Arxiu d'etiquetes: cançons

Música matriarcalista de Nadal de les Illes Balears estant

General, , , , ,

Música matriarcal rebuda en correus electrònics, en missatges…

 

Tot seguit, posarem música que sí que plasma molt la cultura tradicional de la terra catalanoparlant, encara que no és anterior a 1930, ni a 1980, any en què hem considerat que, poc o molt, comença a introduir-se’n molta i aliena a la tradició vernacla, això és, al matriarcalisme i, com més va, més (fet que, per exemple, ja copsàrem en gloses menorquines dels anys cinquanta del segle XX, recopilades en l’obra “Menorca eròtica”, de l’autor i editor Vicent Pons, publicada en el 2020).

I ho fem a partir d’una composició que Felip Munar i Munar (Lloret de Vistalegre, 1960), mestre i folklorista mallorquí, ens envià, sense esperar-nos-ho i com si fos un present per a les festes de Nadal del 2024, el 18 de desembre del 2024. Diu així:

“Cançó de Nadal 2024

 

Nadal és gran alegria,

i també és un comiat,

Nadal és afinitat

amb la gent de cada dia,

Nadal és companyonia,

viure el passat i el present,

Nadal és un argument

que hem convertit en història:

Nadal pot ser la victòria

d’un nou país resplendent.

 

Els desitjos són constants,

a pics massa repetits,

han deixat de ser envits

per esser atenuants

d’aparents falsos encants

que just la disfressa arregla

i els hem convertit en regla:

seria bo que entenguem

i que visquem i aprenguem

d’aquest primer quart de segle.

 

És que tan sols deman viure

en pau en el meu país,

no vull demanar permís

per fer-ho amb un somriure;

que la llengua sigui lliure

de carnívors enemics

que trepitgen massa pics

la deixa dels nostres pares

i la llavor de les mares

que a tots ens ha fet més rics.

 

Visquem ara amb l’esperança

de reviure un nou futur

de poder tombar el mur

refermant nostra amistança,

facem la nova aliança

d’un vint-i-cinc amb afanys,

facem créixer uns nous tanys

per estimar més ca nostra

i facem també amb ca vostra

nostra casa per molts d’anys.

 

Amb estima i desitjos de bon de veres, del vostre amic Felip Munar i Munar.

Nadal de 2024”.

 

En resposta a aquests versos, el mateix dia li demanàrem “¿Sols fer cançons d’aquest tipus? ¿Les publiques amb música? Gràcies” i ens escrigué “Fa uns trenta anys, cada any”.

Com podem veure, en la primera estrofa, no sols vincula el passat (Nadal forma part de la tradició del Poble catalanoparlant) amb el present, sinó que, igualment, reflecteix un sentiment de pertinença a la terra com també més avant: “un nou país resplendent”.

Després, fa una defensa de lo tel·lúric, per mitjà d’una crida a estar alerta a lo que no és matriarcal (les disfresses i els falsos encants) i, per això, demana viure en un país (la terra dels ancestres i la dels qui aproven lo vernacle i català) en què no calga permís per a emprar la llengua catalana, ans poder estar-hi amb un llegat (la deixa dels parents) i amb el resultat de la llavor de les mares (la semença que colguem en els camps en època de sembra i hivernal amb l’esperança en una vida nova i en l’esdevenidor).

Ara bé: convida a l’amistat i a la bona avinença (la nova aliança), la qual, de la mateixa manera que els pares (per mitjà de la maternitat i de la fecunditat), farà possible que cresquen tanys (rebrots del tronc, ací, del familiar, de la comunitat catalanoparlant) perquè les noves generacions actuen 1) en pro que els forasters respecten la terra d’acollida i que, de pas, 2) la gent de la contrada i aborigen puga confiar en els qui provenen d’altres indrets, sobretot, com més considerables siguen les diferències culturals i de tradicions (“nostra casa per molts anys”). Al cap i a la fi, com posava Felip Munar i Munar en la presentació del llibre “Prenint el demble a les paraules”, d’Antoni Llull Martí (1935) i editat per Edicions Documenta Balear en el 2009, a què accedírem pel 2014, “Quan i com arribam a conèixer una persona? I un poble? I una llengua? Només si som capaços d’entrar i entendre l’ànima que sura al voltant d’una persona, d’un poble o una llengua, serem capaços de conèixer-los. (…) Ell [, Antoni Llull Martí,] ens diu que pretén crear adeptes, amadors de la llengua” (pp. 9-10).

Finalment, cal remarcar el desig de bon cor del glosador: “de bon de veres”. O siga, seriosament i no, com és comú en les persones políticament correctes, parlar per parlar perquè toca parlar. I qui diu parlar, diu qualsevol altre acte.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Àvies i mares transmissores, que remenen les cireres i molt obertes

General, , , , ,

 

Àvies i mares nascudes abans de 1920 i que transmeteren cançons eròtiques en llengua catalana.

El 12 de febrer del 2022, en Facebook, preguntàrem sobre si bé les àvies o bé les mares, “Vos ensenyaven cançons eròtiques” i els comentaries foren els següents. En el meu mur, el mateix dia, em plasmaren “Que recordi, només ‘La Fadrina va a la Font’ i ‘Baixant de la Font del Gat’!!!!” (Ricard Jové Hortoneda), “Ara no em ve res al cap” (Montserrat Cortadella), “’Les nenes maques’, ‘El senyor Ramon enganya les criades’, “La tia Maria codonys collia’…” (Rosa Rovira).

En el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, el 12 de febrer del 2022, Magda Lazaro Mascarós ens escrigué “La iaia en cantava algunes. Li pregunte a la mare, Lluís”.  A banda, en el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el mateix dia, Montserrat Serra Rams n’afegí una que diu així:

’Estimada Agneta:

obre la finestra, obre-la,

tira-li la clau, tira-li…

que pugui obrir, pugui obrir”.

 

A banda, Montserrat Serra Rams ens comentà que “Ho cantava sempre la meva veïna, la Sra. Càndida.

Comarca d’Osona.

Nascuda al 1912”.

Igualment, el 12 de febrer del 2022, en el grup “Dialectes”, Maria Montserrat Morera Perramon ens escrigué “No”.

Ara bé, el 26 de febrer del 2022, en Facebook, preguntí “Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos transmeteren cançons eròtiques? ¿En transmeteu a altres persones, fins i tot, de les generacions més jóvens? Gràcies” i les respostes en foren més i, fins i tot, molt interessants.

Així, en el grup “Paraules ebrenques”, el 26 de febrer del 2022, Ester Berenguer començà escrivint-ne una en castellà, que li cantava la iaia (“La iaia em cantava […]. És més o menys així. No ho recordo més. I és molt bonica. Mai l’he oblidat i la canto, de vegades, a soles”). Ara bé, quan li demaní “¿I n’aprengueres cap en català? Gràcies”, ens respongué “No ho recordo, però, a part del ‘Caragol, treu banya’, d’en Patufet o els contes de rateta presumida, que deia ‘Si em compro avellanetes, / em cauran les dentetes. / SI em compro cacauets, / em cauran els queixalets’. O ‘Les cabretes i el llop’; ‘Els tres porquets’, que deien ‘Bufaréééé, bufaréééé’ i ens feia esgarrifar.

Tots els contes jo els conto, a les meves netes, en català, tal com els contava la meva mare. O iaia. Les cançons eren diferents.

Síííí: una en català. O dos; ara t’escric” i plasmà el text següent, d’una cançó didàctica amb un final eròtic:

“Marieta fa de cos,

s’eixuga amb un terròs.

El terròs no li va bé,

s’eixuga amb un paper.

El paper se li enguinça[1],

s’eixuga amb una pinta.

La pinta li esgarrapa,

s’eixuga amb una rata.

La rata li mossegà,

s’eixuga amb una ceba.

La ceba li cou,

s’eixuga amb un caragol.

El caragol, tot emprenyat,

se li fot dins del forat”:

 

Comentarem que, des del primer moment, vaig intuir que el caragol representaria el penis i, de fet, ho diguí (“¡Mira que fóra el penis!”), consultí la paraula en el “Diccionari eròtic i sexual”, de Joan J. Vinyoles i Vidal i de Ramon Piqué i Huerta,… i posava “Membre viril”.

A continuació, Ester Berenguer en plasmà una altra, més destinada per a xiquets de pocs anys:

“Una xica rica pallarica,

cama curta i boterica,

va tenir cinc fills

rics pallarics,

cama curta i boterics.

 

Si la xica rica pallarica

no hagués tingut als cinc

fills rics pallarics

cama curta i boterics,

no seria la xica rica pallarica

cama curta i boterica”.

 

Més comentaris en el grup “Paraules ebrenques”, el 26 de febrer del 2022, foren “Sí. La meva iaia m’ensenyava cuplés i sarsueles que tenien un toc picant” (Cinta Forens Calvet), a qui preguntí “¿Eren en català?” i em respongué “No, ho sento. En català, em deia una cosa que ella anomenava ‘chascarrillos’, però no els recordo”, fet que indica que sí que cantaven cançons eròtiques, encara que, en aquest cas, fossen en castellà. Un altre comentari, però de Dolors Fuste Burjales, fou:

“Mon pare em va portar

un morteret de coure…

Besa’m ço cul

que no em puc moure”.

 

A més, Dolors Fuste Burjales ens afegí “Ma iaia era molt contadora de contes i històries; però, picants, poques”, fet que indica que sí que en narrava. En aquests casos, parlem de dones nascudes abans de 1920.

En canvi, el mateix dia, en el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, Ros Vera Burguera escrigué “Nooooo! Això era pecat mortal”.

Adduirem que, en el meu mur, el 26 de febrer del 2022, plasmaren “Jo no hi recordo” (Montserrat Cortadella), “Alguna cançó picantona, sí; però, eròtica, no” (Pilar Ortiz De Paz), a qui comentí que són dues paraules sinònimes. Rosa Garcia Clotet afegí la cançó de Guillermina Mota “Remena, remena, nena”. Si la nena és qui remena (que ho és en aquest cas, com qui remena les cireres), és perquè la dona és qui té la darrera paraula, qui empunya les regnes de la seua vida.

Fins i tot, en el grup “Dialectes”, el 26 de febrer del 2022, Maica Ortega Rubio ens comentà “Penso que era una forma de parlar de temes sense ser directes. Per exemple, ma sogra no volia anar a servir a una finca determinada, per l’amo.

Ara no té sentit. Es pot parlar tranquil·lament d’aquests temes”  i li escriguí “Estic d’acord perquè hi ha estudis que plasmen que, per exemple, la cultura, per mitjà de la música, fins i tot, es transmetia en balls i danses”.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Esquinça.

‘L’àvia m’explicava el conte” (Mercè Ramionet)

General, , ,

 

Continuant amb el tema de les rondalles, en el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el 4 de gener del 2022 i després escrigueren[1] “En recordo una:

‘Cargol, treu banyes,

puja la muntanya;

cargol bover,

jo també vindré’.

 

La cantàvem quan era molt petita, agafades de la mà, fent rotllana” (Pilar Ortiz De Paz), “Només recordo això, d’una rondalla:

‘Conillets, amagadets,

que la llebre va a caçar”…

 

Si algú la sap, que continuï” (Carlos Piqué Terrés), a qui Maria Gloria Llombart li fa costat i continua la cançó:

“Carlos Piqué Terrés.

‘… de nit i de dia,

la llebre corria.

Conillet, esteu ben amagadets?

Si no em portes un conill,

t’estiraré les orelles així’[2]

 

(i se li estiraven les orelles a la nena o al nen)”; “Cantant,

‘Conillets a amagar, a amagar,

que la llebre va a caçar.

De nit i de dia,

la llebre corria.

Conillets, esteu amagadets?

Amagueu-se[3] bé

que la llebre ve’.

 

Era la cançó per jugar a fet i amagar[4]” (Rosa Bou Ferreras), “Conillets, amagau, amagau[5], / que la llebre surt del cau’” (Lurdes Pibernat), “’La fadrina va a la font, / a buscar un càntir d’aigua’…: cançó. I una altra: ‘A la voreta de la mar, / n’hi ha una donzella, / que brodava un mocador’… Són cançons que cantava ma mare” (Carmen Pelegri Moratona), a qui Iaia Bisbal li comenta “Ei, ‘refilant com un ocell / i dansant com una daina’… La meva mare va néixer el 1916” i M Teresa Ramionet li afig (respecte a la cançó de la donzella), “Quan era petita, la meva àvia, nascuda al 1900, m’explicava el conte de la Maria Cendrosa. Era un conte molt similar a ‘La Ventafocs’. No el recordo amb detall. Recordo frases: ‘Potser sí, potser no, que n’era jo’…

Una amiga m’ha dit ‘No és ben bé La Ventafocs però s’assembla!’

Està en un recull de contes populars de la Rosa Regàs” (Mercè Ramionet), “’Que brodava un mocador, / és per a la reina. / Mariner, bon mariner, / porte’m fils d’or i de seda’… Més o menys”[6]; “Havia sentit la cantarella que ens feia enfadar:

‘Hi havia una vegada un rei

que tenia el cul vermell

i cagava de gota en gota!

Merda per qui m’escolta!

Diu que el rei

del nas vermell

tenia tres filles

que no tenien faldilles,

els hi va fer de paper

i va ploure i se’ls hi va desfer’ (Mercè Ramionet), “’Uni, dori, teri, cuteri, matalanveri, viv, viro conté, bé que dotze són’. Això ens ho deien, a la canalla, a casa, quan eren petites” (Angela López Colome), “’La caputxeta vermella’, ‘La Blanca Neus’, ‘La Ventafocs’”[7] (Fina Juarez), “’Un cargolet se n’anava a l’escola perquè volia anar a aprendre a llegir. Quan va arribar-hi, l’escola era tancada perquè havia arribat l’estiu” (Cel MJ), “L’àvia sempre explicava el mateix. Eren els primers anys quaranta. I era un xic terrorífic. Ella sorgia un mixo[8] mentre contava la rondalla. Encara recordo els sorollets del didal tocant a l’ou de fusta” (Maria Angels Buxados). 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Notes: [1] Cal dir que, ací, hi ha respostes que són respecte a cançons que poguessen haver cantat rondalles de músics, motiu pel qual, posteriorment, introduírem el sinònim “contes”.

[2] Per tant, la cançó diu així: “Conillets amagadets, / que la llebre va a caçar / de nit i de dia, / la llebre corria. / Conillets, esteu ben amagadets? / Si no em portes un conill, / t’estiraré les orelles així”.

[3] En la forma genuïna, diríem “amagueu-vos”.

[4] En paraules d’un oncle meu, nascut en 1948, jugar a “conillets a amagar”.

[5] Durant el joc, es canta “Conillets, ‘magau, ‘magau”.

[6] En un comentari entre aquestes tres dones, veiem interés per lo que reberen de les seues àvies, de les seues mares i, com escriu Maria Angels Buxados, confiança en què els fills i nets “ho recorden amb carinyo”.

[7] En aquest comentari, la majoria dels contes també tenen equivalent en castellà i no figuren entre els que hem vist majoritàriament. Podrien haver penetrat en la cultura popular mitjançant l’ensenyament obligatori del castellà en les escoles i a través de la televisió.

[8] En el DCVB, veiem que vol dir “Gat, en llenguatge infantil”.

Àvies que encoratgen nets

General, , , , , ,

 

El 8 d’abril del 2021, en el grup “Amics de les frases en català”, poguérem veure que les àvies també encoratjaven els nets. Així, Rosa Campos escrigué una cançó que ho plasma:

“Si la barqueta es tomba,

nena, no tinguis por:

aixeca la pota enlaire

i fes un saltiró”.

 

A més, Rosa Campos m’afegí que aquests versos eren una cançó i que “Sentaven els petits a la falda, aixecant i baixant els talons i, quan s’acabava la cançó, els feien tocar el cap quasi a terra. I, així, vàries vegades”. I, sense embuts, li responguí que era “Una cançó per a encoratjar”.

I, una altra dona, Anna Maria Pedros, n’escrivia una semblant (“Així me la cantaven”):

“Si la barqueta es tomba,

nena, no tinguis por:

tira la cama en l’aire

i agafa’t al timó”.

 

A més, Jaume Obrador Boix plasmà una tercera versió d’aquesta cançó:

“Si la barqueta es tomba,

mai no tinguis por:

tira la corda enlaire

i agafa’t en un bastó”.

 

En relació amb aquesta cançó de la barqueta, el 9 d’abril llisquí a ma mare una de les versions que hem escrit i, quan li comentí que semblaven cançons per a encoratjar els nens, remarcà que resultava curiós que, àdhuc, n’hi hagués d’aquest tipus.