Arxiu d'etiquetes: comentaris sobre el sentiment de pertinença a la terra

La pedagogia matriarcal: tradició i vida en nexe amb la llengua i amb la terra vernacles

General, , , ,

Comentaris sobre la pedagogia matriarcal a un amic català nascut en 1929. Intents de militarització en terres catalanoparlants.

En relació amb el poema “Terra meva” (de Pere Capellà i Roca) i al “Terra nova” (de la poetessa Ma. Dolors Godoy Rotllens, nascuda en 1929), els quals plasmàrem en la web “Malandia” el 19 de novembre del 2024, podríem dir que, no sols van en la línia del matriarcalisme, sinó que, igualment, exposen fets que no tenen a veure, com ara, amb la figura del conquistador castellà que torna a la terra i que aspira a posar-se guardons, a la fama i a passar a la posteritat, com és costum en les actituds que segueixen el model autoritari.

Així, en els Pobles matriarcalistes, el record per part de les generacions del demà no ve perquè s’hi haja forçat, com ara, mitjançant una instrucció (que no ensenyament) amb estil militar, de culte a la persona, a lo celestial, al misticisme, a la bandera, als himnes patriòtics, a l’abstracció i, a més, acompanyat d’un tancament a lo extern i als qui, com ara, no siguen especialistes en una matèria o del ram de l’equip de govern, ni membres del consell d’il·lustrats (tret que enllaça amb el paternalisme de la Il·lustració).

Afegirem que, el 20 de novembre del 2024, Ricard Jové Hortoneda (un català nascut en 1929) ens escrigué

“Bon dia, Lluís,

M’ha agradat molt el del Pere Capellà: és interesantíssim. Els altres comentaris (he llegit el del militar vicepresident [valencià]); però em reservo l’opinió: encara que [ ell] sigui català, és militar.

Hi ha uns altres escrits sobre el comportament d’alguns (!?) governs, que l’he repassat molt per sobre”. Aquests darrers texts de què parla tenien a veure amb polítiques que s’havien pres en distints Estats en què, davant la pandèmia iniciada en el 2019, es recorregué a una actitud en pro de la militarització de la societat i, així, del pensament i de l’estil de vida.

La meua resposta (ací, amb lleugers retocs) fou:

“Bon dia, Ricard,

Gràcies pel teu comentari. La veritat és que, en relació amb la decisió del president valencià i a les primeres declaracions del militar com també a la resposta d’alguns jornalistes valencians i de partits polítics valencians que, històricament, havien fet una defensa de la llengua catalana (Compromís), és deplorable i clarament patriarcal (el cel, això és, la pàtria constitucional, les normatives i la fama, que no la terra, ni la llengua vernacla, ni la saviesa popular, ni la Mare Terra, per damunt de tot). 

És com dir que prioritzen les actituds que afavoreixen les dictadures, les imposicions i el ‘porcojonismo’ (un tret alié a la cultura tradicional vinculada amb la llengua catalana i amb la dels Pobles matriarcalistes), la submissió als dictats del partit i a qui mane en cada moment.

Per això, podem dir que es pot ser suau i fort: per exemple, 1) pacient com un mestre amb un aprenent, com una mareta amb el nounat o com una àvia amb els néts; i, igualment, 2) tenir una mena de principis morals que fan que toquem els peus en terra i que no aprovem tot (no sols actituds, sinó també accions, decisions, activitats, idees, pensaments, etc.).

Afegirem que ara recorde què feia l’àvia Damiana, una colla que conegué un amic meu: era forta, entre d’altres coses, perquè no permetia que es tractàs de manipular mentalment, ni ètnicament, ni per mitjà de la instrucció escolar, els colles. Així, els ensenyava com eren els qui intentaven fer miques la seua cultura, la idiosincràsia colla.

Però, al mateix temps, ensenyava amb molt d’interés tot lo referent a la cultura tradicional vinculada amb el seu Poble.

En eixe sentit, capte que hi ha qui se sent incòmode, motiu pel qual recorre a censurar en Facebook, a blocar comptes, a eliminar grups de cultura tradicional i folklore d’arrels catalanoparlants i, per descomptat, a promoure la cultura de la imatge i a deixar fora la d’escoltar (però no per a retrucar després). Com a exemple, Desmond Tutu deia ‘No alceu la veu: milloreu el vostre argument’.

Finalment, dir-te que, amb persones com tu, he aprés un poc més en nexe amb l’empatia i amb el tractar d’aplegar a acords de màxims lliures de xantatges, d’intents d’imposició o d’anihilació. ¿Saps per què? Perquè has conegut una guerra i les meues vivències em diuen que les conteses deixen molta empremta i, quasi sempre, n’ixen persones més tolerants i lliures de ressentiments”.

Adduirem que la cultura tradicional que empiula amb la llengua catalana i amb les terres catalanoparlants és matriarcalista. I moltes celebracions tenen a veure amb la terra,… però no amb la religiositat més bé centrada en l’enaltiment de la figura del capellà (vàlid per a bisbes, per a directors espirituals o bé per al Papa). Podríem dir que és més de tocar els peus en terra i que, per això, en aquests Pobles, se senten més connectats amb la terra, amb la família, amb la cultura tradicional (començant per la llengua vernacla), amb el folklore i, per descomptat, amb una sexualitat en què copsem la simpatia cap a la Mare Terra.

Igualment, el 19 de novembre del 2024, enviàrem un missatge a una persona que coneix molt sobre la cultura colla, d’Amèrica del Sud i matriarcalista, i ens comentà que “El viure arrelats és tradició i vida en els pobles que hui consideren primitius, però que estan en la veritat, perquè tots som criatures arrelades, tant vegetals com animals.

D’ahí, les expressions del contacte en tot el que és viu.

Bon dia”.

Doncs bé: eixe viure arrelats (tradició, maternitat) i, al mateix temps, fomentar la vida (l’obertura) està molt reflectit en els Pobles matriarcals. En canvi, les cultures patriarcals recorren, com ara, a ser ciutadans del món, a eixir de l’obscurantisme (per part de partits i d’agrupacions d’esquerres) o bé impulsen la cultura d’assolir la llum de la veritat i el racionalisme (per part de les línies que afavoreixen, per exemple, la reverència als alts càrrecs, a la rectitud i a la visera junt amb els qui es fonamenten en les lluites contra el poder i el menyspreu a lo maternal).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra: tradició, folklore i llengua vernacla

General, , , , ,

Tot seguit, plasmarem i comentarem un escrit publicat per l’associació cultural “Vibrant” en Facebook el 20 d’agost del 2024. Com podrem veure, s’exposa el sentiment de pertinença a la terra mitjançant el tema de la tradició. Diu així: “Davant el menysteniment d’algunes administracions, cal afirmar ben alt, clar i català, que TRADICIÓ no significa guardar les cendres. TRADICIÓ és passar la flama a les noves generacions.

El terme ‘folklore’ neix de la mà de l’arqueòleg britànic William John Thoms. L’agost de 1846 va publicar a la revista ‘The Ateneum’ una carta proposant aquest nou concepte etimològic per a definir ‘saber del poble’ o ‘saber popular’. Thoms animava a recollir i classificar aquells coneixements ancestrals que s’anaven perdent, com els usos, els costums, les supersticions, els cants, els proverbis, etc. a peu de camp, a les manifestacions tradicionals de la cultura popular, especialment, entre les classes populars.

La difusió del concepte de folklore (saviesa popular) agafà embranzida internacional (…). En la recuperació d’aquests coneixements nostrats, preservar la llengua autòctona és vital. El filòsof alemany Johann Gottfried Herder definia la llengua autòctona com el mirall d’una nació i com el magatzem en el qual cada poble acumula la seva saviesa i experiència ancestrals. Totes aquestes manifestacions de la vida dels pobles són definides per Herder com el ‘Volksgeist’, l’ànima col·lectiva o l’esperit nacional.

Identificant el seu sentiment de pertinença, tothom entén millor el seu entorn i la seva realitat i, tot plegat, trobant un gaudi en la felicitat col·lectiva. Tots els pobles tenen el seu folklore, la seva saviesa popular i, per tant, en el reconeixement propi, entenen millor els veïns. Neix el respecte entre les nacions naturals”.

Primerament, direm que, si lo tradicional es vincula amb les candidatures polítiques, es podria entendre, com ara, per què, entre el 2015 i el 2023, en el País Valencià (on governaren partits, mediàticament, considerats d’esquerres i progressistes, la promoció de la llengua fou pobra i hi hagué tendència a donar acollida els qui venien de fora (però sense impulsar el seu empelt lingüístic amb la terra que els rebia), 1) es primava lo cosmopolita, lo superficial, lo que enllaçàs amb la fama, 2), en candidatures com Compromís (històricament, una de les més defensores de la llengua catalana, sota partits com Unitat del Poble Valencià, el Bloc…), en les eleccions municipals i autonòmiques del 2023, bona part de la campanya en comarques on es parla la llengua pròpia es féu en castellà…, 3) ens trobàvem amb votants d’aquesta candidatura, qui et demanaven el vot… en nom del valencianisme. ¡S’havia de tenir barra! Igualment, 4) quant a les festes, les religioses (“religió” està en nexe amb “lligam”  i el lligam ho és amb la terra, si empiulen amb lo ancestral i amb lo matriarcalista) es convertien en una oportunitat per a la fastuositat i 5) les patronals (sovint, també dites “majors”, en què intervenen els patrons de la població), es tractaven de vendre al públic com si fossen “les populars” o, simplement, “les festes”.

Afegirem que, 6) les rondalles tradicionals s’arraconaven i es prioritzaven unes narracions noves que, al meu coneixement, connectaven amb l’estil dictatorial dels règims que, per exemple, després d’una guerra o bé sota una república antimonàrquica i patriarcal (com és el cas de la de 1931, en Espanya), es proposen instruir els alumnes amb històries que vagen en línia amb la nova etapa política (òbviament, partint de la vessant dels vencedors).

Aquestes actituds fan que, entre la gent més indecisa o que actua més com una esponja davant els partits polítics, el pas cap a la cultura oficial resulte més fàcil i que, per contra, les persones menys lligades als partits i que més acullen lo maternal (i, de rebot, lo femení i lo tel·lúric) i la germanor, tinguen més interés pel folklore i siguen més oberts a lo que no intente tombar la cultura matriarcalista.

Això sí: un folklore entés més com una part de lo que forma un Poble (i, cada Poble, definit per una llengua vernacla, que no per com apareix  aquesta llengua en quatre texts oficials i posteriors a la cultura que, de segles arrere ençà, està més ben vista a nivell estatal, polític, jurídic, mediàtic, instructiu, etc.), que no com una recialla del passat i, fins i tot, a menysprear i a eliminar.

En eixe sentit, en lloc de criticar aquests trets de la saviesa i de la tradició ancestrals, procurem trobar qui ens les explique i, en acabant, passar-ho als altres i a l’esdevenidor. Llavors, el text, les paraules, la vida,… connecten amb el sentiment de pertinença, amb l’entorn més pròxim (i podríem incloure’n el lingüístic i la realitat com també tocar els peus en terra).

Prosseguint amb el tema que escriu “Vibrant”, algunes persones exposaren el seu punt de vista: “Bona explicació. Totes les comunitats tenen les seves tradicions i cultura. I, quan  s’ajunten amb altres, o se’n té coneixement, s’enriqueix per totes bandes. Tot passa de generació en generació i, com més coneixement, millor” (Antonia Verdejo González), “Tens tota l’absoluta raó, (…) conservar la llengua (que jo la parlo amb tota mena d’interlocutors, fa més de quaranta-quatre anys) (…). Si us plau, poseu-ho en pràctica: la llengua guanyarà parlants, de mica en mica, que fa que s’ompli la pica” (Ramona Ibarra), “Molt bé!! El que ens han fet a Gràcia, [enguany], prohibint que sortíssim al carrer dracs gegants, grallers i a totes les colles de diables, al·legant que no s’havien posat d’acord les colles amb el recorregut pels carrers, em sembla un insult al nostre enteniment!!!! Vergonya, alcaldes, regidors i consistori!!!!. Hem tornat seixanta anys enrere!!!!” (Merce Casademunt), “Doncs, molts ajuntaments de Catalunya, de cert color polític, haurien de llegir aquest article” (Júlia Miquel López).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, el llaurador, la Mare Terra i l’educació matriarcal

General, , ,

Continuant amb les paraules en relació amb aquestes pageses vitivinícoles del Penedès, l’11 de setembre del 2024, Montserrat Cortadella posà en el meu mur un comentari interessant i en línia amb el matriarcalisme:

“— M’agrada molt i molt, però sempre anem a parar al mateix lloc. Amb ajut, aquest cop, de les lletres; lletres tan ben escrites, tan adients amb el tema, tan endinsat amb la dona, que m’ha posat la pell de gallina.

No esperem: ajudem al pagès. Sense ells/es, estem perduts. No cal tenir a la família gent de camp (com he tingut jo) per saber el que és aquest treball. Són ells qui s’ajupen cada dia també emparrant-se als arbres. I donar-nos el bo i millor del que dóna la terra.

Una abraçada i avant sempre. 

              VISCA LA GENT DEL CAMP.

I, a tu, Lluís, per obrir els ulls a qui els pugui tindre tancats.

             VISCA CATALUNYA”.

Una altra entrevista que enllaça amb l’escrit de Montserrat Cortadella com també amb el tema del camp i amb el del sentiment de pertinença a la terra és “Lliçó de vida a l’Horta de València” (https://www.diarilaveu.cat/medi-ambient/llico-de-vida-a-lhorta-de-valencia-230072), publicada en febrer del 2015 en el diari digital “La Veu del País Valencià”, en aquest cas, al valencià Vicent Martí. Així, podem llegir que Vicent Martí “va aprendre la ‘cultura ancestral’ de la terra dels seus pares i avis, també llauradors. ‘La terra és una emoció; si la cuides, ella et retornarà les cures’”. Sobre l’acte de cuidar la terra, direm que comentaris semblants es poden copsar en articles, en llibres en què parlen persones que formen part de cultures matriarcalistes i, per exemple, en Facebook.

En acabant, el jornalista li demana

“– Als 17 anys, tenies clar que volies dedicar-te a la terra, i, als 28, vas optar definitivament per l’agricultura ecològica. D’on et ve aquesta inclinació a l’era?

– De la família. Els meus pares i avis es dedicaven tots al camp. I clar, dedicar-me a l’agricultura és una cosa que m’arriba d’una manera totalment natural. Als 17-18 anys, em vaig adonar que el meu lloc en la vida estava al camp. (…) com jo havia ‘mamat’ la terra, i vist com la meua família es desenvolupava llaurant l’horta (…) als 28 anys, vaig començar pel meu compte a l’Horta de Campanar, en unes terres que vaig llogar (…). En donar el pas, em vaig adonar que tot el que havia aprés era molt important, un coneixement ancestral que la meua família em va transmetre”.

Altra vegada, apareix el tema del paper de la transmissió de la saviesa ancestral, la qual, ací, té lloc mitjançant la família, u dels pilars del matriarcalisme juntament amb la casa, amb el barri (o amb la comunitat) i, com ara, amb altres persones de la mateixa corda.

Tot seguit, quan li fan la qüestió de com aplega a l’agricultura ecològica, Vicent Martí respon “Jo ‘mame’ l’agricultura tradicional, que és la que desenvolupaven els meus avantpassats. Però, després, em trobe amb l’agricultura química o convencional (…). Durant cinc o sis anys, em vaig dedicar a aquestes pràctiques (en començar a l’Horta de Campanar), però la veritat és que va haver-hi un procés de presa de consciència. Allò realment útil, a més d’estudiar, és el que em van ensenyar l’avi, el pare i la mare. Aquest coneixement era el dels avantpassats, que ja havien mort però que estaven vius, i és el que em va fer ser fort davant circumstàncies molt dures”. I, per consegüent, captem que ha rebut una educació matriarcal, molta, en casa i, igualment, en què el camp, lo terrenal, té un paper important.

Això torna a plasmar-se quan, al capdavall, diu que, feia trenta anys o més, “Als agricultors, els van manipular. Es va donar tot un procés pel qual les multinacionals van anul·lar-los els seus coneixements i van implantar el seu negoci. (…) Al final, insistisc, el que realment et serveix són els coneixements que et transmet la teua família, que tenen una força tan gran que t’arriben a l’ànima”.

Finalment, les paraules sobre l’educació que rebé en la família i, a banda, que li hagen aplegat a l’ànima, és un tret que té a veure amb el matriarcalisme (perquè també està obert als sentiments de la persona).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra en argentins descendents de valencians i amb bona empatia

General, , , ,

El poema “La casa pairal”  (de 1897) i el sentiment de pertinença a la terra en escrits d’Inés Isabel Aranda (1950).

El 18 de juliol del 2024, després que la vespra haguéssem posat en Internet part del poema “La casa pairal”, del valencià Josep Ma. Puig Torralva, plasmat en 1897, rebérem uns missatges d’Isabel Inés Aranda, una dona nascuda en Argentina en 1950 i descendent de valencians catalanoparlants. Tot seguit, els traduírem i els escriguérem en Facebook:

“-No responguí anit perquè m’emocionà la referència a la terra, a la casa familiar…

I recordí mon pare, qui mai no volgué tornar a la seua terra, tot i que podia fer-ho.

Ell parlava de llocs, d’amics, de la mare…”.

Després de veure un símbol de plor, i de llegir “Ara pense en els perquè”, li comentàrem:

“-Gràcies, Isabel Inés, i bon dia,

Les persones no emigren per esbarjo, per fer esplai, per entreteniment. Quasi sempre, per necessitat i amb esperança”.

En acabant, ens afegí aquestes paraules:

“-Ara, amb el que remogueres, sé que endinsava sa mare, especialment: la coca bova que feia, les mantegades…

La nostàlgia em pot. Degué costar-li molt a mon pare”.

Enllaçant amb això, cal dir que l’interés d’Isabel Inés per aprendre la llengua materna, per mitjà de l’escolta a les converses entre els seus pares i pels seus avantpassats (perquè no l’ensenyaren a ella, ni als seus germans), fou u dels punts que féu possible que aquesta argentina d’arrels valencianes encara conservàs el sentiment de pertinença a la terra. De fet, el 6 de març del 2024, ens reportà amb molts missatges (sovint, amb bona empatia i amb trets matriarcalistes), de què exposarem (traduït) bona part del contingut:

“Bon dia,

Gràcies per respondre i per l’interés per afegir alguna cosa de ma àvia paterna, Joaquina Palmer Seguí.

Figura com a nascuda en Benissivà[1]. (…).

Entenc el que escrius. No parle valencià. (…)

El nostre pare, Francisco Vicente, nasqué el 18 de novembre de 1883. Som quatre germans nascuts en Argentina: en 1936, en 1939, en 1950 (jo) i en 1951.

La meua recerca d’identitat familiar apareix uns quaranta anys abans [, pel 1984], quan la mare em dóna còpies dels testaments dels avis. (…)

Anys de consulta de dades m’acostaren a la parròquia d’Orba, al capellà i a l’historiador del poble.

Fa, poc o molt, dos anys, tot començà a fluir. Família nombrosa, la dels Aranda en Orba, i segur, amb patrons de vida establits a tots. Vaig rebre report que l’àvia redactà dos testaments”.

Adduirem que Orba és un poble valencià de la Marina Alta i que el 14 de març del 2024 ens entrava un altre missatge d’Isabel Inés Aranda, sucós i, més encara, perquè és un exemple de com una persona amb perseverança i receptiva a lo fosc, pot continuar amb el sentiment esmentat i ser-ne una baula per a familiars i per a més persones:

“-Lluís. Ara revise, en els meus sentiments, el que he adquirit sobre patriarcat i matriarques.

Crec que tenim un matriarcat sota terra que costa que isca a la llum.

(…) Parle amb la meua germana, que, com a major, en té més records.

(…) [Mon pare] Emigrà, si fa no fa, amb vint anys a Argentina. També ho feren dues germanes i un germà”.

Durant la primavera del 2024, alguns dies, ens digué que la relació entre ella i la seua germana gran li havia afavorit evocar hui en dia part de la llengua vernacla.

Respecte al tema de la masculinitat, que Isabel Inés Aranda empiulava amb la Pàtria, com a patriarcal (perquè l’exalça), el 16 de juliol del 2024, li responguérem “Ara, he començat a llegir un llibre de poesia patriòtica valenciana. Quan se centra en la casa, en la família, en la població, en la comarca,… o bé, en la mare (com a educadora) i en la maternitat, sí que té a veure amb el matriarcalisme.

En canvi, quan ho fa amb la bandera, amb la guerra, amb la lluita, amb herois, etc., és de línia patriarcal”.

Agraesc la generositat d’Isabel Inés Aranda com també la bona empatia, la disposició a acceptar la part opaca i, per descomptat, paraules com “¡Quanta estima al lloc de naixement!” (del 6 de juliol del 2024) i, en nexe amb el tema del sentiment, unes frases que no encaixen amb lo matriarcalista: “És important notar el significat de ‘Pàtria’ i de ‘pertinença’. Una cosa que, per ací [, per Argentina], es nota poc”.  

Finalment, adduirem que alguns dels lectors en Facebook, de l’intercanvi entre Isabel Inés Aranda i jo, restaren emocionats, es posaren en la pell de l’altre i que, igualment, el 19 de juliol del 2024, Ricard Jové Hortoneda (un català nascut en 1929) ens escrivia aquestes paraules: “Molt interessant això que expliques. M’ha emocionat. 

Recordo un cosí de la meva esposa que, fa més de seixanta anys, se’n va anar a Veneçuela, amb la seva dona. Vam tenir molta correspondència; jo li enviava missals del que passava a casa nostra i ell em comentava coses d’allà. 

Més endavant, parlàvem per telèfon. 

Ja fa anys que són morts els dos; ara tenim relacions amb la vídua del seu fill i els néts”.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] En el 2024, era part del terme de la Vall de Gallinera.

 

assemblea-pagesa-6f (1)