Arxiu d'etiquetes: dones amb molta espenta

Dones balears amb molta espenta

General, , , ,

 

En l’article “El germen femenino en Mallorca” (http://www.manjaria.es/gastrolive/gastromania/el-germen-femenino-en-mallorca), de Tati Fructuoso i publicat en el “Diario de Mallorca”, llegim que “Llama la atención la cantidad de emprendedoras, mucho mayor que en el resto de comunidades de España, que hoy triunfan en Mallorca. ¿Casualidad o causalidad? Tal vez tenga que ver con el germen latente del matriarcado en la isla o sea consecuencia del esfuerzo de un grupo de mujeres que tienen en común la pasión por la cocina”. Una de les dones, Maca de Castro, comenta que “Es cierto que en Mallorca hay más atención sobre la mujer, pero es que aquí siempre ha habido mucha mujer trabajando bien. Ahora somos más visibles todas”. Tot seguit, Marga Coll diu que “Mallorca es la isla de las mujeres cocineras, tenemos mucha visibilidad. Creo que la estructura matriarcal de nuestra sociedad tiene mucho que ver” i considera que “En el Forum Internacional Parabere[1] he podido comprobar la cantidad de mujeres que trabajan duro sin la búsqueda de protagonismo tan habitual en los hombres de este sector. Nos mueven otros objetivos”.  En relació amb la tercera dona, Maria Solivellas, es comenta que començava de zero en aquest ofici i que “junto a su hermana Teresa, abanderaron una cocina responsable y mallorquina, recuperando el recetario materno”. Per tant, veiem un exemple més en què el saber està vinculat, sobretot, a la dona, en aquest cas, a les receptes que recorda la mare.  Referent a la darrera de les dones entrevistades, Ariadna Salvador, llegim que “No cree que la mujer sea ni mejor ni peor que el hombre”  i que “La mujer en el mundo de la restauración tiene unas capacidades increïbles… tenemos mucho que aportar, tanto en sala como en cocina”.

Continuant en relació amb les Illes Balears, direm que, el 8 de març del 2021, en el grup de Facebook “PROJECCIÓ CULTURAL ses nostres illes”, Conxa Forteza Bruno exposà un escrit titulat “Aquelles dones valentes”. Entre altres coses, es feia esment al llibre “Elles també hi eren. Dones de Bunyola”, de Bàrbara Suau Font i, tot seguit, es feren comentaris que exposem ací: “Quanta raó tens, Conxa!!

Estaven fetes d’una altra pasta i no només ses dones, sinó també els homos i ses criatures.

Eren temps durs.

Ara ens hem acomodat tant, sobretot, en part a tota sa feina feta pels nostres avantpassats, que ens varen voler donar una vida millor.

(…) Sa meva admiració va per tots, però sobretot per ses dones, en un dia com avui” (Catalina LS), “Dones com aquestes són ses meves. Valentes dones” (Lida Rigo Miralles), “Dones de veritat” (Margarita Salva Mas), “El meu homenatge a totes elles” (Joana Maria Pinya Espases), “Jo no sé d’on treien ses forces; des de luego noltros no som com elles” (Catalina Bauçà Cabrer), “He passat un guster de llegir-ho, no és creguedor sa fortalesa i enginy que tenien per afrontar sa vida en aquelles èpoques, simplement admirable.

Gràcies una vegada més, Conxeta!” (Norat Puerto Nadal).

 

 

Notes: [1] En el mateix article, que es podia consultar el 14 de març del 2021, es comentava que aquest fòrum és “una red internacional que da voz a las mujeres que desde el sector alimentario generan oportunidades para cambiar el mundo”.

La noia petita, fidel, bondadosa i amb molta espenta

General, , , , , , , ,

 

Una rondalla en què la dona actua amb molta espenta i, a més, amb fidelitat al pare, amb força, sense pensar-s’ho dues vegades i de manera resolutiva, és “El lladre de la mà de goma (variant A)”. Ací, hi ha un pare que havia dit a les tres filles que, “Sobretot, tanqueu les portes i no les obriu per ningú”, així com solen fer els pares, quan els fills són menors i, més encara, si són xiquets. I, entre les tres germanes, la petita, fidel a lo que els havia dit el pare, per mitjà del seu caràcter resolutiu i de la seua espenta, serà qui impedirà que les aparences triomfen per damunt de la realitat i, sobretot, de la fidelitat als pares (i, per tant, de la confiança en ells, després que el pare confiàs en elles).

Així, una vella demanava a les xiques “que la recollissin per amor de Déu, que la recollissin per l’amor de Déu”  i, tot i que la més jove els diu “-No, no. No la recollim. Ja sabeu que el pare ha dit que no obríssim les portes per ningú” (p. 459). Però, tant ho demana la germana gran que, finalment, l’acolliran.

Ara bé, en relació amb les aparences, la narradora que contà aquesta rondalla, diu que, la vella, “quan van haver sopat es va treure tres figues de la butxaca i en va donar una a cada noia. Tres figues més ratllades! Més maques!

La petita va fer veure que se la menjava, però no se la va menjar. Les altres, sí que se la van menjar. I així que ho van haver fet, al cap d’una mica, van quedar ben adormides” (p. 459).

I, un poc després, veiem com aquests filla petita, que estava alerta a què feia la vella, perquè no volia deixar-se seduir per la maldat de la dona, “hi anava al darrere i paf! li tanca la porta. Llavors, quina en va fer! El capità dels lladres passava la mà pel forat de la porta per veure si la podia obrir.

Ella[1] que no, que no!” (p. 459). I, actua amb tal força i sense embuts, fins al punt que “En va tallar nou, de caps! Només quedava el capità i ja no va voler provar-ho” (p. 459). Les germanes  es lleven del son i, és aleshores quan la petita, els diu amb força: “Veniu! (…) Veieu? No us deia jo que no tinguéssim compassió, que no obríssim les portes, que féssim el que el pare ens havia dit?

És clar! Quan va arribar el seu pare i va veure allò! Li ho van contar tot” (p. 460).

Ara bé, el pare, amb una posició semblant a la de la filla gran, això és, més inclinat a les aparences, a la primera impressió, diu a la xicoteta:

“- No dona! I ara! Si és un senyor! –li deia ell.

-Cregueu que és aquell! Ja el conec!”.

Però, s’acostava el dia del casament i, veiem una cosa molt important, en la vida matriarcal: la paraula. Així, llegim que “El pare com que ho havia promès, no va voler trencar la paraula” amb la filla petita.

I, en un passatge immediat, una dona fa un gran favor a la filla xicoteta, enmig d’una amenaça de l’home a qui ella havia tallat la mà.  Això ho podem interpretar com que la bonesa de les persones cap als altres es veurà compensada cap a les persones de bon cor: “És clar, la pobre noia cop d’exclamar-se, cop d’exclamar-se, però, sí!

A aquella dona li degué fer compassió i li va dir: -Podries anar aquí baix, al safareig,  rentar. I a cau d’orella l iva dir que si podia fugir que ho fes.

-Doncs deixa-m’hi anar. Et rentaré el mocador que el tens brut –va dir al seu home.

La dona li va donar una mica de robeta i se’n va anar” (p. 460).

Tot seguit, la petita es troba amb dos traginers, això és, transportadors de mercaderies, i els demanarà ajuda i, com en el cas de la vella que hem esmentat ara mateix, li aplanaran el camí per a salvar la vida. A més, “Ella, la Marieta[2], seguia el camí cap a casa seva amb els traginers.

Quan hi van ésser i el seu pare va veure que la traginaven dins d’un sarrió! Ja ho crec, pobre home!

(…) Als traginers, per haver salvat la vida de la seva filla, els va donar tants diners que no van haver de treballar mai més” (p. 460).

Aquesta rondalla reflecteix una manera matriarcal de veure la vida, la qual, considera positiu, com ara, la fidelitat a la paraula (lo que, popularment, es diu “Paraula d’home” o, per exemple, “Paraula de cavaller[3]”), el no desconsiderar lo que diuen les persones més grans (ací , simbolitzades pel pare), en què es ve a dir que l’espenta és essencial per a fer camí i alliberar-nos d’obstacles a la bonhomia i, per descomptat, que la gratitud i les accions fetes de bon cor tenen el seu premi: que sempre hi ha persones bondadoses, agraïdes i disposades a fer costat, com ara, als menors (els dos traginers respecte a la filla) així com la xica ho ha fet, per exemple, al marit de la dona que havia tingut compassió per ella (“Et rentaré el mocador que el tens brut”) i, això es veurà premiat en què “La dona li va donar una miqueta de robeta, i se’n va anar”.

 

 

Notes: [1] La filla més jove.

[2] Es la primera vegada que apareix el nom de la filla petita.

“La filla tria el seu destí”

General, , , , , , , ,

 

El 9 de març del 2021, l’amic Francesc Castellano Vilamu, m’envià un correu electrònic titulat “Una cançó, dos finals”, en què apareix una cançó que, en el primer cas, reflecteix lo patriarcal, mentres que, en el segon, és un exemple de matriarcalisme. En qualsevol cas, hem considerat adient plasmar-ne ambdues. Francesc Castellano escrigué “T’envio la mateixa cançó però amb dos finals diferents, cosa una mica sorprenent. La primera és tal i com la cantàvem en el grup de muntanya i que, pràcticament, a tot Catalunya, es canta igual. Diu així:

“Ai, mare, aneu a missa,

tururet , turí, turà,

ai, mare, aneu a missa,

que jo couré el dinar.

Quan va tornar de missa,

la filla li faltà.

Pregunta a les veïnes

si l’han vista passar.

‘N’hem vist passar a una,

del braç del capità’.

El pare agafa el burro

i a Lleida se’n va anar.

Quan és al mig de Lleida,

es trobà amb el capità.

‘Capità, si sou bon home,

la filla m’heu de dar’.

‘Ai, Catrina, Catrineta,

ton pare, et  ve a buscar’.

‘Digueu-li, al meu pare,

que jo no vull anar,

que vull anar a la guerra

al costat del capità’”.

 

Tot seguit, Francesc Castellano addueix “La segona és una versió valenciana que he trobat al ‘Cançoner valencià’ de Josep Climent, Piles[1], editorial de música, València, 1982, pàg. 100”. Aquesta segona versió, matriarcal, diu així:

“’Mare: vaja-se’n a missa,

ara va [de] debò,

que jo faré el dinar.

I, a la que tornà de missa,

en casa no se l’encontrà

i els preguntà, a les veïnes,

que si l’han vista passar.

I, una veïna, li contestà

que, ‘en’ un soldat, se n’ha anat.

I, sa mare, apreta a córrer

I encara la va alcançar.

‘Filla meua, mo-ne[2] a casa,

que, ton pare, et vol pegar’.

I, el soldat, per ser bon home,

a casa la va tornar.

‘Ací té la seua filla

que ningú li l’ha tocà[3]’”.

 

A continuació, Francesc Castellano escrigué “Crec interessant marcar que en una versió, la filla tria el seu destí i, en la segona, és la mare i el capità”. Quan llisquí aquestes paraules, li comentí: “Efectivament, els missatges són diferents: en la primera, com tu dius, la filla no determina la seua vida, sinó, per exemple, el capità. A més, el capità l’agafa amb el braç (cal pensar que amb el dret).

Doncs bé, hi ha moltes fotos de matrimoni de poblacions de les Illes Balears, en què és la dona (com també en moltes, però no tantes, del País Valencià i de Catalunya, atenent a la informació que he recopilat) qui, amb el seu braç dret, agafa el marit. Per tant, és ella qui fa de cap (matriarcal).

A més, en la segona cançó, la filla confia en la mare i la mare en la filla, ja que això fa que la mare es senta tranquil·la i vaja a missa. A més, el soldat veu que la filla perilla i, la filla, junt amb la mare, trien anar a viure en una casa on el pare no puga abusar de la filla. Per això, la segona lletra plasma una visió matriarcal de la vida, entre altres coses, perquè el soldat no aprofita la situació de la filla per a, de rebot, fer-li cap xantatge i condicionar-la: és un cas de solidaritat.

El fet que la mare convide a la filla a tornar a casa, no indica si ho fa a una segona casa (i, així, ser elles qui hi viurien) o si, per exemple, és un missatge per a evitar un moment de prepotència o d’irritació del pare.

M’incline per la primera opció, ja que hi ha alguna rondalla de Pineda de Mar en què, per dir-ho així, els de bon cor se’n van a un lloc on no acolliran els qui no ho siguen (en aquesta cançó, el pare)”.

Igualment, en la segona cançó veiem dones resolutives i un home (el soldat) que no fa el paper d’alliberador, perquè actua i ho fa procurant el bé de la dona com també el de la mare.

Agraesc la generositat de l’amic Francesc Castellano Vilamu.

 

 

Notes: [1] Editorial Piles.

[2] Popularment, “anem-nos-en”.

[3] Popularment, en lloc de “tocada”.

Sexualitat matriarcal en poesia i en rondalles en llengua catalana

General, , , , , , , ,

 

Podem trobar una visió matriarcal de la sexualitat, en aquestes línies: un poema que m’envià Joan Sala Vila, per correu electrònic, el 8 de febrer del 2021, i que reproduïm textualment:

“EROTISME, PLATAFORMA A L’INFINIT

Erotisme, joia de la imatge humana,

il·lusió del cos, germà de l’esperit,

l’ésser humà obra d’art de l’artista diví.

Passió intel·ligent, dignifica,

passió irracional, perjudica.

Nuesa, mirall de transcendència sublim,

sexe, inspirador del desig del sol,

petó, nota musical del vers de les estrelles,

desig del cos, abraçades finites en l’infinit,

esperança de l’amor humà, saltar al del cel.

Quan jo soc tu, i tu ets jo,

som imatge humana del Creador celestial.

Déu a tu i a mi ens donà poder creador,

home i dona els va fer a imatge seva.

Erotisme, amor humà, plataforma a l’amor diví.

                                                    Joan Sala Vila”.           

 

En línia amb aquests versos de Joan Sala Vila, afegiré unes paraules que, el 14 de febrer del 2021, coincidint amb el dia comercial dels enamorats (que no és el mateix que es celebra, i no per motius comercials, sinó, com ara, el 23 d’abril, en el cas de Catalunya, i el 9 d’Octubre, dia de Sant Dionís, en les parelles valencianes que, a més, són valencianoparlants), plasmà Miquel Vila Barceló, en el seu mur de Facebook: “Ben segur que, més de dos, deveu trobar estrany que no digui res del Sant d’avui. Idò, no , no vos vengui de nou.

El que el Sant d’avui sigui patró dels enamorats, és un invent comercial. Desgraciada la parella que sols avui celebren el seu amor.

L’amor és una cosa que s’ha de celebrar 365 o 366 dies en l’any. Si no, és com un cossiol que no el reguen: mor irremissiblement.

No és d’estranyar que hi hagi tants divorcis si només celebrau avui el vostre amor.

Això és com el dia del Pare o el de la Mare, se celebren cada dia de l’any i no un dia en l’any i, quan han mort, cada instant posar que els enyores o que els trobes a faltar i potser que n’hi hagi que sols els anassin a veure un pic a la setmana o al mes.

‘No és t’estim, t’estim’, deia mon pare; és cada dia, un tassó d’aigua en tenir set, un plat amb menjar en tenir gana, netedat i els medicaments a l’hora. El demés; rondalles.

L’amor és ben igual, cada dia de l’any, les 24 hores al dia; el demés, rondalles.

Als que s’estimen tot l’any, enhorabona i per molts d’anys”.

A totes aquestes paraules, afegiré que, a principis del 2018, durant una conversa amb un cardiòleg, li comentí “Em fa l’efecte que l’amor romàntic no deu ser bo per al cor”. I, tot seguit, ell, amb ímpetu, em digué:  “El amor romántico no es nada bueno para el corazón”. I caldrà adduir que està vinculat amb la cultura patriarcal, mentres que el de l’obertura als altres (i, no solament a una persona i a esperar que faça sempre lo que ens agradaria i a fer-la, de l’altra part de la parella, una mena d’esclau), va en línia amb el matriarcalisme, amb la fraternitat, i en què, com podem llegir en el llibre “El matriarcalismo vasco” (i vàlid també per al vinculat amb la llengua catalana), no és l’home “cavalleresc” (el famós “príncep blau”) qui allibera la dona sinó que, per contra (i açò està present en rondalles recopilades per Sara Llorens a primeries del segle XX), apareix “el hombre ‘salvado’ por la mujer” (p. 103) i també, com ara, en una que arreplegà la folklorista catalana Mercè Ventosa, com és “Al mas iràs i no en tornaràs”. En aquest conte plasmat per Mercè Ventosa[1], llegim que un nen, després de seguir les indicacions que li donaven dues dones (una vella i la Mare de Déu), deixa de creure en la Mare de Déu i, portat per l’afany d’agafar el suro més bonic (en lloc del més lleig, com ella li havia dit), es converteix en una estàtua de guix (d’algeps) i, aleshores, “Casa seva només feien que esperar-lo i el nen no arribava mai. Sa germaneta, com que l’estimava molt, va dir a aquella dona:

-Sap què? Jo aniré a buscar-lo.

I aquella dona va dir:

-No, que ell deia que era molt lluny i t’hi perdries.

Diu: no tingui por.

Aquella nena se’n va anar per món enllà i arriba una velleta, que era la Mare de Déu, i diu: on vas nena?

Diu: sí, miri, a buscar el meu germanet que s’ha perdut i mai no ve. Sap on és?

-És dalt d’aquell palau perquè ell no va voler creure i està encantat. Entra a allà i veuràs estàtues de guix i, a l’entrar a mà dreta, en trobaràs una de petiteta. Per allí hi passa una mica de regadiu i veuràs tot de pedres, tu n’agafes una i la tires ben fort. Així, veuràs desencantat al teu germanet i, quan marxeu, sentiràs que us criden, però no us gireu mai que quedareu encantats.

Aquella nena va arribar a allà i, al veure-ho, va desencantar al seu germanet i se’n va anar. A l’endemà, la bruixa va picar a la porta i es veu el nen i la nena. Llavors, la bruixa va pensar: Vaja, no els podràs pas vendre.

Se’n va anar a casa de la madrastra a dir-li i llavors aquell nen i aquella nena van quedar-se amb la dona i van ser feliços” (p. 59).

Sobre aquest passatge del conte recopilat per Mercè Ventosa, afegiré que, el 17 de febrer del 2021, el llisquí a ma mare i que, després d’haver-li fet una xicoteta introducció amb què li indicava que és un reflex del matriarcalisme vinculat a la llengua catalana i, en acabar-lo de llegir, em digué que li havia agradat perquè, “ com solen dir que els hòmens són actius. Com si hagueren canviat la història”. I jo li responguí: “Doncs, no l’han canviada. Està així. I n’hi ha moltes en què, bé un home, bé una dona, actuen així. I, en molts casos, són les dones.

M’ha recordat les teues àvies, arriscades”. I ,ella, amb ímpetu, remarcà, sobre les seues àvies, “Sí que eren arriscades, sí”.

I, en el llibre “Rondallari de Pineda”, en què aquesta rondalla figura amb el nom de “La torre d’iràs i no tornaràs”, en la versió “Leonor (variant C)”, podem llegir “Quan la noia petita va veure que les altres se n’anaven i ella quedava despullada va cridar: – A qui em doni la roba jo li donaré tot el que vulgui!

El noi li va donar i ella li va dir: – El pare és a la casa de l’Hostal. Va per matar-te. Quan no sàpigues fer el que et mani, crida: – Leonor! I jo t’ajudaré” (p.153). Dues pàgines després, es diu que “El pare li fa triar una noia i, sospitant la coneixença, les fa presentar totes amb un vel a la cara i amb guants, i li fa tocar el dit petit a cada una. Ell tria la Leonor” (p. 155). I, en un passatge immediat, el xic demana ajuda a Leonor i ella li pregunta què mana i… actua i això fa possible que els intents del pare per matar Leonor i el seu amic resten avortats (p. 155).

 

 

Notes: [1] En el llibre “Mercè Ventosa i Roca, una folklorista per descobrir. La importància de les dones en el costumisme”, de Meritxell Orpinell Aubia i publicat per Cossetània Edicions, en el 2019.