deixar un futur millor per als descendents’” (p. 95), una característica més de les cultures matriarcals: actuar, no sols de cara al present més immediat, sinó, per descomptat, pel demà i pensant en els altres i actuant amb bondat. Aquesta actitud es plasma, fins i tot, en rondalles valencianes arreplegades per Ximo Caturla, en què es prima la col·laboració, l’obertura, el pensar en els altres, la bondat, lo matriarcal, etc.

Agraesc la col·laboració de l’amic que coneix molt la cultura colla, la de Ximo Caturla i la de totes les persones que em fan costat en el treball sobre el matriarcalisme i a les que ho fan en el dia rere dia.

La Mare de Déu, alliberadora i amb molta espenta

General, , , ,

 

A més,  en la rondalla “Per què els pinyols dels dàtils tenen una o?”, que figura en el llibre “Rondalles de l’Alacantí”, de Joaquim G. Caturla, l’home és salvat per la dona. Així, la Mare de Déu, una dona amb molta iniciativa i amb molta espenta, no sols fa possible que Sant Josep, el Nen Jesús i ella s’allliberen dels soldats que havia enviat Herodes, sinó que, igualment, la creativitat la Mare de Déu serà decisiva, Així, podem llegir que, “malgrat que sant Josep s’apressava molt, els soldats cada vegada eren més a prop: no tindrien temps d’arribar a aquell tossalet salvador. Llavors la Mare de Déu va dir:

-Josep, amaguem-nos darrere d’aquella palmera.

Tot seguint els desitjos de la seua esposa, sant Josep va eixir del camí i féu anar el ruc cap a la palmera” (p. 158). Per tant, no sols és la dona qui li tira creativitat sinó que, a banda, és qui porta la iniciativa i, a més, l’home (Sant Josep) fa lo que ella li diu.

Un poc després, es pot llegir que “El galop dels soldats se sentia ja molt pròxim. Ja eren allí. Els matarien sense compassió. Aleshores, la Mare de Déu parlà a la palmera i li digué plorosa:

-Oh palmera, cobreix-nos!

A l’instant, la palmera abaixà totes les seus palmes, que n’eren moltes, fins qu tocaren en terra, i la sagrada família quedà ben amagada dels ulls dels soldats assassins” (pp. 158-159).

La Mare de Déu, després d’alliberar-se tots tres dels soldats, actuarà de manera oberta i, a més, agraïda: “Quan els soldats se n’anaren, la Mare de Déu donà les gràcies a la palmera, i des d’aquell dia, com que la primera parauls que va dir fou ‘oh!’, els pinyols dels dàtils duen impresa una o” (p. 159). 

Agraesc a totes les persones que em fan costat en el treball sobre el matriarcalisme i a les que ho fan en el dia rere dia.

Hòmens que són alliberats per una princesa

General, , , ,

 

Una altra rondalla, en aquest cas, valenciana i recopilada per Joaquim G. Caturla en el llibre “Rondalles de l’Alacantí”, en què l’home és alliberat per la dona, és “Els set germans (Arreplegada a Agost)”,  en què hi ha una princesa molt oberta i intel·ligent que sospita que la reina és una bruixa. I, un dia, “quan la princesa jugava al bosc, se li va aparéixer una fada bona que li va dir:

-Princesa Margarida –que aquest era el nom de la jovencella-, vés alerta, perquè la vostra madrastra, que és una bruixa, ha ideat un pla per a fer-vos desaparéixer. (…) tu te’n pots lliurar si portes sempre a la butxaca aquesta vareta que et guardarà de totes les males coses” (p. 78).

A més, la fada li diu que hauran de passar set anys justament i que, si vol que els seus germans (que havien sigut convertits en cignes) tornen a tenir vida i com a humans, no ho havia de dir a ningú. Això sí, com veiem en un passatge de la rondalla, “Només l’amor que sentia pels seus germans li donava les forces per a continuar” (p. 80).

A banda, la princesa fa amistat amb un príncep bo, Jeroni i, de fet, ella també desitjava el casament. Ara bé, sense embuts, li diu:

“-Príncep Jeroni, jo accepte de bon grat aquest casament, però t’he de dir que tinc un secret que he de mantenir durant un temps i que no el puc revelar a ningú. Si em promets de respectar aquest secret, em casaré amb tu. Altrament, em resultaria impossible” (p. 80). I, per primera vegada, el príncep fa un pas que serà decisiu en el fet que es pugen salvar els germans de la princesa i, de pas, el regne del pare de la princesa Margarida: “com que el príncep Jeroni va admetre aquesta condició, no se’n va parlar més i, després d’algunes setmanes dedicades als preparatius, se celebrà la boda” (p. 81).

Un poc després, llegim que, moltes persones del regne d’on era el príncep, sospiten que la princesa Margarida és una bruixa, cosa que aplegà a les orelles del príncep Jeroni, tot i que, com li diu ell, sap que no és certa.

El príncep Jeroni demana que Margarida li diga el secret. Però, la princesa, com vol que els seus germans puguen ser alliberats, s’oposarà i, a més, aconseguirà, per segona vegada, que el príncep accepte la voluntat de Margarida: “Novament, el príncep acceptà les paraules de la seua esposa” (p. 82).

Àdhuc, quan, només falta un dia per als set anys de què havia parlat la fada a la princesa Margarida, el príncep (que li diu que, si la princesa no li revela el secret , es faran els prepatius per a cremar-la) veu que la princesa Margarida li demana que puga anar al cementeri, per darrera vegada (com ja ho havia fet en altres moments) i podem llegir que “El príncep atorgà de bell nou” (p. 82).

I, quan ja era la princesa en la plaça i a punt de cremar-la, justament el dia de què li havia parlat la fada, “aparegueren enmig de la plaça, sense saber com, set signes[1] blancs, bells i majestuosos: eren els germans de Margarida. Tothom estava meravellat. Llavors la princesa prengué les túniques, que les havia portades amb ella, i les posà suaument sobre cada un d’aquells animals. Tot seguit els cignes es convertiren en set prínceps elegants que abraçaren la seua germana fortament emocionats.

El príncep Jeroni i tots els qui estaven presents comprengueren el gran error que havien estat a punt de cometre. Davant de tot el poble, el príncep demanà perdó a la seua esposa i la besà amb molta estima” (p. 83).

I, un poc després, veiem que “El pare de Margarida recobrà els seus fills i ella va viure molts anys de felicitat al costa del seu marit, que des d’aquell moment la va voler més encara” (p. 83).

I, tot seguit, llegim que els germans de la princesa buscaren la bruixa i la cremaren (p. 83).

Novament, és la dona (en aquesta rondalla, la princesa Margarida) qui fa que l’home siga alliberat, ací, els set germans, i que, de pas, el rei recupere els seus fills. Uns passatges en línia amb el matriarcalisme, plasmat en rondalles en llengua catalana.

Agraesc les persones que m’envien informació per al treball sobre el matriarcalisme i la dels qui em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Textualment, en lloc de “cignes”, que és la forma correcta i que apareix en altres passatges de la rondalla.

Dones fortes, amb molta iniciativa i molt obertes

General, , , ,

 

En el llibre “Dones que anaven pel món”, de Joan Frigolé Reixach, podem llegir que, en els anys noranta del segle XX, es creà el Museu de les Trementinaires i que “La imatge que dóna de les trementinaires una de les frases dels llibres de signatures del Museu és força paradigmàtica: ‘Elles eren fortes i valentes i plenes de ‘sabiduria’. (…) nòmades” (…). Altres en destaquen aspectes similars: ‘Sàvies avantpassades’, ‘Dones poderoses’, ‘Eran mujeres libres’, ‘Dones sàvies’, ‘Trementinaire seria, doncs, sinònim de dona valenta, aventurera, independent, sàvia…’, ‘Homes i dones intrèpids’, ‘Dones valentes i amb força i que volien ajudar a la gent que patien algun mal’, ‘És admirable l’esforç i l’esperit de superació de les trementinaires. Tenien coratge!’, ‘Persones senzilles que amb la seva saviesa i bon fer varen ajudar a molta gent’, (…) ‘Dones fortes i valentes que van travessar muntanyes, valls i planes’” (pp. 205-206).

Eren, com moltes dones catalanoparlants d’ara, persones amb molta iniciativa, fortes i molt obertes, des de bon matí, com moltes persones que conec. I, com veiem, la dona està ben considerada.

Agraesc la col·laboració de Lluís Marmi, qui em recomanà aquest llibre.

Dones molt creatives i molt obertes

General, , , ,

 

En un missatge que m’envià Montserrat Cortadella, el 5 de maig del 2021, una dona molt oberta i amb molta espenta, i que podíem haver-la inclosa en l’apartat de la pedagogia matriarcal, veiem que l’àvia també ensenyava cançons mentres que tenien lloc coses tan elementals i tan diàries com fer de cos i de manera que, a més, la creativitat fa de mitjà per a afavorir les relacions humanes. Diu així: “Mira, una cançoneta que em deia la iaia, quan ens treien els bolquers:

‘Ai, nena, que,

si no saps on cagar,

al cul t’hauràs de portar.

I, aleshores,

tot rient, deia:

En Pere,

de la cullera,

va anar al professor,

es va cagar a les calces.

Ai, mare,

quina pudor!’”.

 

Agraesc la col·laboració de Montserrat Cortadella com també la de les persones que fan possible bona part del treball sobre el matriarcalisme.

Àvies, mares i netes amb molta espenta i amb molta iniciativa

General, , , , ,

 

En línia amb l’escrit “Matriarcat a Manresa”, el 7 de maig del 2021, Carme Picas Guasch, de la ciutat de Barcelona i nascuda en 1956, m’envià un correu electrònic molt semblant, titulat “Matriarcat”, i que diu així:

“Hola, Lluís,

A la meva família, vaig tenir el cas de l’àvia paterna. Va quedar vídua als 36 anys, va col·locar la filla gran a Telefónica; al meu pare, amb 13 anys, el va col·locar a una empresa de plàstics (on es va jubilar). Amb la filla petita, (7 anys), es va presentar al Liceu com a sastressa i cosia els vestits dels actors.

Va ser una dona amb geni i figura tota la vida.

Tot passava per les seves mans. Era la que manava i es feia el que ella deia, inclús casats i amb fills.

Un gran caràcter!!!”.

Quan acabí de llegir aquestes línies de Carme Picas, sense embuts, li comentí: “Molt interessant. L’afegiré en el treball”. El 8 de maig del 2021 li comentí que les àvies de ma mare eren molt arriscades i que actuaven amb molta espenta des de primera hora del matí. Un poc després, li escriguí que jo estava interessat per l’any en què ella havia nascut “perquè les dones nascudes abans del 1930 i, sobretot, les que ho feren en el segle XIX, tenen molta espenta i, a més, molta iniciativa”. Carme Picas, immediatament, em respongué “És veritat. La mara era del 1918. Era valenta, forta i una persona molt carismàtica, amb les idees molt clares”.

Afegirem que, el 8 de maig del 2021, fiu una pregunta en Facebook per a plasmar en el treball sobre el matriarcalisme: “¿Quines vivències teniu (o vos han contat, o bé heu llegit) de dones catalanoparlants, que ara tindrien més de huitanta anys (nascudes abans de 1942) i amb molta iniciativa i, per exemple, amb molta espenta?”.

La primera resposta, molt prompte, fou de Maria Pladesala Terricabras, els pares de la qual “eren de Manlleu”, en el grup “Dialectes”: “La meva mare, del 29 (…) ensenyava a planxar a altres noies i planxava per qui ho demanés. El meu pare era pastisser i treballava com a oficial de pastisseria. Va ser la meva mare que va buscar una botiga amb obrador i va empènyer al meu pare per establir-hi un negoci propi. Als 70, quan el negoci els hi anava bé, era ella la que decidia fer les inversions (comprar un pis, apartament, etc.). El meu pare no era tan negociant i acceptava que fos ella la dels negocis”.

En el mateix grup, el mateix dia, Rosa Bixquert, una dona molt col·laboradora, escrigué “La meua mare, del 27.

(…). El pare era fill de forner. Quan es casaren, posaren una botigueta. (…) El pare va faltar molt prompte, i ella es feu càrrec del negociet i el portà avant, apuntant les coses a la seua manera (…). Si no, l’altra opció era posar-se en amo o anar a França.

Ens va criar, al meu germà i a mi, ens donà carrera i ens educà amb molt de seny.

Després, ens ajudà criant als néts. Lluitadora sempre. Jo sóc el que sóc gràcies a ella i el seu exemple”.  

Agraesc la col·laboració de les persones ací esmentades.

Una dona forta, decidida i amb molta espenta

General, , , , , , ,

 

El 2 de maig del 2021, Aldo Ivan Guerrero Mas, argentí d’arrels mallorquines i nascut en 1962, que, el 20 d’abril del 2021, en el grup “Cultura mallorquina”, a un post que jo havia posat en distints grups, comentà que estava interessat pel tema del matriarcalisme, m’envià uns missatges: una foto de molts dels seus avantpassats en què la seua besàvia era en el centre, junt amb comentaris seus.

Aldo Ivan Guerrero, qui, ara, volia escriure sobre la seua besàvia (nascuda cap a 1885), deia així: “Al centro: Juana Blanch. Madre de todos los varones de pie. Mi abuelo es el que está a tu derecha. Mi madre, con su hermano, sentados. La bisabuela vino con su marido Jaime Mas hacia fines de 1800. Ingresaron por Bahía Blanca, en Argentina: estuvieron un par de años.

Enviudó muy mal y quedó con los cinco hijos a cargo. Emigraron a Córdoba, más al centro norte del país y, allí, mi abuelo y su hermano menor trabajaron para alimentar a la familia y sus tres hermanos mayores pudieran estudiar. Uno fue médico, el otro contador, y el tercero abogado.

El caso es que fue de gran sostén el carácter fuerte y decidido de esta mujer: peleó y los llevó al éxito en cada una de sus actividades. Mi abuelo pudo ser comerciante y tuvo una famosa confitería y masas de la escuela mallorquina, ‘La Oriental’. Famosos y orgullosos de no comer un huevo por no tirar las cáscaras, que llegaron con una mano atrás y otra delante, etc., la bisabuela presumía de sus cunim o nietos puros, sus hijos casados con españoles netos, salvo mi querido abuelo que se casó con una criolla, y aquí se terminó el idilio: no eran puros esos nietos. Pero reconozco la entereza y valor para criar sola a sus hijos sólo organizándose entre ellos”.

Un poc després m’afegí “Juana Blanch, francesa” i que ella hauria nascut cap a 1885. “Los únicos que hablaban en idioma mallorquín era la bisabuela y sus hijos”  i li responguí que “La tercera generació sol passar a la llengua oficial de l’Estat on viuen”. I Aldo Ivan Guerrero proseguí: “Un tío abuelo, Juan Mas, él volvió a Palma 70 años después. Encontró certificados de nacimientos de cinco generaciones atrás. Y no tuvo tiempo de ir más atrás, hasta donde yo sé.

(…) Por eso me gusta el sitio de Facebook, porque, con las fotos y testimonios y costumbres me acercan a un mundo del que tengo muchas preguntas. Y es fascinante cuando veo cómo mi abuelo conservaba costumbres de allí, su bote y cañas de pescar, sus comidas, sus caracoles , los fiambres, los dulces y confituras. Tenía una confitería ‘La Oriental’ en Córdoba, fabricaba masas y chocolates y helados de escuela mallorquina.

Saber quiénes fueron, cuántos fueron, qué hacían, es toda una emoción que te persigue… desde niño. Este hilo que te une al clan”.

Immediatament, li escriguí “Cert, Aldo. Gràcies per la informació. (…) Et convide a formar part dels grups de Facebook ‘La cultura valenciana és matriarcal’ i ‘Música popular erótica en llengua catalana’” i ell aprovà aquesta proposta.

Eixe mateix dia, després d’haver-li escrit que, “En les parelles catalanoparlants, és costum que la dona, mirant frontalment la foto, figure a la dreta del marit”, viu un missatge seu, per a facilitar la comunicació. Aleshores, li telefoní i, per exemple, em comentà que “Ella [, mi bisabuela,] sí hablaba mallorquín. Era francesa, nacida en Francia. Mi abuelo y mi bisabuelo eran de Palma de Mallorca.

Hacia 1890 ella llegó acá [, a Argentina]”. El fet que ella hagués nascut en França i que, com remarcà ell, fos catalanoparlant, ens feu pensar que podria haver sigut en la Catalunya Nord (en la banda sud-est, “el Rosselló”, com li diguí), ja que era una part de França (i encara ho és) on es parlava català (“mallorquín”).

Agraesc la informació facilitada per Aldo Ivan Guerrero Mas.

I, ara, tot seguit, la foto que m’envià per mitjà d’un missatge. L’hem pogut inserir després d’haver-la enviada a Neus Castellví Asensio, una dona molt col·laboradora i molt oberta.

 

 

Dones de Santa Pola amb molta espenta

General, , ,

 

En un altre article relacionat amb Santa Pola, “Santa Pola con ojos de mujer” (https://infopola.wordpress.com/2014/03/28/santa-pola-con-ojos-de-mujer-2), un escrit publicat en la web “Infopola”, entre altres coses, es comenta que, si bé, uns cinquanta anys arrere, no era corrent que una dona estudiàs, ni, de bon tros, fora del poble, “Una excepción de la época fue Maria Sempere Montiel, conocida como ‘Maruja la psicóloga’”, una cronista.

La segona dona que apareix en aquest article, Maria Pomares Jiménez (“Maru”, en diferents moments de l’escrit), “dice convencida que Santa Pola era un pueblo matriarcal”.

Una cosa que em cridà l’atenció, fou quan passem al moment en què, una de les dones que pren part en l’article, Chon Pérez, diu que “La mujer de antes era el padre y la madre” i, sobretot, quan, l’endemà, el 27 d’octubre del 2020, viu en eixes paraules, una relació amb la figura de la deessa grega de l’agricultura, Demèter, amb els diòscurs (com ara, Cautes i Cautopates) i, com, des d’un primer moment, amb els Sants de la Pedra. Passa que, ara, no parlant de deesses, sinó de la figura de la dona.

Destacarem també que Chon Pérez, que nasqué en 1953, “en una familia que también califica de humilde: ‘Mi padre era marinero y mi madre una ama de casa normal’. Y de nuevo recuerda esa época como la más feliz, aunque añade: ‘Me considero una mujer muy adelantada a mis tiempos desde siempre, pero he tenido la cabeza amueblada’. Lleva desde 1988 dando clases de pintura en talleres del Ayuntamiento”.

Un poc després, llegim que, “Chon relata como el maestro del pueblo, Ramón Cuesta, habló con su madre y le dijo que aquella niña rubia valía para estudiar. Gracias a él le dieron una beca, cuenta: ‘En mi casa no había posibilidades económicas’. Se decidió por Bellas Artes, en Madrid, porque gracias a Vicente Orts, ‘Ojos negros’, se interesó y se adentró en el mundo de la pintura.

Sin el apoyo de sus padres no hubieran podido estudiar. ‘Mi madre se dejaba de comer para pagarme la carrera y mi padre se mataba a trabajar por las noches; se sentían muy orgullosos del sacrificio que estaba haciendo’, comenta por ejemplo María asintiendo con la cabeza en señal de agradecimiento”.

Per tant, la mare tenia un paper actiu en la gestió dels diners, fet que recorda lo comentat, en altres apartats, sobre el fet que la dona fes de matriarca. Si, a tot això, afegim que considera que sa mare era una persona normal, podem intuir que ni la dona abusava de l’home, ni era l’home qui ho feia de la dona. I, com que, a més, la dona feia de mare… i de pare, evidentment, això només podia passar en un ambient on la dona i mare fos la matriarca.                          

Tot seguit, Chon Pérez afig que “Y es que era poco común que la mujer saliera del pueblo para estudiar, explica Chon muy cierta. Incluso María llega a decir: ‘Tenía que ser una buena ama de casa. Mi meta era casarme; yo no tenía idea del Bachillerato ni sabía que podía hacerlo’.

Filles que actuen i obertes, amb l’aprovació del pare

General, , , , ,

 

El 25 d’abril del 2021 (que consultí en Internet sobre el matriarcalisme, com ara, en Cadaqués i en Peníscola), trobí una anècdota en el llibre “Dones que anaven pel món. Estudi etnogràfic de les trementinaires de la vall de Vansa i Tuixent”, de Joan Frigolé Reixach i editat pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, en el 2006. Es tractava d’un fet real i que va en línia, fins i tot, amb el matriarcalisme reflectit en el llibre  “Per poblar lo regne de Valèntia… L’emigració mallorquina al País Valencià en el segle XVII” (https://www.uib.es/digitalAssets/173/173703_5.pdf), d’Antoni Mas i Forners i de Joan-Lluís Monjo i Mascaró, editat per la Conselleria de Presidència del Govern de les Illes Balears, en el 2002.

Així, Joan Frigolé Reixach, en parlar sobre la vall de Vansa i Tuixent (en el Pirineu català), comenta que l’avi d’en Jesús, u dels informadors, de fadrí, havia anat a Cuba i, posteriorment, tornà a Catalunya (pp. 35 i 37), per a fer comerços en Barcelona. I, un poc després, afig l’anècdota, en què apareix una dona jove i amb molta espenta, qui, amb l’aprovació del pare, actua. Diu així: “En tornar d’Amèrica, l’avi es va quedar a la casa pairal com a hereu. Més tard es va casar amb una noia de Civis, prop d’Andorra. El casament es va concertar amb una sola visita i estava relacionat estretament amb un camp empenyorat per la casa d’en Jesús. Mantenir el camp dins del patrimoni de la casa era fonamental, perquè la propietat de la terra determinava la posició social, però a més, hi havia en joc la reputació de la casa i dels seus homes. El prestador, un home d’una àrea propera, havia llançat el desafiament que en aquell prat s’hi menjaria un gall. Aquest repte metafòric transformava el no-pagament del deute en un derrota més global, ja que hi havia en joc no solament la propietat de la terra, sinó també la reputació de gènere, perquè el gall és un símbol masculí. Per això, quan es concertà el matrimoni i el pare de la núvia deixà els diners per eixugar el deute, aquesta[1] va ser la que es desplaçà al poble del prestador a tornar-li els diners i li va dir que ella seria qui es menjaria un gall en aquell camp. El prestador recuperà els diners, però la seva reputació de gènere quedà afectada en la mesura que el desafiament s’havia invertit de direcció i ell havia passat de menjador simbòlic a ser menjat simbòlicament per una dona” (p. 37).

Com veiem, és el pare de la núvia qui porta els diners a casa (en aquest cas), però, com en moltíssims casos que hem recopilat, era la dona qui els gestionava i, com en més d’una rondalla de Pineda de Mar, una filla actua amb molta més espenta que el pare. Dos trets més i interessants.

Per tant, si, en la rondalla de Tàrbena, un home deia que ell seria qui portaria sa casa i que, d’aleshores ençà, s’hi faria lo que ell volgués, però no lo que triàs la seua dona, ací és la dona qui ha fet el pagament (de la mateixa manera que, en la lletra de la cançó “La manta al coll”, les xicones de Xixona es compren una romana per a pesar-se les mamelles dues vegades a la setmana, com veiem en la versió del grup musical “Carraixet”) i no l’home i, a més, podem dir que la línia matriarcal era viva en ca la núvia i que el fet és un exemple més de matriarcalisme com també ho és el de la rondalla de Tàrbena, conte en què, finalment, l’home accepta que siga la seua dona qui trie i no ell, motiu pel qual el batle del poble valencià li diu “¡A ta casa, vaca!”.

 

 

Nota: [1] La núvia.