Sense deixar fora la contarella que ací tractem, “va arribar un dia que només n’hi restava un, ja vell. (…) va viure al castell fins que un dia de tardor, de bon matí, va sortir a la plaça de la fortalesa i va veure que un dels bassals de l’empedrat s’havia glaçat durant la nit” (pp. 106-107) “i, sent coneixedor de les seves antigues creences, que prescrivien que no es podia habitar en un lloc on el fred regnés, va agafar el millor dels seus bous i se’n va anar muntanya avall, deixant abandonat aquell castell on tanta solitud i tantes penalitats havia hagut de suportar” (p. 107).
En aquest passatge, hi ha un conjunt de símbols i de fets sucosos: 1) la primavera d’hivern (època de decadència) és associada amb el pas de la fortalesa (el castell) a la dona (el bou) i, així, a una preparació en pro d’una vida millor per a l’ancià, 2) en acabant, ens endinsem en l’hivern (la mort i l’esperança en una vida en l’esdevenidor), en aquest cas, unida a l’aigua glassada d’aquella bassa (feminal, que podria aportar vida i subsistència a l’home) i a la nit (potser, adient, com aquell qui diu, per allò de temps llunyans i en la nit dels temps…), 3) el sentiment de pertinença a la terra comporta una saviesa en nexe amb l’indret (en el relat, amb unes recomanacions que haurien passat de generació en generació i, altrament, encertades), junt amb 4) el vincle entre el provecte i el bou (un animal femení i empiulat amb la lluna), fet que, al capdavall, 5) el trau del pou de la soledat i, així, la dona salva l’home.
Afegirem que hem capit històries paregudes en aquest punt (però, en un cas, relativa al Monestir de Poblet i amb el pas de monestir al seu abandonament arran de la desamortització del segon terç del segle XIX).
Igualment, aquest fragment de la contalla “El castell de Roca Mora i el roc de la Cabanada” ens evoca èpoques històriques semblants, com ara, la posterior a la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident, amb què les ciutats i les zones més urbanes passaren a un segon plànol i adquirí més importància lo rural…, poc o molt, fins al segle XI, quan els castells i les fortaleses començaven a guanyar força.
També el podríem enllaçar amb poblats molt antics que perdurarien en les terres de què parla el narrador.
Tot seguit, com que la nena demana a la mare què passà amb el tresor, la dona li trau diferents hipòtesis (versions sobre els fets): que els moros “el van amagar en coves o que el van enterrar embolicat amb pells de vedell en algun indret secret de la serra de Sant Magí, prop del famós roc de la Cabanada o més avall (…). Diuen que, a les coves de Roca Mora, hi caben fins a dos-cents caps de bestiar: imagina’t com devia ser d’important el tresor!” (p. 107). Al meu coneixement (i escric aquestes línies el 3 de novembre del 2025), el tresor representa els misteris 1) de la vida, de la relació amb lo més interior de la persona, de la mare, del nostre pas per la terra i per la vida, 2) d’allò que ens agradaria saber, descobrir i que, com moltes persones, mai aconseguirem, però que, 3) com les narracions, serà font d’inspiració per a una vida receptiva a lo maternal (ací, reflectit en l’abundant reproducció de la mare, mitjançant la gran quantitat de caps de ramats) i acollidora.
No debades, el folklorista Gerard Canals Puigvendrelló addueix que “la mare, ben engrescada explicant històries” (p. 108).
Ben avançat aquest capítol, inclou una segona contalla: un dia, en una carena, moros i cristians fan un arranjament que no agradava a Jesús, però que, pel cap baix, el considerava bo: “Jesús es va assabentar del pacte i es va sentir traït pels vilatans de Guils, tot i que, per altra banda, el fet que haguessin signat la pau, el satisfeia” (p. 108).
Resulta significatiu aquest passatge, puix que copsem un tret, normalment, més habitual entre les dones: la seua major inclinació pels acords, en lloc de respondre a la vida en pro de la violència. ¿Quantes dones d’arrels catalanoparlants hem conegut que, en sa casa, en la finca, en el barri o bé, en el dia rere dia, prefereixen el diàleg i que els fills (o bé dues parts o més) acaben a bones? Personalment, moltes i, més d’una vegada, et diuen que una mare mai voldria que un fill fos obligat a anar la guerra. I ho vincule amb els mesos que han estat en contacte amb el fill (embarassades, donant mamar, instruint-los i educant-los per a la vida).
Finalment, com que hi havia una roca i Jesús preferia bona avinença entre ambdós bàndols, ell “va decidir desfalcar la roca que havia arrossegat el forçut cabdill moro, la va deixar primparada dalt de la carena, de tal manera que, si els vilatans tornaven a trair el seu Déu, la roca es desprendria tot arrasant la vila; i, si l’honraven com era degut, la roca es mantindria al seu lloc pels segles dels segles” (p. 108).
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
